Allà on ara hi ha la Vila Olímpica hi havia abans una barreja de fàbriques velles, magatzems i solars d’una antiga zona industrial anomenada Icària. Una mica més enllà, on ara s’aixequen els rutilants edificis del Fòrum amb vistes al mar hi havia temps enrere barraques i descampats. Millor no recordar què hi havia on ara s’aixeca, imponent, el museu Guggenheim de Bilbao, ni com eren les voreres de la ria abans que Frank Gehry hi deixés la seva petjada. Per descomptat, qui passegi avui pel “Tubo de Saragossa”, difícilment reconeixerà aquell insalubre barri de mala mort que als anys seixanta donava aixopluc a bohemis i prostitutes. El mateix podríem dir de moltes altres ciutats de  Catalunya i Espanya. En totes podem trobar exemples de transformació urbana que n’ha canviat la fesomia.

Els projectes de millora urbanística han tingut en general efectes positius. Han millorat l’espai públic i les condicions de vida de la gent. Però com passa amb els efectes adversos de molts medicaments, la mateixa intervenció porta inherent una certa iatrogènia: un desplaçament de la població i les activitats originàries per d’altres de més renda i més valor afegit, amb la consegüent expulsió dels residents de menor poder adquisitiu.

El que a casa nostra es coneix com l’efecte Guggenheim és un fenomen que geògrafs i urbanistes anomenen gentrificació. El terme va ser utilitzat per primer cop el 1964 en un llibre col·lectiu titulat London: Aspects of Change, del Centre for Urban Studies del University College of London. En el capítol de presentació, la sociòloga Ruth Glass (1912-1990) va incloure aquest neologisme, creat a partir de l’arrel gentry (gent de bona posició), per descriure l’arribada massiva de famílies benestants als barris populars del centre de Londres i el desplaçament de la població treballadora que hi vivia. La gentrificació ha estat definida com un procés d’apropiació física i simbòlica d’un determinat espai per part de grups socials amb un capital econòmic i relacional més elevat que el que hi vivien.

Jordi Marrot: “La idea de la rehabilitació sorgeix al segle XIX i té les seves arrels en propostes […] que parteixen de la idea que la ciutat és un ecosistema i, per tant, no s’ha d’actuar només sobre la part construïda sinó també sobre l’espai públic”

Pot sorgir de forma espontània, impulsat per dinàmiques del mercat, però la majoria de les vegades és conseqüència de projectes de regeneració urbana. “La idea de la rehabilitació sorgeix al final del segle XIX i té les seves arrels en propostes com la “conservative surgery” de Patrick Geddes i les accions pioneres de filàntropes britàniques com Octavia Hill i Lady Aberdeen, que entenen la renovació dels edificis com alguna cosa més que la restauració d’un objecte. Parteixen de la idea que la ciutat és un ecosistema i, per tant, no s’ha d’actuar només sobre la part construïda sinó també sobre l’espai públic”, explica Jordi Marrot, director de l’àrea tècnica del Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona (Cateb). “La rehabilitació integral com a instrument de regeneració urbana es consolida en la dècada dels setanta. El projecte més emblemàtic és el pla de renovació del centre històric de Bolonya (Itàlia), iniciat el 1969. Des de llavors, aquest model d’intervenció s’ha replicat de diferents maneres a totes les ciutats, amb molt bons resultats. Però sempre que hi ha una millora, aquesta comporta un augment del valor dels immobles i, en conseqüència, un procés de gentrificació”, afegeix.

Amb el temps, la gentrificació s’ha convertit en un fenomen global sota l’impuls de capitals internacionals que busquen en la inversió immobiliària uns rendiments i una seguretat que no troben en altres sectors. Sigui com sigui, mai no és innòcua. Qualsevol procés d’apropiació de l’espai resulta traumàtic per aquells que són expulsats. “El concepte clàssic de gentrificació ja no descriu tota la realitat”, apunta Ricard Gomà, director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). “Totes les ciutats, i especialment les metròpolis globals, estan subjectes ara a un tipus de pressió que té dues cares: la gentrificació i l’augment de la vulnerabilitat urbana. La gentrificació afecta sobretot als espais centrals, on les possibilitats de rendibilitat són més altes, i provoca la substitució de residents de rendes baixes per altres de rendes més altes i del petit comerç tradicional per activitats econòmiques de major valor afegit. Però al mateix temps també es produeix un procés de segregació urbana: certes parts de la ciutat entren en una espiral de degradació que provoca l’èxode voluntari dels que s’ho poden permetre i l’espai que deixen els que se’n van és ocupat per persones amb menys recursos”. És el revers de la gentrificació.

