L'Informatiu aparellador arquitecte tècnic arquitectura Caateeb carrera professional despatxos professionals Especialització professional exercici professional futur Grup TBA honoraris Professió

El futur de la professió

Quin camí ha de seguir la professió per tal d'afrontar els reptes de futur? Amb aquests interrogrants s'organitzà al Col·legi una taula rodona de debat per reflexionar i abordar els desafiaments i dubtes d'una professió en constant transformació.

Escrit per Maite Baratech - 25 d’abril de 2018

Quin camí ha de seguir la professió per tal d’afrontar els reptes de futur? Com han de ser els despatxos dels tècnics del futur? Amb aquests interrogants s’organitzà al Col·legi, a final de març, una taula rodona de debat amb què es volia reflexionar i abordar els desafiaments i dubtes d’una professió en constant transformació i que, tots ho sabem, canviarà encara més en els pròxims anys. Per aquest motiu es van convidar vuit professionals a posar veu a uns neguits més o menys generalitzats, però també a punts de vista diversos que responen a diferents moments professionals i geogràfics.

En començar, tots coincidien que en la professió “no hi ha més remei que anar cap a una estructura professionalitzada i més forta, única manera de superar els cicles d’expansió i retracció del sector i de mantenir el seu coneixement i expertise”, en paraules de l’arquitecte tècnic, project manager de Tècnics G3 i vicepresident segon del Col·legi, Josep Maria Forteza.

Seguint el fil, l’enginyer de camins i quantity surveyor de Castiel Colin Finlayson va matisar que això dependrà també del tipus de feina que es faci. I tot i haver feines que requereixin del professional autònom, “com a clients privats petits, particulars, la tendència és de treballar en equip, uns equips cada cop més grans i especialitzats”.

Mentalitat de botiguer amb estructura de multinacional

Continuant amb els matisos, l’arquitecte tècnic en exercici liberal a la consultoria CBA, Josep Camps, va dir que “dependrà de l’estructura que vulguis per a la teva empresa” perquè “si vols ser un professional autònom segurament tindràs el teu mercat”. Aquest mercat però, serà molt acotat, i afegí: “el mateix mercat t’empeny a crear aliances” com les Unions Temporals d’Empresa (UTES) “a què t’obliguen les pròpies pliques per treballar en contractes no excessivament grans”, i que deixen fora els despatxos aïllats. Per això “has de tenir mentalitat de botiguer però amb estructura de multinacional gairebé”, es a dir, capacitat de sumar-se a estructures, no sempre UTES.

Per la seva banda, l’arquitecte tècnic d’Aquidos Oriol Marín resumia l’actual panorama: “el mercat ha canviat molt, amb nous inversors, nous requeriments, despatxos que hem hagut de marxar fora…” i una mentalitat que, parafrasejant a Josep Camps, “ha de ser de botiguer, en el sentit que tots tenim un negoci i volem la màxima rendibilitat, però amb un mercat que ens obliga a ser multidisciplinaris”, amb petits encàrrecs particulars que han de ser compatibles amb els de les multinacionals.

Més contundent es va mostrar l’arquitecte tècnic i facility manager del Grup TBA, Albert Pons, per al qual “la figura del llop solitari desapareixerà” i “el futur de la professió passa per l’especialista”. Ell mateix, va dir, n’és un exemple, i apel·là a les aliances, que “seran sí o sí” fins i tot per atendre els clients petits, en un escenari de menys costos que obligaran a treballar per volum. L’arquitecta tècnica de Batlle & Roig, Diana Calicó, viu des del principi de la seva trajectòria en aquest context de multidisciplinarietat: “tot i ser petits al principi sempre hem tocat moltes tecles i això és el que ens ha permès aguantar la crisi”. Amb la caiguda de la contractació pública, que va arrossegar les empreses que treballaven pel sector públic, l’empresa ha treballat força “en feines de planejament, d’avantprojecte i estudis, amb la qual cosa vam poder tirar endavant”.

Especialització segons el tipus de client

En altres casos, l’especialització ha vingut de la mà dels clients estrangers: “ens han demanat noves figures, poc tractades aquí i ens hem especialitzat en funció del client que ens ha vingut”, explicava l’arquitecta tècnica i coordinadora de seguretat i salut d’SGSTecnos, Natàlia Crespo. Els encàrrecs de grups estrangers ens han dut “a especialitzar-nos en un tipus molt concret de client, el de retail, que necessita que en dues setmanes puguis enderrocar, muntar i acabar una botiga, inclòs mobiliari i roba, un client estil low-cost on la teva coordinació és a anys llum d’allò a què estàvem acostumats, i amb uns protocols molt marcats i estrictes”, on cada dia de venda perdut és un trasbals per al seu compte de resultats.

Josep Camps: si vols que t’encarreguin feina no és per la teva titulació sinó per la teva competència”

“Aquest tipus de client és molt més exigent”, apuntava l’arquitecte tècnic de Kommo/Design Studio, Alejandro Soldevila. “Tenen la normativa molt més en compte”, rematà Calicó, “però amb un ritme de treball al qual no estem habituats”, advertia Crespo. L’exigència és un dels factors que va remarcar Soldevila del nou client estranger, per al qual el seu despatx gestiona llicències d’obra, llicències d’activitats i altres tràmits per poder obrir. En el seu cas, no obstant, treballa per a un tipus de client més petit i ha detectat que el seu nivell d’exigència “ara és molt més alt” que temps enrere “perquè està copiant el que veu dels germans grans, perquè necessita facturar i vendre”. També és cert, va dir, que en altres aspectes, que per a tu poden ser fonamentals, és molt poc exigent, com el reforç d’una estructura, per exemple.

La relació amb l’Administració

Josep M. Forteza, Natàlia Crespo, Colin Finlayson i Alejandro Soldevila, ponents de la trobada — Josep M. Forteza, Natàlia Crespo, Colin Finlayson i Alejandro Soldevila

Un altre tipus de client que està aterrant a casa nostra juntament amb les cadenes de retail és el dels fons de capital, que compren pisos per a reformar, “que no tenen un timing tan accelerat”, segons Crespo, i que saben el cost i temps dels projectes. En aquest sentit, Pons considera que al client “se l’ha de formar”, referint-se explícitament a l’Administració, que comença a entendre la feina del facility manager “després de sis anys de picar pedra”, per la qual cosa els professionals han d’explicar com es fan i com funcionen les coses.

Molt han canviat les coses en aquests últims anys. Després d’una etapa que qualificà de “seguidisme dels arquitectes”, un salt important va ser, segons Josep Camps, el que es produí quan l’Administració pública va començar a licitar per separat les direccions d’execucions d’obra. I en l’actualitat, “si vols que t’encarreguin feina no és per la teva titulació sinó per la teva competència”. I afegí: “Jo vull que em vinguin a buscar pels meus serveis, perquè en la meva societat hi ha gent capacitada”, fins i tot per auditar projectes de tercers, i aquesta creu que és la següent fase en l’evolució dels despatxos professionals. “Jo entenc el despatx com una consultoria”, afirma Camps. “Vens serveis però amb una qualitat molt determinada” afegí Pons.

Valor afegit diferencial

De fet, aquesta és la tendència que ara arriba a casa nostra però que ja està consolidada en altres països del nostre entorn, “on no cal que diguis que ets arquitecte tècnic perquè és una figura que no existeix”, recorda Calicó. Redundant en la mateixa idea, Oriol Marín va dir: “al final el que et compren és saber d’on vens, què has fet i les teves capacitats per gestionar processos”, mentre que Josep Camps considera una pèrdua d’energia discutir, aquí, com ens diem.

Cal, doncs, poder aportar un valor afegit diferencial “de la resta de la competència que el client té sobre la taula”, segons assenyalà Crespo, cosa que fa que la seva empresa tingui un departament d’innovació “que es dedica senzillament a pensar què podem fer bé. La innovació és bàsica, podem fer el mateix que la resta però amb un servei diferent i complint les mateixes, o més, expectatives dels clients”. Aquesta visió, comuna a tots els de la taula, es va començar a gestar durant la crisi, en uns moments “en què no estàvem acostumats a vendre’ns, a fer currículums i presentacions”, concreta Marín. Hi havia feina per a tothom…

Honoraris professionals

Un tema que no podia faltar al debat, que Forteza es va atrevir a suggerir i que va generar moltes mostres d’indignació i preocupació compartida, és el dels honoraris professionals: “és un sector molt descompensat, amb molta gent al carrer, hi ha un excés de mà d’obra disposada a fer la feina per molt menys del que val”, la qual cosa, continuava Forteza, “fa que promotors i administracions se n’aprofitin, amb preus rebentats” i desvirtua la feina que es pugui fer des d’un despatx, sigui el despatx que sigui, amb marges petits i uns salaris ridículs. “Avui cobro la meitat del que cobrava el 2006, i treballo per aquest preu o no ho faig”, denuncià Forteza.

Colin Finlayson: “si no hi ha proposta de valor, el client no ho pagarà”

Per continuar, va lamentar que les empreses han de convèncer amb promeses de futur els professionals amb talent perquè acceptin uns salaris baixos. El risc, aleshores, és la fugida d’aquest talent quan rep millors ofertes, per exemple, d’una promotora. Segons el vicepresident del Col·legi, és un fenomen que no es repeteix a la indústria amb els enginyers, amb sous molt més alts. “De cada 20 ofertes a què em presento, en 18 vaig al doble que la resta”, exposà indignat.

Així les coses, “el futur on és?”, es preguntà Josep Camps després de valorar el retrocés viscut pels professionals en reconeixement i honoraris. No ha passat el mateix amb la responsabilitat, que no ha deixat de créixer. Encara que sigui difícil capgirar aquesta precarietat, Natàlia Crespo opina que “la clau està en educar el client”. Ella ha viscut, i viu, en el camp de les coordinacions de seguretat, “que estan molt mal pagades” i de vegades no arriben a cobrir costos. L’Administració, va dir, és la primera que ofereix unes condicions molt baixes. “Nosaltres intentem cobrir despeses” i en ocasions han renunciat a projectes. “Hem de saber dir que no, perquè la responsabilitat que tenim, fins i tot penal, no ens l’acabem.”

“El problema que tenim és que el mercat, sobredimensionat, s’ha omplert de franctiradors i de clients encarregadors molt poc professionals, que no donen valor a la nostra feina”, va insistir Josep Maria Forteza. Ara bé, Finlayson creu que els clients no donen valor a funcions tradicionals de l’arquitecte tècnic. En canvi, són més ben valorades les que provenen, per exemple, del client internacional i la inversió forana “que potser educaran el sector”. “Si no hi ha proposta de valor, el client no ho pagarà”, continuà l’enginyer.

Diana Calicó opina que “la col·laboració amb altres professionals del sector ha existit sempre, però ara es busca una relació més constant per generar equip”

Canvi de mentalitat

Albert Pons, Diana Calicó, Josep Camps i Oriol Marín, ponents — Albert Pons, Diana Calicó, Josep Camps i Oriol Marín

Malgrat la foscor del panorama, Soldevila va oferir una mica de llum al final del túnel. Al seu parer, de la mateixa manera que, com a contraposició al món low cost estan proliferant empreses i negocis de quilòmetre zero, gairebé artesanals, que treballen a mida del client i són acceptats gràcies a la pedagogia de fa anys, els aparelladors haurien d’alinear-se i “saber explicar que el nostre servei és durador, diferent, de qualitat, i la qualitat té un preu”. Hem de ser els primers a explicar, va dir Soldevila “que fem un vestit a mida, hem de saber donar valor a la feina nosaltres mateixos”. Aquesta pedagogia, difícil en el cas del client particular, ha de ser possible en el cas de grans empreses i administracions. No comparteix aquesta idea l’Albert Pons: “al client no el canviarem” després d’acceptar, segurament per necessitat, unes condicions que no hauríem d’haver acceptat.

Quant a la col·laboració amb altres professionals del sector, Calicó va dir que “la col·laboració ha existit sempre, però ara es busca una relació més constant per generar equip”. “En el nostre cas, prosseguí, sempre ha estat positiva i hem tingut una bona relació”. Aquesta relació ha de ser bona amb l’arquitecte, amb l’enginyer… i amb la constructora, remarcà Calicó, “a qui tradicionalment hem vist com a l’enemic” perquè nosaltres treballàvem buscant la millor qualitat i la constructora perseguia la rendibilitat. Creu Calicó que s’ha de saber valorar la feina de la constructora i que el sentiment d’equip també l’incorpori, cosa que redundaria en una reducció de problemes durant la construcció.

Calicó opina que: “la col·laboració amb altres professionals del sector ha existit sempre, però ara es busca una relació més constant per generar equip”

Oriol Marín està d’acord que cal que els diferents agents treballin plegats “des del minut u”, com ja es comença a fer amb el conjunt d’industrials, tot i que “al darrere hi ha d’haver un client que ho entengui”.

Especialitzats o generalistes?

En el que no es va arribar a acord és a definir si el despatx del futur ha de comptar amb professionals especialitzats o bé formats amb esperit generalista. Albert Pons defensava “l’especialització de la professió” i empreses amb equips pluridisciplinaris o bé amb xarxes de relacions amb despatxos experts en diferents disciplines (geotèrmia, instal·lacions, paisatgisme, interiorisme…). I seran despatxos grans, deia Forteza, d’acord amb el que succeeix fora, “amb grans estructures, amb departaments formats per especialistes de cada branca i amb oficines més petites, especialitzades que, pel tipus de client, es relacionen plegats per a feines concretes”.

Es tornava, d’aquesta manera, a l’evidència de la competència per sobre de la titulació, “i els nostres titulats han de pensar a especialitzar-se” .

Per la seva banda, Calicó advertia del fet que “si t’especialitzes t’arrisques que si no hi ha feina de la teva especialitat no pots treballar” i apostava per despatxos on “al marge de ser especialistes, hem de saber una mica de tot, amb capacitat de mobilitat”, una filosofia compartida per Oriol Marín i rebutjada per Natàlia Crespo i Josep M. Forteza “perquè per a mi va en detriment de la qualitat del servei”.

En aquesta especialització, que és el futur, Soldevila veu un altre risc, “el perill que el col·lectiu desaparegui”, es dilueixi i es passi a formar part d’una associació petita de l’especialització corresponent.

Per a Oriol Marín, “hem passat de treballar en l’ofici de la construcció a fer-ho en el negoci de la construcció”, on el que es persegueix és el màxim benefici. Va ser un moment de polèmica i contrastos, amb els pros i contres dels despatxos altament especialitzats i aquells més generalistes. En aquest sentit, Colin Finlayson afegí un altre punt a la reflexió: “l’empresa gran pot tenir especialització, l’empresa petita no, i potser l’especialització està en la demanda”.

Amb independència d’apostar per l’especialització o per una concepció generalista, Josep Camps va destacar la capacitat de l’aparellador “de cohesionar en una obra tots els agents que hi participen. El nostre ADN és que sabem relacionar-nos, perquè ens hi hem vist obligats, amb el barret que ens toqui portar, això tant se val”.

Albert Pons defensava “l’especialització de la professió” i empreses amb equips pluridisciplinaris o bé amb xarxes de relacions amb despatxos experts

Evolució a diferents velocitats

I en la part final del debat, un advertiment: no és el mateix treballar en entorns urbans internacionals, amb grans projectes, estructures grans i clients multinacionals, que en un entorn comarcal, amb clients i projectes petits, que estan en una fase diferent de la construcció. “Quin percentatge d’intervencions professionals necessita tot això de què hem parlat?”, es preguntà Marín, referint-se a especialistes de nivell internacional en ascensors o en façanes, per exemple, i recordà que “a les delegacions, i a la mateixa Barcelona, la realitat és ben diferent, la professió no és només Hollywood”.

En conclusió, “hi haurà dues velocitats, o tres, o quatre, i hem de saber donar resposta a aquestes diferents velocitats d’evolució”. En el tinter, i com a proposta per a futurs debats, van quedar temes com la certificació professional, el baix nombre d’inscripcions als estudis d’arquitectura tècnica i els perjudicials canvis de nom que ha patit la professió en les últimes dècades, entre d’altres.

Maite Baratech

És periodista

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Automoció elèctrica Caateeb connexions energia infraestructures Institut Català d'Energia medi ambient Professió recàrrega sostenibilitat Subministrament elèctric Tesla vehicle elèctric

Infraestructura de recàrrega de vehicle elèctric

Els tècnics de capçalera poden trobar-se amb la necessitat d’assessorar sobre tipus d’infraestructures de recàrrega de vehicle elèctric en habitatges. En aquest article repassem les possibilitats i passos a seguir per a la seva execució.

Escrit per Jordi Marrot, director de l'Àrea Tècnica del Cateb - 23 d’abril de 2018

Els tècnics de capçalera es poden trobar amb la necessitat d’haver d’assessorar algun veí o comunitat de propietaris sobre quin tipus d’infraestructura de recàrrega de vehicle elèctric s’ha d’instal·lar en el seu edifici o habitatge unifamiliar. En aquest article fem un repàs dels tipus o possibilitats que hi ha i els passos a seguir per a la seva execució.

L’electromobilitat

Els vehicles elèctrics (turismes, motocicletes, furgonetes, camions) no deixen de créixer a tot el món i s’estan convertint en la principal alternativa tecnològica als vehicles de combustió interna. Aquest creixement està motivat principalment per una consciència mediambiental dels consumidors, pels incentius públics i per les prohibicions de circulació als vehicles amb combustible dièsel que s’estan portant a terme per part d’algunes administracions que volen millorar la qualitat de l’aire i la salut de les persones.

A partir del mes de gener del 2020 estarà limitada la circulació de vehícles més contaminants en la zona de baixes emissions de l’àmbit de les rondes de Barcelona i a partir del 2025 es prohibirà permanentment la circulació de vehícles sense el distintiu ambiental de la DGT en els municipis que integren l’Àrea Metropolitana. Aquesta restricció ja s’està aplicant des de l’1 de desembre de 2017, en els dies amb episodis de contaminació alta. Ja fa anys que s’aplica en alguns països europeus i on han anat fins i tot més lluny, prohibint el vehicle dièsel i de gasolina per a l’any 2025 i en altres països per a l’any 2040. Aquest països són: Noruega, Holanda, Àustria, Eslovènia, Escòcia, França i Regne Unit. Amb aquesta perspectiva s’han fet previsions que assenyalen que per al 2040 els vehicles elèctrics representaran el 35% de les vendes de vehicles a tot el món, amb un creixement 10 vegades més ràpid que el del vehicle convencional. Actualment ja representen el 10% de la totalitat del parc d’automòbils a Noruega i en el nostre país ja s’ha arribat als 2 milions de vehicles circulant, dels quals 60.888 vehicles ho fan a la ciutat de Barcelona.

El 2040 els vehicles elèctrics representaran el 35% de les vendes de vehicles a tot el món

En aquest sentit, la Presidència i el Parlament Europeu van acordar, el passat 19 de desembre de 2017, revisar la Directiva 2010/31/UE sobre eficiència energètica. Aquesta revisió ha estat confirmada el dia 31 de gener del 2018 pels representants permanents en la UE. Entre altres coses estableix com a novetat que es promourà l’electromobilitat mitjançant els requisits mínims que han de reunir els edificis amb més de deu places d’aparcament amb vista a introduir punts de recàrrega per als vehicles elèctrics. També es requerirà en els edificis no residencials nous i els subjectes a reformes d’importància, la instal·lació d’almenys un punt de recàrrega per cada cinc places d’aparcament. Els Estats membres hauran d’establir els requisits per a la instal·lació d’un nombre mínim de punts de recàrrega a tots els edificis no residencials amb més de vint places d’aparcament per al 2025.

