La proliferació de línies de serveis a la vista que inunda de manera descontrolada façanes i terrats comporta greus perjudicis que no només són estètics.
La proliferació de línies de serveis a la vista que inunda de manera descontrolada façanes i terrats comporta greus perjudicis que no només són estètics.
Una instal·lació “aèria” o “vista” és una definició usual als documents usats en construcció que indica que el seu traçat no s’amagarà o encastarà en els elements materials de la construcció, sinó que anirà suportada sobre aquests elements i serà aparent. Usualment una instal·lació es fa “vista” en espais servidors o amb poca presència de persones, on no importa el seu aspecte, però quan s’ha de fer en espais transitats, llavors els responsables de l’obra saben que han d’exigir als installadors una execució acurada.
Semblaria lògic que aquesta cura s’apliqués també als espais públics en el traçat de les xarxes de serveis vistes o aèries. Però no és així. Al contrari, amb la liberalització d’alguns d’aquests serveis, la proliferació de cables cada cop és major, especialment en els nuclis antics de pobles i ciutats, i la cura en la posada en obra d’aquests traçats
La proliferació de cables cada cop és major als nuclis antics, mentre la cura en la posada en obra dels traçats cada cop és menor.
No sols en l’àmbit del carrer sinó que, en el cas de les xarxes de comunicacions, aquestes han traspassat el límit entre públic i privat (on solen estar suportades) i han envaït completament els terrats i altres espais exteriors de les finques. Aquesta invasió comprèn no només el cablejat sinó també caixes d’acoblament, armaris de registre i altres artefactes necessaris per a la distribució del servei.
Instal·lacions de telefonia en un terrat de Barcelona: part de les conduccions estan anul·lades però mai s’han retirat
No hem cregut necessari consultar cap normativa perquè és evident que companyies i administracions deuen estar emparades en la legalitat per a la realització d’aquestes pràctiques(1) però els fets demostren que, per una banda no són les més adequades i, per altra, les companyies han abusat i segueixen abusant d’aquests, diguem-ne, privilegis normatius. Privilegis que tenien un origen (i una certa lògica) en el moment de la seva implantació, quan hi havia la necessitat urgent d’aquests serveis, ja que milloraven molt la vida dels ciutadans. Les xarxes eren incipients. Tots aquests motius justificaven la rapidesa i baix cost de les instal·lacions aèries i, per tant, la protecció legal d’aquesta pràctica(2).
Aquests privilegis varen donar molt poder a les companyies a mesura que les xarxes s’anaven fent més grans i les companyies també i cada cop més poderoses, fins a situar-les en un punt que en podríem dir de prepotència envers ciutadans i usuaris, una situació que encara perdura. Fins i tot en algun aspecte, diríem que encara ha empitjorat, al deixar de ser aquestes empreses un servei (i públic) i passar a ser un negoci (i privat) i, en alguns casos com el de la distribució d’electricitat, gairebé monopolitzat.
Garbuix d’instal·lacions com a imatge lamentablement usual en molts carrers del nostre país. Dalt la Vila, Badalona
La distribució elèctrica
El de la distribució elèctrica és el cas més paradigmàtic, ja que de ser unes poques companyies privades que en alguns sectors (com l’industrial), competien entre elles(3) es va passar a liberalitzar totalment la comercialització, però gairebé monopolitzar la distribució del corrent. Una situació oposada a la del sector de les empreses de comunicacions en el qual, on hi havia un monopoli únic ara hi ha un munt de companyies que intenten traçar les seves pròpies instal·lacions, especialment amb la fibra òptica(4), omplint de conduccions tant l’espai públic com el privat.
No hi ha una justificació de necessitat econòmica per seguir traçant les xarxes aèries.
Paisatge urbà a la ciutat de Mérida al Yucatán (Mèxic)
Quant a la inconveniència actual de les xarxes aèries, no és tan sols per un motiu estètic, que també, en molts casos extremadament desagradables (i no oblidem que, en un entorn com el nostre on el turisme té una certa importància econòmica, l’estètica va molt aparellada als diners) sinó que hi ha altres repercussions més tangibles.
Per començar, l’economia del país ja no és de subsistència com ho era als anys 50 i 60. I encara menys ho és la de la majoria de companyies de serveis, que són empreses multinacionals de les més potents i amb beneficis anuals astronòmics, almenys al nostre país(5). Per tant, no hi ha una justificació de necessitat econòmica per seguir traçant les xarxes aèries, encara que és evident que és molt més barat que soterrar-les. Tampoc hi ha una justificació de seguretat enfront a terratrèmols com al Japó o altres zones d’alta activitat sísmica(6).
I no es pot culpabilitzar els ajuntaments per no obligar les companyies a soterrar les seves xarxes quan es reurbanitzaven carrers i espais públics. Nosaltres hem estat testimonis dels problemes per fer soterrar la xarxa elèctrica, fins i tot, assumint-ne el municipi el cost de l’obra civil, en obres de reurbanització completa de carrers. I si Barcelona no pot amb les companyies, quina força tindran els pobles petits? Coneixem un cas en què una companyia de telèfons va amenaçar de denunciar l’ajuntament amb càrrecs greus(7) quan un camió d’escombraries municipal va emportar-se un cable aeri seu, quan és evident que la culpable era la companyia, per no respectar la seva instal·lació, els gàlibs de les carreteres.
Deteriorament de façanes i terrats
A més d’aquest problema de l’entorpiment dels cables al pas de vehicles, que també el patim els tècnics i constructors a les obres, hi ha molts altres, que també patim a l’obra, com ara l’entorpiment per a la neteja i reparació de façanes o un de legal, que considerem força important, que és el certificat que el tècnic ha de signar per tal que li donin el permís d’obres al seu client, respecte a la distància i seguretat de les xarxes elèctriques. Certificat que traspassa part de la responsabilitat de la situació i de l’estat d’aquestes xarxes al tècnic director sense cap motiu justificat(8).
Tot i que va ser reurbanitzat fa pocs anys el nucli de Talamanca pateix la invasió dels cables en espais públics i privats
Altres perjudicis són el deteriorament de façanes i terrats a causa d’haver de suportar les catenàries dels cablejats, sobretot en períodes de forts vents, com s’ha vist durant el temporal del passat gener, l’entorpiment de l’ús de façanes i terrats, la perillositat de la proximitat de xarxes elèctriques en mal estat de conservació, la vulnerabilitat de la privacitat de les xarxes de comunicacions i molts d’altres que, de ben segur, la majoria dels qui estan llegint podrien explicar des de la seva experiència professional com a tècnics.
El més just i raonable seria que els governs legislessin l’obligatorietat de soterrar progressivament i sempre que es fessin obres d’urbanització, les xarxes de serveis, a càrrec de les companyies. Però ni els governs de l’Estat s’atreveixen amb elles. Alguns, fins i tot, els tingueren com a aliats incondicionals, actuant durant les seves legislatures més a favor del les grans corporacions que dels ciutadans.