Els missatges comercials conviuen amb els més reivindicatius dels veïns

Per al sociòleg Sergio Porcel, investigador del IERMB, la gentrificació “és un fenomen complex que no segueix un únic patró i es pot produir tant al centre com a les perifèries metropolitanes. Sabem que s’ha produït en alguns barris del centre metropolità de gran valor simbòlic on el nivell de renda ha augmentat clarament, com l’Eixample, Gràcia o Poble Nou, i que s’està expandint, però encara no tenim dades precises de què està en l’àmbit metropolità. Hi ha indicis que s’està produint un èxode de la ciutat central i una suburbialització de la pobresa en determinades zones a causa de l’increment del preu de l’habitatge a Barcelona, però encara no tenim dades concloents”.

Sergio Porcel: “La gentrificació és un fenomen complex que no segueix un únic patró i es pot produir tant al centre com a les perifèries metropolitanes”

Esplenada al barri de la Barceloneta. Tot desplaçant-se en vehicles turístics per la ciutat.

Primera gran onada  

Del que sí que hi ha dades és del que va passar en la primera gran onada gentrificadora, fins a l’esclat de la bombolla immobiliària de 2008. Segons un estudi sobre la substitució residencial de classes treballadores per classes mitjanes entre 1991 i 2011, del que és coautor Sergio Porcel, el procés comença als anys vuitanta i s’estén com una taca d’oli a partir del centre metropolità, on es concentren els grans equipaments culturals i comercials. L’estudi conclou que els processos de gentrificació tenen moltes més possibilitats d’arrelar en els barris que ja tenen un cert percentatge de classes mitjanes, perquè n’atreuen d’altres, o bé una població envellida, perquè això facilita la dinàmica de substitució residencial.

L’any 1991, dels 380 barris de l’àrea metropolitana, 78 (el 20,5%) reunien condicions idònies per la gentrificació, 18 d’ells a la ciutat de Barcelona. En alguns es van produir una gentrificació radical per efecte d’operacions urbanístiques de gran abast. És el cas de la Vila Olímpica, creada per als Jocs Olímpics de 1992, i de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poble Nou, per l’operació Fòrum de les Cultures de 2004. Aquestes parts de la ciutat es van convertir de cop en zones residencials d’alt nivell de renda i formen part del grup de 23 barris que, en diferents moments i amb diferents ritmes, han patit un procés de gentrificació intensa, com el Gòtic, Santa Caterina, la Ribera, la Barceloneta o el Bon Pastor en el cas de Barcelona; Almeda, Riera i Fontsanta-Fatjò a Cornellà; Can Clota a Esplugues, les Colomeres de Gavà, les Planes de Sant Cugat o el barri de Sales a Viladecans. Les millores urbanístiques van incidir en aquest cas sobre una realitat social favorable a la gentrificació, amb unes capes mitjanes relativament importants barrejades amb classes treballadores en condicions de progressar.

Les dinàmiques del mercat porten en uns casos a la gentrificació i, en d’altres, a la concentració de vulnerabilitat.  “Barcelona és un cas molt interessant”, apunta Ricard Gomà. “S’admet que Ciutat Vella és un districte susceptible de gentrificació, però no a tot arreu, sinó de forma selectiva. Hi ha gentrificació al Born, però no al Raval, on malgrat les abundants inversions públiques i privades que s’hi han abocat, continua concentrant una gran vulnerabilitat. El mateix que passa a Barcelona passa a nivell metropolità: hi ha gentrificació en determinats espais, i concentració de pobresa en d’altres. El 70% dels barris d’alta vulnerabilitat es concentren a l’eix del Besòs”.

