El passat 22 de febrer, cap a les 17.30 hores de la tarda, es va declarar un incendi al barri del Campanar de València, generant un gran desplegament de serveis d’emergència i provocant una notable alarma entre els veïns de la zona. Transcorreguda tot just una hora de l’origen del foc, les flames havien devorat els dos blocs d’habitatges que conformaven el conjunt immobiliari, de 10 i 14 plantes, on vivien uns 450 veïns. Malauradament, i a conseqüència d’aquest incendi, van morir 10 persones i 15 més van resultar ferides, entre elles, set bombers. L’Ajuntament de València va mobilitzar 700 professionals per a atendre els veïns de la finca sinistrada, aportant ajudes directes i reallotjament als veïns afectats

En aquests moments encara s’estan investigant les causes exactes de l’incendi, però com passa sempre en aquest casos serà multifactorial. Les primeres hipòtesis apunten a què es va originar per un possible curtcircuit en la instal·lació elèctrica de l’apartament 86, d’un dels dos edificis que conformaven el conjunt immobiliari format per 138 habitatges. La seva propagació per façana va ser molt ràpida, provocant que l’edifici quedés arrasat pel foc en poc temps, el que fa pressuposar de l’existència d’algun producte constructiu combustible, que amb la força del vent, que aquest dia impactava de forma directa i important en aquest edifici, va contribuir a la seva ràpida propagació.   

A més a mes de conèixer les causes reals, aquest incendi va ser retransmès en directe pels mitjans de comunicació i, com no podia ser d’altra forma, ha generat intranquil·litat i inseguretat en la societat, essent un punt d’inflexió que obliga a revisar i actualitzar la reglamentació actual per evitar la repetició de situacions com aquestes.

Encara s’estan investigant les causes de l’incendi al barri del Campanar de València, però tot fa pensar que seran multifactorials

Breu història de la reglamentació

Aquest any fa 50 anys de l’aparició de la Norma Tecnològica d’Edificació sobre Instal·lacions de Protecció contra el Foc (NTE-IPF 1974). Aquesta reglamentació, que no era d’obligat compliment,  però va definir i estandarditzar una sèrie d’aspectes que fins aquell moment estaven descoordinats, suposant un gran avenç en els criteris per la redacció dels projectes, condicions per la construcció, control i valoració de les obres, i criteris per al manteniment.  

Tres anys més tard, el 22 de novembre de 1977, es va produir un incendi a l’Hospital maternoinfantil de la ciutat sanitària Virgen del Rocío de Sevilla. Les causes de l’incendi van ser atribuïts a la utilització de productes constructius combustibles i a la manca absoluta de mesures de protecció i prevenció en l’edifici. El focus es va localitzar al soterrani de l’edifici, amb gran producció de fum i calor però amb poques flames, normal en ambients amb poc oxigen. El fum va pujar a través dels conductes verticals i horitzontals de l’aire condicionat provocant que, a l’última planta de l’edifici, aquest fum sortís per les reixetes d’impulsió, inundant les sales i provocant el pànic. L’intent d’obrir les finestres en alguns departaments va ser inútil, ja que estaven tancades hermèticament en tractar-se de zones on no havia d’entrar aire viciat de l’exterior, cosa que va provocar que el fum omplís aquestes zones amb rapidesa. D’altra banda, fugir per les escales era difícil, si no impossible, ja que, per l’efecte xemeneia, el fum pujava pel buit de l’escala. Òbviament, en aquests anys no hi havia escales d’emergència ni era obligatori tenir-ne, cosa que va posar de manifest el grau d’endarreriment en el qual ens trobàvem els edificis al nostre país en aquells moments.

No es van produir víctimes, però es va haver de donar l’ordre d’evacuació de tot l’hospital davant del grau d’histèria del personal que, sense cap pla d’emergència ni d’evacuació, va produir un caos que amb prou feines van poder controlar els cossos de seguretat. Aquesta tragèdia, que va poder ser pitjor, va fer que els responsables del Ministeri de Sanitat prenguessin consciència de la situació, i l’1 de setembre de 1978 es va promulgar el Reial Decret 2177/78 de protecció contra incendis per a hospitals. Aquesta disposició es va posar en marxa immediatament, però els efectes van ser lents perquè la majoria dels hospitals i clíniques d’Espanya havien estat dissenyats sense tenir en compte la seguretat en cas d’incendi, cosa que va fer molt difícil adoptar certes mesures, sobretot les referents a les característiques constructives (escales, productes constructius, recorreguts d’evacuació, etc.), que no tenien més solució que enderrocar l’edifici i tornar-ho a projectar amb uns altres conceptes. Les instal·lacions sí que es van renovar i es van col·locar mitjans de lluita contra el foc, a més d’algunes escales exteriors.

