Crec que mai un arquitecte ha rebut tants honors com Antoni Gaudí i Cornet, distin­git amb la declaració de Patrimoni Mundial per la UNESCO de la majo­ria de la seva obra: Park Güell, Palau Güell i Casa Milà (1984), Casa Bat­lló, Cripta de la Colònia Güell, Casa Vicens, Façana de la Nativitat i Cripta de la Sagrada Família (2005). Set de les seves obres han estat declarades com a Béns Protegits i d’Interès de la Humanitat i això les col·loca al nivell de les 9 esglésies romàniques de la Vall de Boí, que no és poc!

Antoni Gaudí (1852-1926) ja és un arquitecte madur quan escomet l’encàrrec de la Casa Batlló (1904). Amb 52 anys ja havia acabat la majoria de la seva obra i per tant, hem d’entendre aquella intervenció des d’una perspectiva d’un Gaudí segur i experimentat, amb gran part del seu legat ja executat i un domini d’un bon nombre de formes i tècni­ques que van ser rellevants per al desenvolupament de la construcció moderna del segle XX.

Els Batlló: context sociocultural

Barcelona després de l’Exposi­ció Universal de 1888, esdevingué una ciutat cosmopolita que afavo­ria certa extraversió i afany per ser modern respecte del neoclassicis­me i l’eclecticisme que fins llavors imperaven. El creixent desenvolu­pament industrial a Catalunya i la voluntat de canvi dels paradigmes, provocà aquest distanciament del neoclassicisme i obrí nous camins d’experimentació, apropant-se  als moviments modernistes europeus. La incorporació de formes orgàni­ques provinents de l’observació de la natura, les influències japoneses i el predomini de la corba enfront de la línia i l’angle rectes, n’eren alguns dels trets que caracteritza­rien aquesta nova tendència que es recolzà sobre el virtuosisme dels oficis de l’època: fusteria, vidrieria, ceràmica i forja.

L’any 1904, el matrimoni Batlló-Godó i els seus cinc fills, una família ben posicionada socialment i eco­nòmicament, provinents del món del tèxtil per ambdues branques, van comprar l’immoble del número 43 del Passeig de Gràcia. La prime­ra intenció va ser enderrocar l’edifi­ci, que llavors era una casa més de l’Eixample barcelonès i ja comptava amb trenta anys d’antiguitat (l’arqui­tecte fou Emili Sala), en un Passeig de Gràcia que, començat el segle XX, es transformava en una mena d’aparador de les famílies més exo­tèrmicament burgeses de la ciutat, aquelles que volien mostrar-se a la societat com a representants del progrés i la modernitat. La casa Lleó Morera (1902) de Domènech i Montaner i la casa Amatller (1888) de Puig i Cadafalch, n’eren ja una mostra en aquella mateixa vorera. Arquitectes de prestigi del moment varen anar deixant la seva emprem­ta en el que anomenem el quadrat d’or. Els Batlló-Godó van contractar Gaudí per ocupar-se’n i sembla que va ser ell mateix qui els va recoma­nar reformar enlloc d’enderrocar, remuntant una cinquena planta i afegint les estances del servei i els safarejos a coberta, excavar una planta soterrani i modificar la façana i els interiors. La família ocuparia la planta principal i llogarien la resta d’habitatges de les plantes superi­ors. Des del 1906 viurien en aquell peculiar pis del principal.

Una imaginació desbordant

Gaudí va fer estintolar la faça­na per dotar l’habitatge dels Batlló d’aquella tribuna de pedra de Mont­juic, que sobresurt extravertida del pla de façana. Va voler jugar també amb la superfície del pla vertical i esculpint la fàbrica de maó de 30 cm, conformà unes ondulacions que, un cop revestides amb els vidres de colors, confereixen al con­junt un aspecte de mar acolorit.

Després de l’Exposició Universal de 1888, Barcelona esdevingué una ciutat cosmopolita que afavoria certa extraversió i afany de modernitat

Les columnes de pedra de la tri­buna apareixen com òssos de les extremitats d’un mamífer, on Gaudí aprofita els punts de ròtula per incorporar-hi motius decoratius.

