L’autoconsum compartit està emergint com una solució prometedora dins del panorama energètic. Des d’acords entre veïns per instal·lar plaques solars en teulades comunes fins a comunitats energètiques formades per ciutadans, petites empreses i entitats locals, aquestes iniciatives apunten a una transformació del sistema energètic. No es tracta només de descarbonitzar, sinó de canviar un model centralitzat i dominat per grans corporacions cap a un sistema distribuït, local i participatiu. Cap a un nou model distribuït El potencial de l’autoconsum compartit és immens, especialment als edificis d’habitatges col·lectius i en teulades de naus industrials o instal·lacions municipals. Aquests espais poden ser utilitzats per generar energia neta de manera assequible, contribuints significativament a la transició energètica, especialment a les ciutats, on es concentra el 40 % del consum energètic final. Tot i que la instal·lació de plaques solars en habitatges unifamiliars s’ha estès, l’autoconsum compartit avança més lentament, a pesar del seu gran potencial. Aquest retard preocupa experts com Joan Herrera, exdirector de l’Institut per a la Diversificació i l’Estalvi d’Energia (IDAE), que subratlla la importància de superarl ’autoconsum individual per desenvolupar comunitats energètiques locals i col·lectives.

La regulació: un repte pendent
Les comunitats energètiques han trobat suport normatiu inicial a les directives europees de 2018 i 2019, que Espanya va incorporar el 2020. Tot i així, el desenvolupament legal s’ha estancat. El projecte de reglament del 2023 que havia de detallar el funcionament de les comunitats energètiques no es va promulgar, deixant el sector en un buit normatiu. Aquesta situació facilita l’aparició d’iniciatives oportunistes per part de grans energètiques, que poden desvirtuar l’esperit d’aquestes comunitats. Sense una regulació clara, molts municipis es troben amb obstacles administratius. Tot i així, molts ajuntaments i grups cooperativistes han tirat endavant projectes l’autoconsum compartit, malgrat la resistència de grans companyies elèctriques que controlen l’accés a la xarxa.

Més enllà de les teulades: diversitat i impacte social
Tot i que les comunitats energètiques solen començar amb projectes d’autoconsum compartit, el seu potencial va molt més enllà. Poden oferir serveis com punts de recàrrega de vehicles elèctrics, sistemes de climatització centralitzada i energia per a famílies vulnerables. Aquest últim punt, però, es complica per limitacions legals com el bo social, que només es pot gestionar a través de grans comercialitzadores, creant barreres per a les comunitats
locals. A Caldes de Montbui, per exemple, l’Ajuntament ha impulsat un projecte que subministra energia a famílies vulnerables. Iniciatives com aquesta reflecteixen el paper que poden jugar les comunitats energètiques en la lluita
contra la pobresa energètica.

Casos d’èxit: el lideratge d’Osona
Osona és un exemple de com les comunitats energètiques poden transformar un territori. Amb 30 comunitats constituïdes en 50 municipis, el 94 % de la població pot participar dels projectes. Liderades per la ciutadania amb el suport tècnic dels ajuntaments, les comunitats han desenvolupat models d’autogestió eficients i replicables. Pau Pañella porta dos barrets, un com a membre del consell rector de La Tonenca, que és la comunitat energètica de Tona, a la comarca d’Osona, i l’altre com a tècnic de comunitat energètica de la Agència d’Energia d’Osona, que depèn del Consell Comarcal. Té, doncs, una visió de 360 graus sobre la qüestió: “Totes les iniciatives parteixen d’un projecte d’autoconsum compartit, perquè és el que té el marc legal més definit, però el que tenen de bo les comunitats energètiques és que poden actuar en les diferents parts del procés energètic, de la producció a la distribució, i poden abordar altres objectius”, explica. És el cas de Balenyà Sostenible, un projecte que va més enllà de la generació d’energia. Aquesta comunitat energètica promou la creació de xarxes locals de calor i fred, substituint les calderes individuals per sistemes centralitzats més eficients. Altres, com les d’Ulldecona, integren l’energia solar amb l’agricultura, creant sinergies beneficioses per a la comunitat i el medi ambient.

L’impuls de les administracions
La manca d’un marc legal definit no ha impedit que entitatscom l’Institut Català d’Energia (ICAEN) ofereixin suport a les comunitats energètiques. Això inclou ajudes per a l’elaboració de projectes tècnics i jurídics, així com el finançament d’instal·lacions inicials. A més, iniciatives com la cooperativa Osona Energia permeten ancomunar serveis de gestió per a comunitats petites que no poden assumir despeses de manera individual.

El cooperativisme com a eina clau
El model cooperatiu s’ha demostrat especialment adequat per a les comunitats energètiques. En zones com Osona, aquesta estructura ha permès articular projectes amb èxit, aprofitant la rica tradició cooperativista de Catalunya. Així, projectes com el de La Fatarella, liderat per la Cooperativa Agrícola San Isidro, combinen sostenibilitat i beneficis econòmics per a les comunitats locals.

Cap al futur: consolidar la transició energètica
La transició energètica requereix un marc normatiu clar i una participació activa de la ciutadania. Amb el suport
d’entitats com Som Energia i la plataforma Som Comunitats, que ofereixen eines i guies per desenvolupar projectes, les comunitats energètiques estan demostrant ser una peça clau per avançar cap a un model energètic més sostenible, just i participatiu. En definitiva, l’autoconsum compartit i les comunitats energètiques representen una oportunitat única per transformar el model energètic des de la base, implicant els ciutadans en la producció i gestió de la seva pròpia energia. Tot i els reptes normatius i burocràtics, aquestes iniciatives estan creant un nou aradigma que, amb el suport adequat, podria consolidar-se com una revolució energètica al llarg del territori català i més enllà.

Els que van per endavant
Algunes experiències pioneres en comunitats energètiques marquen el camí cap a un model energètic més sostenible. Un exemple destacat és COMPTEM, la Comunitat per a la Transició Energètica Municipal de revillent (Alacant), la primera comunitat energètica d’Espanya. Constituïda el 2019, té com a base la Cooperativa Eléctrica San Francisco de Asís, fundada el 1925 per subministrar electricitat al sector tèxtil. Ara, la cooperativa, que connecta el 95 % de les llars del municipi, lidera un model de transició energètica amb la seva planta solar fotovoltaica de 13 MW. Aquesta iniciativa ha transformat els usuaris en “prosumidors” i s’ha convertit en un model exportable per a altres ciutats. Un altre projecte pioner és la Illa Energètica del Port de Barcelona, que forma part del programa europeu Creators.

Dues modalitats d’autoconsum
El Reial Decret 244/2019 regula dues modalitats principals d’autoconsum compartit:
1. Sense compensació d’excedents: els excedents d’energia no es transfereixen a la xarxa i es perden. Tot i ser el sistema més simple, no és recomanable per l’aprofitament energètic.
2. Amb compensació simplificada d’excedents: permet descomptar de la factura mensual l’energia excedent injectada a la xarxa. Aquest model és més eficient, però els excedents no remunerats no es compensen econòmicament si superen el consum de la xarxa.
Per legalitzar una instal·lació cal que compleixi alguns requisits, com una potència màxima de 100 kW, estar connectada a la xarxa de baixa tensió i mantenir una distància màxima de 2 quilòmetres entrela producció i els consumidors. Aquesta limitació de distància, inicialment establerta en 500 metres, continua sent més restrictiva que en altres països com Portugal, on el límit és de 5 quilòmetres. Les comunitats energètiques també poden tenir un component social. Per exemple, els excedents generats en instal·lacions públiques poden subministrar energia a llars vulnerables, augmentant així l’impacte positiu d’aquest model.

L’illa de La Palma com a nou paradigma
Les comunitats energètiques tenen un gran potencial en la transició energètica local, com demostra el cas d’Energía Bonita a l’illa de La Palma. Núria Albet, coordinadora del projecte, explica com aquesta iniciativa, que compta
amb 220 socis, és la cooperativa de consum més gran de Canàries. La Palma, amb 80.000 habitants i una orografia particular, produeix el 90 % de la seva electricitat amb dièsel, i només l’1,5 % és renovable. El canvi va començar amb la Plataforma per a un nou model energètic, que al 2018 va reunir el Cabildo i els 14 municipis de l’illa per signar el Manifiesto del Electrón, un pla per a un model energètic distribuït, renovable i participatiu.
Aquest manifest també preveu l’aprofitament de l’energia geotèrmica, un recurs amb gran potencial a l’illa. La cooperativa preveu tenir 40 MW instal·lats a finals del 2024, amb l’objectiu de convertirse en el principal actor energètic de l’illa. Aquest projecte va més enllà de la producció d’energia. La cooperativa participa en projectes d’estalvi energètic, promou el voluntariat i treballa per reduir la pobresa energètica. També volen impulsar la mobilitat sostenible amb serveis de cotxes elèctrics compartits, especialment útils en una illa amb població dispersa.

Les tres grans barreres
El camí no ha estat fàcil, i les comunitats energètiques han de superar diverses barreres:

1. Legislació insuficient: No hi ha
   un procediment legal clar que
   permeti cessions de teulades a les
   administracions. A La Palma, els tràmits
   per cada projecte han estat llargs i
   complicats.
2. Limitacions econòmiques: Les
   instal·lacions requereixen inversions
   significatives (uns 1.000 euros per kW
   instal·lat). A més, les entitats financeres
   tradicionals no comprenen aquest
   model, dificultant l’accés al finançament.
   La banca ètica ha estat clau en alguns
   casos, així com els avals de fundacions.
3. Problemes amb les distribuïdores: A
   La Palma, la distribuïdora (Endesa) sovint
   triga anys a connectar les instal·lacions
   a la xarxa i imposa límits de capacitat.
   Per exemple, en un institut amb una
   instal·lació de 100 kW, només s’ha
   permès utilitzar-ne 55, i augmentar la
   capacitat requereix inversions addicionals.
   Aquest últim punt és un problema general
   a Espanya. La manca d’infraestructures
   adequades frena la transició energètica i fa
   urgent un pla nacional per adaptar la xarxa
   de distribució a models descentralitzats.

El projecte busca cobrir el 68 % del consum energètic de les instal·lacions portuàries mitjançant 1.545 panells solars i bateries intel·ligents. Quan es completi, la iniciativa garantirà la suficiència energètica del port, reduint costos i depenent menys de la xarxa general. Aquest tipus d’iniciatives mostren el potencial del consum energètic distribuït i descentralitzat. Tanmateix, per assolir un impacte global, cal multiplicar els projectes d’aquest tipus. Comparant-ho amb les grans centrals de cicle combinat (400 MW) o nuclears (1.000 MW), les comunitats energètiques, amb potències molt menors (20-100 kW), necessiten ser massives per marcar una diferència significativa.

Una carrera d’obstacles
Tot i el creixement de l’autoconsum, la tramitació legal i administrativa és un gran fre per a les comunitats energètiques. En molts casos, els projectes topen amb la resistència de les companyies distribuïdores, que tenen l’última paraula per permetre la connexió a la xarxa. Aquestes sovint al·leguen falta de capacitat en la infraestructura. Joan Herrera destaca la necessitat d’incentivar econòmicament les distribuïdores que faciliten la integració d’energia neta, però aquestes propostes encara no han rebut suport governamental. Anna Martín, consultora en energia del Cateb, subratlla que, a més dels obstacles administratius i de connexió, hi ha una falta d’informació crítica. La figura de l’assessor energètic és clau per ajudar les comunitats a navegar en aquest mar de tràmits. Això és especialment important quan s’han de gestionar subvencions públiques, on la complexitat dels processos desanima molts projectes.
Herrera també defensa la creació d’un gestor de comunitats energètiques per facilitar la previsió de costos i calendaris d’execució. Tanmateix, el procés pot ser molt variable i depèn sovint de la disponibilitat i actitud de les distribuïdores locals. L’ICAEN va obrir un expedient sancionador a Endesa per bloquejar projectes a Catalunya.
Tot i els esforços per millorar, connectar-se a la xarxa pot trigar més d’un any. A aquest fet se suma un altre factor crítit: l’estat de les infraestructures. Moltes línies urbanes estan al límit de capacitat, i encara que l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) exigeix justificacions per a cada negativa, això no elimina la complexitat del procés. A més, hi ha confusió legal sobre qui té dret a ajustos econòmics, com demostra el cas de Vilawatt a Viladecans, que no ha pogut accedir a subvencions perquè l’Ajuntament n’és elprincipal contribuent.


El repte empresarial
Les empreses instal·ladores també pateixen els obstacles del sector. Manuel Romero, director de SUD Renovables, destaca que la manca d’un reglament clar per a l’autoconsum compartit deixa les distribuïdores amb excusa per evitar la integració de projectes. Això genera incertesa i fa que les comunitats energètiques no tinguin garanties sobre els terminis ni l’impacte de les inversions. Romero explica que, tot i l’eclosió de l’autoconsum individual gràcies a la reducció de costos de les plaques solars, l’autoconsum compartit encara està molt per sota del seu potencial. A Catalunya, que havia estat pionera en energia renovable, s’ha perdut impuls, i ara li costa recuperar el terreny perdut. L’empresari alerta que, amb el tancament imminent de les centrals nuclears, Catalunya haurà de fer una aposta decidida per l’autoconsum i altres fonts renovables per evitar dependre d’energia d’altres regions. Aquesta transició energètica no només ha de promoure l’autoconsum individual, sinó també integrar una producció distribuïda i col·lectiva que respongui als reptes del futur.

Augmentar el radi de connexió
Una de les millores necessàries en l’àmbit de les comunitats energètiques és ampliar la distància permesa entre la instal·lació de producció i el consumidor. Actualment, segons la regulació d’autoconsum compartit del 2019, el límit és de 2 quilòmetres. Tot i això, Pau Pañella interpreta que aquesta limitació no s’aplica estrictament a les comunitats energètiques, ja que la directiva europea incorporada al decret 23/2020 no especifica una distància màxima i només menciona el concepte de “proximitat”. Aclarir aquest terme i ampliar el radi ajudaria en la tramitació administrativa i obriria noves possibilitats. Per exemple, Portugal ha augmentat aquest límit a 5 quilòmetres. No obstant això, per a fonts com la minihidràulica, l’eòlica i la geotèrmia, encara regeix el límit restrictiu de 500 metres. Km0 Energy assessora més de 100 comunitats energètiques i treballa amb 30 municipis per impulsar aquest nou model energètic. Municipis com Amer, Breda i Rupià ja tenen instal·lacions solars en teulades municipals, proporcionant energia a desenes de llars. Greenpeace proposa declarar d’interès públic les comunitats energètiques promogudes pels ajuntaments per garantir que cada municipi en tingui almenys una.