Barcelona s’il·lumina

“Quan es fan foscos els dies i deixem de ser esclaus, les tristors són alegries i obrim portes sense claus. Quan es mor la rutina en un racó de la ciutat Barcelona s’il·lumina quan et tinc al meu costat”.

A finals de l’any 2018 es varen  publicar a la premsa de Barcelona tot un seguit  d’articles i reportatges denunciant que l’espai públic de la ciutat està mal il·luminat per culpa d’un enllumenat públic deficient. L’assumpte podria semblar una campanya dels mitjans fins a l’oposició política amb l’objectiu d’anar preparant l’ambient de cara a les properes eleccions municipals. No obstant això, amb una mica més de reflexió, ens adonem que ens trobem en els dies més curts i foscos de l’any que són previs al Nadal, que és quan més es necessita l’enllumenat artificial.

Pensar així pot semblar ingenu, però és que el motiu polític no sembla tenir gaire sentit, atès que, d’una banda, tant el govern com l’oposició coincideixen en bona part del diagnòstic i, de l’altra, vist amb perspectiva, la situació actual és responsabilitat dels diversos governs que ha tingut la ciutat en els darrers anys, juntament amb els seus respectius socis en cada legislatura. És a dir, que quasi tots els grups polítics en podrien ser “culpables”.

El fet és que la ciutat disposa avui  d’un pla per la millora de l’enllumenat públic anomenat Pla de renovació integral de l’enllumenat, que en un any només ha pogut ser aplicat en un 10% de la seva extensió. Els mitjans de comunicació, pel que hem pogut trobar, no expliquen quin és el motiu de la lentitud d’aquest pla però es fan ressò, per contra, d’un munt de problemes i propostes per resoldre’ls, que van des d’algunes molt raonables fins a d’altres que no ho són gens o que barregen conceptes que no tenen relació amb el problema, o no estan prou explicades (1).

I perquè tampoc aquest escrit no sembli partidista, el primer que cal dir és que des de fa anys i amb els governs de tots els colors, l’Ajuntament ha estat millorant l’enllumenat i quasi sempre ho ha fet amb encert. La pregunta és: per què no s’actua més? ja que sembla que molt de l’enllumenat és antic, ineficient i s’espatlla sovint (suposem que fent un manteniment prou correcte).

Estalvi d’energia i confort

El reemplaçament d’aquest enllumenat -que és realment un problema en alguns carrers- caldria fer-lo al més aviat possible amb el que s’estalviaria energia, costos de reposició i desconfort. Segurament la resposta és que la magnitud de la feina és molt gran (Barcelona té més de 146.000 lluminàries públiques) i no és un problema només de diners, sinó també de temps i de gestió (que torna a ser temps, en realitat). En aquest cas tots els consistoris anteriors haurien d’haver previst aquest problema i començar a posar-li remei fa molt temps ja que la degradació no ha començat fa quatre dies; és evident que en un any, -ni tan sols en un mandat- no es pot solucionar completament, atès el seu abast.

En tot cas nosaltres recomanem que, de començar a fer-ho, ho facin al revés del que és usual, és a dir que comencin pels espais més humils i domèstics, els carrers més estrets i amb més potencial de convertir-se en marginals. Pensem que s’ha de començar per ajudar al més dèbil.

A Mollerussa (Pla d’Urgell) l’arquitecta Cristina Clotet i l’arquitecta tècnica Esther Gatnau ho han entès així (2) i l’enllumenat més acurat l’han concentrat en els carrerons més petits del centre de la ciutat, que estan remodelant.

El mateix criteri però a la inversa, en els carrerons més petits es reforça la seva “autoestima” amb el mateix recurs de llum al paviment, a més de dotar-los d’un alt nivell lumínic. La proposta de les garlandes de llumetes de colors dels comerciants del barri de la Ribera, a Barcelona, que cita algun diari, també és vàlid si els veïns que hi resideixen hi estan d’acord.

