Construcció amb contenidors marítims: ètica o estètica?

L’arquitectura recorre als contenidors com a resposta a qüestions ambientals, estètiques i tècniques. Aquestes capses estandarditzades inventades el 1956 i símbol avui de la globalització, són elements irreferenciables al lloc. No estan concebuts per a un indret concret i en la seva aplicació en el món de l’arquitectura es tracta de construccions per a una nova cultura i una nova era nòmada: una arquitectura, sovint, de posar i treure.

Una gran quantitat de contenidors es retiren de la circulació cada any, sovint a causa de petits desperfectes, deguts a accidents o a l’ús, però que els impedeixen seguir formant part del sistema logístic. De fet, la vida útil mitjana d’un contenidor és de 7 a 14 anys. Passat aquest temps, ja no son vàlids per al transport, però són perfectes per a altres usos. El seu reciclatge permetrà reutilitzar una gran massa de material sobrant i reconvertir-la en elements útils (productes del procés i la cadena de la globalització).

La seva versatilitat els fa adaptables i aptes a diverses escales i funcions. Trobem contenidors reconvertits en habitatges unifamiliars, centres comercials, oficines, hotels, restaurants, refugis, laboratoris, botigues, o arquitectures efímeres.

Ha sorgit fins i tot una nova categoria constructiva: la cargotectura o container architecture. Definint-la de manera simple, la cargotectura consisteix en la construcció basada en els contenidors marítims reutilitzables i que estan en desús. Encara no trobem en l’actualitat una oferta educativa específica ni reglada per a aquesta modalitat d’arquitectura de la que hi ha abundants experiències en tot el món.

Les empreses que ofereixen aquest producte requereixen d’un personal especialitzat que actualment no existeix, i també els arquitectes i aparelladors van mancats d’una formació adequada per a abordar amb seguretat projectes en un camp que té una important casuística local i que és necessari conèixer. Tot i això, ja trobem alguns cursos de postgrau en aquesta disciplina. Estem en el camí.

En aquest article comentarem l’experiència de dos despatxos catalans que estan treballant en la cargotectura i reutilitzen contenidors per fer arquitectura: Duran Arquitectes i RoaArquitectura.

Duran Arquitectes és un despatx que combina la voluntat de fer una arquitectura d’alta qualitat i disseny d’avantguarda. Entenen l’arquitectura com un ofici al servei de les persones, que té la voluntat d’endreçar l’espai i construir volums: una visió molt humanista d’aquesta disciplina que és ciència i art, a la vegada. Es tracta d’un despatx de dues generacions que acumula el prestigi i l’experiència d’en Cesc Duran, en una primera fase d’expansió i consolidació i, després, de la mà de Pau Duran, el seu fill, i els socis Jordi Comas i Marc Barjola. Un despatx jove que segueix combinant l’esperit de les obres colossals del període precedent, amb projectes d’arquitectura entesos com si fossin orfebreria: cases d’autor per a famílies que les han volgut a mida.

ROA Arquitectura és un estudi jove fundat per Roger Orriols l’any 2006 que desenvolupa i gestiona projectes d’arquitectura flexible, sostenible i d’estratègia urbanística, amb una projecció creixent en l’àmbit internacional i amb intervencions tant per al sector públic com per al privat. El valor principal de Roa és la flexibilitat. Tots els projectes es basen en arquitectures flexibles, fonamentant-se en la recerca d’una simbiosi equilibrada entre persones, natura i tecnologia. Una arquitectura que retrocedeix en l’explotació infinita dels recursos i del territori, i que avança en el respecte mediambiental i les noves tecnologies: arquitectura amb sentit comú.

Els valors funcionals dels contenidors

El camí que ha portat a fer servir els contenidors en la construcció és força diferent en un estudi que en l’altre i dóna moltes dades de les característiques del sistema. Així, a Duran Arquitectes, dos varen ser els factors que els van impulsar a fer recerca sobre els contenidors: l’econòmic, trobar d’una construcció el més barata possible, i el temporal: escurçar terminis, com a part de l’estalvi econòmic i per requeriments del client. El primer encàrrec en ser aplicats per aquest estudi va ser un quiosc de begudes en un parc, a realitzar en molt poc temps i amb un pressupost molt reduït.