Destaquen els balcons de fosa i la creu de ceràmica mallorquina, que simbolitza el puny de l’espasa que venç al drac, com uns dels elements més característics d’aquesta faça­na. La intervenció de l’interior, sense cap ànim de restar-li importància, s’apropa més a un treball decora­tiu, atesa la condició preexistent de l’edifici. Tot és revestiment: nous envans corbats, cels rasos generant espais corbats i continus, desapa­rició de la recta i l’angle, a més d’un treball de fusteria, vidrieria, ceràmi­ca i serralleria que transporten cap a un país de somni que potser els amos no van acabar d’entendre mai.

Els Batlló varen viure al 43 del Passeig de Gràcia al llarg d’uns cin­quanta anys i el primer canvi d’ús es produí sobre l’any 1945 quan els estudis d’animació Chamar­tín demanen la primera llicència. Després, l’any 1954 Seguros Iberia adquireix l’edifici i hi consten 4 inter­vencions els anys 1957, 1961, 1964 i 1966, que corresponen a l’entresol i principal i al segon i quart pisos res­pectivament. Aquests canvis d’ús i titularitat, adaptant els espais a les pròpies necessitats, sembla que no van afavorir la conservació d’aquell patrimoni tan valuós que ocuparen.

Iniciem la visita

Des del vestíbul podem distin­gir dos accessos a les plan­tes diferents. En l’espai del pati de llums se situa l’antic ascen­sor que dóna servei a les plantes superiors i l’escala de veïns que l’en­volta. La mirada fuga cap a aquells detalls petits però cent per cent gaudinians: els tiradors i manetes de llautó massís i recargolat com un sarment, les ventilacions enginyo­ses de lamel·les de fusta (pura geo­metria) de les estances que donen al pati, l’enreixat de les baranes i la manera com s’embolica sobre el passamà rodó, com si es tractés d’una enfiladissa.

D’esquerra a dreta, veiem l’arrencada de l’escala principal a la planta noble, la ventilació de lames, que és pura geometria, i el tirador de les finestres de guillotina

Per accedir a la planta principal o noble, hi ha una escala corba, d’un únic tram, independent i de més categoria, amb sobrada amplada i preparada per impressionar les visites a casa dels Batlló-Godó. Tant
el passamà d’aquesta barana, com l’entornpeu són de fusta de melis, orgànics, arrodonits i tant amables que demanen ser acaronats.

Destaquen els balcons de fosa i la creu de ceràmica mallorquina, que simbolitza el puny de l’espasa que venç al drac.

En la pujada al principal detectem diversos racons protegits del pas del públic on estucadors i restauradors, fusters i ceramistes, s’afanyen a rematar la seva feina. És un privilegi poder fer la visita mentre l’obra està en marxa. Les intervencions aquí són molt puntuals i localitzades, i això permet aïllar-les del pas del públic general per mostrar oberta­ment la manera en què s’està duent a terme la restauració, tal com apos­ta el pla director: voluntat de possi­bilitar l’accés universal a aquest be d’interès cultural.

L’aparelladora Mercè Martín ha estat la coordinadora de seguretat i salut i la responsable de que aques­ta nova manera de visitar l’edifici hagi funcionat a la perfecció. Poder visitar la casa mentre s’està execu­tant la feina de recuperació, crec que és màrqueting de nota i una de les raons que fa que la vorera a hores d’ara sigui un formiguer.

El pati de llums

El pati de llums, una de les apor­tacions de Gaudí en la reforma del 1904, apareix  tot revestit de cerà­mica, amb peces de la fàbrica d’en Sebastià Ribó. Col·locades a qua­ranta cinc graus, com si fossin les escates d’un peix, arrenquen a la part baixa del pati amb uns blau cel molt clars i a mesura que s’apropen a la coberta es van enfosquin com per graduar el reflex de la llum en proporció al nivell que ocupen.

Les mampares de vidre dels replans d’escala fan unes aigües que distorsionen la mirada cap al pati produint imatges oníriques. Totes les estances que donen a aquest pati tenen ventilació directa, fins i tot a la planta golfes, disposen d’unes ventilacions fixes, en forma de lamel·les, que recorden les bràn­quies d’un peix. En la planta princi­pal, a l’habitació dels fumadors hi ha unes trapes verticals i arrodoni­des de fusta, pensades per ventilar aquestes estances.

