El Parc de la Ciutadella de Barcelona. Museu imaginari, escenari pla-seqüència dels segles

“El pla amb càmera subjectiva és la figura més important de la gramàtica cinematogràfica”

Brian de Palma

Està considerat el primer parc de la Barcelona moderna i es va “construir” a partir de l’enderroc de les muralles de la ciutat i de la Ciutadella militar que ocupava el mateix àmbit. Amb el triomf de la revolució liberal de 1868, l’espai de l’antiga Ciutadella militar va ser cedit per a la construcció d’un parc públic que, fent-se ressò de les aspiracions de modernitat i europeisme de la Barcelona d’aleshores, conjugà l’ideal higienista, l’oci i la difusió de la ciència amb l’ideal de modernització i renovació urbana.

No faré cap resum fidel, complet, ni exhaustiu de la història del parc ni tampoc una posada al dia de les propostes actuals que el segueixen “dibuixant” -la Wikipèdia i la premsa ja en van plenes i les podem llegir molt fàcilment-. Donaré només algunes pinzellades que em semblen interessants, un passeig pel Parc de la Ciutadella per a mostrar que, lluny de voler analitzar cadascuna de les seves històries, passejar-lo és inserir-se en un pla-seqüència que ho conté tot sense consciència del seu muntatge i amb la natural evolució del temps en l’espai, d’on cadascú n’és actor i espectador únic.

L’estretègia militar petrificada

La Ciutadella militar fou la principal plaça forta construïda a la costa mediterrània. Barcelona comptava aleshores amb dues estructures militars essencials: Montjuïc i la Ciutadella. Les 28,6 hectàrees de la Ciutadella representaven grans dimensions respecte a la mida de la ciutat de Barcelona aleshores, una superfície que estigué militarment operativa fins al 1868 -150 anys, des de 1716-. L’enderroc de les muralles de la ciutat el 1854 no havia afectat encara la Ciutadella i no fou fins al període entre 1869 i 1884 que es van dur a terme els enderrocs. El 12 de desembre de 1869 es cedia el solar a la ciutat, amb la condició expressa de formar-hi un jardí públic. Dos anys més tard es va celebrar un concurs de projectes on participaren Josep Fontseré, Francesc Soler o Cerdà entre d’altres… Guanyà la convocatòria Josep Fontseré. Era una gran ocasió perquè la ciutat disposés d’aquest àmbit per compensar la manca d’oportunitats del sector públic a la resta del Pla Cerdà. Un espai, a més, consagrat a la higiene pública i a la difusió de la cultura.

Estàtua eqüestre del general Prim

Del complex militar només es van conservar tres edificis, que encara avui segueixen dempeus, i que estaven situats al voltant de l’antic pati d’armes. El primer va ser el Palau del Governador, actualment seu de l’INS Verdaguer. El segon va ser la capella, que va conservar la seva funció com a parròquia castrense de Barcelona. I el tercer va ser l’arsenal, destinat a magatzem de pólvora i bales que és actualment la seu del Parlament de Catalunya.

Naturalitzar i civilitzar la modernitat

“Els jardins són a les ciutats allò que els pulmons al cos humà”

Josep Fontseré

La creació del Parc de la Ciutadella anà lligada al corrent de creació de parcs a Europa. La primera etapa -amb la construcció del llac i la gruta de la cascada monumental lligats al concepte de natura saludable- anava més associada a la idea de parc higiènic i volia introduir la natura a la ciutat per a suavitzar els efectes de la industrialització i la duresa de la vida a la ciutat moderna. Una etapa de Naturalització de la modernitat. A poc a poc, la tendència anà adoptant un caire més científic. Calia domesticar la natura com a base i recurs per a modernitzar el país.

Urbanísticament, Fontseré s’inspirà principalment en Cerdà, enquadrant el Parc per les vies de l’Eixample: orientació preferent vers la ciutat nova i fins i tot amb la traducció de la dualitat de Cerdà. De fet, saltant al moment actual, s’ha recuperat aquest motor inicial per a continuar millorant el Parc com a element clau de la ciutat de Barcelona, apostant per una estratègia científica –la Ciutadella del Coneixement– i urbanística que impulsaria de nou el parc i el seu entorn com a centre de coneixement científic, investigació i innovació punter al sud d’Europa.