El Raval és un exemple d’aquesta dualitat: la part superior, la que toca al carrer Pelai, s’ha transformat, però la resta no tant. “És molt significatiu el que ha passat al voltant de l’illa Robadors”, explica Anna Terra, directora de l’empresa pública Foment de Ciutat, SA, que gestiona l’aplicació del Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona. “Malgrat que es va impulsar un procés de transformació urbana intensa, amb fortes inversions públiques, l’enderroc d’edificis molt deteriorats, la ubicació d’equipaments com la Filmoteca, un hotel i noves promocions d’habitatge protegit, continua sent un dels indrets de la ciutat amb més problemàtica social”.

Un altre cas il·lustratiu és el barri de la Mina, de Sant Adrià del Besòs. Ni els successius plans de dignificació del barri ni la seva ubicació li han permès beneficiar-se de la taca d’oli generada per la transformació urbana de l’entorn de Diagonal Mar. Encara és una illa impenetrable al canvi i mostra que la segmentació urbana és tan forta i tan intensa que en menys de 500 metres de distància poden conviure, sense arribar a tocar-se, les rendes més altes i les més baixes. La clau rau en la composició social de partida. La Mina és un dels 14 barris que per la seva història i les seves condicions socioeconòmiques es consideren no gentrificables. Entre ells hi ha els barris de Sant Roc de Badalona; la Marina del Prat Vermell de Barcelona; Sant Cosme del Prat; Can Mas de Ripollet; la Catalana i la Verneda de Sant Adrià o Fondo i Santa Rosa de Santa Coloma de Gramenet.

Anna Terra: “La millora urbanística és una condició necessària, però no suficient per aconseguir una transformació social i afavorir una diversitat que permeti millorar la percepció social del barri i superar els desavantatges de la segregació”

 “La millora urbanística és una condició necessària, però no suficient per aconseguir una transformació social i afavorir una diversitat que permeti millorar la percepció social del barri i superar els desavantatges de la segregació”, afegeix Anna Terra. “Perquè es produeixi aquesta millora s’ha d’intervenir també sobre factors estructurals com la qualitat de l’ocupació, l’accés a l’habitatge, la cohesió social o l’educació”, conclou. Entre els dos extrems citats hi ha uns altres 14 barris que han patit un procés d’elitització moderada, sense un desplaçament significatiu de les classes treballadores. Per exemple, els barris de Nova Lloreda o Sant Mori de Badalona, el Carmel i el Besòs a Barcelona, Bellvitge a l’Hospitalet o Riu Nord de Santa Coloma.

Racons de la Barceloneta i el barri del Raval

Aquesta es la radiografia fins al 2011. Però, ¿què ha passat després? Entre els pocs estudis que hi ha sobre els darrers deu anys  destaca un titulat “Avenç de la gentrificació a Barcelona i Madrid (2011-2019)”, del que és coautor Antoni López-Gay, geògraf del Centre d’Estudis Demogràfics. En síntesi: la gentrificació ha continuat avançant i s’ha estès cap als eixos del Poble Sec, Sants- Hostafrancs, Poble Nou i el Camp de l’Arpa del Clot, “però ara ja no avança només per l’efecte de la renovació urbana, sinó que intervenen altres factors com el turisme i l’arribada de nova població jove”, explica López-Gay.

Daniel Sorando i Álvaro Arduca han analitzat també els processos de gentrificació que s’han donat a les principals ciutats espanyoles (Barcelona, Bilbao, Madrid, Sevilla, València i Saragossa) i constaten dos moments clarament diferenciats: una primera fase de gentrificació accelerada, fruit dels processos de reforma urbanística dels anys vuitanta i noranta, i una segona fase d’alentiment a partir de 2010 per l’impacte de la crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària. En tot cas, el model de gentrificació que es produeix aquí és molt diferent de l’anglosaxó. Aquí les perifèries estan més degradades i també hi ha nivells més intensos de polarització socioeconòmica. De manera que es consoliden tres tipus de ciutat dins de la metròpoli: la de les classes professionals, que conformen la nova burgesia (Fòrum, Eixample, Poble Nou, Gràcia); la dels centres gentrificats (Ciutat Vella, Sant Antoni, Barceloneta) i la ciutat ètnica, on es concentra la població immigrada (Collblanc, la Torrassa, Fondo, Ciutat Meridiana). De la seva anàlisi es desprèn que les capes mitjanes i altes s’han beneficiat més que les treballadores dels esforços de regeneració urbana fets per les administracions públiques.

