Tot sembla indicar que per fi es donen unes condicions més favorables per dur a terme un procés que va amb dècades de retard amb un escenari de transformació postpandèmia i amb l’experiència recent d’un repte sanitari que també ha estat complex, perillós i global

El parc d’edificis és responsable aproximadament del 36% de les emissions de CO₂ de la Unió Europea, així com del consum del 50% dels materials extrets, del 50% de l’energia, del 33% de l’aigua i del 33% de la generació dels residus (dades aproximades que poden variar segons la font). Ens trobem per tant, davant d’un sector que és clau en qualsevol estratègia de reducció d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, principalment del CO₂ que dóna nom als conceptes de descarbonització i al de petjada de carboni, al qual ens referirem més endavant.

Per tal d’entendre la magnitud del problema i situar-lo en context, cal entendre que les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle només són un aspecte de tots els que considera el concepte de petjada ecològica (no confondre amb petjada de carboni). El càlcul de petjada ecològica permet comparar en hectàrees globals la superfície que demanda una població amb la qual disposa (biocapacitat). Aquesta superfície inclou elements com terres de conreu/pastura, terrenys edificats, superfície forestal, àrees per absorbir els residus/emissions, etc. Si la demanda de béns i serveis supera el que poden regenerar els ecosistemes d’una regió o el planeta totalment, aleshores hi ha un problema de dèficit.

Ens trobem davant d’un sector que és clau en qualsevol estratègia de reducció d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, principalment del CO₂

Segons l’ONU, l’actual consum de recursos naturals requereix de gairebé dos planetes, quan evidentment només n’existeix un. En aquest sentit, és important tenir en compte que la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle no és l’única limitació que ha d’afrontar el sector de l’edificació, per la qual cosa cal veure-ho com una oportunitat de reduir la petjada ecològica en general.

Manifestació contra el canvi climàtic

D’altra banda, en una societat globalitzada, cal recordar que en algunes regions del món, així com en alguns barris de la majoria de les ciutats més desenvolupades, encara hi ha mancances pel que fa a donar resposta a les necessitats més bàsiques, com pot ser la de gaudir d’unes condicions d’habitabilitat acceptables. Per tant, és necessari un equilibri entre qualitat de vida (mesurada amb indicadors com l’Índex de Desenvolupament Humà) i petjada ecològica a nivell local i global. Aquesta idea es troba recollida a l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible (Objectius de Desenvolupament Sostenible), impulsada per l’ONU.

L’actual consum de recursos naturals requereix gairebé dos planetes, quan evidentment només n’existeix un

Un dels majors reptes de la humanitat

Des de fa unes dècades, l’ésser humà s’enfronta a un dels reptes més grans de la seva existència, que és el de fer front a un dels impactes ambientals causat per ell mateix, de més magnitud, més complex, més incert i més perillós per a la vida tal com l’ha conegut. Ens referim al canvi climàtic provocat per l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle com a conseqüència de l’activitat humana. En aquest sentit, i després de diversos intents previs, l’Acord de París de 2015 és una fita important, ja que estableix mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2ºC respecte als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5ºC respecte als nivells preindustrials.

Fent una mica de memòria històrica, cal recordar que el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va ser creat l’any 1988 per facilitar avaluacions integrals de l’estat dels coneixements científics, tècnics i socioeconòmics sobre el canvi climàtic, les seves causes, possibles repercussions i estratègies de resposta. Més tard, el 1992, va ser adoptada la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que establia l’objectiu últim d’estabilitzar les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera a un nivell que impedís interferències antropogèniques perilloses en el sistema climàtic. Per tant, la Humanitat, a través de la ciència, fa almenys 30 anys que és oficialment coneixedora d’un problema que s’ha anat dilatant i agreujant en el temps, sense fer-hi front de forma decisiva, com sí es va fer amb l’adopció del Protocol de Montreal l’any 1987 per restringir les substàncies que estaven reduint la capa d’ozó.

A Catalunya, les afectacions del canvi climàtic ja són presents i aniran agreujant-se en les pròximes dècades. Els augments de temperatura i les onades de calor, que afecten la salut, cada vegada són més freqüents, accentuats a les ciutats per l’efecte illa de calor. L’augment del risc d’inundacions, de pèrdua de platges, de períodes de sequera i d’incendis forestals també és palès en els darrers anys. La pèrdua de biodiversitat o el possible empitjorament de la qualitat de l’aire a causa de la variació del clima, en poden ser altres conseqüències. Tot això té i tindrà encara més repercussió en àmbits com: el socioeconòmic, el sistema sanitari, les infraestructures, l’agricultura, la pesca, etc. Les Declaracions d’Emergència Climàtica, com la que van declarar recentment el Govern de Catalunya o l’Ajuntament de Barcelona, intenten alertar en l’àmbit local sobre aquest problema.

Incendis forestals arreu del món

Emissió de gasos amb efecte d’hivernacle

Pel que fa a la quantitat de gasos amb efecte d’hivernacle emesos, es mesura en massa de CO₂ equivalent (Kg CO₂ eq), la qual cosa s’anomena “petjada de carboni”, i pot contenir els sis gasos amb efecte d’hivernacle que recull el Protocol de Kyoto: diòxid de carboni (CO₂), metà (CH₄), òxid de nitrogen (N₂O), hidrofluorocarburs (HFC), perfluorocarburs (PFC), i hexafluorur de sofre (SF₆).

Si ens fixem en el sector de l’edificació, que és el que ens ocupa, cal distingir principalment entre dos tipus d’emissions de CO₂eq: les operatives i les incorporades (embodied). Tot i que les primeres poden ser del voltant del 72% en un edifici convencional, l’altre 28% de les segones és una quantitat important. Com a emissions incorporades, es poden considerar les associades als materials i als processos de construcció durant tot el seu cicle de vida de l’edifici. Les emissions relacionades amb els consums de l’edifici per al seu funcionament serien les operatives.

També cal tenir en compte que a mesura que les emissions operatives es redueixen gràcies a la reducció dels consums en els edificis més eficients, la proporció de les incorporades augmenta. És important identificar l’abast quan es parla d’emissions, ja que existeixen altres tipus d’emissions, com les dels desplaçaments dels usuaris des de i fins a l’edifici, que també poden estar relacionades amb el sector de l’edificació.

L’economia circular es pot definir com aquella en la qual el valor dels productes, materials i recursos es mantenen a l’economia durant el major temps possible

Els reptes de reducció d’emissions de CO₂ i en general els de reducció de la petjada ecològica dels edificis ja han estat recollits en el Pacte Verd Europeu, que estableix un full de ruta per fer d’Europa un continent climàticament neutre el 2050, dissociar creixement econòmic de l’ús de recursos i que no hi hagi indrets ni persones que es quedin enrere. Els Plans d’Economia Circular de la UE (de 2015 i 2020), així com la Estrategia Española de Economía Circular, España Circular 2030, també recullen aspectes de descarbonització de l’economia que poden estar relacionats amb el sector de l’edificació. L’economia circular, contràriament a la lineal, es pot definir com aquella economia en la qual el valor dels productes, els materials i els recursos es mantenen a l’economia durant el temps més gran possible, i en la qual es redueix al mínim la generació de residus.

Les Declaracions Ambientals de Producte (DAP) basades en una anàlisi del cicle de vida són essencials per conèixer els impactes ambientals dels materials

Anàlisi del cicle de vida del programa Construcción®

Anàlisi del Cicle de Vida (ACV)

Si hem de destacar una de les eines més potents de les quals disposem avui en dia per avaluar la petjada de carboni i per tant, el potencial de descarbonització dels edificis en el marc de l’economia circular, és l’Anàlisi del Cicle de Vida (ACV). Es tracta d’una recopilació i avaluació de les entrades, les sortides i els impactes ambientals potencials d’un sistema del producte a través del seu cicle de vida. A més del CO₂eq, permet mesurar i avaluar altres impactes que també són rellevants en el sector de l’edificació: acidificació, eutrofització, reducció de la capa d’ozó, formació d’ozó troposfèric, ecotoxicitat, esgotament de recursos naturals, consum d’aigua, generació de residus, etc. Cal tenir en compte que tots aquests impactes són indicadors de problemes majors, com poden ser els danys als ecosistemes (pèrdua d’habitats) i a la salut humana.

L’ACV s’hauria de començar en fase d’avantprojecte i avaluar totes les etapes i mòduls del cicle de vida de l’edifici tot establint l’objectiu, l’abast, realitzant l’inventari del cicle de vida, l’avaluació i, finalment, la interpretació dels resultats. La realització del ACV es troba estandarditzada per diverses normes ISO i EN per tal que les dades siguin el més comparables possibles, tot i que aquesta dificultat en l’accessibilitat i la comparabilitat de les dades és també una de les seves principals limitacions. Les Declaracions Ambientals de Producte (DAP), basades en un ACV, també són essencials per conèixer els impactes ambientals dels materials.

A més, la descarbonització també forma part de dues eines que està desenvolupant la Comissió Europea: EU Taxonomy i Level(s). La primera és un sistema de classificació que estableix un llistat d’activitats sostenibles per al medi ambient i és important per tal de facilitar les inversions sostenibles i dur a terme el Pacte Verd Europeu. La segona és un marc d’avaluació i informació que ofereix un idioma comú sobre el rendiment en sostenibilitat dels edificis a Europa. A les taules següents es mostren els objectius que consideren cadascun d’aquests sistemes.

És necessari que la tecnologia BIM s’implementi completament en totes les etapes del cicle de vida de l’edifici, però també incorporar altres tecnologies relacionades amb el concepte de Smart Building

Valoritzar els residus en la demolició d’edificis

Un dels punts febles del procés de descarbonització és la lentitud per assolir els objectius en els terminis establerts. Per aquesta raó, és imprescindible accelerar-lo mitjançant eines relacionades amb la digitalització dels edificis. És necessari que la tecnologia BIM s’implementi completament en totes les etapes del cicle de vida de l’edifici, però també incorporar altres tecnologies relacionades amb el concepte de smart building i l’anàlisi de dades en general, com poden ser el Digital Building Logbook o el Digital Building Twins.

Estratègies de descarbonització

Pel que fa a les estratègies de descarbonització del sector de l’edificació, la seva majoria són conegudes des de fa dècades i es complementen amb d’altres de noves o perfeccionades. Aquestes actuacions poden ser diferents per a cada etapa de l’edifici (disseny, construcció, operació i final de vida útil). A la taula adjunta s’inclouen algunes de les principals estratègies, diferenciant si es troben més relacionades amb les emissions incorporades o les operatives i indicant en quina etapa de l’edifici es duen normalment a terme.

ETAPES / TIPUS D’EMISSIONS	EMISSIONS INCORPORADES	EMISSIONS OPERATIVES
DISSENY	• Dissenyar per a necessitats reals i a llarg termini • Considerar la flexibilitat, l’ecodisseny i la reducció d’elements no funcionals • Evitar ubicacions en zones d’interès natural • Evitar zones de risc natural i terrenys on són necessàries fonamentacions complexes • Afavorir les ubicacions prèviament desenvolupades o malmeses • Optimitzar les solucions constructives per reduir les quantitats de materials • Prioritzar les solucions industrialitzades, baixes en carboni i de més durabilitat	• Reduir la demanda energètica amb estratègies passives: orientació i forma de l’edifici, proteccions solars, aïllament tèrmic, etc. • Reduir els ponts tèrmics i les infiltracions d’aire • Reduir el consum dels sistemes d’il·luminació i augmentar l’aprofitament de la il·luminació natural • Reduir el consum energètic amb sistemes i equips d’alta eficiència • Implementar sistemes de control i gestió de l’edifici • Completar l’electrificació dels edificis • Instal·lar fonts d’energia renovable en el mateix edifici o a la parcel·la • Promoure la connexió a xarxes urbanes de fred i calor eficients i d’origen renovable • Reduir la demanda d’aigua i promoure l’aprofitament d’aigües grises i pluvials • Promoure l’ús d’energia renovable per a la producció d’aigua calenta sanitària • Promoure les infraestructures verdes integrades en els edificis, ja que actuen com a embornals de carboni, proporcionen serveis ecosistèmics i fomenten la biodiversitat
CONSTRUCCIÓ	• Prioritzar materials de llarga vida útil, amb alt contingut reciclat, reciclables, reparables, actualitzables i reutilitzables • Prioritzar materials de proximitat en tot el seu cicle de vida • Utilitzar fusta i derivats de gestió forestal sostenible • Prioritzar materials que en la seva fabricació han reduït el consum d’energia i d’aigua, així com les distàncies de transport i la generació de residus • Per tal que siguin correctament reciclables i no danyar els ecosistemes ni la salut, cal prioritzar els materials que tinguin menys substàncies perilloses, siguin baix emissius (en compostos orgànics volàtils) i disposin de segells de transparència. • Prioritzar materials amb ecoetiquetes • Controlar els consums d’aigua i energia a obra • Realitzar una minimització i separació de residus correcta a obra, especialment dels residus perillosos. • Evitar en la mesura d’allò possible que els residus d’obra es destinin a incineració / abocador i valoritzar el màxim de residus	• Controlar que es mantenen els criteris de disseny que contribueixen a reduir les emissions operatives
OPERACIÓ	• Si es realitzen reformes o es reemplacen materials durant la fase d’operació, cal tenir en compte les mateixes estratègies que en fase de disseny i construcció • Realitzar un manteniment adequat de l’edifici per allargar la vida útil dels materials i dels sistemes constructius	• Mesurar tots els subsistemes que tenen un consum d’aigua o energia i analitzar les dades • Dur a terme auditories energètiques • Reduir la demanda d’aigua i promoure l’aprofitament d’aigües grises i pluvials • Promoure l’obtenció d’energia d’origen renovable on site i l’autoconsum per evitar costos i pèrdues pel transport de l’energia • Quan no sigui possible obtenir energia d’origen renovable on-site, proveir l’edifici d’energia d’origen renovable off-site • Quan no hi hagi altres opcions per reduir les emissions, promoure estratègies de compensació d’emissions • Realitzar un manteniment adequat de les instal·lacions • Considerar la reducció d’altres tipus d’emissions com les dels desplaçaments dels usuaris de l’edifici • Tot i que no estigui directament relacionat amb les emissions operatives de l’edifici, cal separar, minimitzar i valoritzar els residus que es generen a l’edifici, especialment els perillosos
FI DE VIDA ÚTIL	• Realitzar una minimització i separació de residus correcta a obra, especialment dels residus perillosos • Evitar en la mesura d’allò possible que els residus d’obra es destinin a incineració / abocador i valoritzar el màxim de residus • Intentar endarrerir el fi de la vida útil de l’edifici el màxim possible, mitjançant actuacions de reforma i rehabilitació. • Una vegada arribada la fi de la vida útil, cal realitzar desconstruccions amb selecció de materials, enlloc dels enderrocs tradicionals	• Una vegada arribi la fi de la vida útil de l’edifici, mantenir infraestructures de producció d’energia renovable construïdes on-site, si és possible, per reduir les emissions operatives d’altres edificis que estiguin connectats a la xarxa

En referència a les emissions operatives, cal recordar que la darrera modificació del CTE (Real Decreto 732/2019, de 20 de diciembre) defineix un edifici de consum d’energia casi nul (nou o existent) com aquell que compleix les exigències establertes en el DB HE Ahorro de Energía pel que fa a la limitació de consum energètic per als edificis de nova construcció. Es tractaria doncs, d’un edifici amb un nivell d’eficiència energètica molt alt en el qual la quantitat molt baixa d’energia requerida hauria d’estar coberta, en molt àmplia mesura, per fonts d’energia renovable. La normativa europea referent a aquest tema es va actualitzant molt sovint i cada vegada serà més exigent. Cal tenir present que l’electrificació d’altres sectors com el de la mobilitat farà necessària l’ampliació de la producció de l’energia d’origen renovable i com a norma general, aquestes infraestructures haurien de situar-se en el medi que ja es troba construït.

Per completar la reducció d’emissions d’un edifici es pot optar per sistemes de compensació de carboni (compra d’emissions de CO₂, donacions per promoure embornals de carboni, etc) i/o per la importació d’energia renovable produïda off-site. Aquestes estratègies només tenen sentit com a complement si prèviament s’ha realitzat l’esforç en reduir les emissions en el propi edifici, ja que si no és així el problema no es soluciona in situ i no es produeix una millora de l’edifici.

Ens trobem en un context de transició cap a una nova cultura ambiental i aquests processos sempre són llargs, complexos i generen oposició

Principals barreres contra la descarbonització

Les principals barreres que trobem avui en dia pel que fa a la descarbonització dels edificis són molt semblants a les que van aparèixer en afrontar altres reptes previs com el de les regulacions urbanístiques o el de les rehabilitacions del parc d’edificis per raons de seguretat o habitabilitat. Cal tenir en compte que ens trobem en un context de transició cap a una nova cultura ambiental i aquests processos sempre són llargs, complexos i generen oposició.

El finançament de les actuacions és un aspecte clau per fer realitat la descarbonització del parc construït d’edificis, però ja existeixen fórmules que permeten cobrir els costos de les accions, considerant també de vegades l’estalvi energètic que aquestes rehabilitacions poden suposar per als edificis.

La descarbonització de l’edificació s’ha d’accelerar substancialment en els pròxims anys per tal d’aconseguir els objectius del Pacte Verd Europeu i de l’Acord de París

Una altra barrera relacionada amb el finançament i, no menys important, és la situació de vulnerabilitat de part de la població que pateix i patirà encara més les conseqüències del canvi climàtic (per exemple amb la pobresa energètica). És necessari que ningú es quedi enrere en aquest procés de descarbonització. És per tot això que calen polítiques valentes i participatives per realitzar aquest canvi, així com accions de sensibilització, comunicació i formació per a tots agents que formen part dels projectes d’edificació.

