Codi d’Accessibilitat: avantatges per a tothom

“L’envelliment de la població i l’augment de l’esperança de vida fan que, més d’hora o més tard, tothom es beneficiï de les noves obligacions”

S’ha de prendre com un manual que t’ajuda, no com quelcom que s’imposa.” Així es referia al Codi d’Accessibilitat l’Enrique Rovira-Beleta, arquitecte expert en accessibilitat i responsable de l’única assignatura sobre accessibilitat que s’imparteix en una universitat espanyola (i una de les poques al món), l’School of Architecture de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Home que sap el pa que s’hi dona, ja que fa 40 anys que va en cadira de rodes, va ser el ponent d’una xerrada al Col·legi el 18 de març passat en el marc d’una campanya de difusió (“més endavant farem formació”, afegí) del departament de Drets Socials de la Generalitat, que ha estat l’impulsor d’aquest text normatiu que entrà en vigor l’1 de març passat (amb un període de carència per als projectes presentats durant els sis mesos posteriors a l’entrada en vigor).

Amb el Codi es desenvolupa la Llei 13/201, del 30 d’octubre, d’Accessibilitat. Així, s’ha trigat gairebé 10 anys a enllestir aquest reglament, en què han participat un munt d’agents socials, col·legis professionals, ens locals i, de forma especial, les entitats del sector de la discapacitat, que reclamaven des de fa anys la seva aprovació. Però un dels arguments per defensar aquest Codi, “que és un totxo” mirat a simple vista, en paraules de l’expert, és que no posa el focus només JULIOL 2024
en les persones amb discapacitat, sinó que beneficiarà tota la població, “perquè tots volem arribar a vells i seguir fent de tot”, i el Codi pot ser una gran eina: “Si s’agafa amb carinyo permetrà fer habitatges per a tota la vida”. A més, és un text que recull i endreça les anteriors normatives sobre el tema vigents tant a escala estatal com autonòmica.

L’accessibilitat, un negoci
És, d’altra banda, una oportunitat de negoci professional: “Necessitem professionals en accessibilitat, en som molt pocs, volem competència, preparem-nos”. I més tenint en compte que l’any 2031 una quarta part de la població catalana tindrà més de 65 anys, i l’any 2060 s’haurà triplicat la de 85 anys o més, va dir l’arquitecte, artífex de l’accessibilitat dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona 1992. I afegí: “Ara ve la dècada de l’accessibilitat”, entesa com a “dret vehicular que garanteix
altres drets”. Sens dubte, al Codi d’Accessibilitat hi té un gran pes el seu vessant físic i arquitectònic. Contempla tres grans línies d’actuació. Una d’elles, la millora en l’accessibilitat de tot allò que es dissenyi de nou. Una segona, l’impuls de la transformació de l’entorn existent, que la Generalitat qualifica com “un dels reptes més ambiciosos que caldrà afrontar els pròxims anys, en tant que afecta tota la seqüència de l’accessibilitat: l’edifici on es resideix, les vies públiques, l’accés al teixit comercial i a la restauració, l’ús dels mitjans de transport, la participació als serveis culturals i d’oci i, per descomptat, l’accés als entorns digitals”.

Accessibilitat comunicativa i cognitiva
La tercera línia, i aquí ve la innovació respecte de les normatives anteriors, és la introducció de l’accessibilitat comunicativa i cognitiva, i no només en edificis, sinó també al transport, les noves tecnologies, els serveis, la senyalització, els aparells i dispositius, etc. L’objectiu final és aconseguir uns entorns accessibles, comprensibles i on tothom hi pugui interactuar, incloses les persones amb discapacitats sensorials i cognitives, les quals han de tenir les mateixes oportunitats que la resta de persones en tots els àmbits de la societat.

La incorporació d’aquesta nova perspectiva no només donarà negoci a arquitectes i aparelladors, com hem comentat, també a enginyers industrials, dissenyadors gràfics i de productes, programadors de pàgines web, etc., perquè cal que els entorns digitals estiguin a l’abast de tothom, que els rètols i senyalistica tinguin en compte els diferents col·lectius i es facin amb contrast de colors, tipografies comprensibles i senzilles, textos a l’abast de tothom…

“Ajustos raonables”
En el cas de l’edificació, tota construcció nova haurà d’incloure les mesures d’accessibilitat previstes al decret, mentre que el que ja està fet s’hi haurà d’adaptar en el termini acordat en cada cas. I si per les seves característiques no es poden incloure les mesures d’accessibilitat, es faran els “ajustos raonables” (annex 3 F), un concepte que de ben segur pot dur a diversitat d’interpretacions en funció d’on posi cadascú el límit de la “raonabilitat” de l’ajust a fer. El conflicte està servit?

Rovira-Beleta va insistir, entre altres coses, en la voluntat del decret d’impulsar la col·locació d’ascensors a tot arreu. En el cas de les comunitats de propietaris, font habitual de discussió veïnal, es podran fins i tot instal·lar, si no queda una altra opció, als patis interiors dels edificis, encara que això signifiqui haver de sacrificar part d’un habitatge per accedir-hi (amb les compensacions corresponents, òbviament).

“El Codi d’Accessibilitat obre un important nínxol de negoci per als professionals que s’hi vulguin dedicar, ja que a penes hi ha especialistes en aquest camp”

Espai d’ús públic accessible
La norma distingeix entre les actuacions d’ús públic i les d’ús privat i obliga a tots els ens locals a disposar, en un termini de tres anys, del seu pla municipal d’accessibilitat i, en cas de tenir-lo, a revisar-lo perquè s’adeqüi al nou marc legal en el mateix termini de tres anys. Els ajustos raonables també són aplicables, per exemple, als espais històrics de pobles i ciutats, on el decret regula, per exemple, les plataformes úniques i la senyalització podotàctil per facilitar el pas de les persones amb discapacitat visual o mobilitat reduïda, la compatibilitat de les terrasses amb el pas de les persones, els carrils bici, les dimensions de les places d’aparcament per a persones amb discapacitat, l’accessibilitat de les platges mitjançant passeres per a les cadires de rodes “i que acaba utilitzant tothom”, els parcs infantils, els museus i espais artístics i culturals, etc. També es regulen, per exemple, les condicions d’evacuació de les persones amb mobilitat reduïda.

En el cas de les edificacions, la norma regula, a més de tots aquells elements que han de permetre el pas i maniobres de les cadires de rodes, altres elements de comunicació i seguretat, que van des d’ascensors de vidre (perquè les persones puguin ser vistes des de l’exterior en cas d’emergència o avaria) a bucles magnètics (per facilitar la comunicació de les persones sordes), passant per megafonia, pantalles informatives, el braille en les botoneres dels ascensors (a l’alçada de la persona que
va en cadira de rodes), missatges de veu… I, en tot cas, intentant que els missatges siguin comprensibles per a tothom. Pel que fa als hotels, per exemple, queda regulat el nombre d’habitacions que han de ser accessibles.

També es fa especial incidència en els equipaments culturals i en la implementació de mesures i recursos perquè les persones amb discapacitats físiques, intel·lectuals i sensorials en puguin gaudir com la resta de la ciutadania i no quedin excloses com fins ara. Recordem que a Catalunya hi ha, segons les darreres dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), més de 660.000 persones amb alguna discapacitat legalment reconeguda. Els recursos abans esmentats també seran útils per a una població general cada cop més envellida i amb creixents problemes cognitius, d’oïda, de vista, de moviment, etc.

Així, no tot es redueix a fer rampes (compte amb les inclinacions: com més suaus més accessibles), cambres sanitàries i ascensors, sinó que s’han de tenir en compte molts més elements. Els edificis d’ús públic hauran d’incloure sistemes d’encaminament i orientació i facilitar el moviment pel seu interior (molts hospitals ja en disposen, per mitjà de franges de colors al terra que ajuden els pacients i les famílies a moure’s entre passadissos i consultes).

L’expert en accessibilitat va fer referència especial als graons que dificulten l’accés a edificis i locals comercials, que s’hauran d’eliminar, per norma general, en el termini d’un any, “però s’ha de fer bé”, mitjançant una rampa “el màxim de suau possible”.

Distintiu de qualitat
El decret preveu atorgar un segell de qualitat per als establiments, espais i municipis que vagin més enllà del que demana la llei pel que fa a accessibilitat, la qual cosa pot ser aprofitada per “fer marca” i distingir-se en bones pràctiques. D’altra banda, es parla de posar en marxa ajuts per ajudar ens locals i entitats a fer les adaptacions al decret, així com línies de crèdit en condicions preferents, que s’estan estudiant amb l’Institut Català de Finances. En la part final de la sessió, dedicada a resoldre dubtes dels assistents, es va parlar, entre altres coses, de qui és el responsable d’adaptar els locals comercials en règim de lloguer a les noves exigències del Codi, què passa quan canvia de titularitat o quan canvia d’activitat, què passa si és un local petit i quins són els diferents terminis per fer els ajustos raonables.

.

LA DÈCADA DE L’ACCESSIBILITAT

Enrique Rovira-Beleta Cuyás

Arquitecte, responsable de l’Àrea d’Accessibilitat, School of Architecture-UIC Barcelona

Un de cada quatre catalans tindrà més de 65 anys el 2031. Aquest envelliment de la població destaca la necessitat que tothom, especialment les persones amb discapacitat, visquin de manera autònoma. La nova normativa, el “Codi d’Accessibilitat de Catalunya – Decret 209/2023”, aborda aquesta necessitat i integra requeriments estatals, autonòmics i europeus per crear una norma innovadora que inclou etalls sobre accessibilitat física, visual, auditiva i cognitiva.

