El terme s’utilitza per designar tant la pedra com la matèria primera per a la construcció (algeps), com el conglomerant en pols i el producte endurit i col·locat a l’obra. Tradicionalment el guix s’utilitzava en la construcció d’elements estructurals i com a revestiment exterior en parets exposades a l’acció de l’aigua.
Quan observem les construccions antigues, en especial en algunes zones de la nostra geografia, podrem veure que tradicionalment el guix s’utilitzava en la construcció d’elements estructurals i fins i tot com a revestiment exterior en parets exposades a l’acció de l’aigua. I això és degut a que el guix que s’utilitzava tradicionalment té unes característiques ben diferents a les del guix actual.
El guix és un terme que s’utilitza per designar tant la pedra com la matèria primera per a la construcció (també coneguda com a algeps), com el conglomerant en pols i el producte endurit i col·locat a l’obra.
La matèria primera és una roca sedimentària formada per la cristallització de salts dissoltes en l’aigua tant de llacs com de mars (salmo rres). Les condicions ambientals de formació són àrides o semiàrides, on l’evaporació de la massa d’aigua és superior a l’entrada d’aigües a la conca.
A mesura que s’evapora l’aigua es van precipitant els diferents minerals: carbonats, guix, sal sòdica, sal potàssica i sal magnèsica (Mate et al. 2011).
Esquema de la formació del guix, modifi cat per JD Martín & Ll. Gibert (2018) de Rouchy i Blanc-Valleron (2006)
Si les condicions són favorables, es sedimenta un gruix considerable de guix, com es pot observar a la pedrera de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès). El mineral majoritari és guix, i es troba en una proporció superior al 90%. Però si hi ha moviments d’aigua importants (temporals de pluges i èpoques de sequeres), es barregen els diferents minerals, donant afloraments com les pedreres de Ciments Tigre a la comarca de la Segarra. En aquest cas, el guix es troba barrejat amb calcàries, argiles, margues, òxids de ferro, carbó mineral, fins i tot grans de quars com és el cas dels afloraments d’Albarracín (Terol), on són típics els “Jacints de Compostella” (grans de quars de forma bipiramidal). La proporció de guix en aquests afloraments és variable, tant en extensió horitzontal com vertical. Per això, aquests terrenys no s’exploten actualment per fer guix industrial, ja que tenen “moltes impureses”.
Afloraments de guix a Albarracín (Terol)
Pedrera de Ciments Tigre a Sant Pere dels Arquells
Pedrera de Sant Llorenç de Morunys
Tractament de la matèria primera
Per poder utilitzar el guix industrialment la matèria primera ha de tenir una elevada puresa (més del 90% dels seus components ha de ser guix hidratat o anhidre). Aquest material es tritura prèviament i després es cou a uns 200ºC durant 3-6 hores, per obtenir així el guix cuit. En aquest procés, el guix hidratat perd una molècula i mitja d’aigua (sulfat de calci hemihidratat – SO4Ca·0,5 H2O) o dues molècules, deixant una fase anhidra (anhidrita III – SO4Ca).
En funció de la mida de la pols i de la seva puresa, s’ensaca amb diferents nomenclatures (YG, YF, E-30, etc). També es pot barrejar amb additius per donar lloc al que es coneixen com a guixos de tercera generació (guix especial d’acabat YE/T, guix d’alta duresa Y/D, guix alleugerit Y/A, guix de construcció de projecció mecànica YPM, etc). Al barrejar aquest conglomerant amb aigua s’endureix, per això es considera que el guix és un conglomerant hidràulic.
Arrebossat exterior d’un edifici al petit poble de Peramea (Pallars Sobirà)
La utilització més habitual actualment del guix és en forma de pasta (aigua i pols), però també es pot fer un morter en què el conglomerant sigui el guix, afegint-hi àrids, tot i que aquest morter és molt poc emprat. L’enduriment del guix depèn de diversos factors: de la quantitat d’aigua que s’afegeixi, del temps de pastat, de la velocitat de pastat i dels additius utilitzats.
Aquest guix descrit fins ara es col·loca en interiors, ja que en presència d’aigua, es tornen tous, s’espongen i acaben caient. Per això es diu que el guix no es pot col·locar a l’exterior. Però hi ha zones on hi ha molta construcció amb guix. Aquestes zones geogràfiques estan relacionades directament amb la geologia local, la qual presenta afloraments de guix, normalment amb impureses.
Encara que ara ens pugui semblar estrany, en un edifici hi podem trobar murs resistents de maçoneria de pedra i guix o de formigó de guix, i també pilars de pedra i guix. De fet, quan actualment veiem murs de pedra amb un morter que no és de ciment, sempre diem que és de calç, però cada vegada trobem més exemples de cases on aquest morter és de guix.
Revoltons de guix, envans i pilars
Antigament els forjats es feien amb bigues de fusta i revoltons. Quan parlem de revoltó a la majoria ens venen al cap els fets amb maó de pla a la manera de volta catalana, però també es feien amb guix. Estem parlant de revoltons fets amb uns cindris allargats de fusta que es col·locaven entre les bigues i s’hi abocava el guix que un cop endurit es desemmotllava i s’obtenia un sostre en forma de volta entre bigues. I aquesta mateixa tècnica a base de cindris es feia servir per a la construcció de voltes de pedra i guix. Una variant d’aquests sostres era la dels sostres emmotllats que es feien col·locant unes planxes de fusta amb decoracions tallades que un cop s’omplien de guix i es desemmotllaven, deixaven unes
decoracions en relleu molt característiques. La part superior de tots aquests sostres de guix feia al mateix temps la funció de paviment, que en moltes ocasions es trobaven sense enrajolar, de manera que es tractava de paviments de guix.
El guix també s’ha utilitzat per molts altres elements constructius. És el cas dels envans, en ocasions fets amb un entramat de canya o lloses de pedra a l’interior, tot i que també se’n troben amb guix en massa. Es feien també parets de maçoneria de pedra i guix, i sovint amb bigues de fusta verticals i inclinades amb pedra i guix entre elles. I les façanes, per la part que quedava exposada a l’aire lliure, anaven arrebossades amb morter de guix. És destacable també l’ús en decoracions a les portes, finestres, sostres i altres parts de l’edifici que posteriorment podien anar pintades o no.
Forns de guix
Salàs de Pallars
Els forns on es coïa el guix tradicional eren similars als forns de calç. Les pedres tenien mides diverses, i el procés de cocció durava, en funció de la mida del forn, com a mínim 24 hores. La temperatura de cocció era molt heterogènia; hi havia pedres que es coïen molt, unes altres menys, i inclús quedaven pedres sense coure. En aquelles que havien estat sotmeses a temperatures altes, per sobre dels 800ºC, els minerals carbonatats es descomponien, formant calç viva. Si la temperatura arribava als 600ºC, les argiles es descompassaven, deixant compostos reactius amb productes alcalins. Els guixos, en funció de la seva ubicació en el forn, es podien transformar en hemihidrats, anhidrita III, II o fins i tot I.
Posteriorment es trituraven totes les pedres, però segons el grau de cocció unes quedaven reduïdes a pols i unes altres amb grans més grans. És a dir, en el procés de trituració es formava un morter, i per tant no calia afegir-hi àrid. El conglomerant seria tant el guix hemihidratat, com l’anhidrita III (soluble), com la calç viva.
Al barrejar aquest morter amb aigua, s’obtenien guixos hidratats, però les argiles descomposades s’unien amb la calç hidratada donant productes puzzolànics d’enduriment hidràulic. A més, amb el pas del temps, la calç hidratada lliure s’anava carbonatant. Totes aquestes reaccions són les responsables de que aquests morters tinguin una resistència mecànica superior a la que estem acostumats amb els guixos industrials, i a més siguin més resistents als agents ambientals.
Una classificació genèrica dels guixos és la següent:
• Guix tradicional: fet en un forn artesanal. Depenent de la puresa de la matèria primera. Si la pedra original té guix, argiles,
calcàries, marges, òxids de ferro, quars, carbons, s’obtenen morters de guix, que es poden utilitzar per aixecar parets o fer revestiments exteriors. Si la pedra original té una proporció de guix elevada, obtenim:
– El guix negre o guix comú: fruit de moldre material cuit amb material incuit i cendres. Dóna un guix gris i bast. Es pot utilitzar per revestir paraments interiors i sostres, base d’arrebossats més fins, i per fer els revoltons, ja que pesa poc (està alleugerit per les cendres).
– El guix blanc: fruit de moldre les pedres més pures i blanques. S’utilitzava per fer els paviments, l’acabat lliscat interior, ornaments, i peces emmotllades (com els sostres).
• Guix industrial: fet en forn industrial, tenint cura tant de la mida de partícula de la matèria primera, com de la temperatura
de cocció i temps de cocció.
La ciudad dispone hoy de un plan para la mejora del alumbrado público llamado Plan de renovación integral del alumbrado, que en un año sólo pudo ser aplicado en un 10% de su extensión.
“Quan es fan foscos els dies i deixem de ser esclaus, les tristors són alegries i obrim portes sense claus. Quan es mor la rutina en un racó de la ciutat Barcelona s’il·lumina quan et tinc al meu costat”.
A finales del año 2018 se publicaron en la prensa de Barcelona una serie de artículos y reportajes denunciando que el espacio público de la ciudad está mal iluminado por culpa de un alumbrado público deficiente. El asunto podría parecer una campaña de los medios hacia la oposición política con el objetivo de ir preparando el ambiente de cara a las próximas elecciones municipales. Sin embargo, con un poco más de reflexión, nos damos cuenta que nos encontramos en los días más cortos y oscuros del año que son previos a la Navidad, que es cuando más se necesita el alumbrado artificial.
Pensar así puede parecer ingenuo, pero es que el motivo político no parece tener mucho sentido, dado que, por un lado, tanto el gobierno como la oposición coinciden en buena parte del diagnóstico y, por otro, visto con perspectiva, la situación actual es responsabilidad de los diversos gobiernos que ha tenido la ciudad en los últimos años, junto con sus respectivos socios en cada legislatura. Es decir, que casi todos los grupos políticos podrían ser “culpables”.
El hecho es que la ciudad dispone hoy de un plan para la mejora del alumbrado público llamado Plan de renovación integral del alumbrado, que en un año sólo pudo ser aplicado en un 10% de su extensión. Los medios de comunicación, por lo que hemos podido encontrar, no explican el motivo de la lentitud de este plan pero se hacen eco, por el contrario, de un montón de problemas y propuestas para resolverlos, que van desde algunas muy razonables hasta otros que no lo son en absoluto o que mezclan conceptos que no tienen relación con el problema, o no están suficientemente explicadas (1).