Les instal·lacions vistes han estat una dificultat afegida durant tota l’obra en aquesta casa del nucli antic de Badalona. Tant és així que, l’associació de veïns està protestant des de fa anys i reclamant el soterrament de totes les instal·lacions de Dalt la Vila.
Cablejat elèctric que ha estat deteriorant la façana d’una casa a Cala Sa Tuna. Begur. La propietat que va assumir-ne la restauració no tan sols va haver de pagar la reparació sinó que també va haver d’assumir el cost de soterrament de totes les línies que es veuen per tal que la companyia deixés de fer servir la seva façana com a suport de les seves instal·lacions.
Per contra, el govern de la Generalitat(9) que no li deu res a aquestes corporacions -sinó més aviat al contrari- s’ha atrevit a fer un projecte de llei que, entre moltes altres regulacions de caire social i per augmentar els ingressos públics, proposa un impost per a les xarxes de serveis. Doncs nosaltres els proposem que, ja que no hi ha manera de poder obligar les companyies a soterrar les conduccions, almenys, en el desenvolupament dels detalls d’aquesta llei, es gravin amb un cànon molt més alt les xarxes aèries que les soterrades. Seria un primer pas per a la normalització visual i de conservació del les nostres façanes, els nostres terrats i els nostres espais públics.
NOTES
(1) Imaginem que (com en molts altres casos) alguna part d’aquesta legislació pot ser ambigua o haver-hi buits legals. Si aquesta suposició fos certa, estaríem encantats que aquest article donés pas a d’altres que, escrits per especialistes en normativa, aprofundissin en aquesta situació. I si en realitat el que passa és que les companyies no respecten la legalitat caldria que la ciutadania denunciés aquestes intrusions en les seves propietats de forma ferma, contundent i organitzada.
(2) A més en aquell temps, al nostre país, si no hi estaves d’acord no podies protestar, ja que ens trobarem en un règim dictatorial on alguns d’aquests serveis eren precisament un monopoli de l’Estat.
(3) Fet que va portar la proliferació de xarxes d’alta i mitjana tensió en el paisatge rural, cosa tampoc desitjada.
(4) En la xarxa de telefonia l’antic mono-poli de la CTNE va haver de cedir obligatòriament (per llei) part de les seves installacions i xarxes a les altres companyies competidores.
(5) En el cas de l’electricitat s’ha denunciat repetidament que les elèctriques espanyoles, tot i la crisi, han estat de les que més beneficis han tingut aquests deu darrers anys en comparació amb les seves homòlogues europees i que l’electricitat que paguem a Espanya és de les més cares del continent.
(6) Tothom coneix per imatges o pel·lícules el sorprenent paisatge urbà de les zones residencials japoneses, trinxat per cables elèctrics, però pocs saben que a l’Uzbekistan també les xarxes d’aigua i gas van vistes per tal de defensar-se dels terratrèmols (i per ser molt més barates, també!).
(7) Es veu que destrossar una línia de comunicacions pot ser un delicte greu.
(8) L’autor de l’article s’ha trobat en un cas que, per tal de poder obtenir el permís d’obres per retirar una instal·lació elèctrica que estava deteriorant una façana, va haver de certificar que no hi passava cap instal·lació elèctrica a menys d’un metre de la façana, com demana el model de certificat. També caldria obrir un debat sobre la legalitat d’aquest certificat.
(9) En escriure aquestes línies encara vigent tot i l’anunci de noves eleccions.
L'evolució dels sistemes constructius no sempre han anat de la mà d’un model clar basat en criteris funcionals i racionals, i el sistema de façana ventilada n’és un clar exemple. Vegem la seva evolució asimètrica cap a la industrialització.
6 de juliol de 2020
Antiga seu social de Carburos Metálicos de B01 Arquitectes Font: www.b01arquitectes.com
Una evolució asimètrica cap a la industrialització
L’evolució dels sistemes constructius no sempre han anat de la mà d’un model clar basat en criteris funcionals i racionals, i el sistema de façana ventilada n’és un clar exemple. Per tal d’entendre on estem i cap a on sembla que pot evolucionar aquest sistema de façana val la pena recordar quins són els seus precedents constructius i funcionals.
ELS PRECEDENTS I LA SEVA PRINCIPAL CARACTERITZACIÓ FUNCIONAL
L’estratègia de conformar cambres d’aire en els sistemes constructius forma part de la història de la construcció. Ja trobem a l’època dels romans solucions constructives que incorporaven cambres en els seus tancaments. De fet, en els edificis destinats als banys s’envoltaven els espais amb solucions constructives que incorporaven cambres d’aire per on circulava l’aire calent fent-lo sortir pels junts entre peces.
Però un dels primers referents clars de l’origen de l’actual façana ventilada és el sistema conegut com a cavity wall d’origen anglosaxó proposat ja en el Builder Journal l’any 1898 i molt consolidat en les construccions de principis i mitjans del s. XX. Es caracteritza per la construcció d’una cambra d’aire entre dos fulls normalment de fàbrica de maó connectats entre si, mitjançant connectors metàl·lics puntuals distribuïts uniformement al llarg de la seva superfície.
Aquest sistema es caracteritzava sobretot per separar dues funcions, l’estructural i l’estanca. Estructural perquè generalment el full interior desenvolupava aquesta funció com a mur portant de l’edifici, i estanca perquè, tot i la porositat del full exterior i l’elevada pluviometria del lloc es contrarestava amb la separació d’ambdós fulls, o el que és el mateix, creant la cambra d’aire.
Separador per cambra d’aire utilitzat en l’època Romana. Font pròpia
En efecte, aquesta cambra més que considerar-la per la resistència tèrmica pel flux laminar de l’aire en gruixos d’entre 3 cm i 7 cm, desenvolupava una funció clarament drenant, impedint que l’aigua i la humitat del full exterior arribés al full interior.
Val a dir que l’evolució del full exterior especialitzant-se cap a solucions més lleugeres i d’aplacats rep el nom de rainscreen (pantalla d’aigua), indicant clarament la funció d’aquest nou full exterior. Com veurem, parlar de rainscreen o de rainscreen cladding comporta en si mateix un sistema constructiu complet.
Axonometria cavity wall. Font J.M. Gonzalez Barroso
Desvinculació del full exterior. Font https://www.helifix.co.uk/
Connector cavity wall. Font http://www.repointing-brickwork.com/brickwork/wall-tie-replacement/
Amb una estratègia funcional molt semblant, aquí també hem disposatd’unsistemaconstructiusimilar, l’envà pluvial. Aparegut sobretot a la segona meitat del s. XX, l’envà pluvial apareix com a necessitat de protegir les parets mitgeres encara despullades d’una nova edificació, de la humitat i l’aigua.
Però, tenint en compte també el nostre clima, aquest envà pluvial actuava també com a atenuador tèrmic i umbracle de la paret mitgera. L’increment de la temperatura per la radiació solar així com un major nombre d’obertures inferiors i superiors del mur facilitava la ventilació de la cambra d’aire.