Equipaments al Raval i anunci a Santa Caterina

La recuperació econòmica ha intensificat dos fenòmens: un fort increment de visitants, que ha desviat cap a usos turístics una part considerable de la capacitat residencial, i l’arribada massiva de fons d’inversió que distorsionen el mercat de l’habitatge amb mecanismes especulatius que provoquen fortes pujades de preus

Morir d’èxit a la ciutat global

La crisi financera va aturar a moltes ciutats les dinàmiques internes de gentrificació, però a les ciutats globals com Barcelona la recuperació econòmica ha intensificat dos fenòmens que tenen efectes similars: un fort increment del nombre de visitants, que ha desviat cap a usos turístics una part considerable de la capacitat residencial, i l’arribada massiva de fons d’inversió que distorsionen el mercat de l’habitatge amb mecanismes especulatius que provoquen fortes pujades de preus. Alguns experts, com Núria Benach i Abel Albert, parlen d’una ‘gentrificació turística’ global en la que l’Estat hi juga un paper cabdal: la promoció del turisme com a dinamitzador econòmic propicia l’entrada massiva de capital al mercat immobiliari, amb la compra d’edificis sencers per a convertir-los en hotels i la conversió  en apartaments turístics de molts habitatges, que deixen d’estar disponibles per als residents. La rendibilitat del lloguer temporal pot arribar a duplicar la del permanent. 

L’increment del nombre de turistes també afecta la disponibilitat d’habitatge per als residents. Icones de la transformació urbanística dels anys 90 a Barcelona

Els fons d’inversió immobiliària concentren les seves operacions en la part més cèntrica de les ciutats globals i es beneficien d’un mercat també global. N’és un exemple paradigmàtic la recent transformació de l’edifici del número 111 del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, una torre de 20 plantes situada al bell mig de la ciutat i sense cap altre edifici al voltant que destorbi unes magnífiques vistes panoràmiques. La promotora KKH Property Investors acaba de posar a la venda els 34 pisos de luxe construïts on abans hi havia les oficines del Deutsche Banc. Inicialment, els promotors havien previst construir-hi un hotel de la cadena Four Seassons, però l’Ajuntament no li va donar el permís. Llavors van reconvertir el projecte per fer-hi habitatges de luxe, que han sortit a la venda a 30.000 euros el metre quadrat. La meitat ja estan venuts. L’apartament més barat, de 120 metres quadrats i una habitació, ha sortit a la venda per 2,3 milions d’euros. El més car, un dúplex de 600 metros a la part superior de l’edifici, per 40 milions. Amb una inversió total de 160 milions d’euros, el complex serà administrat per la societat Mandarin Oriental Residences que, segons la seva pròpia propaganda, destinarà 24 empleats a fer el que calgui perquè els selectes residents “se sentin alhora com a casa i com al millor hotel del món”.

Aquesta operació, tan singular i elitista alhora, només representa la punta de l’iceberg d’un negoci que no para de créixer. La part que no es veu està formada per fons d’inversió i grans operadors immobiliaris que ja controlen bona part del mercat de lloguer. Entre ells destaca el fons nord-americà Blackstone, que el 2013 va comprar 1.860 habitatges protegits a Madrid i, després es va fer amb els actius immobiliaris de diferents entitats bancàries, entre elles Caixa Bank  i el banc de Santander. Amb més de 20.000 unitats a tota Espanya, s’ha convertit en el principal actor privat del mercat de lloguer. Segons una investigació periodística de La Directa, a Catalunya posseeix 5.550 habitatges distribuïts en 306 municipis.

Reclamació veïnal pel soroll al barri. Els comerços s’adapten a la demanda existent

L’angoixa de viure de lloguer

En la nova conjuntura, ja no són només les classes treballadores les que se senten amenaçades d’expulsió. També ho són les capes mitjanes empobrides per dues crisis successives i amplis sectors professionals i del món de la cultura que pateixen inestabilitat laboral perquè són autònoms i no tenen ingressos garantits. El desplaçament de població està ara molt vinculat a la dificultat per accedir a un habitatge de propietat i el nou paper que ha agafat, en conseqüència, el mercat de lloguer. En els darrers anys s’ha produït un increment desorbitat del preu dels lloguers, el que ha conduït a noves formes d’expulsió de residents, especialment als  barris centrals més afectats per la invasió turística. Alguns experts defineixen aquest procés com una “gentrificació per despossessió arrendatària”. Es produeix quan els llogaters no poden sostenir les apujades dels preus i acaben abandonant o desnonats; i perquè molts dels joves nascuts al barri, a l’hora d’emancipar-se, no poden accedir-hi.

