La Casa de la Cascada (1936), que ja ha fet més de 80 anys, va ser un encàrrec que Edgar Kaufmann i la seva esposa Liliane van fer a Frank Lloyd Wright com a casa de cap de setmana a la vora del riu Bear Run, al comtat de Lafayette a l’estat de Pensilvània. Aquest projecte va retornar la fama i el prestigi a Wright, ja amb 67 anys i sense cap encàrrec des de feia 10 anys. En un principi, l’encàrrec localitzava la casa enfront d’una petita cascada, però la resposta de Wright fou: “…vull que visqueu amb la cascada, no només que la mireu, sinó que es converteixi en part integral de les vostres vides…”
La Família Kaufmann
Els fonaments de la casa són les roques del lloc (fins i tot algunes sobrepassen el forjat i treuen el cap al voltant de la xemeneia). Gran part de la casa està en voladís per sobre del rierol. Els enginyers van aconsellar-li a Wright que rectifiqués aquesta decisió per por de què l’estructura no aguantés. Ell només cedí col·locant les peces metàl·liques que suporten el voladís. L’arquitecte se separà clarament dels seus contemporanis, que seguien les tendències del moment i tendien cap els gustos victorians i els habitatges europeus. S’arriscà amb un nou model i trencà amb l’habitatge de l’època, que generalment consistia en una sèrie d’estances tancades i independents. Ell relacionà, en canvi, als ambients, lligant-los de manera que l’espai flueix tant interiorment com expandint-se vers l’exterior. Pensem que això, fa vuitanta anys, era quelcom extraordinari.
Durant els seus setanta anys de carrera, Wright dissenyà 1.141 edificis, incloent cases, oficines, esglésies, escoles, biblioteques, ponts i museus. També dissenyà mobles, teles, art en vidre, làmpades, vaixelles, plata, roba de llit i també experimentà amb el disseny gràfic. Fou escriptor, educador i filòsof. Les seves fonts d’inspiració van ser variades: les seves cases de la Pradera (1910), l’arquitectura japonesa, el moviment anglès Arts&Crafts, Mackintosh i la Secessió vienesa, i el seu mestre Louis Henry Sullivan.
Tot i que la casa ha patit algunes patologies estructurals des del principi i ja amb reparacions inicials, la casa va ser sempre aclamada com a obra mestra. Als anys noranta, s’estava enfonsant de tal manera que va haver de ser estintolada. Es va concloure amb èxit una operació de fonamentació per impedir que s’enfonsés. La reparació va costar 2.5 milions d’euros. La casa es va salvar.
Japó en l’essència
“…Japó apareix davant meu com allò més romàntic i artístic de tot el planeta. Si les estampes japoneses fossin extretes de la meva educació, desconec quina educació podria haver pres…”
Influència nipona
L’arquitectura japonesa, malgrat ser pròpia d’una geografia muntanyosa, expressa la preferència per l’horitzontalitat, el suau pendent de la coberta, les petites proporcions, la simplicitat de materials, els llargs voladissos, la tènue lluminositat interior, els murs baixos que voregen petits jardins, etc.
Aquesta casa d’arquitectura tan única que es fonamenta en les necessitats del seu propi entorn i que nega qualsevol estil preestablert té, en essència, una gran connexió amb la tradició oriental. Wright estava al Japó durant la construcció de l’Hotel Imperial de Tòquio, entre 1917 i 1922 i fou l’ocasió de conèixer a fons l’arquitectura tradicional japonesa, així com els seus jardins.
Pavelló del japó a la fira de chicago de 1893.
Croquis de Wright
La casa va ser dissenyada de manera que es pot sentir el so de l’aigua des de qualsevol punt de l’interior.
Aquesta percepció auditiva que introdueix l’exterior i amplia l’espai és un fenomen similar al que es dóna amb les cascades que es troben a la vora dels pavellons dels jardins del Kinkakuji i el Ginkakuji, situats a la distància exacta per a que el rumor de l’aigua s’escolti sense molestar.
Un dels mitjans utilitzats al Japó per a la interrelació de la casa amb l’exterior, és el shoji, el panell corredís translúcid de fusta i paper d’arròs. Occident emprà les portes, murs i finestrals de vidre per a aconseguir el mateix efecte. La Casa de la Cascada n’és un exemple d’això. Wright va comprendre que interior i exterior no podien entendre’s com a entitats separades. La fluïdesa interior i l’ús de la llum i la penombra com a eines de jerarquització i transició espacial s’observen a la sala principal, sense divisions marcades, aportant visuals contínues.
Les diferències entre vertical i horitzontal estan remarcades en la diversitat dels materials: els plans horitzontals d’aparença tova i lleugera (referència als panells d’arròs japonesos), mentre que els plans verticals apareixen més rígids i pesants.
Els seus viatges al Japó li van facilitar l’accés a moltes obres d’art i literatura oriental, com és el cas del “llibre del tè” de Kabuzo Okakura, on llegí la frase de Lao Tsé següent: “… La realitat de l’edifici no consisteix en les quatre parets i el sostre, sinó en l’espai en el que s’habita…” Aquesta frase s’ajusta al pensament de Wright, que diria més endavant als seus alumnes: “…la vaig llegir diverses vegades. Vaig estar desil·lusionat amb el meu jo anterior. Em sentia com un veler naufragant. Després em vaig sentir força bé i vaig ressorgir. Vaig començar a pensar. Vaig pensar, espera un moment, Lao Tsé ho digué, sí, però a més, jo ho vaig construir…”
Fallingwater house i arquitectures en l’aigua, font d’inspiració
Làmina de Wright para la Casa Hardy
El so de la cascada és omnipresent tot i que aquesta sigui invisible des de l’interior de la casa. Aquest fet introdueix i connecta auditivament exterior i interior.
Podríem trobar molts exemples d’habitatges que s’han basat en el disseny de la Casa de la Cascada. Una nova versió d’aquesta seria la Villa Amanzi, dissenyada per l’estudi Original visió, a Tailàndia. Una barreja de Fallingwater de Wright i casa Fansworth, de Mies.
Altres exemples d’arquitectures que integren l’aigua, tot i que de maneres ben diverses podrien ser: la casa dissenyada a prop del llac d’Ontàrio, pel despatx canadenc Swon Design, que creà una peça de vidre que emula la caiguda d’aigua d’una cascada. Aquesta forma part de la façana de la casa i es compon de 77 peces de vidre de diversos tons de blau i verd, tallats en formes ondulades simulant el moviment de l’aigua. El Songjiang Hotel, construït per Sanyo Electric a Gifrí l’any 2002. Una cascada d’aigua la travessa per l’exterior atès que l’edifici forma part de les parets d’un congost on s’acumula l’aigua.
La casa Tólo, una cascada de formigó. Projecte desenvolupat per l’arquitecte A. Leíste Siza, fill d’Alvaro Siza. Es troba a Lugar das Carvalhinhas, Portugal, en una parcel·la de fort pendent i que, lluny de ser un inconvenient, es converteix en l’essència del projecte. L’edifici cascada a l’illa de Cotonduba, Rio de Janeiro, donarà la benvinguda als visitants durant els Jocs Olímpics, ja sigui per aire o per mar i amb una alçada de 105 m sobre el nivell del mar.
La Casa de la Cascada, d’Andres Remy Arquitectes, es situa en un petit terreny i amb dificultats per veure la llacuna. És per això que s’eleva la zona comuna a la planta pis i és precisament allà on apareix l’aigua, inesperada a aquella alçada. L’aigua expandeix els límits de l’habitatge, desdibuixant els límits entre natural-artificial o dins-fora.
Songjiang Hotel
Casa Tólo
L’edifici cascada a l’illa de Cotonduba
Villa Amanzi
Però si hi ha un edifici que degui a l’aigua la seva popularitat i el seu atractiu, aquest és la Casa de la Cascada. El projecte provoca dues emocions enfrontades: lleugeresa i solidesa. Els elements verticals són sòlids i compactes, ancorats al lloc (tant per la forma com pels materials emprats), produint així un vincle amb la natura, com si la casa emergís de les roques que li serveixen de suport. Els elements horitzontals (voladís) estan rotats 90 graus donant la sensació de flotar lliurement sostinguts en la rigidesa del volum vertical de la xemeneia que els sosté.
L’habitatge ha estat la qüestió arquitectònica bàsica de la nostra època i, de fet, la casa ha estat l’escomesa arquitectònica més important de l’arquitectura moderna. Després de les intuïcions dels mestres protomoderns, Wright va fer una interpretació radicalment nova de la casa. En el seu llibre The natural house, resumia així les seves idees: “…vaig començar a entendre principalment l’habitatge, no com a una cova, sinó com a un ampli refugi a l’aire lliure, relacionat amb les vistes, les de fora i les de dins…”
La Casa de la Cascada participa activament del paisatge i el projecte no va tractar de dissimular-la per a que es fongués literalment amb el paisatge, sinó més aviat fou esculpida per a que es convertís en el seu principal protagonista i amb completa harmonia amb ella. El sentit de Form follows function tindrà en Wright un desenvolupament ben particular. A la Casa de la Cascada es veu reflectit l’autor en la seva màxima expressió, ja que reuneix tots els elements que foren part de la seva formació professional i personal.
Tant a la seva vida com a la seva obra, Wright aportà un alè èpic només comparable al dels herois dels westerns de John Ford (tot i que paradoxalment fos Gary Cooper, un tipus escassament fordià, i no fos John Wayne, qui donà vida al seu personatge a El Manantial.
Bé, obviarem allò de “a la vora del riu no facis el niu”. En aquest cas, un niu de luxe, on flueix l’aigua, l’espai, les visuals… paraules majors de l’arquitectura. Per molts anys!
Fotogrames de la pel·lícula El Manantial, on es recrea la casa de la cascada tant a l’interior com a l’exterior
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
El gran repte de la construcció ètica, social i sostenible és aconseguir que totes les fases del procés constructiu estiguin cobertes per entitats de l’economia social.
La pregunta del titular d’aquesta crònica és de les que, tirant de tòpics, es podria anomenar com del milió. Una pregunta sota la qual jeu un dels principals problemes socials: l’accés a l’habitatge. I, per mirar de respondre-la, el 30 d’octubre es va celebrar al CAATEEB un debat sobre criteris de construcció ètica, social i sostenible que va comptar amb la presència de representats de diferents cooperatives, com Sostre Cívic, SAÓ Prat, Habitat 3 o Arç Cooperativa, i que va servir per presentar La Constructiva, una nova cooperativa orientada a la construcció d’habitatges en cessió d’ús.
D’esquerra a dreta, Lucia Basulto de Sostre Cívic, Sebastià Jané, vocal de la Junta de Govern del CAATEEB i delegat de l’Alt Penedès-Garraf i Josep Vidal, director general d’Economia Social de la Generalitat de Catalunya
Ètica, social i sostenible són tres adjectius que sovint serveixen per definir l’economia social, el conjunt d’iniciatives socioeconòmiques, formals o informals, individuals o col·lectives que prioritzen la satisfacció de les necessitats de les persones per sobre del lucre. Tres valors que les entitats de l’economia social intenten insuflar a un sector en el que encara tenen una presència testimonial. Una hipotètica feblesa que, des de la nova cooperativa La Constructiva, veuen com una fortalesa. “Això ens fa ser optimistes, ja que tenim molt camí a recórrer, tant nosaltres com la resta del sector”, apunta Yon Sánchez.
En aquest sentit, La Constructiva vol promoure, la construcció d’habitatge ètic i social en règim de cessió d’ús, per tal d’afavorir l’economia social i sostenible en el sector català de la construcció. I, inicialment, amb dos projectes sota el braç, dues promocions als barris de Roquetes i Poblenou, impulsades por Sostre Cívic, entitat que està darrera del naixement de La Constructiva, i que suposaran la construcció de 49 habitatges en cessió d’ús amb un pressupost d’obra d’uns 5 milions d’euros. Un model innovador que, segons Lucia Basulto (Sostre Cívic) “pot donar resposta a les necessitats de les persones”.
El gran repte és aconseguir que totes les fases del procés constructiu estiguin cobertes per entitats de l’economia social
L’economia social funciona, segons Mari Carmen Olaya (SAÓ Prat), “com un ecosistema que vol potenciar les relacions de simbiosi entre tots els agents que hi participen i que compartim una sèrie de valors comuns, com preus justos, remuneracions dignes i horaris que afavoreixen la conciliació familiar”. Un àmbit en el que “cal demostrar que hi ha una altra forma de fer empresa, ajustada al món cooperatiu i que aposti decididament per una transformació social en la qual els valors associats a la sostenibilitat siguin del tot imprescindibles”, assegura Jordi Via (Arç Cooperativa).
Model sense afany de lucre
Yon Sánchez presenta la constructora cooperativa La Constructiva
Uns valors que presideixen l’aposta de La Constructiva. El model no té afany de lucre i vol reduir els costos amb una estructura ajustada, dimensionant cada projecte. “Aquest diferencial de cost s’ha de reinvertir, ja sigui directament com a finançament per a projectes de futur o reduint el cost final, o indirectament divulgant el model, fent compres no només amb criteris econòmics, o aportant formació a empreses d’inserció que poden ser proveïdores nostres i companyes de camí i a les nostres clientes, les cooperatives”, explica Yon Sánchez.
I aquí és on sorgeix el gran repte de la construcció ètica, social i sostenible: aconseguir que totes les fases del procés constructiu estiguin cobertes per entitats de l’economia social. “Ja en tenim proveïdors que ens donen seguretat, tant a nosaltres com a les nostres clientes, tenim asseguradores socials, finançament a través de la banca ètica per comptar amb el circulant necessari per les obres de producció directa, però encara ens falten alguns especialistes, com en fonamentacions profundes, i que ara hem de buscar en empreses convencionals”, apunta Yon Sánchez.
Intervenció de Lucía Basulto de Sostre Cívic
Aquesta mancança és un problema d’escala. “L’especialització en aquest sector encara és difícil, però a mesura que aquest mercat específic tingui més volum econòmicmés especialistes de tots els àmbits trobarem”, assegura Xavier Mauri (Habitat 3). Mentre això és una realitat, “cal promoure la implicació de més actors, sempre que tinguin criteris inclusius, compromís amb els treballadors, paritat… Les empreses d’inserció social són economia social, però també hi ha empreses i cooperatives de treball amb els mateixos valors”, apunta Jordi Via (Arç Cooperativa).
Sigui com sigui, La Constructiva ja treballa en les seves promocions donant veu a la seva clientela en tot el procés (construcció ètica), perseguint un preu just en un entorn de compromís salarial (construcció social) i impulsant criteris d’eficiència energètica i sostenibilitat mediambiental (construcció sostenible). “Es tracta de revertir el model de la construcció actual apostant per respectar valors ètics en un marc de producció econòmica gestionada, controlada i fiable, un nou model que funciona a països com Dinamarca i que ha de ser replicable per donar força al sector social i crear un mercat sostenible”, conclou Yon Sánchez.
La ciutat disposa avui d’un pla per la millora de l’enllumenat públic anomenat Pla de renovació integral de l’enllumenat, que en un any només ha pogut ser aplicat en un 10% de la seva extensió.
“Quan es fan foscos els dies i deixem de ser esclaus, les tristors són alegries i obrim portes sense claus. Quan es mor la rutina en un racó de la ciutat Barcelona s’il·lumina quan et tinc al meu costat”.
A finals de l’any 2018 es varen publicar a la premsa de Barcelona tot un seguit d’articles i reportatges denunciant que l’espai públic de la ciutat està mal il·luminat per culpa d’un enllumenat públic deficient. L’assumpte podria semblar una campanya dels mitjans fins a l’oposició política amb l’objectiu d’anar preparant l’ambient de cara a les properes eleccions municipals. No obstant això, amb una mica més de reflexió, ens adonem que ens trobem en els dies més curts i foscos de l’any que són previs al Nadal, que és quan més es necessita l’enllumenat artificial.
Pensar així pot semblar ingenu, però és que el motiu polític no sembla tenir gaire sentit, atès que, d’una banda, tant el govern com l’oposició coincideixen en bona part del diagnòstic i, de l’altra, vist amb perspectiva, la situació actual és responsabilitat dels diversos governs que ha tingut la ciutat en els darrers anys, juntament amb els seus respectius socis en cada legislatura. És a dir, que quasi tots els grups polítics en podrien ser “culpables”.
El fet és que la ciutat disposa avui d’un pla per la millora de l’enllumenat públic anomenat Pla de renovació integral de l’enllumenat, que en un any només ha pogut ser aplicat en un 10% de la seva extensió. Els mitjans de comunicació, pel que hem pogut trobar, no expliquen quin és el motiu de la lentitud d’aquest pla però es fan ressò, per contra, d’un munt de problemes i propostes per resoldre’ls, que van des d’algunes molt raonables fins a d’altres que no ho són gens o que barregen conceptes que no tenen relació amb el problema, o no estan prou explicades (1).
I perquè tampoc aquest escrit no sembli partidista, el primer que cal dir és que des de fa anys i amb els governs de tots els colors, l’Ajuntament ha estat millorant l’enllumenat i quasi sempre ho ha fet amb encert. La pregunta és: per què no s’actua més? ja que sembla que molt de l’enllumenat és antic, ineficient i s’espatlla sovint (suposem que fent un manteniment prou correcte).
Estalvi d’energia i confort
El reemplaçament d’aquest enllumenat -que és realment un problema en alguns carrers- caldria fer-lo al més aviat possible amb el que s’estalviaria energia, costos de reposició i desconfort. Segurament la resposta és que la magnitud de la feina és molt gran (Barcelona té més de 146.000 lluminàries públiques) i no és un problema només de diners, sinó també de temps i de gestió (que torna a ser temps, en realitat). En aquest cas tots els consistoris anteriors haurien d’haver previst aquest problema i començar a posar-li remei fa molt temps ja que la degradació no ha començat fa quatre dies; és evident que en un any, -ni tan sols en un mandat- no es pot solucionar completament, atès el seu abast.
En tot cas nosaltres recomanem que, de començar a fer-ho, ho facin al revés del que és usual, és a dir que comencin pels espais més humils i domèstics, els carrers més estrets i amb més potencial de convertir-se en marginals. Pensem que s’ha de començar per ajudar al més dèbil.
A Mollerussa (Pla d’Urgell) l’arquitecta Cristina Clotet i l’arquitecta tècnica Esther Gatnau ho han entès així (2) i l’enllumenat més acurat l’han concentrat en els carrerons més petits del centre de la ciutat, que estan remodelant.
En Mollerussa han utilizado el alumbrado en el suelo para enfatizar los puntos importantes del espacio urbano, como esta capilla. El mismo criterio pero a la inversa, en los callejones más pequeños se refuerza su “autoestima” con el mismo recurso de luz el pavimento, además de dotarlos de un alto nivel lumínico. Autores: Cristina Clotet, arquitecta y Esther Gatnau, arquitecta técnica. Promotor: Ayuntamiento de Mollerussa
El mateix criteri però a la inversa, en els carrerons més petits es reforça la seva “autoestima” amb el mateix recurs de llum al paviment, a més de dotar-los d’un alt nivell lumínic. La proposta de les garlandes de llumetes de colors dels comerciants del barri de la Ribera, a Barcelona, que cita algun diari, també és vàlid si els veïns que hi resideixen hi estan d’acord.
El que no funciona en aquests petits carrers és l’enllumenat variable en intensitat, ja que si la part per on no es passa resta a les fosques la inseguretat encara és major atès que la visibilitat es redueix encara més al estar els ulls acostumats a un major nivell d’il·luminació. Aquests sistemes de regulació, encara costosos de compra i manteniment, serien molt més útils per a grans avingudes si bé encara seria millor -sempre que es fes amb sistemes que estalviïn energia- reduir-hi la intensitat globalment a partir d’una certa hora, però no en carrers petits i tortuosos, que han d’estar ben il·luminats i sobretot, il·luminats uniformement tota la nit.
Aquest concepte de la uniformitat, juntament amb el del nivell d’il· luminació són els més importants i els que ens poden resoldre la majoria dels problemes. L’arquitecte Oscar Tusquets al llibre Todo es comparable (3) cita a Arnaud, un especialista en enllumenat francès amb qui treballava, que recorda que, de petit, ara fa uns 70 anys, París no tenia més llum que ara sinó, al contrari, el seu nivell d’il·luminació era més baix però repartit entre molts punts de llum de gas, de baixa intensitat.
Il·luminar sense enlluernar
Pensem que possiblement per això, els edificis il·luminats i els espais públics emfatitzats amb un nivell lumínic superior, semblava que brillessin més, motiu pel qual era coneguda, llavors, París com la Ciutat de la Llum. Tusquets conclou, amb raó, que no enlluernar és la base d’un bon enllumenat. L’enlluernament és degut a què els nostres ulls, dins d’uns límits, s’adapten al nivell de la llum ambient però aquesta adaptació és lenta i els canvis sobtats del nivell d’il·luminació ens ceguen, tant si es passa de més a menys com de menys a més.
Però, precisament perquè els nostres ulls s’adapten a diferents nivells d’il·luminació, és pel que, des de fa ja uns quants anys, s’ha anat baixant la intensitat dels nostres fanals sense que la majoria de la població se n’hagi adonat.
Demanar més llum és, doncs, erroni i sovint contraproduent. Tenir una alta potencia d’il·luminació perquè la ciutat “llueixi” i “tingui més alegria” -com demanen alguns- és un error i a més és innecessari.
Es necessita energia i “alegria” en un estadi de futbol o en una discoteca, però per què ho ha de ser en un espai públic no representatiu? Sense arribar als extrems d’algunes ciutats com Viena, Roma o Munic -fixeu-vos que són ciutats riques- que han baixat d’una forma dràstica, fins i tot incòmoda, els seus nivells d’enllumenat, preferim un espai públic tranquil, sobretot si es majoritàriament residencial, amb un nivell lumínic més baix, que indueixi a parlar més fluix als vianants i a reduir la velocitat als vehicles. Millor una ciutat que doni una imatge civilitzada i respectuosa amb el medi ambient i amb els residents que una imatge “alegre” i malgastadora (5).
Un carrer escassament il·luminat afectarà sens dubte el seu comerç, però posar massa llum no resol cap dels problemes dels nostres botiguers. I, com al París dels anys 30 que cita Tusquets, donar una sensació de lluminositat a l’aparador d’un comerç –i per tant cridar l’atenció del possible comprador– s’aconseguirà amb menys watts, és a dir, de forma més barata, en un carrer amb un nivell d’enllumenat més baix que en un excessivament il·luminat.
A més, no hem d’oblidar que s’ha de reduir en el possible la contaminació lumínica: la major part d’aquesta contaminació no ve dels punts de llum enfocats cap amunt -que son molt pocs-, sinó de la llum que rebota en els paviments i façanes, que són prou reflectants com per enviar cap al cel bona part de la llum que els arriba. Per tant, a més intensitat lumínica, més llum reflectida, més energia perduda i més contaminació.
A la dreta, un enllumenat modèlic en el seu temps però ara ja una mica obsolet: Vila Olímpica, actuacions amb excés de zel per evitar la contaminació lumínica.
Il·luminació uniforme
Molt més preocupant que l’actuació en els globus és l’estat lamentable de conservació que presenten quasi tots els fanals que flanquegen les entrades al Parc de la Ciutadella. Esperem que els elements desapareguts encara es tinguin conservats en algun magatzem municipal i es puguin restituir!
Tornant al concepte d’uniformitat, s’ha de tenir en compte com són els nostres ulls, desenvolupats per a un tipus de llum uniformement repartida com és la del Sol. L’enllumenat públic ha de fer-se doncs, també el més uniforme possible per ser confortable i no crear alternativament zones obscures i zones massa il· luminades.
La uniformitat depèn de la intensitat i superfície de l’emissor de llum, de la distància entre emissors i de l’alçada respecte al pla que cal il·luminar. Es poden posar torres molt altes, molt separades i molt potents o bé petits fanals molt junts i de baixa alçada i aconseguir igualment uniformitat. Però el segon cas obté altres beneficis: menys enlluernament al mirar al focus emissor, no il· luminar innecessàriament façanes i obertures d’edificis, on pot arribar a ser molt molesta, facilitar el manteniment, menys despesa energètica, al ser a prop del punt que cal il·luminar i, segons siguin els arbres de cada carrer, també evitar que la llum dels fanals sigui tapada per les fulles de les copes.
Aquesta segona opció té també alguns desavantatges: major cost de construcció, al tenir que posar més punts de llum i més fanals i més vulnerabilitat enfront al vandalisme. Tant en aquest cas com en el que un fanal s’espatlli per motius involuntaris, sí que són útils els sistemes de sensors que detecten l’avaria i avisen al servei de manteniment immediatament, de forma que la reparació es pot fer molt més ràpidament i evitar així precisament punts foscos per falta d’uniformitat lumínica.
Ara bé aquests sistemes són costosos i laboriosos d’implementar, no com en l’anunci d’Amazon passat per televisió aquest darrer Nadal, en el que semblava que posant un pot cilíndric -que anomenen Alèxiasobre una taula ja es podia controlar domòticament tot un habitatge. Per cert, caldrà anar molt en comte amb Amazon perquè aquest gegant de la venda on line sí que pot desertitzar de comerços els nostres carrers en pocs anys si no prenem consciència -tant o més els usuaris que els
propietaris dels comerços- d’aquest perill.
Globus de la tanca del Parc de la Ciutadella que es van pintar amb pintura opaca el casquet superior per no tirar llum cap amunt. Actualment les reposicions no es pinten, però tampoc s’encenen a la nit, i es perd l’agradable efecte visual de la llum dels globus.
Il·luminar amb leds
Per no enlluernar també s’han d’evitar (millor amb sentit comú que no amb prohibicions) els panells lluminosos de leds que alguns comerços i alguns bancs posen als seus aparadors, amb una intensitat lumínica que no tan sols molesta sinó que a vegades fins i tot espanta, al canviar sobtadament la intensitat de les seves imatges. O aquestes creus de farmàcia que t’has de tapar els ulls quan hi passes a prop del que enlluernen i a més, de lluny, es confonen amb els semàfors, verds o vermells. Si ens pensem que, perquè els leds poden fer la mateixa llum gastant un 10% d’energia, podem seguir gastant la mateixa quantitat d’electricitat és que no hem entès quina és la utilitat del progrés tecnològic, ni quines son les amenaces al nostre planeta.
Tampoc ningú ha de pensar que si hi ha més llum desapareixeran els delinqüents. És cert que una bona il· luminació ajuda a sentir-se més segur en un espai però és difícil evitar el sentiment de solitud i desemparament quan un torna a casa cap a les quatre de la matinada per molta llum que hi hagi.
Per últim, tampoc millorar la il·luminació pot millorar alguns espais públics mal endreçats (6). Hi ha carrers a Barcelona que no tenen remei, com la Via Laietana, per molta llum que els hi posem. El que s’ha de fer amb aquests espais és una actuació completa, acurada i valenta; llavors sí que l’espai millora. Un exemple positiu -ben proper a la Via Laietana- és el de la plaça de Ramon Berenguer el Gran: on abans uns focus excessius i ineficients projectaven l’ombra de l’escultura del comte, ben retallada sobre les façanes de la plaça, per a major glòria i honor, no del nostre comte sinó de la contaminació lumínica.
I on les voreres eren estretes i plenes de turistes baixant dels autocars, ara hi ha un espai ampli, confortable i ben il·luminat, gràcies a la, reforma total que s’ha fet d’aquest espai. Això és el que necessita tota la Via Laietana si es vol millorar.
El més greu d’aquest debat als diaris és que sembla que no aprenguem del que hem passat ni -encara pitjor- que no vulguem veure el present ni el futur. Encara que Barcelona tingui l’economia sana, cal estalviar energia, tota la que es pugui i sigui raonable per reduir la contaminació lumínica, per reduir la contaminació produïda per la generació d’electricitat i per reduir els seus costos econòmics i destinar els diners estalviats a coses més necessàries. I si no es tenen gaires recursos econòmics -que si mirem, en global, l’economia del nostre país, aquesta és la nostra situació- no podem endeutar-nos
per coses que no calen. No siguem de nou, nou rics amb els nostres recursos públics!
La farola Eixample de Eulalia Sandoval y Sonsoles Llorens,
consigue evitar las hojas de los árboles con un solo punto de luz.
Lámpara Lampelunas, de de Elias Torres y JA Martínez Lapeña,
con los focos girados hacia el pavimento, creando un deslumbramiento
importante al peatón.
Renovación actual de luminarias y farolas en el distrito de San Martín: farolas altas para iluminar la calzada pero con farola baja orientada a las aceras, correcto para zonas industriales del Poblenou.
Este tipo de farola alta todavía puede molestar a los pisos bajos; el farol pequeño evita ser tapado por las copas de los árboles.
Farolas San Martí
Notes
(1) La premsa diària te aquest problema d’impossibilitat d’aprofundir i ser rigorosa en qüestions tècniques, per manca de temps i d’espai. (2) Projecte per a la millora dels espais urbans del centre urbà de Mollerussa. Autores: Cristina Clotet i Esther Gatnau (3) Todo es comparable. Oscar Tusquets Blanca. Editorial Anagrama.1998. Capítol Sobre Luces. (4) A part que, si no s’hi està acostumat, la sensació de que dona la variació del nivell d’il·luminació és encara de mes inseguretat (5) I si no ens posem d’acord, en tot cas s’hauria de votar entre tots quin tipus d’enllumenat es vol per a la ciutat (o parts d’ella) com diu un amic, (que també defensa que cal votar si els impostos dels ciutadans han de servir per a festes populars i celebracions, que ell mai no aprofita). (6) Això és creure massa en la llum. Només al teatre la llum és -o pot ser- la màxima protagonista, en la realitat quotidiana no.
L’actuació va consistir en la posada al dia de l’antic edifici Caja Madrid de Barcelona projectat per Tous i Fargas, en els aspectes funcionals d’adequació a l’ús, en la imatge i les prestacions de confort i en la millora de l’eficiència energética.
FITXA TÈCNICA Nom de l’obra: Rehabilitació Integral de l’Edifici d’Oficines Alta Diagonal Emplaçament: Diagonal 640, Barcelona Promotor: DEKA Immobilien Cristalia, SLU Project manager: Jordi Cuadras, BOVIS Lend Lease Autor del projecte: Jordi Badia, arquitecte Col·laboradors del projecte: Jordi Framis, Merce Mundet, Jaime Batlle, Ismael Heras, Mireia Monras, Eva Damia, Mariona Guardia, Aleix Arcarons, Eva Jiménez, Enric Navarro, Andrea Salvador, Ivan Lorite, Zoi Casimiro, Xavier Gracia, Gonzalo Heredia, Laura Sanchis Director d’obra: Jordi Badia, arquitecte Director d’execució de l’obra: Xavier Ferran, arquitecte tècnic Coordinadors de seguretat i salut: Enric Pardo Constructors: G56 Construcción, Imtech, Inbisa, Construcción (Byco), Sades de Electrificaciones y Suministros Caps d’obra: Ángel Jiménez G56, José M. Roca Imtech, Manuel Rosado Inbisa, Agustí Haro Sades Industrials: Bona, Cortinsa, Moso, Tarkett, Interface, Nani Marquina, Gezolan, Aripaq, Reiter, Acieroid, Tarpon, Proyecto 2, Barrisol, Essapunt, Argusa, Iguzzini, Santa&Cole, Lumen, Escofet, Cappellini, Duravit, Geberit i Thyssen
Sempre ens agrada explicar que l’Anàlisi d’obra és un reportatge en què l’edifici es visualitza des del punt de vista de tots els que hi han intervingut per a arribar a fer-lo realitat. Aquest cas és paradigmàtic d’aquesta relació necessària entre tots els agents que intervenen per fer realitat un projecte; ho és, tant que no podríem entendre la actuació –en aquest cas una rehabilitació– sense explicar els criteris i objectius del promotor, de l’arquitecte, del project mànager, de la direcció d’execució, i dels usuaris i, com a cosa excepcional, en aquest cas, també, els criteris i objectius del arquitectes que van realitzar l’edifici sobre el que s’intervé. Ens trobem doncs amb una actuació que s’ha de mirar a través de varis nivells i diversos filtres, en un procés mental semblant a com ho fèiem abans amb els plànols en paper vegetal que superposàvem uns sobre els altres, per poder comprendre un projecte al complet.
Estat previ de l’edifici
El primer filtre que haurem de traspassar és el del mateix edifici i els seus arquitectes. La seu de la Caja Madrid a Barcelona la varen dissenyar el 1993 els arquitectes Tous i Fargas, que foren un dels equips d’arquitectes catalans més brillants entre les dècades dels 50 i els 70. Basaven la seva arquitectura en la modulació -aplicant models matemàtics que els permetien explotar al màxim els paràmetres de superfícies útils i aprofitaments- i en la industrialització màxima dels components constructius, també amb l’objectiu d’aconseguir la màxima eficàcia a l’edifici. La seva arquitectura era racional, ordenada i poc estrident, per això sovint passava desapercebuda a primer cop d’ull, a excepció, potser, de l’edifici de la Banc Industrial de Catalunya -actualment seu de l’editorial Planeta- no gaire més amunt de l’avinguda Diagonal, que l’edifici que ens ocupa.
No deu ser pas per casualitat que en uns pocs anys s’hagin reformat i canviat d’ús almenys quatre dels seus edificis més emblemàtics. A part del ja citat de l’editorial Planeta que, al menys exteriorment, no ha canviat d’aspecte, mantenint les frondoses jardineres en tota la seva envoltant com a imatge principal de l’edifici, també s’ha intervingut en l’edifici de la Banca Catalana del carrer Balmes (vegeu L’informatiu. 340).
El de Caja Madrid és el més jove dels quatre –i per tant el que ha trigat menys temps en ser remodelat– i tenia com a particularitats -a part d’un ós verd corrent amunt i avall per la seva cornisa superior- un gran atri interior a tota l’alçada de l’edifici que era il·luminat per un lluernari zenital i per una gran vidriera en la façana de la Diagonal, adornada amb uns vitralls de composició abstracta, de l’arquitecte especialitzat en vidrieries Antonio L. Sanz Gil “Keshava”. La façana interior donant a aquest atri, disposava de jardineres semblants a les de la Banca Catalana de Diagonal però en un espai molt més reduït i tancat. Segons tots els testimonis, aquest atri, un dels més grans de Barcelona, era molt fosc i deslluït, a pesar de la seva gran alçada, a causa de la poca entrada de llum i de la opacitat i brutícia de les superfícies interiors.
Planta Baixa amb l’emplaçament
Esquema final
Esquema secció
Reforma i millores en l’edifici
Imatge interior
Ara seria el moment de superposar el filtre de l’arquitecte que ha fet la reforma, per veure com ha reinterpretat aquest espai però m’interessa explicar abans altres capes del projecte: la primera, el del promotor. Quan Caja Madrid va fer fallida, pels motius que tots coneixem, es va veure obligada a vendre patrimoni. La seu de Barcelona la va comprar Deka Immobilien, una immobiliària de capital alemany, i el primer que es va plantejar el nou propietari fou una renovació total dels elements comuns de l’edifici per tal de no perdre llogaters, atès que érem en els pitjors anys de la crisi.
Entre les millores hi havia augmentar l’eficiència energètica, que faria menys costosa la factura de llum i calefacció als usuaris. Ens ho expliquen els representants de la propietat no des de la militància conscienciada que es sol fer servir al nostre país quan es parla de sostenibilitat, sinó des d’una naturalitat del qui ja té assumit que la millora energètica és una demanda més de qualsevol intervenció en un edifici antic -el que indica que van alguns passos per davant de nosaltres en aquests temes. L’altra decisió que pren la propietat, i que a mi em sembla rellevant, és encarregar la rehabilitació a un arquitecte que havia treballat en l’estudi de Tous i Fargas i que, per tant, coneixia bé l’arquitectura en la que havia d’intervenir.
El següent estrat a superposar és el dels usuaris ja existents de l’edifici. La majoria eren despatxos de prestigi en les seves respectives professions, que no podien permetre per imatge, tenir la seu empantanada amb obres gaire temps. Això va condicionar el procés d’obra i fins i tot algunes decisions de projecte. En aquest moment hauríem d’agafar, sobretot, els fulls de la direcció facultativa, del cap d’obra i del project mànager i superposar-los als altres per veure com es va resoldre un problema tan complex. En realitat, pel seu interès en conjunt com a procés d’obra, hem agafat tots aquests fulls i els hem individualitzat en l’article següent, explicat per en Jordi Olivés i també per els seus protagonistes.
Arribem, ara, a la capa de l’arquitecte que, coneixedor de la arquitectura que té entre mans, la despulla literalment de tot el pes formal per deixar-ne l’essencial a l’hora que hi aplica la seva pròpia arquitectura. Elimina la vegetació, neteja d’obstacles i objectes l’atri, millora i emfatitza l’entrada, dóna transparència a totes les obertures fins a obrir-se visualment i també físicament al jardí de la part posterior de l’edifici, inclou una sala de reunions i un bar d’elegant decoració per donar vida permanentment a l’espai i tracta els acabats amb colors clars (terra de tarima de bambú), volums geomètrics i detalls constructius nets i simples en aspecte, encara que molt sofisticats en el disseny.
Passadís d’accés a les oficines. Les dues portes laterals corresponen als lavabos
La percepció de l’espai resultant no té res a veure amb el que descriuen els qui el coneixien abans. És, llavors aquesta intervenció una espècie de traïció a l’arquitectura original? És possible que algú consideri que es va fer desaparèixer una forma, un estil? (com ara quan ens queixem dels que es van carregar tanta arquitectura modernista). Però probablement també és ben cert que amb l’actuació s’ha retornat aquest espai a la vida i també que, sense l’essència de l’arquitectura de Tous i Fargas, que varen crear i concebre el gran atri, ara no tindríem un espai tan espectacular, atractiu i funcional com el que tenim.
Vist des dels ulls d’avui en dia, la intervenció ha respectat, i potenciat l’essència de l’arquitectura de Tous i Fargas despullant-la de tot allò superflu, i -per què no dir-ho- també equivocat. Vista tota la intervenció, crec que l’objectiu s’ha aconseguit no sols en el atri, sinó també en façanes i instal·lacions, en tot l’àmbit de la intervenció. El que és més extraordinari –al meu parer– és que a la vegada, aquesta arquitectura ha ajudat a l’arquitecte actual a ser respectada. Ho explicaré amb un exemple: si els lavabos de les oficines no haguessin estat a l’exterior dels despatxos, (un concepte típic de Tous i Fargas, que ningú altre s’atrevia a fer) segurament no hauria estat possible renovar-los completament com s’ha fet, ja que hauria implicat massa molèsties.
Maqueta del sistema estruc¬tural per suportar el gran voladís de la marquesina
Quant a la millora energètica, l’actuació més important ha estat el canvi complet de les màquines de clima, les veritables consumidores de kilowats dels edificis. En canvi l’estudi dels tancaments va donar com a bastant bo el comportament dels vidres dels murs cortina pel que no es varen substituir (també haurien tingut una repercussió important en molèsties als usuaris) ja que les prestacions d’aquets tipus de tancaments en 1993 ja eren prou elevades. Només s’han canviat les proteccions solars interiors. El concepte de sostenibilitat s’ha aplicat a tots nivells, no sols en les grans intervencions, com en dona exemple el que es re-utilitzessin els àrids d’arlita de les jardineres que es retiraven per cobrir el petit estany que hi havia en planta baixa: menys residus i menys aportació de material inert a l’obra i un cert estalvi econòmic.
A l’exterior, a la façana que dóna a la Diagonal se li ha afegit un enorme pali exempt per protegir la gran vidriera de la radiació solar. Ben entès com a utilitat i proporcionat a escala urbana i de l’edifici en conjunt, és llàstima que emmascari la proesa tècnica del nou gran voladís que protegeix i emfatitza l’entrada. Segons Jordi Badia aquesta marquesina volada està inspirada en d’altres d’existents en la mateixa avinguda; a mi em recorda sobretot la de l’entrada a l’Escola d’Enginyers Industrials, obra de Robert Terradas Via. Un segon voladís, que indica l’entrada a un nucli vertical d’accessos secundari, segueix el mateix criteri constructiu i simbòlic que el primer, en la mateixa façana a Diagonal. En les altres façanes, en canvi, el que s’ha potenciat i respectat és l’elegant arquitectura higt-tech però continguda dels arquitectes Tous i Fargas. Aquestes façanes són més interessants, al meu parer, ja que estan exemptes de la càrrega representativa de la façana de la Diagonal i per això trobo encertat que la nova intervenció les hagi respectat i fins i tot millorat amb l’enjardinament de l’espai que les envolta i la creació de la terrassa exterior associada al bar de l’atri.
En resum, la intervenció en conjunt ha sabut mantenir un bon equilibri entre respectar el millor de l’arquitectura heretada i actuar contundentment allà on calia, que la fa molt interessant com a exemple a seguir en tots aquells edificis a rehabilitar on el patrimoni sigui exclusivament arquitectònic.
Un nou valor per a un edifici d’oficines
L’actuació consisteix en la posada al dia de l’edifici en els aspectes funcionals d’adequació a l’ús, en la imatge i les prestacions de confort, i en la millora de l’eficiència energètica. És una intervenció de renovació important, que abasta tots els espais comuns de l’edifici i que emfatitza els elements essencials que el caracteritzen com ara la façana vidrada, la nitidesa volumètrica, i l’impressionant espai de l’atri que articula totes les relacions interiors i exteriors, tot plegat aportant una nova lectura de l’arquitectura. L’altre objectiu principal de la rehabilitació ha estat reduir el consum de consumibles i les despeses de manteniment, necessitats que es van posar de manifest en una auditoria efectuada prèviament.
El projecte abasta una superfície de 11.000m2. El principal repte de la gestió del procés d’obra ha estat de poder compatibilitzar els treballs amb l’activitat continuada dels usuaris allotjats a les oficines. Això s’ha realitzat a través d’un anomenat «pla logístic» que s’acordà entre la gerència i els llogaters i s’incorporà ja a les clàusules de contractació. La planificació dels treballs ha hagut de minimitzar els destorbs propis de l’obra i simultaniejar les intervencions amb els interessos i necessitats dels usuaris, cadascun d’ells amb dinàmiques pròpies i una activitat força continuada. La durada dels treballs ha sigut de dos anys. El resultat assoleix els objectius alhora que aporta nou valor a l’edifici. Per contra no es disposem de dades econòmiques detallades de contextualització aquesta operativa i casuístiques.
La planificació dels treballs ha hagut de minimitzar els destorbs propis de l’obra i simultaniejar les intervencions amb els interessos i necessitats dels usuaris
L’abast de la intervenció
A la façana s’intervé parcialment a la zona de l’atri, on se substitueixen uns antics mòduls decorats per nous elements vidrats de major transparència. Els treballs s’han realitzat amb l’ajut de grues telescòpiques i cistelles penjades a gran altura. El nou tancament queda protegit de la insolació directa per una nova estructura a mode de pali que projecta ombra en aquest tram de façana, i damunt l’entrada es construeix una marquesina volada de grans dimensions, estintolada mitjançant complexos reforços metàl·lics a l’estructura existent.
La resta de façana es conserva en la mateixa configuració d’origen, s’instal·len cortines de millora del control solar per l’interior, i s’afegeix una marquesina de menors dimensions a l’accés al nucli d’escales secundari. Pel costat posterior es reordena l’entorn immediat per conformar un jardí que permet generar nous usos, i s’adequa el tancament de sortida des de l’atri per donar una continuïtat entre l’espai interior i l’exterior.
L’accés a l’edifici es reforça visualment amb un gran voladiu de 10m, de molt baixa alçada, per ajustar la gran dimensió de l’edifici a l’escala humana
La rehabilitació integral d’aquest edifici de 11.700m2 s’ha dut a terme en el transcurs de 2 anys, en els quals s’ha garantit la continuitat de l’ús d’oficines
A l’atri s’intervé en la completa substitució del tancament vidrat de coberta, que aporta millors prestacions tèrmiques. A l’interior es renova tot el tractament d’acabats i de circulacions d’accés a les plantes, es canvia la maquinària i acabats dels ascensors, i es reformen els nuclis de lavabos que comparteixen les oficines en els vestíbuls de planta. Junt a l’atri es condicionen nous serveis comuns de cafeteria i sala de conferències. Els materials emprats aporten personalitat i unes tonalitats clares que afavoreixen la transparència i lluminositat. Destaca per la seva singularitat el paviment de bambú de l’atri col·locat sobre terra radiant; el paviment de cautxú i de sauló compactat a l’exterior; en el sostre tensat de plàstic a les passeres de plantes que creuen l’atri entre ascensors i integren les lluminàries.
L’estructura de la marquesina es basa en un entramat de perfils metàl·lics atirantats, i suportats únicament per dos pilars existents de formigó
A nivell de condicionament del conjunt s’efectua la renovació integral de les instal·lacions tèrmiques i de la il·luminació dels espais comuns. Se substitueixen els equips de clima amb màquines més eficients, amb variadors de velocitat i freecooling. Així mateix s’incorpora un sistema de gestió i control de les demandes i consums que permet fer un seguiment de l’explotació i de la rendibilitat a fi optimitzar les despeses de manteniment. En conjunt s’estima una reducció energètica assolida a l’entorn del 30% i un estalvi en els consums que aportarà part del finançament de la reforma.
Es significant la tasca de coordinació d’activitats i la determinació de les mesures de seguretat i sistemes d’execució adoptats. D’una banda calia evitar els riscos dels treballs a gran altura en tot l’àmbit de l’atri. I d’altra banda calia evitar qualsevol mena de risc a terceres persones, en aquest cas als usuaris de les oficines que havien de prosseguir amb la seva activitat, amb la dificultat afegida d’actuar en un espai d’us general que difícilment es pot confinar ja que constitueix un del nexes centrals de circulació i relació de l’edifici. Un altre dels propòsits en les solucions i processos adoptats ha estat el fet de minimitzar els residus produïts, reduint-los ja en fase de subministrament i execució, i per tant en les conseqüents operacions de gestió i evacuació.
Alta Diagonal, símbol de la transformació
constant i necessària de la ciutat
L’antic edifici de Caja Madrid projectat pels arquitectes Tous i Fargas forma part de la darrera etapa de la seva carrera, però manté alguns dels punts més importants de la seva manera d’entendre l’arquitectura:
• Una arquitectura “idealista”, fascinada per la modernitat del moment i els nous materials i tècniques que oferia (murs cortina, materials sintètics, alumini, etc.)
• Una arquitectura molt eficient en termes funcionals. Amb façanes extremadament primes per consumir la mínima superfície útil i per la mateixa raó expulsant de l’interior de l’edifici els conductes de clima i les escales d’emergència.
Aquesta manera de treballar aconseguia el màxim de metres quadrats útils i comercials en qualsevol emplaçament i una imatge de modernitat i tècnica que explica el seu gran èxit entre els bancs i les empreses que volien construir les seves seus als millors emplaçaments de la ciutat.
L’edifici 20 anys després
L’edifici, tal i com el vàrem trobar, acumulava molts problemes que ocultaven tots aquests valors:
• Maquinària de climatització obsoleta i que consumia molta energia.
• Acumulació de volums al hall que no permetien la lectura de l’espai: un estany d’aigua al mig que no permetia caminar, dos recepcions, un centre de seguretat, carteria, etc…
• Falta de llum natural a l’interior tant del hall com de les oficines, amb paviments foscos i un excés de vegetació que cobria tota la façana interior.
• Degradació dels espais exteriors al voltant de l’edifici i, en conseqüència, del seu ús social. Amb un solar adjacent de propietat municipal, abandonat i utilitzat com a parcament improvisat.
• Falta d’activitat ciutadana en aquesta vorera de la Diagonal, sobretot en comparació amb la vorera del davant de L’Illa.
Tot i això l’edifici mantenia alguns valors que valia la pena ressaltar:
• El gran hall de l’edifici, un dels més grans de la ciutat, a la manera dels edificis més emblemàtics de Nova York o Londres que tant admiraven els arquitectes.
• El concepte d’aquest gran vestíbul com una gran plaça coberta, com si la Diagonal hagués entrat dins l’edifici.
• El gran sostre de vidre, de dimensions colossals que inunda de llum natural aquest espai.
• Els ascensors panoràmics de vidre que ofereixen una imatge del hall espectacular al pujar.
• L’espai exterior al voltant de l’edifici que oferia un gran potencial com a espai de relaxació dels usuaris i de trobada amb la ciutat.
• La estranya forma triangular de l’edifici amb les escales d’emergència als extrems que li oferia una imatge molt personal e identificable.
L’objectiu de la intervenció ha estat posar al dia l’edifici i transformar-lo perquè els usuaris tinguessin les màximes comoditats associades a un edifici modern i confortable sense perdre l’essència i els valors del projecte original.
Millora de l’eficiència energètica de l’edifici
• Substitució de totes les màquines de climatització situades a la coberta de l’edifici, per les més modernes i eficients del mercat, baixant el consum global de l’edifici i així optar a aconseguir el segell Leed Gold que certifica els edificis més eficients.
• Substitució de la il·luminació de les zones comunes i aparcament per làmpades de baix consum.
• Substitució dels vidres de la coberta de l’atri i del vitrall per uns de més eficients tèrmicament.
• Aprofitament d’aigües grises de l’edifici per a reg.
Potenciació del vestíbul com a plaça pública i espai protagonista de l’edifici
• Eliminació de tots els afegits interiors del hall (les recepcions i les garites de seguretat, etc), i reubicació d’aquests volums just darrera la línia d’entrada.
• Eliminació de tota la vegetació de la façana interior del hall i dels balcons de manteniment.
• Reforç d’aquest espai com a àgora, o plaça pública instal·lant una nova cafeteria i un auditori per presentacions i conferències. Incorporació d’aquest espai als recorreguts de la ciutat permetent que l’espai es travessi per sortir per la porta posterior com a pas alternatiu al del carrer.
• Eliminació del vitrall existent a façana per millorar la transparència entre carrer i plaça interior.
• Millorar la il·luminació natural substituint els vidres del sostre de vidre, eliminant volums de la coberta al seu voltant per una banda i per l’altra canviant els paviments existents de marbre negre per un paviment de bambú que aconsegueix no tan sols més il·luminació sinó més càlida.
• Fer més transparents les passeres dels nuclis verticals substituint la barana opaca per una de vidre i construint un sostre de llum que es converteix en la gran lluminària de l’espai.
• Pintar de blanc tots els elements que en el projecte original estaven pintats en verd, blau i groc per tal d’aconseguir un espai amb menys soroll.
També es va realitzar la millora de les condicions acústiques de l’atri folrant les parts opaques amb planxa microperforada i el redisseny de tots els espais comuns de l’edifici, vestíbuls de planta i banys compartits.
Millora dels espais exteriors que envolten l’edifici i reforçar els vincles d’aquest amb la ciutat
• Remodelació del jardí i obertura d’aquest al públic reforçant el seu caràcter d’espai de relaxació i contacte de l’edifici amb els ciutadans, amb butaques exteriors còmodes, llums de peu, taules i catifes com si fos un interior domèstic.
• Incorporació d’un solar adjacent, propietat de l’ajuntament i convertit en un aparcament improvisat i desendreçat, al jardí públic seguint criteris de disseny similars als del jardí per garantir una imatge de conjunt.
• Potenciació del vestíbul com a plaça i carrer que permet passar pel seu interior com a recorregut alternatiu.
• Emmarcar l’entrada amb una gran marquesina per fer visible l’edifici des de la llunyania i especialment des de la vorera del davant.
• Dins d’aquesta estratègia s’emmarca també el pal·li. Un element que vol transformar l’espai públic d’aquesta vorera de la Diagonal, que tot i tenir la bona orientació solar no té ni l’activitat ciutadana ni la qualitat urbana de l’altra vorera. Aquesta intervenció anirà acompanyada d’una reurbanització de la vorera davant l’edifici amb l’esperança que es converteixi en un model que anirà avançant i millorant aquest tram de la Diagonal.
El resultat, un dels espais de treball més atractius de la ciutat
Cal entendre que una ciutat ja consolidada com Barcelona no es construeix tan sols fent nous edificis sinó que la seva transformació més important i necessària es basa en l’actuació sobre el teixit existent, mantenint-lo i millorant-lo. Si volem contribuir a la construcció contínua de la ciutat, amb la intenció de progressar cap a una ciutat més eficient des de tots els punts de vista, especialment l’energètic, cal treballar sobre el teixit existent a la ciutat. La transformació d’una ciutat no es pot basar en els pocs edificis nous que es fan cada any, i molt especialment en aquests moments. El missatge optimista que vol llançar aquesta reforma és que això, a més, és rendible econòmicament a mig termini en edificis d’aquesta magnitud.
Amb aquesta reforma l’edifici es torna a situar com un dels espais de treball més atractius de la ciutat, situat al bell mig de la Diagonal, el carrer més emblemàtic de la ciutat, la seva veritable columna vertebral molt especialment ara des de que s’ha perllongat fins al mar travessant tota la ciutat. Aconsegueix d’aquesta manera posar-se al dia i oferint les mateixes condicions d’equipament tecnològic que qualsevol edifici acabat de construir.
I el que és més important, sense que cap dels seus usuaris hagi hagut de desplaçar-se durant el període que han durat els treballs.
Barcelona, además de ser la ciudad de los prodigios, es una caja de sorpresas que ahora se empeña en descubrir, inventariar, estudiar y analizar uno de sus tesoros artísticos más desconocidos: los mosaicos.
Barcelona, además de ser la ciudad de los prodigios, es una caja de sorpresas que ahora se empeña en descubrir, inventariar, estudiar y analizar uno de sus tesoros artísticos más desconocidos: los mosaicos. Y no sólo el mosaico romano ‘Las tres gracias’, hecho con teselas y conservado en el Museo Arqueológico de Cataluña, o el trencadís omnipresente en el Park Güell que Antoni Gaudí ideó a principios del siglo XX, o los modernos mosaicos de baldosa cerámica que decoran el techo del Mercado de Santa Caterina. Los protagonistas son los mosaicos cotidianos, los más desconocidos, los que adornan los pavimentos y fachadas de casas, oficinas, fábricas o parroquias de la ciudad.
Este proyecto reivindicativo de los mosaicos se llama El mosaico de mi barrio y es una iniciativa del Servicio de Arqueología de Barcelona nacida coincidiendo con el 13º Congreso Internacional de Conservación de Mosaicos que se celebró en Barcelona el otoño de 2017, después de que la candidatura barcelonesa derrota en Londres y Jerusalén como sede del congreso, “una pionera iniciativa ciudadana, una especie de congreso alternativo que ha dado la voz y la posibilidad de participar a los ciudadanos de Barcelona”, apuntan Montserrat Pugès, responsable de Intervenciones en el Patrimonio del Servicio de Arqueología, y Kusi Colonna-Preti, coordinadora del proyecto.
Esta iniciativa de participación ciudadano, iniciada el año pasado, ha vivido este otoño una segunda fase y se completará el próximo año. “El proyecto consiste en hacer un inventario fotográfico ciudadano que permita hacer un estudio técnico e histórico del mosaico en Barcelona para determinar qué es el mosaico, cuáles son las técnicas que predominan en la ciudad y cuáles son las principales diferencias”, puntualiza Colonna- Preti. Una vez finalice la tercera fase de participación ciudadana, “se iniciará la creación de una historia del mosaico en Barcelona. Ahora ya hay estudios parciales, pero falta un estudio con una perspectiva más generalista “, asegura Pugès.
Los descubrimientos ciudadanas, 2.668 imágenes de 1.567 mosaicos, se pueden ver en la web del proyecto (www.barcelona.cat/mosaics/). En este portal municipal de participación ciudadana, las imágenes de cada mosaico se acompañan con una ficha con información sobre su localización, autoría y técnica y se ordenan por el distrito donde está ubicado y por la técnica empleada en su construcción y por la su época de creación, aunque buena parte se construyeron a partir de finales del siglo XIX, cuando el movimiento higienista propició el cambio de pavimentos en la ciudad que abrió las puertas al mosaico.
Cuatro itinerarios
El proyecto El mosaico de mi barrio también cuenta con cuatro rutas para que los ciudadanos de Barcelona descubren los mosaicos. Los itinerarios se centran en las decoraciones exteriores de las casas de veraneo del barrio Font d’en Fargues (Horta-Guinardó), los mosaicos de las farmacias modernistas de Ciutat Vella, los rótulos y publicidad elaborado con este material en el Poblenou, y un recorrido por las diferentes técnicas masivas presentes en el distrito de Gracia. El objetivo de los responsables del proyecto es incrementar hasta 10 los itinerarios y organizado un paseo guiado mensual, que se anunciará oportunamente en la web del proyecto.
Cada mosaico diferente
Un golpe de vista a este portal permite descubrir mosaicos de todo tipo, épocas y técnicas. Aunque cada mosaico es diferente, el más popular y el que más abunda es el hidráulico, un pavimento hecho con polvo de cemento y pigmentos prensados, popularizado por el modernismo, fue un habitual en la construcción hasta mediados del siglo XX y ahora vuelve a estar de moda. Entre los hidráulicos, los de más renombre fueron los de Escofet, diseñados por artistas de primera fila, como Joan Fabré, Enrique Moya o Alexandre de Riquer, que trabajaban por los grandes arquitectos modernistas como Josep Puig i Cadafalch o Montaner.
Este insigne arquitecto modernista firmó en 1903 la reforma del Hotel España (Sant Pau, 9), una funda creada en 1850 por los hermanos Riba. Su admirable interior luce columnas de mármol, lámparas modernistas, una gran chimenea modernista, esgrafiados … y un gran mural mosaico en medio del comedor, unos de los mejores ejemplos de mosaicos inventariados al proyecto impulsado desde el Servicio de Arqueología de Barcelona. Esta pieza está realizada con teselas de vidrio y de cerámica esmaltada y representa 12 escudos heráldicos de ciudades y regiones de España.
Mosaico de teselas de la antigua Fábrica La Unión Metalúrgica (Almogàvers, 119-123)
La participación ciudadana, sin embargo, “también ha permitido descubrir técnicas de mosaico que no conocíamos que se daban en la ciudad, tales como pavimentos de cartón-piedra, entre los que destacan los diseñados por Hermenegildo Miralles en el siglo XIX que protagonizaron la decoración del desaparecido Café Torino (situado en el paseo de Gracia número 18, en la esquina con la Gran Vía, donde ahora hay una conocida joyería) y que tienen su máxima expresión en el fumador de la gaudiniana Casa Vicens “, apunta la responsable de Intervenciones en el Patrimonio del Servicio de Arqueología, Montserrat Pugès.
La mayoría de mosaicos censados en el inventario de la web del proyecto no tienen, sin embargo, el glamour de este edificio de Antoni Gaudí. Si uno se adentra en un paseo virtual por los mosaicos de la ciudad puede encontrar fácilmente ejemplos notables y muy heterodoxas. Desde el mosaico de gres cerámico del suelo de la Parroquia Santa Teresa del Niño Jesús (Vía Augusta, 68), una pieza fabricada en el taller de Pujol i Bausis entre 1932 y 1940; al tradicional mosaico hidráulico que aún se puede ver el suelo de la La Pasticceria di Gracia (Verdi, 58), una especie de alfombra con decoración simetrizada que desde 1912 figuraba en el catálogo del fabricante Orsola, Solà y Cia.
Mosaico de baldosa cerámica del Mercado de Santa Caterina (Avenida de Francesc Cambó, 16)
Mosaico de gres cerámico de la parroquia de Santa Teresa del Niño Jesús (Vía Augusta, 68)
Mosaico romano ‘Las Tres Gracias’ (Museo de Arqueología de Cataluña)
Trencadís del arco del banco de la escalinata del Parque Güell
Quebradizo de una de las chimeneas de la Casa Milá, La Pedrera
Mosaico de teselas Hansel y Gretel de la Casa Burés (Ausiàs Marc, 30-32)
Consejos de conservación
Si visitáis la web del proyecto encontrareis unos consejos para conservar las diferentes tipologías de mosaicos, todo dependiendo de sus diferentes técnicas musivas: alicatado, mosaico de cartón piedra, mosaico de gres cerámico, mosaico hidráulico, mosaico de azulejos, terrazo, teselas las y quebradizo.
Unas tipologías, a veces bastante parecidas, pero que requieren de procedimientos específicos para su mantenimiento, restauración y conservación. Los diferentes bloques de consejos han sido elaborados por entidades colaboradoras del proyecto, como la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona, la Escuela Superior de Conservación y Restauración de Bienes Culturales de Cataluña (ESCRBCC) y el Laboratorio de Restauración y Conservación Preventiva de la Oficina de Patrimonio Cultural de la Diputación de Barcelona. El proyecto también cuenta con la colaboración del Centro de Documentación del CAATEEB.
Publicitarios y decorativos
Mosaico de cartón piedra al fumador de la Casa Vicens (Carolines, 18-22)
No todo, sin embargo, son pavimentos. También podemos encontrar mosaicos con fines publicitarios, como el de la farmacia Giró Loperena (Pujades, 189), un mosaico de baldosas de cerámica esmaltada de autor desconocido y fechado en 1915, o el rótulo que presidía la entrada de la fábrica La Unión Metalúrgica (Almogàvers, 119-123), una pieza formada por teselas de cerámica esmaltada que podría datar de 1914. Tampoco faltan paneles decorativos, como el que hace esta función en la Casa Francisco Burés y Borràs (Ausiàs Marc, 30- 32), un mosaico modernista de teselas de vidrio de Miquel Pascual y Tintorero (1905) que representa la escena de la bruja del cuento de Hänsel y Gretel con una gama cromática muy variada.
Y así, hasta los 1.567 mosaicos censados actualmente en la web del proyecto, una iniciativa que se podría ‘clonar’ a otras ciudades, como Bruselas, y que evidencia que “estamos en un momento interesante del mosaico, que nos permite ver su evolución técnica desde el siglo XIX al XXI, ya que hay fábricas que se dedican desde hace muchos años “. Aunque las responsables de proyecto se lamentan que aún no exista una historiografía que estudio y analice el sector, aseguran que “el proyecto ha cumplido su objetivo: ha sido generador de complicidades y retos, tales como difundir que hay mosaicos más allá del hidráulico, dar una idea más global del término mosaico “.
La participación ciudadana y la labor divulgadora del mosaico que han caracterizado la iniciativa ‘El mosaico de mi barrio’ en sus dos ediciones tienen que ir, pero, un poco más allá. “Hay que conseguir que los propietarios adopten la cultura del mantenimiento y conservación y, así, detener la pérdida progresiva de los notables ejemplos que aún quedan de las artes decorativas menores, como los mosaicos, esgrafiados o murales interiores. El mosaico ha evolucionado, se mantiene de actualidad y es necesario que entre todos los preservemos como signo de identidad de nuestra ciudad “, apuntan Montserrat Pugès, responsable de Intervenciones en el Patrimonio del Servicio de Arqueología, y Kusi Colonna-Preti , coordinadora del proyecto.
L'ampliació de l’edifici de vestidors, gimnàs i piscina coberta de l’Atlètic Terrassa Hockey Club, per a activitats de fitnes, aconsegueix la màxima ocupació de l’espai amb la máxima transparència, obtenint la interrelació entre l’activitat esportiva interior i exterior.
FITXA TÈCNICA Nom de l’obra: Sala Fitness Atlètic Terrassa Hockey Club Ubicació: Carretera de Castellar, 628 Terrassa (Vallès Occidental) Promotor: Atlètic Terrassa Hockey Club Projecte i direcció d’obra: Jaume Armengol (BAMMP Arquitectes & Associats) i Xavier Vancells (XVA Xavier Vancells Arquitectura) Direcció d’execució: Josep Malgosa (BAMMP Arquitectes & Associats) Coordinador de seguretat i salut: Xavier Delgado (BAMMP Arquitectes & Associats) Constructors: Curnal, Ecofusteria Gara i Seteci Data de finalització: Maig 2017 Candidatura seleccionada en la XV edició dels Premis Catalunya Construcció en la categoria d’innovació en la construcció
L’Atlètic Terrassa Hockey Club es va fundar l’any 1952 a la ciutat vallesana com a club de hoquei sobre herba i actualment inclou una gran varietat de seccions esportives com ara tennis, pàdel, basquet, natació o gimnàstica. Així com també fitnes i activitats dirigides, pràctica per a la qual disposa de prop de 1000 m2 d’instal· lacions. Com a gran novetat, el club ha posat en marxa una nova sala de fitnes de 400m2 amb maquinària de nova generació, amb màquines de musculació, treball cardiovascular, pes lliure amb entrenament dirigit o funcional. A continuació exposarem algunes de les principals característiques d’aquest projecte.
Es tracta d’un projecte de nova construcció i d’ampliació de l’edifici de vestidors, gimnàs i piscina coberta per tal de donar servei a una zona específica per la pràctica del fitnes com a àrea complementària a la resta de serveis del club, el qual actua com a promotor. El projecte consisteix en un edifici a quatre vents adjacent a l’edifici actual, totalment en planta baixa i integrat a les construccions que l’envolten. L’edificació es projecta recolzada a la cantonada sud-est de l’edifici existent de planta baixa. La forma de la planta ve donada per la disposició de l’activitat interior que s’hi vol desenvolupar i per la interacció amb les àrees del voltant, d’aquesta manera l’espai resta totalment lliure i obert a la disposició de la maquinària específica d’aquest esport.
Perspectiva de l’edifici acabat il·luminat interiorment (Foto: Adrià Goula)
L’accés es produeix pels costats curts del rectangle, un amb connexió directa amb l’edifici existent i l’altre amb sortida cap la resta d’instal·lacions esportives. En el costat de llevant, amb continuïtat amb el paviment del nou edifici i enfrontada amb la pista de pàdel que està a una cota més baixa, s’hi disposa una petita grada per veure els partits. La totalitat de les façanes són de vidre per tal de gaudir de l’entorn. L’estructura de l’edifici és de fusta laminada encolada i la coberta plana no accessible, per no sobrepassar les altures de les edificacions de l’entorn.
Descripció de l’edifici i programa funcional
Darrerament les activitats vinculades a la salut i a l’adequació física dels socis d’aquest club han experimentat un creixement continu que ha deixat saturats els pais destnats a aquest ús. Per tal de donar el millor servei i adequarlo als nous temps amb noves metodologies d’entrenament i nova maquinària específica, el club es planteja la construcció d’un nou espai de referència vinculat a l’edificació existent amb bona relació amb l’entorn i amb dotació de tot l’equipament necessari per a la pràctica actual del fitnes. L’edifici és desenvolupa en una sola planta lliure i sense compartimentacions. És la disposició del mobiliari i l’equipament el que conformarà els diferents àmbits, de manera que en qualsevol moment es podrà configurar d’una manera diferent.
Pel que fa a l’accés, es disposa de dues entrades en les façanes curtes oposades de la planta rectangular. D’una banda, l’accés directe des de l’espai de vestíbul i recepció de l’edifici existent permet mantenir el mateix control d’accés. A l’altre costat, sota un petit porxo es pot accedir directament de l’exterior i a les grades de la pista de pàdel 1. La connexió entre ambdós accessos és la que esdevindrà passadís de distribució dels diferents àmbits. L’edifici és d’estructura de fusta d’embolcall de vidre en la totalitat de les façanes.
El paviment interior també de fusta i la coberta és plana, lleugera i no transitable. L’alçada lliure interior sota l’estructura és de 3,30 m. I la llum de la sala de 11,80 m. Aquest procediment en sèrie i a la vegada en procés, admet la flexibilitat necessària que s’havia de dotar a l’edifici i permetia ajustar cada intervenció a un control econòmic acurat. Una de les qüestions que s’havia de donar resposta era la de com aconseguir una excel·lent qualitat de l’edifici final; entenent aquesta, com no només en el resultat de la construcció sinó també en el bon envelliment, amb uns recursos tan ajustats. La qualitat dels materials emprats en la construcció semblaven indiscutibles.
Un valor a destacar és el de l’economia energètica que es refereix a una òptima relació contingut/continent, volum/pell. Un sistema de ventilació creuada efi cient, fi nestra a naixent i ponent, i una coberta blanca que impedeix la captació solar
Com a conseqüència, l’estratègia per a un rigorós control econòmic semblava evident i consistia, abans que en reduir la qualitat dels materials, reduir el nombre d’elements utilitzats. Així, els materials essencials a nivell funcional i estructural, passaven a ser també els materials d’acabat. Amb aquest posicionament, no només es redueix el nombre de materials, juntes i fixacions entre ells, sinó també el nombre d’operaris i les hores a dedicar per a la finalització de la construcció.
Els procediments i el seguiment del desenvolupament de l’obra han vingut influïts també per aquesta decisió. No s’ha optat per sistemes de multicapes complexes, l’element constructiu col·locat directament en el seu emplaçament, conforma la solució arquitectònica, que suggereix un edifici viu i en permanent transformació, però amb les lleis de construcció ben marcades davant el manteniment i possibles futures intervencions, canvis i ampliacions. La planificació temporal tampoc es pot oblidar. La gestió del temps de construcció ha estat, conjuntament amb el manteniment de les activitats esportives durant tota l’obra, uns requeriments fixats ja des de l’inici del projecte. Els passos a seguir per l’ajustada execució a termini de la construcció són clars, l’ordre d’entrada i sortida dels industrials queda marcada des d’un inici, ja que el més mínim error serà visible en l’acabat final de l’edifici. No hi ha materials de revestiment que permetin amagar una mala execució. I no cal oblidar que una bona gestió del temps també suposarà una reducció de costos.
Procés constructiu i cost
Això va comportar per a la direcció facultativa la presa de decisions molt per avançat respecte a l’execució real per tal de donar uns acabats en consonància a la qualitat del disseny que pretenia utilitzar els materials en la seva essència, estructura de fusta vista, paviment de parquet e instal·lacions vistes.
Procés d’execució de la llosa
La decisió va ser treballar només amb tres industrials dividits segons la seva entrada en obra. Un primer que va realitzar la fonamentació solera, un segon que va executar l’estructura de fusta, fusteria i coberta i un tercer amb les instal·lacions. L’execució dels fonaments i la solera ja van marcar les primeres decisions que van definir la línia inferior del edifici d’on surten els pilars, es va realitzar una llossa de 15 cm de gruix sobre un muret-riostra perimetral de 40 cm d’amplada i d’alçada entre 40 i 80 cm. El següent repte va ser el muntatge de l’estructura de fusta en 2 setmanes. Es va preveure en la fase inicial un disseny de l’estructura amb els elements portants vistos, pilars dobles i jàsseres i amb una composició on las jàsseres principals de 1 m de cantell no recolzessin en els pilars si no que ho fessin per testa. En la fase de muntatge de l’estructura es va incloure el muntatge de la fusteria, el procés de muntatge va ser el següent : pilars, fusteria, jàsseres, coberta i vidres.
La coberta formada per un panell de 5 cm de KLH sobre les jàsseres de fusta es va tractar amb una membrana de polofelina termoplàstica (TPO) d’una sola capa de color blanc, que va ajudar a reduir els requisits de refrigeració de l’edifici, proporcionant una excepcional resistència als raigs ultraviolats, l’ozó i l’exposició química. Aquesta membrana es va col·locar sobre un aïllament rígid de 10 cm de gruix fitxat mecànicament tipus PIR de FIRESTON E ISO95+GL amb nucli d’escuma de polisocianurat de cèl·lula tancada, laminat per amb dues cares amb revestiment reforçat amb fibres de vidre. ISO95+GL conté entre un 29% i un 52% de material reciclat.
Tots els tancaments practicables es van realitzar amb esquadries de fusta de pi envernissat i vidres laminats. La premissa del projecte de no encastar cap instal·lació, totes les instal·lacions vistes, va condicionar la realització dels treballs mitjançant una acurat replanteig i la imposició de fer entendre tant als treballadors com a la propietat dels avantatges a nivell de manteniment i l’acceptació estètica d’algunes decisions. El sistema natural de ventilació creuada mitjançant finestres d’obertura motoritzada ha permès la circulació i renovació de l’aire de la sala sense influir en l’activitat de les persones usuàries de la instal·lació i gaudir d’una temperatura raonable per la pràctica de l’esport. La maquinària de renovació i condicionament del aire només es fa servir en els mesos extrems d’hivern i estiu.
Tot això s’ha construït a un preu per sota dels paràmetres actuals d’edificació, 476.5 m2 i un total 181.016,33 € que representa un cost m2 de 379.88 €/m2. L’únic element d’acabat ha estat el parquet amb un cost de 13.398 €, la instal·lació elèctrica 19.760,75 € i la de renovació i condicionament d’aire 24.138,36 €.