Implementació de l’automoció elèctrica a Catalunya

Pel que fa als incentius, a Catalunya el vehicle elèctric obté actualment la gratuïtat de l’impost de matriculació i descomptes en l’impost municipal de vehicles de tracció mecànica que depenent del municipi pot arribar fins al 75%. A més a més, els peatges són gratuïts a les autopistes de la Generalitat de Catalunya (ecoviaT) i els aparcaments públics municipals disposen de tarifes reduïdes.

En tot cas, la implementació de l’automoció elèctrica està condicionada pel desenvolupament tecnològic d’aquests vehicles i la creació d’una xarxa de punts de recàrrega de forma territorialitzada. Aquesta xarxa de recàrrega requereix almenys d’un punt exclusiu i vinculat al vehicle, on es fan les recàrregues habituals i que generalment es realitza en habitatges, hotels, apartaments (en horari nocturn) i llocs de treball en aparcaments d’empreses (horari diürn). Aquests punts de recàrrega vinculats al vehicle es complementen amb una infraestructura de recàrrega pública de suport i que s’ha d’ubicar en la via pública, aparcaments públics, centres comercials, etc… El conjunt d’ambdues infraestructures aporten seguretat i contribueix a millorar l’autonomia dels vehicles elèctrics pel territori en els desplaçaments urbans i interurbans.

El model de tinença dels vehicles també està canviant més a la mobilitat dels usuaris (servei) que a la propietat (tinença). En tot cas i mentre el model continuï associat a la propietat caldrà disposar de punts de recàrrega vinculats en els aparcaments privatius.

En aquest article s’aplega informació de les diferents possibilitats que hi ha per a poder assessorar i prendre decisions en la gestió, implantació i execució de la infraestructura vinculada del punt de recàrrega del vehicle elèctric.

Instrucció tècnica

La instal·lació és obligatòria des del juny de 2015 per als edificis nous

Des del mes de juny del 2015, tots els edificis o estacionaments de nova construcció que s’executen a l’Estat Espanyol han d’incloure la instal·lació elèctrica específica per a la recàrrega dels vehicles elèctrics, executada d’acord amb el que estableix la Instrucció Tècnica ITC-BT-52, en els aparcaments o estacionaments col·lectius en edificis de règim de propietat horitzontal. Aquesta instal·lació s’ha d’executar amb una conducció principal per zones comunitàries (mitjançant, tubs, canals, safates, etc.), de manera que es possibiliti la realització de derivacions fins a les estacions de recàrrega ubicada a les places d’aparcament, (apartat 3.2 de la ITC- BT-52).

També es obligatori en un % de places d’aparcaments o estacionaments de flotes privades, cooperatives o empreses, oficines, dipòsits municipals de vehicles, etc… Tot i que aquesta obligació afecta als edificis d’obra nova, és evident que si es vol desplegar el vehicle elèctric també caldrà ampliar aquests tipus d’infraestructura als edificis existents, essent la Instrucció Tècnica ITC-BT-52 la norma tècnica de referència a seguir. És per tot això que cal que els tècnics de capçalera coneguin aquesta normativa, els components bàsics de la infraestructura, les passes administratives a seguir en cada cas i els possibles ajuts públics per a la seva implantació. D’aquesta forma podran assessorar als seus clients sobre la millor opció, albirant-se per altra banda, com una bona oportunitat i model de negoci per al propi sector de la rehabilitació.

Tipus d’infraestructura

En el cas de punts de recàrrega vinculats, es poden distingir dos tipus d’infraestructura, que són:

Punt de recàrrega vinculat simple senzill i econòmic (amb caixa instal·lada a la paret).
Punt de recàrrega vinculat, robust i exclusiu per al vehicle elèctric (tipus Wallbox amb mànega específica).

Punt de recàrrega vinculat simple senzill i econòmic sense mànega

Pel que fa als aparcaments cal distingir dos possibilitats diferents:

Aparcament amb un únic titular, generalment associat a un habitatge unifamiliar o que formant part d’una comunitat està independitzat mitjançant una instal·lació pròpia (exemple un “box” en un pàrquing comunitari d’un edifici d’habitatges unifamiliars alineats o en filera).
Aparcament amb més d’un titular (edifici plurifamiliar en règim de propietat col·lectiva).

Tipus d’infraestructura

Existeixen quatre opcions:

1. Subministrament elèctric existent individual aprofitant el comptador principal de l’habitatge.

Aquest tipus d’instal·lació implica la connexió del cablejat des de la plaça d’aparcament fins al comptador principal de l’habitatge. El comptador principal és el comptador oficial de la companyia subministradora per poder facturar el consum de la instal·lació. En aquests casos cal comprovar la potència elèctrica contractada en l’habitatge, estimar la suma de les potències reals necessàries per poder saber si el subministrament i l’ICPM podrà donar servei a un punt de recàrrega vinculat. El més simple requereix d’una potència de 3,3 kW amb una tensió de 220V i una intensitat de 16A. En el càlcul de simultaneïtat, cal tenir en compte que habitualment es fa la recàrrega del vehicle elèctric a la nit quan el consum en l’habitatge és mes baix.

Subministrament elèctric existent individual aprofitant el comptador particular de l’habitatge. Font: Quadern pràctic 9 ICAEN

2. Contractació d’un nou subministrament elèctric individual, mitjançant un nou comptador principal per a cada vehicle elèctric.

Aquest tipus d’instal·lació implica ubicar un nou comptador principal i per tant cal comprovar l’emplaçament on s’ha d’ubicar, les condicions normatives per aquest tipus de comptadors i les possibilitats tècniques per realitzar la connexió del cablejat des de la plaça d’aparcament fins al nou comptador.

Contractació d’un nou subministrament elèctric individual, mitjançant un nou comptador per a cada vehicle elèctric. Font: Quadern pràctic 9 ICAEN

3. Subministrament elèctric existent col·lectiu aprofitant el comptador principal elèctric del pàrquing comunitari.

Aquest tipus d’instal·lació implica la connexió del cablejat des de les places d’aparcament fins al comptador principal de l’aparcament i la instal·lació d’un comptador secundari en cada punt de recàrrega. Aquests comptadors secundaris estan destinats al control i gestió de la càrrega, i al repartiment o repercussió de les despeses quan existeixen altres consums a la mateixa instal·lació. Estan subjectes a la reglamentació de metrologia legal aplicable, però no ho està al reglament unificat de punts de mesura, que regula els sistemes de comptatge dels subministraments elèctrics a efectes de facturació dels subministraments.

Subministrament elèctric existent col·lectiu aprofitant el comptador elèctric del pàrquing comunitari. Font: Quadern pràctic 9 ICAEN

4. Contractació d’un nou subministrament elèctric col·lectiu per al pàrquing amb la finalitat de subministrar els punts de recàrrega.

Aquest tipus d’instal·lació implica ubicar un nou comptador per cada punt de recàrrega i per tant cal comprovar l’emplaçament on s’ha d’ubicar i la seva viabilitat tècnica per realitzar la connexió del cablejat des de les places d’aparcament fins als nous comptadors.

En l’apartat 6 de la ICT-BT52 s’especifiquen les proteccions necessàries que ha de disposar la instal·lació per a garantir la seguretat de les persones i de la instal·lació.

En qualsevol d’aquestes opcions i sempre que s’hagi d’instal·lar punts de recàrrega en aparcament amb més d’un titular (edifici plurifamiliar), ens veiem obligats a fer obres en elements comunitaris. Per facilitar els acords de la comunitat s’ha incorporat el punt de recàrrega en la Llei 5/2015, del 13 de maig, de modificació del llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya, relatiu als drets reals. Amb aquesta modificació les obres d’infraestructura del punt de recàrrega comunitaris es poden aprovar per majoria simple i en el cas d’instal·lacions individuals d’algun copropietari cal enviar a la presidència o a l’administració el projecte tècnic amb trenta dies d’antelació a l’inici de l’obra i la certificació tècnica corresponent una vegada finalitzada la instal·lació. Dins d’aquest termini la comunitat pot proposar una alternativa raonable i més adequada als seus interessos generals. Si la instal·lació alternativa no es fa efectiva en el termini de dos mesos, el propietari interessat pot executar la instal·lació que havia projectat inicialment.

Contractació d’un nou subministrament elèctric col·lectiu per al pàrquing amb la finalitat de subministrar els punts de recàrrega. Font: Quadern pràctic 9 ICAEN

Edificis amb aparcament col·lectiu en règim de propietat horitzontal

Article 553-25. Règim general d’adopció d’acords

1. Només es poden adoptar acords sobre els assumptes inclosos en l’ordre del dia.

2. S’adopten per majoria simple dels propietaris que han participat en cada votació, que ha de representar, alhora, la majoria simple del total de llurs quotes de participació, els acords que fan referència a:

L’execució de les obres necessàries per instal·lar infraestructures comunes o equips amb la finalitat de millorar l’eficiència energètica o hídrica dels immobles i la mobilitat dels usuaris, per connectar serveis de telecomunicacions de banda ampla o per individualitzar el mesurament dels consums d’aigua, gas o electricitat, o per la instal·lació general de punts de recàrrega per vehicles elèctrics, encara que l’acord comporti la modificació del títol de constitució i dels estatuts.

Article 553-36. Ús i gaudi dels elements privatius

3. Els propietaris que es proposin de fer obres en llur element privatiu ho han de comunicar prèviament a la presidència o a l’administració de la comunitat. Si l’obra comporta l’alteració d’elements comuns, cal l’acord de la junta de propietaris. En cas d’instal·lació d’un punt de recàrrega individual de vehicle elèctric, només cal enviar a la presidència o a l’administració el projecte tècnic amb trenta dies d’antelació a l’inici de l’obra i la certificació tècnica corresponent una vegada finalitzada la instal·lació. Dins d’aquest termini la comunitat pot proposar una alternativa raonable i més adequada als seus interessos generals. Si la instal·lació alternativa no es fa efectiva en el termini de dos mesos, el propietari interessat pot executar la instal·lació que havia projectat inicialment.

Llei 5/2015, del 13 de maig, de modificació del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals

Tipus de connexions

Els sistemes de connexió entre el vehicle elèctric i l’estació de recàrrega està format principalment per un cable d’alimentació, el qual depèn del tipus de vehicle elèctric, de l’estació de recàrrega o del mode de recàrrega.

Els cables d’alimentació poden ser:

Solidaris amb l’estació de recàrrega. En l’extrem del cable hi ha el connector que ha d’acoblar-se al vehicle elèctric. El connector depèn del vehicle elèctric.
Solidari al vehicle elèctric. En l’extrem del cable hi ha la clavilla que ha d’acoblar-se a la base de presa de corrent de l’estació de recàrrega. Existeixen diferents tipus de clavilles per connectar el vehicle elèctric d’acord amb el mode de recàrrega i la potencia a la qual es desitgi carregar el vehicle.
Desacoblable d’ambdós extrems. En un extrem hi ha un connector per acoblar-se al vehicle elèctric i en l’altre hi ha la clavilla per acoblar-se a la base de presa de corrent de l’estació de recàrrega. Cal tenir cable adequat d’acord amb el mode de recàrrega i la potència a la qual es desitgi carregar el vehicle.

D’acord amb la UNE-EN 61851-1, hi ha normalitzats 4 modes de càrrega conductiva per al vehicle elèctric, amb diferents característiques i funcions de la recàrrega, que estan definides per les característiques de l’estació de recàrrega i per la base de presa de corrent.

[table id=34 /]

El temps de recàrrega d’un vehicle elèctric depèn del nivell de càrrega de la bateria i de la potència elèctrica que el punt de recàrrega és capaç de proporcionar. Es pot estimar el temps aproximat de recàrrega per a uns vehicles patró que es poden veure en la taula adjunta en la qual es considera la seva càrrega total d’un vehicle elèctric amb una bateria amb capacitat de 20kW/h.

Tipus de connexions:

Tipus Schuko

El connector de càrrega convencional Schuko és un estàndard europeu per a la connexió d’aparells elèctrics en baixa tensió amb corrents monofàsics. Són els endolls habituals que trobem en els habitatges, i consten de dos pols principals (la fase i el neutre) i un contacte, per a la presa de terra.

Estan dissenyats per suportar intensitats de fins a 16A durant períodes curts de temps, de manera que si es fan servir carregadors portàtils o cables de recàrrega amb aquest connector i no es vol tenir problemes de sobreescalfament cal no passar de 10A, 12A o 13A com a molt.

Connector Tipus 1

És connector de càrrega semiràpida originari del Japó (on també s’anomena Yazaki) i s’adopta en els països asiàtics i americans, essent el connector que porten els vehicles elèctrics com el Nissan Leaf, Nissan ENV200, Opel Ampera, Mitsubishi Outlander, Mitsubishi iMiev, Peugeot iON, Citröen C-Zero, Renault Kangoo ZE (tipus 1), KIA SOUL EV, Ford Focus elèctric o el Toyota Prius Plug in.

La màxima intensitat a la qual pot operar és 32 A en baixa tensió monofàsica, el que permet una potència màxima de recàrrega de 11 kW.

Connector tipus 2

Aquest connector de càrrega ràpida és actualment el connector homologat com a estàndard Europeu, impulsat per l’associació Europea de Fabricants d’Automòbils (ACEA). Es coneix també com a connector “Mennekes”, que és el nom del primer fabricant d’aquest tipus de connectors. És un connector de corrent alterna que podem trobar en els models de cotxes elèctrics de fabricants europeus com: l’Audi A3 E-Tron, BMW i3, i8, Renault Zoe, Tesla Model S, Mercedes S500 plug-in, Porsche Panamera, Renault Kangoo ZE, VW Golf plug-in hybrid, VW I-up o Volvo V60 plug-in hybrid.

Disposa de 7 contactes, dos més que els disponibles en el connector Tipus 1, i corresponen a 3 contactes de fase (per a càrregues trifàsiques), un neutre, una presa de terra, i els dos contactes per establir comunicacions entre carregador i vehicle. Aquesta comunicació permet gestionar la recàrrega del vehicle en el moment que el cost de l’energia és més econòmic. En el cas d’estar connectat a un habitatge unifamiliar pot permetre utilitzar la bateria d’energia com a magatzem d’energia i aportar energia a l’habitatge quan aquest ho pugui requerir.

Connector tipus 3

Aquest connector de càrrega semiràpida va aparèixer l’any 2010, moment en el qual encara no s’havia realitzat una definició d’estàndards de connectivitat per a la recàrrega de vehicles elèctrics. Actualment està en desús, ja que a Europa s’han imposat els connectors estàndards homologats com a tipus 2 o Mennekes.

Connector CCS Combo 2

Connector Combo 2 que combina en un sol un connector de corrent altern i continu

Es tracta d’un enginyós connector combinat de càrrega ràpida que està compost per un connector de corrent alterna Tipus 2 (Mennekes) i un connector de corrent continu amb dos contactes. El connector Combo 2 permet carregar el vehicle en modes 2, 3 i 4 a través d’una sola presa, la qual cosa és la clau de l’èxit d’aquest connector. La potència màxima a la qual pot treballar en corrent altern és de 44 kW (63A a trifàsica 400V) i de fins a 100 kW en corrent continu, encara que actualment només es realitzen càrregues en corrent continu de 50 kW. Alguns fabricants europeus de vehicles elèctrics ja munten aquest connector en els seus vehicles: Audi, BMW, Porsche, Daimler i Volkswagen.

Connector CHAdeMO

Aquest connector de càrrega ràpida que va ser desenvolupat per una associació d’empreses japoneses entre les quals hi ha TEPCO (Tòquio Electric Power Company), Mitsubishi, Nissan, Toyota i Subaru. Es tracta d’un connector per realitzar recàrregues ràpides en corrent continu, dissenyat per suportar fins a 50 kW de potència i una intensitat de 125 Acc. La majoria de vehicles elèctrics japonesos disposen d’aquest connector per a possibilitar les recàrregues ràpides. Els models que munten aquest connector (a més del connector Tipus 1 per a les recàrregues lentes en corrent altern i baixa tensió de 230V) són Mitsubishi iMiev, Mitsubishi Outlander, Peugeot iON, Citröen C-Zero, KIA SOUL EV, Nissan Leaf i Nissan ENV200.

Connector TESLA

Finalment, hi hauria el connector de càrrega ràpida desenvolupat per l’empresa Tesla en corrent continu que pot ser utilitzat en els seus models o que també és compatible mitjançant adaptadors amb els CCS i CHAdeMO.

Documentació tècnica

Per a executar les obres d’instal·lació d’una infraestructura de punt de recàrrega cal elaborar una documentació tècnica que defineixi les característiques de la instal·lació. Aquesta documentació pot ser una memòria tècnica quan la potència de la instal·lació de recàrrega del vehicle elèctric és menor o igual a 50kW, i un projecte quan és superior. També es requereix un projecte quan la instal·lació és exterior i amb una potència major a 10 kW, i en totes aquelles que facin servir el mode de recàrrega 4.

La memòria tècnica de disseny es redacta amb l’objectiu de proporcionar les principals dades i característiques de disseny de la instal·lació. Aquesta memòria pot ser assumida per un instal·lador autoritzat per a la categoria de la instal·lació corresponent o per un tècnic competent. Si la instal·lació requereix projecte, cal que en l’execució hi hagi una direcció de l’obra assumida per un tècnic titulat competent.

Al finalitzar la instal·lació, i un cop fetes les verificacions pertinents, l’instal·lador autoritzat que ha executat la instal·lació ha d’emetre un certificat de la instal·lació en el qual s’ha de fer constar que s’ha realitzat de conformitat amb el que estableix el REBT i d’acord amb la documentació tècnica. El certificat, juntament amb la verificació tècnica i, si és el cas, el certificat de direcció d’obra i el d’inspecció inicial, s’ha de disposar a l’entitat certificadora o a l’oficina de registre corresponent de la Generalitat de Catalunya, amb la finalitat de registrar la instal·lació.

El manteniment preventiu d’aquest tipus d’instal·lacions s’ha de realitzar d’acord amb les característiques de cada instal·lació i l’ús que se’n faci. En el cas de què el punt de recàrrega permeti la revenda d’energia caldrà contractar un gestor de recàrrega. Aquests gestors poden oferir serveis integrals que inclouen la instal·lació, manteniment i el subministrament d’energia amb fórmules de pagament específiques mitjançant quotes fixes o tarifes planes.

Ajuts i subvencions

L’any passat, l’Institut Català d’Energia, ICAEN, va aprovar una convocatòria (Resolució EMC/270/2017, de 15 de febrer) per la concessió de subvencions per a la instal·lació d’infraestructures de recàrrega per a vehicle elèctrics a Catalunya (PIRVEC 2016-2019).

Aquesta convocatòria es va dotar amb 150.000 € per a instal·lació de punts privats de recàrrega vinculats anomenats (PdRV), que cobreixen un ajut màxim del 75% de les despeses subvencionables, amb un màxim de 1.000 € pel punt de recàrrega vinculat individual i 2.500 € en cas que es faci segons els esquemes d’instal·lació que impliquen una preinstal·lació que faciliti futurs punts de recàrrega al pàrquing comunitari.

El termini per a la sol·licitud es va iniciar el 23 de febrer de 2017 i va finalitzar el 22 de maig de 2017. Actualment no hi ha una convocatòria d’ajuts específics per aquest any 2018 tot i que es preveu que hi hagin convocatòries anuals d’ajuts de l’ICAEN per aquest tipus d’instal·lacions.

Procés per a la instal·lació d’un punt de recàrrega. (Quadern pràctic 9 ICaen)

Referències bibliogràfiques

Farran, A., Palacín, P., Amores, X., Morer, Ll., Castells, J., Escobar, M., … Ramirez, R. (2016). Instal·lació d’infraestructura de recàrrega del vehicle elèctric. Recuperat de ICAEN – GenCAT.

Mou-te en vehicle elèctric: Guia pràctica de la mobilitat elèctrica. (2013) Recuperat de CBAB.

