Entrevista a Enne Gestión Activa de Proyectos

Aquest és el tercer article d’un cicle dedicat als despatxos professionals en actiu, fruit d’un seguit d’entrevistes que volen ser ‘inspiradores’ per a molts col·legiats i col·legiades, ja que són un exercici de sinceritat i de reflexió a partir de l’experiència més o menys àmplia dels nostres tècnics. Els responsables dels despatxos (grans i petits, especialitzats o generalistes) ens obren les portes i parlen de les seves vivències, dels seus aprenentatges i de la seva visió, actual i futura, de la professió.

En aquesta ocasió entrevistem el despatx Enne Gestión Activa de Proyectos, que està especialitzat en edificació hospitalària i “ciències de la salut”. Coneguem quin és el seu punt de vista en aquest temps de pandèmia.

Per a Enne, Gestión Activa de Proyectos, un despatx focalitzat en el que denomina “ciències de la salut”, la pandèmia de la Covid 19 no podia ser sinó una gran experiència professional, que s’està vivint “amb passió”, tal com explica la seva directora executiva, Inma Casado.

Despatx barceloní nascut el 2002, en els seus 19 anys de trajectòria ha treballat en més de 75 projectes que representen més d’1,4 milions de metres quadrats construïts, un 25 % dels quals al mercat internacional. A més, en un 60 % d’aquests, el despatx s’ha encarregat també de la gestió de l’obra.

El seu equip està format actualment per sis arquitectes tècnics i dos enginyers; en els últims anys s’ha anat decantant cap al que Casado anomena “edificis complexos de ciències de la salut”, que inclou CAPs, hospitals, laboratoris, centres universitaris i residències per a gent gran, entre d’altres. A aquesta especialització, que ha permès assolir una certa “estabilitat”, es va arribar de manera “casual”, segons admet Inma Casado, la qual havia començat amb treballs pel seu compte en el camp de l’ensenyament. En un moment donat, inicià la seva col·laboració amb l’estudi d’arquitectura Pinearq, amb el qual comparteix espai, i mica en mica es va generar una relació de confiança i fidelització.

L’empresa ha treballat en més de 75 projectes que representen més d’1,4 milions de metres quadrats construïts, un 25 per cent dels quals al mercat internacional

Un moment de l’entrevista celebrada al despatx d’Enne Gestión Activa de Proyectos

• 

• 

• 

• 

Segons Casado, en arquitectura tècnica no creu que hi hagi més despatxos especialitzats en el camp sanitari. Altra cosa és que en els últims temps, i amb la crisi del sector de l’edificació, despatxos més generalistes es presenten a concursos d’aquest camp, “però amb una experiència tan gran com la nostra i amb un catàleg com el nostre no sabem que n’hi hagin”, matisa.

Ara, assenyala, el despatx ha donat un salt endavant amb l’adjudicació d’un dels cinc hospitals covid licitats a l’estiu passat pel Departament de Salut de la Generalitat i que han fet possible, en temps rècord de cinc mesos, aixecar un edifici polivalent al servei de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti), a Badalona, i preparat per acollir les necessitats d’atenció derivades de la crisi del coronavirus.

De fet, tot just decretat l’estat d’alarma, Enne va reaccionar i va contactar amb els clients i col·laboradors posant-se al seu servei per a tot allò que calgués. En el cas de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, va guanyar el concurs de direcció i execució d’obra i el de coordinació de seguretat i salut d’obra i, d’aleshores ençà, viuen el projecte “de manera apassionada” professionalment parlant. “És una ocasió única” perquè en haver d’anar molt més ràpid “utilitza les solucions prefabricades” i la metodologia de treball es basa en el bim i en la col·laboració de tots els agents intervinents.

Tot just va esclatar l’estat d’alarma, Enne va reaccionar i va contactar amb els clients i col·laboradors posant-se al seu servei per a tot allò que calgués

Direcció d’execució i coordinació de seguretat i salut del Bloc Quirúrgic de l’Hospital de Sant Joan de Déu

Direcció d’execució i coordinació de seguretat i salut de la fase 5-7 del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona

“Tant de bo es pugui mantenir aquesta fórmula en les contractacions futures”, continua Casado, on els projectes ja es licitin amb un avantprojecte i un plec de característiques que mostren el coneixement previ sobre, per exemple, la capacitat de la indústria per donar-hi resposta. “El sector ha respost perfectament, els professionals estan responent i s’està treballant caps de setmana, les 24 hores del dia, tant projectistes, com constructores, enginyeries, industrials… perquè hi ha coneixement del que s’ha de fer, voluntat de país de donar resposta a la Covid, per qualitat professional i per les noves metodologies més col·laboratives i integrades” que ara s’estan posant a prova.

En un projecte com aquest, en el qual es poden convocar reunions d’obra (ara virtuals) de fins a 15 persones, “la planificació és clau” per aconseguir que cadascuna d’elles sigui ”vàlida i eficient” i poder en molts casos avançar alhora en el projecte i en l’execució. S’ha de tenir en compte, d’altra banda, que a més de les reunions pròpies de cada projecte es fan reunions quinzenals amb els responsables dels altres quatre hospitals covid. En elles cada gerent d’UTE explica l’obra i la seva evolució, les restriccions de materials que puguin patir per les limitacions en el transport, etcètera… perquè “hi ha coses que s’aprenen del conjunt”.

Terminis que s’escurcen

Daniel Rivera, que s’ocupa de la direcció i execució d’obra i és el responsable, a Enne, del departament d’execució d’obres, apunta que, “a banda del sistema prefabricat, que en aquest cas és mixt, el que és molt important és que el sistema de licitació incloïa projecte i obra, cosa que escurça molt els temps d’execució, “fonamental atesos els terminis”, i permet una solució consensuada. Aquesta fórmula “requereix una col·laboració brutal”, continua Rivera. Així, les reunions es fan alhora amb constructora i industrials, quan “abans no veies els industrials, només tractaves amb la constructora”. L’avantatge, ara, és que tot just feta una proposta, l’industrial ja diu si allò és o no viable i “si li entra en preu”, guanyant així molt de temps.

Si abans de la pandèmia es treballava molt a peu d’obra als projectes internacionals, ara es fa molt més des d’aquí, donant suport a les constructores

Visita d’obra de la DEO i CSS a l’edifici hospitalari polivalent Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona-Covid

Direcció d’execució i coordinació de seguretat i salut de l’edifici hospitalari polivalent de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona

En aquest nou escenari, Rivera considera que “l’arquitecte tècnic pot adoptar un rol molt important com a project manager”, especialment pel que fa al factor humà de la feina, vetllant perquè cada agent faci bé la seva tasca però alhora es pugui guanyar la vida. “És un rol de ròtula”, diu Casado, i afegeix que a partir de la idea inicial, ”el projecte s’ha adaptat a les necessitats que tenia cada hospital” amb la vista posada no només en la immediata necessitat de la pandèmia sinó en la polivalència i flexibilitat que se li demana a un edifici que ha de donar suport en el futur a l’hospital de referència. A més, assenyala Rivera, són edificis molt complexos, amb diferents serveis i CAPs al seu interior, cadascun amb les seves necessitats específiques, de forma que sempre hi ha canvis a l’obra que cal saber gestionar pels canvis de cost i de planificació de l’obra; d’aquí la importància de l’aparellador per trobar l’equilibri i harmonia de les diferents parts que hi intervenen, explica.

Una experiència com aquesta, on els processos s’agilitzen molt i la col·laboració és un puntal, pot marcar les línies de com poden ser les futures licitacions a casa nostra: “l’experiència ho demostrarà”, afirma la responsable del despatx, encara que confia que en el futur es faci “amb una mica més de relaxació”, matisa (a l’estiu no hi va haver descans per als professionals d’Enne).

Però el canvi de model és possible “si hi ha un bon preu, un preu real, de mercat” i ens oblidem de “les baixes que després donen problemes”, adverteix Rivera, cosa que necessita el compromís de l’Administració licitant. En aquest sentit, el responsable de metodologia bim i lean i de licitacions, Albert Bonaventura, afegeix que cal considerar els honoraris professionals, ja que ara tenen molta feina prèvia en les diferents fases del projecte i en l’acompanyament de tot el procés. Bonaventura recorda, al respecte, l’exemple del paper desenvolupat per Enne en la construcció d’un centre de convencions a Lima, que tenia una data d’obertura i posada en ús molt concreta per acollir un esdeveniment únic pel país. “Quan hi ha un compromís de totes les parts, començant per l’Administració, amb la concepció del que cal en un avantprojecte bàsic, amb una licitació a una constructora que ja ve acompanyada dels seu equip d’arquitectura, tot va de manera més àgil”, explica.

Malgrat la crisi sanitària, el projecte de l’hospital representarà un important baló d’oxigen per al despatx i permetrà assolir millors resultats que el 2019, tot i l’aturada de l’activitat que es va patir a mitjans de març i que, mica en mica, s’ha d’anar recuperant. En els últims cinc anys, la facturació anual del despatx s’ha situat al voltant dels 400.000 euros anuals.

Visita d’obra de DEO i CSS al Pedriatric Cancer Center Hospital Sant Joan de Déu

Pediatric Cancer Center de l’Hospital de Sant Joan de Déu

Experiència

El nou rol dels aparelladors de què parlen els professionals d’Enne no ho és per a ells. Amb alguns clients amb què treballa des de fa temps ja el desenvolupa. És el cas, entre d’altres, de l’hospital Sant Joan de Déu, del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona o l’hospital del Mar, on el despatx exerceix el paper de “moderador de les reunions” i de generador de bon ambient. “És clau que els professionals siguin d’un nivell molt alt perquè cal molta agilitat en la presa de decisions i que tothom tingui ganes de col·laborar”, apunta Daniel Rivera.

Aquesta col·laboració i coordinació mostra també els seus avantatges en l’àmbit de la prevenció de riscos laborals. Eduard Jarque, responsable de gestió, SIG (Servei Integrat de Gestió) i de Prevenció de Riscos Laborals (PRL), ens explica que, partint de la base que la Covid 19 no és un risc laboral perquè és un factor extern, el protocol de mesures de prevenció és “consensuat per a les cinc obres d’hospitals Covid, amb reunions amb els responsables dels hospitals i els col·legues de prevenció de les UTEs; treballar amb un objectiu comú és molt més senzill”.

Malgrat que “la seguretat i les presses són enemigues”, Jarque recorda l’experiència de la gran majoria de professionals “en obres similars”; tots “sabem què hem de fer i anem tots en la mateixa direcció”. A més, l’especificitat del projecte, amb molts tècnics alhora coincidint a peu d’obra i amb activitats que se solapen, fa que se li hagin destinat més recursos que a una obra convencional” i “el seguiment de la seguretat és superior”. Perquè aquest solapament es produeixi sense incidències cal “un sobrees·
forç d’organització”, explica la directora executiva.

Direcció d’execució i coordinació de seguretat i salut de l’Hospital Quiron de Barcelona

Amidaments, pressupost i control de qualitat del projecte dels Laboratoris de Microbiologia Carlos III a Madrid

Project management del disseny hospitalari del projecte de l’Hospital de Riyadh realitzat amb BIM

Amidaments i pressupost del projecte de l’Hospital del Niño a Panamà

Supervisió del Centre de Convencions de Lima

Altres referències

L’hospital covid del Germans Trias i Pujol de Badalona és, sens dubte, un projecte singular. Però l’activitat d’Enne en altres projectes continua, com és el cas de l’hospital de Viladecans, en el qual es treballa en una ampliació que, inevitablement, s’ha hagut de revisar arran de la pandèmia, explica Albert Bonaventura, que afegeix que aquest tipus de projectes tenen la particularitat que s’executen mentre l’activitat assistencial continua.

Un altre projecte en curs és el Pediatric Cancer Center de Sant Joan de Déu, del qual es va fer l’estructura fa dos anys i ara, des del setembre, s’està en la fase d’interiors. A l’hospital del Mar es treballa en el projecte executiu d’ampliació de les hospitalitzacions, que es lliurarà al gener, a l’hospital de Barcelona es fan reformes… En projectes en què l’activitat sanitària no es pot aturar, cal tenir molts presents les afectacions en forma de sorolls, pols (que a banda de molestar pacients i sanitaris podrien malmetre equips), subministraments, etcètera… Per tot plegat, i a banda de l’especialització en aquest tipus d’obres la clau perquè tot surti bé “està en el compromís de totes les parts”, assenyala Bonaventura. Eduard Jarque hi afegeix la importància de qualitats com una bona comunicació “perquè el missatge l’entengui tothom” i es redueixin les tensions que són intrínseques a l’obra, obra en la qual potser es voldria accelerar però que no es pot, precisament, per no alterar l’assistència.

Mentrestant, a Enne estan experimentant “per a organismes internacionals i a nivell conceptual, amb solucions d’emergència, sistemes modulars d’hospitalització, quiròfans, UCIs, hospitals de campanya…” per donar resposta ràpida i estandarditzada a desastres naturals, per exemple, en moments puntuals.

De cara al 2021, gran part dels projectes hospitalaris continuaran, ateses les particularitats d’execució, alhora que s’espera la reactivació de projectes de dos hospitals mitjans al Perú, ja que a Llatinoamèrica “l’afectació està sent catastròfica”, lamenta Bonaventura.

Instal·lacions

No es pot oblidar, d’altra banda, el pes de les instal·lacions en aquesta mena d’edificis, ja que poden representar fins a un 40 per cent del pressupost. Per aquest motiu, l’enginyeria està plenament integrada en l’estructura d’Enne, “i tenim dos enginyers que també son aparelladors”, apunta Inma Casado. I atesa l’evolució constant de sistemes, tecnologies i formes de treballar, hi ha en l’equip professionals amb màsters en project management, en gestió ambiental, en BIM Manager i un mba per a arquitectes. A la formació continuada de l’equip s’hi ha sumar un altre valor afegit que no és gaire present ni als despatxos d’arquitectura tècnica ni als d’arquitectura, recorda Jarque, “el de les normes ISO des del 2004; Enne en té tres, el que t’exigeix molt i demana un esforç econòmic i personal, però permet, en escenaris diferents, treballar amb uns estàndards diferents ja integrats”. Són les ISO 9001 (gestió de la qualitat), la ISO 14001 (gestió mediambiental) i la ISO 45001 (Seguretat i Salut Laboral).

A tall de conclusió, Casado assenyala: “gràcies a la nostra especialitat som eficients, però també som eficients perquè ens agrada col·laborar amb la gent i treballar en equip; comptem amb col·laboradors fidelitzats amb els quals ens entenem i cuidem el factor humà”.

Inma Casado: “gràcies a la nostra especialitat som eficients, però també som eficients perquè ens agrada col·laborar amb la gent i treballar en equip”

Organització transversal

Explica Inma Casado que al despatx es treballa de forma molt transversal “i tots fem projectes i obres per retroalimentar els coneixements, amb una estructura organitzativa que defineix els pilars del servei que donem”: un responsable de pressupostos i execució d’obres; una responsable de BIM i tecnologies; un responsable de seguretat, salut, mediambiental i qualitat; un responsable de concursos i internacionalització; un responsable de gestió integral de les obres; responsables d’instal·lacions. “I jo, com a directora de l’empresa, portant la gestió de clients i de projectes”

La lliçó de la internacionalització

El 2018, Inma Casado explicava a l’informatiu la seva experiència internacional, dins Pinearq, durant els anys de la greu crisi que el sector va patir a casa nostra. La seva trajectòria anterior fora de les nostres fronteres (Itàlia, Alemanya, Portugal, El Salvador, Guatemala i Nicaragua) va facilitar la intensificació d’aquesta àrea, que va passar de representar el 20 per cent de la xifra de negoci de Pinearq al 70 per cent.

A més de “salvar” els comptes, Casado considera que “la internacionalització ens ha fet millors professionals, hem millorat en idiomes, ens ha forçat a organitzar-nos millor: dobles horaris, ordre dels documents, plataformes col·laboratives…”. És cert que “econòmicament és una aventura i no és massa rendible”, admet, però “et permet tenir una visió global del sector i compartir coneixements per avançar més ràpidament”. I ara, amb la pandèmia, en comptes de viatges es fa molt suport des d’aquí i per videoconferència, ajudant les constructores a preparar les seves ofertes.

Oficines en temps de Covid19

La crisi sanitària ha obligat Enne Gestión, com a la resta d’empreses, a introduir canvis i nous hàbits a les seves oficines de la Travessera de Dalt de Barcelona. Mantenint la mateixa organització d’abans de la pandèmia, s’han fet torns, s’han redistribuït els llocs de treball per garantir les distàncies de seguretat, es ventila el despatx i l’ocupació a l’office es controla. A més, s’ha flexibilitzat el tipus de treball i sempre que és possible es treballa de forma virtual. Les reunions d’obra protocol·làries es fan de forma telemàtica i les de direcció d’execució presencial, amb totes les mesures de seguretat Covid.

Esther Cabané i Joan Gómez (oficines d’obra del Pediàtric Cancer Center de l’Hospital de Sant Joan de Déu)

Diversificació amb el BIM

Treballar amb BIM durant l’obra fa que s’acumulin un seguit de dades i informació (materials, qualitats, duració, durabilitat, industrials, la persona de manteniment, com s’ha fet) que es poden bolcar en bases de dades que poden ser d’utilitat a la propietat durant la fase d’explotació de l’edifici. La gestió d’aquestes bases de dades poden esdevenir una diversificació de l‘activitat, “una variant de servei”, diu Casado, que faciliti a l’hospital la gestió durant la seva vida útil. Aquesta és una idea a la qual Enne ja hi està donant voltes i fent algunes simulacions.

El repte de renovar el parc existent d’habitatges i equipaments a Catalunya

Nova vida per a la ciutat construïda

Acabem de viure un any excepcional on el confinament obligat per la pandèmia ens ha fet adonar de la importància que per a la nostra vida té l’espai. L’espai vital que ens aixopluga a l’interior del nostre habitatge i l’espai exterior de convivència amb els altres. Mai com ara havíem pogut valorar la importància de tenir llum i ventilació, una terrassa exterior, una bona climatització i espai suficient a casa per poder diferenciar la taula de menjar de la de treballar. Mai no havíem sentit tanta nostàlgia de natura a la ciutat. De cop hem pogut copsar com de fràgils i vulnerables som davant d’una crisi sobtada i això ens ha fet témer les crisis que vindran, i molt especialment la climàtica. Aquells escenaris dels primers informes sobre l’escalfament global ja no són premonitoris d’un futur llunyà. Formen part del nostre present. El canvi climàtic ja és aquí.

Des del punt de vista dels reptes ambientals, el model urbanístic de ciutat compacta és molt millor que la urbanització dispersa dels model anglosaxons. Però a Catalunya tenim un parc d’habitatges i d’equipaments molt envellit, que necessita renovar-se. La major part dels barris perifèrics de Barcelona i d’altres ciutats es van aixecar als anys 60, sovint amb materials i tècniques constructives molt deficients. De fet, el 70% dels edificis que hi ha a Catalunya es van construir quan encara no hi havia una normativa d’aïllament tèrmic i d’eficiència energètica. I tampoc no hi ha hagut ni els recursos ni la cultura de rehabilitació necessaris per a un bon manteniment.

Les mancances en el parc d’habitatges evidencien les desigualtats socials

Retalls de vida entre construccions obsoletes

Javier Martín: “Entre 2007 i 2015 es registraven una mitjana de cinc nits tòrrides a l’any. Al 2017 ja van ser 13. L’estiu passat, 21. I anirà a més”

Aquestes mancances agreugen les conseqüències de l’emergència climàtica. Es malbarata molta energia sense assolir el grau de confort desitjable ni garantir les condicions necessàries per protegir la salut. Vivim en un indret del món privilegiat, amb un clima molt benigne, però aviat pot deixar de ser-ho. La conca mediterrània s’escalfa més ràpid que d’altres parts del planeta. La temperatura mitjana ha pujat ja 1,6ºC des de 1950, segons el Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics, i un fenomen que abans era esporàdic, el de la calor que no deixa dormir, és ara molt freqüent. Ja no parlem de nits tropicals, aquelles en què la temperatura mínima puja fins als 20ºC, sinó de nits tòrrides, en les quals el termòmetre s’enfila més enllà dels 25. El climatòleg Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i coordinador del darrer informe sobre canvi climàtic a Catalunya, ho té ben mesurat: “entre 2007 i 2015 es registraven una mitjana de cinc nits tòrrides a l’any. Al 2017 ja van ser 13. L’estiu passat, 21. I anirà a més”.

La pandèmia ha trasbalsat els nostres hàbits de vida i la manera de relacionar-nos

La manca d’adequació tèrmica dels edificis no només agreuja els efectes de la pobresa energètica a l’hivern. Les altes temperatures també s’han convertit en un nou factor de risc a l’estiu per a la gent gran i les persones amb patologies cardiovasculars i respiratòries. Segons l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques, a Catalunya hi ha 258.000 famílies (un 8,7% del total) que no poden mantenir la llar a una temperatura adequada. Si es vol millorar la salut i assolir els objectius de l’Acord de París sobre canvi climàtic, cal millorar la qualitat i l’eficiència energètica de la ciutat construïda.

Salvador Milà: “No hi ha sostenibilitat sense cohesió social ni cohesió social sense habitatge digne”

“Hem de tornar a posar les polítiques d’habitatge al costat de les polítiques de sostenibilitat”, sosté Salvador Milà, exconseller de Medi Ambient i Habitatge entre 2003 i 2006 i actualment director d’àrea de l’AMB. “No hi ha sostenibilitat sense cohesió social ni cohesió social sense habitatge digne. En la rehabilitació és on es troben les dues dimensions”, afegeix. Però com va assenyalar el president del CAATEEB, Celestí Ventura, en el debat organitzat pel Col·legi amb motiu de les eleccions al Parlament del 14 de febrer, la rehabilitació és la gran assignatura pendent. En aquests moments no arriba al 30% de tot el que s’inverteix en construcció, quan la mitjana europea és del 50%. Tot i que el nombre de visats de direcció d’obra per a projectes de rehabilitació es va incrementar un 10,1% entre 2017 i 2019, estem lluny encara dels valors d’altres països. Segons l’informe sobre rehabilitació que acaba de publicar el CAATEEB elaborat pel director de l’àrea tècnica Jordi Marrot, a Espanya la quota anual de rehabilitació de la superfície construïda és molt baixa: tot just el 0,8%, lluny de l’1,49% d’Alemanya, de l’1,75% de França o de l’1,82% d’Àustria, per citar alguns països en els que hauríem d’emmirallar-nos.

Xavier Casanovas: “Podem dir que al nostre país mai s’han aplicat veritables polítiques de rehabilitació”

“Podem dir que al nostre país mai s’han aplicat veritables polítiques de rehabilitació”, explica Xavier Casanovas i Boixareu, arquitecte tècnic i un dels experts de referència. “Fins avui la rehabilitació no s’ha mostrat com el sector potent econòmicament, socialment i ambientalment que el nostre país necessita. Quan a França es parla de 500.000 actuacions a l’any, aquí parlem de 25.000”. Casanovas és el president de RehabiMed, una iniciativa que treballa des de fa més de vint anys en promoure l’activitat de rehabilitació i de regeneració urbana al nord i al sud de la Mediterrània. “Hem tingut successius decrets de promoció de la rehabilitació, però amb mesures modestes centrades bàsicament en subvencionar una part del cost de les obres. El fet que la subvenció sigui considerada un ingrés a imputar en l’IRPF del beneficiari, que les obres es gravin amb un 21% d’IVA i que les millores exigides en eficiència energètica siguin limitades fan que els resultats siguin pobres i allunyats dels països del nostre entorn. No són pocs els casos on els treballs de rehabilitació s’han vist abocats a l’economia submergida”, explica.

L’any 2014, la Generalitat de Catalunya va aprovar l’Estratègia Catalana de la Renovació Energètica d’Edificis (ECRE) però només s’ha assolit el 14% de l’objectiu marcat. L’agost de 2017 el Consell Executiu va aprovar el Pacte Nacional per la Renovació Urbana amb un plantejament molt ambiciós i un fort component social, però encara s’ha de concretar en plans d’actuació i partides pressupostàries a l’alçada d’aquesta ambició declarada.

Rehabilitació d’un edifici d’habitatges

Canvi de paradigma

Ara, la pandèmia ens ha portat una greu crisi econòmica, però també l’oportunitat d’un canvi de paradigma. L’esperança ve d’Europa. Tothom espera el manà del Fons Europeu per la Recuperació i la Resiliència, dotat amb 750.000 milions d’euros entre 2021 i 2023, la més gran operació d’estímul econòmic mai llançada des de la UE. Dins d’aquest pla, el programa Next Generation EU és l’instrument de xoc habilitat per canalitzar els fons. Gairebé la meitat en forma de subvencions a fons perdut i la resta en crèdits a baix cost, i tindran preferència aquells projectes que prioritzin la transformació energètica.

Procés d’inspecció de l’estat d’un edifici

En paral·lel, la Unió Europea ha llançat la iniciativa EU Green Deal, el Pacte Verd Europeu que preveu destinar almenys un 25% del pressupost de la UE a accions climàtiques entre les quals figura també la rehabilitació d’edificis per millorar-ne l’eficiència energètica. L’objectiu d’aquest pla és aconseguir edificis de consum “quasi nul”, i en tot cas, que l’energia que necessitin provingui de fonts renovables i preferiblement d’instal·lacions l’autoconsum. La Renovation Wave7, l’estratègia europea que impulsa aquesta renovació, pretén rehabilitar 35 milions d’edificis i crear 160.000 llocs de treball verds addicionals en deu anys.

Quan la presidenta de la Comissió Europea Ursula Von der Layen la va presentar va remarcar que una de les primeres prioritats seria la rehabilitació d’edificis perquè això permetria impulsar alhora l’agenda ambiental. Una sinergia multiplicadora. Així ho creu també Xavier Casanovas: “És una oportunitat única d’aprofitar els recursos europeus per a una inversió de present i de futur. En aquest àmbit conflueixen dos dels reptes principals: la descarbonització d’un sector que comporta el 30% de les emissions de CO2 i la creació de llocs de treball. Cap altre sector que no sigui la rehabilitació pot ésser tan efectiu en la resposta als dos reptes”.

Javier Garcia: “Tenim una regulació totalment desfasada. El decret de revisió del Codi Tècnic de l’Edificació que es va fer al 2019 era ja obsolet abans d’entrar en vigor”

Tenint en compte que Espanya sovint no ha estat capaç de gastar tots els fons que podia rebre de la UE, la qüestió clau és: estem preparats? Com s’han de gestionar aquests fons per aprofitar tot el seu potencial en el camp de la rehabilitació? Aquesta és una de les qüestions que es van abordar al debat electoral organitzat pel CAATEEB, en el qual van participar candidats de totes les formacions polítiques amb representació parlamentària llevat de Ciudadanos. Tots van coincidir en la necessitat de fer un gran esforç per incrementar el parc d’habitatge a preus assequibles, i tots van coincidir també en què la rehabilitació ha de jugar un paper fonamental com a motor de la recuperació econòmica. A diferència de la construcció d’obra pública o de les promocions d’obra nova, la rehabilitació és una activitat molt més distribuïda. Els fons que s’hi destinin cauran com una pluja fina sobre milers d’autònoms, petites i mitjanes empreses i professionals de la construcció.

Normativa desfasada

Però perquè aquesta pluja sigui fructífera, el primer que cal fer és posar la legislació al dia. Espanya va molt endarrerida en la transposició de les directives europees sobre eficiència energètica. “No podem estar satisfets”, lamenta Javier García Breva, exdiputat i reconegut consultor d’organismes públics i privats sobre qüestions energètiques. “Tenim una regulació totalment desfasada. El decret de revisió del Codi Tècnic de l’Edificació que es va fer al 2019 era ja obsolet abans d’entrar en vigor. En el seu preàmbul diu textualment que no pretén incorporar la nova directiva comunitària de 2018, sinó completar la transposició de la de 2010! I ara se’n prepara una altra, de revisió, que ja és en fase d’al·legacions, que tampoc incorpora la darrera directiva de 2018. Això és molt greu perquè el CTE defineix el que és exigible. La poca rehabilitació que es fa, es fa amb criteris que estan 10 anys desfasats”. La directiva de 2018 obliga a promoure les energies renovables i l’autoconsum tant per la refrigeració como per la calefacció; a incorporar les infraestructures necessàries per la recàrrega del vehicle elèctric en els edificis on es treballa i on es viu, i a la utilització d’aplicacions intel·ligents, com els nous comptadors digitals, perquè el consumidor pugui gestionar la seva despesa energètica.

Malgrat tot, García Breva recorda que tant els governs autònoms com els ajuntaments tenen un ampli marge d’actuació en matèria de rehabilitació, a través de plans d’actuació i normativa sobre llicències d’obres. Un altre àmbit que cal millorar és el de la tramitació burocràtica. Per al gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Javier Burón, el gran repte és ser més àgils en la tramitació dels expedients i molt eficients en les intervencions. “La rehabilitació ha de ser un factor clau de renovació i dinamització urbana. Té un efecte multiplicador evident. Barcelona subvenciona obres de rehabilitació en uns 10.000 habitatges anuals, que generen una despesa de 20 milions d’euros i un negoci induït de 100 milions. Però no tot han de ser subvencions a fons perdut. També s’han d’impulsar programes de rehabilitació en condicions creditícies favorables. Fins ara, les entitats financeres no han col·laborat gaire. L’Institut Català de Finances pot jugar un paper molt important. De fet ja té una línia de crèdits per comunitats de veïns a 15 anys i un 2% d’interès. Els bancs, però, tracten la rehabilitació com un producte de consum, amb crèdits curts i tipus d’interès elevat. Això hauria de canviar”.

Rehabilitació integral d’un edifici al centre de Barcelona

També caldria, segons Javier Burón, crear dinàmiques d’inversió en el sector privat. “En els darrers anys la inversió privada s’ha orientat a construir habitatge nou per lloguer, que està bé, però necessitem inversió privada per a la rehabilitació. Si el mercat no la facilita, l’haurem d’estimular des del sector públic i la millor manera d’incentivar-la és invertir amb ells”.

Salvador Milà recorda que la Generalitat podria fer ús de les eines d’intervenció previstes a la Llei de Sòl i Rehabilitació, com la possibilitat de declarar barris sencers en rehabilitació integral, la qual cosa permet que l’Administració prengui la iniciativa i tingui un paper proactiu a l’hora de convèncer i ajudar a les comunitats de veïns a fer la tramitació i a promoure una rehabilitació integral que tingui en compte els aspectes arquitectònics i materials, però també els socials.

Javier Burón: “La rehabilitació ha de ser un factor clau de renovació i dinamització urbana. Té un efecte multiplicador evident”

Fins ara s’ha intervingut més en l’embolcall dels edificis que en l’interior. El programa Barcelona Posa’t Guapa va ser un èxit aclaparador, que va canviar la fesomia de la ciutat, però aquest tipus d’intervenció ja no és suficient. “Necessitem projectes més intensius centrats en les parts més degradades i abordar alhora la problemàtica socioeconòmica”, sosté Javier Burón. “Fins ara hem actuat sobre els elements comuns dels edificis, però en molts barris també s’han de rehabilitar els interiors dels habitatges i molts dels seus propietaris no tenen recursos per fer-ho”. Per sort, afegeix, ara hi ha més instruments i s’ha avançat en la col·laboració institucional. S’ha creat un consorci de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona dedicat a la rehabilitació, i un altre a nivell metropolità.

Hi ha, però, un altre repte social que fins ara no s’havia plantejat: assegurar que les ajudes públiques van a parar a aquells que més les necessiten, perquè no sempre és així. “Aquesta política de pluja fina que hauria d’arribar de forma igualitària i atomitzada a tothom, en realitat mai no arriba allà on és més necessària”, opina Xavier Casanovas. “Es dona la paradoxa de què les subvencions ajuden a famílies amb recursos mentre queden excloses les menys afavorides, que són les que viuen en els edificis més degradats”. Les desigualtats socials i culturals actuen en contra dels qui haurien de ser els principals beneficiaris dels programes públics de rehabilitació. Javier Burón explica el mecanisme: “A les convocatòries de 2000 a 2015, totes les comunitats de veïns eren tractades igual i se’ls exigien els mateixos requisits. L’aplicació d’un catàleg generalista d’ajudes a la rehabilitació va propiciar que, al final, totes les ajudes es concentraven en zones de classe mitjana, que són les que tenen més informació i assessorament i, per tant, més capacitat d’accés a les ajudes”. Xavier Casanovas destaca que “en els darrers anys s’han assajat algunes iniciatives per fer front a aquest problema, com ara la Llei de barris del 2004 de la Generalitat, sorprenentment de curta durada, i alguns ajuntaments han fet també apostes importants per corregir aquest biaix, como ara els de Barcelona, Santa Coloma, Saragossa o Pamplona… o el Pla 2020-2030 del Consorci Metropolità de l’Habitatge. També és cert que davant problemàtiques concretes, com la de l’aluminosi, es va donar una resposta bastant eficient. Però cal insistir…”

Per evitar aquest biaix social, Barcelona ha habilitat dos instruments d’intervenció: un programa de rehabilitació específic per a finques d’alta complexitat, vinculat al Pla de Barris, que ja n’ha identificat unes 400 en zones d’alta vulnerabilitat social; i un pla d’ajudes per rehabilitar els interiors dels habitatges, en el qual dos terços dels beneficiaris son vídues amb pocs recursos.

Fa temps que la rehabilitació apareix en el debat públic com una de les principals eines de transformació urbana i social. Ara es donen, primer cop, les condicions per passar dels desitjos a la realitat.

Gestionar el consum propi

Quan la Comissió Europea parla de rehabilitació energètica, aconsella fer abans una avaluació econòmica dels estalvis possibles. Només es consideren viables aquells projectes en què l’estalvi energètic cobreix la inversió a realitzar. Però, a diferència d’altres països, aquí l’estalvi rarament cobreix la inversió en un temps raonable i per això depèn molt de les subvencions. “Fins ara la iniciativa i el pes de la rehabilitació queia sobre el promotor. Si volem un canvi de paradigma, han de pivotar en l’usuari”, sosté Javier García Breva.

Javier Garcia: “La tarifa elèctrica no incentiva l’estalvi energètic, el seu objectiu és cobrir els costos del sistema”

Perquè l’estalvi pogués cobrir la inversió faria falta, segons Garcia Breva, revisar el rebut de la llum. Ara, una part important del que es paga correspon a la potència instal·lada, la qual cosa implica que es paga més per garantir el servei que pel consum. “La tarifa elèctrica no incentiva l’estalvi energètic, el seu objectiu és cobrir els costos del sistema”, afegeix. Però l’estalvi energètic no només té un valor ambiental. També té un valor econòmic, i s’hauria de traslladar al consumidor. “Al Regne Unit, els particulars que instal·len un sistema de recàrrega per vehicles elèctrics, reben una compensació. S’entén que estan ajudant a la estabilitat del sistema elèctric”.

Les modificacions legals que ha impulsat Teresa Ribera des del Ministeri de Transició Ecològica suprimint l’impost al sol i promovent l’autoconsum i la producció distribuïda haurien de permetre un salt en la rehabilitació energètica. Els tres decrets publicats sobre aquesta matèria poden canviar el model de producció i consum elèctric. Es tractaria de passar d’un model fortament centralitzat a un model distribuït en el qual el consumidor ja no sigui un agent passiu i captiu de les grans operadores, sinó un agent actiu i conscient, amb capacitat per modular la seva demanda en un patró orientat a l’estalvi. Ell n’hauria de ser el principal beneficiari. S’ha avançat, però encara es podria anar més lluny. Si bé ara l’empresa subministradora està obligada a comprar l’energia solar excedent produïda per les instal·lacions d’autoconsum, el preu que el productor particular cobra per aquest excedent encara és molt més baix que el que paga per l’electricitat que agafa de la xarxa. Per García Breva, la càrrega energètica d’un edifici s’hauria de contemplar com una hipoteca que els seus ocupants arrossegaran tota la seva vida útil. És del seu interès que sigui el més baixa possible.

Els habitatges han hagut d’adaptar-se a una nova manera d’entendre les relacions laborals i familiars

Els col·legis tècnics debaten sobre la millora dels hàbitats en la societat postpandèmia

La pandèmia de la Covid 19 ha trasbalsat les estructures de la nostra societat i ha fet palesa la necessitat de la millora dels nostres hàbitats perquè siguin més inclusius, segurs, resilients i sostenibles. Una transformació que va ser abordada de forma multidisciplinària en una jornada en línia, organitzada el passat desembre, en el marc de les Jornades Intercol·legials 2020.

La jornada en línia ‘La millora dels hàbitats en la societat post pandèmia per la Covid 19’, organitzada per l’Associació Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya va debatre, el 15 de desembre, la necessitat de millorar i adaptar els hàbitats per aconseguir un desenvolupament sostenible, econòmic, social i mediambiental, i garantir, més enllà de la crisi actual, el futur de les persones i del país, un tema transversal que s’alinea amb l’Agenda 2030 per aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles.

Cap de les generacions actuals ha viscut una pandèmia de l’abast de la Covid 19. “És ara que es fa més necessari que mai reflexionar sobre quin ha de ser, com a col·legis tècnics, el nostre rol, quina ha de ser la nostra contribució. És sobretot l’hora de treballar plegats en benefici del bé comú”, apuntava a l’obertura de la jornada Celestí Ventura, president del CAATEEB i de la Sectorial de l’Enginyeria, Arquitectura i Tècnica de l’Associació Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya.

Un futur més sostenible de l’hàbitat urbà passa per la rehabilitació dels edificis existents

Josep Armengol: “Les ciutats han portat benestar, però la urbanització de la població també ha provocat desequilibris importants de pobresa i mediambientals”

La pandèmia de la Covid 19 ha comportat canvis en tots els àmbits, però molts d’ells ja estaven en marxa des de feia temps. Segons Josep Armengol, subdirector general d’Acció Territorial i de l’Hàbitat Urbà de la Generalitat de Catalunya, “la pandèmia ha estat un accelerant de la transformació, ens obliga a actuar, especialment als hàbitats urbans. És una oportunitat per construir àmbits urbans més sostenibles. Les ciutats han portat benestar, però la urbanització de la població també ha provocat desequilibris importants de pobresa i mediambientals”.

Celestí Ventura: “És imprescindible fer més sostenible, més eficient i més confortable el parc d’habitatges construït de casa nostra, un dels més envellits d’Europa”

En aquest sentit, l’onu va adoptar el 2015 l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, un pla d’acció a favor de les persones, el planeta i la prosperitat que planteja 17 objectius que abasten les esferes econòmica, social i ambiental. L’objectiu 11 parla d’aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles. “És imprescindible fer més sostenible, més eficient i més confortable el parc d’habitatges construït de casa nostra, un dels més envellits d’Europa”, assegurava Celestí Ventura.

Més rehabilitació

Aquesta major sostenibilitat dels hàbitats passa, tant sí com no, per la rehabilitació. Les mesures de reactivació que la Unió Europea està impulsant per superar la crisi de la Covid 19 incideixen, precisament, en la rehabilitació i la sostenibilitat de les nostres ciutats. Un impuls gens gratuït. “La pandèmia ens ha canviat la percepció dels nostres habitatges, ens ha fet veure que sovint no estaven preparats per una situació com la que hem viscut”, assegurava Montse Bosch, arquitecta tècnica, professora i doctora en Sostenibilitat per la Universitat Politècnica de Catalunya.

Un estudi recent de la Generalitat Valenciana demostra que els edificis construïts a partir de 1981 han estat més amables per viure durant el confinament de la passada primavera, que va ser més problemàtic per a la gent que viu a pisos més petits i més antics per les seves mancances estructurals i de confort. Segons Montse Bosch, “cal millorar l’habitabilitat dels edificis i això passa ineludiblement per la rehabilitació i per una arquitectura més enfocada a la salut de les persones. La rehabilitació millora la vida de les persones i és un motor de reactivació econòmica”.

Montse Bosch: “La rehabilitació millora la vida de les persones i és un motor de reactivació econòmica”

La Unió Europea vol que d’aquí al 2030 es rehabilitin 35 milions d’edificis, el que crearà 160.000 llocs de treball, amb la sostenibilitat com a horitzó (els edificis són els responsables del 40% de les emissions de CO2). En aquest sentit, a casa nostra tenim camí per recórrer. La rehabilitació a Espanya amb prou feines representa el 30% de l’activitat del sector de la construcció, mentre la mitjana europea frega el 50% i els països més avançats arriben fins al 70%. Activar la rehabilitació ajudaria a lluitar contra l’atur, perquè és una activitat intensiva en mà d’obra.

La pandèmia també ha provocat un canvi d’usos dels edificis. Durant el confinament, alguna gent ha fet més vida als dormitoris, una altra a l’estudi, el balcó i les terrasses. Aquest canvi d’usos ha implicat una modificació de les necessitats de seguretat. “No estaven adaptades a una situació com aquesta. Hem d’entendre que els edificis tenen usuaris, hem d’escoltar-los i millorar-ne la gestió amb petites actuacions que millorin l’habitabilitat i la seguretat”, apuntava Narcís Bartina, exdegà del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Girona.

Hàbitats més sostenibles

El nou paradigma nascut amb la pandèmia de la Covid 19 té un dels seus signes d’identitat en la reducció de l’impacte ambiental i augment del benestar en els hàbitats urbans, que són, segons David Alemany, arquitecte tècnic, ambientòleg i consultor ambiental d’edificació de l’enginyeria Deerns, “els responsables de bona part dels impactes ambientals provocats per l’home. Una realitat prèvia a la pandèmia, que no ha fet res més que reforçar la idea de transformació dels hàbitats urbans per fer-los més saludables i sostenibles, per tal de fer front als reptes actuals i futurs”.

Les previsions dels especialistes en urbanisme asseguren que el 2030 el 60% de la població viurà a ciutats que ara generen el 70% de les emissions i consumeixen el 60% dels recursos. Segons David Alemany, “vivim per sobre de la capacitat ecològica del país” i això té conseqüències. La contaminació, per exemple, provoca, segons l’Ajuntament de Barcelona, 350 morts prematures a la capital catalana. Altres estudis també situen la contaminació, per exemple, com uns dels factors que han ajudat a una major incidència de la Covid 19 en determinats territoris.

La ciutat ha de combinar adequadament la seva activitat econòmica amb una mobilitat eficient i sostenible

Abans de la pandèmia ja era necessari un urbanisme de baix impacte que incorporés estratègies sostenibles, saludables i transversals que donin resposta al gran repte de l’emergència climàtica. Aquestes estratègies han d’estar guiades per una idea clau: preservar el medi per a les generacions futures. “S’ha d’aprofitar l’experiència de l’emergència sanitària de la Covid 19 per encarar els problemes ambientals actuals i futurs. Una nova etapa en la qual l’eficiència i la salut seran dos temes imprescindibles”, assegurava David Alemany.

En aquest sentit, cal revaluar la sostenibilitat dels hàbitats i propiciar un canvi de model econòmic que ens ajudi a aplanar la corba de l’emergència climàtica. Això passa, segons David Alemany, “per una mobilitat més eficient i segura, per l’optimització dels recursos, per un urbanisme i una arquitectura sostenible i a escala humana, per ciutats compactes més connectades i més verdes, per educar la ciutadania en hàbits més sostenibles i saludables i per un nou estil de governança, enfocada a la política de residus zero”.

David Alemany: “S’ha d’aprofitar l’experiència de l’emergència sanitària de la Covid 19 per encarar els problemes ambientals actuals i futurs”

En aquesta línia s’inscriu, per exemple, l’aposta per l’ús de l’energia geotèrmica en ambients urbans. “La geotèrmia és una de les energies del futur, tant des del punt de vista de la sostenibilitat com des de l’econòmic. I Catalunya té potencial per ser capdavantera a Europa de grans projectes d’energia geotèrmica, un dels quals, per exemple, n’és el de l’Hospital de Sant Pau que, amb 307 pous, té les instal·lacions geotèrmiques més grans de la Unió Europea”, apuntava Joan Ignasi Herms, cap de l’àrea de Recursos Geològics de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

La geotèrmia, que es basa en l’emmagatzematge de calor sota la superfície, és menys coneguda que les altres fonts d’energia i més difícil d’instal·lar de manera particular a grans ciutats, on el subsol pertany a l’ajuntament i està ocupat per altres serveis. Tot i això, a Catalunya hi ha 431 instal·lacions privades i 93 públiques (hospitals, centres cívics, comissaries…). La geotèrmia és un sector fonamental per descarbonitzar el planeta, és una bona alternativa al gas natural i al fuel que podria solucionar el 48% de la demanda energètica de la UE”, assegurava Herms.

Noves relacions amb el medi natural

L’hàbitat postpandèmia també es pot veure transformat per l’aparició de noves relacions amb el medi natural. D’una banda, qui més qui menys aventura un canvi en el model turístic que ara coneixem. El turisme massiu podria donar pas a modalitats que potenciïn l’activitat a l’aire lliure i l’interès pel medi natural. Una possible opció és el turisme geològic. Segons Elena Esplandiu, geòloga especialitzada en recursos minerals i riscos geològics, “la geologia ens permetria conèixer i entendre el nostre país, això ens permetria prendre millor les decisions i mantenir l’equilibri”.

La certesa és que, arran de la Covid 19, la gent fa més activitats en espais oberts, com ara els geoparcs, territoris on els llocs i paisatges de rellevància geològica es gestionen per crear consciència i divulgar els factors clau relacionats amb els principals problemes a què s’enfronta la societat, com ara l’ús sostenible dels recursos naturals o la mitigació dels efectes del canvi climàtic. Al món hi ha 161 geoparcs, 15 d’ells a Espanya, i 2 a Catalunya, el de la Catalunya Central i el de la Conca de Tremp, una autèntica bíblia sobre com funciona el planeta.

Segons Elena Esplandiu, “aquests geoparcs poden ajudar a crear vincles amb la naturalesa per fer un turisme més sostenible, diversificant els espais i donant a conèixer paratges del nostre territori que no són tan coneguts. A més, també funcionen com a protecció per uns ecosistemes que s’han debilitat per causes naturals i, especialment, per causes antròpiques, provocant que ens afectin més els virus i les plagues. Amb propostes geoturístiques com aquesta es podria treballar per aconseguir un feedback mediambiental negatiu i revertir l’actual situació”.

Un altre dels reptes conseqüència de la pandèmia es repensar la relació entre l’agricultura i els entorns urbans. La Covid 19 ha fet valdre els espais agrícoles. “La pandèmia ens han fet repensar la relació amb l’agricultura de proximitat, una agricultura al servei de les persones, també ha fet florir els horts urbans i els horts socials”, apuntava Josep M. Vallès, enginyer agrònom i fundador de la cooperativa Tarpuna, que treballa en projectes d’agricultura, eficiència i pobresa energètica i digitalització amb criteris d’innovació social i d’impacte ambiental i social positiu.

Vallès aposta per recuperar la relació camp-ciutat que, fins als anys 50 del segle passat, havia estat molt estreta una gran ciutat com Barcelona, construïda paradoxalment sobre els terrenys més fèrtils de l’antic pla de Barcelona. Una recuperació que passa per “la creació d’espais compartits que ajudin a fer una ciutat més humana, que reivindiquin la professió de pagès i la no marginalitats dels espais agraris urbans, una agricultura que ajudi a minvar la pressió al medi natural i la crisi climàtica, de la qual la Covid 19 n’és un símptoma”, assegurava Josep M. Vallès.

El turisme de masses ha de donar pas a noves modalitats centrades en l’interès pel patrimoni i el medi natural

Nova mobilitat

Els nous hàbitats que ha de protagonitzar l’època postpandèmia aposten per una nova mobilitat que sigui capaç de construir nous models de ciutat. En aquest sentit, calen actuacions que tinguin un impacte positiu en poc temps, com ara la disminució de la capacitat de la xarxa de mobilitat. “Tot i que hi ha qui li atribueix una major congestió, la veritat és que en alguns projectes ha desaparegut el 25% del trànsit i a Barcelona es pot arribar a eliminar entre el 10 i el 30%”, afirmava Oriol Biosca, cap de Planificació Estratègica i Sostenibilitat del MCRIT (UPC).

La ciutat ha de recuperar una escala més humana i combinar els mitjans de transport públics i mitjans individuals més sostenibles

Els nous hàbitats que ha de protagonitzar l’època postpandèmia aposten per una nova mobilitat que sigui capaç de construir nous models de ciutat

Aquest model de ciutat convivial o relacional s’aplica a la ciutat de Barcelona des de fa anys, A partir dels anys 80 del segle passat s’han fet diferents actuacions per reduir l’espai destinat als vehicles privats com ara les remodelacions del passeig de Sant Joan, de l’avinguda de la Meridiana o de la Travessera de Dalt, per exemple. “Si aprofundim en aquesta tipologia d’actuacions urbanístiques tàctiques, tindrem un transport públic més eficient i uns espais públics més saludables i confortables”, assegurava Oriol Biosca.

En aquest sentit, el Pla Director Urbanístic (PDU) aposta per una metròpolis més compacta, amb un model de proximitat que apropi les activitats a les persones i faci un consum racional dels recursos. Un model que necessita una xarxa d’infraestructures integrada en el seu entorn que restauri la connectivitat ecològica i recuperi l’habitabilitat de l’espai viari per a l’ús ciutadà, que garanteixi la mobilitat de vianants i bicicletes, i que potenciï un transport públic col·lectiu que vertebri la metròpolis i canalitzi bona part de la mobilitat que avui dia es fa en cotxe.

Aquestes noves infraestructures podrien ser les anomenades ‘avingudes metropolitanes’, “vies a escala humana que afavoreixin el transport públic i que ajudin a desfragmentar un territori trencat el segle XX per les infraestructures viàries”, explicava Javier Ortigosa, enginyer i redactor del PDU metropolità. Dos bons exemples d’aquestes avingudes metropolitanes són la Gran Via, que podria enllaçar l’aeroport amb Montgat travessant Barcelona, o l’antiga C-245 entre Castelldefels i Cornellà de Llobregat, transformada en un eix urbà amable i sostenible.

“Hem de fer un pas enrere. Fa 300 anys, la mobilitat era a escala humana i els moviments interurbans es reduïen al mínim. En créixer les ciutats, l’espai públic es va repensar, van aparèixer els tramvies i les trames reticulars i rectilínies i, el segle XX, amb la generalització de l’automòbil es va perdre l’escala humana i ens vam dispersar pel territori, dificultant l’eficiència del transport públic. Ara, les relacions metropolitanes no estan pensades a escala humana. Ho podem canviar? Sí. Hem començat a recuperar l’interior de les ciutats i ara és el torn de la perifèria urbana”, assegurava Javier Ortigosa.

L’espai urbà ha de ser quelcom més que un espai de trànsit i ha de facilitar la convivència

Hàbitats més saludables

El planejament i la renovació urbana post pandèmia s’ha de fer amb criteris que afavoreixin la salut de les persones. En aquest sentit, l’arquitecte Pere Solà, actual director del Consorci Urbanístic del Centre Direccional de Cerdanyola (Parc de l’Alba), va posar com a exemple el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Vic, del en va ser coordinador, i que dibuixa els eixos que articularan la transformació que la capital osonenca viurà els anys vinents amb criteris d’innovació i sostenibilitat i que situa la salut com a eix central.

Aquest nou planejament urbanístic promou nous espais urbans que conviden a passejar, més illes de vianants i més grans, més espai per a les bicicletes i menys pels cotxes… “En definitiva, canviar el paradigma de la mobilitat a ciutat, com Vic, que pots recórrer de punta a punta a peu en 30 minuts. El camí cap a una ciutat sostenible passa per la creació de camins saludables, la reducció de la circulació de vehicles motoritzats i la construcció d’aparcaments dissuasius i paisatgístics connectats al centre amb de transport urbà”, apuntava Pere Solà.

El coordinador del POUM també posa en relleu que aquest planejament “respon als criteris de ciutat que volen els ciutadans de Vic”, assegurava Solà. Així, aquest planejament preveu limitar el creixement de l’àrea urbana; aconseguir l’equilibri entre habitatge lliure i habitatge de protecció per afavorir la cohesió social; preservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat; fer del riu Mèder l’eix vertebrador de la ciutat, no pas una barrera; incrementar un 50% la superfície de zones verdes; protegir i mantenir les masies encara en funcionament; crear nous pols de centralitat; i reforçar el teixit productiu i d’innovació, amb la Universitat de Vic al capdavant.

Cap a una societat més digital

Les TIC estan cridades a ser elements clau en la realitat post Covid 19. Durant la pandèmia, les telecomunicacions han jugat un paper clau en el manteniment del sistema productiu. “Les xarxes s’expandeixen més ràpides que els virus i han permès mantenir l’educació i salvar milions de llocs de treball. Ara el repte és millorar la obertura, la velocitat i combatre la bretxa digital per aconseguir un major equilibri social”, assegurava Jordi López i Benasat, director TIC en Barcelona Regional i vocal de l’Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicació.

Aquesta digitalització de la societat necessita l’ajut dels tècnics per fer realitat un canvi que té més de social i humà que de tècnic. “La pandèmia ha revolucionat el nostre món i hem vist un tast del què està per venir. Ara cal ajudar a les empreses a afrontar aquest procés i preparar-les per a la gestió de futures crisis similars i processos de transformació digital”, apuntava Karina Gibert, catedràtica de la UPC i vicedegana en Big Data, Ciència de Dades i Intel·ligència Artificial en el Col·legi Oficial d’Enginyeria Informàtica de Catalunya.

TRIBUNA

És temps de reflexió

El moment que ens toca viure a causa de la pandèmia de la Covid 19 demana més que mai reflexionar sobre com hauria de ser la societat del futur. La darrera pandèmia coneguda va ser la grip espanyola del 1918 i no coneixem amb detall en quina mesura va canviar els costums d’aquella època, com tampoc sabem ni què ens deixarà en herència la Covid 19, ni quins efectes permanents tindrà sobre la nostra societat.

Són moltes les incògnites que avui ens podem plantejar: s’imposarà definitivament el teletreball? Es transformaran els nostres despatxos i oficines? Canviaran les nostres llars
en el futur? Farem més vida a l’aire lliure? Deixarem les ciutats per anar a viure al camp? Estarem permanentment vigilats pels aparells digitals? Mantindrem indefinidament les distàncies socials, o tornarem a la vida de sempre i ens llençarem als braços de les relacions socials que tant apreciàvem?

És d’hora, encara, per saber-ho, no ens hem de precipitar. No es tracta pas de fer una cursa per saber qui és el primer en imaginar-se un futur diferent. No és moment de prendre decisions reactives. Ara, més que mai, ens caldrà reflexionar-hi. I no oblidar que els reptes anteriors a la pandèmia segueixen pendents. Només d’aquesta manera podrem aspirar a un futur millor, un futur més sostenible.

Celestí Ventura Cisternas
President del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona