La Plaça de Catalunya, l’assignatura pendent de Barcelona?

La Barcelona que ara coneixem va néixer l’any 1854, quan es va iniciar l’enderrocament de les muralles que constrenyien i ofegaven la ciutat. A l’altra banda de l’antiga porta dels Orbs (Porta de l’Àngel), hi havia una gran esplanada, travessada pels camins que portaven els carruatges a altres viles del Pla de Barcelona, com ara Gràcia o Sants. El tràfec continu de persones i mercaderies
va afavorir, primer, la instal·lació d’un mercat a l’aire lliure i, posteriorment, de cafès, teatres i barraques de fira.

Quan l’urbanista Ildefons Cerdà va signar el seu Pla d’Eixample (1860), no hi va preveure, però, cap plaça (hi havia prevista la construcció d’una ‘mansana’, la número 39 del Pla). On ara hi ha la plaça només hi havia alguns edificis, la llera d’una riera, la d’en Malla, alguns precaris locals d’espectacles.

El primer que va pensar a fer-hi una plaça va ser Antoni Rovira i Trias, guanyador del concurs municipal de projectes per a l’Eixample (1858), que fou desestimat pel Govern de Madrid, que el va adjudicar a Cerdà. Tant el projecte de Rovira com el de Cerdà, el primer evidenciant-la i el segon negant-la, giraven al voltant de la necessitat de crear “un espai neutre que actués de frontissa o, millor dit, ajudés a fer la transició entre la ciutat antiga i la moderna, que suturés amb suavitat i de la forma més agradable possible la unió entre uns carrers estrets i esbudellats, anàrquicament traçats, amb l’amplària i ordre dels carrers que inspirava l’urbanisme nou”, escriu l’escriptor Lluís Permanyer a Biografia de la plaça de Catalunya.

En aquest espai de transició també hi havia dues estacions de tren: la de la línia de Martorell i la de la línia de Sarrià. La de Martorell, la primera a utilitzar la doble via a Espanya, es va inaugurar el 1853 i era a la cruïlla de les actuals rambla de Catalunya i ronda de la Universitat. Tot i diferents intents, encoratjats per la urbanització de les primeres rondes viàries de la ciutat (Paral·lel, ronda de Sant Pau, ronda de Sant Antoni, ronda de la Universitat, ronda de Sant Pere), no es va clausurar fins al 1882.

La segona línia, la de Sarrià, es va inaugurar el 1863 i anava fins a la llavors independent població de Sarrià, travessant el Pla de Barcelona i els pobles de Gràcia i de Sant Gervasi de Cassoles. A l’altura de l’actual Eixample discorria pels actuals carrers de Pelai i de Balmes, fent de frontera, llavors física i ara només administrativa. L’estació era on ara hi ha El Triangle i les andanes ocupaven la superfície de la part inferior del carrer de Pelai.

El primer concurs per urbanitzar la plaça no es va convocar fins al 1887. Hi van participar 16 projectes i, deu anys després, es va triar el presentat per l’arquitecte Pere Falqués, alma mater d’obres mai realitzades, com el perllongament de la rambla de Catalunya fins a la plaça de Lesseps, i d’obres que han arribat als nostres dies, com el Mercat de Sants, la Casa Bonaventura Ferrer (passeig de Gràcia, 113) o l’edifici de la Central Catalana d’Electricitat, a la cantonada del carrer de Roger Flor amb l’avinguda de Vilanova.

La seva intervenció més destacada va ser, però, el projecte d’urbanització d’una plaça de Catalunya fantasma a imitació de la de Sant Pere a Roma amb un monumental oval porticat, que havia d’ocultar la lletjor de la majoria de les façanes obertes cap a aquell descampat. Un segon esbós del projecte preveia un gran edifici a la part superior de la plaça, a l’estil de la galeria Vittorio Emmanuele de Milà. Falqués també va preveure dues vies en forma d’aspa, que s’entrecreuaven a un brollador, situat al mig de plaça.

Entre els locals emblemàtics de la plaça hi havia el Cine Catalunya, la cerveseria Munich o el bar La Lune

El perímetre de la plaça es va anar poblant d’edificis d’habitatges, com la Casa Bosch i Alsina (1892), que sobreviu a la cantonada del passeig de Gràcia i la ronda de Sant Pere, i de locals històrics, com el Cafè Colón (1897), situat on ara llueixen les pomes d’una coneguda marca global d’informàtica. Altres locals emblemàtics de la plaça van ser el Cine Catalunya (desaparegut el 1984), el bar La Lune (1909), la cerveseria Munich o el cafè La Maison Dorée (situats a les cantonades del carrer de Rivadeneyra).

Els primers treballs d’arranjament de la plaça van començar el 1902, quan es van perfilar les vies previstes per Falqués: na anava de la Rambla al passeig de Gràcia i l’altra del portal de l’Àngel a la ronda de la Universitat. L’antic solar ja tenia nom. Només calia urbanitzar-lo. Fou triat per fer-ho un arquitecte del renom de Puig i Cadafalch (1915). El cop d’estat de Primo de Rivera (1923) va aparcar el projecte, tant per motius polítics com per l’inici de les obres del metro, amb les dues línies encreuant-se sota la plaça.

Les obres del Tranversal (Catalunya-Bordeta) havien començat el 1922 i les del Gran Metropolità (Liceu-Lesseps) el 1921. Les línies es van inaugurar el 1926 i el 1924, respectivament.
Fins llavors va ser impossible urbanitzar la superfície, tot i que l’Ajuntament havia decidit tenir la plaça en perfecte estat de revista de cara a l’Exposició Internacional del 1929. Les obres van començar el 27 d’abril de 1925, segons un projecte de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot. Aquest arquitecte noucentista era, a mitjans dels anys vint del segle passat, el tinent d’alcalde d’Obres Públiques de l’Ajuntament de Barcelona i autor de diferents obres a la ciutat com la remodelació del Palau de Pedralbes (1924), el Cinema Coliseum (1923), la façana de l’edifici de la Telefónica (1927), i edificis d’habitatges com la notable Casa Oliveras (Muntaner, 393). Gràcies al seu càrrec municipal va tenir l’oportunitat de signar el projecte que va fer realitat la urbanització de la plaça de Catalunya (1924-1926).

Les obres van anar prou ràpides. A mitjan 1926 ja funcionava, per exemple, la petita cascada que hi ha prop del Portal de l’Àngel i del carrer de Fontanella, decorada amb uns putti (figures ornamentals amb forma de nens nus i alats, també anomenats amorets) dissenyats per Jaume Otero. Un any i mig després, el 2 de novembre de 1927, el rei Alfons XIII va inaugurar oficialment la plaça. Això sí, sense escultures.
Aquestes van anar arribant entre 1928 i 1929 amb peces de Marès, Gargallo, Llimona i Clarà, entre d’altres.