Jaime Palomera ho ha seguit com a impulsor i dirigent del Sindicat de Llogaters i també com a sociòleg de la cooperativa La Hidra, un institut d’estudis especialitzat en avaluació de polítiques públiques. “La meva hipòtesi és que continua havent-hi gentrificació en el sentit més clàssic, però que ara mateix és molt més significatiu un fenomen de nomadisme forçat per la precarietat econòmica. Aquest nomadisme es caracteritza per una gran rotació residencial i no afecta només a les rendes baixes sinó també a les capes mitjanes i professionals”.

Jaime Palomera: “Continua havent-hi gentrificació en el sentit més clàssic, però que ara mateix és molt més significatiu un fenomen de nomadisme forçat per la precarietat econòmica”

Després de cinquanta anys de predomini i expansió del mercat de propietat, la tendència ha canviat. Des de la crisi financera cada cop són més les famílies que viuen de lloguer. Un estudi recent en el qual han col·laborat La Hidra, l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB ha mirat d’esbrinar com és aquest col·lectiu amb una enquesta a més de 2.000 llogaters. L’estudi se centra en el període 2014-2019 i abasta tota l’àrea metropolitana. “El tret més significatiu”, explica Palomera, “és l’estat d’angoixa en què viuen els llogaters. En les condicions actuals, viure de lloguer és sinònim de vulnerabilitat. El 65% de les llars enquestades afirmen haver canviat d’habitatge un cop o més entre 2014 i 2019. Més de la meitat fa menys de tres anys que viu al mateix habitatge. I sis de cada deu, o bé canviaran segur de casa o bé no saben si en els següents sis mesos podran continuar vivint a la que ara estan”.

La mitjana d’edat dels llogaters és de 38 anys i la majoria tenen treballs qualificats i estudis superiors o llicenciatures universitàries. Per a Jaime Palomera, això demostra “que el mercat de lloguer no genera precarietat només en els col·lectius més desafavorits sinó en el conjunt de la població que viu de lloguer. La inseguretat residencial és conseqüència del model de regulació, que fomenta un predomini quasi absolut de la temporalitat (97%) en els contractes de lloguer. Els contractes indefinits, de lloguer social o de lloguer protegit tenen una presència marginal”.

L’estudi de les trajectòries residencials revela, segons Palomera, que ara mateix “la tendència dominant és un nomadisme forçat dins la mateixa ciutat, fins i tot dins del mateix districte i del mateix barri, provocat per la gran volatilitat del mercat. I això passa a tota l’Àrea Metropolitana. El problema és que en l’Àrea no hi ha un estoc suficient d’habitatges de lloguer a preu assequible per absorbir la gent que té problemes a Barcelona”. Segons la darrera Enquesta Sociodemogràfica de Barcelona (ESDB 2020), a la capital hi ha 301.362 habitatges de lloguer, una xifra molt superior a la que hi ha a la resta de l’Àrea. Les dades de l’Incasol sobre les fiances que es dipositen mostren la mateixa desproporció: mentre a Barcelona s’han registrat 212.000 habitatges de lloguer, a la resta de l’Àrea tot just arriben a 151.000.

Joves estrangers amb poder adquisitiu elevat han triat Barcelona per viure i treballar

Població jove estrangera

La proliferació de pisos turístics ha fet minvar l’oferta d’habitatges disponibles per al lloguer estable i, en conseqüència, ha contribuït a la reducció la població resident. Però no és l’únic factor. “Ara cal afegir-ne un de nou”, explica Antoni López-Gay, que acaba de publicar una investigació sobre el barri Gòtic realitzada amb Agustín Cocola-Gant, que resulta molt il·lustrativa: “Primer es produeix la gentrificació clàssica derivada de les millores urbanístiques, després ve la gentrificació turística i ara s’hi afegeix la provocada per una demanda creixent d’allotjament per part de professionals estrangers joves i d’alt poder adquisitiu que arriben a Barcelona atrets pel clima, l’alta qualitat de vida i les oportunitats laborals que ofereix la ciutat. Una població transitòria, molt volàtil, que aprofita la infraestructura del turisme i per això es concentra en determinats barris com el Gòtic, la Barceloneta, Sant Antoni o el Poble Sec”.

