Centre d’Atenció Primària de Vilafranca del Penedès

L’edifici que presentem és un centre d’atenció primària. Podríem dir que és un altre, un més dels CAP que el Departament de Salut de la Generalitat ha anat bastint des de que té competències en aquest àmbit. Però precisament el que voldríem explicar arran d’aquest reportatge és tot el contrari, que aquest és un edifici únic i personal que s’afegeix a la majoria d’excel·lents edificis sanitaris bastits per la Generalitat en tot el territori català, des de mitjan anys 80 i que han permès que Catalunya tingui –i gaudeixi– d’un patrimoni arquitectònic públic d’un nivell que pocs països –fins i tot països amb més recursos econòmics– posseeixen.

Únic i Personal

Els centres d’atenció primària són un tipus d’edifici que el Departament té molt regulats, atesa l’experiència, com ja hem dit, de tants anys de gestió dels seus immobles. Són regulats però no reglats. Vull dir que en el programa, tant funcional com constructiu, es defineix molt bé el que necessita i el que es pot fer, però a nivell arquitectònic no estandarditza la solució sinó que dóna llibertat als dissenyadors per a interpretar aquests requeriments en funció de l’emplaçament i d’altres factors que poden ser més funcionals o més subjectius. Això ho agraeix molt l’arquitectura que, com tots sabeu, necessita sempre d’una adequació al lloc i a l’entorn (no només arquitectònic sinó també social) diferent i única per a cada ubicació.

És quasi una façana ventilada, ja que els panells volen per davant de l’estructura

Fer edificis repetitius, o mòduls pre-fabricats —si anem fins a l’extrem—, segurament seria més senzill i més econòmic pel Departament de Salut, però l’aposta inicial dels 80 per fer una arquitectura personalitzada (igual que cada cop es tendeix a fer una medicina més personalitzada) s’ha mantingut amb tots els canvis de govern i, fins i tot, amb el canvi tan radical de les condicions pressupostàries dels últims anys. La prova n’és aquest CAP. L’edifici però, manté els estàndards de qualitat d’abans de la crisi perquè els qui han pres la decisió de mantenir aquesta qualitat saben que l’arquitectura és per a molts anys, i que en construcció, el que és barat a curt termini sol ser car a llarg termini, a part de ser nefast per als seus usuaris en tots els terminis.

Aquesta reflexió, que es podria considerar política (1), ens sembla molt necessària en aquests moments de tanta preocupació pels recursos socials, d’escàndols en la gestió de la salut, de les polítiques d’ofec econòmic del govern de l’Estat i de tanta pressió mediàtica i de descrèdit dels gestors públics.

Com diem, és necessària aquesta reflexió per fer visibles i recolzar les que, al nostre parer, són bones decisions, difícils de prendre en moments de pocs recursos i de molta pressió, preses per càrrecs públics que demostren tenir, al menys en aquests camp, visió de futur a llarg termini, com els demanem la majoria de ciutadans. Per altra banda, aquesta reflexió, a més, ens facilita introduir l’edifici que avui analitzem.

Confortabilitat d’espais

S’ubica en el límit del nucli urbà de Vilafranca, proper a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, amb l’entrada principal per la carretera de circumval·lació, resguardada del vent però oberta als camps i a tocar d’un aparcament públic, ja que es preveu que bona part dels seus usuaris seran persones dels pobles propers a Vilafranca, tant o més que de la pròpia vila. Un cop a dins, l’esquema de circulació és molt clar, una recepció que connecta les dues plantes més públiques mitjançant un doble espai, que contrasta amb el sostre baix de la zona de la porta d’entrada, i un passadís general que serveix perpendicularment als espais que conformen les zones d’espera dels diferents despatxos o consultes, que queden més resguardats. Tots aquests passadissos tenen, a la banda oposada a les consultes, unes grans obertures vidriades que donen a uns patis que els donen llum i vistes, que encara que siguin al propi edifici, amplia molt la percepció de l’espai. Com que la Generalitat obliga a què totes les obertures a l’exterior disposin de reixes, aquests patis interiors —dels que molts CAP disposen— són molt agradables i trenquen la sensació una mica de presó que donen les finestres exteriors.