Envà pluvial a Barcelona. Font pròpia
Sistema atípic de façana ventilada. St Feliu Guíxols. Font pròpia
Potser aquesta subtil diferència entre els dos sistemes de façana ha fet que actualment rebin també noms diferents. En aquet sentit és interessant la solució trobada a la localitat de Sant Feliu de Guíxols on amb una sola peça ceràmica es resol de forma enginyosa el full exterior d’aquesta atípica façana ventilada.
Tipologia de sistemes de façana ventilada-drenada. La posició de l’aïllament tèrmic no determina la seva condició. Font pròpia.
Així doncs, un sistema de façana ventilada i/o drenada es caracteritza principalment per la formació d’una cambra d’aire entre dos fulls amb independència a la seva morfologia i que segons el nombre i mida dels junts del full exterior, aquesta pot ser més o menys ventilada.
EL FULL EXTERIOR
El full exterior és l’encarregat de donar la imatge de l’edifici però sobretot és la primera barrera a l’aigua i al sobreescalfament de la façana per la radiació solar.
Façana ventilada paraigües i para-sol. Font https://www.butech.net/
En efecte, aquest full actua com a paraigües, com a primera barrera a l’entrada d’aigua de pluja, però és una barrera imperfecta ja que tant per la porositat del material com pels propis junts entre peces en un estat de sobrepressió exterior, l’aigua pot acabar creuant aquesta primera barrera. Per això es disposa de la cambra d’aire, ventilada o no, per evacuar l’aigua que hi pugui arribar a accedir, d’aquí “cambra drena”’.
Pel que fa a la ventilació i els seus efectes positius, doncs dependrà del clima, l’estació de l’any, l’orientació de la façana i moment del dia. Difícilment podem afirmar que sempre aporta beneficis tèrmics demostrables com a sistema passiu en l’edificació sobretot pel que fa en condicions d’hivern. Tal i com ens recorda el cte la resistència tèrmica d’una cambra d’aire en repòs sempre és major que la de l’aire en moviment, fins al punt que quan aquesta és molt ventilada la seva resistència tèrmica és menyspreable.
Del comportament a la radiació del sol dependrà del material d’acabat i del seu espessor. Podríem trobar-nos en la situació en la que després d’hores de radiació, el propi full exterior seguís radiant energia sobre la cambra d’aire i l’aïllament.
En aquests casos hauríem de considerar el calor específic del material, la seva emissivitat, el color o l’espessor per valorar-ho. Sembla clar que el comportament tèrmic d’una peça ceràmica extruïda seria molt diferent al d’una làmina exterior d’alumini acabada amb un color fosc.
Ancoratges aplacat de façana. FONT NTE-RPC 1973
L’EVOLUCIÓ ASIMÈTRICA DEL SISTEMA
La relació amb l’estructura
Com hem vist, inicialment el full interior era estructural i formava part del sistema murari de l’edifici, però amb la introducció de les estructures porticades va alliberar-lo d’aquesta funció. Això tingué una clara repercussió en l’evolució del sistema. Ara el tancament ja no forma part de l’estructura i permet pensar en obertures més grans i horitzontals, creixent però la dificultat per dissenyar llindes per uns fulls de façana ceràmics encara molt pesats (200-250 kg/m² cada full).
Actualment hem passat d’un full exterior de pell contínua que passava per davant de l’estructura, a solucions parcials on aquest full exterior es recolza 2/3 (en el millor dels casos) sobre els cantells dels sostres. Incomprensiblement, aquesta és encara una solució constructiva força estesa, però tant des d’un punt de vista mecànic i d’estabilitat com tèrmic i d’estanquitat hauríem de poder afirmar que és una solució en període d’extinció.
Un dels principals canvis tecnològics que han permès evolucionar de manera significativa la façana ventilada ha estat l’alleugeriment del full exterior, convertint-lo en un full penjat enlloc de recolzat
Però un dels principals canvis tecnològics que han permès evolucionar de manera significativa la façana ventilada ha estat l’alleugeriment del full exterior, convertint-lo en un full penjat enlloc de recolzat. Podem trobar els orígens en els sistemes d’aplacats de façanes situats com a sòcol de l’edifici però superant les limitacions dels elementals de fixació mecànica amb poca capacitat per les toleràncies i dilatacions a sistemes de fixació molt mes evolucionats i tecnificats que permeten penjar la peça per tota l’envolupant de l’edifici.
Seqüencia de muntatge. Font DAU 16/101 A Faveton® Bersal SS/Al
Seqüencia de muntatge. Font DAU 16/101 A Faveton® Bersal SS/Al
Actualment, de sistemes i tecnologies per fixar el full exterior en tenim tantes com empreses al mercat, millors i pitjors, més econòmiques i més cares, i per múltiples materials lleugers fins i tot per vidres i lamines metàl·liques. Però en tots els casos podem dir, que els principals mecanismes que permeten aplicar aquest full exterior poden resumir-se en: mènsules principals, mènsules secundàries, muntants, travessers i fixacions a les peces del full exterior.
Les mènsules principals (càrrega), són les encarregades sobretot de suportar les càrregues verticals del pes propi del full exterior, ja que van fixades normalment als elements estructurals de l’edifici (bigues i cantells de sostres) tot i que a vegades també assumeixen una part proporcional dels esforços horitzontals. El pes del full exterior dependrà del material d’acabat i de la pròpia subestructura, aquest pot representar entre 20 i 80kg/m².
Les mènsules secundàries (suport) són les encarregades de transmetre els esforços horitzontals de vent al full interior del tancament, l’absència d’aquestes obligaria a dotar al muntant vertical d’una major inèrcia mecànica per tal de minimitzar-ne les deformacions. Cal tenir present que les càrregues equivalents per pressió i succió de vent no són gens menyspreables i que aquestes incrementen en les zones properes a les arestes de l’edifici on es produeixen les turbulències.
Una altre diferència important entre ambdós tipus de mènsules és la seva resposta a la dilatació tèrmica dels muntants. Cal tenir present que la dilatació tèrmica d’un perfil d’alumini d’aquestes característiques per una ΔT de 60°C és de l’ordre de 1,5mm/ml, al que seria un total de 4,5 mm per tram entre plantes. La recomanació és que la distància entre dos perfils consecutius no sigui inferior a 10mm (5+5mm).
Així doncs, hem de considerar la unió del muntant a les mènsules principals com a punt fix, sense capacitat d’absorbir la dilatació tèrmica. El muntant queda fixat a la mènsula amb lliure dilatació als extrems, sent les mènsules secundàries les que amb un trau colis vertical permeten la dilatació del muntant d’alumini.
Càrregues de pressió i succió de vent. Font pròpia
Toleràncies entre perfils consecutius verticals. Font DAU 16/101 A Faveton® Bersal SS/AlFaveton® Bersal SS/Al
Els muntants també són la principal referència per la planimetria i correcte aplomada del full exterior amb unes toleràncies màximes de ± 0,5mm/m. A partir d’aquests, ja es disposen el travessers horitzontals o directament els mecanismes de fixació de les peces exteriors. Un cop tenim la subestructura preparada, ja es poden muntar les peces d’acabat fixades, subjectades o recolzades segons el material i forma de la peça exterior.