Antoni López-Gay: “Primer es produeix la gentrificació clàssica derivada de les millores urbanístiques, després ve la gentrificació turística i ara s’hi afegeix la provocada per una demanda creixent d’allotjament per part de professionals estrangers joves i d’alt poder adquisitiu”

López-Gay assenyala una dada significativa: entre tota la població de 25 a 34 anys que viu al Gòtic, només hi ha un 15% de nascuts a Barcelona. Això vol dir que aquest barri ja no forma part de les opcions dels joves de la ciutat i, en canvi, sí que ho és per als joves estrangers, que representen la meitat de la població d’aquesta franja d’edat. La resta són nascuts a altres parts d’Espanya. Cap altre barri de Barcelona o de l’Àrea metropolitana té tanta presència d’europeus. A Gràcia, un altre barri molt demandat, el 40% dels residents de 25 i 34 anys són nascuts a Barcelona. D’altra banda, el 70% dels joves que han anat a viure al Gòtic tenen estudis universitaris, quan al conjunt de la població de Barcelona són el 35%. Un altre indicador de la sinergia que es produeix entre turisme i població jove estrangera als barris del centre de la ciutat és el percentatge de població infantil. Al barri Gòtic per cada nen de fins a 14 anys hi ha vuit adults de 25 a 59. A Gràcia n’hi ha quatre i al Poble Nou, tres.  

“Hi ha una carrera per viure als barris centrals més elititzats i cada cop són més els que competeixen per ser-hi”, conclou Antoni López-Gay. Alguns aconsegueixen quedar-s’hi, encara que sigui amb pisos compartits, però molts altres no i es van desplaçant, en funció del preu del lloguer, cap a successives perifèries que actuen com a refugi.

Ningú s’atreveix a vaticinar com evolucionarà tot plegat. Segons el Padró Municipal d’Habitants, el gener de 2021 la ciutat tenia 1.660.314 habitants. Per primera vegada després d’un quinquenni de suau creixement, la tendència s’ha invertit i ara Barcelona perd població. Poca, però en perd: 6.200 residents menys (un 0,4%) que un any enrere. Més de la meitat dels residents de Barcelona han nascut fora de la ciutat. Mentre s’observa un suau descens de la població de nacionalitat espanyola (- 1,3%), la de procedència estrangera continua creixent (2,9%) i ja representa un 22,4% del total. L’Eixample i Ciutat Vella són els districtes que més població estrangera tenen en xifres absolutes. El 41,7% dels estrangers tenen estudis universitaris o un cicle formatiu de grau superior, són, per tant, quadres i professionals de renda alta que competeixen pels habitatges dels barris benestants. La resta competeix pels habitatges dels barris més populars i, en molts casos formen part de la població més vulnerable.

Controlar els efectes

Mentrestant, continuen les actuacions destinades a millorar la ciutat. “És evident que les intervencions urbanístiques i socials poden tenir un efecte gentrificador. Però no podem deixar de fer-les perquè s’ha de frenar la degradació, encara que això comporti un cert increment de preus”, afirma Ricard Gomà. “El que cal fer és mirar de controlar-ne els efectes i això es pot aconseguir amb mesures com plans d’usos, limitació i control d’allotjaments turístics, ajudes a la  rehabilitació condicionades al manteniment dels contractes o del preu del lloguer, reserva de sòl per habitatge protegit o l’obligació de destinar una part de cada promoció a habitatge social, entre d’altres”.

Sergio Porcel: “Les polítiques públiques que s’han fet fins ara no han estat suficients per evitar la gentrificació d’uns barris i la concentració de vulnerabilitat a d’altres. S’està incrementant molt la segregació residencial a conseqüència de les dinàmiques del mercat immobiliari”

També Sergio Porcel considera que “les polítiques públiques que s’han fet fins ara no han estat suficients per evitar la gentrificació d’uns barris i la concentració de vulnerabilitat a d’altres. S’està incrementant molt la segregació residencial a conseqüència de les dinàmiques del mercat immobiliari. Cada cop hi ha més desigualtat i està més enquistada. És evident que s’ha d’intervenir amb més intensitat en els factors estructurals que generen aquestes dinàmiques”.

