Dins del projecte de trobades amb els diferents grups d’interès que hi ha al Cateb, els mes de setembre es va dur a terme la trobada amb els directors d’execució d’obra.
29 de setembre de 2022
Dins del projecte de trobades amb els diferents grups d’interès que hi ha al Cateb, els mes de setembre es va dur a terme la trobada amb els directors d’execució d’obra.
L’objectiu de la trobada és la de promoure i compartir experiències i inquietuds entre professionals que desenvolupen la direcció d’execució d’obres, tant de present com de futur, així com escoltar els reptes professionals que tenen al davant i així enriquir una mica més la professió.
Per aquesta trobada es va comptar amb la presència del Francesc Belart.
Com a resum de la sessió es presenten els principals reptes de futur que hauran d’abordar en els anys vinents els directors/es d’execució d’obres.
PERSONES (22 VOTS)
Professionalització dels interlocutors en moltes més disciplines
La Delegació participa en la 41a Fira de Calella i l’Alt Maresme amb èxit d’afluència de públic i la presència de personalitats polítiques
La delegació del Maresme conjuntament amb el Consell Comarcal del Maresme i Cambra de la Propietat Urban de Mataró i…
22 de setembre de 2022
La delegació del Maresme conjuntament amb el Consell Comarcal del Maresme i Cambra de la Propietat Urban de Mataró i Maresme ha participat en la 41a Fira de Calella i Alt Maresme, que se celebrà del 22 al 25 de setembre a Calella.
En un any marcat pels fons Next generation per a la rehabilitació energètica dels edificis i la creació de les oficines tècniques de la rehabilitació, la delegació del Maresme no ha volgut perdre l’oportunitat de participar en la 41a Fira de Calella i Alt Maresme, amb el principal objectiu de fer difusió entre la ciutadania de la necessitat de millorar els edificis en clau energètica aprofitant aquests fons.
Els més menuts han pogut participar en els tallers de La casa sí que s’hi juga i professionals i ciutadans s’han pogut apropar a l’estand on s’ha acilitat informació sobre la OTR del Maresme.
La delegació participa en una taula rodona sobre els fons europeus #NextGenerationUE
La taula rodona va tenir lloc el passat 15 de setembre, i va comptar amb la participació d'agents del sector de l'habitatge.
15 de setembre de 2022
La taula rodona va tenir lloc el passat 15 de setembre, i s’hi van tractar els fons NG destinats a la rehabilitació energètica d’edificis i habitatges. Va comptar amb la participació de representants de l’Agència d’Habitatge de Catalunya, consell comarcal, Coac catalunya i Ajuntament de Mataró.
El Cateb i la Cambra de la Propietat Urbana de Manresa i el Bages impulsen la rehabilitació d’edificis
Ambdues entitats volen impulsar i facilitar la rehabilitació del parc edificat, amb la màxima garantia de qualitat, seguretat i sostenibilitat, en benefici de les persones propietàries i les comunitats de propietaris
Es crea una comissió de seguiment i compliment dels objectius del conveni, i es valorarà el desenvolupament d’altres projectes, activitat o iniciatives que siguin d'interès per les dues institucions i els col·lectius que representen
15 de setembre de 2022
Cristian Marc Huerta i Vergés, delegat del Bages-Berguedà-Anoia del Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona (Cateb) i el president de la Cambra de la Propietat Urbana de Manresa i el Bages, Pere Ribera Sellarès, han signat a 14 de setembre, un conveni de col·laboració per impulsar i facilitar la conservació i rehabilitació del parc edificat, amb la màxima garantia de qualitat, seguretat i sostenibilitat, en benefici de les persones propietàries i les comunitats de propietaris, dels usuaris i de la societat en general.
Ambdues entitats posen a disposició diversos serveis i compromisos per a reforçar la seva col·laboració. Així, el Cateb posa a disposició de la Cambra i dels seus associats serveis d’informació i atenció per a persones propietàries i comunitats de propietaris. Concretament, es posaran en marxa accions de divulgació ciutadana, com sessions de divulgació sobre temes relacionats amb la conservació i la rehabilitació dels edificis i habitatges, atenció de consultes sobre conservació, rehabilitació i subvencions. També es crearà una borsa de tècnics rehabilitadors i un servei de validació col·legial, per garantir la correcció i integritat formal del treball i els controls establerts.
