La promesa d’uncreixement urbà equilibrat va xocar amb la realitat de l’especulació massiva

Abans de viatjar fins a la Mina, cal fer memòria i anar a cavall dels segles XIX i XX, quan la industrialització fa que onades de treballadors arribin a Barcelona per treballar a les fàbriques i a les obres de l’Exposició Universal (1888), el metro (1921) o l’Exposició Internacional (1929). La nul·la política d’habitatge i l’encariment dels lloguers (entre un 50 i un 150%) va fer que el barraquisme fos l’única opció pels nouvinguts. Són els anys de formació d’assentaments a Montjuïc, al Poblenou i a l’esquerra de l’Eixample.

El barraquisme era la cara més visible del greu problema de l’habitatge que es vivia a la ciutat. Entre 1921 i 1930, quan ja hi havia 4.000 barraques i 100.000 rellogats, van arribar a Barcelona 376.000 immigrants. Per fer-ne front, la dictadura de Primo de Rivera va promoure quatre conjunts de cases barates en zones marginals i no urbanitzades: Eduard Aunós, a la Zona Franca; Can Peguera a Nou Barris; i Baró de Viver i Bon Pastor, a Sant Andreu. Cases no van resoldre, però, el problema de l’habitatge a Barcelona.

Amb la Guerra Civil i la postguerra, el problema es va agreujar. Els anys 40 i 50 va veure explosió demogràfica d’immigrants a Barcelona. Barraques i corees (cases autoconstruïdes amb millor qualitat que les barraques) es van estendre com una taca d’oli per l’extraradi de la ciutat: al Bogatell, al Carmel, a la Diagonal, al Poblenou, a la Sagrera o a Sant Martí (la popular Perona). No va ser fins a la celebració del Congrés Eucarístic (1952) que es va intervenir per eliminar els assentaments de barraquistes.

Es van eliminar les barraques de la Diagonal, reubicant els habitants en dos polígons construïts en 28 dies i amb materials deficients, les Cases del Governador de Can Clos i del Verdum. A partir de llavors, l’erradicació del barraquisme va ser lenta però continuada gràcies a organismes estatals com l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV) o l’Obra Sindical del Hogar (OSH); municipals com el Patronat Municipal de l’Habitatge (PMH); i les promocions d’habitatges de caixes d’estalvi, entitats religioses i cooperatives.

Vista aèria de les barraques del Somorrostro

El ‘desarollismo’ franquista

Fins al 1955, el règim va promoure l’autarquia, plantejament econòmic que buscava l’autosuficiència en àrees estratègiques com la indústria i l’energia. A Espanya, però, hi havia massa deficiències per tenir una economia realment autosuficient. Llavors va canviar el feixisme de la Falange pel pragmatisme dels tecnòcrates, nova classe política lligada a l’Opus Dei que postulava una economia 100% capitalista. Això va fer que, fins al final del franquisme (1975), Espanya visqués un gran creixement econòmic.

Aquesta transformació del franquisme es va concretar en l’anomenat  Pla d’Estabilització (1959), que pretenia concentrar els mitjans de producció per millorar la productivitat i crear grans mercats de consum i treball. En definitiva, crear grans ciutats. Aquest ‘desarrollismo’ buscava un creixement econòmic ràpid i intens, accelerat per una mà d’obra barata. El conseqüent flux migratori va fer insuficients els habitatges disponibles i van començar a proliferar de nou les barraques.

Progressivament, van aparèixer els anomenats barris dormitori per eliminar les barraques i acollir als immigrants que continuaven venint per treballar en la nova indústria. Uns barris majoritàriament de promoció pública, poc urbanitzats, mancats de serveis i, sovint, completament aïllats. Amb José María de Porcioles com a alcalde Barcelona, es va fer un pla de supressió del barraquisme que no va reeixir i que es basava a traslladar el problema a municipis com Sant Boi, el Prat, Badalona i Sant Adrià.

D’aquesta època també són algunes de les promocions d’OSH: el Grup Meridiana, el barri de la Mercè, les Roquetes, la Trinitat Nova, el Grup Parera, la Guineueta i el Grup la Pau. Polígons de pèssima qualitat constructiva, el que va provocar la seva ràpida degradació. L’INV va  tenir poca actuació directa a Barcelona. Més aviat, va donar suport a altres iniciatives. EL PMH, per la seva banda, va ser el responsable de petites promocions integrades a la trama urbana, com Torre Llobeta, Passeig Calvell (Poblenou), o el Polvorí.

L’especulació a gran escala va arribar, a mitjans dels anys 60, amb les promocions privades impulsades quan la promoció pública va perdre pistó. Aquestes promocions, impulsades per empreses constructores que es feien i desfeien, noms i bancs omnipresents, van alterar plans urbanístics, van impulsar la signatura massiva d’escriptures a la notaria Porcioles, i van marcar el naixement de grans fortunes amb nom propi: Joan Antoni Samarach (Ciutat Meridiana), o Román Sanahuja (Porta i Turó de la Peira).