Real decreto 1053/2014, de 12 de diciembre, por el que se aprueba una nueva Instrucción Técnica Complementaria (ITC) BT 52 «Instalaciones con fines especiales. Infraestructura para la recarga de vehículos eléctricos», del Reglamento electrotécnico para baja tensión, aprobado por Real Decreto 842/2002, de 2 de agosto, y se modifican otras instrucciones técnicas complementarias del mismo, BOE 313 § 107446 (2014).

Jordi Marrot, director de l'Àrea Tècnica del Cateb

Jordi Marrot és arquitecte tècnic, col·legiat núm. 8208 i director de l'Àrea Tècnica del Cateb.

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu arquitectura Caateeb Construcción Cultura Indoor skateparks Paisajes Urbanos Paisajismo skateparks Straddle3 Urbanismos

Paisajes urbanos sobre ruedas

Los skateparks nacieron a finales de los años 50 en las playas de California, como alternativa de los surfistas en los días sin olas. Se convirtieron pues, en skatesurfistas de cemento. El primer cambio importante fue cuando el skate salió de los skateparks y la misma ciudad se convirtió en escenario. Las últimas versiones de estos parques pretenden convertirse en un espacio deportivo, una plaza y un parque, todo al mismo tiempo.

Escrit per Cristina Arribas - 17 d’abril de 2018

Los skateparks nacieron a finales de los años 50 en las playas de California, como una alternativa de los surfistas en los días sin olas. Las piscinas vacías (en los Estados Unidos se fabricaban con las esquinas redondeadas para ahorrar agua) proporcionaban el efecto radical de las olas. Se dice que el skate tiene su origen en una sequía que sufrió Los Ángeles y que obligó a vaciar las piscinas. De este modo, ya entrados los años 70, los jóvenes de los Estados Unidos se convirtieron en skatesurfistas de cemento, haciendo surf, pero lejos de las playas.

Durante los años 80, skaters y surfistas se diferenciaban, al mismo tiempo que los materiales de los skates evolucionaban. En esta década empezaron a aparecer skateparks en todo el mundo, diseñados como una variación de las piscinas norteamericanas.

El primer cambio importante fue cuando el skate salió de los skateparks y la ciudad en sí misma se convirtió en escenario: el mobiliario urbano, las escaleras, las barandillas, los bordillos… eran los nuevos retos de los patinadores.

Skater y escultura en el Midtown, Nueva York

Entre los primeros skateparks en España encontramos el de Arenys de Munt (1978), uno de los mejores construidos y según se dice, el primero de España. En 2012 se hicieron obras de recuperación del parque. Su historia se remonta al año 1978, cuando el americano John McDonald, que veraneaba en Arenys de Munt, decidió ceder su terreno en la montaña para construir un skatepark como los que triunfaban en los Estados Unidos. Poco se podían imaginar el eco que todos esos hechos representaron. Esa cultura nacida pocos años antes en California, había cruzado definitivamente el océano y se había instalado en Cataluña, en un pequeño pueblo, ante el asombro de sus habitantes. A pesar de todo, el fenómeno del patín era algo que todavía no entraba en los planes de nadie.

Otros skateparks de aquellos primeros años fueron el de Segur de Calafell, de 1978, El Tramontana, en Santa Ponsa (Mallorca), de 1978, el Sindi, en el Parque Sindical de Madrid, construido por los propios skaters en el año 1980, o el del parque Wurzburg, en Salamanca, un parque con un skatepark, de 1986. La Cantera, en Guecho, del 1986, un skatepark de cemento al lado de la playa, fue precedente de varios skateparks en el País Vasco.

Desafiando el espacio planificado

La apropiación informal del espacio urbano tuvo lugar en las décadas de los 80-90. Barcelona ha sido siempre un referente internacional en el circuito skate mundial a pesar de no tener pistas específicas en ese momento: la época de las plazas duras en los años 80 convirtió a Barcelona en perfecta pista de patinaje, gracias al mobiliario duro y liso. Espacios como la Plaça dels Països Catalans en Sants, o la Plaça dels Àngels (MACBA), son a día de hoy todavía casos de éxito.

Se recogieron las condiciones de la ciudad y todo lo que aportan a la práctica de este deporte: escaleras, barandillas, jardineras, rejas, etc. Se abandonaron todos aquellos elementos que los skateparks tradicionales tenían como los half pipe, bowls, rampas, etc., que eran elementos bastante agresivos respecto al paisaje de la ciudad, y se tomaron los elementos de lo cotidiano, integrados en la ciudad.

Los nuevos skateparks que simulan fragmentos urbanos dentro de los espacios urbanos

En el nuevo milenio se creó un nuevo concepto de skatepark: se crea de modo artificial un recinto que presenta fragmentos de ciudades perfectas para la práctica del skate. Una caricatura de este concepto sería el ejemplo del skatepark Santa Lucía, en Vitoria. En él, se han utilizado elementos cotidianos de la ciudad para transformar el paisaje urbano. Pasos de peatón, cloacas y barreras de seguridad que se deforman y adaptan al uso de los skaters.

Imagen del Skatepark Santa Lucía en Vitoria

En la mayoría de las ciudades, y hasta hace no muchos años, los skateparks se construían en la periferia para evitar así posibles conflictos entre los patinadores con otros usuarios del espacio público. La integración de estas instalaciones en la ciudad solía ser inexistente, con una gran distancia de la ciudad consolidada y con una diferencia abismal en la forma respecto a los espacios públicos tradicionales.

Las últimas versiones de estos parques cambian esta dinámica para convertirse en una nueva alternativa contemporánea del espacio público. No son un espacio deportivo, ni una plaza, ni un parque, sino que intentan serlo todo a la vez y sobre todo, buscan encajar con continuidad en los espacios y entornos en los que se emplazan.

Estos nuevos espacios son nuevos puntos de encuentro que reúnen tanto a patinadores como a peatones, favoreciendo las relaciones de proximidad entre ellos y provocando que los conflictos se diluyan. Los usuarios ya no son solamente jóvenes o adultos que repescan su afición, también son niños que empiezan, padres que les acompañan, turistas (cómo no), transeúntes variados… fascinados por las inmensas posibilidades del streetstyle. Todos encuentran su sitio y se establecen relaciones de continuidad con el entorno.

Quizás no estamos hablando de skateparks sino de “paisajes para el skateboarding” amigables con el resto de la ciudadanía. Así pues, aparecen como parte indisociable del lugar, conectándose con los recorridos ya existentes e integrándose con la vegetación o mobiliarios del contexto; son espacios que continúan con el entorno. Se huye de la tipología de skateparks tradicionales, como los de los 80 y 90, que eran ajenos al paisaje urbano, módulos prefabricados que se colocaban en la periferia, plataformas de hormigón que nada tenían que ver con su entorno, obviando la relación con la ciudad.

Un inciso de nuevas tendencias: indoor skateparks sagrados

La tendencia de transformar por completo las iglesias que han quedado obsoletas y sin su uso inicial también ha dado como resultado la implantación de instalaciones deportivas en antiguos templos. De hecho, en muchos de los casos, las propias características morfológicas de estas edificaciones (techos altos, grandes luces y niveles a diferentes alturas), propician la posibilidad de desarrollar en ellas cierto tipo de deportes.

Holanda es uno de los países más representativos en este tipo de actuaciones, convirtiendo alguna de sus iglesias en gimnasios, o mejor todavía, transformando la antigua iglesia de San José en la localidad de Arnhem en un gran skatepark indoor.

Pero no es necesario ir tan lejos para contemplar este tipo de intervenciones. En la localidad asturiana de Llanera nos encontramos con la iglesia de Santa Bárbara, abandonada en los años 60. Lo que comenzó como un improvisado skatepark creado por un grupo de jóvenes para poder practicar en los días de lluvia, ha acabado convirtiéndose en un hito para los amantes de este deporte, y ha llamado incluso a un artista urbano de talla internacional como es Okuda San Miguel, que no ha perdido la oportunidad de plasmar su sello. El artista cántabro de estilo colorista y geométrico ha trasladado el lenguaje de los vitrales en las paredes y las bóvedas del templo.

La nueva hornada de skateparks

Vista aérea del Skatepark de Santa Lucía (Vitoria)

Como últimas representaciones de proyectos cercanos de skateparks ejecutados encontramos algunos ejemplos como los de la Mar Bella, Roquetes y Les Corts, un triplete construido coincidiendo con el festival X-Games de Barcelona. Todos ellos se desarrollan integrándose en el espacio público. Otros ejemplos en esta nueva línea serían el de Santa Coloma de Gramenet, Badalona, etc. Skate Ágora, en Badalona, consta de 4.683 m^2, de los cuales 1.250 m² están destinados íntegramente al skatepark. Se sitúa en el barrio de Canyadó, en un lugar privilegiado, junto a la playa. En cuanto a las barandillas del skatepark, todas han sido construidas en el Warehouse de California Skateparks, con los mejores acabados posibles. Además, se han pintado con una pintura especial Powercoating para poder soportar las condiciones climáticas de la costa.

Skatepark de la Mar Bella y Àgora en Badalona

El skatepark de la Mar Bella, en Poblenou, era un espacio preolímpico en el que ya había instalaciones más rudimentarias para patinar. El nuevo proyecto se ha adaptado al terreno y ha respetado los viejos caminos del Poblenou que llegaban al mar. En él, se crea una tipografía artificial, como un juego de olas y de dunas, que aprovecha el desnivel en bajada para potenciar el patinaje en dirección al mar. Se han plantado pinos y vegetación propia del clima para potenciar la zona como espacio de encuentro.

Así, los nuevos skateparks se han ubicado en barrios muy diferentes y se han diseñado de modo que no queden como un conjunto aislado, sino integrados en su entorno. No son solamente una zona deportiva, sino puntos de encuentro que reúnen tanto a patinadores como a peatones, que favorecen su relación y por lo tanto, rebajan el conflicto entre ellos.

Los nuevos skateparks se han convertido en una nueva tipología de espacio, un punto de encuentro y de referencia para generaciones y tipologías variadas, que respetan y revitaliza el sitio en el que se implantan, y generan nuevas y enriquecedoras dinámicas sociales y urbanas.

El skateboarding es una actividad individual, en grupo, para jóvenes, adultos, autóctonos, visitantes… Es, a su vez, un modo de mirar la ciudad de manera creativa y de acostumbrarse a mutar con el desarrollo urbano. Nuevas formas de ciudad conllevan nuevas aproximaciones por parte del skater y movimientos radicalmente diferentes.

Nuevas aportaciones y transformaciones están aún por descubrir. La visión del skater nos ha enseñado que las posibilidades son infinitas.

Mucho más que un skatepark

FICHA TÉCNICA

Nombre de la obra: Proyecto y construcción de parque y skatepark
Ubicación: Parque de Can Zam. Santa Coloma de Gramenet
Promotor: Ayuntamiento de Santa Coloma de Gramenet
Autor del proyecto: Straddle3
Colaboradores del proceso participativo, proyecto y obra: Erkuden Fernández (coordinació), Carla Boserman (relatogramas), Xavi Zampra, Óscar Osuna, Alberto Duran, Guille Gomez, Victor García, Uri Albareda, Alex Swift, Marc Hidalgo, Alex Navarro, André Ehrstein y Txiqui
Director de obra: David Juàrez Latimer-Knowles
Director de ejecución de obra: Pau Monasterio Valls
Coordinador de seguridad y salud: Pau Monasterio Valls
Constructor: Serxar SAU
Jefe de obra: Lluís Arumi Ricart
Fecha de finalización de la obra: octubre 2015

El proyecto (de Straddle3 + Sergi Arenas + Lur Paisajistak) nace de la demanda juvenil de un espacio adaptado a los deportes urbanos. Casi una década atrás, en 2007, los jóvenes de Santa Coloma de Gramenet reclamaron al ayuntamiento un espacio para patinar. El resultado fue un pequeño skatepark convencional ejecutado sobre el cubrimiento de la autovía B-20, que quedó en el extremo de la zona conocida como parque Europa, vecina de la zona deportiva de Can Zam. Este pequeño parque se resolvió con elementos prefabricados disponibles en el mercado y forma parte de una familia de instalaciones que se repiten, casi sin variaciones, en diversos municipios del territorio nacional. Poco tiempo después, se demostró que este parque era insuficiente para las aspiraciones de los practicantes locales de deportes urbanos, que empezaron a demandar zonas mayores y mejores para sus prácticas, poniendo énfasis en que ellos debían tomar parte en el diseño de principio a fin.

El solar, de forma triangular y con sobrado tamaño para acoger el programa, se encontraba de forma residual entre diferentes instalaciones deportivas de la gran área pública de Can Zam, que es desde hace años el pulmón verde de la zona y una de las formas en que el municipio se relaciona con la ribera del Besòs. El solar se encontraba fundamentalmente baldío, con excepción de una zona poblada por olmos en su parte sur y algunos brotes de vegetación espontánea.

El Ayuntamiento de Santa Coloma de Gramenet, con el apoyo del Área Metropolitana de Barcelona, contactó con Straddle3 para dar respuesta a las reivindicaciones de los jóvenes. Y Straddle3 decidió iniciar un proceso participativo consistente en sesiones de trabajo bisemanales en un equipamiento público e incorporó al patinador Sergi Arenas y al equipo de Lur Paisajistak en el equipo.

Dinámica de trabajo

En estas sesiones se establece un único marco de prioridades, que desemboca en un plan de usos para el parque que debe resolverse en distintas fases debido a las limitaciones presupuestarias.

En reuniones con las administraciones implicadas se desarrolla una metodología que va más allá de los supuestos originales del proyecto o del propio concepto de participación ciudadana. Se acuerda prolongar la participación en el desarrollo del plan de usos y del diseño para llevarla a la propia construcción del parque. Se establece así una dinámica mixta entre trabajos infraestructurales y de urbanización básica a realizar por una empresa contratista y otro paquete de trabajos a desarrollar por el equipo director y los futuros usuarios en formato de talleres de autoconstrucción.

S’acorda perllongar la participació en el desenvolupament del pla d’usos i del disseny per portar-la a la pròpia construcció del parc.

Diversas fases de la construcción del nuevo espacio esportivo y de ocio

Finalmente se realizan dos entregas, un anteproyecto para toda el área y un proyecto ejecutivo para la primera fase. El proyecto resultante del proceso participativo incluye una zona de paseo, un skatepark, un gimnasio al aire libre y un bikepark, además de una zona acondicionada para el aparcamiento de vehículos. La primera fase incluye el nuevo acceso para los peatones a la zona, un ámbito de paseo y un skatepark polivalente apto para su uso por practicantes de diferentes deportes urbanos.

Se hace hincapié en la recuperación del arbolado preexistente, fundamentalmente olmos, que se protegen y se complementan con la plantación de chopos en las zonas más húmedas y previamente despobladas de vegetación.

Se organiza el trazado del espacio mediante unas islas que constan de una corona de césped, cuyo ancho corresponde con el barrido de los difusores de riego. Estas islas se repiten en casi toda el área de intervención, aunque su configuración es diversa en función del programa.

La zona patinable se desarrolla entre la parte central de las islas y el borde sur, poblado por los olmos, de modo que queda parcialmente en sombra. Uno de los principales condicionantes del proyecto es la autoconstrucción con uso de materiales reciclados, que pueden observarse, de un lado, en la zona patinable donde se hace uso de carpintería metálica y prefabricados de hormigón de segunda mano para construir obstáculos, y por otro, en la zona del paseo, donde los bancos se desarrollan a partir de antiguos contrapesos de hormigón, las islas se decoran con bambú laminado recuperado de instalaciones efímeras y la pérgola-farola se construye a partir de báculos de semáforo desahuciados.

Perspectiva del nuevo Skatepark de Santa Coloma de Gramenet ya en fase de utilización

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Anàlisi d'obra arquitectura arquitectura religiosa Caateeb edificis patrimonials equipaments culturals església espais culturals patrimoni rehabilitacio rehabilitació arquitectònica restauració

Rehabilitació de l’antic Convent de Santa Anna d’Alcover com a Convent de les Arts

Renovada vida al convent. El convent de Santa Anna és un edifici arrelat intensament en el paisatge d’Alcover que després de la seva rehabilitació tan arquitectònica com funcional, l'antic convent franciscà s'ha convertit en centre cultural.

Escrit per Jordi Olivés i Cristina Arribas - 16 d’abril de 2018

FITXA TÈCNICA

Nom de l’obra: Rehabilitació de l’antic Convent de Santa Anna d’Alcover per a equipament cultural.
Ubicació: Crta.de Mont-ral d’Alcover.
Promotor: Ajuntament d’Alcover.
Autors del projecte: Joan Figuerola, Joan C. Gavaldà i Jordi J.Romera.
Col·laboradors del projecte:
1a etapa. Marc Figuerola, arquitecte: Joan Cavallé, tècnic de gestió cultural; Ester Magriñá, estudi històric (Museu d’Alcover); Màrius Vendrell, estudi de materials; Ferran Mauriz, anàlisi de revestiments pictòrics, Ruben Pallejà i Enric Vilalta, arqueòlegs.
2a etapa. Marc Figuerola i Mireia Cervantes, arquitectes; Arnau Barquer i M.Eulàlia Subirà, antropòlegs; Joan Forns, fotògraf; Ruben Pallejà, arqueòleg; Josep Gil, enginyer de climatització; Luís Conde, estudi acústic; Joan Cámara, il·luminació (Luxiform); i David Farré,enginyer de telecomunicacions.
Directors d’obra: Joan Figuerola, Joan C. Gavaldà i Jordi J.Romera.
Directors d’execució de l’obra: Joan Alonso i Joan Batet, arquitectes tècnics.
Coordinadors de seguretat i salut: Joan Alonso i Joan Batet, arquitectes tècnics
Constructors:
1a etapa: Constecnia 3,SL
2a etapa: Ute Azuche 88 SL i Construccions Josep Arenas, SL
Caps d’obra:
1a etapa: Josep Lluís Garriga
2a etapa: Gabriel Tell
Data d’acabament de l’obra: maig de 2014

Finalista als Premis Catalunya Construcció 2015 en Intervenció en edificació existent

Set vides té el convent

El terme convent (del llatí conventus, assemblea o congregació) procedeix originalment de l’assemblea romana, on els ciutadans es reunien amb finalitats administratives o de justícia. Posteriorment, passà a utilitzar-se, fonamentalment, en un sentit religiós relatiu al monaquisme.
Com a primera accepció, un convent és un establiment religiós, generalment cristià, on els clergues porten una vida religiosa en comunitat. A diferència dels monestirs, els convents solen estar integrats a les poblacions, i els religiosos no hi viuen en clausura, sinó en contacte amb el poble.

Des dels inicis de la història, l’arquitectura religiosa ha estat present. Des dels menhirs prehistòrics fins a arquitectures més actuals. Des de grans conjunts monumentals fins a petites ermites. Sol coincidir però, que els emplaçaments d’aquestes arquitectures (excloent-t’hi la dels dos darrers segles) no es troben situades en indrets qualsevol. Això fa que siguin arquitectures de gran presència, fites, o edificis estratègicament visibles.

El convent de Santa Anna manté certa distància del poble, però es tracta d’un edifici arrelat intensament en el paisatge d’Alcover. Forma part del teló de fons que observa el viatger quan s’aproxima a la població, vingui d’on vingui. Es situa al vessant de la muntanya del Calvari, als contraforts de la Serra de Prades. Així doncs, ens trobem en un punt elevat i fora del nucli urbà. És un cas únic d’antic convent de fora muralla al Camp de Tarragona. Està declarat Bé d’Interès Nacional.

