Entrevista a Maria Roger, premi a la Trajectòria Professional 2024: “Cada obra és una oportunitat per aprendre”

Amb una carrera exemplar, ha destacat en la direcció d’obres i la gestió de projectes complexos, combinant una sòlida formació amb una dilatada experiència. Ha participat en obres icòniques, com l’ampliació del Palau de la Música Catalana, l’Hotel Miramar, el teatre de l’òpera Pérez Galdós i l’Auditori Alfredo Kraus a Las Palmas de Gran Canaria. També ha rebut nombrosos premis al llarg de la seva trajectòria. La seva passió i dedicació la converteixen en un referent del sector.

Què et va portar a estudiar Arquitectura Tècnica?
El meu pare era enginyer industrial i em va ajudar a decidirme. Treballava a Uralita, vam viure cinc anys a Sevilla
perquè el meu pare hi va anar a construir la fàbrica. Jo vivia al xalet de la fàbrica, així que he viscut dins d’una fàbrica! Quan vam tornar a Barcelona, d’adolescent, vaig haver de decidir quins estudis fer. El meu pare em va dir que era una noia valenta i decidida, i que ho podria aconseguir.

Quantes noies hi havia a la classe?
Érem tres noies entre 136 estudiants. Tot i això, ser una noia en un entorn masculí no va ser una dificultat per a mi.

I la teva primera experiència laboral?
Vaig començar en una petita empresa constructora, GROP, i més tard vaig passar a la promotora Narthex.
A totes dues empreses vaig treballar com a tècnica. Després, vaig treballar amb Joan Pasqual i Eduard Calafell durant uns anys. Més endavant, vaig entrar a un grup alemany que feia observatoris. Vaig conèixer Carlos Díaz i, des d’aleshores, no m’ha faltat mai feina.

Quin va ser el primer gran projecte?
Va ser l’obra del carrer Nou de la Rambla, un projecte que vaig fer amb Joan Arias, acompanyada per un altre aparellador, Robert Ayala. Allà vaig aprendre a ser extremadament meticulosa amb els comptes.

I quines van ser les primeres grans dificultats?
Amb els caps d’obra o les constructores, en general, no he tingut mai problemes. Els encarregats m’estimaven perquè els escoltava i aprenia d’ells. Però, òbviament, també he tingut dificultats! Cada obra és una oportunitat per aprendre.

El projecte més desafiant d’entre els que has realitzat al llarg de la teva carrera?
Per a mi, va ser la construcció de la casa d’Òscar Tusquets, que va ser un examen continu. En aquella època fèiem els habitatges de la Vila Olímpica, teníem molta feina. Em sento orgullosa i satisfeta d’aquesta i de totes les obres en què he participat, com ara l’ampliació del Palau de la Música.

Què vas aprendre de treballar amb un arquitecte tan reconegut com Òscar Tusquets?
Vaig aprendre a estar sempre al meu lloc. Com ha passat sempre, les medalles i els reconeixements van a parar indubtablement a l’arquitecte, però, tot i així, m’he sentit valorada. Tant l’Òscar com el Díaz sempre m’han donat suport. Una vegada hi va haver un client que va dir: “No vull una dona aparelladora”, i el Díaz va insistir que jo continués fent la feina.
Un cop es va acabar l’obra, el client va haver de reconèixer que s’havia equivocat. En l’actualitat, seria impensable que es donés una situació com aquesta…

Què significa per a tu aquesta distinció a la teva trajectòria?
És un regal per posar un bon finale, com es diu enargot musical. Ha arribat just ara que m’he jubilat. És un econeixement a l’esforç de tota la meva vida. He pres temps de la família per treballar, he deixat de fer moltes coses i m’he dedicat completament a la feina.

Com veus el futur de la professió?
Veig que està molt tecnificada i burocratitzada, i que la part humana ha passat a un segon pla. La feina a l’obra, la d’embrutar-te, ha disminuït.

I per acabar, quin consell donaries a les noves generacions d’arquitectes tècnics?
Que tinguin capacitat de treball, treball i més treball. Honestedat a la feina i afrontar amb valentia tots els reptes que es presenten a cada obra, sigui gran o petita. Cada obra és una aventura. Hem de recuperar els valors humans de la professió, l’ètica. La professió s’ho mereix.