Pedra natural (30-80kg/m²)
La fixació oculta per pedra natural sempre cal prendre especial atencióen termes de durabilitat i seguretat per dos motius. Per un costat estem tractant amb materials que no sempre són homogenis ni es comporten de forma isotròpica i d’altra banda si els perforem o ranurem podem debilitar la peça. Cal considerar també que la dilatació tèrmica de la fixació i els processos naturals de gel i desgel d’una pedra porosa poden ser la causa de trencaments i despreniments si no es preveuen toleràncies adequades.
Pensar doncs amb sistemes de fixació oculta per pedra natural demana treballar amb uns espessors més grans i que tranquil·lament poden oscil·lar entre els 35 i 45mm. Tot i això, val a dir que disposem de milers de casos d’èxit sense problemes sempre que ens hem deixat assessorar per empreses especialistes en aquestes operacions.
Staatsgalerie stuttgart (J.Stirling i M. Wilford). Font pròpia
Façana ventilada amb pedra natural. Carrer Modolell Barcelona. Font pròpia
Trencament del full exterior per dilatació tèrmic de l’ancoratge. Font pròpia
Sistema Masa, ancoratges ocults per natural. Font pròpia
Ceràmica (30-65kg/m2)
De sistemes d’acabat amb ceràmica n’hi de molts tipus, però ens fixarem sobretot en les peces de ceràmica extruïda com a pioneres per aquest sistema de façana. A l’obra de Renzo Piano són molt present les solucions de façana ventilada amb peces de ceràmica extruïda. Un dels primers casos interessants i que s’allunya del clàssic sistema de façana ventilada és la dels habitatges socialsde la rue de Meauxa París al 1988, on desenvolupa un particular sistema de suport per a les peces, creant petites mènsules en el mateix motlle del panell prefabricat de grc.
Els sistemes actuals de fixació de peces ceràmiques disten força de la proposta de Renzo Piano. Tot i que mantenen la idea de suportar la peça per la part inferior i impedir el bolc amb la superior, les fixacions es resolen amb perfilaria d’alumini. La utilització de peces extruïdes amb alvèols permet una major dimensió d’aquestes podent arribar sense problemes fins als 120 cm d’amplada i als 40 cm d’alçada.
Habitatges rue de Meaux de Paris. Renzo Piano. Font pròpia
Arxiu Regional i Dipòsit Bibliogràfic Regional de Castilla-La Mancha. Font HDR-ICD
Peçes ceràmiques per Arxiu Regional i Dipòsit Bibliogràfic Regional de Castilla-La Mancha. Font HDR-ICD
Mensules de suport del full exterior. Habitatges a la rue de Meaux de Paris. Font pròpia
Peces tipus Terracotta. Font https://nbkterracotta.com/
Sistema de fixació de peces tipus Terracotta. Font https://nbkterracotta.com/
Una de les virtuts d’aquest tipus de peces és la possibilitat de considerar-la com una peça tridimensional permetent crear textures i llenguatge a la façana a través de l’ombra projectada. En aquest sentit és interessant la peça dissenyada per l’arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra per l’edifici de l’Arxiu Regional i Dipòsit Bibliogràfic Regional de Castilla-La Mancha, on l’empresa HDR-ICD va desenvolupar-ne les peces. Per aquest tipus de peces les fixacions poden arribar a ser quelcom més sofisticades.
Làmines lleugeres (5-10kg/ m2)
Dins de les làmines lleugeres com podrien ser d’alumini, zinc o composites, una de les primeres propostes amb vidre fou la dels arquitectes Herzog & de Meuron al Institute for Hospital Pharmaceuticals (1995) on van utilitzar un sistema de fixació tipus spider de mur cortina per resoldre el full exterior amb vidres serigrafiats i junta oberta. Tot i que en aparença podria no considerar-se una façana ventilada, els mecanismes utilitzats per aconseguir l’estanquitat a l’aigua i una certa protecció a la radiació es resolen de la mateixa manera que ho fem amb qualsevol altre material.
Com veiem els sistemes de fixació han evolucionat i s’han especialitzat cap a solucions que permeten pensar en tot tipus de materials fins i tot amb la incorporació de panells fotovoltaics com a full exterior.
L’AILLAMENT TÈRMIC
Val la pena fer un especial esment a la caracterització de l’aïllament tèrmic i a la seva especialització tenint en compte la posició dins del sistema de façana.
Comportament al foc de material i productes aïllants. Font: M.P.Giraldo a partir de les dades publicades pels fabricants. Estudio sobre la problemática generada por la propagación de incendios en fachadas de edificios
Sectorització de la cambra ventilada amb Astro Clad – AFFRCLAD35. Font http://astroflame.ie/
En termes de seguretat, un dels factors mes importants és el comportament al foc. Últimament ja hem viscut molts casos d’una ràpida expansió del foc a través de les cambres d’aire de les façanes. Per tal d’evitar-ho cal disposar d’un correcte sistema de sectorització entre plantes tant sigui geomètric com interposant materials que desenvolupen aquesta funció. D’altra banda cal fer una correcta elecció del propi material aïllant tenint en compte els criteri de les Euroclasses de reacció al foc A, B, C, D i E. En el nostre cas, i segons el ‘Documento Básico de Seguridad en caso de incendio (DB SI) Sección SI 2. Propagación exterior’, els aïllaments situats a l’interior de les cambres d’aire ventilades com a mínim hauran de complir amb la següent classificació:
D-s3,d0 en façanes d’alçada fins a 10 m;
B-s3,d0 en façanes d’alçada fins a 28 m (mínim requerit també en aquelles façanes inferiors als 18m i fins una alçada mínima de 3,5m quan aquestes són accessibles pel públic);
A2-s3,d0 en façanes d’alçada fins a 28 m.
En aquest sentit és interessant consultar el document publicat pel Col·legi/Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, titulat Estudio sobre la problemática generada por la propagación de incendios en fachadas de edificios.
Ultravent Black. Font https://www.knaufinsulation.es/ Llana de roca hidrofuga de Rockwool. Font pròpia
Habitatges al carrer de Ramon Llull, de Sant Adrià de Besòs. gct Arquitectes. Font pròpia Aïllament tèrmic tipus reflexiu. gct Arquitectes. Font pròpia
Donat que el full exterior és parcialment estanc a l’aigua, s’ha hagut de garantir que l’aïllament tèrmic tingui un comportament hidròfug. En aquest sentit els aïllaments de porus tancats ho garanteixen per definició, però els aïllaments de fibres i llanes han de protegir-se davant la presència d’aigua i humitat mitjançant tractaments hidrofugants i/o vels exteriors que alhora també els protegeixen de l’efecte windwashing de les cambres ventilades, desgast i pèrdua de resistència tèrmica superficial.
Respecte al tema que comentàvem de la radiació i emissivitat del full exterior per sobreescalfament del sol, veiem com es comencen a incorporar aïllaments reflectants basats principalment en la reflexió de la calor radiant, els quals permeten optimitzar les seccions constructives.
Per l’aplicació d’aquest tipus d’aïllaments cal revisar atentament el corresponent document d’avaluació i certificació del producte ja que pel seu correcte funcionament depèn d’unes condicions diferents als aïllaments per conductivitat tèrmica. El aïllaments reflectants milloren el seu rendiment quan estan entre dues cambres d’aire estanques i en repòs i d’un espessor mínim de 20mm. Pel que fa a la difusió al vapor d’aigua es considera com una barrera de vapor minimitzant la transpirabilitat de l’edifici.
EL FULL INTERIOR. EL FULL PRINCIPAL DEL TANCAMENT
‘El full interior dona suport al conjuntdel tancament, garanteix l’estanqueïtat a l’aire i actua de barrera a la propagació del foc. Però lògicament també contribueix al confort tèrmic, aportant capacitat tèrmica al tancament, i al comportament acústic, aportant massa al conjunt. També pot ser l’encarregat d’incorporar instal·lacions en cas necessari. El full interior també ha evolucionat, però ho ha fet més tard i de forma pràcticament independent al full exterior. De fet, si tenim en compte la denominació de façana ventilada o rainscreen cladding system que, com hem vist, es caracteritzen per les funcions de la cambra d’aire i full exterior, desvincula pràcticament l’evolució del full interior.
Habitatges rue Meaux de París. Renzo Piano. Font pròpia
Ceip El Tren de Fort Pienc. PichArchitects. Font PichArchitects / Muntatge de la subestructura d’entramat pel full exterior. Font PichArchitects
En aquest sentit, troben dos possibles camins, l’un cap a solucions de panells normalment de gran format que permeten cobrir alçades entre sostres, per tant panells o làmines autoportants, i l’altre cap a sistemes d’entramat molt més lleugers situats també entre plantes.
Com veiem, la proposta dels habitatge socials de la rue de Meaux de París suposa un exemple clar on es substitueix el full interior convencional per un panell prefabricat de GRC tipus stud frame recolzat sobre els cantell dels sostres. En aquest cas, la garantia d’estanquitat a l’aigua i a l’aire la dona el panell de GRC i el segellat de les seves juntes i que posteriorment es trasdossa amb l’aïllament tèrmic i l’acabat.
La caracterització de la façana ventilada a través del full exterior i la cambra d’aire ha permès desvincular-ne l’evolució del full interior’
Una solució semblant però més actualitzada, és la que s’utilitzà al Ceip El Tren de Fort Pienc a Barcelona on el full interior es resol amb un panell prefabricat de formigó de 10cm cara vista per l’interior. Per la cara exterior es montà l’aïllament tèrmic de poliestirè extruït, les mènsules i la subestructura d’alumini amb les fixacions pel full exterior de plaques de formigó polimèric. De nou la cambra drenada garanteix parcialment l’estanquitat a l’aigua i l’estanqueïtat a l’aire es compromet al panell de formigó i al segellat de les juntes.
LA INDUSTRIALITZACIÓ I LA PREFABRICACIÓ CONJUNTA
Però si tenim en compte l’evolució del full exterior cap a sistemes més lleugers i industrialitzats, sembla raonable que l’evolució del full interior també pugui anar en aquest mateix sentit.
De fet, durant els últims 10 anys, diferents empreses dedicades a sistemes de tancament lleugers, han anat desenvolupant solucions pràcticament conjuntes de full interior i full exterior, procurant donar una resposta tecnològica homogènia al conjunt de la façana i un d’aquest camins ha estat l’alleugeriment del conjunt.
De nou PichArchitects, utilitza un sistema de full interior desenvolupat per l’empresa Europerfil i Artefacto Arquitectos anomenat Eurohabitat – Siff® on es substitueix el massiu full interior, ceràmic o de formigó, per una làmina d’acer plegada originalment utilitzada en coberta.
Habitatges socials a Gavà. PichArchitects. Font PichArchitects / Muntatge del full interior Eurohabitat – Siff® . Font PichArchitects
Imatge façana dels habitatges socials a Gavà de Pich Aguilera Detall cantonada entre mur cortina i façana ventilada. Font https://www.filt3rs.net/
Si mirem amb perspectiva els sistemes de façana ventilada actuals i els elements que els conformen, veiem com són tecnologies molt properes a les dels mur cortina. De fet, la major part del sistema va penjat de l’estructura i en alguns casos fins i tot l’estructura del full interior. L’estudi B01 Arquitectes a la seva proposta pel tancament a l’edifici Seu social de Carburos Metálicos a Barcelona, ja van utilitzar la tecnologia del mur cortina per donar suport al full exterior de pedra de la façana ventilada homogeneïtzant-ne la solució constructiva.
Per tant, no és d’estranyar que empreses com Sistema Masa, hagi desenvolupat i muntat sistemes de façana ventilada amb estructures de suport, mènsules de fixació i panells sandvitx més properes a les tecnologies dels sistema Stick de mur cortina que dels clàssics sistemes de façana ventilada. Una solució més evolucionada que la utilitzada per l’empresa Mecanofas a l’hotel AB de Barcelona.
Si tenim en compte l’evolució del full exterior cap a sistemes més lleugers i industrialitzats, sembla raonable que l’evolució del full interior també pugui anar en aquest mateix sentit
El sistema es caracteritza per un sistema de full exterior i aïllament tèrmic amb panell sandvitx d’alumini, articulats a través del sistema de travessers i muntants d’alumini extruït AL 6005 T6 anoditzat fixats als elements estructurals de l’edifici. El sistema sim per si sol podria arribar a conformar un sistema complet de façana ja que també es resolen els sistemes de premarcs de les obertures.
Sistema SIM de Sistema Masa. Font Sistema Masa
Placa porcel·lànica doble premsat. Font Sistema Masa
Fases de muntatge de la façana. Hotel Drassanes. Font Sistema Masa i Secció detall façana, a la dreta.
Premarc de muntatge d’obertura. Font Martí-Sardá Arquitectes
La solució aplicada a l’Hotel Drassanes per l’estudi Martí-Sardá Arquitectes és un clar indicador de com poden seguir evolucionant aquest sistemes constructius. En aquest cas, utilitzen el sistema sim de Sistema Masa com a base del sistema de façana.
El full interior es resol mitjançant un entramat metàl·lic d’acer galvanitzat que incorpora un segon aïllament tèrmic de 40mm i trasdossat amb placa de guix laminat. El forat horitzontal de façana de 240×90 cm es resol amb un ‘telar’ metàl·lic que funciona com a premarc formant alhora la llinda, els brancals i l’escopidor. Aquest ‘telar’ forma part d’una subestructura de dos muntants que li donen suport fixats entre sostres formant una ‘H. Aquest conjunt serveix a l’hora de replanteig i suport de l’obertura. La solució del conjunt de façana presenta interès sobretot per la seva coherència constructiva, execució en sec i la lleugeresa del conjunt.
