London Calling

Només arribar a l’aeroport de Londres ja et saluden dues obres d’art gegants. Amb motiu de la mort de la Reina Isabel II d’Anglaterra un gran mural fet a base de fotografies de ciutadans que, petites i unides, una al costat de l’altra, recreen la cara de la monarca en dos moments diferents. I és que cinquanta anys de la corona donen per a molt!

Però no hem vingut a parlar de reines ni de monarquies, que d’això les plataformes d’streaming ja en van plenes amb sèries com ara The Crown o Harry y Meghan: Un romance real. Avui parlem de Londres i com aquí la cultura s’acosta als ciutadans i als carrers.

Com? El més destacat és una premissa decidida que ja parla de la política de la cultura de Londres: la majoria de museus són gratuïts. D’aquesta manera, es pot visitar la Tate Modern, el National Gallery i el Museu d’Història Natural de Londres i el Britànic, entre molts d’altres sense pagar entrada! No és una manera de què els ciutadans londinencs se sentin oberts a entrar en la seva pròpia cultura?

Parlem de Londres i com la cultura s’acosta als ciutadans. El més destacat és una premissa decidida que ja parla de la seva política cultural: la majoria de museus són gratuïts

National Portrait Gallery

Volia recrear-me en la mateixa fotografia que vaig fer fa sis anys i prendre-m’hi un cafè o menjar-hi alguna cosa, però no va ser possible. Enlloc d’això, em vaig trobar un mural ple de fotografies que explica que els retrats que habitualment estan a dins de l’edifici del National Portrait Galery ara estan de ‘tour’ per Anglaterra. És a dir, que la cultura es passeja pels pobles del país a tot color i així les obres fan la seva funció: ser vistes. Els grans plafons que ressegueixen i delimiten les obres del Portrait a peu de carrer exposen una petita mostra de les fotografies pertanyents a la col·lecció, una acció creativa i que al mateix temps fa visible l’interior del temple. Poder de marca se’n podria dir, d’aquest museu que, de per si, ja la té.

Imatge presa el 2016 des de dins del restaurant del National Portrait Gallery

Fotografia d’una part del mural que envolta el National Portrait Gallery i autobusos vermells de Londres al fons

Així, el que no ha entrat mai a dins d’aquest museu pot prendre un primer tast del que hi trobarà a dins en uns mesos i d’aquesta manera, en paraules dels anglesos si curiosity kill the cat… potser hi entrarà quan estigui totalment rehabilitat. I és que els retrats de personatges britànics anònims i coneguts són els que fan i escriuen el país i mostrar-ne les seves fotografies n’expliquen una part de la història. Em va saber greu no poder tornar a entrar-hi però la promesa de cuidar i restaurar l’edifici com estan fent, em va obligar a fer-me la promesa de tornar-hi.

Imatges d’una part del mural que envolta el National Portrait Gallery

La cultura es passeja pels pobles del país a tot color i així les obres fan la seva funció: ser vistes.

Royal Opera House

Si bé com es va veure amb els resultats del Brexit, Londres no és UK, perquè la capital és un univers a part de la resta del país, ens fixem ara en la Royal Opera House i en com és d’accessible pel ciutadà corrent de la ciutat. Si entres per Convent Garden, l’entrada queda un pèl amagada, i possiblement et rebrà un volunteer que et donarà la benvinguda a un edifici glamurós i ple d’història. El voluntari em va insistir especialment en què sobretot entrés a donar-hi una volta i:

• No et pots perdre la vista del pis de dalt!

Per això em vaig atrevir a pujar les escales mecàniques i arribar a la terrassa. Però abans, el sostre del Saló Floral, que deixa passar la llum sense vergonya, magnificent, et saluda. A la planta de dalt de tot hi ha un restaurant i una terrassa amb unes vistes de Londres úniques i a les quals hi pots accedir sense fer preguntes ni demanar-te un cafè. Una altra experiència que vaig trobar interessant, sui generis de Londres, és que pots sopar al restaurant també els dies que es fa funció d’òpera. 

Aquí l’excentricitat: pots estar sopant sol amb lleugeres interrupcions pels assistents de l’òpera, i és que entre acte i acte menjaven el primer plat, després el segon, les postres; a la propera parada de l’òpera la copa o la infusió i un últim beure. Penso que és una manera única d’unir cultura i menjar ben diferents del que estem acostumats. Potser aquest fet aproxima la cultura a un públic que d’altra manera no s’ho plantejaria. Entre els assistents s’hi poden veure des de les formes de vestir de l’alta societat londinenca fins a l’última moda. Una desfilada dels diferents perfils que viuen a la ciutat. Trobo que tenir l’oportunitat de prendre un cafè al Royal Opera House, com a Barcelona al Palau de la Música, és una forma d’acostar la cultura al carrer. 

Al cap i a la fi, quan visitem una ciutat per feina o per oci, ens reservem un espai per conèixer-la i per mirar-la amb ulls curiosos i que algunes institucions obrin la porta de forma gratuïta, almenys et convida a posar-hi la poteta.

El cost de vida de les capitals occidentals

Per ser justos, no podem acabar l’article sense parlar dels problemes que acompanyen Londres: el preu altíssim per metre quadrat, la volguda presència d’empreses grans a la City per demostrar el seu poder al món i la promesa d’un estil de vida molt difícil d’aconseguir per a la majoria. Qualsevol capital europea es veu sacsejada per la gentrificació, la globalització i les dures condicions de vida de les classes treballadores. Però aquí, a Londres, almenys els museus resten oberts a tothom, un lloc al qual acudir i on trobar una mica de resguard i tranquil·litat enmig dels moments caòtics que porten associats les grans ciutats. I una altra activitat gratuïta que permet Londres és passejar i veure les grans “marques” de la ciutat com són: St. Paul’s Cathedral, The Shard, London Eye i el London Bridge.