Espais de circulació interna, vestíbul i escales

La confortabilitat dels espais es complementa amb el tractament dels terres i parets. Acabats amb materials duradors i de poc manteniment, en destaca, com a poc freqüent, l’ús de panells, que donen calidesa, per contrast amb el terratzo i les parets enrajolades blanques de la resta dels paraments. Regulant les condicions de durabilitat però sense reglar el tipus de material a usar, s’assoleix en aquest CAP, per una banda, dotar de personalitat els espais i, per l’altra, que el cost de manteniment sigui baix.

Façanes prefabricades

La façana consta de panells prefabricats, amb un envà interior i aïllament intermedi de poliuretà projectat. Tant l’especejament i disseny, com la qualitat i execució dels prefabricats són notables. Al nostre parer, l’elecció dels elements prefabricats per a la façana és un encert ja que expressa molt bé el seu funcionament constructiu, atesos els grans voladissos d’alguns porxos i obertures, que s’entenen clarament amb un element que se sap que va penjat de l’estructura. Segurament, les consideracions estètiques tinguin també una correspondència constructiva —sol ser així i també a la inversa— i la façana prefabricada es comporti correctament com a envolupant de l’edifici.

Tot i així, aprofito per llençar una pregunta que fa temps que em ronda pel cap -i m’adreço a tots els tècnics que fabriquen i dissenyen panells de façana prefabricats, no només als d’aquesta obra. Com passa en força façanes amb panells prefabricats, la d’aquest edifici és quasi una façana ventilada, ja que els panells volen per davant de l’estructura deixant un espai entre una i l’altra. Però no és així, perquè l’aïllament tèrmic s’ha projectat a la fulla exterior, de forma que és necessari que la cambra estigui segellada en les seves juntes entre panells per tal de què aquesta i la capa d’aïllament siguin efectives. En realitat està molt ben segellada, fins i tot amb uns petits tubs que permeten desguassar les possibles condensacions produïdes durant l’assecat de la obra.

Però, què passarà quan el segellat perdi efectivitat?(2) la façana seguirà protegida contra l’aigua de pluja? seguirà sent útil l’aïllament tèrmic? Per tot això, la meva pregunta és: no seria possible dissenyar uns ancoratges que permetin la fixació dels panells un cop feta o muntada la fulla interior?

Això tindria diversos avantatges importants, com ara:

• poder recolzar la capa aïllant sobre la fulla interior i evitar de forma més controlada els ponts tèrmics; fins i tot es podria muntar la fulla interior conjuntament amb l’aïllament tèrmic si aquesta fulla interior fos prefabricada.
• no haver de segellar les juntes entre panells i, finalment,
• un millor comportament tèrmic a l’estiu de la façana i sense riscos de condensacions inicials.

Crec que si s’aconseguís resoldre aquesta limitació tècnica, els panells prefabricats serien una alternativa més avantatjosa a les façanes ventilades lleugeres que no ho són ara. En resum, es pot veure que l’obra dóna peu a parlar de molts dels temes, des dels constructius fins als polítics, pel que es pot ben dir, que és un edifici actual i situat a la part positiva dels esdeveniments perquè, a pesar de tot, l’arquitectura pública se segueix fent amb l’objectiu de la qualitat.

La direcció d’execució com a protagonista

El nou Centre d’Assistència Primària de Vilafranca, ocupa uns terrenys fruit d’un intercanvi de cessió urbanística acordada entre l’Ajuntament i la Generalitat, com sol ser habitual en aquest tipus d’equipaments.

