Cercar Error
Vull col·legiar-me
L'Informatiu

Torre Glòries: la ciutat entre línies

Parlem del naixement d’un nou barri, el barri de Glòries, amb nous habitatges, infraestructures, parcs, equipaments… amb un element monumental que es resignifica amb un nou abast metropolità i turístic: el gratacel.

Escrit per -

“La vida és com un paisatge. Pots viure enmig d’ella però la pots descriure només quan prens distància”

Charles Lindbergh (1902-1974), aviador i enginyer nord-americà

Llegia recentment un article de Josep Maria Montaner al diari Ara sobre el nou barri Glòries. Estava il·lustrat amb una fotografia: una vista urbana des d’una finestra … la finestra d’una cuina? Atès que parlava de barri, habitatges i habitants del nou districte, podria ser perfectament que la imatge (potser excessivament elevada en punt de vista) fos des de la cuina de qualsevol nova vivenda. Però no, la fotografia estava emplaçada des de l’interior de la Torre Glòries, el nou mirador, com ara li diuen, de la ciutat de Barcelona.

Es parla, doncs, del naixement d’un nou barri, el barri de Glòries, amb nous habitatges, infraestructures, parcs, equipaments… i un amb un element monumental que es resignifica amb un nou abast metropolità i turístic (és clar). Obviaré els milions de canvis que estan succeint en aquest punt estratègic de la ciutat i parlaré de la torre. Em ve la mateixa la percepció d’abans obrint la pàgina web del nou mirador instal·lat a la torre. Torno a tenir la sensació d’estar veient imatges de parelles, famílies, joves, grans, en el marc incomparable d’un nou habitatge o, pitjor, en una imatge publicitària de la hipoteca d’una entitat bancària per poder accedir-hi.

“Les ambigüitats de la matèria i la llum fan que la Torre Agbar ressoni contra l’skyline de Barcelona de dia i de nit, com un miratge llunyà que marca l’entrada a l’avinguda diagonal des de la plaça de les Glòries. Aquest objecte singular esdevindrà el nou símbol de Barcelona, ​​la ciutat internacional i un dels seus millors ambaixadors…”

Jean Nouvel (1945). Arquitecte i dissenyador francès

De Torre Agbar a Torre Glòries

La Torre Glòries, coneguda antigament com a Torre Agbar, ja que va ser un encàrrec de l’empresa Aigües de Barcelona, ​​és un gratacel de 144 metres amb 33 plantes sobre rasant i 4 soterrades. L’edifici està ubicat a la plaça de les Glòries Catalanes i en el moment de la seva finalització era el tercer més alt de Barcelona després de la Torre Mapfre i de l’Hotel Arts. Els arquitectes responsables del projecte van ser Jean Nouvel (Ateliers Jean Nouvel) i Fermín Vázquez de b720 Arquitectes. L’edifici es conforma com la unió de dos conceptes oposats: la lleugeresa del vidre, que recobreix l’edifici en forma de lamel·les, formant un gran brise-soleil i la massivitat del formigó de la seva estructura a l’ interior.

La torre està composta per dos mòduls densos de formigó, un de central i un altre perimetral. Es tracta de dos cilindres ovals, el central amb forma ovalada i el perimetral el·líptic, no concèntrics i coronats per una cúpula de vidre i acer. En aquest interior s’obre un gran espai sense pilars per on circulen els ascensors. El mòdul perimetral juntament amb els panells d’alumini estan recoberts per una segona pell, un brise-soleil format per 59.619 lamel·les de vidre de seguretat transparent i translúcid. Aquestes lamel·les mòbils de 120 x 30cm poden ser orientades electrònicament segons les condicions atmosfèriques de llum, vent, etc i tenen diferents cromatismes: més càlids a la zona inferior, blaus al tram central i blanc a dalt. Les peces del brise-soleil al costat nord són diferents de les del costat sud. Les que són al costat nord són translúcides, encara que transparents quan al mur de formigó apareix una finestra. A la banda sud són totes transparents. De nit, quatre mil dispositius lluminosos de tecnologia LED permeten crear imatges al voltant del perímetre cilíndric.

