La intervenció en l’obra artística
Escrit per Antoni Capilla, Montserrat Bosch González, Judit Subirachs-Burgaya i Judith Ramírez Casas - 15 de maig de 2022
Josep Maria Subirachs fou un experimentador amb materials molt lligats a l’arquitectura i la construcció
“Un dels màxims encerts d’un artista és triar bé els materials”. Judith Subirachs, doctora en història de l’art i directora de l’Espai Subirachs, ens ho recorda en l’article que obre aquest reportage. Inicialment, l’escultor executava les seves obres en terracota, ben bé no feia servir la ceràmica i, a banda de materials metàl·lics com el ferro, l’alumini, el coure i el bronze, va treballar una àmplia varietat de pedres: granit, pòrfir, basalt, marbre, travertí i pedres calcàries.
Fris escultòric ubicat a la plaça de Sant Miquel amb diferents episodis de la història de la Ciutat Comtal. A la pàgina anterior: Autovia, obra realitzada per a una empresa privada ubicada a l’Eixample de Barcelona (Fotos: Chopo)
L’únic material del segle XX que el va temptar va ser el formigó, per les possibilitats estructurals que oferia en obres de grans dimensions i estructures atrevides. Amb Forma 212 (1957), la primera escultura abstracta instal·lada en un espai públic de la ciutat de Barcelona, el formigó va entrar a la història de l’escultura barcelonina com a material de gran bellesa plàstica allunyant-se de la seva imatge de material pobre. Un material que agradava a Subirachs perquè resisteix bé el pas del temps.
En el segon article d’aquest reportatge, Judith Ramírez-Casas, professora de l’EPSEB i experta en materials, destaca la intervenció feta en una de les obres més estudiades de Subirachs: l’Escala de l’Enteniment, ubicada de manera privilegiada al Mirador dels Apòstols de l’Abadia de Montserrat. Aquesta obra va ser restaurada l’any 2012 amb un estudi previ per conèixer el grau de degradació i l’abast de les fissures, entre altres lesions. Dels resultats se’n va poder fer el diagnòstic i plantejar-ne i definir els treballs de restauració. Un exemple aquest, en definitiva, que hauria de ser més una norma que no pas una excepció.
Finalment, l’arquitecta tècnica i doctora de la UPC Montserrat Bosch, ens explica l’interès que adquireix el treball fi de grau Patrimoni escultòric de Subirachs a Catalunya. Estudi previ de conservació, de l’arquitecte tècnic Xavier Garrido Moreno, que va ser finalista de la darrera edició dels Premis Catalunya Construcció. El treball consisteix en un estudi de l’estat de conservació de l’obra de Subirachs, que documenta les lesions i/o disfuncions detectades en 25 de les seves obres escultòriques a Catalunya. Una mena d’estudi previ clau per evitar intervencions desafortunades en el patrimoni. Vegem-ho en les pàgines que segueixen.
L’únic material del segle XX que va temptar Subirachs va ser el formigó, per les possibilitats estructurals que oferia en obres de grans dimensions
El formigó, un material molt present en l’obra de Josep Maria Subirachs
Judit Subirachs-Burgaya / © Fotos: Xavier Garrido
Un dels màxims encerts de tot artista consisteix a escollir bé els materials, ja que seran els que determinaran les parts físiques de l’obra: estructura, textura i color. L’escrupolositat formal i el domini de les tècniques defineixen l’obra escultòrica de Josep M. Subirachs (Barcelona, 1927-2014), qui reiteradament insistia en la necessitat de conèixer bé els materials amb què es treballa per tal de preveure’n els resultats. «Penso que una obra d’art ha d’envellir com una ruïna, no pas com una ferralla. Per això treballo amb materials que resisteixin bé el pas del temps.»(1) D’altra banda, Subirachs sempre va creure en la integració de les arts, quan els artistes plàstics treballen en col·laboració amb els tècnics, els artesans i els arquitectes. De fet, moltes de les seves intervencions a l’espai públic van lligades a l’arquitectura, ja que amb freqüència rebia encàrrecs de col·laboració. «L’arquitecte és com el director d’orquestra; pot aglutinar les altres arts i atorgar-los la seva dimensió social definitiva. Els condicionaments que imposa l’arquitectura –econòmics, de mides o de funció– són els que em donen força per resoldre els reptes estructurals.» (2) Per a Subirachs no hi havia arts majors i arts menors, sinó que considerava tan important dissenyar la barana d’un aparcament com el vestíbul d’una finca o la façana d’una basílica.