Ens trobem davant d’una arquitectura silenciosa, una sèrie d’accions que no interfereixen en la naturalesa de l’antic convent

És a Europa, continent amb una història sedimentada durant segles, on el fenomen de la reutilització ha assumit un paper rellevant en l’àmbit de la pràctica arquitectònica. Malgrat que la revolució de la reutilització va començar a Estats Units als anys setanta, aquesta creuà l’Atlàntic, i es començà a reconvertir antigues fàbriques abandonades i altres tipologies fins que en els anys 80, el moviment adquirí major entitat.

Des d’aleshores, amb molts exemples que podríem citar, la reutilització és una solució ecològica i cada cop més present en la regeneració alternativa urbana i dels territoris. D’altra banda, és una solució de gran potencial poètic i generadora d’emocions.

Aixecament de les parets perimetrals de l’esglèsia del convent

El Convent de les Arts d’Alcover s’ha estrenat com a residència artística. L’exconvent franciscà del segle XVI, després d’anys d’estat de ruïna, s’ha rehabilitat i convertit en un gran equipament cultural que acull artistes en ple procés creatiu. El convent es va fundar l’any 1582, en l’emplaçament que ocupava l’ermita de Santa Anna. L’any 1836, amb la desamortització, l’edifici passà a ser propietat municipal. Després, fou hospital de pobres, habitatges particulars per a famílies amb necessitats, escola, fàbrica de teixits, caserna de la guàrdia civil i dipòsit municipal de vehicles abandonats, ja en 1920 i fins al 1973 en què es va abandonar. Fou aleshores que s’inicià un procés de degradació que donà lloc a tota una sèrie d’esfondraments i pèrdues que van fer que en el 2008, esdevingués una ruïna. L’Ajuntament d’Alcover es proposà aturar aquell procés de degradació proposant la redacció d’un pla director per tal de recuperar els valors patrimonials del conjunt conventual i la seva reutilització com a centre cultural.

Imatge interior de la nau central de l’església i actual sala polivalent

Les parts més remarcables del conjunt són l’església i, sobretot, el claustre. L’església és de planta rectangular, d’una sola nau amb vuit capelles, comunicada per una porta amb el claustre de planta quadrada i format per dos pisos de galeries, amb arcs de mig punt que donen a les cel·les.

Imatges de l’estat previ a la intervenció

Rehabilitació arquitectònica i funcional

Des de la redacció del pla director el 2008 fins a la recent inauguració com a centre cultural el mes de març de 2016, s’han anat desenvolupant diverses fases d’intervenció:

La primera fase fou entre 2010-2011 i consistí en una rehabilitació estructural del conjunt i de l’església, de la que només restava dempeus part dels seus murs perimetrals. Reforços estructurals, nous forjats, noves cobertes que ressegueixen la volumetria de les inicials, nuclis d’accés verticals per poder acollir el programa funcional previst al pla director, etc.
La següent etapa, 2012-2014, consistí en la rehabilitació funcional del claustre i la sala polivalent. Després vindria una fase de rehabilitació funcional de la zona conventual i una darrera, d’urbanització de l’entorn.

En totes aquestes etapes es tracta de recuperar l’arquitectura materialment, com a presència i amb la seva capacitar evocadora i més poètica, per una banda, però també aconseguir un ressorgir funcional per tal de mantenir la seva raó de ser en un moment ben diferent del que fou el seu naixement al segle XVI. Així doncs, als antics espais conventuals esdevenen nous usos, un antic convent franciscà convertit en centre cultural, un centre d’activitat artística amb una salade programació estable, residència artística, etc. El centre ha tingut en compte tres experiències com són Can Farreras, Centre d’Art i Natura als Pirineus, Can Serrat International Center de Barcelona o la Cité International des Arts de París.

Nau de l’església amb coberta rehabilitada

Imatge actual de la nau amb el mateix punt de vista

Estratègia d’intervenció, l’autenticitat: rehabilitar temps i espai

Escales en cantonada per accedir als espais superiors de serveis

L’estratègia i mètodes emprats parteix del principi bàsic de l’autenticitat: veritable criteri de referència a l’hora de redactar el projecte de rehabilitació. Autenticitat en les tècniques i materials constructius, autenticitat en la carta de colors, autenticitat en la conformació dels espais, en els significats, les imatges… res fals o, almenys, res fals que no s’expliqui que ho és. Calia que el projecte materialitzés els valors quel’edifici atresora, mantenint el seu caràcter conventual i esperit franciscà. Des del punt de vista espacial, calia, primer de tot, explorar les possibilitats que amagaven els espais originals. Es tindrà especial cura en trobar el lloc adequat per a cada nova funció, i tant en el disseny como en els nous materials emprats, hi haurà consonància amb la preexistència i mantenint l’austeritat i la senzillesa que caracteritzava l’arquitectura conventual amb el seu ús religiós.

Aquesta intenció tan ben aconseguida possibilita quelcom sorprenent i singular: la perfecta coexistència entre les noves activitats culturals i artístiques i l’espai on es desenvolupen aquestes, dins l’estructura renaixentista amb petjades conventuals ja no es prega, es crea. Crec que les intervencions dutes a terme en l’antiga església, convertint-la en sala polivalent, és una clara mostra de quins eren els criteris d’intervenció: un cop analitzats els carreus, morters, estucs i pintures murals, es decideixen deixar vistos, fins i tot amb les seves llacunes, mutilacions i altres ferides.

El nou espai polivalent de l’antiga església respecta la singularitat d’un espai amb llenguatge clàssic conservant les restes arquitectòniques i ornamentals existents, despulles del seu llarg període d’abandó, fent entenedores les noves aportacions arquitectòniques que hi conviuen amb els elements històrics.

La recuperació de la cornisa que circumda la nau, les arrancades dels arcs i les petjades sobre els murs de les voltes i llunetes que cobrien la nau de l’església posen en valor el llenguatge clàssic de l’antic espai sacre, cobert amb voltes de canó i llunetes entre arcs torals. Ens trobem davant d’una arquitectura silenciosa, una sèrie d’accions que no interfereixen en la naturalesa de l’antic convent. La proposta opera de manera sigil·losa, aconseguint una simbiosi poètica entre l’existent i la intervenció.

Amb l’exemple del Convent de les Arts d’Alcover podem constatar com la rehabilitació arquitectònica i funcional d’un edifici no comporten necessàriament una ruptura entre l’existent i el nou, sinó que més aviat aporta noves relacions espacials i temporals: renovada vida al convent.

Vista de les capelles laterals de la nau

Un ambicionat equipament cultural amb vocació dinamitzadora

Un volgut equipament per incentivar la creació i difusió cultural, amb vocació transversal i multidisciplinària. Les intervencions han permès posar l’edifici parcialment en ús, dotant-lo d’una gestió amb empenta i vocació per activar una nova centralitat en el territori proper, tot oferint una programació estable d’arts escèniques, música i exposicions. Compta amb una situació privilegiada, als afores del municipi d’Alcover, que té poc més de cinc mil habitants, junt a l’eix Reus-Tarragona i al costat de la línia de tren d’alta velocitat, en la cruïlla Alçat. dels camins a Valls i Montblanc, i a la porta d’entrada a la serralada de Prades.

L’operació és el resultat dels treballs de rehabilitació que s’han anat desenvolupant a l’antic Convent de Santa Anna, partint d’una edificació en avançat estat de degradació sobre la qual s’ha promogut un pla director per a la seva recuperació i utilització per a activitats culturals. En una primera etapa es van realitzar les obres de consolidació estructural i rehabilitació de la coberta, amb un pressupost d’1.9M€. Posteriorment s’ha desenvolupat una segona etapa per a la configuració d’una sala polivalent i auditori a la nau central de l’antiga església, la rehabilitació del claustre, el condicionament dels accessos i espais comuns, i la configuració de les àrees exteriors d’aparcament. Resta per completar en fases posteriors el condicionament de les altres dependències de l’edificació, que es preveu adequar per a allotjament o estades de producció i formació artística, com una reinterpretació en analogia amb l’antiga funció de l’edifici com a convent.

Sala, claustre i accessos. Els elements constructius

Plànol arqueològic del desmuntatge de nivells i estructures i excavació fins a la pedra natural.

L’edifici ha recuperat la volumetria, s’han reconstruït les cobertes amb incorporació d’aïllament, s’han reforçat els murs i forjats dels diferents nivells amb bigues de fusta i revoltó ceràmic, i s’han conformat els nuclis de comunicació i escales per a la seva adequació funcional. Les circulacions i serveis generals s’articulen al voltant del pati central que es desenvolupa a dues altures, amb un tractament auster que reflecteix l’estil franciscà de la construcció. Des d’allí s’accedeix a la sala auditori i a tots els altres cossos del conjunt edificat. En el revestiment dels murs del claustre es reprodueix un especejament de carreus, d’igual manera que succeïa en l’original. La renovació realça el ritme de voltes i arcs de la porxada circumdant.

L’edifici de l’església es troba parcialment damunt roca, amb un sol força humit que recull l’escorrentia de la muntanya. Els elements decoratius com motllures i cornises s’han restaurat quan això ha estat possible, i en els trams en què ha desaparegut se n’ha reproduït uns fragments a fi de situar l’antiga traça i explicar l’ordre renaixentista. Els treballs s’han desenvolupat sota una acurada direcció de l’obra, efectuant un seguiment constant de les actuacions sobre les preexistències, avaluació de materials i determinació de solucions a emprar

Equipament, tecnologia, i contribució geotèrmica

En el presbiteri se situa la plataforma que conforma l’escenari, que es troba a nivell elevat respecte la resta de la nau. Al damunt es munta una superestructura auxiliar que permet equipar l’escena amb una pinta on sostenir l’equipament escènic, i s’organitzen unes passeres tècniques amb engraellats metàl·lics per a circulació i accés a les instal·lacions. L’espai compta amb una instal·lació de ruixadors com alternativa a la disposició de teló tallafocs. La sala s’equipa amb un conjunt de butaques retràctils que es poden retirar per a un ús Plànol arqueològic del desmuntatge de nivells i estructures i excavació fins a la pedra natural flexible de l’espai. S’ha fet un estudi acústic per controlar la qualitat sonora i s’han instal·lat uns alerons suspesos del sostre que proporcionen reflexió per la cara inferior i absorció de la reverberació per la cara superior. La qualitat acústica es pot modular també amb unes cortines absorbents desplegables que augmenten la intel·ligibilitat de la paraula i de certs efectes musicals. S’ha efectuat també l’estudi d’un sistema d’il·luminació regulable que permet adequar la sala a diferents efectes visuals i formats conforme al seu ús polivalent.

A l‘exterior es configura una gran plaça davant l’entrada al conjunt edificat que enllaça amb el viari i absorbeix les diferències de rasant. Sota la plaça es construeix un soterrani aprofitant el desnivells del terreny, on s’ubiquen les sales tècniques per a la centralització de les instal·lacions, allunyant els equips dels espais interiors i organitzant la distribució de clima amb conductes enterrats.

La instal·lació incorpora una contribució energètica de geotèrmia per a recolzament de les bombes de calor en la producció de calor/fred per a la climatització, i que aporta 60 Kw dels 135 Kw que es calculen com a demanda necessària en el supòsit de ple rendiment de l’edifici.

Distribució del cost

Planta general del recinte i instal·lacions de climatització

En 1a etapa el pressupost fou d’1,38M €, i es divideix de manera similar entre les intervencions de consolidació estructural de cobertes i forjats intermedis amb estructura de fusta (48%) i els treballs de renovació de coberta amb incorporació d’aïllament, estanquitat de l’envolupant, i sanejament (46%). Cadascun d’aquests dos macrolots representen, per a un àmbit d’intervenció de 3.137m² , una repercussió de 212€/m²i de 202€/m² respectivament. La intervenció inclou també el traçat d’una instal·lació elèctrica i d’il·luminació general. La suma del conjunt de l’operació suposa una inversió de 440€/m² en valor PEM (524€/m² de PEC).

Per a la segona etapa el pressupost ascendeix a 1,56M €, i s’inverteix en l’àmbit de superfície que es condiciona per a l’ús de sala cultural i serveis generals, que abasta una fracció edificada de 1.540m². Els imports no inclouen l’equipament escènic i dotació de butaques i mobiliari. Els costos es reparteixen en dos grans lots coherents amb la naturalesa dels treballs, amb una fracció del 38% i una repercussió de 383€/m² cadascun, corresponents al lot de revestiments i acabats, i al lot d’instal·lacions. El 24% restant el componen estructures auxiliars (11,6%) , divisòries (4%), treballs complementaris (6%) i seguretat i salut (2.4%). En la part d’obra els capítols de major incidència comporten una repercussió de 179 €/m² relatius a la restauració de revestiments històrics, i de 73 €/m²corresponent als paviments. En les instal· lacions la climatització (inclosa geotèrmia) repercuteix en 234 €/m², i l’electricitat i il·luminació en 74€/m² . En conjunt, el còmput de l’etapa de condicionament per a equipament cultural suposa una inversió de 1010€/m² en valor PEM (1.202 €/m² de PEC). Aquestes ràtios afegides als treballs de primera etapa de consolidació estructural i cobertes dedueixen una inversió total de 1450€/m² PEM per a obra acabada. Extrapolant aquest valor suma ambdues fases, equivaldria a un pressupost de 2.23 M€ (PEM) per condicionar l’auditori i serveis generals, per a una disponibilitat d’aforament de la sala de 15 files de 10 butaques a la nau i altres 50 places al cor, amb una inversió de l’ordre d’onze mil euros per espectador (PEM).

Estudi econòmic

ANTIC CONVENT DE SANTA ANNA D’ALCOVER
1a ETAPA PLA DIRECTOR. OBRES D’URGÈNCIA. CONSOLIDACIÓ, ESTRUCTURA I COBERTES
Capítol		Import	%	€/m2	Suma lots	%	€/m2
Treballs preliminars		107.335,10	7,78%	34,22
Mitjans auxiliars		34.039,70	2,47%	10,85
Desmuntatges		138.625,20	10,05%	44,19
Obres de fàbrica en murs i voltes		97.350,10	7,05%	31,03
Estructures de fusta		225.430,15	16,34%	71,86	estructura
Recalçats, fonamentació, pantalles i lloses formigó		63.010,20	4,57%	20,09	665.790,45	48,25%	212,24
Cobertes		380.000,00	27,54%	121,13
Tractaments de murs i forats		84.209,65	6,10%	26,84
Canals, baixants i sanejament horitzontal		31.380,00	2,27%	10,00	coberta
Drenatges i paviments protecció de la humitat		138.719,80	10,05%	44,22	634.309,45	45,96%	202,20
Instal·lació elèctrica i il·luminació bàsica		45.600,20	3,30%	14,54	general
Mitjans de seguretat i salut		34.300,00	2,49%	10,93	79.900,20	5,79%	25,47
Pressupost d’execució material		1.380.000,10					439,91
Pressupost execucució per contracte (+19%, sense IVA)		1.642.200,12					523,494
Superfície construïda (m2) 3.137,00
2a ETAPA DEL PLA DIRECTOR. REHABILITACIÓ PER EQUIPAMENT CULTURAL
Capítol		Import	%	€/m2	Suma lots	%	€/m2
Treballs preliminars		20.577,13	1,32%	13,36
Mitjans auxiliars		47.767,05	3,07%	31,01	previs
Desmuntatges		25.328,92	1,63%	16,44	93.673,10	6,02%	60,81
Moviments de terra, fonamentació i murs		89.846,52	5,77%	58,32
Estructures i elements metàl·lics		62.823,17	4,04%	40,78	estructures
Forjats i lloses		28.069,87	1,80%	18,22	180.739,56	11,62%	117,33
Tancaments, divisòries i ajudes		63.493,52	4,08%	41,22	compartim.	4,08%	41,22
Revestiments		82.489,33	5,30%	53,55
Paviments		112.898,57	7,26%	73,29
Restauració revestiments històrics		275.288,44	17,69%	178,71
Restauració estructures històriques		14.394,28	0,93%	9,34
Estructures i elements acústics		25.654,30	1,65%	16,65
Fusteria de fusta i vidrieria		46.945,19	3,02%	30,47
Fusteria metàl·lica		31.153,82	2,00%	20,22	rev.acabats
Proteccions i senyalitzacions		801,68	0,05%	0,52	589.625,61	37,89%	382,76
Equipament		4.620,19	0,30%	3,00
Instal·lació de sanejament i abastament d’aigües		9.605,29	0,62%	6,24
Instal·lació de lampisteria, sanitaris i complements		18.507,90	1,19%	12,01
Instal·lació elèctrica, emergències i lluminàries		114.173,28	7,34%	74,12
Instal·lació de climatització, ventilació i geotèrmia		361.183,63	23,21%	234,46
Instal·lació de seguretat contraincendis		2.085,42	0,13%	1,35
Instal·lació de telecomunicacions		75.885,67	4,88%	49,26	instal·lacions
Instal·lació de xarxa de reg i jardineria		3.739,46	0,24%	2,43	589.800,84	37,90%	382,87
Seguretat i salut		38.744,34	2,49%	25,15	seg.i salut	2,49%	25,15
Pressupost d’execució material		1.556.076,97					1.010,138
Pressupost d’execució per contracte (+19%, sense IVA)		1.851.731,59					1.202,06
Superfície construïda (m2) 1.540,46
	Suma repercussió €/m2 PEM total 1 i 2 etapa:						1.450,05
	Suma repercussió €/m2 PEC total (sense IVA) 1 i 2 etapa:						1.725,56

Jordi Olivés

Arquitecte tècnic col·legiat número 7240.

Cristina Arribas

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Aparelladors arquitecte tècnic arquitectura Caateeb certificació professional cicle d'edificació despatxos professionals expert cicle constructiu honoraris Professió tècnic únic

Professionals experts en el cicle de l’edificació

L’arquitecte tècnic té una visió global del procés d’edificació i per la seva polivalència i capacitat d’adaptació s’està posicionant com a expert en totes les fases del cicle o bé com a especialista en alguna d’elles. L’informe sorgeix d’una sessió interna amb diversos col·legiats, en la que es pretenia analitzar les tendències del mercat i de la professió a curt i mig termini.

Escrit per Carles Cartañá - 11 d’abril de 2018

La professió d’arquitecte tècnic és reconeguda principalment dins del sector de la construcció per la seva expertesa en la totalitat del cicle de l’edificació, entenent com a tal totes les seves fases des de la creació de sòl i urbanització, concepció i disseny, construcció, explotació i manteniment fins a la rehabilitació, enderroc o desconstrucció.

L’arquitecte tècnic té una visió global del procés d’edificació i per la seva polivalència i capacitat d’adaptació s’està posicionant com a expert en totes les fases del cicle o bé com a especialista en alguna d’elles. Així, es deixa notar un cert desplaçament del nucli dur de la professió, que tradicionalment s’havia centrat en la fase estricta del procés constructiu, cap a la resta de fases del cicle.

Així es desprèn de les conclusions de l’Informe d’oportunitats i nous nínxols de mercat de l’arquitectura tècnica (1) preparat pel Caateeb amb motiu de la celebració de la convenció tècnica Contart 2016 que va tenir lloc a l’abril a la ciutat andalusa de Granada.

L’informe tenia com a objectiu analitzar les tendències del mercat i de la professió a curt i mitjà termini. Es va fer una sessió interna amb un grup de col·legiats de diversos perfils, edats i modalitats d’exercici amb l’objecte de debatre sobre les oportunitats que el mercat de treball ens ofereix avui i en un futur pròxim i identificar possibles nínxols de mercat als quals la nostra professió pot accedir. El treball el va coordinar Ascensió Gálvez, arquitecta tècnica i directora del servei d’ocupació del Caateeb.

Al mateix temps es va voler estudiar en quins àmbits cal estar atents a les oportunitats que emergeixen per adaptar-se a la demanda exigida en el ressorgir de la professió després de la crisi, tenint en compte aspectes com ara la recuperació del sector, la tendència a la liberalització del mercat, el canvi de paradigma que ens les noves tecnologies o la creixent globalització.