El foc a l’Hotel Corona d’Aragó

El 12 de juliol de 1979 es va produir un altre gran incendi a Saragossa en l’Hotel Corona d’Aragó. Aquesta vegada la catàstrofe va ser més gran perquè es van produir 76 víctimes mortals, a més de centenars de ferits. En un moment en què l’hotel estava complet i on al seu interior s’allotjaven gran quantitat de personalitats, el sinistre va donar lloc a tota mena de càbales i comentaris. Però sense entrar en aquest terreny, el cert és que l’incendi sembla que es va produir a les cuines de l’hotel, a primera hora de la matinada, i que es va propagar, com també en el cas de l’hospital sevillà, a través dels conductes d’aire condicionat i els falsos sostres. La intervenció dels bombers i de tots els cossos de seguretat (policia, sanitaris, protecció civil, etc..) va fer possible l’evacuació de les persones allotjades en condicions molt difícils davant de la manca d’elements d’evacuació, senyalització, compartimentació, instal·lacions d’extinció… I, el que hem dit anteriorment, l’hotel de cinc estrelles, era legal i no incomplia cap legislació ni reglamentació obligatòria perquè aquesta no existia en el nostre país. L’escàndol va ser encara més gran perquè, ateses les circumstàncies polítiques d’aquell moment (La Transició) i que els ocupants de l’hotel eren persones rellevants de l’anterior règim franquista, la premsa internacional es va fer ressò de les condicions desastroses en què es trobaven els hotels a Espanya, amb la consegüent repercussió en el turisme. Per això, el 25 de setembre de 1979 es va dictar una ordre ministerial sobre protecció contra incendis en hotels. Igual que en el cas hospitalari, ja hi havia reglamentació, però era difícil fer-la complir en els edificis existents. Es van constituir comissions provincials formades pels delegats del Ministeri de Turisme, els bombers, la policia i representants de les administracions locals.

Incendi de l’Hotel Corona d’Aragó, a Saragossa

D’aquesta forma, l’any 1979 només hi havia dues normes a nivell estatal –la d’hospitals i la d’hotels–, però seguíem sense tenir regles per a la resta de les edificacions. En aquesta situació, un grup de professionals relacionats amb la protecció contra incendis, entre els quals hi havia els caps de bombers de Madrid, la Diputació de Barcelona, ​​València, Sevilla i Santander, així com representants de Cepreven, CSIC i altres, es van proposar redactar una reglamentació nacional de Protecció Contra Incendis (PCI), reunint-se i repartint-se els treballs fins que es va aconseguir un cos normatiu força coherent que contemplava tots els usos (pública concurrència, habitatge, hotels, hospitals, oficines i comerços). El text es va endur al Ministeri de l’Interior aquest mateix any, però va ser rebutjat per no considerar-ho procedent. Tot i això, l’any 1980 l’Institut d’Administració Local el va publicar, sense caràcter d’obligatorietat, amb el títol d’Avantprojecte d’Ordenança Tipus de Protecció Contra Incendis. Davant aquest fracàs, i no podent igualar les normes per la porta gran, es va optar perquè cada cap de bombers que va intervenir en la seva redacció fes que aquest text fos l’ordenança de protecció contra incendis en l’àmbit de la seva competència, de manera que, almenys, les ciutats esmentades estaven coordinades. Això, que en principi va semblar un avenç, va constituir un precedent perquè cadascuna de les ciutats o pobles d’Espanya volguessin (i ho podien fer) tenir la seva pròpia ordenança particular. La varietat de reglamentacions, cadascuna redactada al gust del cap de bombers de torn, va conduir a un galimaties on ningú no es posava d’acord i cadascú feia el que estimava més oportú. Qualsevol projectista que volgués redactar un projecte en una ciutat havia de preguntar què era el que volia el cap corresponent.

