Cercar Error
L'Informatiu aislamiento térmico por el exterior colocación de cerámica Espacio empresa Hormigón Pavimentos PROPAMSA revestimientos de fachada rigor técnico sistema SAtE sistemas de impermeabilización

“En Propamsa solemos decir que no vendemos productos, vendemos soluciones”

ESPACIO EMPRESA - Propamsa se dedica fundamentalmente a fabricación, comercialización y distribución de hormigón y árido, con una línea de ecomateriales que contribuyen al aumento de la sostenibilidad en el sector de la construcción.

Escrit per i -

Hace un año usted fue nombrada como nueva directora general de Propamsa, una empresa con más de 85 años en el sector. ¿Nos podría decir quién es Celia Pérez y qué retos tiene para Propamsa?

“Soy una gallega, ingeniera industrial y madre de dos niños, que llevaba trabajando 22 años en el Grupo Molins, en concreto en la em- presa de prefabricados, PRECON. Empecé, recién terminada la carrera, como técnico calculista de estructuras. Más adelante dirigí el equipo comercial en Galicia y fue cuando empecé a conocer mejor cómo funcionaba el sector de la construcción. A finales de 2011 con la incorporación de una nueva dirección general me nombraron directora comercial de edificación en todo el territorio nacional. Disfruté mucho con este trabajo, aunque la época fue muy mala porque estábamos en plena crisis, en España y por supuesto, en el sector. Me gusta mucho el contacto con los clientes y las relaciones, es la manera que tienes que saber y conocer de primera mano qué necesitan y qué es lo que más les preocupa y valoran.

“El año pasado desde Molins, me ofrecieron esta oportunidad y aunque implicaba un cambio muy grande, no sólo a nivel profesional sino también personal (traslado de residencia en Barcelona) no pude dejar de aceptarla. Creo que las personas nos movemos por retos y este era un gran reto para mí.

“Los retos que me planteo para los próximos años es hacer de PROPAMSA una empresa más moderna y ágil, sin perder de vista el crecimiento y la rentabilidad. Considero que, en el entorno actual de incertidumbre, complejidad y ambigüedad, debemos ser muy ágiles para adaptarnos a todos los cambios y aprovechar las oportunidades que se nos presentan, para ello necesitamos una formación constante en los nuevos avances tecnológicos y estar muy cerca de los clientes para saber anticiparnos a lo que necesitarán antes de que nos lo pidan. “

¿Cuáles son los principales factores de diferenciación de la empresa frente a sus competidores?

“Todos los años realizamos encuestas a nuestros clientes para identificar qué es lo que más valoran de PROPAMSA y ver dónde tenemos que mejorar. Fundamentalmente, los dos aspectos que más valoran nuestros clientes son el rigor técnico y el servicio que ofrecemos.

“Desde el punto de vista técnico, en PROPAMSA contamos con un equipo con una dilatada experiencia en el estudio de materiales y productos que participan en diversos comités técnicos europeos. Todos nuestros productos cumplen los más altos estándares de calidad, estamos certificados por diferentes laboratorios como AENOR, el CSTB de París (para productos que comercializamos en Francia), etc.

“En cuanto al servicio, los clientes no sólo valoran los tiempos de entrega y la calidad, sino la proximidad y el asesoramiento personalizado que reciben por parte del equipo técnico comercial. Este aspecto es fundamental para PROPAMSA, en PROPAMSA no vendemos un producto, lo que vendemos son soluciones y sistemas. “

¿Qué gama de productos y sistemas nos puede ofrecer Propamsa? ¿Cuáles son las soluciones más buscadas por sus clientes?

“Ofrecemos al mercado una gran gama de productos repartida en 8 líneas: pavimentos, colocación de cerámica: adhesivos y juntas, revestimientos de fachada, aislamiento térmico por el exterior (sistema SATE), reparación y refuerzos para el hormigón y sistemas de impermeabilización. Aparte, con la incorporación de BEtEC en 2010 ampliamos nuestra línea de productos especiales que nos aportan un amplio abanico de soluciones de morteros de alta tecnología para anclajes, refuerzos de estructuras, selladores, etc.

Como puede ver, tenemos una amplia gama de productos que nos permiten ofrecer al profesional soluciones desde el inicio al final de la obra. Toda la información técnica de nuestros productos está disponible y se puede consultar en nuestra web www.PROPAMSA.es”

Aparte de esta gran gama de productos, ¿qué otros servicios están disponibles para sus clientes?

“En PROPAMSA solemos decir que no vendemos productos, vendemos soluciones. Para ello contamos con equipo comercial y técnico que asesora y forma a nuestros clientes y a los clientes de nuestros clientes. Esta formación la hacemos en nuestras instalaciones y también a la “casa” de nuestros clientes. Los ayudamos, encontrando la mejor solución técnica constructiva a la necesidad que tengan, también ofrecemos la ayuda en el arranque de la obra, desplazando a nuestros técnicos para poder formar al personal a pie de obra. “

¿Cuál es su política en relación con la conservación y la sostenibilidad del medio ambiente?

“En PROPAMSA estamos muy orientados hacia el desarrollo de una construcción sostenible. Nuestros esfuerzos están focalizados en desarrollar productos que contribuyan a:

  • El incremento de la eficiencia energética de los edificios.
  • El aumento de la vida útil de los productos y las soluciones constructivas.
  • La reducción del uso de los recursos energéticos durante la fabricación y la puesta en obra de los materiales.
  • El aumento de la seguridad y salud de sus empleados, clientes y conjunto de la sociedad.

Propamsa se dedica a productos especiales para obra nueva, rehabilitación y reparación de estructuras, ¿qué otros productos hay en el catálogo de Cementos Molins?

“PROPAMSA se dedica fundamentalmente a fabricación, comercialización y distribución de hormigón y árido. Hace unos años crearon una línea de eco-materiales que contribuyen al aumento de la sostenibilidad en el sector de la construcción. Son productos basados ​​en el reciclaje y valorización de residuos que aportan soluciones medioambientales sostenibles.

CMI con más de 90 años de historia fabricando cemento portland y aluminio de calcio, es una de las fábricas más modernas de Europa en Sant Vicenç dels Horts, también PROPAMSA y finalmente, y no menos importantes, las diferentes fábricas internacionales que tiene el grupo en todo el mundo. “

PROPAMSA
Manel Soler Caralps
Responsable Marketing
y Comunicación
+34 93 680 60 42
www.cemolins.es

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura social cases contenidors contenidors contenidors blaus contenidors marítims coworking equipaments socials estructures modulars innovació Institut Provençana obra cívica programa aProP reciclatge sostenibilitat Tecnologia

La segona vida dels contenidors

L’Institut Provençana de L’Hospitalet de Llobregat ha posat en marxa el projecte Contenidors Blaus, un projecte d’experimentació i innovació educativa en l’àmbit de la formació professional per fomentar la recuperació de contenidors marítims en desús.

Escrit per -

Hi ha moltes cases modulars i prefabricades, però les que estan més de moda són les cases contenidors, construïdes a partir de contenidors marítims, estructures metàl·liques de mesures estandarditzades per poder-los apilar i desplaçar amb facilitat per terra, mar i aire. Aquests recipients estancs tenen una estructura feta a partir de perfils i xapa metàl·lica i una vida útil per al transport de mercaderies que oscil·la entre els 7 i els 14 anys. Un cop la superen, es descarten. En haver una gran quantitat de contenidors en desús, el seu preu és baix, a partir dels 1.500 euros, i es poden reciclar com a nous elements constructius low cost.

Els contenidors marítims poden tenir una segona vida. Un bon exemple el tenim a Barcelona. Aquí, l’Ajuntament ha construït amb aquests elements el primer edifici del programa APROP (Allotjaments de Proximitat Provisionals), una solució del consistori als problemes d’habitatge de la capital. Aquests habitatges, situats a Ciutat Vella, es destinen a famílies que es troben en situació de vulnerabilitat. S’han fet realitat amb contenidors de 40 peus amb un total de 12 apartaments d’una o dues habitacions, una aposta municipal per la màxima reducció de la petjada ambiental, optant per la utilització d’elements i materials provinents del reciclatge.

Contenidors Blaus d’experimentació i innovació en l’àmbit de la formació professional

Innovació educativa

Aquesta solució arquitectònica és utilitzada en altres ciutats europees, com Amsterdam i Copenhaguen, demostra com és possible abordar els problemes de la societat actual des de l’òptica de la sostenibilitat, i ha servit d’inspiració a l’Institut Provençana (L’Hospitalet de Llobregat) per posar en marxa el projecte Contenidors Blaus, un projecte d’experimentació i innovació educativa en l’àmbit de la formació professional que, a la vegada, vol tenir un impacte positiu en el medi ambient, fomentant la recuperació de contenidors marítims en desús i promovent la seva transformació en habitatges socials, equipaments o altres tipus d’edificis.

Esquema de planta urbana amb les quatre tipologies de blocs

La formació en edificació de l’Institut Provençana proporciona un perfil molt pràctic que alguns alumnes completen amb un grau universitari

Amb el projecte Contenidors Blaus, les aules del departament d’Edificació i Obra Civil de l’Institut Provençana es converteixen en una mena d’estudi d’arquitectura real, en el que es desenvolupa un projecte arquitectònic real, i on tots els alumnes treballen de forma col·laborativa i amb tecnologia BIM. “Ja fa anys que treballem la metodologia per projectes reals sempre enfocats cap a un ús social. La nostra primera actuació en aquest sentit va ser el disseny d’unes escoles al Senegal per encàrrec d’una ONG”, recorda el director del projecte, Paco Sánchez, arquitecte i arquitecte tècnic.

