El triomf del verd

La recuperació urbanística de Barcelona iniciada als anys 80 es centrà, sobretot, en dignificar aquest espai. La ciutat olímpica accelerà l’execució d’aquests projectes, emfatitzant l’espai públic. Però el teixit urbà de Barcelo­na té mancances. La lluita pel verd urbà que encapçalava les campanyes dels anys vuitanta sembla haver quedat relegada en últim lloc, per darrera de paraules com “eficiència”, smart o “innovació tecnològica”. Els rànquings, en qüestió d’espais verds, no són tant favorables per la ciutat comtal: metròpolis poblades com Nova York o fins i tot ciutats industrials com Rotterdam la superen amb escreix en valors de verd urbà per càpita.

Al Passeig de Sant Joan es va intervenir l’any 1985, a la plaça Tetuan i l’any 1998 en el tram superior entre l’avinguda Diagonal i Travessera de Gràcia, canviant paviment, arranjant els parterres, instal·lant jocs infantils i un carril bici.

Però la història del Passeig de Sant Joan es va començar a escriure al segle XVIII, amb la construcció del Fort de la Ciutadella. Entre el Fort i l’actual carrer del Rec restà un espai on s’urbanitzà un passeig entre els anys 1795 i 1802 que s’anomenà Passeig de Sant Joan (tot i que no coincideix amb l’emplaçament de l’actual).

L’any 1859, Ildefons Cerdà proposà la trama de carrers de 20 m de l’Eixample barceloní a la qual hi destacava unes vies principals amb una secció de 50 metres amb calçada central i voreres amb doble ali­neació d’arbrat.

El Passeig de Sant Joan n’és una d’elles, així com la Gran Via, Paral·lel i Passeig de Gràcia. Es va traçar com a projecció d’aquell Passeig de Sant Joan i es convertí en una via de 50 metres d’ample i 2 quilòmetres de llargada, que connectava la Ciutat Vella amb Gràcia. La idea de Cerdà era comunicar el districte de Gràcia amb el de la Barceloneta, però no fou possible per la presència del Parc de la Ciutadella i, sobretot, per les vies del tren.

Dècades més tard, un altre esdeveniment va reafirmar el valor d’aquesta via: la celebració de l’exposició universal de 1888, incorporant l’Arc de Triomf, que feia de porta de l’Exposició.

El Passeig de Sant Joan com a corredor verd urbà

L’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona proposa 5 corredors verds urbans a Barcelona. Es tracta d’una xarxa d’eixos verds transversals que enllacen els grans espais públics i espais verds del municipi a manera de corredors de connexió entre el Litoral i la Serralada de Collserola i longitudinalment, entre el riu Besós i el Llobregat : 1. Collserola-Montjuïc; 2. Collserola-Ciutadella; 3. Collserola-Fòrum; 4. Corredor Collserola; 5. Corredor litoral.

Un corredor verd a la ciutat és una franja contínua amb presència domi­nant de vegetació i ús exclusiu o prioritari de vianants i bicicletes que travessa el teixit urbà i connecta amb parcs urbans i ecosistemes de l’entorn. Dins el corredor Collserola-Ciutadella es troba l’eix del passeig de Sant Joan com a protagonista.

La continuïtat del traçat era clau per garantir la funció de l’eix al llarg del seu recorregut i és per això que es decidí una secció homogènia per tot el passeig.

La calçada original estava sobredimensionada pel tràfic, s’ha acostat aquest espai de circulació i s’ha convertit en zona de trànsit pacificat

Per potenciar i prioritzar aquest objectiu, el projecte del nou Pas­seig de Sant Joan proposa incorpo­rar dues noves alineacions d’arbres a banda i banda dels plataners ja existents. El fet de proposar un bulevard i no una rambla, tal i com es va estar discutint durant el pro­cés de projecte, va facilitar aques­ta solució. La secció simètrica en bulevard i les mesures que aquest suposaven, ampliant voreres des de 12,5 m a 17 m, permetia conservar l’arbrat centenari existent i afegir altres elements vegetals per potenciar la idea del corredor verd.

Les voreres es distribueixen de manera funcional, una zona de 6m amb panot tradicional de 20×20 cm per al pas de vianants i d’accés a habitatges i comerços. Una altra àrea d’11 m entre la vorera i la calçada on es troba la vegetació (tant l’existent com la nova). Aquesta àrea va variant en funció de les activitats que demanda cada tram: zones d’estar, jocs infantils, terras­ses de bar, etc.

Es van incorporar tot un sistema d’arbustives autòctones per tal de con­tribuir a enriquir la biodiversitat i el subsòl. La idea era plantejar 3 tipo­logies en alçada, depenent de la proximitat a la calçada, i 3 tipologies cromàtiques, per tal d’oferir variabilitat visual al conjunt.

La proposta contínua i coherent amb els criteris sostenibles ha evitat que els espais verds esdevinguin parèntesis urbans, creant així una capa contínua de vegetació i fent ús del parcs existents, l’arbrat viari i el poten­cial enverdiment del passeig, reduint el trànsit motoritzat. Aquest fou l’altre guany: es van reduir els carrils rodats donat que el passeig de Sant Joan estava sobredimensionat en aquest aspecte. Dels 3 carrils per cada sentit de circulació es van eliminar un per banda, deixant-ne un carril de circulació i un per bus a cada banda.

Olor de terra humida: paviment drenant versus paviment dur

Però traslladar l’atmosfera del Parc de la Ciutadella al Passeig de Sant Joan no podia consistir tan sols en quelcom superficial i evident, sinó quelcom d’arrel: introduir vegetació limitadament en parterres i pavi­mentar tota la resta amb formigó era una opció molt més fàcil, per suposat, però no ha estat el cas. La utilització d’un paviment drenant acompanya la filosofia d’ecoeficiència que es plantejava com a punt de partença. No oblidem que a Barcelona el 64% del sòl està impermeabi­litzat, cosa que dificulta la infiltració de les aigües pluvials.

El verd es trepitja, es respira, s’olora… no s’ha proposat un verd contem­platiu, tot s’ha de poder trepitjar. Un verd que es mulla, canvia amb la llum, les estacions de l’any, que es transforma originant espais canviants.

La utilització d’un paviment drenant acompanya la filosofia d’ecoeficiència que es plantejava com a punt de partença.

Catifa modulada i flexible

Calia adequar l’espai urbà als diferents usos, fent possible la seva con­vivència. Els 17 metres de vorera s’organitzen deixant 6 metres lliures per a recorregut de vianants, i 11 metres de zona arbrada conforma les zones d’estar (bancs, jocs infantils, terrasses de bars, etc.). Era evident que la calçada original estava sobredimensionada pel tràfic, així doncs, s’ha acostat aquest espai de circulació i s’ha convertit en zona de trànsit pacificat. A la part central, carril bici segregat.

Un dels valors d’aquesta modulació que podent haver estat rígida i poc flexible, s’ha adaptat tanmateix, a la realitat de cada tram, transformant-se, sense perdre la unitat ni la geometria (i per suposat, la filosofia de projecte i la continuïtat lineal del passeig).

Hi ha veritablement un abans i un després del Passeig de Sant Joan. El projecte de Lola Domènech i el seu equip és digne d’elogis a molts nivells i facetes. El resultat que tan fàcilment sembla fluir és el resultat de la lluita que durant el procés van dur a terme la seva autora i tots aquells que van col·laborar. Gràcies per traduir tan bé allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure. Bravo!

Construir espai urbà

La intervenció que ens disposem a analitzar comprèn el tram de passeig que es troba entre la plaça Tetuan i Mossèn Cinto Verdaguer (fase 2). En síntesi, es redueixen els carrils de circulació, es prioritza l’ús per a vianants, es configura un carril bici segre­gat de la calçada de vehicles, i s’augmenta l’espai verd i per conformar un corredor biodi­vers que enllaça amb la fase 1 i fins al Parc de la Ciutadella. Per quantificar l’envergadura de l’obra s’extreuen les següents dades aproximades: 50 m d’ample de façana a façana en un tram de 4 illes de l’Eixample, uns 11.500 m2 aproximadament d’aglomerat asfàltic, uns 3.000 m2 de parterres, i uns altres 21.000 m2 de paviments per a vianants i drenants, amb els respectius substrats, subbases, encintats, vorades i xarxes de serveis.

La implantació defineix un eix de circulació longitudinal de vianants de 6 m d’ample que discorre adjacent a la façana dels edificis, i en la què s’alineen els passos d’encreuaments dels carrers transversals. Entre aquest eix i la calçada s’organitza una faixa amb diferents tractaments d’espais verds i zones d’estada. Per a la circulació rodada s’ha priorit­zat el carril bus junt a la línia de calçada, motiu pel qual s’ha desplaçat el carril bici a l’eix del vial, amb caràcter segregat, i aprofitant també per incorporar-hi traces de vegetació. Les zones d’aparcament i càrrega-descàrrega s’organitzen a les cantonades, reservant només en les vores de la calçada les interferències corresponents als passos de vianants, les parades d’autobús, o eventuals servituds d’accés rodat per la vorera.

Faixa verda i usable

L’encert de la solució adoptada consisteix en proporcionar diferents possibilitats d’ús a l’ample espai que transita entre les façanes i la línia de calçada, i que va adoptant diferents funcions en una solució de con­tinuïtat que l’usuari pot adequar al seu interès. Junt a l’alineació de les edificacions se situa el camí estrictament de trànsit de vianants, i a par­tir d’allà comença una gradació de l’espai lliure que va intensificant el caràcter enjardinat fins a conformar un límit vegetal a la frontera amb el trànsit rodat.

Aquesta faixa comprèn zones d’estada, jocs infantils, itineraris de pas, parades d’autobús, i altres espais lliures per a usos diversos com ara per implantació de terrasses de bar. En qualsevol cas sempre es manté el caràcter de zona verda que s’aconsegueix amb l’alternança de parterres i amb la disposició al mateix nivell d’un paviment mixt de peces amb juntures obertes, amb subbase drenant i intersticis enjardinats que permeten l’absorció de l’aigua en el terreny. El verd es barreja amb les zones d’estada i esbarjo per configurar un espai amb molta potencialitat, amb un enjardinat divers i sostenible, triant acuradament les espècies arbustives, tenint en compte l’adequació a l’entorn, el manteniment, els colors de les fulles, de la floració, les textures i les altures de les plantes per aconseguir el volgut efecte envoltant. Enmig d’aquesta faixa verda la remodelació conserva els arbres existents, que pertanyen ja al patrimoni imaginari dels ciutadans, es reposen les unitats malmeses, i es creen unes noves línies d’arbrat de diferent tipologia i altura.

L’encert de la solució adoptada consisteix en proporcionar diferents possibilitats d’ús a l’ample espai que transita entre les façanes i la línia de calçada

El paviment drenant. Una solució constructiva innovadora

El paviment drenant es construeix sobre una esplanada ben compactada, mitjançant l’estesa d’una capa de base granular on descansen les peces de paviment de formigó prefabricat, deixant uns espais de juntura oberta d’ample variable. Les peces es col·loquen sense amor­terar, separades per deixar uns espais de juntura que augmenten conforme s’apropen a la calçada, que s’omplen amb substrat per formar un entapissat verd, o bé s’omplen amb sauló en altres espais com ara terrasses. Les juntes compten amb separadors i estabilitzadors que fixen la posició del paviment, aporten estabilitat i eviten l’erosió.

La utilització d’un paviment drenant acompanya la filosofia d’ecoeficiència que es plantejava com a punt de partença.

Aplicació de criteris de sostenibilitat i biodiversitat

• Recuperació de l’arbrat centenari existent (plataners), substituint exclusivament els arbres morts o malalts
• Incorporació de dues noves alineacions d’arbres de fulla caduca a banda i banda dels existents.
• Preparació i disseny d’un paviment drenant i permeable que garantirà el correcte desenvolupament de l’arbrat i la vegetació.
• Proposta d’arbustives de coloració i floració diferent que contribuiran a generar un sistema biodivers.
• Selecció d’arbustives adients al clima i a l’activitat urbana amb el mínim manteniment

El cost

A la taula de cost s’hi repercuteixen diversos conceptes col·laterals al tractament urbanitzador, com ara enderrocs (9,4%), instal·lacions de drenatge i aprofitament freàtic (7,4%), o les estructures associades al metro, FFCC o Museu del Clavegueram (3,73%), operacions que suma­des assoleixen un pes del 20% del pressupost.

El capítol de ferms i paviments representa un terç del cost total, que repercutit sobre les àrees relatives desprèn un cost mig de 41€/m2, i inclou les següents unitats amb uns costos unitaris mitjans de cada tipo­logia de:

• Bases de tot-u i/o de formigó (11,8€/ m2)
• Paviment de peces de formigó (29,5€/ m2)
• de peces de formigó i parterres (31,4€/ m2)
• de rajola hidràulica (16,5€/ m2)
• de mescla bituminosa (15,7€/ m2)
• de morter acolorit (50,6€/ m2)
• de microaglomerat (14€/ m2)
• Rigoles i vorades (35,6€/m)
• Encintats i escocells (22,8€/m)

Les instal·lacions comprenen un sistema d’enllumenat amb leds que millora l’eficiència i redueix el manteniment, i unes lluminàries a dife­rent alçada per als espais de vianants que evita la dispersió lumínica. Contempla també el traçat d’una infraestructura de xarxa de dades i senyals febles que inclou la ubicació de punts accés WiFi i permet la con­nexió de sensors de control i la gestió del sistema el rec i l’enllumenat. Tot plegat representa un 12,56% del pressupost.

Un altre 12,17% se l’emporta les unitats relatives a la jardineria i rec, amb degoters i dispersors retràctils, connectada a la xarxa d’aprofitament de les aigües freàtiques. Un pes similar del 10,9% correspon a la senyalit­zació, import del qual més de la meitat correspon a la semaforització, i més d’una tercera part a disposicions de senyalització i de protecció durant les obres. La resta del cost es distribueix un 7% per a elements d’equipament, i un 3,2% al capítol de seguretat i salut.

Del l’import total de la inversió s’extreu una ràtio mitjana de cost amb relació a la superfície total que engloba la intervenció, que ascendeix a 115€/m2 de preu PEM, i que amb un 13+6% de DGO+BI resulta aproximadament de 137€/m2.

[table id=2 /]