En la celebració dels 150 anys del naixement de Josep Puig i Cadafalch ens endinsem en el modernisme mataroní, de la ma de Joan-Fèlix Martinez i Torrentó, pro­ject manager i director d’execució de la restauració de la més rellevant de les cases que va construir Puig a la seva ciutat natal. Joaquim Coll i Regàs, un d’aquells industrials del tèxtil de final del XIX i començament del XX li va encarregar a Puig i Cada­falch l’any 1898.

Joan-Fèlix ens espera puntual a les quatre de la tarda davant de la renovada façana, en el número 55 del carrer Argentona, al centre de Mataró. El carrer Argentona devia ser una d’aquelles vies que sortien del Mataró d’entre muralles cap a la població veïna d’Argentona, al nord-oest de la ciutat. És un carrer que respira a través dels seus edificis aquells temps de desenvolupament industrial i prosperitat, i on les cases es disposaven ben recolzades unes amb les altres, perpendiculars a la carretera, entre mitgeres i amb uns patis orientats a sud, allargats jar­dins, que arribaven fins al llindar de la finca del carrer oposat.

Entrem de seguida a l’edifici i en Joan-Fèlix ens comença a explicar amb tot detall l’origen del l’encàrrec. L’acompanya en Jaume Floriach, arquitecte tècnic que també ha par­ticipat en la direcció de la rehabilita­ció i coordinador de seguretat. En Joan-Fèlix ens explica amb orgull que és el col·legiat 5.233 amb 39 anys de professió a les seves esque­nes. La seva trajectòria professio­nal, molt vinculada a la rehabilitació i a la seva ciutat l’ha portat fins aquí, fins al privilegi de poder intervenir en un edifici catalogat com a Bé d’Inte­rès Cultural l’any 2000 i mostra de l’arquitectura modernista que Puig i Cadafalch, va deixar a la seva ciutat.

Ja de ben jovenet va iniciar-se en un primer aprenentatge fet en els tallers: de fusteria, de mecànica o fins i tot de paleta; aprenent des dels oficis aquesta part del construir on les mans deixen el llapis i el paper i agafen la matèria per manipular-la i combinar-la, allà on el dibuix ja no cal perquè l’escala és 1:1. Ell ens ho explica convençut de què aquesta forma d’apropar-se als oficis li ha permès comprendre a fons l’obra i ser proper a la gent que, en definitiva, fa créixer els edificis.

Ja com a aparellador, col·labora durant vint-i-cinc anys amb els arquitectes Rosend Julià i Xavier Petit en nombroses obres, i és d’allà d’on arrenca el seu llançament pro­fessional que li propicia les futures relacions amb clients de la comar­ca. Va establir contacte més tard amb Manel Salicrú i Puig, apare­llador i historiador local, fundador i president del Museu Arxiu de Santa Maria. Amb ell contrasta opinions, especialment en conceptes de rehabilitació amb parets de tàpia; i només escoltant el seguit d’anècdo­tes que té per explicar, no hi ha dubte que n’és un expert.

Sempre com a lliberal ha pogut tre­ballar des del propi despatx, espe­cialitzat en projecte i direcció de rehabilitacions, obra nova i perícia. També ens explica que per sort, ha pogut sobreviure a la darrera crisi, i ho diu amb la boca petita, conscient de l’esforç que molts companys han hagut de fer per tirar endavant en aquests temps. És membre del Con­sell de Patrimoni de l’Ajuntament de Mataró, vocal de la Junta de Govern del caateebi delegat del Col·legi al Maresme, però sobretot em sem­bla un home inquiet i curiós, que ha sabut compaginar el munt de ves­sants que ens ofereix la professió: la de projecte, la de direcció d’execu­ció, la perícia i la intervenció sobre el patrimoni. Creu amb fermesa que la figura del tècnic de capçalera és molt necessària i aposta per aques­ta relació especialista-pacient, on amb pocs recursos i una opinió experta, es poden resoldre infinitat de incidències abans no es generin grans problemes.

Joan-Fèlix Martínez i Torrentó esti­ma la seva ciutat i la seva gent, i els mataronins sembla que també se l’estimen bé, pel continu aturar-se de coneguts o clients, durant l’esto­na que som al carrer: que la gent de la teva ciutat s’aturi per saludar-te és un bon símptoma. Penja del seu currículum nombroses rehabilita­cions de masies dins el catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Mataró: Can Guanyabens, la Masia Comte de Caralt, la Masia Múgica…, la impremta Minerva, o les rehabilita­cions en les excavacions de Torre Llauder i l’antiga Iluro. Sembla com si aquesta fos la seva especialitat, tot i que hi ha també una llarga llista d’obra nova fins i tot fora de Mataró.

Una consulta sobre humitats

L’origen de l’encàrrec de la Casa Coll i Regàs comença precisament amb una consulta sobre unes humitats en el soterrani de l’edifici. El motiu: una petita reixeta que es solia posar passat el pedrís, per recollir l’ai­gua de pluja, que el portal de fusta escorria cap a l’interior de la casa. Aquesta reixeta, connectada als claveguerons del soterrani restava saturada de pols i falta de manteni­ment; s’havia tornat del tot inefecti­va i així l’aigua va començar a humi­tejar els murs del soterrani. Aquest és l’exemple perfecte que justifica la figura del tècnic de capçalera. No calen grans projectes, només expe­riència i ofici per analitzar, observar i ser capaç de diagnosticar aquests inconvenients que tantes vegades ens presenten els usuaris.

A partir d’aquest punt, es comença a analitzar el sistema de recollida d’ai­gües de la casa i es detecten d’altres problemes relacionats amb els bai­xants de fosa que afecten directa­ment la conservació de la façana. També es detecten esquerdes que cal cosir, una part important dels estucs bufats o massa deteriorats per l’erosió de l’aigua de pluja. Cal fer una estudi per aturar i avaluar tot aquest seguit de patologies.

L’encàrrec prové de la Fundació Iluro, actual propietària de l’immo­ble. La Iluro (pren el nom del poblat romà 120 aC-110 aC), és una fun­dació privada amb finalitats soci­oculturals. L’any 1909 els fills de Joaquim Coll i Regàs van vendre la casa a la família Fondevila que la va ocupar fins a l’any 1963, en què els Fondevila la varen traspassar a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Mataró. Durant la revolució de 1936 la casa va ser ocupada i a par­tir del 1939 intervinguda per l’exèrcit convertint-se en residència d’algu­na autoritat militar important del moment. Caixa Laietana va ostentar la propietat fins a ser absorbida per Bankia el 2013 i finalment és la Fun­dació Iluro qui hereta el patrimoni de l’antiga Caixa Laietana.

No és d’estranyar que després de passar per tantes mans la casa necessiti una posada al dia i una revisió, sobretot de les parts més exposades, tot i que el seu estat actual sembla força bo, i els interiors ben conservats.

Tot i que els interiors estan molt ben conservats, les parts més exposa­des com són façanes i cobertes, requerien d’una restauració que aturés la degradació d’estucs i ele­ments de pedra i revisés canals de coberta, lluernaris i teulada.

Restauració de la façana

La primera etapa només recull la restauració de la façana i la instal·lació d’una línia de vida a la molt inclinada coberta interior. En prime­ra instància es va consultar a uns estucadors de Mataró: Estucats Alsina, que van fer una anàlisi molt detallada de l’esgrafiat existent, fent les trepes sobre paper kraft per fer l’estergit posterior, amb tècniques pròpies de l’època.

Cal dir que val la pena consultar la pàgina de facebook d’aquesta empresa perquè s’aprecien treballs de molta qualitat que avalen quatre generacions d’estucadors i que han deixat sobre les façanes de Mataró i la comarca obres tan ben executa­des com interessants. Per raons que ara no venen al cas, l’estucat final es va encarregar a Estucos Oriol Gar­cía igualment, grans professionals d’aquesta tècnica i que han assolit amb èxit l’encàrrec.

La façana respira aires neogòtics, i recorda en molts aspectes a la Casa Amatller de Barcelona: en les finestres lobulades, el capcer central esglaonat que remata la façana, els treballs de pedra de Montjuich, les aplicacions ceràmiques i la forja de reixats i baranes. És una façana car­regada d’eclecticisme on es recullen estils medievals barrejats amb influ­ències nord-europees i mossàrabs. Eren moments de transformació en els que calia projectar una nova imatge mitjançant una arquitectu­ra moderna, que poses de manifets l’empenta recuparada de la societat catalana, prenent les arts i oficis com a base d’aquest estil nou, influït pels precedents europeus.

Els treballs en pedra són d’Eusebi Arnau qui fent al·legoria del món tèx­til disposa: La Filosa, -sobre la porta principal-, una noia que entre el fus i les balances està filant la llana, el gat que s’entreté juganer amb un cab­dell de llana, aranyes teixint la tera­nyina, papallones sortint del capoll de seda, una llebre amb un drap i fins i tot un mico vestit de frac que sim­bolitza aquell moment de ruptura i revisió científica que va significar la teoria de l’evolució darwiniana del XIX. Els tant interessants treballs de reixats i forja es deuen molt proba­blement al taller de Manuel Ballarín, el mateix que el de la Casa Amatller.

La façana respira aires neogò­tics, com sol passar amb les obres modernistes del primer temps, car­regades d’eclecticisme que recull estils medievals barrejats amb influ­ències nord-europees i mossàrabs.

Eren moments de transformació, en els quals es volia potenciar les arts i oficis d’aquest estil nou, influït pels precedents europeus. Cal destacar els importants treballs en pedra de Montjuïc de l’escultor Eusebi Arnau: La Filosa, –sobre la porta princi­pal–, una noia que entre el fus i les balances està filant la llana, símbol actual de la ciutat; el gat que s’entreté juganer amb un cabdell de llana, ara­nyes teixint la teranyina, papallones sortint del capoll de seda, una llebre amb un drap i fins i tot un mico vestit de frac que simbolitza aquell moment de ruptura i revisió científica que va significar la teoria de l’evolució darwi­niana del XIX.

La primera mirada fa recordar la Casa Amatller de Bar­celona, també obra de Puig i Cadafalch, en alguns dels seus elements com les finestres lobulades, el dentat que remata la tribuna central o els treballs en pedra, les apli­cacions ceràmiques i la forja de reixats i baranes, treball de Manuel Ballarín.

En començar les feines de restauració de la façana, Joan Fèlix Martínez es va trobar amb fàbriques esquerdades que calia cosir, amb peces metàl·liques encastades, que per oxidació, havien fet malbé la pedra i les fàbriques ceràmiques que les contenien. Els estucs esgrafiats de la façana principal estaven molt desgastats en les parts altes per l’erosió de la pluja, o desenganxats del suport base amb importants bufaments, deguts a vies d’aigua. Va haver-hi moments de nervis i de poc dormir, ens explica el tècnic, quan des del Centre de Restauració del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya es va dema­nar l’aturada de l’obra per tal de valorar si l’opció de refer tot l’estuc era la més adequada, o com a alternativa, era possible actuar des del vesant conservador mitjançant injeccions de resines en els intersticis de les clofes per preservar aquells estucs originals de l’any 1898 (quasi 120 anys).

Finalment, i de manera consensuada es va optar per la solució de repicar i refer de nou tot l’estuc de la façana; això sí, reproduint escrupolosament tot el dibuix original, així com els colors i la tècnica emprada a base de super­posició de capes de morters de calç pròpia dels estucs d’aquell temps. El resultat és molt satisfactori, garantit per la mà d’un professional de l’estuc, d’un artesà com els de l’època que, diria, garanteix 120 anys més de pro­tecció.

La Casa Coll i Regàs

El Modernisme és el corrent cultural europeu que marca la fi del segle XIX i l’inici del segle XX. Abasta totes les arts i, a la vega­da, representa també una manera de viure. Conegut a Europa com a Art Nouveau o Modern Style, a Catalunya coincideix amb la Renai­xença i és plenament assumit per la naixent burgesia industrial catalana que dibuixa de nou el país. En arqui­tectura, el Modernisme retroba l’ar­quitectura gòtica medieval, repre­sentativa dels moments de màxim esplendor de la història de Catalu­nya, i combina la gran tradició cons­tructiva catalana amb l’escultura, els oficis artístics i les arts aplicades, a més d’utilitzar el ferro com a nou element estructural. El simbolisme, els motius vegetals, l’asimetria i el moviment caracteritzen el disseny i la decoració.

El Modernisme a Mataró té el nom de l’arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch, protagonista de les prin­cipals actuacions arquitectòniques modernistes a la ciutat i de la major part dels actes cívics, culturals i polí­tiques del moment. És possible que, per tot això, Joaquim Coll i Regàs li encarregués el projecte de la seva casa, avui convertida en símbol de la ciutat.

Joaquim Coll i Regàs

Va néixer a Mataró l’any 1855. El seu pare i el seu avi Coll eren sas­tres. L’avi matern Feliciano Regàs era fabricant. Joaquim Coll i Regàs va continuar l’empresa del seu avi i dels seus oncles materns que, a la vegada, era successora de la creada a l’inici del segle XIX per l’enginyer Antoni Regàs i Borrell, qui va inven­tar una màquina de filar. L’empresa es va iniciar al carrer d’en Moles 9, després va passar a la plaça de Cuba, i més endavant es va traslla­dar a uns edificis de nova planta al carrer de la Mercè, actualment Camí Ral, a l’indret de l’avinguda Recoder, que també tenien un cós edificat al carrer de Churruca. La fàbrica Coll i Regàs tenia el nom comercial de Sobrino de Antonio Regàs.

L’any 1880, Joaquim Coll i Regàs es va casar a l’església de Sant Josep amb Magdalena Surià i Prats. El matrimoni va tenir sis fills. I va deci­dir de construir una casa familiar. Per això, l’any 1896 va comprar dues cases al carrer d’Argentona i immediatament edificà la seva de nova planta d’acord amb el projecte redactat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que quedà enllestida l’any 1898.

Instal·lada la família Coll a la nova casa, no tingué gaire sort. Primer morí la mare i Joaquim Coll es casà en segones núpcies amb Dolors Jaumandreu i Frigola. I molt aviat, l’any 1903, quedà afectat d’una malaltia mental que l’incapacità. Va morir a Barcelona l’any 1904.

La Casa Coll i Regàs del carrer d’Argentona

El 12 de maig de 1897 Pere Comas, paleta, veí de Mataró, va demanar permís a l’Ajuntament per renovar totalment les cases núm. 55 i 57 del carrer d’Argentona, les dues cases que Joaquim Coll i Regàs havia adquirit l’any anterior. Tot i el text de la sol·licitud de llicència, l’obra consistia en l’enderrocament de les dues cases existents i la construc­ció d’un edifici de nova planta, com s’aprecia expressament en els plà­nols del projecte que acompanyen la petició del permís d’obra.

Curiosament, aquests plànols del projecte són signats per l’arquitecte Antoni Gallissà (Barcelona, 1861- 1903). No es coneix el perquè, tot i que potser es podria relacionar amb el passat recent de Puig i Cada­falch com a arquitecte municipal de Mataró (1892-1896). Amb tot i això, l’autoria de Puig i Cadafalch com a projectista de l’obra ha estat sem­pre manifesta, i és confirmada en la monografia L’oeuvre de Puig i Cada­falch editada l’any 1904 a Barcelo­na, que inclou la totalitat de l’obra de l’arquitecte des de l’inici del seu treball fins a l’any 1904 ja esmentat.

El projecte inclou un edifici de qua­tre plantes, soterrani, planta baixa , primer pis i golfes, tot construït de bell nou. Els plànols del projecte comprenen la façana, un esquema de la secció i les plantes baixa i pis; no hi figuren ni la planta soterrani, ni la planta de les golfes. El planeja­ment seguia la tradició dels casals de la burgesia urbana de Mataró, i en aquest sentit és l’únic casal cons­truït a la ciutat en època modernista. La planta baixa era la planta noble. Un ampli vestíbul, obert a l’entra­da des del carrer, donava accés a la planta pis, en un àmbit il·luminat per una extensa claraboia . Després venien les zones de vida familiar, el menjador, la cuina i el dormitori principal, amb toilette o bany annex, dependències encarades a la faça­na posterior a través d’una gale­ria coberta, des de la qual, a través d’una gran terrassa, s’accedia al jardí, de dimensions considerables perquè les cases del carrer d’Argen­tona tenien, i encara tenen, els horts o patis més llargs de Mataró.

El vestíbul també comunicava amb un corredor de servei, que rebia llum a través d’un celobert i que arribava fins a la cuina. Des de la cuina, una escala comunicava amb la plan­ta soterrani, on cal pensar que hi havia situats els dormitoris del ser­vei domèstic, els magatzems i les dependències pròpies del servei de la casa, la calefacció, les carbone­res, les llenyeres…

Dormitoris amb bany

La planta pis era la planta dels dor­mitoris, dos dels quals tenien bany adjunt, i eren repartits a l’entorn de dues sales, una a la banda del carrer, que donava a la magnífica tribuna, i l’altra a la part posterior, on també hi havia una espaiosa terrassa. Les golfes es devien utilitzar com a zona de magatzem i possiblement d’es­tenedors. Des de les golfes s’acce­dia a la torre miranda o mirador, que permetia l’observació del mar i del terme, com a la majoria dels casals i cases mataronines.

El jardí era ordenat a l’entorn d’un estany central i a la part posterior, com a la majoria de les cases mata­ronines, hi havia el cobert amb els safarejos, que comunicava amb la cotxera, situada en unes cases del carrer d’Amàlia que també eren pro­pietat d’en Joaquim Coll i Regàs, en les quals hi havia, a més, l’estable de les cavalleries i molt possiblement l’habitatge del cotxer.

La casa es va construir amb estruc­tura tradicional, formada amb parets d’obra i forjats amb perfils de ferro, a excepció de la planta soter­rani que parcialment es va fer amb estructura metàl·lica. La teulada és suportada per encavallades de fusta, que li donen les característi­ques pendents que permeten for­mar el gran celobert central de la planta pis. Les bigues de la teulada són de fusta, probablement proce­dents de les cases antigues.

La façana i les escultures d’Eusebi Arnau

La façana del carrer, de ritme neo­gòtic, va incorporar la socolada, el portal, la gran tribuna de la planta pis i tots els finestrals amb pedra de Montjuïc, esculturada per Euse­bi Arnau (Barcelona 1864-1934), amic i col·laborador constant de Puig i Cadafalch. La filosa que coro­na i completa el portal d’entrada és avui símbol de la ciutat de Mataró. La façana es va acabar amb esgra­fiats i aplacats de rajoles decorades, que ressalten sobretot en el gran frontó sobre la tribuna. Un ràfec a la catalana remata l’edifici. Les reixes dels finestrals de la planta baixa, possiblement obrades a Barcelona, als tallers de Manuel Ballarin, col·laborador habitual de l’arquitecte, incorporen peces característiques de la maquinària del gènere de punt.

Puig i Cadafalch cuidà especial­ment els acabats de la planta noble. Esgrafiats i aplacats de ceràmica s’alternen harmoniosament en la decoració de les parets i en alguns trams dels sostres. L’escala princi­pal és feta de marbre en les esteses, que són complementades amb peces ceràmiques en les alçades. El gran vestíbul que dóna accés a l’escala s’amplia visualment amb la incorporació, a cada banda, de columnes de marbre, amb capitells decorats amb motius vegetals, que suporten falsos arcs escalonats, repetits més d’una vegada a l’edifici. La barana de l’escala, de ferro forjat, incorpora elements modernistes.

Els esgrafiats del vestíbul de l’esca­la incorporen a una banda un vai­xell, possible expressió del comerç, i a l’altra la roda dentada símbol de la indústria. Els paviments són de mosaic hidràulic, possiblement fet per la casa Escofet de Barcelona. Al despatx hi destaca la llar de foc, decorada amb esgrafiats i rajoles decorades. Al vestíbul del menjador, el rentamans de marbre presideix i dóna contingut a l’estança. Els esgrafiats de les parets del menja­dor representen ànecs, oques i cigo­nyes sobre una línia d’aigua, repre­sentativa d’un estany. A la planta pis, a excepció de la caixa d’escala, els acabats són més senzills, parets i sostres pintats i paviments de mosaic hidràulic. La fusteria, de dis­seny modernista, incorpora vidres emplomats i, en la pantà baixa, es complementa amb aplacats cerà­mics.

La casa d’un fabricant tèxtil

Puig i Cadafalch era molt consci­ent que construïa una casa per a un fabricant tèxtil. Per això, a tot arreu, en esgrafiats, vidres emplomats i rajoles, hi introdueix com a emble­ma una flor, que cal suposar és la flor del cotó, i la roda dentada de la maquinària tèxtil. Seran la simbolo­gia heràldica de la casa, expressada gràficament en l’arbre genealògic de la llar de foc, conjuntament amb les inicials JCR. Les inicials JC i l’es­cut de Catalunya són també en les rajoles que contornegen la pica de la galeria.

Això a part, dues llegendes escrites en rajola decorades, totes dues par­tides en dos trams, una a la façana del carrer i l’altra al vestíbul de l’es­cala de la planta pis, resumeixen la filosofia de l’edifici. A la façana es llegeix Molt bo és viatjar – millor a casa estar. Aquí cal dir que Joaquim Coll i Regàs viatjava contínuament a Espanya i a Europa. I a l’accés de l’escala del pis es pot llegir La casa que es treballa – no hi falta gra ni palla, precisament en la zona que és també l’accés al menjador.

El mestre d’obres i la construcció de l’edifici

Pere Comas, paleta o mestre d’obres, veí de Mataró, va demanar la llicència d’obres a l’Ajuntament de la ciutat. Però no tenim cap altra dada sobre la construcció de l’edi­fici, tot i que es pot pressuposar que la feren paletes mataronins. També és possible que la part d’es­tructura metàl·lica hagués anat a càrrec d’operaris de Mataró, ja que a l’època a la ciutat hi havia empre­ses metal·lúrgiques amb capaci­tat per fer-la. Però els treballs de pedra natural, els acabats interiors i sobretot els esgrafiats els devien fer les empreses barcelonines que a l’època treballaven habitualment amb Puig i Cadafalch.

Hi ha constància que Puig i Cada­falch dissenyà mobiliari. Fins i tot les finestres de la façana de planta pis del carrer d’Argentona disposaven de gelosies, elements típicament mataronins. Però dissortadament no s’han conservat ni el mobiliari, ni les gelosies. A l’entorn de 1910 es produí una modificació de la planta pis, cal suposar sense intervenció de Puig i Cadafalch. S’unificà la sala de la tribuna amb el dormitori annex i es formà un únic espai que incor­pora un cel ras amb decoració d’estil imperi.

Actualment, gràcies a les restaura­cions fetes durant els anys setanta del passat segle, tant la planta baixa, com la planta pis, són en bon estat de conservació i manteniment. Però a la mateixa època que es van suprimir la cuina i els banys, es van formar els actuals nuclis de serveis sanitaris, i es van eliminar diverses divisions de la planta pis. També es van fer desaparèixer la pràctica totalitat de les separacions de la planta soterrani per tal d’aconseguir uns espais més lliures. L’any 1987, en l’espai del jardí, s’hi va construir l’edifici del club de jubilats Jaume Terrades i Company. L’actual mobi­liari i les lluminàries, amb alguna excepció, no són originals.

Avui, la casa és propietat de la Fun­dació Iluro.