Cercar Error
L'Informatiu Cultura

Arquitectura o simulacre

En el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 es va construir el Poble Espanyol, un conjunt pensat inicialment per ser enderrocat, que finalment es va conservar. Un clar exemple del que podem entendre com a Arquitectura-Simulacre.

Escrit per -

El Poble Espanyol a l’Exposició Internacional
de Barcelona de 1929

“Entre los grandes aciertos de la Exposición Internacional de Barcelona, en 1929, se construyó un Pueblo Español con el que se quiso superar el carácter fragmentario de anteriores manifestaciones análogas, reconstituyendo, no determinado sector o jerarquía, sino un Pueblo completo, todo un PUEBLO ESPAÑOL de categoría mediana, ni gran ciudad ni villorrio, con su iglesia y sus posadas, sus obradores y sus tiendas, sus mansiones señoriales y sus lares humildes, su Ayuntamiento y su Monasterio, sus callejas y sus plazas.”

Guía del Pueblo Español. Ayuntamiento de Barcelona, Seix y Barral. Barcelona, 1929.

Vistes actuals de diversos racons i detalls del Poble Espanyol de Barcelona

Mapa del conjunt del Poble Espanyol inclòs a la Guía del Pueblo Español. Ajuntament de Barcelona. Seix y Barral. Barcelona, 1929.

Imatges de carrers i places del Poble Espanyol tal com es poden visitar avui.

Tres són les fites importants que ha tingut la ciutat de Barcelona: les Exposicions Internacionals de 1888 i 1929 i els Jocs Olímpics de 1992 (prefereixo no tenir en compte el Fòrum de les Cultures de 2004). Totes elles van associades a herències urbanístiques ben visibles com són la reordenació de la Ciutadella, la urbanització de la muntanya de Montjuïc o l’obertura de la ciutat al mar.

Amb l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 es va urbanitzar la muntanya de Montjuïc, a més d’altres intervencions més puntuals per a modernitzar la ciutat. En aquest marc es va construir el Poble Espanyol, un conjunt que inicialment estava pensat per a ser enderrocat, però que finalment es va conservar, atès l’extraordinari impacte que es preveia que tingués i que va tenir la seva presència.

La posada en escena de l’arquitectura espanyola a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929

El fet d’incloure un “Poble Espanyol” a l’Exposició Internacional de Barcelona no esdevenia cap invenció, ja que el fet de mostrar l’arquitectura d’un país com a espectacle visual formava ja part dels habituals muntatges de les exposicions internacionals. Trobem antecedents d’això al Borgo Medievale de Torí del 1884, també tota una sèrie d’imitacions històrico-folklòriques a París el 1889 o també el Village Flamand d’Anvers i el Village Suïsse de Ginebra, ambdós del 1896. La idea era seguir en la línia d’aquelles escenografies, construint una recreació temporal d’escaiola. Però segons sembla, va ser l’arquitecte Francesc Folguera qui va proposar que la intervenció anés més enllà, imposant més solidesa al conjunt i el cas del Poble Espanyol va assolir unes dimensions molt diferents i superiors a les que en un principi s’havien pensat.

Efectivament, allò que havia de ser una escenografia aproximada i incompleta es va concebre finalment com una representació del país amb unes dimensions considerables, abastant arquitectures d’orígens ben diferents que caldria harmonitzar i en una escala molt superior als exemples de l’àmplia tradició de reconstrucció històrica i folklòrica d’arquitectures present en nombroses exposicions internacionals des de finals del segle XIX. Per a aquesta tasca es va fer l’encàrrec a quatre professionals de prestigi com eren els arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera, el pintor Xavier Nogués i el crític d’art i pintor Miquel Utrillo. El projecte serà fruit de la intensa tasca de documentació prèvia i treball de camp que es va dur a terme uns mesos abans de la celebració de l’esdeveniment en qüestió.