En resum, la descarbonització del sector de l’edificació s’ha d’accelerar substancialment en els pròxims anys per tal d’aconseguir els objectius del Pacte Verd Europeu i de l’Acord de París. És un procés que va amb dècades de retard i que per fi sembla que es donen unes condicions més favorables per dur-lo a terme, amb un escenari de transformació postpandèmia i amb l’experiència recent d’aquest repte sanitari que també ha estat complex, perillós i global.

La situació que vivim ens ha fet repensar els nostres sistemes actuals d’habitabilitat, ens ha fet veure la necessitat d’adaptar els nostres habitatges i recuperar elements gairebé oblidats de l’arquitectura tradicional

El miracle de la creu en el pont de Rialto. Vittore Carpaccio (1496)

L’Altana o le Altane en italià, és una construcció lleugera oberta a quatre vents situada com un afegit a les cobertes normalment inclinades que segur hem contemplat en diverses ciutats italianes i sobretot a Venècia. D’origen difós, però amb unes primeres referencies ja al segle XIII i al segle XIV es començaren a construir aquests espais exteriors sobre els palaus venecians.

Eren espais molt apreciats per la seva població que pujava a airejar i estendre la roba, cuidar de les plantes o exposar-se al sol per tenyir-se i enrossir-se els cabells. Però era també un espai per prendre l’aire, relaxar-se i gaudir de les vistes sobre una ciutat densa de carrers estrets i elevada humitat. En fi, un ‘racó’ salubre de la casa.

Posteriorment aquesta solució es va difondre juntament amb el liagò, solucions tipus galeries afegides en façanes que constituïen espais annexes exteriors o semiexteriors dels habitatges. La tradició s’ha extès fins l’actualitat i trobem arquitectes com Vittorio Gregotti que l’utilitzà en algunes de les seves obres. Actualment el ‘Regolamento edilizio comune di Venezia’ segueix regulant aquests espais i en particular, l’article 37.11 – Altane, regula com cal seguir construint aquests annexos a coberta.

L’Altana i el Liagò a Venecia

Habitabilitat augmentada

Actualment estem en un moment social d’importants i ràpids canvis en els entorns de la salut, que afecten tant a àmbits de l’emergència climàtica com a la sanitària. Com hem vist no tots els nostres sistemes actuals d’habitabilitat estan preparats per donar resposta als requeriments excepcionals de situacions com l’actual Covid-19 que ha posat de manifest els requeriments mínims que qualsevol sistema d’habitabilitat hauria donar als seus habitants.

Estem en un moment social d’importants i ràpids canvis en els entorns de la salut, que afecten tant a àmbits de l’emergència climàtica com a la sanitària.

La majoria dels nostres habitatges actuals són molt rígids i no permeten respondre a les necessitats socials i canviants de l’entorn, ni als canvis interns en la unitat familiar. Poques vegades es contemplen els espais comunitaris com a espais adaptables a una nova necessitat (terrasses, cobertes, locals en planta baixa, zones comunitàries o patis) o inclús la possibilitat d’incloure altres espais exteriors o interiors en cas d’una emergència, aportant d’una manera o una altra la necessària flexibilitat d’ús i adaptabilitat a les condicions emergents.

La situació actual ha posat de manifest aquest problema, sobretot en aquelles zones perifèriques al centre urbà amb tipologies edificatòries de pobra qualitat espacial i una alta densitat d’ocupació, on la Covid-19 està fent més mal. Si bé és veritat que aquesta no és l’única causa també ho és que aquests habitatges en la majoria de casos no permeten ‘aillar’ un possible cas d’infecció o disfrutar d’un petit espai exterior o semiexterior després de dies i en casos de mesos tancats a l’habitatge. Un estudi realitzat per l’IMIM (Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques) publicat a ‘Journal of Public Health’ durant el passat mes d’agost, denota aquesta situació, i de fet segons mostraven moltes de les noticies relacionades amb la compra i lloguer d’habitatges, la població s’ha llençat a buscar habitatges que tinguin algun d’aquests espais tan apreciats en situacions de confinaments o limitacions de la mobilitat.

La majoria dels nostres habitatges actual són molt rígids i no permeten respondre a les necessitats socials i canviants de l’entorn, ni als canvis interns en la unitat familiar.

En aquest sentit, és interesant fer una petita anàlisi de què proposa la normativa actual sobre aquests espais tan apreciats en aquesta, mal anomenada ‘nova realitat’. La línia administrativa que defineix els límits legals de propietat privada, comunitària i espai públic és molt prima, tant prima com el llapis permet, i moltes vegades s’ha interpretat com un pla i constructivament com una paret. Aquesta línia administrativa no té amplada ni profunditat sinó més bé té gruix, entre 15 i 30 cm, a més està fortament marcada per les seves prestacions energètiques i tot allò que supera aquesta línia pràcticament no computa com a espai útil de l’habitatge.

Quins espais defineixen actualment l’habitabilitat mínima?

Pel que fa al Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d’habitabilitat i per edificacions d’obra nova dins l’apartat 3.-‘Requisits d’habitabilitat exigibles als habitatges. 3.1 Habitabilitat i ocupació’, defineix que per tal de considerar un espai com habitatge cal que consti com a mínim: ‘d’una estança o sala d’estar menjador, una cambra higiènica i un equip de cuina; i tenir una superfície útil interior no inferior a 36 m². Quan l’estança sigui un únic espai haurà de permetre la compartimentació d’una habitació de 8 m², sense que la sala d’estar ni l’habitació perdin els seus requisits obligatoris’.

Una descripció semblant es fa a la Normativa Urbanística Metropolitana on al capítol 1r. Condicions d’habitabilitat. Secció 1a. Habitatges, es defineix una superfície mínim útil de 36 m2 i un programa funcional mínim format per estança, menjador, cuina, dormitori doble, bany, vestíbul, emmagatzematge i armaris.

Les actuals normatives que regulen les condicions mínimes d’habitabilitat no consideren els espais exteriors o semi-exteriors com espais necessaris per l’habitabilitat.

Però com veiem, en cap cas es fa esment a la incorporació a aquests mínims (molt mínims) de cap tipus d’espai exterior o semiexterior d’ús individual. De fet, si fem una cerca a l’actual decret d’habitabilitat ens adonarem que paraules clau com ara ‘galeria’, ‘tribuna’, ‘porxo’ i ‘terrassa’, hi apareixen en comptades ocasions i gairebé de passada. La seva primera entrada apareix a les definicions d’espais per a classificar-los com a ‘Espais intermedis amb l’exterior’.

La ‘galeria’ hi apareix 4 vegades en la seva definició i funció, com ‘la peça que té un finestral que dona directament a l’aire lliure amb una superfície vidrada no inferior al 60% de la seva superfície de façana’ a través de la qual podria ventilar indirectament la ‘sala’ o les ‘habitacions’. La ‘tribuna’ i el ‘porxo’ hi apareixen 1 vegada, com a enumeració del que es consideren ‘espais intermedis amb l’exterior’ però sense cap funció concreta descrita.

I finalment la ‘terrassa’ hi apareix 2 vegades, en l’enumeració dels espais intermedis i en l’apartat 4 de l’annex 2 quan es descriu la superfície útil interior d’un habitatge preexistent construït amb anterioritat a l’11 d’agost de 1984.

Com veiem, les actuals normatives que regulen les condicions mínimes d’habitabilitat no consideren els espais exteriors o semiexteriors com a espais necessaris per a l’habitabilitat. D’una banda, aquests queden en mans de la bondat dels arquitectes i promotors per incorporar-los com un espai més de l’habitatge i d’altra banda queden subjectes a les normatives urbanístiques que regulen aquests espais com a elements de composició arquitectònica, volums i proporcions entre amples de carrers i de façanes, però sense considerar-ne la seva necessitat ni obligatorietat.

Però també és cert a través de la publicació de l’Ajuntament de Barcelona a la revista Qüestions d’Habitatge publicà el novembre de 2019 l’article del catedràtic Josep Maria Montaner Hacia una nueva cultura de la rehabilitación en Barcelona, on es subscriu la necessitat i la manca de disponibilitat d’espais exteriors propis, i que segons el nostre punt de vista hauria de començar a incorporar la normativa d’obligat compliment.

‘’Más superficie y mejora de la relación con el exterior, ya sea aprovechando la instalación de ascensores, con voladizos y cuerpos añadidos, con balcones y terrazas, o galerías e invernaderos: se trata de incrementar la superficie de las viviendas”… ‘’Además, hay muchas posibilidades de potenciar las relaciones con el exterior, como introducir cubiertas verdes e incorporar los edificios al cicló del agua, al recoger la que procede de la lluvia. El incremento de la superficie en la vivienda está relacionado también con el hecho de potenciar las vistas y las transparencias, lo que garantiza disponer de un espacio exterior propio’’.

