Enderroc, consolidació i rehabilitació de l’edifici del Mallol a Sant Hipòlit de Voltregà

FITXA TÈCNICA

Nom de l’obra: projecte de restauració de l’edifici de El Mallol com a equipament municipal plurifuncional
Ubicació: Sant Hipòlit de Voltregà (Barcelona)
Promotor: Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà
Autors del projecte: Carles Crosas i Gemma Domingo
Col·laboradors del projecte: Josep Baquer, consultor d’estructures, Miquel Autet, arquitecte tècnic, Oriol Ribas, arquitecte, Joel Clusells, enginyer industrial, Laia Vilaubí, Hernan Lleida, Lorena Hernández i Marta Medina (arquitectes) i Joan Solà (arquitecte municipal)
Direcció d’obra: Gemma Domingo, arquitecta i Josep Baquer, arquitecte tècnic i consultor d’estructures
Direcció d’execució de l’obra: Miquel Autet, arquitecte tècnic
Coordinació de seguretat i salut: Miquel Autet, arquitecte tècnic
Empresa constructora: Calam Tapias Construccions
Caps d’obra: Fase 1 i 2: Marta Hombravella, arquitecta / Fases 3, 4 i 5: Silvia Colomer, arquitecta tècnica
Principals industrials: Tallfusta / Muntatges 7 Cases / Serralleria Casacuberta / Carrera Fusters / Reiter Systems / Persiana Barcelona / Lampisteria Illa / Ascensors Asvall / Ibertrac / Rehabilit Humicontrol / Lostec / Lipama Instal·lacions/ Ciment
Broke / Betec Propamsa / Cablegrout / Caviti / Dcal / Knauf
Data d’acabament de l’obra: 2019

Sense ser ni un moviment arquitectònic -ni tan sols una tendència declarada- hi ha però, un bon nombre d’arquitectes que en els darrers anys han plantejat restauracions en edificis existents en els quals els senyals de la seva història, les marques que deixa el temps en la seva construcció, no s’han volgut tapar sinó ressaltar, encara que aquestes marques, aquests senyals, no fossin testimonis de fets transcendentals sinó simplement del pas del temps i de l’ús. En seria un exemple la rehabilitació de la masia d’El Mallol a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) per destinar-la a equipament municipal.

Aquesta manera de fer té cada cop més acceptació, ja que podríem dir que és molt sincera a l’hora d’abordar la reconstrucció d’un edifici existent: per una banda, permet mostrar la història d’un edifici, encara que aquesta història sigui “petita”. Per altra banda no sempre surt a compte ocultar amb noves capes el pas del temps i “fer veure” que l’edifici és nou, quan no ho és. Pot ser complicat constructivament i molt sovint, en poc temps poden acabar apareixent de nou les “arrugues”, ja que estan allà i per algun motiu van aparèixer. Per tant, com deia el dissenyador de moda Adolfo Domínguez, podem aconseguir -com feia ell amb els seus vestits que les “arrugues” d’un edifici vell siguin belles.

Carles Crosas i Gemma Domingo afronten la reparació i rehabilitació de la masia d’El Mallol com si fossin cirurgians que, amb molta cura, van apartant el que és inútil del que cal preservar i deixa al descobert la part més interessant de la seva construcció, que és més extensa del que es preveia.

Treuen tots els elements sobreposats que no són útils ni donen valor a l’edifici i que són molt difícils de recuperar pel seu estat molt degradat. Creen un espai central a dues alçades (tres visualment) i obren una lluerna a la teulada, que reconverteix una feixuga i fosca masia en un equipament lluminós i obert. Descobreixen un complicat sistema d’encavallades i tensors en fusta i ferro que permetia aconseguir una sala amb llums considerables sense perdre el sistema estructural unitari i el refan, recuperen un pou i insereixen l’escala d’emergències i l’ascensor en el cos edificat, restauren un armari del despatx de l’antic propietari i, per sobre de tot, volen mostrar els sistemes constructius amb els quals està feta la masia.