Serà important conèixer quins son els impactes ambientals de cadascun dels sistemes constructius que utilitzem i caldrà saber seleccionar una bona correlació d’impactes dins de l’edifici per tal de poder seguir construint
El full interior es resol mitjançant un entramat metàl·lic d’acer galvanitzat que incorpora un segon aïllament tèrmic de 40mm i trasdossat amb placa de guix laminat. El forat horitzontal de façana de 240×90 cm es resol amb un ‘telar’ metàl·lic que funciona com a premarc formant alhora la llinda, els brancals i l’escopidor. Aquest ‘telar’ forma part d’una subestructura de dos muntants que li donen suport fixats entre sostres formant una ‘H. Aquest conjunt serveix a l’hora de replanteig i suport de l’obertura. La solució del conjunt de façana presenta interès sobretot per la seva coherència constructiva, execució en sec i la lleugeresa del conjunt.
Anàlisis d’impacte ambiental en termes d’energia i emissions de CO2 embegudes. Font pròpia
Anàlisis d’impacte ambiental en termes d’energia i emissions de CO2 embegudes. Font pròpia
En la línia dels sistemes de mur cortina també trobem empreses com, Kingspan o TAKTL que ja proposen sistemes pràcticament complets de façana ventilada amb un alt nivel d’industrialització i prefabricació pensat de la mateixa manera que ho faríem amb un sistema unitized. Aquí també hi trobem de nou, NBK Terracota i Renzo Piano, que utilitzen aquest sistema de mur cortina amb full exterior de peces ceràmiques per l’edifici Central Saint Giles de Londres. El muntatge es realitza exactament igual que un sistema unitized però amb una aparença i funcionament del full exterior propi d’un rainscreen.
Muntatge de panells lleugers per façana ventilada. Font Kingspan Architectural
Muntatge de la façana Central st Giles de Renzo Piano. Font pròpia
Muntatge de panells ‘unitized’ a la Universitat d’Alaska. Font: TAKTL https://www.taktl-llc.com/
I ARA LA SOSTENIBILITAT…
Veient ara que un sistema de façana ventilada no depèn dels material ni de les tecnologies constructives per caracteritzar-lo, és difícil d’argumentar que aquest és un sistema energèticament més eficient que un altre del mercat. En termes de la demanda energètica i de transmitància tèrmica difícilment trobem justificació raonada que dos sistemes de façana diferents amb un mateix espessor d’aïllament tèrmic puguin donar resultats raonablement diferents.
Com hem comentant, cal analitzar-ho amb detall, considerant l’orientació, el material i color del full exterior, o si ho considerem en situació d’hivern o d’estiu.
Aquest però, és un sistema que permet eliminar molts dels ponts tèrmics habituals, que pot aportar una major capacitat tèrmica al tancament (depenent del full interior) o pot incorporar un major aïllament tèrmic sense perdre la seva racionalitat constructiva.
També és cert, que els sistemes de façana ventilada actuals aporten millores tecnològiques, estètiques i constructives en la línia de la perfectibilitat i la racionalitat. Però cal tenir present que moltes d’aquestes millores tecnològiques ho fan de la mà d’un increment dels impactes ambientals a causa dels materials que utilitzen. Sense considerar una anàlisi cicle de vida complet (cradle to cradle) i tenint en compte les primeres fases de producció cradle to gate veiem com aquests sistemes més avançats multipliquen pràcticament per 2 alguns dels impactes ambientals dels sistemes tradicionals de façana ventilada o cavity wall.
La substitució generalitzada de la ceràmica cuita a baixa temperatura per altres materials amb processos industrials molt més intensius (en termes de producció industrial) fa que incrementin el seus impactes ambientals. Amb les dades disponibles a dia d’avui, suficientment ajustades i contrastades, per les ecoetiquetes tipus III (epd i dapc) podem establir la següent correlació d’impactes entre els elements i els sistemes constructius.
Però tal i com hem dit, aquestes dades són parcials, són per les primeres fases de l’anàlisi de cicle de vida, encara ens falta valorar-ne aspectes com el manteniment, la durabilitat, la desmuntabilitat, la reutilització i la reciclabilitat dels sistemes. Aspectes que cal posar sobre la taula i que formen part d’una anàlisi completa cradle to cradle.
I, són importants aquestes dades? Doncs sí, la normativa ens ho limitarà i l’enginy dels tècnics haurà de fer viable el projecte.
El repte ambiental que tenim tots els agents del sector, és enorme i no en som plenament conscients. La limitació dels recursos serà normatiu de la mateixa manera que ho són ja les emissions de gas d’efecte hivernacle en l’ús dels edificis. És un fet que no podrem seguir consumint recursos de forma il·limitada i menys sense conseqüències econòmiques.
Segons un informe de la Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya, les dones professionals cobren menys, s’infravalora la seva feina, i han de fer front al paternalisme dels companys i l’assetjament laboral.
D’esquerra a dreta: Alazne Elorza (cap de producció), Maika Ramos (cap d’obra), Pilar Sasot (tècnica de PRL) i Natàlia Crespo (coordinadora de seguretat i salut).Presentació de l’estudi de la Intercol·legial al febrer de 2020
Segons un informe de la Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya, les dones professionals cobren menys, s’infravalora la seva feina, i han de fer front al paternalisme dels companys i l’assetjament laboral.
“El feminisme és la idea radical que les dones són persones”. Aquesta sentència de l’activista nord-americana Àngela Davis és una frase que, amb poques paraules, diu moltes coses. En els darrers anys, s’ha aconseguit visibilitzar algunes qüestions, com ara la violència masclista o l’assetjament que pateixen les dones. Els problemes, però, també s’estenen a l’àmbit laboral. Les professionals a Catalunya continuen patint una sagnant bretxa salarial (23,4%), a més de menysteniment laboral per qüestions de gènere i assetjament laboral, segons es dedueix de l’estudi presentat el febrer per la Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya en la que van participar dones professionals de diferents àmbits, d’edats diferents i de diversos municipis de Catalunya.
Aquest estudi sociològic qualitatiu, ‘Les dones professionals a Catalunya. Situació actual i perspectives de futur’, és un treball elaborat per la sociòloga Anna Parés. “En fer l’estudi ens vam trobar amb una situació molt més difícil del que pensàvem, amb molts problemes que sobtaven tractant-se d’un col·lectiu professional. Problemes com la segregació horitzontal, és a dir, que companyes i companys amb un mateix nivell professional tinguin una retribució diferent; o la segregació vertical, que implica un desequilibri en les responsabilitats, ja que les estructures directives estan molt masculinitzades, el que fa que també hagi crescut el nombre de dones que, per ser escoltades a nivell professional, adopten rols masculins”, assegura Parés.
Les professionals a Catalunya continuen patint una bretxa salarial a més de menysteniment laboral per quëstió de gènere i assetjament laboral
La igualtat comença a irrompre, de mica en mica, en l’escenari econòmic i polític com un dels grans desafiaments socials actuals. No fa gaire que les empreses de més de 150 treballadors han de disposar d’un pla d’igualtat de gènere i el Ministeri de Treball i Economia Social treballa en una nova llei de treball corresponsable que ampliï la Llei d’Igualtat Laboral i faciliti que els treballadors ordenin el seu temps de treball segons les seves necessitats. Les empreses també comencen a ser conscients del seu paper a l’hora de trencar les barreres de gènere impulsant un entorn inclusiu i igualitari que inclogui programes de suport a la maternitat i la seva lluita per aconseguir entorns d’igualtat real.
La igualtat comença a irrompre, de mica en mica, en l’escenari econòmic i polític com un dels grans desafiaments socials actuals
Percepció general de la situació
Les dones professionals, però, encara són víctimes de la precarietat laboral, d’una bretxa salarial injusta i d’unes responsabilitats familiars que repercuteixen en les seves carreres. La percepció general de la situació que recull l’estudi destaca que s’infravalora la feina de les dones, es qüestionen les seves opinions, se les ignora i se les aparta a un segon pla. Altre problema és que, sovint, les dones han d’adoptar rols masculins i han de demostrar la seva vàlua constantment. L’estudi també evidencia que persisteix una mirada sexualitzada que fa que les dones siguin jutjades per la seva aparença i que, encara avui, siguin objectes de comentaris poc respectuosos, incòmodes o amb to paternalista per part dels seus companys.
Les dones poden assumir avui tots els rols dins de l’organigrama funcional d’una obra
Què passa concretament al món de la construcció? “Les dones ocupem els mateixos llocs que els homes. M’he trobat dones caps de grup, caps d’obra, project managers, caps de producció, tècniques de prl, coordinadores de seguretat i salut… És a dir que estem a tots els llocs de treball dins de l’organigrama funcional d’una obra. Una altre cosa és trobar-nos als llocs de treball productius, a peu d’obra fent tasques com les d’encofrar, armar o feines relacionades amb el ram de paleta. Sóc coneixedora que sí que hi ha dones que els desenvolupen, però encara són una minoria molt esperançadora”, explica Natàlia Crespo, vocal de la Junta de Govern, impulsora de la Comissió de Dones del Col·legi i representant del caateeb a l’estudi de la Intercol·legial.
Condicions desiguals
Les participants a l’estudi també van manifestar les condicions desiguals entre dones i homes en el lloc de treball, tot i tenir la mateixa categoria laboral. Aquesta segregació horitzontal es reflecteix, per exemple, en la bretxa salarial (del 23,4% segons les darreres dades de l’ine). Però també es manifesta en les tasques professionals que desenvolupen uns i altres. Segons les participants, es busquen perfils masculins per a determinades feines i, en general, els homes assumeixen el rol visible, representatiu i professional, són les veus legítimes i les cares visibles, mentre que les dones acaben desenvolupant un rol secundari, un rol de gestió, no pas de lideratge.
En aquest sentit, el món de la construcció no és cap excepció. Segons Natàlia Crespo, “tot i que no tenim moltes dades oficials o estudis, les dades de l’informe ‘L’arquitectura tècnica a Espanya: visió comparada entres homes i dones’ del Consell General de l’Arquitectura d’Espanya (CGATE) ens fan entreveure que encara existeix una desigualtat i que continuen funcionant els estereotips de gènere: els homes cobren un 17% més de sou que les dones, també existeix una bretxa salarial per raó d’edat i les dones cobren un 21% menys que els homes quan tenen menys de 40 anys, i els homes amb fills cobren un 17% més de sou que les dones amb fills”.
Natàlia Crespo treballa avui com a coordinadora de seguretat, però abans havia treballat en una constructora, on va viure alguna situació de desigualtat. “Les meves vivències relacionades amb la discriminació de gènere no han fet més que donar-me experiència i eines per afrontar nous reptes amb autocontrol, creativitat i productivitat. Una psicòloga em va dir que quan tractava nens i nenes amb dislèxia, ella també la patia i que els fracassos d’aquests petits serien les seves armes per afrontar el futur. Vaig comprendre que havia adoptat aquest full de ruta durant la meva trajectòria professional, utilitzant i transformant les situacions de discriminació de gènere en projectes de millora per a tots, dones i homes, perquè als homes la igualtat de gènere també els incumbeix”, apunta.
Natàlia Crespo: “Hi ha altres factors que impedeixen la igualtat, com ara els nostres propis prejudicis, per creure i lluitar per assolir aquesta fita”
Desequilibris en la responsabilitat
Les diferències entre homes i dones van més enllà de les condicions econòmiques, també existeix un important desequilibri entre dones i homes pel que fa a ocupar càrrecs o llocs de responsabilitat laboral, tant en centres laborals privats com públics. Una segregació vertical, de desequilibri en la responsabilitat. Segons l’estudi de la Intercol·legial. El principal problema laboral de les dones és avançar dins les seves respectives professions, una barrera invisible que desequilibra la proporció d’homes i dones en llocs de responsabilitat en unes organitzacions molt masculinitzades. El que fa que les dones hagin de fer un doble esforç per demostrar la seva validesa i s’enfrontin no a un sostre vidre, sinó a un autèntic sostre de formigó.
Natàlia Crespo no comparteix al 100% les conclusions de l’estudi en aquest punt. “La barrera per accedir a càrrecs són les capacitats i habilitats de les dones. El preàmbul del manifest ‘Dona, empresa i economia’ de la Cambra de Comerç de Barcelona diu, per exemple, que el 60% dels universitaris són dones, una proporció que baixa fins al 25-30% en els estudis de postgrau i màsters de gestió, fet que dificulta l’accés de les dones a càrrecs de direcció i, per tant, l’oportunitat de tenir un paper rellevant en la presa de decisions al món empresarial. La barrera no és només cultural. També hi ha altres factors que impedeixen la igualtat en la responsabilitat, com ara els nostres propis prejudicis per creure i lluitar per assolir aquesta fita”, assegura.
Vida personal i familiar
Un altre dels handicaps de les dones professionals són les grans dificultats per compaginar la vida laboral, personal i familiar (horaris dels despatxos, professionals autònomes, impossibilitat de formar-se de forma continuada…). Sovint, les professionals han de prendre decisions que impliquen una certa renúncia de la seva carrera professional després de ser mares com ara reducció de la jornada laboral, excedències (més del 90% dels permisos per a cuidar dels fills o atendre altres obligacions domèstiques o familiars els demanen les mares), o abandonament de la feina. Altres vegades són les empreses les que ‘renuncien’ a elles en creure que disminuïa el seu rendiment i ser apartades de les seves funcions professionals anteriors.
És possible la conciliació familiar de les dones professionals sense que es menyscabin les seves expectatives professionals? Segons la sociòloga Anna Parès, és molt difícil, però no impossible. “Depèn molt de les actuacions personals a nivell de parella. Que la conciliació es transformi en corresponsabilitat i s’eviti així que moltes dones hagin de reduir la seva jornada, creguin que ho estat fent tot malament o que es qüestionin la seva vida laboral. Això és fàcil de dir, però difícil d’implementar. El nostre principal handicap és l’educació rebuda. Tant els homes com les dones no hem estat educats en aquest paradigma”.