El que no funciona en aquests petits carrers és l’enllumenat variable en intensitat, ja que si la part per on no es passa resta a les fosques la inseguretat encara és major atès que la visibilitat es redueix encara més al estar els ulls acostumats a un major nivell d’il·luminació. Aquests sistemes de regulació, encara costosos de compra i manteniment, serien molt més útils per a grans avingudes si bé encara seria millor -sempre que es fes amb sistemes que estalviïn energia- reduir-hi la intensitat globalment a partir d’una certa hora, però no en carrers petits i tortuosos, que han d’estar ben il·luminats i sobretot, il·luminats uniformement tota la nit.

Aquest concepte de la uniformitat, juntament amb el del nivell d’il· luminació són els més importants i els que ens poden resoldre la majoria dels problemes. L’arquitecte Oscar Tusquets al llibre Todo es comparable (3) cita a Arnaud, un especialista en enllumenat francès amb qui treballava, que recorda que, de petit, ara fa uns 70 anys, París no tenia més llum que ara sinó, al contrari, el seu nivell d’il·luminació era més baix però repartit entre molts punts de llum de gas, de baixa intensitat.

Il·luminar sense enlluernar

Pensem que possiblement per això, els edificis il·luminats i els espais públics emfatitzats amb un nivell lumínic superior, semblava que brillessin més, motiu pel qual era coneguda, llavors, París com la Ciutat de la Llum. Tusquets conclou, amb raó, que no enlluernar és la base d’un bon enllumenat. L’enlluernament és degut a què els nostres ulls, dins d’uns límits, s’adapten al nivell de la llum ambient però aquesta adaptació és lenta i els canvis sobtats del nivell d’il·luminació ens ceguen, tant si es passa de més a menys com de menys a més.

Però, precisament perquè els nostres ulls s’adapten a diferents nivells d’il·luminació, és pel que, des de fa ja uns quants anys, s’ha anat baixant la intensitat dels nostres fanals sense que la majoria de la població se n’hagi adonat.

Demanar més llum és, doncs, erroni i sovint contraproduent. Tenir una alta potencia d’il·luminació perquè la ciutat “llueixi” i “tingui més alegria” -com demanen alguns- és un error i a més és innecessari.

Es necessita energia i “alegria” en un estadi de futbol o en una discoteca, però per què ho ha de ser en un espai públic no representatiu? Sense arribar als extrems d’algunes ciutats com Viena, Roma o Munic -fixeu-vos que són ciutats riques- que han baixat d’una forma dràstica, fins i tot incòmoda, els seus nivells d’enllumenat, preferim un espai públic tranquil, sobretot si es majoritàriament residencial, amb un nivell lumínic més baix, que indueixi a parlar més fluix als vianants i a reduir la velocitat als vehicles. Millor una ciutat que doni una imatge civilitzada i respectuosa amb el medi ambient i amb els residents que una imatge “alegre” i malgastadora (5).

Un carrer escassament il·luminat afectarà sens dubte el seu comerç, però posar massa llum no resol cap dels problemes dels nostres botiguers. I, com al París dels anys 30 que cita Tusquets, donar una sensació de lluminositat a l’aparador d’un comerç –i per tant cridar l’atenció del possible comprador– s’aconseguirà amb menys watts, és a dir, de forma més barata, en un carrer amb un nivell d’enllumenat més baix que en un excessivament il·luminat.

A més, no hem d’oblidar que s’ha de reduir en el possible la contaminació lumínica: la major part d’aquesta contaminació no ve dels punts de llum enfocats cap amunt -que son molt pocs-, sinó de la llum que rebota en els paviments i façanes, que són prou reflectants com per enviar cap al cel bona part de la llum que els arriba. Per tant, a més intensitat lumínica, més llum reflectida, més energia perduda i més contaminació.

Il·luminació uniforme

Tornant al concepte d’uniformitat, s’ha de tenir en compte com són els nostres ulls, desenvolupats per a un tipus de llum uniformement repartida com és la del Sol. L’enllumenat públic ha de fer-se doncs, també el més uniforme possible per ser confortable i no crear alternativament zones obscures i zones massa il·  luminades.