Habitatges a Bordeaux (França) de Lacaton & Vassal

El balcó (segons IEC)

• “Obertura en la paret d’un edifici que comença arran del sòl d’un pis, amb barana, generalment amb una plataforma sortint al davant circuïda per la barana”.

Galeria (segons IEC)

• “Espai arquitectònic interior sostingut per arcs o per columnes o volat, situat al davant d’una façana, amb vidrieres a tots tres costats o només al frontal”.

• “Balcó o eixida que dona a l’interior d’un edifici de pisos, on generalment hi ha el safareig, els estenedors, etc”.

HPO al Forum Barcelona 2008, de Coll-Leclerc Arquitectes

Constructivament, els balcons i galeries actuals s’acostumen a considerar com una prolongació de l’estructura en forma de llosa. Però com veiem en molts casos, tant en ciutats nordeuropees des de fa anys, com en construccions més contemporànies al nostre país, el balcó no té perquè considerar-se així. La discontinuïtat com a element estructural permet el trencament del pont tèrmic i considerar-lo com un element independent a l’edifici, que pot prefabricar-se i muntar-se in situ com un component més de l’edificació i l’habitabilitat. De fet, actualment podem trobar ja moltes empreses que s’han especialitzat en aquest tipus de producte que garanteixen una fabricació i muntatge ràpid i segur.

Així doncs, si entenem que el balcó ja no forma part de la continuïtat constructiva de l’estructura i que pot ser un component completament prefabricat, això ens obre un camp ampli de possibilitats d’incorporar aquests i altres tipus d’espais annexats en edificis existents sempre que la normativa urbanística ho permeti. Aquest tipus d’intervencions poden donar-se amb certa facilitat en façanes d’interiors d’illa o en conjunts d’habitatges d’alta densitat però amb una important proporció d’espai lliure o jardí al seu voltant.

sapphire.eu.com

En rehabilitació, si volguéssim incorporar un element d’aquest tipus a la façana de l’edifici, hauríem de comprovar primer de tot, quin és el sistema estructural de l’edifici, si estem davant d’un sistema d’estructura porticada o per contra d’un edifici amb sistema de murs portants. Estratègicament ens podem trobar en tres possibles solucions estructurals segons les característiques de la intervenció ja que a vegades la intervenció port anar acompanyada d’altres elements comunitaris de comunicació vertical.

Les càrregues a tenir en compte són:

• Càrrega permanent: Pes propi estructura balcó
• Càrrega permanent: Pes propi acabat balcó
• Càrrega variable ús: s’escull la mateixa càrrega que en el interior (en cas habitatge 2 kN/m2)
• Càrrega variable ús extrem balcó 2kN/ml
• Càrrega variable neu
• Càrrega variable vent pressió
• Càrrega variable vent succió

On les combinacions seran les següents:

A partir de la verificació a estat límit últim i estat límit de servei, obtindrem les tensions màximes de cada combinatòria: moments flectors, tallants, axials i deformacions. I amb la combinatòria més desfavorable estudiarem el tipus d’unió a l’estructura existent.

Cal remarcar, que cada sistema estructural, fàbrica de maó, estructura de formigó armat, estructura metàl·lica, etc, té capacitats resistents diferents. Així mateix l’any de construcció també afecta amb la resistència característica dels materials estructurals.

És per aquesta raó, tenint en compte el sistema estructural de l’edifici, així com les sol·licitacions que li arribaran a l’estructura, s’haurà d’avaluar el sistema d’ancoratge del balcó a l’edificació existent. Els balcons prefabricats més comuns són:

ESQUEMA	FOTOGRAFIA	DESCRIPCIÓ
		Aquesta unió, tot i ser la més senzilla, és la que més sol·licitacions transmet a l’estructura existent, ja que totes les càrregues provinents del nou balcó es transmeten tan sols en els punts inferiors d’unió.
		Per reduir sol·licitacions, una segona solució molt usada és la de col·locar tensors que ajudin al repartiment de sol·licitacions en punts més elevats del balcó, de forma que les sol·licitacions inferiors veuran reduït el seu valor.
		Seguint el mateix concepte estructural de la solució anterior, un altre sistema a implantar en comptes de tensors, desenvolupar que la pròpia barana del balcó sigui un element estructural i també transmeti sol·licitacions a la part superior del balcó.
		Quan la resistència de l’estructura no és suficient o quan les càrregues del nou balcó són massa elevades, una solució recau en realitzar una estructura porticada complementària, que es pot assolir amb la implantació de pilars al final del balcó o tensors. Cal remarcar que la implantació de pilars o tensors causarà la necessitat d’estudi de la sustentació d’aquests.

Cal remarcar que, a més llum de balcó, més grans seran aquestes sol·licitacions.

Espais comunitaris.
Reactivar terrats i cobertes verdes.

Pel que fa als espais comunitaris previstos en la normativa passa una mica el mateix que amb els espais exteriors o semiexteriors privats dels habitatges, la normativa és laxa en aquest sentit. Els espais comunitaris clarament definits són aquells destinats a emmagatzematge, contenidors o serveis comuns.

De fet, moltes de les nostres ciutats disposen d’un gran potencial per reactivar espais com terrats i cobertes en zones actives i productives per les comunitats. Fins fa poc no havíem posat en suficient valor el potencial d’aquests espais per convertir-los en realment zones d’activitats a l’aire lliure dins de la ciutat on tradicionalment s’utilitzaven per estendre la roba, celebrar festes o fer trobades de pares i nens. Però com sabem, poc a poc des de la segona meitat del segle XX s’han anat perdent aquests costums.

No va ser fins al primer confinament que ens vàrem adonant de la importància d’aquests espais, protegits i segurs on desenvolupar-hi diversos tipus d’activitats de lleure.

Moltes de les nostres ciutats disposen d’un gran potencial per reactivar espais com terrats i cobertes en zones actives i productives per les comunitats.

Coberta activa al Centre Tecnològic de Munich (Alemanya)

De la mateixa manera que passava a l’antiga ciutat de Veneciana amb l’altane, els terrats són espais a l’aire lliure amb un potencial poc explotat. Durant aquest últim any hi hem vist fer activitats com passejar, esport, llegir, descansar, conversar, prendre el sol, assajar, jugar, fer activitats socioculturals, concerts, exposicions, etc…

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona el 67% de les cobertes són terrats plans i accessibles a més el 20% presenten característiques òptimes per l’aprofitament solar i serien capaces de produir 400.000 kWh/any per aigua calenta o electricitat.

Aquests són espais que poden actuar a favor de la qualitat ambiental mitjançant el seu enjardinament. Aquests poden ajudar a regular el clima urbà i el confort de l’edifici, reduir l’efecte “d‘illa de calor”, esmorteir la contaminació atmosfèrica, acollir més flora i fauna a la ciutat o retenir l’aigua d’escorrentia en períodes de fortes tempestes. Fins i tot els terrats poden convertir-se en fines làmines d’aigua o incorporar piscines permanents o temporals.

Però aquestes últimes intervencions no són banals. Hem de tenir en compte que les sobrecàrregues podríem estar a punt d’incorporar no són gens despreciables i per tant per poder confirmar la seva viabilitat tècnica del projecte caldrà un estudi previ especialitzat en la rehabilitació estructural. De fet, hem de tenir en compte que es precisament als centres de les ciutats on aquest tipus d’intervencions prenen més sentit, i acostuma a ser també aquí on trobem les edificacions més antigues caracteritzades fonamentalment per sistemes de murs de càrrega i cobertes tradicionals.

Així doncs caldrà veure quin es el sistema constructiu existent, murs, sostre i coberta, que serà el suport de les noves càrregues distribuïdes.

Tipologies constructives més habituals que ens podem trobar

Com sabem, una coberta tradicional catalana, esta formada bàsicament per una subestructura d’envanets de sostre mort recolzats sobre l’últim sostre i formant la cambra d’aire i sobre aquests un paviment ceràmic de doble capa que dona la pendent d’evacuació de les aigües del terrat. Cal tenir en compte que una estructura d’aquest tipus esta preparada per unes sobrecàrregues prou lleugeres com per no donar per fet que aquests nous usos no influiran en a seva estabilitat.

La primera normativa de càrregues, la MV 101 de 1962, determinava la càrrega variable d’ús d’una coberta transitable accessible només privadament (per la comunitat de propietaris) una sobrecàrrega de 1,50 kN/m2.

El problema recau que en les construccions anteriors a aquesta data, el valor de les càrregues venia determinada en la normativa específica del material, on en un país com el nostre, les normatives estructurals per edificació van ser totalment tardanes. Durant la dècada dels 50 van aparèixer les específiques de formigó armat, acer i ceràmica armada, però en canvi la d’estructures de fàbrica de maó no aparegué fins entrat els anys 70.

Si ens fixem amb els pesos dels sistemes de coberta enjardinades amb pes saturat d’aigua, el sistema extensiu, oscil·len entre els 60-150 kg/m2 mentre que si el sistema d’enjardinament es intensiu aquests valors es veuen incrementats fins als 150 i 500 kg/m2.

TAULA RESUM ESTIMACIÓ RESISTÈNCIES MÍNIMES CARACTERÍSTIQUES APROXIMADES (N/mm²)

ANY DE CONSTRUCCIÓ – aproximats	Fàbrica	Acer	Formigó
1920	2	120	10
1960	3	145-160	15-17,50
2000	4	275	25

Sistemes ZinCo per a cobertes verdes. Sistema extensiu

Sistemes ZinCo per a cobertes verdes. Sistema intensiu

Un cop confirmat l’estat de càrregues i la capacitat portant del sistema de suport, caldrà afrontar un altre punt crític que serà la gestió de l’aigua. Segurament no podrem modificar els punts de desaigua dels terrats i haurem de condicionar la nova formació de pendents de la coberta enjardinada als punts d’evacuació existent.

Aquesta formació de pendents mínima amb formigó alleugerit (300-400 kg/m3) també suposarà un nou increment de pes al suport que pot oscil·lar entre els 30 i els 40kg/m2 segons pendents del suport original. Depenen dels resultats de les càrregues potser ens fa repensar la solució refent les pendents originals i minimitzant així els gruixos.

TAULA RESUM ESTIMACIÓ CÀRREGUES

Coberta catalana	2,3 kN/m2
Coberta graves	2,5 kN/m2 (CTE)
Coberta invertida	2,5 kN/m2 (CTE)
Coberta ajardinada extensiva	1,3 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)
Coberta ajardinada semiextensiva	1,8 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)
Coberta ajardinada intensiva	>3,4 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)
Coberta aljub (15 cm)	1,5 kN/m2 + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)

Reactivar els terrats amb piscines

Una anàlisi semblant és necessària per a la implantació de piscines, tant siguin aquestes permanents com temporals ja que l’estiu passat vam veure terrats esfondrats pel muntatge de piscines en zones particulars. De fet cal tenir present que qualsevol augment de càrregues en edificis comporta l’obligació de realitzar un projecte tècnic, tant siguin aquestes permanents com variables.

Proposta piscina entre edificis de HAL Architects a Embassy Gardens (Londres)

L’Ajuntament de Barcelona considera la implantació de piscina com una obra major, segons l’Ordenança Reguladora dels Procediments d’Intervenció Municipal en les Obres (ORPIMO). En ella determina que per implantar la piscina serà necessària l’entrega dels següents documents: Projecte tècnic signat per tècnic o tècnica competent, que inclogui 1.1. Memòria. 1.2. Plànols. 1.3. Pressupost. 1.4. Annexos. 1.4.2. Estudi de seguretat i salut o Estudi bàsic, signat per tècnic o tècnica competent, segons Reial Decret 1627/1997, del 24 d’octubre, de disposicions mínimes de seguretat i salut en la construcció. “1.4.7. Avaluació del volum i les característiques dels residus (Reial Decret 105/2008, de l’1 de febrer, que regula la producció i gestió dels residus de la construcció i demolició, i Decret 89/2010, del 29 de juny, pel qual s’aprova el programa de gestió de residus de la construcció a Catalunya)”. Quan a la finca existeixen elements vegetals d’estrat arbori, cal aportar l’informe previ de Parcs i Jardins, Institut Municipal.

Així mateix la col·locació de la piscina gairebé sempre comportarà una modificació que afecti l’estructura, i per tant s’haurà d’aportar amb la sol·licitud de llicència els documents complementaris, segons les Ordenances Metropolitanes d’Edificacions, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona:

A. Estudi de càrregues en l’estructura existents abans de l’ampliació o reforma projectada

B. Estudi de càrregues resultants de l’ampliació o reforma

C. Memòria descriptiva dels apuntalaments que s’hagin de verificar en l’execució de les obres amb expressió dels seus respectius càlculs i programa de coordinació dels treballs

Manifestació de si l’edifici que es pretén reformar o ampliar està o no ocupat, amb indicació, si és el cas, del nom i cognoms dels ocupants.

Hem de tenir en compte que en aquest cas les càrregues encara poden ser més importants ja que, qui posa una piscina no és per mullar-se només els peus, i per tant requerirà com a mínim 50 cm d’aigua sinó més. Doncs aquests 50 cm d’aigua representen una sobrecarrega per la coberta de 500kg/m² i si a més entenem que a dins la piscina hi haurà persones, doncs encara harem d’afegir aquesta sobrecàrrega.

Per a obtenir unes càrregues màximes aproximades, estudiem les diferents normatives sobre accions en l’edificació que hi ha hagut a Espanya. A partir dels valors de les càrregues variables d’ús i de neu, acotem una alçada màxima de l’aigua, ja que en la zona on hi hauria la piscina muntada no hi hauria a la vegada la combinatòria de neu i aigua, per exemple.

Aquest raonament és totalment teòric, doncs en la piscina a part de l’aigua si que hi haurà gent que s’hi banyarà, la càrrega d’ús. Les càrregues aplicades també dependrà de l’any de construcció de l’edifici.

NORMATIVES	ANY	CÀRREGA D’ÚS	CÀRREGA DE NEU	COEFICIENT DE SEGURETAT
“Normas para el cálculo y ejecución de estructuras metálicas, hormigón armado y forjados de ladrillo armado”	1941	1,5 kN/m2	0 kN/m2	Sense coeficient de majoració
Acciones en la edificación MV 101-1962	1962	1,5 kN/m2	0,4 kN/m2 (fins 200m d’altitud)	1,5 (segons normativa específica material)
Acciones en la edificación NBE-AE/88	1988	1,5 kN/m2	0,4 kN/m2 (fins 200m d’altitud)	1,6
CTE DB-SE-AE	2006	1 kN/m2	0,4 kN/m2 (fins 200m d’altitud)	1,5

Així doncs, si considerem la capacitat de càrrega d’aquests tipus de terrats i l’estructura del sostre veurem en seguida que si volem tenir en compte uns mínims coeficients de seguretat en la part central del sostre podríem arribar a posar com a màxim 10 i 20 cm d’aigua aproximadament sense fer-hi cap tipus d’intervenció.

S’ha d’anar molt en compte, sobretot pels edificis anteriors a l’any 62, les càrregues aplicades eren sense coeficient de seguretat. I així mateix, caldrà revisar que el sostre en el que ens recolzem no té cap tipus de patologia prèvia, perquè una càrrega puntual com la piscina i humitats generalitzades, seria un risc elevat per l’estructura.

I és que les càrregues de l’aigua són:

TAULA RESUM ESTIMACIÓ PESOS

Piscina (25cm aigua)	2,5 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)
Piscina (50cm aigua)	5 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)
Piscina (75cm aigua)	7,5 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)
Piscina (100cm aigua)	10 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formació pendents/regularització)

Per tant, la decisió de posar o no una piscina al terrat, dependrà també d’on i com la posem. En el millor dels casos, si fos el cas d’una piscina temporal serà convenient situar-la sota o prop de les parets de càrrega, ja que ens serà més fàcil transmetre els esforços. Tot i això és evident que la superfície afectada serà més enllà dels elements de transmissió vertical i per tant caldrà tenir en compte que aquesta càrrega descansarà sobre les biguetes del sostre.

Si pel contrari, si volem instal·lar una piscina més permanent hi haurem de considerar les carregues produïdes pel propi sistema constructiu de la piscina (el vas de la piscina) que tranquil·lament pot suposar una càrrega afegida d’uns 3,60 kN/m2.

Tot i considerar un major nombre de càrregues aquests tipus de projectes s’entenen com una intervenció més global de la coberta i per tant, les consideracions inicials del projecte permeten un estudi més ampli del descens de càrregues i una millor distribució als elements estructurals verticals de l’edifici.

Ajuts de l’Administració

Així doncs, la situació actual no ha fet res més que posar de manifest la necessitat d’aquest tipus d’espais i que no n’hi ha prou amb simple compliment dels actuals requeriments mínims d’habitabilitat. L’Ajuntament de Barcelona des de 2014 disposa d’algunes línies de subvenció en la rehabilitació de a envolupant de l’edifici. Els terrats formen part d’aquestes línies i concretament se’n disposa d’una per actuacions a cobertes verdes.

Depenent de l’ajuntament de cada municipi, a través del Consorci d’Habitatge, es donen ajuts a la rehabilitació d’edificis al 30%, però si hi ha una actuació que millori l’eficiència energètica com són una coberta verda, plaques solars, l’ajut pot arribar fins al 50%. L’Institut Municipal de Paisatge Urbà de l’Ajuntament de Barcelona també ha tret el segon concurs de cobertes verdes que premia les cobertes guanyadores amb un 75% de subvenció.

Per tant, els tècnics tenim llum verda per escoltar les propostes de les comunitats de veïns que vulguin millorar l’habitabilitat així com animar-les a fer-ho, ja que des d’un punt de vista tècnic en la majoria de casos s’hi pot donar resposta i des del punt administratiu la tendència és la de potenciar aquest ‘nous’ espais per les habitabilitats existents.

La situación que vivimos nos ha hecho repensar nuestros sistemas actuales de habitabilidad, nos ha hecho ver la necesidad de adaptar nuestras viviendas y recuperar elementos casi olvidados de la arquitectura tradicional

El milagro de la reliquia de la cruz en el puente de Rialto. Vittore Carpaccio (1496)

en italiano, es una construcción ligera, abierta a cuatro vientos y situada como un añadido a las cubiertas, normalmente inclinadas, que seguro hemos contemplado en varias ciudades italianas y, sobre todo, en Venecia. De origen difuso, pero con unas primeras referencias ya en los siglos xiii y xiv, estos espacios exteriores se empezaron a construir sobre los palacios venecianos.

Eran espacios muy apreciados por la población, que subía a airear y tender la ropa, cuidar las plantas o exponerse al sol para teñirse y enrubiarse el pelo. Pero era también un espacio para tomar el aire, relajarse y disfrutar de las vistas, sobre una ciudad densa de calles estrechas y elevada humedad. En fin, un ‘rincón’ salubre de la casa.

Posteriormente, esta solución se difundió junto con el liagó, soluciones tipo galerías añadidas a las fachadas que constituían espacios anexos exteriores o semiexteriores de las viviendas. La tradición se ha extendido hasta la actualidad, y encontramos arquitectos como Vittorio Gregotti que lo utilizó en algunas de sus obras. Actualmente el Regolamento edilizio comune di Venezia sigue regulando estos espacios, y en particular, el artículo 37.11 – Altane, regula cómo hay que seguir construyendo estos anexos en cubierta.

Altana y liagó en Venecia

Habitabilidad aumentada

Actualmente, estamos en un momento social de importantes y rápidos cambios en los entornos de la salud, que afectan tanto a ámbitos de la emergencia climática como a la sanitaria. Como hemos visto, no todos nuestros sistemas más actuales de habitabilidad están preparados para dar respuesta a los requisitos excepcionales de situaciones como la actual COVID-19, que ha puesto de manifiesto los requisitos mínimos que cualquier sistema de habitabilidad debería dar a sus habitantes.

Estamos en un momento social de importantes y rápidos cambios en los entornos de la salud, que afectan tanto a ámbitos de la emergencia climática como a la sanitaria.

La mayoría de nuestras viviendas actuales son muy rígidas, y no permiten responder a las necesidades sociales y cambiantes de su entorno ni a los cambios internos en la unidad familiar. Pocas veces se contemplan los espacios comunitarios como espacios adaptables a una nueva necesidad (terrazas, cubiertas, locales en planta baja, zonas comunitarias o patios) o incluso la posibilidad de incluir otros espacios exteriores o interiores en caso de una emergencia, aportando de una manera u otra la necesaria flexibilidad de uso y adaptabilidad a las condiciones emergentes.

La situación actual ha puesto de manifiesto este problema, sobre todo en las zonas periféricas al centro urbano con tipologías edificatorias de pobre calidad espacial y una alta densidad de ocupación, donde la COVID-19 está haciendo más daño. Si bien es verdad que esta no es la única causa, también lo es que estas viviendas, en la mayoría de casos, no permiten ‘aislar’ un posible caso de infección o disfrutar de un pequeño espacio exterior o semiexterior tras días y, en casos, meses, encerrados en la vivienda. Un estudio realizado por el IMIM (Instituto Hospital del Mar de Investigaciones Médicas) y publicado en Journal of Public Health durante el pasado mes de agosto, denota esta situación y, de hecho, según mostraban muchas de las noticias relacionadas con la compra y alquiler de viviendas, la población se ha lanzado a buscar viviendas que tengan alguno de estos espacios tan apreciados en situaciones de confinamiento o limitaciones de la movilidad.

La mayoría de nuestras viviendas actuales son muy rígidas y no permiten responder a las necesidades sociales y cambiantes de su entorno ni a los cambios internos en la unidad familiar.

En este sentido, es interesante hacer un pequeño análisis de qué propone la normativa actual sobre estos espacios tan apreciados en esta, mal llamada, ‘nueva realidad’. La línea administrativa que define los límites legales de propiedad privada, comunitaria y espacio público es muy delgada, tan delgada como permite el lápiz, y muchas veces se ha interpretado como un plano y, constructivamente, como una pared. Esta línea administrativa no tiene anchura ni profundidad, sino que más bien tiene grosor, entre 15 y 30 cm; además, está fuertemente marcada por sus prestaciones energéticas, y todo lo que supera esta línea prácticamente no computa como espacio útil de la vivienda.

¿Qué espacios definen actualmente la habitabilidad mínima?

El Decreto 141/2012 sobre condiciones mínimas de habitabilidad y para edificaciones de obra nueva, en el apartado 3, Requisitos de habitabilidad exigibles a las viviendas, 3.1, Habitabilidad y empleo, define que para poder considerar un espacio como vivienda debe constar, como mínimo, “de una estancia o sala de estar comedor, una cámara higiénica y un equipo de cocina; y tener una superficie útil interior no inferior a 36 m². Cuando la estancia sea un único espacio, deberá permitir la compartimentación de una habitación de 8 m², sin que la sala de estar ni la habitación pierdan sus requisitos obligatorios”.

Una descripción similar se hace en la Normativa Urbanística Metropolitana, en la que el capítulo 1, Condiciones de habitabilidad, sección 1.ª, Viviendas, se define una superficie útil mínima de 36 m² y un programa funcional mínimo formado por estancia, comedor, cocina, dormitorio doble, baño, vestíbulo, almacenamiento y armarios.

Las normativas actuales que regulan las condiciones mínimas de habitabilidad no consideran los espacios exteriores o semiexteriores como espacios necesarios para la habitabilidad.

Pero, como vemos, en ningún caso se hace mención a la incorporación en estos mínimos (muy mínimos) de ningún tipo de espacio exterior o semiexterior de uso individual. De hecho, si hacemos una búsqueda en el actual decreto de habitabilidad, nos daremos cuenta de que palabras clave como ‘galería’, ‘tribuna’, ‘porche’ y ‘terraza’ aparecen en contadas ocasiones y casi de pasada. La primera entrada la encontramos en las definiciones de espacios para clasificarlos como “Espacios intermedios con el exterior”.

La ‘galería’ aparece cuatro veces, en su definición y función como “la pieza que tiene un ventanal que da directamente al aire libre, con una superficie vidriada no inferior al 60 % de su superficie de fachada”, a través de la cual podrían ventilar indirectamente la ‘sala’ o las ‘habitaciones’. La ‘tribuna’ y el ‘porche’ se mencionan una vez, como enumeración de lo que se consideran “espacios intermedios con el exterior”, pero sin ninguna función concreta descrita.

Y finalmente, la ‘terraza’ aparece dos veces, en la enumeración de los espacios intermedios y en el apartado 4 del anexo 2, cuando se describe la superficie útil interior de un vivienda preexistente construida con anterioridad al 11 de agosto de 1984.

Como vemos, las normativas actuales que regulan las condiciones mínimas de habitabilidad no consideran los espacios exteriores o semiexteriores como espacios necesarios para la habitabilidad. Por un lado, estos quedan en manos de la bondad de los arquitectos y promotores para incorporarlos como un espacio más de la vivienda, y por el otro, quedan sujetos a las normativas urbanísticas que regulan estos espacios como elementos de composición arquitectónica, volúmenes y proporciones entre anchos de calles y de fachadas, pero sin considerar su necesidad ni obligatoriedad.

Pero también es cierto que el Ayuntamiento de Barcelona, en su revista Qüestions d’Habitatge de noviembre de 2019, publicó el artículo del catedrático Josep Maria Montaner “Hacia una nueva cultura de la rehabilitación en Barcelona”, donde se suscribe la necesidad y la falta de disponibilidad de espacios exteriores propios, y que, según nuestro punto de vista, debería empezar por incorporar una normativa de obligado cumplimiento.

‘‘Más superficie y mejora de la relación con el exterior, ya sea aprovechando la instalación de ascensores, con voladizos y cuerpos añadidos, con balcones y terrazas, o galerías e invernaderos: se trata de incrementar la superficie de las viviendas […] Además, hay muchas posibilidades de potenciar las relaciones con el exterior, como introducir cubiertas verdes e incorporar los edificios al ciclo del agua, al recoger la que procede de la lluvia. El incremento de la superficie en la vivienda está relacionado también con el hecho de potenciar las vistas y las transparencias, lo que garantiza disponer de un espacio exterior propio”.

Arquitectos Lacaton & Vassal. Burdeos (Francia)

El balcón (según IEC)

• “Abertura en la pared de un edificio que comienza a ras del suelo de un piso, con barandilla, generalmente con una plataforma saliente delante y rodeada por la barandilla.”