Y para que tampoco este escrito no parezca partidista, lo primero que hay que decir es que desde hace años y con los gobiernos de todos los colores, el Ayuntamiento ha estado mejorando el alumbrado y casi siempre lo ha hecho con acierto. La pregunta es: ¿por qué no se actúa más? Ya que parece que mucho del alumbrado es antiguo, ineficiente y se estropea menudo (suponemos que haciendo un mantenimiento bastante correcto).
Ahorro de energía y confort
El reemplazo de este alumbrado -que es realmente un problema en algunos calles- debería hacerse lo antes posible con lo que se ahorraría energía, costes de reposición y disconfort. Seguramente la respuesta es que la magnitud del trabajo es muy grande (Barcelona tiene más de 146.000 luminarias públicas) y no es un problema sólo de dinero, sino también de tiempo y de gestión (que vuelve a ser tiempo, en realidad). En este caso todos los consistorios anteriores deberían haber previsto este problema y empezar a ponerle remedio hace mucho tiempo ya que la degradación no ha comenzado hace cuatro días; es evidente que en un año, ni siquiera en un mandato- no se puede solucionar completamente, dado su alcance.
En todo caso nosotros recomendamos que, de empezar a hacerlo, lo hagan al revés de lo que es usual, es decir que empiecen por los espacios más humildes y domésticos, las calles más estrechas y con más potencial de convertirse en marginales. Pensamos que hay que empezar por ayudar al más débil.
En Mollerussa (Pla d’Urgell) la arquitecta Cristina Clotet y la arquitecta técnica Esther Gatnau lo han entendido así y el alumbrado más preciso la han concentrado en los callejones más pequeños del centro de la ciudad, que están remodelando.
En Mollerussa han utilizado el alumbrado en el suelo para enfatizar los puntos importantes del espacio urbano, como esta capilla. El mismo criterio pero a la inversa, en los callejones más pequeños se refuerza su “autoestima” con el mismo recurso de luz el pavimento, además de dotarlos de un alto nivel lumínico. Autores: Cristina Clotet, arquitecta y Esther Gatnau, arquitecta técnica. Promotor: Ayuntamiento de Mollerussa
La propuesta de las guirnaldas de lucecitas de colores de los comerciantes del barrio de la Ribera, en Barcelona, que cita algún diario, también es válido si los vecinos que residen están de acuerdo.
Lo que no funciona en estos pequeños calles es el alumbrado variable en intensidad, ya que si la parte por donde no se pasa resta a oscuras, la inseguridad aún es mayor dado que la visibilidad se reduce aún más al estar los ojos acostumbrados a un mayor nivel de iluminación. Estos sistemas de regulación, aunque costosos de compra y mantenimiento, serían mucho más útiles para grandes avenidas si bien todavía sería mejor -siempre que se hiciera con sistemas que ahorro en energía- reducir la intensidad globalmente a partir de una cierta hora, pero no en calles pequeñas y tortuosas, que deben estar bien iluminados y sobre todo, iluminados uniformemente toda la noche.
Este concepto de la uniformidad, junto con el del nivel de iluminación son los más importantes y los que nos pueden resolver la mayoría de los problemas. El arquitecto Oscar Tusquets en el libro Todo es comparable cita a Arnaud, un especialista en alumbrado francés con quien trabajaba, que recuerda que, de pequeño, hace unos 70 años, París no tenía más luz que ahora sino, al contrario , su nivel de iluminación era más bajo pero repartido entre muchos puntos de luz de gas, de baja intensidad.
Iluminar sin deslumbrar
Pensamos que posiblemente por eso, los edificios iluminados y los espacios públicos enfatizados con un nivel lumínico superior, parecía que brillaran más, por lo que era conocida, entonces, París como la Ciudad de la Luz. Tusquets concluye, con razón, que no deslumbrar es la base de un buen alumbrado. El deslumbramiento es debido a que nuestros ojos, dentro de unos límites, se adaptan al nivel de la luz ambiente pero esta adaptación es lenta y los cambios repentinos del nivel de iluminación nos ciegan, tanto si se pasa de más a menos como de menos a más.
Pero, precisamente porque nuestros ojos se adaptan a diferentes niveles de iluminación, es por lo que, desde hace ya varios años, se ha ido bajando la intensidad de nuestros faroles sin que la mayoría de la población se haya dado cuenta.
Pedir más luz es, pues, erróneo y a menudo contraproducente. Tener una alta potencia de iluminación para que la ciudad “luzca” y “tenga más alegría” -como piden algunos- es un error y además es innecesario.
Se necesita energía y “alegría” en un estadio de fútbol o en una discoteca, pero por qué lo tiene que ser en un espacio público no representativo? Sin llegar a los extremos de algunas ciudades como Viena, Roma o Munich -fijaos que son ciudades ricas- que han bajado de una forma drástica, incluso incómoda, sus niveles de alumbrado, preferimos un espacio público tranquilo, sobre todo si es mayoritariamente residencial, con un nivel lumínico más bajo, que induzca a hablar más flojo peatonal y a reducir la velocidad a los vehículos. Mejor una ciudad que dé una imagen civilizada y respetuosa con el medio ambiente y con los residentes que una imagen “alegre” y derrochadora.
Una calle escasamente iluminado afectará sin duda su comercio, pero poner demasiada luz no resuelve ninguno de los problemas de nuestros comerciantes. Y, como el París de los años 30 que cita Tusquets, dar una sensación de luminosidad en el escaparate de un comercio y por tanto llamar la atención del posible comprador- conseguirá con menos vatios, es decir, de forma más barata, en una calle con un nivel de alumbrado más bajo que en un excesivamente iluminado.
Además, no debemos olvidar que se debe reducir en lo posible la contaminación lumínica: la mayor parte de esta contaminación no viene de los puntos de luz enfocados hacia arriba -que son muy pocos-, sino de la luz que rebota en los pavimentos y fachadas, que son lo suficientemente reflectantes como para enviar hacia el cielo buena parte de la luz que les llega. Por lo tanto, a mayor intensidad lumínica, más luz reflejada, más energía perdida y más contaminación.
A la derecha, un alumbrado modélico en su tiempo pero ya un poco obsoleto: Villa Olímpica, actuaciones con exceso de celo para evitar la contaminación lumínica.
Iluminación uniforme
Mucho más preocupante que la actuación en los globos es el estado lamentable de conservación que presentan casi todas las farolas que flanquean las entradas al Parque de la Ciutadella. Esperamos que los elementos desaparecidos aún se tengan conservados en algún almacén municipal y se puedan restituir
Volviendo al concepto de uniformidad, se debe tener en cuenta como son nuestros ojos, desarrollados para un tipo de luz uniformemente repartida como es la del Sol. El alumbrado público debe hacerse pues, también lo más uniforme posible para ser confortable y no crear alternativamente zonas oscuras y zonas demasiado iluminadas.
La uniformidad depende de la intensidad y superficie del emisor de luz, de la distancia entre emisores y de la altura respecto al plano que hay que iluminar. Se pueden poner torres muy altas, muy separadas y muy potentes o bien pequeños faroles muy juntos y de baja altura y conseguir igualmente uniformidad. Pero el segundo caso obtiene otros beneficios: menos deslumbramiento al mirar al foco emisor, no iluminar innecesariamente fachadas y aberturas de edificios, donde puede llegar a ser muy molesta, facilitar el mantenimiento, menos gasto energético, al estar cerca del punto que hay que iluminar y, según sean los árboles de cada calle, también evitar que la luz de las farolas sea tapada por las hojas de las copas.
Esta segunda opción tiene también algunas desventajas: mayor coste de construcción, al tener que poner más puntos de luz y más farolas y más vulnerabilidad frente al vandalismo. Tanto en este caso como en el que una farola se estropee por motivos involuntarios, sí son útiles los sistemas de sensores que detectan la avería y avisan al servicio de mantenimiento inmediatamente, de forma que la reparación se puede hacer mucho más rápidamente y evitar así precisamente puntos oscuros por falta de uniformidad lumínica.
Ahora bien estos sistemas son costosos y laboriosos de implementar, no como en el anuncio de Amazon pasado por televisión este último Navidad, en el que parecía que poniendo un bote cilíndrico -que llaman Alèxiasobre una tabla ya se podía controlar domóticamente todo un vivienda. Por cierto, habrá que ir muy en cuenta con Amazon para que este gigante de la venta on line sí puede desertización de comercios nuestras calles en pocos años si no tomamos conciencia -tanto o más los usuarios que los propietarios de los comercios- de este peligro.
Globo de la valla del Parque de la Ciutadella que se pintaron con pintura opaca el casquete superior para no echar luz hacia arriba. Actualmente las reposiciones no se pintan, pero tampoco se encienden por la noche, y se pierde el agradable efecto visual de la luz de los globos.
Iluminar con LEDS
Para no deslumbrar también se deben evitar (mejor con sentido común que no con prohibiciones) los paneles luminosos de leds que algunos comercios y algunos bancos ponen a sus escaparates, con una intensidad lumínica que no sólo molesta sino que a veces incluso y todo asusta, al cambiar repentinamente la intensidad de sus imágenes. O estas cruces de farmacia que debes tapar los ojos cuando pasas cerca de lo que deslumbran y además, de lejos, se confunden con los semáforos, verdes o rojos. Si pensamos que, para que los leds puedan hacer la misma luz gastando uno 10% de energía, podemos seguir gastando la misma cantidad de electricidad es que no hemos entendido cuál es la utilidad del progreso tecnológico, ni cuáles son las amenazas a nuestro planeta.
Tampoco nadie debe pensar que si hay más luz desaparecerán los delincuentes. Es cierto que una buena iluminación ayuda a sentirse más seguro en un espacio pero es difícil evitar el sentimiento de soledad y desamparo cuando uno vuelve a casa sobre las cuatro de la madrugada por mucha luz que haya.
Por último, tampoco mejorar la iluminación puede mejorar algunos espacios públicos mal ordenados. Hay calles en Barcelona que no tienen remedio, como la Via Laietana, por mucha luz que les ponemos. Lo que se debe hacer con estos espacios es una actuación completa, cuidada y valiente; entonces sí que el espacio mejora. Un ejemplo positivo -bien cercano a la Vía Laietana- es el de la plaza de Ramon Berenguer el Grande: donde antes unos focos excesivos e ineficientes proyectaban la sombra de la escultura del conde, bien recortada sobre las fachadas de la plaza, para mayor gloria y honor, no de nuestro conde sino de la contaminación lumínica.