La torre no és, de fet, de planta circular sinó que lleugerament el·líptica. Des de la planta baixa fins al pis 18 l’edifici és totalment recte, des del pis 19 al 26 va disminuint de mica en mica la secció fins al 26 on s’interromp el formigó i continua la cúpula de vidre amb estructura de metall. Les darreres 6 plantes, formades per forjats postesats de formigó, queden suspeses en voladís. Entre l’eix central i l’exterior es despleguen 34 plantes sobre rasant, diàfanes i sense pilars interiors. D’aquestes, 28 es destinen a oficines, 3 són plantes tècniques, 1 planta destinada a la cafeteria, 1 planta per a sales polivalents i a la cúpula de la torre, la darrera planta, s’ha destinat recentment a mirador.

Gratacel, torre o artefacte arquitectònic: una excentricitat a l’skyline de la ciutat

De vegades, es considera que un gratacel és aquell edifici l’altura del qual supera els 152,5 metres. En altres casos, s’accepta com a gratacels a la construcció que sobresurt considerablement de forma vertical respecte del seu entorn.​​ La nostra torre té una alçada de 144 metres, però sí que emergeix en el seu entorn per sobre del bé i del mal de l’urbanisme proper. És un gratacel? O, com el seu nom comú indica, és una torre? O és ambdues coses?

La Torre Glòries va ser dissenyada per l’arquitecte francès Jean Nouvel amb una forma que s’ha dit que recorda als pinacles de la muntanya de Montserrat i a les formes que Gaudí va fer servir a la Sagrada Família. Potser Nouvel ens va vendre la torre així, com una inspiració de l’obra de l’aclamat Gaudí o de la muntanya sagrada de Montserrat, per embadalir les orelles dels catalans poc afectes al gust de l’arquitecte i així, que ningú no es qüestionés cap pregunta més.

Així, doncs, el que seria la tipologia genèrica del gratacel s’intenta contextualitzar en aquest cas amb referències locals com les geometries orgàniques d’Antoni Gaudí i els perfils escarpats de Montserrat. També es diu que el projecte de Nouvel es va inspirar en el gratacel que suposadament va dibuixar Antoni Gaudí el 1908 per la proposta de l’Hotel Attraction de Nova York.

Però si viatgem a Londres descobrirem que Barcelona no és tan original com ens crèiem, ja que allà hi ha una còpia, ja considerada pels londinencs un símbol de la ciutat. Una torre sospitosament semblant a la Torre Glòries, construïda per l’arquitecte Sir Norman Foster: la Torre Gherkin, inaugurada dos anys abans que la barcelonina i amb 180 metres d’alçada. El que no sabem és en què es va inspirar Foster en el cas britànic, o si potser també va venir a Montserrat i a Barcelona a inspirar-se en Gaudí. L’efecte urbà que genera és bastant idèntic tot i que en el cas londinenc no destaca tant la seva extravagància com ho fa, de moment, en el nostre cas.

Vista de l’skyline de Londres, incloent la Torre Gherkin de Norman Foster inaugurada el 2003

Durant els primers anys de la seva implantació a Barcelona, a partir del 2005, s’insistia en la seva semblança a l’òrgan sexual masculí o a un gegantí supositori (també els londinencs van fer comparacions semblants). Bé, la mirada és lliure, però determinades insistències interpretatives són molt avorrides de vegades i el repertori molt limitat i bàsic (bàsic en el pitjor sentit de la paraula). Però si de lluny la torre enlluerna, de prop decep. I potser també diria que la seva presència nocturna, més lúdica i colorista, desapareix en la seva versió diürna. Tot i així, roman com a miratge llunyà (emprant paraules de Nouvel) i com a objecte singular des de la llunyania, sens dubte, a qualsevol hora del dia o la nit.

La visita a la torre: foscor i glòria

“La foscor no existeix, el que anomenem foscor és la llum que no veiem”.

Henri Barbusse (1873-1935), escriptor, periodista i militant comunista francès

La visita a la torre i al que ara li diuen compulsivament “experiència”, s’inicia a la planta soterrani amb Hipermirador Barcelona. Un recorregut inicial en la foscor del subsòl de la ciutat, que transita per instal·lacions artístiques elaborades a partir de la recopilació de dades de Barcelona en temps real per descobrir dades i mirades sobre la ciutat que ens són desconegudes. Es presenta la ciutat com un organisme viu que batega, amb uns ritmes i cicles en què s’entrellacen persones, ecosistemes, infraestructures i tecnologies.  L’Hipermirador està conformat per quatre instal·lacions: Pròleg, Barcelonins, Atmosferes i Ritmes. En el Pròleg d’Hipermirador Barcelona es mostren noves maneres de percebre i llegir  la ciutat amb una mirada calidoscòpica on diferents textures i patrons arquitectònics, gràfics i també naturalístics de Barcelona suggereixen una nova mirada.

