Cercar Error
L'Informatiu Arquitectes gratacels Manhattan Nova York urbanisme

Billionaires’Row

El bosc petrificat ple de Manhattan

Escrit per -

“   Boze- Què tens en aquest paquet?
 Alan- Res. Samarretes, mitjons, roba interior… raspall de dents, passaport, pòlissa d’assegurances… i una còpia de “L’home modern a la recerca d’una ànima” …Això ho hauries de llegir. T’encantaria”.. Fragment del diàleg de la pel·lícula El bosc petrificat, 1936, Archie Mayo.

En aquest collage de 1932 del fotògraf americà Thurman Rothan, Skyscrapers, l’associació de la modernitat amb la geometria despietada i sense aire es fa palesa heroicament, amb una fantasia vertiginosa en la qual les vistes facetades del Daily News Building s’eleven cada cop més amunt fins a arribar a tocar uns núvols tan repetitius com l’horitzó imaginari construït que hi ha sota. Un bosc petrificat i ampliable fins a l’infinit sota un cel també petrificat i repetit.

Nou cel immobiliari per a Manhattan

(…)El perfecte acabat del nou pot ser calibrat per qualsevol, fins i tot encara que no tingui cap cultura. D’aquí que des de sempre el valor de novetat hagi estat el valor artístic de les grans masses, dels que posseeixen poca o cap cultura, davant la qual cosa, el valor artístic relatiu, almenys des de l’inici de l’Edat Moderna, només ha pogut ser apreciat pels que tenen formació i cultura (…)

El culte modern als monuments, 1903. Aloïs Riegl

Des de l’inici de les civilitzacions, l’arquitectura, els humans, la religió o el poder reincideixen en construir en altura, elevar-se al cel com a finalitat amb l’arquitectura com a mitjà. La piràmide de Keops fou l’edifici més alt durant segles i, de fet, ho va ser fins que la Catedral de Sant Pau de Londres, de 149 m d’altura, el desbancà el 1710, i superà amb només 3 m d’altura la piràmide de Keops.

Després, la catedral de Colònia, el monument a Washington, la Torre Eiffel, l’edifici Chrysler de Nova York o  l’Empire State Building van anar prenent posició al llarg dels anys i els segles.

El món del rècord no té límits tampoc: l’edifici més pesat, l’edifici més voluminós, l’edifici més inclinat, l’edifici més estret, més esvelt,… més i més reptes que, tot i que, podríem considerar-los infantilment absurds, amaguen darrere condicionants tècnics, tecnològics o econòmics que els avalen.

Vista general de la ciutat amb les emergències arquitectòniques típiques de la ciutat de Nova York

Ara, a Amèrica, ja no és l’altura l’objecte del rècord, sinó més aviat, el luxe i l’esveltesa. I tampoc no es materialitza en monuments o esglésies…o en seus de grans empreses, sinó en habitatges. Habitatges per viure de luxe, que no sobreviure, i que sobrevolen el Midtown de Manhattan.

Els nous gratacels que proliferen al sud de Central Park competeixen en luxe i alçada -ara esveltesa- en l’àmbit situat just al sud de parc, amb el carrer 57. Aquest és el centre neuràlgic de l’anomenada Billionaires’ row, el barri de Nova York que més fortunes acull per metre quadrat. Es van començar a construir el 2014 i van sorgint literalment com a bolets -bolets esquàlids- fins a dia d’avui. La floració imparable d’edificis en altura ja fa algunes dècades que es dona i, cal puntualitzar que, les majors xifres, s’estan traslladant -ho han fet ja- d’Estats Units a Orient, principalment a la Xina. Però és a Nova York, a la billionaires’ row, on s’assoleix el rècord d’esveltesa de gratacels residencials.

L’esveltesa com a monumentalitat

“La mateixa noció de monument modern és una contradicció en els termes: si és un monument, no pot ser modern, i si és modern, no pot ser un monument”.

“The death of the monument”, 1937. Lewis Mumfort.

És compatible la monumentalitat amb la modernitat d’avui? Ja l’historiador i urbanista Lewis Mumford, als anys 30, veia incompatible modernitat i monumentalitat. Potser no estem parlant exactament de monumentalitat en el sentit més clàssic com la podia interpretar l’autor a inicis del segle passat, sinó d’ostentació, o de provocació estructural, o de repte superlatiu… o d’”arquitectura” per a inversors. De fet, quins són els trets que li confereixen la monumentalitat a aquests gratacels de la Billionaires’s row? Podríem pensar d’entrada que el fet de ser gratacels amb una altura superior a 300 metres ja és garantia. Però, estem a Manhattan, al Midtown, on molts altres edificis podrien considerar-se, segons aquest criteri, gratacels. Cadascun d’ells contenen singularitats, alçades diverses, fantasies arquitectòniques diverses… no ens serviria l’argument de l’altura o la singularitat que li confereix el seu disseny en aquest context, que ja en va ple de tots aquests aspectes.

És precisament a la ciutat de Nova York que en les darreres dècades es desenvolupa un nou tipus de gratacels que intenta respondre a les sol·licitacions econòmiques contemporànies mitjançant un element definidor que no és necessàriament l’altura, sinó l’esveltesa. Són els superslenders.

I és que un edifici alt no ha de ser necessàriament una torre i que, de fet, una torre no sempre ha de ser un edifici alt. Per exemple, la Gran Piràmide de Keops que com he comentat va tenir el rècord d’alturamundial durant segles, té gairebé 150 m d’altura, però mai no la podríem classificar de torre. El que defineix una torre és, efectivament, la seva esveltesa; és a dir, la proporció entre la base i l’altura. D’alguna manera, un edifici no es considera realment esvelt fins que aquesta proporció no és, com a mínim d’1:10, dada que en el conjunt en qüestió es supera de sobres.

I com és possible construir edificis tan esvelts? Doncs posant gairebé al límit les tècniques constructives. De fet, a partir de certa esveltesa, el pes de l’edifici no té la rellevància habitual en el càlcul de  l’estructura, on ara passa a ser la principal sol·licitació l’empenta horitzontal, és a dir, el vent. Diguem que un superslender no es comporta com un edifici convencional, sinó més aviat com una mènsula col·locada verticalment. Amb aquesta finalitat, els estudis d’arquitectura calculen els sistemes estructurals per resistir aquests esforços horitzontals i, en la majoria dels casos, es recolzen en eines que semblen reservades a l’enginyeria mecànica o aeroespacial, com ara el túnel de vent. No entrarem en detalls tècnics, però diguem que els nuclis de formigó o els sistemes de façana tubular que sostenen l’edifici no estan reforçats per suportar la seva pròpia càrrega, sinó que el reforç es col·loca verticalment, precisament per resistir la bolcada. La torre, doncs, haurà de ser prou flexible perquè no es produeixin esquerdes, però també haurà de ser prou rígida perquè els moviments que produeix el vent no interfereixin la comoditat de l’usuari.

El bosc petrificat. El repartiment

Les vuit torres que segueixen són les protagonistes d’aquest repartiment de noves estrelles “arquitectòniques”  que es perfilen al Manhattan d’avui per ordre de finalització.

Planta d’emplaçament del conjunt edificat de les torres de la Billionaires’ row a Nova York al voltant del carrer 57

1. ( A)

157 WEST 57TH STREET. ONE57

Inici – finalització de la construcció: abril 2009 – 2014.

Altura: 306,3 m.

Autoria: Christian de Portzamparc.

Aquest va ser el primer edifici de més de 300 metres d’altura del conjunt. Està situat en el número 157 del carrer 57, entre les avingudes sisena i setena i va ser la primera de les torres en construir-se de la considerada Billionaires’s row.

L’edifici va ser dissenyat per l’arquitecte Christian de Portzamparc, mentre que el disseny d’interiors va ser del dissenyador de Nova York Thomas Juul-Hansen.

Es tracta d’una parcel·la irregular en forma de L i amb 2.211,80m2. L’edifici presenta dues façanes, una cap al sud al llarg del carrer 57, amb 32 m d’ample, i una altra cap al nord, al carrer 58. La profunditat és de 61,21 m entre els dos carrers.

One57 conté una façana feta de panells en diversos tons de blau i es remata amb una coberta corba. Al costat que dona al carrer 57, conté diversos retranqueigs que recreen cascades. El vidre fosc i clar a l’exterior de l’edifici estava pensat per crear un ritme de línies verticals i, al mateix temps, absorbir la llum solar i maximitzar les vistes. La base de l’edifici del carrer 57 es revesteix amb franges de       

vidre verticals ondulades al voltant i per sobre dels          A.

accessos, que també estan pensades per simbolitzar una cascada. Les façanes oriental i occidental estan dissenyades amb un efecte de color que De Portzamparc va descriure com a inspirat en l’obra de Gustav Klimt. 

L’ús de l’edifici és mixt, incloent-hi un hotel als pisos inferiors i unitats residencials als pisos superiors. Com en totes les altres torres, trobarem un habitatge per planta. La part superior de l’edifici, com succeirà també en la resta, està estabilitzada per quatre amortidors de massa ajustats per líquid. Els amortidors estan pensats per proporcionar estabilitat davant forts vents o terratrèmols, que donada l’esveltesa d’aquests edificis, serien els principals reptes tècnics a resoldre per garantir la seva estabilitat.

L’edifici té dos nivells de soterranis i arriba fins a la roca de Manhattan. Els fonaments són sabates esteses sobre roca. A les parets de tall, es van instal·lar ancoratges de roca com a amarratge per a resistir les forces d’aixecament per la càrrega del vent.

L’estructura es compon d’un sistema reforçat de forjats i pilars de formigó armat amb una llum de fins a 9,30 m. Es va utilitzar formigó d’alta resistència fins al pis 26 per tal de reduir la secció dels pilars. El sistema de resistència per al vent lateral i forces sísmiques consisteix en murs de tall al voltant dels nuclis de l’ascensor i les escales, sistema utilitzat també per resistir les forces de torsió. A mitja altura de la torre, es va col·locar un sistema de bigues de transferència sobre el pis de la zona de serveis, cosa que va permetre un espai lliure per ubicar una piscina i altres serveis.

Aquesta torre ha estat especialment polèmica, tant en el seu procés constructiu, per problemes com un incendi el 2014 o, abans, el col·lapse de la grua a causa de l’huracà Sandy del 2012, com per la seva estètica, fortament bombardejada d’articles en contra dels seus materials i la seva forma. El que l’autor planteja en el disseny de les façanes com un homenatge al Central Park, amb cascades de vidres i superfícies ondulants que evoquen moviments d’aigua, va ser també focus de crítiques negatives. 

Amb els anys, i posant l’atenció en les noves torres que s’han anat construint posteriorment a la zona, les crítiques s’han anat tranquil·litzant i focalitzant en d’altres.

2. (B)

432 PARK AVENUE

Inici – finalització de la construcció: 2011 – 2015.

Altura: 426 metres.

Autoria: Rafael Viñoly Architects + SLCE Architects

El 432 Park Avenue és el tercer dels gratacels residencials del conjunt en qüestió. Té una altura de 426 m. i 147 apartaments.

Està situat al número 432 de Park Avenue, i l’edifici va requerir de la demolició del Drake Hotel construït el 1926, que tenia 495 habitacions. En la línia americana, sense grans problemes per a enderrocar edificis sòlids, històrics i amb valors reconeguts. Es va iniciar la fonamentació de la nova torre el 2011 i, atesa la simplicitat del disseny, l’edifici es va aixecar al ritme d’una planta per setmana.

El disseny va ser obra de l’arquitecte Rafael Viñoly, inspirat en una galleda d’escombraries dissenyada el 1905 pel dissenyador austríac Josef Hoffmann. El disseny de l’interior va a càrrec de Deborah Berke i la firma Bentel&Bentel.

La torre té 85 pisos i cada planta té una àrea de 766.9 metres quadrats així com 6 finestres a cada façana, cadascuna de 9.3 m2. El

disseny inclou 12 plantes buides, les quals s’intercalen en grups de 2 -amb 6 grups en total- i que permeten el pas del vent. Per això el darrer pis és el 96, ja que la numeració inclou aquests pisos buits també. Per alçada de plantes, el 432 Park Avenue era l’edifici més alt de la ciutat en data del 2019 (sobrepassa els 417 metres del One World Trace Center). De fet, va necessitar l’aprovació per part de la FAA, l’organisme que controla el que fa referència a l’aviació als Estats Units.

La parcel·la, igualment com l’anterior, té forma d’L, estenent-se cap a l’est al carrer 56 i Park Avenue. Si bé té un accés a Park Avenue la seva principal entrada es troba al carrer 56. La torre es compon de pisos en forma de quadrat, amb un costat d’aproximadament 28 m, cosa que proporciona a cada pis un espai útil de 766,9 metres quadrats. La relació entre amplada-altura és de 15:1.

L’estructura interna de la torre està formada per un quadrat de 9,3 m, amb nucli de formigó armat de gruix de 76 centímetres. El nucli conté els ascensors i serveis de l’edifici. La pell exterior és una estructura de pilars de 1.12 m d’amplada amb panells timpà de formigó armat que tanquen una estructura al voltant dels buits per a les finestres. La façana es va realitzar mitjançant abocament de formigó amb ciment blanc Portland, a les armadures disposades a aquest efecte a cada pis.

Per suportar el pes de l’estructura, l’edifici disposa de pilars més grans a la base que en pisos superiors

i per tal d’esmorteir l’acceleració a causa del vent s’ha afegit més massa als pisos superiors, que tenen un gruix de forjat de 46 cm. A aquest efecte, per a reduir el balanceig a causa del vent, i com ja he apuntat en la descripció inicial, l’edifici s’ha dividit en 7 compartimentacions verticals, cada 12 pisos. Entre cada segment hi ha 2 pisos buits sense finestres o espai interior, permetent la circulació d’aire a través de l’edifici en comptes del seu voltant. A dalt de la torre se situen 2 amortidors de massa, per mitigar el balanceig a causa del vent, que s’afegeixen a altres disposats als pisos buits.

L’edifici, a nivell formal, no ha estat tampoc exempt de crítiques. En aquest cas, per la seva simplicitat i monotonia compositiva. També ha estat polèmic per alguns problemes estructurals i trobem alguns documents crítics i titulars publicats com: “El gratacel de luxe més alt dels Estats Units cau a trossos” on s’exposa literalment: “la matussera mà d’obra i la mala planificació han provocat inundacions, embussos als ascensors, curtcircuits elèctrics i sorolls i vibracions terriblement molestos”. AD, octubre 2021; S’ha convertit l’edifici amb el qual somien els multimilionaris en un malson? Una investigació del New York Times explica com és realment la vida al 423 de Park Avenue, una de les direccions més riques del món. I la imatge és força ombrívola.“Elle Decor, març 2022. O un altre a la BBC, “Els greus problemes d’un dels gratacels més cars de Nova York pels quals els propietaris van demanar almenys US$125 milions en una demanda per danys. Ascensors defectuosos, inundacions i sorolls intolerables.”. En són només tres d’una llarga llista.

Malgrat totes les problemàtiques i crítiques, cal dir que, dins la variabilitat formal del parc -temàtic- edificat, la torre 432 Park Avenue té una austeritat geomètrica que descansa les retines, un paral·lelepípede basat en la forma geomètrica més pura: el quadrat.

3. (C)

252 EAST 57TH STREET

Inici – finalització de la construcció: 2013 – 2017.

Altura: 217 m.

Autoria: Skidmore, Owings & Merrill LLP

Aquest gratacel d’ús mixt i de 65 plantes està situat -aquest sí, literalment- al carrer 57, al número 252 del mateix. Va ser inaugurat el 2017 i el projecte inclou dues escoles i 7.250 metres quadrats d’espai comercial, així com un supermercat. Organitza el seu programa residencial amb unitats de lloguer a les plantes inferiors i de venda, a partir de la planta 36. Es compon de 169 apartaments de lloguer i 95 de propietat. L’edifici va ser dissenyat per Roger Duffy de Skidmore, Owings & Merrill, l’estudi d’arquitectura també responsable dels gratacels veïns Time Warner Center i Lever House, així com de l’One World Trade Center i el Burj Khalifa. El disseny corb de la façana realitzat en vidre s’inspira en el conegut disseny de l’anomenat Vas Aalto (1936) de l’arquitecte finès Alvar Aalto. Els interiors van anar a càrrec del dissenyador Daniel Romauldez de la firma AD100.El fet de situar els accessos de les escoles als carrers laterals més tranquils i, en canvi, col·locar les entrades comercials i residencials al llarg del carrer 57 i la 2a avinguda, s’incorpora activitat als carrers i s’aconsegueix potenciar i revitalitzar una parcel·la prèviament infrautilitzada.

L’edifici es distingeix per les corbes semiesfèriques de les façanes, obtenint balcons amb costats arrodonits, i l’omnipresència del vidre, sobre el qual s’ha dut a terme un joc de sis tractaments diferents. Els apartaments tenen vistes sobre l’East River i el Central Park i les finestres corbes de terra a sostre, ofereixen uns angles de visió impressionants, fet que es van convertir en el punt fort de la venda i el lloguer dels pisos.

5. (E)

53 WEST 53RD STREET. 53W53

Inici – finalització de la construcció: 2014 – 2019.

Altura: 320 m.

Autoria: Jean Nouvel.

“Avui dia, una catàstrofe mundial és la quantitat d’edificis que es llancen en paracaigudes perquè van ser preconcebuts. Les oficines, els habitatges i els centres comercials són tots iguals”.

Jean Nouvel, The Real Deal.

La torre 53W53, també és coneguda com a MoMA Expansion Tower, perquè es tracta precisament d’una ampliació del Museu d’Art Modern, és obra de l’arquitecte Jean Nouvel, amb interiorisme de Thierry Despont.

Es troba a la part central d’una illa al número 53 del carrer 53 i es va trobar una forta oposició en el seu procés de projecte, perquè projectaria ombra sobre Central Park durant l’hivern. Es van obtenir els “drets d’aire” de les veïnes University Club of New York i Església de Sant Tomàs, juntament amb l’afegit d’alguns drets de vol també del mateix MOMA concedits posteriorment per a aconseguir més altura.

L’edifici és d’ús mixt amb espais destinats a galeries d’art, hotel i apartaments -disposa de 139 apartaments- en la seva part d’ús residencial. La seva altura, 320 m, el converteix en el sisè gratacel més alt de Nova York, empatant amb el Chrysler Building i el New York Times Building.

L’arquitectura del 53W53 es defineix per  un sistema estructural vist i conegut com “la diagrid”, que crea  formes anguloses i escultòriques.

L’autor, Jean Nouvel, volia -i així ho va declarar expressament- que la torre fos sinònim de la ciutat de Nova York, un edifici que no pogués trobar-se fàcilment en un altre horitzó que no fos aquest. I, malgrat que Nouvel és un dels superstars del panorama arquitectònic mundial, no podem dir que la seva arquitectura sigui clonada d’una ciutat a l’altra com succeeix amb d’altres que tots tenim, segurament, en ment.

6. (F)

220 CENTRAL PARK SOUTH

Inici – finalització de la construcció: 2015 – 2019.

Altura: 290,2 m.

Autoria: Robert A. M. Stern

La torre 220 Central Park South és del mateix autor que la ja comentada 520 Park Avenue, Robert A. M. Stern. Tot i que originalment l’edifici anava a ser una torre recoberta de vidre, el disseny de Stern va optar finalment per una façana recoberta de calcària, similar a altres edificis del mateix arquitecte com el 15 Central Park West. L’edifici és un dels tres gratacels dissenyats per Stern a Manhattan, juntament amb 30 Park Place al districte financer, i la ja comentada 520 Park Avenue, a l’est de Central Park. Té bastants trets estilístics molt similars al seu projecte de gratacel anterior, essent posterior -finalitzada un any més tard- i amb una altura encara superior. No insistiré més en les seves característiques, doncs.

6. (F)

220 CENTRAL PARK SOUTH

Inici – finalització de la construcció: 2015 – 2019.

Altura: 290,2 m.

Autoria: Robert A. M. Stern

La torre 220 Central Park South és del mateix autor que la ja comentada 520 Park Avenue, Robert A. M. Stern. Tot i que originalment l’edifici anava a ser una torre recoberta de vidre, el disseny de Stern va optar finalment per una façana recoberta de calcària, similar a altres edificis del mateix arquitecte com el 15 Central Park West. L’edifici és un dels tres gratacels dissenyats per Stern a Manhattan, juntament amb 30 Park Place al districte financer, i la ja comentada 520 Park Avenue, a l’est de Central Park. Té bastants trets estilístics molt similars al seu projecte de gratacel anterior, essent posterior -finalitzada un any més tard- i amb una altura encara superior. No insistiré més en les seves característiques, doncs.

7. (G)

111 WEST 57TH STREET. STEINWAY TOWER

Inici – finalització de la construcció:  2014 – 2021.

Altura: 438,3 m.

Autoria: Shop Architects.

La Steinway Tower, situada al num. 111 del carrer 57 i en perfecta simetria coincident amb l’eix longitudinal del Central Park, té 84 plantes (438,3 metres) i sobrepassa a l’Empire State Building en 30 metres. La seva esveltesa és extrema, considerada la torre més esvelta del món, donat que la relació base-altura és de 1:24 -8 vegades més esvelta que l’Empire State Building-. S’ha construït en voladís sobre l’edifici històric Steinway Hall, de l’any 1925, i que incloïa sales de concerts i sales d’exposició de pianos (els famosos Steinway & Sons). Aquest “sòcol” ha estat restaurat i ara ha esdevingut  el punt d’accés dels residents. Les   obres per adequar els terrenys per a la fonamentació van començar el 2014, així com les obres de demolició de la part interior del Steinway Hall. Per a la construcció de l’edifici s’ha emprat la grua més alta —de 67 metres— de la història de la ciutat de Nova York.

La torre ha estat dissenyada per l’estudi d’arquitectura de Nova York SHoP Architects que tenia com a objectiu principal crear una nova interpretació de l’horitzó de Nova York, alhora que celebraven les seves arrels històriques. De fet, els arquitectes s’inspiren en l’edat d’or dels gratacels de Manhattan i la història Art Deco de Nova York.

S’ha emprat amb aquesta finalitat la terracota i panells de bronze en les façanes Est i Oest, seguint la tradició de les torres clàssiques com el One Wall street, el Rockefeller Center o l’Empire State Building. L’estudi Sofield s’ha encarregat de l’interiorisme i la ceramista que ha treballat les parts en terracota és Susan Tunick. Els opulents vestíbuls estan decorats amb marbre, pedra calcària, vellut i acer enfosquit. Els paviments d’aquests són de roure massís i inclouen pintures originals de Matisse i Picasso. Així, amb aquest luxe ret homenatge també a la grandesa de l’Edat Daurada de Nova York, un període, a finals del segle XIX, en què la ciutat estava plena de construccions que demostraven el potencial econòmic de la capital del món.

La façana Nord, que mira al Central Park, es resol amb un mur cortina i assoleix el punt més alt de l’edifici. La façana Sud es va retranquejant a mesura que ascendeix fins a pràcticament “desaparèixer en el cel”, en el seu punt més alt.

8. (H)

225 WEST 57TH STREET. CENTRAL PARK TOWER

Inici – finalització de la construcció: 2014 – 2020.

Altura: 472,4 m.

Autoria: Adrian Smith + Gordon Gill Architecture

L’edifici va ser dissenyat per l’estudi Adrian Smith + Gordon Gill Architecture. Té un ús mixt en altura: els primers set pisos de la torre seran usats per Nordstrom, una companyia nord-americana de botigues de luxe (d’aquí que també s’anomeni Nordstrom Tower). Des del pis vuit al dotze s’albergarà un hotel, mentre que els pisos restants seran ocupats per apartaments.

El seu disseny ha sofert diverses modificacions des que es va presentar el projecte per demanar les llicències corresponents. Hi va haver un important i decisiu debat sobre el voladís de la torre, que descansaria sobre l’històric edifici de l’Arts Students League. Es van haver d’eliminar les protuberàncies addicionals i el disseny final ha resultat ser molt més elegant que la proposta original.

En la seva gran presència combina elements de vidre, acer inoxidable amb acabats setinats, i detalls verticals i horitzontals lluminosos que accentuen la relació de la textura i la llum. Als seus 91 metres d’altura, la torre es recargola cap a l’est, de manera que els apartaments orientats al nord tenen vistes de Central Park.

Es tracta del gratacel comercial-residencial més alt del món i el segon gratacel més alt dels Estats Units. Sembla evident que es convertirà en una atracció turística nova per la ciutat.

Luxe desorbitat, esveltesa portada al límit, inversions econòmiques estratosfèriques, i una llarga llista de conceptes superlatius molt típics de l’American way, repunten ara en forma de pinacles laics d’un capitalisme ferotge que toca el cel de Manhattan.

Succeeix en el món artístic i amb l’art conceptual, que funciona com un llenguatge en el sentit de què no és el que representa l’objecte sinó el que l’objecte intrínsecament manifesta com a llenguatge, desmaterialitzant-lo, cercant un conceptualisme, sense considerar l’objecte com a tal ni els seus possibles valors estètics. En aquesta “arquitectura” superlativa i de rècord succeeix quelcom similar: a diferència de les funcions i característiques que se li han atorgat a l’arquitectura en qualsevol altre moment històric, avui i en aquest context, l’arquitectura esdevé un rànquing gairebé teòric de dades i, sobretot, un tòtem -literal- del poder econòmic.

Les masses sempre han desitjat veure en les obres humanes la victoriosa acció creadora de la força de l’home i no la influència destructora de les forces de la naturalesa, hostil a l’obra humana. Només allò nou i complet és bell, segons les idees de la massa.

El culte modern als monuments, 1903. Aloïs Riegl

PUBLICITAT