Y donde las aceras eran estrechas y llenas de turistas bajando los autocares, ahora hay un espacio amplio, confortable y bien iluminado, gracias a la, reforma total que se ha hecho de este espacio. Esto es lo que necesita toda la Via Laietana si se quiere mejorar.
Lo más grave de este debate en los periódicos es que parece que no aprendamos de lo que hemos pasado ni -aunque peor- que no queramos ver el presente ni el futuro. Aunque Barcelona tenga la economía sana, hay que ahorrar energía, toda la que se pueda y sea razonable para reducir la contaminación lumínica, para reducir la contaminación producida por la generación de electricidad y para reducir sus costes económicos y destinar el dinero ahorrado a cosas más necesarias. Y si no se tienen muchos recursos económicos -que si miramos, en global, la economía de nuestro país, esta es nuestra situación- no podemos endeudarnos por cosas que no se necesitan. No seamos de nuevo, nuevos ricos con nuestros recursos públicos!
La farola Eixample de Eulalia Sandoval y Sonsoles Llorens,
consigue evitar las hojas de los árboles con un solo punto de luz.
Lámpara Lampelunas, de de Elias Torres y JA Martínez Lapeña,
con los focos girados hacia el pavimento, creando un deslumbramiento
importante al peatón.
Renovación actual de luminarias y farolas en el distrito de San Martín: farolas altas para iluminar la calzada pero con farola baja orientada a las aceras, correcto para zonas industriales del Poblenou.
Este tipo de farola alta todavía puede molestar a los pisos bajos; el farol pequeño evita ser tapado por las copas de los árboles.
Farolas San Martí
Notas
(1) La prensa diaria tiene este problema de imposibilidad de profundizar y ser rigurosa en cuestiones técnicas, por falta de tiempo y de espacio.
(2) Proyecto para la mejora de los espacios urbanos del centro urbano de Mollerussa. Autores: Cristina Clotet y Esther Gatnau
(3) Todo es comparable. Óscar Tusquets. Editorial Anagrama.1998. Capítulo Sobre Luces.
(4) Aparte de que, si no se está acostumbrado, la sensación de que da la variación del nivel de iluminación es aún de más inseguridad
(5) Y si no nos ponemos de acuerdo, en todo caso tendría que votar entre todos qué tipo de alumbrado se quiere para la ciudad (o partes de ella) como dice un amigo, (que también defiende que hay que votar si los impuestos de los ciudadanos deben servir para fiestas populares y celebraciones, que él nunca aprovecha).
(6) Esto es creer demasiado en la luz. Sólo en el teatro la luz es -o puede ser- la máxima protagonista, en la realidad cotidiana no.
La pedra seca és un dels principals elements estructuradors dels paisatges rurals de Catalunya i constitueix testimoni d'una activitat humana ancestral que modela un tipus determinat de paisatge.
Utilitzant l’ancestral tècnica de construcció amb pedra seca, podem arribar a construir tota mena de construccions de pedra en sec com poden ser els murs de partió, les cabanes, el folrat de mines, els pous, els forns de calç i molts altres elements i construccions de l’àmbit rural, ateses les grans possibilitats que ens dona aquest element com a única matèria primera emprada. La seva importància excedeix l’abast d’aquestes aplicacions dins els límits de l’arquitectura catalana i mediterrània.
La pedra seca és el nom que pren un tipus d’arquitectura tradicional popular on la pedra s’utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d’unió entre les diferents peces. En aquest tipus d’arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels mateixos camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. La seva impermeabilitat permet un aixopluc immillorable i la majoria de construccions són tan resistents i perdurables que els requeriments de manteniment són mínims. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge.
Feixa de pedra seca – Imatge de Somriures Naturals
La pedra seca és un dels principals elements estructuradors dels paisatges rurals de Catalunya, de la conca mediterrània, així com també de molts racons del planeta, i constitueix un testimoni d’una activitat humana ancestral que ha modelat -i modela- un tipus determinat de paisatge: el paisatge de la pedra seca. Als paisatges de la pedra seca en conjunt i a l’arquitectura de la pedra seca en particular se li atribueixen arreu valors estètics, històrics, simbòlics i ecològics que van més enllà de la seva funció pràctica original.
El patrimoni de la pedra seca ha anat disminuint en les darreres dècades amb el progressiu abandó de l’activitat agrícola i ramadera i amb la modernització del sector, que considera que els tradicionals bancals ja no són aptes per a una producció mecanitzada.
La construcció amb pedra seca es basa en uns principis i unes tècniques senzilles, però que cal seguir al peu de la lletra perquè els elements que fem siguin efectius i funcionin correctament; com a drenatge de la pluja i retenció de terres en el cas dels murs de feixes i marges o com a aixopluc i consistència estructural en el cas de les cabanes.
Cada tipus de pedra comporta un estil i una manera de construir, així trobem força elements constructius diferents fets amb pissarres i amb pedra calcària, o fins i tot amb gresos o roques granítiques o volcàniques. Cal afegir que cada marger (nom que es dona a l’artesà de la pedra en sec) té el seu art i ho fa a la seva manera, o bé apresa o bé per tradició…
2. ELEMENTS ARQUITECTÒNICS
2.1. Elements de partió i sustentació
Al llarg de la història, moltes generacions han extret dels que acabaven essent camps de conreu les pedres que n’impedien la llaurada i el correcte creixement de les llavors. Aquestes pedres han servit per construir els marges de despedregar i els murs de pedra seca, que protegeixen i limiten els camps i, en alguns casos, també les propietats.
Marges
Els marges o murs de pedra seca atalussen els pendents tot conformant els bancals o feixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia. Aquestes construccions permeten frenar l’escolament de l’aigua de pluja, així com retenir la humitat i prevenir l’erosió. Els marges són l’element més senzill i alhora el patrimoni més comú de la pedra seca.
Marges de despedregar
Despedregar va constituir durant diverses generacions un treball que omplia de sentit les hores mortes i es traduïa sovint en la construcció de marges i parets. D’aquesta manera es convertien els terrenys en cultivables i es complia alhora amb una triple funció: dividir la propietat, emmagatzemar el pedruscall i, en terrenys inclinats, prefigurar els bancals o esglaonaments que a continuació s’omplien amb terra i esdevenien conreu. En indrets amb predomini de l’arquitectura de la falsa cúpula, l’existència de la cabana o barraca també responia a aquesta necessitat de desproveir el camp de pedra.
2.2. Elements de suport a l’activitat agrícola i ramadera
Coberts i refugis
Corresponen a construccions que feien la funció de cobert d’estris i lloc de descans. L’utilitzaven els pagesos quan les feines del camp requerien romandre-hi més temps i per protegir-se de les tempestes quan les finques eren lluny del nucli urbà. Si les dimensions ho permetien s’utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. Amb la irrupció dels tractors i els cotxes, aquestes construccions han anat perdent la funció original. D’altra banda, les vores de les cabanes i barraques solen ser l’espai de la finca elegit per ubicar els diversos arbres d’ombra que, per la seva major grandària, han esdevingut referents d’un paisatge dominat per cobertures vegetals de poca alçada.
Barraques de vinya
Es tracta del tipus de construcció més comuna a la Mediterrània. A Catalunya, el trobem a les comarques centrals, al Camp de Tarragona i a tot el litoral en gran nombre. Probablement la tècnica per construir-les, el sistema d‘aproximació de filades, sigui molt antiga. La tècnica consisteix en anar sobreposant les pedres horitzontalment sense polir, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l’interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. A vegades, a sobre també s’hi posa una capa de terra i argila i fins i tot fixadors vegetals, com els lliris (Iris germanica).Procés constructiu del sostre de cabana Cabanes de volta
Són construccions realitzades fonamentalment al llarg del segle XIX a la zona de les Garrigues, l’Urgell, Segarra i Terra Alta. Normalment estan fetes sobre terreny en pendent amb filades consecutives de carreus formant un arc de mig punt i amb la façana incorporada un cop conclosa la volta. Una vegada feta l’estructura, s’afegia terra natural a sobre per tal d’impermeabilitzar-la. En planta acostumen a tenir entre 15 i 35 m² de superfície, i una única porta -ocasionalment amb un respirador a sobre- i sense finestra.
Procès constructiu de cúpula – troncocònica – semiesfèrica – volta de canóBalmes muradesExemple de cabana
Per balma murada entenem les coves naturals que s’havien habilitat com a estança amb l’aixecament d’una paret de pedra seca per la part exterior que presentava un accés i normalment una sortida de fums. En algunes zones, trobem balmes murades d’una gran superfície que feien la funció de corral per als ramats.
Cabanes de teula
Anomenem cabana de teula les construccions de planta quadrada o rectangular de paret de pedra seca i coberta de teula àrab a una o dues aigües. La seva grandària, obertures, distribució i altres característiques són molt variables. Després dels marges, són l’element de pedra seca més comú construït a l’entorn del litoral peninsular entre finals del segle XIX i primers dels anys cinquanta del segle XX, època a partir de la qual comencen a utilitzar-se materials ceràmics.
Recers o paravents
Es tracta de construccions senzilles pensades per protegir-se del vent, formades per una paret simple de pedra seca. Presenten formes diverses -circulars, de ferradura, quadrats, rectangulars- generalment amb l’entrada orientada al costat contrari d’on bufa el vent dominant. En podem trobar aïllats o adossats com una prolongació de la paret exterior d’una cabana o barraca.
2.3. Elements de pedra seca per a emmagatzemar aigua
A la conca mediterrània, amb una pluviometria irregular i més aviat escassa, esdevé fonamental la disponibilitat d’aigua sobretot per a les persones, el bestiar i les hortes. La pedra seca esdevé altre cop el mètode emprat per a la construcció de basses o construccions similars per tal d’aprofitar l’aigua de la pluja.
Basses
La bassa és un dipòsit rudimentari emplaçat a l’aire lliure i sense cobrir. Són de base plana circular amb paret lateral en pedra seca, tot i que en alguns casos (probablement més recents) la forma és quadrada o rectangular. El substrat de la base solia ser d’argila, material gairebé impermeable. Normalment tenien un accés interior mitjançant una escala. Les escales servien per anar a buscar el nivell de l’aigua quan aquest era més baix i per procedir a la periòdica neteja del seu fons, on anaven a parar la brutícia i impureses que l’aigua hi arrossegava. Per evitar l’entrada de bestioles s’alçava la paret al voltant de la bassa i, en algun cas, es cobria amb falsa cúpula.