Els aparelladors en les diferents fases del cicle d’edificació

CREACIÓ DE SÒL

En el debat es va parlar poc d’aquesta fase, tot i que s’admet que hi ha molts aparelladors que hi treballen, especialment els relacionats amb l’administració municipal. Els project managers també han d’afrontar sovint aquesta fase en la gestió del procés immobiliari, si bé es reconeix que en general és un àmbit encara per desenvolupar dins el nostre col· lectiu. Això no obstant, hi ha aparelladors que s’hi han especialitzat i exerceixen amb total competència.

Oportunitats:

Gestió urbanística i creació de sòl
Projectes d’urbanització

CONCEPCIÓ I DISSENY

1.Consultoria i projectes parcials

L’arquitecte tècnic, per la seva polivalència i visió global del cicle, ha participat activament en les fases de la concepció de projectes d’obra nova, generalment en règim de col· laboració i especialment aquelles en què és expert com ara la definició dels sistemes constructius i elecció de materials, definició dels costos, organització i planificació de les obres. En aquesta fase es consoliden algunes especialitats com el consultor d’estructures o d’instal· lacions. Igualment apareixen noves especialitzacions com les relacionades amb l’eficiència energètica, la seguretat i salut, el bim o la bioconstrucció.

2.Projectes de tècnic únic (projecte i direcció)

Les atribucions professionals que determina la Loe han reconegut la capacitat de projectar del nostre col·lectiu en els projectes d’intervenció en edificis existents i d’obra nova en els usos del grup C, i amb això desenvolupar la funció completa de projectar i dirigir obres, des de la concepció fins al lliurament a l’usuari. Destaca la intervenció parcial en edificis existents, malgrat els límits que la loe identifica en la nostra capacitat d’intervenir com a projectistes.

Oportunitats:

Consultoria de costos i planificació
Consultoria de qualitat, durabilitat i cicle de vida de sistemes i productes
Consultoria i disseny de solucions constructives i materials
Consultoria d’estructures
Consultoria d’eficiència energètica
Consultoria de seguretat i salut
Consultoria i desenvolupament de funcions bim en fase de projecte
Projectes parcials
Encàrrecs de funció completa de projecte i dirección

FASE D’EXECUCIÓ

Els arquitectes tècnics poden intervenir en la redacció de projectes

La configuració històrica, encara vigent, de les reserves d’activitat entre professionals de titulacions tècniques, ha propiciat que el nostre col·lectiu es centrés en la seva funció principal reconeguda: la direcció d’execució d’obres. Per això se’ns reconeix com el professionals experts en el procés de construcció d’edificis, exercint les diverses funcions professionals d’aquest àmbit: director d’execució d’obres, construction manager i cap d’obra, principalment. Aquesta experiència l’ha convertit en l’expert en costos i qualitat del procés constructiu, assimilant-se a figures reconegudes a nivell internacional com ara el quantity surveyor o el site manager.

La presència del nostre col·lectiu en les empreses que intervenen en aquesta fase és indiscutible: constructores, promotores, despatxos d’arquitectura i enginyeria, com ho és també en les empreses industrials i de fabricació de materials.

Segons els experts, fins a l’arribada del procés de Bolonya, les possibilitats de desenvolupament professional cap a posicions directives en l’empresa eren minvades per ser una titulació de grau mitjà. El canvi a titulació de grau trenca el sostre que fins ara dificultava l’accés a posicions més altes, especialment en les grans empreses.

Oportunitats:

Management construcció (project manager, construcció manager, site manager, quantity surveyor…)
Directiu d’empresa constructora
Desenvolupador de nous productes per a la construcció
Creació de catàlegs d’objectes BIM per a fabricants
Funcions relacionades amb la logística

MANTENIMENT I EXPLOTACIÓ

L’activitat de manteniment es considera emergent en el nostre sector i amb això la possibilitat de desenvolupament professional. Aquesta cultura creix de forma desigual en funció de la tipologia i ús dels edificis. Està ben implantada en l’edificació industrial, cada vegada ho està més en els edificis comercials i d’oficines, mentre que en edificació residencial creix junt amb una major conscienciació per aconseguir edificis més eficients. Aquesta fase, que es troba a mig camí entre construcció i rehabilitació, s’identifica com un nínxol d’oportunitat per al nostre col·lectiu.

L’arquitecte tècnic és reconegut com a expert en la diagnosi i intervenció d’edificis i es posiciona com el més competitiu per fer inspecció tècnica, certificació d’habitabilitat o d’eficiència energètica. En la mesura que creixi la conscienciació dels usuaris i la demanda de les administracions de més control de la seguretat dels edificis existents, la figura del tècnic de capçalera o consultor tècnic d’edificació s’identificarà com una oportunitat per a l’arquitecte tècnic.

També emergeixen funcions relacionades amb l’explotació dels edificis i la gestió d’actius. En aquest àmbit s’identifiquen oportunitats de desenvolupament professional en perfils com ara el facility manager o el property manager, entre altres.

Oportunitats:

Tècnic de capçalera o consultor tècnic d’edificació
Facility manager
Property manager
Aixecament BIM d’edificis
Llibre de l’edifici, documentació as built, manual d’ús i manteniment…
Inspeccions tècniques d’habitabilitat, inspecció edificis, certificació energètica i valoracions
Auditories tècniques: diagnosi de patologies i auditories energètiques
Serveis de gestió de manteniment preventiu i/o correctiu

REHABILITACIÓ I REFORMA

El reconeixement del nostre col· lectiu en aquest àmbit de l’edificació és cada vegada més valorat pel sector i la societat. Així, comunitats de propietaris i particulars s’adrecen cada vegada més als aparelladors per al desenvolupament d’aquest tipus d’encàrrecs com a tècnic expert. El mateix passa en altres àmbits com la reforma de locals i edificis comercials o el retail que destaca com un àmbit emergent. I també en la construcció efímera com ara estands de fires i esdeveniments. I fins i tot, activitats considerades d’altres sectors, com l’escenografia o l’arqueologia.

Les oportunitats en aquest àmbit són nombroses, tenint en compte, sobretot, aquelles en què l’arquitecte tècnic pot realitzar com a tècnic únic totes les funcions tècniques necessàries ja sigui el projecte d’obres i d’activitats, la direcció d’execució, inspeccions, diagnosi o consultoria.

Oportunitats:

Rehabilitació i reformes d’edificis
Rehabilitació energètica
Construcció efímera
Escenografia
Arqueologia
Expedients per a autorització d’activitats

ENDERROC I DESCONSTRUCCIÓ

L’arquitecte tècnic té un bon posicionament com a tècnic expert en enderrocs i desconstrucció d’edificis. És un sector en el qual entra en joc la gestió de residus i el reciclatge que poden generar noves oportunitats. Una major sensibilitat social així com l’estricta regulació legal relacionada amb la gestió i recuperació de residus obren nous nínxols de mercat per als professionals i per al sector en general.

Oportunitats:

Gestor de residus
Realització d’estudis de gestió de residus
Construcció reciclada
Assessor o consultor tècnic ren eciclatge de productes i materials
Gestió per a l’eliminació de productes prohibits com l’amiant

Disciplines transversals i noves línies d’activitat

La seguretat i salut és un dels camps d’especialització professional

Hi ha disciplines transversals en la construcció que podrien aplicar-se a activitats en altres sector. És el cas del project management, la seguretat i prevenció, l’eficiència energètica o el disseny. Algunes d’aquestes disciplines van néixer en concurrència amb professionals d’altres titulacions i per tant la competència és més gran, però al mateix temps també ofereixen més oportunitats.

Es tracta de disciplines en què es requereix una major especialització i qui l’obté ja sigui amb formació afegida, amb experiència o les dues coses, pot situar-se amb avantatge dins i fora del sector. La seguretat i salut, per exemple, s’ha anat solapant amb activitats de prevenció de riscos laborals i d’autoprotecció.

La professió d’arquitecte tècnic té poca tradició de traspassar els límits de la construcció cap a altres sectors, com passa en altres professions més transversals com ara enginyers, advocats o economistes.

Oportunitats:

Seguretat i prevenció: safety management, plans autoprotecció, prevencionista, gestió d’emergència, auditoria de projectes i instal·lacions.
Sostenibilitat: eficiència energè- tica, gestió de residus i reutilització, anàlisi de cicle de vida de materials i sistemes, rehabilitació energètica i auditories energètiques.
Bioconstrucció: materials sostenibles, reutilització de materials, paisatgisme i jardineria, biologia i qualitat de l’habitat (salut)

Les noves tecnologies

La taula va reflexionar també sobre el canvi de paradigma generat per l’incipient impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en el nostre sector, i com aquestes generen oportunitats colaterals, principalment el que es refereix a la construcció virtual, la preparació de prototips, la impressió 3D i el desenvolupament de la industrialització del sector.

La metodologia Building Information Modelling (BIM) planteja un nou escenari de futur, en el qual els rols poden canviar i algunes funcions professionals també. (2)

Oportunitats:

Disseny i desenvolupament de prototips de materials i sistemes constructius
Creació de catàlegs d’objectes per a fabricants
Disseny de videojocs
Community manager especialitzat en el sector construcció
Creació eines virtuals per a operaris

Tendències per a la millora de la competitivitat

1.Equips flexibles i combinació júnior-sènior

Els despatxos professionals han de rearmar-se i adaptar-se al canvi de paradigma que presenta el sector després de la crisi. En el nou context, es recorre a equips flexibles en xarxa que permetin agrupar temporalment i per projectes els recursos necessaris. A l’hora de fer-ho es té molt en compte les competències necessàries per abordar el repte de la implementació del bim i les noves tecnologies, per aquest motiu molts despatxos opten per combinar professionals amb àmplia experiència, amb altres de recent titulació però àmplia base de formació en les noves tecnologies.

2.Liberalització professional

La liberalització de les atribucions s’entén també com un alliberament del col·lectiu i per tant, com una oportunitat per a la nostra professió. Es considera que els arquitectes tècnics poden obrir, en competència amb altres titulacions, nous espais fins ara reservats a d’altres col·lectius. Sobre les conseqüències que el pas a grau de la titulació d’arquitecte tècnic pot tenir en les oportunitats per obrir nous nínxols de mercat per al col·lectiu, es conclou que amb el canvi es desbloqueja el sostre de desenvolupament professional que representava el fet de ser una carrera de grau mitjà.

No obstant això, la cosa canvia quan parlem de la liberalització d’honoraris que s’albira com una amenaça que ha estat agreujada per la crisi. En aquest sentit, un excés de competència pot provocar una minva en la qualitat del servei ofert i, en conseqüència, una desvalorització de la percepció del client de la utilitat del nostre servei. Només la progressiva conscienciació del client sobre el valor del servei pot apaivagar aquesta tendència provocada per la pressió de la crisi.

Un altre aspecte important és la necessitat de donar valor diferencial als serveis i demostrar capacitació. Per això, cada vegada serà més necessària l’especialització i la certificació professional com a aval de competència. Sobretot, quan volem competir amb professionals estrangers o hem decidit creuar la frontera de la internacionalització.

S’apunta la necessitat d’incorporar les tècniques del màrqueting i la importància que tindran les xarxes socials i internet en la manera de donar visibilitat als serveis professionals per ser competitius. I la importància d’usar les noves tecnologies per donar valor afegit a aquests serveis.

3.Un mercat dual

Cal fer distinció entre la demanda de serveis professionals per part de particulars no professionals i el de les grans empreses, i com això influeix en el perfil de professional demandat.

La figura del tècnic de capçalera com a professional polivalent, expert en totes les fases del cicle d’edificació, s’identifica com el perfil més sol·licitat en poblacions petites. Perfil que haurà d’evolucionar per esdevenir necessari més que obligatori, ja que avui sovint es requereix per a funcions en les quals cal una determinada signatura.

Per contra, en altres entorns s’ha incrementat la diversificació de perfils demandats, que serà encara més intensa en un context de competència amb professionals d’altres titulacions i fins i tot de l’estranger.

4.Diversificació professional

La direcció d’execució de l’obra ha estat reconeguda com l’especialitat principal de la professió. Tant que, erròniament, en ocasions s’ha arribat a dir que realitzar qualsevol altre funció no era exercir la professió. Aquesta funció professional era la principal abans de la crisi, i cal veure si serà aquest el mateix escenari després de la crisi.

En els últims anys la tendència a l’especialització ha estat creixent i espais com la rehabilitació han guanyat terreny en la professió. Els nous àmbits emergents com la seguretat, la sostenibilitat, el management i altres, diversifiquen el perfil del col·lectiu i els seus àmbits d’activitat. La crisi repercuteix també en aquesta tendència a la diversificació que es converteix en necessària en la mesura que creix la competència.

5.Desenvolupament professional a partir del títol de grau

A partir de l’adaptació dels estudis universitaris al procés de Bolonya i l’obtenció de títols de grau, la professió d’arquitectura tècnica té més possibilitats de desenvolupament professional tant en l’àmbit de l’empresa privada com de l’administració pública. El fet que l’arquitectura tècnica tingués un nombre de crèdits inferior a d’altres ha condicionat el seu posicionament en determinats llocs de treball de l’àmbit empresarial. El mateix passa en les administracions públiques atès que aquesta limitació deixava fora del grup A als arquitectes tècnics i que ara si pot accedir a partir de l’obtenció del grau.

Per tant, en igualar-se la titulació d’accés a la professió amb altres de rang equivalent ofereix l’oportunitat als professionals de l’arquitectura tècnica per accedir a funcions públiques de rang superior, i així mateix en l’entorn de la universitats, on fins ara només es podia accedir a determinades funcions docents i a càtedres fent una altra carrera universitària de forma complementària.

Van participar en el debat:

Maria Boladeres
Enginyera d’edificació col·legiada (13.097). Postgrau en restauració i rehabilitació arquitectònica. Màster en bioconstrucció. Auditora de projectes i verificació d’idoneïtat tècnica.

Imma Casado
Arquitecta tècnica col·legiada (6.887). Directora en ENNE Gestió Activa de Projectes. Directora d’execució i project manager. Especialista en edificació sanitària.

Javier Chaves
Arquitecte Tècnic i enginyer d’edificació col·legiat (8.956). Director d’execució de Tècnics G-3 i project manager. Oscar Gràcia
Arquitecte tècnic i enginyer d’edificació col·legiat (11.327). Coordinador de seguretat i safety manager. Formador en prl.

Emilio Herrero
Arquitecte tècnic col·legiat (6.210). Director de seguretat i tècnic acreditat per elaborar plans d’autoprotecció.

Joan Nicolau
Arquitecte tècnic col·legiat (11.555). Soci d’Aurum Immobles Coworking.

Sergi Pérez
Arquitecte tècnic col·legiat (8.810). Arquitecte i soci de la consultoria d’eficiència energètica Greenstorm.

Francisco Ruiz
Enginyer de materials i arquitecte tècnic col·legiat (8.677). Director de Sigma Arquitectura i Enginyeria. Director tècnic de TECO. Membre del grup de recerca GICITED de la UPC .

Alejandro Soldevila
Arquitecte tècnic col·legiat (12.579). Interiorista. CEO de Kommo Design i expert en llicències d’activitat.

Coordinadora: Ascensió Gálvez
Arquitecta tècnica col·legiada (6.245). Postgraduada en direcció d’empreses de la construcció i direcció general d’empreses per
EADA . Directora de serveis al col·legiat i del Servei d’Ocupació del CAATEEB.

Notes

(1) Informe d’oportunitats i nous nínxols de mercat de l’arquitectura tècnica. Elaborat pel Caateeb sota la coordinació d’Ascensió Gálvez.
(2) El Bim i les noves ‘startups’ del sector de la construcció. Informe disponible al web del Caateeb.

Carles Cartañá

Arquitecte tècnic col·legiat núm. 6.600 i director de L’informatiu.

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu aparellador arquitectura Caateeb Carrera profesional entrevista Inma Casado Internacionalización Panamá Profesión

“Nuestra facturación internacional representa el 70 % del total”

Imma Casado explica su experiencia en el extranjero y todos los proyectos que han llevado a cabo por todo el mundo.

Escrit per Carles Cartañá - 9 d’abril de 2018

Hace pocos años, el sector de la construcción en nuestro país sufría una profunda crisis de la que apenas empezamos a entrever el final. El entorno económico desfavorable provocó que la actividad se resintiera y, como consecuencia, se desmontaba un tejido profesional confeccionado en los años de bonanza. Cerraron despachos, mientras que otros buscaron nuevos mercados y clientes fuera del país, aprovechando las diferentes iniciativas de fomento de la internacionalización profesional. Este es el caso del despacho Pinearq slp. Su directora ejecutiva, Inmaculada Casado, nos cuenta los proyectos que han llevado a cabo en todo el mundo durante este periodo. Hoy, con la promesa de una reanudación de la actividad, algunos de los emigrantes han vuelto, y las empresas pueden optar a nuevos encargos ubicados en nuestro país. Otros, sin embargo, han decidido continuar su aventura internacional. L’informatiu ha hablado con algunos de ellos para conocer cuál es su situación y sus inquietudes. Y también para valorar qué les ha dejado su experiencia.

¿Cómo vivisteis el inicio de la crisis de la construcción hace unos diez años?

“Con una cierta inconsciencia en el primer momento. Veníamos de una época de bonanza y llevábamos una inercia de grandes proyectos y de un ritmo de construcción intenso que hizo que, en la parte de ejecución de obras, no notáramos la crisis hasta finales del año 2013.

El ámbito de los proyectos, evidentemente, tomó conciencia antes, en el año 2010. Concursos públicos que estaban ganados quedaron cancelados, y también se detuvieron las licitaciones. Como consecuencia, nuestra facturación iba reduciéndose a la mitad cada año que pasaba.

En aquellos momentos ya teníamos proyectos internacionales en Italia, Alemania, Portugal, Salvador, Guatemala y Nicaragua, pero representaban solo el 20 % de la facturación del despacho. Cuando llegó la crisis tuvimos que intensificar los trabajos fuera, y como ya teníamos una experiencia anterior, empezamos a notar los resultados rápidamente. También el apoyo de algunas constructoras españolas que ya habían salido y que nos llevamos a las licitaciones de proyecto y obra nos hizo incrementar el negocio internacional, y así pudimos compensar la paralización en el nuestro por la crisis.

En 2012 se consolidó nuestra implantación internacional y creamos las oficinas de Panamá y Chile, y desde entonces hemos ido incrementando los proyectos en Centroamérica y Sudamérica, así como en Italia y Portugal. Hicimos algunos concursos y acciones en China, pero no se consolidaron, aunque mantenemos una oficina comercial en ese país. En estos momentos la facturación internacional representa el 70 % del total.”

¿Nos podrías detallar cuál ha sido tu experiencia en estos países?

“Nuestra profesión no existe fuera de España, y no hay un profesional equivalente ni un reconocimiento de nuestro título universitario. Por lo tanto, para formar parte del equipo de diseño, solo se puede hacer como especialista en presupuestos, sostenibilidad, calidad, gestión documental, etc. Y hay que tener una formación específica en estos ámbitos.

La supervisión de obra es por concurso, distinto al del diseño, hecho que los hace incompatibles. Además, requiere estructura de empresa y profesionales locales, y en conjunto es un camino difícil. Tenemos una experiencia, la de la supervisión de la construcción del Centro de Convenciones de Lima, en el que formamos parte del equipo de supervisión, no en obra, sino como especialistas de oficina en temas de calidad.