Barcelonins és un bosc d’escultures de paper que permet explorar la ciutat a través de la diversitat d’espècies que l’habiten. S’expliquen les històries dels no-humans, que també habiten Barcelona. Amb aquest discurs no antropocèntric de la ciutat, es posa el focus en els altres ciutadans i es reforça la idea que Barcelona no es pot explicar sense incloure-hi el pol·len, les meduses, les múltiples espècies d’aus i fins i tot el microbioma urbà. Les figures són obra de Joan Sallas, artista, referent mundial del paper plegat i estudiós de l’origami. Un total de 132 peces, totes de paper i plenes de detalls, com a evocació poètica de les espècies que representen. Algunes de les figures s’acompanyen d’una pantalla amb un poema visual breu en què les espècies ens parlen en primera persona.

Atmosferes consisteix en una espectacular projecció envoltant de gran format: 27 metres de llargada x 4 metres d’alçada. Una mirada cinemàtica al cel de Barcelona i a la seva bellesa; als vents que bufen constantment; al mar, entès com una extensió de la ciutat; i als paisatges sonors que sovint passen completament desapercebuts. Els seus continguts estan relacionats amb aquelles dimensions de la ciutat que

no estan fortament geolocalitzades i l’activitat representada de les quals no té una expressió millor en un mapa. En certa manera, és una captura dels diferents tipus d’atmosferes de Barcelona, en alguns casos, a partir de l’ús de dades en temps real de la ciutat.

Panorama de l’espai Atmosferes

La darrera instal·lació de l’Hipermirador, Ritmes, mostra els processos metabòlics de la ciutat, entesa com un organisme que, alhora, es compon d’altres organismes. Un sistema de sistemes. Ritmes imagina les inhalacions i les exhalacions de Barcelona com els seus ritmes i fluxos, tant en el sentit literal com en el metafòric. La ciutat inhala oxigen i exhala CO2, però també inhala contenidors de transport i exhala deixalles, inhala energia i exhala contaminació. A partir del Big Data de Barcelona, Ritmes mostra la ciutat com un ésser ple de vida. Es tracta d’una pantalla hologràfica formada per tres pantalles superposades en el mateix eix. Aquesta composició permet jugar amb els continguts i amb la profunditat, i així crear la sensació d’estar mirant una holografia surant  en l’espai.

Espai Ritmes per acabar el recorregut de l’Hipermirador

La música que acompanya en tot el recorregut de l’Hipermirador, Sirena, està concebuda com una instal·lació addicional de Data Art. Es tracta, més que d’un acompanyament, d’una intervenció artística creada per Maria Arnal i John Talabot. Una peça de música generativa que es construeix en resposta al batec i la respiració constants de Barcelona. S’alimenta de manera dinàmica a partir del Big Data de la ciutat i muta cada dia en funció de la velocitat del vent, de si hi ha pluja o sol, de la temperatura del mar, dels nivells de PM10… Una banda sonora viva que canvia amb els estats de la urbs. Un cop finalitzat aquest recorregut en la foscor del soterrani, accedim a l’ascensor que ens condueix ràpidament a la llum de la planta 30, a 125 metres d’alçada, elMirador.

