Auditories energètiques i promoció de l’eficiència energètica
L’impuls de l’eficiència energètica i les energies renovables és un aspecte essencial de l’estratègia europea per un desenvolupament sostenible. Amb aquest objectiu la Unió Europea va aprovar la Directiva 2012/27/ UE sobre eficiència energètica que només obliga a grans societats i empreses.
L’impuls de l’eficiència energètica i les energies renovables és un aspecte essencial de l’estratègia europea per un desenvolupament sostenible, i la millor forma per reforçar la seguretat del proveïment energètic europeu, reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i d’altres substàncies contaminants.
El diòxid de carboni (CO₂ ) provinent de la combustió dels combustibles fòssils per al transport i per a obtenir energia i calor, són el principal responsable dels gasos d’efecte hivernacle (GEI) i el sector de l’edificació és el responsable del 40% del consum energètic. Per tal de col·laborar en la seva mitigació, els estats membres de la Unió Europea van signar l’any 2002 el protocol de Kyoto i la pròpia Unió Europea ha aprovat diverses Directives per aconseguir-ho.
Alguna d’aquestes Directives marquen uns objectius amb uns escenaris temporals. El primer d’aquests escenaris temporals va ser el que s’establia en la Directiva 2009/28/CE i que persegueix aconseguir per a l’any 2020: augmentar en un 20 per cent l’eficiència energètica, reduir les emissions de CO₂ en un 20 per cent i un augment en un 20 per cent de les energies renovables.
Per mitigar els gasos d’efecte hivernacle els estats membres de la Unió Europea van signar l’any 2002 el protocol de Kyoto
L’any 2011 el Consell Europeu, va reconèixer que no s’estava avançant cap a l’objectiu d’eficiència energètica i que es requerien actuacions més ambicioses per aprofitar el gran potencial d’increment de l’estalvi d’energia en els edificis, els transports, els processos de producció i la manufacturació.
Amb aquest objectiu la Unió Europea va aprovar la Directiva 2012/27/ UE sobre eficiència energètica. Aquesta Directiva Europea ha estat transposada per l’Estat Espanyol amb molt d’endarreriment i de forma parcial, mitjançant el Real Decret 56/2016, aprovat el passat 12 de febrer, pel qual es transposa parcialment aquesta directiva en el que és relatiu a les auditories energètiques, acreditació de proveïdors de serveis i auditors energètics i la promoció de l’eficiència energètica en la producció i ús del calor i del fred.
Auditories energètiques
Aquest Reial Decret no és d’aplicació al sector residencial i només obliga a realitzar auditories energètiques a les grans societats i a les grans empreses, entenent com a gran empresa la que ocupa almenys a 250 treballadors o les que sense complir aquest requisit tinguin un volum de negoci major a 50 milions d’euros i, al mateix temps, un balanç general que excedeixi de 43 milions d’euros. De la mateixa manera, també és aplicable als grups de societats, quedant excloses de l’àmbit d’aplicació, les microempreses, petites i mitjanes empreses (PIMES).
L’auditoria energètica ha de cobrir almenys el 85% del consum total de l’energia final del conjunt de les instal·lacions que l’empresa té ubicades en el territori nacional. És per això que ens podem trobar amb empreses que formin part d’un grup empresarial o gran empresa i no hagin de passar l’auditoria energètica perquè representen menys del 15% del consum total d’energia que el grup empresarial té ubicades en el territori nacional. Les auditories s’han de realitzar en el termini de 9 mesos després de l’entrada en vigor del Reial Decret (14 de febrer del 2016), motiu pel qual les empreses obligades hauran de comptar amb aquesta auditoria des del 15 de novembre del 2016. Es consideren vàlides totes les auditories que s’hagin realitzat des del 5 de desembre del 2012, que és la data d’entrada en vigor de la Directiva Europea 2012/27/UE, sempre que compleixin el seus requeriments. Totes les auditories energètiques s’han de sotmetre a una nova auditoria cada 4 anys, comptades a partir de la data de la primera auditoria energètica realitzada.
Requisits mínims
Que han de complir les auditories energètiques El RD/56/2016 estableix unes directrius mínimes que han de complir les auditories energètiques i que són les següents:
Objectius que persegueix la directiva 2009/28/CE per a l’any 2020
Han de basar-se en dades operatives actualitzades, mesurades i verificables, de consum d’energia i, en el cas de l’electricitat, de perfils de càrrega sempre que es disposi d’ells.
Han d’abastar un examen detallat del perfil de consum d’energia dels edificis o grups d’edificis, d’una instal·lació o operació industrial o comercial, o d’un servei privat o públic, amb inclusió del transport dins de les instal·lacions o, si escau , flotes de vehicles.
S’han de fonamentar, sempre que sigui possible en criteris de rendibilitat en l’anàlisi del cost del cicle de vida, abans que en períodes simples d’amortització, a fi de tenir en compte l’estalvi a llarg termini, els valors residuals de les inversions a llarg termini i les taxes de descompte.
Han de ser proporcionades i prou representatives perquè es pugui traçar una imatge fiable del rendiment energètic global, i es puguin determinar de manera fiable les oportunitats de millora més significativa.
Quan l’empresa o grup de societats disposi d’un certificat d’eficiència energètica en vigor, obtingut d’acord amb el Reial Decret 235/2013, de 5 d’abril, pel qual s’aprova el procediment bàsic per a la certificació de l’eficiència energètica dels edificis, aquest podrà formar part de l’auditoria energètica amb relació a la part edificatòria coberta pel certificat d’eficiència energètica, sempre que el certificat inclogui recomanacions per a la millora dels nivells òptims o rendibles de l’eficiència energètica, seguint les directrius que indica el Reial Decret per les auditories energètiques.
Per a realitzar auditories energètiques també hi ha dos normes UNE que tot i no ser d’obligat compliment ens aporten unes directrius i requisits de qualitat per la seva elaboració. Per una banda tenim la UNE-EN 16247-1 2012, i per altra la UNE 50002:2014. Aquestes normes poden ser consultades en el Centre de Documentació del CAATEEB.
Registre de les auditories energètiques
Tres mesos després d’haver realitzat l’auditoria cal que les empreses ho comuniquin a l’òrgan competent de les comunitats autònomes on estiguin les seves instal·lacions, i que en el cas de Catalunya és la Direcció General d’Energia Mines i Seguretat Industrial, DGMiSI.
Aquesta comunicació és una autodeclaració que detalla el nom de l’auditor que l’ha dut a terme i algunes dades presents al resum executiu de l’informe d’auditoria. La DGEMiSI compta amb un mes de termini per remetre la comunicació al Ministerio de Industria, Energía y Turismo, amb la finalitat de procedir a la corresponent inscripció en el registre administratiu de la seva propietat.
L’ICAEN ofereix un servei per a fer una valoració de l’abast, el contingut i les mesures d’estalvi i eficiència energètica proposades en les auditories energètiques, a fi de que aquestes realment serveixin per a reduir els costos energètics de la instal·lació. Per a fer ús d’aquest servei cal fer arribar l’informe d’auditoria energètica a l’ICAEN ajuntant-lo a un correu electrònic adreçat: auditoriaRD.icaen@gencat.cat. Per la mateixa via l’ICAEN es compromet a fer arribar la seva valoració abans d’un mes. Per altra banda les Comunitats Autònomes són les que tenen les competències per a controlar la realització de les auditories, inspeccionar i en cas d’incompliment sancionar. Els incompliments es sancionaran conforme a la Llei 18/2014 de 15 d’octubre, d’aprovació de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l’eficiència. L’article 80 i 81 estableixen, el regiment d’infraccions i les sancions que corresponent i que en el cas de les auditories energètiques són de: molt greus (60.000€) greu (10.000€) i lleu (1.000€).
L’auditoria energètica ha de cobrir al menys el 85% del consum total de l’energia final del conjunt de les instal·lacions
Auditors energètics
Les auditories energètiques han de ser realitzades per auditors energè- tics degudament qualificats o per tècnics qualificats que pertanyen a l’empresa, sempre que no tinguin relació directa amb les activitats auditades i pertanyin a un departament de control intern de l’empresa.
Aquest auditors energètics són persones físiques amb capacitat personal i tècnica demostrada i competència per portar a terme una auditoria energética.
Les persones físiques que vulguin exercir l’activitat professional d’auditor energètic han de complir alguna de les dos condicions següents:
Estar en possessió d’una titulació universitària oficial o altres llicenciatures, graus o màster universitaris en els quals s’imparteixin coneixements bàsics d’energia, instal· lacions dels edificis, processos industrials, comptabilitat energètica, equips de mesura i presa de dades i tècniques d’estalvi energètic, o bé;
Tenir els coneixements teòrics i pràctics sobre les auditories energètiques, entenent que posseeixen els coneixements esmentats les persones que acreditin alguna de les següents situacions:
1a. Disposar d’un títol de formació professional o un certificat de professionalitat inclòs en el Catàleg Nacional de Qualificacions Professionals l’àmbit competencial del qual inclogui matèries relatives a les auditories energètiques. 2a. Tenir reconeguda una competència professional adquirida per experiència laboral, d’acord amb el que estipula el Reial Decret 1224/2009, de 17 de juliol, de reconeixement de les competències professionals adquirides per experiència laboral, en matèria d’auditories energètiques.
En qualsevol de les anteriors situacions a què es refereix el paràgraf b), s’ha d’haver rebut i superat un curs teòric i pràctic de coneixements específics d’auditories energètiques, impartit per una entitat reconeguda per l’òrgan competent de la comunitat autònoma, amb el contingut indicat a l’annex V del RD 56/2016. La realització d’aquest curs, té eficàcia en tot el territori nacional, sense necessitat de tràmits o requisits addicionals.
A l’efecte d’acreditar el compliment dels requisits exigits, s’accepta els documents procedents d’un altre Estat membre dels quals es desprengui que es compleixen aquests requisits, en els termes que preveu l’article 17.2 de la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici.
S’ha d’haver rebut i superat un curs teòric i pràctic de coneixements específics d’auditories energètiques,
Proveïdor de serveis energètics
Auditar un edifici esdevé una pràctica professional en creixement
Pot ser un proveïdor de serveis energètics tota persona física o jurí- dica que presti serveis energètics o aplica altres mesures de millora de l’eficiència energètica en la instal· lació o els locals d’un client final, d’acord amb la normativa vigent.
Hi ha uns requisits a complir per a les persones físiques i uns altres per a les persones jurídiques. En el cas de persones físiques es necessari que el proveïdor sigui auditor energètic i en el cas de les persones jurídiques han de comptar al menys amb un auditor energètic en plantilla o com a soci.
Les persones físiques o jurídiques que desitgin establir-se com a proveïdors de serveis energètics han de presentar una declaració responsable en l’òrgan competent en matèria d’eficiència energètica de la comunitat autònoma i que en el cas de Catalunya és la Direcció General d’Energia Mines i Seguretat Industrial, DGMiSI. Aquesta presentació els habilita per actuar en tot el territori de l’Estat Espanyol.
Les associacions del sector AMI, ADHAC, ATECYR, A3e i Eneragen han consensuat un text publicat per AENOR, denominat Especificació AENOR 0055, que té per objecte servir de bases per a classificar, categoritzar i certificar els proveïdors de serveis energètics. Aquest document d’AENOR no és una norma d’obligat compliment però és una base que cal tenir present ja que aporta una informació clarificadora i consensuada per una part important del sector.
Amb base a aquest document, les empreses que així ho decideixin poden classificar-se i certificar-se en algun dels 3 tipus de que s’hi estableixen i que són:
PSE de consultoria i auditoria energètica, que engloba els serveis professionals d’auditoria energètica, consultoria, enginyeria i/o projectes d’eficiència energètica.
PSE d’explotació, que engloba la prestació dels treballs de manteniment, explotació i control de qualsevol instal·lació, edifici o industria consumidora
PSE d’inversió, que engloba les empreses de serveis energètics (ESE) que són les empreses que realitzen les inversions immaterials, d’obres o de subministres necessaris per optimitzar la qualitat i la reducció dels costos energètics, en les instal·lacions o locals d’un usuari i afronten cert grau de risc econòmic al fer-ho, sempre que el pagament dels serveis prestats es basi, ja sigui en part o totalment, en l’obtenció d’estalvis energia mitjançant la introducció de millores de l’eficiència energètica i en el compliment de la resta de requisits de rendiment convinguts.
Aquests serveis poden comprendre la construcció, instal· lació o transformació d’obres, equips i sistemes, el seu manteniment, actualització o renovació, la seva explotació o la seva gestió derivades de la incorporació de tecnologies eficients. Els serveis energètics s’han de prestar basant-se en un contracte que ha d’anar associat a un estalvi d’energia verificable, mesurable o estimable.
Les auditories energètiques han de ser realitzades per auditors energètics degudament qualificats
La mateixa especificació d’AENOR estableix una categorització per cadascuna de les classificacions:
Promoció de l’eficiència energètica en la producció i ús del calor i del fred
Els promotors d’una instal·lació de producció i ús de calor i fred han d’efectuar un anàlisi de cost i benefici, en els casos que estableix l’article 13.5 del Reial Decret. Per altra banda el Ministeri d’Industria, Energia i Turisme ha de portar a terme cada 5 anys una avaluació completa del potencial d’ús de la cogeneració d’alta eficiència i dels sistemes urbans de calefacció i refrigeració eficient.
Les comunitats autònomes i entitats locals podran adoptar polítiques que fomentin l’anàlisi a escala local i regional. En aquest sentit cal tenir present que la cogeneració és una tecnologia destacada en el Pacte Nacional de la Transició Energètica que està promovent el Govern de la Generalitat de Catalunya.
Edifici de baix consum nZEB
Els edificis hauran de disposar d’instal·lacions d’alta eficiència energètica
Per finalitzar i com si d’una broma es tractés aquest Reial Decret fa una definició d’edificis de baix consum nZEB, sense donar cap mena de paràmetre o rang que defineixi o pugui identificar un edifici de baix consum a l’Estat espanyol, com sí que passa en la major part de la resta d’Estats europeus.
En concret aquest Reial Decret estableix en la disposició addicional quarta del Reial Decret que un edifici de baix consum és aquell edifici amb un nivell d’eficiència energètica molt alt, que es determinarà de conformitat amb l’annex I de la Directiva 2010/31/UE del Parlament Europeu.
La quantitat gairebé nul·la o molt baixa d’energia requerida hauria d’estar coberta, en molt àmplia mesura, per energia procedent de fonts renovables, inclosa energia procedent de fonts renovables produïda in situ o en l’entorn.
En aquest sentit els representants del Ministeri de Foment, van indicar en el Congrés d’Energia de Baix Consum celebrat a Madrid, els dies 21 i 22 de juny del 2016, que la implementació dels edificis de baix consum a l’Estat Espanyol es realitzarà mitjançant indicadors segons els criteris establerts en la norma EN ISO 52000-1 i que es publicarà en la modificació del Document Bàsic d’Estalvi d’Energia DB-HE del Codi Tècnic de l’Edificació -CTEdurant els anys 2017-2018.
Una setmana més tard es va publicar en el BOE la Recomanació de la Comissió Europea (UE) 2016/1318, de 29 juliol 2016, sobre les directrius per a promoure els edificis nZEB i les millors pràctiques per garantir que abans de què finalitzi el 2.020 tots els edificis nous siguin edificis nZEB.
En aquestes recomanacions s’estableix que els estats membres de la UE han de redoblar els esfor- ços si volen aconseguir per l’any 2.020 complir amb els objectius establerts en la Directiva 2010/31/ UE per als edificis nous, recordant també que aquesta Directiva estableix que els Estats membres han d’estimular la seva aplicació en la intervenció en edificis existents.
Limitació de l’ús de l’energia primària
S’especifica de forma expressa que la major part dels estats membres han proposat tenir un ús d’energia primària no superior als 50 kWh/ (m2/any), oscil·lant entre els 20 kWh/(m2/any) de Dinamarca o els 33 kWh/(m2/any) de Croàcia (Litoral) i els 95 kWh/(m2 /any) de Letònia. En diversos països, concretament a Bèlgica (Brussel·les), Estònia, França, Irlanda, Eslovàquia, Regne Unit, Bulgària, Dinamarca, Croàcia (Continental), Malta i Eslovènia, l’objectiu fixat se situa entre els 45 i els 50 kWh/ (m2 /any).
En aquest sentit la recomanació proposa uns valors de referència aplicables a l’eficiència energètica dels edificis de consum d’energia gairebé zero, segons projecció dels preus i tecnologies de l’any 2020, tenint en compte la zona climàtica i l’ús de l’edifici, essent els valors per la zona mediterrània, una guia per al nostre país mentre l’Estat espanyol no publiqui la modificació del CTE.
Aquesta taula ha estat realitzada per BPIE, on es pot observar l’estat de la definició nZEB i els indicadors que han establert els diferents països europeus pels edificis nous i existents.
[table id=12 /]
Llegenda de la taula:
Definició inclosa en un document oficial
Definició no disponible
[1] Per edificis residencials, l’EP BD té en compte els següents serveis energètics: calor, fred, aigua calenta Sanitària, aire condicionat, i, per edificis no residencials, a més, es considera l’electricitat
[2] Depenent de l’edifici de referència
[3] Depenent de la localització
[4] Requeriment depenent de les mesures adoptades en energies renovables
[5] Consum màxim d’energia primària definit com a percentatge de consum d’energia primària (PE) d’un edifici de referència. A la República Txeca, l’energia primària no renovable és considerada en detriment de l’energia primària
[6] No considera el refredament per edificis residencials
[7] El consum d’energia d’electrodomèstics s’inclou, addicionalment, a la definició (tant per edificis residencials com per no residencials)
[8] Al Pla Nacional nZEB, BBC /“Bâtiments Basse Consommation”(edificis que compleixen amb la regulació tèrmica del 2.012) es
defineixen com a edificis amb un consum d’energia proper a 0, però està previst que els edificis seran energèticament positius a
partir del 2.020
[9] A part d’Anglaterra, els objectius pels altres països de Gran Bretanya són diferents i seran revisats. Irlanda del Nord està intentant donar suport a Anglaterra.
Altres indicadors: CO2 – emissions de carboni, EP – rendiment de l’envolupant, OH – indicador de sobreescalfament, TS – Rendiment dels sistemes tècnics, SD – sense dades
La coordinació de seguretat en la reforma d’un edifici industrial
L’obra es trova ubicada al Port de Barcelona, més concretament dins l’empresa Bunge Ibérica, dedicada a l’elaboració de farines per a pinsos i lecitina mitjançant procesos fisicoquímics. L’actuació va consistir en la substitució de dos desolventadors existents per un de nou, el DT-70.
L’obra es troba ubicada dins de l’empresa Bunge Ibérica, a la seva factoria al Port de Barcelona, que es dedica, partint de les faves de soja, a l’elaboració de farines per a pinsos i lecitina mitjançant processos fisicoquímics.
L’actuació es va ubicar concretament a la nau d’extracció, on es van substituir dos desolventadors existents (DT-70A i DT-70B) amb 5 m de diàmetre per 17 m d’altura, per un de nou, l’anomenat DT-70, d’unes dimensions més grans amb 8 m de diàmetre per 21 m d’altura. Aquests forns el que fan és extreure l’element que s’ha fet servir per dissoldre l’oli contingut en la massa de farina de soja produint-se la disgregació en tres elements: farina, oli i dissolvent.
El dissolvent és gas hexà, derivat liquat del petroli amb un alt grau d’ignició i que a temperatura ambient és més dens que l’aire. Aquets canvis dels desolventitzadors van comportar modificacions significatives a d’altres components en el procés productiu de la factoria a la nau d’extracció, com van ser sobretot en cintes transportadores, depuradors d’oli i d’hexà.
L’ús d’hexà en aquesta nau va generar una dificultat important per executar aquest treball de coordinació de seguretat en haver de valorar la nau com un espai amb atmosfera explosiva (Atex). Ja des de l’inici dels treballs es va confeccionar per la coordinació de seguretat un procediment de treball impartint les condicions dels treballs i informacions necessàries a tot el personal d’obra, per poder treballar en la zona Atex. Es va establir un estricte control d’accés a la zona del personal, els seus equipaments, materials, eines o mitjans auxiliars que poguessin arribar a produir espurnes.
Una possible fuita dels sistemes que pugui generar la presència d’hexà està permanentment controlada informàticament per una xarxa de detectors fixos en tota la nau.
Particularitats de l’obra
Vista aèria de la factoria Bunge Ibérica situada al Moll Contradic Sud, Sector 4, Moll Oest del Port de Barcelona
L’obra es va dur a terme en 75 dies seguits, en jornades de 24 hores, des de mitjan setembre a finals de novembre de 2014. En condicions normals el termini d’execució hauria estat de 9 mesos, executada en dies feiners i en jornades de 8 hores.
Els treballs es van desenvolupar a la nau d’extracció en un espai molt reduït, fent-se molts treballs a la mateixa vertical. Els diferents pisos es conformaven amb tràmex (relliga) de 30x30x3. Aquest condicionat del tràmex està obligat per impedir l’acumulació de possibles fuites del gas hexà en plantes superiors.
Pràcticament durant tota l’obra van concórrer al mateix temps els treballs de les 6 empreses contractistes amb els seus subcontractats.
El desmuntatge i posterior muntatge d’elements de la coberta, estructurals i forjats van requerir la puntual implantació de sistemes de protecció col·lectives i la seva actualització permanent al procés d’execució de l’obra.
La primera fase
Es va treballar en dues fases diferenciades:
La primera. Engloba els treballs de modificació de la coberta i estructura existent per les noves necessitats derivades de la implantació dels nous equips, mitjançant desmuntatge, demolició, reforç o canvi de disposició i consisteix a:
Desmuntatge de la coberta: va ser el primer treball que es va fer. Aquests treballs es van realitzar amb la nau d’extracció en producció, al no estar desgasificada la nau, es va tractar com a treballs en zona Atex.
Col·locació de sistemes de protecció col·lectiva, xarxes de seguretat sistema S per a la seva utilització horitzontal sota l’estructura de la coberta a desmuntar i xarxes de seguretat sistema U per a protecció de vora en el perímetre del tram de coberta a desmuntar.
Es desmunten les plaques, corretges i part dels elements estructurals principals de la coberta, comprometent-se una superfície de 10 x 15 m2. Aquests elements metàl·lics es van desmuntar preferentment amb talls amb bufador de oxiacetilè.
Desmuntatge d’equips existents DT-70A, DT- 70B, equips i instal·lacions associades:
Desmuntatge dels dos desolventadors existents
Una vegada la planta va entrar en parada tècnica i desgasificada, es va procedir al desmuntatge dels equips principals existents, eliminant tots els components auxiliars, així com aquelles plataformes o accessos d’escales de gat que estiguessin vinculades a ells.
La retirada dels equips DT-70A i DT-70B es va fer a través de l’obertura practicada en la coberta amb grues telescòpiques hidràuliques de gran tonatge. Per aquestes maniobres es va implantar un protocol d’hissat de càrregues i es va complimentar per l’empresa contractista amb el vist i plau de la coordinació de seguretat.
Pel desmuntatge dels equips auxiliars, com ara bombes i transportadors, no es precisava realitzar cap actuació en l’estructura, ja que aquests es van retirar per la planta baixa, aprofitant l’obertura perimetral de façana de 3,5 m d’altura. Molts d’aquests elements es van desmuntar mecànicament de manera manual cargol a cargol.
Enderroc de fonamentacions i equips existents: es va dur a terme l’enderroc dels fonaments mitjançant martells compressors i desmuntant els equips que van quedar fora de servei per la nova instal·lació i que interferien a la nova fonamentació del DT-70.
La segona
Comprèn el muntatge de la nova estructura per garantir els accessos a les noves cotes de treball i/o manteniment amb connexió a l’estructura existent i consisteix a:
Actuacions en fonamentacions existents d’estructura
Es van realitzar actuacions de reforç a les fonamentacions de elements estructurals (suports) existents, derivades del càlcul de l’estructura amb la nova disposició de plataformes i equips.
Realització de nova fonamentació pel DT-70 independent de l’edifici existent
Es va realitzar excavació fins a la mateixa cota on es trobaven les fonamentacions de l’estructura principal existent. A aquest nivell es van executar micropilotatges amb sabates per a la nova fonamentació conjunta del DT-70 i pel motor d’aquest equip.
Pavimentació de la zona afectada per l’actuació
Es va realitzar un nou paviment de formigó a la zona de treball afectada per l’excavació de la fonamentació del nou DT amb gruixos variables de 150 m/m a 200 m/m.
Actuació a l’estructura existent
Enderroc de plataformes metàl·liques existents, bigues principals i secundàries, pis de relliga, escales i part de la coberta per adaptar-la a les noves necessitats i equips instal·lats.
Reforços concrets d’estructura metàl·lica pels nous estats de càrregues.
Adequació de les escales existents a les noves àrees de treball: per motiu dels canvis de nivell i dimensions dels equips i amb l’objectiu de mantenir l’actual circulació de persones per l’interior de la nau, es van modificar dues escales existents seguint el mateix criteri que per a les noves.
Nova estructura interior: es van reforçar pilars, crear noves plataformes d’estructura metàl·lica, amb perfils laminats en calent i pis de relliga metàl·lica galvanitzada de malla 30 x 30 x 3, en nivells que abans no existien i es van ampliar superfícies en nivells ja en ús i sempre en nivells per sota de coberta.
Execució de noves escales
Mantenint els accessos existents a les diferents cotes es va crear un nou nucli d’escala que donava accés a les zones de treball i/o manteniment mes elevada del nou desolventitzador i de tots els equips associats.
Adequació de coberta
Càrrega del nou desolventador
A causa de les noves dimensions del desolventador i de la cinta transportadora, en major alçada, que alimenta aquest equip, es va realitzar una modificació de part de la coberta existent, cobrint els nous sistemes instal·lats. Coberta a dues aigües, transitable solament per a manteniment amb xapa grecada metàl·lica simple. Es va adequar la recollida de pluvials a la instal·lació actual.
El tancament de l’obertura de la coberta una vegada instal·lats tots els elements que s’havien de introduir a l’interior de la nau es va fer transportant i col·locant un badalot que amb anterioritat es var construir al costat de la nau. Es van muntar tots els elements de la seva estructura, les plaques de la coberta, les instal·lacions antiincendis i d’enllumenat i amb una grua de gran tonatge es va hissar i col·locar, tancant definitivament la coberta de la nau.
Muntatge de noves canonades, instrumentació associada i connexió elèctrica
Junt al desmuntatge dels equips obsolets i la instal·lació dels nous equips, va venir associat el muntatge de totes les noves línies de canonada d’entrada i sortida pels nous equips, així com tota la instrumentació de control. Paral·lelament es va fer la connexió elèctrica d’aquesta instrumentació i el muntatge dels nous quadres elèctrics per a la instal·lació. Igualment es va fer una nova instal·lació d’enllumenat. Com a finalització del muntatge de la canonada nova es va procedir a l’aïllament tèrmic de les línies de vapor.
Es va aportar una nova xarxa d’elements antiincendis conformada amb ruixadors i equips de mànega. En l’última fase del muntatge es van pintar les noves instal·lacions i es va realitzar el sanejament i pintura de les antigues instal·lacions que ho necessitaven.
L’obra es va dur a terme en 75 dies seguits en jornades de 24 hores i en condicions normals el termini d’execució hauria estat de 9 mesos
Desenvolupament de la coordinació de seguretat i salut
Les activitats compromeses per a coordinació de seguretat i salut va ser desenvolupada amb una metodologia establerta en dues fases: abans del inici de l’obra i durant la mateixa.
Abans de l’inici de l’obra
Confecció de l’estructura de badalot de coberta
A causa de la complexitat tècnica de l’actuació es va estudiar i analitzar el projecte i els procediments constructius proposats amb antelació i es va participar per part de la coordinació de seguretat en el refós de les planificacions proposades inicialment per les cinc empreses contractistes elaborant el que proposaven a les seves planificacions y programacions. L’objectiu era conèixer amb antelació les concurrències i possibles interferències entre activitats, estimant els seus riscos i les mesures preventives i de seguretat que s’haurien d’implementar en haver de treballar de manera simultània.
Es van organitzar reunions inicials amb cada contractista per proposar nous continguts als diferents plans de seguretat i salut, per millorar-los i procedir posteriorment a la seva aprovació, al igual que establint conjuntament la implantació provisional d’obra de cada una de les empreses contractistes els seus tallers i àrees d’apilaments. Es va assessorar la propietat i l’enginyeria autora del projecte i encarregada de la direcció d’obra sobre els sistemes i metodologia que calia seguir en matèria preventiva.
Es va establir la metodologia del control d’accessos de totes i cadascuna de les empreses i treballadors, del país i estrangers que intervindrien a l’obra, mitjançant l’aplicació informàtica e-coordina, de la qual l’equip de coordinació de seguretat i salut va portar el control i la validació de 100 % de la documentació requerida i aportada de totes les empreses contractistes, subcontractistes i treballadors. La documentació no aportada a l’aplicació, per diferents motius excepcionals, es va recollir, controlar i validar manualment i puntualment sense que això suposés una demora en les actuacions corresponents.
Durant l’obra
Segons les necessitats de la propietat, atès el termini de lliurament tan ajustat que hi havia, ja d’inici es van establir dos torns de treball de 12 hores per realitzar activitat ininterrompuda durant les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Un punt que hem de destacar va ser la col·laboració directa amb el Departament de Seguretat de Bunge, així com l’equip de l’enginyeria que feia les funcions de direcció d’obra.
Juntament amb la propietat es van establir permisos específics de treball segons les diferents activitats:
Treballs en alçada.
Treballs en espais confinats.
Treballs en calent (soldadura amb arc elèctric, tall amb radial i amb bufador de oxiacetil·lè).
Treballs de muntatge de bastides.
Treballs dins del recinte amb atmosfera explosiva (Atex) durant alguns moments de l’obra.
Aquests permisos es donaven pel departament de seguretat de Bunge i es feia el seguiment del seu correcte compliment tant pel mateix departament de seguretat de Bunge com per l’equip de coordinació de seguretat. Es renovaven setmanalment i havien de ser validats dues vegades al dia mitjançant control de signatura dels caps d’equip.
Durant una jornada normal de 24 hores es van realitzar i documentar, amb caràcter general (diari), les següents actuacions:
Dues reunions diàries, una al matí i una altra a la tarda, de coordinació de treballs (Cae), seguint l’execució de les activitats planificades i programades per aquest dia revisant els avanços i retards, amb totes les empreses participants tant de l’obra objecte d’aquest projecte com de la parada tècnica anual de Bunge (contractistes (caps d’obra) i subcontractistes (caps d’equips).
Dues reunions una al matí i una altra a la tarda de coordinació d’activitats empresarials (Cae), seguint l’execució de les activitats amb la prevenció dels riscos laborals amb l’objectiu compromès de la seguretat i salut, establint-se el criteris i instruccions a implantar per a les diferents activitats a executar aquest dia, valorant i definint prioritats i interferències revisant, finalment, incompliments detectats. Igualment amb presència de totes les empreses participants a l’obra i a la parada.
Visites específiques d’ordre i neteja, tant a la Nnu com a les àrees d’implantació d’obra, tallers i arreplecs, amb un representant de cada contractista.
Resum de les actuacions esdevingudes cada nit.
Van haver-hi dos components afegits de dificultat que van ser la concurrència de les següents activitats alienes al projecte objecte de les obres. Amb la parada tècnica de manteniment anual de la factoria l’equip de coordinació de seguretat també va exercir les funcions pròpies de coordinació objectiu d’aquesta obra degut a la incidència i concurrència d’algunes activitats.
Tancament del badalot i connexió amb la façana existent
Entre altres treballs d’alt risc, es van dur a terme:
Reforç, buidat, neteja i posterior reblert dels tancs i dipòsits d’hexà.
El desamiantat sobrevingut de la coberta de la zona de bombes de la instal·lació contra incendis, zona adossada a la nau d’extracció. Es va planificar i programar realitzant-se en jornada de treball nocturn per tenir una menor incidència i poder mantenir amb efectivitat els perímetres de seguretat davant el risc de contaminació per exposició a l’amiant.
El muntatge, manteniment i desmuntatge de cadascuna de les bastides tubulars necessàries a la zona de treball, es va dur a terme per una mateixa empresa especialista per a tots el contractistes. Es va acordar amb aquests que una vegada muntat, l’equip de coordinació de seguretat havia de donar el vistiplau final confirmant que es deixaven penjades en lloc visible les corresponents actes d’acceptació i de posada en servei segons el fabricant per part del tècnic responsable del muntatge. Les bastides que no disposaven d’aquests cartells no podien ser utilitzades. També es van se sol·licitaven periòdiques revisions específiques en funció de l’execució dels treballs i la necessitat de modificació d’aquestes bastides.
A causa del risc existent d’ambient explosiu durant moltes jornades, així com de possibles conats d’incendis a causa d’olis i greixos residuals en tots els conductes, dipòsits i diferents nivells, es va acordar la necessitat de disposar personal de vigilància permanent en extinció d’incendis, així com la col·locació de mantes i tendals ignífugs, estudiant a les zones on era inviable la seva col·locació, adaptar apantallaments de planxes metàl·liques a les plataformes elevadores mòbils de treball des d’on es realitzaven els treballs en calent.
Pel desmuntatge de l’estructura metàl·lica existent, va ser necessària la implantació de dues grues mòbils de gran format treballant simultàniament per la mateixa obertura de coberta durant les 24 hores de moltes jornades. Per a tal efecte, l’equip de coordinació de seguretat va desenvolupar un protocol de simultaneïtat en l’ús de grues.
Així mateix, per a la retirada i posterior muntatge dels desolventitzadors DT, a causa de les seves grans dimensions i pesos, l’única opció de desmuntatge va ser seccionar-los in situ i mitjançant la grua mòbil, retirar-los, apilar-los i esmicolar-los fora de la nau, a fi i efecte de poder transportar-los posteriorment a abocador autoritzat. Es va implantar un protocol d’hissat de càrregues que s’havia de complimentar i validar abans d’executar les maniobres.
Desmuntatge i manteniment de proteccions
A causa dels riscos existents, l’equip de coordinació de seguretat va assessorar i va proposar a la propietat la contractació d’una empresa dedicada exclusivament al muntatge i manteniment de proteccions col·lectives de tots els contractistes, per cobrir la totalitat de la jornada de treball. L’equip de CSS realitzava reunions diàries per organitzar el muntatge / desmuntatge i manteniment d’aquestes proteccions col·lectives en funció de les necessitats de cada jornada per part de cada contractista.
L’equip de coordinació de seguretat: Joan Lopez-Pinto, Ignacio Medrano, Javier Rodriguez, Lidia Garcia i Sergio Pino
També es va implantar una zona a cel obert destinada a apilaments i tallers per a l’elaboració i premuntatge de sistemes i elements a instal·lar corresponents al projecte. Això va suposar una gran dificultat en la coordinació dels propis treballs així com el transport i emplaçament final de cada element, principalment per les seves grans volumetries, pesos i la concurrència amb la resta d’activitats a cada zona de treball, molts dels elements es van haver de transportar desplaçant la càrrega pel carrer frontal a la factoria. L’equip de coordinació va desenvolupar i va implementar els plànols de recorreguts alternatius d’emergència i evacuació durant el transcurs de l’obra.
A causa de l’especialització i dificultat dels treballs a realitzar, la propietat va contractar a una empresa procedent del Regne Unit especialitzada en el muntatge del desolventador. Durant la seva intervenció en l’obra es va requerir la presència permanent d’un intèrpret intermediari entre el personal anglès i l’espanyol.
Un altre dels treballs d’alt risc en la fase final de l’obra va ser l’adequació de la coberta. A causa de les noves dimensions del desolventador i de la cinta transportadora que alimentava aquest equip, es va realitzar una modificació de part de la coberta existent, adequant-la a les noves necessitats.
El muntatge d’aquesta coberta, va ser premuntada (estructura, tancaments, instal·lacions elèctrica, enllumenat i contra incendis) en una zona d’espai habilitada al costat de la Nau d’Extracció, per així poder hissar-la posteriorment al seu emplaçament final, fent-la solidària amb la resta de l’estructura de la nau. Aquest fet es va proposar i acceptar des d’un inici de l’obra, fet que va minimitzar els riscos de treballs en alçada en aquest element de la coberta.
El novembre de 2016 culminaren les obres d'ampliació de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. La llum és la gran protagonista de l’edifici i l'element més singular d’aquesta ampliació és el voladís del bloc de l’accés principal.
El mes de novembre de 2016 culminaren les obres d’ampliació de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. L’edifici original és de 1958 i és una joia de l’arquitectura racionalista, projectada pels arquitectes Guillermo Giráldez, Pedro López Íñigo i Xavier Subías, i amb Manuel Abad i Ricard Fayos, com a aparelladors, guardonada amb el primer Premi FAD. Aquest, amb el pas dels anys, havia anat quedant petit i, l’any 1982, el Col·legi Major (edifici Ilerdense),va passar a formar part de la facultat. L’increment d’alumnes va obligar a construir un tercer edifici l’any 1996, l’edifici Tomás y Valiente.
Fitxa tècnica
Nom de l’obra: Ampliació Facultat de Dret de la UB. Ubicació: Av. Diagonal, 684 de Barcelona. Promotor: Universitat de Barcelona. Autors del projecte: projecte base: Soria-Quintana / Lacomba-Setoain; projecte definitiu: Jordi Marcè arquitectes. Col·laboradors: projecte base: Àngel Obiol (estructures); arc Enginyeria (instal·lacions) i Atimcat, 95 (amidaments); projecte definitiu: Think enginyeria (estructures) i Acciona (estructura metàl·lica). Director de l’obra: Jordi Marcè. Director d’execució: Miquel Griera. Coordinador de seguretat i salut: José F. Berrocal. Constructor: Acciona-Soriguè. Cap d’obra/Oficina tècnica: Antoni Subirada / Beatriz Herrero. Data d’acabament de l’obra: novembre de 2016. Principals industrials: Benjumea; Excavacions i Construccions JICS; Sondeos y Anclajes; Promsa; Encofrados Castell; Estructuras Arqué; VSL; Construcción System; Garcia Faura; Schüco; Alainsa; Grupo Iraco; Plasfoc; Guix Manresa; ATV; Ferreti; Schindler; Madema, Wood&Bois; Jorma; Imesa; Luque Construmetal; Apintesa; Jardineria Ambitec; Dr. Árbol; Jardineria Moix; Labocat; Atisae; Prevenova.
Concurs d’idees i avantprojecte
L’any 2001 s’inicià un concurs d’idees per construir un nou edifici i, així, continuar avançant en la millora de la qualitat i respondre a les noves necessitats docents. L’equipament donarà servei als 7.000 estudiant dels 5 graus que imparteix la facultat, a més dels màsters. També s’hi ubicaran les instal·lacions d’interconnexió energètica del conjunt de la facultat per poder donar-hi servei en el futur. Així, se suprimiran els aparells dels aires condicionats, xemeneies, canalitzacions, etc, que s’havien anat incorporant al llarg dels anys a l’edifici original desvirtuant la seva essència.
Aquest projecte doncs, era un repte pels arquitectes que havien d’encaixar una nova construcció de 16.000 m2 al costat d’un edifici d’uns 11.600m2 i que forma part del patrimoni, arquitectònic, històric i artístic de la ciutat.
La proposta guanyadora dels arquitectes Enric Sòria i Juan Ignacio Quintana formant equip amb el despatx de Neus Lacomba i Víctor Setoain, fou l’escollida per la seva voluntat d’acompanyar l’obra mestra sense competir-hi ni mimetitzar-s’hi. L’equip va redactar l’avantprojecte, així com el projecte bàsic i l’executiu base de la primera fase de l’ampliació de la Facultat de Dret al Campus Diagonal (Portal del Coneixement) de Barcelona. El darrer document va esdevenir la base de licitació de la UB, tant pel projecte executiu definitiu com per a l’execució de l’obra.
Projecte executiu i direcció d’obra
Les empreses Acciona i Sorigué van resultar adjudicatàries del contracte i a la pràctica han finançat les obres a través de la Societat Ampliació de la Facultat de Dret SA. Aquest tipus de col·laboracions públicoprivades gairebé havien desaparegut a Catalunya i eren difícils de veure en l’àmbit universitari, però ateses les retallades del Govern en la construcció d’equipaments, la institució es va veure obligada a optar per aquesta solució. Així, la propietat ha començat a pagar un cop finalitzades les obres i l’import s’abonarà de manera semestral en els pròxims deu anys.
El despatx de Jordi Marcè arquitectes s’ha encarregat de materialitzar el projecte guanyador del concurs del 2001, havent comptat amb el vistiplau dels arquitectes de la UB, Jordi Puig i Andrés Lezcano.
El nou edifici es desplega perpendicular a l’avinguda Diagonal, al costat oest de la parcel·la de 36.212 m2, donant al front, en tota la seva longitud, al carrer Pere Duran Farell. Està format per quatre blocs de planta baixa més quatre i dos soterranis. El conjunt disposa de 47 aules, 176 despatxos, 33 noves places d’aparcament i diversos espais tècnics i de magatzem.
L’estructura vertical està formada per pilars i sostres reticulars de formigó armat.
Des de l’avinguda Diagonal, els tres primers blocs estan destinats a l’administració i als departaments. En planta baixa i soterrani 1 s’ubiquen sales de professors externs, zona de reunió d’alumnes i algunes aules petites. Aquests tres blocs es connecten entre si i a través de totes les plantes per mitjà d’una passera. Cada bloc té el seu nucli central de comunicacions verticals, tot i que els ascensors es concentren únicament en el bloc 1, més proper a la Diagonal. El quart bloc, el més gran, és l’aulari. Disposa de dos nuclis de comunicacions verticals i ascensors. A la coberta hi trobem la planta tècnica on es concentren els equips i màquines exteriors de les instal·lacions que acabaran servint a tot el campus. La connexió d’aquest bloc amb la resta, es realitza per la planta baixa i soterrani 1.
Aquests quatre blocs estan separats per patis seguint el traçat dels patis existents a l’edifici original de 1958. La construcció original consta de tres cossos: el de les aules, de dos nivells, que s’organitza mitjançant un vestíbul i patis interiors; el de seminaris, que apareix perpendicular a la Diagonal i és el més alt, de planta baixa i quatre; i un tercer cos que té la mateixa alçada que el primer i engloba l’administració, la biblioteca i l’aula magna.
L’element més singular d’aquesta ampliació és el voladís del bloc de l’accés principal (bloc1). Les seves alineacions estan vinculades a l’edifici preexistent. Per una banda, les dues primeres plantes enretirades es troben en la mateixa línia que el cos baix de l’edifici principal i, per altra banda, les tres plantes que s’avancen en forma de voladís es troben en el mateix pla que el volum més alt de l’antiga facultat. Aquesta connexió formal entre les dues edificacions s’evidencia de forma més nítida a mesura que ens aproximem a l’edifici, especialment si ho fem des del vèrtex sud-oest. Aquest gran volum blanc actua com un paspartú del primer Premi FAD. En canvi, si l’observem frontalment, des de l’altra banda de la Diagonal, aquesta relació no es percep. Per a la nova ampliació es va voler mantenir el paviment de pedra de la plaça existent, que es va haver d’encarregar expressament amb el mateix format de 50 x 50 cm que ja no es fabricava. Decisió molt encertada per donar continuïtat visual a tot el conjunt.
Sistema constructiu
El voladís està revestit amb fals sostre de panell composite
En tot moment, el nou edifici cerca la neutralitat. Es tracta de quatre caixes blanques de línies molt depurades. Hi ha un gran rigor geomètric que es fa palès a les façanes de mur cortina. Són de tipus graella (stick) sèrie FW50+SG, de Schüco, format per dobles muntants i travessers definint un mòdul base de 120 cm, constituït per 90 cm de buit (envidrament) i 30 cm de ple (panell opac), que es va repetint al llarg de l’edifici. L’envidrament està format per vidre laminar a la cara interior, capa de control solar i baixa emissivitat, cambra d’aire de 20 mm i vidre exterior trempat i serigrafiat amb cercles opacs de color blanc. Aquest vidre exterior passa a ser laminat on hi ha risc d’impacte des de l’exterior. Aquest mur cortina combina el vidre amb zones cegues amb panell compòsit (composite) amb aïllament exterior i finestres practicables i portes d’una i dues fulles d’obertura exterior. El voladís està revestit amb fals sostre de panell compòsit seguint la retícula de façana tot cercant la continuïtat en la pell de tot l’edifici.
L’estructura vertical està formada per pilars i sostres reticulars de formigó armat, un dels canvis respecte el projecte original d’Enric Sòria, Juan Ignacio Quintana, Neus Lacomba i Víctor Setoain on l’estructura era metàl·lica. Al perímetre de l’edifici el sostre fa un reclau per aconseguir una secció reduïda del cantell del forjat i així no alterar visualment la modulació buit-ple de la façana del projecte bàsic. L’estructura metàl·lica s’ha mantingut en el volum de tres plantes en voladís del cos sud. La llum del voladís és d’11 m dels que només en veiem nou ja que els pilars queden enretirats del pla de façana per seguir l’alineació del porxo de l’edifici adjacent. La secció d’aquests pilars de formigó al costat de la façana s’ha ajustat el seu càlcul al màxim per tal de ser fidel al disseny original d’estructura metàl·lica.
Des del punt de vista tècnic, aquest voladís genera un moment flector que es transmet als murs del nucli rígid del bloc 1 mitjançant forjats posttesats. El nivell i quanties d’armat d’aquests murs era tal que, tot i disposar de barres amb vàries capes, no era possible un correcte vibrat del formigó. Per aquest motiu, es va emprar un formigó autocompactant d’alta resistència i amb la suficient fluïdesa per una correcta posada en obra. Es va fer servir un sistema topogràfic de seguiment i control de fletxa a la punta del voladís a mesura que s’anaven incorporant càrregues (forjat col·laborant, paviment de terratzo, mur cortina i graves en coberta) i, al final, va fletxar 2 cm, segons el que ja estava previst.
Les instal·lacions
El sistema de control de les instal·lacions és centralitzat i permet la seva gestió sense la necessitat permanent de persones.
Estan agrupades en tres zones:
Zona 1
La planta soterrani 1 trobem una galeria que travessa longitudinalment tot l’edifici de punta a punta, ventilada a través dels patis dels blocs 1, 2 i 3. Zona 2
També a la planta soterrani 1, al bloc 4, trobem els equips hidràulics, grups de bombes, etc. Zona 3
A la coberta del bloc 4 s’hi col·loquen totes les màquines exteriors corresponents a la primera fase d’ampliació i es reserva espai per a la segona fase que donarà servei a la resta del Campus. Per aquest motiu, i per atendre les necessitats del nou edifici, es va haver de construir una estació transformadora annexa a l’edifici de l’ampliació a la part alta del solar. Aquest va ser un tema objecte de debat.
La constructora, per ajustar costos i accelerar el procés d’obra, preferia fer-la de superfície però la DF, amb Miquel Griera, arquitecte tècnic de Jordi Marcè arquitectes, director d’execució, va aportar i fer prevaler els arguments necessaris per tal que la ET s’executés soterrada, ja que en aquesta zona del solar ens trobem a la part de darrere de la Finca Güell.Es tracta d’un palauet que va encarregar Eusebi Güell a l’arquitecte Joan Martorell i Montells, un dels mestres d’Antoni Gaudí que el 1884 rep l’encàrrec de reforma de la casa i la construcció dels pavellons d’accés i el mur de tanca i propietat de la UB des de 1950, però cedit el seu ús a l’Ajuntament de Barcelona el 2014 a canvi d’una compensació econòmica anual. És per aquest motiu que una ET superficial hagués estat un gran error deslluint un monument historicoartístic de gran valor.
La compartimentació interior de l’edifici és d’obra de fàbrica en els nuclis de comunicacions i, a la resta, és de tancaments d’entramat metàl·lic i guix laminat. El cel ras és continu a les zones administratives i acústic i registable a les zones d’aules i als passadissos per facilitar la supervisió i el manteniment de les instal·lacions. Un cop finalitzada l’obra ha calgut incorporar extradossats acústics a les parets de les aules per tal de resoldre els problemes de reverberació de so que s’hi van detectar.
El paviment de tot l’edifici és de terratzo negre creant un contrast extrem amb el blanc de l’edifici. En canvi, en l’obra de 1958 el blanc i el negre també hi són presents, però modulats per l’escala de grisos. En aquest sentit, s’estableix un diàleg entre els dos edificis, ja que l’un és el complement o també l’antítesi de l’altre: així en l’edifici antic l’estructura és de color gris i en el nou de color blanc, les fusteries del primer són d’acer negre, mentre que en les del segon, són d’alumini blanc.
Amb la voluntat de preservar el sabor minimalista del projecte, les cobertes invertides i impermeabilitzades amb membrana projectada de poliuretà, són acabades amb graves. S’han evitat el cossos sortints en coberta. Els badalots són gairebé imperceptibles i les seves obertures il·luminen els nuclis d’escala accedint-hi per escales de gat. Estava plantejat prescindir de goterons en el coronament de l’edifici, encara que, finalment, es va optar per la seva mínima expressió i així evitar les petges dels regalims de pluja a la façana que alterarien la seva estètica.
Aparcament i canvi de vial
L’aparcament al soterrani 2 d’aquest nou edifici planteja el seu accés rodat a través d’una rampa que connecta amb l’aparcament existent de l’edifici Tomás y Valiente, al que s’accedia pel carrer Pere Duran i Farell, zona on ara se situa la nova edificació. Com l’aparcament existent no podia deixar d’estar operatiu, abans d’eliminar l’accés original, es va haver de fer-ne un de nou, per l’Avinguda de Pedralbes, a l’extrem oposat. El nou aparcament disposa de 33 places de cotxe (més 36 de moto) d’ús privat, que s’afegeixen a les 66 places de l’aparcament existent, donant un resultat de 99 places de cotxe.Els murs pantalla de formigó armat del nou aparcament són molt polits, acabats amb extradossat mixt de bloc de morter a la base i guix laminat a la part alta, cambra bufa, amb canalització per l’interior i ventilació.
Transplantament
Es va realitzar el transplantament del cedre, amb sistema patentat treeplatform, a càrrec de Dr. Arbol, especialistes en aquest tipus d’intervencions, amb gran èxit de supervivència. Es va aïllar un pa de terra que, junt amb el cedre, pesava prop de 50 tn, que es va aixecar i moure amb grua de gran tonatge. Avui, podem constatar que el cedre s’ha adaptat satisfactòriament en la seva nova ubicació.
La llum protagonista
La llum és la gran protagonista de l’edifici
Totes les aules i despatxos tenen llum natural. La llum és la gran protagonista de l’edifici i envaeix tots els seus racons, fins i tot els lavabos. Les aules del soterrani 1 reben llum dels tres patis anglesos amb acabat de grava blanca; la seva austeritat i aridesa contrasta amb la vegetació més rica dels patis de l’edifici principal, tot i que es podrien haver col·locat algunes jardineres per trencar amb l’asèpsia de l’edifici. L’edifici, de dia, és un enorme tamís que filtra la llum de banda a banda, és com un delicat vel blanc que fa de teló de fons de l’edifici original de 1958. En canvi, a la nit, els seus quatre volums esgraonats llueixen com si fossin una cuca de llum.
Sistema fast-track
L’obra principal, un cop resolts els treballs previs, fou realitzada en només 12 mesos , tot i la seva complexitat.
Això va ser possible aplicant criteris de sistema fast-track, on els ajustos en el disseny del projecte i l’execució de l’obra es realitzaven de manera solapada, superposant activitats i, obtenint, d’aquesta manera, una reducció de temps d’execució. Podem fer un paral·lelisme amb l’edifici principal de 1958 que es va fer a correcuita en un any, per la necessitat d’ubicar els estudis de Dret de la UB quan els estudiants ja no cabien a l’edifici de la Plaça Universitat.
Aquest, va resultar ser l’òpera prima d’uns joves arquitectes que plantejaven una nova forma de construir que no tenia res a veure amb els edificis d’altres facultats. Dret es considera un dels exemples del canvi en l’arquitectura pública a Barcelona després de la Guerra Civil.
Edifici racionalista i funcionalista amb llenguatge proper a Mies van der Rohe i els principis de De Stijl, en un país que tenia molt poca disponibilitat tècnica. Els autors van definir el projecte i tots els seus aspectes més tècnics.Van necessitar 80 plànols per definir tots els detalls. Avui semblen pocs, però per l’època eren molts. Va suposar una nova manera de treballar dels arquitectes.
En les seves pròpies paraules “la primera comesa de l’arquitecte és ‘ser útil’ i davant els problemes que es presenten en la construcció només és possible ser útil essent tècnic (…) s’ha d’intentar construir una casa com es construeix un rellotge”.
Direcció d’execució
Miquel Griera, encarregat de la direcció d’execució i el control de qualitat, ha seguit el mateix esperit d’utilitat i tècnica dels primers arquitectes.
Així, assumí el canvi estructural de l’obra filant molt prim en el replanteig perquè no es veiés afectat el resultat final, vetllà per la correcta planimetria i alineació de la connexió entre el voladís i el cos principal del bloc 1, va valorar alternatives de sistemes constructius i materials per atendre els condicionants de temps i pressupost, etc. El compromís d’aquest arquitecte tècnic amb la professió i el seu respecte absolut per la qualitat i la feina ben feta, han fet que aquesta obra hagi quedat finalista als Premis Catalunya Construcció 2017 en la categoria de Direcció de l’Execució de l’obra.
Conclusions
Miquel Griera amb Jordi Marcè i els arquitectes de la UB, juntament amb la redactora d’aquest reportatge
El nou edifici transpira rigor de volums i d’estructura, i inclou la transparència de les façanes dins la composició com el seu avantpassat. Acompanya, complementa i tanca el recinte de la Facultat de Dret pel seu costat oest. La manca de tectònica fa que el percebem com uns contenidors abstractes. No es distingeixen les diferents orientacions en façana, així la façana oest longitudinal rep una radiació molt difícil de controlar al estar despullada de qualsevol tipus de protecció. Es confia exclusivament en l’efectivitat del vidre baix emissiu i el seu factor de control solar. Per tant, el termòstat treballarà més del que caldria si s’hagués optat per solucions com, per exemple, una doble pell, lames, etc. que hagueren trencat amb aquesta puresa formal. Per modular la llum a les aules i despatxos s’han incorporat estors manuals en cada finestra que no són els més adients per un edifici d’ús docent, ja el seu ús intensiu provocarà que precisin reparacions freqüents. A l’accés nord, pel bloc 4, trobem una minsa lleixa de vidre que amb prou feines compleix la seva funció d’aixopluc. Per tant, s’ha sacrificat funcionalitat a favor d’una estètica minimalista.
L’interior manté el mateix criteri purista i els alçats dels passadissos estan molt ben dibuixats. Les instal·lacions estan pensades i integrades en l’especejament dels seus panells. Les sensacions de dins són diferents a les de fora. A l’exterior perdem l’escala, és uniforme ja que el que es pretén és acompanyar l’edifici existent. Un cop a dins, es perd l’orientació a causa de la monotonia d’espais.
Manca un lloc representatiu, només hi ha una doble alçada en planta baixa que comunica el bloc 1, 2, 3 amb el 4 a través d’una escala d’un sol tram. Així, l’accés sud, precedit per l’imponent voladís i una doble porta, dona pas a un espai reduït i funcional, enfront, els ascensors i, a la dreta, el llarg passadís des del qual es té sempre contacte visual amb l’edifici preexistent fins arribar al bloc de les aules. Aquesta absència d’un accés emblemàtic potser es deu al fet de voler donar protagonisme al vestíbul de 1958. Aquest edifici sempre s’emmiralla amb el seu veí, i el diàleg entre tots dos és constant. Els pas exterior que es genera entre l’un i l’altre no separa ni confon sinó que unifica.
Avui, aquest elegant edifici, tot just inaugurat, llueix blanc i radiant. Caldrà esperar si el pas del temps el tracta tan bé com el seu predecessor.
Evolució cap a l’eficiència energètica de la pell dels edificis
Un projecte de tan llarga trajectòria –17 anys des de l’original concurs d’idees–, com ho és el de l’ampliació de la Facultat de Dret, de ben segur que dóna lloc a modificacions pel camí, modificacions que molts cops resulten d’imperatius econòmics i millores o retallades que afloren durant el desenvolupament del procés.
L’obra finalment, s’ha pogut executar en un temps molt ajustat d’un any, pel sistema fast-track, és a dir, per la via més àgil possible de contractació per fases, desenvolupant així els sistemes d’acabats i instal·lacions menys determinants, a mida que el projecte s’anava acomodant a les necessitats i als recursos econòmics disponibles. S’ha optat por una col·laboració públicoprivada, en la que Ampliació de la Facultat de Dret n’ha estat el promotor i AccionaSorigué els contractistes. Children’s Investment és el fons d’inversió que ha avançat els diners per poder tirar endavant una necessitat històrica d’aquesta facultat que, de feia molt, tenia carències d’espai físic.
Perfil de costos
El perfil de costos de l’estudi econòmic que es presenta en aquest reportatge, no ha considerat el bloc de treballs previs, centre de transformació,
escomeses i serveis afectats, així com algunes partides dels accessos exteriors, ni la urbanització, per tal de centrar l’anàlisi només en l’edificació, i fer-lo així comparatiu amb d’altres exemples d’ús i tipologia similars.
Econòmicament el capítol més important i també el més compromès amb la imatge de l’edifici, ha estat el de les façanes. Amb un 31% del cost global. El projectista ha bolcat els recursos en dissenyar un tancament perdurable i climàticament eficient. Es tracta d’un mur cortina tipus graella (stick) d’alumini d’alta qualitat muntat sobre fusteria reforçada, amb doble junt d’estanquitat i sistemes de ventilació i drenatge independent per cada mòdul, que alterna tancament amb vidre fix, amb fusteria d’alumini de la mateixa qualitat i panells de compòsit amb aïllament incorporat. El vidre exterior és temprat i inclou una serigrafia al 50% de la superfície, un tractament per control de la emissivitat produïda per la radiació solar, cambra de 20 mm i laminar 4+4 mm per interior.
Si posem costat per costat l’edifici del 1958 i el del 2018, podrem entendre molt be cóm ha evolucionat al llarg d’aquests 60 anys, l’atenció per la eficiència energètica de la pell dels edificis. A l’interior trobarem el mateix terratzo, envans ceràmics o de pladur, falsos sostres de plaques
de dimensió més o menys similars, o de guix laminat i uns acabats equivalents.
Però si ens fixem en la pell, aquí si que veiem un salt quantitatiu importantíssim: mentre l’any 1958 l’estructura metàl·lica traspassava la pell (pont tèrmic de manual), i la retícula quedava reomplerta amb peces armades acabades amb gres per l’exterior, al 2018 la complexitat en el sistema de tancament continu i ben aïllat amb vidres especials, junts d’estanquitat, ventilacions, drenatges i una fusteria d’alumini de secció complexa ens expliquen el salt tecnològic que s’ha produït a indústria de la construcció en 60 anys. Es podria fer un exercici molt interessant posant de costat les tres seccions principals de façana (en el tall per les obertures) atenent a quines han estat les variacions d’un model encara de perfils laminats (la patent Mondragón, suposo) a una fusteria Shüco, que s’aproxima a la tecnologia de l’automoció.
La mateixa necessitat resolta de forma molt diferent en pro d’obtenir un tancament eficient energèticament parlant. Amb això no volem desmerèixer en absolut la qualitat d’aquell primer edifici de López Íñigo, Subías i Giráldez que ja en aquell temps presentava solucions molt innovadores com ho eren les plaques de forjat alleugerit tipus Durisol els cels rasos de plaques de guix perforat per absorbir el so o la calefacció disposada per sota del paviment a modus de terra radiant, per no veure els radiadors de fosa.
La compacitat dels quatre blocs ve compensada per la alternança de tres patis que proporcionen llum natural a les quatre façanes i per la gran superfície vidriada d’aquest mur cortina que tracta que l’espai interior sempre estigui connectat amb l’exterior. És evident que aquell espai magnífic i desmesurat del hall de la primera facultat avui és impensable, sobretot si anem justos de pressupost.
Inversió en instal·lacions
La inversió en instal·lacions és l’altre paquet econòmic important (28,86%), on destaca com gairebé sempre, el capítol de ventilació i climatització. Cal dir en aquest cas, que la implantació de nous equips, ubicats en el quart bloc, el més gran dels quatre, abastarà altres edificis del campus, i permetrà tant actualitzar com renovar unes instal·lacions que durant anys han estat incorporant afegits i solucions parcialment efectives.
Amb tots els condicionants de la operació, ja sigui pel llarg procés de desenvolupament del projecte, els agents que han intervingut i la dificultat en aconseguir els recursos econòmics, podem afirmar que el resultat del cost per metre quadrat ha estat molt afinat; 892 €/m2 és un bon resultat final. Sembla adequat igualment haver incidit amb força sobre allò que ha de perdurar: façanes i cobertes i deixar la part interior amb menys grau de compromís, tot considerant que els usos en aquest tipus d’equipament molts cops s’han d’anar ajustant amb el pas del temps a les necessitats de l’usuari.
Faltarà veure en el termini de 10 anys quin és el preu final per a l’Administració; de moment el cost de la construcció i el manteniment durant aquest temps l’assumeix el fons d’inversió The Children’s Investmen Fund (TCI), un dels fons més agressius i més rentables del panorama financer mundial.
Arquitecta. Sòcia fundadora de l'estudi OSMS a Barcelona. Ha estat professora de construcció de l'Escola d'Arquitectura La Salle i professora de projectes a l'escola de disseny ESDI.
La tendencia actual hacia la industrialización de los procesos constructivos nos lleva a trabajar con materiales más especializados. En este artículo centraremos la atención en uno de estos materiales, el hormigón considerado por la normativa actual como un hormigón especial.
La tendencia actual hacia la industrialización de los procesos constructivos nos lleva a trabajar con materiales más especializados. Si entendemos la industrialización como la racionalización de un proceso de producción, actualmente vemos sistemas cada vez más prefabricados que permiten obtener soluciones constructivas óptimas en términos de uso del material. La eficiencia en nuestras construcciones exige que el material escogido sea el adecuado para cada aplicación y esto depende del buen criterio de los técnicos en emplear cada material para aquellas funciones del edificio donde se puede sacar más provecho a sus prestaciones.
Tomando el ejemplo del hormigón, la diversidad de áridos, aditivos y adiciones que se emplea habitualmente en la elaboración de la matriz, sumada a las posibilidades de reforzarlo con elementos de acero, fibras de vidrio y de carbono, permite obtener hormigones especializados que aportan funciones muy específicas dentro del conjunto del edificio (hormigones ligeros, hormigones de alta densidad, hormigones translúcidos, hormigones porosos, etc.). Actualmente, la normativa de hormigón ehe 08 en el capítulo XIII, artículo 72. Hormigones especiales, reconoce la existencia de estos hormigones ‘diferentes’ que desde un punto de vista de sus propiedades permiten dar respuesta a exigencias mucho más concretas. Cabe decir que de momento, el uso masivo de este material lo encontramos sobre todo en el sistema estructural del edificio y en la envolvente, en el primer caso aprovechando principalmente su capacidad resistente a compresión y su fácil puesta en obra, y en el segundo, la rapidez de ejecución de las fachadas con componentes prefabricados.
Un hormigón de ultra alta resistencia armado con microfibras de acero
En este artículo centraremos la atención en uno de esos hormigones considerados por la normativa actual como un hormigón especial, descrito dentro del anexo 14: Recomendaciones para el uso de hormigones con fibras, como un hormigón que ‘incorpora fibras cortas, discretas y aleatoriamente distribuidas en su masa’. Pero también se trata de un hormigón con otras prestaciones resistentes y con una consistencia autocompactante, hecho que facilita mucho su puesta en obra.
Para obtener un hormigón de estas características es necesario trabajar con una baja relación agua-cemento (0,3-0,4) con un árido muy pequeño (<1mm) y un ‘filler’ de alta calidad. La baja relación agua-cemento obliga a incorporar fluidificantes que permiten conseguir esta consistencia autocompactante deseada en cumplimiento del anexo 17 de la ehe 08 (figuras 2 y 3).
Figura 2. Ensayo une 83.361: 2007 de fluidez para un hormigón autocompactante
Figura 3. Arena utilizada para un UHPC. Tamaño máximo árido 0,7mm
Este hormigón se caracteriza principalmente por su comportamiento dúctil ante esfuerzos a flexión gracias, sobre todo, a la incorporación de microfibras de acero como único sistema de armado. De hecho, no es hasta cuando aparecen las primeras microfisuras frente los esfuerzos de flexión que las fibras comienzan realmente a trabajar y se inicia entonces el comportamiento dúctil del hormigón (Figura 4a y 4b).
Figura 4a. Assaig flexió probeta 160x40x40mm
Figura 4b. Comparativa de comportamiento post fisuración
De manera simplificada, e intentando discernir la responsabilidad en las resistencias de este tipo de hormigón, podríamos decir que el 80% de su resistencia a la compresión se debe principalmente a la cantidad de cemento (normalmente el doble de un hormigón convencional) y a la calidad y tamaño del árido (más cercano a un mortero que a un hormigón entendido en términos generales). Esto permite alcanzar valores de resistencia a compresión de entre 100 y 150MPa.
En cuanto a su resistencia tanto a flexotracción como a tracción pura (dos parámetros desconocidos cuando solemos hablar de hormigón), se debe también en un 80% a la cantidad y tipo de fibra incorporada. Estas cuantías dependen principalmente del tipo de fibra y su forma (longitud, diámetro, rugosidad, acabado) y de la consistencia final del hormigón que se quiere obtener. Las cuantías habituales en las que se trabaja oscilan entre el 1 y el 2% en volumen.
Figura 5. Diferentes tipos de fibras que pueden incorporarse al hormigón. 1. Fibra de vidrio; 2. PVA (alcohol de polivinilo); 3. Acero; 4 y 5. PE / PP (poliolefina); 6. Polipropileno
En el caso de incorporar fibras de acero, las resistencias a flexotracción se sitúan entre los 25 y los 46MPa y en los otros casos, con fibras plásticas o de vidrio, difícilmente se pueden conseguir resistencias a flexotracción superiores a 15-18MPa (figura 5). Hay que tener presente que la densidad de las fibras juega un papel fundamental durante el proceso de encuentro y vertido del hormigón, pudiéndose producir estratificación en fibras de densidades superiores a los 2.500kg / m3 (figura 6).
Figura 6. Radiografía muestra hormigón armado con fibras de acero. Estratificación de las fibras de acero
Aplicaciones y usos de un hormigón HUAR
Durante el periodo de 2008 a 2012, en el Centro Tecnológico de la Construcción de Cataluña (iMat) desarrollamos un proyecto de investigación para mejorar y optimizar los procesos constructivos de la edificación mediante componentes prefabricados ligeros (figura 7a y b). Para conseguirlo, se desarrolló un hormigón de ultra alta resistencia en colaboración con la UPC y la empresa Escofet 1886. Este hormigón permitió fabricar componentes de hormigón estructurales y de cierres muy ligeros y esbeltos gracias a su elevada resistencia y a su consistencia tan fluida.
Figura 7a. Sistema estructural. HUAR Armado con fibras de acero
Figura 7b. Panel celosía de 30mm. HUAR Armado fibras polipropileno
Ejecución de elementos de geometría compleja
En este sentido, la consistencia de un hormigón de estas características es muy idónea en usos estructurales en que una geometría compleja de los elementos a hormigonar y una elevada cuantía de acero comprometen la correcta ejecución. Aunque es cierto que en el caso del Templo de la Sagrada Familia no se incorporan fibras desde el punto de vista de la resistencia, la complejidad y densidad de los armados han obligado a utilizar un hormigón especial de elevada trabajabilidad y resistencia para respetar al máximo la forma y sección originales de los elementos estructurales del Templo (figura 8).
Refuerzo de elementos estructurales planos sometidos a flexión
Figura 8. Proceso de hormigonado de la cubierta del Templo de la Sagrada Familia. Foto: http://tectonicablog.com/
Pero no solo podemos utilizar estos hormigones en ocasiones muy específicas sino que, en situaciones muy habituales, en proyectos de rehabilitación, también pueden ser una alternativa económica a las soluciones más comunes. En muchas ocasiones nos encontramos con la necesidad de reforzar techos en mal estado debido a un cambio en el uso del edificio que aumenta las sobrecargas y obliga a reforzar los elementos horizontales sometidos a flexión. La solución con hormigones habituales de baja resistencia combinados con los sistemas de armado de acero tipo mallas y/o barras corrugadas obliga a ejecutar capas de hormigón de entre 5 y 8 cm para garantizar el recubrimiento de los armados, comprometiendo así la relación entre la nueva resistencia del conjunto y el incremento de su peso propio. En este caso, el uso de hormigones de alta resistencia armados con fibras de acero y autocompactante es una solución que permite optimizar la relación peso-resistencia del elemento constructivo.
Refuerzo de elementos sometidos a compresión
Otro ejemplo de aplicación lo encontramos en los elementos comprimidos que, o bien están en mal estado, o bien deben asumir un incremento de cargas debido a un cambio de uso. La incorporación de un hormigón de altas prestaciones para confinar e incrementar su resistencia es una aplicación habitual. En este caso, no es tan importante el incremento del propio peso del elemento comprimido como podía serlo en el caso de los techos, sino la disminución de la sección resultante y la mejora de su eficacia estructural.
Componentes prefabricados esbeltos y tridimensionales
Como ya hemos comentado, el uso de un hormigón autocompactante de altas prestaciones no siempre tiene que responder a funciones estructurales sino que también tiene aplicaciones en componentes prefabricados autoportantes de la envolvente del edificio. En este sentido los ejemplos son también numerosos y en muchos casos espectaculares.
Figura 11. Montaje del panel en fachada. Proyecto: Llúria/Diputació. M1441Arquitectura.
En este sentido y junto al despacho profesional M1441Arquitectura, Escofet 1886 ha hecho el desarrollo ejecutivo de los componentes tridimensionales de fachada para rehabilitar dos edificios de oficinas en Barcelona con un gran resultado.
En ambos casos, los componentes prefabricados son marcos rectangulares muy esbeltos de hormigón con espesores inferiores a 40 mm. Estos marcos de hormigón se cuelgan de la estructura mediante nexos de unión, que regulan su posición respecto a la estructura en dos dimensiones del espacio y con un montaje a obra más cercano a la tecnología de los sistemas modulares de muro cortina que a los antiguos prefabricados de hormigón (figura 11).
Gracias a la gran trabajabilidad y a la resistencia del hormigón se han podido desarrollar estrategias de solapamiento geométrico entre piezas, evitando el típico junto de estanquidad de los paneles prefabricados a través de láminas finas de hormigón de menos de 40 mm de espesor.
En el caso del edificio de la Gran Via de les Corts Catalanes, entre la calle Bruc y la calle Llúria, el componente es de unas dimensiones de 3,06 x 2,80 m aproximadamente. Aquí, la lámina de solapamiento entre componentes es muy evidente y se extiende unos 40 cm del marco principal de la pieza, tanto por la parte inferior como por la derecha (figura 12a y b).
Figura 12a. Projecte: Gran Via De Les Corts Catalanes. M1441Arquitectura. Foto: Massimo Preziosi
Figura 12b. Projecte: Gran Via De Les Corts Catalanes. M1441Arquitectura.
En el caso del edificio en esquina, entre las calles Llúria y Diputació, el componente tridimensional es más pequeño, de unos 3,00 x 1,60 m. Pero a diferencia del primero incorpora 4 lamas horizontales de hormigón como elementos de protección solar de 30 mm de espesor. En este segundo caso se ha desarrollado un componente tridimensional más complejo que incluso resuelve los puntos en esquina con una sola pieza continua (figura 13a/b).
Figura 13a. Projecte: Llúria/Diputació.
Figura 13b. Projecte: M1441 Arquitectura.
Ahora ya debemos considerar que los hormigones denominados como hormigones de muy alta resistencia armados con fibras de acero han dejado de ser experimentales y que no solamente se utilizan en investigaciones científicas. Hoy en día ya forman parte de los ‘nuevos materiales’ que pueden ser incorporados a la arquitectura, aunque, eso sí, requieren de un buen conocimiento de sus propiedades y capacidades para sacar su máximo provecho.
Y para acabar, el precio, ¿verdad? Sí, son más caros que los hormigones habituales si solamente pensamos en su precio por m³, pero debemos pensar en términos de utilidad y tener en cuenta que tienen más propiedades mecánicas y que, por lo tanto, para las mismas funciones, se utilizan en menor cantidad, cosa que garantiza su competitividad económica.
Oriol París és arquitecte tècnic, col·legiat núm. 10.019 i dr. arquitecte. Professor de la UPC i de l’Escola d’Arquitectura la Salle (URL). És assessor en tecnologies de l’arquitectura.
Arreu de Catalunya tenim un conjunt divers d’edificis que es van construir al voltant dels anys seixanta que són de plena vigència, concebuts en el marc estètic de la Modernitat, de manera que es comença a parlar de la necessitat de reconèixer-los i ser ben tractats.
Les condicions perquè un artefacte formi part d’un patrimoni cultural d’un col·lectiu determinat passen, en primera instància, per poder-lo situar en àmbits fàcils de reconèixer com poden ser els costums i les tradicions. Si a més del valor d’antiguitat (inqüestionable avui) existeix la sospita que allò artístic el pot avalar, ja tenim dues de les condicions vigents per inscriure’l en un catàleg sota un nivell determinat de protecció més atent a una classificació on poder-lo encaixar que potser al reconeixement i la vigència de les seves qualitats.
Davant d’aquests prejudicis o malentesos, antiguitat i artisiticitat, s’hauria classificat bona part del que està considerat patrimonial. També restaria per comentar la sospita de l’existència d’un tercer prejudici, el de l’adhesió incondicional a les imatges o aspectes més afectius de determinats objectes, amb un fort component de falta de criteri per identificar el valor de l’artefacte que acabaria de posar en aquest sac tot el que es creu que s’ha de protegir. En darrera instància, els aspectes econòmics també poden participar conjuntament o per separat en aquest joc on els motius per considerar valuoses les obres poden ser tan diversos.
Patrimoni cultural (o simplement patrimoni) antrop cult, conjunt de testimonis que formen l’herència cultural de la societat, com les tradicions, els costums, l’art, el llenguatge, l’entorn, el paisatge, etc.
Però fugint dels prejudicis que condicionen les mirades i que podrien esbiaixar el que sí que cal preservar o protegir, un altre component d’aquest conjunt de testimonis que obligatòriament l’ha d’allunyar dels personalismes, és el fet de pertànyer a l’herència cultural de la societat i d’aquí se’n desprèn la importància i la responsabilitat de les decisions que es puguin prendre.
“En nuestro caso, el patrimonio arquitectónico sería el legado cuya preservación garantizaria la conciencia histórica que un conjunto social tiene del ámbito espacial en que se enmarca; en el limite la capacidad del hombre para ordenar el espacio construido”, pàg. 158, de Proyecto, lugar y tiempo. Teoría del Proyecto. H. Piñón.
La noció de patrimoni necessàriament s’ha de poder compartir, ans el contrari es tractaria de superstició o idolatria. Caldria que juntament amb els actes administratius necessaris per dur a terme aquesta tasca, des dels llocs on es concentra la seva gestió també es cerquessin les garanties per situar-se en el domini de l’art a fi de poder reconèixer sense imposar, en darrera instància assolir la capacitat per establir judicis universals.
En un marc però com l’actual on el relativisme impera, ens trobem fortes limitacions (paradoxa) que penso conclouen en què allò patrimonial inevitablement està lligat al passat d’alguna o d’altra manera. En aquest sentit els esforços es dirigeixen per preservar, restaurar, protegir… obres o edificis que pertanyen al passat per mantenir-les en aquest mateix passat.
Edificis moderns a Catalunya
Resulta però, que arreu de Catalunya tenim un conjunt prou divers d’edificis que es van construir al voltant de la dècada dels anys seixanta del proppassat segle XX, edificis de cinquanta o seixanta anys de vida, que pertanyent al passat resulta que són de plena vigència, endrecen les ciutats i tenen capacitat per satisfer els usos mixtes de tan rabiosa actualitat.
És una necessitat ara mateix poder reconèixer els valors que atorguen la vigència històrica a dia d’avui a aquests edificis també del passat, d’un passat més proper, hereu de la modernitat de principis de segle. Són edificis vius i en això radica la dificultat per identificar-los sota una mirada que per valorar-los els hauria de mantenir en un passat que no és prou llunyà. Molts d’aquests edificis a més a més tenen valors artístics que caldria poder detectar situant-los en el domini de l’art i detectant la seva consistència. És a dir caldria considerar-los patrimoni cultural.
Ara bé, malgrat sembla que es comença a parlar de certa necessitat de reconèixer els artefactes concebuts en el marc estètic de la modernitat com a objectes a considerar, d’aquí a què es puguin entendre com a patrimoni, que hom no s’obsessioni en mantenir-los ancorats en el passat o que es garanteixi l’absència de prejudicis i per tant, doncs, que es tingui la capacitat de situar-los en domini de l’art com a valor per sobre de l’econòmic o l’afectiu, encara resta força treball de tots plegats.
Mentrestant, aquests edificis no són ben tractats. Un exemple ha estat l’edifici Hotel Barcelona i Cinema Novedades ubicat al carrer Casp, 3 de Barcelona, (1955-1961 projectat per Francesc Mitjans i Miquel Ponseti) i que ha estat recentment enderrocat.
Era un edifici de l’Eixample de Barcelona amb una façana lleugerament volada implementada per un sistema de buits i plens al portell que responien a les possibilitats d’un programa de sis plantes d’habitacions d’hotel; uns baixos comercials envidrats lleugerament endarrerits i els accessos i una planta àtic que amb un forjat a tall de porxo recorre horitzontalment tot l’ampla de la façana i la recull. Finalment establia una bona relació amb la casa Rocamora interrompent el sistema de buit i plens que s’aturen tot just a l’arribar a l’aresta de la cantonada configurant un sistema de terrasses enretirades que s’havien de llegir com una gran ombra vertical. Els colors de les baranes i de les fusteries col·laboren en aquesta realitat virtual.
Per tant, un edifici la façana del qual ens permet reconèixer des de l’abstracció els valors de la seva concreció a l’entorn de l’Eixample. A ningú li ha passat pel cap la possibilitat de mantenir-ne la façana mentre que a la majoria d’edificis de l’Eixample en seria d’obligat compliment, per exemple si vols mantenir l’edificabilitat en el pitjor dels casos…
El edificio está siendo objeto de una profunda intervención.
Un altre cas és el de l’edifici Estel a la mançana emmarcada per l’Avinguda de Roma i els carrers Calàbria, Mallorca i Viladomat projectat el 1972-1975 per l’arquitecte Francesc Mitjans i executat amb la col·laboració dels aparelladors Andreu Casaus i Vicenç Galiana. En aquest cas es tracta d’un edifici que ocupa tota una mançana de l’Eixample de Barcelona amb un programa semindustrial com s’explica en una memòria del projecte.
És manifesta l’habilitat de copsar l’estructura del programa, oficines per una banda i equips per una altra, per descobrir les possibilitats de formalitzar un edifici que detecta la morfologia del lloc (excepció a l’Eixample, es tracta d’una illa escapçada) per proposar un cos recolzat al carrer Mallorca que segueix fidelment els gàlibs, les alineacions i que abraça tota la part de programa destinada a equips telefònics, i per altra banda proposar al seu davant un cos alt que compren oficines i serveis. Dos cossos que revelen la seva tectonicitat amb ordres constructius adients a la seva formalitat: el cos del carrer Mallorca revestit de xapa clara i amb finestres horitzontals estretes i corregudes (de nou l’abstracció de la façana) i el cos alt que reforça de la seva verticalitat amb les pantalles amb aparença de formigó (que no ho són) i que es reculen tot implementant-se amb lamel·les verticals.
A dos terços de l’alçada dues línies d’ombra recorren horitzontalment la façana trencada per anunciar el final de l’edifici. Un valor més: la seva visió llunyana, la fita, un dels pocs edificis pantalla que col·laborava a reconèixer la forma urbana de Barcelona.
Momentos del derrumbe del edificio Estel.
En aquest cas i després de mesos i mesos d’obres l’edifici sense ser enderrocat ha deixat d’existir, se l’ha girat com un mitjó, on hi havia forjats no n’hi ha on no hi havia pilars n’hi ha… Aquestes han estat les exigències del guió en aquest cas per incrementar el parc d’habitatges a Barcelona.
Un tercer cas és l’ampliació de l’edifici Luminor a la plaça Castella, obra primerenca de José Antonio Coderch, 1957-1961 i amb Jesús Sanz Luengo com a aparellador. Aquest projecte fou una ampliació d’un edifici projectat per l’arquitecte Josep Maria Soteras Mauri. En aquet cas no s’ha enderrocat cap part de l’edifici però si que s’ha optat per restaurar parcialment la seva envolupant i la de l’ampliació que va projectar Coderch.
La Joieria Monés al carrer Guillem Tell 47 de Barcelona.
El desencert a l’hora d’actuar en aquest edifici posa de manifest la mancança de la capacitat de reconeixement dels valors dels edificis moderns. La possibilitat de poder-lo situar en el domini de l’art facilitaria l’interès patrimonial, per exemple d’aquest conjunt de la plaça Castella, entenent-lo des de l’ordre de l’espai construït. La complementarietat entre l’edifici original de Soteras Mauri i l’ampliació de Coderch té totes les garanties d’organitzar satisfactòriament la Plaça Castella, fins que l’actuació de rehabilitació de part del seu envolupant original i el del de l’ampliació de Coderch el desvincula d’allà on pertanyia tot implementant un nou sistema de façana que fa desaparèixer l’equilibri existent.
En aquest cas, tot i pressuposant la bona voluntat de l’acció, han estat unes decisions que considerem poc encertades les que han alterat l’ordre i la visualitat i conseqüentment s’ha perdut l’oportunitat de reconèixer l’herència cultural moderna: l’actuació monocolor del conjunt de les fusteries, els gruixos dels aluminis i l’alteració de certes proporcions tot i respectant el nombre de files i columnes ha fet desaparèixer les traces de modernitat de l’edifici. No ha fet falta enderrocar l’edifici en aquest cas per perdre el patrimoni cultural.
Els exemples serien nombrosos i no solament a les grans ciutats sinó també a les localitats arreu de Catalunya on predominen habitatges unifamiliars o arquitectura vinculada al turisme, com per exemple càmpings, hotels o conjunts d’apartaments entre moltes d’altres tipologies d’edificis.
L’edifici on hi havia el cinema Liceo al carrer de Sants 96 de Barcelona.
Durant les darreres dècades hem vist com a Barcelona desapareixien edificis per ser substituïts per altres no de superior qualitat, com per exemple el Garatge Catedral (1958), projectat per Anglada, Gelabert i Ribas i amb direcció d’execució a càrrec de Puig Torner i Serra de Dalmases, davant del Col·legi d’Arquitectes a Barcelona; l’edifici Mandri (1959) al carrer Provença 277 de Fargas, Tous i Amat; l’edifici de mobles La Fàbrica (1961) al carrer Rocafort 142, de Ponseti i Sala. Com s’enderroquen parcialment conjunts com el dels Laboratoris Uriach (1961), carrer Degà Bahí de l’arquitecte Manuel Ribas Piera i amb Ignasi Raventós com a aparellador. De quina manera, sota la protecció de la rehabilitació també desapareixen arquitectures emblemàtiques com els edificis de Dipòsit d’Automòbils SEAT, (1958) a la Plaça Cerdà, César Ortiz i Rafael Echaide, el Centre Quirúrgic Sant Jordi (1957) a la Via Augusta 269 amb projecte de l’arquitecte Ribas, la Gasolinera Seida a l’avinguda de Sarrià entre el carrer Urgell i l’Avinguda General Mitre (1958), també de Francesc Mitjans…
Finalització de les obres de remodelació del Canòdrom Meridiana del 2015. Presentada als Premis Catalunya Construcció 2016
En altres casos, les rehabilitacions amb més decisions encertades ha quedat a mans dels arquitectes que han intervingut recentment en edificis, com per exemple el Canòdrom Meridiana (1962), al carrer Concepció Arenal, dels arquitectes Antoni Bonet i Josep Puig i l’aparellador Francesc Aparicio; la Fàbrica de Joieria Monés (1962) al carrer Guillem Tell 47, amb projecte de Ballesteros, Cardenal, De la Guardia, Llimona i Ruiz i amb Antonio Pàmies com a aparellador; o bé el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (1959-1962) a la Plaça Nova, amb projecte de X. Busquets i direcció de J. Marc. Fins hi tot edificis com el Cinema Liceo (1959) al carrer de Sants 96, d’Antoni de Moragas que a dia d’avui és ben viu i acull usos diferents pels quals estava pensat, sembla que estigui esperant la data de la seva defunció. En cap cas però, encara la consciència d’herència cultural garanteix la xarxa necessària posar fre a la desaparició indiscriminada del nostre Patrimoni Modern.
Edificis residencials: comparativa entre dos sistemes de producció
Es presenta en un sol reportatge dues construccions molt similars en programa i condicions però bastant diferents quant a sistemes constructius, tots dos molt interessants. Parlem de l’allotjament universitari Pius Font i Quer, al Parc Mediterrani de la Tecnologia de la UPC de Castelldefels i de la residència universitària del Campus de Manresa.
No hem volgut desaprofitar l’oportunitat que se’ns ha brindat de poder presentar en un sol reportatge dues construccions molt similars en programa i condicions però bastant diferents quant a sistemes constructius, tots dos molt interessants. En la residència de Castelldefels s’aconsegueix bàsicament optimitzant la gestió i la organització de la obra, una faceta potser menys atractiva però tan efectiva com la de la innovació tècnica. Ja fa anys vaig escriure, en una sèrie d’articles sobre prefabricació, que en el camp de la gestió hi ha un marge de millora molt ampli (molt sovint les nostres obres son un desastre organitzatiu), molt més que el que tenim per la banda de la tècnica, en la que ja s’està arribant al límit del que pot donar de sí.
El sistema de gestió proposat a Castelldefels no té perquè ser l’únic ni el millor però s’ha demostrat que és efectiu ja que, com a mínim, estalvia temps i diners (com després veurem) sense, evidentment, empitjorar la qualitat del producte. El temps de construcció fou de 7 mesos exactes per sobre rasant i 2 mesos previs per a fonaments i contencions, el que és un molt bon termini per a 6000 m2 construïts i amb pilotatge a 12 m de profunditat.
Residència Universitària del Campus de Manresa
Aquest sistema proposa novetats per gestionar i organitzar millor l’obra -algunes contràries al que sembla que és la tendència general. Malauradament, no ens trobem sovint amb aquest tipus de propostes ja que som en un país on la gestió, la coordinació i el control no ens agraden gaire (no em sembla casualitat que el constructor no sigui ni català ni espanyol) el que és de lamentar no sols a nivell del sector sinó a nivell de país. Al meu parer una part dels problemes en què està immersa Catalunya, i encara més Espanya, venen de no haver gestionat bé les idees, l’economia, la promoció immobiliària, quasi tot… i de no haver controlat prou intensament els processos i les lleis que ja existien en aquest camps, i que sovint, ja serien prou bones si es complissin.
Tornant al nostre tema, en l’obra de Manresa el camí escollit, en canvi, és el de la tecnificació absoluta -en el límit del que parlava abans- per obtenir el millor rendiment en la construcció i una bona qualitat, molt semblant a la de l’edifici anterior. El sistema Compacthabit de prefabricació integral ja va ser descrit en els informatius 320 i 323 (abril i setembre de 2010) però aquí n’explicarem les particularitats d’aquesta obra. A l’igual que l’anterior residència, en aquesta els costos i els terminis s’han reduït considerablement respecte a una obra tradicional: els 4110 m2 de la residència es varen construir en 6 mesos justos, als que hem d’afegir 2,7 mesos de fabricació de mòduls, però dels quals un es cavalca amb els de l’obra pel que la duració efectiva total és de 7,7 mesos.
Construir elemental
Allotjaments universitaris Pius Font i Quer, al Parc Mediterrani de la Tecnologia de la UPC de Castelldefels
FITXA TÈCNICA CASTELLDEFELS
Nom de l’obra: Allotjaments Universitaris Pius Font i Quer al Parc Mediterrani de la Tecnologia Emplaçament: Castelldefels (Baix Llobregat) Promotor: Universitat Politècnica de Catalunya / Siresa Campus (societat que ha absorbit a Siresa Nova) Arquitectes: Humbert Costas, Manuel Gómez, Jaime Blanco, Carlos Duran (Mestura Arquitectes). Joan F. Chico (CMT Ariquitectes Associats) Arquitecte tècnic: Manuel Mancha Coordinadora de seguretat: Cristina Carpintero (Paymacotas) Constructora: Fausto Facioni Contrucciones Caps d’obra: Lucio Segarra i Vicente Haya Dates: 2010-2011
El projecte i la realització de la residència d’estudiants al Campus Universitari de Manresa i els allotjaments universitaris al Parc Mediterrani de la Tecnologia de Castelldefels van ser seleccionats per als Premis Catalunya Construcció 2012 en la categoria innovació.
Els allotjaments universitaris Pius Font i Quer de Castelldefels estan situats en el campus de Castelldefels de la UPC. És aquest un campus una mica apartat del centre i de qualsevol altra teixit urbà, pel que la residencia evita desplaçaments a qui hi habita i estudia o investiga en algun dels dotze paradoxalment, edificis del campus.
Funciona més com un aparthotel que com una residència, (legalment son allotjaments, no una residència) ja que totes les seves 160 habitacions incorporen una cuina, -en alguns casos compartida per dues habitacions- i els serveis generals que ofereix son suficients però no són molts: bugaderia, sala de reunions, aparcament per a bicis, recepció i consergeria, gimnàs, una aula per a seminaris, i una sala d’estudis per a cada planta. Hi ha la possibilitat de contractar la neteja de l’habitació. Per altra banda, el consum d’electricitat i telèfon es facturen individualment a cada usuari.
La residència l’ha construït Resa, i l’explotarà en concessió durant 45 anys. Per això, tant la construcció com el manteniment i l’explotació han de ser efectius i econòmics per poder rendibilitzar l’operació. Fruit de l’experiència d’aquesta empresa, molts materials i disposicions arquitectòniques són fixats des de l’avant-projecte. Entre aquestes hi ha el tipus distributiu de les habitacions i, també, la forma de construir l’edifici. No es tracta tant, en aquest darrer cas, d’un sistema constructiu en sí, sinó més aviat d’una forma d’actuar, de trobar la manera de construir “elemental”, com ells en diuen.
Per una banda consisteix en escollir sistemes i materials poc costosos i que facin dependre l’obra del menor número d’industrials possible. Per altra banda l’elecció del constructor, que ja coneixen i que té una manera d’operar una mica peculiar, basada en abaratir els costos i reduir terminis gràcies a una bona gestió de l’obra i en escollir sistemes constructius eficients per la seva simplicitat. Tot al contrari de la tendència actual de les obres, o més ben dit, de quan hi havia obres. Es subcontracten el menor nombre de feines possible; un equip reduït i multifuncional d’operaris -que sempre són els mateixos- és molt més fàcil de controlar i de dirigir, a part de ser molt més fiable en l’organització de la obra.
No es tracta d’un sistema constructiu en sí, sinó més avia d’una forma d’actuar, de trobar la manera de construir “elemental”
Simplificar i rendibilitzar processos
Quant als sistemes constructius, s’intenta minimitzar igualment els subministradors, evitar els que no són fiables en els terminis de lliurament dels productes i rendibilitzar i simplificar els processos. En ser un edifici molt repetitiu, es va muntar un sistema senzill de prefabricació de les jàsseres, mentre que els pilars de formigó armat s’encofraven amb sistemes lleugers de plàstic. Essent els forjats de plaques alveolars, els únics elements realment encofrats foren els voladissos dels passadissos i els murs de contenció.
Tot això va donar molta agilitat a aquesta fase de l’obra. El mateix concepte va regir per als tancaments de façana. El pannell MK2, bàsicament una planxa de porex amb una armadura galvanitzada a cada costat, és molt lleuger i fàcil de presentar a l’obra. Posteriorment es gunita i queda preparat per rebre l’acabat final. Tots aquests processos eviten transports costosos i manipulacions complexes i difícils a l’obra pel que, a més d’un estalvi econò- mic i de temps, segurament també deuen tenir un estalvi energètic important en el procés de construcció. En aquest sentit, el sistema dota d’un gran gruix d’aïllament a les façanes si bé, com a punt negatiu, no evita els ponts tèrmics en els forjats. Finalment, en la banda oposada tècnicament, però participant de la idea global d’estalvi, sobretot en temps, els nuclis de lavabos son prefabricats, realitzats a Itàlia i portats sobre semiremolcs, en vaixell, completament acabats.
És únicament en aquest punt on la direcció d’execució varia respecte a una obra “convencional” ja que els blocs sanitaris porten un certificat de garantia amb un check-list de controls efectuats a fàbrica, el que estalvia molt control i repassos; en tots els altres els controls són els habituals ja que la prefabricació in situ no garanteix la qualitat que se li suposa a la que ve de taller.
Quant a l’arquitectura, s’hi ha incorporat molt més disseny del que es podria esperar d’un encàrrec tan prefixat. A part d’adaptar el projecte al procés constructiu i als requeriments de la promotora, s’ha decidit orientar totes les habitacions a sud i a les millors vistes compensant el cost del doble passadissos, amb l’estalvi de deixar-lo obert (podria haver-se aprofitat per crear ventilació creuada i il·luminació a les cuines, oportunitat que s’ha perdut al mantenir un patró d’habitacions a doble banda) i el decalatge dels mòduls del bloc sud trenca la linealitat i la monotonia de dues barres prismàtiques millorant molt la percepció del conjunt i la riquesa espacial del pati intermedi. També treu molt partit a l’entorn natural que l’envolta en els espais comuns i en les terrasses que apareixen en els camins a les habitacions, en recuperar les idees posades a la pràctica a finals dels 60 i principis dels 70, (sobretot per arquitectes britànics com són Smithson, R. Erskine, J. Stirling, Leslie Martin i altres) de fer participatius els espais comuns d’accés de l’edifici que, en una escala com aquesta, amb un entorn al que s’obre, tan agradable, i amb un tipus d’usuari més aviat jove, poden tenir l’èxit que no van tenir en el seu dia aquestes propostes en habitatge social a Anglaterra.
En les habitacions no hi ha tanta sensibilitat cap a l’exterior a causa de les reduïdes dimensions de les finestres (mida estàndard) i els acabats hi són força austers, especialment les cuines. Les zones comunes en canvi, sí que s’obren a l’exterior amb grans finestrals, i els acabats són més treballats si bé l’ambient és una mica fred, atès segurament a la falta de mobiliari, que encara s’ha de completar, si bé tot això no sembla importar gaire als universitaris ja que la residència està plena tot el curs!
Organització de la obra conforme al sistema constructiu
L’obra s’organitza amb un contractista que en fa la gestió total conforme al mètodes i sistemes constructius adoptats. Les característiques constructives es resumeixen en:
Pilots CPI 8 (de barrina contínua i formigonat per tub central)
Estructura vertical de formigó armat. Prefabricació ‘in situ’ de les jàsseres estructurals. Pilars amb encofrats de plàstic termoformat que permet múltiples postes d’obra sense la necessitat d’utilitzar desencofrats ni additius, i permet la implantació sense grues atesa la lleugeresa del sistema.
Prefabricació industrialitzada de forjats mitjançant plaques alveolars.
Sistema “MK2” per als paraments de tancament: nucli de poliestirè expandit, amb mallat d’acer (700MPa) galvanitzat electrosoldat per ambdós costats i vinculats entre sí (80 connectors/ m2), i projectat de formigó per ambdós costats. Ancorat a estructura auxiliar de fixació als forjats i d’emmarcat d’obertures. El resultat tindrà l’aspecte d’un enfoscat remolinat sobre el qual s’hi aplicarà un acabat arrebossat i mestrejat.
Divisòries interiors d’envans en sec. Obra de fàbrica per a sales complementaries
Biomassa com a font d’energia renovable per a producció acs. Consum d’aigua en regim comú
Climatització amb splits individuals a cada estança. VRV zones comunes. Circulacions per l’exterior dels allotjaments.
Instal·lació elèctrica amb barres electrificades per als traçats principals i caixes derivació a partir de les quals es deriven les distribucions ja amb cablejat. Safates només per a corrents febles
Lavabos prefabricats subministrats en mòduls totalment acabats (formigó alleugerit 1600 kg/m3, armadura electrosoldada, gruix paret 50 mm, recolzats sobre lamina neoprè 12mm)
Jàsseres prefabricades in situ
Fase obra estructura i tancaments MK2
Optimització del cost de construcció i explotació
Es tracta d’un edifici per a residència universitària conforme a la figura regulada d’allotjament. El concurs abasta tant la construcció com l’explotació del servei. El projecte es desenvolupa sota aquesta premissa i l’experiència del promotor en la gestió d’equipaments residencials. L’edifici participa i s’integra en un entorn privilegiat, jugant amb la permeabilitat entre espais interiors i exteriors, organitzant unes interessants circulacions i àrees comunes amb molta llum i que conviden a l’ús.
L’edifici participa i s’integra en un entorn privilegiat, jugant amb la permeabilitat entre espais interiors i exteriors
Els preus de construcció son molt ajustats, buscant la optimització en la intervenció d’una sola empresa, evitant la intermediació de subcontractistes, i organitzant l’obra amb una metodologia i procediments d’execució ja definits en projecte, i a manera de tenir en tot moment controlat el cost i els terminis de construcció que estaven fixats en el concurs, ja que eren molt curts i no admetien cap dilació.
El desglossament del pressupost mostra l’optimització de preus en els diferents apartats. L’estructura i fonaments representa 1/5 part i té una repercussió sobre la superfície total construïda de 171 €/m2 (pec). El sistema envoltant de façanes i coberta incideixen en 157 €/m2. Els banys prefabricats se subministren totalment acabats, amb un cost mitjà de la unitat instal·lada de 3.308 €/u. D’altra banda, sobre el cost de les instal·lacions, una tercera part correspon a l’electricitat i una quarta part al clima.
Esquema principiacs
El conjunt comprèn 129 allotjaments individuals, 14 allotjaments dobles amb cuina compartida ( 14×2=28 places) i 16 allotjaments tipus suites (2 u adaptades), que configuren un total de 173 places d’allotjament, i que conforme a la inversió total, significa una inversió de 32.370 €/ plaça d’allotjament. D’altra banda, la repercussió de cost sobre els 6.056m2 de superfície construïda és de 925 €/m2 . Els terminis d’execució foren de 7 mesos per tota la obra sobre rasant: inici 15 de febrer; final estructura 9 d’abril; lliurament obra: 15 de setembre.
Exigències modulars
És un campus universitari destinat a la docència, la investigació i la transferència de tecnologia que es formalitza urbanísticament mitjançant un sistema anular de vials i cossos edificadors on s’hi ubiquen els equipaments adscrits als diferents àmbits de l’actuació (residencial, reserva, acadèmic, tecnologia, manteniment, zona verda, espais lliures) articulant-se al voltant de l’àgora o plaça central.
L’objectiu d’aquest equipament residencial és donar resposta a la necessitat d’habitatge segons les característiques que la tipologia de l’habitatge col·lectiu, universitari sol·licita actualment. En aquest sentit, i seguint les directrius funcionals, val la pena destacar, la singular inserció urbanística, la incorporació de criteris d’estalvi i sostenibilitat, la homogeneïtat estructural, l’adaptabilitat als estàndards de l’habitatge públic, la senzillesa constructiva, el control en origen dels consums energètics, etc., sempre tenint en compte el destí i ús d’aquests allotjaments adreçats a la comunitat científica i universitària.
El privilegiat emplaçament d’aquest edifici es caracteritza per posicionar-ne entre l’àgora i el gran espai lliure del campus amb el llac de laminació. La figura geomètrica matriu esta constituïda per dos blocs longitudinals de PB+2 posicionats en sentit est-oest. El bloc situat a nord rep el nivell de l’àgora mentre que el situat a sud dialoga amb el nivell del llac, produint-se així un desnivell d’una planta entre ambdós cossos longitudinals. Aquest desnivell, així com les agrupacions de mòduls heterogenis i lleugerament desplaçades entre sí, contribueixen a l’enriquiment del gran pati central.
La cohesió entre els dos blocs paral·lels d’allotjaments es realitza mitjançant passarel·les i escales de connexió, així com per el volum central de PB+1 que s’articula com el punt de trobada i contenidor de l’itinerari principal de comunicacions verticals que a la vegada configura els espais comuns. En la planta en contacte amb el vial d’accés es situen les àrees d’administració i de recepció que a la vegada es relacionen, mitjançant un doble espai, amb la planta inferior on s’organitzen els principals espais d’ús comú, espais oberts en façana i amb relació directe amb l’espai lliure del campus.
Els itineraris d’accés a les unitats d’allotjament flueixen entre les diferents plantes i entre l’interior i exterior, lligant-se entre els diferents nivells amb escales obertes i passarel·les amb les terrasses comunes intermèdies que trenquen la monotonia dels blocs oferint vistes al llac i al pati interior.
El conjunt es presenta al campus intentant preservar la intimitat que l’ús d’aquesta tipologia requereix, mitjançant una gelosia cromàtica on el gradient de permeabilitat varia en funció de la posició i nivell.
La geometria, per tant, és aquí l’adaptació volumètrica al model urbanístic escollit, però a la vegada una eina de composició adaptada a les exigències modulars dels habitatges, en les condicions del lloc i la resolució optima de les diferents casuístiques que aquesta tipologia plantejada ha generat. S’estableixen en aquesta proposta 129 allotjaments individuals, 14 allotjaments dobles amb cuina compartida i 16 allotjaments tipus suites (2 uts adaptades), que junt amb la unitat pel personal de manteniment configuren un total de 160 U.
Estratègies generals de sostenibilitat
L’optimització dels recursos mediambientals estan lligats a la decisió tipològica edificatòria. En aquest sentit, es citen els següents plantejaments:
Corredors longitudinals posicionats a nord a través dels quals s’accedeix a cada una de les unitats, permeten que tots els àmbits d’estar, cuina i dormitoris disposin d’orientació sud i obertura cap el pati central o cap als jardins del campus.
El desplaçament en planta i secció dels blocs longitudinals paral·lels, permeten una bona orientació que beneficia l’aprofitament de la radiació solar, la ventilació creuada per a tots els allotjaments generant a la vegada un microclima en el pati central enjardinat.
Protecció solar passiva. Cada una de les unitats d’habitació presenta, en la façana sud, mecanismes passius de protecció i control solar mitjançant elements metàl·lics on la seva geometria s’inverteix en funció de la posició de la zona d’estudi de d’unitat de vivenda.
Prefabricació in situ de les jàsseres estructurals i prefabricació industrialitzada de forjats mitjançant plaques alveolars.
Elecció de sistemes que minimitzin l’impacta mediambiental i equilibrin el cost de la evolvent i les particions interiors.
Sistema “MK2” per tancaments, garanteixen un gran aïllament tèrmic en façana (13 cm gruix). Envans en sec.
Biomassa com a font d’energia renovable. Mesures mediambientalment adequades en l’ús i l’explotació.
El sistema estructural
Sistema i procés productiu alternatiu a la construcció tradicional basat en la combinació de sistemes prefabricats i semi prefabricats garantint l’exactitud del replanteig, reducció de terminis d’execució i un millor nivell d’acabats.
Bigues i pilars prefabricats a l’obra conforme al protocol homologat de Somapre Hispania SL i els requeriments de traçabilitat de la EHE. S’han realitzat al mateix temps que els treballs de fonamentació, formant-se els trens d’encofrats per la fabricació de les semijàsseres del sistema industrialitzat.
Articulació de semijàssera i pilar mitjançant capitell metàl·lic. Realització de quatre controls, control de producció, control de matèries primes, control de curat i control de producte executat.
Encofrats de plàstic termoformat que permet múltiples posades d’obra sense la necessitat d’utilitzar desencofrats ni additius, i permet l’execució del sistema sense grues a causa de la lleugeresa del sistema.
Plaques alveolars recolzades sobre les semijàsseres segons la superfície de càlcul, i configurant el conjunt d’aquest modus l’hiperestaticitat del sistema.
Locals humits prefabricats
Aquests locals han estat realitzats en paral·lel i totalment en fabrica, escurçant els temps d’execució general de l’obra i garantint un altíssim nivell d’acabats, replanteig, seguretat a l’obra i seguint les pautes del disseny arquitectònic general.
L’estructura es conforma de formigó alleugerit de 1600 kg/ m3 i armadura electrosoldada de 0/ 6mm. El gruix de paret es de 50 mm i per tant no es contempla com element portant.
Es col·loca sobre lamina de neoprè de 12 mm. El nivell d’aï- llament es de 36dB(UNI 8270) i la resistència al foc es de 30 m. La col·locació es realitza a mida que es van finalitzant els forjats i una vegada s’han executat les instal·lacions generals es procedeix al connexionat amb les pròpies del mòdul ja previstes en obra.
Façana integral
Aquesta façana disposa del DIT del Institut de Ciències de la Construcció “Eduardo Torroja”.
L’element bàsic del sistema es el panell ondulat de poliestirè expandit, que porta adossat ambdós costats malla electrosoldada vinculades entre si mitjançant 80 connectors/m2. Aquest material aconsegueix millorar les especificacions d’aïllament tèrmic i acústic del CTE. Es conforma doncs un panell sandwich, que en aquest cas es de 18 cms amb una densitat classe III de 15 kg/m3 tipus F (no inflamable, no auto extingible). Les malles son d’acer galvanitzat d’alta resistència amb tensió ultima de 700 MPa, conformats per barres de diàmetre 2,50 mm amb una separació mitja de 7,28 x 6,50 cm que es complementa amb 6 barres corrugades longitudinals de diàmetre 5 mm.
Al sistema de panellat li procedeix la col·locació d’una subestructura autoportant lligada a l’estructura de l’edifici per a la subjecció dels mateixos i que ja conte posicionats els premarcs dels forats de façana. En aquest moment es realitza la medició i contractació de fusteries exteriors, escurçant de nou els terminis d’execució generals de l’obra.
Les operacions de manipulació, tallat i col·locació en obra son realitzades per un sol operari. Es projecta una superfície de micro-formigó per ambos cares de la placa aconseguint els estendards del ASTM C-1157 per a ciment portlant estructural, acomplint una resistència característica de fck>16 N/mm2 i/o 25 N/mm2 i permet l’aspecte d’un enfoscat fratasat sobre el que es pot utilitzar un posterior acabat arrebossat i mestrejat tal i com s’ ha utilitzat en aquesta obra.
Una operació rendible
Habitatges universitaris del campus de Manresa
FITXA TÈCNICA MANRESA
Nom de l’obra: Residència universitària al Campus universitari de Manresa Promotor: Compact Visoren Arquitecte tècnic: Xavier Tragant (aiRe Arquitectura) Arquitecte tècnic i coordinador de seguretat: Aleix Enguix Constructor: Constructora d’Aro Cap d’obra: Francesc Cots Dates: 2010-2011
Situada al costat de la Fundació Universitària del Bages, es va construir per donar servei a les escoles universitàries de la ciutat. Igual que l’anterior, funciona més com un aparthotel que com una residència, (en aquest cas, legalment són habitatges VPO) ja que totes les seves 67 habitacions incorporen una cuina i els serveis generals que ofereix tampoc són gaires: aparcament per a cotxes, sala d’estar, sala d’actes, sala d’estudis i sala de reunions, recepció i consergeria i bugaderia. Per altra banda, el consum d’aigua calenta i freda, electricitat i telèfon es facturen individualment a cada usuari. La residència l’ha construït com a promotora Compact Visoren, i l’explotarà en concessió durant uns anys. Per això, igual que a l’anterior, s’ha procurat que tant la construcció com el manteniment i l’explotació siguin efectius i de poc cost per tal de poder rendibilitzar l’operació.
L’empresa constructora, en aquest cas, forma part de la promotora i comparteix propietat amb CompactHabit, pel que l’adjudicació de la major part de l’obra a aquesta fàbrica no és d’estranyar ja que les característiques de l’encàrrec s’adapten perfectament al seu sistema de prefabricació modular. Així doncs, cada habitació és un mòdul que es construeix en formigó i es munta, s’equipa i s’acaba totalment a la fàbrica que CompactHabit té a Cardona. Només es fan in situ les fonamentacions i les contencions de terres, i els nuclis verticals de circulació, que són d’estructura d’acer. En aquest projecte s’ha apurat al màxim la versatilitat dels mòduls, al fer amb aquesta tècnica fins i tot els espais d’ús comú, que s’allotgen al cos baix de l’edifici.
Cada habitació és un mòdul que es construeix en formigó i es munta, s’equipa i s’acaba totalment a la fàbrica
Un important control d’execució de l’obra
Els mòduls son autoportants i calculats per suportar els que li venen al damunt. S’apilen un sobre l’altre directament des del camió, i es fixen entre ells. Aquesta és l’única operació manual, en la que la perícia de l’operari és necessària per neutralitzar les petites toleràncies entre mòduls i aconseguir l’horitzontalitat de cada un d’ells. Aquesta fase implica un control d’execució a l’obra important, juntament amb les de fonaments i de coberta. La resta es fan a la fàbrica si bé l’empresa té un sistema intern de control molt estricte de tots els industrials que completen els acabats i les instal·lacions, molts cops subcontractats però necessariament instruïts prèviament en el concepte de construcció en cadena, que no admet ni demores dels terminis ni errors que repercuteixin en el següent industrial ja que han de conviure a la fàbrica i qualsevol errada feta un dia, es torna evident l’endemà. Per tot això, la gestió de proveïments i de terminis a la fàbrica i la planificació prèvia, fins al darrer detall, abans de començar a construir són importantíssimes en aquest sistema, ja que no admet modificacions a posteriori.
Façana nord
Els acabats apreciats en la visita són impecables destacant el disseny i execució de la cuina i el revestiment plàstic continu, d’una sola peça, en tot el bany -preformant fins i tot el recinte-cubeta de la dutxa- que evita qualsevol tipus de junta per la que pugui filtrar aigua i estalvia els enutjosos segellats de silicona. També la façana ve muntada de taller i en aquest cas els ponts tèrmics s’eviten amb el segon gruix de la capa d’aïllament que passa per davant del que en podríem dir els forjats de cada mòdul.
Colors vius a la façana i austeritat als acabats
Només hi ha dos tipus de façana, la est i les dels testers que és del tipus ventilada lleugera acabada amb safates de xapa galvanitzada en calent, i la de la banda dels passadissos (aquí el pont tèrmic no s’evita ja que el voladís dels balcons ho impedeix) que està formada per panells de Viroc i de DM envernissat en colors vius. El primer és enregistrable per a instal·lacions en la totalitat de la seva superfície, el que li dóna una enorme flexibilitat i facilitat en la manipulació, manteniment i possible modificació dels traçats dels serveis.
A l’igual que l’altre residencia, els acabats de les zones comunes són molt austers, inexistents molts cops, el que permet veure, en aquest cas, la configuració dels mòduls de formigó i alguns petits detalls de la seva fabricació que usualment resten amagats per paviments, sòcols o tapajunts que aquí no existeixen. Com a conseqüència d’aquesta austeritat, els espais comuns donen una sensació una mica freda, a l’igual que en la Pius Font i Quer, la qual cosa no sembla importar als estudiants que s’hi allotgen, com ja he dit abans.
Amb els accessos a les habitacions també per corredors oberts, la configuració arquitectònica d’aquests espais és més senzilla que a l’anterior, ja que el pati que es crea, en aquest cas, és merament de servei, ja que queda a un nivell més baix que el parc amb el que limita a oest pel que l’edifici principal que, precisament, s’ha apartat del parc per no donar-li ombra, la projecta sobre el propi pati, que queda bastant ombrívol. Clar que l’entorn i, sobretot, el clima de Manresa són molt diferents dels de Castelldefels i no sembla, aquí, tant aprofitable aquest espai exterior
Construir habitatges amb un sistema modular industrialitzat
Construcció constituïda per l’assemblatge de mòduls industrialitzats desenvolupats per CopmpactHabit, el quals esdevenen la unitat compositiva i constructiva. Els mòduls defineixen un poliedre amb cares de formigó armat que se subministra totalment acabat i en obra es realitzen els treballs de replanteig, anivellament i ancoratge. Superfície total: 56 m2 construïts. Dimensions: 11,2m x 5m x 3,18m. El resultat esdevé un producte de qualitat i alhora auster, amb unes estances amb grans finestrals i acollidores.
En general cada mòdul conforma un habitatge d’uns 40m2 útils, que conté un nucli compacte de serveis (bany i cuina) i la resta d’espai diàfan per a una distribució flexible. També incorpora la part de passadís exterior per on es desenvolupen les circulacions lineals. L’edifici té 2 cossos: el cos petit, de 5 mòduls (vestíbul d’accés i espais comuns); i el cos gran, de 70 mòduls (67 habitatges i 3 espais comuns)
El sistema implica un acurat treball de projecte en concordança amb el fabricant per integrar l’arquitectura amb els requeriments funcionals i normatius, i a la vegada conforme amb la tecnologia de fabricació. La fabricació industrialitzada comportarà un millora del control en el procés d’execució, de les condicions de treball, i de l’acompliment de les especificacions tècniques dels materials i les instal·lacions. El procés productiu es regeix pels controls de qualitat propis d’una fabricació industrialitzada.
L’edifici és un producte complex resultant de la superposició de mòduls
En obra es farà el control de recepció d’aquest producte i es fiscalitzarà la correcta posada en obra, replanteig, anivellaments, ancoratges, estabilitat… per assegurar el producte composat que resultarà de l’assemblatge modular. El pla de fabricació i de subministraments s’ha d’estudiar en paral·lel i conforme al pla de treballs d’obra i organització de l’emplaçament. De fet, el procés constructiu ja haurà començat fins i tot abans que es realitzin els primers treballs in situ.
En obra es gestiona un 42% del pressupost total
A l’anàlisi del pressupost apareix una distorsió en la incidència relativa dels capítols d’obra in situ perquè la major proporció del cost de l’obra correspon a la construcció modular, la qual s’endú gairebé més del 57% del pressupost, d’on es desprèn un cost mitjà del mòdul tipus habitatge a l’entorn dels 28.000 €/ut.
L’import assignat a estructura es poc significants ja que només inclou elements auxiliars i escales metàl·liques. L’edifici se sustenta per la pròpia superposició de mòduls que actuen d’estructura portant que descansa sobre els fonaments executats a l’obra, i es fixen entre ells per conformar un sistema de conjunt que quedi travat davant els esforços horitzontals. Els imports de l’envoltant de façana i de coberta es refereixen a operacions d’acabat, ja que els paraments en sí venen també constituïts amb els propis mòduls. El mateix passa per a la resta de capítols, ja que el mòdul inclou també la part respectiva de compartimentació, acabats i instal·lacions. En particular, cal tenir en compte que la cuina i el bany venen totalment acabats amb el mòdul subministrat, llestos per connectar amb la distribució general de les instal·lacions.
El sistema implica un acurat treball de projecte en concordança amb el fabricant per integrar l’arquitectura amb els requeriments funcionals i normatius, i a la vegada conforme amb la tecnologia de fabricació
Les instal·lacions conformen el capítol més important dels treballs computats en obra, n’absorbeixen 2/5 parts d’aquest import, i la meitat correspon a “calefacció i distribució ACS”. Es tracta d’una producció de calor centralitzada amb 2 calderes de gas (amb cogeneració) que distribueixen a la calefacció d’espais comuns, al circuit de fan-coils dels habitatges, i a l’intercanviador de cada habitatge per acs.
A partir dels imports transcrits, la repercussió de cost sobre els 4.110m2 de superfície construïda dóna una ràtio de 856 €/m2 , i la incidència del cost sobre el nombre d’habitatges representa una inversió de 52.491 €/habitatge. Els terminis d’execució foren: fabricació mòduls del 2 de desembre al 23 de febrer (2,7 mesos); treballs d’obra del 20 de gener al 21 de juliol (6 mesos).
Sistema Centralitzat de Producció d’Energia Tèrmica i Elèctrica
Aquest sistema es basa en un nucli tèrmic productor on hi trobem dues calderes d’alt rendiment que s’alimenten amb gas i de dues calderes de microcogeneració també de gas que, a més a més d’aportar energia tèrmica, produeixen energia elèctrica.
L’energia tèrmica produida en aquesta centralització es distribueix per l’edifici a través d’un col·lector principal que alimenta 14 mutants a través dels quals es va donant servei a tots els habitatges.
A l’entrada de cada habitatge un armari de gestió integrada (Leako); disposa de diversos components (comptador, intercanviador, electrovàlvules, … ) que permeten dotar a cada habitatge amb ACS i també energia tèrmica pel fancoil.
Per tal de regular els consums de cadascún dels habitatges, l’armari de gestió integrada disposa de comptatge de consums d’energia tèrmica, aigua i electricitat: totes aquestes dades són gestionades per centrals processadores ubicades també dins d’aquests armaris. Cada gestor energètic està connectat a un gestor Central ubicat a la sala de Producció d’Energia Tèrmica I es gestiona des de qualsevol punt amb accés a internet.
Optimització de processos
L’estratègia d’aquest projecte és la d’organitzar els habitatges amb la màxima racionalitat possible atenent als criteris més elementals d’economia, sostenibilitat, respecte l’entorn i al paisatge immediat utilitzant un sistema constructiu realment innovador capaç d’aportar un valor afegit destacat.
L’edifici es vertebra en tres franges: la primera, al costat del parc públic, té els espais comuns en un edifici d’una planta esglaonat que s’adapta al terreny i a les intencions geomètriques del parc. Així l’edifici minimitza la seva presència i es presenta com un element més del parc.
A la franja intermèdia hi trobem les comunicacions verticals i horitzontals de amb un pati interior que aporta il·luminació a les plantes baixes. A la franja sud se situen els habitatges en general i algunes peces d’espais comuns i instal·lacions en les situacions de planta soterrani. L’edifici és en alçada de PB+3PP en el punt més alt del solar i PB+4PP en el més baix. La relació amb l’entorn és més protegida i es realitza mitjançant obertures amb cossos sortints protegits per malles metàl·liques que permeten una relació visual de l’interior cap enfora i bona protecció de fora cap endins. Tot l’edifici es concentra al costat est del solar, que és el punt més alt del terreny. L’accés principal es realitza des de l’avinguda Universitat, al tester més baix del solar, a través de l’aparcament de vehicles fins arribar al porxo d’entrada. Es pot accedir al porxo d’entrada també directament des del parc, que queda enrasat al mateix nivell en el punt de l’accés.
Sistema eMii
El sistema eMii (edificació Modular integral industrialitzada) patentat per Compact Habit es recolza sobre sabates i riostres, en una fonamentació superficial combinada amb semibigues prefabricades de formigó que inclouen tots els inserits necessaris i serveixen per l’acoblament dels mòduls industrialitzats. La fonamentació es porta a terme en una fase d’execució d’obra tradicional, així com, la contenció de terres amb murs de formigó.
El projecte i la construcció de l’edifici es planteja com un exercici singular per l’aplicació del sistema constructiu que permet donar un pas endavant als plantejaments actuals de la construcció. El sistema consisteix en la construcció en fàbrica d’uns elements en forma de prisma, cadascun dels quals constituirà un mòdul totalment acabat que, posteriorment, es col·locarà al solar de destí apilant-se uns sobre els altres conformant edificis de longitud variable amb una alçada de fins a 8 plantes. Tot el procés de construcció es realitza a fàbrica, sota uns controls de qualitat molt exigents només es deixaran per realitzar in situ les accions imprescindibles: apilament de mòduls i segellat de juntes.
Tot el procés de construcció es realitza a fàbrica sota uns controls de qualitat molt exigents
A la zona de l’edifici destinat a habitatges, l’apilament de mòduls es realitza fins una alçada de 5 plantes, sobre la fonamentació. En les zones comunes, la solució en planta és longitudinal a l’edifici i en paral·lel a aquest, col·locant-se diversos mòduls en dos nivells i acabant-se in situ, atès que l’equipament interior és molt diferent al mòdul tipus totalment industrialitzat. El sistema es caracteritza per la confecció d’un mòdul tridimensional nervat d’acabat llis en el seu interior, en el que s’hi diferencien uns cèrcols perimetrals i unes costelles armades de 24 cm. d’espessor en els plans horitzontals i 20 cm. en els verticals. Les superfícies entre lloses es composen de lloses de 5,2 cm. en el sostre i laterals. La geometria de la nervadura es basa en anells que envolten la caixa general, trobant-se en els quatre angles, amb cèrcols longitudinals que actuen de lligat general i distribuïdors de les càrregues.
Tot el conjunt formigonat d’una sola vegada mitjançant formigó d’alta resistència, permet donar al mòdul tridimensional la rigidesa suficient per suportar fins una altura de 8 plantes (8 mòduls apilats). En aquest cas les mides del mòdul utilitzades han estat:
Llargada = 9200 mm. + 2000 mm de voladís
Amplada total = 5000 mm.
Altura total = 3180 mm.
El principi estructural és similar al de l’apilament de contenidors, amb la diferència que els mòduls són de formigó armat
Sostenibilitat i industrialització
La industrialització pot ser considerada una aportació a la sostenibilitat si es produeix una clara millora en l’optimització dels recursos emprats en la construcció. L’energia i els materials són gestionats amb molta més cura que en els sistemes convencionals donant lloc a un estalvi important. A més, en els processos industrials es fa molt més fàcil implantar processos de millora continua repercutint sobre la millora en la optimització de processos.
Abans de recórrer a sistemes bioclimàtics sofisticats d’alta tecnologia, cal parar atenció a tots aquells sistemes senzills que no representen un elevat cost, però que tenen una eficàcia amplament provada. Els mòduls es caracteritzen pel seu gran aïllament en façanes i coberta (mínim 12 cm.) i aïllament perimetral de cada habitatge amb projectat de llana de roca de 2 cm. Això permet optimitzar millor l’energia consumida per cada habitatge, reduint l’afectació en els casos d’habitatges contigus no ocupades.
La renovació d’aire es controla mitjançant una aportació selectiva per l’usuari mitjançant microventilació integrada en les dues finestres de la façana sud-oest. La renovació es garanteix mitjançant la programació d’un extractor situat sobre el fals sostre del bany, que actua des de les reixetes relacionades amb la zones de l’habitatge. Un altre factor de gran eficàcia és la ventilació creuada que tenen tots els habitatges. Al tractar-se d’habitatges continguts en un prisma de formigó es fa possible l’aprofitament de la inèrcia d’aquest per a l’acumulació de calor. Aquest efecte s’optimitza quan el formigó entra en contacte directament amb l’ambient interior, com és el cas del sòl (formigó rebaixat) i el sostre (formigó vist).
Per aconseguir una eficiència energètica i racionalització dels consums, la instal·lació s’ha centralitzat, utilitzant com a font d’energia el gas amb una caldera de microcogeneració en la qual es genera electricitat que s’aporta a la xarxa elèctrica general. Per poder quantificar els consums per habitatge s’ha col·locat un controlador de consum que mesura l’aigua, electricitat i calories consumides en calefacció i aigua sanitària. Tots aquests valors s’informatitzen per a la generació del rebut mensual i es fan visibles mitjançant Internet, podent l’usuari seguir les seves gràfiques de consum particulars. Tot aquest control i facilitat d’accés a la informació per part de l’usuari, es tradueix en un consum més controlat i un estalvi energètic final.
El procés constructiu
El procés aconsegueix reduir els terminis habituals d’execució d’obra a 1/3. El procés consisteix en construir tot l’habitatge en una cadena de muntatge en la que es parteix d’un prisma nervat autoresistent de formigó armat al qual se li van afegint cada un dels elements i components que constitueixen l’habitatge, arribant fins i tot a la pròpia façana, la cuina, el bany, les instal· lacions, els mobles interiors, etc. L’habitatge surt de la planta de fabricació totalment acabat i es transportat al solar mitjançant un tràiler. Un cop situats al solar, una grua d’alt tonatge col·locarà l’habitatge en el lloc corresponent per ser collat als mòduls adjacents. Un cop tenim els mòduls solidaritzats es procedeix a la connexió de les instal·lacions des d’uns armaris accessibles des de les passeres comunitàries de tal manera que mai sigui necessari obrir les portes i entrar a l’interior dels habitatges per fer les connexions, abans que els usuaris finals dels habitatges. Amb aquest procés es garanteix que la qualitat de l’habitatge quedi controlada des de fàbrica i no estigui sotmesa a les incidències habituals en les obres.
La industrialització pot ser considerada una aportació a la sostenibilitat si es produeix una clara millora en l’optimització dels recursos emprats en la construcció
El principi estructural és similar al de l’apilament de contenidors, amb la diferència que els mòduls són de formigó armat i estan connectats amb un sistema d’unions elàstiques que permet aconseguir un conjunt totalment solidari, alhora que permet mantenir una independència acústica radical entre mòduls. Les parets nervades del prisma de formigó transmeten les forces verticals de forma similar als murs de carrega fins un fonament lineal. Una de les qualitats del sistema consisteix en que, pel fet d’estar constituït per elements independents, és molt més difícil que sorgeixin patologies degut als petits moviments de l’estructura, doncs les juntes elàstiques previstes entre els mòduls van absorbint aquells moviments que provocarien esquerdes en un edifici convencional.
Totes les instal·lacions interiors del mòdul venen integrades des de fàbrica i una vegada apilats es fan les connexions generals per l’exterior dels habitatges, a través d’uns armaris centralitzats. El sistema de producció de calefacció i aigua calenta sanitària serà mitjançant un sistema centralitzat amb col·lectors solars tèrmics i el suport d’una caldera centralitzada de gas natural com a combustible, molt més eficient que els sistemes convencionals.
Hi ha una sèrie de característiques que fan que els mòduls tinguin un excel·lent comportament acústic, molt superior als mínims exigits. Aquests estan connectats entre si però sempre mantenen un contacte elàstic entre ells de tal manera que les vibracions que es produeixen en un mòdul mai es puguin transmetre al mòdul adjacent. Això, unit a la massivitat inherent al formigó, donen com a resultat un habitatge excel·lent en quant a aïllament acústic.
Seguretat, salut i confort
Compact Habit significa un pas important en matèria de seguretat i salut pel sector de la construcció. El factor de risc es redueix en un 85% respecte als sistemes convencionals de construcció degut al fet de treballar en un entorn tan controlat com és el d’una fàbrica. L’entorn amable i les millors condicions tèrmiques i físiques del treballador es tradueixen també en millors resultats en la qualitat del producte final.
El CAATEEB acaba de publicar el Manual d’auditoria energètica amb l’objectiu de promoure la qualitat dels treballs que fan els auditors o consultors energètics. En aquest article podràs conèixer algunes de les característiques d’aquest servei professional.
Segons el Reial Decret 56/2016, una auditoria energètica és tot procediment sistemàtic destinat a obtenir coneixements adequats del perfil de consum d’energia existent d’un edifici o grup d’edificis, d’una instal·lació o operació industrial o comercial, o d’un servei privat o públic, així com per determinar i quantificar les possibilitats d’estalvi d’energia a un cost eficient i informar al respecte. A mi, particularment, m’agrada completar aquesta definició amb el requisit de què ha de ser un procediment independent tal com ho expressa la UNE 216501: 2009. En qualsevol cas, es tracta d’una eina imprescindible i el primer pas per aconseguir estalvis sostinguts en el temps. El CAATEEB acaba de publicar el Manual d’auditoria energètica amb l’objectiu de promoure la qualitat dels treballs que fan els auditors o consultors energètics. Coneguem una mica més en profunditat algunes de les característiques d’aquest servei professional.
Una auditoria energètica és el mateix que una certificació energètica?
No. En primer lloc, el grau de detall de l’auditoria energètica és superior al d’una certificació energètica.
En segon lloc, les auditories energètiques no requereixen de programes informàtics específics per realitzar-les. De fet, l’eina que més utilitza el nostre equip són fulls de càlcul a excepció de què s’hagin de fer càlculs de millora de l’envolupant tèrmica.
En tercer lloc, i al meu parer, l’aspecte més diferenciador és que la certificació energètica només avalua l’edifici i exclou el comportament energètic que faci l’usuari d’aquest edifici i de les seves instal·lacions. Per altra banda, les auditories sí consideren l’impacte que té l’ús i la gestió que faci l’usuari de l’edifici i les seves instal·lacions en el consum d’energia de l’edifici.
Podem entendre que una auditoria energètica és millor que una certificació energètica?
No. Són estudis diferents. La certificació energètica avalua l’edifici excloent l’usuari. Aquest fet permet objectivitat, avaluar i comparar el comportament energètic teòric d’un edifici considerant un mateix patró d’usuari.
Cal tenir en compte que el factor més determinant en el consum de l’edifici és l’usuari. Recentment hem realitzat un estudi sobre el model de rehabilitació energètica nZEB d’escoles de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i hem pogut comprovar com escoles idèntiques, en municipis molt propers i per tant amb les mateixes condicions climàtiques, els consums s’arribaven a doblar degut a la gestió de les instal·lacions que es duu a terme. En aquests casos la qualificació energètica d’aquests edificis seria la mateixa però no així l’auditoria energètica.
Són obligatòries les auditories energètiques?
El febrer del 2016 es va publicar el Reial Decret 56/2016, referent a auditories energètiques, acreditació de proveïdors de serveis i auditors energètics i promoció de l’eficiència del subministrament d’energia que transposa la Directiva 2012/27/UE. A grans trets aquest Reial Decret obligava a les grans empreses o grups de societats (més de 250 treballadors o més de 50 milions de volum de negoci) a sotmetre’s a una auditoria energètica cada 4 anys a partir de la data de l’auditoria energètica anterior, que cobreixi almenys el 85% del consum total d’energia final. Aquesta auditoria energètica podia ser substituïda per un sistema de gestió energètica o ambiental, certificat per un organisme competent.
Anàlisi termogràfica de façana a Sabadell
Quin és el vostre balanç sobre l’aplicació del Reial Decret 56/2016?
Ara farà prop de dos anys de l’aprovació del Reial Decret 56/2016 que va suposar un fort impuls a la realització d’auditories energètiques. Tot i que un nombre limitat d’empreses i professionals ja es dedicaven a les auditories energètiques amb anterioritat al Reial Decret, aquestes s’havien limitat principalment al sector públic o a empreses que eren molt conscients del benefici que els aportava la realització d’una auditoria energètica.
Passats gairebé dos anys des de l’aparició del Reial Decret, es pot fer una anàlisi més assossegada del que ha succeït i afirmar que l’aplicació del RD56/2016 ha estat un èxit per a les organitzacions a les quals s’ha sotmès a una auditoria energètica i ha servit per desmentir certs tòpics com ara “una nova càrrega impositiva per a les empreses”. De moment, la tramitació i registre de les auditories energètiques no comporta cap impost. Tot i que és cert que l’auditoria energètica comporta la despesa econòmica de contractació d’un equip de consultors energètics, el potencial d’estalvi capaç de generar és molt superior al seu cost.
“Les grans empreses ja fa temps que apliquen mesures d’estalvi”. Aquesta afirmació pot ser parcialment correcta en el sector industrial però no és aplicable a totes les grans empreses. Poques empreses disposen d’un equip exclusivament dedicat a l’eficiència energètica i a la reducció de la despesa energètica. Cap empresa avalua els estalvis aconseguits amb rigor, de manera que les conclusions extretes de la implantació de les mesures d’estalvi són inexactes i imprecises.
“L’equip en plantilla d’una organització coneix millor que l’equip auditor el comportament energètic de l’empresa”. L’equip d’auditors energètics sempre ha de treballar al costat dels tècnics de les empreses, atès que és cert que ells coneixen tots els detalls específics de la seva organització. Ara bé, el fet que els auditors tinguin experiència en situacions més diverses, els confereix una visió transversal que els permet fer aportacions que el client encara no s’havia plantejat. En aquest cas la suma de coneixements dels tècnics de l’empresa i l’equip auditor és la garantia d’un treball ben fet.
Anàlisi termogràfica d’instal·lació de calefacció en centre geriàtric
Les auditories energètiques han servit per estalviar molts diners?
Les auditories energètiques per si soles no estalvien diners, però serveixen per detectar aquelles mesures d’estalvis més interessants d’aplicar. Després, la implantació d’aquestes mesures dependrà de l’organització, l’estructura d’aquesta i la importància que es vulgui donar al vector energia dins d’una empresa.
Un obstacle per a la implementació ràpida de les mesures és l’organització de l’empresa atès que en la majoria d’ocasions, en grans empreses, qui encarrega l’auditoria energètica és el departament de Qualitat. Aquest fet, fa que en moltes ocasions el departament de Manteniment, que és qui aplica les mesures, pugui tenir certs recels sobre les mesures proposades.
En altres ocasions l’obstacle en la implantació de les mesures d’estalvi és la centralització de l’empresa, que fa que qualsevol decisió vinculada amb una inversió hagi de ser aprovada per un consell. En moltes ocasions aquest consell prioritza la resolució d’altres problemes de l’empresa que els temes d’eficiència energètica que els resulta més complexos d’entendre.
Quin és l’ordre de magnitud d’estalvis detectats?
És difícil establir percentatges d’estalvis de manera general atès que aquests varien molt si és una indústria o un edifici, el grau de conscienciació de l’empresa, l’antiguitat de les instal·lacions, el manteniment que se’n faci…
Tot i així, puc assegurar que en totes les auditories energètiques que hem realitzat la implementació de les mesures d’estalvi amb períodes de retorn de la inversió inferiors a l’any ja són superiors als nostres honoraris. Cal dir que queden exclosos equipaments molt petits o amb molt poques hores d’utilització i els habitatges.
Una altra dada interessant que hem calculat és que per cada 1€ invertit en l’auditoria energètica s’han detectat propostes d’estalvi de més de 9 € amb mitjanes d’amortització de les inversions inferiors als 3 anys.
Podem dir que l’auditoria energètica ha demostrat ser una important eina per tal que les empreses entenguin el seu comportament energètic i identifiquin propostes de millora de l’eficiència energètica o si més no puguin identificar de forma objectiva l’impacte (energètic, econòmic, etc.) de la seva implantació.
Per desgràcia en poques ocasions l’aplicació d’una llei comporta un benefici tan elevat per al que l’ha de complir com en aquest cas. De fet, al nostre parer s’hauria d’estendre la obligatorietat de realitzar auditories energètiques a les PIMES o si més no incentivar la seva realització per part de les administracions.
El CAATEEB ha editat el Manual d’auditoria energètica. Quin objectiu persegueix?
La publicació s’ha plantejat com un manual, és a dir, com a una eina on s’exposa la metodologia que el meu equip i jo emprem a l’hora de realitzar una auditoria energètica. A diferència de la majoria de publicacions sobre eficiència energètica, en aquest manual no només s’enumeren les mesures d’estalvi energètic sinó que s’exposen els criteris que s’han de tenir en compte per aplicar-se com la metodologia per al càlcul dels estalvis.
Què destaquem d’aquest Manual?
L’apartat 6 és sense dubte el que més destaca i el diferencia d’altres publicacions. S’hi fa una descripció del comportament energètic de diferents tipologies d’edificis i equipaments fruit de la nostra experiència. Alhora l’explicació ve acompanyada de gràfiques de consums mensuals o horaris de casos reals.
Aquesta exposició pretén exposar que les mesures d’eficiència energètica no s’han d’entendre com un seguit de receptes aplicables a qualsevol equipament. L’estratègia d’actuació ha de ser molt diferent en el cas d’equipaments molt consumidors (per exemple un poliesportiu amb piscina) i amb moltes hores de funcionament respecte a d’altres molt austers o amb poques hores de funcionament (per exemple un centre cívic o una escola). En els edificis amb poques hores de funcionament s’ha de prioritzar que l’edifici no consumeix energia o molt poca quan no hi ha activitat, mentre que en edificis amb moltes hores de funcionament serà més interessant la substitució d’equips i sistemes per altres més eficients.
El manual parla de la diagnosi comparativa. Què és?
La diagnosi comparativa o benchmarking és una estratègia molt fàcil per detectar anomalies en el comportament energètic d’edificis mitjançant la comparació d’indicadors de consum (kWh/m2). Aquest mètode només és vàlid si es disposa de dades de diversos edificis de la mateixa tipologia funcional, en cap cas es poden comparar hospitals amb escoles, ni tan sols escoles amb instituts.
Cal tenir en compte algun altre aspecte alhora de fer una auditoria energètica o alhora de implementar mesures d’estalvi energètic?
Sí, l’eficiència energètica i la qualitat ambiental o confort tèrmic dels espais són dos conceptes inseparables. Aquesta afirmació pot semblar una obvietat però que en moltes ocasions no s’aplica i acaba generant problemes. Per exemple, les escoles són equipaments que disposen d’instal·lacions de calefacció que cobreix la demanda de calefacció a l’hivern però no de refrigeració. Les solucions de rehabilitació energètica convencionals d’incrementar l’aïllament tèrmic, ocasionen una reducció del consum d’energia a l’hivern atès que disminueixen la demanda de calefacció però dificulten la dissipació de la calor interior a l’estiu i per tant originen un increment de la demanda de refrigeració a l’estiu, o el que és el mateix s’incrementa la temperatura de les aules a l’estiu. Atès que les escoles no disposen d’instal·lació de refrigeració per cobrir la demanda de refrigeració s’incrementa les condicions de desconfort tèrmic a l’estiu per excés de calor a les aules.
Per tant, en aquests casos s’han d’aplicar solucions dinàmiques que aïllin a l’hivern però que afavoreixin la dissipació de la calor a l’estiu. Això només s’aconsegueix amb façanes o cobertes dinàmiques que generin un efecte hivernacle a l’hivern i que a l’estiu afavoreixin l’efecte umbracle.
Manual d’auditoria energètica
L’Àrea Tècnica del CAATEEB inicia una nova col·lecció de manuals dedicada als temes d’energia.
El CAATEEB ha publicat un manual sobre auditoria energètica, que forma part d’una nova col·lecció sobre energia i que compta amb la col·laboració de professionals amb un profund coneixement i experiència contrastada en aquest àmbit. L’objectiu és oferir un document amè i pràctic, que contribueixi a divulgar continguts per impulsar la qualitat dels treballs i promoure l’excel·lència en la prestació dels serveis professionals. Esperem que pugui servir i contribuir a la millora dels treballs que realitzen els tècnics que fan d’auditor o consultor energètic de la mateixa manera que ho han estat els manuals de diagnosi per als patòlegs o consultors en rehabilitació d’edificis.
Per a la realització d’aquest primer manual dedicat a l’auditoria energètica hem comptat amb la complicitat de Sergi Pérez, arquitecte tècnic i arquitecte i Oriol Barber, enginyer tècnic industrial, que disposen d’un ampli bagatge professional com a auditors i gestors energètics, així com en la docència acadèmica com a professors en el departament de formació del CAATEEB.
Sergi Pérez és arquitecte tècnic i arquitecte. És director de projectes del departament de Sostenibilitat Energètica de DEKRA i coautor del Manual d’auditoria energètica editat pel CAATEEB. Col·legiat número 8.810.
Sistema de gestió de projecte i obra amb tecnologia BIM
La construcció del nou Institut Lluís de Requesens de Molins de Rei va ser la primera prova pilot per a la implantació de tecnologies BIM el 2016 i serveix de precedent exemplar dins l’àmbit de l’obra pública.
Nom de l’obra: Nou Institut Lluís de Requesens Ubicació: Molins de Rei (Baix Llobregat) Promotor: Infraestructures de la Generalitat de Catalunya SAU Projecte: Batlle i Roig Arquitectes Col·laboradors de projecte: Maria Duran, Marta Gil, Míriam Aranda, Lourdes Romeo, Diana Calicó i Marc Torrella Empreses col·laboradores: STATIC, PGI Engineering Directors d’obra: Enric Batlle, Joan Roig i Albert Gil Director d’Execució: Rafael Capdevila / Bardají-Capdevila Management Barcelona Coordinadora de seguretat i salut: Arantxa de Zatarain / Copredije Constructor: UTE Dragados i Constructora de Calaf Caps d’obra: Antonio Osuna i Oriol Cussó Principals industrials: Alainsa, Catalonia Ceràmica, Decoresport, Divisiones Normalizadas, Encofrados J. Alsina, Hormipresa NEC, Hune Rental, Mosaics Planas, Orona, Pidemunt, Plakabeton, Vidres Juneda i Vimat Ignifugats Superfície Construïda: 4.500m² Dates: 03/06/2015-05/08/2016
El projecte de l’Institut Lluís de Requesens de Molins de Rei va ser seleccionat en la XIV edició dels Premis Catalunya Construcció en les categories d’innovació en la construcció per Batlle i Roig Arquitectes i en direcció d’execució de l’obra per a Bardají-Capdevila Management Barcelona.
L’obra parteix d’un encàrrec d’Infraestructures de la Generalitat, a partir del corresponent concurs públic. A la proposta de prestació de serveis professionals, al marge de les particularitats pròpies d’aquest tipus de servei, se li afegeix la premissa especial de requerir l’aplicació de metodologia bim per al seu desenvolupament. La idea neix de la voluntat d’Infraestructures de fer una primera prova pilot per a la implantació de tecnologies BIM i poder presentar un precedent exemplar per als futurs projectes i obres dins l’àmbit de l’obra pública.
Bardají-Capdevila Management Barcelona, en aquell moment disposava ja d’experiència suficient en treball en entorns col·laboratius BIM, fruit d’un procés adaptació i aprenentatge iniciat l’any 2009, i per tant pretén afrontar amb plenes garanties els requisits especials del concurs.
Del projecte i dels seus autors
El projecte és redactat per l’equip Batlle i Roig Arquitectura, liderat pels arquitectes Albert Gil Margalef i Maria Duran Sancho, del mateix despatx professional. Al marge de les consideracions arquitectòniques i constructives, cal indicar que es redacta i es desenvolupa de manera nativa amb l’ajut de la plataforma bim Revit 2013. D’aquesta manera es va disposar d’un model natiu de partida d’on es va extreure tota la documentació i informació tècnica necessària per compendiar el projecte arquitectònic que permetés el futur desenvolupament de la fase d’execució de l’obra.
Per dur a terme l’encàrrec Bardají-Capdevila Management Barcelona, va disposar del següent equip professional i tècnic:
Director d’execució material: Rafael Capdevila, arquitecte tècnic.
Ajudant de la direcció d’execució material: Jaume Bardají arquitecte tècnic.
Ajudant de la direcció d’execució material en l’especialitat d’instal·lacions: Laia Roca, arquitecta i especialista en instal·lacions, d’Enginyeria Aribau7.
Ajudant de la direcció d’execució material en l’especialitat d’estructures: Miquel Rodríguez, enginyer de camins, canals i ports de static enginyeria.
De les característiques generals del projecte
El projecte disposa d’una superfície construïda de 4.500 m2, dividits en dues edificacions. La primera correspon a l’edificació que anomenem aulari, de major superfície i entitat, de planta baixa i dues plantes tipus. La segona es disposa en planta baixa de la sala polivalent, vestidors, menjadors i cuina-catèring. Ambdues edificacions queden unides mitjançat una pèrgola exterior oberta.
Exteriorment es disposa d’una zona de patis i pistes poliesportives que abastaran la totalitat del solar i que també formen part del mateix projecte. Pel que fa a les característiques constructives cal destacar-ne les següents:
Estructura: fonamentació amb sabates aïllades amb bigues centradores de formigó armat in situ sobre pous de formigó en massa; estructura vertical i horitzontal de formigó prefabricat; elements auxiliars resistents amb estructura metàl·lica.
Tancaments exteriors: façanes ventilades amb acabat de safates metàl·liques lacades i lames verticals orientables d’alumini perforat lacades en les obertures; estructura resistent dels tancaments amb maó calat ceràmic; enrasats interiors amb plaques de guix laminar; aïllaments tèrmics de llana de roca i làmina impermeabilitzant.
Divisòries interiors: envans executats amb plaques de guix laminar de diferents composicions segons ubicació i requeriments tècnics; acabats amb pintura, enrajolats o amb plafons de DM per pintar i arrambadors vinílics.
Cel rasos: lamines d’alumini lacat formant tires en zones comuns; plaques de guix laminar en zones humides i oficines; plaques de fibra mineral acústica en recintes d’aularis.
Paviments: paviments de terratzo; paviments de gres en zones humides; paviments vinílics en zona sala polivalent.
Tancaments exteriors: fusteria d’alumini amb trencament de pont tèrmic amb perfils variables en funció dels requeriments; envidraments dobles de composició adient als requeriments; tancaments metàl·lics en cancells i portes.
Tancaments interiors: fusta per pintar i envidraments laminars; estructures auxiliars d’acer galvanitzat.
Coberta: coberta plana no transitable amb acabat de palet de riera de composició adient als requeriments.
Instal·lacions: instal·lacions elèctriques; instal·lació de ventilació i renovació d’aire amb preescalfament amb climatitzadors a coberta; calefacció per radiadors amb caldera de gas; instal·lació d’energia solar; instal·lació de telecomunicacions, dades i megafonia; instal·lació de protecció i detecció d’incendis; instal·lació d’aigua.
De la durada de les obres: Les obres s’inicien amb la signatura de l’acta de Inici i replanteig el 3 de juny de 2015 i finalitzen el 5 d’agost de 2016 amb la corresponent signatura del certificat final d’obra.
Visió general de l’edifici acabat des de l’exterior
Objectius de la prova pilot quant a la DEO
Visió interior de l’edifici
L’encàrrec professional va estar condicionat especialment per l’ús d’eines BIMen la direcció d’execució (DEO). En aquest punt volem fer referència al fet de que en l’arrancada de la nostra actuació professional no es disposava de cap protocol documental de treball que organitzés i sistematitzés el volum de dades i d’informació que sorgia del model natiu BIM generat pel despatx d’arquitectes. Un protocol que marqués clarament els fluxos de treballs i comunicació i que fixés els objectius a assolir amb aquesta prova pilot.
Per tant, va caldre definir, redactar i consensuar amb l’ajut de tots els agents implicats el que es coneix com a Building Execution Plan (BEP). Serà important i essencial en qualsevol actuació com a directors d’execució de disposar, i si no és així, redactar, i aprovar per totes les parts implicades aquest document. Com a directors d’execució, i pensant en treballar en entorns BIM, se’ns afegeix ara la tasca de ser autèntics gestors d’una immensa base de dades que en que ara es converteix el projecte.
D’aquesta manera i abans d’iniciar les obres va caler redactar, aprovar l’esmentat document i crear els protocols de comunicació i de treball necessaris per assolir l’èxit marcat i poder aprofitar al màxim els avantatges d’aquest sistema. Serà, doncs, en aquesta fase inicial que s’aprova el bep i es coordinen els fluxos de dades i documentals amb l’ajut de la plataforma web aconex (www.aconex.com). Igualment es va haver d’establir, com es parametritzaria el model viu de seguiment d’obra, com es gestionarien els canvis, com s’implementaria tota la documentació i protocols dins el treball de direcció d’execució i com es gestionaria tot plegat.
Noves tecnologies i organització de les tasques del DEO en entorns BIM
Una vegada consolidats els protocols de treball, calia transformar les tasques que hom pot considerar “tradicionals” i “normals” en qualsevol actuació professional amb l’ajut de les eines d’aquesta nova tecnologia. Aquesta nova implantació es resumeix en el següents esquema on es reflecteixen les plataformes i formats d’intercanvi d’informació emprades per aquesta direcció d’execució, així com la descripció dels seus usos i funcions.
Noves tasques desenvolupades a afegir a les tradicionals com a DEO
Volem aquí destacar aquelles tasques que ha calgut desenvolupar addicionalment a les pròpies com a directors d’execució i que van ser necessàries per tal d’assolir l’èxit en la nostra tasca i on caldria incloure també la de redacció i aprovació del bep descrit ja en el punt anterior.
Recepció, verificació i anàlisi del model
En aquesta fase es pretenen els següents objectius:
Analitzar la documentació i model BIM de projecte. Revisió del model, estudi i comprovació dels paràmetres existent de model.
Creació i introducció en el model de nous paràmetres compartits necessaris per a la correcta gestió del model durant la fase d’execució d’obra paràmetres de seguiment econòmic, temporal, control de qualitat i gestió documental del model en especial.
Classificació i ordenació dels elements del model: BIM 3D
Per assolir una òptima coordinació i gestió del model al llarg de tot el procés de direcció d’execució d’obra és bàsic aconseguir una bona classificació de la informació del model nadiu. Per aquesta raó i atès que no existia una classificació prèvia, es va proposar classificat tots els elements que conformaven el model nadiu de partida incorporant codis de Muntatge i el seu corresponent descriptiu de muntatge. Això ens va permetre poder filtrar i gestionar la informació del projecte de la manera més eficaç i vàlida per tots els agents que vàrem intervenir en el procés.
Imatge escales interior
Imatge exterior de l’Institut
Generació i exportació de models en formats d’intercanvi
Es va proposar emprar el format d’intercanvi estàndard Industry Foundation Classes (IFC) i format Navisworks. Per aquest motiu va caldre mapejar correctament totes les dades paramètriques del model nadiu prèviament a la seva exportació. Ens referim al mapeig de les classes i tipus ifc front les categories originals del model nadiu, i la creació dels corresponent property sets per a la gestió jeràrquica de la informació dins l’àmbit dels programes de coordinació emprats (Solibri, Tekla BIMsight , BIMVision) i tcq 5.0 (en aquell moment, ara ja la versió 5.1) pel control dimensional i mètric del model, al igual que dins l’àmbit del programa Navisworks Manage.
Coordinació i federació de les diferents especialitats
Model federat d’instal·lacions i estructura
El model de projecte es va estructurar en tres submodels o subprojectes corresponents a cadascuna de les especialitats i disciplines que el configuraven: model d’estructura, model d’arquitectura i model d’instal·lacions.
Aquesta federació de models es realitza cada vegada que el model era revisat i actualitat. Per aquest motiu es va controlar de manera exhaustiva tots aquells paràmetres que ens permetien la seva correcta federació (coordenades, parametrització, codificacions, etc).
Totes aquestes tasques van quedar prèviament recollides de manera detallada en el corresponent BIM Execution Plan (BEP). S’adjunta a continuació una imatge del model federat que va ser emprat per aquesta direcció d’execució. En la imatge es veu el model federat de la disciplina de instal·lacions i estructura (amb transparència) abans d’un procés d’anàlisi de interferència.
Gestió de les interferències
En aquesta fase, i segons calendari proposat en el bep, es varen realitzar per part d’aquesta direcció d’execució i de manera coordinada amb la resta d’agents, el corresponent anàlisi i gestió d’interferències. Aquest procés es va permetre poder avançar-nos als conflictes típics en una execució d’obra. En la imatge següent es pot veure la interferència d’una jàssera de formigó prefabricat amb els conductes de la instal·lació d’extinció d’incendis.
Seguiment temporal i la planificació d’obra en BIM: BIM 4D
Per a la realització del seguiment de la planificació de l’obra dins l’àmbit de l’entorn BIM es varen emprar les següents eines:
Planificació i pla de treball aprovat per l’obra en entorn TCQ-2000.
Planificació paral·lela de seguiment en format Microsoft Project.
Programa de coordinació Navisworks Manage en especial el model de planificació TimeLiner.
Generació de paràmetres compartits dins el model nadiu en Revit que ens permetin informar del seguiment de l’obra dins l’àmbit del mateix model.
Simulació del muntatge de l’estructura prefabricada emprada a obra
Seguiment temporal i planificació de l’execució de l’IES Lluís de Recasens de Molins de Rei en BIM. BIM 4D
Control de versions del model actualitzat i gestió documental del model BIM.
L’objectiu és disposar en tot moment d’un model actualitzat virtual que es correspongui exactament amb la realitat executada. D’aquesta manera a la finalització dels treballs de construcció es va disposar d’un model únic BIM as-built de la realitat executada. Per assolir un model únic final que recollís la realitat constructiva executada, va caler actualitzar paramètricament el model BIM viu i a la vegada vincular documentalment tota aquella informació rellevant que configuraria la realitat arquitectònica. Per tal d’assolir aquest objectiu es van emprar les següents eines:
Navisworks Manage, on s’organitzaven jeràrquicament tots els components i elements del model, les seves relacions, resultats informatius i vincles informatius documentals.
Tekla BIMsight, on es va adjuntar tota la documentació i arxius documentals del projecte, vinculats a cadascun dels elements del model. Aquest aplicatiu va permetre a la finalització dels treballs lliurar en un únic fitxer vinculat al model gràfic tota la documentació generada en fase d’execució d’obra.
Seguiment i gestió econòmica 5D
Per al seguiment de la gestió econòmica dins el model, malgrat de no disposar d’eines específiques en el entorn de treball, es va proposar i emprar l’eina Navisworks Manage, on extreure les taules de quantificació i mètriques del model actualitzat. Això ens van permetre exportar a taules excel l’esmentada documentació per ser posteriorment processada dins l’àmbit del programari de gestió pressupostària establert en els plecs de contracte, el TCQ-2000.
Rafael Capdevila Becerra és enginyer d’edificació i arquitecte tècnic col·legiat. Director executiu a Barcelona Architecture & Engineering Project. Soci de Bardají-Capdevila Management Barcelona. És especialista en Construction Manager, gestió urbanística i DEO i co-director acadèmic del Postgrau de BIM Manager del Cateb.
Centre d’Atenció Primària de Vilafranca del Penedès
L’edifici que presentem és un centre d’atenció primària ubicat en el límit del nucli urbà de Vilafranca, proper a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Però no és un edifici qualsevol, es tracta d’un edifici únic i personal que s’afegeix a la majoria d’excel·lents edificis sanitaris bastits per la Generalitat en tot el territori català.
L’edifici que presentem és un centre d’atenció primària. Podríem dir que és un altre, un més dels CAP que el Departament de Salut de la Generalitat ha anat bastint des de que té competències en aquest àmbit. Però precisament el que voldríem explicar arran d’aquest reportatge és tot el contrari, que aquest és un edifici únic i personal que s’afegeix a la majoria d’excel·lents edificis sanitaris bastits per la Generalitat en tot el territori català, des de mitjan anys 80 i que han permès que Catalunya tingui –i gaudeixi– d’un patrimoni arquitectònic públic d’un nivell que pocs països –fins i tot països amb més recursos econòmics– posseeixen.
FITXA TÈCNICA
Nom: Centre d’Atenció Primària de Vilafranca del Penedès Ubicació: Avinguda de La Pelegrina, cantonada Carretera d’Igualada, Vilafranca del Penedès Promotor: Infraestructures.cat/Catsalut Projecte i direcció d’obra: Josep Ferrando i Pere Garcia (Fog Arquitectes) Direcció d’execució: Xavier Humet i Jan Dinarès (G9 Arquitectura i Gestió) Coordinador de seguretat: Santiago Benítez (Control i Geología) Constructora: Grup Romero Polo Dates: octubre 2012 – novembre 2014 Superfície construïda: 5.732,16m² Principals industrials:
Acústics Ambient
Àrids Catalunya
Bigmat Ochoa
Boma Inpasa (avui BAC Engineering)
Catalana de Residuos
Cemex España
Construalia Gestion
Marsol 2000
Disco Building Solutions
Electromecánica Soler
Encofrats Castell
Eptisa Enginyeria i Serveis
Excavacions Che
Impermeabilitzacions Segre
Kone Elevadores
Metalco
Únic i Personal
Els centres d’atenció primària són un tipus d’edifici que el Departament té molt regulats, atesa l’experiència, com ja hem dit, de tants anys de gestió dels seus immobles. Són regulats però no reglats. Vull dir que en el programa, tant funcional com constructiu, es defineix molt bé el que necessita i el que es pot fer, però a nivell arquitectònic no estandarditza la solució sinó que dóna llibertat als dissenyadors per a interpretar aquests requeriments en funció de l’emplaçament i d’altres factors que poden ser més funcionals o més subjectius. Això ho agraeix molt l’arquitectura que, com tots sabeu, necessita sempre d’una adequació al lloc i a l’entorn (no només arquitectònic sinó també social) diferent i única per a cada ubicació.
És quasi una façana ventilada, ja que els panells volen per davant de l’estructura
Fer edificis repetitius, o mòduls pre-fabricats —si anem fins a l’extrem—, segurament seria més senzill i més econòmic pel Departament de Salut, però l’aposta inicial dels 80 per fer una arquitectura personalitzada (igual que cada cop es tendeix a fer una medicina més personalitzada) s’ha mantingut amb tots els canvis de govern i, fins i tot, amb el canvi tan radical de les condicions pressupostàries dels últims anys. La prova n’és aquest CAP. L’edifici però, manté els estàndards de qualitat d’abans de la crisi perquè els qui han pres la decisió de mantenir aquesta qualitat saben que l’arquitectura és per a molts anys, i que en construcció, el que és barat a curt termini sol ser car a llarg termini, a part de ser nefast per als seus usuaris en tots els terminis.
Aquesta reflexió, que es podria considerar política (1), ens sembla molt necessària en aquests moments de tanta preocupació pels recursos socials, d’escàndols en la gestió de la salut, de les polítiques d’ofec econòmic del govern de l’Estat i de tanta pressió mediàtica i de descrèdit dels gestors públics.
Com diem, és necessària aquesta reflexió per fer visibles i recolzar les que, al nostre parer, són bones decisions, difícils de prendre en moments de pocs recursos i de molta pressió, preses per càrrecs públics que demostren tenir, al menys en aquests camp, visió de futur a llarg termini, com els demanem la majoria de ciutadans. Per altra banda, aquesta reflexió, a més, ens facilita introduir l’edifici que avui analitzem.
Confortabilitat d’espais
S’ubica en el límit del nucli urbà de Vilafranca, proper a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, amb l’entrada principal per la carretera de circumval·lació, resguardada del vent però oberta als camps i a tocar d’un aparcament públic, ja que es preveu que bona part dels seus usuaris seran persones dels pobles propers a Vilafranca, tant o més que de la pròpia vila. Un cop a dins, l’esquema de circulació és molt clar, una recepció que connecta les dues plantes més públiques mitjançant un doble espai, que contrasta amb el sostre baix de la zona de la porta d’entrada, i un passadís general que serveix perpendicularment als espais que conformen les zones d’espera dels diferents despatxos o consultes, que queden més resguardats. Tots aquests passadissos tenen, a la banda oposada a les consultes, unes grans obertures vidriades que donen a uns patis que els donen llum i vistes, que encara que siguin al propi edifici, amplia molt la percepció de l’espai. Com que la Generalitat obliga a què totes les obertures a l’exterior disposin de reixes, aquests patis interiors —dels que molts CAP disposen— són molt agradables i trenquen la sensació una mica de presó que donen les finestres exteriors.
Espais de circulació interna, vestíbul i escales
La confortabilitat dels espais es complementa amb el tractament dels terres i parets. Acabats amb materials duradors i de poc manteniment, en destaca, com a poc freqüent, l’ús de panells, que donen calidesa, per contrast amb el terratzo i les parets enrajolades blanques de la resta dels paraments. Regulant les condicions de durabilitat però sense reglar el tipus de material a usar, s’assoleix en aquest CAP, per una banda, dotar de personalitat els espais i, per l’altra, que el cost de manteniment sigui baix.
Façanes prefabricades
Una de les vistes exteriors
La façana consta de panells prefabricats, amb un envà interior i aïllament intermedi de poliuretà projectat. Tant l’especejament i disseny, com la qualitat i execució dels prefabricats són notables. Al nostre parer, l’elecció dels elements prefabricats per a la façana és un encert ja que expressa molt bé el seu funcionament constructiu, atesos els grans voladissos d’alguns porxos i obertures, que s’entenen clarament amb un element que se sap que va penjat de l’estructura. Segurament, les consideracions estètiques tinguin també una correspondència constructiva —sol ser així i també a la inversa— i la façana prefabricada es comporti correctament com a envolupant de l’edifici.
Tot i així, aprofito per llençar una pregunta que fa temps que em ronda pel cap -i m’adreço a tots els tècnics que fabriquen i dissenyen panells de façana prefabricats, no només als d’aquesta obra. Com passa en força façanes amb panells prefabricats, la d’aquest edifici és quasi una façana ventilada, ja que els panells volen per davant de l’estructura deixant un espai entre una i l’altra. Però no és així, perquè l’aïllament tèrmic s’ha projectat a la fulla exterior, de forma que és necessari que la cambra estigui segellada en les seves juntes entre panells per tal de què aquesta i la capa d’aïllament siguin efectives. En realitat està molt ben segellada, fins i tot amb uns petits tubs que permeten desguassar les possibles condensacions produïdes durant l’assecat de la obra.
La cantonada que conforma l’entrada al recinte
Però, què passarà quan el segellat perdi efectivitat?(2) la façana seguirà protegida contra l’aigua de pluja? seguirà sent útil l’aïllament tèrmic? Per tot això, la meva pregunta és: no seria possible dissenyar uns ancoratges que permetin la fixació dels panells un cop feta o muntada la fulla interior?
Això tindria diversos avantatges importants, com ara:
poder recolzar la capa aïllant sobre la fulla interior i evitar de forma més controlada els ponts tèrmics; fins i tot es podria muntar la fulla interior conjuntament amb l’aïllament tèrmic si aquesta fulla interior fos prefabricada.
no haver de segellar les juntes entre panells i, finalment,
un millor comportament tèrmic a l’estiu de la façana i sense riscos de condensacions inicials.
Crec que si s’aconseguís resoldre aquesta limitació tècnica, els panells prefabricats serien una alternativa més avantatjosa a les façanes ventilades lleugeres que no ho són ara. En resum, es pot veure que l’obra dóna peu a parlar de molts dels temes, des dels constructius fins als polítics, pel que es pot ben dir, que és un edifici actual i situat a la part positiva dels esdeveniments perquè, a pesar de tot, l’arquitectura pública se segueix fent amb l’objectiu de la qualitat.
(1) Que no partidista ja que, com hem dit, tots els partits que han governat Catalunya han mantingut bons criteris d’actuació.
(2) Segurament no ho farà en els anys de vigència de garantia, però sí que es degradarà, molt probablement, en un període molt inferior al de vigència de la façana, com vàrem tenir oportunitat de comprovar en l’article 20 anys d’infraestructures olímpiques, publicat el 2013 (L’Informatiu 335).
La direcció d’execució com a protagonista
Visita d’obra amb els tècnics responsables
El nou Centre d’Assistència Primària de Vilafranca, ocupa uns terrenys fruit d’un intercanvi de cessió urbanística acordada entre l’Ajuntament i la Generalitat, com sol ser habitual en aquest tipus d’equipaments.
Col·locació de l’armat dels pilots de fonamentació
Normalment els solars han patit al llarg del temps reblert de terres i el ferm es troba a molta fondària. En aquest cas es tractava d’una antiga bòvila i el reblert fins a la cota de rasant era ple de restes de ceràmica i altres materials aportats d’altres llocs. Segurament el preu d’aquests solars permet aquestes inversions públiques i compensa la, normalment, qualitat constructiva dels edificis. L’obligació de fonamentar en profunditat, sembla però que és un factor mal acotat des de l’inici i que esdevé la variable que farà ballar tots els números de l’obra.
D’entrada la repercussió del capítol de fonaments encareix el preu per metre quadrat de l’edifici. L’Institut Català de la Salut després de tants anys de fer centres d’assistència primària ja té molt apamats tant el programa com els costos/ m2 de cada sistema. El programa funcional no varia gaire amb el pas del temps, potser alguna millora en tipus de material evolucionat amb el pas del temps i/o en requeriments del Codi Tècnic.
Els costos només poden jugar amb base als acabats de façanes i d’algun revestiment interior. Això no és dolent, al contrari, crea un segell, una identitat i una imatge comuna a tota la familia dels CAP dins el territori de Catalunya. Ara bé, obliga a treballar amb els números de l’obra de manera molt ajustada, i a fer un seguiment econòmic molt acurat i amb ajustos continus, per tal de què no es produeixin desviacions al final d’obra.
Si a tot això li afegim que part de la Ute adjudicatària d’aquesta obra entra en concurs de creditors, —tot just era el principi del fi de la gran crisi—, la situació encara es complica una mica mes. La tasca dels directors d’execució tants cops es converteix en un malson aritmètic en aquestes obres que tiren endavant amb solucions provisionals i que en el transcurs de l’execució comencen a patir canvis i més canvis. Ara se’n parla molt del BIM com a resolutori d’aquests desajustos entre l’obra adjudicada i l’obra finalitzada, però personalment opino que si un projecte està definit, ben definit des de l’inici aquestes situacions no s’haurien de produir.
Sobrecost en la fonamentació
Les plantes un cop formigonades
Molt probablement i atès el tipus de terreny el criteri de la seguretat en la estabilitat va encaminar-se cap a l’opció d’armar els pilotis en tota la seva dimensió (això són 20 m). Aquesta circumstància va triplicar els Kg d’acer en armats i va complicar la col·locació d’uns entramats de gran alçada i molt difícils de clavar en el formigó fresc del pilotis.
Encara que sembli mentida, per poder introduir les armadures dins el pou de formigó, va caldre modificar la fluïdesa del formigó afegint-hi fluïdificants adequats i controlar en cada pastada mitjançant l’assaig de fluïdesa (con d’Abrams) la qualitat del material. A més es va haver d’improvisar un sistema mecànic amb la maquinària d’excavació/perforació de l’obra per poder enfonsar aquestes armadures fins als 20 m. de fondària.
Tant de bo aquestes situacions es vagin normalitzant en el futur, ja sigui amb eines com el Bim, ja sigui amb la col·laboració de les empreses col·laboradores de l’Administració dedicades a revisar tants i tants cops els projectes que es liciten, sobretot en aquests casos en què la informació és exhaustiva, com deia al començament, i les possibilitats d’errada són poques.
Vagi des d’aquí doncs una crida a la reflexió sobre el desconsolat paper del director d’execució d’obra que tan sovint es veu immers en tasques més de comptable que no pas de director d’execució. Si els números són clars i el projecte està estudiat en profunditat, i això és definit fins a les característiques de la cargoleria d’un prestatge, aquestes situacions inesperades no es donarien. Tot i així, els protagonistes de la direcció d’execució d’aquesta important obra, se’n van sortir d’aquesta difícil empresa sense deixar de parar atenció a la veritablement important tasca de dirigir, controlar i implicar al personal d’obra i sense cap sobrecost addicional al de l’obra adjudicada.
Detalls de muntatge i confecció de les plantes
[table id=7 /]
Reflexions a peu d’obra
Jan Dinarès i Xavier Humet
Una reflexió a peu d’obra, sobre la responsabilitat de l’execució de l’obra i en l’obra: si apliquéssim la premissa que tothom és o hauria de ser responsable de la feina que fa, a l’obra, tot sovint ens plantejaríem perquè no és així.
Quantes vegades hem fet la reflexió que nosaltres, amb la nostra feina de directors d’execució, no som ni hauríem de ser els policies de l’obra. I no és així perquè alguns dels actors que intervenen, moltes vegades no estan gens o estan molt poc implicats en la feina que fan. Fet que a la vegada perjudica enormement el procés de qualitat de l’obra i el fa feble.
Ja que, el millor projecte del millor promotor i de la millor constructora, hi ha moments en fase d’execució, que està en les mans d’algun actor que no té cap mena de responsabilitat de la feina que està fent.
Pilars d’espera de la planta baixa
Posem uns exemples
En l’obra, durant el procés de formigonat d’algun element que pugui ser compromès, si l’operari que en aquell moment té a les seves mans el vibrador, no fa bé la feina del vibrat, és possible que en el temps es produeixi una patologia de la qual, tant arquitectes, com tècnics, com la constructora, un dia rendirem comptes davant d’uns senyors amb toga.
Un altre exemple: la col·locació de rajoles sobre un parament de cartró-guix; si no es neteja bé la superfície, o si s’estén més capa de ciment cola del compte, o si no deixem juntes suficients… tindrem moltes possibilitats de patir un altra patologia.
I un altre: per què tot sovint ens trobem a l’obra amb paletes a qui has d’explicar que la ceràmica tradicional s’ha d’humitejar convenientment?, que si no ho fa, el morter es queda sense aigua i no fragua bé. “Si tota la vida ho hem fet així”, —has de sentir.—
Ho hem fet tan malament, que fins i tot el Cte en el Db Se-f apartat 7 d’execució, en el primer punt 7.1.1 ens diu“… se humedecerán antes de su empleo en la ejecución de la fàbrica… La cantidad de agua embebida en la pieza debe ser la necesaria para que no varie la consistència del mortero al ponerlo en contacto con la misma sin succionar agua de amasado ni incorporarla.”
Malgrat que la Loe ja en el segon paràgraf parla de responsabilidades y garantías para proteger al usuario. Creiem que el CTE no té en compte, degudament, aquest precepte.
No som ni hauríem de ser els policies de l’obra
Corresponsabilitat
Tothom que faci qualsevol feina a l’obra hauria de ser responsable de la seva actuació i aniríem molt millor si totes les actuacions poguessin quedar documentades. I no ens estem inventant res, simplement mirant més enllà dels Pirineus podríem veure el que es fa per exemple a Alemanya o Suïssa, el Llibre de l’Edifici recull a tots els actors que han participat a l’obra, evidentment empreses constructores i industrials però també els operaris dels gremis corresponents, enrajoladors, per exemple. A Alemanya aquest document li diuen Die Abnahme.
Quan nosaltres, a l’obra, creient-nos el que diu la LOE de protegir l’usuari (que no és ni més ni menys que afavorir la qualitat de la construcció) demanem a la constructora que els industrials que hi intervenen i els seus operaris ens signin com a persones físiques, (que són coneixedors per exemple, de les instruccions que nosaltres com a directors d’execució els facilitem per a la col·locació dels enrajolats sobre el cartró-guix), acostumem a tenir problemes, ja que al personal això de signar no li agrada gens. Molt sovint problemes amb els mateixos caps d’obra amb l’excusa de que el seu control ja està recollit en la ISO-9002 (més papers que massa sovint no serveixen per res).
Reivindiquem la corresponsabilitat a l’obra de tots els actors i ens atrevim a llençar dues propostes:
Vetllar per la qualificació dels operaris i exigir acreditacions professionals del gremi, per exemple, fp, mestries, la figura de l’aprenent… reconeixement social.
La corresponsabilitat. Tothom hauria de ser responsable de la feina que fa. Copiem i fem el que ja fa temps que estan fent en altres països. Que quedi registrat i que tothom respongui de la seva feina. I sí, que tothom tingui una assegurança ja sigui gremial o individual.
Tres mesos després d’haver realitzat l’auditoria cal que les empreses ho comuniquin a l’òrgan competent de les comunitats autònomes on estiguin les seves instal·lacions, i que en el cas de Catalunya és la Direcció General d’Energia Mines i Seguretat Industrial, DGMiSI.
