Universitat, professió i indústria debaten com serà l’arquitectura tècnica de les pròximes dècades

La construcció afronta alhora una falta de mà d’obra, l’exigència europea de descarbonitzar els edificis i una crisi d’habitatge que posa en qüestió què vol dir viure en condicions dignes. En aquest context, l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB-UPC) va acollir els dies 12 i 13 de novembre els Diàlegs a la Universitat, tres taules coorganitzades pel Cateb i la UPC en el marc d’ARTEC BCN.

Les sessions, gratuïtes i obertes al públic, van abordar tres qüestions que ja estan redefinint l’arquitectura tècnica: la industrialització de la construcció, la irrupció de la intel·ligència artificial i els bessons digitals, i el debat sobre què fa que un habitatge sigui digne i adequat.

Una professió que necessita relleu

El punt de partida el va marcar la inauguració. El rector de la UPC, Francesc Torres, va recordar que Le Corbusier ja reclamava industrialitzar la construcció com es feia amb els automòbils, i va situar la digitalització, la robòtica i la recerca com a claus per impulsar la construcció 4.0. Va defensar un full de ruta compartit amb el Cateb per formar els professionals del futur.

Aquest futur, però, té un problema de base: falten arquitectes tècnics. Andreu Corominas, doctor en Enginyeria de la Construcció per la UPC, va insistir en la necessitat de despertar vocacions i incorporar més dones a la professió, i de reforçar l’aliança entre universitat, Cateb i empreses «perquè els estudiants coneguin la professió des del primer dia».

Per part del Cateb, Susana Pavón, membre de la Junta de Govern, va reivindicar una arquitectura possible, «no menys ambiciosa ni de menys qualitat», però capaç de respondre a les necessitats reals de la societat. I va recordar que, per fer-la realitat, calen arquitectes tècnics.

Industrialitzar: un consens que espera la política

El primer diàleg es va centrar en la construcció industrialitzada i els sistemes off-site, en què bona part de l’edifici es fabrica en planta i es munta a l’obra. La taula, moderada per María Pilar Giraldo (INCAFUST-CTFC) i Oriol París (EPSEB-UPC), va reunir veus de la indústria, la recerca i l’empresa.

El diagnòstic va ser compartit. La construcció tradicional perd recursos i temps, i pateix una manca creixent de mà d’obra, segons va exposar José Antonio Tenorio, de l’Institut Eduardo Torroja (CSIC). Begoña López Ferrer, que ha dirigit la fàbrica de construcció modular 3D més gran d’Europa, ho va resumir així: «La ineficiència en la construcció no només es paga en euros. Afecta la seguretat laboral, la qualitat i el consum de recursos».

La industrialització també és una qüestió ambiental. Ignasi Pérez-Arnal, CEO d’Atom Modular, va explicar que el 38% dels materials d’obra acaben com a residus, una xifra que la construcció industrialitzada podria reduir a entre el 0 i l’1%. La clau, va dir, és dissenyar edificis que es puguin desmuntar i recuperar-ne els materials, tal com ja demana Europa.

Si el sector hi està d’acord, què falta? Els ponents van coincidir que falta l’impuls polític. López Ferrer va reclamar una política d’Estat clara, que no sigui un conjunt de subvencions sinó una direcció compartida, perquè ningú no invertirà en una fàbrica sense garanties que es continuï construint així. Tenorio va afegir que la normativa encara està pensada per a la construcció tradicional i xoca amb els processos fabrils. Jesús M. Nieva, de Molins Precast Solutions, va assegurar que la indústria està decidida a invertir, però que «ens falten els polítics».

La universitat també va rebre deures: Pérez-Arnal va observar que la industrialització i el BIM només s’estudien a nivell de màster. A la fila zero hi havia representants de BIMSA, l’Incasòl, l’AMB i l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB).

De dibuixar l’edifici a gestionar-ne les dades

La tarda del 12 de novembre va portar el debat al terreny digital. Després d’anys d’implantació del BIM, la intel·ligència artificial i els bessons digitals, rèpliques virtuals de l’edifici alimentades amb sensors i dades, obren una nova etapa per a la professió. Hi van participar Eloi Coloma (UPC), Ferran Camps (Departament de Territori), Norena Martín (buildingSMART Spain), José Miguel Morea (BIM LEARNING) i Eduard Loscos (Building Digital Twin Association).

