Cercar Error
L'Informatiu arquitectura Caateeb Centro Comercial Glòries Construcción Diseño Ejercicio profesional estructura Patrimonio arquitectónico rehabilitación Tecnologia Urbanismo

Centro comercial Glòries de Barcelona

La rehabilitación de lo que es ahora el Centro Comercial Glòries de Barcelona, ha sido realizado por el mismo equipo que se encargó de la supermanzana de la antigua fábrica Olivetti.

Escrit per -

Pocas veces ocurre que los mismos equipos técnicos proyecten y dirijan una obra y la renueven y rehabiliten al cabo de más de veinte años. Ese es el caso del “Centre Comercial Glòries” de Barcelona. Desde el punto de vista de la concepción arquitectónica, el “padre de la criatura” fue José Ignacio Galán, fundador y director de L35 Arquitectos, pero sobre todo un gran amigo, que falleció en 2015 después de diseñar las bases del nuevo proyecto de reforma ampliación y rehabilitación de ese centro comercial que ahora nos ocupa.

En 1992, se terminaba el proyecto de la súper-manzana de la fábrica Olivetti, con cambio de uso para oficinas y centro comercial. Se inauguró en 1995. Tres equipos de arquitectos (BSV-Madrid; Cirici-Bassó y L35 BCN), liderados por L35, redactaron el básico y el ejecutivo.

Lo que ahora describiríamos como “proyecto parcial de estructura”, se confió a dos equipos: NB35 [J. Jiménez, E. F. Fungairiño] y el departamento de estructuras del propio L35 cuyo responsable era quien firma este artículo.

Aquel proyecto contemplaba la rehabilitación de parte del edificio con fachada a lo largo de la Gran Via de les Corts Catalanes y la esquina de la calle Ciutat de Granada, y la nueva edificación correspondiente del resto de la manzana. Lo que quedó del único edificio de Olivetti que se “salvó”, se destinaría a oficinas, junto con un nuevo edificio que se construiría con fachada a la Avda. Diagonal. El resto de la manzana se destinaba a centro comercial y aparcamiento en los sótanos.

El desafío estructural

El reto de 1992, era decidir cuántos sótanos se podrían construir en esta “super-manzana”, que descontando la parte del edificio Olivetti que se rehabilitaría, tenía una superficie de 32000 m2. ¿Por qué era ése el reto? Porque esa zona en que se cruzan la Gran vía y la Diagonal, formando la plaza de las Glòries, está en pleno delta del rio Besós, con nivel superficial de las aguas freáticas a menos de cinco metros de la cota de la calle en planta baja. Evidentemente era un reto para todo el equipo técnico, pero sobre todo, para el equipo de “estructuras”. De nosotros dependía la toma de decisiones. Teníamos que estudiar posibles alternativas justificando su viabilidad y su durabilidad. Evidentemente recabamos la opinión de técnicos con experiencia al respecto. Muchos opinaron desde distintos puntos de vista más o menos teóricos, pero la verdad es que no dimos con nadie que hubiera tenido que afrontar un reto como el que se nos presentaba en Glòries, ni que propusiera ninguna solución aceptable. Al final, con J. Jiménez, como se dice coloquialmente, “nos liamos la manta a la cabeza” y nos pusimos a estudiar a fondo el tema.

Ante todo, necesitábamos un estudio del subsuelo muy exhaustivo: no había ninguna información al respeto: sólo ciertas suposiciones sobre unas arcillas muy impermeables a unos treinta metros de profundidad. El estudio lo encomendamos a la empresa Geotecnia. Un estudio en colaboración pero dirigido por nosotros. Lógicamente, actuamos por campañas sucesivas de sondeos, hasta poder definir un mapa del subsuelo casi en 3D, con la localización de los lentejones de arcilla situados entre arenas en distintas capas y profundidades, y un cauce senil que atravesaba el solar. A partir de ahí, descartamos posibles soluciones como losa de gravedad o losa drenada (que hubiera implicado el sellado parcial de las arenas entre lentejones de arcilla con jetgrouting, y un mantenimiento muy costoso) para centrarnos en la solución que nos parecía más plausible, que era la de una losa anclada.

El problema era la anisotropía del terreno en lo que a permeabilidad horizontal y vertical se refiere. Había zonas muy distintas en ese aspecto, y eso nos llevó a pensar en la necesidad de sectorizar la parcela para poder tratar cada superficie de modo individualizado pero conjuntamente. Después de un estudio concienzudo, comunicamos al equipo de arquitectura y a la Propiedad, que en nuestra opinión, se podía pensar en la construcción de cuatro sótanos, considerando que el último estaría diez metros por debajo de la superficie del manto de agua, y que por tanto, teníamos que considerar el diseño y la construcción de un “vaso” de 32000 m2, sumergido, con una sub-presión en fondo de 10 T/m2. Nuestras explicaciones fueron convincentes, porque se aceptó la propuesta. Ya sólo faltaba proyectar ese “reto”!

Como ocurre en estos casos, lo más complicado es el proyecto de la ejecución: es decir: dada la solución final, cómo llegar a ella constructivamente. Y ¿cuál era la solución final? Como decía anteriormente, una losa de fondo anclada en las capas inferiores del suelo, y unas pantallas perimetrales como paredes del vaso. El esquema de principio (uno de los croquis de nuestros estudios previos: fig 1) puede clarificar la solución: Las pantallas perimetrales, y las pantallas internas, servían para delimitar los ocho sectores que compartimentaron la parcela. Se rebajó el terreno hasta la plataforma de trabajo situada justo por encima del nivel freático. Las pantallas estaban situadas siguiendo la trama de pilares para servir de apoyo a los que coincidían en esos ejes. Los demás pilares descansarían sobre pilotes apantallados. Las pantallas perimetrales tendrían dos filas de anclajes, una casi en la viga de atado, y la otra en el cuarto sótano. Las pantallas de sectorización y los pilotes se excavaron desde la plataforma de trabajo, dejando situadas las armaduras a la cota pertinente. Las pantallas de sectorización, también estaban armadas hasta el nivel de la losa de fondo, pero en la parte superior, eran de hormigón excavable con la finalidad que sirvieran para sectorizar. Todos esos elementos había que calcularlos a tracción, dado que las acciones gravitatorias de la propia edificación no compensaban ni mucho menos la sub-presión. En la fig.2 se puede ver una hoja de cálculo (de la época) de alguno de esos pilotes. La losa de fondo, en realidad era una losa unidireccional nervada: los nervios seguían las líneas de pilares o eran el remate superior de las pantallas de sectorización.

En obra trabajaban a la vez, día y noche, hasta ocho equipos de pantalladoras. Tuve que ponerme a estudiar y/o repasar esas cosas “teóricas” ya casi olvidadas: la teoría del régimen transitorio de Jacob, las leyes de Darcy, la teoría de Hazen… nunca me hubiera imaginado que esos señores, por un tiempo, llegarían a ser casi mis amigos y colegas de trabajo! Lo que sí es cierto es que sus teorías funcionaron: al menos en Glòries funcionaron!

A medida que se iba sectorizando la parcela, se iniciaba el achique de aguas de cada sector, mediante pozos para rebajar el nivel freático. Se hicieron 42 pozos y se llegó a bombear hasta 1.300 m3/h para mantener las aguas a dos metros por debajo de la losa de fondo. Eso permitió trabajar totalmente en seco sobre arenas. En la figura 3 se puede observar el predimensionado de la losa que también formaba parte del estudio previo a la toma de decisiones. Evidentemente, ese nivel freático se iba rebajando a medida que iba avanzando la excavación de tierras de cada sector.

Otro tema clave era el estudio de cómo hacer juntas de dilatación, en una losa con esa sub-presión. Después de muchos intentos, llegamos a la conclusión de que no había que hacer ninguna junta de ese tipo si éramos capaces de controlar la retracción y evitar el afogarado. Eso conllevaba un control muy estricto de la relación agua cemento, y un proceso de curado muy exigente. Dispusimos la ejecución de la losa como si se tratara de un tablero de ajedrez, de modo que primero se hormigonaban las blancas y luego las negras, dejando preparadas las juntas con sección “llave de cortantes” mediante nervometal moldeado a tal fin que actuaba de encofrado lateral del canto de la losa. El curado se hacía por inundación durante más de una semana.

El sellado había que estudiarlo detenidamente: todas las juntas del “damero” y las juntas de apoyo en las pantallas perimetrales (apoyos resueltos con “cremallera” y conectores) debían sellarse con un sistema preparado para juntas sometidas a altas presiones. Lo resolvimos con el sistema “Injecto”, de mangueras semipermeables adosadas a lo largo de las juntas, con inyección ulterior de resinas, previa a la entrada en carga de la losa.

Terminada la losa, y sin dejar de bombear, se levantaron las plantas de sótano hasta planta baja: esos forjados también los diseñamos sin juntas de dilatación. Inventamos un sistema de juntas constructivas provisionales, con casetones diseñados adrede, de poliestireno expandido, y armaduras dobladas (zonas de momento casi cero), que se hormigonarían posteriormente, cuando ya no hubiera saltos térmicos previsibles. O sea: los forjados de los niveles menos uno a menos tres, de 32.000 m2 cada uno, tampoco tienen juntas de dilatación!. Evidentemente, todo lo tuvimos que calcular y “demostrar” dado el alto nivel de exigencia del proyecto, y el control de SECOTEC empresa de nueva implantación en aquellos años en nuestras latitudes.

Sería interesante e incluso apasionante poder explicar detenidamente todos los detalles, y todos los problemas que tuvimos que resolver en obra, pero eso es impensable dado el formato del presente artículo. Por ejemplo: Tuvimos que diseñar una arqueta de bombeo de emergencia en la cabeza de cada pozo (fig 4) que permitiera el paro y recuperación de las bombas sumergidas, y al mismo tiempo que permitiera tapar y sellar el pozo como si fuera una “olla a presión”! y no sólo eso: un sistema que permitiera volver a poder achicar el agua si en algún sector hubiera un fallo que requiriera rebajar el nivel freático. Ni que decir tiene que cuando se empezó esa operación, bomba a bomba, sector a sector, y después de colocar la trapa, se oía silbar el aire del purgador hasta que “callaba”; digo, que ese momento era casi de suspense, un instante mágico. Era el momento de la verdad, el momento en que se tenía que comprobar si todo lo proyectado funcionaba. Y funcionó! La losa había entrado en carga: el manómetro marcaba la presión 103 N/mm2. Todavía hoy, a más de veinte años, la losa de fondo está ahí, y el conjunto del centro comercial no ha flotado!

Y ahora damos un salto de más de veinte años. Nuevas exigencias urbanísticas y de estrategia comercial, motivan un proyecto de renovación, rehabilitación y ampliación del centro comercial. L 35 Arquitectos vuelve a prestar sus servicios, y con L35 Jesús Jiménez y yo mismo volvemos al ruedo. Ahora el reto es de otro tipo. Hay que hacer una transformación increíble del conjunto sin que buena parte de la actividad comercial se detenga. Ahora el reto no es ya la sub-presión, sino la presión del hijo de Urano y Gea, el famoso dios Kronos, que todo lo condiciona, más teniendo en cuenta que la logística tiene que resolver la posibilidad misma de ejecutar a la vez y/o sucesivamente muchas obras distintas en el mismo centro (identificadas en proyecto como “actuaciones” y su número correspondiente: debe haber más de setenta u ochenta distintas). Menos mal que conservábamos en gran mediada el proyecto original que nos describía la situación actual de la zona en que teníamos que actuar. Pero esa documentación no nos informaba de las alteraciones, modificaciones e incidencias de las obras ejecutadas en los distintos locales comerciales a lo largo de esos veinte años.

La principal transformación viene condicionada por el hecho de abrir las calles a nivel de planta baja para que conecten con la trama de las calles perimetrales de la súper-manzana, de modo que el acceso a los distintos locales comerciales esté en este nivel. Eso conlleva unas obras estructurales importantes, de cierre de espacios interiores antes abiertos, de abertura de huecos para escaleras (mecánicas y normales) y ascensores que comunican los dos niveles dentro de cada local comercial; de pasos de instalaciones o incluso de eliminación de pilares y colocación de nuevos ascensores y nuevas escalera mecánicas, o cambio de sentido de las ya existentes; ampliación de aceras, y un gran nuevo edificio en la zona central que se une a los ya existentes para ampliar la zona comercial.

Sería aburrido para el lector si entrara en más detalles, pero para los que lo hemos tenido que proyectar i dirigir ese conjunto de actuaciones, ha sido sumamente complejo y entretenido. Cuando escribo este artículo tengo que decir que todavía estamos en ello.

A principios de diciembre de 2016, se inauguró la nueva planta comercial del primer sótano que antes era prácticamente toda ella zona de aparcamiento: más de sesenta tiendas. También se abrió provisionalmente el acceso desde Gran Vía que deja a la vista lo más noble i emblemático del antiguo edificio Olivetti, con sus cuatro pilares que sea abren y desdoblan en su capitel conformando el marco del gran acceso desde la calle.

Una de les escultures dissenyades per Mariscal en els enclavaments principals i moments diversos de l'execució de l'obra
Una de les escultures dissenyades per Mariscal en els enclavaments principals i moments diversos de l’execució de l’obra

El cambio de imagen es espectacular: todas las fachadas ventiladas de piedra, grandes paramentos acristalados; calles antes cubiertas, ahora abiertas y soleadas; las comunicaciones entre la nueva planta comercial del sótano y la urbanización de planta baja en superficie, y lo que todavía está por colocar: las esculturas diseñadas por Mariscal en los enclaves principales de la urbanización.

Aunque por razones obvias, como consultor de estructuras, me he centrado en los temas de mi especialidad, como no podía ser de otra manera, el proyecto arquitectónico, planteó desde el primer momento una serie de objetivos ambientales y medidas de ecoeficiencia que tienen que ver con el paisaje y la recuperación de patrimonio cultural (acceso Gran vía, portal edificio Olivetti) y la mejora de la calidad del espacio ambiental; con la permeabilidad y continuidad con la trama urbana publica a través del Centro Comercial; la transferencia de edificabilidad por la ampliación de actividad comercial y la mejora de oferta a cambio de liberación de zona verde; reducción del aparcamiento y de la accesibilidad en transporte público, y la reordenación del sistema de mercancías (nuevos patios de camiones para carga y descarga) y gestión logística; ahorro y eficiencia ambiental y energética, con reducción en el uso del agua (control de caudales) y utilización del agua subálvea para la limpieza de exteriores y aguas grises; aislamiento de fachadas con doble piel e incluso la utilización de materiales de construcción reciclables sin residuos; nuevo alumbrado de bajo consumo, etc. En resumen: se ha reformado 50.000 m2, y se ha ampliado la superficie comercial en 13.000 m2 hasta un total de 87.761 m2; la superficie de oficinas se ha mantenido igual, 32.852 m2; ha disminuido la superficie de parking en 6.200 m2, quedando útiles 59.513m2, y para servicios comunes, 14.375 m2. Esas cifran dan idea de la magnitud de la actuación.

Realmente ha sido un lujo el hecho de haber podido ser una pieza clave en ese equipo técnico en dos etapas de mi vida, y en dos etapas de ese centro comercial: en su origen y en su remodelación al cabo de algo más de veinte años. Ni que decir tiene, y ya acabo, que J. Jiménez y yo mismo, somos sin lugar a duda, los técnicos más “ancianos” de todos los que han intervenido en esa obra. Cuestión de canas!

Render de com quedaría el C.C. Les Glòries

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura Caateeb Centre Comercial Glòries construcció Disseny estructura exercici professional Patrimoni arquitectònic rehabilitacio Tecnologia urbanisme

Rehabilitació del centre comercial Les Glòries

Poques vegades passa que els mateixos equips tècnics que van projectar i dirigir una obra la renovin i rehabilitin al cap de més de vint anys. Aquest és el cas del Centre Comercial Glòries de Barcelona.

Escrit per -

Poques vegades passa que els mateixos equips tècnics que van projectar i dirigir una obra la renovin i rehabilitin al cap de més de vint anys. Aquest és el cas del Centre Comercial Glòries de Barcelona. Des del punt de vista de la concepció arquitectònica, el “pare de la criatura” va ser José Ignacio Galán, fundador i director d’L35 Arquitectes, però, sobretot, un gran amic, que va morir el 2015, després de dissenyar les bases del nou projecte de reforma, ampliació i rehabilitació d’aquest centre comercial.

El 1992 s’acabava el projecte de la superilla de la fàbrica Olivetti, amb canvi d’ús per a oficines i centre comercial. Es va inaugurar el 1995. Tres equips d’arquitectes (BSV, de Madrid, i Cirici & Bassó i L35, de Barcelona), liderats per L35, van redactar el projecte bàsic i l’executiu. El que ara descriuríem com a “projecte parcial d’estructura” es va confiar a dos equips: NB35 (J.Jiménez, I.F.Fungairiño) i el departament d’estructures d’L35, el responsable del qual era qui signa aquest article.

Aquell projecte incloïa la rehabilitació de part de l’edifici amb façana a la Gran Via de les Corts Catalanes i la cantonada del carrer Ciutat de Granada, i la nova edificació de la resta de l’illa. L’únic edifici d’Olivetti que, parcialment, es va salvar es destinaria a oficines, juntament amb un nou edifici que es construiria amb façana a l’avinguda Diagonal. La resta de l’illa es destinava a centre comercial i aparcament als soterranis.

El desafiament estructural

El repte de 1992 era decidir quants soterranis es podrien construir en aquesta superilla que, descomptant la part de l’edifici Olivetti que es rehabilitaria, tenia una superfície de 32.000 m2. Per què el repte era aquest? Perquè aquesta zona en què es creuen la Gran Via i la Diagonal, formant la plaça de les Glòries, està en ple delta del riu Besòs, amb un nivell superficial de les aigües freàtiques a menys de cinc metres de la cota del carrer en planta baixa. Evidentment, era un repte per a tot l’equip tècnic, però, sobretot, per a l’equip d’estructures. De nosaltres depenia la presa de decisions. Havíem de estudiar possibles alternatives i justificar-ne la viabilitat i la durabilitat. Com és natural, vam demanar-ne l’opinió a tècnics amb experiència en aquest camp. Molts van opinar des de diferents punts de vista més o menys teòrics, però la veritat és que no vam trobar ningú que hagués hagut d’afrontar un repte com el que se’ns presentava a Glòries, ni que hi proposés cap solució acceptable. Al final, amb J. Jiménez, com es diu col·loquialment, vam tirar pel dret i ens vam posar a estudiar a fons el tema.

Abans de res, necessitàvem un estudi del subsol molt exhaustiu, atès que no hi havia cap informació, a banda de certes suposicions sobre unes argiles molt impermeables a uns trenta metres de profunditat. Vam encomanar-ne l’estudi a l’empresa Geotecnia. Un estudi en col·laboració, però dirigit per nosaltres. Lògicament, vam actuar per campanyes successives de sondejos, fins a poder definir un mapa del subsol gairebé en 3D, amb la localització de les llentilles d’argila situades entre les sorres en diferents capes i profunditats, i una llera senil que travessava el solar. A partir d’aquí, vam descartar possibles solucions, com ara la llosa de gravetat o la llosa drenada (cosa que hauria implicat haver de segellar parcialment les sorres entre llentilles d’argila amb jet grouting, amb un manteniment molt costós), per tal de centrar-nos en la solució que ens semblava més plausible, que era la d’una llosa ancorada.

El problema era l’anisotropia del terreny pel que fa a la permeabilitat horitzontal i vertical. En aquest sentit, hi havia zones molt diferents, la qual cosa ens va fer pensar en la necessitat de sectoritzar la parcel·la a fi de tractar cada superfície de manera individualitzada, però conjuntament. Després d’un estudi conscienciós, vam comunicar a l’equip d’arquitectura i a la propietat que, al nostre parer, es podia pensar a construir quatre soterranis, tenint en compte que l’últim estaria a deu metres per sota de la superfície del mantell d’aigua i que, per tant, havíem d’estudiar el disseny i la construcció d’un “vas” de 32.000 m2, submergit, amb una subpressió en el fons de 10 t/m2. Les nostres explicacions van ser convincents, perquè la proposta va ser acceptada. Ja només faltava projectar aquest repte!

Com passa en aquests casos, el més complicat és el projecte de l’execució; és a dir: a partir de la solució final, com s’hi arriba constructivament. I quina era la solució final? Com he dit abans, una llosa de fons ancorada en les capes inferiors del sòl i unes pantalles perimetrals com a parets del vas. L’esquema de principi (un dels croquis dels nostres estudis previs ‒fig. 1‒) pot aclarir la solució: les pantalles perimetrals i les pantalles internes servien per delimitar els vuit sectors que compartimentaven la parcel·la. Es va rebaixar el terreny fins a la plataforma de treball, ubicada just per sobre del nivell freàtic. Les pantalles estaven situades seguint la trama de pilars per servir de suport als que coincidien en aquests eixos. Els altres pilars descansarien sobre pilons pantalla. Les pantalles perimetrals havien de tenir dues files d’ancoratges, una gairebé a la biga de lligat i l’altra al quart soterrani. Les pantalles de sectorització i els pilons es van excavar des de la plataforma de treball, i les armadures van quedar situades a la cota pertinent. Les pantalles de sectorització també estaven armades fins al nivell de la llosa de fons, però la part superior era de formigó excavable, a fi i efecte que servissin per sectoritzar. Calia calcular tots aquests elements a tracció, atès que les accions gravitatòries de l’edificació mateixa no compensaven ni de bon tros la subpressió. A la figura 2 es pot veure un full de càlcul (d’aleshores) d’algun d’aquests pilons. La llosa de fons era, en realitat, una llosa unidireccional nervada: els nervis seguien les línies de pilars o eren l’acabament superior de les pantalles de sectorització.

El nivell freàtic del moment

En l’obra treballaven, alhora, dia i nit, fins a vuit equips d’apantalladores. Vaig haver de posar-me a estudiar o repassar aquestes qüestions “teòriques” ja gairebé oblidades: la teoria del règim transitori de Jacob, les lleis de Darcy, la teoria de Hazen… Mai no m’hagués imaginat que aquests senyors, per un temps, arribarien gairebé a ser els meus amics i companys de feina! El que sí que és cert és que les seves teories van funcionar: almenys a Glòries van funcionar!

A mesura que s’anava sectoritzant la parcel·la, s’iniciava el buidatge d’aigües de cada sector, mitjançant pous per rebaixar-ne el nivell freàtic. S’hi van fer 42 pous, que van arribar a bombar fins a 1.300 m3/h per tal de mantenir les aigües a dos metres per sota de la llosa de fons. Això va permetre treballar totalment en sec sobre sorres. A la figura 3 es pot observar el predimensionament de la llosa, que també formava part de l’estudi previ a la presa de decisions. Evidentment, aquest nivell freàtic s’anava rebaixant a mesura que avançava l’excavació de terres de cada sector.

Un altre tema clau era estudiar com s’havien de fer els junts de dilatació en una llosa amb aquesta subpressió. Després de molts intents, vam arribar a la conclusió que no calia fer-ne cap si érem capaços de controlar-ne la retracció i evitar-ne l’afoparament. Això comportava un control molt estricte de la relació aigua-ciment, i un procés de curació molt exigent. Vam disposar l’execució de la llosa com si fos un tauler d’escacs, de manera que primer es formigonaven els escacs blancs i després els negres, deixant preparades les juntes amb secció “clau de tallants” mitjançant Nervometal modelat amb aquesta finalitat que actuava d’encofrat lateral del cantell de la llosa. El curat es feia per inundació durant més d’una setmana.

El segellament calia estudiar-lo detingudament: tots els junts de “l’escaquer” i els junts de suport a les pantalles perimetrals (suports resolts amb “cremallera” i connectors) s’havien de segellar amb un sistema preparat per a junts sotmesos a altes pressions. Ho vam resoldre amb el sistema Injecto, de mànegues semipermeables adossades al llarg de les juntes, amb injecció ulterior de resines, abans que la llosa entrés en càrrega.

Un cop acabada la llosa, i sense deixar de bombar, es van aixecar les plantes de soterrani fins a la planta baixa: aquests forjats també els vam dissenyar sense junts de dilatació. Vam inventar un sistema de junts constructius provisionals, amb cassetons dissenyats ad hoc, de poliestirè expandit, i armadures doblegades (zones de moment gairebé zero), que es formigonarien posteriorment, quan ja no hi hagués previsió de salts tèrmics. És a dir: els forjats dels nivells menys un a menys tres, de 32.000 m2 cadascun, tampoc no tenen junts de dilatació! Evidentment, tot això ho vam haver de calcular i demostrar, atès l’alt nivell d’exigència del projecte, a més del control de Secotec, empresa de nova implantació en aquells anys a les nostres latituds.

Seria interessant, i fins i tot apassionant, poder explicar detingudament tots els detalls i tots els problemes que vam haver de resoldre en l’obra, però això és impensable dins el format d’aquest article. Per exemple: vam haver de dissenyar una arqueta de bombament d’emergència al cap de cada pou (fig. 4) que permetés aturar i recuperar les bombes submergides i, al mateix temps, tapar i segellar el pou com si fos una olla de pressió!; i no només això, sinó també un sistema que permetés tornar a treure l’aigua si en algun sector hi havia un error que requerís rebaixar el nivell freàtic. No cal dir que quan es va començar aquesta operació, bomba a bomba, sector a sector, i després de col·locar la trapa, se sentia xiular l’aire del purgador fins que “callava”. I aquest moment era gairebé de suspens, un instant màgic; era el moment de la veritat, el moment en què s’havia de comprovar si tot el projectat funcionava. I va funcionar! La llosa havia entrat en càrrega: el manòmetre marcava la pressió de 103 N/mm2. Encara avui, més de vint anys després, la llosa de fons hi és, i el conjunt del centre comercial no ha surat!

20 anys més tard…

I ara fem un salt de més de vint anys. Noves exigències urbanístiques i d’estratègia comercial motiven un projecte de renovació, rehabilitació i ampliació del centre comercial. L35 Arquitectes torna a prestar els seus serveis, i, amb L35, Jesús Jiménez i jo mateix tornem a sortir a la palestra. Ara el repte és d’un altre tipus. Cal fer una transformació increïble del conjunt sense que bona part de l’activitat comercial s’aturi. El repte d’ara ja no és la subpressió, sinó la pressió del fill d’Urà i Gea, el famós déu Cronos, que tot ho condiciona, i encara més tenint en compte que la logística ha de resoldre la possibilitat mateixa d’executar alhora o successivament moltes obres diferents en el mateix centre (que el projecte identifica com a “actuacions”, amb el seu número corresponent: n’hi ha d’haver més de setanta o vuitanta diferents). Sort que conservàvem en gran part el projecte original, que ens descrivia la situació actual de la zona en què havíem d’actuar. Però aquesta documentació no ens informava de les alteracions, modificacions i incidències de les obres efectuades en els diferents locals comercials al llarg d’aquests vint anys.

La principal transformació està condicionada pel fet d’obrir els carrers al nivell de planta baixa perquè connectin amb la trama dels carrers perimetrals de la superilla, de manera que l’accés als diferents locals comercials estigui en aquest nivell. Això comporta unes obres estructurals importants: tancament d’espais interiors abans oberts; obertura de buits per a escales (mecàniques i normals) i ascensors que comuniquen els dos nivells dins de cada local comercial; passos d’instal·lacions; fins i tot eliminació de pilars i col·locació de nous ascensors i noves escales mecàniques, o canvi de sentit de les que ara hi ha; ampliació de voreres; i un gran edifici nou a la zona central que se suma als existents per ampliar la zona comercial. Seria avorrit per al lector si entrés en més detalls, però, per als qui hem hagut de projectar i dirigir aquest conjunt d’actuacions, ha estat summament complex i entretingut. He de dir que, en el moment que escric aquest article, encara hi som.

Al començament de desembre de 2016, es va inaugurar la nova planta comercial del primer soterrani, que abans era pràcticament tot zona d’aparcament: més de seixanta botigues. També es va obrir provisionalment l’accés des de Gran Via que deixa a la vista el més noble i emblemàtic de l’antic edifici Olivetti, amb els seus quatre pilars que s’obren i desdoblen en el capitell i conformen el marc del gran accés des del carrer.

 

Una de les escultures dissenyades per Mariscal en els enclavaments principals i moments diversos de l’execució de l’obra

El canvi d’imatge és espectacular: totes les façanes ventilades de pedra; grans paraments envidrats; carrers abans coberts, ara oberts i assolellats; les comunicacions entre la nova planta comercial del soterrani i la urbanització de la planta baixa en superfície; i les escultures dissenyades per Mariscal als enclavaments principals de la urbanització.

Encara que, per raons òbvies, com a consultor d’estructures, m’he centrat en els temes de la meva especialitat, com no podia ser d’altra manera, el projecte arquitectònic va plantejar des del primer moment un seguit d’objectius ambientals i mesures d’ecoeficiència en relació amb el paisatge i la recuperació de patrimoni cultural (accés de Gran Via, portal de l’edifici Olivetti) i la millora de la qualitat de l’espai ambiental; amb la permeabilitat i la continuïtat amb la trama urbana pública a través del Centre Comercial; amb la transferència d’edificabilitat per l’ampliació d’activitat comercial i la millora d’oferta a canvi d’alliberament de zona verda; amb la reducció de l’aparcament, l’accessibilitat en transport públic i la reordenació del sistema de mercaderies (nous patis de camions per a càrrega i descàrrega) i gestió logística; amb l’estalvi i l’eficiència ambiental i energètica; amb la reducció de l’ús de l’aigua (control de cabals) i la utilització de l’aigua subàlvia per a la neteja d’exteriors i amb aigües grises; amb l’aïllament de façanes amb doble pell; fins i tot, amb la utilització de materials de construcció reciclables sense residus; amb nou enllumenat de baix consum; etc. Tot plegat, s’hi han reformat 50.000 m2; s’hi ha ampliat la superfície comercial en 13.000 m2, fins a un total de 87.761 m2; la superfície d’oficines s’hi ha mantingut igual, 32.852 m2; s’hi ha reduït la superfície de pàrquing en 6.200 m2, de manera que queda en 59.513 m2 útils, més 14.375 m2 per a serveis comuns. Aquestes xifres donen idea de la magnitud de l’actuació.

Realment, ha estat un luxe el fet d’haver pogut ser una peça clau en aquest equip tècnic en dues etapes de la meva vida i en dues etapes d’aquest centre comercial: en el seu origen i en la seva remodelació al cap d’una mica més de vint anys. No cal dir, i amb això ja acabo, que J. Jiménez i jo mateix som, sens dubte de cap mena, els tècnics més “ancians” de tots els que han intervingut en aquesta obra. És una qüestió de cabells blancs!

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura Caateeb Construcció Cohesiva Cultura Disseny Grand Central Terminal Guastavino modernisme Nova York Oyster Bar urbanisme volta de maó de pla

Grand Central Terminal 100 anys!

Grand Central Terminal forma part de l’inacabable llistat de les grans obres construïdes a finals del segle XIX i principis del XX per la constructora Guastavino & Co. Actualment, tan la Grand Central com l’Oyster Bar, que funcionen a ple rendiment, són admirats per milers de turistes i vianants que hi passen cada dia.

Escrit per -

El famós locutor de la ràdio Jack Lucas mai s’hagués imaginat que un dels seus programes provocaria que un oient matés violentament set persones en un bar abans de suïcidar-se. A partir d’aquesta amarga experiència, Jack veu com la seva carrera s’arruïna i decideix suïcidar-se també. Però just abans de morir, és salvat per un rodamón una mica tocat de l’ala, en Parry, que li diu que és un cavaller medieval que busca el Sant Grial. Ara, Jack té una segona oportunitat per redimir-se tot reprenent la seva vida i ajudant el seu amic.

Quan Terry Gilliam va imaginar aquesta història a la meravellosa pel· lícula The Fisher King, devia tenir al cap el maremàgnum de centenars de persones creuant el vestíbul de la Grand Central Terminal de Nova York. La gran estació ferroviària per on transiten prop de 750.000 persones cada dia ha estat igualment escenari d’altres pel·lícules com ara Perseguit per la mort, Enamorar-se, Superman, Madagascar o Armaggedon. Avui, la gran volta de l’estació central que aixopluga prop de 100 milions de viatgers a l’any esdevé una de les grans atraccions de la ciutat dels gratacels.

Guastavino & Co

Les impressionants voltes que cobreixen l’Oyster Bar al Grand Central Terminal de Nova York

Grand Central Terminal va fer cent anys el passat febrer. Forma part de l’inacabable llistat de les grans obres construïdes a finals del segle XIX i principis del XX per la constructora Guastavino & Co, creada pel mestre d’obres valencià i format a Barcelona Rafael Guastavino i Moreno (València, 1842-Black Mountains, Carolina del Nord, EUA, 1908). Guastavino va exportar als Estats Units la tècnica constructiva catalana de la volta de maó de pla, que va perfeccionar amb l’ús dels nous ciments i que, amb una gran precisió geomètrica i una execució excel·lent, li va permetre construir cúpules de fins a 40 metres de diàmetre com la de la catedral de Saint John The Divine a Nova York i tantes altres amb una extensíssima obra repartida arreu dels Estats Units i Grand Central Terminal 100 anys! Canadà, principalment.

Aquest sistema de construcció cohesiva desplaçaria la construcció americana amb fusta, massa exposada als perills del foc i fins a l’arribada del formigó armat i l’ús generalitzat de les estructures d’acer en els edificis d’altura.

I si la imponent volta estelada de la Grand Central és avui admirada pels milers de turistes i vianants que hi passen cada dia, no ho és menys l’adjacent Oyster Bar, que encara avui funciona a ple rendiment despatxant ostres sota les boniques voltes creades pel mestre valencià. Un espai en el qual, diuen, n’hi ha prou de xixuxiuejar perquè et sentin de l’altra punta del bar.

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura Bellvitge Caateeb construcció Cultura equipaments públics espai públic habitatges Història Monbau prefabricació urbanisme

Bellvitge celebra 50 anys d’història

Bellvitge i Montbau són els dos únics barris que han celebrat amb actes importants els seus 50 anys d'història. Els dos comparteixen algunes característiques, però es diferencien en la majoria d’elles, a pesar de ser, els dos, polígons d’habitatges concebuts a final dels anys 50.

Escrit per -

La casualitat va voler que l‘11 de juny de l’any passat, data dels 55 anys de la inaugu­ració del polígon de Montbau s’inaugurés a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), l’exposició Bellvitge 50 años, commemorativa dels 50 anys d’existència d’aquest altre polígon situat a L’Hospitalet de Llobregat (0). La casualitat ha volgut, també, que l’encàrrec de fer aquest article em vingui en el moment en què estic començant a escriure un llibre que recollirà les experiències i coneixements de l’exposició que es va muntar per celebrar els 50 anys de Montbau i que es va mostrar a la sala d’exposicions del CAATEEB a principi de 2011. Per tot això, m’és quasi inevitable parlar de Bellvitge per comparació amb Montbau, dos barris que comparteixen algunes carac­terístiques però que es diferencien en la majoria d’elles, a pesar de ser, els dos, polígons d’habitatges concebuts a final dels anys 50.

El primer que tenen en comú és que són els únics (al menys fins on jo en tinc coneixement) que han celebrat amb actes de considerable importància els seus 50 anys d’existència. Això significa que els seus habitants tenen consciència de la importància que té on viuen, a tots nivells, social, urbanístic, arquitectònic, cultural, veïnal, etc… però ja els motius pels quals existeix una consciència de barri són diferents en un i en l’altre. A partir d’aquí, els dos polígons corren per camins diferents, sovint paral·lels, per trobar-se, només esporàdicament, en alguns punts comuns. Comencem aquests camins des del principi.

Tots dos polígons tenen el seu origen en el Plan de Urgencia Social de Barcelona, de 1958 desti­nat a resoldre, en el possible, la pèssima situació de l’habitatge a Barcelona que, ja abans de les més fortes onades d’immigració que va patir la ciutat, era un desastre absolut: escassetat d’oferta, preus inassequibles per a la majoria de la població, barra­quisme, etc… però aquí comença la bifurcació de les seves històries. Montbau, juntament amb el del Besòs, es donen a gestionar al Patronat Municipal de l’Habitatge, mentre que Bellvitge, conjuntament amb el de Cornellà es donen a promotors privats, que s’encarregaran de la construcció dels edificis edificis, però també del disseny del polígon i de la urbanitza­ció de l’espai públic. Aquest fet marcarà notablement les característiques del futur Bellvitge.

Punts de connexió Montbau-Bellvitge

Imatge de l'avinguda central recentment urbanitzada.
L’avinguda central recentment urbanitzada.

Un altre punt en comú previ és que els dos estan en el seu inici lluny de tot teixit urbà. Aquesta carac­terística era comuna a la majoria del polígon ja que es buscaven terrenys que fossin barats d’expropiar. Tant Bellvitge com Montbau havien de ser ciutats en si mateixes i autosuficients. A Montbau això està clar des d’un principi, en el projecte original de Guillermo Giráldez, Xavier Subias i Pedro López Íñigo. Hi ha una plaça i una franja d’equipaments claríssima, que marquen el “centre” de la ciutat i on s’acumula bona part del comerç també. En canvi, al meu parer, Bellvit­ge es projecta, ja des del primer Pla Parcial, com una part del futur teixit de L’Hospitalet, en vertebrar-se no per a un centre sinó per a un eix viari que serà, en el seu moment, continuació de la Rambla Just Olive­res, el carrer més important de la vila. A part d’aquest parc lineal-avinguda –que finalment ha quedat en rambla– el primer projecte per a Bellvitge, redactat per Antonio Perpiñá, es basava en una composició paisatgística dels edificis sobre un abstracte tapís verd.

És cert que en un segon projecte dels arquitec­tes Antonio Perpiñá i Xavier Busquets hi havia una major densitat d’equipaments en un espai unitari, al centre del nucli, i a les dues bandes de l’avinguda-parc, però en la darrera modificació del pla urbà, realitzat ja només per l’arquitecte Juan Salichs, els equipaments es reparteixen per tot el barri i l’espai central inicial és fragmenta en espais de diversa índo­le, connectats alguns però molt poc articulats entre si, a causa –al meu parer– de què aquests espais no varen ser concebuts en si mateixos sinó només com el resultat, com un negatiu, de la part ocupada pels edificis.

També com a conseqüència de les diferències de promoció, a Montbau els espais urbans es varen construir amb els primers habitat­ges i una part dels equipaments s’anaren construint al mateix ritme que el barri creixia (1). En canvi Bellvitge, al ser d’iniciativa totalment privada, les inversions en tot allò que no es podia vendre es varen fer poste­riorment a la construcció i ocupació dels habitatges, a excepció d’algunes infraestructures prèvies. En l’excel·lent llibre que els arquitectes Sandra Bestra­ten i Emili Hormias, i el geògraf Manuel Domín­guez van editar en paral·lel a la commemoració de l’aniversari de Bellvitge (2) s’explica que la previsió d’equipaments i urbanització hi eren, amb un con­tracte en el qual s’obligava a la empresa promotora a dotar del serveis i urbanització als edificis a mida que es construïssin.

El que fallava -com sovint passa en aquest país– era el compliment de les lleis. En el llibre es documenta com l’Ajuntament de L’Hospitalet adverteix a la pro­motora que ha d’urbanitzar l’espai públic. Però les dificultats econòmiques de la època i la deixadesa, quan no connivència, de les autoritats amb les grans empreses del moment (si passa ara, què no hauria de passar en una dictadura) feren que no s’aconseguís un nivell d’urbanització acceptable fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics, a mitjan dels anys 80.

Per aquests dos motius: falta d’equipaments i falta d’urbanització de l’espai públic, durant molts anys, els habitants de Bellvitge varen patir una sèrie d’incomoditats enormes i li varen donar al barri la fama (com sempre, poc exacta) de lloc incòmode, quan no perillós, i deixat de la mà de Déu. Mentre que Montbau era el polígon que s’aconsellava visitar als estudiants d’arquitectura, Bellvitge –i uns quants polígons més– representaven tot allò que no s’havia de fer en la bona praxi urbanística.

Tornant a la planificació i al disseny urbà, els camins dels dos polígons es tornen a separar. El pla inicial de Montbau, construït en la primera fase, era inspirat sobretot en les New Towns que els britànics cons­truïren a partir dels anys 50 i en la urbanització resi­dencial de la Interbau de 1958, al Tiergarten de Berlín. La modificació per a la segona fase s’inspirava en les recents experiències americanes de Bonet Castellana, portades a una escala molt més petita. En canvi els plans per a Bellvitge tenien com a referents models més antics i, curiosament, s’anava tirant enrere en el temps a mida que s’anaven modificant.

Pla de Bellvitge
El Pla recorda les Siedlungen (Colònies) alemanyes de Gropius dels anys 30, en especial la Siemenstadt de EN ESPECIAL LA Berlin.

El primer Pla recorda també una mica al de la Interbau berlinesa però recorda més a les siedlungen (que vol dir colònies, en català) alemanyes de Gropius dels anys 30, en especial la Siemenstadt, també a Berlin. El segon Pla Parcial, de 1966, en el qual ja s’orienten la majoria d’edificis en un eix est-oest, pot recordar també propostes italianes dels anys 50 però ja el ter­cer i el quart Pla, amb els edificis molt més alts, són molt semblants a les propostes metodològiques de principis de segle XX (revolucionaries i radicals lla­vors, això sí) del mateix Gròpius i de Hilberseimmer. En realitat, els motius per inspirar-se en uns models tan antics de ciutat, posats ja en crisi aleshores per els urbanistes europeus, liderats per el Team Ten, eren més d’ordre pràctic que ideològic. Concretament, la ordenació en blocs lineals alineats i de grans dimen­sions sembla ser que es va fer per tal de simplificar, seriar i abaratir la construcció dels edificis.

 

 

La gran peculiaritat de Bellvitge fou una innovació tèc­nica que, com acabo de dir, fins i tot va remodelar la forma del barri: la prefabricació integral.

L’espai públic principal del barri

La innovació: la prefabricació

Montbau i Bellvitge, constructivament, segueixen per camins separats (3). Els edificis de Montbau es projecten i es construeixen per una gran quantitat de professionals, que aporten la seva visió personal i dife­renciada per a un mateix programa i exigències econòmiques, amb el qual les propostes constructives són diferents i variades, encara que el llenguatge arquitectònic sembli unificar-les més del que en realitat són. En canvi a Bellvitge, una sola empresa promotora, ICC (Inmo­biliaria Ciudad Condal) i una sola empresa constructora associada a la promotora tenen l’oportunitat de construir més de 8.000 habitatges de cop. Per mediació de l’arquitecte Xavier Busquets, es decideix la prefabricació total dels edificis. Per aquest motiu es refà el Pla Parcial per disposar els edificis en barres lineals més llargues, de 100 m de longitud, que optimitzen el treball seriat de les grues i en redueixen les cantonades i testers. I s’augmenta el nombre de plantes fins a 14, sepa­rant els edificis 35 m entre si. L’augment de plantes i reducció de superfície en contacte amb el sòl, a més, rendibilitza enormement els costosos fonaments per pilotis que el poc resistent terreny del delta obligava a emprar de totes formes.

La gran peculiaritat de Bellvitge fou una innovació tècnica que fins i tot va remodelar la forma del barri: la prefabricació integral

Com que la prefabricació es més rendible en grans sèries, els edificis d’habitatges només presenten, en un primer moment, dues tipologies i dues formes, la dels blocs lineals i la de les torres en alçada. Quant a la prefabricació, era feta a base de panells massissos de grans dimensions, de formigó armat, tant per a murs estructurals i de façana, com per forjats. En quant a les partions, aquestes també eren prefabricades però amb uns panells més lleugers compostos d’escaiola arma­da amb canyes que s’obtenien en les vores dels canals propers a la obra, solució que seria qualificada de sos­tenible i “de proximitat” si es proposés actualment!

Al llibre ja citat (2) s’explica que les experiències dels primers edificis feren modificar i perfeccionar els sistemes prefabricats, sobretot en les juntes entre panells, punt feble d’aquest sistema constructiu, i permeteren augmentar-ne la productivitat, assajant diversos sistemes d’industrialització i d’incorporació d’instal·lacions i d’acabats als panells.

Detall de la construcció amb panells prefabricats

Finalment, en els darrers blocs, els panells estructu­rals de murs i forjats són substituïts per un sistema d’encofrats desplaçables de grans dimensions, formi­gonats in situ, deixant per als prefabricats només els tancaments i les lloses d’escales. Amb aquest darrer canvi es va augmentar la velocitat de construcció de dos a quatre habitatges per dia: el doble!

Tal com va passar a Montbau, el sostre edificat pre­vist inicialment no es va esgotar durant els anys de major demanda i alguns edificis foren promoguts i construïts per promotores diferents a ICC. Així com a Montbau els darrers edi­ficis es varen aixecar amb molta posterioritat, en dues tongades, als anys 80 i als anys 90, a Bell­vitge els darrers edificis són de 1976-77 (4). Entre els darrers construïts, curiosament, hi ha dos edificis projectats per arqui­tectes que també varen interve­nir a Montbau, un per Amaro Tagarro i un altre per l’equip que va crear Montbau, Xavier Subias, Pedro López Iñigo i Guillermo Girál­dez. En tots ells, el seu aspecte, tipologia estructural i prestacions de confort són millors, es varià una mica la tipologia distributiva i, sobretot, incorporen els ascensors a cada replà d’escala i no al replà intermedi com ho feien les tipologies inicials.

L’ocupació

Finalment, parlarem del que dóna sentit a les ciu­tats, la gent. Primer que tot s’ha de dir que Bellvitge és molt més gran que Montbau. En el moment de màxima ocupació va tenir quasi 34.000 habitants i el 2014 en tenia 25.000. Montbau va tenir com a màxim 9.500 habitants i el 2010 n’eren 3.000. En segon lloc, Montbau va ser projectat no sols en els edificis sinó també en la població: els urbanis­tes varen planificar, i aconseguir, que les persones que anessin a viure a Montbau representessin un ampli espectre de la societat barcelonina de l’època, tant cultu­ralment com –dins d’uns límits– econòmicament.

Per a gestionar-ho es varen con­vidar a cooperatives d’habitatge a promoure cada un dels edificis. Com que les cooperatives esco­llides eren de caràcters diferents, amb això es tenia garantit un cert “tipus” d’habitant per a cada una d’elles. A Bellvitge es veu que també es va fer la venda dels pisos a tra­vés de cooperatives (5), sobretot per una cooperati­va promoguda per la mateixa empresa constructora-promotora del polígon, pel que no crec que hi hagués cap mena de selecció dels seus habitants. Al llibre Bellvitge 50 años. Historia de un barrio de l’Hospitalet. (2) es parla de què majoritàriament foren treballa­dors dels polígons industrials propers qui es varen establir al Bellvitge. En tot cas, l’habitant tipus inicial podria definir-se com a obrer més o menys qualificat i immigrat de fora de Catalunya mentre que a Montbau podríem definir-lo com a persona d’ofici o funcionari, amb origen meitat de fora i meitat de dins de Cata­lunya.

Per últim, el fet més important, per mi, com a arqui­tecte, i que ja he comentat al principi, és que tots dos col·lectius d’habitants coincideixen en tenir una consciència de barri molt arrelada, s’hi identifiquen i el defensen. Ara bé, com era d’esperar, els motius són diferents. A Montbau aquests sentiments venen de l’origen, en ser conscients els veïns de què vivien en un barri molt millor que la majoria dels seus con­ciutadans, mentre que a Bellvitge és tot el contrari. L’amor al barri bé de la lluita constant i contínua per a aconseguir millores a partir d’una situació desastro­sa: un barri en obres constants per haver-se fet durant deu anys, i per l’aportació contínua de runa per tal d’aixecar el nivell del terreny per evitar inundacions, amb uns espais públics poc projectats i no acabats d’urbanitzar fins fa pocs anys, amb lluites veïnals per aconseguir equipaments, transports i escoles, etc… els habitants de Bellvitge s’hi identifiquen a causa de la seva lluita per a fer-lo seu i millorar-lo en cada vic­tòria. El que estimen els veïns de Bellvitge és la seva pròpia obra.

 

Notes

(0) Les primeres claus d’habitatges a Montbau es varen donar el dia 11 de juny de 1960 i la cerimònia oficial d’inauguració del primer
edifici de Bellvitge data del 18 d’octubre de 1965.
(1) També Montbau va patir moltes mancances d’equipaments, fins i tots planificats, que no es varen construir mai. A Montbau faltaren
escoles molt de temps, i sobretot, espais cívics, lúdics i esportius per a la gran quantitat de gent jove que el va habitar en els primers 30
anys. També tenia mancances d’urbanització i de connexió amb els barris veïns, però mai amb els nivells de gravetat que va patir Bellvitge.
(2) Bellvitge 50 años. Historia de un barrio de l’Hospitalet. Sandra Bestraten, Emili Hormías i Manuel Domínguez. Editat per la Universitat
sense Fronteres. Bona part de la informació que es dona en aquest article s’ha extret d’aquest llibre, un llibre molt interessant i recomanable
per a tot aquell que vulgui saber més sobre Bellvitge.
(3) amb alguna connexió, ja que a Montbau també -i abans- es varen construir edificis prefabricats, entre ells els dos primers edificis no
industrials completament prefabricats de l’Estat espanyol.
(4) i una part important no es varen arribar a realitzar mai gràcies a l’oposició dels veïns.
(5) desconec quin avantatge podria tenir fer la venda a través d’una cooperativa en aquella època. Possiblement tingués beneficis fiscals
o financers, però fins avui no he trobat cap dada que m’ho confirmi.

PUBLICITAT

L'Informatiu Al Thuraya aparellador arquitectura Caateeb carrera professional construcció Doha entrevista Professió professionals Rubén Fernández

L’arquitecte tècnic Rubén Fernández explica la seva experiència professional a Doha, capital de Qatar

Els professionals joves que van finalitzar els estudis universitaris fa pocs anys no ho van tenir gens fàcil per iniciar la seva vida laboral. La construcció al nostre país patia una profunda crisi de la qual tot just comencem a veure’n el final. L’entorn econòmic era desfavorable: van tancar despatxos, mentre d’altres buscaven nous mercats i clients fora del país aprofitant les diferents iniciatives de foment de la internacionalització professional.

Escrit per -

Els professionals joves que van finalitzar els estudis universitaris fa pocs anys no ho van tenir gens fàcil per iniciar la seva vida laboral. La construcció al nostre país patia una profunda crisi de la qual tot just comencem a veure’n el final. L’entorn econòmic era desfavorable: van tancar despatxos, mentre d’altres buscaven nous mercats i clients fora del país aprofitant les diferents iniciatives de foment de la internacionalització professional.
Alguns d’aquells joves van escollir el camí d’emigrar per exercir la professió a d’altres països. Avui, amb la promesa d’una represa de l’activitat a casa nostra, alguns d’aquells emigrants han tornat. D’altres, han decidit continuar la seva aventura internacional. És el cas de Rubén Fernández Sabaté, que ja porta uns quants anys exercint la professió a Doha, la capital de Qatar, país ubicat a una petita península del Golf Pèrsic. Rubén ha decidit quedar-se i, a més, ho recomana: “Ha de ser obligat sortir de l’espai de confort, es l’única manera de poder créixer i aprendre tant personal com professionalment”.

La crisi devia començar més o menys quan encara eres a l’Escola, com la vas viure?
“La major part de la crisi em va coincidir mentre estudiava, era quan l’esperit pessimista estava instaurat a la societat i quan a la facultat es respirava un ambient de frustració cada cop que sortien les dades de l’atur juvenil.
“Tot i que la crisi afectava especialment el nostre sector, la majoria dels companys de classe estàvem fent pràctiques o compaginant els estudis amb petites feines. Personalment, estava finalitzant la carrera mentre feia pràctiques i classes d’anglès. Abans d’acabar els
estudis vaig començar a treballar per a una important constructora estatal i internacional. Va ser aleshores, quan em va sortir l’oportunitat de poder anar a treballar a Qatar. Tot i tenir una feina estable en un moment on la demanda d’aquesta era molt elevada, vaig decidir apostar per marxar”.
Per què?
“Sempre he tingut la inquietud de voler anar a treballar a l’estranger, m’ha semblat una manera extraordinària per poder aprendre noves cultures i formes de treballar.
“Aquesta inquietud va anar creixent durant els estius. Aprofitava les petites vacances d’estiu mentre cursava la carrera per començar les primeres experiències internacionals.
Tot i que aquestes no estaven relacionades amb el món de l’arquitectura, totes elles tenien un gran factor d’aventura que em van servir per aprendre l’anglès i altres valors intrínsecs que només es poden entendre quan ho vius per tu mateix. Totes aquestes petites aventures em van ajudar a prendre la decisió d’anar a Qatar”.

Quina ha estat la teva experiència?
“Actualment visc a Doha, la capital, on treballo com a arquitecte tècnic en la gestió de projectes des de fa poc més de dos anys. Aquesta experiència m’ha permès aprendre a marxes forçades la gestió de projectes, una de les competències com a arquitecte tècnic, que des del meu punt de vista podem desenvolupar millor, gràcies al coneixement de tots els processos de la construcció, des de la fase d’inici i planificació de projectes fins a l’execució i lliurament”.

Avui tots els indicadors diuen que l’activitat revifa a casa nostra. Et planteges tornar?
“La decisió de marxar sempre és una decisió complicada, sobretot quan ja tens feina a 20 kilòmetres de casa, però en el meu cas no m’ho vaig pensar més de 24 hores. Crec que és indispensable sortir constantment de la nostra zona de confort per fomentar el permanent aprenentatge professional.
“Per aquest motiu, actualment no em plantejo la tornada a casa a curt o mig termini. Els reptes, la responsabilitat i els projectes en els que estic involucrat a Qatar, serien impensables a Barcelona, especialment amb l’edat i experiència que tinc acumulada”.

Quins valors t’ha aportat la teva estada en un altre país?
“En la societat on vivim els canvis per naturalesa fan por: canviar d’empresa, allunyar-te de família i amics, canviar de casa, en definitiva, canviar uns bioritmes als quals ja estaves acostumat i ja havies fet teus. És precisament això el que em fa gaudir de l’experiència d’anar a treballar a l’estranger.
“Totes les noves experiències, que no vol dir sempre bones, et proposen nous reptes que cal superar i desencadenen un aprenentatge aplicable tant a la vida personal com professional. A mi, l’experiència internacional m’ha despertat valors com l’amistat, esforç, valentia, humilitat i igualtat, tots ells indispensables en la societat en la que vivim”.

L’aparellador és un professional valorat a l’estranger?
“L’arquitecte tècnic és una figura professional que en molts països no existeix com a tal. Al principi és una mica complicat de fer entendre, però al definir les competències te n’adones que juguem amb el gran avantatge de dominar tots els processos constructius per poder fer una bona gestió i execució de projectes.
“És a dir, l’aparellador pot afegir valor en totes les fases del projecte. Aquest fet, tot i no ser molt conegut en molts dels casos, es detecta un cop el professional desenvolupa la seva feina diària, feina que acaba sent valorada i que esdevé clau per assegurar l’èxit del projecte”.

En cas que decidissis tornar, què podries aportar al teu exercici professional que hagis après a fora?
“Insisteixo que de moment no m’he plantejat la tornada. De fet, m’agradaria gaudir de la mateixa experiència en un altre país abans de tornar a Barcelona. Estic segur que la capacitat integradora, experiència en grans projectes i nous procediments son àrees de coneixement que podré aplicar en qualsevol tipus de projectes”.
“Cal dir que el procés constructiu a Qatar no es diferencia molt del que estem acostumats. Tot i així, la magnitud dels projectes i la pressió per complir les dates d’entrega, obliga a una molt bona organització durant totes les fases del projecte. Això provoca que tots els processos estiguin detallats, estructurats i controlats per evitar qualsevol desviació; o en cas de patir-la, poder corregir-la”.

Les dunes del desert
Treballar a Doha ha permès a Rubén Fernández descobrir una nova cultura i també una nova manera de viure. Diu que la seva integració ha estat més senzilla del que es podia imaginar inicialment, “el 87% de la població de Qatar és estrangera, això m’ha permès conèixer i relacionar-me amb gent de diferents països i ideologies que es troben amb una situació similar a la meva”.

Tot i que el nivell d’exigència i dedicació en el treball és molt elevat, això no ho ha de ser tot. Rubén Fernández sempre havia pensat que l’esport era un element importantíssim d’integració. En aquest sentit, explica que els partits de futbol del dilluns i els partits de tennis platja del dissabte són cites irrenunciables i ben recomanables per trencar amb la rutina i l’estrès del dia a dia.

“Tampoc era imaginable com d’hipnòtiques podien ser les dunes del desert i l’emoció d’explorar nous terrenys trobant platges idíl·liques amagades en llocs inaudits”.

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura Arquitectura Moderna Caateeb Cultura Exposició Internacional de Barcelona Mies van der Rohe modernisme Moviment Modern Oriol Bohigas reconstrucció rehabilitacio

30 aniversari de la reconstrucció del Pavelló Alemany de 1929 a Barcelona.

Aquest pavelló, dissenyat per Mies van der Rohe, es va concebre per albergar la recepció oficial presidida pel rei Alfons XII, juntament amb les autoritats alemanyes. La seva petjada a la ciutat i a l’Arquitectura Moderna van ser decisives perquè ja des dels anys 50 s’intentés tramitar la seva reconstrucció. Es tractava d’un dels edificis més admirats del Moviment Modern, sobretot a través de les seves fotografies en blanc i negre.

Escrit per -

La imatge no podia contrastar més: davant l’opulència i grandiositat material del Palau Nacional que presidia el recinte firal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’etèria arquitectura del pavelló que representaria a Alemanya, dissenyat per Mies van der Rohe.  Aquest pavelló es va concebre per albergar la recepció oficial presidida pel rei Alfons XII, juntament amb les autoritats alemanyes.

Com a instal·lació efímera que era, i tot i que després hi hagué l’intent d’obrir un restaurant, fou desmuntat el 1930, un cop finalitzada l’exposició. L’acer cromat tornà a Alemanya, l’estructura metàl·lica es va vendre a pes a Barcelona i els fonaments restaren enterrats en el seu emplaçament original i coberts per un jardí de palmeres.

De pavelló efímer a monument

Transport dels vidres per al lluernari, 1986. Col·lecció de 90 postals sobre la reconstrucció editada per l’Ajuntament de Barcelona.

La seva petjada a la ciutat i a l’Arquitectura Moderna van ser decisives perquè ja des dels anys 50 s’intentés tramitar la seva reconstrucció. Es tractava d’un dels edificis més admirats del Moviment Modern, sobretot a través de les seves fotografies en blanc i negre. Així doncs, tot i la seva dispersió material, la seva existència es completava en tota una sèrie d’imatges molt inspiradores. Hi van haver diversos intents de reconstrucció fallits. El 1957, Oriol Bohigas va escriure a Mies per a encarregar-li el nou pavelló. Tot i que aquest acceptà, no es portà a terme. Seguiren els intents, després ja de la mort de Mies, el 1964, 1974, 1978, 1980, 1981… Fins que es va aconseguir l’objectiu amb el motiu del centenari del naixement de Mies, el 1986.

Els treballs s’iniciaren el 1983 i el nou edifici s’inaugurava el 1986, després de 56 anys de la seva absència i a la seva ubicació original. Oriol Bohigas fou qui impulsà la iniciativa i Ignasi de Solà Morales, Cristian Cirici, i Fernando Ramos, foren els arquitectes designats. Va ser finançat per l’Ajuntament de Barcelona i va comptar amb la participació i el suport del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona.

Construcció de la rèplica

Destrucció d’un mite? Tot i que en general hi estem d’acord en el fet que es decidís construir una rèplica del pavelló original, hi ha certs aspectes que ens plantegen certs dubtes. És veritat que amb la, diguem-ne “reconstrucció”, desaparegué el pavelló que tothom imaginava a través de les fotografies. La fotografia “estetitzava” l’arquitectura i, en certa manera, es va reduir la seducció d’aquell instant irrepetible en funció de la immobilitat de la institucionalitat, la traïció de l’instantaneïtat del pavelló, que passava de pavelló efímer a monument fixe.

Ens ve certa preocupació pel fet de que el pavelló no esdevingui, si no ho ha fet ja, un objecte de consum cultural més. Un objecte escenari d’esdeveniments banals, visites turístiques sense criteris fiables, tot allò que desvirtua les qualitats d’aquesta arquitectura de formes mínimes i efectes màxims.

Per a celebrar el 30è aniversari de la construcció del pavelló en versió 1986, la Fundació Mies van der Rohe va programar al llarg de l’any tota una sèrie d’activitats, intervencions artístiques, un cicle de cinema, i un simposi que va tenir lloc al proper mes d’octubre. Així mateix, s’exhibeix des del passat 1 de juny, la proposta guanyadora del concurs Columnes Cristal·litzades on l’artista Luís Martínez Santa-María reinterpreta les 8 columnes jòniques que l’arquitecte modernista Puig i Cadafalch projectà i que es situaren davant del pavelló. Aquestes columnes van rebre en el seu moment l’acceptació de Mies, qui opinava que exercien un efecte cortina. Feien que el pavelló fos menys perceptible amb la distància, incrementant l’efecte sorpresa. Les columnes actuals i les campanyes de difusió actuals del pavelló podrien anar justament en direcció contrària a aquest efecte de filtre que l’arquitecte lloava. Què en pensaria Mies?

Al mateix temps que es reconstruïa la rèplica del pavelló de Mies, es començava a dubtar de la presència non grata del pavelló de l’INI (Institut Nacional d’Indústria): situat a pocs metres, i que després de que servís com a seu de formació per al voluntariat dels Jocs Olímpics de 1992, es va enderrocar. Es tractava d’una construcció de 1973 que va ser creada amb l’objectiu de presentar totes les realitzacions industrials del sector públic. Es va sentenciar la seva desaparició quan es va preveure la construcció del pavelló ja des de 1984. Es va enderrocar l’any 1993 un cop finalitzats els Jocs.

Elogi a les ombres i als reflexos

A la nova versió de 1986 del pavelló es van haver d’introduir certs canvis, atès que l’edifici s’havia pensat per ser provisional i també per la dificultat de trobar els materials de l’època, com l’ònix o la qualitat dels grans vidres lleugerament fumats de tancament que ja no es fabricaven.

Vidre, acer i quatre tipus diferents de marbre (travertí romà, marbre verd dels Alps i marbre verd antic de Grècia, i l’ònix daurat de l’Atles). Finalment es van tornar a emprar els mateixos materials i amb les mateixes procedències. Materials que semblaven especialment triats per Mies per la seva capacitat reflectora.

Espectacle de dansa de Toni Mira, l’1 de juny al pavelló, creat per a l’acte d’inauguració del seu 30è l’Aviversari.

Per una banda, s’eludia qualsevol manifestació ornamental. Per altra, s’empraren materials de gran qualitat i que provocaven certs efectes que es podrien considerar ornament. Aquest és precisament un dels efectes més màgics del pavelló, diria que és el gran efecte que revoluciona els sentits. Parlant ara de la rèplica del pavelló, potser faríem un elogi a les ombres i als reflexos que hem viscut en aquesta arquitectura, però no faríem, d’entrada un elogi a la rèplica. Només hi ha un element que contrasta amb aquesta lluisor, abstracció, mínima expressió de l’arquitectura i els materials del pavelló: l’escultura de G. Kolbe, l’Alba. La descontextualització de l‘escultura, el seu monolitisme, el seu llenguatge figuratiu, textura rugosa, la seva orientació vertical… només col·labora com a objecte reflectit en la làmina d’aigua de l’estany posterior.

En els actes de celebració dels 30è aniversari, tant en els espectacles de dansa, com en les projeccions de cinema, es poden percebre tots aquests efectes potenciats , creant efectes d’una estètica meravellosa i màgica.

Arquitectures replicants

Imatge exterior del pavelló de l’INI els anys 70.

Una rèplica és una còpia que reprodueix un original amb una cercada i intencionada exactitud. Normalment una rèplica pot contenir propòsits didàctics i de difusió i normalment el terme i la seva aplicació són més comuns en el món estricte de les obres d’art. En el cas que ens trobem , una obra d’arquitectura, també és aplicable el terme. No empraria la paraula reconstrucció per al cas que ens ocupa, sinó el terme rèplica, que porta més implícit el concepte de la còpia i certa sensació sinistra d’engany, de confusió, de realitat fictícia.

 

 

PUBLICITAT

L'Informatiu Acciona Ampliación Análisis de obra arquitectura Construcción Espacio público Estructuras Facultad de Derecho Serie de Schüco Urbanismo

Ampliación de la Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona

En el mes de noviembre de 2016 culminaron las obras de ampliación de la Facultad de Derecho de la Universidad…

Escrit per i -

En el mes de noviembre de 2016 culminaron las obras de ampliación de la Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona. El edificio original es de 1958 y es una joya de la arquitectura racionalista proyectada por los arquitectos Guillermo Giráldez, Pedro López Íñigo y Xavier Subías, y con Manuel Abad y Ricard Fayos como aparejadores, galardonada con el primer Premio FAD. El edificio, con el paso de los años, se había ido quedando pequeño por lo que, en el año 1982, el Colegio Mayor (edificio Ilerdense) pasó a formar parte de la facultad. En 1996, el incremento de alumnos obligó a construir un tercer edificio, el Tomás y Valiente.

FICHA TÉCNICA

Nombre de la obra: Ampliación Facultad de Derecho de la UB.
Ubicación: Av. Diagonal, 684 de Barcelona.
Promotor: Universidad de Barcelona.
Autores del Proyecto: proyecto base: Sòria-Quintana/Lacomba-Setoain; proyecto definitivo: Jordi Marcè Arquitectes.
Colaboradores: proyecto base: Àngel Obiol (estructuras), Arc Enginyeria (instalaciones) y Atimcat 95 (mediciones); proyecto definitivo: Think enginyeria (estructuras) y Acciona (estructura metálica).
Director de la obra: Jordi Marcè.
Director de ejecución: Miquel Griera.
Coordinador de seguridad y salud: José F. Berrocal.
Constructor: Acciona-Sorigué.
Jefe de obra/Oficina Técnica: Antoni Subirada/Beatriz Herrero.
Fecha de finalización de la obra: noviembre de 2016.
Principales industriales: Benjumea, Excavacions i Construccions JICS, Sondeos y Anclajes, Promsa, Encofrados Castell, Estructuras Arqué, VSL, Construcción System, Garcia Faura, Schüco, Alainsa, Grupo Iraco, Plasfoc, Guix Manresa, ATV, Ferreti, Schindler, Madema, Wood&Bois, Jorma, Imesa, Luque Construmetal, Apintesa, Jardinería Ambitec, Doctor Árbol, Jardinería Moix, Labocat, Atisae, Prevenova.

Un velo blanco y radiante

Concurso de ideas y anteproyecto

En 2001 se convocó un concurso de ideas para construir un nuevo edificio para seguir avanzando en la mejora de la calidad y responder a las nuevas necesidades docentes. El equipamiento dará servicio a 7.000 estudiantes de los 5 grados que imparte la facultad, además de los másteres. También se ubicarán allí las instalaciones de interconexión energética del conjunto de la facultad para poder dar servicio en el futuro. Así pues, se suprimirán los aparatos de los aires acondicionados, chimeneas, canalizaciones, etc., que se habían ido incorporando a lo largo de los años al edificio original y que habían desvirtuado su esencia. Este proyecto era, por lo tanto, un reto para los arquitectos, que debían hacer encajar una nueva construcción de 16.000 m2 junto a un edificio de unos 11.600 m2 que forma parte del patrimonio arquitectónico, histórico y artístico de la ciudad.

La propuesta ganadora de los arquitectos Enric Sòria y Juan Ignacio Quintana, formando equipo con el despacho de Neus Lacomba y Víctor Setoain, fue la elegida por su voluntad de acompañar la obra maestra sin competir ni mimetizarse con ella. El equipo redactó el anteproyecto, así como el proyecto básico y el ejecutivo, base de la primera fase de la ampliación de la Facultad de Derecho en el Campus Diagonal (Portal del Conocimiento) de Barcelona. El último documento se convirtió en la base de licitación de la UB, tanto por el proyecto ejecutivo definitivo como para la ejecución de la obra.

Proyecto ejecutivo y dirección de obra

Las empresas Acciona y Sorigué fueron las adjudicatarias del contrato, y en la práctica han financiado las obras a través de la Societat Ampliació de la Facultat de Dret, S.A. Este tipo de colaboraciones público-privadas habían desaparecido en Cataluña y eran difíciles de ver en el ámbito universitario, pero dados los recortes del Gobierno en la construcción de equipamientos, la institución se vio obligada a optar por esta solución. Así, la propiedad ha empezado a pagar una vez finalizadas las obras, y el importe se abonará de manera semestral en los próximos diez años.

El despacho de Jordi Marcé Arquitectes se ha encargado de materializar el proyecto ganador del concurso de 2001 y ha contado con el visto bueno de los arquitectos de la UB Jordi Puig y Andrés Lezcano.
El nuevo edificio se despliega en perpendicular a la avenida Diagonal, en el lado oeste de la parcela de 36.212 m2. El frente, en toda su longitud, da a la calle Pere Duran Farell. Está formado por cuatro bloques de planta baja más cuatro y dos sótanos. El conjunto dispone de 47 aulas, 176 despachos, 33 nuevas plazas de aparcamiento y varios espacios técnicos y de almacén.

Imagen de la nueva facultad de derecho

La estructura vertical está formada por pilares y techos reticulares de hormigón armado.

Desde la avenida Diagonal, los tres primeros bloques están destinados a la administración y a los departamentos. En la planta baja y en el sótano 1 hay salas de profesores externos, una zona de reunión de alumnos y algunas aulas pequeñas. Estos tres bloques conectan entre sí y a través de todas las plantas por medio de una pasarela. Cada bloque tiene su núcleo central de comunicaciones verticales, aunque los ascensores se concentran únicamente en el bloque 1, más cercano a la Diagonal. El cuarto bloque, el más grande, es el aulario. Dispone de dos núcleos de comunicaciones verticales y ascensores. En la cubierta se encuentra la planta técnica, donde se concentran los equipos y máquinas exteriores de las instalaciones, que acabarán sirviendo a todo el campus. La conexión de este bloque con el resto se lleva a cabo por la planta baja y el sótano 1.

Mapa de la facultadEstos cuatro bloques están separados por patios, siguiendo el trazado de los que ya había en el edificio original de 1958. La construcción original consta de tres cuerpos: el de las aulas, de dos niveles, que se organiza mediante un vestíbulo y patios interiores; el de seminarios, que aparece perpendicular a la Diagonal y es el más alto, de planta baja y cuatro; y un tercer cuerpo que tiene la misma altura que el primero y engloba la administración, la biblioteca y el aula magna.
El elemento más singular de esta ampliación es el voladizo del bloque del acceso principal (bloque 1). Sus alineaciones están vinculadas al edificio preexistente. Por un lado, las dos primeras plantas retiradas están en la misma línea que el cuerpo bajo del edificio principal y, por el otro, las tres plantas que se adelantan en forma de voladizo están en el mismo plano que el volumen más alto de la antigua facultad. La conexión formal entre ambas edificaciones se hace evidente de forma más nítida a medida que nos aproximamos al edificio, especialmente si lo hacemos desde el vértice suroeste. Este gran volumen blanco actúa como un paspartú del primer Premio FAD. En cambio, si la observamos frontalmente, desde el otro lado de la Diagonal, esta relación no se percibe. Para la nueva ampliación se quiso mantener el pavimento de piedra de la plaza existente, que se tuvo que encargar expresamente con el mismo formato de 50×50 cm que ya no se fabricaba. Fue una decisión muy acertada para dar continuidad visual a todo el conjunto.

Sistema constructivo

Voladizo
El voladizo está revestido con falso techo de panel composite.

En todo momento, el nuevo edificio busca la neutralidad. Se trata de cuatro cajas blancas de líneas muy depuradas. Hay un gran rigor geométrico que se hace patente en las fachadas de muro cortina. Son de tipo parrilla (stick) serie FW50+SG, de Schüco, formado por dobles montantes y travesaños que definen un módulo base de 120 cm, constituido por 90 cm de vacío (acristalamiento) y 30 cm de lleno (panel opaco), que se va repitiendo a lo largo del edificio. El acristalamiento está formado por vidrio laminar en la cara interior, capa de control solar y baja emisividad, cámara de aire de 20 mm y vidrio exterior templado y serigrafiado con círculos opacos de color blanco. Este cristal exterior pasa a ser laminado donde hay riesgo de impacto desde el exterior. El muro cortina combina el vidrio con zonas ciegas con panel composite que tienen aislamiento exterior, ventanas practicables y puertas de una y dos hojas de apertura exterior. El voladizo está revestido con falso techo de panel composite, siguiendo la retícula de fachada que busca siempre la continuidad en la piel de todo el edificio.

La estructura vertical está formada por pilares y forjados reticulares de hormigón armado, uno de los cambios respecto al proyecto original de Enric Sòria, Juan Ignacio Quintana, Nieves Lacomba y Víctor Setoain, en el que la estructura era metálica. En el perímetro del edificio, el techo hace un esconce para conseguir una sección reducida del canto del forjado y, de este modo, no alterar visualmente la modulación vacío-lleno de la fachada del proyecto básico. La estructura metálica se ha mantenido en el volumen de tres plantas en voladizo del cuerpo sur. La luz del voladizo es de 11 m, de los que solo vemos 9 m, ya que los pilares quedan apartados del plano de fachada para seguir la alineación del porche del edificio adyacente. Se ha ajustado al máximo el cálculo de la sección de estos pilares de hormigón junto a la fachada para ser fieles al diseño original de la estructura metálica.
Desde el punto de vista técnico, este voladizo genera un momento flector que se transmite a los muros del núcleo rígido del bloque 1 mediante forjados postesados. El nivel y cuantías de armado de estos muros era tal que, a pesar de disponer de barras con varias capas, no era posible un correcto vibrado del hormigón. Por este motivo, se empleó un hormigón autocompactante de alta resistencia y con la suficiente fluidez para una correcta puesta en obra. Se utilizó un sistema topográfico de seguimiento y control de flecha en la punta del voladizo a medida que se iban incorporando cargas (forjado colaborante, pavimento de terrazo, muro cortina y gravas en cubierta) y, al final, flechar 2 cm, según lo que ya estaba previsto.

Sistema centralizadoLas instalaciones

El sistema de control de las instalaciones es centralizado y permite su gestión sin la necesidad permanente de personas. Están agrupadas en tres zonas:

Zona 1
En la planta sótano 1 encontramos una galería que atraviesa longitudinalmente todo el edificio de punta a punta, ventilada a través de los patios de los bloques 1, 2 y 3.
Zona 2
También en la planta sótano 1, en el bloque 4, están los equipos hidráulicos, grupos de bombas, etc.
Zona 3
En la cubierta del bloque 4 se sitúan todas las máquinas exteriores que corresponden a la primera fase de ampliación, y se reserva espacio para la segunda fase, que dará servicio al resto del Campus. Por este motivo, y para atender a las necesidades del nuevo edificio, se tuvo que construir una estación transformadora anexa al edificio de la ampliación en la parte alta del solar. Este tema fue objeto de debate.
La constructora, para ajustar costes y acelerar el proceso de obra, prefería hacerla de superficie, pero la DF, con Miquel Griera, arquitecto técnico de Jordi Marcé arquitectos –director de ejecución–, aportó e hizo prevalecer los argumentos necesarios para que la ET se ejecutara soterrada, ya que en esta zona del solar nos encontramos en la parte posterior de la Finca Güell. Se trata de un palacete que encargó Eusebi Güell al arquitecto Joan Martorell i Montells, uno de los maestros de Antoni Gaudí, que en 1884 recibe el encargo de reforma de la casa y la construcción de los pabellones de acceso y el muro de cierre, propiedad de la UB desde 1950, cuyo uso fue cedido al Ayuntamiento de Barcelona en 2014 a cambio de una compensación económica anual. Por este motivo, una ET superficial hubiera sido un gran error, ya que hubiera hecho deslucir un monumento histórico-artístico de gran valor.

La compartimentación interior del edificio es de obra de fábrica en los núcleos de comunicaciones, y en el resto es de cierres de entramado metálico y yeso laminado. El cielo raso es continuo en las zonas administrativas, y acústico y registrable en las zonas de aulas y en los pasillos, para facilitar la supervisión y el mantenimiento de las instalaciones. Una vez finalizada la obra, ha sido necesario incorporar extradosados ​​acústicos en las paredes de las aulas a fin de resolver los problemas de reverberación de sonido que se detectaron.
El pavimento de todo el edificio es de terrazo negro, lo que crea un contraste extremo con el blanco del edificio. En cambio, en la obra de 1958, el blanco y el negro también están presentes, pero modulados por la escala de grises. En este sentido, se establece un diálogo entre los dos edificios, ya que uno es el complemento o también la antítesis del otro: así, en el edificio antiguo la estructura es de color gris, y en el nuevo, de color blanco; las carpinterías del primero son de acero negro mientras que las del segundo son de aluminio blanco.
Con la voluntad de preservar el sabor minimalista del proyecto, las cubiertas invertidas e impermeabilizadas con membrana proyectada de poliuretano fueron acabadas con gravas. Se evitaron los cuerpos salientes en cubierta. Los tragaluces son casi imperceptibles; sus aberturas iluminan los núcleos de escalera y se accede a ellos por escaleras de gato. Estaba planteado prescindir de goterones en el coronamiento del edificio, aunque finalmente se optó por su mínima expresión para evitar las huellas de los regueros de lluvia en la fachada, que alterarían su estética.

Aparcamiento y cambio de vial

El aparcamiento situado en el sótano 2 de este nuevo edificio plantea un acceso rodado a través de una rampa que conecta con el aparcamiento existente del edificio Tomás y Valiente, al que se accedía por la calle Pere Duran Farell, zona donde ahora se sitúa la nueva edificación. Como el aparcamiento existente no podía dejar de estar operativo, antes de eliminar el acceso original se tuvo que hacer uno nuevo, por la Avenida de Pedralbes, en el extremo opuesto. El nuevo aparcamiento dispone de 33 plazas de coche (más 36 de moto) de uso privado, que se suman a las 66 plazas del aparcamiento existente, para conseguir una suma final de 99 plazas de coche. Los muros pantalla de hormigón armado del nuevo aparcamiento se han cuidado mucho, y están acabados con trasdosado mixto de bloque de mortero en la base y yeso laminado en la parte alta, cámara bufa, canalización por el interior y ventilación.

Trasplante

Se realizó el trasplante del cedro, con el sistema patentado treeplatform, a cargo de Doctor Árbol, especialistas en este tipo de intervenciones, con gran éxito de supervivencia. Se aisló un cepellón que, junto con el cedro, pesaba cerca de 50 t, que se levantó y se movió con una grúa de gran tonelaje. Hoy, podemos constatar que el cedro se ha adaptado satisfactoriamente a su nueva ubicación.

La luz, protagonista

La luz es la gran protagonista del edificio

Todas las aulas y despachos tienen luz natural. La luz es la gran protagonista del edificio e invade todos sus rincones, incluso los aseos. Las aulas del sótano 1 reciben luz de los tres patios ingleses con acabado de grava blanca; su austeridad y aridez contrasta con la vegetación más rica de los patios del edificio principal, aunque se podrían haber colocado algunas jardineras para romper con la asepsia del edificio. El edificio, de día, es un enorme tamiz que filtra la luz de lado a lado, es como un delicado velo blanco que hace de telón de fondo del edificio original de 1958. En cambio, por la noche, sus cuatro volúmenes escalonados lucen como una luciérnaga.

Sistema fast-track

La obra principal, una vez resueltos los trabajos previos, se realizó en solo 12 meses, pese a su complejidad.

Esto fue posible aplicando criterios de sistema fast-track, donde los ajustes en el diseño del proyecto y la ejecución de la obra se realizaban de manera solapada, superponiendo actividades y obteniendo, de este modo, una reducción de tiempos de ejecución. Podemos hacer un paralelismo con el edificio principal de 1958, que se hizo a toda prisa en un año por la necesidad de ubicar los estudios de Derecho de la UB cuando los estudiantes ya no cabían en el edificio de la plaza Universidad.
Este resultó ser la ópera prima de unos jóvenes arquitectos que planteaban una nueva forma de construir que no tenía nada que ver con los edificios de otras facultades. El edificio de la Facultad de Derecho se considera uno de los ejemplos del cambio en la arquitectura pública en Barcelona tras la Guerra Civil. Fue un edificio racionalista y funcionalista, con lenguaje cercano a Mies van der Rohe y a los principios de De Stijl, en un país que tenía muy poca disponibilidad técnica. Los autores definieron el proyecto y todos sus aspectos más técnicos. Necesitaron 80 planos para definir todos los detalles. Hoy parecen pocos, pero para la época eran muchos. Supuso una nueva manera de trabajar de los arquitectos.
En sus propias palabras “el primer cometido del arquitecto es «ser útil», y ante los problemas que se presentan en la construcción solo es posible ser útil siendo técnico (…) Hay que intentar construir una casa como se construye un reloj”.

Dirección de ejecución

Miquel Griera, encargado de la dirección de ejecución y del control de calidad, ha seguido el mismo espíritu de utilidad y técnica de los primeros arquitectos.
Así pues, asumió el cambio estructural de la obra, e hiló muy fino en el replanteo para que el resultado final no se viera afectado, veló por la correcta planimetría y alineación de la conexión entre el voladizo y el cuerpo principal del bloque 1, valoró alternativas de sistemas constructivos y materiales para atender a los condicionantes de tiempo y presupuesto, etc. El compromiso de este arquitecto técnico con la profesión y su respeto absoluto por la calidad y el trabajo bien hecho han llevado esta obra a ser finalista de los Premios Cataluña Construcción 2017 en la categoría de Dirección de la Ejecución de la obra.

Conclusiones

Miquel Griera con Jordi Marcè y los arquitectos de la UB, juntamente con la redactora de este reportaje.
Miquel Griera con Jordi Marcè y los arquitectos de la UB, juntamente con la redactora de este reportaje.

El nuevo edificio transpira rigor de volúmenes y de estructura, e incluye la transparencia de las fachadas en la composición, como su antepasado. Acompaña, complementa y cierra el recinto de la Facultad de Derecho por su lado oeste. La falta de tectónica hace que lo percibamos como unos contenedores abstractos. No se distinguen las diferentes orientaciones en fachada; así, la fachada oeste longitudinal, al estar desnuda de cualquier tipo de protección, recibe una radiación muy difícil de controlar. Se confía exclusivamente en la efectividad del vidrio bajo emisivo y su factor de control solar. Por tanto, el termostato trabajaría más de lo que debería si se hubiera optado por soluciones como, por ejemplo, una doble piel, lamas, etc., que hubieran roto con esta pureza formal. Para modular la luz en las aulas y despachos se han incorporado estores manuales en cada ventana que no son los más adecuados para un edificio de uso docente, ya que su uso intensivo provocará que necesiten reparaciones frecuentes. En el acceso norte, por el bloque 4, encontramos una exigua repisa de vidrio que apenas cumple su función de cobijo. Por lo tanto, se ha sacrificado funcionalidad en favor de una estética minimalista.

El interior conserva el mismo criterio purista, y los alzados de los pasillos están muy bien dibujados. Las instalaciones están pensadas e integradas en el despiece de sus paneles. Las sensaciones desde dentro son diferentes a las de fuera. En el exterior perdemos la escala; es uniforme ya que lo que se pretende es acompañar al edificio existente. Una vez dentro, se pierde la orientación debido a la monotonía de espacios.

Falta un lugar representativo, solo hay una doble altura en planta baja que comunica el bloque 1, 2 y 3 con el 4 a través de una escalera de un solo tramo. Así, el acceso sur, precedido por el imponente voladizo y una doble puerta, da paso a un espacio reducido y funcional; en frente, los ascensores, y a la derecha, el largo pasillo desde el que se tiene siempre contacto visual con el edificio preexistente hasta llegar al bloque de las aulas. Esta ausencia de un acceso emblemático quizás se debe al hecho de querer dar protagonismo al vestíbulo de 1958. Este edificio siempre se mira en su vecino, y el diálogo entre ambos es constante. El paso exterior que se genera entre el uno y el otro no separa ni confunde, sino que unifica.

Hoy, este elegante edificio, apenas inaugurado, luce blanco y radiante. Habrá que esperar si el paso del tiempo lo trata tan bien como a su predecesor.

Evolución hacia la eficiencia energética de la piel de los edificios

Un proyecto de tan larga trayectoria –17 años desde el concurso de ideas original–, como lo es el de la ampliación de la Facultad de Derecho, seguro que da lugar a modificaciones por el camino, que muchas veces son resultado de imperativos económicos y mejoras o recortes que afloran durante el desarrollo del proceso.
La obra, finalmente, se ha podido ejecutar en un tiempo muy ajustado de un año por el sistema fast-track, es decir, por la vía más ágil posible de contratación por fases, desarrollando así los sistemas de acabados e instalaciones menos determinantes, a medida que el proyecto se iba acomodando a las necesidades y los recursos económicos disponibles. Se ha optado por una colaboración público-privada, en la que Ampliació de la Facultat de Dret ha ejercido como el promotor y Acciona-Sorigué como contratistas. Children’s Investment es el fondo de inversión que ha adelantado el dinero para poder sacar adelante una necesidad histórica de esta facultad que hacía mucho que tenía carencias de espacio físico.

Perfil de costes

El perfil de costes del estudio económico que se presenta en este reportaje no ha considerado el bloque de trabajos previos, centro de transformación, acometidas y servicios afectados, así como algunas partidas de los accesos exteriores, ni la urbanización, con el fin de centrar el análisis solo en la edificación y hacerlo así comparativo con otros ejemplos de uso y tipología similares.

Económicamente, el capítulo más importante y también el más comprometido con la imagen del edificio ha sido el de las fachadas, con un 31% del coste global. El proyectista ha dedicado muchos recursos a diseñar un cierre perdurable y climáticamente eficiente. Se trata de un muro cortina tipo parrilla (stick) de aluminio de alta calidad montado sobre carpintería, con doble junta de estanqueidad y sistemas de ventilación y drenaje independiente para cada módulo, que alterna cierre con vidrio fijo, con carpintería de aluminio de la misma calidad y paneles de composite con aislamiento incorporado. El vidrio exterior es templado e incluye una serigrafía al 50% de la superficie, un tratamiento para control de la emisividad producida por la radiación solar, cámara de 20 mm y laminar 4+4 mm para interior.

Si comparamos el edificio del 1958 y el de 2018, podremos entender muy bien cómo ha evolucionado a lo largo de estos 60 años la atención a la eficiencia energética de la piel de los edificios. En el interior encontraremos el mismo terrazo, tabiques cerámicos o de pladur, falsos techos de placas de dimensión más o menos similares, o de yeso laminado y unos acabados equivalentes. Pero si nos fijamos en la piel, aquí si que vemos un salto cuantitativo importantísimo: mientras que en 1958 la estructura metálica traspasaba la piel (puente térmico de manual), y la retícula quedaba rellena de piezas armadas acabadas con gres para el exterior, en 2018, en cambio, la complejidad en el sistema de cierre continuo y bien aislado con vidrios especiales, juntos de estanqueidad, ventilaciones, drenajes y una carpintería de aluminio de sección compleja nos explican el salto tecnológico que se ha producido en la industria de la construcción en 60 años. Se podría hacer un ejercicio muy interesante comparando las tres secciones principales de la fachada (en el corte por las aberturas) atendiendo a cuáles han sido las variaciones entre un modelo todavía de perfiles laminados (la patente Mondragón, supongo) y una carpintería Shuco que se aproxima a la tecnología de la automoción.
La misma necesidad se resuelve de forma muy diferente en pro de obtener un cierre eficiente energéticamente hablando. Con esto no queremos desmerecer en absoluto la calidad de aquel primer edificio de López Íñigo, Subías y Giráldez, que ya en aquel entonces presentaba soluciones muy innovadoras, como lo eran las placas de forjado aligerado tipo Durisol, los falsos techos de placas de yeso perforado para absorber el sonido y la calefacción dispuesta por debajo del pavimento a modo de suelo radiante, para ocultar los radiadores de fundición.
La compacidad de los cuatro bloques se compensa con la alternancia de tres patios que proporcionan luz natural a las cuatro fachadas y la gran superficie vidriada de este muro cortina que trata de que el espacio interior siempre esté conectado con el exterior. Es evidente que ese espacio magnífico y desmesurado del hall de la primera facultad hoy es impensable, sobre todo si vamos justos de presupuesto.

Inversión en instalaciones

La inversión en instalaciones es otro paquete económico importante (28,86%) en el que destaca, como casi siempre, el capítulo de ventilación y climatización. En este caso hay que decir que la implantación de nuevos equipos, ubicados en el cuarto bloque –el mayor de los cuatro– abarcará otros edificios del campus y permitirá tanto actualizar como renovar unas instalaciones que, durante años, han estado incorporando añadidos y soluciones parcialmente efectivas.

Con todos los condicionantes de la operación, ya sea por el largo proceso de desarrollo del proyecto, los agentes que han intervenido o por la dificultad en conseguir los recursos económicos, podemos afirmar que el resultado del coste por metro cuadrado ha sido muy afinado; 892 €/m2 es un buen resultado final. También parece adecuado haber puesto énfasis sobre lo que debe perdurar: fachadas y cubiertas; y haber dejado la parte interior con menos grado de compromiso, considerando que los usos en este tipo de equipamiento muchas veces se tienen que ir ajustando, con el paso del tiempo, a las necesidades del usuario.
Faltará por ver, en el plazo de 10 años, cuál es el precio final para la Administración; de momento el coste de la construcción y el mantenimiento durante este tiempo la asume el fondo de inversión The Children’s Investment Fund (TCI), uno de los fondos más agresivos y más rentables del panorama financiero mundial.

Gráfico de inversiones
Cuadro de las inversiones que han recibido cada sección

[table id=42 /]

PUBLICITAT

L'Informatiu aigua calenta sanitària (ACS) arquitectura Caateeb consum nul d'energia energia eòlica energia geotèrmica energia solar energies renovables medi ambient Professió sistemes d’energia renovables

La integració d’energies renovables en l’edificació

La directiva 2010/31 UE estableix que al 2018 els nous edificis públics hauran de dissenyar-se per que funcionin amb energia “quasi zero” i al 2020 passarà el mateix amb els edificis privats de nova planta. Energia “quasi zero” significa que el nivell d’eficiència energètica ha de ser molt elevat, això vol dir que la poca energia requerida hauria d’estar coberta per energies procedent de fonts renovables.

Escrit per -

Des de l’aparició de la LOE l’any 1999 i del CTE el 2007 han passat 16 anys i 9 anys respectivament, en els que ens hem anat apropant a Europa en molts aspectes: econòmics, socials i també en matèria d’energia en tots els seus vessants. Espanya entra a forma part com a membre de la CEE l’any 1986, en fa ja 14 que tenim la moneda única i cada cop ens hem d’anar ajustant més a les exigències comunitàries.

Els vehicles es van especialitzant quant a consums i emissions, i ja es pot triar entre un vehicle híbrid o elèctric al 100%. Entenem perfectament que un consum de 20 l/100 km és el d’un vehicle poc eficient, però encara no dominem l’equivalent en Kwh/m2 dels edificis. Els electrodomèstics a les botigues ja s’identifiquen per les seves etiquetes més o menys eficients: hom pot triar i pagar una mica més si vol una màquina que, en definitiva, li farà estalviar en energia al llarg de la seva vida útil. Hem començat a pagar taxes realistes per la gestió dels nostres residus des de no fa gaire i l’enllumenat de les nostres ciutats ja quasi no contamina l’hemisferi nord.

Albert López va parlar de les auditories energètiques en els edificis existents

Hem avançat, segur que sí, però encara anem a la cua i tenim molts objectius per acomplir. Els nostres governs no passen pel millor moment a l’hora de promoure noves lleis que canviïn l’escenari actual. Tot el contrari, estem patint una situació de pressió en la qual, produir energia per a l’autoconsum sem­bla més un delicte que una acció de responsabilitat mediambiental o, en qualsevol cas, les actual lleis no l’afavoreixen en absolut. I mentrestant, Espanya és un dels països que està pagant majors sancions per incompliment en matèria d’estalvi energètic i emis­sions de gasos contaminants.

Acabem de passar la conferència del canvi climàtic a París (desembre 2015) COP21 i la primera de les fites que tenim per davant és el 2030 en què el compro­mís passa per la reducció del 40% en les emissions de GEH, per reduir un 27% en la demanda en el condici­onament dels nostres edificis i per aconseguir que el 27% de l’energia provingui de les renovables. Aquest 27/27/40 no és gens menyspreable i s’ha de treballar de valent per anar-nos equiparant als nivell dels paï­sos de la UE capdavanters en matèria d’energia.

Sessió tècnica per conèixer l’estratègia catalana sobre energies renovables

D’esquerra a dreta: Fermí Jiménez, Joan Josep Escobar i Jordi Marrot

Així es posava de manifest en la sessió del cicle Matins Construcció sobre la integració de les energi­es renovables en l’edificació celebrada el passat 8 de juny i organitzada per l’Àrea Tècnica del Caateeb. La jornada va ser presentada per Jordi Gosalves, president del Col·legi i va comptar amb la participació de Joan Josep Escobar, cap de la divi­sió de gestió energètica de l’ICA­EN; Fermín Jiménez, director de projectes de la gerència adjunta de medi ambient i serveis urbans de l’Ajuntament de Barcelona i Albert López, delegat a Catalunya de l’As­sociació d’Empreses d’Eficiència Energètica A3e.

La jornada va finalitzar amb una interessant taula rodona en la qual hi van participar Àlex Ciurana, cap de l’àrea d’energia i sostenibilitat d’Actecir; Albert Soriano, cap d’estudis de l’Escola Gremial d’Instal·ladors de Barcelona; Josep Ortí, president del comitè d’edificis de l’AEM i Roger Bancells, arquitecte tècnic de l’empresa Bancells Ecotècnics. Va moderar la taula Jordi Marrot, cap de la unitat de rehabilitació i medi ambient de l’Àrea Tècnica del CAATEEB.

Energia quasi zero

La directiva 2010/31 UE estableix que al 2018 els nous edificis públics hauran de dissenyar-se per que funcionin amb energia “quasi zero” i al 2020 passarà el mateix amb els edificis privats de nova planta. Energia “quasi zero” significa que el nivell d’eficiència energètica ha de ser molt elevat, sense determinar-ne la quantitat; però el que ve a dir, és que la quantitat quasi nul·la o molt baixa d’energia requerida hauria d’estar coberta, quasi per complet per energies procedent de fonts renovables, fins i tot la produïda in situ o en un entorn pròxim, per estalviar en transports massa llargs i costosos en tots el aspectes. S’ha de definir encara el quant i el com.

Per sort podem presumir de tenir un clima molt favorable per tirar endavant totes aquestes propos­tes: sol i temperatures molt suaus que permeten que amb estratègies relativament senzilles es pugui aconseguir una reducció de la demanda molt impor­tant, si més no, de manera més fàcil que la de molts dels països europeus amb latituds superiors. Des del 2013 s’està certificant el parc immobiliari del terri­tori espanyol (Certificació d’Eficiència Energètica CEE) i val a dir que, encara que l’eina més utilitzada és massa bàsica per obtenir resultats afinats, estem formant-nos i divulgant aquest concepte d’eficiència energètica, de control de la demanda, etc, que no cal que tot ho faci l’energia.

Treballant una mica més enllà del que fins ara ano­menàvem “façana tradicional”, es pot estalviar molts diners en manteniment, en factura d’electricitat i gas. Com diuen els entesos: “la bombeta que més estalvia no és la de leds, sinó la bombeta apagada”.

Producció d’energia no solar

Hi ha d’altres fonts a més de la solar: la biomassa, la geotèrmia, i l’eòlica i tot i que van a la cua de l’energia solar, són també opcions lícites i molt interessants. La producció d’energia amb biomassa (matèria orgànica procedent bàsicament de residus de l’agri­cultura, i fusta provinent de la neteja de boscos) té com a avantatge que, atès el seu origen orgànic, ha desenvolupat el seu creixement en fotosíntesi i només per això, ja te la seva quota de CO2 negativa; en la seva combustió el balanç queda equilibrat.

S’ha de controlar, això sí, les seves emissions mit­jançant calderes dotades de filtres de qualitat. La biomassa té com a lloable que fomenta la neteja de boscos i per tant abaixa el risc d’incendis forestals. Malgrat que el darrer any la producció de biomassa ha augmentat un 15,2%, encara el 37% dels pellets que produïm se’n van des del port de Palamós cap a Itàlia.

La geotèrmia suposa un cost d’instal·lació normal­ment més car, però és un sistema d’alta eficiència que actua contra un recurs – la terra-, que es troba arreu i diguem-ne és recurs il·limitat sempre que el terreny sigui excavable. La geotèrmia permet reduir la tempe­ratura de demanda perquè treballa contra el terreny a certa fondària (1,5 a 3 m) on la temperatura nor­malment és constant d’uns 16-17ºC, depenent de la latitud, és clar. L’energia eòlica no està tan associada a la producció d’energia tèrmica com les anteriors.

L’altre nou repte és el de poder avançar en xarxes urbanes de refrigeració i calefacció. A Catalunya ja funcionen en algun districte: la Xarxa del Fòrum, Molins de Rei, Sant Pere de Torelló, Mataró, La Mari­na… però sembla que les empreses que les gestionen s’estimen més apostar sobre barris ja ocupats.

L’experiència de l’energia solar a Barcelona en els darrers 16 anys, és un tant decebedora, perquè en un moment d’expansió del mercat immobiliari en què la normativa obligà a disposar sistemes de cap­tació solar per la producció d’ACS (des de l’entrada en vigor del CTE 2007) els promotors han hagut de cedir a la norma però sense voler apujar els preus de venda, o sense posar en valor un tema que començava a despuntar, se’n començava a parlar… però que sembla ningú es prenia seriosa­ment, perquè no hi havia “temps”.

A Suïssa la mitjana de superfície sol ser de 40m2/1000 hab. A Bar­celona, de 38m2/100.000 m2 on el 80% de les instal·lacions tenen menys de 50 m2. Molta instal·lació petita (poca superfície m2) que no genera benefici i que costa tant de mantenir com una gran instal·lació.

Instal·lació solar a Barcelona

L’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, ha estat treballant en l’anàlisi de tota aquesta instal·lació solar implantada en els edificis de la ciutat durant els darrers 16 anys. Els resultats són:15% de les instal·lacions d’ACS en funcionament ho fan amb baixes prestacions. El 22% són instal·lacions atura­des en el moment de la visita i del total de la mostra, només funcionen el 60%. Quina lectura hem de fer d’aquests resultats? Per què els resultats són tan poc encoratjadors?

Font: Agència d’ecologia urbana de Barcelona

Amb les instal·lacions d’ACS sembla que el que ha passat és que s’han implantat sistemes que la majoria de projectistes es veien obligats a col·locar perquè la normativa ho establia. Era aquell darrer capítol que apareixia al finals dels projectes d’habitatge públic, com una obligació per passar els filtres necessaris per tirar endavant amb les propostes. Potser l’habitatge públic encara no estava preparat per ser pioner en una nova tecnologia que ningú entenia, que ningú havia explicat als usuari i que ningú s’havia preocupat en determinar qui mantindria en el futur de la seva vida útil.

L’ús de l’energia solar per a les dutxes de primera hora del matí és un contrasentit si no hi ha un sis­temes d’acumulació prou eficient. En gran part dels sistemes hidràulics instal·lats s’han trobat amb vasos d’expansió rebentats, amb plaques muntades excessivament horit­zontals, col·lectors sense enfundar o vàlvules de tres vies muntades del revés. En definitiva, de sobte apareix en el mercat un producte nou, amb demanda assegurada i amb una regulació feble; no hi ha formació ni per part dels instal·ladors ni dels usuaris, i el tema sobrepassa la simple acció de pré­mer un botó o obrir una aixeta.

Només a través de l’educació podem avançar. Mentre seguim pensant en singular i no mirem més enllà de les nostres quatre parets ens equivocarem. El model ha de ser col·lectiu, les instal·lacions centralitzades o en xarxa; són models més eficients i lògics que permeten rendibilitzar energia i emissions. La ciutat és col·lectiva i ha de funcionar agrupant esforços de forma racional. Compartim un únic medi natural, els canvis del qual ens afecten a tots.

Les úniques experiències positives que he sentit sobre els sistemes d’energia solar són aquelles en les que l’usuari n’està plenament convençut de què tota aquella inversió és necessària perquè més enllà de l’estalvi econòmic que representa hi ha una cultura de compromís, social i ecològic.

El manteniment, un deute pendent

El manteniment és l’altre deute pendent. Sense manteniment no hi ha eficiència. Igual que portem al nostre cotxe al taller cada 10.000 Km, hem de revi­sar les nostres instal·lacions perquè segueixin sent eficients al llarga de la seva vida útil, si volem obtenir els rendiments proposats.

En els sistemes hidràulics el manteniment és més important que en els elèctrics ja que són sistemes més complexos pel fet de transportar un fluït. Inter­venen major nombre de peces que han d’assegurar sobretot l’estanquitat del conjunt.

Els sistemes d’emmagatzematge tenen encara ter­minis massa curts, així per exemple, durant l’estiu a les escoles és quan més quantitat d’energia es pot produir, però encara no som capaços de emmagatze­mar-la per poder-la fer servir a la tardor.

Tothom entén ara que el seu cotxe emet tants KgCO2 /100 Km. però necessitem temps per habituar-nos i rebre formació si volem apostar seriosament en la gestió responsable de l’energia. No val actuar només amenaçats per sancions o obligats a tenir un certi­ficat energètic de poc valor. Quant costa obtenir un certificat energètic? Des de què el mercat dels honoraris s’ha liberalitzat, se’n poden obtenir de tots els preus i depèn del demandant finalment, que les dades que figuren en aquell document tinguin algun sentit o simplement s’estigui cobrint un altre expedient de tràmit administratiu absurd.

Pedagogia

Qui educa la societat en aquest sentit? Des de les escoles universitàries ja fa 15 anys que s’està fent molta feina i ja hi ha un bon planter de professionals experimentats en la matèria, capaços de fer propos­tes d’alta eficiència en les envolupants dels edificis i canviar el model tradicional d’aportació energètica.

Com a conclusions hem de dir que ens trobem en un moment d’inseguretat econòmica i jurídica. No està definit el model NZEB (Nearly Zero Energy Buil­dings) i el proper 2018 ja s’haurà de projectar segons aquest paràmetres.

L’RD2013 incrementa el fix respecte el variable. El legislador té la paella pel mànec i l’amortització d’una fotovoltaica dobla de 6 a 12 anys. Sembla que a dos anys la legislació pot canviar, ha de canviar!

Webgrafia:

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura Caateeb construcció equipaments medi ambient Sistema de drenatges sostenibilitat Sostenibilitat intel·ligent Tecnologia The Style Outlet urbanisme Xarxa d'aigües pluvials

Sistema de drenatges urbans sostenible a Viladecans

El centre comercial anomenat The Style Outlets ubicat a Viladecans, situat en el límit urbà entre la ciutat i el parc agrari del Baix Llobregat, s’ha dissenyat incorporant sistemes i materials, ecològics i sostenibles, amb l’objectiu de realitzar una obra més respectuosa amb el medi ambient i amb les persones.

Escrit per -

FITXA TÈCNICA

Promotor: Promcat Alternativa
Project management: BOVIS PROJECT MANAGEMENT
Autors: Batlle i Roig Arquitectura, Enric Batlle, Joan Roig.
Equip de Batlle i Roig Arquitectura: Antoni Monté, Iván Sánchez, Helena Salvadó, Eirene Presmanes, Diana Calicó, Elisabeth Torregrosa, Yago Cavaller i Dolors Feu.
Col·laboradors del projecte: Static Ingeniera, PGI Enginyeria.
Constructor: Sacyr, Moix.
Principals industrials: Hisrostank, Torho, Firtec i Ulma.
Superfície: 65.696 m2.
Data finalització d’obra: novembre 2016.
Fotògrafs: Antonio Navarro Wijkmark, Joan Batlle.

Premi Catalunya Construcció 2017 en la categoria d’Innovació en la construcció

El centre comercial anomenat The Style Outlets ubicat a Viladecans, situat en el límit urbà entre la ciutat i el parc agrari del Baix Llobregat, s’ha dissenyat incorporant sistemes i materials, ecològics i sostenibles, amb l’objectiu de realitzar una obra més respectuosa amb el medi ambient i amb les persones. L’obra se situa en el nou sector de Ca n’Alemany, un polígon urbanitzat els darrers anys, entre la riera de Sant Llorenç i l’autovia C-32, a l’extrem sud de la ciutat de Viladecans. Tots els vials d’aquest sector han estat elevats entre 3 i 6 metres per damunt de la cota original del parc agrari, per tal d’evitar les inundacions i els desbordaments de les rieres durant les avingudes dels períodes de pluja extraordinària. En aquest sentit cal destacar que el centre comercial i l’aparcament exterior, se situen a una cota inferior a la dels vials, en bona part del perímetre de parcel·la.

Aquestes característiques topogràfiques i hidrològiques tan singulars, han condicionat un disseny en el que destaquem la xarxa d’aigües pluvials: un innovador sistema de drenatges urbans sostenible (suds) basat en el cicle natural de l’aigua. És un sistema suds integral que comprèn totes les fases del cicle de l’aigua: des de la seva captació durant les precipitacions, fins a la seva infiltració al sòl, afavorint altres aspectes tan importants com la minimització de les escorrenties superficials, i la retenció i acumulació d’aigua per a la seva reutilització en usos compatibles com el reg de les zones enjardinades.

El sistema de drenatge suds s’estén al llarg de l’edifici comercial i de l’aparcament exterior enjardinat, amb l’objectiu de captar el 100% de l’aigua de pluja de la parcel·la. Incorpora diferents solucions, en funció de les necessitats requerides, i de les oportunitats que ofereix la parcel·la i el seu entorn immediat. L’objectiu és infiltrar l’aigua en el propi lloc i evitar el vessament indiscriminat a la xarxa d’aigües pluvials del sector de Ca n’Alemany.

Sostenibilitat intel·ligent

La intervenció s’emmarca dins del nou paradigma de la sostenibilitat intel·ligent. S’utilitzen materials naturals i materials industrials avançats, que combinats milloren el rendiment del sistema de gestió de les aigües pluvials, i ofereixen altres beneficis mediambientals: eviten l’illa de calor en superfície (tan pròpia dels aparcaments a l’aire lliure i dels centres comercials oberts), i afavoreixen la recàrrega dels nivells freàtics del subsòl. Cal destacar que l’obra, del centre comercial i l’espai d’aparcament i enjardinament exteriors, han obtingut el certificat internacional Bream de construcció sostenible amb categoria Molt bo.

El sistema de recollida i d’infiltració natural d’aigua de pluja de l’Outlet de Viladecans té un disseny que s’inspira en el funcionament hídric dels espais naturals o agrícoles, com els del parc agrari del Baix Llobregat. Aquest funcionament evita les solucions convencionals, que provoquen grans escorrenties, desbordaments de les rieres i de les xarxes de clavegueram, a més del sobreescalfament de l’ambient causat per l’efecte d’illa de calor.

L’anàlisi del comportament, del sistema construït, durant un dia de pluja real, mostra aprofitaments hídrics directes del 90%, enfront del 0%, que s’obté d’un sistema convencional. De la mateixa manera es comprova que l’evacuació directa a la xarxa de clavegueram és del 0%, en front del 100% dels sistemes convencionals.

El dia analitzat és el 13 de febrer del 2017 amb una pluja de 15 l/m², valor corresponent a la pluja més habitual del municipi, i que, a més a més, coincideix amb la pluviometria mitjana anual.

[table id=40 /]

Els resultats són molt bons, i es comprova com la capacitat d’infiltració és 16 punts més alta que la d’un camp agrícola, gràcies a l’optimització del sistema construït, que combina la infiltració directa, amb la retenció i acumulació d’aigua, en estrats molt porosos de la base dels paviments. El sistema segueix infiltrant aigua al subsòl, temps després de l’episodi de pluges, alhora que permet l’estalvi d’aigua per al reg.

A l’esquerre, planta superficial: Planta de recollida d’aigua superficial. Coberta dels edificis i aparcament exterior. A la dreta, planta soterrani. Planta de distribució d’aigua de pluja sota rasant de paviment.

La innovació

La captació d’aigua de pluja es dona a les cobertes i al passeig exterior del ‘mall’ comercial, i es recullen per al seu reaprofitament, sense evacuar-la a la xarxa d’aigües pluvials del sector. Una part s’acumula per a ser reutilitzada en el sistema de reg de les zones enjardinades, i l’excedent es redistribueix en el sistema d’infiltració i de retenció de l’aparcament exterior. La innovació rau en les rasants dissenyades sense ressalts i amb pendents suaus, i en els acabats superficials, amb paviments durs, semitous, i tous, tots permeables.

Contràriament al disseny d’un aparcament convencional, en aquest cas s’ha executat tota la superfície sense ressalts, ni reixes interceptores. L’aigua d’escorrentia es distribueix en tota la superfície amb pendents suaus, evitant que prengui velocitat, i afavorint la infiltració a través dels paviments permeables. L’aigua infiltrada circula sota el paviment, pels estrats inferiors, a través de materials porosos que actuen com a base dels ferms, i que permeten la retenció de bona part de l’aigua de pluja, i el seu posterior retorn al subsòl.

A l’esquerre, esquema d’infiltració d’aigua i recàrrega del freàtic. A la dreta, esquema de dipòsit pluvial per a reg.

La imatge de projecte

Els materials drenants, multifuncionals, esdevenen la imatge del projecte. La captació de l’aigua de pluja es fa en tota la superfície, i és possible gràcies als materials drenants escollits en els acabats. L’aparcament exterior es compon de 10.316 m2 d’asfalt drenant, de l’empresa Firtec. Gràcies a la seva porositat permet la infiltració i ajuda a minorar la velocitat de l’escorrentia superficial. Les 625 places d’aparcament exteriors, 6.892 m2 , s’han executat amb un paviment mixt de la marca Torho, que combina una part d’acabat dur per a l’ús dels vehicles 60%, i uns espais buits que permeten la infiltració d’aigua en un 40% de tota la superfície. La plantació de pradera en els buits del paviment confereix un aspecte natural i verd al conjunt de l’aparcament.

Entre les alineacions de les places d’aparcament i al llarg del perímetre de la parcel·la, s’han executat uns parterres enjardinats amb plantacions d’arbustives, d’enfiladisses i palmeres, 5.218 m2 d’àrea permeable. Aquests espais enjardinats drenants s’han optimitzat amb un seguit de llits de grava vermella, de granulometria Ø5/10 mm e=10 cm, distribuïts regularment, per tal d’augmentar la velocitat d’infiltració d’aigua als estrats sorrencs del paquet dels ferms. L’estratificació constructiva col·labora en el filtratge natural de l’aigua. Des de la superfície d’acabat, fins a les bases dels paviments, l’estratificació és la següent: una capa superficial de substrat vegetal e=10 cm, un llit de sorres de granulometria Ø3/5 mm e=3 cm, una làmina geotèxtil, i un llit de graves inferior de granulometria Ø50/70 mm e=20cm; tot el sistema amb pendents suaus y continus entre l’1 i el 4%. D’aquesta manera el gradient de porositat degrada els contaminants i purifica l’aigua, i proporciona una capacitat addicional d’acumulació d’aigua en suspensió, de fins al 30% del volum d’aquests estrats inferiors.

Sistemes especials hidrobox

El sistema s’optimitza amb els elements especials Hidrobox, de 450x500mm de secció i una porositat del 94%. El sistema de cel·les Hidrostank se situa als punts baixos dels llits de grava, i generen un recorregut lineal interconnectat, que absorbeix l’aigua que ja no pot drenar al subsòl quan aquest està saturat. Aquests elements, de gran capacitat d’acumulació d’aigua, 650 m3 en el seu conjunt, millora significativament la capacitat de retenció del sistema, i permet la infiltració diferida, després del període de pluges, quan el sòl admet de nou la infiltració natural.

La velocitat lenta de l’aigua dins el sistema afavoreix el seu retorn al subsòl. El sistema es completa amb un seguit de sobreeixidors, situats a una interdistància de 20 m, sobre un seguit de pous de recàrrega directa de freàtic, que connecten el nivell superior de les cel·les, amb el primer nivell freàtic existent a uns 4/5 m de profunditat. A més a més, el sistema de drenatge incorpora un dipòsit per al reg, dimensionat per a recuperar 120 m³ d’aigua recollida a les cobertes dels edificis. Alhora, el dipòsit està equipat amb dos sobreeixidors per reintroduir, l’excedent d’aigua de pluja, directament al sistema d’infiltració de l’aparcament enjardinat.

Aparcament exterior durant el dia 24 de març amb pluja torrencial.

El sistema de drenatges suds incorpora dos sobreeixidors que connecten directament amb la bassa de laminació del sector de ca n’alemany. Aquesta solució està prevista per als episodis excepcionals de pluges torrencials, o de pluges sostingudes, i permet laminar l’excedent d’aigua dins del sector. Quan el sistema està ple, i el subsòl de la parcel·la ja no admet més aigua perquè està saturat, els dos sobreeixidors que connecten a la bassa de laminació del sector, entren en funcionament, i eviten l’aflorament d’aigua en superfície i la inundació de la parcel·la. Les connexions estan realitzades amb dos tubs de Ø630 mm equipats amb una vàlvula antiretorn que només permet la sortida d’aigua a la bassa, i impedeix que l’aigua de la bassa pugui entrar al sistema de drenatge de la parcel·la.

Finalment, la tanca perimetral de l’aparcament està configurada amb un mur de gabions d’altura variable, entre 0,5 i 9 m, que resol el desnivell entre l’interior de la parcel·la i els vials del sector. Existeix un punt baix a l’extrem sud-oest, on l’aparcament exterior i la vorera del vial estan al mateix nivell. En el punt baix, s’ha executat una solució particular amb un gabió buit sense pedra, que actuaria com a sobreeixidor últim del sistema de drenatge, que facilitaria l’escorrentia superficial en un cas molt extraordinari, evitant la inundació de la parcel·la.

També s’ha analitzat un dia real de pluja torrencial, el 24 de març del 2017 amb 115 l/m² de pluja, rècord històric d’un dia de pluja del mes de març a Viladecans. Els resultats són molt bons, perquè en cap cas s’hi han observat acumulacions d’aigua en superfície, ni escorrenties superficials significatives. L’observació de l’excedent d’aigua sortint a través de les vàlvules antiretorn de la connexió la bassa de laminació, és la confirmació del correcte funcionament del sistema. Cal destacar, també, que el sobreeixidor d’emergència del gabió buit, no ha entrat en funcionament, en cap cas.

L’experiència dels primers mesos amb el sistema en funcionament, i amb un règim de pluges generós, ha permès comprovar les bondats de les solucions tècniques, aplicades en l’execució d’aquest innovador sistema de drenatge d’aigües pluvials. L’èxit ha esdevingut un estímul per a tots els tècnics i empreses participants a l’obra, i complau dir que s’han assolit els objectius principals: aprofitament de l’aigua de pluja 100% + vessament d’aigua de pluja a la xarxa de clavegueram 0 litres.

[table id=41 /]

PUBLICITAT