Façana lateral de l’edifici i placeta adjacent la qual envolta les bandes de llevant i ponent i completa el conjunt / En aquest parament de l’escala s’aprecia una de les franges sense acabat que deixa a la vista l’obra de fàbrica estructural

Construcció amb tàpia

Un d’aquests sistemes és el mur de tàpia. Les construccions en tàpia són conegudes sobretot al Pla de Lleida, ja que allà es mostren sovint nues de recobriment, en edificis agrícoles secundaris on són evidents les seves característiques constructives (encara que, per fer-ho correctament, la tàpia sempre ha d’anar protegida de la pluja). Però es veu que el seu ús va ser generalitzat a tot Catalunya, en tots aquells llocs que disposaven de la barreja d’argiles i altres terres que són les adients per a construir la tàpia. Se’n troben molt sovint al Vallès i a Osona, on avui ens trobem, també n’hi ha de molt bona qualitat, encara que tenen un color més gris, diferent del més conegut ocre grogós de les de Lleida.

L’arquitecte tècnic i consultor d’estructures Josep Baquer és un gran coneixedor de les propietats estructurals de la tàpia –que és molt més resistent del que acostumem a pensar– i ha aplicat els seus coneixements en aquest edifici per mantenir-ne l’estructura de murs mixts, amb trams de tàpia i d’altres de pedra, fruit de successives ampliacions i modificacions tan freqüents en les masies del nostre país. Per altra banda, els arquitectes van decidir confiar en la tàpia no sols com a estructura sinó també com a acabats d’alguns interiors, en mostrar bona part dels paraments nus, sense cap acabat.

Vull remarcar -i això em sembla interessant del projecte- que aquesta decisió és una actitud reflexionada i selectiva, una actitud amb un criteri concret de recuperació de l’edifici i no una regla a aplicar de forma automàtica, ja que altres elements, estructurals o no, de la casa original s’han fet desaparèixer. Dit d’una altra manera, el que és interessant és que els tècnics han establert un criteri per a la selecció del que es conserva i el que no, basat no només en les preexistències -que s’han tingut extraordinàriament en compte, precisament per aquesta anàlisi de cada una d’elles per saber quin valor té- sinó que a més han tingut en compte, i sovint han prevalgut, altres criteris funcionals o de futur, sense hipotecar l’ús per un zel conservacionista extremat o automàtic. Una forma d’intervenir que, afortunadament, cada cop és més freqüent en edificis antics i, en certa manera, patrimonials, i dels que L’informatiu ja se’n ha fet ressò en diversos reportatges anteriors d’anàlisi d’obra.

Maqueta de l’edifici i la seva ubicació als afores de l’entramat urbà / Gran sala sense pilars gràcies a l’especial estructura del pis superior

Conservar la memòria

En el cas d’El Mallol, personalment opino que l’interior, en alguns punts es troba massa texturitzat. El nivell de pervivència d’element inacabats (com les pintures destenyides a causa d’una operació de neteja però no retirades ni tornades a repintar) o els mateixos murs no pensats per anar vistos, siguin de pedra o de tàpia, podria semblar excessiu. Hi ha una voluntat quasi pedagògica de mostrar totes les tècniques constructives, però crec que hauria estat igualment clarificador si la nova intervenció arquitectònica hagués estat més extensa, tornant a “acabar” algunes superfícies, en aquest exercici d’intervenció arquitectònica creativa que abans citava.

Jo em sento més confortable en els llocs en què els paraments de tàpia o pedra es mostren només a través d’unes franges nues d’estucat, proposades pels arquitectes. Però ja dic que aquesta és una percepció personal i com a tal subjectiva que pot no ser compartida. I el cert és que, pel que ens han dit les persones de l’Ajuntament que hi treballen, la gent del poble, els usuaris, estan encantats amb aquest edifici. Potser en part sigui perquè forma part d’una memòria -en aquest cas estètica, de textures- de molts dels habitants de Sant Hipòlit que reconeixen els terres, les parets i els sostres d’aquest edifici com a part de la seva identitat en altres edificis viscuts en temps anteriors, que eren construïts de la mateixa manera, i que havien envellit amb les mateixes textures i els mateixos colors.