Però tornant al segle XIX, a partir de 1885, el projecte de Fontseré quedà subordinat a la proposta de la futura Exposició Universal de 1888, donat que -tot i que ell n’estava en contra i insistia en la incompatibilitat entre Exposició i Parc- es va pactar emprar els terrenys encara no utilitzats de la Ciutadella (entre la plaça d’Armes i la corba de les vies del tren) per a donar resposta als 200.000 m² necessaris per a l’ocasió. Fou aleshores que es nomenà Elies Rogent com a responsable de les obres del 1887. Amb ell, l’àrea de l’Exposició, a més, es va estendre a tot el parc, assolint 450.000 m² (més del doble de les previsions). La iniciativa de l’Exposició semblava conferir un factor de desnaturalització sobre la proposta del Parc -aleshores- inacabat. També es podria llegir com una oportunitat per culminar un projecte que ja portava vint anys de compromís.

Projecte del Parc de la Ciutadella presentat al concurs convocat per l’Ajuntament al 1871 i guanyador. Es presentava sota el lema: “Los jardines son a las ciudades lo que los pulmones al cuerpo humano”. Fons: Arxiu Municipal de Barcelona.

1988: Barcelona s’exposa al món des de la Ciutadella

Les exposicions internacionals eren el gran aparador al món de la modernitat. Entre els anys 1851 i 1889 s’organitzaven al voltant d’un gran palau central on es reunien els diferents productes a mostrar. D’aquí en endavant, des de l’Exposició Colombina de Chicago de 1893, les exposicions van prendre una nova configuració com a ciutats de somni amb palaus, jardins i llacs, assemblant-se cada cop més als contemporanis parcs d’atraccions. L’Exposició de Barcelona del 1888 pertanyia encara al primer grup, tot i que, en el límit del canvi, i ja es podien detectar alguns factors més lligats a la fantasia ociosa de la cultura massiva posterior.

La major part de pavellons i construccions de l’Exposició van ser enderrocades -com era previst fer-, però se’n van conservar algunes com: l’Arc del Triomf, l’Umbracle, l’Hivernacle, el Museu Martorell, el Castell dels Tres Dragons, La cascada monumental i, fora de l’àmbit, el Monument a Colón. Caldria afegir el projecte urbanístic i d’urbanització que, com sempre s’ha donat en els grans esdeveniments culturals o esportius, han suposat una oportunitat per a continuar dibuixant les traces de la ciutat.

 

El Parc, un veritable gabinet de les curiositats

Els gabinets de curiositats sovint representaven avenços científics i, com el seu nom indica, són “habitacions” de meravelles i elements curiosos. Els més antics són del segle XVI, així, doncs, quan el projecte del parc s’engega, ja funcionen com a context i concepte. I és que la Ciutadella es podria llegir com un d’ells, un gabinet open air, a vessar de meravelles i curiositats científiques, arquitectòniques i modernes -o no-.

Gravat de Ferrante Imperato per a Dell’Historia Naturale (Nàpols, 1599), la primera il·lustració d’un gabinet de curiositats en història natural.

Alguns paràgrafs més endavant podreu comprovar algunes construccions o escultures que, tot i portar una pila d’anys en el mateix punt -o d’altres- del parc, de vegades són peces estranyes que ni tan sols hem vist o recordem. Em deixaré moltes altres, però almenys en llistaré algunes com a curiositats, per si de cas no les coneixen. La cascada monumental que de ben segur hem vist i ens hem aturat a contemplar amb deteniment i potser fotografiat té un element -o tenia-que possiblement no coneguin: un aquari. A la proposta escultòrica de la cascada hi van participar els millors escultors del moment i era una proposta molt típica en els parcs de la resta d’Europa. Consisteix en un arc del triomf, 2 pavellons laterals rematats per dues ales i, a banda i banda, dues escalinates. En el projecte hidràulic sembla ser que hi ha autoria de Gaudí. Però encara més: pujades les escales, darrera de la porta del pavelló dret -avui tancada- trobàvem l’Aquari.