Des de Mirador torre Glòries no només s’obtenen vistes espectaculars de Barcelona i dels seus edificis més emblemàtics: el nou mirador de Barcelona també és la talaia privilegiada des d’on es poden admirar el flux i el ritme de la ciutat amb tots els seus moviments, perquè és cert que la ciutat mai dorm. També és cert que hi ha un detall que no es preveu dins l’expectativa de veure la ciutat en els fantàstics 360º de la torre: no veurem el panorama urbà en una imatge neta i transparent, sinó, diríem, entre les juntes de les lamel·les que faran de filtre visual. La veritat és que, aquest fet, d’entrada, pot generar certa decepció. En un segon moment, sorgeix la feliç idea de que no traurem els mòbils per fotografiar compulsivament la ciutat fragmentada. En breu podrem comprovar que els humans, a dia d’avui, no podem no treure el mòbil per enregistrar-ho tot, encara que siguin contrallums indesitjables, enfocaments -o desenfocaments- enlluernats o ciutats entre línies. Una llàstima, perquè hagués estat un descans i hagués estat tan fàcil com gaudir del panorama mirant-lo i, si volem, en baixar, passant per la botiga, comprant una tarjeta postal de qualitat com a record o com a testimoni. En fi…

El punt més alt de la torre és presidit per una enorme obra d’art de l’artista contemporani Tomás Saraceno: Cloud Cities Barcelona. Una escultura suspesa a deu metres d’alçada i transitable que proposa un joc basat en els núvols per reflexionar sobre la interdependència entre tots els éssers vius. La instal·lació es compon de 113 espais, que evoquen núvols o gotes d’aigua condensada, formats per 1.200 panells, suspesos d’una mena de teranyina constituïda per sis quilòmetres de cable, 5.000 nusos i 267 punts d’ancoratge, que poden suportar fins i tot 2,5 tones. Tot plegat ocupa una superfície de 130 m3. L’escultura ens convida a mirar cap a l’interior i l’exterior i posa en relleu la interdependència i la interrelació entre tots els éssers vius que l’habiten, on les accions d’un afecten tota la comunitat. Els espais comuns de l’escultura acullen una selecció de llibres, disponibles per llegir, compartir, iniciar diàlegs col·lectius i reconsiderar els fils que uneixen les xarxes de cura mundials.

Els projectes de l’argentí Tomás Saraceno, artista establert a Berlín i conegut per obres que denuncien l’emergència ecològica i apel·len a la justícia mediambiental, treballen les possibilitats que ofereixen les relacions interculturals i interespècies. L’artista, s’inspira en les aranyes, grans arquitectes de la natura i ha desenvolupat Spider Web Scan, una tècnica tomogràfica inèdita assistida per làser, essent el primer a realitzar models tridimensionals de les seves fantasmagòriques teles. La visió de l’escultura des del mirador és espectacular i vertiginosa, potser, diria, més i tot que la vista de la ciutat entre línies.

Imatges de l’escultura Cloud Cities Barcelona de l’artista Tomás Sarraceno

La vista aèria: panorama per mirar

“Hi ha tantes realitats com punts de vista. El punt de vista crea el panorama”

José Ortega y Gasset (1883-1955), filòsof i assagista espanyol

A finals del segle XVIII assistim a un canvi fonamental en la manera de percebre el món: la figura de l’espectador cobrarà un paper fonamental, situant-lo a l’eix central de tot, aconseguint així el control sobre el que l’envolta i amb una mirada plena de poder. En aquests moments i podent contemplar la ciutat en tota la seva esplendor, es trasllada tot allò que està percebent a una pintura i sorgeix el panorama: una representació circular que no està limitada per un marc i que ofereix una vista completa de 360º. Allò realment nou fou la il·lusió que aconseguia l’espectador, que semblava realment estar contemplant la ciutat des de dalt d’un turó. L’espectador es convertia en el protagonista de l’escena, situat al centre, controlant absolutament tot allò que passa al seu voltant; podia viatjar sense haver de traslladar-se a cap altre lloc i conèixer llocs on mai abans havia estat, cosa que per a la classe mitjana resultava impossible de concebre. Els panorames iniciats a Londres, s’estengueren a París i van viatjar també a estats Units. No arribaren a Espanya fins a finals del segle XIX. Avui, l’arquitectura en alçada ens permet assistir a panorames reals, sense marc i sense representació pictòrica, sense llenç, la realitat mateixa a 360º.

Aleshores, què seria el nou mirador Glòries? Una torre? un gratacel? Un artefacte arquitectònic més inspirat en Gaudí? o en Montserrat? Què més dóna… potser ho és tot, o res, però sí que és un mirador que ens permet contemplar-nos en l’actual moment vital i mirar la ciutat entre les juntes de les seves lamel·les, la ciutat ratllada (entre línies).

PUBLICITAT