Normalment els solars han patit al llarg del temps reblert de terres i el ferm es troba a molta fondària. En aquest cas es tractava d’una antiga bòvila i el reblert fins a la cota de rasant era ple de restes de ceràmica i altres materials aportats d’altres llocs. Segurament el preu d’aquests solars permet aquestes inversions públiques i compensa la, normalment, qualitat constructiva dels edificis. L’obligació de fonamentar en profunditat, sembla però que és un factor mal acotat des de l’inici i que esdevé la variable que farà ballar tots els números de l’obra.

D’entrada la repercussió del capítol de fonaments encareix el preu per metre quadrat de l’edifici. L’Institut Català de la Salut després de tants anys de fer centres d’assistència primària ja té molt apamats tant el programa com els costos/ m2 de cada sistema. El programa funcional no varia gaire amb el pas del temps, potser alguna millora en tipus de material evolucionat amb el pas del temps i/o en requeriments del Codi Tècnic.

Els costos només poden jugar amb base als acabats de façanes i d’algun revestiment interior. Això no és dolent, al contrari, crea un segell, una identitat i una imatge comuna a tota la familia dels CAP dins el territori de Catalunya. Ara bé, obliga a treballar amb els números de l’obra de manera molt ajustada, i a fer un seguiment econòmic molt acurat i amb ajustos continus, per tal de què no es produeixin desviacions al final d’obra.

Si a tot això li afegim que part de la Ute adjudicatària d’aquesta obra entra en concurs de creditors, —tot just era el principi del fi de la gran crisi—, la situació encara es complica una mica mes. La tasca dels directors d’execució tants cops es converteix en un malson aritmètic en aquestes obres que tiren endavant amb solucions provisionals i que en el transcurs de l’execució comencen a patir canvis i més canvis. Ara se’n parla molt del BIM com a resolutori d’aquests desajustos entre l’obra adjudicada i l’obra finalitzada, però personalment opino que si un projecte està definit, ben definit des de l’inici aquestes situacions no s’haurien de produir.

Sobrecost en la fonamentació

Molt probablement i atès el tipus de terreny el criteri de la seguretat en la estabilitat va encaminar-se cap a l’opció d’armar els pilotis en tota la seva dimensió (això són 20 m). Aquesta circumstància va triplicar els Kg d’acer en armats i va complicar la col·locació d’uns entramats de gran alçada i molt difícils de clavar en el formigó fresc del pilotis.

Encara que sembli mentida, per poder introduir les armadures dins el pou de formigó, va caldre modificar la fluïdesa del formigó afegint-hi fluïdificants adequats i controlar en cada pastada mitjançant l’assaig de fluïdesa (con d’Abrams) la qualitat del material. A més es va haver d’improvisar un sistema mecànic amb la maquinària d’excavació/perforació de l’obra per poder enfonsar aquestes armadures fins als 20 m. de fondària.

Tant de bo aquestes situacions es vagin normalitzant en el futur, ja sigui amb eines com el Bim, ja sigui amb la col·laboració de les empreses col·laboradores de l’Administració dedicades a revisar tants i tants cops els projectes que es liciten, sobretot en aquests casos en què la informació és exhaustiva, com deia al començament, i les possibilitats d’errada són poques.

Vagi des d’aquí doncs una crida a la reflexió sobre el desconsolat paper del director d’execució d’obra que tan sovint es veu immers en tasques més de comptable que no pas de director d’execució. Si els números són clars i el projecte està estudiat en profunditat, i això és definit fins a les característiques de la cargoleria d’un prestatge, aquestes situacions inesperades no es donarien. Tot i així, els protagonistes de la direcció d’execució d’aquesta important obra, se’n van sortir d’aquesta difícil empresa sense deixar de parar atenció a la veritablement important tasca de dirigir, controlar i implicar al personal d’obra i sense cap sobrecost addicional al de l’obra adjudicada.

Detalls de muntatge i confecció de les plantes

[table id=7 /]

Reflexions a peu d’obra

Jan Dinarès i Xavier Humet

Una reflexió a peu d’obra, sobre la responsabilitat de l’execució de l’obra i en l’obra: si apliquéssim la premissa que tothom és o hauria de ser responsable de la feina que fa, a l’obra, tot sovint ens plantejaríem perquè no és així.