Es tracta d’una mena de gruta artificial molt rugosa i gaudiniana que es va mantenir fins al 1930 i que va esdevenir aleshores la primera exposició d’animals vius a Barcelona, abans del zoo. Després, aquests es traslladaren al zoològic i avui, aquest espai tancat al públic, són magatzems de Parcs i Jardins. A la part central del recinte expositiu del 1888 hi havia una Ocellera, una gran gàbia, també prèvia evidentment al zoològic, plena d’aus i que desaparegué a la Guerra Civil. Al costat de l’Estació de França, la Vaqueria Suïssa, que feia de suport com a cafeteria restaurant i on es venia llet a granel. Es va desmantellar el 1926. També podíem trobar un globus aerostàtic: el Globus Captiu, que s’aixecava 300 metres i permeté fer les primeres fotografies aèries d’Espanya.

La popularització de la ciència

Façana del Museu Martorell inaugurat el 1882, primera seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i primer museu públic de la ciutat.

Després de l’Exposició va decaure l’eufòria inicial amb què s’havia emprès el disseny del parc i molts dels projectes pensats inicialment per al recinte van quedar al tinter, com un panteó de catalans il·lustres, una biblioteca d’autors catalans, un jardí botànic o la reconversió de l’antic arsenal en palau reial.

Les següents intervencions van seguir les línies generals del projecte de Fontseré, encara que amb algunes modificacions. L’objectiu va continuar sent un parc destinat a l’oci, la cultura i el simbolisme catalanista i els primers treballs es van encaminar al desmantellament dels pavellons construïts de forma provisional per a l’Exposició, així com la restauració i consolidació dels que havien de quedar de forma permanent.

La popularització de les ciències naturals al públic urbà del segle XX continuaria, però, essent un dels propòsits del seu programa. En aquesta etapa -el 1906- es creà un organisme municipal per a dirigir les col·leccions del Museu Martorell i les de la nova instal·lació del Parc zoològic, La Junta de Ciències Naturals de Barcelona. La Junta va proposar també omplir el parc de la Ciutadella amb les escultures de les espècies de grans mamífers fòssils que s’havien trobat a Catalunya dins d’aquest programa de popularització de les ciències naturals, però fora de les parets del museu. Estaven inspirats segurament en les escultures dels dinosaures del parc del Cristal Palace de Sydenham, a Londres.                       

Les espècies a reconstruir havien de ser aquelles de les que s’havien trobat restes en terres catalanes. S’entenia el parc, doncs, com l’escenari privilegiat on exhibir ciència i natura. Un paisatge d’escultures amb una curosa voluntat de disseny on predominaria la informació visual per sobre de la textual (mateix principi que s’havia posat en pràctica a la seu de Londres i que els autors de la proposta havien visitat).

Circumstàncies polítiques i de pressupost van impedir-ne l’execució. Només es va arribar a materialitzar una d’elles: la del mamut que avui tots coneixem. Aquesta havia estat la primera espècie de mamífer prehistòric a ser desenterrat a Catalunya.

El mamut del Parc de la Ciutadella
Photocall de més d’un segle per a barcelonins i turistes

“… instalaciones que serían altamente instructivas, familiarizando al público en el conocimiento de tales seres y, por ende, iniciándolos en varios conocimientos geológicos”. Barcelona, 15 setembre 1906

Així doncs, l’escultura del mamut era la primera -i és l’única- d’una sèrie de reproduccions de mamífers fòssils a escala natural que s’havien de construir a diferents punts del parc (eren dotze, les previstes).

Representa “científicament” un animal del passat geològic de la Terra, però no un animal qualsevol: el mamut era català, trobat a Catalunya i que, a més, havia permès als naturalistes catalans posar-se al nivell dels “pobles nous”.