Tota l’experiència i la reflexió generada al voltant del concepte de gentrificació ha germinat en un moviment de reacció que pretén repensar i embridar els projectes de transformació urbana per evitar que tinguin efectes segregadors indesitjables. Aquest moviment té les seves arrels en un altre llibre dels anys seixanta: el publicat per Henry Lefebvre el 1968 amb un títol que ara inspira bona part de la reflexió entorn del futur de les ciutats: “Le droit a la ville”. El dret a la ciutat. Algunes grans metròpolis com Amsterdam, Toronto, Berlín o Tokio estan aplicant mesures per frenar la gentrificació i garantir el dret a la ciutat. També Barcelona, que a més de controlar els pisos turístics i posar límits a plataformes com Airbnb, ha endegat un nou pla de barris de nova generació amb l’objectiu d’incidir sobre factors comunitaris i donar eines per defensar-se de les dinàmiques del mercat.  El Parlament tramita també una nova llei de barris que pretén estendre aquestes polítiques a tot Catalunya.

La gran assignatura pendent, segons coincideixen totes les fonts, és articular una política metropolitana que permeti superar l’actual divisió entre municipis i transferir rendes i recursos dels més rics als més pobres. Sant Cugat i Rubí estan a tocar, però mentre el primer gaudeix d’un elevat nivell d’ingressos, el segon no pot fer front a les moltes necessitats de la seva població. I entre les polítiques que s’han d’aplicar, la d’habitatge és fonamental, segons Jaime Palomera, i ha de ser d’àmbit metropolità. De fet, aquesta és una recomanació del Pla Estratègic que s’acaba d’elaborar. “L’habitatge no pot ser una bona inversió i ser assequible alhora. Sense habitatge social de promoció pública no es pot lluitar contra les tendències gentrificadores del mercat”, sosté. Però construir-ne no és fàcil i, en tot cas és una solució a llarg termini. “Entretant es poden aplicar mesures com posar límits a l’alça del preu del lloguer o promoure un tipus de contracte de llarga durada que doni seguretat als propietaris i als llogaters”.

Jaime Palomera: “L’habitatge no pot ser una bona inversió i ser assequible alhora. Sense habitatge social de promoció pública no es pot lluitar contra les tendències gentrificadores del mercat”

L’any 2000, la historiadora nord-americana Rebeca Solnit escrivia: “La gentrificació és només l’aleta del tauró que veiem sobre l’aigua. A sota hi ha la resta del tauró: una nova economia en la qual la majoria de nosaltres serem més pobres, una minoria serà molt més rica, i, en la que tot anirà més de pressa, serà més homogeni i més controlat o controlable”. Molta gent ha vist el tauró i no està disposada a deixar-se mossegar

L’autora: Milagros Pérez Oliva és periodista, articulista, membre de l’equip d’editorials de El País i directora de Barcelona Metròpolis.    

Ressuscitar el Pla de Barris

Les polítiques de reequilibri territorial aplicades durant anys per l’Ajuntament de Barcelona havien propiciat millores notables en molts barris de la ciutat, però la gran recessió de 2008 havia interromput el procés i havia provocat un procés de degradació de les condicions de vida que les inversions públiques no aconseguien aturar. El Consistori presidit per Ada Colau va decidir llavors ressuscitar a la ciutat de Barcelona un projecte que havia demostrat ser una gran eina d’intervenció en temps del tripartit presidit per Pasqual Maragall: el Pla de Barris,  dissenyat i impulsat per Oriol Nel·lo des del Govern de la Generalitat.

L’equip de Pasqual Maragall havia arribat a la conclusió que per frenar la degradació de determinades àrees urbanes, moltes d’elles situades al centre històric de les ciutats, però també en diferents parts de les perifèries, calia abocar-hi recursos excepcionals. L’instrument escollit per fer-ho va ser l’anomenat Pla de Barris, un projecte regulat per la Llei 2/2004 de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial. La llei preveia “accions d’intervenció integral, dirigides tant a la rehabilitació física com a la sostenibilitat ambiental, el benestar social i la dinamització econòmica”. Se’n va fer set convocatòries, fins que el 2010,  amb un nou govern de CiU a la Generalitat i, en plena crisi financera, la iniciativa va quedar en via morta.

