Cercar Error
L'Informatiu arqueologia urbana

Arqueologia urbana o la tècnica per preservar l’arquitectura en un entorn urbà viu

L’arqueologia urbana busca integrar el patrimoni històric amb els reptes de les ciutats actives. Un exemple destacat és el projecte de la Via Laietana, on es van descobrir restes de diverses èpoques. Gràcies a la col·laboració entre professionals, es va dur a terme un projecte sostenible i respectuós amb la història.

Escrit per -

Els treballs d’arqueologia que es desenvolupen en el context d’un nucli urbà viu donen lloc al que es coneix com a arqueologia urbana. Una disciplina que va néixer a Europa al llarg del segle xx, si bé la Llei del Patrimoni Històric Espanyol, paraigües normatiu sota el qual s’actua a l’Estat espanyol, no es promulgà fins al 1985. Un document que no destina més d’una pàgina i mitja (un total de 5 articles) al patrimoni arqueològic, raó per la qual s’ha reclamat, de forma reiterada, la seva actualització.

Un dels exemples més mediàtics d’arqueologia urbana dels darrers temps al nostre país ha estat el projecte de les obres de la Via Laietana. La urbanista Imma Jansana, responsable de l’estudi d’arquitectura que va redactar el projecte, insistia en el caràcter pluridisciplinar d’aquest tipus d’actuacions. Per la
mateixa naturalesa de l’arqueologia urbana, que intenta obrir-se pas enmig d’una conurbació consolidada com la Ciutat Comtal, un projecte d’aquesta envergadura és el resultat d’un entramat col·laboratiu perfecte entre diferents professionals i col·lectius.

Segons la urbanista, en el projecte participaren arqueòlegs, enginyers, arquitectes, el departament de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona —i, molt especialment, l’arquitecta Marta Gabàs, que s’acabà erigint com a coautora del projecte—, així com els ciutadans del districte de Ciutat Vella via procés participatiu. L’objectiu era assolir un encaix urbanísticament sostenible, socialment responsable i logísticament viable. Més enllà d’un traçat d’escocells i parterres que perseguia criteris de projecció harmònica o rítmica, l’arquitecta ressaltava la dificultat per trobar 4 m2 de subsol lliures per poder plantar-hi un arbre, en un substrat geològic densament poblat per estacions de metro, places de pàrquing i restes arqueològiques.

Des de l’antiguitat fins a la postmodernitat

Les obres de la Via Laietana estaven estructurades en dos blocs:

  • Un primer tram, des de la plaça Urquinaona fins a l’encreuament de la Via Laietana amb el carrer Doctor Pou (on, pel costat Besòs, hi conflueix Sant Pere Més Baix).
  • I un segon tram, des de l’encreuament del carrer Doctor Pou amb la Via Laietana fins al passeig de Colom. En una fase prèvia a l’avantprojecte i/o l’executiu, l’Ajuntament de Barcelona va emetre, per a cada bloc, un informe sobre l’impacte arqueològic i patrimonial de la zona afectada.

En cada informe es feia un repàs sobre els antecedents històrics i culturals dels edificis mésemblemàtics, així com de les troballes arqueològiques documentades, i que, en definitiva, havien de configurar l’escenari perfecte per dotar el projecte del control arqueològic necessari en totes aquelles àrees susceptibles de fer-hi troballes.
L’informe del primer tram recull també testimonis arquitectònics d’estil neoclàssic, com la Casa dels Vel·lers (o Col·legi de l’Art Major de la Seda), a la Via Laietana núm. 50, construïda al segle xviii, així com l’edifici de la Caixa de Pensions (Via Laietana, 56-58), projectat per Enric Sagnier i Villavecchia i edificat en el marc de la Primera Guerra Mundial, amb la consegüent ampliació amb l’edifici annex d’estil neogòtic aixecat dos anys després.
Tant en l’informe del primer tram (des de la plaça Urquinaona fins a l’encreuament de la Via Laietana amb el carrer Doctor Pou) com en el del segon (del carrer Doctor Pou al passeig de Colom), es posava de manifest que tota la longitud (i amplada) de la Via Laietana havia estat excavada per a la construcció del metro, així com que al 2020 s’havien realitzat diverses cales al llarg de la Via Laietana i no s’havien trobat restes arqueològiques.