Per la seva part, la Cambra de la Propietat Urbana de Manresa i el Bages es compromet a fer difusió activa entre els seus associats dels serveis que ofereix el Cateb i també oferirà sessions de divulgació i sensibilització sobre la conservació i la rehabilitació dels edificis i habitatges, així com de les subvencions adreçades als propietaris i comunitats de propietaris.
L’acord estableix la possibilitat de poder desenvolupar altres projectes, activitats o iniciatives relacionades amb l’àmbit de l’edificació, la rehabilitació i el manteniment, l’habitatge, l’urbanisme, la sostenibilitat i el medi ambient i altres matèries que siguin d’interès comú d’ambdues institucions i dels col·lectius que representen, respectivament, així com dels ciutadans i la societat en general. El conveni tindrà una vigència inicial d’un any prorrogable de forma automàtica.
Ajuts a la construcció d’habitatges per lloguer social en edificis energèticament eficients #Next Generation
Programa 6 d'ajut a la construcció d’habitatges per lloguer social en edificis energèticament eficients del Reial Decret 853/2021
12 de setembre de 2022
Objecte: Fomentar i incrementar el parc públic d’habitatges energèticament eficients destinats al lloguer social o a preu assequible, mitjançant la promoció d’habitatges de nova construcció o rehabilitació d’edificis no destinats actualment a habitatge, sobre terrenys de titularitat pública
Destinataris: Administracions públiques ; Organismes públics i entitats de dret públic ; Empreses públiques i públicoprivades ; Societats mercantils on participin majoritàriament administracions públiques. Les entitats adjudicatàries de drets de superfície o concessions administratives sobre sòl públic on es puguin desenvolupar promocions d’habitatges. Persones jurídiques privades titulars de sòl que es comprometin a cedir de forma gratuïta la propietat del sòl a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya o a l’ajuntament del municipi corresponent, per un termini de 99 anys.
Les promocions d’habitatges de nova construcció o procedents de la rehabilitació d’edificis no destinats actualment a habitatge, que es destinin al lloguer social o cessió en ús durant un termini mínim, en tots dos casos, de 50 anys. Només es consideraran objecte d’aquest programa les actuacions de rehabilitació que suposin un increment del parc públic d’habitatge per lloguer assequible.
Els edificis que es construeixin o rehabilitin hauran de tenir un consum d’energia primària no renovable inferior als valors límit d’aquesta taula.
Els habitatges han de tenir una superfície màxima de 75 m2, tot i que poden disposar d’elements annexos vinculats, com aparcaments o trasters.
Hauran d’incloure paràmtres de sostenibiltiat i eficiència energètica com disposar d’un consum d’energia primària no renovable adequat als límits establerts pel Codi Tècnic de l’Edificació, segons l’àrea climàtica, entre altres.
Es qualificaran amb protecció oficial de caràcter indefinit i s’hauran de destinar a lloguer o cessió d’ús per a destinataris amb ingressos que no superin 4 vegades l’IRSC.
Territori
Cep,nren,lim [kWh/m2 ·año]
α
A
B
C
D
E
Peninsular
≤ 16,0
≤ 20,0
≤ 22,4
≤ 25,6
≤ 30,4
≤ 34,4
Extrapeninsular (Illes Balears, Canàries, Ceuta i Melilla)
≤ 20,0
≤ 25,0
≤ 28,0
≤ 32,0
≤ 38,0
≤ 43,0
Els edificis objecte d’aquest programa han de complir
Edificis objecte de la rehabilitació
Projecte o memòria
– Estudi de gestió de residus on el 70% dels residus (en pes) seran per la rehabilitació, reciclatge i recuperació d’altres materials. Els operadors han de limitar la generació de residus segons el protocol de residus de la UE
Circularitat en el disseny i construcció dels edificis
Demostrar segons l’ISO 20887 i altres, la capacitat de desmuntatge o adaptabilitat dels edificis
Amiant
Retirar de l’edifici, materials de construcció que continguin amiant
Actuacions subvencionables
Seran actuacions subvencionables aquelles necessàries per a dur a terme la construcció de nous habitatges o la rehabilitació d’edificis amb ús diferent d’habitatge que es destinin al lloguer social, sempre que suposin un increment del parc públic d’habitatge per lloguer assequible, i compleixin les condicions i requisits establerts en aquest programa
Quantia dels ajuts
El preu del lloguer dels habitatges ha de figurar en la resolució de la concessió de l’ajut (article 66 del RD 853/2021)
Límit de la subvenció
Topall
700 €/m2 de la superfície útil de l’habitatge
50.000 € / habitatge
Compatibilitat
Subvencions compatibles amb qualsevol altre ajut públic per al mateix objecte, sempre que no se superi el cost total de les intervencions i que els altres ajuts ho permetin.
La ciutat del darrer segle va plena de planificació verdificadora. Però, quina mena de natura és possible a la ciutat? Quin és el contingut real, útil i aplicable dels estudis ambientals que s’adjunten en els planejaments urbanístics?
“(…) Mentre que fa alguns anys solíem atorgar un notable valor a totes aquelles tendències que s’allunyaven de la mera “naturalitat” per aproparse a un factor anti o extrahumà i antinatural, basat en l’artificiositat tecnològica, avui dia tendim a invertir el nostre judici, o almenys a corregir-lo”.
Gillo Dorfles (1910-2018), crític d’art, pintor i filòsof italià
Tal com Gillo Dorfles reflexionava en el seu text “Natura i artifici” de 1968, convé detenir-se en aspectes del present modificat i alterat per les tecnologies accelerades, presentat sovint com a naturalitat o més concretament, com a hipernaturalitat contemporània. En realitat, és l’hiperartifici tecnològic que pretén obtenir un elevat efecte natural. L’absurd d’artificialitzar allò que abans ho era originalment per a obtenir un resultat ara falsament natural.
També el 2010, Iñaki Ábalos denominà el seu treball editorial, “Natura i artifici: el pintoresquisme a l’arquitectura i el paisatgisme contemporani”. Parla d’un pintoresquisme que tracta d’amagar les tendències tecnològiques de l’arquitectura, regida tant pel High-Tech com pels renders o representacions virtuals.
Trobem alguns llibres recents sobre aquesta qüestió com “Green obsession: Trees towards cities – Humans towards forests”, de l’arquitecte Stefano Boeri o exposicions com la que es pot visitar actualment a la ciutat de Nova York “Nature by design”, al museu nacional de disseny Cooper-Hewitt. També són habituals darrerament articles als diaris i revistes com el de Màrius Carol “La ciutat ruralitzada (Futurs imperfectes)” publicat el passat febrer a La Vanguardia o “Maó contra Natura”, de José Luís Gallego a El Confidencial, també del darrer mes de febrer.
Tot i existir teorització sobre la recerca artificial del resultat (abans origen) natural, res no atura aquesta nova era que s’apropa, l’Antropozè.
Ciutat, natura morta
Glaeser analitza en el seu llibre d’apologia a la ciutat, com aquesta és el motor de desenvolupament econòmic i la font principal d’innovació social i tecnològica de la nostra societat. Un elogi a la ciutat que s’estén des de la seva condició de motor de la innovació fins a les seves virtuts ecològiques. “Com el nostre millor invent ens fa més rics, més llestos, més verds, més sans i més feliços”, diu literalment el subtítol del llibre: aquest és l’èxit d’aquest singular artifici social i material, la ciutat. La densitat és el fil argumental de l’obra, perquè no només és la base de la prosperitat urbana sinó també la garantia del seu limitat impacte ambiental, considerablement inferior al de la urbanització dispersa.
La qüestió és sempre ser ecològics i sostenibles. Aquest és l’eslògan del segle, de la nostra modernitat: ser modern és ser eco i verd i la ciutat no serà menys. Iniciatives com “Ciutats verdes” impulsada per les Nacions Unides o “Greencities”, és la trobada de referència de tots els agents implicats en la construcció de ciutats intel·ligents i sostenibles a Espanya; “Green Cities Europe” és una iniciativa europea; “European Green Cities” és una organització sense ànim de lucre que s’esforça per ajudar a pal·liar la crisi climàtica desenvolupant ciutats i barris sense CO2 a tot Europa. O “Les vint ciutats més verdes d’Europa” a National Geographic; “Les deu ciutats més verdes del món” a Ethic o “Quines són les 12 ciutats més verdes del món” a Tomorrow City… I així podríem perdre’ns al món digital amb milers de resultats que elucubren sobre aquest tema.
La mateixa ciutat en va plena de verd (en paraules, almenys): els supermercats tenen el seu apartat eco, els salons de bellesa ja són eco, els hotels tenen jardins a les seves cobertes, jardins verticals (encara que siguin de plàstic) als seus vestíbuls i els cotxes que comprem també ajuden al planeta. Però quina mena de natura és possible a la ciutat? Quin és el contingut real, útil i aplicable dels estudis ambientals que s’adjunten en els planejaments urbanístics?
La ciutat del darrer segle va plena de planificació verdificadora: eixos verds, introducció de nou arbrat a la ciutat, pacificació d’illes consolidades, edificis-jardí, jardins verticals, terrats verds… màscares vegetals i sovint, natures mortes.
Si atenem a l’origen etimològic de les dues paraules que componen el binomi natura-morta, “natura”, en primer lloc, deriva del llatí i prové del verb nasci, néixer. “Morta” també prové del llatí i del substantiu mormortis o sigui, mort. Vida i mort en una mateixa escena inanimada i emmarcada. Confondre la natura amb el paisatge ens pot conduir a natures mortes i a la ciutat bodegó, un problema cultural de primer ordre.
“La nostra cultura, la nostra prosperitat i la nostra llibertat són en darrer extrem doncs de persones que viuen, treballen i pensen juntes; aquest és el triomf definitiu de la ciutat.”
Edward Glaeser. El triomf de les ciutats: com la nostra millor creació ens fa més rics, més intel·ligents, més ecològics, més sans i més feliços (2011)
Natures en llauna
No ens enganyem, l’ésser humà és, amb diferència, l’espècie més destructiva del planeta. Som, a més, una espècie contradictòria. L’obsessió per enllaunar-ho tot forma part del nostre mètode de destrucció: realitats fotografiades, fotografies apilades en aparells telefònics, plantes en testos, arbres en escocells d’un metre quadrat i, nosaltres mateixos, enllaunats en eixams de maó. Eliminem l’espontaneïtat i la naturalitat de la natura, ens incomoda i intranquil·litza allò salvatge. Domestiquem, enllaunem, geometritzem urbanitzem el món. Les pautes de consum urbanes tenen també extensió i efecte directe sobre els entorns naturals.
Ens sembla imprescindible organitzar els boscos, les valls, els rius dins d’un sistema “coherent” de zones verdes i sota una clau urbanística que pautarà allò què es pot fer, fins a on i en quina quantitat. Línies abstractes que limiten i normativitzen. Potser la coherència dels espais naturals rau més aviat en la seva pròpia lògica, en els seus límits geogràfics i geològics, en la seva naturalesa natural. Com més normativa i “protecció” se li atorga, més els destruïm. Nanoturisme, slow tourism, ecoturisme, vides neorurals… tot plegat una nova i generalitzada invasió artificial. La gran crisi ecològica és possiblement una crisi ètica i d’incomprensió voluntària dels mecanismes naturals, ens oblidem de què la bellesa i bondat de la terra sorgeix de la seva pròpia essència i funcionament natural.
La forma en què avui percebem la natura no fou la mateixa per l’home d’altres temps: el temor i sacralització inicial per la natura; la visió simbòlica i mitològica dels grecs; o la percepció valorable estèticament amb Ruskin o els Prerrafaelistes. Aquesta percepció estètica de bellesa romàntica, sublim, ha anat evolucionant fins avui. Quina és la percepció i valoració de la natura (paisatge natural) avui? Hi ha una valoració extraordinària d’aquesta només pel fet de la pèrdua imminent? O hi ha una pèrdua imminent donada per valoració extraordinària i amb criteris exclusivament econòmics?
“Que el nostre sigui un temps que es recordi pel despertar d’una nova reverència davant la vida; per la ferma resolució d’assolir la sostenibilitat; per l’acceleració en la lluita per la justícia, la pau i per l’alegre celebració de la vida.”
Document de la Carta de la Terra, 2000. San José, Costa Rica: Secretaria Internacional de la Carta de la Terra.
Ciutats vegetals i natures vitrificades
Segons la Reial Acadèmia de la Llengua, es defineix “ciutat”, en termes urbanístics, com a “conjunt d’edificis i carrers, regit per un ajuntament, la població del qual densa i nombrosa es dedica normalment a activitats no agrícoles”. Així, doncs, partim d’una configuració construïda amb edificis, densa i que, essent urbana, no es dedica a activitats agrícoles. En segon lloc, també defineix “L’urbà, en oposició al rural”. Assumim, doncs, des de la seva definició, que és urbana i no rural. És veritat que, per altra banda, hem urbanitzat cada cop més els entorns naturals, aquests sí, rurals. Entrem al segle XXI i ens trobem en un escenari on les ciutats són extraordinàriament urbanes i els entorns naturals cada vegada són menys rurals i més urbans. Arribats a aquest punt, sembla que floreix una dèria per ruralitzar la ciutat i verdificar-la (almenys en superfície).
Si atenem a les definicions de “natura”, es defineix en primer lloc com a “principi generador del desenvolupament harmònic i la plenitud de cada ésser, com a tal ésser, seguint la seva pròpia i independent evolució”. En segon lloc, es descriu com a “conjunt de tot el que existeix i que està determinat i harmonitzat a les seves pròpies lleis”. En ambdós casos recalca que la seva evolució i desenvolupament es regeixen per lleis pròpies. La coherència del medi natural és profanada per l’ésser humà, que és qui el fa desaparèixer. I, és clar, ara que ja ho hem espatllat notablement, compensem-ho. Però com? Doncs ruralitzant allò que és innatament urbà, la ciutat, que així serà més visible i propagandístic. I mentrestant, seguim urbanitzant i urbanitzant la resta. El món al revés.
“Només per a la humanitat, en contrast a la natura, ha estat garantit el dret de connectar i separar […] Tant en un sentit immediat com en un sentit simbòlic, en un sentit físic i en un sentit intel·lectual, som en tot moment aquells que separen el que està connectat o connecten el que està separat.”
Georg Simmel. Pont i porta (1909).
Si en temps passats, anteriors a la Revolució Industrial, la distinció entre el rural i l’urbà, entre el camp i la ciutat, era, probablement, neta i indiscutible, aquesta distinció sembla avui molt menys clara. En efecte, el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport, les noves localitzacions de l’activitat econòmica davant les possibilitats actuals de distribució i l’homogeneïtzació de moltes pautes de comportament, de formes de vida, així com l’acció generalitzada dels medis de comunicació de masses, han contribuït en els països industrialitzats a esborrar moltes de les antigues diferències entre ciutat i camp, fent-ne confusa la seva distinció.
De la mateixa manera que dubtava en una reflexió anterior sobre turisme de masses de la possibilitat de convivència del binomi “turisme-sostenible”, dubto també de la seguretat amb què es parla de ciutats verdes i dubto també de molts indrets naturals, de què siguin realment, i encara, naturals i no poc urbanitzats. Sembla com si, a més voluntat verdificadora es manifesta, més acció urbanitzadora actua. Com més pintem de verd les ciutats, més geometritzem i artificialitzem la natura que resta.
