Les vores de la Ciutadella

 Si comencem pel límit estricte del parc, allà on se separa de la resta de la ciutat, en distingirem quatre parts ben diferenciades: la primera, la més coneguda, és la que dona façana a la ciutat, que ja existia quan el parc es va construir: els fronts al passeig Pujades i al passeig Picasso. Aquest límit és un luxe: una tanca de maó i pedra ben treballada sobre la qual una reixa de ferro colat deixa veure la vegetació que conté el seu interior. Cada muntant principal de la reixa es remata amb un globus esfèric blanc que és un fanal.

A les entrades principals, les que donen a l’avinguda del Marquès de l’Argentera, carrer Princesa i al passeig de Lluís Companys, dues columnes de ferro colat emmarquen cadascuna de les portes amb un complex entramat de decoracions que suporten un joc de fanals i quatre elms medievals com a remat de cada columna. Tota aquesta reixa és d’estil clàssic però amb un aire del primer modernisme, ja que estan signats pels mestres d’obres Josep Fontserè i Mestres, però sembla que fou Gaudí qui va dissenyar la tanca i les portes, ja que per aquell temps, treballà d’ajudant d’en Fontserè. Aquests grups escultòrics deuen ser d’un ferro colat molt fràgil perquè ja es varen reparar fa uns 20 anys i s’han tornat a trencar. Ara en porten almenys deu, d’anys, que llueixen amb alguns globus dels fanals trencats, decoracions caigudes i alguns elms desapareguts.

La resta de la reixa no ha patit tant. Suposo que, com a l’interior del parc, s’ha estat esperant a reparar-los en fer la gran actuació conjunta de rehabilitació del parc. Esperem que es reparin les reixes i, sobretot les portes, ja que ara fan molta pena, essent com són en dos dels finals de perspectiva més esplèndids de tota la ciutat de Barcelona.

Sembla que fou Gaudí qui va dissenyar la tanca i les portes, ja que per aquell temps, treballà d’ajudant d’en Fontserè

A l’esquerra: la columna ubicada al passeig Picasso amb carrer Princesa es troba en bon estat i és l’única que es troba intacta de totes les que hi ha al recinte. Imatge central: columna en mal estat ubicada a la porta dreta a la banda del Castell dels Tres Dragons al passeig de Lluís Companys. Foto dreta: columna totalment mutilada ubicada a la porta esquerra a la banda del Castell dels Tres Dragons amb passeig de Lluís Companys. Cal suposar que les peces que falten deuen ser al magatzem municipal a l’espera de ser reposades.

Les façanes oposades a aquests límits de “ciutat acabada” són molt diferents a cada un dels dos passeigs. Al de Picasso hi trobem els magnífics Porxos de Fontserè, una de les poques façanes unitàries de Barcelona, feta a imatge de la Rue Rívoli de París, si bé amb menys fortuna. Totes dues tenen un parc al davant, però a París la zona posterior, la del teixit urbà que en suporta l’activitat és molt més ric, econòmicament, que a Barcelona. I l’orientació sud-oest de la Rue Rívoli també fa els porxos molt més agradables de passejar que la nord-est de Barcelona.

         A més els porxos de Fontserè encara arrosseguen una mica de “memòria de ciutat” és a dir, encara hi ha traces de l’activitat anterior, de quan molts d’aquests locals no eren comercials sinó magatzems de majoristes associats a l’activitat de mercat central del Born. A finals dels anys 80 la meitat aproximadament dels solars encara no tenien ni porxos ni habitatges a sobre sinó que eren uns simples coberts de venda de fruita o espècies a l’engròs. La decisió municipal d’exigir escrupolosament que tots els nous habitatges que es varen promoure a cavall dels dos segles, per completar les tres illes, tinguessin les façanes idèntiques a les dissenyades per en Fontserè va ser un gran encert per reconvertir una façana industrial en urbana, encara que no s’hagi aconseguit del tot, encara. Al davant del passeig Pujades l’arquitectura no és tan unitària ni tan interessant; és més aviat sosa però ja va bé doncs no crida l’atenció i com que, a més, està oculta bona part de l’any per les fulles dels immensos plàtans, l’espai d’aquest passeig també es força agradable. Caldrà veure que s’hi fa al solar dels antics jutjats.

Els edificis “annexos” i el mur del Poblenou

El segon límit són els fronts d’edificis que han anat “mossegant” el parc en els seus límits per tal d’encabir-hi diferents usos: les cavallerisses de la Unitat Muntada de la Guàrdia Urbana, l’escola Parc de la Ciutadella i el centre esportiu municipal del mateix nom. Les dues primeres formen recintes totalment tancats a l’exterior, la darrera està molt més oberta i l’encaix de l’accés ben resolt en l’espai urbà. Les instal·lacions esportives i les de la Urbana són modernes i funcionals. Imagino que a l’escola, per contra, li cal una bona renovació. Una bona ocasió per desplaçar-la fora del recinte històric del parc? i construir un nou edifici amb totes les prestacions actuals als terrenys que no usa ADIF, per exemple? Potser sí.

El tercer tipus de límit és el del carrer de Wellington. Un mur altíssim de pedra que abans separava el parc de la zona industrial del Poblenou, més enllà de la ciutat posada i tocada. A l’alçada del dipòsit de les aigües, obra també d’en Fontserè, hi queda la traça d’unes escales i d’un pont que permetia anar del dipòsit al parc per sobre del carrer i que en l’època de l’alcalde Trias es volgué recuperar, com a idea, per poder travessar el parc zoològic per sobre, i unir la Vila Olímpica amb el passeig Picasso sense haver de fer tota la volta.

El carrer de Wellington és actualment el tercer i magnífic passeig que envolta el parc. En aquest cas, amb arbres majestuosos i un ambient tranquil i pausat. Els edificis que actualment l’emmarquen a la banda Vila Olímpica son també una meravella, començant pel mateix dipòsit, reconvertit en biblioteca, les instal·lacions de la Universitat Pompeu Fabra i la fundació Pasqual Maragall. Faltarà completar la façana amb la rehabilitació del darrer bloc de les antigues casernes, quan els pocs inquilins que encara hi viuen el deixin lliure. En la confluència amb Pujades, l’edifici del Patronat Municipal de l’Habitatge mai m’ha agradat. Tot i ser dissenyat per bons arquitectes, ni l’alçada de l’edifici ni el tractament de les seves façanes em semblen acordes amb el lloc. Des de dins del parc és l’únic edifici que es veu, darrera la font, i sempre m’ha semblat desproporcionat i agressiu.

         La pitjor part, però, se l’emporta el quart límit, el del passeig de Circumval·lació, antic final del glacis de la Ciutadella. El mur, en aquesta banda que dona a les vies, perd tota la dignitat que tenia a Wellington, està fet de pedaços construïts de qualsevol manera i ha servit per a recolzar-hi a sobre les instal·lacions del parc aquàtic del Zoo. Aquests edificis actualment han quedat obsolets funcionalment (un cop s’ha sabut -i s’ha assumit- que tenir cetacis en captivitat era una tortura per a aquests intel·ligentíssims animals) i estructuralment (un dels delfinaris tenia el formigó de l’estructura en tan mal estat que es va tenir d’enderrocar ja fa uns anys). Els altres han de seguir el mateix camí.

La connexió amb la platja

         Per a l’Exposició Universal del 1888 es va bastir un pont metàl·lic que anava des d’aquí fins a la Secció Marítima, salvant la platja de vies de l’estació de França. Aquest pont va restar dempeus almenys fins als anys 20 del segle XX. Molt s’ha parlat de tornar a connectar la Ciutadella amb la platja i el parc de la Barceloneta. Existeix, de fet, en aquest parc, l’arrencada del pont de la darrera proposta dissenyada per unir-los. No es va acabar doncs a l’altra banda la passera no podia anar a parar a un altre lloc que al recinte del Zoo, que no és un espai obert al públic! Cal fer desaparèixer les vies del tren per connectar bé el parc en el seu límit de banda mar? Jo crec que no, jo crec que el que cal fer desaparèixer és el Zoo, tal com és actualment. Alguns dels grans animals terrestres que hi tenen confinats -elefants i orangutans, entre d’altres- són tan intel·ligents com els dofins i pateixen igualment la captivitat i la manca d’espai.

         Tot aquest tipus d’animals s’haurien de traslladar a espais molt més amplis i adequats al més aviat possible. Les altres instal·lacions es podrien quedar provisionalment i anar-les traslladant de mica en mica, a mesura que fos possible. Aquests “altres espais” haurien de ser fora de l’Àrea Metropolitana però podria ben bé seguir sent el Zoo de Barcelona ⁽¹⁾ i seguir realitzant les valuoses tasques científiques i de preservació que ara fan, però en un lloc molt més adequat. Si el recinte del Zoo que restés a la Ciutadella es limités als pavellons tancats, la permeabilitat del parc quedaria resolta sense necessitat de les grans infraestructures volades proposades per Trias, es guanyaria molta superfície verda (més del doble que l’actual) per als barris de l’entorn, especialment pels del barri antic, que en són molt deficitaris ⁽²⁾, s’acabarien les males olors que pateixen els veïns més propers al Zoo i el Parlament de Catalunya tindria molta més flexibilitat funcional (i ja no es podria fer la broma de dir que no se sap si el recinte del Zoo passa per dins o per fora del Parlament).

La circulació ferroviària

         I les vies del tren? Les fem fora com a única solució per poder connectar bé el parc i el passeig marítim, doncs? Jo crec que no és necessari, per dues raons que ara explicaré. Si, al mateix temps, es pogués soterrar tota la Ronda Litoral, seria la millor solució. Però si no es pot fer tot -que sembla molt difícil-, seria llençar els diners fer la meitat, ja que la Ronda seguiria essent igualment una barrera infranquejable cap al mar.

         Per altra banda, al sistema ferroviari de Barcelona li cal mantenir l’Estació de França. És un error concentrar tot el flux ferroviari en una línia única que passi per Sants. Aquest corredor està ja ara saturat i qualsevol incidència que es produís en un dels seus dos colls d’ampolla paralitzaria tot el transport ferroviari de la ciutat. Una solució ben factible seria potenciar l’Estació de França amb una segona estació subterrània, perllongant en túnel les vies des de l’estació de mercaderies del port, que es troba a només 4 km, evitant passar per Sants i enllaçar amb les vies d’accés a l’Estació de França que ja son subterrànies.

         I si es disposés de més pressupost, es podria perllongar el túnel fins a connectar amb l’estació de Sant Adrià del Besòs, evitant també La Sagrera. Aquest nou corredor donaria servei a tota la part baixa de la ciutat, descarregant sobretot les estacions de Catalunya i Arc de Triomf. L’estació antiga en cul-de-sac seguiria fent el que millor saben fer aquest tipus d’estructures, acollir trens que tinguin el final a Barcelona ⁽³⁾.

Per tal de constituir l’Estació de França en un node de transport públic eficient i funcional caldria que la nova estació soterrada i l’actual es comuniquessin fàcilment entre si i amb l’estació de metro de Barceloneta (actualment l’enllaç amb el metro és llarguíssim i incòmode). Caldria construir un aparcament soterrat en l’actual pati de cotxes de l’estació i deixar la superfície per al transport públic, com en la majoria d’estacions europees (especialment les alemanyes i les suïsses), amb una zona per a deixar i recollir passatgers -que ja existeix- una estació de taxis i una zona còmoda de parades de bus, fer-hi passar les línies de bus D20 i D50. I finalment, caldria perllongar el final del tramvia des de Ciutadella fins a aquest punt, que son només 600 m de vies!. És una llàstima que amb l’actuació de la nova Biblioteca de l’Estat no s’hagi previst cap d’aquestes actuacions sinó que més aviat, em temo, el nou edifici (tot i ser un bon projecte) encara les farà més difícils.

NOTES

(1) Com el circuit de Montmeló, que també li diuen “Circuit de Barcelona” sense ser a Barcelona.

(2) L’actual pressió d’ús sobre el parc és altíssima i està posant en perill la salut de força arbres i plantes de les que hi ha a al parc.

(3) Com per exemple el nou tren nocturn que es vol crear, que unirà la nostra ciutat amb Amsterdam el 2024.

L’autor: Josep Olivé és arquitecte i professor de construcció a La Salle Arquitectura de la Universitat Ramon Llull (URL)