Ambdós informes concloïen que sí que es preveia trobar restes arqueològiques a les cruïlles de la Via Laietana amb d’altres carrers, zones que no havien estat incloses en el perímetre d’excavació de la línia de metro. Segons posen de manifest aquests informes previs, amb la creació de la Via Laietana, entre el 1908 i el 1913, així com amb la posterior inauguració de la línia de metro al 1926, es van destruir més de 2.000 edificis i es van fer desaparèixer 85 carrers.
Aquestes dades permeten fer-se una idea de la magnitud del potencial arqueològic d’aquells punts on no hi havia hagut moviments de terres fonamentalment les cruïlles, com hem dit anteriorment). La juxtaposició de la història de la ciutat amb la cartografia antiga permetia intuir restes arqueològiques que anessin més enllà de paviments hidràulics, envans o arrencades d’escala de construccions dels segles xix i xx. Concretament, i a mode d’exemple, citarem a continuació alguns dels antecedents patrimonials i culturals que, amb l’objectiu de fonamentar el control arqueològic en aquestes àrees, es recullen en els informes.

Les excavacions van descobrir testimonis del passat enmig d’una ciutat densa i activa

Tram 1: Plaça Urquinaona – Carrer Doctor Pou

  • L’aqüeducte romà, amb una longitud total d’11,3 km, que naixia a Montcada i subministrava l’aigua fins a Bàrcino a partir del segle i dC, recorria, ja a la Ciutat Comtal, Sant Pere de les Puelles i Sant Pere Més Alt fins arribar a la Via Laietana, al carrer Jonqueres i al carrer Magdalenes.
    Arribats en aquest punt, resseguir el traçat dels vestigis de l’aqüeducte esdevé evident, ja que queda a la vistael mateix specus per on canalitzaven l’aigua els nostres avantpassats, i que donaria lloc, a mitjans del segle x, al naixement del Rec Comtal. L’aigua com a font d’energia hidràulica dels molins de la ciutat ab initio, i peça clau de la industrialització per a les fàbriques tèxtils dels barris de Sant Andreu i Sant Martí a posteriori.

Tram 2: Carrer Doctor Pou – Passeig Colom

  • L’edifici de Correus (Via Laietana, 1), construït entre el 1914 i el 1928, va permetre el descobriment d’un conjunt de monedes d’or romanes i d’una seqüència estratigràfica que s’iniciava al segle xvii i arribava fins les èpoques baix imperials.
  • El cinema Princesa (al voltant de la Via Laietana, 14). Al 2000 es va emprendre una intervenció arqueològica en el solar que havia allotjat fins als anys 90 el cinema Princesa, on es van descobrir restes de fins a cinc fases de civilitzacions diferents:
    Un paviment d’opus signinum (mescla de ceràmica triturada amb morter de calç hidràulica com a conglomerat principal) que s’atribueix a l’època romana i tardoromana (segle i-ii dC). També es van trobar les restes d’un mur, dos pous i una sitja.
  • Murs i paviments d’una o dues cases del segle xiii i xv.
  • Conjunt d’habitacions situades sobre els estrats romans corresponents als segles xvi i xvii.
  • Murs, clavegueres, dipòsits i cisternes del segle xix.
  • Els fonaments del cinema Princesa, del segle xx.
  • La parada de metro de Jaume I i la plaça de l’Àngel. Durant les millores del 1988 en l’accés de la plaça de l’Àngel, on hi havia hagut una de les entrades de Bàrcino, s’hi van trobar restes d’una sitja dels segles iv-v dC i d’un enterrament cronològicament indeterminat.
    Més recentment, en el marc de tasques de millora d’accessibilitat, es va poder identificar el fons del fossat de la muralla romana. Arran d’unes intervencions realitzades al subsol de la Numismàtica Calicó, es van localitzar fragments de ceràmica d’època romana i alguns
    carreus.
  • Avinguda de la Catedral. En la intervenció arqueològica duta a terme entre el 1989 i el 1990 es va localitzar una part del fossat, però cal destacar especialment la troballa de pilars de 2×2 m de secció d’opus caementicium que sustentaven dos aqüeductes que conduïen l’aigua fins a Bàrcino des del segle i dC.

Una constant en els informes d’ambdós trams és la citació als refugis antiaeris construïts en el marc de la Guerra Civil per protegir-se dels bombardejos. Des del 13 de febrer del 1937 fins al 26 de gener del 1939, Barcelona va ser objecte de 194 atacs (principalment aeris), que obligaven la població a córrer als soterranis a protegir-se.

D’aquests refugis, tan sols un centenar van ser impulsats pels Serveis de Defensa municipal i català. Es calcula que vora uns 1.300 van ser promoguts i rigits per la mateixa ciutadania, i que en un intent de salvaguardar els fonaments de les construccions adjacents, s’ubicaren inicialment al subsol de les places públiques. Concretament en l’àmbit afectat pel primer tram de les obres, l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona tenia localitzat el de l’Hotel Montblanc (Via Laietana, 61).

La prevenció, la coordinació i el compromís van ser les claus d’èxit del projecte


El triumvirat més tècnic

Finalment, i gràcies al testimoni de la Victòria Piera, coordinadora de seguretat i salut de les obres del tram 2.1, hem pogut conèixer les principals dificultats que les obres oferiren en la seva matèria. Unes dificultats que es van sortejar amb un èxit rotund, i que la van dur a guanyar la categoria de Coordinació de Seguretat i Salut en els Premis Catalunya Construcció d’enguany.

  • Terminis d’execució que pràcticament es duplicaren respecte al previst (foren 15 mesos en lloc de 8) amb el consegüent risc que pot comportar en la relaxació de les mesures de seguretat i salut (bé per cansament, bé per la pressa per acabar les obres).
  • Emplaçament de les obres situat en el nucli antic de la ciutat, on es combinen mobilitzacions per manifestacions, elevada densitat de trànsit rodat i de turisme —amb la relació directament proporcional que hi ha entre aquest últim i el risc de robatoris—, així com per tractar-se d’una zona amb un alt risc d’exclusió social.
    Es van fer fins a 8 annexes al Pla de Seguretat i Salut.
  • Dificultats en l’entrega de material amb mitjans de transport de grans dimensions. A l’inici els abassegaments es produïen a la mateixa obra, però més endavant es va haver d’anar dosificant el subministrament de matèries primes segons les necessitats del moment.
  • Concurrència amb risc de cop de calor a l’estiu, amb l’increment de mesures de seguretat que requereix, en un entorn superficialment acotat i àmpliament asfaltat.
  • Proximitat a la fira de Santa Llúcia des de finals de novembre fins Nadal, a escassos metres d’on s’estaven desenvolupant les obres.
  • Simultaneïtat amb altres obres (tram 1 de la Via Laietana i l’obra del metro a la Pl. Antoni Maura) o activitats de la mateixa obra —per naturalesa complexes—, com va ser la rehabilitació de 2 col·lectors generals, que es van realitzar en espais soterrats i confinats amb baixes concentracions d’oxigen.

    Amb tot, es va firmar el certificat final d’obra amb tan sols un incident lleu, per un operari que, en un moment donat, per acte reflex, es va tocar un ull amb els guants bruts de partícules de morter.
    El reduït índex de sinistralitat, en una obra d’aquestes característiques, és la cristal·lització d’un triumvirat presidit per la conscienciació i la prevenció en matèria de riscos laborals, la coordinació entre tots els agents implicats i la predisposició per assolir els objectius en clau d’èxit.


    Bibliografia:
  1. Informe d’Impacte sobre el Patrimoni Arqueològic (Tram 2) – Servei d’Arqueologia de Barcelona, abril 2021.
  2. Informe d’Impacte sobre el Patrimoni Arqueològic (Tram 1) – Servei d’Arqueologia de Barcelona, juny 2021.
  3. Memòria de coordinació de seguretat i salut del tram 2.1 de la Via Laietana – Victòria Piera, Premi Catalunya Construcció de Coordinació de
    Seguretat i Salut 2024.
  4. Parc Arqueològic del Molinete (Cartagena).
  5. https://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/es/que-hacemos-y-porque/urbanismo-para-los-barrios/rec-comtal
  6. https://es.wikipedia.org/wiki/Arqueolog%C3%ADa_urbana

PUBLICITAT