Cisternes i aljubs
Les cisternes i aljubs són un dipòsit més reduït, avançat i artificiós, constituït per una bassa soterrada de base quadrada o rectangular, coberta i coronada per una mena de cabina, tancada amb una petita porta metàl·lica o de fusta, en la qual una persona pot acostar-se per recollir l’aigua de l’interior amb una galleda. En les cisternes la bassa interior està excavada en el terreny o bé aprofita una concavitat natural de la roca o un buidatge fet expressament per aquesta finalitat. El sortidor o cabina, semblant a la part exterior d’un pou, presenta formes i tècniques molt diferents que van des d’una senzilla construcció de base quadrada o rectangular en obra ceràmica fins a una planta cilíndrica aixecada en falsa cúpula, passant per la planta troncocònica coberta amb lloses i argila, entre altres. Preveu dos orificis: un per a l’entrada de l’aigua que es recull a l’exterior sobre la roca o altra superfície llisa i un altre com a sobreeixidor.
Cogulles
Les cogulles o cadolles són un tercer tipus de dipòsit força més singular. Tenen forma normalment rectangular i són excavats a la roca. Sempre es localitzen a la part baixa d’una superfície rocosa, més o menys àmplia, solcada per unes canals obrades sobre la pedra que aboquen al dipòsit. Per evitar l’evapotranspiració i la intrusió de bèsties hom les cobria amb una tapa metàl·lica o de fusta.
2.4. Altres elements arquitectònics
És important tenir en compte que al llarg dels temps han existit altres elements realitzats amb pedra seca, no menys importants que els que hem anomenat en aquest recull i que encara avui en dia formen part del nostre testimoni al territori.
Camins empedrats, ponts de pedra, escultures megalítiques, recintes, observatoris astronòmics, construccions antisísmiques, menhirs, dòlmens… són diversos els exemples, en l’ús de la pedra, que formen part del nostre entorn. Aquests han estat cabdals i en molts casos imprescindibles per al desenvolupament de l’activitat humana com a motor econòmic, social i cultural.
En subratllem els més característics:
Forns de calç
Un forn de calç o forn de pedra és un forn per obtenir calç viva (òxid de calci) utilitzant pedra calcària (carbonat de calci).
En primer lloc, es triava un terreny amb un pendent considerable i amb abundància de pedres i llenya. A continuació, es fa un clot al terra d’uns dos metres de fondària i quatre metres de diàmetre que determina la seva capacitat. Seguidament es construïa la caixa que era una paret de pedra en sec amb les juntes fetes d’argila que constituïa l’olla. Després, es deixava una obertura anomenada portada entre 1,5 i 2 metres aproximadament; a més es reforçava amb dos troncs entravessats que es deien tafarres per on s’introduïa la llenya i la pedra. Finalment, a la part posterior es col·locava una pedra plana que es deia enfonadora.
Forn de calç
Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d’una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d’homes que l’ajudessin per a produir una partida de calç.
La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjan segle XX, com ho demostra l’existència de moltes olles o forns arreu del territori. D’aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d’aquells forns que en l’actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació.
Forns de guix
Així com tots els forns de calç s’assemblen, de forns de guix n’hi ha de molts tipus: oberts, tancats, rodons, quadrats, petits, grans… i segur que tots servien per fer la seva funció: coure el guix.
Com que la temperatura de cocció de la pedra de guix es produeix a temperatura baixa, a partir de 200ºC, coure el guix és més fàcil que coure calç o maons, que necessiten arribar a 1.000ºC.
Tots els forns es construïen en un pendent i més o menys excavats al terreny, de manera que per la part baixa s’accedia a la fogaina i per la part de dalt a la càrrega.
Pous de glaç
Abans que hi hagués fàbriques de gel, l’emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural.
La nevera, gelera, casa de neu, pou de(l) gel, pou de glaç, pou de neu, poua o cava és aquella construcció feta foradant el terra en les zones on neva durant l’hivern. Aquests clots, de planta sovint rectangular però amb tendència el·líptica, es realitzen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.
Aquesta construcció és tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d’aigua per fusió afecti el gel ja que amb la pedra seca, l’aigua podia sortir. Aquestes cases de neu sempre estaven cobertes i incloïen un porxo o un habitatge per als nevaters, algunes parets i camins d’accés. Els camins de nevaters són camins de ferradura empedrats.
3. LA TÈCNICA DE LA PEDRA SECA
3.1. MATERIAL
La pedra es troba predominantment en zones de muntanya. Els principals tipus de pedra que s’utilitzen per a la construcció es divideixen en tres categories geològiques.
Roques ígnies: normalment cristal·lines, formades pel refredament del magma fos expulsat a través de les esquerdes de l’escorça durant les erupcions volcàniques. Per aquest motiu no contenen fòssils ni cargols. Els exemples més clars són el granit i les pedres volcàniques.
Roques sedimentàries: normalment es troben en estrats, formades per la desintegració i descomposició de les roques ígnies degut a la intempèrie (aigua, vent o gel) o per l’acumulació d’origen orgànic. Els exemples més comuns són el gres i la pedra calcària.
Roques metamòrfiques: són roques ígnies o sedimentàries transformades estructuralment com a conseqüència d’altes temperatures i elevades pressions. Els exemples més comuns son les pissarres (derivades de l’argila), la quarsita (del gres) i el marbre (de la pedra calcària).
L’extracció es pot fer amb eines senzilles com perforadores, cunyes i macetes. Però és necessari un coneixement mínim per a realitzar talls precisos. Les roques dures com el granit necessiten una maquinària més sofisticada.
3.2. TIPUS I PROPIETATS3.3. AVANTATGES
Disponible en abundància i baixos costos d’extracció.
La majoria són molt resistents i durables: el manteniment és mínim.
Contenen una alta impermeabilitat.
Si bé no aïlla tèrmicament, en zones àrides o muntanyenques protegeix generosament de la calor i el vent, alhora que és un molt bon acumulador de la temperatura.
3.4. INCONVENIENTS
La contaminació atmosfèrica en zones urbanes pot deteriorar la pedra calcària. Si els compostos de sofre dissolts en aigua de pluja són alts, reaccionen amb el carbonat erosionant-la. En zones d’alta contaminació és recomanable prescindir d’aquest tipus de pedra.
A la vora del mar l’escuma de les onades i la sal marina pot causar eflorescència i clivellat. Es pot evitar aquest deteriorament amb un manteniment mínim mitjançant la neteja de la superfície amb una esponja humida o amb aigua dolça a pressió.
La congelació d’aigua estancada pot esquerdar algunes pedres. El gres i la calcària poden patir si els canvis d’humitat són molt bruscs. Un correcte disseny ha de permetre una fàcil evacuació de l’aigua per vessament o evaporació.
Els moviments sísmics poden causar problemes ja que es tracta d’un material gens flexible. Un correcte disseny dels extrems i cantonades sòlides evitarà greus problemes. En zones sísmiques caldrà evitar la construcció d’arcs.
Els tipus de pedra utilitzat per a les diverses construccions, són les que disposem més a prop.
3.5. EINES
Les eines genèriques per a l’extracció o trencament de la pedra, de preparació del terreny, d’adobament de la pedra, de desplaçament o de palanques, d’anivellament i traçat de marges són les següents:
D’esquerra a dreta:Tasconera, tascó, gangalla, mall, maceta, punxó, talòs, pic, matras, capserrat, carreta, senalla.Aixada pedrenyera, martells de punta de la serra de Tramuntana, i martell de punta de Llucmajor. Martell de tall, martell de punta gros, porgador, perpal, perpalina, manuella, ginyola, càvec i regle.3.6. REGLES DE CONSTRUCCIÓ
Per a la realització dels diferents elements de pedra seca cal tenir presents diferents normes de construcció per a garantir l’estabilitat estructural dels murs.
Elements d’un mur: 1. Fonaments 2. Pedra de façana 3. Reble 4. Clau / Pedra travesera 5. Pedra de coronament
Organització de l’obra: 1. Fonaments. 2. Pedra de façana 3. Reble 4. Claus / travessers 5. Pedra de coronament
Elements singulars: obertures, extrems d’un mur i cantoneres
Elements singulars: arcs de descàrrega i/o de pas
Detalls constructius: Seccions i replanteig de feixes (o murs de contenció)
4. LA PEDRA SECA COM A RECURS EN L’ACTUALITAT
La conservació del patrimoni material i immaterial de la pedra seca constitueix un fenomen que desperta un gran moviment social animat per l’amor a la cultura. Un vincle emocional establert amb la memòria col·lectiva que ens connecta amb el passat i d’on neix el compromís per fer perviure el llegat i entregar-lo a la generació següent. Sent aquest un aspecte clau, bàsic, no és però l’únic. Algunes de les raons per les quals es van fer terrasses als vessants de les muntanyes són totalment vigents avui dia:
Millora dels sòls agrícoles: Es pot afirmar que la millor manera d’aconseguir superfícies planes aptes per al cultiu salvant pendents, optimitzant l’espai i sumant gruixos on esfondrar arrels és mitjançant una paret de pedra seca.
Suport per a la vinya i altres conreus de secà: La tècnica de la pedra seca arriba als nostres dies vinculada a les vinyes tradicionals i al caràcter propi que avui tots els cellers s’afanyen per identificar, conservar i divulgar com a tret diferenciador dels seus productes en el competitiu mercat dels vins de qualitat.
Mitigació de catàstrofes naturals: Es pot arribar a la conclusió que el paisatge modelat per la pedra seca ofereix avantatges evidents en la prevenció de riscos naturals, però cal una aliança amb l’agricultura que cuidi del bon estat de les infraestructures que gestionen sòls i hidrografia als vessants amb terrasses.
Valors per a la biodiversitat i l’agricultura sostenible: Les parets normalment es fan amb la mateixa pedra del sòl d’on s’aixequen, són elements propis del paisatge on alterem d’alguna manera les dinàmiques físiques, però de cap manera s’altera la química del paratge, i això és important a l’hora de gestionar entorns en claus sostenibles i de respecte a la natura. Les parets de pedra seca són un refugi de vida per a la flora i la fauna amb una biodiversitat extraordinària i contribueixen a un ecosistema equilibrat òptim per al desenvolupament de l’agricultura sostenible.
Utilització en la bioconstrucció: Un dels reptes als quals l’arquitectura i el paisatgisme han hagut de respondre és la reducció de la petjada de carboni de les construccions en el moment de fer-les i durant la seva vida útil. Reduir la despesa energètica i oferir entorns agradables, orgànics i saludables com a habitatges o com a entorns públics. Sabem que la pedra és un material noble que regula la temperatura d’una manera òptima, sobretot si es juga amb una bona orientació, ajuda a la gestió de l’aigua i aporta un valor estètic innegable a les construccions.
Potenciació dels valors estètics i paisatgístics: El principi fonamental del land art consisteix en alterar, amb un sentit artístic, el paisatge, per produir el màxim d’efectes i sensacions a l’observador que s’enfronta a un paisatge determinat. L’art contemporani reconeix el valor simbòlic de la pedra seca i explora sensacions que hom capta però no és capaç de verbalitzar. Artistes com Nils Udo o Andy Goldsworthy, coneguts internacionalment pel fet de treballar amb elements de la natura com a inspiració i primera matèria, exemplifiquen, de manera precisa, el vincle entre pedra seca, paisatge i art.
Dinàmiques del sector de la pedra secaEsquema de sinèrgies del sector de la pedra seca:
L’esquema de sinergies proposat és el resultat de traçar les relacions entre diversos projectes realitzats amb pedra seca, i ens permet dibuixar i proposar unes dinàmiques que podrien articular el sector de la pedra seca com a motor de desenvolupament i en el qual les administracions públiques tenen un paper clau.
La pedra seca és un recurs inesgotable, sostenible, sense cap impacte negatiu i que pot contribuir a respondre als reptes plantejats pel canvi climàtic. A més a més, té totes les característiques per ser reconeguda com una gran aliada entre les tècniques recollides per les anomenades Solucions Basades en la Natura (NBS, Nature-Based Solutions) que proposa la UE dins de l’agenda de R+D (recerca i desenvolupament) del programa Horitzó 2020.
Convé que aquests valors es reconeguin i s’incorporin dins del catàleg de recursos al qual recorren les administracions públiques quan liciten obra pública i alhora hi ha una gran necessitat de disposar de manuals i codis tècnics per a l’aplicació de la tècnica a diferents usos, com també una regulació que clarifiqui, codifiqui i impulsi la qualificació professional de l’ofici de marger, per garantir una bona aplicació de la tècnica en les construccions més delicades o d’iniciativa pública.
5. INICIATIVES I DINÀMIQUES
Avui en dia existeixen diversos projectes que són un bon exemple de com la planificació pública pot contribuir en la consolidació de la pedra seca com a element dinamitzador econòmic i social.
Voldríem destacar algunes de les moltes iniciatives actuals relacionades amb el sector de la pedra seca.
5.1. RECONEIXEMENT COM A PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL I EL PAISATGELa valorització d’aquest actiu patrimonial s’ha d’aconseguir a través del reconeixement general de les construccions de pedra seca i de l’apropament d’aquest món a persones que el desconeixen, de manera que tinguin eines per poder-lo valorar.
En els darrers anys, l’interès creixent per aquest tipus de construccions s’ha manifestat, entre d’altres iniciatives, en les declaracions com a béns culturals d’interès local (BCIL) i béns culturals d’interès nacional (BCIN) d’alguns dels elements més singulars de pedra seca a Catalunya impulsades per nombrosos ajuntaments i consells comarcals d’arreu del territori, i ha culminat amb la declaració del coneixement i la tècnica constructiva de la pedra seca com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO.
Patrimoni UNESCO
En aquest context, l’any 2016, neix el projecte Col·labora x Paisatge: desenvolupament rural a través del paisatge i la col·laboració ciutadana (construccions de pedra seca), un projecte de cooperació Leader coordinat per l’Associació per al Desenvolupament Rural Integral de la Zona Nord-Oriental de Catalunya (ADRINOC) i amb l’assessorament i suport tècnic de l’Observatori del Paisatge de Catalunya dirigit a la creació de desenvolupament rural a través d’elements que configuren el nostre paisatge (construccions de pedra seca) tot i facilitant eines i mitjans tant als joves com a la ciutadania que de forma col·laborativa promourà l’activitat econòmica.
5.2. PUBLICACIÓ I DIVULGACIÓ
En el nostre territori s’estan portant a terme diferents dinàmiques de comunicació entorn al món de la pedra seca.
La revista Pedra Seca és una de les dues publicacions que edita el grup Edat Mitjana, al qual pertany el Patronat de Sant Galderic, patró dels pagesos catalans, entitat sense ànim de lucre impulsora de la iniciativa, on col·laboren cinc persones que assumeixen les funcions de direcció, redacció, maquetació i disseny.
Revista Pedra Seca
La trajectòria d’aquesta revista es remunta gairebé vint anys enrere. El número zero va sortir a la llum el desembre del 2000 i, des de llavors, s’ha publicat dos cops l’any, a l’abril i a l’octubre. A la revista hi tenen cabuda totes les novetats relacionades amb el món de la recuperació de la pedra seca i la seva memòria, monogràfics, articles de fons i imatges. Es distribueix per subscripció o sota demanda al seu web.
El patronat també publica mensualment el Full Informatiu de la Pedra Seca, gràcies al qual els subscriptors reben informacions puntuals, convocatòries i una fitxa d’alguna ruta que transcorri entre barraques i altres elements de pedra seca. Per una altra banda existeixen diferents museus i centres d’interpretació, com per exemple a Vilafranca dels Ports hi ha el Museu de la pedra en sec. A Torrebesses, s’hi pot trobar el Centre d’Interpretació de la Pedra Seca, amb una exposició sobre la pedra seca i punt d’inici de rutes guiades per veure aquest tipus de construccions.
5.3. WIKIPEDRALa Wikipedra és un projecte promogut per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, de catalogació ciutadana via internet que permet a qualsevol persona introduir la localització, descripció i imatge de les barraques, cabanes o orris de pedra seca de Catalunya i, des del 2016, també dels 85 municipis de la Catalunya Nord adscrits al projecte, gràcies a la col·laboració establerta amb el Parc naturel régional des Pyrénées catalanes. Aquest mateix portal web permet la consulta de les construccions de pedra seca que ja han estat introduïdes.
Els objectius de la Wikipedra són:
-Inventariar les barraques, les cabanes i els orris de pedra seca a través de la participació ciutadana.
-Crear una eina de consulta 2.0 del patrimoni de la pedra seca.
-Contribuir al coneixement i la preservació de les construccions de pedra seca.
-Generar informació útil per als estudiosos de la pedra seca i per al desenvolupament d’iniciatives en àmbits diversos.
5.4. FORMACIÓ I TALLERS ESPECIALITZATS
Entre les dinàmiques culturals i d’interès comú generades per aquesta tècnica constructiva voldríem destacar la feina de divulgació i coneixement del món de la pedra seca per part de diverses entitats. En aquest sentit, existeixen diferents formacions que es realitzen en terres catalanes, passant per la formació homologada de l’ofici de marger a ses illes Balears o a la comarca del Bages i des de fa uns anys, com a formació especialitzada en l’ofici de la Pedra Seca a la comarca de la Garrotxa organitzat per l’escola Orígens.
Tallers especialitzats Escola Orígens Els tallers de l’Escola Orígens pretenen, en primer lloc, posar en pràctica alguna de les tècniques més habituals en la construcció amb pedra seca tot mitjançant la construcció o reconstrucció d’una petita obra. També analitzar sobre el terreny diverses construccions existents al nostre entorn (murs, cabanes, forns de calç), tant des de la seva vessant constructiva com cultural i de relació amb l’entorn. I per últim donar a conèixer les iniciatives que s’estan portant a terme en la recuperació i difusió del coneixement per part d’entitats diverses al nostre territori.Formació de margers a Mallorca L’Institut Nacional de les Qualificacions Professionals (INCUAL), ha enviat a les diferents organitzacions i persones interessades, entre les quals es troba la Unitat de Pedra en Sec i Senderisme del Departament de Medi Ambient, el contingut de la qualificació professional “constructor de pedra en sec” per a la seva avaluació. Aquesta qualificació serà vàlida per a tota Espanya.
La inclusió de la qualificació professional de constructor de pedra en sec al Catàleg Nacional és necessària per a la creació del títol de Formació Professional i del Certificat de Professionalitat, que permetran reiniciar les accions formatives, a través de la formació professional o de la formació ocupacional.
Grau de formació a Mallorca
També comportarà la possibilitat de reconèixer i acreditar les competències professionals dels margers en actiu a través de l’experiència laboral i les vies no formals de formació.
L’any 2018 es van complir 30 anys que el Consell de Mallorca es va fer càrrec de l’escola de margers per evitar la desaparició d’aquest ofici, i actualment és de les poques institucions europees que tenen en plantilla pròpia a brigades de margers. Per això, la institució insular ha estat fent feina des de fa anys per aconseguir aquest reconeixement per un dels oficis més tradicionals de Mallorca.
6. OBRES I EXPRESSIÓ ARTÍSTICA
Actualment el món de la pedra seca mira el present i promou el futur. Una mostra d’aquest fet és la cada vegada major utilització de la pedra en diversos projectes arquitectònics, combinant els patrons contemporanis de disseny amb l’ús d’un dels materials nobles per excel·lència.
Tanmateix, corrents artístiques com el land art exemplifiquen la intensa relació entre un material tan primari com la pedra amb la imaginació i la creativitat de l’artista.
Els éssers vius utilitzem l’aire per obtenir l’energia que necessitem per mantenir-nos vius, posant-nos en contacte directe amb l’ambient que ens envolta de forma directa i permanent. És per això que l’aire, conjuntament amb la presència d’aigua, és un dels elements fonamentals perquè pugui existir vida al nostre planeta i aquest ha de tenir un adequat estàndard de qualitat, amb una bona relació de gasos, el més lliures de contaminants possible. Aquesta relació de gasos està composta principalment per nitrogen i oxigen i en menor mesura per altres gasos com són: l’argó, el vapor d’aigua, el diòxid de carboni, el metà, l’òxid nitrós, l’ozó i altres, podent emmagatzemar alguns contaminants suspesos, com pols, pol·len, compostos orgànics volàtils, bacteris, virus, àcars, fongs, fum, etc.