Això facilitarà la vida no només a persones amb discapacitat, sinó també a aquells amb dificultats temporals o visitants estrangers. Per exemple, la normativa especifica com han de ser els pestells accessibles, o també com han de ser els menús dels restaurants, que inclouran gràfics descrivint els plats. Aixímateix, les senyalitzacions hauran d’incorporar textos de fàcil lectura i contrastos adequats. En alguns entorns, edificis i habitatges existents es diferencien quins “ajustos raonables” poden ser necessaris quan no es pot complir la normativa estrictament amb els nivells d’accessibilitat d’obra nova i es poden admetre altres nivells,com el practicable i l’usable, que no tenen tant
de confort però tothom els pot utilitzar.
Un repte important és la falta de formació en accessibilitat. Per això, estan sorgint cada cop més cursos de formació en accessibilitat dirigits a professionals del disseny urbà, arquitectes tècnics, enginyers… i també desenvolupadors de productes i serveis.

Tots aquests perfils hauran de formar-se o contractaran especialistes en accessibilitat per incorporar aquests requisits normatius en els seus dissenys de manera normalitzada i econòmica. L’accessibilitat ha d’incloure tots els sentits: vista, oïda, olfacte, tacte i, fins i tot, el gust en certs contextos. I sempre ha de predominar el sentit comú, pensant en un disseny inclusiu per a totes les persones, amb o sense capacitats limitades. Finalment, augurem que les universitats d’Espanya, Europa i del món incorporaran progressivament matèries obligatòries sobre accessibilitat en els seus programes acadèmics… Perquè tots volem viure molts anys i de la millor manera possible, i l’accessibilitat millora la qualitat de vida de tota la població, no només de les persones amb discapacitat.

LA CULTURA D’ACCESSIBILITAT

Guillermo Hurtado Romero

Tècnic d’accessibilitat, Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, Ajuntament de Barcelona

En vigor des de l’1 de marc, el Decret 209/2023, de 28 de novembre, que aprova el Codi d’Accessibilitat de Catalunya, és una àmplia, detallada i ambiciosa normativa.

El Codi planteja un salt qualitatiu i quantitatiu molt rellevant respecte els desenvolupaments normatius anteriors. El reglament adapta el marc normatiu català a les directrius i exigències de la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides. En aquest context, l’accessibilitat opera com a dret vehicular i no només com a saber tècnic, de manera que cal abandonar definitivament la discrecionalitat i la voluntarietat en la seva aplicació. D’altra banda, substitueix la regulació vigent des de l’any 1995, i per això incorpora i harmonitza les directrius incloses a la normativa bàsica estatal i europea desplegades al llarg d’aquest temps. Això no obstant, i considerant l’actual marc competencial català, desenvolupa mesures més àmplies, aprofundint en aspectes poc regulats.

El decret s’estructura en 11 capítols, amb un total de 199 articles i 15 annexos. Aquest ampli desenvolupament regulador es basa en tres línies d’actuació: la millora de les condicions d’accessibilitat dels nous dissenys d’entorns, serveis i productes; l’impuls de la transformació de l’entorn existent; i la incorporació de l’accessibilitat comunicativa i cognitiva com a eix transversal. Si bé disposem d’una regulació bàsica estatal força completa, el nou Codi amplia aquests desenvolupaments i en complementa d’altres. Així, per exemple, ordena l’ús de carrers de plataforma única; marca les directrius en àmbits com els serveis culturals, esportius i de lleure; o estableix exigències en sectors poc regulats com són els productes de consum.

La segona línia d’actuació afronta un dels reptes del nou reglament: resoldre les directrius ambigües i poc concretes per a la transformació de l’entorn existent. Establirà, per a cadascun dels àmbits, els criteris d’oportunitat que activaran l’exigència d’intervenir en els entorns, serveis i productes existents. L’objectiu serà evitar que aquestes actuacions es continuïn demorant i conferir seguretat jurídica a l’aplicació de la norma, lluny d’interpretacions individuals o arbitràries. Per últim, els equisits d’accessibilitat comunicativa i cognitiva operaran de manera transversal en tot el contingut normatiu, establint un ampli ventall de condicions i recursos per a la seva aplicació en el territori, edificació, transport, serveis i productes.
Transversalitat i planificació resumeixen el “com” d’aquesta norma. El seu contingut complex i transversal haurà de produir formació i documents tècnics de suport que permetin aterrar, sobre pràctiques concretes, les exigències recollides en el
seu articulat. Una tasca que requerirà la implicació de tots els agents socials i el paper exemplar de les administracions públiques per passar de la norma redactada a la cultura de l’accessibilitat.