Interessant també destacar que fou construït emprant el coneixement científic i una tècnica constructiva innovadora, subratllant la modernitat: és de formigó armat i, no oblidem que estem a principis -molt a principis- del segle XX, quan aquest material tot just es començava a introduir a la ciutat i que aportava connotacions d’urbanitat i modernitat a l’objecte. L’escultura, obra de Miquel Dalmau, es va inaugurar el 1907.                           

Imatge de 1907, de la construcció del mamut.

Avui, el mamut, es manté en peu i absolutament en forma, en tots els sentits: materialment impecable i, segueix sent el perfecte photocall per a famílies, barcelonins o turistes: tothom fa els torns i la fila necessaris per a endur-se la foto que escala perfectament la bèstia negra. Els nens solen seure a la trompa, és tot un clàssic.

Entre els arbres del Parc, els animals de Berger i la Muntanya de Montserrat

És probable que en les nostres visites al Zoo de Barcelona haguem passat de llarg de la curiosa reproducció de la muntanya de Montserrat. Va ser projectada per l’arquitecte Josep Fontseré en la primera etapa del projecte inicial del parc de la Ciutadella tot i que no va ser inaugurada fins al desembre de 1895.

Era un costum de l’època el de reproduir en aquests jardins alguna de les muntanyes simbòliques de la zona. Si bé a altres indrets els protagonistes foren els Alps o altres relleus populars, en el cas de Barcelona, quedava clar quina muntanya havia de ser l’escollida.

Així doncs, al llarg del segle XIX les muntanyes artificials s’imposen en els parcs públics, zoològics i poc després del canvi de segle en els parcs d’atraccions de tot el món adoptant formes més relacionades amb les grans roques característiques de l’alta muntanya. La introducció de muntanyes artificials i grans roques en els zoos s’atribueix a Carl Hagenbeck, un naturalista alemany, domador, importador d’animals, director de circ i fundador el 1907 del Tierpark Hagenbeck en Stellingen-Hamburg. Hagenbeck va transformar el disseny dels zoològics construint espais expositius amb paisatges i hàbitats seguint idees conservacionistes, amb una visió naturalista pionera entre els zoològics de la modernitat. Va idear un concepte de zoològic sense gàbies i on els animals s’exhibien en espais oberts i amb escenografies de fons. La finalitat d’aquestes escenografies amb arquitectures muntanyoses era la de representar amb fidelitat l’hàbitat geogràfic dels animals imitant muntanyes sobre una base geològica real.

La “muntanya de Montserrat” estava oberta al públic i es podia accedir fins a la part superior mitjançant un circuit d’escales i rampes. Fins a finals dels anys setanta encara n’eren accessibles alguns trams i es podia gaudir de les vistes que oferia l’alçada i de la proximitat dels herbívors i dels voltors que hi niaven. Després es va tancar totalment l’accés al públic i l’espai va quedar en exclusiva per a cabirols, cabres salvatges i altres herbívors d’alta muntanya.

La rèplica, ara integrada dins les instal·lacions del Zoo, està materialment construïda a partir d’una estructura de murs de maó i voltes de maó de pla reforçades amb bigues i jàsseres de ferro. Per sobre d’aquesta s’estén una xarxa de galliner que dona suport al morter. El seu interior és buit per alleugerir càrregues i la superfície exterior està recoberta amb morter de calç amb l’addició d’àrids de la mida adient per imitar el conglomerat amb les formes i textures singulars de la muntanya. El conjunt està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Ciència i culte a la natura es fusionen amb catalanitat, i el resultat és aquesta reproducció pionera a Europa.