Alguns d’aquests contaminants tenen la capacitat de causar malalties respiratòries, cardíaques o danys en altres òrgans del cos humà, ja que utilitzem l’aire en els pulmons per l’oxigenació de la sang i aquesta circula després per tot l’organisme, distribuint oxigen i nutrients als diferents teixits del cos.
Una mica d’història
Això fa que tinguem preocupació per aconseguir un aire net, essent una inquietud compartida per científics i organismes internacionals de la salut actuals, i també ho ha estat al llarg de la història. En l’antiga Roma, el metge grec Gale (129-210 / 216 dC), ja va exposar aquests conceptes en una síntesi mèdica coneguda com a galenisme, en la que s’estableix entre altres coses que és essencial mantenir o cercar la puresa de l’aire (el “bon aire”), proposant si era necessari la utilització de perfums, fumigacions, etc.
D’altra banda, l’aire impur o corrupte (el “mal aire”) va ser considerat per Gale com la causa segura de patologies, sobretot de caràcter epidèmic o infecciós. Aquesta inquietud també va ser exposada per Florence Nightingale (1820-1910), considerada la mare de la infermeria moderna, la qual va descriure la importància de la ventilació en les seves Notes sobre infermeria, que conjuntament amb la temperatura, la il·luminació, la dieta, la higiene i el soroll eren la base per aconseguir un entorn saludable. Florence Nightingale instruïa les seves infermeres perquè l’aire fos adequat i periòdicament renovat, considerant-ho de vital importància per aconseguir la recuperació dels pacients o perjudicial quan era insuficient fent-los emmalaltir encara més.
Aquests plantejaments higienistes van condicionar el disseny arquitectònic dels edificis del segle XX, mitjançant tipologies constructives que incloïen patis interiors que permetien disposar d’obertures per facilitar la ventilació creuada, així com la incorporació de patis i conductes per ventilar els banys interiors, que van fer millorar l’habitabilitat dels habitatges.
En l’actualitat es constata de nou que la contaminació de l’aire interior dels edificis és la causa de múltiples problemes de salut que poden abastar des d’una simple fatiga o molèstia, fins a símptomes compatibles amb al·lèrgies, infeccions, que en alguns casos poden arribar a desencadenar importants malalties com el càncer, si es respiren partícules minerals de silicat, d’asbest o s’està en contacte amb el gas radioactiu com el gas radó present en alguns tipus de sòls.
Contaminació de l’aire interior dels edificis
En alguns casos, aquests problemes de salut són complexos de diagnosticar, degut a què hi ha grups heterogenis de contaminants en l’aire que dificulten l’estudi etiològic per a determinar amb certesa la relació causal i en altres, les causes són fruit d’una combinació o còctel de contaminants. No obstant això, s’ha constatat que hi ha edificis en què els seus usuaris presenten un conjunt de símptomes, originats o estimulades per la contaminació de l’aire i que l’Organització Mundial de la Salut -OMS- ha definit com a “síndrome de l’edifici malalt”. Això és especialment important perquè tal i com adverteix la mateixa OMS- la població de les ciutats passa entre un 80% i un 90% del temps en l’interior dels edificis.
Fig. 2 Símptomes de la síndrome de l’edifici malalt
Per altra banda, l’aire atmosfèric exterior que s’utilitza per a la ventilació dels edificis pot presentar unes elevades concentracions de pol·lució. Aquesta contaminació de l’aire atmosfèric es va iniciar de forma lenta i progressiva amb la revolució industrial i avui, en algunes zones urbanes, presenta una situació força crítica. La seva existència es deu principalment als processos de combustió, que comporten l’emissió de monòxid de carboni, òxids de nitrogen, cendres i hidrocarburs no combustionats. Quan aquesta pol·lució presenta unes elevades concentracions pot ocasionar problemes en la salut i lamentables efectes en el medi ambient, com és l’escalfament global a causa de l’augment dels gasos d’efecte hivernacle.
Al seu torn i intrínsecament relacionat, els edificis han de permetre cobrir les seves necessitats tèrmiques amb una baixa demanda energètica, el que exigeix edificis hermètics que evitin pèrdues tèrmiques per infiltracions i un ús molt eficient de l’energia utilitzada per a la climatització, sent això contradictori amb la ventilació natural, ja que aquesta expulsa fluxos d’aire viciat en bones condicions tèrmiques per altres fluxos d’aire nou que necessiten ser condicionat climàticament, no sent això assumible energèticament i econòmicament per una societat que requereix una millor eficiència dels recursos.
Tots aquests aspectes energètics, mediambientals i de salut, conjuntament amb la necessitat de disposar d’un bon confort interior en els habitatges, sense males olors ni humitats per condensació, ha comportat que es desenvolupin normatives específiques a cada país per garantir una bona qualitat de l’aire interior en els edificis. A Espanya el marc normatiu actual que ho regula és el Codi Tècnic de l’Edificació -CTE- (2006) i el Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis -RITE- (2007).
En el CTE es despleguen les exigències bàsiques de qualitat que han de complir els edificis i en el qual s’estableix que: “els edificis han de disposar de mitjans perquè els seus recintes es puguin ventilar adequadament, eliminant els contaminants que es produeixen de forma habitual durant l’ús normal dels edificis, de manera que s’aporti un cabal suficient d’aire exterior i es garanteixi l’extracció i expulsió de l’aire viciat pels contaminants”.
El compliment d’aquesta exigència bàsica es desenvolupa en el document bàsic DB HS-3 Qualitat de l’Aire Interior, sent el seu àmbit d’aplicació els edificis d’habitatges, els magatzems de residus, els trasters, els aparcaments i garatges; i, en els edificis de qualsevol altre ús. Per a la resta d’edificis és d’aplicació el Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques dels Edificis -RITE-.
Tipus de ventilació de l’aire de l’interior
Per a la renovació general de l’aire interior dels habitatges s’ha utilitzat tradicionalment la ventilació natural i en menor mesura la ventilació mecànica que s’ha utilitzat per extreure bafs de cuines, aire humit de banys interiors i aire viciat d’aparcaments, garatges i trasters ubicats en planta sota rasant de l’edifici, etc…
La ventilació natural pot ser de tres formes, sent la ventilació unilateral i la ventilació creuada la que s’utilitza en la renovació horitzontal i la ventilació per tir tèrmic la que s’utilitza per a l’extracció vertical a través de conductes.
La ventilació unilateral es produeix per la diferència de pressió i temperatura a través dels buits i infiltracions de l’envolupant, que posa en contacte l’interior amb l’exterior. Quan la pressió de l’aire és superior en alguns dels dos costats del tancament, es genera un flux pel qual circula de la zona amb major pressió a la zona amb menor pressió. Aquest sistema és el que s’acciona quan obrim qualsevol finestra del tancament exterior d’un habitatge o l’existent per les infiltracions en l’envolupant de l’edifici. D’altra banda, quan l’aire s’escalfa tendeix a ascendir, generant una circulació en forma de remolí propera a l’obertura, utilitzant aquest efecte per renovar l’aire a les sales de calderes i en les cuines que utilitzen combustibles de gas, instal·lant-se per a això les típiques reixetes de ventilació inferior i superior.
La ventilació creuada s’origina quan s’activa la circulació d’un flux d’aire entre una entrada i una sortida ubicades en tancaments oposats de l’envoltant i s’activa per la diferència de pressió, generant-se una pressió positiva a l’entrada i una pressió negativa en la sortida. Aquesta és la típica ventilació que es posa en funcionament quan obrim finestres en paraments oposats d’un habitatge, essent un tipus de renovació d’aire puntual, que ha de ser accionada per l’usuari i això no sempre es compleix pel fet que una part important de la població no té assimilats aquests hàbits, tal com posa de manifest la presència de floridures i fongs relacionats amb un excés d’humitat relativa de l’aire en alguns habitatges. A tot això tampoc ajuda el model urbanístic, els horaris laborals i les estructures familiars d’una part important de la població, on treballen els dos cònjuges de la família, amb centres de treball allunyats de la seva llar, el que comporta que hi hagi ciutats i barris dormitoris on els usuaris no disposen del temps suficient per a poder realitzar les tasques periòdiques de ventilació natural creuada.
Fig. 3 Manca de funcionament d’un conducte de ventilació per tir tèrmic
La ventilació per tir tèrmic a través de conductes verticals és el que s’acciona per la diferència de densitats de l’aire que origina la variació de temperatura i del contingut d’humitat: l’aire calent pesa menys que el fred i l’humit menys que el sec, generant un moviment que provoca el seu desplaçament. Aquest és el sistema d’extracció utilitzat a les llars de foc i pels conductes tipus “shunt”, que també utilitzen l’efecte Venturi en els barrets estàtics situats en la coronació exterior dels conductes per generar una depressió i aspirar l’aire de l’interior del conducte. Aquest sistema presenta l’inconvenient que no funciona en els dies que meteorològicament existeix inversió tèrmica, ni en els dies que la circulació d’aire exterior és insuficient per provocar l’aspiració. Quan això passa de forma perllongada en el temps poden aparèixer humitats per condensació en l’interior dels habitatges i transmissions d’aire entre diferents habitatges de l’edifici que poden anar acompanyats de males olors, essent aquest el desencadenant de queixes i reclamacions per mala ventilació en alguns dels edificis residencials existents.
Finalment, i des d’un punt de vista d’estalvi energètic la ventilació natural, utilitzada tradicionalment, no està considerada un sistema eficient i és per això que no es considera un sistema general de ventilació en el Codi Tècnic de l’Edificació -CTE-, essent considerat un sistema complementari. Els sistemes generals de ventilació pels habitatges que es recullen en el document bàsic DB HS-3 del CTE són: la ventilació híbrida o la ventilació mecànica.
Ventilació híbrida
Fig. 4.- Ventilación híbrida
La ventilació híbrida és la que utilitza la ventilació natural quan les condicions de pressió i temperatura ambientals són favorables i l’extracció mecànica quan les condicions meteorològiques són desfavorables.
Aquest tipus de ventilació de simple flux funciona per depressió, ja que s’extreu l’aire provocant una depressió a l’interior de l’habitatge respecte la pressió atmosfèrica, aspirant l’aire de l’exterior a través de les obertures d’admissió i de les infiltracions que hi hagi en la envolupant i extreu l’aire per tir tèrmic a través dels conductes o mitjançant un aspirador mecànic, quan les condicions ambientals no són favorables.