Durant els anys de formació, per raons econòmiques, Subirachs realitzava les seves obres en terracota. Modelava figures amb fang i les duia a coure al forn d’una teuleria. Però, per la seva fragilitat i per les dificultats de la mateixa cocció, aquest material no era adequat per als grans formats que requerien les obres públiques monumentals. La ceràmica només la va utilitzar en algunes decoracions a base de plafons.
A banda de materials metàl·lics com el ferro, l’alumini, el coure i el bronze, Subirachs va treballar una àmplia varietat de pedres. Pedres de duresa alta com el granit, el pòrfir i el basalt, de duresa mitjana com el marbre i el travertí, i pedres calcàries com la de Calatorao, la de Colmenar i la d’Ulldecona.
L’escrupolositat formal i el domini de les tècniques defineixen l’obra escultòrica de Josep M. Subirachs (Barcelona, 1927-2014)
Forma 212, la primera escultura abstracta instal·lada en un espai públic de la ciutat de Barcelona
Possibilitats estructurals
L’únic material plenament del segle xx que temptà Subirachs va ser el formigó, del qual va saber apreciar i aprofitar les possibilitats estructurals que oferia. El formigó armat, molt resistent a la compressió i a la tracció, permet realitzar obres de grans dimensions i amb estructures formals atrevides. La personalitat de l’artista es percep especialment en les textures aconseguides amb les empremtes dels encofrats sobre els quals Subirachs fixava objectes diversos amb l’objectiu d’enriquir tant les superfícies com el simbolisme de les seves creacions.
Durant la seva estada a Bèlgica (1954-1956), l’escultor català ja va realitzar tres escultures amb formigó, un material que fins aleshores els escultors rarament feien servir, i l’any 1957 va ser l’autor de la primera escultura abstracta instal·lada en un espai públic de la ciutat de Barcelona: Forma 212, construïda també amb formigó, emplaçada a l’entrada del recinte Mundet. A la mateixa ciutat, el 1963 Subirachs realitzà el monument a Narcís Monturiol, l’inventor del submarí Ictíneo. Una estructura de formigó, de textura minuciosament treballada, forma una concavitat en la qual s’allotja una reproducció en coure, a escala 1:7, del submarí. Segons un article de l’època, era la primera vegada que el formigó armat entrava a la història de l’escultura com a material de gran bellesa plàstica per desmentir el fals prejudici que el formigó era un material pobre (3)
Subirachs sempre va creure en la integració de les arts, quan els artistes plàstics treballen en col·laboració amb els tècnics, els artesans i els arquitectes
A partir d’aleshores, frisos i grans murals de Subirachs van contribuir a crear una nova imatge de la ciutat de Barcelona. Entre aquests murals destaca, per les seves dimensions i per l’emplaçament, el de l’edifici Novíssim de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Miquel. El material utilitzat va ser el formigó amb àrid de basalt i s’hi van alternant superfícies llises amb altres de textures rugoses.
Entre 1971 i 1972, Subirachs realitzà quatre relleus per a l’edifici Bancaya- Induban (avui, edifici Macià), a la plaça de Francesc Macià. Concretament els dos relleus que es troben a la part exterior, Comunicació i Computació, apareixen com impresos a la superfície de sengles pilastres de formigó. L’escultor va preveure que l’acció de la intensa llum natural sobre la tonalitat fosca del formigó ressaltaria els subtils tractaments texturals, i que així s’aconseguirien riques qualitats matèriques. També va considerar que les formes en negatiu resultaven molt adequades en obres tan exposades a la fricció i al desgast.
Intervenció desafortunada
Aquests dos relleus van patir una alteració nefasta quan, amb la intenció de netejar la façana de l’edifici, es va cobrir amb pintura blanca tota la superfície. A conseqüència d’aquesta desafortunada intervenció, durant més de trenta anys, l’obra de Subirachs va mostrar un aspecte que no tenia res a veure amb el que l’artista havia concebut. Recentment, una altra operació de sanejament de la façana va fer creure que els relleus lluirien novament el seu aspecte original i, aparentment, així ha estat, ja que han recuperat la tonalitat de color gris fosc. Tanmateix, la intervenció no s’ha fet seguint criteris patrimonials avalats per restauradors professionals, sinó amb un procediment barroer, totalment inadmissible tant èticament com estèticament. És una llàstima que els responsables d’aquesta nova intervenció no consultessin ni l’Espai Subirachs, que té la funció de conservar, catalogar i estudiar el llegat de l’artista, ni cap professional de la restauració del patrimoni artístic.