Me he tenido que reubicar o reinventar, buscando un lugar en los equipos de diseño desde el primer momento, que ha supuesto trabajar más desde la gestión, preparando los acuerdos con las empresas locales, así como los documentos técnicos de las ofertas, en cuanto a metodología, planificación, organigramas funcionales, costes, etc. Y hacer las mediciones o cubicaciones, como le dicen ellos, para la oferta económica.

Me ha tocado viajar, pero no hacer grandes estancias fuera. Las tecnologías de comunicación han facilitado mucho el trabajo internacional y se han reducido los desplazamientos: Skype, Facetime, Dropbox, etc., han cambiado la organización del trabajo diario, así como el espacio físico del despacho. Nuestras salas de reunión se han convertido en salas con pantallas y sistemas de videoconferencias que se utilizan cada día para hacer reuniones virtuales con colaboradores o clientes internacionales.”

Imma Casado delante del skyline de la ciudad de Panamá

Actualmente todos los indicadores apuntan a que la actividad constructora se reaviva en nuestro país. ¿Os habéis planteado retomar la actividad profesional en nuestro país o ya os va bien continuar con clientes extranjeros?

“Ciertamente, hemos notado que se ha reavivado la actividad constructora, en nuestro caso, la de los proyectos del sector de las ciencias de la salud, tanto con cliente privado como público, especialmente privado.

Actualmente, la facturación del despacho es de un 30 % procedente del mercado español y de un 70 % del mercado internacional, y pensamos que puede incrementarse aún más la parte internacional. Tenemos un perfil de empresa, una experiencia y una especialización que nos posicionan muy bien en el extranjero, con buenas opciones.

Continuaremos trabajando en el extranjero, porque en nuestro sector de actividad hay muchos países que tienen pendiente hacer una mejora importante en este sector, que es estratégico después de las infraestructuras básicas y de la educación. Los tenemos identificados y seguimos sus programas de inversión para estar preparados cuando se publiquen las licitaciones de diseño o de obra.”

¿Qué valores te ha aportado tu experiencia internacional?

“Son varios y muy enriquecedores en el plano personal y profesional, en especial el respeto por los profesionales locales, que tienen una gran formación técnica especializada, y el respeto por la cultura del país: debes conocer y escuchar, y no imponer tus ideas o hacer comparaciones entre cómo lo hacen ellos y cómo lo hacemos nosotros aquí.

El intercambio de conocimientos en temas específicos, como la prevención ante los terremotos o los sistemas de construcción, diferentes debido a una logística y unas tradiciones propias de país. Y también el trabajo en equipo y la coordinación de equipos, demostrando que la suma de las partes mejora el de la individualidad. Aquí estamos acostumbrados a hacer el trabajo de diseño y dirección de obra con pocos profesionales. En estos países los equipos pueden estar formados por más de 15 personas, y la capacidad de organización es fundamental.”

¿Según tu experiencia, consideras que el aparejador es un profesional valorado en el extranjero?

“Sí, pero no por las tareas que hace aquí. La figura del aparejador no existe en estos países, ni siquiera un equivalente, y por lo tanto resulta difícil hacerles entender cuál es nuestra función y que, en la práctica, podemos hacer tantas cosas, cuando ellos necesitarían muchos profesionales.
Hay espacio profesional si tienes formaciones específicas, como, por ejemplo, de cubicaciones y presupuestos, calidad documental, sostenibilidad, sistema de certificación LEED o equivalente, coordinador BIM, etc. Nos valoran por las capacidades que adquirimos durante la formación de la carrera en cuanto a tener conocimientos generales del proceso completo de construcción y de coordinación, planificación y gestión de las actividades.”

¿Qué podéis aportar a vuestro ejercicio profesional de lo aprendido fuera?

“Ya hace más de 7 años que estamos trabajando fuera, y continuaremos haciéndolo porque hemos conseguido una implantación local con unos partners fidelizados y unas relaciones consolidadas que nos llevan a un reconocimiento profesional en los mercados internacionales.

Este tiempo ha servido para aprender a hacer los proyectos con las particularidades de cada país, tanto en contenidos técnicos como en la presentación gráfica de la documentación, y ahora somos más eficientes.

También hemos aprendido muchos conocimientos cuando hemos trabajado con los profesionales locales, y queremos seguir de la misma manera, con una visión amplia del mundo, donde las barreras físicas o territoriales no sean limitaciones para poder desarrollar nuestra actividad profesional en el ámbito del diseño de proyectos de ciencias de la salud, con un objetivo de servicio que permita mejorar la calidad de las personas y la de sus condiciones de vida.”

Algunos consejos para los que deseen seguir vuestros pasos…

“Sí. Hay dos temas que no he comentado anteriormente y que quisiera destacar. El primero es decidir en qué país y con qué partner local se hará la implantación internacional. ¡Y en qué momento! ¿Antes de conseguir un contrato? ¿O después de conseguirlo, para que así los honorarios del contrato financien la operación? Se debe dedicar tiempo suficiente a esta fase previa para definir las estrategias empresariales y que la operación sea un éxito.

El segundo tema es el de la complejidad para hacer los trámites administrativos. No hay ventanilla única, razón por lo cual todo es largo y lento, y es necesaria la colaboración de diversos profesionales locales, que son los que conocen las normas y los procedimientos administrativos y legales del país.”

Facilitar la sanidad y la educación en todo el mundo

Inmaculada Casado Martínez nació en Barcelona en el año 1967, y es diplomada en Arquitectura Técnica por la Escuela Universitaria Politécnica de Barcelona (EUPB) en 1989. Obtuvo el Máster en Intervención Ambiental por la UB en 1994. Certificado leed 201: Core Concepts and Strategies (2012) y Máster en Planificación y Diseño de Hospitales y Centros de Salud por la UOC (2014).

Ha participado en el diseño y desarrollo de la dirección de ejecución de obras de varios proyectos del sector terciario. Comenzó en el ámbito de la educación, pero desde 1997 su actividad está centrada en el ámbito sanitario y tecnológico.

Entre las obras ejecutadas, destacan las escuelas CEIP Les Cireres, CEIP Planas Casals, la Universidad del Campus de Bellvitge o la Universidad de Empresariales de Granada. Como edificios del ámbito de la salud destacan los hospitales Quirón de Barcelona y Madrid, el Hospital Comarcal Baix Llobregat Moisès Broggi, el Hospital del Mar, el Parque de Investigación Biomédica de Barcelona, el Hospital del Niño de Panamá, el Centro Sociosanitario Dolors Aleu o el Mercado de la Marina. Actualmente desarrolla tareas de gestión y realiza proyectos internacionales en Sudamérica, África y Asia con la empresa Pinearq SLP, y desarrolla trabajos de arquitectura técnica con la empresa Enne Gestión Activa de Proyectos SLP, de la que es socia.

Colabora con diversos organismos especializados en proyectos innovadores y de desarrollo de construcción y rehabilitación sostenible, y ha escrito diversas publicaciones y artículos en revistas técnicas, entre las que destaca la Guia de l’edificació sostenible, del Instituto Cerdà-GenCAT o la publicación Viure 100 anys – Hospital del futur del ICEX.

Carles Cartañá

Arquitecte tècnic col·legiat núm. 6.600 i director de L’informatiu.

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu arquitectura autoconsum bateries fotovoltaiques Caateeb consum energètic electricitat emissions CO2 energia fotovoltaica sector elèctric sector renovable sistemes d’energia renovables Tecnologia Tesla

És Tesla el futur del sector renovable?

Elon Musk va sorprendre al món sencer amb un tipus d’emmagatzematge per sistemas fotovoltaics que assegura resoldre tots els problemes actuals. Però, és Tesla el futur en el món renovable i elèctric en general? En aquest article descobrim el món de les bateries, què cal saber i com funcionen aquest tipus de sistemes.

Escrit per Roger Bancells - 9 d’abril de 2018

El 30 d’abril del 2015, Elon Musk organitzà una roda de premsa per presentar el seu nou enginy. Amb una gran expectació i recordant a Steve Jobs i el seu màrqueting, Elon Musk va sorprendre al món sencer amb un tipus d’emmagatzematge per sistemes fotovoltaics que assegura resoldre tots els problemes actuals. Però, és Tesla el futur en el món renovable i elèctric en general?

Quan es dissenya un sistema solar fotovoltaic amb bateries, la primera premissa que s’ha de tenir en compte és la quantitat d’energia que s’haurà d’acumular, ja que en cas de fer curt el problema seria majúscul. No obstant això, i abans d’endinsar-nos en el món de les bateries, cal saber què és i com funciona un sistema solar amb bateries.

Imaginem que volem subministrar energia elèctrica al nostre habitatge o negoci mitjançant la desconnexió de la xarxa pública de distribució i alimentar la demanda elèctrica, única i exclusivament, amb bateries fotovoltaiques. A dia d’avui, aquest sistema és possible, hi ha diversos exemples d’instal·lacions que estan funcionant d’aquesta manera, però el handicap d’aquesta opció és la inversió inicial; tot i que el preu de generació d’un kWh fotovoltaic és lleugerament inferior al kWh que es compra a la distribuïdora elèctrica, els acumuladors tenen un preu elevat i, en aquest aspecte, encara s’està lluny de dir que ha arribat l’hora de les bateries.

El funcionament d’un sistema fotovoltaic aïllat és semblant a l’anomenat autoconsum elèctric, amb la diferència que enlloc de disposar d’una connexió a la xarxa pública es disposen de les bateries. Un sistema fotovoltaic podria estar connectat amb un grup de bateries amb la intenció d’acumular l’energia sobrant, atès que la demanda interior de l’habitatge seria inferior a la generació solar. No obstant això, i a no ser que el Decret 900/2015 aprovat el 02/10/15 ho permeti, no és legal la connexió de bateries en un circuit on es disposa de connexió a xarxa pública. Per tant, exemplificarem aquell sistema solar que està totalment desconnectat de la xarxa pública i l’edifici s’alimenta directament de les bateries instal·lades, essent un sistema solar fotovoltaic aïllat.

L’esquema d’aquest sistema vindria a ser el següent:

(1) És necessària una planta generadora d’energia elèctrica, on estaran situats els mòduls fotovoltaics o aerogeneradors.
(2-3) Seguidament es transporta aquesta energia a l’inversor-regulador, el qual s’encarrega de transformar l’energia en contínua a alterna o bé enviar-la a les bateries per a el seu emmagatzematge.
(4) Finalment, el quadre elèctric amb els circuits necessaris i les seves proteccions.

El primer problema quan es dimensiona aquest tipus de sistema és la ubicació de les bateries, ja que normalment l’amperatge d’aquests acumulador és a 2 V a causa de les seves dimensions i pes. És per aquest motiu, que la majoria de les instal·lacions aïllades disposen de 24 bateries que subministren energia elèctrica a 2 V de tensió cada una, formant un conjunt de 48V amb la mateixa capacitat. Amb un exemple s’entén millor: l’enunciat és un immoble que consumeix 10 kWh diaris i es necessita una autonomia de 2 dies. S’aconsella que les bateries no es descarreguin més del 50% de la seva capacitat per evitar problemes de càrrega i descàrrega, això provoca que el càlcul del dimensionat passi de 10 kWh a 20 kWh; a més, com es desitja una autonomia de 2 dies, l’acumulació definitiva a dimensionar serà per a 40 kWh. A una tensió de 48 V, s’obté que es necessiten 833 Ah d’acumulació totals. Amb aquest resultat, si comparem que una bateria de cotxe de 60 Ah té un pes aproximat d’uns 8 quilos, quan pesaria una bateria de 833 Ah? Massa quilograms per fer-la maniobrable dins habitatges o estances. És per aquest motiu que les bateries, a partir d’una certa capacitat, queden dividies en blocs de 2V formats per 24 elements; dit d’una altra manera, la gran bateria de 833 Ah es parteix en 24 trossets de 2V cada una amb la mateixa capacitat, necessitant un gran espai per la seva ubicació, instal·lació i manteniment.

Aquest problema sembla ser que Tesla aconsegueix eliminar-lo, ja que amb una sola bateria d’uns 100 quilos de pes, aproximadament, i unes dimensions de 1300 x 860 x 180mm. aconsegueix subministrar fins a 10 kWh d’energia a una potència contínua de 2 kW i un pic de 3,3kW.

El Powerball i el Powerpack

Paral·lelament, Musk sembla haver trobat la manera de resoldre un altre gran problema dels acumuladors, què passa si es vol ampliar la capacitat d’emmagatzematge? Actualment, és necessari substituir les bateries per unes altres de més capacitat, ja que les actuals no són escalables. Sorprenentment, Tesla es distribuirà en dos formats diferents: el Powerball per a habitatges i petites indústries des de 7 kWh fins a 10 kWh, i per a les grans indústries el Powerpack de 100 kWh i, el que és més avantatjós, és que tant un format com l’altre permet instal·lar-se en cascada, és a dir, per a petits formats és possible ampliar la capacitat fins unir nou bateries i, pel gran format… no té límit!, per tant, seria possible la instal·lació de bateries Tesla fins a 1 MWh? Si més no, és una gran aposta que portaria l’energia fotovoltaica actual en una altra dimensió.

No massa anys enrere, les bateries estaven formades per cel·les d’àcid-plom sense segellar, on l’electròlit era liquat amb una vida útil curta. Més tard, van aparèixer les bateries de gel, on les cel·les són d’àcid-plom segellades amb l’electròlit gelificat i allargant la seva vida útil gràcies que evita part de l’evaporació interior. Doncs bé, Tesla és una bateria de ió liti recarregable que ofereix una garantia de 10 anys, ni més ni menys, amb una eficiència que ronda el 92% i amb la possibilitat d’instal·lació tant a l’interior com a l’exterior. El seu disseny és innovador i el seu preu esperançador; mentre que la bateria de gel de 833 Ah pot rondar els 250€ (recordant que se’n necessiten 24), Tesla ofereix les dues versions de 7 kWh i 10 kWh per 3000$ i 3500$ respectivament. Això vol dir que, amb una sola bateria podria quedar solucionat el problema de l’emmagatzematge a tots els edificis de nova construcció incorporant-la dins un armari amb ventilació i espai necessari.

A finals del 2013, el Codi Tècnic va introduir una petita però molt significant modificació al DB HE4, article 2.2.1 punts 4 i 5. Fins llavors, els edificis de nova construcció tenien l’obligació d’instal·lar sistemes solars tèrmics per una aportació mínima d’ACS. Aquesta modificació descriu que ja no és necessari que aquesta aportació mínima sigui amb un sistema solar tèrmic, sinó que és possible executar qualsevol altre tipus de sistema sempre i quan quedi justificada que aquesta mínima aportació aconsegueixi la mateixa o inferior reducció d’emissions de CO₂i el mateix estalvi que el consum d’energia primària. És a dir, és necessari instal·lar un sistema solar tèrmic, forçat o termosifó, en un edifici que només disposa com energia primària l’electricitat? Per què no instal·lar un sistema solar fotovoltaic en autoconsum essent aquest més econòmic i més fàcil de mantenir que no pas un de tèrmic? És en aquest punt on en un futur no molt llunyà es creu que serà possible la instal·lació de bateries Tesla.

Tornant a la roda de premsa que organitzà Elon Musk a finals d’abril d’enguany, durant la presentació de les bateries s’assenyalà diferents verit4ats del sistema energètic actual, que es basa en un sistema centralitzat de transformació de l’energia passant per les xarxes de transport d’aquesta fins a les llars i negocis. Tenint en compte que s’ha de generar 2 kWh d’energia elèctrica per consumir 1 kWh als nostres edificis, l’altre 1 kWh es perd durant el transport, és necessari canviar el sistema elèctric actual, on una xarxa distribuïda significaria el millor aprofitament de l’energia elèctrica, on cada usuari es pugui crear la seva pròpia energia i, per què no, on tots tindríem un futur renovable millor. És aquest sistema distribuït el que ha fet Elon Musk dissenyar aquest tipus de bateria, on assenyala que amb tan sols una petita part del territori dels Estats Units seria suficient per generar tota l’energia que es consumeix a tot el país, evidenciant que aquesta petita superfície és molt superior si es comptabilitzen totes les teulades del país. Per tant, a què esperem?

Reforma del sector elèctric

Finalment, i no menys important, cal destacar que al 2013 s’aprovà la Llei 24/2013 de reforma del sector elèctric, on es va aprovar tres metodologies d’autoconsum. Tot i que es antagònic, aquesta Llei preveu, entre molts altres aspectes, la instal·lació de comptadors per registrar l’energia elèctrica que es genera gràcies als mòduls fotovoltaics, amb la justificació que en cas d’autoconsumir aquesta electricitat no es contribueix a la xarxa pública, introduint l’anomenat “peatge de recolzament o impost al sol”: sense comentaris. En tot cas, el Decret que s’ha aprovat recentment, i que desenvolupa econòmica, tècnica i administrativament la Llei 24/2013, ha introduït diferents rectificacions a l’esborrany del decret inicial, detallant que aquest impost no serà imputable a instal·lacions connectades amb la xarxa pública amb potència contractada inferior a 10kW. Per tant, i s’escriu en “negreta”: l’autoconsum elèctric és legal. No obstant, i fins que Telsa no comenci a subministrar les milers de comandes des de la seva “gigafactoria” dels Estats Units, l’actual sistema solar fotovoltaic amb bateries queda reduït per obligació en situacions en que la xarxa de distribució no és present per l’orografia del terreny i el sistema solar no està connectat amb la xarxa pública elèctrica.

Resumint, podríem confirmar que, en el cas que el nou Decret d’autoconsum permetés la inclusió de bateries a un sistema que es connecta amb la xarxa pública, Tesla seria un element trencador en aquest sector pel seu preu, la senzillesa que aparenta la seva instal·lació i la facilitat d’augmentar la xarxa d’acumulació en un moment donat. I, si el Govern central que actualment aprova les lleis i decrets del sector energètic presentés una proposta més independent dins el marc de les energies renovables, sense cap mena de dubte Tesla seria el futur del sector elèctric i fotovoltaic.

Roger Bancells

És arquitecte tècnic, col·legiat núm. 10.694

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Aparejador arquitecto técnico arquitectura Caateeb Carrera profesional Employer branding Profesión Tecnologías BIM

Construyendo el nuevo perfil de aparejador

Las nuevas formas de construir, de entender el mundo de la construcción y el proceso constructivo, demanda nuevas competencias personales. ¡Descubre cuáles son las 4 competencias transversales y afronta nuevos retos!

Escrit per Jordi Pla Gómez - 9 d’abril de 2018

Ahora sí, mucho tiempo después de anunciarlo, la realidad es un hecho. Y las nuevas maneras de construir, de entender el mundo de la construcción y el proceso constructivo, ya están aquí. Ha sido necesario tiempo, tiempo repleto de buenos momentos, que tuvimos y quizás no supimos aprovechar, y de momentos duros y complicados, que han requerido mucho esfuerzo y compromiso durante estos últimos años. Pero el cambio en el sector de la construcción, a mi parecer muchas veces mal categorizado como un sector diferente y ajeno al resto de la realidad empresarial del país, ya es una realidad indiscutible en términos de innovación del proceso constructivo y desarrollo de nuevos modelos de gestión.

Sin duda nos esperan unos años apasionantes, de cambio constante y acelerado. Veremos como las formas de hacer y de organizarnos cambian en los próximos 5 años más que en los últimos 50. Las tecnologías BIM, la gestión a través de la filosofía Lean construction o la nueva forma de relación que abren los contratos IPD, son solo una pequeña muestra. Pero habrá muchas más: tecnologías disruptivas, nuevas formas de integración y colaboración entre los diferentes stakeholders, nuevas estructuras organizativas, más abiertas y necesariamente más competitivas… nuevos roles dentro del proceso constructivo, algunos como el modelador de estructuras BIM o el quantity surveyor ya están aquí, otros aún ni los imaginamos.

La tecnologia BIM y el papel del quantity surveyor ya han llegado al sector

Este nuevo contexto de complejidad en el que nos encontramos inmersos pide nuevas soluciones en las formas de trabajar, pero sobretodo pide nuevas competencias en las personas. Unos profesionales que conociendo las nuevas dificultades, sepan adaptarse y desarrollen nuevas y diferentes competencias para liderar los retos de futuro. Profesionales que cada día serán más esenciales a la hora de alcanzar el éxito de una compañía o un proyecto, porque las personas siguen siendo el elemento clave y diferenciador de todo el sistema.

La pregunta no es, pues, hacia dónde vamos, sino cómo tienen que ser los nuevos profesionales que deben liderar este futuro del sector de la construcción. ¿Qué competencias se requerirán para gestionar dentro del nuevo contexto VUCA*? ¿Qué demandaran las empresas a sus personas? ¿Cómo deben ser los nuevos profesionales de la construcción?

Como consultor de personas, con más de veinte años de experiencia en la búsqueda y selección de profesionales, directivos y ejecutivos del sector de la construcción, asesorando a las empresas en el desarrollo de los modelos de gestión y las políticas de desarrollo de personas, el cambio que puedo certificar solamente puede calificarse de extraordinario. El futuro es mucho mejor que el pasado, también más exigente. El futuro estará lleno de buenos profesionales altamente preparados, de mucha tecnología de soporte y gestión para asegurar la competitividad y el control de los proyectos, la innovación y el desarrollo formarán parte de las estrategias y del día a día de todas las compañías, y la capacidad de atraer y relacionarse con personas, profesionales y compañías diversas y muy diferentes para competir y colaborar será el activo más importante de una empresa.

Como headhunter tengo muy claro cuáles son las habilidades, actitudes y aptitudes que busco en los nuevos profesionales de la construcción para asegurar que tendrán éxito en este nuevo entorno. Y es que, independientemente del rol y la función a desarrollar, todos los profesionales deberán tener 4 competencias transversales: la capacidad de aprendizaje, la gestión de la incertidumbre, una alta capacidad de relación y un liderazgo interior, serán las competencias que marcarán la gran diferencia entre un buen y un excelente profesional.

Capacidad de aprendizaje

Los nuevos tiempos requieren una gran capacidad de aprendizaje continuo. Ya no es importante lo que uno sabe, porque muy posiblemente quedará obsoleto rápidamente, si no lo está ya. El conocimiento es estático y las nuevas maneras de gestionarlo hacen infructuoso según qué esfuerzo.

Lo que será importante es la capacidad de aprendizaje. Un aprendizaje continuo que también pide desaprender constantemente, cambiar conceptos y paradigmas. Buscamos personas con una gran inquietud por aprender, curiosas y con proactividad para abandonar sus creencias y zonas de confort. Será necesario reinventarse de modo constante.

Capacidad de toma de decisiones

La incertidumbre provocada por la velocidad del cambio y la obsolescencia de la planificación estratégica exigirá profesionales con una gran capacidad para la toma de decisiones con contextos de gran incertidumbre. Personas con gran capacidad de análisis y con una buena dosis de intuición, esa característica a medio camino entre la experiencia, el sentido común y la visión anticipada. Profesionales que nos aseguren buenas decisiones, pero también y sobre todo, que sepan reaccionar de forma rápida, que se anticipen a las circunstancias y que no tengan miedo a equivocarse. En un entorno donde la planificación será básicamente operativa y no estratégica, será necesario asumir que no sobrevivirá el más acertado, sino el más ágil en adaptarse. Las startups y los nuevos modelos de negocio tecnológico son buenos ejemplos de ello.

Capacidad de relación en contextos diversos

La alta capacidad de relación en contextos diversos y multiculturales también será necesaria para responder a la realidad muchas veces desconocida que deberemos gestionar. Una capacidad de relación que debe ir más allá de la capacidad relacional y la empatía necesarias hasta ahora. En un nuevo mundo donde las individualidades seguirán presentes pero necesitaran mucho más apoyo y ayuda, la complejidad y la competitividad a la que deberemos enfrentarnos nos obligarán a trabajar a todos y siempre en equipo. Participando en diferentes proyectos a la vez y asumiendo diferentes roles de forma constante. Equipos multidisciplinares y heterogéneos, en los que será necesario colaborar con gente de nuestro sector, pero también de sectores muy alejados y con prácticas y maneras de pensar y de hacer absolutamente diferentes. Con equipos multiculturales que trabajaran conjuntamente, compartiendo un mismo proyecto y objetivos, pero sin compartir un mismo espacio físico o vital, un código ético o identitario común.

Liderazgo integrador

Y finalmente destacaría el liderazgo integrador. Probablemente la competencia más preciada, lo que definirá no solamente el talento de un profesional sino el éxito o fracaso de muchos proyectos. El liderazgo seguirá siendo clave para desarrollar cualquier proyecto en el futuro. Pero será un liderazgo que poco o nada tendrá que ver con lo que hemos conocido hasta ahora. Ya no buscamos clarividentes, avalados por el conocimiento técnico, basados en una trayectoria profesional determinada y con la capacidad de resolver situaciones o problemas concretos, líderes que sean el referente y la medida para el equipo a la hora de buscar soluciones o tomar decisiones. No, este liderazgo no es suficientemente potente y sólido para afrontar la nueva realidad cambiante. El nuevo liderazgo se basa en la capacidad para integrar a personas altamente diversas alrededor de un solo objetivo. Se basa en la capacidad de sacar lo mejor de cada uno de ellos y alinearlo para hacerlo útil. Es un liderazgo basado en la relación y el impacto emocional. Es un liderazgo positivo y estimulante que sabe generar acción, sacar el compromiso de todos y hacer crecer las capacidades de los individuos y del equipo. Un liderazgo que debe alcanzar la gestión del equipo desde la autogestión de cada uno de sus miembros. Un liderazgo que debe ejercerse desde la aceptación de saber que el rol será circunstancial, muchas veces transitorio y que tendrá como máxima complejidad la gestión de personas con más conocimiento que el propio líder.

Como observador privilegiado del sector, constato día a día como este nuevo entorno al que llamamos VUCA (volátil, incierto, complejo y ambiguo), está afectando de lleno al sector. No tengo ninguna duda de que el camino pasa necesariamente por reinventarse. Desde la forma de relacionarnos con los diferentes interlocutores, una manera que establezca nuevos marcos de colaboración y contratación, cambiando la mentalidad cliente-proveedor que tanto daño ha hecho especialmente en nuestro sector. Pasando por una apuesta clara por el talento como elemento diferencial con políticas de potenciación de las personas y de employer branding y haciendo una decidida apuesta por la tecnología y la innovación en el proceso constructivo como ejes estratégicos para la generación de valor.

Y en este entorno, creo honestamente que el aparejador tiene mucho que decir. Y lo creo porque soy conocedor de las habilidades, actitudes y aptitudes que conforman el perfil de muchos aparejadores, conozco su capacidad técnica y de gestión, su visión del proceso constructivo y la forma de afrontar retos y situaciones desde los diferentes roles que desarrollan en el sector, y las veo muy alineadas con las nuevas realidades y necesidades competenciales.

¡Estoy convencido de que vienen buenos tiempos para la profesión!

VUCA: volátil, incierto, complejo y ambiguo de sus siglas en inglés

Jordi Pla Gómez

Soci director de Pla&Associats, Màster en Direcció Avançada de Recursos Humans per ESADE i Diplomat en Gestió Comercial i Màrqueting per la Fundació EMI

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Anàlisi d'obra aparellador arquitectura arquitectura industrial biblioteques Bibloteca Can Manyer Caateeb construcció Espais públics paviments hidràulics rehabilitacio urbanisme Vilassar de Dalt

La biblioteca de Can Manyer a Vilassar de Dalt

La nova biblioteca municipal se situa a la nau principal de Can Manyer, el complex tèxtil del segle XIX. La intervenció és un exercici exemplar de recuperació d’arquitectura industrial, un joc d’arquitectura racional, clara i diàfana que revifa els dos grans espais de la vella nau tèxtil. La nova Biblioteca de Can Manyer, garanteix una sorpresa cromàtca sense precedents: un festival de llum i color que enfoca al terra i que difícilment ens deixarà indiferents.

Escrit per Jordi Olivés i Cristina Arribas - 4 d’abril de 2018

Entrar per primera vegada a la nova Biblioteca de Can Manyer i pujar a la planta pis, garanteix una sorpresa cromàtica sense precedents: un festival de llum i color que enfoca al terra i que difícilment ens deixarà indiferents.

FITXA TÈCNICA

Nom de l’obra: Biblioteca Can Manyer
Ubicació: Plaça Miquel Martí i Pol de Vilassar de Dalt (Maresme)
Promotor: Ajuntament de Vilassar de Dalt
Project manager: Jordi Armengol
Autors del projecte: Lluís Dilmé i Xavier Fabré
Director d’execució de l’obra: Francesc Xairó
Coordinador de seguretat i salut: Francesc Xairó
Constructors: Fuentes Ariza, IMVAUR i ATYCA
Caps d’obra: Sergio Ariza (Fuentes Ariza); Maximiliano Pfister (IMVAUR); Josep Zapata (ATYCA)
Principals industrials: Losan, Mecánica del Suelo; Cuma, GAM España, Servicios de Maquinaria; Jarquer Mentón Plus; TECELTRA; Francisco Alberich; INMOCAT Instalaciones; MAYMO Instalaciones y Servicios i Kaefer, Servicios Industriales.
Data d’acabament de l’obra: 2014

Premi Catalunya Construcció 2015 d’Intervenció en edificació existent

La transformació de la indústria a Vilassar de Dalt

A principis del s. XIX, Vilassar de Dalt finalitza l’etapa com a vil·la agrícola per a convertir-se en un nucli industrial especialitzat en el sector tèxtil. A partir del 1870 la industrialització local queda en mans de tres famílies: els Calvet, els Vives i els Manyé Ordeig. A finals del segle XIX, els canvis tecnològics del tèxtil s’acceleren. L’any 1915 esclata una vaga a Can Manyer que dura mesos, tot plegat serà el preludi de la crisi posterior a la I Guerra Mundial i el final de les grans empreses tèxtils de la generació dels anys vint. Durant els anys trenta, una nova generació de fabricants porta a Vilassar de Dalt a ser la capital comarcal del cotó i un dels principals nuclis de la industrialització tèxtil a Catalunya. Després de la Guerra Civil, el tèxtil coneixerà la darrera etapa d’esplendor fins a la seva crisi definitiva cap els anys setanta i vuitanta.

Així doncs, el Vilassar de Dalt de l’època contemporània deu el seu desenvolupament a la creixent indústria tèxtil que va esclatar al segle XIX i principis del XX. Aquest període va fer d’aquest municipi un dels centres neuràlgics del desenvolupament tèxtil de Catalunya. Les fàbriques, les xemeneies, les cases dels treballadors, les cases industrials, les societats mutualistes i obreres… donen peu a parlar d’un passat fabril des de múltiples visions. Les fàbriques principals serien: Can Manyer (actualment, biblioteca), Cal Garbat (destinada a habitatges), la Tela (equipament), les Sedes (restaurant), Can Ribot (en procés productiu) i ja més contemporània ca l’Amadeu (en procés productiu).

L’antiga fàbrica és original de 1910 i, en el seu temps, fou la fàbrica més important del municipi.

El Poum de Vilassar de Dalt traslladava l’anterior biblioteca municipal a una millor ubicació: proposava ubicar tot un mercat cultural de més ampli abast que recollís una activitat cultural semipermanent. Una nova línia estratègica pel futur del sòl industrial vilassarenc.

Es respira un gran respecte per l’espai, així com pel seu origen industrial

Fotos generals de l’interior de la Biblioteca amb absolut protagonisme del paviment

Unitat espacial i riquesa cromàtica

La nova biblioteca municipal se situa a la nau principal de Can Manyer, el complex tèxtil del segle XIX que, des dels anys setanta del darrer segle anava fent cada vegada més palesa la seva obsolescència industrial.

La intervenció és un exercici exemplar de recuperació d’arquitectura industrial, un joc d’arquitectura racional, clara i diàfana realitzat sota les directrius de la funcionalitat de la nova biblioteca que revifa els dos grans espais de la vella nau tèxtil. La planta inferior per on s’hi accedeix, amb els pilars de fosa alineats en dues rengles, així com les voltes a la catalana, presideixen un espai ben ampli i d’alçada considerable del qual arrenquen dues escales que condueixen a la planta superior. Aquest espai, encara de major alçada, mostra les esveltes encavallades de suport del doble vessant de la coberta.

S’intervé prioritzant la percepció i els valors espacials originals, grans espais amb poques barreres i amb gran continuïtat visual. Per a aconseguir aquest objectiu, i per tal d’obtenir els necessaris espais tancats que necessita la biblioteca, s’ha optat per construccions de fusta que no arriben al sostre, una solució que aconsegueix aquest objectiu. Es respira un gran respecte per l’espai, així com pel seu origen industrial.

Aquesta experiència, a més, s’enriqueix cromàticament de manera molt diferent a com experimentem quan entrem en una catedral on, la llum es filtra pels finestrals de colors i aquests tenyeixen els paviments i les parets. Aquí, en un edifici de tipologia industrial, amb grans finestrals, espai diàfan, colors blancs… la llum entra blanca per banyar el mar cromàtic del paviment i embolcallar-nos de la seva riquesa de dins a fora, de baix a dalt, del color al blanc.

Tresors hidràulics de rebuig versus imitacions hidràuliques rebutjables (hidrauliquitis)

A banda de lloances de la proposta com el respecte general que espacialment proposen els arquitectes, així com el respecte al passat industrial de la nau que es respira a l’actual biblioteca, hi ha un aspecte que colpeix de manera evident i és la presència del paviment hidràulic del pis superior.

Es tracta d’un paviment hidràulic format per peces “de segona divisió” provinent de peces de rebuig de diverses fàbriques, un trencaclosques molt particular. Una catifa acolorida i de peces dispars, excedents de fàbriques de principis de segle XX i dissenyat per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda.

Aquesta mena de qualitat espacial casual contrasta, sobretot actualment, amb el bombardeig pesadament intencionat i insistent que en molts àmbits de l’interiorisme i el disseny ens envolta.

Parlem de tots aquells objectes que s’inspiren en l’ideal de la rajola hidràulica, però que no en fan la funció: estoigs, joies, tasses, davantals, pòsters, portades de llibres, samarretes… Algun fins i tot s’acosta a l’ús original: catifes de PVC que imiten els paviments hidràulics i cerquen la seva categoria senyorial, reproduint models existents i batejant-los amb carrers de Barcelona.

També hi ha un esclat (insuportable, diria) de paviments imitació als hidràulics en tots aquells habitatges, locals, restaurants i bars, galeries d’art, etc. que aspiren a certa modernitat i actualitat. Es tracta de paviments de gres, més resistents i no tan porosos com els hidràulics, que per preu i assequibilitat esdevenen ideals substituts en massa. En aquest cas, molta intencionalitat, molta pretensió, però, la veritat, el resultat és cada vegada “més del mateix”.

Imatges de locals actuals amb paviments de gres imitació d’hidràulic:

Imatges de locals actuals amb paviments de gres imitació d’hidràulic. No calen més comentaris: Borratxera visual

Tot el contrari succeeix a la Biblioteca de Can Manyer: una casualitat, un conjunt hidràulic aparentment indefens i humil, desordenat sense intenció, aconsegueix una riquesa visual i espacial que desperta els sentits i l’ànima.

Dotar les arquitectures degradades amb nous horitzons, sempre amb la voluntat de reconèixer i revaloritzar l’arquitectura local en contrast amb arquitectures globals i franquiciades tan abundants en els darrers anys, actualitzant la tradició viva i projectantla cap el futur.

Des de temps antics, l’home ha creat espais per viure procurant unir la funcionalitat i la bellesa. A la biblioteca de Can Manyer, ambdues van de la mà i es fusionen per esdevenir una arquitectura al servei de la cultura, que, amb una bellesa inesperada ens sorprèn i estimula els sentits, una festa cromàtica a nivell de terra, un mar hidràulic.

Souvenirs amb disseny de paviments hidràulics estampats

Rehabilitació de l’antiga nau industrial de producció tèxtil

L’obra consisteix en la rehabilitació d’una nau industrial de començaments del segle passat, en què es conserva la morfologia i es condiciona per als nous usos conforme al programa funcional per allotjar una biblioteca. A planta baixa s’allotgen els espais d’ús divers per a informació i consulta generalista, serveis, aula de formació, zona multimèdia, i àrea infantil segregada. Es configura també una sala multifunció que es pot utilitzar de manera autònoma a l’operativa de la biblioteca, amb un accés independent des de l’exterior, i amb un divisòria mòbil que tanca, si cal, la comunicació amb la resta de la planta. La planta alta es destina a una activitat més introspectiva d’estudi, consulta i lectura.

La intervenció aporta una imatge totalment renovada i actualitzada de l’equipament, alhora que té cura de conservar i mostrar les característiques constructives pròpies de l’edifici: l’estructura d’encavallades metàl·liques de coberta, la visió dels talls de forjat on s’aprecien les diferents capes constitutives, les altures interiors amb les grans obertures de façana, i el paviment original a planta pis fet de mosaic hidràulic procedent de partides de rebuig de diversos fabricants, col·locat en el seu moment de forma totalment atzarosa i que, en descobrir-lo, s’ha volgut recuperar i emfatitzar encertadament com un valor genuí de l’edificació, amb tal impacte que ha acabat adoptant-se com a imatge gràfica de l’equipament.

A la planta baixa els antics terres (de formigó, amb bancals de suport i pas de maquinària) s’han regularitzat per aconseguir un nivell homogeni a tota la planta, realitzant un recrescut damunt les antigues rasants que serveix alhora per conformar una cambra l’aïllant que permet el pas de les instal·lacions per distribuir a tota la superfície. L’acabat és un paviment continu de formigó acolorit que integra els registres i les canals d’instal·lacions.

A la façana es va repicar tot el revestiment per fer-lo de nou, i es substituïren les finestres de fusta reproduint les modulacions originàries. A la coberta s’han reforçat i travat les encavallades metàl·liques, i per sota les teules s’ha construït un pla inclinat addicional de xapa grecada que garanteix l’estanquitat i drena cap a façana, on es recull en una canal interior amb sobreeixidors a l’exterior. Sota la xapa es fixen les capes d’aïllament i es realitza l’acabat final amb emplafonat de cartró-guix acústic. Per l’exterior es va efectuar primerament un repàs de reparació i reposició de teules malmeses, mentre que tota la resta d’operacions es realitzaren des de l’interior de la nau sense haver de desmuntar l’envoltant.

La intervenció aporta una imatge totalment renovada i actualitzada de l’equipament, alhora que té cura de conservar i mostrar les característiques constructives pròpies de l’edifici

Distribució del cost

A la taula es reprodueix el perfil de cost execució material de projecte (PEM). Al preus reflectits caldria afegir un 19% per assolir el valor de costPec. Els imports es corresponen a una actuació de superfície útil de 1.600 m² . El tancament econòmic de l’obra va concloure amb una molt lleu variació de l’import de pressupost de l’ordre del 3% a la baixa respecte del previst.

L’obra es va organitzar en quatre fases amb els següents continguts:

– 1a fase: Consolidació estructural i rehabilitació de façanes. Comprèn els treballs preliminars per assolir la seguretat estructural i de envoltant de l’edifici, a fi d’assegurar la conservació i possibilitar la rehabilitació. Significa un 17% del pressupost de la inversió.