Anna Terra: “Mesures com la reforma laboral poden incidir més sobre les condicions de vida del barri que altres intervencions de tipus urbanístic o social que també cal fer”

Ara, la idea torna amb força. Barcelona va iniciar el seu nou pla de barris el 2016, i s’aplica als barris que reuneixen les majors taxes de vulnerabilitat. La primera edició, entre 2016 a 2020, va arribar a 16 barris, i la segona, de 2020 a 2024, s’està aplicant a 23. Catorze es troben a l’Eix del Besòs. Cadascun dels plans està dotat amb 150 milions d’euros, el que significa que en el 2024 s’hi hauran invertit 300 milions.  

Aquest nou pla de barris és també una nova forma d’aproximació al problema: “L’experiència del pla de Barris de la Generalitat va mostrar que les intervencions urbanístiques i de dinamització econòmica eren necessàries per no suficients. Per aconseguir una transformació social calia incidir amb intervencions d’ordre comunitari. La majoria d’aquests barris tenen diversos factors de vulnerabilitat superposats i dinàmiques d’exclusió molt enquistades. Si no s’incideix sobre els elements estructurals, no es trenquen aquestes dinàmiques”, explica Anna Terra, directora de l’empresa Foment de Ciutat, SA de l’Ajuntament de Barcelona. En aquests casos, “mesures com la reforma laboral poden incidir més sobre les condicions de vida del barri que altres intervencions de tipus urbanístic o social que també cal fer”.

Projectes d’intervenció integral

El pla de Barris de Barcelona inclou projectes d’intervenció integral amb múltiples línies d’intervenció: transformació urbana, equipaments, habitatge, educació, salut, drets socials. Inclouen des de mesures per millorar les condicions de l’habitatge, com ajudes a la rehabilitació, com programes educatius amb beques de formació remunerada o mesures per enfortir la cohesió social. En les dues edicions del pla s’han destinat 14 milions d’euros a reforçar 68 centres educatius. “Gairebé totes les escoles d’alta complexitat que hi ha a Barcelona es troben en aquests barris. El pla ens permet dedicar-hi més recursos, no només materials, sinó també professionals, com educadors, tècnics d’integració social o psicòlegs”, afegeix. Anna Terra espera tenir més eines quan puguin avaluar els resultats d’aquestes mesures en indicadors com l’evolució de l’abandonament escolar o els resultats educatius.

Però aquesta és una acció que es limita a la ciutat de Barcelona, quan alguns d’aquests barris tenen una prolongació natural en els municipis veïns. Conscient de les dificultats que tenen molts municipis per afrontar la degradació residencial, també la Diputació de Barcelona ha endegat un projecte d’intervenció en 15 barris de la província situats a ciutats de més de 50.000 habitants. “El nostre programa està adreçat a barris en situació de debilitat col·lectiva i està orientat sobretot a reforçar la cohesió social i la convivència. La situació és tan precària, que en molts casos, quan ens hem plantejat demanar recursos del fons Next Generation per programes de rehabilitació d’habitatges, n’hem trobat que als edificis més afectats no hi havia ni tan sols comunitat de veïns, amb la qual cosa no podien no gestionar-ho. Hem de començar promovent aquestes comunitats, per després canalitzar els recursos”, explica Teresa Llorens, coordinadora de l’àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació.

Teresa Llorens: “El nostre programa està adreçat a barris en situació de debilitat col·lectiva i està orientat sobretot a reforçar la cohesió social i la convivència”.

En molts d’aquests barris, la degradació social i les carències educatives arriba a l’extrem que els impedeix poder conèixer i gestionar les ajudes a les quals tenen dret. En aquests casos, sense una actuació proactiva de les administracions, és molt difícil que puguin avançar.   

Cada cop hi ha més veus que reclamen una acció concertada a nivell metropolità. S’espera que la nova Llei de Barris que es tramita al Parlament de Catalunya doni eines per intervenir en totes les àrees que pateixen una major segregació residencial i social. De fet, la Llei de Barris de 2004 no ha estat derogada i podria emparar noves convocatòries si s’hi destinessin recursos, però s’ha preferit tramitar una nova llei pot recollir l’experiència de l’anterior Pla de Barris i adaptar les eines d’intervenció a la complexitat i exigències de la nova realitat.