La NBE-CPI-91 de 1991 es podria considerar la primera reglamentació espanyola de caràcter nacional

Paral·lelament a aquestes actuacions, el Ministeri de l’Habitatge havia pres la iniciativa d’estudiar la redacció de normes per a la protecció contra incendis i feia un temps que treballava en el tema. El resultat va ser que el 10 d’abril de 1981 es va promulgar el RD 2059/81, pel qual s’aprovava la Norma Bàsica de Protecció Contra Incendis (NBE-CPI-81), d’àmbit nacional i d’obligat compliment, que a la seva part dispositiva citava que anul·lava qualsevol altra reglamentació del mateix rang o inferior que contradigués o s’oposés al que disposa aquesta NBE. El pas era de gegant i constituïa una eina valuosíssima en aquest camp. Era molt senzilla d’aplicació, amb gran quantitat de quadres i àbacs que permetien la classificació dels edificis segons els usos i les característiques donant solucions concretes i clares. Però, precisament per aquesta senzillesa, era molt difícil d’aplicar, ja que només tenia en compte que edificis tipus, essent inservible per a altres tipologies, cosa que minvava la capacitat de disseny dels projectistes. D’altra banda, es disposaven com a obligatoris sistemes i productes constructius i instal·lacions que, en un país sense infraestructura i indústria de fabricació suficient, en feien molt difícil el seu compliment. Entenent-ho així, el mateix ministeri va derogar aquesta reglamentació, i el 26 de juny de 1982, conforme al RD 1587/82, va anul·lar totes les prescripcions referents als diferents usos de la NBE-CPI-81, llevat de les normes referents de caràcter general i deixant la resta segons el parer dels òrgans de control administratiu de cada ciutat o comunitat. Va ser un avenç, però va durar poc. Es van seguir aplicant les diferents ordenances locals, provincials o autonòmiques i, coexistint-hi, la NBE-CPI-82.

Primera reglamentació

El pas definitiu i el que podríem considerar com la primera reglamentació espanyola de caràcter nacional, va ser la NBE-CPI-91 aprovada per RD 279/91 d’1 de març. Aquí ja s’establien les condicions per a la protecció contra incendis de forma moderna, és a dir, donant solucions a problemes específics, però deixant la porta oberta a adoptar altres formes de resolució, sempre que el tècnic proponent ho justifiqués tècnicament i documentalment, aconseguint nivells de protecció similars als establerts a la reglamentació. També hi havia menys àbacs i quadres que encotillaven el projectista i permetia més flexibilitat d’aplicació. Però per treure-li tot el seu suc calia conèixer-la i utilitzar-la amb soltesa, i això implicava un esforç que no tots estaven disposats a fer. Hi va haver protestes però, per una vegada, el ministeri es va mantenir ferm i la NBE-CPI-91 va tenir una vida suficient perquè els tècnics s’hi acostumessin i l’assumissin.

En aquesta línia, perfeccionant la reglamentació a poc a poc, i tenint en compte els errors i problemes que havien sorgit durant el temps d’aplicació, es va arribar a la promulgació del RD 2177/96 el 4 d’octubre, que aprovava la NBE-CPI-96, hereva i continuadora de la 91, més desenvolupada, més oberta i, sobretot, cada cop més d’acord amb el que s’estava fent a la resta d’Europa, ja que es va haver de sotmetre a exposició al públic a Brussel·les i permetre les al·legacions a ella per part dels països de la Unió Europea, cosa que va introduir alguns canvis en la seva redacció. Aquesta normativa, que ha tingut 10 anys de vida, la més llarga de protecció contra incendis sense canvis al seu articulat, va completar la conscienciació dels agents que intervenien en aquest camp (projectistes, directors d’obres i tècnics de prevenció d’incendis de l’Administració). Es pot dir que aquesta reglamentació estava normalitzada la protecció contra incendis, encara que en certes administracions locals i autonòmiques encara se seguien aplicant altres disposicions.

