Els bombers seran sempre nostres

L ’any 1865 s’estableix la primera companyia de bombers a la ciutat de Barcelona. El tan estimat cos de bombers sempre es presenta el primer per oferir socors; ja pot ser un incendi com una ventada, una inundació o un gat enfilat dalt d’un arbre. Amb aquells camions vermells, que deixen bocabadats a tots els infants, circulen a tota velocitat per arribar abans no sigui massa tard. Tothom els deixa passar perquè saben que van a salvar vides. Les seves armes són una mànega d’aigua i una escala, una destral i cordes de tot tipus, malls, matalassos elàstics, mantes i una farmaciola ben equipada… Són homes (i dones) forts i valents amb un esperit filantròpic, que els fa ben especials.

La seva educació és molt completa, tant en coneixements, com en forma física. Han de saber la teoria del foc: com s’origina, com es propaga i s’extingeix un incendi; d’hidràulica, d’instal·lacions elèctriques i estabilitat dels edificis. Han de poder preveure com col·lapsarà un sostre, en funció dels materials que el componen, i ser competents en tractaments de primers auxilis: traumatismes, fractures, cremades, etc… Són també ells, qui finalment, revisen els projectes d’arquitectes i enginyers, i els qui validen o no, les propostes de prevenció i seguretat proposades.

Aquest tarannà particular els fa un col·lectiu molt cohesionat, on els més veterans traspassen els seus coneixements als més joves, coneixements basats en experiències viscudes al llarg d’una vida d’exercici. Això va propiciar que s’organitzessin com a col·lectiu associatiu al voltant dels 1990 en un espai anomenat el Cau del Jubilat dels Bombers de Barcelona; un espai que s’ubicava a la caserna del carrer Provença i que s’utilitzava com espai formatiu i de consulta per a entitats i professionals.

L’enderroc l’any 2010 de la caserna de Provença, propicia que l’associació reivindiqui un espai alternatiu, on seguir treballant en el traspàs de consignes i atenció de consultes. Calia pensar de pas, on conservar i mostrar una part de l’extensa col·lecció: camions de totes les èpoques, ruixadors, eines, uniformes, extintors, fins i tot una interessant col·lecció de miniatures.

L’any 2012 l’Ajuntament de Barcelona aposta per la creació d’un espai dels i pels bombers, i convoca un concurs per recuperar l’antic parc de bombers del Poble Sec. El concurs promogut per BIMSA (Barcelona Infraestructures Municipals) i amb la important empenta de Bombers, recull el reclam del cos per aconseguir aquest, podríem dir-ne, centre d’intercanvi: l’Espai Bombers de Barcelona.

Calen altres requeriments de confort, accessibilitat, i exigeix l’acompliment de la normativa, com si es tractés d’un edifici de nova planta

La caserna del Poble Sec data de l’any 1929 i és actualment la més antiga de Barcelona. L’edifici del carrer Lleida, projectat per Emilio Gutiérrez, es construeix amb el desenvolupament de la muntanya de Montjuïc durant l’Exposició Universal, i era, en essència, un garatge en una nau de tres cossos i altell, on guardar-hi els camions. Els bombers de guàrdia baixaven per aquelles barres verticals des del balcó de l’altell, es muntaven en els camions i sortien a tota pressa tocant la campana; o així m’ho imagino jo!

Aquesta va ser la primera caserna de l’Estat, que va funcionar fins l’any 1970. Fins la intervenció del 2010 va ser utilitzada per dependències de la Policia. Cal doncs recuperar l’edifici de 1929 i adaptar-lo al nou programa. Mercè Berengué i Miguel Roldán, arquitectes guanyadors dels concurs, han sabut resoldre l’exercici amb delicadesa; entenent el lloc dins la ciutat, mantenint el valor històric del continent, reconeixent-lo com a símbol d’un col·lectiu i actuant amb habilitat en l’interior. Han aconseguit aquesta adequació al nou ús, amb operacions d’encaix i obertura, que combinades, transformen el que havia estat una cotxera, en un centre de cultural per a la ciutat.

Quan es planteja la rehabilitació de l’edifici, es revisa el nivell de catalogació dins el Pla de Protecció Especial i del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic. El nivell D hagués permès enderrocar-lo completament, un cop documentat el seu estat actual, però la decisió de conservar el contenidor i l’estructura principal és un encert si pensem en termes d’eficiència i residus. Per això, el criteri de conservar com una closca, tota la superfície de tancament, augmenta la credibilitat de la intervenció i proporciona un caràcter historicista i simbòlic, que resta com a una fita en la memòria dels seus titulars.

L’edifici de partida, és de murs de càrrega i sostres de bigueta metàl·lica, coberta inclinada de teula, sobre encavallades metàl·liques. Consta de tres naus de dues plantes en forma de U al voltant d’un pati de maniobres, on hi entraven els cotxes. Les tres naus, es comuniquen amb el pati central mitjançant un balcó volat, corregut que resta encastat en el mur que separa les naus del pati.

Desmaterialitzar el mur

El nou programa, implica altres requeriments de confort, d’accessibilitat, i exigeix l’acompliment de la normativa, com si es tractés d’un edifici de nova planta. Es fa necessari ampliar la superfície útil en quasi un 40%: de 1.000 m² a 1.400 m².

Berenguer i Roldán opten per la substitució del mur de trava que conforma la U, per una imponent biga Vierendeel, una biga quasi imperceptible, que amb molta menys quantitat de material i menys massa, fa una funció equivalent a la de l’antic mur. Els arquitectes han batejat aquesta operació com la “desmaterialització del mur”.

Aquesta gelosia estructural aporta transparència, lluminositat i una nova percepció de l’espai, que de ben segur, hagués complagut a Jules Arthur Vierendeel (Bèlgica 1852-1940). Es tracta d’una cortina vertical de tubs estructurals de 8 x 12 x 0,8 cm col·locats cada 50 cm, al llarg de 24 metres i de amb 2 metres d’alçada, suficient per recolzar-hi tres nous sostres i la coberta, i ampliar en planta baixa l’espai expositiu.

La substitució del mur del fons, permet reestructurar tot l’espai interior per acomplir amb el programa. D’una banda, concentrant en aquest àmbit les circulacions verticals de l’equipament; d’una altra, i gràcies a les alçades folgades de les plantes, afegint nivells intermedis en aquesta nova crugia. Cal sumar superfície i acomodar els espais demandats dins els límits preestablerts. És en la nau del fons, la flanquejada per la vierendeel, on es desenvolupa la major variació de programa: noves escales, accés a les terrasses laterals, ascensor, nuclis de serveis, administració, mediateca i espai expositiu. La concentració dels serveis i comunicacions al fons, allibera espai de pas de les naus laterals. Aquestes, reconformen les seves obertures vinculant-les a l’espai central i així propicien circulacions en diagonal que envolten l’exposició permanent. La manera curiosa en què es conformen aquestes noves obertures sobre els murs preexistents, de 30 a 45 cm. de gruix, amb uns arcs carpanells o rebaixats, esborren encertadament la rigidesa i posició dels passos llindats anteriors.

El que havia estat un edifici dissenyat per una escala de camions, ara s’ha adequat ara s’ha a l’escala de les persones

Sembla que tot s’ha ajustat a unes dimensions més contemporànies i el nou programa s’ha acomodat de forma satisfactòria dins la pell original, fent un repartiment diferent dels espais servidors vers els servits; tot en un nou context. El que havia estat un edifici dissenyat per una escala de camions, ara s’ha adequat a l’escala de les persones.

Quant a la torre de la façana nord, allà on els bombers penjaven les mànegues per escórrer l’aigua, s’ha convertit en escala d’emergència des de la planta segona fins al nivell de carrer. L’antiga escala de volta i graons de pedra artificial, s’ha transformat en una geomètrica i lluminosa escala, de platina d’acer pintada, amb aparença de maqueta.

Ha estat necessari desmuntar per complet la coberta de teula, tot conservant les teules originals. Aprofitant el tractament de protecció de les gelosies suport de la teulada, s’ha incorporat un gruix de 8 cm. de llana de roca. Per sota de l’aïllament, com a revestiment interior un taulell de fibres, meticulosament perforat.

L’entramat suport d’aquest darrer revestiment el conformen els mateixos tubs de la vierendeel plegats 90 graus respecte els de la biga, reivindicant la força de l’entramat vers el massís. Els sostres intermedis de les naus laterals, s’han reforçat amb connectors i xapes de compressió.

Evidentment, les instal·lacions són totes noves i aprofiten les quatre cantonades per ubicar els muntants; no es desaprofita ni un centímetre i en aquests racons apareixien per sorpresa armaris i minúsculs offices, necessaris pel funcionament del centre.

Tot s’ha ajustat a unes dimensions més contemporànies i el nou programa s’ha acomodat de forma satisfactòria dins la pell original

El terra de la planta baixa adaptat fins a nivell de carrer, ara funciona com a terra radiant, que escalfa o refrigera, segons l’època de l’any. Només els espais ocupats de forma permanent es condicionen individualment, reduint així un 30% del consum energètic.

Sorprèn la brillantor que inunda tot l’espai. Aquesta lluminositat que proporciona el color blanc aplicat a totes les superfícies: el paviment de formigó de planta baixa, el del linòleum de la resta de plantes, el blanc de les parets i de les baranes, de la biga vierendeel, de les fusteries interiors, fins i tot dels mobles…, fa percebre l’espai com un lloc nou, diferent i contemporani, deixant pels elements propis de l’exposició el color.

Aquesta manera d’intervenir sobre un edifici històric em fa pensar en la Tate Gallery de Londres o en el MNAC de Gae Aulenti, ambdós exercicis que treballen per dintre, establint en la pell un límit de la intervenció, separant dues èpoques de forma ben clara però estalviant en recursos, al mantenir el perímetre intocable. Les obertures de façana s’han mantingut invariables i simplement s’han substituït les antigues fusteries per unes noves d’alumini, amb capacitat transmissora adequada, per qüestions funcionals i de requeriments ambientals.

El nou accés pel pati, antiga entrada de camions, esdevé ara de forma lateral, tangencial al pas del vianant.

Un reixat marcat pel color “vermell bomber” ens indica que hem arribat al lloc. La meitat opaca i la meitat vidriada amb la porta al centre i la identitat gràfica amb la que B+R solen rematar les seves obres.

Es conserven les quatre barres verticals per on baixaven els bombers des de l’altell cap els camions, ara però, amb unes tapes de vidre transparent que les fan impracticables. (Hi hauria cua per a tirar-s’hi!). Sobre el sentit d’aquestes barres verticals he arribat a la conclusió, no sé si equivocada, de què fer quatre escales per evacuar l’altell tot alhora, en un moment d’emergència hagués estat molt més costós, i que donada la forma física d’aquests homes valents, la baixada per les barres devia ser el primer escalfament de la jornada i la forma més eficient d’omplir els camions, per sortir de immediat a fer un servei.

El desenvolupament de les obres

L’inici de les obres és durant el mes de novembre de 2014. Gairebé dos anys d’obra que ha significat una relació continuada amb els usuaris i una implicació per part seva en qualsevol decisió o modificació presa. Encara ara, el desenvolupament de les obres perdura el contacte i les visites per atendre els sempre, darrers ajustos. Vol dir que la dedicació de l’equip ha estat molt atenta en aquest aspecte. Una inversió de 2,4 milions amb honoraris (IVA inclòs) i 0,8 milions pel projecte museogràfic, la direcció d’execució del qual, se n’ha ocupat AT3 Arquitectes Tècnics.

Amb un pressupost d’obra ajustat d’uns 1.000 €/m² (PEM), s’ha fet una gran feina. És una obra en la qual, malgrat s’han fet importants intervencions sobre l’estructura, no esdevé un dels paquets principals. Tampoc el moviment de terres i treballs preparatoris. El fet de conservar la pell estructural (murs de càrrega) ha estalviat molts esforços i ha fet derivar cap al capítol de revestiments i acabats, i al d’instal·lacions el pes dels costos globals.

L’Enric Peña, responsable de la direcció d’execució ens explica en la visita que cada decisió que calia prendre, més enllà de les que el projecte tenia definides a priori, demandava temps i estudi detallat per part dels facultatius, consens amb la propietat i sobretot amb el cos de bombers.

Em va cridar l’atenció la cura en el tractament de totes les parts metàl· liques, que en són moltes, amb pintura ignífuga. Normalment aquestes pintures s’apliquen amb capa gruixuda deixant com a resultat unes superfícies texturades. Aquí s’ha invertit en recursos per tal de què no fos així, i mitjançant aplicacions amb rodets i moltes capes fines el resultat és molt satisfactori.

Quadre econòmic:

[table id=24 /]