La mare dels ous deu trobar-se sens dubte als ulls-de-dòlar amb què mirem i pensem el medi. No hi ha una altra explicació raonable. Tinc la sensació de què ja res no és natural. Els antics trucatges, elementals i evidents, esdevenen avui sofisticats, tecnològicament transparents i perfectes, una mena de divinitat artificial que tot ho veu, controla i artificialitza. La redemptora i absurda religió de renaturalitzar l’artifici artificialment i interessadament. Potser el que ens cal és més salut i bondat ocular.
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
La ciudad del último siglo va llena de planificación verdificadora. Pero, qué tipo de naturaleza es posible en la ciudad? Cuál es el contenido real, útil y aplicable de los estudios ambientales que se adjuntan en los planeamientos urbanísticos?
“[…] Mientras que hace algunos años solíamos otorgar un notable valor a todas aquellas tendencias que se alejaban de la mera “naturalidad” para acercarse a un factor anti o extrahumano y antinatural, basado en la artificiosidad tecnológica, hoy en día tendemos a invertir nuestro juicio, o al menos, a corregirlo”.
Gillo Dorfles (1910-2018), crítico de arte, pintor y filósofo italiano
Tal como Gillo Dorfles reflexionaba en su texto “Naturaleza y artificio” de 1968, conviene detenerse en aspectos del presente modificado y alterado por las tecnologías aceleradas, presentado a menudo como naturalidad o, más concretamente, como hipernaturalidad contemporánea. En realidad, es el hiperartificio tecnológico el que pretende obtener un elevado efecto natural. El absurdo de artificializar lo que originariamente lo era para obtener un resultado ahora falsamente natural.
También en 2010, Iñaki Ábalos denominó su trabajo editorial, Naturaleza y artificio: el pintoresquismo en la arquitectura y el paisajismo contemporáneo. Habla de un pintoresquismo que trata de esconder las tendencias tecnológicas de la arquitectura, regida tanto por el high-tech como por los renders o representaciones virtuales.
Encontramos algunos libros recientes sobre esta cuestión, como Green obsession: Trees towards cities – Humans towards forests, del arquitecto Stefano Boeri, o exposiciones como la que se puede visitar actualmente en la ciudad de Nueva York Nature by design, en el museo nacional de diseño Cooper-Hewitt. También son habituales últimamente artículos en periódicos y revistas, como el de Màrius Carol, “La ciudad ruralizada (Futuros imperfectos)”, publicado el pasado febrero en La Vanguardia, o “Maó contra Natura”, de José Luis Gallego en El Confidencial, también del último mes de febrero.
A pesar de que hay teorización sobre la búsqueda artificial del resultado (antes origen) natural, nada detiene esta nueva era que se acerca, el Antropozeno.
Ciudad, naturaleza muerta
En su libro de apología a la ciudad, Glaeser analiza cómo esta es el motor de desarrollo económico y la fuente principal de innovación social y tecnológica de nuestra sociedad. Un elogio a la ciudad que se extiende desde su condición de motor de la innovación hasta sus virtudes ecológicas. “Cómo nuestro mejor invento nos hace más ricos, más listos, más verdes, más sanos y más felices”, dice literalmente el subtítulo del libro: este es el éxito de este singular artificio social y material, la ciudad. La densidad es el hilo argumental de la obra, porque no solo es la base de la prosperidad urbana, sino también la garantía de su limitado impacto ambiental, considerablemente inferior al de la urbanización dispersa.
La cuestión es ser siempre ecológicos y sostenibles. Este es el eslogan del siglo, de nuestra modernidad: ser moderno es ser eco y verde, y la ciudad no lo será menos. Iniciativas como “Ciudades verdes”, impulsada por Naciones Unidas, o “Greencities”, es el encuentro de referencia de todos los agentes implicados en la construcción de ciudades inteligentes y sostenibles en España; “Green Cities Europe” es una iniciativa europea; European Green Cities es una organización sin ánimo de lucro que se esfuerza por ayudar a paliar la crisis climática desarrollando ciudades y barrios sin CO2 en toda Europa. O “Las veinte ciudades más verdes de Europa” en National Geographic; “Las diez ciudades más verdes del mundo” en Ethic, o “Cuáles son las 12 ciudades más verdes del mundo” en Tomorrow City… Y así podríamos perdernos en el mundo digital con miles de resultados que elucubran al respecto.