Per altra banda l’ús industrial va quedar fora de l’abast de les normes bàsiques, ja que es va estimar que els riscos industrials requerien un estudi diferent. El RD 786/01, de 6 de juliol, va aprovar el Reglament de Seguretat Contra Incendis en Establiments Industrials (RSCIEI), 20 anys després de la NBE-CPI-81

Finalment, l’any 2000 es va aprovar la Llei d’Ordenació de l’Edificació -LOE- i com a desplegament reglamentari de la llei, el 17 de març de 2006, es va aprovar el RD 314/06 pel qual s’aprovava el Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) que desplegava les exigències bàsiques de seguretat contra incendis i de seguretat d’utilització, que juntament amb els documents bàsics corresponents constitueixen avui el cos legal de la protecció contra incendis a Espanya. Aquest fet a suposat que la reglamentació espanyola s’hagi equiparat a les normes europees, adoptant-ne la simbologia i, el que és més important, el seu esperit davant el problema de l’incendi. Aquest fet també ha suposat que s’hagi hagut d’adaptar les normes UNE a les normes europees EN, condició imprescindible perquè s’homologuessin els  productes i materials nacionals i poguessin circular per l’àmbit de la UE¹.

Des d’aleshores, hem vist com s’han anat produït incendis en alguns edificis en alçada d’altres països que els han portat a reflexions reglamentàries, com el que es va produir el 14 de maig de l’any 2012 en un edifici de 94 habitatges i 18 plantes d’alçada, a Roubaix (França), amb un balanç d’un mort, 10 intoxicats i 250 persones evacuades. La façana d’aquest edifici havia estat rehabilitada l’any 2003. El 19 de maig de l’any 2015 es va produir un altre incendi, en aquest cas a Bakú, capital de l’Azerbaidjan, en un edifici de 16 plantes d’alçada, en el que van morir 16 persones. L’any 2017 es va produir un lamentable accident a Londres, on 72 persones van morir en l’incendi  de la Torre Grenfell. La façana d’aquest edifici havia estat rehabilitat l’any anterior. Com a conseqüència d’aquests i altres incendis, a finals de l’any 2019, es va notificar en el nostre país el Document Bàsic de “Seguretat en cas d’incendi” (DB SI), per a limitar el risc de propagació per l’exterior de l’edifici, així com en termes de normes UNE i resistència en elements estructurals secundaris². Pel que fa a la propagació del foc, s’ha actualitzat la secció 2 de propagació exterior, mitgeres i façanes, establint la classe de reacció al foc dels sistemes constructius de façana que ocupin més del 10% de la seva superfície, en funció de l’alçada total de la façana, indicant-se els següents valors:

• D-s3,d0 en façanes d’alçada fins a 10 metres
• C-s3,d0, en façanes d’alçada fins a 18 metres
• B.s3,d0 en façanes d’alçada superior a 10 metres

En resum

Tota aquesta evolució reglamentària ha suposat un important avenç que en molts casos s’ha realitzat a conseqüència de lamentables accidents i per tant, és evident que l’incendi en el barri del Campanar de València no serà una excepció.

De moment, a Catalunya s’ha creat una comissió tècnica per la gestió de la problemàtica de la propagació del foc per façanes de les edificacions³, amb l’objectiu d’identificar i inventariar els edificis amb façanes que hi ha a Catalunya amb el mateix risc que el de València i la realització d’una diagnosi i proposta de metodològica d’actuació amb aquests edificis. Aquest mateix treball s’està realitzant en diferents comunitats autònomes d’Espanya. No seria d’estranyar que es realitzin modificacions legislatives en habitatges, que és una competència autonòmica, o en la totalitat d’edificis si qui ho regula és l’Estat.

Més enllà de la decisió legislativa que es prengui cal que els tècnics reflexionin sobre el seu paper en la presa de decisions i per això es important veure com la legislació i la reglamentació s’ha modificat al llarg del temps. En aquest sentit, recordo que en la meva època d’estudiant, un alumne li va preguntar a Jaume Rosell i Colomina⁴, professor d’història de la construcció de l’EPSEB, sobre quin sentit tenia per a un arquitecte tècnic,  estudiar història de la construcció. L’erudit professor li va contestar que conèixer el passat servia per a desenvolupar el “pensament  crític” que ha de permetre a l’alumne saber com ha d’actuar en el present a l’hora de prendre una decisió. Aquesta cita em va molt bé en aquest cas, ja que veiem com la reglamentació contra incendis es reforma a partir de errors que malauradament podent acabar en desgràcies humanes i materials. Això és important ja que molts cops, els professionals de l’arquitectura i la construcció, ens justifiquem darrere el concepte de complir amb la reglamentació, oblidant que la veritable missió que tenim és servir a la societat, aportant el coneixement per a prendre les decisions més encertades en cada cas.

