Cercar Error
L'Informatiu Cultura

La cultura serà immersiva o no serà?

Els humans fa segles que tractem d’explicar-nos la realitat representant-la a través de l’art, però actualment sembla que no és suficient i ens cal "rerepresentar-la".

Escrit per -

La bellesa serà convulsiva o no serà

André Bretón. Nadja, 1928

Fotograma de l’inici del primer capítol Ways of seeing (BBC, 1972).

Ja fa alguns anys, sobretot els darrers, que sembla que els museus i les exposicions no són res si no són interactives, amb afegitons digitals (sovint innecessaris), amb la imprescindible escena on l’usuari és el protagonista (i el rei del mambo i de l’escena final). A tot això li diuen “experiències immersives”.

Els humans fa segles que tractem d’explicar-nos la realitat, representant-la a través de l’art. Sembla que ara, això no és suficient i cal “rerepresentar-la” també, experimentant-la amb estímuls més propers a l’espectacle que a la cultura. Els avenços tecnològics i, sobretot, l’enlluernament que ens suposa la novetat dels nous avenços digitals conviden a què la seva omnipresència sigui d’obligat compliment en qualsevol proposta “artístic-didàctica” que es preui.

John Berger va teoritzar sobre la percepció de l’obra d’art. Especialment es va centrar en com l’aparició de la fotografia va alterar la manera d’aproximar-se a les imatges i al relat de la història de l’art canònica. El 1972 estrenà a la BBC 4 episodis d’un programa anomenat Ways of seeing (previs al seu llibre). A la primera escena de Ways of seeing, Berger treu una navalla de la seva butxaca i procedeix a retallar el rostre de Venus de la taula de Sandro Boticelli conservada a la National Gallery. Una acció que resta gravada en la retina de l’espectador, que queda astorat d’entrada, fins que no s’adona que l’obra atacada no era l’original, sinó una reproducció.

Tot seguit, mostra una impremta offset que reprodueix automàticament el rostre de Venus. Multiplicació, democratització i descontextualització de l’obra d’art. Aquest seria el punt de partença.

Els humans portem segles tractant d’explicarnos la realitat, representant-la a través de l’art. Sembla que ara, això no és suficient.

Casa Batlló: experiencemania o arquitectura

En L’INFORMATIU número 361 (estiu de 2019), l’arquitecta tècnica i també arquitecta Anna Moreno ens explicava acuradament la restauració de la Casa Batlló: Gaudí, els Batlló, Segle XX, l’arquitectura, el pla director, el patrimoni… Com ens apuntava en parlar del pla director, aquest es basava en tres línies de valor que cal potenciar: valors instrumentals, valors significatius i valors documentals. La darrera intervenció (metamorfosi) de la casa encaixa perfectament dins la línia instrumental, que es definia segons l’adequació a l’ús, el mercat econòmic i l’actualitat de la seva arquitectura.

La novetat de la Casa Batlló, oberta de nou en els darrers mesos, dona un cop de timó i es centra més en “l’experiència” que en l’arquitectura: Nova Casa Batlló 10D Experience, diu la pàgina web com a presentació. Ara es visita la casa, amb nous espais oberts al públic, des de les carboneres al soterrani, fins a la coberta, acompanyats d’uns cascs que t’expliquen què cal veure, on t’has de dirigir, en quin ordre i què estàs experimentant. L’experiència no té pèrdua: projeccions inquietants i subtils, quadres i fotografies de família animades, miralls que t’incorporen a l’univers interior de la casa, música composta per l’ocasió i, de fons, la casa i l’arquitectura.

El recorregut s’inicia a la planta soterrani, a les antigues carboneres, un espai sense preexistències patrimonials, segons ens informen, i on es presenta l’experiència amb una instal·lació que ens insereix en l’Univers Gaudí: vegetació, món animal, món oníric… Tot mostrat a través d’una plataforma giratòria que ens apropa a un espai envoltat de pantalles i projeccions sobre la figura de l’arquitecte que, al centre de la sala, somnia el seu món interior. A més de l’experiència visual de les pantalles, s’afegeixen estímuls olfactius i so envoltant per a crear una sensació d’immersió total. ‘Gaudí Dome’ és un espectacle dissenyat per l’artista David Pérez.

Imatges de l’espai Gaudí Dome situat a les antigues carboneres de la casa Batlló

En sortir d’aquest espai, ja podem col·locar-nos els cascs que ens acompanyaran en la resta del recorregut i que ens aniran guiant la visita. Pugem pel pati de llums per anar accedint a les diferents plantes i anirem “gaudint” Gaudí i, sobretot, l’experiència afegida.

S’arriba a la coberta i la gran sorpresa de les xemeneies, els acabats magistrals, la ciutat, l’aire. Però encara ens espera una altra sorpresa, també arquitectònica, però nova: l’escala d’emergència que esdevé l’escala de baixada de la visita. Una intervenció (en principi efímera) de l’arquitecte japonès Kengo Kuma amb una il·luminació que fluctua en funció de l’altura, dissenyada per l’italià Mario Nanni. Una gran experiència arquitectònica sense afegits digitals.

Aquesta escala era un requeriment d’evacuació que ja quedava apuntat al pla director i que s’ha plantejat com una intervenció de durada limitada i desmuntable oberta a futures propostes (personalment, no m’importaria que aquesta fos definitiva). El darrer tram, abans de tornar a la planta baixa, una escala flotant de marbre polit inspirada en la façana i el terrat de la Casa Batlló. Es tracta de l’estructura més gran de marbre flotant mai realitzada, amb un pes de 13 tones.

El final del recorregut és la nova botiga (tornem als valors instrumentals en estat pur). La botiga, “Simbòlic” és obra de l’interiorista Lázaro Rosa-Violán i recrea l’atelier de Gaudí. Però encara no ha finalitzat la visita, passem de llarg de la sortida per tornar a baixar a la planta soterrani i accedir a un espai tancat, el GaudíCube, el primer cub LED de sis cares del món. Un espai 100% envoltant que permet al visitant penetrar en la ment de Gaudí per a entendre com interpretava les formes de la natura. Milers de dades que es projecten i ens envolten, en l’obra A la ment de Gaudí, de l’artista digital turc Refik Anadol. L’objectiu de la primera fase del projecte fou crear la biblioteca digital més gran del món sobre Gaudí, fet que ha comportat una laboriosa tasca d’investigació.

S’anuncia com una “experiència 10D” perquè “inclou les 10 dimensions que afecten els cinc sentits”. Per poder cobrir la faceta gustativa, abans d’entrar al Gaudí Dome s’ofereix al visitant “una flor elèctrica” per “intensificar l’experiència”: es tracta d’una acmella oleracea, planta amb propietats analgèsiques que adorm lleugerament la punta de la llengua.

“Els espectadors (potser es podria arribar a dir telespectadors) que visitin la Casa Batlló de Barcelona de l’artista i arquitecte Gaudí, podran gaudir i ser partícips d’aquesta espectacular experiència immersiva, on el visitant és l’autèntic protagonista”. Que no sigui ara aquesta la clau del món cultural: volem, desitgem, necessitem ser protagonistes de tot.

Porteria a planta baixa en el pati interior i detall de diaris animats digitalment. Espai a planta superior del pati amb plantes i projeccions subtils a les fulles vegetals

Quadres i fotografies animades a les parets de la planta primera

Imatges de l’escala d’emergència (de baixada en el recorregut), una proposta de l’arquitecte japonès Kengo Kuma.

Diversos moments de l’experiència a la sala Gaudí Dome.

Imatges de Born from the Darkness, a Loving, and Beautiful World, de TeamLab al Caixaforum Barcelona.

Experience-fever i altres virus actuals

A Tòkio, ja fa uns anys (el 2000), es va obrir el primer museu d’art digital del món, el Mori Building Digital Art Museum: TeamLab Borderless, que es convertí en un museu pioner en innovació. El col·lectiu artístic TeamLab, està format des del 2001 per un grup interdisciplinari que té per objecte fer confluir l’art, la ciència, la tecnologia, el disseny i el món natural. Col·laboren també amb l’urbanista Mori Building, per fundar aquest innovador museu. Uns cinquanta treballs realitzats per TeamLab s’exhibeixen a gran escala en una superfície d’uns 10.000 m². Els visitants utilitzen el seu cos per explorar les instal·lacions.

Al Caixafòrum de Barcelona hem pogut gaudir d’un parell d’instal·lacions d’aquest col·lectiu: proposen dues experiències immersives, en transformació contínua: Born from the Darkness, a Loving, and Beautiful World i Graffiti Nature: Lost, Immersed and Reborn. Són obres obertes interactives, que s’activen i s’actualitzen constantment gràcies a la implicació de les persones que les visiten. I quan escric implicació no em refereixo a prendre un protagonisme estètic, aconseguir la selfie, sentir-se la reina del mambodigital, sinó que parlo d’implicació en l’obra, que és la protagonista (no ens equivoquéssim) i aconseguir modificar-la, interactuant. Una gran proposta.

Una altra proposta que es pot veure (perquè en aquest cas es pot ser telespectador i poc més) és Symphony: un viatge a través de les emocions i la música, de la mà del director d’orquestra Gustavo Dudamel i la Mahler Chamber Orchestra.

L’experiència Symphony es desenvolupa en dos espais: una primera sala dedicada a la projecció d’un audiovisual projectat en una gran pantalla i amb un sistema de so envoltant, que ens introdueix en un univers d’imatges i sons com a preàmbul a la posterior experiència de realitat virtual. Aquesta segona està destinada a l’experiència immersiva amb equips i visors de realitat virtual. El públic seu en una cadira amb uns cascs i unes ulleres considerables i tot succeeix, no cal fer-hi res.

Imatges de Graffiti Nature: Lost, Immersed and Reborn, de TeamLab al Caixaforum Barcelona

Escenes diferents de la mostra Barcelona, memòria fotogràfica a l’Ideal de Barcelona

Dues imatges de les dues parts de Symphony

Escenes de la mostra Klimt a l’Ideal de Barcelona

Espai a l’exposició d’Escher on el visitant pot interaccionar i segons la posició esdevé una percepció d’escala o una altra

Potser la proposta japonesa aporti moltes més sensacions, a més que, sense la necessitat de ser o sentir-nos protagonistes, ens permet estar molt més actius.

Però cal saber que Barcelona també ha obert un centre d’art digital, l’Ideal. Aquest antic cinema que tancà les seves portes el 1984 va obrir de nou el 2019 per generar i explicar noves històries com a primer centre del sud d’Europa dedicat a la producció i la mostra d’arts digitals. De nou i com en els exemples que anem veient, amb la voluntat d’oferir nous continguts audiovisuals on l’espectador es senti protagonista. El centre es compon d’uns 2000 m2 dedicats a l’exhibició, producció i formació d’arts digitals immersives. A la planta superior es troben les oficines i la zona d’artistes residents, l’Ideal és també una incubadora de talent local pensada per a produir produccions pròpies. Fins ara s’han obert 3 mostres: Monet; Barcelona, memòria fotogràfica i, la darrera, encara visitable, Klimt.

Espai que recrea una obra d’Escher en tres dimensions i amb materials diversos com els miralls / Escena final (photocall) de l’exposició d’Escher al Museu marítim de Barcelona

Si anem a qualsevol exposició és molt probable que tingui el seu racó
d’experiència immersiva. Sembla que s’ha fet imprescindible

Però a més, si anem a qualsevol exposició, és molt probable que tingui el seu racó d’experiència immersiva. Sembla que s’ha fet imprescindible. No sabria dir si això de l’immersiu s’està instal·lant per quedar-se o és passatger (tant de bo). Hauríem de ser conscients que no sempre aporta alguna cosa i que fins i tot, algunes vegades no aporta res i resta.

Un pensament com el de John Berger ens segueix essent imprescindible. Les maneres de veure, l’art, la realitat, s’han convertit avui, sembla, en una manera d’experimentar-ho tot amb tots els sentits possibles, sigui o no útil, sigui o no necessari, sigui o no extraordinari, només pel fet d’apujar-se a la roda de l’experiència immersiva. Cal mirar l’obra de Klimt a través d’unes ulleres de realitat virtual? Cal animar unes fotografies de Català Roca?

Cal entendre l’univers Gaudí a través d’una projecció de dades dins un espai tancat, sabent que en travessar la porta podrem gaudir la seva arquitectura, visitant-la? Segurament, no. Cal aquesta insistència compulsiva (que no convulsiva) d’afegir i afegir i afegir estímuls hollywoodians a allò que de per si ja és interessant? Segurament, tampoc. Si la cultura continua essent immersiva, potser arribarà un moment en què ja no serà ni cultura ni res que se li assembli.

Cal mirar l’obra de Klimt a través d’unes ulleres de realitat virtual? Cal animar unes fotografies de Català-Roca?”

La bellesa serà comestible o no serà

Salvador Dalí, 1930

Kit de flors comestibles. Acmella oleracea, flors
analgèsiques emprades a la casa Batlló per a assolir
la 10D experience en entrar al Gaudí Dome.

PUBLICITAT