NOTES:
1) Josep M. Subirachs, La torre de Babel i altres textos, Eumo Editorial, Vic, 1989, p. 30.
2) Ibídem, p. 17.
3) Cecília Burgaya: «El hormigón, material escultórico. El monumento a Monturiol del escultor Subirachs», Cemento-Hormigón, núm. 360, Barcelona, març de 1964, p. 143.
Una diagnosi prèvia a qualsevol intervenció
Judith Ramírez-Casas / © Fotos: Arxiu
Lamentablement, no és un fet aïllat trobar-nos amb intervencions poc curoses en aquest tipus de patrimoni i que denoten la mancança d’un estudi previ. Potser no per falta de sensibilitat, sinó més aviat per desconeixença de la possibilitat de fer una diagnosi seguint el procediment, talment com la faríem si d’un edifici es tractés.
Si no es fa prèviament a la intervenció una diagnosi de l’estat de conservació o de degradació de la peça, ni cap estudi dels materials emprats per l’artista i evidentment tampoc un estudi cromàtic de com era originalment, de les textures, o de qualsevol altre tret que caracteritza i fa única l’escultura, és del tot probable errar en la restauració de l’obra. En definitiva, uns treballs previs amb un diagnòstic que aportin la informació necessària, no només per intervenir el més respectuosament possible l’obra sinó també per mantenir l’esperit i la idea original de l’artista.
Amb l’Escala de l’Enteniment, Subirachs expressà amb nou peces paral·lelepipèdiques, el pensament del filòsof medieval Ramon Llull
Una de les obres escultòriques intervinguda, i probablement una de les més estudiades de Subirachs, és l’Escala de l’Enteniment, situada al Mirador dels Apòstols de l’Abadia de Montserrat. L’any 2012, el Laboratori de Materials de l’EPSEB-UPC(1) va rebre l’encàrrec de fer un estudi de diagnosi de l’Escala que havia de servir com a punt de partida i pauta pel projecte de restauració. L’objectiu de l’estudi era saber el grau de degradació i l’abast de les fissures entre altres lesions, moltes visibles a ull nu, altres detectades després a partir dels assaigs fets, com les oxidacions i corrosions de les armadures dels blocs i també entendre com estaven construïts cada un dels blocs i el conjunt.
Amb l’Escala de l’Enteniment (1976), Subirachs expressà amb nou peces paral·lelepipèdiques situades de forma graonada i obrint-se de manera helicoidal, el pensament del filòsof medieval Ramon Llull per explicar els diferents éssers de la creació: pedra, flama, planta, bèstia, home, cel, àngel i Déu. Les peces són de formigó armat vist, amb les cares més llargues treballades amb relleus majoritàriament lineals i horitzontals i un tractament a les cares petites que simulen una fractura en un costat i a l’altre, una textura simulant un acabat buixardat.
Dels resultats de l’estudi se’n va poder fer el diagnòstic del seu estat actual i plantejar-ne i definir els treballs de restauració
Proves in situ i assaigs al laboratori
L’estudi de diagnosi va consistir a fer un aixecament gràfic del 100% de les lesions i una sèrie de proves i assaigs, alguns fets in situ i d’altres al laboratori. Les proves in situ van consistir en la determinació de la ubicació de les armadures mitjançant un patxòmetre, la connectivitat entre aquestes i la seva possible corrosió. Del formigó, la fondària de carbonatació i l’absorció d’aigua. Els assaigs a laboratori van consistir a determinar les densitats aparent i relativa, la porositat i la seva distribució i la determinació del contingut de clorurs del formigó. A més, també se’n van fer làmines primes per poder-lo observar pel microscopi òptic petrogràfic i caracteritzar-lo petrogràficament i també per microscòpia electrònica (SEM) amb anàlisi puntual (EDAX). Per complementar els treballs de diagnosi es van fer estudis climatològics i d’orientació i radiació solar de la totalitat de l’escultura.
Dels resultats de l’estudi se’n va poder fer el diagnòstic del seu estat actual i plantejar-ne i definir els treballs de restauració, tant de restitució i reparació de les lesions com les referents a garantir-ne la durabilitat. La totalitat de les lesions detectades eren degudes a aspectes precisament de durabilitat, normals per l’edat de l’escultura, més de trenta anys, i que es manifestaven en forma de fissures i escrostonaments, sobretot en les cares dels blocs que estaven més hores en règim d’ombra. A més hi havia algunes pintades en els blocs més baixos accessibles al vandalisme. De l’estudi de les armadures es va concloure que tots els blocs estaven dins del nivell mitjà de corrosió. I del resultat obtingut d’IDE (Índex de Dany Estructural) que la urgència de la intervenció a l’escultura era d’entre 2 i 5 anys.