Perquè funcioni correctament s’ha d’instal·lar l’admissió de l’aire en els tancaments exteriors dels locals secs de l’habitatge (menjadors, dormitoris, sales d’estar) i l’extracció en locals humits (banys i cuines). D’aquesta forma es genera una circulació del flux d’aire a través de les particions interiors de l’habitatge, creant un desplaçament que evita la disseminació de l’aire més humit i viciat a les dependències més seques de l’habitatge. És important que les obertures d’admissió en el tancament exterior impedeixin l’entrada de contaminants externs i d’insectes, havent d’instal·lar elements i solucions tècniques que permetin un bon drenatge de l’aigua de pluja, impedint la seva entrada.
Fig. 5.- Ventilació híbrida
Aquest tipus d’instal·lació és de fàcil execució i aconsellable en els edificis on no és un requisit necessari haver d’obtenir un alt grau d’estalvi energètic, ja que el sistema no disposa d’un control de fluxos, ni un intercanvi d’energia entre l’admissió i l’expulsió de l’aire. La seva instal·lació requereix de poca inversió econòmica en manteniment i permeten garantir els cabals d’aire necessaris, però pot causar una pèrdua de confort degut a la diferència de temperatures, el moviment, la velocitat i el soroll de l’aire.
Una altra instal·lació híbrida més complexa pot incorporar conductes i sensors d’humitat o de CO2 de forma individualitzada a cada sala de l’habitatge, permetent la circulació del flux de l’aire sense tenir en compte les particions interiors i renovar només l’aire que és estrictament necessari.
Ventilació mecànica
Fig. 7.- Ventilació mecànica
Fig. 6. – Ventilació híbrida amb conductes
La ventilació mecànica és la que es produeix pel funcionament d’equips electromecànics disposats a l’efecte i pot ser amb admissió mecànica i amb extracció mecànica o equilibrada.
Aquest tipus d’instal·lació té la possibilitat de poder controlar els fluxos d’admissió i expulsió de l’aire de forma contínua mitjançant un accionament programat per l’usuari i sense que sigui necessari la seva intervenció de forma activa, el que permet que hi hagi una ventilació constant i obtenir estalvis en els consums de climatització. Al realitzar una renovació constant és important que la instal·lació incorpori filtres d’aire en l’admissió per impedir l’entrada de contaminants exteriors a l’interior de l’habitatge. Aquest tipus de ventilació se la coneix com ventilació mecànica controlada – VMC- i pot ser de simple flux autoregulable, de simple flux hidroregulable o de doble flux.
La diferència entre els dos tipus de ventilació mecànica controlada de simple flux es basa en el sistema utilitzat per a modificar de forma automàtica la superfície de pas en l’admissió i en l’extracció de l’aire. En les autoregulables es realitza aquesta regulació en funció de la pressió a la qual està sotmesa i en les hidroregulables es realitza en funció de la humitat existent en l’interior de l’habitatge.
Fig. 8.- Recuperador de calor
D’altra banda la ventilació mecànica controlada de doble flux és generalment centralitzada, en un equip que incorpora un sistema de recuperador de calor, que permet millorar el confort i l’estalvi energètic intercanviant energia entre l’aire interior climatitzat que s’extreu i l’aire exterior sense climatitzar que s’introdueix a l’habitatge. El recuperador de calor fa que aquest tipus de ventilació sigui el sistema més eficient, ja que permet obtenir el màxim estalvi en consum d’energia, garantint la temperatura i la humitat adequades. Això és especialment important perquè la calefacció i la refrigeració són el consum d’energia més important dels edificis, la qual cosa ens dona una idea del gran potencial d’estalvi que hi ha en les instal·lacions de ventilació i els avantatges energètics que aporten als edificis més sostenibles energèticament.
Per aconseguir millorar l’eficiència de la instal·lació es pot incloure la producció necessària d’energia elèctrica amb fonts renovables i/o sistemes de preclimatització i conservació de l’energia com són el pou canadenc o la geotèrmia.
Fig. 9.- Pou canadenc
Fig. 10.- Ventilación mecànica controlada de doble flux
Tècnicament la ventilació mecànica és més complexa que la híbrida i per tant té un cost econòmic més elevat, requerint també d’un major manteniment. La ventilació mecànica controlada de doble flux és la més complexa de totes elles i la que requereix major inversió econòmica, però és la que aporta un major estalvi d’energia amb un òptim confort en termes de qualitat d’aire i insonorització. D’altra banda la ventilació mecànica controlada higrorregulable proporciona una bona relació de guany tèrmic i d’inversió econòmica perquè el sistema s’adapta a les necessitats de ventilació de cada moment. Finalment la ventilació mecànica controlada autoregulable és la que aporta una òptima qualitat de l’aire amb una menor inversió.
Sigui quin sigui el tipus de ventilació triada es requereix que en les cuines s’utilitzi un sistema mecànic addicional de ventilació amb extracció mecànica per expulsar els vapors i els contaminants de la cocció, en la qual s’utilitza un extractor connectat a un conducte d’extracció independent als utilitzats per a la ventilació general de l’habitatge i que no es pot utilitzar per a l’extracció d’aire de locals d’un altre ús. Quan aquest conducte és compartit per diversos extractors, cal que cadascun dels conductes hagi d’estar dotat d’una vàlvula automàtica que només mantingui oberta la seva connexió amb el conducte quan estigui funcionant o de qualsevol altre sistema antiretorn, per evitar la transmissió entre habitatges de l’edifici.
Components d’una ventilació mecànica controlada de doble flux
Els components bàsics d’una instal·lació de ventilació mecànica controlada -VMC- de doble flux són: el recuperador de calor, la caixa de distribució i els conductes d’impulsió a les sales seques i les d’extracció a les sales humides.
Per aconseguir un bon rendiment d’una instal·lació de ventilació mecànica es requereix d’un correcte dimensionament dels cabals que permeti aconseguir un equilibri entre el volum impulsat i l’extret.
La distribució dels conductes pot ser lineal o en estrella. Generalment la distribució lineal es realitza en acer galvanitzat i té l’avantatge que s’utilitza menys material per a la seva instal·lació, però l’inconvenient que pot transmetre el soroll entre les diferents sales de l’habitatge i per això s’ha d’instal·lar aïlladors acústics.
Fig. 12.- Distribució lineal
En la distribució en estrella s’utilitza conductes independents, entre la caixa de distribució i cada sala de l’habitatge, la qual cosa comporta un major consum de material. Habitualment són de polietilè d’alta densitat. En aquest tipus de distribució, els conductes són en general de la mateixa secció i no hi ha la possibilitat que hi hagi transmissions acústiques entre les diferents dependències dels habitatges.
Fig. 13.- Distribució en estrella
També hi ha la possibilitat d’utilitzar el sistema de doble flux mitjançant equips individuals per a l’admissió i l’extracció d’aire. La seva instal·lació és tècnicament més senzilla perquè s’evita la instal·lació de conductes, però requereix la realització d’obertures exteriors, la qual cosa complica la seva implantació en edificis existents a causa de la modificació i l’impacte visual que es produeix en la façana i en el paisatge urbà de la ciutat on s’ubiqui l’edifici.
Fig. 14.- Equips individuals
El futur immediat
Els sistemes de ventilació mecànica de doble flux són indispensables quan es vol construir edificis passius o edificis en els quals es vol aconseguir un alt grau d’estalvi energètic En aquest sentit s’ha de tenir present que la Directiva 2010/31 / UE promou que hi hagi canvis normatius en els diferents països de la UE perquè a partir del 31 de desembre del 2018 tots els edificis de nova construcció que siguin ocupats o siguin propietat d’autoritats públiques han de ser edificis d’Energia Gairebé Nul·la -EECN- (de l’anglès Nearly Zero Energy Building -nZEB-) i a partir del 31 de desembre del 2020 per a tota la resta d’edificis de nova construcció de propietat privada i per tant també serà aplicable a tots els edificis d’habitatges de nova construcció.
La implantació a Espanya d’aquesta Directiva es realitzà a través d’una modificació del Document Bàsic DB HE Estalvi d’energia del CTE, que utilitzarà un sistema mitjançant indicadors, segons els criteris establerts a la norma EN ISO 52.000-1. Aquesta modificació va iniciar els tràmits d’audiència i informació pública, el passat 29 de juny del 2018 i es preveu la seva publicació durant l’any 2019.
Aquesta modificació normativa afectarà els edificis de nova construcció i als que siguin objecte d’una gran rehabilitació, però, la major part de la població vivim en edificis d’habitatges que no han estat construïts amb els criteris de l’actual CTE, ni incorporen els criteris nZEB que seran obligatoris a partir de l’any 2020. És evident que si es vol aconseguir un efecte real caldrà desplegar aquestes obligacions als edificis existents i de ben segur això passarà en les renovacions de les directives, si volen aconseguir els objectius mediambientals que s’han marcat i que ha subscrit la Unió Europea i cadascun dels Estats que en són membres.
En aquest sentit i segons les últimes dades estadístiques publicades, només el 4,59% de les 25.382.415 habitatges que hi ha a Espanya, han estat construïts d’acord al CTE (2006), i d’aquests desconeixem quants compliran amb els requisits nZEB, de manera que s’obre un gran mercat per la rehabilitació energètica d’habitatges existents per aconseguir edificis passius, on les instal·lacions de ventilació són indispensables per permetre una renovació de l’aire eficient que permeti el reemplaçament de l’aire viciat interior de manera gradual i contínua, diluint els contaminants que es produeixen de forma habitual per l’ús de l’habitatge, com són la humitat i el CO2 generats pel metabolisme de les persones en la realització de les seves activitats, com la higiene, el rentat i l’assecat de roba, així com altres produïts també de forma habitual pels productes de construcció, mobiliari i acabats de l’habitatge, com són el formaldehid ureic i fenòlic, etc.
Referències
MARROT i TICÓ, Jordi. (2016). La calidad del aire interior en los edificios de viviendas. El Instalador, 546, 42-53.
La lluita contra el canvi climàtic o escalfament global passa necessàriament pel nostre dia a dia.
Deixeu-me situar una mica tot plegat. El clima de la Terra, les muntanyes, les espècies, els països, etc… sempre han canviat. No hi ha res estàtic. Això vol dir que, sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà canvis en el clima. L’anomenat però, canvi climàtic, fa referència a la nostra influència, la de l’espècie humana. Sembla que ja hi tenim al voltant d’un 60 % de responsabilitat en els canvis que es produeixen.
