Les dones, en segon pla a la construcció

Molt s’ha avançat en les darreres dècades pel que fa a reconeixement i equiparació dels drets i la feina de les dones en l’àmbit professional. El sector de la construcció no és una excepció però, sent un camp tan tradicionalment masculí, trobar-hi dones treballant és encara estrany i, en molts casos, menystingut, fins i tot quan parlem de tasques de responsabilitat que requereixen una gran formació i on treballen, suposadament, persones amb una especial sensibilitat i cultura.

La realitat és que encara avui les dones ocupen un segon terme. Això és, si més no, el que van confirmar les desenes de dones (pocs homes a la sala, quan haurien de ser ells els principals oients) que l’aparelladora Anna Ortega va participar en el debat organitzat per la Intercol·legial van prendre part a l’acte El rol de les dones professionals, organitzat per la comissió de dones de la Intercol·legial, que compta amb representació del Caateeb i celebrat a mitjans d’octubre a la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COaC).

Comissió de dones

Moderat per la responsable de la demarcació, Sandra Bestraten,  en la presentació explicà que aquesta comissió és jove, ja que va néixer fa poc més d’un any i representa més de 100.000 dones professionals col·legiades. El grup de dones està integrat per una cinquantena i una de les primeres iniciatives que ha dut a terme (en prepara moltes per als propers mesos) és la redacció del Decàleg per l’equitat de gènere en l’àmbit dels col·legis professionals de Catalunya; el document fa referència a aquest desig d’equitat en el camp laboral, formatiu, organitzatiu, de comunicació… Bestraten va fer esment especial al punt 7 del catàleg sobre Visibilitat col·legial i professional, en què s’apunta que “la imatge pública del Col·legi ha d’implementar paritàriament la visibilització de les dones al món professional”.

Precisament, fer més presents les dones professionals, i en concret a les arquitectes, era l’objectiu d’enguany del festival 48H Open House Barcelona tot coincidint amb el desè aniversari del seu desembarcament a Barcelona. En va parlar una de les tres arquitectes impulsores d’aquest festival de l’arquitectura a Barcelona i l’Àrea Metropolitana, Elisenda Bonet. És un festival que va néixer a Londres el 1992, que es va anar estenent per altres ciutats d’arnreu del món i que, durant dos dies, el 26 i 27 d’octubre, obrí al públic en general més de dos centenars d’edificis d’accés generalment restringit als seus usuaris o clients. “Ens considerem un enllaç entre el món professional i el món no professional” va dir Bonet, que destacà el paper del més d’un miler de voluntaris, majoritàriament dones (el 68 per cent) que el fan possible.

Ara, i després de retre homenatge en edicions anteriors a arquitectes de la talla de Jujol, Sagnier, Guastavino, Bohigas o el moviment Gat- PaC, entre d’altres, es va voler dedicar el desè aniversari a “naturalitzar la figura de la dona en el sector de l’arquitectura”, personalitzada en la professional anònima i poc reconeguda Pilar Casas Mur.

En els últims anys, la presència d’arquitectes autores al festival ha anat creixent, passant de les 29 del 2017 a les 31 de l’any passat i les 52 d’enguany, xifra aquesta última que representa un 21 per cent del total d’edificis participants. Aquest gran increment es deu, sobretot, a la insistència i treball de l’organització per encoratjar les autores a participar i ser visibles, cosa que no ha estat fàcil perquè és habitual que en moltes obres de despatxos mixtos el nom de la dona arquitecta participant ni tan sols figuri a l’autoria del projecte o ho faci en segon terme (malgrat la insistència, alguna arquitecta va demanar, a l’últim moment, que el seu nom tornés a segon terme perquè l’home no s’enfadés).

L’aparelladora Anna Ortega ha preparat el projecte La Constructora, amb el qual vol que hi hagi moltes més dones treballant al sector no només en projecte i direcció sinó en tot el vessant manual i d’oficis

“No tenim el seu ego”, va comentar Bonet en algun moment del debat, en el qual es va al·ludir a la reducció de dedicació professional per part de les dones perquè han d’assumir també el rol de mares i cuidadores, un rol que no solen assumir els homes, els quals, amb plena dedicació a despatxos i projectes, llueixen més.

En l’acte va participar també Anna Ortega, aparelladora amb una quinzena d’anys d’experiència al sector: cansada del tractament diferenciat per part dels homes, “d’haver de demostrar sempre que saps fer la feina, a banda de fer-la”, desgastada per ser tractada sovint com la secretària de l’arquitecte, o com la filla del client, de posar-se “a la defensiva i al seu nivell” a les obres i gairebé acostumada “a situacions que no s’han de tolerar”, decidí donar un tomb a la seva carrera perquè “s’havien de canviar les coses”. A partir del programa Construïm en femení de Barcelona Activa, que es va desenvolupar entre febrer i juliol passat, va preparar el projecte La Constructora, amb el qual vol que hi hagi moltes més dones treballant al sector (només representen un 9 per cent del mateix), no només a la part de projecte i direcció sinó en tot el vessant manual i d’oficis (pintores, paletes, fusteres, electricistes), on la seva presència és gairebé testimonial.