La formació professional en edificació i obra civil de l’Institut Provençana proporciona als seus alumnes un perfil formatiu molt pràctic que alguns completen, posteriorment, amb un grau universitari. Segons Sánchez, “aquesta iniciativa educativa va néixer amb la finalitat d’afavorir la motivació per aprendre dels nostres alumnes i, en conseqüència, de millorar-ne els seus resultats educatius, desenvolupant projectes constructius reals que els aproximin al món professional al qual s’han d’incorporar en finalitzar aquesta etapa de formació”.

L’Institut Provençana ha arrencat el curs escolar amb una molt bona notícia. El Congrés Nacional d’Arquitectura Avançada i Construcció 4.0 Rebuild 2019, celebrat el setembre a Madrid, ha guardonat el projecte Contenidors Blaus amb un dels seus premis, en la categoria d’Obra d’Arquitectura Digital 4.0. I ho va fer tenint en compte els criteris de sostenibilitat i economia circular inherents a la reutilització d’aquests contenidors marítims. També es va premiar que la proposta preveiés les operacions al taller de l’Institut, la forma de trasllat i l’acoblament final del contenidor, amb els alumnes del centre formats específicament.

Aquest curs també s’ha iniciat al Provençana amb la instal·lació al seu pati d’un contenidor marítim, subvencionat pel Port de Barcelona, a través de la ONG Logística Justa, que servirà per millorar la formació dels alumnes que cursen els graus superiors en Projectes d’Edificació (BIM) i en Organització i Control d’Obra (Smart Construction 4.0), i el grau mitjà en Construcció (PYL i Dual). “El nostre objectiu és que les diferents fases de projecte es puguin fer conjuntament amb professors i alumnes d’altres centres educatius amb especialitats com electricitat, energia solar fotovoltaica, lampisteria, construccions metàl·liques, fusteria o pintura”, apunta Paco.

Arquitectura social i sostenible

El projecte Contenidors Blaus es desenvolupa a l’Institut Provençana des del curs 2016-2017. En una etapa inicial, els alumnes van buscar informació rellevant sobre tipologies de contenidors i dimensions, característiques funcionals i tècniques, possibles formes d’agrupació, així com els requeriments d’arquitectura bioclimàtica que haurien de complir els edificis per a albergar habitatges socials, considerant la seva ubicació i clima. “Posteriorment, els alumnes van elaborar diferents propostes, tant d’agrupació com de distribució interior per a diferents tipologies d’habitatges considerant un major o menor grau de densitat”, afegeix Sánchez.

Un cop triades les millors alternatives, es va iniciar la redacció del projecte a nivell bàsic i es va estudiar la implantació urbana en una possible localització concreta, en aquest cas a la ciutat de Sidi Bouzid, a Tunísia, amb la creació d’un nou barri en el que els habitatges es barregen segons la seva forma d’agregació, generant una major riquesa compositiva i urbanística. “Així, els habitatges en bloc es disposen amb molta separació per generar espais públics al llarg dels dos eixos principals, mentre que els habitatges unifamiliars adopten una configuració més extensiva, apropiant-se del territori”, detalla el director del projecte.

En els darrers cursos, els alumnes han treballat en aquest projecte com si formessin part d’un despatx d’arquitectura real. “D’aquesta manera, s’habituen al treball col·laboratiu i al programari BIM”, apunta Sánchez. El projecte de Contenidors Blaus per Tunísia va, però, més enllà. “La idea es que aquest projecte pensat i desenvolupat des de l’Hospitalet produeixi una transferència de coneixement amb el personal local que serà l’encarregat de construir- los in situ. La idea final és que altres persones aprofitin el nostre coneixement per tenir uns habitatges sostenibles”, assegura.

Equipaments socials

Mentre aquesta iniciativa no es fa realitat, el departament d’Edificació i Obra Civil de l’Institut Provençana treballa en projectes de petits equipaments d’àmbit municipal, com ara un centre social, un coworking o una ludoteca. I aquí és on entra en joc el contenidor que el centre educatiu té al seu pati, una estructura que mentre es transforma en el viver d’empreses de l’Institut, ha de permetre als alumnes dels seus cicles formatius experimentar en la resolució dels problemes tècnics, estructurals i constructius, tant en l’assemblatge de contenidors, l’aïllament tèrmic, les instal·lacions i la construcció d’interiors.

Durant aquest curs escolar, els alumnes del Provençana faran l’adequació exterior i interior del contenidor i començaran a treballar per transformar l’antic contenidor en un viver d’empreses. “Ara hem d’acabar de desenvolupar el projecte constructiu i hem d’assajar les millors solucions constructives, tant d’aïllament tèrmic com d’acabats interiors i exteriors per fer realitat el projecte d’un viver d’empreses. La idea és poder presentar aquest prototip de petit equipament social durant la propera edició de Construmat, el 2021”, apunta Paco.

Amb aquesta iniciativa, es vol fer un pas més i passar de la formació teòrica i pràctica a la producció. “Amb aquest objectiu estem buscant a entitats o ajuntaments que estiguin interessats en finançar aquesta experiència a canvi de quedar-se amb una ludoteca o un altre equipament similar per al seu municipi. Si això es concretés, es realitzaria una primera fase de construcció al nostre taller i, posteriorment, es traslladarien els contenidors amb camió a la seva ubicació final, on es realitzaria el muntatge definitiu i l’entrada en servei”, apunta Paco.

Contenidors Blau és un projecte col·laboratiu amb la participació de moltes persones i entitats. Podeu accedir a més informació a: https:// bluecontainersproject.com/ca/

A més del personal de l’Institut Provençana hi col·laboren exalumnes com l’arquitecta Ana Bertero o l’estudiant d’arquitectura tècnica Sergio Eslava, així com l’exprofessor d’aquest Institut, l’arquitecte i arquitecte tècnic Toni Coderch.

Com es pot veure en les imatges, l’Institut Provençana proporciona un vessant pràctic als seus alumnes alhora que desenvolupen projectes constructius reals que els aproximen al món professional al qual s’hauran d’incorporar:

[smartslider3 slider=”16″]

També hi col·laboren diferents empreses i organismes com IESMED, Logística Justa, MASALA consultors, Font i Armengol, Spitpaslode, TRESPA, ursa i Port de Barcelona, i administracions com l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

Una alternativa a l’alça

Londres, la capital britànica, és una ciutat hiperbòlica d’excessos que arriben, fins i tot, al món de l’arquitectura. Un estudi londinenc, Patalab Architecture, acaba d’obtenir el permís municipal per construir a Whitechapel, a l’est de Londres, un bloc d’oficines de nou pisos a partir de contenidors marítims, que serà l’edifici més alt del món fet d’estructures modulars.

Quan es construeixi, l’edifici tindrà 26 metres d’altura i un ascensor extern i superarà la botiga Freitag (Zuric, Suïssa), l’edifici més alt actual fet de contenidors. El bloc d’oficines tindrà nou pisos d’altura, amb un marc d’acer que proporciona suport estructural addicional i balcons de vidre a la façana.

Dins, es tallaran per crear espais oberts amb passadissos folrats amb metall corrugat. L’especificitat d’aquesta construcció necessitarà uns acurats arranjaments estructurals i podria marcar un avanç en l’arquitectura de contenidors, que evolucionaria de ser associada a usos temporals a fer-ho a estructures més permanents.


PUBLICITAT

L'Informatiu ahorro Cartucho ColdOpen + EcoNature Cartucho EcoNature (EG2) consumo de agua Espacio empresa Medio Ambiente regulador con limitador de caudal. sostenible Tech Air

Por un consumo de agua más sostenible

ESPACIO EMPRESA - ¿Qué podemos hacer para ahorrar agua en casa? Ya sea para cuidar el medio ambiente, enseñar a nuestros hijos a cuidar el planeta o para economizar en la factura a fin de mes.

Escrit per -

¿Cuánta agua consumimos en casa? Según el INE el consumo medio de agua en los hogares españoles es de 132 litros / persona / día. Cada cinco segundos con un grifo abierto perdemos un litro de agua. Según indica la Fundación Aquae, el 70% del agua consumida en los hogares españoles se utiliza en el baño.

¿Qué podemos hacer para ahorrar agua en casa? Ya sea para cuidar el medio ambiente, enseñar a nuestros hijos a cuidar el planeta o para economizar en la factura a fin de mes, lo cierto es que hay muchas opciones para ahorrar agua en casa.

La marca de grifos Clever puede ayudar a ahorrar energía tanto en obra nueva como en reformas. Clever trabaja con su departamento de I + D gia Clever en los cartuchos Econature, Econature + Coldopen y Tech Air (Agua + Aire) está diseñada especialmente para obtener un uso sostenible con el que se evita el gasto innecesario de agua y energia

Cartucho EcoNature (EG2). El sistema EcoNature consiste en un cartucho de 2 posiciones, calibrado desde fábrica, el cual ofrece un alto nivel de confort y facilidad de uso. El sistema se basa en un mecanismo situado en el interior del cartucho. Con un suave gesto suministra el caudal necesario para el uso cotidiano del grifo (ahorrando aproximadamente un 50% en el consumo de agua), si se desea el máximo caudal es necesario ejercer una ligera presión en la palanca hacia arriba hasta conseguir el máximo recorrido de la maneta. Este sistema produce un ahorro de agua del 35% respecto a un cartucho estándar.