La misma ciudad en vano llena de verde (en palabras, al menos): los supermercados tienen su apartado eco, los salones de belleza ya son eco, los hoteles tienen jardines en sus cubiertas, jardines verticales (aunque sean de plástico) en los sus vestíbulos y los coches que compramos también ayudan al planeta. Pero, ¿qué naturaleza es posible en la ciudad? ¿Cuál es el contenido real, útil y aplicable de los estudios ambientales que se adjuntan en los planeamientos urbanísticos?
La ciudad del último siglo va llena de planificación verdificadora: ejes verdes, introducción de nuevo arbolado en la ciudad, pacificación de islas consolidadas, edificios-jardín, jardines verticales, azoteas verdes… máscaras vegetales y, a menudo, naturalezas muertas. Si atendemos al origen etimológico de las dos palabras que componen el binomio naturaleza-muerta, “naturaleza”, en primer lugar, deriva del latín y proviene del verbo nasci, nacer. “Muerta” también proviene del latín y del sustantivo mormoris, o sea, muerte. Vida y muerte en una misma escena inanimada y enmarcada. Confundir la naturaleza con el paisaje puede conducirnos a naturalezas muertas y a la ciudad bodegón, un problema cultural de primer orden.
“Nuestra cultura, nuestra prosperidad y nuestra libertad son en último extremo dones de personas que viven, trabajan y piensan juntas; este es el triunfo definitivo de la ciudad.”
Edward Glaeser. El triunfo de las ciudades: cómo nuestra mejor creación nos hace más ricos, más inteligentes, más ecológicos, más sanos y más felices (2011)
Naturalezas en lata
No nos engañemos, el ser humano es, con diferencia, la especie más destructiva del planeta. Somos, además, una especie contradictoria. La obsesión por enlatarlo todo forma parte de nuestro método de destrucción: realidades fotografiadas, fotografías apiladas en aparatos telefónicos, plantas en macetas, árboles en alcorques de un metro cuadrado y, nosotros mismos, enlatados en enjambres de ladrillo. Eliminamos la espontaneidad y la naturalidad de la naturaleza, nos incomoda e intranquiliza lo salvaje. Domesticamos, enlatamos, geometrizamos y urbanizamos el mundo. Las pautas de consumo urbanas tienen también extensión y efecto directo sobre los entornos naturales.
Nos parece imprescindible organizar los bosques, los valles, los ríos dentro de un sistema “coherente” de zonas verdes y bajo una clave urbanística que pautará lo que se puede hacer, hasta dónde y en qué cantidad. Líneas abstractas que limitan y normativizan. Quizás la coherencia de los espacios naturales radica más bien en su propia lógica, en sus límites geográficos y geológicos, en su naturaleza natural. Cuanta más normativa y “protección” se les otorga, más los destruimos. Nanoturismo, slowtourism, ecoturismo, vidas neorrurales…, todo ello una nueva y generalizada invasión artificial. La gran crisis ecológica es posiblemente una crisis ética y de incomprensión voluntaria de los mecanismos naturales, nos olvidamos de que la belleza y la bondad de la tierra surge de su propia esencia y funcionamiento natural.
La forma en que hoy percibimos la naturaleza no fue la misma para el hombre de otros tiempos: el temor y la sacralización inicial por la naturaleza; la visión simbólica y mitológica de los griegos; o la percepción valorable estéticamente con Ruskin o los prerrafaelistas. Esta percepción estética de belleza romántica, sublime, ha ido evolucionando hasta la fecha. ¿Cuál es la percepción y la valoración de la naturaleza (paisaje natural) hoy? ¿Existe una valoración extraordinaria de esta solo por el hecho de la pérdida inminente? ¿O hay una pérdida inminente dada por valoración extraordinaria y con criterios exclusivamente económicos?