Construcció de dones

“La idea és intentar fer obres on la majoria de persones implicades en l’equip siguin dones; no m’he fet experta en arquitectura de gènere ni urbanisme de perspectiva, però m’he acostat a moltes dones que treballen en ofici…” Amb alguna d’elles “he tingut l’oportunitat de treballar en una obra i el clima que s’hi respirava era increïble, poder parlar de tu a tu, al mateix nivell, d’igual a igual, on cadascú sap del seu ofici i ningú no s’imposa”. Per això, va convidar les assistents a donar-se suport mutu i col·laborar.

Fer visible i fomentar la feina de les dones al ram és important, fins i tot, quan es treballa en una llar on hi ha infants, “perquè vegin treballar una arquitecta, una aparelladora, una fustera i després, si se’ls demana dibuixar una fustera, hi serà al seu imaginari perquè l’han vista i li podran posar nom”. Alhora, “que no ens enganyin”, que també poden ser a la construcció si com a infermeres som capaces de moure 80 quilos de pes per fer una cura.

El projecte d’Anna Ortega va acabar guanyant el premi de Barcelona Activa i tot just comença a fer-se real. “Estic en la fase de cercar dones per generar sinergies i col·laboracions”, explica.

Ciutat masculina

També va prendre la paraula l’arquitecta, professora de l’etSab i autora de Mujeres, casas y ciudades, Zaida Muxí, la qual reflexionà sobre el rol de cuidadores de les dones a la societat (el 70 per cent de les hores de cura són a càrrec de les dones) i, en conseqüència, sobre els diferents usos que en fan de la ciutat.

Però malgrat aquests usos diferents, el disseny i urbanisme de la ciutat no les ha tingudes en compte, com tampoc no ha tingut en compte que són les principals usuàries del transport públic (no sempre alineat amb els seus horaris de feina).

La ciutat, dècades enrere, es feia pensant de forma dual (la zona de treball i la resta ), considerant opcional, per exemple, les àrees comercials, com si anar als supermercats de la perifèria fos un acte d’oci i no una necessitat bàsica. La ciutat s’ha pensat, opina Muxí, des d’una experiència molt mínima que s’ha volgut universalitzar.

A mes, és un disseny de ciutat que augmenta les desigualtats, on les dones tenen pitjors condicions econòmiques i, en conseqüència, més dificultat per exercir els seus drets (a l’habitatge, a la formació…), per accedir al transport privat… De fet, les dones són les principals usuàries de l’autobús; en canvi, circulen menys en bicicleta perquè si s’han de fer càrrec d’algú altre és complicat i perquè a partir de certa edat els costa més físicament (per l’osteoporosi, entre altres coses).

A més, en prioritzar els carrils bici i treure espai als vianants es continua, doncs, la discriminació a la dona urbana, que camina molt més que l’home a les ciutats…

Muxí va fer un repàs a molts aspectes de la ciutat que, potser de manera inconscient, discriminen la dona i que caldria tenir en compte; van des d’una insuficient il·luminació i manca de vitalitat en molts llocs, que augmenten la sensació d’inseguretat (polígons, complexos hospitalaris i universitaris…) a l’amplada i accessibilitat de carrers i voreres o la manca d’equipaments com escoles bressol que facilitarien la conciliació.

Juntament amb la ciutat cal repensar, va dir, el disseny d’uns habitatges i barris ideats per a famílies on un membre marxa a treballar i l’altre es queda a càrrec de la família.

Evidentment, va concloure, “amb el projecte d’habitatge es pot millorar la visibilitat de la dona, el compartir tasques; arquitectura i urbanisme no ho poden canviar però poden contribuir a canviar-ho una mica”.

Zaida Muxí exposà molts aspectes de la ciutat que, potser de manera inconscient, encara discriminen la dona. Per tant, cal repensar la forma de dissenyar ciutats, barris i habitatges

Suport mutu

En el debat es va parlar del fet habitual que “a les dones sempre ens ha costat fer-nos escoltar”, que “se’ns faci cas quan el que diem ho repeteix després un home”, de la soledat de la professional a l’obra, de la importància de fer discriminació positiva entre professionals sempre que es pugui i de trobar referents femenins al sector. Muxí lamentà l’escassa presència femenina a la docència universitària, a conferències i congressos, mentre que la degana va esmentar la creixent presència de dones a les aules. A banda, Ana Parés, del col·legi de politòlogues i en nom de la Intercol·legial, va al·ludir a un petit estudi que mostra que a totes les professions amb presència femenina aquestes es troben, cadascuna amb les seves particularitats, en una situació similar a l’arquitectura tècnica i l’arquitectura, fins i tot aquelles on la dona és majoria, com és el cas de la infermeria.

En la trobada es va fer una crida a l’entrada de l’home a la llar, que és la veritable assignatura pendent i un repte en el qual poden fer un gran paper les joves professionals

Assignatura pendent

A més, es va fer una crida a l’entrada de l’home a la llar, que és la veritable assignatura pendent i un repte en el qual poden fer un gran paper les joves professionals, que tenen clar el que volen i que, per tant, han de buscar companys de vida disposats a compartir la llar, deixant de banda el terme conciliació per passar al de coresponsabilitat.