En la teoria, el ‘desarrollismo’ preveia un creixement urbà equilibrat mentre buscava una rendibilitat alta en poc temps. En la pràctica, la realitat va ser diferent. L’interès econòmic d’industrials i promotors i la nul·la participació ciutadana, van provocar que se sobrepassés la legalitat. Inicialment, es van fer actuacions puntuals: petites promocions impulsades que buscaven la densificació, sacrificant espais verds i serveis públics. El resultat van ser habitatges de qualitat i habitabilitat força acceptable.

A poc a poc, es van crear grans conjunts residencials promoguts per grans constructores i grups empresarials. L’edificació va ser impulsada sense massa regulació produint modificacions, urbanístiques i constructives, mirant pel màxim benefici del promotor i sense tenir en compte l’entorn. Els projectes mancaven, per exemple, de voreres o il·luminat públic, i disposaven d’un transport deficient. Els habitatges eren de mala qualitat, amb poc espai habitable i, sovint, sense elements fonamentals, com l’aigua corrent.

La construcció de polígons no sortia del no-res, sinó que era la resposta a la tensió demogràfica. Entre 1960 i 1973 van arribar anualment a Barcelona unes 130.000 persones. Això va dur a l’expansió de la ciutat, creant barris sencers, allargant la Gran Via fins al Besòs, i construint polígons com el del Sud-oest del Besòs o el de la Mina, a on es va reubicar, amb poca planificació, famílies d’assentaments barraquistes. El darrer nucli històric de barraques, la Perona, no van desaparèixer, però, fins al 1989.

Actualment, la Mina és un barri de Sant Adrià de Besòs. En els seus orígens, no obstant això, era un territori rural i agrícola que devia el seu nom a la mina que abastava la font del berenador de Ca Joanet, lloc on els barcelonins solien anar a passar els diumenges envoltats d’horts i casetes rurals. Un espai que, al mapa que va traçar Ildefons Cerdà en dissenyar l’Eixample, era una gran extensió verda al costat del Besòs, un pulmó de Barcelona que no va poder superar l’especulació urbanística.

Amb la industrialització de mitjan segle XIX, la zona va experimentar un ràpid creixement urbà. S’hi van establir fàbriques tèxtils i metal·lúrgiques i es van construir els primers habitatges per acollir als treballadors que arribaven a la recerca d’ocupació en les indústries emergents. No va ser, però, fins al 1959, amb l’aprovació del Pla Parcial de la Mina en la riba dreta del Besòs, que el barri va començar a perfilar-se com a tal. Les obres, però, no van començar fins a ben bé una dècada després, el 1968.

El barri es va construir entre el 1969 i el 1972, i en pocs mesos van arribar 15.000 persones procedents de nuclis barraquistes, principalment del Somorrostro i del Camp de la Bota. La manca d’infraestructures, com a carrers pavimentats, clavegueram i espais públics adequats, va dificultar, indefectiblement, les seves condicions de vida. Aquesta falta de recursos, la pobresa, el seu vincle amb el barraquisme i la segregació van contribuir a la formació d’una imatge negativa del barri.

Cinquanta anys després de la seva construcció, la Mina continua sent un paradigma de la marginalitat urbana. En els darrers anys, s’han dut a terme iniciatives de millora del barri, com ara nous equipaments (escoles, centres de salut o espais recreatius) i programes socials per promoure la cohesió i la inclusió social. Avui dia, el polígon de la Mina continua sent un barri en ple procés de transformació. La seva història és un reflex de la lluita i la resiliència de la seva comunitat al llarg dels anys.

LA PETJADA DE PORCIOLES

El líder del ‘desarrollismo’’ a Barcelona va ser José María de Porcioles, alcalde de Barcelona des del 1957 fins al 1973. Tres llargs lustres marcats per l’obtenció de la Carta Municipal i una delirant planificació urbanística en la qual destacaven la supervivència del barraquisme, la construcció de nombrosos polígons d’habitatge endèmicament desatesos, i l’impuls de projectes especulatius com el fracassat Pla de la Ribera (1965), que volia requalificar 225 hectàrees del litoral per a ús comercial i residencial.

            Sigui com sigui, el seu rastre urbanístic és notable encara avui: grans avingudes consagrades a l’automòbil, construcció de barriades deficients, o l’enderrocament d’elements patrimonials, com la modernista Casa Trinxet, de Puig i Cadafalch. El balanç de la seva etapa  no és uniforme. Per a alguns va ser un alcalde modernitzador. Per a altres, un especulador. La  seva cara més visible és, però, la febre constructiva polígons d’habitatges, com la Mina, impulsada per la banca, i on la seva pròpia notaria va jugar un paper clau.