Un altre encert de la intervenció és el de la creació de la galeria oberta del segon pis. Un element que podem trobar en moltes masies d’aquesta comarca i que pot oferir un ventall d’usos bastant ampli en un equipament d’aquest tipus. S’ha de dir que els arcs que hi havia en aquest espai en l’estat previ a la intervenció no eren reals sinó de “cartró-pedra” i per això no s’han conservat (els de les altres plantes sí que són estructurals). Els arquitectes no s’han deixat influir per formalismes tirant a pintorescos que poden resultar agradables en un primer moment però que dificulten l’ús i, al final, són falsos. Els arquitectes han fet d’arquitectes i han tret els arcs de morter i hi han muntat una galeria amb una potencialitat d’usos molt més àmplia, han renunciat als cossos irregulars i geometries complexes preexistents per tornar l’edifici a la forma rectangular rotunda dels seus inicis, i han fet desaparèixer l’espai recollit del barri o pati d’entrada, que tenia un encant una mica salvatge i feréstec, per mostrar el caràcter públic d’aquest edifici i per crear una plaça oberta al paisatge que potser feia falta al poble, encara que un accés a través d’un jardí més clos tampoc hauria estat equivocat si a dins s’haguessin obert igualment les vistes cap a la banda de la vall.

Finalment, per a tothom que agradi la construcció i, sobretot, per a aquells que tenen previst fer actuacions en edificis similars, no us perdeu el llistat d’industrials que publiquem al final del reportatge, que dona una idea concisa, però precisa de com s’ha fet tècnicament aquesta rehabilitació.

Connexions visuals entre totes les estances de l’equipament, molt estudiades pels arquitectes / Parets de tàpia sense revestir en l’espai central de l’equipament

Galeria del segon pis / Encavallada mixta amb tensors, d’interessant geometria molt poc usual, que permet la gran llum lliure a la sala d’actes inferior. És una reproducció en acer de la preexistent en fusta i ferro forjat que es trobava en mal estat. En primera foto, l’estat en què es trobava l’estructura portant preexistent

Rehabilitació i adequació a nous usos

Jordi Olivés

L’obra consisteix a reconstruir una edificació molt malmesa per adequar-la a nous usos i serveis. La intervenció vol recuperar el valor simbòlic d’aquesta antiga masia urbana situada al límit de l’antic nucli, més enllà de la sagrera, en el perllongament natural del carrer seguint la isòbara topogràfica del terreny, la qual esdevé patrimoni històric, catalogada BCIL i rescatada tenaçment com a element referencial de la vila, ja que són aquests intangibles els que sostenen la memòria i idiosincràsia del territori.

És un edifici de tres crugies, de planta baixa amb voltes més 2 plantes pis. La construcció es trobava amb la coberta enrunada i en avançat estat de degradació dels forjats i murs de tàpia. Existien uns volums adossats impropis a la façana principal que el projecte opta per desmuntar per emfatitzar l’entrada i recuperar la volumetria original de coberta a dues aigües.

Reconstrucció funcional ensenyant l’originari

Prèvia l’anàlisi estructural de les preexistències l’equip de projecte aposta per rehabilitar el sistema de murs de tàpia i conservar aquesta tipologia estructural així com les voltes de sostre a planta baixa i la reposició d’una singular encavallada sota coberta. La resta d’elements es construeixen de nou amb tècniques actuals tot deixant veure la naturalesa primitiva de la construcció, al mateix temps que es practiquen noves obertures que proporcionen amplitud i llum a les estances. La coberta es reconstrueix amb estructura metàl·lica i s’hi incorpora una lluerna per proporcionar entrada de llum natural. L’acabat és amb teula àrab sobre enllatat, amb ràfec volat sobre el cèrcol de formigó que corona els murs perimetrals.

Els forjats intermedis es refan de nou i es reconstrueixen parcialment amb lloses de formigó que es traven amb els murs de tancament mitjançant encaixos geomètrics i passadors d’acer. Al sostre PB es buiden i reforcen les voltes. Entre plantes es configuren espais a doble altura que aporten transparència, grandària, i per on penetra la claror. La nova escala constitueix un element exempt d’estructura metàl·lica que igual que la coberta es mostren com unes peces funcionals i diferenciades expressament respecte de la construcció primitiva. Es col·loquen diversos peus drets metàl·lics interiors ancorats sobre daus de formigó integrats sobre paredats o com a fonament a terra de la planta baixa.

Als murs de tàpia es conformen noves portes i finestres mitjançant el disseny d’uns bastidors metàl·lics fets de platina i tub estructural d’acer situats per estintolar llindes i brancals. A planta baixa es construeix un paviment de formigó damunt cambra amb motllos de PE tipus “caviti”, deixant un tub de drenatge a peu de murs circumdants, i realitzant zones amb acabat d’àrid rodat vist rentat en analogia de tractaments antics. Els paraments de façana es sanegen i s’executa un nou revestiment arrebossat amb morter de calç de sorra calibrada, les característiques del qual permeten la transpiració de la humitat intersticial de la tàpia.

Consolidació i restauració d’edifici per a equipament multifuncional

Es vol recuperar la masia i adequar els espais a un programa flexible, defugint un destí monofuncional, a fi que pugui ser usat intensament a demanda i donar servei a les necessitats que es puguin esdevenir, contemporitzant amb dinàmiques diverses, i amb el repte de reeixir en la gestió de l’equipament. Sota aquestes premisses es parteix d’un programa que defineix, a PB: espai social amb vending, office, magatzem, aula informàtica, i sala d’activitats en relació amb l’exterior, usable com els vestíbuls i circulacions per a lloc expositiu; a P1: sala polivalent, sales de formació-tallers amb divisòries movibles, sala de reunions, i espai central de vestíbul; i a P2: sales coworking i espai polivalent d’activitats. Les instal·lacions adoptades són les habituals per assolir les prestacions necessàries als esmentats usos i els paràmetres de confort normatius.

Campanya d’assaig d’extracció d’ancoratges de cara al travament de murs i forjats

Distribució del cost

Els treballs es van desenvolupar en 5 fases successives (1a i 2a de treballs estructurals, 3a 4a i 5a d’envolupant, condicionament interior i instal·lacions). A la taula resum es transcriuen els imports finals cumulatius par cada capítol d’obra.

Un primer capítol correspon a treballs previs i enderrocs, que representa aproximadament un 10% del pressupost. Cal tenir present que pel tipus d’obra no hi ha capítols de moviment de terres ni fonaments tret d’alguna partida puntual no significativa.

De la resta de pressupost apareixen tres grans lots d’obra que classifiquen els diferents treballs i que tenen una incidència de cost similar: estructura, envolupant, i divisòries i acabats. Cadascun d’ells representen entorn del 20% del pressupost total, que equival a una repercussió d’uns 200 €/m2 construït.

De la ràtio d’estructura 2/5 parts corresponen a elements de formigó i lloses, és a dir 80 €/m2, i 1/3 part a fàbriques, amb una repercussió de 58 €/m2. La coberta representa un 9% del pressupost, i si es repercuteix sobre els 295 m2 de superfície de P2 es desprèn un cost unitari de 290 €/m2.

Finalment el capítol que engloba el conjunt d’instal·lacions representa el lot amb major incidència, en PEM representa una ràtio de 285 €/m2 construït (que respecte de la superfície útil habilitada significaria 391 €/m2) Sorprèn l’alta incidència relativa del cost de les instal·lacions respecte al conjunt de la inversió tot i les majors exigències actuals en l’adopció de mesures passives.

El conjunt de l’operació representa una ajustada ràtio d’inversió per superfície construïda d’1,033 €/m2 en cost PEM, que equivaldria a 1.229 €/m2 en cost PEC (afegint BI i Despeses generals d’obra, sense IVA.

Procés de restauració

Restauració final

Plànols