El projecte va ser fruit de la intensa tasca de documentació prèvia i treball de camp que es va dur a terme uns mesos abans

Com escriu Soledad Bengoechea al seu llibre Els secrets del Poble Espanyol. 1929-2004: “El Poble Espanyol és un poble inexistent, impossible, un poble d’Enlloc. Encara que molts dels seus elements siguin una còpia exacta d’elements reals, convé dir que la tasca dels arquitectes i dels artistes que els van ajudar no es va limitar sols a reproduir al peu de la lletra; a més a més de la invenció dels conjunts, els devem la invenció de no pocs detalls. Hi ha molts edificis que resulten més bells en llur versió barcelonina que no pas en llur context original. En molts casos els constructors del poble van sumar detalls significatius: van procedir, doncs, amb una certa llibertat artística, més que amb una pruïja de fidelitat arqueològica”.

L’Exposició Internacional de Barcelona va estar activa des de maig de 1929 fins a gener de 1930 i en tot aquest període el Poble Espanyol va acollir molts actes, festes, balls, concursos, curses de braus, etc. Un cop finalitzada aquesta, va passar a ser seu de la Junta de Museus i continuà essent seu de diversos esdeveniments culturals de la ciutat. Durant la Guerra Civil es va utilitzar de camp de treball (de presoners). Després va restar en estat ruïnós i perillava amb la seva desaparició i desmantellament. L’any 1942 es va intentar vindicar la seva presència i l’Ajuntament proposà albergar-hi el Museu d’Indústries i Arts Populars, distribuïts en diferents edificis del recinte. En època de l’alcalde Porcioles (de finals dels anys cinquanta fins a principis dels setanta) es va voler revitalitzar el Poble i es va sotmetre a tot un seguit d’intervencions reparadores. A partir de l’any 1986 es va dur a terme una important remodelació del conjunt tant física com pel que fa a les activitats. Des d’aleshores han tingut lloc diverses intervencions fins a esdevenir (o almenys, intentar-ho) un nou centre de creació i distribució d’artesania, si més no, pel turisme.

El poble Espanyol també reculll algunes referències d’arquitectura religiosa. El “monestir romànic” es troba ubicat a la zona exterior del recinte.

Vistes exteriors i interiors de la instal·lació FIESTA, ubicada dins la Torre d’Utebo, a la Plaça Aragonesa.

En els darrers anys, dins d’un nou cicle de renovació iniciat el 2018, també s’han introduït noves “atraccions” com és l’espai Fiesta, un intent de modernització o de “modernor” actual on una instal·lació audiovisual de gran format mostra les festes populars de diferents indrets del país. Una experiència multimèdia, simulacre digital, o millor dit, com s’anomena ara compulsivament quan es vol ser creativament modern i estar al dia, una experiència immersiva. Això, unit al Welcome Area, amb 8 grans pantalles interactives i la maqueta del recinte, i els 5 espais Feeling Spain, inaugurats recentment i també dins del projecte de renovació del Poble Espanyol, esdevenen l’últim crit de la proposta del Poble. “Benvinguts a la festa de les festes!” Diu a la web de difusió en aquest apartat.

S’han introduït noves “atraccions” com és l’espai “Fiesta”, un intent de modernització actual amb una instal·lació audiovisual de festes populars del país

Un viatge fotogràfic: la construcció del Poble Espanyol

L’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol de Montjuïc va presentar el recorregut per una bona part del territori espanyol que, durant un mes, van fer Miquel Utrillo, enginyer, pintor, crític d’art i cap del projecte; Xavier Nogués, dibuixant i pintor, i Francesc Folguera i Ramon Reventós, arquitectes, per recollir documentació visual per al projecte arquitectònic d’edificació del Poble Espanyol de Montjuïc. Van reunir més d’un miler de fotografies i dibuixos que van servir per construir-lo. Les obres es van iniciar el gener del 1928 i el procés constructiu també va ser objecte de reportatges fotogràfics. El Poble Espanyol es va inaugurar el maig del 1929 en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona tal com estava previst. Així es resumeix la interessant exposició que hem pogut visitar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona comissariada per l’arquitecta Sandra Moliner i el conservador de l’arxiu fotogràfic, Rafel Torrella.

Imatges de l’exposició a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol de Montjuïc. A d’alt, apartat d’imatges del viatge dels autors del Poble Espanyol i a baix, fotografies del procés d’execució del Poble.

Arquitectura o simulacre

Si anem enrere en el tema de recrear realitats urbanes i paisatges, en definitiva, recreacions simulades de realitats que no existeixen i que només són inspirades i aproximades, topem fàcilment amb el que en la tradició de la cultura visual del segle XIX s’anomenava Panorama. Un artefacte i una pràctica de domesticació moderna de la percepció que es produïa en una època en què la imatge visual assolia especial rellevància i on l’estratègia cultural del moment privilegiava l’exhibició.

Panorama construït a Londres el 1801. Plans, and views in perspective, with descriptions of buildings erected in England and Scotland; and… an essay to elucidate the Grecian, Roman and Gothic Architecture. (Plans, descriptions et vues en perspective, etc.). Robert Mitchell. Etching / Coloured Aquatint. 15 May 1801, London. Public Domain Held by: © British Library.

Imatges actuals de l’anomenat Barri Gòtic de Barcelona.

Les pintures Panorama i els edificis construïts per albergar-les foren un dels espectacles europeus més populars al llarg del segle XIX

Les pintures anomenades Panorama, així com els edificis construïts per a albergar-les, foren un dels espectacles més populars al llarg del segle XIX. El Panorama és una aplicació no convencional de la pintura. Es tracta de representar una imatge amb una visió de 360º, en la qual l’observador s’ubica en el centre d’una pintura circular que l’envolta per complet. El primer Panorama de què es té notícia va ser realitzat el 1785 per l’irlandès Robert Parker i representava una vista de la ciutat d’Edimburg. Ell mateix va patentar la idea el 1787 amb la denominació francesa de La nature a coup d’oeil. L’espectador es situava en una plataforma central elevada que dominava tota l’escena circular i en l’espai entre la pintura i la plataforma es col·locaven objectes tridimensionals que augmentaven la confusió perceptiva. Es tractava d’impactar l’observador, que aquest tingués la sensació de formar part de l’escena. Les pintures representaven vistes de ciutats i, més tard, gestes heroiques i batalles.

Però el Panorama no deixa de ser una experiència visual que simula l’espacialitat, i com a exemple de simulacre urbà o paisatgístic, resta en l’àmbit exclusiu de la imatge en dues dimensions que recrea espais.

Un cas ben proper al del Poble Espanyol seria el del Barri Gòtic de Barcelona, que fou “construït” a mitjans del segle XX i del que el seu nom també és una creació moderna

Un altre exemple, potser més proper al del Poble Espanyol, seria el de la recuperació de centres històrics en el marc de la ciutat contemporània i que sí que parteixen de l’experiència espacial per a esdevenir simulacre de si mateixos. Un cas ben proper seria el del Barri Gòtic de Barcelona, que fou “construït” a mitjans del segle XX i del que, de fet, el seu nom també és una creació moderna. Tot i que en un principi aquest fet de monumentalitzar la ciutat històrica fou un projecte de la burgesia per tal de potenciar i exhibir l’arquitectura nacional catalana, aquest es va desenvolupar, a la pràctica, en funció dels ingressos que generaria de cara al nou turisme urbà i com a un objecte més de mercaderia disfressat de cultura i difusió.

Imatge publicitària de La Roca Village a la web Barcelona.com / Mapa guia del Parque España. Villa Española de Shima, al Japó

En la mateixa línia i no tan llunyà a la recuperació del centre històric de “la millor botiga del món” es troba el cas de La Roca Village: “Petit paradís dels compradors a 40 minuts de Barcelona”, “Un veritable poble ple d’encants, amb els seus encantadors carrerons i boniques i petites cases que alberguen botigues”, “Fantàstica ambientació. Es tracta d’una ciutat en petit, de cases baixes on cada construcció està dedicada a una firma comercial, articulades al voltant d’un gran bulevard central. Tot això en perfectes condicions de conservació i neteja, i acuradament decorat amb flors, bancs, fanals i mobiliari urbà de molt bon gust. Un parc temàtic dedicat a les compres, el somni de molts i moltes shopping lovers!”, o la darrera notícia sobre la remodelació de la part sud el recinte, que diu: “Una experiència amb els cinc sentits, que va més enllà de la compra”.

No cal afegir res més, són descripcions prou il·lustratives del que estem parlant.

En altres països també trobem alguna recreació de racons d’Espanya (almenys el que des d’allà creuen que és el typical spanish). Un bon exemple d’això és al Japó, el Parque España. Villa Española de Shima. Un parc temàtic amb diferents recreacions d’indrets espanyols com ara La Plaza de Fiesta (que inclou Los Pirineos: una muntanya russa invertida, Carrusel de Gaudí, recreat en els dissenys de l’arquitecte o Gran Montserrat, una muntanya russa recreada en el massís), Avenida de España, Plaza Mayor (amb la instal·lació 3D d’una tauromàquia), Museo Castillo de Xavier, Avenida de Carmen i altres atraccions, restaurants i hotels. Un veritable pastitx de diversió tematitzada. Podríem trobar d’altres parcs temàtics en aquesta línia o fragments de ciutats copiades en indrets llunyans a les originals, però això és tan extens que ens ho reservem per a un altre reportatge.

Ja fa temps que el simulacre literal va envair l’àmbit humà: els Flat Daddy són retalls de cartró de mida natural d’algú absent de casa

Però no només existeix la representació (representativa o no) del resum de l’arquitectura d’un país, sinó que trobem representacions de la representació com són les targetes postals que resumeixen i reenquadren aquells aspectes diversos que resumeixen (de nou) el resum ja plantejat. Representar fins a l’infinit la realitat que cada vegada està més lluny.

Dues targetes postals dels anys setanta del Poble Espanyol editades per Campañà.

No hauríem de deixar de banda una categoria que els podria qualificar a tots ells: el kitsch, un concepte que es troba en l’altre extrem del plaer estètic

Un cop vistos per sobre tots aquests exemples, no hauríem de deixar de banda una categoria estètica que els podria qualificar a tots ells: el kitsch, un concepte que està en l’altre extrem del plaer estètic que es fonamentava en el duet bellesaveritat. La còpia, el fake, la imitació i recreacions que canvien de format i que més aviat pertanyen al món del consum. Hi ha bastants casos on hi ha gairebé una convenció acceptada de què són clars exemples de kitsch: construccions gegants d’edificacions originàries de l’Índia en ple Los Àngeles, el castell de les fades i una fortalesa medieval reunits en una gegantina construcció “de pedra autèntica” a Disneylàndia, cèlebres escultures del món grec com a figuretes de jardí, una Torre Eiffel-làmpada-termòmetre, una flamenca de sobretaula, i un llarg etcètera d’objectes que sovint ens acompanyen en el nostre entorn i que tenen la característica de ser transposicions d’elements que han canviat la seva ubicació, escala o suport originals. En molts altres casos, el límit i la qualificació dins del kitsch és molt subjectiva i gens clara.

Flat Daddy gronxant-se amb el seu fill. Font: blog Alboraida

Imatges actuals exteriors del límit del recinte del Poble Espanyol

Baixant del Poble Espanyol, la primera imatge d’arquitectura (en origen contemporània a aquest) és la reconstrucció del pavelló Mies Van Der Rohe. Un altre món va ser possible el 1929

Però es pot anar molt més allà de les categories estètiques i de l’arquitectura en el món de la còpia i el simulacre. Ja fa més de vint anys que el simulacre literal va envair l’àmbit humà: el Flat Daddy (o també Flat Mommy o Flat Soldier) són uns retalls de cartró de mida natural d’algú absent de casa. La idea és mantenir-se connectat amb els membres de la família durant una destinació militar. Flat Daddies es va posar de moda després de l’inici de la guerra d’Iraq quan els cònjuges i fills es quedaven sols després que els soldats fossin cridats a files. A mitjans de la primera dècada dels 2000 es van produir milers de Flat Daddies per a les famílies en aquesta situació als Estats Units.

El cartró-pedra com a concepte no té límits. Quina por i quin panorama.

“El món sencer ja no és real, sinó que pertany a l’ordre de l’hiperreal i de la simulació. No es tracta d’interpretar falsament la realitat (ideologia) sinó d’ocultar que la realitat ja no és necessària”

Jean Baudrillard. Cultura i simulacre, 1978

La fotografia i el Poble Espanyol

Rafel Torrella

Conservador de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i comissari de l’exposició

Els viatges dels autors del Poble Espanyol per a recollir dades de cara a la construcció del recinte, van deixar un conjunt de negatius proper al miler de plaques de 6 x 9 cm realitzats per Francesc Folguera i Ramon Reventós, els arquitectes del grup. A banda de la innegable vàlua de document arquitectònic que tenen, en l’àmbit fotogràfic ens mostren una imatge diferent de les típiques fotografies de turista que ja en aquella època proliferaven. Els autors mostren una clara voluntat documental i la tècnica fotogràfica esdevé l’eina per a dur-la a terme, malgrat que realitzin enquadraments descompensats, amb gent transitant pel mig de la imatge o amb la recurrent presència del seu mitjà de transport. Tanmateix, són aquests factors afegits els que donen avui dia una singularitat a aquestes fotografies, i permeten una lectura etnogràfica dels llocs que visitaren. Tècnicament empraren els negatius en suport de vidre, el material habitual fins llavors, com en suport de plàstic i que funcionaven amb una aportació del moment com eren els cartutxos de 12 negatius, coneguts com a film-pack, un tipus de material que aniria desplaçant els vidres i que prefigurava el rodet fotogràfic que apareixeria poc temps després. Tot el material realitzat fou revelat i positivat en arribar de nou a Barcelona, als laboratoris fotogràfics de l’Exposició Internacional.

En aquests mateixos laboratoris van treballar fotògrafs professionals com són Carlos Pérez de Rozas i Joan Manuel Albertí, que realitzaren les fotografies de la construcció del recinte arquitectònic, tal com denota la qualitat de les imatges preses on s’observa el domini de la càmera de plaques en l’absència de fugues, o el control de la llum en l’equilibri de les ombres. L’ús de negatius de format 10 x 15 cm deixa unes fotografies de gran qualitat, en un tipus fotogràfic similar a la fotografia de monuments.

Un tercer llenguatge fotogràfic del moment apareix relacionat amb el Poble Espanyol: el fotoperiodístic. El seguiment de la notícia, el fet de saber captar el moment singular d’un fet, la instantaneïtat explorada de cara a la descripció, conformen aquest llenguatge que ha esdevingut ja habitual en la premsa il·lustrada del moment i que en aquest cas ens permet llegir en imatges de Carlos Pérez de Rozas l’acte inaugural amb la visita d’Alfons XIII i altres autoritats.

Sangüesa (Navarra). Ramon Reventós fent una fotografia de la façana de l’església de Santa María del Real. 5 de setembre de 1927. Foto de Francesc Folguera. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Calaceit (Terol). Miquel Utrillo, Xavier Nogués i Ramon Raventós preparant la càmera. 1 d’octubre de 1927. Foto de Francesc Folguera. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Sobre les obres…

Sandra Moliner

Arquitecta i comissària de l’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

El 22 d’octubre de 1927 es presenta el projecte definitiu a l’Ajuntament i tres dies després es treia a concurs la licitació de l’obra amb un pressupost de dos milions cinc-centes trenta-dues mil noranta-tres pessetes amb dos cèntims i tan sols tretze mesos per a executar-la (1). La constructora triada fou Material y Obras, SA.

Mentrestant, Ramón Reventós i Francesc Folguera dirigeixen les obres, Utrillo i Nogués s’encarregaven de mantenir reunions amb el Comité de Organización de la Exposición, així com fer de relacions públiques de les visites que anaven rebent d’alts càrrecs i caps de l’Estat. També van fer de suport a l’obra i al projecte subministrant la informació complementària que els arquitectes poguessin necessitar per a continuar amb la feina i és per això que els darrers viatges ja només els van realitzar ells dos.

Folguera i Reventós, com a arquitectes directors, treballaren incansablement durant els tretze mesos que durà l’obra, bé treballant en la barraca d’obra prenent decisions o bé passejant pel recinte per a controlar l’execució. “Nogués i Utrillo solien arribar a l’oficina al voltant de les cinc de la tarda després de dinar al Colón amb Plandiura i la seva “penya”. En Nogués conservava aquell color groc impertorbable que li esqueia d’allò més, però l’Utrillo tenia en aquells moments unes galtetes de color de rosa que el rejovenien. Entraven molt decidits a l’oficina on en Folguera i jo feia estona que estàvem treballant.(2)

Amb la construcció del Monestir romànic en paral·lel a la de la Plaça Major i de l’Ajuntament, a la part més plana de la Plaça Major es va situar la barraca, una mena de bungalow, a l’interior hi havia unes taules, el telèfon i un càntir. Dins de la barraca, els dibuixants s’esforçaven a redibuixar les línies que els arquitectes treien de les fotografies borroses amb ajuda d’enormes lupes. Allò va ser el centre neuràlgic de la gran maquinària que just ara es posava en marxa i que trigaria 13 mesos a finalitzar, poc abans de la inauguració.

L’execució de les obres del recinte es va fer en quatre fases successives: el moviment general de terres, les estructures, façanes i revestiments i finalment l’acabat interior dels edificis. Sens dubte, gran part de l’èxit va ser l’elecció de l’empresa constructora, Material y Obras, al capdavant de la qual hi havia Joaquim Massana. La constructora va resultar ser especialista en ciment armat. Això va influir enormement en el resultat final de la feina, ja que es va decidir canviar l’estructura de fusta projectada a base de peus drets i encavallades a coberta per una de formigó armat, de major solidesa, durabilitat i incombustibilitat. Aquest canvi sens dubte va ser fonamental en el resultat final i en la permanència del Poble.

Per a les façanes s’havia d’aconseguir el màxim realisme imitant materials nobles. Les façanes estarien compostes per un o dos gruixos units entre si per una verdugada i elements de lligam vertical, segons si l’interior anava a ser vist o no. Tots dos gruixos podrien ser, o bé a base de murs de peces de formigó de 10-12 cm o de llenços per decorar o qualsevol altre element de base. Un cop muntada la base vindria la part més complicada de l’obra, la imitació dels materials, on la pedra es faria a base d’aglomerats de ciment i sorres especials o elements sortits de triturar pedres naturals de diferents colors. Els altres elements mitjançant llenços revocats o decorats, pintures al fresc, estucs llisos o esgrafiats, mentre que les façanes de maó, terracota, ràfecs de maó, teules o fusta, s’imitarien sobre elements modelats a força de ciment o guix, armats sobre elements fibrosos. La pedra artificial es va encarregar a tres industrials entre els quals es va repartir el treball de la següent manera: la Casa Butsem es va encarregar de la Plaça, la Casa de la Vila del barri extremeny i el carrer de Castella, la Casa Ricart, de la muralla d’Àvila, barri gallec i aragonès i l’església mudèjar. Finalment els tallers A. Albareda farien el Monestir, el barri català i la seva muralla. Van ser un total de 88 cases implicades en el desenvolupament de les obres del conjunt.

Fotografia de les obres del Poble Espanyol de Montjüic: plaça major en construcció amb la barraca d’obres. Fons privat de la família Raventós.

(1) Tot i que el pressupost final es veuria afectat posteriorment amb la incorporació en el projecte del Barri Andalús i altres aspectes del desenvolupament de l’obra que van ser inevitables. Es tractava d’una obra molt complexa difícilment previsible.

(2) Manuscrit de Reventós trobat en el calaix d’un escriptori de casa seva, on el seu fill té actualment el seu despatx professional.

PUBLICITAT