Exposició «Μετέωρα» de LaSanta

Μετέωρα [grec] ‘suspès a l’aire’

39°42′45″N 21°37′36″E

Meteora és Zeus llençant des de l’Olimp roques enormes per atrapar els poderosos Titans i tancar-los dins una presó de pedres.

Meteora és un lloc. És un mar de roques custodiades per monjos. La pedra és testimoni i jutge, càrrega i altar.

Meteora és «el jo que hem estat, el jo que hem estat moltes vegades, i que ara està dipositat en nosaltres com els estrats geològics d’un continent submergit». Potser és millor deixar els buits a la vista, saber habitar un lloc incomplet.

Meteora és fer memòria. Records que muten, ens devoren. Que són carn, pell, esquelet. És un «si la memòria no em falla». Acceptar que la memòria és parcial.

Meteora és resseguir la memòria que arrela dins de cada cos. Com rep, arxiva, acumula, pausa, inventa, elimina, pensa, batega, magnifica. Fa petit. La memòria és un lloc al cos. I, de cop, el cos queda devastat: la terra tremola, la sal encén els peixos, hi ha inundacions, esllavissades, allaus als cims de les muntanyes més daurades. Res no queda immune a la desfeta, només runes i fang, i hem de tornar a dibuixar el mapa.

Meteora és convidar diferents creadors a visitar aquests llocs i fer-ne llenguatge, cartografia. Desnivells, límits, esquerdes, fissures. Un mapa que es va construint i ens va construint. El cos com a contenidor. Un cos de bosc, pedres, mar, llum i ombres. Moltes ombres. No cal que us digui que la intimitat té una resistència pròpia i que ens erosionem en caminar.

Meteora són càpsules, connexions elèctriques. Descàrregues. Vídeos d’un blanc i negre dur, gairebé extrem, sense matisos; material acumulat durant més de dos anys, revisitat i compartit. Memòria fragmentada. Sentir que hi ha records que ja no són meus, que no els sento viscuts, i d’altres que s’enroquen i ofeguen. Encara m’ofeguen. Encara t’ofeguen. Potser és un problema de llenguatge, des del principi.

Meteora és el so que li dona veu, la mirada que ordena i embruta, fer un forat fins a les arrels més profundes. I del cos, fer-ne un mapa.

Tot això és per dir que som perquè els altres ens recorden.

La memòria és salvatge.

LaSanta