Galería (segúnIEC)

• “Espacio arquitectónico interior sostenido por arcos o por columnas o en voladizo, situado delante de una fachada, con vidrieras en los tres lados o solo en el frontal.”

• “Balcón o saliente que da al interior de un edificio de pisos, donde generalmente están el lavadero, los tendederos, etc.”

Coll-Leclerc Arquitectos. VPO en el Forum, Barcelona, 2008

Constructivamente, los balcones y galerías actuales se suelen considerar como una prolongación de la estructura en forma de losa. Pero, como vemos en muchos casos, tanto en ciudades noreuropeas desde hace años como en construcciones más contemporáneas en nuestro país, el balcón no tiene por qué ser considerados así. La discontinuidad como elemento estructural permite la rotura del puente térmico y considerarlo como un elemento independiente en el edificio, que puede prefabricarse y montarse in situ como un componente más de la edificación y la habitabilidad. De hecho, actualmente podemos encontrar ya muchas empresas que se han especializado en este tipo de producto y garantizan una fabricación y un montaje rápidos y seguros.

Así pues, si entendemos que el balcón ya no forma parte de la continuidad constructiva de la estructura y que puede ser un componente completamente prefabricado, se abre un campo amplio de posibilidades de incorporar estos y otros tipos de espacios anexados a edificios existentes, siempre que la normativa urbanística lo permita. Este tipo de intervenciones pueden hacerse con cierta facilidad en fachadas de interiores de manzana o en conjuntos de viviendas de alta densidad pero con una importante proporción de espacio libre o jardín a su alrededor.

sapphire.eu.com

En rehabilitación, si quisiéramos incorporar un elemento de este tipo en la fachada del edificio, deberíamos comprobar primero el sistema estructural del edificio, si estamos ante un sistema de estructura porticada o, por el contrario, de un edificio con sistema de muros portantes. Estratégicamente, podemos encontrar tres posibles soluciones estructurales, según las características de la intervención, ya que a veces la intervención puede ir acompañada de otros elementos comunitarios de comunicación vertical.

Las cargas a tener en cuenta son:

• Carga permanente: peso propio de la estructura del balcón
• Carga permanente: peso propio del acabado del balcón
• Carga variable de uso: se escoge la misma carga que en el interior (en el caso de vivienda, 2 kN/m²)
• Carga variable uso extremo balcón 2 kN/ml
• Carga variable por nieve
• Carga variable presión del viento
• Carga variable succión del viento

Las posibles combinaciones son las siguientes:

A partir de la verificación en estado límite último y estado límite de servicio, obtendremos las tensiones máximas de cada combinatoria: momentos flectores, cortantes, axiales y deformaciones. Y con la combinatoria más desfavorable estudiaremos el tipo de unión a la estructura existente.

Cabe destacar que cada sistema estructural, fábrica de ladrillo, estructura de hormigón armado, estructura metálica, etc., tiene capacidades resistentes diferentes. Asimismo, el año de construcción también afecta a la resistencia característica de los materiales estructurales.

Por esta razón, teniendo en cuenta el sistema estructural de edificio, así como las solicitaciones que le llegarán a la estructura, se deberá evaluar el sistema de anclaje del balcón a la edificación existente. Los balcones prefabricados más comunes son:

ESQUEMA	FOTOGRAFÍA	DESCRIPCIÓN
		Esta unión, aunque es la más sencilla, es la que más solicitaciones transmite a la estructura existente, ya que todas las cargas provenientes del nuevo balcón se transmiten solo a los puntos inferiores de unión.
		Para reducir solicitaciones, una segunda solución muy usada es la de colocar tensores que ayuden al reparto de las solicitaciones en puntos más elevados del balcón, de forma que las solicitaciones inferiores verán reducido su valor.
		Siguiendo el mismo concepto estructural de la solución anterior, otro sistema a implantar, en vez de tensores, es desarrollar que la propia barandilla del balcón sea un elemento estructural y también transmita solicitaciones a la parte superior del balcón.
		Cuando la resistencia de la estructura no es suficiente o cuando las cargas del nuevo balcón son demasiado elevadas, una solución consiste en construir una estructura porticada complementaria, que se puede lograr con la implantación de pilares al final del balcón o tensores. Hay que remarcar que la implantación de pilares o tensores exige el estudio de cómo sustentarlos.

Hay que remarcar que, a más luz de balcón, más grandes serán estas solicitaciones.

Espacios comunitarios.
Reactivar azoteas y cubiertas verdes.

Con relación a los espacios comunitarios previstos en la normativa pasa un poco lo mismo que con los espacios exteriores o semiexteriores privados de viviendas: la normativa es laxa en este sentido. Los espacios comunitarios claramente definidos son aquellos destinados a almacenamiento, contenedores o servicios comunes.

De hecho, muchas de nuestras ciudades disponen de un gran potencial para reactivar espacios como azoteas y cubiertas en zonas activas y productivas para las comunidades. Hasta hace poco no habíamos puesto en suficiente valor el potencial de estos espacios para convertirlos realmente en zonas de actividades al aire libre dentro de la ciudad, donde tradicionalmente se utilizaban para tender la ropa, celebrar fiestas o hacer encuentros de padres y niños. Pero, como sabemos, poco a poco, desde la segunda mitad del siglo xx se han ido perdiendo estas costumbres.

No fue hasta el primer confinamiento que nos dimos cuenta de la importancia de estos espacios, protegidos y seguros, en los que desarrollar diversos tipos de actividades de ocio.

Muchas de nuestras ciudades disponen de un gran potencial para reactivar espacios como azoteas y cubiertas en zonas activas y productivas para las comunidades.

Cubierta activa en el Centro Tecnológico de Munich (Alemania)

Como ocurría en la antigua ciudad de Venecia con la altane, las terrazas son espacios al aire libre con un potencial poco explotado. Durante este último año hemos visto que en ellas se pueden hacer actividades como pasear, deporte, leer, descansar, conversar, tomar el sol, ensayar, jugar, hacer actividades socioculturales, conciertos, exposiciones, etc.

Según datos del Ayuntamiento de Barcelona, el 67% de las cubiertas son azoteas planas y accesibles, además, el 20% presenta características óptimas para el aprovechamiento solar, y serían capaces de producir 400.000 kWh/año para agua caliente o electricidad.

Estos son espacios que pueden actuar a favor de la calidad ambiental mediante su ajardinamiento, y pueden ayudar a regular el clima urbano y el confort del edificio, reducir el efecto de “isla de calor”, amortiguar la contaminación atmosférica, acoger más flora y fauna en las ciudades o retener el agua de escorrentía en períodos de fuertes tormentas. Incluso, las azoteas pueden convertirse en delgadas láminas de agua o incorporar piscinas permanentes o temporales.

Pero estas últimas intervenciones no son banales. Hemos de tener en cuenta que las sobrecargas que podríamos estar a punto de incorporar no son despreciables, y por tanto, para poder confirmar la viabilidad técnica del proyecto es necesario un estudio previo especializado en la rehabilitación estructural. De hecho, debemos tener en cuenta que es precisamente en los centros de las ciudades donde este tipo de intervenciones adquieren más sentido, y acostumbra a ser, también aquí, donde encontramos las edificaciones más antiguas, caracterizadas fundamentalmente por sistemas de muros de carga y cubiertas tradicionales.

Así pues, deberemos estudiar cuál es el sistema constructivo existente, muros, techo y cubierta, que será el soporte de las nuevas cargas distribuidas.

Tipologías constructivas más habituales que nos podemos encontrar

Como sabemos, una cubierta tradicional catalana está formada básicamente por una subestructura de tabiques conejeros apoyados sobre el último forjado y que forma la cámara de aire; sobre estos se coloca un pavimento cerámico de doble capa que forma la pendiente de evacuación de las aguas del tejado. Hay que tener en cuenta que una estructura de este tipo está preparada para unas sobrecargas suficientemente ligeras como para no dar por hecho que estos nuevos usos no influirán en su estabilidad.

La primera normativa de cargas, la MV 101 de 1962, determinaba la carga variable de uso de una cubierta transitable accesible solo privadamente (por la comunidad de propietarios), con una sobrecarga de 1,50 kN/m².

El problema recae en que, en las construcciones anteriores a esta fecha, el valor de las cargas venía determinada en la normativa específica del material, donde en un país como el nuestro, las normativas estructurales reales para edificación fueron totalmente tardías. Durante la década de 1950 aparecieron las específicas del hormigón armado, acero y cerámica armada, pero en cambio, la de estructuras de fábrica de ladrillo no apareció hasta entrados los años de 1970.

Si nos fijamos en los pesos de los sistemas de cubiertas ajardinadas con peso saturado de agua, el sistema extensivo, oscilan entre los 60-150 kg/m², mientras que si el sistema de ajardinamiento es intensivo, estos valores se ven incrementados hasta los 150 y 500 kg/m².

TABLA RESUMEN DE ESTIMACIÓN DE RESISTENCIAS MÍNIMAS CARACTERÍSTICAS APROXIMADAS (N/mm²)

AÑO DE CONSTRUCCIÓN – aproximado	Fábrica	Acero	Hormigón
1920	2	120	10
1960	3	145-160	15-17,50
2000	4	275	25

Sistemas ZinCo para cubiertas verdes. Sistema extensivo

Sistemas ZinCo para cubiertas verdes. Sistema intensivo

Una vez confirmado el estado de cargas y la capacidad portante del sistema de apoyo, habrá que afrontar otro punto crítico, que será la gestión de agua. Seguramente no podremos modificar los puntos de desagüe de los tejados y habremos de condicionar la nueva formación de pendientes de la cubierta ajardinada a los puntos de evacuación existente.

Esta formación de pendientes mínima con hormigón aligerado (300-400 kg/m³) también supondrá un nuevo incremento de peso en el soporte, que puede oscilar entre los 30 y los 40 kg/m², según las pendientes del soporte original. Dependiendo de los resultados de las cargas quizás nos hace repensar la solución rehaciendo las pendientes originales y minimizando, así, los grosores.

TABLA RESUMEN ESTIMACIÓN CARGAS

Cubierta catalana	2,3 kN/m2
Cubierta gravas	2,5 kN/m2 (CTE)
Cubierta invertida	2,5 kN/m2 (CTE)
Cubierta enjardinada extensiva	1,3 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)
Cubierta enjardinada semiextensiva	1,8 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)
Cubierta enjardinada intensiva	>3,4 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)
Cubierta aljibe (15 cm)	1,5 kN/m2 + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)

Reactivar las azoteas con piscinas

Un análisis parecido es necesario para la implantación de piscinas, tanto permanentes como temporales, ya que el verano pasado pudimos ver azoteas derrumbadas por el montaje de piscinas en zonas particulares. De hecho, hay que tener presente que cualquier aumento de cargas en edificios conlleva la obligación de realizar un proyecto técnico, tanto si son permanentes como variables.

Propuesta de piscina entre edificios de HAL Architects en Embassy Gardens (Londres)

El Ayuntamiento de Barcelona considera la implantación de una piscina como una obra mayor, según la Ordenanza Reguladora de los Procedimientos de Intervención Municipal en las Obras (ORPIMO). En ella se determina que para implantar una piscina será necesario entregar los siguientes documentos: Proyecto técnico firmado por técnico o técnica competente, que incluya 1.1. Memoria; 1.2. Planos; 1.3. Presupuesto; 1.4. Anexos; 1.4.2. Estudio de seguridad y salud o Estudio básico, firmado por técnico o técnica competente, según Real Decreto 1627/1997, del 24 de octubre, de disposiciones mínimas de seguridad y salud en la construcción; 1.4.7. Evaluación del volumen y las características de los residuos (Real Decreto 105/2008, de 1 de febrero, que regula la producción y gestión de los residuos de la construcción y demolición, y Decreto 89/2010, de 29 de junio, por el se aprueba el programa de gestión de residuos de la construcción en Cataluña). Cuando en la finca existen elementos vegetales de estrato arbóreo, hay que aportar un informe previo de Parques y Jardines, Instituto Municipal.

Así mismo, la colocación de la piscina casi siempre conllevará una modificación que afecte a la estructura, y por tanto, se deberá aportar la solicitud de licencia y los documentos complementarios, según las Ordenanzas Metropolitanas de edificaciones, del Área Metropolitana de Barcelona:

A. Estudio de cargas en la estructura existentes antes de la ampliación o reforma proyectada

B. Estudio de cargas resultantes de la ampliación o reforma

C. Memoria descriptiva de los apuntalamientos que se hayan de verificar en la ejecución de las obras, con expresión de sus respectivos cálculos y programa de coordinación de los trabajos

Manifestación de si el edificio que se pretende reformar o ampliar está o no ocupado, con indicación, si es el caso, del nombre y apellidos de los ocupantes.

Debemos tener en cuenta que, en este caso, las cargas todavía pueden ser más importantes, ya que, quien pone una piscina no es para mojarse solo los pies, y por tanto, requerirá como mínimo 50 cm de agua, sino más. Pues estos 50 cm de agua representan una sobrecarga para la cubierta de 500 kg/m², y si además entendemos que dentro de la piscina habrá personas, pues aún falta añadir esta sobrecarga.

Para obtener unas cargas máximas aproximadas, estudiamos las diferentes normativas sobre acciones en la edificación que ha habido en España. A partir de los valores de las cargas variables de uso y de nieve, acotamos una altura máxima de agua, ya que en la zona donde está la piscina montada no habría a la vez la combinatoria de nieve y agua, por ejemplo.

Este razonamiento es totalmente teórico, pues en la piscina, aparte de agua, sí que habrá gente que se bañará, la carga de uso. Las cargas aplicadas también dependerán del año de construcción de edificio.

NORMATIVAS	AÑO	CARGA DE USO	CARGA DE NIEVE	COEFICIENTE DE SEGURIDAD
“Normas para el cálculo y ejecución de estructuras metálicas, hormigón armado y forjados de ladrillo armado”	1941	1,5 kN/m2	0 kN/m2	Sin coeficiente de mayoración
Acciones en la edificación MV 101-1962	1962	1,5 kN/m2	0,4 kN/m2 (hasta 200m de altitud)	1,5 (según normativa específica del material)
Acciones en la edificación NBE-AE/88	1988	1,5 kN/m2	0,4 kN/m2 (hasta 200m de altitud)	1,6
CTE DB-SE-AE	2006	1 kN/m2	0,4 kN/m2 (hasta 200m de altitud)	1,5

Así pues, si consideramos la capacidad de carga de estos tipos de azoteas y la estructura del techo, veremos en seguida que, si queremos tener en cuenta unos mínimos coeficientes de seguridad, en la parte central del techo podríamos llegar a poner, como máximo, entre 10 y 20 cm de agua, aproximadamente, sin hacer ningún tipo de intervención.

Se debe tener mucho cuidado, sobre todo en los edificios anteriores al año 1962, pues las cargas aplicadas eran sin coeficiente de seguridad. Y asimismo, habrá que revisar que el techo en el que nos apoyamos no tiene ningún tipo de patología previa, porque una carga puntual como la piscina y humedades generalizadas sería un riesgo elevado para la estructura.

Y es que las cargas de agua son:

TABLA RESUMEN ESTIMACIÓN DE PESOS

Piscina (25cm agua)	2,5 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)
Piscina (50cm agua)	5 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)
Piscina (75cm agua)	7,5 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)
Piscina (100cm agua)	10 kN/m2 (saturada) + 0,45 kN/m2 (formación pendientes/regularización)

Por tanto, la decisión de poner o no una piscina en la azotea dependerá también de dónde y cómo la ponemos. En el mejor de los casos, si fuera el caso de una piscina temporal, será conveniente situarla bajo o cerca de las paredes de carga, ya que nos será más fácil transmitir los esfuerzos. Sin embargo, es evidente que la superficie afectada será más allá de los elementos de transmisión vertical y, por tanto, habrá que tener en cuenta que esta carga descansará sobre las viguetas del techo.

Si, por el contrario, queremos instalar una piscina más permanente deberemos considerar las cargas producidas por el propio sistema constructivo de la piscina (el vaso de la piscina), que tranquilamente puede suponer una carga añadida de unos 3,60 kN/m².

A pesar de considerar un mayor número de cargas, estos tipos de proyectos se entienden como una intervención más global de la cubierta y, por lo tanto, las consideraciones iniciales del proyecto permiten un estudio más amplio del descenso de cargas y una mejor distribución en los elementos estructurales verticales del edificio.

Ayudas de la Administración

Así pues, la situación actual no ha hecho más que poner de manifiesto la necesidad de este tipo de espacios y que no basta con el simple cumplimiento de los actuales requisitos mínimos de habitabilidad. El Ayuntamiento de Barcelona dispone, desde diciembre de 2014, de algunas líneas de subvención para la rehabilitación de la envolvente de edificio. Las azoteas forman parte de estas líneas y, concretamente, dispone de una para actuaciones en cubiertas verdes.

Dependiendo del Ayuntamiento de cada municipio, a través del Consorcio de la Vivienda, se dan ayudas a la rehabilitación de edificios del 30 %, pero si hay ha una actuación que mejore la eficiencia energética, como son una cubierta verde o placas solares, la ayuda puede llegar hasta el 50 %. El Instituto Municipal de Paisaje Urbano del Ayuntamiento de Barcelona también ha convocado el segundo concurso de cubiertas verdes, que premia las cubiertas ganadoras con un 75 % de subvención.

Por tanto, los técnicos tenemos luz verde para escuchar las propuestas de las comunidades de vecinos que quieran mejorar la habitabilidad, así como animarlas a hacerlo, ya que, desde un punto de vista técnico, en la mayoría de los casos se puede dar una respuesta, y desde la administración la tendencia es potenciar estos ‘nuevos’ espacios para las habitabilidades existentes.