Projecte i construcció de la Clínica Girona

La Clínica Girona es trobava al centre de la ciutat des de feia molts anys, en un edifici força antic. N’era una seu molt coneguda i reconeguda. L’expansió de la seva activitat i una voluntat de millora dels seus serveis van dur la propietat a la decisió de construir un edifici completament nou, amb les més avançades prestacions, però mantenint la proximitat amb els seus
clients-pacients. No va ser fàcil trobar a Girona un solar que complís tots els requisits que demanava una construcció hospitalària de més de 40.000 m2. El lloc finalment escollit va marcar molt, com veurem a continuació, el projecte i l’execució de l’edifici.
Ubicat a l’antiga entrada de Girona tot venint del sud, al carrer Barcelona, antiga carretera N-II, té una situació ideal per a tots aquells usuaris de la clínica -que són molts- que no resideixen a la ciutat sinó als pobles del voltant, ja que l’accés els és força fàcil, en no haver d’entrar gairebé a la ciutat,. Per això s’ha hagut de dotar l’edifici d’un aparcament de dimensions considerables, que ha hagut de ser soterrat atès que no hi havia disponibilitat en superfície.
La resta de l’esdifici, sobre rasant, “s’obre” cap a la ciutat. La seva entrada principal està situada i encarada al centre i, si s’hi ve a peu, et rep de manera clara i agradable, emfatitzada per un gran porxo. Per aquest motiu te una gran visibilitat urbana. Pel carrer Barcelona, hi passen molts vehicles i força vianants. L’edifici és com una porta de la ciutat i la seva
imatge hauria de ser molt cuidada; més que la usual imatge simplement funcional que projecten els edificis sanitaris, per entendre’ns.

FITXA TÈCNICA
Nom: Clínica Girona
Ubicació: Carrer Barcelona, 202-206, Girona
Promoció: Clínica Girona
Projecte i direcció d’obra: PMMT Arquitectura
Col·laboradors de projecte: BIS Estructures / PGI Enginyeria
Direcció d’execució i coordinació de seguretat: AT2 Serveis
Empresa constructora: Construccions Rubau
Principals industrials: Ciprés / CDM / Fermacell / Prefabricats Pujol /
ProtectWall
Data projecte: 2015
Execució d’obra: octubre 2018-febrer 2022
Superfície: 41.330 m2

L’entorn
Un altre condicionant del lloc és el pas de les vies del tren a escassos 20 m de l’edifici: les vies de rodalies en superfície i les vies de l’Alta Velocitat, en un túnel que no es veu. Totes dues vies transmeten a l’edifici vibracions que podien ser tolerables per a la majoria d’usuaris, però no per a certes màquines d’alta precisió que s’havien d’instal·lar en la zona de diagnosi per la imatge; tampoc eren acceptables en els quiròfans.
Per últim, a l’altra banda de les vies es troba un polígon industrial de dimensions considerables amb tot tipus d’activitats industrials. Això no es veu des del nivell del carrer Barcelona, ja que el polígon està a una cota una mica per sota de les vies i una franja de vegetació l’oculta. Però des de la clínica, en tots els nivells per sobre la planta baixa, sí que es veuen les cobertes de les fàbriques. No és l’ideal per a un hospital, aquest entorn fabril.

L’equip d’arquitectes que es va fer càrrec el projecte ha resolt molt bé tots aquests reptes plantejats per l’entorn. Per descriure’ls en ordre envers a l’exposat abans direm que la solució de façana “estanca”, amb ventilació mecànica, tractada i filtrada en pràcticament tots els espais de la clínica, dona una espècie de seguretat davant de possibles olors o fums que poguessin emetre les fàbriques i aporta un altre factor de confort que no hem citat abans: també protegeix dels sorolls, ja no sols els de les fàbriques sinó també dels carrers que l’envolten i dels
trens que passen per les vies de rodalies. L’envoltant i, especialment, les seves obertures, han hagut d’estar molt ben dissenyades per tal d’aïllar confortablement els interiors
del brogit exterior. Més difícil ha estat aïllar l’edifici de les vibracions produïdes pels combois ferroviaris. Per resoldre aquest problema només hi ha dues solucions: o actuar sobre (en realitat, sota) les vies, introduint elements elàstics entre aquestes i els seus suports (les travesses) o bé fer que l’edifici sigui el que se suporta elàsticament sobre els seus fonaments.
Encara que sembli mentida, la segona solució ha estat més econòmica i viable. En el primer cas cal alterar la circulació dels trens en una longitud de vies considerable i treballar conjuntament i d’acord amb Adif, una empresa que no es caracteritza per ser especialment col·laboradora amb els problemes dels altres.

Així, s’han situat al soterrani l’aparcament i d’altres serveis poc “sensibles” i els quiròfans i les sales amb màquines de precisió s’han col·locat per sobre de la rasant, recolzant, de la planta baixa en amunt, tot l’edifici sobre unes unions flexibles i elàstiques. Just per sobre de la cota de contenció de les terres, tots els murs i pilars estructurals de l’edifici es suporten sobre de mecanismes especials elàstics com el que es veu a les imatges adjuntes. Aquestes unions són del mateix tipus que les que es fan servir en zones d’alt grau sísmic per independitzar els edificis de les ones sísmiques.

No s’ha oblidat la façana que mira a la ciutat. Aquesta és una mica més discreta, més domèstica que l’oposada, ja que el volum alt i estret aquí està dividit en dues parts

Paisatge urbà
Quant a la presència de l’edifici en el paisatge urbà, aquesta s’ha resolt creant dos volums bàsics, -amb nombroses macles secundàriesde diferents altures que dona com a resultat una alta façana envidrada davant del carrer Barcelona, que marca amb la seva verticalitat una fita difícil de passar inadvertida a qui s’acosta a Girona des del sud. L’altre cos, més baix, resta a la banda de les vies del tren i està tractat de forma més monòtona i funcional.
No s’ha oblidat tampoc la façana que mira a la ciutat. Aquesta és una mica més discreta, més domèstica que l’oposada, ja que el volum alt i estret aquí està partit en dues parts.

En la inferior s’hi emmarca un balcó que correspon a la sala de juntes de la clínica, des d’on s’albira, de lluny, la ciutat vella de Girona. Les seves proporcions tot i així son importants,
com en la façana sud i tampoc passen inadvertides. De les altres dues façanes, la que dona al carrer Barcelona te un tractament diferent a les plantes inferiors, que toquen al carrer, que a les superiors. “Fa ciutat”, com dirien alguns arquitectes, amb un porxo a doble alçada que remarca l’entrada principal i les vidrieres que connecten l’interior amb l’exterior, relacionant la clínica amb l’espai públic. La façana que dona a les vies, en canvi, és molt més funcional, com ja hem dit abans.

Innovació a l’interior
Interiorment, en la part més pública de la clínica hi ha hagut la possibilitat de sortir-se del que seria “usual” en el tractament d’aquests tipus d’espais. Les escales mecàniques que pugen als entresols, el triple espai de rebuda o el tractament del cos de lavabos associat a la sala d’actes no són el que un s’espera de la funcionalitat d’un hospital. Tots aquests recursos arquitectònics inesperats contribueixen a donar-li personalitat i una espècie de confort, de no sentir-se tant en un lloc on hi ha malalts o on tu ets el malalt, sense renunciar a la funcionalitat
d’ús sinó al contrari reforçant-la, gràcies al saber fer i a l’experiència dels arquitectes en edificis d’aquest tipus.
Aquesta és una particularitat d’aquest edifici que voldria remarcar: l’equip de tècnics que l’han dissenyat i construït són especialistes en arquitectura hospitalària, pràcticament només es dediquen a aquest tipus d’edificis i per això en tenen molta experiència. L’arquitectura d’hospitals és molt complexa i molt exigent en les seves normatives. A mi em costaria setmanes ja
només analitzar si els recorreguts i la situació de cada ús són els correctes; ells ho saben ja des d’abans de començar el projecte. El resultat és que el client n’està satisfet, com va manifestar Joan Carles Guerrero, cap de comunicació de la Clínica Girona, qui ens va acompanyar amablement en tot el recorregut per l’edifici, juntament amb Laura Alcaraz, una de les arquitectes responsables del projecte per part de PMMT.
S’ha tret tot el partit al solar i la clínica funciona bé.

Tot l’edifici està

regit per un mòdul

de 7,5×7,5 m que

saben que funciona

bé per a aquest ús.

Aquesta modulació

està estudiada fins

a l’últim detall en

les fusteries de les

façanes

Especialització professional
L’especialització és un avantatge projectual i un factor d’eficiència constructiva. Aquesta experiència, a més, és la que els permet d’innovar o perfeccionar solucions amb la seguretat de què donaran bon resultat. Un exemple: les escales mecàniques abans citades. Pel tipus i quantitat de moviment que es produeix entre les plantes enllaçades, és molt més adient aquest sistema que els ascensors. Un segon exemple: la “flexibilitat modular”, com ells en diuen. Tot l’edifici està regit per un mòdul de 7,5 x 7,5 m que saben que funciona bé per a aquest ús. Aquesta modulació està estudiada fins a l’últim detall en les fusteries de les façanes. El sistema de muntants i finestres practicables o fixes permet el canvi de distribució interior a qualsevol dels mòduls usuals d’habitació, sense haver de tocar-les ni invalidar la seva funcionalitat. Un darrer exemple: han muntat a totes les portes de les habitacions el disseny patentat per l’estudi PMMT d’una maneta que impedeix que t’hi quedis enganxat per la màniga i que incorpora en el seu revés un relleu en codi Braille que indica quina habitació és.

Té lògica que, en una professió relativament poc especialitzada com la d’arquitecte, una de les especialitzacions més evidents sigui aquesta dels hospitals. Per sort, a més, hi ha prou feina en aquest subsector per sostenir estudis d’arquitectura especialitzats. Encara que ens sembli el contrari, la nostra societat és prou benestant per poder construir o remodelar hospitals
constantment. No és l’única especialització que trobem sovint en els despatxos d’arquitectura, però sí que és de les que fa més temps que existeix. Dit això, no volem treure ni una mica de mèrit a l’estudi PMMT, al contrari, el que volem dir és que amb l’especialització, amb el mateix esforç es pot arribar força més lluny en perfeccionament i innovació. I la Clínica Girona n’és l’exemple. Es diu que amb la creixent complexitat dels nostres edificis l’especialització cada cop serà més necessària i més usual i probablement sigui així ja que sembla l’evolució més lògica. Altres especialitzacions hi ha a la nostra professió, com la dels centres escolars o les piscines cobertes o l’habitatge col·lectiu. També les construccions industrials o la rehabilitació patrimonial, si bé en en aquestes dues darreres especialitzacions, les possibilitats de partida són tan variades que es fa més difícil una sistematització de l’experiència posada al servei de la globalitat del projecte.

Es diu que amb la

creixent complexitat

dels nostres edificis,

l’especialització

cada cop serà més

necessària i més

usual; probablement

sigui així, sembla

l’evolució més lògica

Adjudicacions per concurs
Un altre factor que ens durà a l’especialització, almenys en l’arquitectura pública, seran les clàusules de participació en els concursos. La Llei de l’Arquitectura va obligar l’Administració a adjudicar per concurs i a plantejar els seus concursos d’una manera concreta. No sabem si la Llei obligava a fer una primera selecció dels concursants en funció de la seva experiència prèvia en la tipologia objecte de concurs.

Creiem que no o, en tot cas, no tan estricte ni exigent com les plantegen les grans administracions catalanes(*). Segons sigui l’edifici a projectar, una gran especialització -ja ho acabem de dir- ha de ser necessària o almenys té molts avantatges. Però en altres casos no. Posaré un exemple: la convocatòria recent per part de la Generalitat d’un concurs per a una estació d’autobusos petita-mitjana. Amb la poca quantitat d’edificis d’aquest tipus construïts a Catalunya en els darrers decennis, només dos o tres equips que n’haguessin fet alguna fora del nostre territori podien presentar-se a aquest concurs, ateses les exigències d’experiència demanades a les clàusules. Però,qui garanteix que una sola estació doni prou experiència per a una nova proposta?, qui garanteix que aquesta estació ja feta, estigui bé? A més, el funcionament d’una estació d’autobusos petita-mitjana és bastant simple, el complicat és relacionar-la amb l’entorn, tant en la concepció arquitectònica pròpia, que és bastant especial com en l’enllaç dels dos tipus de trànsit, vianants i autobusos, amb el de la resta de la trama urbana. Aquestes habilitats son molt més generalistes que la distribució de molls i les taquilles de venda de bitllets. En aquests casos les habilitats a demanar haurien de ser molt menys concretes. Sinó, la inèrcia de l’experiència prèvia condueix a una especialització negativa de l’arquitectura en la qual, la innovació i les millors solucions no tindran mai l’oportunitat d’aflorar i fer-se realitat.
Un cop descrites les idees generals de concepte, passarem a descriure amb més detall, en l’article que segueix, les solucions constructives més interessants de l’edifici.

Nota:

Bàsicament la Generalitat i els grans
ajuntaments, a través de les seves societats de gestió d’obres: Infraestructures,
Bimsa, etc. S’intenta reduir d’aquesta forma el nombre de participants per fer més
senzilla la tasca dels jurats que han de dictaminar els concursos.

Arquitectura Global

Al marge de la seva etimologia més estricta, i entenent l’arquitectura com l’art de construir , trobem en la Clínica Girona un bon paradigma d’arquitectura global. Un projecte que no defuig la funcionalitat o la resposta als requeriments estructurals més immediats en pro de l’estètica o la bellesa. Una manera d’entendre l’arquitectura que va més enllà de la tríada vitruviana i que posa, en tot moment, al potencial pacient en el centre de gravetat. Un centre de gravetat que busca el confort i el benestar d’aquells que tard o d’hora hi romandran, independentment de quin sigui el seu estat.

árkhō: ser el primer,

guiar, manar

téktōn: obrer,

constructor, fuster,

artesà

Arquitectura: art,

tècnica de projectar i

construir edificis.

Potser és, l’especialització a la qual es feia referència uns paràgrafs més amunt, la clau de l’èxit. Una clau que es configura com un conglomerat de diferents factors, individualment ben pensats i globalment ben coordinats. Com les peces d’un puzle de 1.000 peces o la maqueta d’un fórmula 1.

Acollidor i funcional
A través de lluminosos i amplis espais, revestiments blancs d’HPL i emblemàtiques fotografies del nostre territori, s’aconsegueix recordar la ubicació del pacient d’una manera agradable.
Cadaqués enlloc de la planta 4a. Unes instantànies que condueixen a habitacions acollidores i funcionals on predominen els revestiments d’HPL d’imitació fusta i que inclouen capçals de disseny i pissarres magnètiques.
A més a més, la Clínica Girona disposa d’uns tancaments exteriors articulats en forma de retícula ortogonal que permeten la creació de noves distribucions interiors, coherents i ordenades. I és que PMMT s’ha anticipat a les modificacions que el pas del temps -o l’augment de la demanda- poden suscitar; admetent l’addició de noves habitacions sense alterar el ritme de les obertures exteriors.
De fet, el despatx va anar encara més enllà i va idear també les manetes de les portes de les habitacions (que incorporen la informació en Braille) així com una retolació i senyalística creada ad hoc pels mateixos arquitectes. PMMT és indiscutiblement el responsable de tot el disseny, interior i exterior, de la Clínica.

S’ha de reconèixer que el despatx ha sabut resoldre també els requisits funcionals arran de terra. I és que el paviment de la Clínica és essencialment un terratzo de gra mig apte per a les sales quirúrgiques i que incorpora puntualment bandes antilliscants. Però també s’ha sabut dotar de major presència els espais que ho requerien, com es posa de manifest amb el paviment laminat de roure a la tarima de la sala de reunions.
Finalment, a les cambres humides i a la sala de racks, s’ha optat per un gres porcellànic de gran format, de color antracita i gris clar respectivament. Cal dir també que els revestiments horitzontals es resolen igual de bé. Fonamentalment, mitjançant un cel ras continu que intercala trams amb plaques registrables tot insinuant el recorregut de les instal·lacions. Però també amb un cel ras que esdevé fonoabsorbent en les zones amb major requeriment acústic.
És també sorprenent la combinació dels diferents revestiments verticals amb els paviments. Com el gresite dels lavabos apareix de nou en els nuclis de comunicació vertical (acompanyant el terratzo en aquest cas). Aquella fina línia en la presa de decisions que hom no sap si atribuir a una lògica projectual o al sorgiment de vicissituds que tota obra té per naturalesa.

Relació amb l’exterior
La interacció amb l’exterior és subtil i eficaç. Un únic bloc articulat al voltant de 3 celoberts que doten de llum i ventilació natural els passadissos, amb façanes acabades amb revestiments continus de color blanc i d’equitone. A la façana principal hi trobem un mur cortina que disposa de protectors solars i visuals (formats per lames verticals, en totes les orientacions) que es combinen puntualment amb un revestiment de xapa microperforada.
Un únic volum exclusiu i compacte que permet la creació de dos circuits independents: el del públic, paral·lel al carrer Barcelona, i el tècnic, paral·lel a la via del tren. Una via del tren que s’erigí com a camí crític en fase de projecte, ja que la proximitat a l’estació posà de manifest la necessitat d’aïllar l’edifici de les vibracions que hi arribaven a través del terreny.
Tal i com s’apuntava anteriorment, la coronació dels murs de contenció (però també dels pilars que arrenquen a les plantes soterrades) disposa d’uns coixins de molla precomprimits que en mantenen independitzada l’estructura sobre rasant. Un sistema de fàcil col·locació i substitució que permet assolir una reducció de les vibracions de 15 dB i dotar l’equipament mèdic de l’estabilitat que requereix.

No és freqüent en el nostre territori de plantejar solucions constructives de tipologia antisísmica com ho pot ser en altres països com ara Grècia o el Japó. Un repte que PMMT va saber resoldre gràcies a CDM Stravitec, una empresa familiar de procedència belga especialitzada en aïllament acústic. Un sistema constructiu singular, que, com vèiem unes línies més amunt, s’ha volgut deixar com a testimoni al vestíbul d’entrada de la Clínica.

Pel que fa a l’estructura horitzontal el forjat de la planta baixa està format per una llosa massissa de 60 cm de gruix, mentre que a les plantes superiors són lloses de 30 o 35 cm.
El cantell és una magnitud escalar que descendeix en alçada.

Sectorització dels espais

Però no és només en fase d’estructura on la tècnica es fa palesa en la construcció d’aquest nou edifici hospitalari. Per una banda, perquè la normativa dicta que en cada planta hi ha d’haver 2 sectors d’incendi diferents, de manera que des del vestíbul de l’ascensor es pot arribar a sectoritzar la planta en un i altre sentit. Una necessitat que pot esdevenir real i requerir l’activació de la sectorització per sobrepressió, no només per donar ompliment al DB-SI, sinó també per evitar contagis per pandèmies víriques. Finalment, convé no oblidar els requeriments tècnics implícitament vinculats al propi exercici de la medicina, que també es posen de manifest sota rasant. És el cas de la sala de radiologia,, que com és habitual, es troba perimetralment reclosa en un volum revestit amb 2 mm de plom (que inclouen les portes i l’envidrament). Una gàbia de Faraday que permet l’aïllament electromagnètic total de l’interior de la sala d’imatge amb l’exterior.

Un espai de camp electromagnètic nul que impedeix que es produeixin interferències en les proves mèdiques que es practiquen en el seu interior.
Més enllà dels requisits eminentment estructurals, acústics, mèdics i quirúrgics, PMMT ha sabut donar una resposta àmpliament satisfactòria al repte que suposa projectar un edifici hospitalari d’aquestes característiques. Vèiem al principi d’aquest article les particularitats en els acabats i la distribució interior.
Una distribució interior que s’erigia mitjançant panells de paper reciclat i ciment de la cota 0 en amunt (i de bloc de formigó a la planta -1). Un Dels diferents vectors que conflueixen en el
procés d’execució, la planificació és sovint un aspecte cabdal en obres d’aquesta envergadura sistema de construcció en sec de majors prestacions higroscòpiques i fàcil de col·locar.
Parlàvem també de la possibilitat de permetre modificacions ulteriors en la distribució interior, ja en fase d’obra acabada. La utilització de productes industrialitzats afavoreix aquesta possibilitat, però també agilitza el procés d’execució: una fase complexa per definició i crítica per naturalesa.
Dels diferents vectors que conflueixen en el procés d’execució, la planificació és sovint un aspecte cabdal en obres d’aquesta envergadura. La coordinació de diferents industrials i la coexistència dels tancaments exteriors i interiors en sec amb els puntals i el paviment, va més enllà dels criteris de sostenibilitat i reducció de costos.
És un Meccano amb clau d’èxit.