Els fets com és el cas d’aquest incendi de València ens ha de fer reflexionar sobre les nostres decisions, tant si treballem com a promotors immobiliaris fixant requeriments contractuals, com si actuem com a projectistes prescrivint solucions constructives, o si ho fem com a directors facultatius, entitats de control de qualitat o constructors executant de la forma més adequada la pròpia obra. La protecció i prevenció d’incendis és una qüestió molt important, perquè de les decisions que prenguem en dependran la correcta seguretat dels seus usuaris. Aquesta reflexió ha de portar en cada cas a prendre les  decisions més adequades i si és necessari estem obligats a ampliar la formació sobre aquest tema o recolzar les nostres decisions en experts o especialistes per assessorar-se i trobar la millor solució en cada cas.

Referències

1. Fernández Becerra, Ramón (2009) Desarrollo de las normas contra incendios en España. Cercha, pàgs 56-62.
2. Marrot Ticó, Jordi (2020) Canvis reglamentaris en el CTE. L’informatiu. https://www.cateb.cat/canvis-reglamentaris-en-el-cte/
3. Comissió tècnica per la gestió de la problemàtica de la propagació del foc per façanes de les edificacions a Catalunya (2024) https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/586782/grup-executiu-treball-gestio-del-risc-dincendi-facana-inventariara-edificis-catalunya-similars-al-sinistrat-valencia
4. Rosell i Colomina, Jaume (2014) Premi a la trajectòria docent de la Universitat Politècnica de Catalunya. https://www.upc.edu/consellsocial/ca/els-premis/premi-upc-qualitat-docencia/edicions-1998-a-2014

Protecció passiva i activa

Josep Augé i Anguita
Arquitecte tècnic i sergent de Bombers
de la Generalitat de Catalunya

Quan parlem de protecció contra incendis ens referim als elements que poden evitar que es produeixi l’incendi o que, una vegada s’hagi produït, no es propagui o ho faci mínimament, alertant o ajudant a la seva extinció.

Per evitar la propagació d’un incendi cal tenir presents quatre elements bàsics: combustible (fusta), comburent (oxigen), calor (temperatura) i reacció en cadena (continuïtat de combustible). Tan senzill com treure un element de l’equació i el foc s’extingirà ben aviat. Actuar
sobre un d’ells és el que fan els Sistemes de Protecció Contra Incendis (PCI). Cal aportar mesures físiques formant “elements” de protecció o directament amb les característiques dels diferents materials que entren al procés constructiu i que, en l’àmbit de projecte, s’han de tenir en compte.

Cal donar importància a la protecció passiva i activa. Parlem de protecció passiva quan ens referim a les mesures destinades a evitar el pas del foc a zones contigües, com podrien ser sectoritzacions, portes contra incendis, etc. En aquest cas, podríem dir que són mesures de contenció”. Parlem de protecció activa per designar accions destinades a l’extinció directa, a base d’extintors o ruixadors, de forma automàtica o amb intervenció humana. Tot i tenir presents les mesures de protecció, també cal saber què fer en cas d’incendi. L’oxigen és necessari perquè existeixi el foc, de manera que si dificultem l’accés del foc a aquesta alimentació aconseguirem un cert control sobre aquest. En un recinte tancat, com una llar, és important que, davant d’un incendi que no podem extingir, ens allunyem tant com es pugui de la zona afectada, amb la sang freda de tancar totes les portes que quedin darrere nostre, i, si no podem sortir de casa, buscar un balcó o finestra a una habitació, amb la porta tancada darrere nostre, i avisar que hi som.

El típic foc de l’oli a la paella, si no s’extingeix en segons, es pot propagar als armaris o la campana extractora. Una maniobra tan senzilla com tapar la paella amb una tapa o un drap mullat pot ser clau. Mai tirarem aigua a l’oli o combustibles cremant, perquè farem que es propagui més fàcilment. Els Bombers de Barcelona van publicar la campanya “Tanca la porta al foc”, destinada a sensibilitzar la població sobre aquests conceptes bàsics. La prevenció implica prendre mesures passives o actives, i també tenir coneixements, formació de com actuar en cas de trobar-nos davant d’una situació a què no estem acostumats. És normal tenir por, però hem d’intentar minimitzar el problema amb poca intervenció, i ja vindran els professionals a acabar de solucionar-ho.