Sembla doncs que hi ha certa redempció en el tractament -potser no tant en el tracte- envers els animals, però no per això, ens en sortim del tot. Podríem referenciar i esmenar la lucidesa de John Berger en el seu llibre Sobre la mirada de 1980, en el capítol concret Per què mirar els animals?. La societat capitalista ha desviat aquestes vides paral·leles animal-humà, encara que es donin paradoxes com l’auge de les mascotes. Segons la seva opinió, els zoos són «un monument» a la pèrdua històrica que ha suposat la ruptura d’aquella mirada entre l’home i l’animal, que probablement va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la societat humana i amb què, en tot cas, havien viscut tots els homes fins fa menys d’un segle. Aquesta mirada s’ha extingit. Aquí els animals no s’utilitzen com a recordatoris de l’origen, o com a metàfores morals, s’utilitzen massivament al servei de les persones. El moviment que acaba amb la banalitat de Disney va començar com un somni profètic inquietant a l’obra de Grandville”. Berger maneja tota mena de referències, des de la literatura a la filosofia i l’anàlisi cultural, cosa que li permet passar amb naturalitat de Rousseau i Lévi-Strauss a l’Ànec Donald. I aquí estem encara… vestint els animals- mascotes, amb abrics, faldilles, i fent-los les mil-i-una com si tornats a la infància, vestíssim la Barbie Superstar. En fi, no em desviaré, però aquest tema d’hipertròfia zoològica donaria per a un reportatge sencer.

“En cap lloc d’un zoològic un estrany pot trobar l’aspecte d’un animal. Com a molt, la mirada de l’animal parpelleja i passa. Es miren de costat. Miren cegament més enllà. Escanegen mecànicament… Aquella mirada entre l’animal i l’home, que pot haver tingut un paper crucial en el desenvolupament de la societat humana, i amb la qual, en tot cas, tots els homes havien viscut sempre fins fa menys d’un segle, s’ha extingit. Mirant cada animal, el visitant no acompanyat del zoo està sol”.

About Looking (1980), capítol “Per què mirar els animals?”. John Berger.

Les mil i una escultures

Seguint amb la llista d’elements característics de la Ciutadella -una mica aleatòriament-, trobem un ampli mostrari escultòric de diversos estils i llenguatges que s’actualitza i que encara avui creix. D’entrada -literalment-, trobem quatre al·legories que franquegen, en parelles, les dues portes principals d’accés al recinte: indústria i comerç; marina i agricultura.

El monument de Barcelona a Prim, fou creat amb un disseny arquitectònic de Josep Fontseré i escultura de Lluís Puiggener. Destruïda l’obra original el 1936, va ser substituïda el 1948 per una altra elaborada per Frederic Marès. El monument està dedicat al militar i polític català General Joan Prim, impulsor definitiu de l’enderrocament de la Ciutadella que hi havia als terrenys que actualment conformen el parc públic.,

El Desconsol de Josep Llimona és una de les estàtues més populars de la Ciutadella, i es troba ubicada a l’estany que hi ha davant de l’entrada principal del Parlament de Catalunya. En realitat és una còpia de l’escultura original que es conserva al MNAC. La que hi ha a la Ciutadella, a diferència de l’original de marbre blanc, està elaborada amb un material resistent a la contaminació i a la intempèrie.

L’escultura als voluntaris que trobem molt a prop de l’actual Parlament, obra de Josep Clarà, feta en bronze, està dedicada a la memòria dels voluntaris catalans que van anar a lluitar a la  Primera Guerra Mundial. Es va inaugurar el 14 de juliol de 1936, tot i que es va idear el 1918, a punt d’acabar la Primera Guerra Mundial, i es va acabar el 1923. Però davant de la impossibilitat de celebrar actes públics d’autodeterminació catalana durant la dictadura de Primo de Rivera, la inauguració es va haver de postergar durant tretze anys.

El 1894, en el transcurs de les obres de reurbanització del parc després de l’Exposició del 88, es van emplaçar dues placetes amb fonts, ubicades a banda i banda de la nau central del Palau de la Indústria, l’edifici principal de l’Exposició, desmantellat el 1930. La primera, la font de l’Àguila, va ser enderrocada el 1963 durant unes obres d’ampliació del Zoo; la segona, la Dama del Paraigua, obra de Joan Roig i Solé del 1884 i que ocupava la galeria central del Palau de la Indústria durant el 1888, es troba actualment dins del Zoo.