“Que el nuestro sea un tiempo que se recuerde por el despertar de una nueva reverencia ante la vida; por la firme resolución de alcanzar la sostenibilidad; por la aceleración en la lucha por la justicia, la paz y por la alegre celebración de la vida.”
Documento de la Carta de la Tierra, 2000. San José, Costa Rica: Secretaría Internacional de la Carta de la Tierra.
Ciudades vegetales y naturalezas vitrificadas
Según la Real Academia de la Lengua, se define “ciudad”, en términos urbanísticos, como “conjunto de edificios y calles, regido por un ayuntamiento, cuya población densa y numerosa se dedica normalmente a actividades no agrícolas”. Así pues, partimos de una configuración construida con edificios, densa y que, siendo urbana, no se dedica a actividades agrícolas. En segundo lugar, también define “Lo urbano, en oposición a lo rural”. Asumamos, pues, desde su definición, que es urbana y no rural. Es verdad que, por otra parte, hemos urbanizado cada vez más los entornos naturales, estos sí rurales. Entramos en el siglo xxi y nos encontramos en un escenario en el que las ciudades son extraordinariamente urbanas y los entornos naturales son cada vez menos rurales y más urbanos. Llegados a este punto, parece que florece una manía por ruralizar la ciudad y verdificarla (al menos en superficie).
Si atendemos a las definiciones de “naturaleza”, se la define, en primer lugar, como “principio generador del desarrollo armónico y la plenitud de cada ser como tal, siguiendo su propia e independiente evolución”. En segundo lugar, se la describe como “conjunto de todo lo que exista que está determinado y armonizado en sus propias leyes”. En ambos casos, recalca que su evolución y su desarrollo se rigen por leyes propias. La coherencia del medio natural es profanada por el ser humano, que es quien lo hace desaparecer. Y, claro, ahora que ya lo hemos estropeado notablemente, compensémoslo. ¿Pero cómo? Pues ruralizando lo innatamente urbano, la ciudad, que así será más visible y propagandística. Y mientras, seguimos urbanizando y urbanizando el resto. El mundo al revés.
Si en tiempos pasados, anteriores a la Revolución Industrial, la distinción entre lo rural y lo urbano, entre el campo y la ciudad, era probablemente limpia e indiscutible, esta distinción parece hoy mucho menos clara. En efecto, el desarrollo de los medios de comunicación y transporte, las nuevas localizaciones de la actividad económica frente a las posibilidades actuales de distribución y la homogeneización de muchas pautas de comportamiento, de formas de vida, así como la acción generalizada de los medios de comunicación de masas, han contribuido, en los países industrializados, a borrar muchas de las antiguas diferencias entre ciudad y campo, haciendo confusa su distinción.
De la misma manera que dudaba, en una reflexión anterior sobre turismo de masas, de la posibilidad de convivencia del binomio “turismo-sostenible”, dudo también de la seguridad con la que se habla de ciudades verdes, y dudo también de muchos lugares naturales, de que sean realmente y aún naturales, y no poco urbanizados. Parece como si, a mayor voluntad verdificadora es manifiesta, más acción urbanizadora actúa. Cuanto más pintamos de verde las ciudades, más geometrizamos y artificializamos la naturaleza que queda. El quid de la cuestión debe encontrarse sin duda en los ojos-de-dólar con los que miramos y pensamos el medio. No hay otra explicación razonable. Tengo la sensación de que ya nada es natural. Los antiguos trucajes, elementales y evidentes, se convierten hoy en sofisticados, tecnológicamente transparentes y perfectos, una especie de divinidad artificial que todo lo ve, controla y artificializa. La redentora y absurda religión de renaturalizar el artificio artificial e interesadamente. Quizás lo que necesitamos es más salud y bondad ocular.
“Solo para la humanidad, en contraste con la naturaleza, se ha garantizado el derecho de conectar y separar […] Tanto en un sentido inmediato como en un sentido simbólico, en un sentido físico y en un sentido intelectual, somos en todo momento aquellos que separan lo que está conectado o conectan lo que está separado.”
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