D’aquí, d’aquesta primera experiència, aprenen les qualitats i problemes del material i les seves potencialitats: la rapidesa en la construcció és un factor a tenir en compte, característic dels contenidors, però en canvi, l’espai s’ha d’ajustar molt al mòdul per tal de que surti econòmic: si l’espai necessari és molt ampli i diàfan, o complex no surt a compte fer-los servir si han de quedar molt trinxats. Tant és així que en el segon encàrrec de quiosc que reberen, amb uns requeriments molt semblants als del primer, varen optar per un sistema de muntatge en sec a taller però sense la base del contenidor ja que l’espai requerit era molt més ampli que el del mòdul.

Mostrar el material de manera explícita

Amb posterioritat l’han aplicat a projectes de més envergadura, amb més llibertat per adaptar el disseny al mòdul i n’han sorgit varis habitatges unifamiliars molt interessants, on el coneixement del material i l’experiència tècnica han permès de treure’n el màxim partit, tant funcional com constructiu, abaratint costos de construcció (sobre els 930 €/ m² de PEC, any 2011), reduint terminis i, finalment creant espais interiors interessants i agradables, i fins i tot exposant l’origen del material de forma explícita en l’exterior. Aquest darrer punt s’explota al màxim en un dels seus darrers encàrrecs, la casa Volta a Terrassa, on el component estètic és el que pren la màxima rellevància.

Però d’aquest component estètic en parlarem més endavant extensament i per tant tornem als temes més tècnics: bàsicament el que es fa és sanejar el contenidor recuperat del mercat de segona mà un cop no són aptes per al transport, per algun tipus de defecte (valen uns 600€ variant en funció del seu estat), sanejar-los -encara que molts- són fets d’acer corten, i mecanitzar la seva adaptació al nou ús. El problema més gran rau en l’escàs gruix de la xapa que forma la caixa, que dificulta tant el tall com la soldadura, precisant de l’aplicació de reforços addicionals previs allà on s’ha de manipular. També pot donar problemes l’estat del terra de fusta que molts contenidors porten d’origen.

Sempre, els contenidors, s’han d’aïllar tèrmicament, per fora (amb un nou full exterior d’acabat, i llavors no es pot veure el contenidor en façana) o, com es fa més usualment, per l’interior. També hi ha l’alternativa de realitzar els dos recobriments. En algun dels projectes que presentem s’ha aplicat aquesta darrera solució.

En realitat el contenidor el que estalvia majoritàriament no és fer l’envoltant sinó l’estructura. Aquesta estructura preexistent, per contra és la que permet realitzar bona part de l’adaptació en taller amb els beneficis d’aquesta forma de treballar: major rapidesa i qualitat de la construcció i, sobretot, molt menys temps d’ocupació del solar durant les obres, que implica també molts menys desplaçaments d’operaris i de subministres fins allà amb un estalvi de hores de desplaçaments, despeses i contaminació degudes al transport.

La repetició és la darrera característica on els contenidors tenen punts a favor. Un edifici amb habitacions repetides és on el contenidor competeix molt favorablement enfront d’altres sistemes constructius, sobretot si la repetició s’adapta al seu mòdul.

Per últim hi ha els problemes de tipus legal o normatiu: principalment són dos: els problemes que posen les ocT (en cas de què hi intervinguin) per a un material no reglat, i el de l’alçada mínima d’habitabilitat pel que, si es vol acomplir, cal fer servir un tipus de contenidors més alts que els estàndard per aconseguir l’alçada mínima lliure, els anomenats high cube que fan 275 cm d’alt en comparació als estàndard que fan 240 cm (sempre parlem d’alçada lliure aproximada ja que els contenidors s’amiden en polzades).

Minimitzar els residus

A l‘estudi ROA Arquitectura la decisió de treballar amb contenidors té l’origen en una reflexió prèvia –prèvia i més àmplia-, del propi estudi de tenir com a objectiu construir generant el mínim possible de residus, i d’aprofitar qualsevol excedent d’altres activitats com a material de construcció i així col·laborar en minimitzar també els residus d’aquestes altres activitats. Un cop presa aquesta decisió l’ús del contenidor els ve, curiosament, d’un requeriment que no és tècnic ni econòmic, ni de reducció de residus, sinó formal i representatiu del client: la demanda d’unes oficines amb un caràcter diferencial respecte a les altres ofertes dels competidors. Aquests dos objectius -el previ i el del client- no són contradictoris com pot semblar sinó que es complementen perfectament i són coherents amb els criteris del despatx: el client demana una diferenciació estètica i l’arquitecte la fa realitat amb un material de reciclatge.

Com ja hem dit abans, parlarem dels referents estètics i simbòlics dels contenidors en el punt següent i, per tant, seguim ara exposant altres temes de caire més tècnic. Acabem de qualificar els contenidors com un material reciclat però també hem dit que es un material reutilitzat. El límit entre un i altre concepte en aquest cas és poc clar, possiblement es podria determinar segons el nivell de la intervenció precisa per a ferlo habitable. Si es manipula poc es podria dir que és una reutilització, i si, en canvi, s’ha de manipular molt podríem dir que és un reciclatge. El nivell d’intervenció en el contenidor base sol ser directament proporcional al nivell de confort demandat. No és el mateix convertir contenidors en un xalet de vàries plantes que en una caseta d’obra. De fet, el mercat del contenidor de segona mà és molt actiu i, en la majoria de casos, l’ús que li dóna el comprador és precisament el d’un hàbitat amb pocs requeriments de confort: magatzems provisionals, casetes d’obra o agrícoles, trasters, etc…

El que ha calculat l’estudi ROA és que amb tres usos: transport marítim, habitatge i refugi, els balanços d’energia com a material son positius. En el segon ús l’estalvi ja és del 60% respecte al primer i si aquest contenidor acaba com a refugi prefabricat, el balanç ja és d’entre un 2% i un 7% positiu. Quant al cost econòmic, els percentatges són d’un estalvi del 21% en el segon ús i d’un 80% en el tercer (sempre en comparació a un edifici model de referència).

Quant a l’ús del contenidor com a habitatge -o, millor dit, com a hàbitat- ROA Arquitectura planteja la hipòtesi de què és el mitjà que pugui facilitar que aquest hàbitat pugui ser mòbil i adaptable, tant en dimensions com en localització, de forma que es pugui transportar a un nou emplaçament si els usuaris necessiten aquest canvi de lloc, o bé un canvi de condicions (com per exemple ampliar superfície). Aquest planteig aniria lligat a un altre concepte encara més revolucionari: la desaparició de la propietat privada del sòl -i, per tant, la fi de l’especulació del sòl com a un bé comercialper arribar a l’objectiu final d’aconseguir una economia circular i més justa socialment.

La visió molt més àmplia i innovadora del concepte de casa de l’estudi ROA, on aquesta es pot desplaçar i, per tant, el contenidor dissenyat exclusivament per aquest fi, en principi, seria una bona base de treball és molt encertada perquè lligaria els dos conceptes d’habitat i de transport. Ara bé, cap dels contenidors habitat dels dos estudis s’ha mogut de lloc i el planteig d’un canvi econòmic i de valor de la propietat del sol sembla lluny d’arribar. La nostra opinió és que sense necessitate d’aquest canvi, també es pot plantejar, -potser, això sí, només des de les administracions públiques- un usos d’emergència, com poden ser l’acollida de refugiats a causa de fenòmens naturals o bèl·lics, desplaçant molt fàcilment els refugis, ja preparats per al seu ús, al lloc on es necessiti, i fins i tot condicionarlos per transportar altres elements necessaris, com podrien ser des de menjar fins a les canonades per implementar el sanejament en el nou emplaçament.

Una segona reflexió, relacionada amb l’anterior seria que aquests contenidors ja estiguessin pensats i dissenyats des d’un principi per facilitar el segon ús (o usos) de forma que l’energia, els costos i les traves normatives es reduïssin al màxim per adaptar-los al segon ús, un cop el primer ha deixat de ser possible. Aquest criteri podria ser aplicable a moltes altres coses que tenen un ús efímer i uns elevats costos mediambientals com a residu. Un exemple molt simple podria ser el de les bosses de plàstic. Fins que no es produeixin amb un material reciclable o hi hagi un canvi de gestió d’usos que les faci innecessàries, es podria començar per fixar que les mides de les bosses de plàstic dels supermercats i les dels cubells de les de les escombraries siguin les mateixes (amb diverses mides, per cada fracció) i que sigui obligatori fer-les servir per a les deixalles.

Això implicaria retocar, a Catalunya, algunes normes, i facilitar als fabricants de bosses el canvi de mides i característiques. D’aquesta forma s’aconseguiria duplicar la vida útil d’aquestes bosses. Si s’aconseguís, finalment, a les deixalleries i abocadors reciclar-les ja seria un èxit enorme!

No sembla, però, fàcil aconseguir ni una cosa tan simple com el de les bosses (reduït a un àmbit petit com el de Catalunya), encara menys ho deuria ser el dels contenidors, que té un àmbit mundial. Però si es vol seriosament reduir residus i no malbaratar energia, no hi ha cap altre camí que repensar i optimitzar tots els processos de producció dels béns que consumim. I en els contenidors hi ha una gran potencialitat, fins i tot simbòlica, ja que existeixen perquè existeixen els productes de consum i la deslocalització productiva.

Botiga de roba i complements en un centre comercial proper al Port de Barcelona dins de 2 contenidors marítims.

Bar en un centre comercial proper al Port de Barcelona en dos contenidors i amb terrassa superior

Contenidors instal·lats a la Rambla del Raval on es realitzen activitats socials i culturals

La força estètica dels contenidors

El contenidor és un dels productes eminentment paradigmàtics de l’era industrial. Amb una estètica forta, diferenciadora i “brutalista”, el material es mostra tal i com és, en tota la seva duresa. Al mateix temps, tenen un gran potencial i s’adeqüen als principis de fermesa, durabilitat i utilitat, amb una estructura que posseeix propietats de resistència excepcionals.

La refuncionalització dels contenidors, el seu pas d’objecte quotidià a obra arquitectònica espectacular, canviant completament la seva funció i els seus valors estètics podria recordar a allò que Duchamp anomenava ready-mades (ja des de 1915) i que consistia en anomenar artísticament objectes produïts industrialment. Objectes desarrelats del seu context original, desfuncionalitzats i convertits en art. En aquest cas, la reutilització li dóna una funció nova, però si considerem que el motiu principal del reciclatge és estètic, potser sí que podríem fer certa comparació amb aquells. En el mercat immobiliari i del disseny, podem trobar cartells, webs, titulars on podrem llegir eslògans del tipus:

• Cases pràctiques i estètiques fetes amb contenidors.
• Contenlàndia: la diversió infantil en un contenidor reutilitzat.
• Glamcontainers.
• Pop-up hotels amb contenidors marítims.
• Kargo, l’estil contenidor reinterpretat.
• Moble d’estil industrial fabricat en acer i inspirat en els contenidors de càrrega marítims.

Així doncs, trobem que l’arquitectura dels contenidors cerca solucions amb un alt impacte estètic, triant projectes que generin en els sentits connotacions de modernitat, d’estètica industrial, nuesa de material, contrastos entre la brutalitat de l’acer i els acabats luxosos afegits.

Contenidors d’ètica i esperança

El contenidor hauria de ser una resposta racional a un problema, superant les qüestions estilístiques o formals que de vegades prioritzen. La seva reutilització hauria de ser una lliçó d’ecologia bàsica i, a més, s’haurien de reutilitzar amb un simple condicionament, d’això s’hauria de tractar, de mínim esforç per a la seva nova vida arquitectònica. Caldria donar una segona, tercera o quarta oportunitat a aquests objectes descartats per al transport i que l’impacte de reconvertir-los en element constructiu fos inferior al de transformar-los en matèria primera de nou.

Ja en els anys 60 apareixien les primeres mostres d’arquitectura modular que, amb una forta estètica futurista, oferien solució a una societat industrialitzada i massificada. Des de fa ja algunes dècades, i donades les inquietuds mediambientals i la voluntat de reciclar, han proliferat els projectes que inclouen els contenidors marítims com a centre. S’han aplicat aquestes propostes tant per a situacions d’emergència com per a habitatges de luxe o centres comercials i oficines per tal d’afegir qualitats estètiques fortes. Caldria veure doncs, si l’ús dels contenidors marítims en construcció s’aplica més com a moda del boom del reciclatge i com a estètica d’allò industrial (contenidors com a espectacle arquitectònic) o com a quelcom veritablement útil i amb raons de reciclatge i sostenibilitat en tots els sentits. Sigui com sigui, l’arquitectura modular, mòbil i apilable amb contenidors marítims reciclats ja no és ciència ficció.