Quantes vegades hem fet la reflexió que nosaltres, amb la nostra feina de directors d’execució, no som ni hauríem de ser els policies de l’obra. I no és així perquè alguns dels actors que intervenen, moltes vegades no estan gens o estan molt poc implicats en la feina que fan. Fet que a la vegada perjudica enormement el procés de qualitat de l’obra i el fa feble.

Ja que, el millor projecte del millor promotor i de la millor constructora, hi ha moments en fase d’execució, que està en les mans d’algun actor que no té cap mena de responsabilitat de la feina que està fent.

Posem uns exemples

En l’obra, durant el procés de formigonat d’algun element que pugui ser compromès, si l’operari que en aquell moment té a les seves mans el vibrador, no fa bé la feina del vibrat, és possible que en el temps es produeixi una patologia de la qual, tant arquitectes, com tècnics, com la constructora, un dia rendirem comptes davant d’uns senyors amb toga.

Un altre exemple: la col·locació de rajoles sobre un parament de cartró-guix; si no es neteja bé la superfície, o si s’estén més capa de ciment cola del compte, o si no deixem juntes suficients… tindrem moltes possibilitats de patir un altra patologia.

I un altre: per què tot sovint ens trobem a l’obra amb paletes a qui has d’explicar que la ceràmica tradicional s’ha d’humitejar convenientment?, que si no ho fa, el morter es queda sense aigua i no fragua bé. “Si tota la vida ho hem fet així”, —has de sentir.—

Ho hem fet tan malament, que fins i tot el Cte en el Db Se-f apartat 7 d’execució, en el primer punt 7.1.1 ens diu“… se humedecerán antes de su empleo en la ejecución de la fàbrica… La cantidad de agua embebida en la pieza debe ser la necesaria para que no varie la consistència del mortero al ponerlo en contacto con la misma sin succionar agua de amasado ni incorporarla.”

Malgrat que la Loe ja en el segon paràgraf parla de responsabilidades y garantías para proteger al usuario. Creiem que el CTE no té en compte, degudament, aquest precepte.

No som ni hauríem de ser els policies de l’obra

Corresponsabilitat

Tothom que faci qualsevol feina a l’obra hauria de ser responsable de la seva actuació i aniríem molt millor si totes les actuacions poguessin quedar documentades. I no ens estem inventant res, simplement mirant més enllà dels Pirineus podríem veure el que es fa per exemple a Alemanya o Suïssa, el Llibre de l’Edifici recull a tots els actors que han participat a l’obra, evidentment empreses constructores i industrials però també els operaris dels gremis corresponents, enrajoladors, per exemple. A Alemanya aquest document li diuen Die Abnahme.

 

Quan nosaltres, a l’obra, creient-nos el que diu la LOE de protegir l’usuari (que no és ni més ni menys que afavorir la qualitat de la construcció) demanem a la constructora que els industrials que hi intervenen i els seus operaris ens signin com a persones físiques, (que són coneixedors per exemple, de les instruccions que nosaltres com a directors d’execució els facilitem per a la col·locació dels enrajolats sobre el cartró-guix), acostumem a tenir problemes, ja que al personal això de signar no li agrada gens. Molt sovint problemes amb els mateixos caps d’obra amb l’excusa de que el seu control ja està recollit en la ISO-9002 (més papers que massa sovint no serveixen per res).

 

 

Reivindiquem la corresponsabilitat a l’obra de tots els actors i ens atrevim a llençar dues propostes:

1. Vetllar per la qualificació dels operaris i exigir acreditacions professionals del gremi, per exemple, fp, mestries, la figura de l’aprenent… reconeixement social.
2. La corresponsabilitat. Tothom hauria de ser responsable de la feina que fa. Copiem i fem el que ja fa temps que estan fent en altres països. Que quedi registrat i que tothom respongui de la seva feina. I sí, que tothom tingui una assegurança ja sigui gremial o individual.