En un principi, la Dama del Paraigua va ser rebutjada pel públic barceloní, que la van considerar massa banal en comparació de la resta de la decoració monumental i més ostentosa del parc. Amb el  temps, però, els barcelonins es van enamoriscant amb aquesta simpàtica figura, i amb el temps es va convertir en una de les escultures més emblemàtiques de la ciutat.

Dins del Zoològic també trobem l’escultura homenatge a Walt Disney -1969-, mort tres anys abans i gran amic dels animals, que els personificava en els seus episodis de dibuixos animats. L’autora, Núria Tortras va escollir fer un homenatge simbòlic, per a la qual cosa va crear un grup de cinc cérvols saltant, inspirant-se en la pel·lícula Bambi.

També destacar tot un conjunt de bustos de personalitats relacionades amb la cultura catalana que hi ha repartits pel parc com a resultat d’una iniciativa per commemorar els 50 anys de la restauració dels Jocs Florals del 1908.

Ja en els anys vuitanta i noranta s’inclogueren obres de Xavier Corberó -com una de les Fonts de la Corporació Metropolitana de Barcelona (1985)-, de Cristian Cirici -els Tres Dracs de ferro (1989)-, o d’Antoni Clavé, com l’Homenatge a l’Exposició Universal de 1888 (1991).

Ja entrats al segle XXI, continuen apareixent noves peces amb noves històries, noves actualitats com El Monument en memòria dels gais, lesbianes i persones transsexuals represaliades, del 2011, entre d’altres. A totes elles, caldria sumar-ne les que al llarg del temps han desaparegut.

LA SUPERPOSICIÓ: DE L’ ESTRATIFICACIÓ I LA SIMULTANEÏTAT

La simultaneïtat de la lectura actual del parc, tot i que no anul·la cadascun dels moments i els estrats que la componen, sí que esborra els límits de cadascun d’ells com a fets aïllats i permet establir l’articulació de tots ells per esdevenir el Parc de la Ciutadella d’avui. La simultaneïtat els vincula i teixeix una nova realitat de complexitat estratificada en el seu recorregut. Una lectura contínua.

Un parc públic, un parlament, un institut, un museu, un zoològic, un hivernacle, mil i una escultures… són alguns dels usos i espais que conviuen avui al Parc de la Ciutadella. Però no només això: una ciutadella militar, un projecte cientificomuseístic, una voluntat higienitzadora o una exposició universal… també romanen i conviuen, integrant-se als vestigis -o no tan vestigis- i conferint-li altres i variades singularitats. Tots ells i les seves raons de ser ens van justificant la seva Història i les seves històries.

També podem traspassar els límits del recinte del Parc i presenciar com la ciutat contrasta i esdevé teló de fons. Altres parcs, el Central Park de Nova York en seria un exemple claríssim, són prototip més adient d’aquest fet: el contrast entre l’arquitectura de línies rectes, materials llisos, nous, brillants, racional… i la rugositat del parc, orgànic i sinuós, natural, que esdevé, fruit justament d’aquesta trobada d’extrems, una perfecta estampa de pintoresc modern, tal com defineix Iñaki Ábalos al seu Atlas del paisaje. Al Parc de la Ciutadella costa visualitzar la ciutat de fons i el contrast que ofereix el parc novaiorquès, estem molt més immersos en una illa i un retall de natura dins la ciutat, que pràcticament desapareix als nostres ulls.

Un parc que és al mateix temps exposició i registre de “l’esdevenir” de l’arquitectura… una mena de museu imaginari i una successió temporal i espacial d’idees, esdeveniments, vides… que es tradueixen i s’abrevien en una seqüència formal on desapareixen les mans dels “dibuixants”. El parc com a museu imaginari, escenari i fons d’escena, pla seqüència dels segles.

“El present rellegeix el passat. És des d’avui des d’on es revisen els sistemes que organitzen les sèries històriques. És la mirada contemporània la que redescobreix aspectes d’altres temps que fins ara havien quedat conclosos.”

El museu imaginari. André Malraux, 1947

L’autora: Cristina Arribas és arquitecta