La uniformitat depèn de la intensitat i superfície de l’emissor de llum, de la distància entre emissors i de l’alçada respecte al pla que cal il·luminar. Es poden posar torres molt altes, molt separades i molt potents o bé petits fanals molt junts i de baixa alçada i aconseguir igualment uniformitat. Però el segon cas obté altres beneficis: menys enlluernament al mirar al focus emissor, no il· luminar innecessàriament façanes i obertures d’edificis, on pot arribar a ser molt molesta, facilitar el manteniment, menys despesa energètica, al ser a prop del punt que cal il·luminar i, segons siguin els arbres de cada carrer, també evitar que la llum dels fanals sigui tapada per les fulles de les copes.

Aquesta segona opció té també alguns desavantatges: major cost de construcció, al tenir que posar més punts de llum i més fanals i més vulnerabilitat enfront al vandalisme. Tant en aquest cas com en el que un fanal s’espatlli per motius involuntaris, sí que són útils els sistemes de sensors que detecten l’avaria i avisen al servei de manteniment immediatament, de forma que la reparació es pot fer molt més ràpidament i evitar així precisament punts foscos per falta d’uniformitat lumínica.

Ara bé aquests sistemes són costosos i laboriosos d’implementar, no com en l’anunci d’Amazon passat per televisió aquest darrer Nadal, en el que semblava que posant un pot cilíndric -que anomenen Alèxiasobre una taula ja es podia controlar domòticament tot un habitatge. Per cert, caldrà anar molt en comte amb Amazon perquè aquest gegant de la venda on line sí que pot desertitzar de comerços els nostres carrers en pocs anys si no prenem consciència -tant o més els usuaris que els
propietaris dels comerços- d’aquest perill.

Il·luminar amb leds

Per no enlluernar també s’han d’evitar (millor amb sentit comú que no amb prohibicions) els panells lluminosos de leds que alguns comerços i alguns bancs posen als seus aparadors, amb una intensitat lumínica que no tan sols molesta sinó que a vegades fins i tot espanta, al canviar sobtadament la intensitat de les seves imatges. O aquestes creus de farmàcia que t’has de tapar els ulls quan hi passes a prop del que enlluernen i a més, de lluny, es confonen amb els semàfors, verds o vermells. Si ens pensem que, perquè els leds poden fer la mateixa llum gastant un 10% d’energia, podem seguir gastant la mateixa quantitat d’electricitat és que no hem entès quina és la utilitat del progrés tecnològic, ni quines son les amenaces al nostre planeta.
Tampoc ningú ha de pensar que si hi ha més llum desapareixeran els delinqüents. És cert que una bona il· luminació ajuda a sentir-se més segur en un espai però és difícil evitar el sentiment de solitud i desemparament quan un torna a casa cap a les quatre de la matinada per molta llum que hi hagi.

Per últim, tampoc millorar la il·luminació pot millorar alguns espais públics mal endreçats (6). Hi ha carrers a Barcelona que no tenen remei, com la Via Laietana, per molta llum que els hi posem. El que s’ha de fer amb aquests espais és una actuació completa, acurada i valenta; llavors sí que l’espai millora. Un exemple positiu -ben proper a la Via Laietana- és el de la plaça de Ramon Berenguer el Gran: on abans uns focus excessius i ineficients projectaven l’ombra de l’escultura del comte, ben retallada sobre les façanes de la plaça, per a major glòria i honor, no del nostre comte sinó de la contaminació lumínica.
I on les voreres eren estretes i plenes de turistes baixant dels autocars, ara hi ha un espai ampli, confortable i ben il·luminat, gràcies a la, reforma total que s’ha fet d’aquest espai. Això és el que necessita tota la Via Laietana si es vol millorar.

El més greu d’aquest debat als diaris és que sembla que no aprenguem del que hem passat ni -encara pitjor- que no vulguem veure el present ni el futur. Encara que Barcelona tingui l’economia sana, cal estalviar energia, tota la que es pugui i sigui raonable per reduir la contaminació lumínica, per reduir la contaminació produïda per la generació d’electricitat i per reduir els seus costos econòmics i destinar els diners estalviats a coses més necessàries. I si no es tenen gaires recursos econòmics -que si mirem, en global, l’economia del nostre país, aquesta és la nostra situació- no podem endeutar-nos
per coses que no calen. No siguem de nou, nou rics amb els nostres recursos públics!