Cartucho ColdOpen + EcoNature. El sistema ColdOpen permite ahorrar agua caliente gracias al funcionamiento de la maneta. En su posición central, a diferencia del resto de grifería, no mezcla agua caliente y fría, sino que el agua es sólo fría. Para obtener agua caliente o templada debe girar la manivela hacia la izquierda. El cartucho EC3 incorpora el sistema EcoNature y ColdOpen. Con este tipo de apertura obtendremos un ahorro no sólo en caudal, sino también en agua caliente, consiguiendo un ahorro del 41% respecto a un cartucho estándar.

Tech Air (Agua + Aire). Los teléfonos y rociadores Clever usan la tecnología AIR Advanced. Inyectando aire antes de la salida del agua, se consigue dar volumen a las gotas reduciendo el consumo de agua hasta un 30%.

Regulador con limitador de caudal. Este sistema permite limitar el caudal máximo del grifo o ducha, independientemente de la posición de la maneta, consiguiendo así un mayor ahorro de agua. Con un caudal máximo de 6 l / m o por debajo, son adecuados para lograr las certificaciones energéticas BREEAM®, LEED® o Verde GBCe.

Descubre los beneficios de Eco- CLEVER, tecnología diseñada especialmente para obtener un uso más sostenible, con el que se evita el gasto innecesario de agua y energía.

Av. Ferreria, 73-75 – Pol.ind.La
Ferreria, 08110, Montcada I Reixac
Teléfono: 935 641 094
www.standardhidraulica.com

PUBLICITAT

L'Informatiu Arquitectes construcció Cultura Història Monument

La ruïna és bella

Acceptar la ruïna és acceptar el procés natural de la vida de totes les coses. Netejar, mantenir, conservar i restaurar, són processos que posterguen l’imminent estat de ruïna.

Escrit per i -

Per què la contemplació d’una ruïna ens produeix esglai, temor, però al mateix temps plaer? Existeix quelcom en les imatges de la destrucció que suscita en nosaltres una experiència estètica? La transformació simbòlica del desastre i la tragèdia en un objecte assimilable culturalment, fan que la tragèdia i el desastre adquireixin categoria estètica.
Hi ha quelcom sempre present a les ruïnes i és el sentiment de melangia. Durero ens presenta un àngel envoltat d’objectes enigmàtics.
Els observa i, tal i com indica l’epígraf “Melencolia” situat a la part superior del gravat, una sensació de melangia domina la imatge i l’àngel, davant la incomprensió de tots aquests objectes, sent una sensació de buidor, desesperança, mort i, sobretot, incomprensió. Aquests deserts de contingut, vestigis dels quals ignorem el seu significat són les restes de quelcom que no acabem d’ entendre. Quelcom que en algun moment fou i estigué ple de significat. El fet d’expressar-se com a fragments sense una línia argumental comprensible fa que esdevinguin, al mateix temps, espais per a la fantasia i la imaginació.

Melangia, gravat de Durero.

Palaus deshabitats, teatres abandonats, castells buits,… vestigis d’un passat que ens suggereixen un esplendor d’ahir, un espectacle ple d’incògnites i misteri.

L’Institut d’Estudis Catalans defineix la ruïna com a: restes d’un o més edificis arruïnats o també com a procés: fet de caure, de desfer-se, una construcció. Aquesta descripció, almenys això em sembla, no aporta en cap moment una idea de totes les sensacions estètiques i històriques que la ruïna comporta, una definició un pèl sòbria.

L’esplendor de la ruïna

L’interès per les mostres de la decadència ha estat constant a la cultura d’Occident, des del Renaixement fins a l’actualitat. Arquitectes i pintors del Renaixement van redescobrir la magnificència i saviesa que encara oferien les ruïnes a tots aquells a qui encara eren capaços de reconèixer-les. Fou aleshores, en el s. XVI, quan es començaren a representar tots aquests fragments d’elements clàssics, sovint representant-se com a elements pagans en decadència dins de narracions religioses en escenaris cristians: això podria interpretar-se com a la derrota i fugacitat de l’imperi pagà.

En el període Barroc, la ruïna inundà també la poesia i l’escultura. Fins aleshores, gairebé sempre eren romanes i s’ubicaven a la natura com a emblema de petitesa i mort. El Barroc potencià la idea de ruïna bucòlica.

La natura que neix d’entre les pedres i s’enfila per columnes i abraça els fragments arquitectònics, representa la dialèctica entre cultura i natura, entre el món de la raó i el de la sensibilitat. Amb els seus gravats, Piranesi inaugurà en certa manera una visió força jupiteriana, generant un antecedent clau del que seria la mirada romàntica de les ruïnes.

A la Il·lustració, la ruïna va perdre la seva funció simbòlica per a suscitar certa tristor i suggerir la fragilitat de l’home que camina vers l’oblit envers la immesurable natura i la porta d’entrada al pensament romàntic.

Al Romanticisme es reivindicà de nou la ruïna, rendint homenatge a les pedres plenes de fongs, les voltes esfondrades, etc. Ja no és la bellesa clàssica, sinó el sublim romàntic allò que es representarà, principalment en pintura, a través de les ruïnes com a medis idonis per a expressar les preocupacions modernes de l’home.

Serà una època obsessionada amb la natura i la incomprensió del passat. La legitimitat de la conservació de les ruïnes com a tals radica, per a autors com Ruskin o Riegl, en atorgar-li la tasca de testimoni mutilat, però encara reconeixedora d’una obra. Ruskin defensava la bellesa (així com la vellesa) de la ruïna, per a qui la idea d’edifici s’equipara a la d’un ésser viu: neix, viu i mor. Restaurar un monument seria per a ell, destruir- lo i només admetia la conservació que evités la ruïna total.

Acceptar la ruïna és acceptar el procés natural de la vida de totes les coses. La descomposició natural és tan sols l’inevitable camí que hem de seguir; netejar, mantenir, conservar i restaurar, són només processos que posterguen l’imminent estat de ruïna. Sota aquesta visió, la ruïna se’ns presenta com a monument accidental, no planificat. Un monument que celebra l’efimeritat del poder de l’home i l’etern retorn de la natura. Un esfondrament i un aixecament; morir i renéixer; l’acceptació de la idea de desordre i deteriorament natural; entropia .

Imatge actual d’esplendor perdut a Detroit. Fotografia de Francesc Romero, arquitecte.

Ruïnes sense esplendor: la ruïna espectacle

Al segle XX, i sobretot a través del cinema, la ruïna es convertí en testimoni del nostre poder destructor i la nostra decadència moral. Pel·lícules com Apocalypse Now, Ciutadà Kane, El dia després de demà o Alemània, any zero en són una mostra.

Un exemple d’esplendor arruïnat seria el cas de Detroit. El seu pas de capital mundial de l’automòbil a ciutat fantasma ha colpit a mig món. Actualment té 78.000 edificis abandonats, un 40% de l’enllumenat públic en desús i ha perdut un milió d’habitants en els darrers 60 anys. És una clara metàfora de la fi del progrés contemporani i de la ruïna que genera. Ara, Estats Units, un país encara amb poques petjades del passat, també té ruïnes. Ruïnes que parlen de millors temps.

Dominion Heights, 140 vivendes sense urbanització a Estepona.

Ruïnes de falç esplendor

Les darreres dècades, després de la gran febre per construir complexes turístics, blocs residencials, urbanitzacions, i un llarg etcètera… ens han deixat paisatges arruïnats, i molt. Però els testimonis, en aquest cas, són ben diferent. Són les ruïnes modernes, el resultat del lucre i del capitalisme més ferotge. Restes de quelcom que ni tan sols ha arribat a “ser”, ni tan sols ha gaudit de l’esplendor de lo nou, són restes de l’inacabat: imatges d’inquietant bellesa, però testimonis, al mateix temps, de l’esperpent humà més denigrant i més buit.

Apropar-nos als problemes de l’arquitectura des de l’àmbit de l’art ens recorda que existeixen poques expressions arquitectòniques que no hagin estat precedides per una revolució artística i, per tant, ens és una eina valuosa d’anàlisi.

Però veient aquestes imatges em plantejo de nou com és possible que la ruïna, aterrant testimoni del poder devastador del temps o de la capacitat destructora de l’home, ens produeixi plaer contemplar-la?

Per què aquesta perversa satisfacció que embelleix l’horror? Potser la resposta es troba en els sis segles on l’art l’ha dignificat i representat amb gran admiració i elogis. És possible que sigui aquesta la raó de la incompressible bellesa que ens provoca la tragèdia.

En una societat on la joventut, lo nou, la bellesa harmònica i la salut són valors centrals, la decadència, el desgast o les cicatrius ens són atractives: “la ruïna és bella”.

En aquest quadre de Paul Klee, tal i com interpretà Walter Benjamin, es veu un àngel (l’àngel de la Història) allunyant-se de quelcom a què està clavant la mirada. Està veient una catàstrofe on s’acumulen ruïnes allà on nosaltres percebem la cadena d’esdeveniments de la història. Una tempesta (el progrés) l’arrossega cap el futur a on ell intenta donar l’esquena mentre mira el cúmul de ruïnes.

Meliora speramus; cineribus resurget (esperem temps millors, ressorgirem de les cendres).

Ruïnes que no ho són però que són una ruïna

Josep Olivé

Plaza Hotel , © Yves Marchand
et Romain Meffre, The Ruins

Les ruïnes que descriu de la Cristina Arribas, en l’article de les pàgines anteriors, són ruïnes modernes però ja han estat usades –com sol passar amb les ruïnes– que venen de l’altre banda de l’Atlàntic, dels Estats Units, i són fruit de la cultura genuïnament americana de l’usar i tirar. En canvi, les ruïnes de les que ara parlarem, no han estat mai acabades, són a l’Estat espanyol i quasi totes, a les nostres ribes de l’Atlàntic i sobretot del Mediterrani.

De les ruïnes americanes, la més extrema, la més impressionant, la més sublim –com diu Cristina Arribas– és la ruïna de la que fou capital mundial de l’automòbil als anys 50 i 60. Una ciutat sencera, Detroit, ja inservible, atès que ja no hi ha indústria ni treballadors que la serveixin ni la visquin (1). La seva decadència és tan gran que no és rendible ni enderrocar-la. En un llibre publicat per Yves Marchand y Romain Meffre (2) podreu copsar fins a quin punt – inimaginable per a un europeu– la ruïna econòmica de Detroit ha arribat a afectar a una ciutat que, malgrat tot, lluita per sobreviure. Barris sencers d’habitatges unifamiliars, amb la

Típica construcció en fusta americana, abandonats i derruïts, amb les llates podrint-se o desornant-se en un jardí abandonat, grans mansions amb un encant arquitectònic innegable, amb torrasses de teula plana enfonsats i porxos i balustres caient a trossos; edificis públics com sales de concerts, teatres o estacions, immenses, fantasmals, buides de persones i de vida encara que amb els seus rastres i restes permanents i decadents… és millor veure’n les imatges que el que se’n pugui explicar.

Detroit és la més impressionant però no és l’única, ni molt menys, ciutat amb zones ruïnoses i abandonades. A Los Ángeles (3) i a moltes altres ciutats de tot EEUU hi ha edificis o barris sencers en estat de ruïna funcional, social o econòmica. Tant és així que hi ha professionals dedicats a la gestió i l’enderroc d’aquests teixits que han quedat obsolets perquè no segueixin sent un problema després de morts. No és el cas de la magnífica Detroit que ha arribat a una categoria superior i que, potser, podria plantejar-se de conservar-la tal com està (al menys durant un temps) com una estranya expressió d’art –o com a mínim– de plaer estètic, encara que sigui decadent i depriment, i que ens dolgui als qui ens dediquem a crear arquitectura i ciutat.

Paisatges ruïnosos sense estrenar

No sé si els americans- ni encara menys els europeus- poden entendre el que ha passat aquests últims anys a Espanya, on les ruïnes, la majoria, ho són sense estrenar (4), fruit d’un canvi sobtat de les condicions econòmiques. Un canvi brutal però no pas imprevist sinó anunciat i denunciat durant anys. L’únic que ningú sabia era quan passaria. És la ruïna de la cobdícia i de l’afany d’ enriquiment desmesurat i immediat, la de l’especulació per tal d’aconseguir-ho, la de la manca absoluta de planificació i de professionalitat, de força dels qui ho tiraven endavant, i la de la impotència de l’Estat i del país per tal d’evitar-la, encara que fos anunciat.

Hi ha urbanitzacions en llocs desèrtics i remots, sense cap condició urbana

Algunes d’aquestes ruïnes es mostren al llibre de Julia Schulz-Dornburg – paisatges imponents per la seva envergadura però molt més crus i molt menys atractius que els de Detroit, ja que no tenen la pàtina del temps i d’un ús ja passat i caducat, però lògic. Una tristesa sense gaire bellesa, a causa del seu origen mesquí.

En les fotos i plànols del llibre se sent la desmesura no només del fenomen que les ha convertit en ruïnes, que també, sinó sobretot la de la pròpia –i única– idea que les va portar a ser construïdes: aixecar el màxim possible d’edificacions perquè es vendrien segur. Ni al venedor ni al comprador els importava gaire si eren adequades ni necessàries aquelles construccions; el futur no importava. Per això hi ha urbanitzacions en llocs desèrtics i remots, sense cap condició urbana, o eixamples que tripliquen en superfície i en nombre d’habitants (previstos) els del poblet al que s’arramben sense cap pietat i sense deixar cap possibilitat de supervivència al teixit social i humà preexistent.

Només dues de les ruïnes que es presenten al llibre són a Catalunya, però això només ens ha de fer sentir afortunats i no orgullosos, perquè hi ha moltes ruïnes al nostre país que no són plasmades al llibre. Algunes, per sort, només son als papers, quan el darrer govern de la Generalitat d’abans de la crisi va planificar eixamples de dimensió totalment desproporcionada a diversos municipis de Catalunya, justificats per lluitar (de forma errònia, al meu parer) contra l’especulació immobiliària. Afortunadament la crisi va parar aquests projectes i es varen salvar pobles com Sant Celoni, per exemple. D’altres son ruïnes funcionals (o socials) i intermitents: es desperten els caps de setmana però s’enfonsen en la solitud més inquietant –sobretot per als qui sí viuen al poble durant els dies laborables–.


En tercer lloc, hi ha ruïnes autèntiques, víctimes de la crisi, mai fetes servir encastades en tots els pai- satges urbans de Catalunya, més petites i, per tant, menys visibles i espectaculars que les publicades al llibre de Julia Schulz-Dornburg, però que han por- tat a la ruïna a tantes empreses i persones que, si les sumes, en conjunt, són també un drama nacional. I finalment, no podem oblidar la ruïna econòmica, urbanística i ecològica (i també social, al meu parer) que representen moltes urbanitzacions de les que s’estenen infinitament per el boscos i turons del nostre país. Unes urbanitzacions sovint no ocupades completament, devoradores de territori, molt poc eficients quant a mobilitat i serveis, i que porten a la ruïna econòmica a molts municipis de Catalunya al no poder (o voler) repercutir sobre els seus pocs habitants, la gran despesa de manteniment de paviments, enllumenats, clavegueres, etc, que comporten.

S’enderrocaran aquestes ruïnes urbanes o edificades, com s’ha fet al Club Mediterranée de Cap de Creus, o com s’està fent a Irlanda amb promocions invendibles? Necessitarà el nostre país de professionals de l’enderroc a gran escala?

No ho sembla pas, de moment. Potser algun dia es convertiran en ruïnes dignes o seran recuperats per a l’ús al que foren destinats. Espero que, almenys, els que són delictes ecològics, urbans o socials, com és el cas de l’hotel de Carboneras siguin enderrocats aviat i de la forma el més respectuosa possible.

Notes:

No confondre aquesta ruïna amb el fenomen especulatiu que ha ende- rrocat o deformat edificis de gran vàlua històrica en un país com EEUU, tan assedegat de passat i on la cultura i l’art són molt importants, protegits i res- pectats… a no ser que hi hagi interessos immobiliaris pel mig.

Yves Marchand i Romain Meffre: Las ruinas de Detroit és un llibre de foto- grafies sobre la decadència de la ciutat de Detroit.

The Observer: Detroit in ruins: the photographs of Yves Marchand and Romain Meffre.

BBC: http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2011/01/110107_galeria_fotos_rui- nas_detroit_vh.shtml

El Pais: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/12/30/actuali- dad/1356898903_122798.html

The Guardian: http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2011/jan/02/detroit- ruins-marchand-meffre-photographs-ohagan

Facebook: http://www.facebook.com/pages/Yves-Marchand-Romain-Meffre- Photography/177668655598539#!/photo.php?fbid=177674615597943&set=a. 177668855598519.46548.177668655598539&type=1&theater

Com es veu a la pel·lícula Buscando un beso a medianoche del director Alex Haldridge, de l’any 2007

No confondre aquestes ruïnes amb les ruïnes, que també existeixen,   de molts barris antics de les ciutats històriques, aquestes ruïnes, no menys preocupants, sí tenen història i també tenen voluntat política, amb els Plans de Barris, de ser rescatats de la ruïna, al contrari del que passa als EEUU.

Julia Schulz-Dornburg: Ruïnes modernes. Una topografia de lucre.

Editorial Àmbit Servicios Editoriales

El problema de les urbanitzacions no és fruit de la darrera bombolla immobiliària –sinó que ja ve dels anys 60 i 70 –el que demostra que aquest país no aprèn dels errors, i motiu pel qual s’haurien de posar mesures per impedir que torni a passar- Ens consta, per exemple que, als anys 80, la Diputació de Barcelona va fer un estudi per reduir la zona urbana de moltes urbanitzacions properes a parcs naturals, sense tenir informació de si es varen enderrocar vials o construccions en aquell moment. Però encara ara n’hi ha força d’urbanitzacions d’aquella època que podríem anomenar zom- bies, poc ocupades, sense serveis i que viuen en un limbe legal o totalment il·legals en el pitjor dels casos.

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectos Caateeb calidad del aire contaminantes ozono pozo canadiense Recuperador de calor Tecnologia ventilación cruzada ventilación híbrida ventilación mecánica

La calidad del aire en los edificios de viviendas

En la actualidad se constata que la contaminación del aire interior de los edificios es la causa de múltiples problemas de salud.

Escrit per -

Los seres vivos utilizamos el aire para obtener la energía que necesitamos para mantenernos vivos, poniéndonos en contacto directo con el ambiente que nos rodea de forma directa y permanente. Es por ello que el aire, conjuntamente con la presencia de agua, es uno de los elementos fundamentales para que pueda existir vida en nuestro planeta y este debe tener un adecuado estándar de calidad, con una buena relación de gases, lo más libres de contaminantes posible. Esta relación de gases está compuesta principalmente por nitrógeno y oxígeno y en menor medida por otros gases como son: el argón, el vapor de agua, el dióxido de carbono, el metano, el óxido nitroso, el ozono y otros, pudiendo almacenar algunos contaminantes suspendidos, como polvo, polen, compuestos orgánicos volátiles, bacterias, virus, ácaros, hongos, humo, etc.

Algunos de estos contaminantes tienen la capacidad de causar enfermedades respiratorias, cardíacas o daños en otros órganos del cuerpo humano, ya que utilizamos el aire en los pulmones para la oxigenación de la sangre y ésta circula después por todo el organismo, distribuyendo oxígeno y nutrientes a los diferentes tejidos del cuerpo.

Un poco de historia

Esto hace que tengamos preocupación por conseguir un aire limpio, siendo una inquietud compartida por científicos y organismos internacionales de la salud actuales, y también lo ha sido a lo largo de la historia. En la antigua Roma, el médico griego Galeno (129-210 / 216 dC), ya expuso estos conceptos en una síntesis médica conocida como galenismo, en la que se establece entre otras cosas que es esencial mantener o buscar la pureza del aire (el “buen aire”), proponiendo si era necesario la utilización de perfumes, fumigaciones, etc.

Por otro lado, el aire impuro o corrupto (el “mal aire”) fue considerado por Gale como la causa segura de patologías, sobre todo de carácter epidémico o infeccioso. Esta inquietud también fue expuesta por Florence Nightingale (1820-1910), considerada la madre de la enfermería moderna, la que describió la importancia de la ventilación en sus Notas sobre enfermería, que conjuntamente con la temperatura, la iluminación, la dieta, la higiene y el ruido eran la base para lograr un entorno saludable. Florence Nightingale instruía sus enfermeras para que el aire fuera adecuado y periódicamente renovado, considerándolo de vital importancia para lograr la recuperación de los pacientes o perjudicial cuando era insuficiente haciéndolos enfermar aún más.

Estos planteamientos higienistas condicionaron el diseño arquitectónico de los edificios del siglo XX, mediante tipologías constructivas que incluían patios interiores que permitían disponer de aberturas para facilitar la ventilación cruzada, así como la incorporación de patios y conductos para ventilar los baños interiores, que hicieron mejorar la habitabilidad de las viviendas.

En la actualidad se constata de nuevo que la contaminación del aire interior de los edificios es la causa de múltiples problemas de salud que pueden abarcar desde una simple fatiga o molestia, hasta síntomas compatibles con alergias, infecciones, que en algunos casos pueden llegar a desencadenar importantes enfermedades como el cáncer, si se respiran partículas minerales de silicato, de asbesto o se está en contacto con el gas radiactivo como el gas radón presente en algunos tipos de suelos.

Contaminación del aire interior de los edificios

En algunos casos, estos problemas de salud son complejos de diagnosticar, debido a que hay grupos heterogéneos de contaminantes en el aire que dificultan el estudio etiológico para determinar con certeza la relación causal y en otros, las causas son fruto de una combinación o cóctel de contaminantes. Sin embargo, se ha constatado que hay edificios en que sus usuarios presentan un conjunto de síntomas, originados o estimuladas por la contaminación del aire y que la Organización Mundial de la Salud -OMS- ha definido como ” síndrome del edificio enfermo “. Esto es especialmente importante porque tal y como advierte la misma OMS- la población de las ciudades pasa entre un 80% y un 90% del tiempo en el interior de los edificios.

Fig. 2 Síntomas del síndrome del edificio enfermo

Por otro lado, el aire atmosférico exterior que se utiliza para la ventilación de los edificios puede presentar unas elevadas concentraciones de polución. Esta contaminación del aire atmosférico se inició de forma lenta y progresiva con la revolución industrial y hoy, en algunas zonas urbanas, presenta una situación bastante crítica. Su existencia se debe principalmente a los procesos de combustión, que conllevan la emisión de monóxido de carbono, óxidos de nitrógeno, cenizas e hidrocarburos no combustionados. Cuando esta polución presenta unas elevadas concentraciones puede ocasionar problemas en la salud y lamentables efectos en el medio ambiente, como es el calentamiento global debido al aumento de los gases de efecto invernadero.

A su vez e intrínsecamente relacionado, los edificios deben permitir cubrir sus necesidades térmicas con una baja demanda energética, lo que exige edificios herméticos que eviten pérdidas térmicas por infiltraciones y un uso muy eficiente de la energía utilizada para la climatización, siendo esto contradictorio con la ventilación natural, ya que ésta expulsa flujos de aire viciado en buenas condiciones térmicas para otros flujos de aire nuevo que necesitan ser acondicionado climáticamente, no siendo esto asumible energéticamente y económicamente por una sociedad que requiere una mejor eficiencia de los recursos .

Todos estos aspectos energéticos, medioambientales y de salud, conjuntamente con la necesidad de disponer de un buen confort interior en las viviendas, sin malos olores ni humedades por condensación, ha comportado que se desarrollen normativas específicas en cada país para garantizar una buena calidad del aire interior en los edificios. En España el marco normativo actual que lo regula es el Código Técnico de la Edificación -CTE- (2006) y el Reglamento de Instalaciones Térmicas en los Edificios -RITE- (2007).

En el CTE se desarrollan las exigencias básicas de calidad que deben cumplir los edificios y en el que se establece que: “los edificios dispondrán de medios para que sus recintos se puedan ventilar adecuadamente, eliminando los contaminantes que se producen de forma habitual durante el uso normal de los edificios, de forma que se aporte un caudal suficiente de aire exterior y se garantice la extracción y expulsión del aire viciado por los contaminantes “.

El cumplimiento de esta exigencia básica se desarrolla en el documento básico DB HS-3 Calidad del Aire Interior, siendo su ámbito de aplicación los edificios de viviendas, los almacenes de residuos, los trasteros, los aparcamientos y garajes; y, en los edificios de cualquier otro uso. Para el resto de edificios es de aplicación el Reglamento de Instalaciones Térmicas de los Edificios -RITE-.

Tipo de ventilación del aire del interior

Para la renovación general del aire interior de las viviendas se ha utilizado tradicionalmente la ventilación natural y en menor medida la ventilación mecánica que se ha utilizado para extraer vahos de cocinas, aire húmedo de baños interiores y aire viciado de aparcamientos, garajes y trasteros ubicados en planta bajo rasante del edificio, etc …

La ventilación natural puede ser de tres formas, siendo la ventilación unilateral y la ventilación cruzada la que se utiliza en la renovación horizontal y la ventilación por tiro térmico la que se utiliza para la extracción vertical a través de conductos.

La ventilación unilateral se produce por la diferencia de presión y temperatura a través de los huecos e infiltraciones de la envolvente, que pone en contacto el interior con el exterior. Cuando la presión del aire es superior en algunos de los dos lados del cierre, se genera un flujo por el que circula de la zona con mayor presión en la zona con menor presión. Este sistema es el que se acciona cuando abrimos cualquier ventana del cerramiento exterior de una vivienda o la existente por las infiltraciones en la envolvente del edificio. Por otra parte, cuando el aire se calienta tiende a ascender, generando una circulación en forma de remolino cercana a la apertura, utilizando este efecto para renovar el aire en las salas de calderas y en las cocinas que utilizan combustibles de gas, instalándose para ello las típicas rejillas de ventilación inferior y superior.

La ventilación cruzada se origina cuando se activa la circulación de un flujo de aire entre una entrada y una salida ubicadas en cierres opuestos de la envolvente y se activa por la diferencia de presión, generándose una presión positiva a la entrada y una presión negativa en la salida. Esta es la típica ventilación que se pone en funcionamiento cuando abrimos ventanas en paramentos opuestos de una vivienda, siendo un tipo de renovación de aire puntual, que debe ser accionada por el usuario y esto no siempre se cumple por el hecho de que una parte importante de la población no tiene asimilados estos hábitos, tal como pone de manifiesto la presencia de mohos y hongos relacionados con un exceso de humedad relativa del aire en algunas viviendas. A todo esto tampoco ayuda el modelo urbanístico, los horarios laborales y las estructuras familiares de una parte importante de la población, donde trabajan los dos cónyuges de la familia, con centros de trabajo alejados de su hogar, lo que conlleva que haya ciudades y barrios dormitorios donde los usuarios no disponen del tiempo suficiente para poder realizar las tareas periódicas de ventilación natural cruzada.

Fig. 3 Falta de funcionamiento de un conducto de ventilación por tiro térmico

La ventilación por tiro térmico a través de conductos verticales es lo que se acciona por la diferencia de densidades del aire que origina la variación de temperatura y del contenido de humedad: el aire caliente pesa menos que el frío y el húmedo menos que el seco, generando un movimiento que provoca su desplazamiento. Este es el sistema de extracción utilizado en los hogares de fuego y por los conductos tipo “shunt”, que también utilizan el efecto Venturi en los sombreros estáticos situados en la coronación exterior de los conductos para generar una depresión y aspirar el aire de la interior del conducto. Este sistema presenta el inconveniente de que no funciona en los días que meteorológicamente existe inversión térmica, ni en los días que la circulación de aire exterior es insuficiente para provocar la aspiración. Cuando esto ocurre de forma prolongada en el tiempo pueden aparecer humedades por condensación en el interior de las viviendas y transmisiones de aire entre diferentes viviendas del edificio que pueden ir acompañados de malos olores, siendo este el desencadenante de quejas y reclamaciones por mala ventilación en algunos de los edificios residenciales existentes.

Finalmente, y desde un punto de vista de ahorro energético la ventilación natural, utilizada tradicionalmente, no está considerada un sistema eficiente y es por eso que no se considera un sistema general de ventilación en el Código Técnico de la Edificación -CTE -, siendo considerado un sistema complementario. Los sistemas generales de ventilación para las viviendas que se recogen en el documento básico DB HS-3 del CTE son: la ventilación híbrida o la ventilación mecánica.

ventilación híbrida

Fig. 4.- Ventilación híbrida

La ventilación híbrida es la que utiliza la ventilación natural cuando las condiciones de presión y temperatura ambientales son favorables y la extracción mecánica cuando las condiciones meteorológicas son desfavorables.

Este tipo de ventilación de simple flujo funciona por depresión, ya que extrae el aire provocando una depresión en el interior de la vivienda respecto la presión atmosférica, aspirando el aire del exterior a través de las aberturas de admisión y de las infiltraciones que haya en la envolvente y extrae el aire por tiro térmico a través de los conductos o mediante un aspirador mecánico, cuando las condiciones ambientales no son favorables.

Para que funcione correctamente debe instalarse la admisión del aire en los cerramientos exteriores de los locales secos de la vivienda (comedores, dormitorios, salas de estar) y la extracción en locales húmedos (baños y cocinas). De esta forma se genera una circulación del flujo de aire a través de las particiones interiores de la vivienda, creando un desplazamiento que evita la diseminación del aire más húmedo y viciado en las dependencias más secas de la vivienda. Es importante que las aberturas de admisión en el cierre exterior impidan la entrada de contaminantes externos y de insectos, debiendo instalar elementos y soluciones técnicas que permitan un buen drenaje del agua de lluvia, impidiendo su entrada.

Fig. 5.- Ventilació híbrida

Este tipo de instalación es de fácil ejecución y aconsejable en los edificios donde no es un requisito necesario tener que obtener un alto grado de ahorro energético, ya que el sistema no dispone de un control de flujos, ni un intercambio de energía entre la admisión y la expulsión del aire. Su instalación requiere de poca inversión económica en mantenimiento y permiten garantizar los caudales de aire necesarios, pero puede causar una pérdida de confort debido a la diferencia de temperaturas, el movimiento, la velocidad y el ruido del aire.

Otra instalación híbrida más compleja puede incorporar conductas y sensores de humedad o de CO2 de forma individualizada a cada sala de la vivienda, permitiendo la circulación del flujo del aire sin tener en cuenta las particiones interiores y renovar sólo el aire que es estrictamente necesario.

Ventilación mecánica

Fig. 7.- Ventilación mecánica
Fig. 6. – Ventilació híbrida con conductos

La ventilación mecánica es la que se produce por el funcionamiento de equipos electromecánicos dispuestos al efecto y puede ser con admisión mecánica y con extracción mecánica o equilibrada.

Este tipo de instalación tiene la posibilidad de poder controlar los flujos de admisión y expulsión del aire de forma continua mediante un accionamiento programado por el usuario y sin que sea necesario su intervención de forma activa, lo que permite que haya una ventilación constante y obtener ahorros en los consumos de climatización. Al realizar una renovación constante es importante que la instalación incorpore filtros de aire en la admisión para impedir la entrada de contaminantes exteriores en el interior de la vivienda. Este tipo de ventilación se la conoce como ventilación mecánica controlada – VMC- y puede ser de simple flujo autorregulable, de simple flujo hidroregulable o de doble flujo.

La diferencia entre los dos tipos de ventilación mecánica controlada de simple flujo se basa en el sistema utilizado para modificar de forma automática la superficie de paso en la admisión y en la extracción del aire. En las autorregulables se realiza esta regulación en función de la presión a la que está sometida y en las hidroregulables se realiza en función de la humedad existente en el interior de la vivienda.

Fig. 8.- Recuperador de calor

Por otra parte, la ventilación mecánica controlada de doble flujo es generalmente centralizada, en un equipo que incorpora un sistema de recuperador de calor, que permite mejorar el confort y el ahorro energético intercambiando energía entre el aire interior climatizado que se extrae y el aire exterior sin climatizar que se introduce a la vivienda. El recuperador de calor hace que este tipo de ventilación sea el sistema más eficiente, ya que permite obtener el máximo ahorro en consumo de energía, garantizando la temperatura y la humedad adecuadas. Esto es especialmente importante porque la calefacción y la refrigeración son el consumo de energía más importante de los edificios, lo que nos da una idea del gran potencial de ahorro que hay en las instalaciones de ventilación y las ventajas energéticas que aportan los edificios más sostenibles energéticamente.

Para conseguir mejorar la eficiencia de la instalación se puede incluir la producción necesaria de energía eléctrica con fuentes renovables y / o sistemas de preclimatización y conservación de la energía como son el pozo canadiense o la geotermia.

Fig. 9.- Pozo canadiense
Fig. 10.- Ventilación mecánica controlada de doble flujo

Técnicamente la ventilación mecánica es más compleja que la híbrida y por tanto tiene un coste económico más elevado, requiriendo también de un mayor mantenimiento. La ventilación mecánica controlada de doble flujo es la más compleja de todas ellas y la que requiere mayor inversión económica, pero es la que aporta un mayor ahorro de energía con un óptimo confort en términos de calidad de aire e insonorización. Por otra parte, la ventilación mecánica controlada higrorregulable proporciona una buena relación de ganancia térmica y de inversión económica para que el sistema se adapta a las necesidades de ventilación de cada momento. Finalmente, la ventilación mecánica controlada autorregulable es la que aporta una óptima calidad del aire con una menor inversión.

Sea cual sea el tipo de ventilación elegida se requiere que en las cocinas se utilice un sistema mecánico adicional de ventilación con extracción mecánica para expulsar los vapores y los contaminantes de la cocción, en la que se utiliza un extractor conectado a un conducto de extracción independiente a los utilizados para la ventilación general de la vivienda y que no se puede utilizar para la extracción de aire de locales de otro uso. Cuando este conducto es compartido por varios extractores, es necesario que cada uno de los conductos deba estar dotado de una válvula automática que sólo mantenga abierta su conexión con el conducto cuando esté funcionando o de cualquier otro sistema antirretorno, para evitar la transmisión entre viviendas del edificio.

Componentes de una ventilación mecánica controlada de doble flujo

Los componentes básicos de una instalación de ventilación mecánica controlada -VMC- de doble flujo son: el recuperador de calor, la caja de distribución y los conductos de impulsión en las salas secas y las de extracción en las salas húmedas.

Fig. 11.- Componentes básicos de una ventilación mecánica controlada de doble flujo

Para conseguir un buen rendimiento de una instalación de ventilación mecánica se requiere de un correcto dimensionamiento de los caudales que permita lograr un equilibrio entre el volumen impulsado y el extraído.

La distribución de los conductos puede ser lineal o en estrella. Generalmente la distribución lineal se realiza en acero galvanizado y tiene la ventaja de que se utiliza menos material para su instalación, pero el inconveniente que puede transmitir el ruido entre las diferentes salas de la vivienda y por ello se debe instalar aisladores acústicos.

Fig. 12.- Distribución lineal

En la distribución en estrella utiliza conductos independientes, entre la caja de distribución y cada sala de la vivienda, lo que conlleva un mayor consumo de material. Habitualmente son de polietileno de alta densidad. En este tipo de distribución, los conductos son en general de la misma sección y no existe la posibilidad de que haya transmisiones acústicas entre las diferentes dependencias de las viviendas.

Fig. 13.- Distribución en estrella

También existe la posibilidad de utilizar el sistema de doble flujo mediante equipos individuales para la admisión y la extracción de aire. Su instalación es técnicamente más sencilla porque se evita la instalación de conductos, pero requiere la realización de aberturas exteriores, lo que complica su implantación en edificios existentes debido a la modificación y el impacto visual que se produce en la fachada y en el paisaje urbano de la ciudad donde se ubique el edificio.

Fig. 14.- Equipos individuales

El futuro inmediato

Los sistemas de ventilación mecánica de doble flujo son indispensables cuando se quiere construir edificios pasivos o edificios en los que se quiere conseguir un alto grado de ahorro energético En este sentido se debe tener presente que la Directiva 2010/31 / UE promueve que haya cambios normativos en los diferentes países de la UE para que a partir del 31 de diciembre de 2018 todos los edificios de nueva construcción que sean ocupados o sean propiedad de autoridades públicas deben ser edificios de Energía Casi Nula -EECN- (del inglés Nearly Zero Energy Building -nZEB-) ya partir del 31 de diciembre de 2020 para todo el resto de edificios de nueva construcción de propiedad privada y por lo tanto también será aplicable a todos los edificios de viviendas de nueva construcción.

La implantación en España de esta Directiva se realizó a través de una modificación del Documento Básico DB HE Ahorro de energía del CTE, que utilizará un sistema mediante indicadores, según los criterios establecidos en la norma EN ISO 52000-1. Esta modificación inició los trámites de audiencia e información pública, el pasado 29 de junio de 2018 y se prevé su publicación durante el año 2019.

Esta modificación normativa afectará a los edificios de nueva construcción y los que sean objeto de una gran rehabilitación, sin embargo, la mayor parte de la población vivimos en edificios de viviendas que no han sido construidos con los criterios de la actual CTE, ni incorporan los criterios NZEB que serán obligatorios a partir del año 2020. Es evidente que si se quiere conseguir un efecto real será necesario desplegar estas obligaciones en los edificios existentes y seguro esto ocurrirá en las renovaciones de las directivas, si quieren conseguir los objetivos medioambientales que se han marcado y que ha suscrito la Unión Europea y cada uno de los Estados que son miembros.

En este sentido y según los últimos datos estadísticos publicados, sólo el 4,59% de las 25.382.415 viviendas que hay en España, han sido construidos de acuerdo al CTE (2006), y de éstos desconocemos cuántos cumplirán con los requisitos NZEB, por lo que se abre un gran mercado para la rehabilitación energética de viviendas existentes para conseguir edificios pasivos, donde las instalaciones de ventilación son indispensables para permitir una renovación del aire eficiente que permita el reemplazo del aire viciado interior de manera gradual y continua, diluyendo los contaminantes que se producen de forma habitual por el uso de la vivienda, como son la humedad y el CO2 generados por el metabolismo de las personas en la realización de sus actividades, como la higiene, el lavado y el secado de ropa, así como otros producidos también de forma habitual por los productos de construcción, mobiliario y acabados de la vivienda, como son el formaldehído ureico y fenólico, etc.

Referencias

MARROT i TICÓ, Jordi. (2016). La calidad del aire interior en los edificios de viviendas. El Instalador, 546, 42-53.

Agenda de la construcción sostenible. (s.d.). http://www.csostenible.net/

PUBLICITAT

L'Informatiu Arquitectes construcció Dones Professió Visibilitat professional

Les dones, en segon pla a la construcció

Molt s’ha avançat en reconeixement i equiparació de drets i feina de les dones en l’àmbit professional. El sector de la construcció no és una excepció i la realitat és que encara avui les dones ocupen un segon terme.

Escrit per -

Molt s’ha avançat en les darreres dècades pel que fa a reconeixement i equiparació dels drets i la feina de les dones en l’àmbit professional. El sector de la construcció no és una excepció però, sent un camp tan tradicionalment masculí, trobar-hi dones treballant és encara estrany i, en molts casos, menystingut, fins i tot quan parlem de tasques de responsabilitat que requereixen una gran formació i on treballen, suposadament, persones amb una especial sensibilitat i cultura.

La realitat és que encara avui les dones ocupen un segon terme. Això és, si més no, el que van confirmar les desenes de dones (pocs homes a la sala, quan haurien de ser ells els principals oients) que l’aparelladora Anna Ortega va participar en el debat organitzat per la Intercol·legial van prendre part a l’acte El rol de les dones professionals, organitzat per la comissió de dones de la Intercol·legial, que compta amb representació del Caateeb i celebrat a mitjans d’octubre a la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COaC).

Comissió de dones

Moderat per la responsable de la demarcació, Sandra Bestraten,  en la presentació explicà que aquesta comissió és jove, ja que va néixer fa poc més d’un any i representa més de 100.000 dones professionals col·legiades. El grup de dones està integrat per una cinquantena i una de les primeres iniciatives que ha dut a terme (en prepara moltes per als propers mesos) és la redacció del Decàleg per l’equitat de gènere en l’àmbit dels col·legis professionals de Catalunya; el document fa referència a aquest desig d’equitat en el camp laboral, formatiu, organitzatiu, de comunicació… Bestraten va fer esment especial al punt 7 del catàleg sobre Visibilitat col·legial i professional, en què s’apunta que “la imatge pública del Col·legi ha d’implementar paritàriament la visibilització de les dones al món professional”.

Precisament, fer més presents les dones professionals, i en concret a les arquitectes, era l’objectiu d’enguany del festival 48H Open House Barcelona tot coincidint amb el desè aniversari del seu desembarcament a Barcelona. En va parlar una de les tres arquitectes impulsores d’aquest festival de l’arquitectura a Barcelona i l’Àrea Metropolitana, Elisenda Bonet. És un festival que va néixer a Londres el 1992, que es va anar estenent per altres ciutats d’arnreu del món i que, durant dos dies, el 26 i 27 d’octubre, obrí al públic en general més de dos centenars d’edificis d’accés generalment restringit als seus usuaris o clients. “Ens considerem un enllaç entre el món professional i el món no professional” va dir Bonet, que destacà el paper del més d’un miler de voluntaris, majoritàriament dones (el 68 per cent) que el fan possible.

Ara, i després de retre homenatge en edicions anteriors a arquitectes de la talla de Jujol, Sagnier, Guastavino, Bohigas o el moviment Gat- PaC, entre d’altres, es va voler dedicar el desè aniversari a “naturalitzar la figura de la dona en el sector de l’arquitectura”, personalitzada en la professional anònima i poc reconeguda Pilar Casas Mur.

En els últims anys, la presència d’arquitectes autores al festival ha anat creixent, passant de les 29 del 2017 a les 31 de l’any passat i les 52 d’enguany, xifra aquesta última que representa un 21 per cent del total d’edificis participants. Aquest gran increment es deu, sobretot, a la insistència i treball de l’organització per encoratjar les autores a participar i ser visibles, cosa que no ha estat fàcil perquè és habitual que en moltes obres de despatxos mixtos el nom de la dona arquitecta participant ni tan sols figuri a l’autoria del projecte o ho faci en segon terme (malgrat la insistència, alguna arquitecta va demanar, a l’últim moment, que el seu nom tornés a segon terme perquè l’home no s’enfadés).

L’aparelladora Anna Ortega ha preparat el projecte La Constructora, amb el qual vol que hi hagi moltes més dones treballant al sector no només en projecte i direcció sinó en tot el vessant manual i d’oficis

“No tenim el seu ego”, va comentar Bonet en algun moment del debat, en el qual es va al·ludir a la reducció de dedicació professional per part de les dones perquè han d’assumir també el rol de mares i cuidadores, un rol que no solen assumir els homes, els quals, amb plena dedicació a despatxos i projectes, llueixen més.

En l’acte va participar també Anna Ortega, aparelladora amb una quinzena d’anys d’experiència al sector: cansada del tractament diferenciat per part dels homes, “d’haver de demostrar sempre que saps fer la feina, a banda de fer-la”, desgastada per ser tractada sovint com la secretària de l’arquitecte, o com la filla del client, de posar-se “a la defensiva i al seu nivell” a les obres i gairebé acostumada “a situacions que no s’han de tolerar”, decidí donar un tomb a la seva carrera perquè “s’havien de canviar les coses”. A partir del programa Construïm en femení de Barcelona Activa, que es va desenvolupar entre febrer i juliol passat, va preparar el projecte La Constructora, amb el qual vol que hi hagi moltes més dones treballant al sector (només representen un 9 per cent del mateix), no només a la part de projecte i direcció sinó en tot el vessant manual i d’oficis (pintores, paletes, fusteres, electricistes), on la seva presència és gairebé testimonial.

Construcció de dones

“La idea és intentar fer obres on la majoria de persones implicades en l’equip siguin dones; no m’he fet experta en arquitectura de gènere ni urbanisme de perspectiva, però m’he acostat a moltes dones que treballen en ofici…” Amb alguna d’elles “he tingut l’oportunitat de treballar en una obra i el clima que s’hi respirava era increïble, poder parlar de tu a tu, al mateix nivell, d’igual a igual, on cadascú sap del seu ofici i ningú no s’imposa”. Per això, va convidar les assistents a donar-se suport mutu i col·laborar.

Fer visible i fomentar la feina de les dones al ram és important, fins i tot, quan es treballa en una llar on hi ha infants, “perquè vegin treballar una arquitecta, una aparelladora, una fustera i després, si se’ls demana dibuixar una fustera, hi serà al seu imaginari perquè l’han vista i li podran posar nom”. Alhora, “que no ens enganyin”, que també poden ser a la construcció si com a infermeres som capaces de moure 80 quilos de pes per fer una cura.

El projecte d’Anna Ortega va acabar guanyant el premi de Barcelona Activa i tot just comença a fer-se real. “Estic en la fase de cercar dones per generar sinergies i col·laboracions”, explica.


Van participar en el debat Sandra Bestraten, Zaida Muxí, Anna Ortega i Elisenda Bonet
(d’esquerra a dreta)
 

Ciutat masculina

També va prendre la paraula l’arquitecta, professora de l’etSab i autora de Mujeres, casas y ciudades, Zaida Muxí, la qual reflexionà sobre el rol de cuidadores de les dones a la societat (el 70 per cent de les hores de cura són a càrrec de les dones) i, en conseqüència, sobre els diferents usos que en fan de la ciutat.

Però malgrat aquests usos diferents, el disseny i urbanisme de la ciutat no les ha tingudes en compte, com tampoc no ha tingut en compte que són les principals usuàries del transport públic (no sempre alineat amb els seus horaris de feina).

La ciutat, dècades enrere, es feia pensant de forma dual (la zona de treball i la resta ), considerant opcional, per exemple, les àrees comercials, com si anar als supermercats de la perifèria fos un acte d’oci i no una necessitat bàsica. La ciutat s’ha pensat, opina Muxí, des d’una experiència molt mínima que s’ha volgut universalitzar.

A mes, és un disseny de ciutat que augmenta les desigualtats, on les dones tenen pitjors condicions econòmiques i, en conseqüència, més dificultat per exercir els seus drets (a l’habitatge, a la formació…), per accedir al transport privat… De fet, les dones són les principals usuàries de l’autobús; en canvi, circulen menys en bicicleta perquè si s’han de fer càrrec d’algú altre és complicat i perquè a partir de certa edat els costa més físicament (per l’osteoporosi, entre altres coses).

A més, en prioritzar els carrils bici i treure espai als vianants es continua, doncs, la discriminació a la dona urbana, que camina molt més que l’home a les ciutats…

Muxí va fer un repàs a molts aspectes de la ciutat que, potser de manera inconscient, discriminen la dona i que caldria tenir en compte; van des d’una insuficient il·luminació i manca de vitalitat en molts llocs, que augmenten la sensació d’inseguretat (polígons, complexos hospitalaris i universitaris…) a l’amplada i accessibilitat de carrers i voreres o la manca d’equipaments com escoles bressol que facilitarien la conciliació.

Juntament amb la ciutat cal repensar, va dir, el disseny d’uns habitatges i barris ideats per a famílies on un membre marxa a treballar i l’altre es queda a càrrec de la família.

Evidentment, va concloure, “amb el projecte d’habitatge es pot millorar la visibilitat de la dona, el compartir tasques; arquitectura i urbanisme no ho poden canviar però poden contribuir a canviar-ho una mica”.

Zaida Muxí exposà molts aspectes de la ciutat que, potser de manera inconscient, encara discriminen la dona. Per tant, cal repensar la forma de dissenyar ciutats, barris i habitatges

Suport mutu

En el debat es va parlar del fet habitual que “a les dones sempre ens ha costat fer-nos escoltar”, que “se’ns faci cas quan el que diem ho repeteix després un home”, de la soledat de la professional a l’obra, de la importància de fer discriminació positiva entre professionals sempre que es pugui i de trobar referents femenins al sector. Muxí lamentà l’escassa presència femenina a la docència universitària, a conferències i congressos, mentre que la degana va esmentar la creixent presència de dones a les aules. A banda, Ana Parés, del col·legi de politòlogues i en nom de la Intercol·legial, va al·ludir a un petit estudi que mostra que a totes les professions amb presència femenina aquestes es troben, cadascuna amb les seves particularitats, en una situació similar a l’arquitectura tècnica i l’arquitectura, fins i tot aquelles on la dona és majoria, com és el cas de la infermeria.

En la trobada es va fer una crida a l’entrada de l’home a la llar, que és la veritable assignatura pendent i un repte en el qual poden fer un gran paper les joves professionals

Assignatura pendent

A més, es va fer una crida a l’entrada de l’home a la llar, que és la veritable assignatura pendent i un repte en el qual poden fer un gran paper les joves professionals, que tenen clar el que volen i que, per tant, han de buscar companys de vida disposats a compartir la llar, deixant de banda el terme conciliació per passar al de coresponsabilitat.

Fins i tot la senyalització de les obres practica la discriminació de gènere

PUBLICITAT

L'Informatiu alta volada Cultura Disseny High Line Park infraestructura La Coulée Verte reconversió regeneració

París versus Nova York

Les high lines o parcs elevats són exemples de regeneració urbana de ciutats com París o Nova York, a imitar en d'altres països.

Escrit per -

Dos parcs d’alta volada

Paris versus New York és el títol d’un llibre que consisteix en un amistós enfrontament visual entre dues de les ciutats més icòniques del món. Godard-Woody; expresso-americano; Paris je t’aime-New York, I love you; Grand Palais-Grand Central, etc… interessants duets que separen (o uneixen) París i Nova York.
Una de les il·lustracions presenta la permanència de dues infraestructures ferroviàries que han experimentat un intel·ligent canvi d’ús en ambdues ciutats: La Coulée Verte, a París i el High Line Park, a Nova York.
És clar que la High Line de Nova York és un exemple de regeneració urbana i que està essent imitat en altres països, però potser molts no saben que des de fa 20 anys, París compta també amb un parc elevat que ocupa una antiga línia ferroviària en ple centre de la ciutat: la Promenade Plantée o Coulée Verte.

La Coulée Verte de París, una referència primera i desconeguda

Voilà el High Line construït a París fa ja 20 anys. La Coulée Verte és un dels secrets millor guardats d’aquesta ciutat. Es tracta del viaducte elevat per on circulava el tren de Vincennes des de 1859 fins a 1969 i que fou comprat per la ciutat com part d’una regeneració de la zona el 1986. Aquest tren comunicava l’estació de la Bastilla amb Estrasburg, la Varenne Saint-Nuir, exactament.

El parc obrí les seves portes el 1993 i fou encarregat al paisatgista Jacques Vergely i a l’arquitecte Philipe Mathieux, que elaboraren el projecte el 1988.

Es tracta d’un espai verd situat al dotzè districte de París que s’estén des de la Place de la Bastille fins al Peripherique, en un recorregut de gairebé 5 kilòmetres. El viaducte de l’avinguda Daumesnil, és aproximadament paral·lel, des de la Place de la Bastille, al curs del Sena vers el Sud-Est. Gairebé la meitat del seu recorregut es troba sobre el viaducte, i la resta, a nivell de terra o en passarel·les elevades.

Imatge de l’estat previ a la reconversió
en Parc, als anys vuitanta

Vista des del carrer del tram anomenat Viaduc des Arts

En superfície, por on discorria el ferrocarril, s’habilità el que s’anomenà la Promenade Plantée, o la Couleé Verte, o el Viaduc des Arts. És a dir, un passeig enjar dinat, verd, destinat a l’oci i l’esbarjo, de manera semblant a la que coneixem de Nova York, però projectat vint anys abans. En aquest cas, la novetat i el valor que li atorga major complexitat a aquesta actuació fou el tram anomenat (amb un dels seus 3 noms) com a Viaduc des Arts. Els espais sota el viaducte es van reconvertir en espais-galeries d’art i tallers artesanals.
Aquest tram primer, es tractà com una actuació de doble ordre: d’habilitació del tram de 1.280 m de longitud com a passeig, per dalt, i d’aprofitament d’un espai, per sota, que serveix a una associació́ d’artistes, restauradors, pintors i dissenyadors que és part promotora de la recuperació de la infraestructura. Allò que a Nova York serà fruit d’una ocupació de facto, desregulada però administrativament tolerada, aquí, forma part d’un projecte integral, perfectament planificat, acotat i dissenyat.

Imatges de l’entorn urbà des del parc

High Line Park , un cas exemplar de regeneració urbana a Nova York

Aquest 2014 podrem gaudir de la darrera fase del High Line Park, una intervenció que reconcilia el futur i el passat dels novaiorquesos, connectant espais, visuals, activitats, usos, memòria, etc. Des de la seva inauguració al 2009, aquest parc ha estat font d’inspiració de gran nombre de projectes en tot el món i s’ha convertit en un referent obligat per a tots aquells interessats en la regeneració urbana. L’experiència, respecte París, és totalment diferent. Es tracta d’un dels projectes de major impacte social i mediàtic a Nova York en els darrers anys.

Recupera i transforma la West Side Line, una línia elevada de ferrocarril abandonada i obsoleta en un passeig de vianants en alçada, incorporant les pre- existències d’aquella infraestructura, fruit d’un interessant treball paisatgístic. L’operació s’estén des del Meatpacking District fins al barri de Chelsea, i contribueix igualment a la regeneració de les vores, generant també noves construccions. Des del nou parc, es descobreix una cara de la ciutat fins aleshores desconeguda.

Imatge de l’estat previ a la intervenció, on la línia ferroviària era colonitzada per vegetació. Aquest efecte s’ha intentat recrear

El passeig consisteix en un parc elevat per sobre del Manhattan Oest i a uns 10 metres d’alçada, creuant illes de 56m d’ample i carrers de 18m, segons la retícula del Pla de Manhattan de 1811, al llarg d’aquest barri on destaca l’ús de petit comerç i magatzems. A diferència del que succeeix a París, on la part inferior del viaducte es planificava sota les arcades com a botigues i tallers d’artistes, aquí, de manera espontània, sorgeixen activitats de suport dels bars o comerços del voltant que, aprofiten l’ocasió per estendre els seus recintes o com a aparcaments. Una apropiació més caòtica i sense regular de l’espai inferior que conviu perfectament i contrasta amb el disseny superior planificat i dissenyat

L’hotel situat al High Line Park
de Nova York

També l’ambient que es respira en passejar per un o altre parc són ben diferents. Mentre que a París, tot és més discret i sense pretensions: algú llegint en un racó solitari i no exposat, algú altre fent footing, un avi amb la seva néta berenant en un banc… Res sofisticat que no pugui fer qualsevol sense esperar res més que passar una estona de pau. Al High Line és ben diferent: qui llegeix, no llegeix en qualsevol racó si no

High Line Park
La Coulée Verte

és visible i no llegeix qualsevol cosa, qui passeja o s’estira en un banc va perfectament consonant i harmònic amb la geometria i l’esperit del mobiliari, tot és estèticament molt fotogràfic i rabiosament actual. Res no és veritablement espontani ni casual, només les preexistències urbanes que es divisen amb certa distància i que tan s’agraeixen entre tanta “bellesa” del segle XXI. Fins i tot les intervencions artístiques, ja siguin pictòriques, sonores o vegetals, són l’altre pol de les que trobem a le Coulée Verte.

En ambdós casos, però, es pot llegir la reocupació d’una infraestructura no només com la prestació d’un servei amb l’únic objectiu de salvar un element de la memòria històrica, fixant la seva presència i generant un benestar al ciutadà, sinó que tot això va lligat indissolublement amb les condicions idònies per tal que aquesta regeneració generi una activitat econòmica que garanteixi la pervivència en el temps de la infraestructura abans en desús. No es tracta d’un aspecte menor, i moltes d’aquest tipus d’instal·lacions han desaparegut en desaparèixer el seu ús i, per tant, el motiu socioeconòmic que l’acompanyava. Amb freqüència, economia i permanència són dos conceptes que es necessiten.

Dos parcs, dues ciutats, dues realitats, dos resultats ben diferents i un gran encert. Bravo!

PUBLICITAT