El principal

El despatx del senyor Batlló és el primer que trobem a la planta principal. Porta central amb vidres de colors, llar de foc de gres, fuste­ries de melis orgàniques i un estuc de color beix, enrivetat amb daurat com si el rejuntat d’un trencadís es fes d’or. Les juntes que delimiten el fals trencadís, ja que tot és estuc, es deixaven una mica enfonsades respecte del pla general per reom-plir-les finalment amb pa d’or de 24 quirats i 90% de puresa.

Els arquitectes tècnics Joan Olona i Mireia Bosch ens guien en la visita i ens expliquen, com a part integrant de l’equip redactor del pla director i responsables de la direc­ció d’execució, tots els detalls del que s’està fent en aquesta fase de restauració. S’ha centrat l’atenció en els estucs, les fusteries i els arram­badors i la recuperació d’alguns elements singulars com làmpades i els ganxos dels paraments verticals, que servien per penjar-hi quadres o miralls.

Hi ha un altra obra que no és visitable i que està en procés d’exe­cució, la que ells anomenen “l’obra grisa” i que té relació directa amb el canvi d’ús que està patint l’edifici des de què s’ha obert al públic. La creació d’un nou nucli de comuni­cacions vertical: ascensor i escales d’emergència, imprescindible per acomplir amb la normativa de segu­retat, accessibilitat i incendis.

Cada estança del principal és d’un estuc de color diferent. La zona de la llar de foc, en el despatx, és en la que es van trobar més malme­sos. El criteri d’intervenció sobre els estucs permet diferenciar l’original, aparegut sota les capes de pintu­ra d’altre temps, del reproduït, que simula la sorra fosca de les capes finals amb esquitxos de pintura; això es pot apreciar si t’ho mires amb molta atenció o si algú t’ho explica, però aparentment les superfícies del revestiment són contínues i homo­gènies. Passem el Saló Noble que coincideix amb el centre de tribuna i aquí es pot veure una de les làm­pades originals recuperada, després d’estar anys preservada dins una maleta. La seva posició en el vèr­tex del cel ras amb relleu helicoïdal sembla equilibrar tota l’estança.

La Sala Rosa, a continuació, la de rebre els convidats, canvia el color de l’estuc atrencadissat, a una tona­litat rosada. Des d’aquesta sala que també dóna al Passeig de Gràcia, podem apreciar com els restaura­dors, a fora, sobre la bastida de la façana, treballen en la neteja i revisió de la pedra i les aplicacions de vidre, que dintre de poc es descobrirà a la ciutat (l’any 2001 es va fer la darrera restauració).

Els singulars finestrals de melis d’aquesta façana són del tipus gui­llotina. Es poden apreciar els cables d’acer que permeten bellugar-les en vertical i el parell de tiradors de llautó col·locats a la part baixa de la fulla. La seva geometria és més pròpia d’una història de faula, però encai­xen perfectament amb els bomba­ments que descriu la tribuna.

Les estances del darrera

A més de la sala de fumadors amb ventilació directe al pati d’es­cala, trobem una sala de costura i un office, que juntament amb la cuina formaven els cossos poste­riors, gens menyspreables quant a detalls i acabats. Des d’aquestes estances s’accedeix a la terrassa de pati interior d’Illa i a l’escala d’accés al soterrani.

La coberta

La visita ens condueix des del pati posterior fins la coberta, ja que els pisos intermedis encara no són visitables o estan ocupats per les oficines d’Inmobiliaria Batlló. Tot just fa pocs dies s’ha desocupat el darrer pis encara de lloguer de la planta tercera, que conserva molts dels acabats de la reforma del 1904 i que de ben segur servirà de guia per les futures intervencions.

Làmpada recuperada de l’estança central de la planta noble i detall de finestra i de l’escala de baixada al soterrani

Previ a la sortida a la coberta es passa per la zona de safarejos, amb una estructura d’arcs de catenària molt prims i molt propers els uns dels altres, que permeten cobrir directament  amb una solera cerà­mica. Són els típics arcs gaudinians que trobem a les golfes de la casa Milà o l’edifici de Les Teresianes, entre d’altres. Les ventilacions intermèdies, com a brànquies d’un peix, donen directament a la coberta per fer afavorir la ventilació creuada d’aquests espais, que s’utilitzaven per rentar i estendre la roba.

La sortida a la coberta és espec­tacular, no només per la lluminosi­tat del dia clar que tenim, sinó pel joc de formes i colors que ens ofe­reixen xemeneies, barretets, care­ners i aiguafons. En línia vertical al pis principal hi trobem una bastida organitzada en dos nivells que per­met visitar de prop els restauradors que recuperen tota la ceràmica que cobreix aquesta mena d’esquena de drac amb al·lusions a la muntanya de Montserrat. Moltes d’aquestes peces estan muntades encadella­des de tal manera, que per treure’n una de les intermèdies caldria des­muntar tota la filera, a manera d’es­cates de peix. Això fa que la restau­ració s’hagi de fer in situ mitjançant esmalts al silicat.

Una de les patologies sobre les que encara no s’ha intervingut és la presència de fongs sota el vidre que revesteix les xemeneies, ocasiona­da per la humitat de condensació entre el suport i el vidre.

La intervenció, el pla director i el promotor

Tot i que sembla que s’està actuant molt a poc a poc, el ritme de les diferents fases les marca el pla director i cal ajus­tar-se al que aquest determina per ser rigorosos amb les actuacions de restauració.

L’any 2013 l’actual propietària, Inmobiliaria Casa Batlló, a instàn­cies del Departament de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barce­lona, encarregà el pla director per a les intervencions de la Casa Bat­lló. L’equip redactor el conformen Xavier Villanueva, arquitecte; Mireia Bosch, arquitecta tècnica i màster en Tecnologia en la Arquitectu­ra, especialitat Restauració; Alicia Dotor, arquitecta màster en Instal­lacions i Eficiència Energètica; Joan Olona, arquitecte tècnic i màster en Tecnologia en la Arquitectura, espe­cialitat Restauració; Belén Onecha, doctora arquitecta en Restauració i Rehabilitació i Ignasi Villanueva, enginyer de camins.

L’encàrrec pretén, amb base a tota la documentació recercada i a les actuacions del passat, establir un marc de referència per definir quines i com han de ser les accions de futur per garantir la protecció de l’edifici i els valors atorgats en el reconeixement cultural com a Patri­moni de la Humanitat. El pla director estableix les accions a curt, mitjà i llarg termini.

Cent anys d’actuacions que cal endreçar i valorar i que permeten fer una comparació entre els diferents aixecaments datats el 1904 (any de la llicència), un altre sobre 1950 de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí i el que es fa l’any 2014 de l’estat actual quan es redacta el pla director. Els criteris que regiran les intervencions futures s’han de sistematitzar i valo­rar segons tres grups:

1.             Valors instrumentals, referint­se a la adequació a l’ús, a l’urba­nisme i la sostenibilitat, mercat econòmic i actualitat de la seva arquitectura.

2.             Valors significatius, fent refe­rència al moment sociocultural i polític de començament de segle XX,

3.             Valors documentals, per posar de relleu la informació històrica que aporta el monument.

Al 1904 el mateix Gaudí, en parlar de la restauració de la Catedral de Mallorca, afirmava que restauració no significa refer elements d’un determinat estil o època, sacrificant les altres èpoques, sinó tornar les coses al seu lloc i a la seva veritable funció, sense copiar les formes, sinó posseint el seu esperit .

Aquest criteri és el que ha per­mès a l’equip redactor i als directors de l’obra, desenvolupar un quadre­guia en el qual, en funció de l’estat de conservació de cada element i de cada part de l’edifici, es pot determinar si és original o no, si ha estat intervingut amb o sense rigor documental. I així, s’han determinat quatre nivells d’intervenció: conser­vació, restauració, reproducció amb rigor documental i nova actuació si convé.

Es bàsic fixar aquests criteris degut a què al llarg d’aquests cent anys i poc hi han passat moltes mans com a conseqüència dels successius can­vis de propietat i ús. Moltes de les estances han estat modificades, pin­tades, s’han canviat baranes, làmpa­des, fusteries… i si el que es pretén és deixar la casa en el seu estat més pur, és imprescindible fer aquesta anàli­si prèvia. A partir d’aquí, és un treball d’anar rascant, anar descobrint per capes, regates, tacs de fusta encastats a les parets d’on penjaven els ganxos, fusteries amb senyals d’antics porti­cons, etc.