Foto de grup al final de la presentació de l’estudi de la Intercol·legial celebrada al Col·legi de l’Advocacia
Natàlia Crespo, representant del Col·legi a l’estudi de la Intercol·legial, hi coincideix. “Sí que és possible, Per suposat, però crec que, aquesta conciliació depèn dels objectius d’igualtat que tingui l’empresa a la que pertanys. Si no hi ha expectatives d’igualtat de gènere, no hi ha res a fer. Per poder assolir aquest objectiu, les empreses haurien d’implantar les polítiques d’igualtat: disposar d’un pla d’igualtat, activar mesures positives per assolir la paritat de gènere, mantenir una política d’igualtat salarial, promoure una comunicació no sexista i inclusiva, dissenyar accions formatives en matèria de gènere i món laboral, tenir un protocol d’assetjament a la feina, fomentar el teletreball per facilitar la conciliació familiar i laboral o posar en marxa mesures de conciliació complementàries a les legals, l’horari laboral europeu i la flexibilitat horària per entrar i sortir i tenir hores per a gestions familiars o personals”.
Cap a l’equitat de gènere
Davant aquests reptes, la Intercol·legial recomana vetllar pels usos socials del temps (que els horaris, la formació continuada i altres activitats facilitin la vida personal i familiar), revisar els suports i incentius a la maternitat de les mútues, aplicar protocols per actuar davant de discriminacions de gènere i oferir espais d’atenció psicosocial per a dones víctimes d’assetjament i altres tipus de violències. La Intercol·legial també reclama un tracte equitatiu entre dones i homes en el món professional per eliminar qualsevol discriminació de gènere en sintonia amb altres associacions i moviments feministes. Una desigualtat laboral que només canviarà quan hi hagi més corresponsabilitat entre homes i dones.
Per aconseguir aquest tracte equitatiu però, “cal adoptar la perspectiva de gènere i actuar, cal una lluita a nivell personal davant situacions discriminatòries com el sexisme, el llenguatge sexista, la invisibilitat femenina, la desigualtat, les autolimitacions i la segregació, tant horitzontal com vertical. Però també és necessària una lluita col·lectiva basada en el decàleg per l’equitat de gènere que ha elaborat la Comissió de Dones i Igualtat de la Intercol·legial. El següent pas és implementar estratègies i un pla d’acció concret que faci realitat els 10 punts del decàleg”, apunta Anna Parès, autora de l’estudi ‘Les dones professionals a Catalunya. Situació actual i perspectives de futur’.
DECÀLEG PER A L’EQUITAT DE GÈNERE
38 col·legis professionals van subscriure, a principis del mes de març, els preceptes del “Decàleg per l’Equitat de Gènere en l’àmbit dels Collegis Professionals de Catalunya”.
1. Equitat en l’organització: l’organització garantirà l’equitat de tracte a tots els àmbits. 2. Equitat laboral: el Col·legi ha de vetllar per eliminar qualsevol tipus de discriminació salarial i de condicions laborals. 3. Formació en equitat: el món professional ha de superar la divisió de rols entres dones i homes. 4. Educació en equitat: es fomentarà la sensibilització en equitat cap a la societat, des de la responsabilitat professional de les i els col·legiats, tot reconeixent que és la societat en el seu conjunt, la que forma i educa. 5. Coresponsabilitat familiar: cal assumir la conciliació entre la vida personal, familiar i professional de forma coresponsable entre homes i dones. 6. No discriminació per raons de gènere: el fet de ser dona, ha implicat discriminacions en l’exercici professional i/o en l’accés a un lloc de treball. La discriminació més destacada és la que va lligada a la maternitat i a la cura, que encara avui és un handicap per a moltes dones. 7. Visibilitat col·legial i professional: la imatge pública del Col·legi ha d’implementar paritàriament la visibilització de les dones al món professional. 8. Comunicació i gènere: l’ús de llenguatges no sexistes és indispensable en el camí cap a la igualtat. 9. Actuació davant la violència de gènere: la societat i, en conseqüència, el món professional, té consciència de la xacra social que suposa la violència de gènere. 10. Compromís professional amb perspectiva de gènere: compromís amb les nostres actuacions com a element transformador.
Clica aquí per veure la nota de premsa de presentació del Decàleg per a l’equitat de gènere.
Homes i dones, visions diferents de la professió
Presentació a Madrid de l’estudi del CGATE
Fa 20 anys, la professió era eminentment masculina. El percentatge d’arquitectes tècniques col·legiades a Espanya era del 6,58%. Dues dècades després, aquest percentatge és del 21% i evidencia el major grau d’accés de la dona a una professió que tradicionalment s’ha percebut com a masculina. Malgrat aquest avenç, persisteixen les diferències per qüestió de gènere, més palpables en qüestions com la remuneració, la conciliació o l’accés a llocs de responsabilitat. Aquestes són algunes de les conclusions recollides a l’informe ‘L’arquitectura tècnica a Espanya: visió comparada entres homes i dones’, que el Consell General de l’Arquitectura d’Espanya (CGATE) va presentar a finals de febrer.
Un dels principals focus de desigualtat segons aquest informe del CGATE és l’econòmic. Així, la bretxa salarial entre homes i dones se situa al voltant del 17%, que en el cas dels treballadors autònoms puja al 20% i, en el dels funcionaris, baixa al 9%. La percepció d’aquesta desigualtat salarial separa, segons l’informe. homes i dones. Mentre que els homes enquestats creuen que sí que existeix equitat remunerativa (64%), la majoria de les dones (72%) creuen el contrari. Una percepció que també és diferent pel que fa als rols desenvolupats. Així, mentre el 45% de les dones consideren que desenvolupen les mateixes tasques professionals que els homes, aquesta creença baixa en els homes al 24%.
La conciliació continua sent una assignatura pendent per a la igualtat entre homes i dones a la professió. Tot i que la majoria dels professionals (71%), sense diferència de gènere, considera insuficient el temps dedicat a la seva família o vida personal, destaca un percentatge: el 65% de les dones majors de 40 anys enquestades s’han vist obligades a canviar de treball o de posició laboral per poder millorar la seva conciliació familiar i laboral. Una altra dada rellevant és que, tot i que la majoria de les dones enquestades (68%) afirmen no rebre un tracte diferent pel fet de ser dones, la majoria de les dones majors de 40 anys (54%), creu que hauria tingut una millor posició professional si hagués estat home.
El tercer gran cavall de batalla és l’accés a llocs de responsabilitat professional. Tot i que la presència de les dones a les juntes de govern dels col·legis és del 27% (superior al percentatge de col·legiades), existeix una gran diferència entre homes i dones sobre les preferències dels clients i promotors. Mentre que entre els homes predomina la idea que aquesta preferència és indistinta (69%), entre les dones, la majoria (57%) creu que els clients i promotors prefereixen els homes. Finalment, la majoria dels professionals (52%) considera que s’han de realitzar accions que analitzin la situació real de les dones al sector de la construcció, tant en l’empresa privada, com a l’Administració o l’exercici lliure de la professió.