Coloma va explicar el salt que suposen els bessons digitals: amb una capa de sensors connectats, l’edifici deixa de ser una informació estàtica i passa a oferir dades en temps real sobre el que hi passa. Loscos va recordar per què això és especialment útil en el sector: qualsevol persona que hagi trepitjat una obra sap que és una bogeria fer el seguiment de tot el que hi passa, i calen eines que ho automatitzin.

La IA, però, no substitueix el tècnic, sinó que en canvia el paper. Martín va defensar que la IA ajudarà a simplificar el BIM, que «és complex perquè nosaltres el fem complex», perquè més professionals el facin servir. Morea va anar més enllà: «La nostra feina com a tècnics s’hauria de centrar a gestionar les excepcions», i deixar les tasques repetitives a les màquines.

Des de l’Administració, Camps va apuntar un nou repte: no n’hi ha prou de generar dades, cal decidir què se’n fa. Amb eines cada cop més potents, va plantejar, potser surt més a compte tornar a generar la informació periòdicament que no pas emmagatzemar-la tota.

Què vol dir viure en un habitatge digne

El dret a un habitatge digne està reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans i a l’article 47 de la Constitució. Però què el fa adequat més enllà dels codis tècnics? Aquesta ha estat la pregunta del tercer diàleg celebrat avui i moderat per Montserrat Bosch (EPSEB-UPC).

L’escriptora Stefanie Kremser ha obert la sessió amb la lectura d’un fragment d’Acció de gràcies per una casa, la seva reflexió sobre el dol immobiliari. Ha recordat que darrere de cada habitatge hi ha una vida i que «perdre una llar és una experiència traumàtica».

A partir d’aquí, el debat ha posat el focus en les condicions de vida reals. Elena Domene, de l’Institut Metròpoli (IERMB), ha presentat l’habitatge com un espai de desigualtat i ha donat una definició senzilla: un habitatge és digne quan «pots dormir bé i dormir tranquil·la», sense soroll, humitats, calor ni fred. Avui, un 20% de les famílies no poden mantenir una temperatura adequada a casa seva, i els simulacres d’una Barcelona a 50 graus obliguen a preguntar-se si els habitatges estan preparats.

La resposta passa en bona part pel parc existent. Begoña Serrano, directora de l’Institut Valencià de l’Edificació (IVE), ha defensat que el més sostenible és rehabilitar i que cada any sense fer-ho agreuja el problema. Ha reclamat que les ajudes del Pla Nacional de Rehabilitació incorporin criteris de resiliència i sostenibilitat, perquè l’Administració ha de marcar tendència. Bosch hi ha coincidit: sempre és més fàcil començar de zero, però el patrimoni construït no es pot abandonar.

Fer-ho bé té un preu. Carles Oliver, de l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI), ha preguntat si és possible garantir el confort des de l’arquitectura en el clima mediterrani, i ha advertit que construir amb consciència ambiental implicarà increments de cost i regular les emissions de CO₂. D’altra banda, David H. Falagán, codirector de la Càtedra Barcelona d’Estudis d’Habitatge, ha recordat que les formes de conviure canvien: segons la previsió de l’INE, d’aquí a uns anys viuran de mitjana 2,1 persones a cada habitatge. La pregunta és com es fa aquest trànsit i en quines condicions.

Tres debats, un mateix repte

Industrialitzar, digitalitzar i rehabilitar van aparèixer al llarg de les tres sessions com a peces d’una mateixa transformació. Totes tenen un objectiu comú: construir i mantenir edificis millors, més sostenibles i amb menys recursos. I totes necessiten el mateix: professionals preparats, una normativa que acompanyi el canvi i una col·laboració estreta entre administració, universitat, professió i indústria.

Jordi Marrot, director tècnic del Cateb, ha conclòs la jornada amb el desig de continuitat dels diàlegs i el foment del vincle entre estudiants i el món de la construcció. Oriol París, professor i membre de la drecció de l’EPSEB-UPC, s’ha lamentat de que l’audiència dels 3 diàlegs no es barregi, «hem d’aprendre de tots».

Amb els Diàlegs a la Universitat, el Cateb i l’EPSEB-UPC volen contribuir a aquesta col·laboració i posar l’arquitectura tècnica al centre d’un debat que definirà com construirem i com viurem en les pròximes dècades.