L’arquitecte tècnic Rubén Fernández explica la seva experiència professional a Doha, capital de Qatar

Els professionals joves que van finalitzar els estudis universitaris fa pocs anys no ho van tenir gens fàcil per iniciar la seva vida laboral. La construcció al nostre país patia una profunda crisi de la qual tot just comencem a veure’n el final. L’entorn econòmic era desfavorable: van tancar despatxos, mentre d’altres buscaven nous mercats i clients fora del país aprofitant les diferents iniciatives de foment de la internacionalització professional.
Alguns d’aquells joves van escollir el camí d’emigrar per exercir la professió a d’altres països. Avui, amb la promesa d’una represa de l’activitat a casa nostra, alguns d’aquells emigrants han tornat. D’altres, han decidit continuar la seva aventura internacional. És el cas de Rubén Fernández Sabaté, que ja porta uns quants anys exercint la professió a Doha, la capital de Qatar, país ubicat a una petita península del Golf Pèrsic. Rubén ha decidit quedar-se i, a més, ho recomana: “Ha de ser obligat sortir de l’espai de confort, es l’única manera de poder créixer i aprendre tant personal com professionalment”.

La crisi devia començar més o menys quan encara eres a l’Escola, com la vas viure?
“La major part de la crisi em va coincidir mentre estudiava, era quan l’esperit pessimista estava instaurat a la societat i quan a la facultat es respirava un ambient de frustració cada cop que sortien les dades de l’atur juvenil.
“Tot i que la crisi afectava especialment el nostre sector, la majoria dels companys de classe estàvem fent pràctiques o compaginant els estudis amb petites feines. Personalment, estava finalitzant la carrera mentre feia pràctiques i classes d’anglès. Abans d’acabar els
estudis vaig començar a treballar per a una important constructora estatal i internacional. Va ser aleshores, quan em va sortir l’oportunitat de poder anar a treballar a Qatar. Tot i tenir una feina estable en un moment on la demanda d’aquesta era molt elevada, vaig decidir apostar per marxar”.
Per què?
“Sempre he tingut la inquietud de voler anar a treballar a l’estranger, m’ha semblat una manera extraordinària per poder aprendre noves cultures i formes de treballar.
“Aquesta inquietud va anar creixent durant els estius. Aprofitava les petites vacances d’estiu mentre cursava la carrera per començar les primeres experiències internacionals.
Tot i que aquestes no estaven relacionades amb el món de l’arquitectura, totes elles tenien un gran factor d’aventura que em van servir per aprendre l’anglès i altres valors intrínsecs que només es poden entendre quan ho vius per tu mateix. Totes aquestes petites aventures em van ajudar a prendre la decisió d’anar a Qatar”.

Quina ha estat la teva experiència?
“Actualment visc a Doha, la capital, on treballo com a arquitecte tècnic en la gestió de projectes des de fa poc més de dos anys. Aquesta experiència m’ha permès aprendre a marxes forçades la gestió de projectes, una de les competències com a arquitecte tècnic, que des del meu punt de vista podem desenvolupar millor, gràcies al coneixement de tots els processos de la construcció, des de la fase d’inici i planificació de projectes fins a l’execució i lliurament”.

Avui tots els indicadors diuen que l’activitat revifa a casa nostra. Et planteges tornar?
“La decisió de marxar sempre és una decisió complicada, sobretot quan ja tens feina a 20 kilòmetres de casa, però en el meu cas no m’ho vaig pensar més de 24 hores. Crec que és indispensable sortir constantment de la nostra zona de confort per fomentar el permanent aprenentatge professional.
“Per aquest motiu, actualment no em plantejo la tornada a casa a curt o mig termini. Els reptes, la responsabilitat i els projectes en els que estic involucrat a Qatar, serien impensables a Barcelona, especialment amb l’edat i experiència que tinc acumulada”.

Quins valors t’ha aportat la teva estada en un altre país?
“En la societat on vivim els canvis per naturalesa fan por: canviar d’empresa, allunyar-te de família i amics, canviar de casa, en definitiva, canviar uns bioritmes als quals ja estaves acostumat i ja havies fet teus. És precisament això el que em fa gaudir de l’experiència d’anar a treballar a l’estranger.
“Totes les noves experiències, que no vol dir sempre bones, et proposen nous reptes que cal superar i desencadenen un aprenentatge aplicable tant a la vida personal com professional. A mi, l’experiència internacional m’ha despertat valors com l’amistat, esforç, valentia, humilitat i igualtat, tots ells indispensables en la societat en la que vivim”.

L’aparellador és un professional valorat a l’estranger?
“L’arquitecte tècnic és una figura professional que en molts països no existeix com a tal. Al principi és una mica complicat de fer entendre, però al definir les competències te n’adones que juguem amb el gran avantatge de dominar tots els processos constructius per poder fer una bona gestió i execució de projectes.
“És a dir, l’aparellador pot afegir valor en totes les fases del projecte. Aquest fet, tot i no ser molt conegut en molts dels casos, es detecta un cop el professional desenvolupa la seva feina diària, feina que acaba sent valorada i que esdevé clau per assegurar l’èxit del projecte”.

En cas que decidissis tornar, què podries aportar al teu exercici professional que hagis après a fora?
“Insisteixo que de moment no m’he plantejat la tornada. De fet, m’agradaria gaudir de la mateixa experiència en un altre país abans de tornar a Barcelona. Estic segur que la capacitat integradora, experiència en grans projectes i nous procediments son àrees de coneixement que podré aplicar en qualsevol tipus de projectes”.
“Cal dir que el procés constructiu a Qatar no es diferencia molt del que estem acostumats. Tot i així, la magnitud dels projectes i la pressió per complir les dates d’entrega, obliga a una molt bona organització durant totes les fases del projecte. Això provoca que tots els processos estiguin detallats, estructurats i controlats per evitar qualsevol desviació; o en cas de patir-la, poder corregir-la”.

Les dunes del desert
Treballar a Doha ha permès a Rubén Fernández descobrir una nova cultura i també una nova manera de viure. Diu que la seva integració ha estat més senzilla del que es podia imaginar inicialment, “el 87% de la població de Qatar és estrangera, això m’ha permès conèixer i relacionar-me amb gent de diferents països i ideologies que es troben amb una situació similar a la meva”.

Tot i que el nivell d’exigència i dedicació en el treball és molt elevat, això no ho ha de ser tot. Rubén Fernández sempre havia pensat que l’esport era un element importantíssim d’integració. En aquest sentit, explica que els partits de futbol del dilluns i els partits de tennis platja del dissabte són cites irrenunciables i ben recomanables per trencar amb la rutina i l’estrès del dia a dia.

“Tampoc era imaginable com d’hipnòtiques podien ser les dunes del desert i l’emoció d’explorar nous terrenys trobant platges idíl·liques amagades en llocs inaudits”.