NOTA
1) Autors de l’estudi: Dr. J.R. Rosell, M. Tous, Dra. A. Navarro i J. Ramírez-Casas. M. Guerrini l’estudi d’orientació i radiació i la Dra. Mª C. Andrade i l’equip del grup CISDEM UPM- CSIC l’estudi i reconeixement de les armadures.
Prendre consciència dels valors culturals
Montserrat Bosch Gonzàlez / © Fotos: Xavier Garrido
En la 18a edició dels Premis Catalunya Construcció va quedar finalista en la categoria del premi al Treball Final de Grau d’Arquitectura Tècnica, el realitzat per en Xavier Garrido Moreno amb el títol Patrimoni escultòric de Subirachs a Catalunya / Estudi previ de conservació part 01, sota la direcció de la tutora Judit Ramírez-Casas, professora de Materials a l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB-UPC) (1)
El treball, en paraules de l’autor, “consisteix en la realització d’un estudi previ de l’estat de conservació de l’obra escultòrica de Josep Maria Subirachs a Catalunya” i, per dur-ho a terme, va inspeccionar visualment i va documentar l’estat de conservació d’un conjunt d’obres triades segons un criteri clau: l’ús de materials relacionats habitualment amb la construcció com són la pedra, el formigó, l’acer i alguns metalls. Com diu la directora de l’Espai Subirachs en el seu article, Josep Maria Subirachs treballava amb materials que “envellissin com una ruïna, no pas com una ferralla”, un llenguatge tot plegat que ens és molt proper.
El treball d’en Xavier Garrido documenta, de forma metòdica, les lesions i/o disfuncions detectades en 25 obres escultòriques de Subirachs a Catalunya, la qual cosa permet fer-se una idea de conjunt de com envelleixen i evolucionen els materials utilitzats i exposats, la majoria d’ells, a la intempèrie: lesions físiques (pàtines de brutícia, meteorització), mecàniques (fissuracions, despreniments), químiques (oxidació), i biològiques (floridures, fongs).
Entenent que el treball és un estudi previ i una primera aproximació de l’estat de conservació d’aquest llegat cultural, es preveu que doni peu a estudis posteriors amb la finalitat d’identificar les causes de les degradacions, eliminar-les o controlar-les quan sigui possible, analitzar i realitzar proves complementàries si escau, i finalment establir propostes d’actuació i/o conservació.
El treball d’en Xavier Garrido documenta les lesions i/o disfuncions detectades en 25 obres escultòriques de Subirachs a Catalunya
Professionals experts en materials de construcció
Però aquest treball també és un exemple del que ha de ser un bon professional de l’arquitectura tècnica: un expert en materials de construcció, en diagnosis i en tècniques d’intervenció en l’edificació que, a més de ser capaç de fer un croquis a ma alçada i traslladar-lo més tard a formats digitals, pot i ha d’identificar els valors i atributs d’obres artístiques que, amb sort, poden formar part d’edificis en els quals ha de treballar. Perquè intervenir en el patrimoni arquitectònic és una sort, però també una responsabilitat que exigeix un nivell de coneixement ampli, multidisciplinari i sobretot atent i curós.
Els tècnics que intervenen en rehabilitació d’edificis han de disposar d’aquesta formació per evitar problemes com les intervencions desafortunades (potser benintencionades però evidentment ignorants) que apliquen pintures diverses sobre un formigó que hauria de ser vist perquè així ho va considerar l’autor. I per saber què volia l’autor, si aquest no és viu per preguntar-li directament, cal documentar-se, consultar les fonts primàries, els experts en l’obra artística, els curadors, els arxius familiars, les fotografies històriques, i si és possible i són accessibles, els documents originals d’obra com memòries, plànols o fins i tot factures.
És un bon exemple de direcció facultativa conscient del valor dels elements escultòrics i artístics que té entre mans, la intervenció que es va realitzar, ja fa quasi 10 anys a l’Escala de l’Enteniment, del mateix Subirachs, a Montserrat, i que per encàrrec de la mateixa constructora, especialista en rehabilitacions de patrimoni, va consistir en un diagnòstic complet de l’estat en què es trobava l’obra i una intervenció molt curosa a partir del disseny de formigons de reparació específics.
També ho són els treballs previs que s’han realitzat per a la restauració dels frisos i plafons de Picasso al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), realitzats l’any 1960 per Nesjar, amb una posada en obra del formigó molt específica, una tria de materials curosa i una tècnica d’intervenció per fer-ne els esgrafiats molt singular. En aquest cas, ha estat una sort disposar de molta documentació original; documents del mateix arquitecte Busquets, articles en premsa especialitzada i una extensa col·lecció de fotografies de Català Roca, fetes per encàrrec, per documentar el procés de construcció.
Aquest treball també és un exemple del que ha de ser un bon professional de l’arquitectura tècnica
La il·lustració mostra un exemple de com documentar les lesions prèviament a qualsevol proposta d’intervenció. Xavier Garrido Moreno Patrimoni escultòric de Subirachs a Catalunya/Estudi previ de conservació part 01
Formació tecnològica i treball en equip
En totes aquestes intervencions, hi ha també una feina analítica de caracterització dels materials, d’anàlisi de resultats, de registre de les lesions i avaluació de la seva gravetat, de determinació dels nivells d’intervenció als que es vol arribar, de disseny de materials ad hoc i, fins i tot, d’identificació d’aquelles incidències o imperfeccions que el mateix autor considerava acceptables i que cal mantenir. L’ajuda dels experts en restauració, la col·laboració amb els especialistes en fotogrametria i eines cartogràfiques que permeten apropar l’ull allà on no hi ha accés, la posada en comú i la discussió constructiva són claus en aquests processos d’intervenció.
Així doncs, per evitar intervencions desafortunades, desmantellaments d’emplafonats ceràmics artístics en els vestíbuls o la destrucció d’obres escultòriques incorporades en edificis sotmesos a processos de rehabilitació i adequació a nous usos, no només cal una formació tecnològica d’alt nivell i saber treballar en equip. Cal conèixer el que es té entre les mans i cal ser conscient dels seus valors. En definitiva, cal cultura.
NOTA
1) Disponible a upcommons.upc.edu/handle/2117/192191
Subirachs a Barcelona
Antoni Capilla / © Fotos: Xavier Garrido i Chopo
El CAATEEB us proposa un itinerari urbà que us permetrà descobrir alguns dels exemples més emblemàtics de l’escultura pública de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014) a la ciutat de Barcelona. Subirachs és conegut universalment per la seva intervenció en el Temple Expiatori de la Sagrada Família, on va treballar durant gairebé vint anys fins a concloure la Façana de la Passió, però la seva obra té una presència molt destacada als carrers de Barcelona. En aquest article us suggerim 18 obres per a redescobrir a l’artista a peu de carrer. Si us quedeu amb més gana de Subirachs podeu completar la ruta barcelonina descobrint obres de Subirachs de petit i mitjà format destinades al col·leccionisme, amb una visita a l’Espai Subirachs (carrer Batista, 6 Barcelona).
Monument als socis i a les penyes del barça (1999)
La Masia. Avinguda Joan XXIII
Tot coincidint amb el seu centenari, el FC Barcelona va dedicar un monument als socis i a les penyes. Subirachs va crear un monument senzill i representatiu del seu estil. A dalt d’una columna en forma de tija de formigó, oxidada amb sulfat de coure, es combinen en ferro de les lletres FCB. Una placa quadrada de marbre conté la dedicatòria per remarcat que el club més representatiu de Catalunya deu la seva grandesa l’impuls que li donen els socis individuals, les penyes de seguidors i els simpatitzants.
Evocació Marinera (1958-1960)
Passeig Joan De Borbó
Situada en la Barceloneta, aquesta escultura va provocar apassionades polèmiques a la ciutat quan es va inaugurar. Projectada el 1958 i acabada el 1960, l’obra va ser un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Com que la Comandància de Marina no la va voler davant del seu edifici, l’obra va ser col·locada al final del passeig Nacional, actualment anomenat Joan de Borbó. La peça, feta en bronze, té una forma abstracta rugosa i molt elegant que evoca, sense representar res en concret, elements relacionats amb la mar. L’artista es va plantejar suggerir amb una obra no figurativa el clima del món del mar, però no el mar com a naturalesa, sinó el món de la navegació. Per això tal vegada s’inspirà en una àncora, en un timó, en una hèlix, en una proa i també en la textura de l’objecte erosionat pel mar. D’altra banda, en ser concebuda per recolzar-se directament sobre terra, sense base ni pedestal, la peça realitzada en bronze introduïa un nou concepte d’escultura monumental i avançava el debat que, més de trenta anys després, s’originaria entorn de la pèrdua del pedestal.
Planeta (1976)
Diagonal, 662-664
Encarregada pel grup editorial Planeta, aquest conjunt de ferro, formigó i acer es va instal·lar inicialment a l’entrada de l’antiga seu del grup al carrer de Còrsega. Ara, però, és davant de les noves oficines de la companyia, en l’avinguda de la Diagonal. Subirachs va crear una obra abstracta amb una esfera que fa al·lusió al nom de l’empresa. El formigó de color gris i el metall negre del monòlit contrasten amb l’esfera platejada.
Comunicació i Computació (1971)
Plaça Francesc Macià, 7
Als anys seixanta, Subirachs va tenir molts encàrrecs d’entitats financeres i comercials per decorar els seus edificis. Un d’aquests és el que va construir Induban entre 1966 i 1973 a l’actual plaça de Francesc Macià, que acull dos grans relleus per a la façana i altres per al vestíbul interior. Els de la façana s’obren a la Diagonal i a l’avinguda de Josep Tarradellas. Al primer hi ha tres grans mans obertes, en baix relleu, combinades amb elements numèrics. Al segon, hi ha les figures en baix relleu d’un home i una dona, un alfabet llatí repartit en quatre ratlles i una representació simbòlica de la Torre de Babel. Els relleus de l’interior hi ha els noms de les filials de l’entitat financera i els símbols del comerç i de la indústria (una moneda en forma de laberint i una roda dentada) un quart d’esfera en baix relleu, tres línies secants en una circumferència i dues meitats de cares humanes.
Monument a Narcís Monturiol (1963)
Provença, 344
A la confluència de la Diagonal amb el carrer de Provença, hi ha un monument que recorda l’inventor de l’Ictíneo, nom amb el qual Narcís Monturiol va batejar els seus prototips de submarí. Iniciativa de la Mútua Metal·lúrgica, que té la seva seu al costat, la peça de coure és una reproducció a escala de l’Ictíneo, encaixat en una estructura de formigó. Amb aquest monument, realitzat en ple franquisme, Subirachs va evitar la tipologia convencional del personatge dalt d’un pedestal i el que va monumentalitzar va ser l’invent que va fer famós Monturiol. Destaca pel seu grau de detall i per les diferents textures del monòlit de formigó.
Diagonal (1969)
Estació Diagonal L3 (Passeig de Gràcia)
El metro de Barcelona amaga obres artístiques excepcionals. Una d’elles és la que Subirachs va concebre amb motiu de la remodelació de l’estació de Diagonal quan es va perllongar la línia 3 i es va posar en marxa la línia 5. La peça, un mural en formigó policromat dividit en tres parts dedicat al desenvolupament urbanístic de la ciutat, és ben visible al vestíbul. Aquesta obra de trets geomètrics està dividida en tres grans seccions on hi apareixen la quadrícula de l’Eixample, el nucli antic i el port.
Placa Salvador Espriu (1990)
Passeig de Gràcia, 118
El poeta Salvador Espriu va viure trenta anys a una finca situada davant dels antics Jardinets de Gràcia, ara rebatejats amb el seu nom. A la porta de l’immoble, l’Ajuntament va col·locar, cinc anys després de la mort d’Espriu, una placa commemorativa dissenyada per Subirachs. La peça, feta amb travertí, mostra un perfil de l’escriptor, mirant de dreta a esquerra i la inscripció “En aquesta casa visqué el poeta Salvador Espriu i Castelló (1913-1985)”.
Banc Sabadell (1971)
Rambla Catalunya/Rosselló
El Banc Sabadell va obrir la seva primera oficina a Barcelona el 1971, a un edifici de dos cossos situat a la cruïlla de la Rambla de Catalunya amb el carrer de Rosselló. Les plantes de l’edifici més baix estan separades per tres franges de formigó dissenyades per Subirachs. En la superior destaca la paraula BANC per la profunditat més gran del gravat, en la franja intermèdia destaca DE i en la inferior, SABADELL.
Façana de La Passió de la Sagrada Família
Sardenya (Provença-Mallorca)
Les obres de la façana de la Passió de la Sagrada Família es van iniciar el 1956 seguint els dibuixos del mateix Antoni Gaudí, que volia que aquesta façana fos l’antítesi de la façana del Naixement. És a dir, “dura, pelada, com feta d’ossos”, en paraules del mateix arquitecte. Gaudí repetia que, si hagués començat per aquesta façana, la gent hauria renegat de la Sagrada Família. L’estil angulós, nu i esquemàtic de Subirachs va ser el triat per realitzar els grups escultòrics (un centenar llarg) de la façana. Hi va treballar entre 1987 i 2009. El conjunt destil·la desolació, nuesa, dolor, sacrifici i mort. La manca de decoració concentra la tragèdia en els fets principals, plens de dramatisme. Subirachs va representar la Passió de Crist recuperant l’expressionisme figuratiu i presentant un discurs narratiu en forma de S que comença a l’esquerra de la part baixa de la passió (escena del darrer sopar amb els deixebles) i finalitza amb l’escena del seu enterrament.
Monument A Francesc Macià (1991)
Plaça Catalunya
Aquest monument és un dels més polèmics de Barcelona. El 1983 es va convocar un concurs públic per triar el projecte mitjançant votació popular. El guanyador va ser ‘Flama’, dels madrilenys Joaquín Vaquero, Luis Bertal i Javier Casanueva. Aquest projecte, que combinava una cripta amb un làser per projectar les quatre barres al cel, no va passar de la primera pedra simbòlica. El monument actual, dissenyat per Subirachs per un encàrrec directe de la Generalitat, no es va inaugurar fins al dia de Nadal de 1991.
La peça està situada a l’extrem sud de la plaça de Catalunya, en la diagonal que va del passeig de Gràcia a la Rambla, i avança cap a la cruïlla de Canaletes. La part de l’escultura que arrenca des de terra és de pedra de travertí i representa la història de Catalunya. És formada per blocs de diferents mides col·locats a trencajunt. A la cara frontal, de textura molt marcada, s’hi poden llegir noms de personatges, dates i llocs relacionats amb la trajectòria de Francesc Macià, gravats d’una manera informal per donar-hi caràcter de grafit, i a dalt d’aquest parament hi ha la dedicatòria “Catalunya a Francesc Macià”.
Al cim es formen tres graons que simbolitzen els tres anys durant els quals Macià va presidir la Generalitat. Les paraules que va pronunciar el 14 de desembre de 1932, adreçades als parlamentaris: «Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l’he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa», són gravades a la part posterior.
La forma de formigó simbolitza el país, el qual, sostenint-se sobre l’obra del primer president de la Generalitat moderna, avança graó a graó cap al futur. El final inacabat suggereix que Catalunya segueix viva i es construeix dia a dia. A la part posterior, suspès en el formigó, hi ha l’escut de Catalunya, fet de ferro. A la part frontal hi ha el retrat de Macià en bronze, rèplica del que Josep Clarà va fer-li l’any 1932. El mateix Subirachs va fer-ne l’ampliació, ja que l’original, propietat de Maria Macià, filla del president, és de petit format. Subirachs va voler incloure aquest bust com a document de l’època i, d’altra banda, perquè servís d’enllaç amb l’estil noucentista de la plaça, projectada per l’arquitecte Francesc de P. Nebot l’any 1924.
Portabandera (1965-66)
Indústria, 123
L’arquitecte Jordi Bonet i Armengol va encarregar a l’escultor Josep M. Subirachs el portabanderes destinat a l’entrada de l’edifici que construí el 1965 per a l’empresa Aiscondel. El resultat és una estructura de formigó de gran simplicitat que fa de suport de tres astes de banderes adornades amb l’anagrama de l’empresa, una lletra ’a’ minúscula invertida. Si ens hi acostem i ens fixem podrem descobrir també unes minúscules figuretes d’infants a un dels suports de les astes.
Autovia (1975)
Bonaventura Muñoz, 15 / Roger De Flor, 16
Una altra obra de Subirachs realitzada per encàrrec d’una empresa és la situada davant la seu de l’asseguradora CAP, l’actual ARAG. En un bloc de formigó s’insereixen una successió d’esferes disposades, sobre el pla vertical, en una suau corba en forma de S tot formant un camí que suggereix el món de l’automoció. Destaca pel contrast entre la textura rugosa i variada del formigó i la superfície llisa i brunyida de les esferes metàl·liques.
Forma 212 (1957)
Recinte Mundet. Passeig de La Vall d’hebron, 171
Subirachs té l’honor de ser l’autor de la primera obra abstracta emplaçada en un espai públic de Barcelona. És una obra destacada en la seva trajectòria, ja que marca la seva primera incursió en l’abstracció a la fi dels anys 50 i va suposar un canvi revolucionari respecte a l’estètica vigent. Llavors va merèixer crítiques ferotges de bona part dels artistes més reaccionaris del moment, com els germans Oslé. Fa pocs anys la peça va ser desplaçada de la sortida del metro per ubicar-la uns metres més amunt, ja dins del recinte Mundet.
Tele-Express (1966)
Aragó, 390
El diari Tele/eXprés, amb logotip de Pla Narbona, va ser el primer diari d’iniciativa privada que es va publicar a Barcelona després de la Guerra Civil. Es va començar a publicar el 1964 i tenia la seva seu al carrer d’Aragó, en un edifici obra de l’arquitecte Josep Puig Torné amb façana dissenyada per Subirachs. El diari ja no existeix, però els relleus encara hi sobreviuen, tot i que en un estat molt deficient de conservació. L’obra recorda les columnes d’un diari i les antigues caixes de linotípia i es caracteritza pels esgrafiats repetitius, una constant en l’obra de Subirachs.
Edifici Novíssim (1969)
Plaça Sant Miquel
L’Ajuntament de Barcelona va inaugurar una ampliació de la seva seu el 1958. L’anomenat Novíssim va ser una polèmica construcció de 12 plantes (ara rebaixades a 8) al bell mig del Gòtic. Els arquitectes Lorenzo García Barbón i Enric Giralt van demanar a Subirachs que fes un fris i uns plafons. El fris de formigó té quaranta-sis metres de longitud i sintetitza bona part de la història de la ciutat de Barcelona. La part principal del fris és format per les lletres que formen el nom de Barcelona i enriquint la textura del fons hi ha símbols de les lletres, les arts, la filosofia, el comerç i la indústria. Al centre del fris hi ha un cercle graduat que és l’esfera d’un rellotge rodejada per les quatre fases de la lluna. De manera esquemàtica i en una visió planimètrica apareixen figurats en un tríptic la quadrícula de l’Eixample de Cerdà, el casc antic i el port, les tres zones que caracteritzen l’estructura urbanística de Barcelona.
Les Taules de La Llei (1959)
Facultat de Dret. Diagonal, 684
El nou edifici de la Facultat de Dret de la Zona Universitària es va inaugurar el 1958. Dissenyat per Guillermo Giráldez, Pedro López Iñigo i Xavier Subías, és un edifici d’estètica revolucionària que va impactar amb força en la Barcelona dels anys 50 i que ara és un símbol històric de l’arquitectura contemporània catalana. Els arquitectes van encarregar a Subirachs, llavors un jove i avantguardista escultor de 30 anys, la creació d’un mural ceràmic per decorar la façana. Fet en col·laboració amb el ceramista Antoni Cumella, està dedicat a les Taules de la Llei, representades per xifres romanes en tipografies diferents i la paraula Lex.
Porta de Sant Jordi (1975)
Palau del Lloctinent. Comtes, 2
Una de les obres més significatives de Subirachs a Barcelona, per la seva situació emblemàtica, és la Porta de Sant Jordi, que comunica el Saló del Tinell amb l’edifici renaixentista amb alguns elements gòtics del Palau del Lloctinent, que va ser residència del virrei de Carles V a Catalunya, seu de la Inquisició i de l’Audiència, i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins a l’any 1993. En aquesta peça de bronze, Subirachs va triar com a element central la impressionant figura de Sant Jordi, que presideix els dos grans batents de la porta, en la qual se sintetitza la història de la confederació catalanoaragonesa. El Sant Jordi, de formes gens clàssiques, té als seus peus el drac que simbolitza el mal i al seu costat la princesa a qui, segons la llegenda, va salvar de ser devorada per la fera. La resta de l’espai l’ocupen símbols relacionats amb la història de la Corona d’Aragó i l’expansió per la Mediterrània i diverses frases en llatí, català i aragonès. L’obra es va inaugurar gairebé coincidint amb la mort del dictador Francisco Franco, el novembre de 1975.
Homenatge a Barcelona (1969)
Mirador de l’Alcalde, Montjuïc
Aquesta obra va ser encarregada per la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona amb motiu del seu 125è aniversari. La peça, que mira a la ciutat des del Mirador de l’Alcalde de Montjuïc, és una obra sòbria i esvelta de bronze i formigó amb l’escut de Barcelona com a protagonista.
Entrevista a Josep Maria Subirachs
Josep Maria Subirachs va ser entrevistat al febrer de l’any 2000 pel periodista Jordi Marlet (L’INFORMATIU núm. 158)..
Els lectors interessats trobaran aquesta entrevista a l’hemeroteca de la revista
PUBLICITAT