Ara bé, lògicament, un es pot preguntar el següent: si sempre ha canviat el clima per causes naturals, per què ara ens hem de preocupar tant? La resposta és fàcil i clara. Perquè els canvis importants en el passat han provocat notables problemes i, ara, la velocitat amb què ens arriben aquests canvis ens pot portar problemes estructurals greus o molt greus en pocs anys i dècades.
El fred intens del segle XVIII va provocar a Europa pèrdua de collites sistemàtica, gana i conflictes. La Guerra dels Cent Anys o la Revolució Francesa en són exemples. L’actual guerra civil a Síria s’inicia perquè entre el 2007 i el 2011 es produeix una marcada sequera. Un milió i mig de persones del camp es mouen cap a la ciutat i provoquen tensions. La resta, ja ho coneixeu.
Què està provocant aquest ràpid canvi? La concentració dels anomenats gasos d’efecte hivernacle. Es tracta dels procedents de la crema de llenya, gas, carbó i petroli. Cal matisar però, que el carbó i el petroli són especialment nefastos. Molt menys el gas i, es considera balanç neutre o zero, la llenya. El perquè està en què els troncs dels arbres que ara cremem han estat vius i respirant CO2.
Quina és la solució?
El que hi podem fer està plenament identificat. Tot i que fàcil no serà. L’any 0 de la nostra era, fa 2.000 anys aproximadament, érem 200 milions de persones al món. L’any 1.800 sumàvem 1.000 milions. El 1950 ja érem 4.500 milions. A dia d’avui som 7.666 milions d’habitants a tot el planeta. Aquesta quantitat desmesurada fa que posar-se d’acord en tot plegat i el temps de resposta siguin realment difícils. La solució passa, sí o sí, per deixar de cremar el petroli i carbó sobretot. El gas també però no seria tan urgent.
Les petites coses, ens portaran les grans solucions.
És important que els governs, siguin municipals, regionals, nacionals o els organismes internacionals actuïn però més important és la nostra actuació diària com a ciutadans.
En aquest sentit el món es mou en una clara direcció. Àsia està agafant el lideratge mundial en creixement i necessitats energètiques. Europa ja ho va fer els darrers 150 anys.
Els anys previs al 2008, poca gent pensava que arribaria aviat la crisi. Es construïa a tota màquina. Els pisos es venien com xurros. La publicitat posava en valor que tinguessin zona comunitària, aixetes d’una marca alemanya, parquet o coses per l’estil. Ningú parlava d’habitatges ben aïllats acústica o tèrmicament, equips eficients de climatització, electrodomèstics de baix consum, etc.
Una oportunitat perduda quan es van construir milers d’habitatges, amb els mínims dels mínims i, marcats pels preus de l’especulació sobretot.
És important que els governs actuïn però més important és la nostra actuació diària com a ciutadans
Però, ara que podem fer?
Personalment penso que tenim, els pròxims anys, una oportunitat única per reconduir les coses, guanyar en qualitat de vida, de respecte mediambiental i de profit econòmic. La rehabilitació dels habitatges existents, en termes d’aïllament acústic, tèrmic, equips de climatització adients a cada cas i de baix consum, mecanismes d’estalvi d’aigua, instal·lació de captadors solars, etc… requereixen d’inversions significatives i d’oportunitats de negoci importants. L’economia verda és això.
Anem per tant als punts, per a mi clau. Amb el benentès que vosaltres, els lectors de la publicació, sou els que hi enteneu més.
A l’aixecar un bloc de pisos o un habitatge unifamiliar, partim ja de materials que siguin, interessants dels del punt de vista d’aïllaments. Una empresa ja implicada en la fusta des de fa dècades, ubicada al Pallars Sobirà, porta més de 60 cases construïdes a Catalunya amb fusta. La qualitat, altíssima. Està clar que són poques però, és un primer pas.
Deixem la construcció integral o, gairebé integral de fusta i anem cap a la convencional. La construcció amb els maons tradicionals és majoritària. Llegeixo que s’intenta arribar a un aïllament acústic entre els 50 i 55 dB. Sincerament, als anys 90, en un habitatge de la meva propietat, els veïns vàrem acabar farts de sentir-nos a les habitacions de matrimoni… Es van encarregar mesures de so i, si no recordo malament, estàvem al voltant dels 46 dB, precisament just el que s’havia de complir. Per tant, que ara es demanin entre els 50 i 55 dB em sembla del tot insuficient.
Està clar que qualsevol construcció nova i rehabilitació ha d’optar per façanes ventilades o sistemes tipus SATE. Les possibilitats actuals amb materials respectables 100 % amb l’entorn, com el suro, la llana d’ovella, la cel·lulosa són infinites. No cal dir que les finestres són fonamentals. Recordeu que l’alumini és infinitament més conductor del fred que la fusta (tot i els trencaments de pont tèrmic) i, fa anys, es va posar de moda, per un tema de manteniment, passar-se a l’alumini.
Ara però, tenim finestres de fusta amb una petita làmina exterior d’alumini ideals, el mateix alumini amb un trencament potent de pont tèrmic i, també el gran aïllant plàstic i molt durador, el PVC. Pel que fa als vidres, dobles i triples, amb baixes emissivitats, gasos interiors, etc… fan que les pèrdues de calor siguin baixes.
Tenim una oportunitat única per reconduir les coses, guanyar en qualitat de vida, de respecte mediambiental i de profit econòmic.
Anem a la climatització
Abans de fer la tria del sistema, caldrà veure si és per A un comerç o establiment hoteler, habitatge primera residència, habitatge segona residència, etc… Muntar un sistema sobredimensionat en una segona residència serà llençar els recursos i, a l’inrevés. En qualsevol dels casos, el gasoil, de cap manera l’hem de fer servir. És el sistema més contaminant amb diferència. A més a més, els consums seran especialment elevats.
Anem cap a la biomassa. L’estella forestal és un combustible interessantíssim per a establiments comercials o hotels, amb molt baix cost econòmic. En un habitatge unifamiliar, probablement millor el pellet, per tal de minimitzar la inversió a l’hora d’instal·lar una sitja per a emmagatzematge de l’estella. Petits contenidors serien suficients pel pellet. Els entorns rurals però també de les ciutats, interiors, pirinencs i del prelitoral (el 40 % de la població catalana) podrien adoptar-ho perfectament. I mataríem dos ocells d’un tret amb l’aprofitament de la fusta dels boscos per reduir la càrrega de combustible i minimitzar el risc d’incendis forestals.
Anem al sistema de caldera de gas. Està clar que les calderes de condensació són les úniques a instal·lar, amb consums més baixos que les “de sempre”. Això sí, tot i el consum més baix i que el gas és menys contaminant que el gasoil, ens podem trobar amb factures notablement elevades a final de mes.
Anem cap a l’electricitat. D’entrada és un sistema que espanta. Els consums en el passat podien ser importants. Bombes de calor tronades, radiadors poc eficients o amb publicitat enganyosa tipus “baix consum”, havien provocat atacs d’ansietat al rebre les factures.
Actualment, l’aerotèrmia, és un sistema en rapidíssim creixement. Les facilitats a l’hora d’instal·lar, adaptació i, el seu baixíssim consum el fan idonis. Tot i això amb un 40 % aproximadament de sobrecost. Combinat amb un terra radiant serà ideal per confort i estalvi.
Finalment, la geotèrmia en grans blocs comunitaris, tot i el sobrecost inicial, pot ser un sistema interessantíssim.
Il·lumineu sempre amb leds, detectors de presència i monitoritzeu els consums de tots els equips de casa. Us ajudarà a detectar per on “s’escapen els euros”. És una instal·lació actualment senzilla i que, instal·lada al construir o rehabilitar és relativament econòmica. Les persianes que pugen quan hi ha sol i no hi sou per aprofitar l’escalfor solar a l’hivern o, a l’inrevés i també que baixen quan ja no hi ha sol, són ideals per tenir calefacció natural i sense consum.
Els electrodomèstics de classe A en amunt, imprescindibles. Sobretot la nevera, hauria de ser A+++ ja que està 365 dies engegada i les 24 hores.
Contracteu sempre energia verda. 100 % renovable. Pregunteu a la vostra comercialitzadora i, si no pot oferir-ne, canvieu d’empresa. Informeu-vos també de les possibilitats a nivell de teulada o terrat, a nivell individual o col·lectiu per fabricar electricitat o produir aigua calenta amb plaques solars.
Intenteu derivar els vostres consums, rentadores, rentaplats, aigua calenta, cuina elèctrica, climatització, cap a les hores vall. Ara a l’hivern entre les 22 h i les 12 h. Són les hores (nocturnes i matinals) en què la fabricació d’electricitat és menys contaminant i més econòmica. Fins a un 47 % d’estalvi.
I com que els exemples són fonamentals per fer pedagogia, deixeu-me que us expliqui la meva experiència personal de dos pisos a Terrassa, un per a la feina de la meva dona i l’altre per a habitatge, rehabilitats fa 18 mesos. Finca comunitària de 50 anys d’antiguitat. Finestres d’alumini amb pont tèrmic. Doble vidre amb baixa emissivitat. Extradossat en algunes de les parets, les pitjor orientades. El pis està orientat a sud, amb una superfície a calefactar de 180 m2. Calefacció mitjançant aerotèrmia i terra radiant. L’aire condicionat mitjançant conductes d’aire i també, lògicament, amb l’aerotèrmia. No hi ha gas i tot és elèctric. Plaça de pàrquing col·lectiva amb un punt de recàrrega del cotxe elèctric on hi carrego, alguns dies, el vehicle.
El rebut de la llum, amb discriminació horària i 8,2 kW contractats em puja entre 110 i 130 euros els mesos de calor. Els mesos de fred entre els 130 i 200. Si fa molt fred com el febrer 2018 amb dues nevades a la ciutat, va pujar 230 €. El rebut és mensual. Atenció, la temperatura constant les 24 hores del dia, és de 22 graus. Sense color!
Si us voleu passar a fer pisos i habitatges amb aquests estàndards de qualitat, sobretot, feu-ne publicitat i feu-ho amb exemples pràctics i que siguin reals.
La feina ben fet i en la línia de la sostenibilitat i eficiència és el present i, sobretot el futur.
Si us voleu passar a fer pisos i habitatges amb estàndards de qualitat, feu-ne publicitat i feu-ho amb exemples pràctics i reals.
Una classificació genèrica dels guixos és la següent:
