Un enigma a la Plaça Lesseps: la Casa Ramos

Voltant per la Plaça de Lesseps de Barcelona hi ha un edifici d’habitatges de grans dimensions que ens desconcerta. Està fora de lloc com ho faria un transatlàntic al mig d’un desert. Ens sorprèn perquè és molt més gran, antic i sumptuós que la resta d’edificacions heterogènies de caòtica zona. Parlem de la Casa Ramos, un edifici que més aviat hauria d’estar en el Passeig de Gràcia i no pas aquí. El seu aspecte ens transporta a l’època daurada del Modernisme.

I és que de fet, Ricard Ramos, l’home de negocis que manà construir-la, pensava que algun dia el passeig pujaria amunt edificant palauets i cases burgeses a banda i banda, i que arribaria fins al peu de la muntanya, a tocar de l’església dels Josepets. Per tant, comprar una bona i ben barata parcel·la de terra rodejada encara de vinyes era una operació immobiliària agosarada però que podia sortir molt bé. Però el Passeig de Gràcia es va aturar poc després de creuar la Diagonal, als Jardinets i d’allà mai va passar. L’embranzida econòmica i cultural que va fer possible l’esclat del Modernisme i en Noucentisme, no va donar per a més.

La Casa Ramos ocupa els números 30, 31 i 32 de la Plaça Lesseps, i té 3 accessos diferents que corresponen als 3 cossos de la casa. Exteriorment, és una sola façana, molt ben treballada i monumental en aquesta banda que dona a la plaça, i molt més discreta en el lateral. La porta central és la que té l’accés més gran i sumptuós. Una tribuna molt llarga és el que dona més caràcter a aquesta banda de la casa. El cronista barceloní Lluís Permanyer va assegurar que aquesta és la tribuna més llarga de Barcelona. És de pedra de Montjuïc i forja de ferro, que ens mostra unes formes que semblen abelles. Un insecte molt treballador que va per feina, però que si se’l molesta, pot comportar terribles conseqüències. Tota una declaració d’intencions. Els balcons d’aquesta mateixa façana són també de pedra i forja, semicirculars de dimensions generoses i profusament decorats. El coronament de la casa té uns merlets d’aire gòtic que li donen a l’edifici aquest aire de gran castell màgic que culmina un escut on es veu un vaixell envoltat d’una garlanda de flors.

Sorprèn que el pis principal amb la seva galeria no està sobre la planta baixa, com passa en totes les cases similars de l’època. Hi ha un estrany entresol entremig, que és una solució per guanyar alçada al terreny, i d’aquesta manera, el pis principal, el que el S., Ramos es va fer a consciència per a ell i la seva família, quedaria a l’altura del terreny posterior i tindria accés a un gran jardí, que miraculosament encara hi és.

I és aquest pis, el principal, el que més meravella de la casa. És on Jaume Torres i Grau (1879-1945), el també enigmàtic arquitecte de la casa, hi va deixar empremta de la seva bona feina. Torres i Grau, membre d’una nissaga d’arquitectes, hauria d’estar en el grup de Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i el posteriorment rehabilitat Jujol. I per argumentar que hauria d’estar en aquest magnífic grup només cal una visita al pis principal de la casa Ramos.

On l’esplendor va aturar-se
Al pis principal s’hi accedeix per una escala d’honor més llarga de l’habitual i de quatre trams, ja que ha de salvar l’alçada de l’entresol. Això ajuda a fer més lent i protocol·lari l’accés i d’alguna manera et prepara per al que vindrà. Tot i que també hi ha un ascensor en la porta del qual hi llueixen ben brillants les inicials RR del seu propietari. Per a un home de negocis navilier, empresari del tèxtil i de la construcció, i senador, era important deixar palès el seu èxit i la seva alçada en la piràmide social. Tot i així, el principal només ocupa dos dels tres blocs de la casa. De manera que a l’edifici hi ha un altre principal, encara que més petit. El negoci és el negoci

Les làmpades, llums i timbres de llautó ben polit que ens donen la benvinguda a la casa dels Ramos tenen un treball magnífic dins del corrent més modernista. Però quan travessem la gran porta i passem endins el pis, la cosa canvia.

La casa es va aixecar el 1906, quan Eugeni d’Ors ja posava en dubte el Modernisme, però el Noucentisme encara no s’havia definit, ni escampat. La casa dels Ramos es fa just en aquest moment de dubtes i contrastos estilístics que la fa encara més encisadora. Tècnicament la podrien definir com d’estil modernista-historicista. És a dir, una explosió d’estils i inspiracions però amb un denominador comú, l’excel·lència i el bon gust en els treballs artístics i en les proporcions.

Si anem cap a la banda de llevant trobem la part privada de la casa. Hi ha el gran dormitori que és de planta irregular. L’angle més tancat i incòmode, l’arquitecte el va solucionar posant-hi la llar de foc escultòrica on les inicials RR recorden on som. Les motllures del sostre tenen les mides falsejades, per enganyar l’ull i donar un aire harmònic de cambra quadrada a una habitació que és de fet un trapezi irregular.
Les motllures són d’aire barroc però amb mesura, com en la sala contigua, el “budoir” o saló on les dones rebien visites en privat. Discorre paral·lel a la tribuna de Lesseps, des d’on elles podien observar la vida al carrer de forma discreta.

És un saló molt afrancesat on es conserven damunt els arrambadors d’estuc els folrats de seda brodada. La seda original, tota una relíquia. El gran bany també ho és. Intacte des del 1906. És l’únic bany complet amb el qual es va dotar la casa. La resta són el que en deien “aseos”. Els terres d’aquesta banda són de parquets ben treballats. Però quan tornem a l’àrea central, la del rebedor, hi trobem al terra i als arrambadors de les parets la rajola hidràulica tan típica de l’època, concretament de la fàbrica del ceramista i escenògraf Lluís Bru i Salelles (1868-1952), un dels artistes preferits de Domènech i Montaner. En aquesta part de la casa, els motius decoratius són d’inspiració cèltica d’un gust fi i en perfecte estat de conservació. És en aquesta àrea central de la casa on trobem la capella, que estratègicament situada, que permet ampliar l’aforament agafant tot el passadís.
Si anem cap a ponent, entrem en el món orientalista.

Una explosió d’estils amb un denominador comú: l’exel·lència en treballs artístics i proporcions

És l’estil predominant en la part pública de la casa que està formada pel “fumoir” o cambra dels homes, la galeria i el gran saló on l’estil neomudèjar o morisc arriba a l’èxtasi. Hi ha 5 arcs de ferradura o mig punt, lobulats i suportats cadascun per dues columnes. Parets i arcs estan decorats amb patrons geomètrics, motius florals i inscripcions. Algunes sense sentit i algunes sembla més coherents, algunes, del revés. És un enigma si tenim en compte que sembla que aquesta part de la casa la van fer operaris vinguts del Marroc on Ramos tenia negocis. El finíssim treball de pa d’or cobreix la decoració del sostre. És l’original. En les parets, les rajoles i mosaics dels arrambadors també tenen polsim d’or barrejat en l’esmalt. Tot afegeix encara més lluminositat a un espai pensat per deixar entrar al màxim la llum natural i l’aire del jardí, que es deixa veure darrere de delicats treballs de vitrall de la galeria corbada que dona a l’exterior.

Més és més
Barcelona és una de les ciutats més densament poblades del món, i tot i així, amaga patis i jardins que són oasis inesperats. El jardí d’aquesta casa està entre els més grans i reeixits. Es va pensar com un jardí que estaria tancat en un interior d’illa, però l’evolució urbanística l’ha deixat obert per dues bandes i la glorieta octogonal cantonera amb el seu pinacle pot lluir la seva esplendor purament modernista i amb trencadís. La barreja d’estils de la casa, que va del modernisme, al mossàrab, barroc francès, cèltic, etc. en un altre context, semblaria un pastitx. Però en aquesta casa és la seva essència, és un viatge emocional per la bellesa, i no oblidem que el propietari era un navilier i que potser volia recordar a casa seva tots els mons que havia conegut.

En el gran saló no hi falta el piano de cua consubstancial en aquestes cases. Ara bé, tots els mobles són de dissenyadors contemporanis. Podria semblar un cosa fora de lloc en una casa tan poc eclèctica. Però la qualitat antiga i la qualitat nova sempre barregen bé. No hi ha cap moble d’imitació d’època en tota la casa. Els comptats que hi ha són autèntics modernistes tot i que cap moble és original de la casa. Tots s’han perdut.

L’actual propietari la va trobar del tot buida. La família Ramos va deixar la casa durant la Guerra Civil. Van fugir a Mallorca i allí s’hi van quedar. La casa la van vendre molts anys després a un advocat que la va arreglar una mica per posar en lloguer tots els pisos.

Als anys 80 del segle XX és quan la va descobrir l’actual propietari, un arquitecte barceloní. El Modernisme aleshores era una cosa del passat. Cert que ja hi havia grups de japonesos que es quedaven bocabadats davant la Pedrera i els barcelonins quedaven bocabadats veient tants japonesos fent-se fotos davant el que era una massa negra i bruta com el carbó on es veien ferros recaragolats i rovellats. La casa Ramos, si fa o no fa, estava igual de negra. La va descobrir per casualitat. Era l’any 1986. Volia comprar un dels pisos de dalt, però quan va arribar, ja l’havien agafat. Aleshores el comercial li va dir que si volia li podia ensenyar el principal també a la venda. Va dir que sí per curiositat.

Doncs bé, només entrar va saber que ja no podria deixar aquella casa enigmàtica, amb les parets ennegrides i totes les finestres tancades i bloquejades. Sabia que sobrepassava totes les seves possibilitats. Que l’esforç seria
gegantí i comportaria servituds. Però també que ja no podia escapar-ne.

El pare, també arquitecte com ell, li va dir que es tirava de cap a un pou sense fons I els amics li repetien que el modernisme era per als japonesos. A més, tothom li insistien que viure davant el viaducte-autopista de Lesseps (aleshores la plaça era molt més lletja que ara), seria un turment. Però ell ja estava encisat. I a mesura que va anar restaurant la casa, tots li van reconèixer l’encert. Aquella casa es revelava com una de les joies arquitectòniques de Barcelona. I a més, estava en molt més ben estat del que semblava inicialment. Els bons materials constructius empleats, la bona feina dels mestres d’obra, la manca d’ús i en estar tancada a pany i forrellat, havien estat providencials. Gairebé tot en la casa és original: – Si una rajola es trenca, o bé aconsegueixo una idèntica en tots els sentits, o la rajola es queda trencada com està. Res es canvia, em diu el propietari. Òbviament, aquesta és la filosofia que ha salvat la casa.

Als anys vuitanta es va catalogar com a patrimoni local. Era l’època de la Barcelona d’Oriol Bohigas que tenia al cap l’obra d’intel·lectuals avançats i de primer nivell com Cirici Pellicer que ja el 1951 va publicar un dels seus textos fonamentals: El arte modernista catalán (1951). Com era d’esperar, a principis dels 90 la casa va rebre la màxima catalogació possible: Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
Viure en una casa que és un patrimoni cultural obliga a certes coses. Per exemple, l’any 2006, centenari de la casa, es va convocar tota la família Ramos per fer una trobada en el que havia estat el seu casal. També, cada any, pels volts de Sant Jordi, es convida a una festa, tots els inquilins de l’edifici. I fins i tot, els propietaris han cedit la casa a alguns dels amics més íntims per celebrar-hi el casament.
Francament, pocs llocs amb més màgia que aquest.

Qui era Jaume Torres i Grau?

Amb només 27 anys, l’arquitecte Jaume Torres i Grau (1879–1945) va rebre l’encàrrec de Ricardo Ramos Cordero, empresari navilier i conseller del Foment d’Obres i Construccions, per projectar un immoble de pisos de lloguer a la plaça de Lesseps.
Fill del mestre d’obres Josep Torres Ferrán, que havia dirigit la construcció del Gran Hotel Internacional de Domènech i Montaner per a l’Exposició Universal de 1888 —aixecat en només 53 dies—, provenia d’una família estretament vinculada a l’ofici.

En obtenir el títol d’arquitecte el 1903, va fundar amb el seu germà Raimon, també arquitecte, la Societat Torres Germans, i inicià el 1905 les Cases Torres Germans, un conjunt d’habitatges de lloguer situat als carrers Aribau 178-180 i París 180 bis-182. Aquestes primeres obres, encara concebudes dins el llenguatge modernista, revelen en la seva composició una recerca d’ordre i equilibri que Torres i Grau reprendria un any més tard a la façana de l’edifici Ramos. Ambdues realitzacions comparteixen una tribuna central de pedra de Montjuïc sobre amplis finestrals, esgrafiats policroms en tons ocres i rosats, baranes de forja amb motius orgànics i un frontó esgraonat rematat amb pinacles.

Després d’aquests projectes i de la Casa Elena Castellano al carrer Santa Anna (1906-1907), Torres i Grau inicià una transició progressiva del modernisme cap a un estil més sobri i classicista, que marcaria la seva etapa noucentista. Als anys vint assolí una expressió plenament madura, reflectida a l’edifici de Correus i Telègrafs (1926-1928) de la Via Laietana i a la seu del Foment d’Obres i Construccions (1924) del carrer Balmes, reconeguda l’any següent per l’Ajuntament de Barcelona pel
seu valor artístic.