– 2a fase: Acabats i condicionament interior. Conté el gruix dels treballs de rehabilitació corresponents a obres estructurals, de reforma i condicionament, d’acabats i del sistema d’instal·lacions. Significa un 73.75% de la inversió

– 3a i 4a fases: Remats i equipament. La fase 3 es refereix a remats d’obra i treballs complementaris de repàs i acabat, i la fase 4 al subministrament i implantació de mobiliari i equipament per emprendre l’activitat. Ambdues fases sumen prop del 9% de la inversió. La distribució de cost segons els capítols d’obra s’aprecia en la columna resum de la taula adjunta, on se suma els costos respectius de cada fase d’intervenció.

Els imports dels treballs d’obra civil representen més de la meitat del pressupost, un 56.46% i una repercussió sobre la superfície útil de 610€/ m2 (valors PEM). Dins aquest macro-lot s’observa que la major significació correspon als capítols d’estructures (8.43% del pressupost i 91€/ m² de repercussió), de cobertes (6.56% i 71€/m² ), de façanes (11.18% i 121€/m² ), d’acabats (10.08% i 108€/m² ) i fusteria exterior (8.99% i 97€/m² ).

Els capítols d’instal·lacions representen entorn 2/7 parts del pressupost, es a dir un 28.93%, i una repercussió de 313€/m² . La major quantia és per a la instal·lació de clima (12.64% i 136€/m² ), seguit de la instal·lació de baixa tensió i enllumenat (que representa un 9.89% i 107 €/m²).

D’altra banda, a la taula s’han agrupat els treballs relatius a urbanització, que aplegats representen un escàs 2,43% del total. I en el darrer apartat es mostra l’equipament amb un pes del 10.07% i repercussió de 109€/ m².

El conjunt suposa una inversió atribuïda a la superfície útil de 1,080.34€/ m² de ràtio en Pem, que equival a 1,285.60€/m² en PEC per a l’obra de rehabilitació que s’ha exposat.

Aquí podeu descarregar el detall dels plànols de l’obra:

Projecte de mobiliari Biblioteca Can Manyer
Projecte executiu del museu Can Manyer
Projecte executiu Biblioteca Can Manyer

[table id=8 /]

Jordi Olivés

Arquitecte tècnic col·legiat número 7240.

Cristina Arribas

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Análisis de obra arquitectura Caateeb Construcción edificios patrimoniales Història Museu de Cultures del Món Palau Nadal patrimonio Premios Catalunya Construcció rehabilitación

Rehabilitación de los palacios góticos Nadal y Marqués de Llió como espacios culturales

El Instituto de Cultura de Barcelona inauguró el “Museu de les Cultures del Món” el mes de enero de 2015. El Museo está destinado a la difusión y al conocimiento de la creación artística de culturas extranjeras. Se exhibe una selección de 2.300 objetos de arte cedidos a lo largo de veinte años por la Fundación Folch al Ayuntamiento de Barcelona. Además, también se exponen objetos procedentes de la Fundación Arqueológica Clos, de la colección Duran Vall-Llosera y del Museo Etnológico de Barcelona.

Escrit per Jordi Olivés i Cristina Arribas - 4 d’abril de 2018

FICHA TÉCNICA

Nombre de la obra: Rehabilitación de los palacios góticos Nadal y Marquès de Llió para la nueva sede del Museu de Cultures del Món.
Ubicación: Calle de Montcada 12-14 de Barcelona.
Promotores: Institut de Cultura de Barcelona – Barcelona Infraestructures Municipals.
Project managers: Lluís Camí y Albert Lacasa (Qestudi 29 asesoramiento técnico).
Autores del proyecto: Josep Benedito + Op.Team.
Colaboradores en fase de proyecto de obra:
-Arguijo y asociados (estructura).
-Proisotec (instalaciones).
Colaboradores en fase de proyecto de museografía: Ámbito Cero.
Directores de obra: Josep Benedito y Xavier Farré.
Directores de ejecución de la obra: Albert Lacasa, Roger Marin y Lidia Carmona (Qestudi 29 asesoramiento técnico) Proyectos.
Coordinador de seguridad y salud: Santiago Ayuso (Conectica).
Constructores: UTE CRC obras y servicios, Constructora de Calaf.
Jefes de obra: Montse Tort y David Miret.
Principales industriales: La Veneciana, CatUnnic, Puigdellívol, Expomon, Climava, Sabico.
Fecha de finalización: 1 de diciembre de 2014.

Finalista de los premios Catalunya Construcció 2015 en Intervención en edificación existente y de los premios Catalunya Construcció 2016 en Dirección integrada de proyecto (project manager).

El Institut de Cultura de Barcelona inauguró en el mes de enero de 2015 el Museu de Cultures del Món. Está destinado a la difusión y al conocimiento de la creación artística de culturas extranjeras, y se aloja en los palacios Nadal y del Marquès de Llió, situados en la calle de Montcada de Barcelona. Se exhibe una selección de 2.300 objetos de arte que componen la cesión que la Fundació Folch ha hecho al Ayuntamiento de Barcelona durante veinte años. Junto a esta selección, también se exponen objetos procedentes de la Fundació Arqueològica Clos, de la colección Duran Vall-Llosera y del Museu Etnològic de Barcelona.

Un poco de historia de los anfitriones

Los palacios Nadal y del Marquès de Llió se remontan al pasado medieval de la ciudad, y han llegado a nuestros días, no diríamos intactos, pero bastante dignos y conservados, aunque lo más común sería que hubieran sufrido numerosas e irreversibles transformaciones a lo largo de los años, ampliaciones, reformas, derribos parciales, etc. Aún más si pensamos que Barcelona, prisionera de sus murallas, no podía crecer sino sobre ella misma. Esta es la razón por la que gran parte de los edificios de origen medieval que han llegado hasta nuestros días presentan una sucesiva yuxtaposición de diferentes etapas constructivas y estilos arquitectónicos. Ejemplos de ello serían el Palau de la Generalitat, la Casa de la Ciutat o la misma Catedral.

La calle de Montcada es fruto de la planificación urbana, y la edificación de sus primeros palacios se remonta al siglo XII. En ella se instaló la nobleza barcelonesa y comerciantes ricos, convirtiéndose en una de las zonas residenciales más notables de la ciudad y, consecuentemente, con edificios de gran interés arquitectónico. Una notable sucesión de palacios a ambos lados de la calle, edificados entre medianeras, formando un conjunto único por la armonía del todo y la calidad de las partes. A lo largo del siglo XVIII se inició el periodo de decadencia de la calle, con la reconversión de las plantas altas de muchos de los palacios en viviendas, y de algunas plantas bajas en almacenes cuando abrieron el mercado del Born.

De los palacios de la calle de Montcada destacan el Palau Aguilar, que hoy está ocupado por el Museu Picasso, y que ha sido ampliado sucesivamente con el Palau Baró de Castellet, el Palau Meca, la Casa Mauri y el Palau Finestres; el Palau Dalmases, joya del barroco; el Palau Cervelló, que desde 1974 ocupa la galería Maeght; o los palacios Nadal y de Llió como ejemplo de palacios góticos de la calle.

El Palau del Marquès de Llió es uno de los más grandes del conjunto de palacios de la calle de Montcada. Sus orígenes medievales se evidencian en la fachada principal y en la estructura de casa gótica que, a pesar de las sucesivas intervenciones, se mantiene. Del siglo XIV son la galería gótica del segundo piso y el excelente techo de vigas policromadas de las salas nobles de la primera planta, con fachada a la calle de Montcada. El 2 de febrero de 1428 sufrió las consecuencias del famoso terremoto que asoló Cataluña. Del siglo XV datan los ventanales renacentistas del primer piso. En el siglo XVI se amplió el edificio, se modificó la fachada con la apertura de los balcones y se sustituyó el portal de acceso. En la segunda mitad del siglo XVII se reformaron la planta baja y los dos pisos, y se practicaron varias aberturas en la fachada principal. A principios del siglo XVIII, el edificio se remodeló profundamente: se amplió el patio, se sustituyeron la escalera principal y el portal de acceso, se construyó la terraza del patio y se colocaron los balcones de la fachada. Se volvió a rehabilitar después de los bombardeos de 1714, que dañaron la estructura del edificio.

Imatge del pati senyorial ial i accès y acceso por la calle Montcada

El patio de entrada al palacio gótico y entrada al museo

En 1955, el Ayuntamiento de Barcelona adquirió la finca y se realizaron las obras de restauración dirigidas por el arquitecto municipal Adolf Florensa, en una actuación enmarcada en la política municipal de recuperación del pasado gótico en detrimento de los elementos posteriores.

En 1969 se instaló en él el Museo de la Indumentaria y fue cuando culminaron estas actuaciones, eliminando la portada barroca de ingreso al patio, entre otras actuaciones, además de una reforma profunda de la distribución interior para adecuar el edificio a las exigencias del museo, con la construcción de una nueva escalera, nuevas paredes, aberturas con apariencia histórica, forjados, pavimentos, etc.

El Palau Nadal tiene una historia similar. Es de dimensiones más pequeñas y su origen se remonta al siglo XIV, a dos edificios góticos que Jerónimo Nadal, su propietario, unificó en 1637 (en la fachada todavía es visible la unión de las dos construcciones). A lo largo del tiempo ha sufrido modificaciones similares a las de su vecino, especialmente en el siglo XIX, cuando pasó a ser una casa de vecinos con diferentes viviendas, lo que requirió adecuaciones que dañaron la estructura inicial. En los años setenta pasó a ser de propiedad municipal. A pesar de todo, el edificio todavía conserva muchos elementos de gran interés, como la portada, uno de los pocos ejemplos conservados de arquitectura neoclásica, o la ventana del siglo XVI situada en la planta baja y decorada con el busto de los antiguos propietarios.

El actual Museu de Cultures del Món que unifica los dos palacios se organiza en los edificios 12 y 14. Dos palacios, hoy uno solo, que ni es gótico, ni barroco, ni neoclásico…, sino una mezcla de todos ellos, donde se suman una serie de intervenciones que reflejan la misma evolución que la ciudad.

La gestión ejemplar de una rehabilitación de dos joyas arquitectónicas cosidas con una propuesta museográfica

El reto por parte de la dirección integrada de proyecto y obra (Qestudi) fue gestionar, con un presupuesto restringido y un plazo ajustado de unos 12 meses, la ejecución de dos obras conjuntas: las de rehabilitación de los edificios y la museografía; así como también hacer coincidir en el tiempo y el espacio dos actuaciones de carácter tan distinto, y coordinar las 23 contrataciones diferentes que se requerían.

La sala de exposiciones después de la intervención

La gestión se dividió en tres etapas

Gestión de proyectos
El proyecto básico de obras, el proyecto ejecutivo y su ejecución, el proyecto básico de museografía, así como la ejecución de sus trabajos.
Gestión de contrataciones
Se gestionaron, junto con el equipo Bimsa & ICUB, más de 25 contratos necesarios para el desarrollo de las obras de rehabilitación y los trabajos de museografía.
Gestión de todos los trabajos
El mismo equipo tenía asignada la tarea de project manager para controlar el tiempo y los costes de todas las contrataciones, y también para coordinarlos entre ellos, dada la coincidencia en el tiempo y el espacio de las diferentes tareas.

La gestión de toda la planificación requirió un alto grado de intensidad en el control. Cada día surgían actualizaciones en la planificación, en función de las variaciones que tenían lugar durante los procesos de obra, detectando cambios, retrasos y las consiguientes medidas correctoras. Las jornadas laborales se ampliaron a turnos dobles de trabajadores hasta que se cumplió el objetivo de inaugurar la primera semana de febrero de 2015. El trabajo de este equipo fue muy intenso y requirió una gran dedicación ante este escenario tan ajustado.

Museografía de primera

Según los propios autores, la frontera entre museografía y arquitectura era muy clara, y esto no conllevó conflictos. El recorrido sigue el hilo conductor de los diferentes continentes. El único continente que no tiene objetos expuestos, el europeo, está presente y queda representado en la propia edificación y en la señalética que va explicando el recorrido y las partes del edificio.

Uno de los elementos más bien pensados del proyecto museográfico son las vitrinas y los expositores.

También fueron diseñados expresamente para la ocasión. Se utilizaron vidrios ultratransparentes y antirreflectantes, con los que el efecto de desaparición es impresionante. Lo pueden comprobar si visitan el museo. El detalle de las bisagras era clave: se analizaron diversas bisagras del mercado, pero ninguna cumplía con las especificaciones necesarias para poder abrir y cerrar la vitrina correctamente y con todas las garantías. Por este motivo, se diseñó, certificó y patentó una nueva bisagra adaptada para las vitrinas del nuevo museo. Cada decisión exigía una visita, una reunión, una toma de decisiones… El proceso fue evidentemente complejo.

Más que cultura es frenesí

Desde hace algunos años, es muy habitual que las actividades culturales enlatadas, las experience con etiqueta cultural y los museos, ocupen un lugar destacado en las actividades turísticas para vender la ciudad como un destino cultural de calidad. El hecho de que el museo se sitúe principalmente en un contexto de ocio, a menudo pone en duda su calidad e, incluso, su credibilidad. No nos referimos al Museu de Cultures —que contiene un material expuesto de primera y una museografía de diez—, pero hay que enmarcarlo en un paisaje museístico y en un momento en el que este hecho empieza a ser demasiado evidente.

Pero el frenesí va mucho más allá, y llega incluso a intervenciones arquitectónicas en edificios de características muy similares a los que nos ocupan. Estaría hablando de la intervención en el Museu Picasso vecino. Un proyecto que trabaja en otra línea, donde prevalece el protagonismo de la intervención. Cinco palacios, uno al lado del otro, con tres cirujías perpendiculares a la fachada de cada uno de ellos, que conforman una estructura en peine con una única vía de conexión natural y lógica, la calle de Montcada. Con la intervención se creó una calle interior paralela a esta para conectar directamente los diversos palacios. No hacen falta más comentarios… La concepción que reduce los monumentos a conservar solo las fachadas y los patios principales está muy superada desde ya hace muchos años. Hechos como este me hacen dudar de la utilidad de catálogos, comisiones de patrimonio, protecciones. Más que cultura es frenesí.

Gestión integrada de proyecto y obra

Imatge del pati noble d’entrada des de l’escala senyorial

Una intervención sobre unos palacios góticos de los siglos XVII y XVIII en los que coinciden tres factores: que los espacios quedan vacíos al trasladar el antiguo Museu Tèxtil, que finaliza la relación con la fundación usuaria de una parte del edificio, y que se plantea la necesidad de ubicar la extensa colección privada de objetos del mundo cedidas al consistorio y otras piezas del Museu Etnològic.

La rehabilitación y reforma actúa sobre tipologías constructivas y estructurales diversas, lo que conlleva proyectar unas soluciones adecuadas en cada caso a las preexistencias y a los nuevos requisitos funcionales y expositivos, incorporando unas instalaciones modernas que garanticen el control de las condiciones ambientales para la buena conservación del fondo, y adecuando los espacios para hacerlos accesibles y de concurrencia pública.

El emplazamiento en un lugar representativo de la ciudad, céntrico y densamente frecuentado, añade complejidad a la organización y a la programación de los trabajos, ya que se deben adoptar procedimientos, medidas y medios que minimicen el impacto sobre el entorno, tales como ajustar las actividades a los horarios que generen menos interferencias, ya sea en la propia ejecución (escombros, hormigonados, perforaciones, equipos especiales…) o efectuando los suministros de materiales por la noche y adecuando los acopios conforme a la evolución de la obra.

Una confluencia de agentes y casuísticas

En estas circunstancias, se contrata los servicios del equipo de pm&cm, que deberá coordinar toda la casuística, organizar la gestión de los trabajos, llevar el control económico, y dirigir y planificar estratégicamente el proceso de desarrollo del proyecto y de la ejecución de la obra en un ajustado plazo de 15 meses. El project management se convierte en el nexo entre el promotor (el Ayuntamiento de Barcelona, BIMSA e ICUB), el equipo de proyecto de arquitectura, los especialistas de patrimonio, los responsables de conservación y mantenimiento del inmueble, el equipo del proyecto museográfico y de su implantación, el contratista principal, y las otras acciones colaterales y contratos secundarios.

Para conducir la operación se determina elaborar un proyecto básico muy definido que sirve de base para licitar un contrato que comprende tanto la elaboración del proyecto ejecutivo como la propia ejecución material de la obra, es decir, que incluye dos precios: los honorarios de arquitectura y el importe del coste material de la obra. De la misma manera, se elabora un proyecto básico de museografía para luego desarrollar un proyecto de detalle y su ejecución.

Obra en dos fases: consolidación y acondicionamiento

Los palacios son adyacentes, constan de PB, P1 y P2, y cuentan con fachadas a la calle y a un patio central que articula el acceso desde la calle y la circulación de las plantas a su alrededor. La primera fase de la obra comprende la reforma y el refuerzo estructural, y la rehabilitación de la envolvente de las cubiertas y las fachadas. El conjunto representa un 35 % de la inversión. La segunda fase incluye el acondicionamiento interior, las divisorias, las carpinterías interiores, los pavimentos, los acabados y las instalaciones. Estos trabajos representan el otro 65 % del presupuesto.

Las operaciones más significativas de reforma corresponden a demoliciones parciales para ubicar núcleos de comunicaciones, o sustituciones de estructuras y refuerzo de los forjados para consolidar el edificio y adecuarlo a las nuevas necesidades de cargas; también los apeos de muros para conformar las aberturas de circulación a través de todas las estancias, o bien para desmontar los arcos existentes para levantarlos y dejar una mayor altura de paso. Las operaciones relativas a las demoliciones y a los refuerzos estructurales representan un 15 % del presupuesto y una repercusión de 108 €/m². Todos los importes están referidos a precios de ejecución material, sobre los que hay que añadir las DG+BI para obtener los precios de contrato.

Contención de costes en las partidas de construcción

La rehabilitación del sistema envolvente consume un 20 % de la inversión y equivale a 144 €/m². Comprende:

la reparación de las cubiertas planas e inclinadas (con andamio colgante para no ocupar la calle de Montcada) y de los aleros de madera (con sustitución de algunos elementos por ataque de termitas).
la ejecución de un tragaluz para cubrir un patio interior.
la renovación de las carpinterías, en parte reparando las que estaban en buen estado, otra parte de restauración de la carpintería barroca, y el resto para sustituir las de fachada por carpintería de acero.

Dades sobre la construcció útil de la museografia. — Dades sobre la construcció útil.

Respecto de la adecuación interior, divisorias y puertas, pavimentos, revestimientos, techos y otros accesorios y acabados suma una repercusión de 153 €/m², y significa un 21,36 % del presupuesto. Se incluye en esta partida la restauración de los techos de vigas de madera policromada del siglo XIV. Los pavimentos se han conservado en la mayor parte de la planta baja y, debido a que se han tenido que reforzar los forjados, se han hecho de nuevo en las plantas piso: de roble teñido en las zonas expositivas y de piedra de Sant Vicenç en las zonas de distribución. En el patio se ha repuesto el mismo pavimento originario, conservando los adoquines de piedra de Montjuïc, con vaciado de juntas y nuevo rejuntado con mortero de cal acompañando los leves desniveles inherentes a los accesos. Los techos combinan la restauración de los artesonados de madera existentes con plafones neutros de yeso laminado acústico.

Un importe mayor supone la ejecución del conjunto de las instalaciones, que constituyen una gran partida con una incidencia del 38,7 % del coste total y una repercusión de 277 €/m². Este importe, obviando la parte de transporte vertical, se distribuye aproximadamente en tres fracciones: 1/3 para las instalaciones de clima, 1/3 para las eléctricas y de iluminación, y 1/3 para otras instalaciones asociadas a corrientes débiles (telecomunicaciones, megafonía, CCTV, control, gestión…). La climatización se hace por medio de máquinas exteriores de frío y calor de VRV, y equipos interiores de fan-coils, splits o casetes para dar respuesta a los requisitos museísticos de 24 °C en verano y 22 °C en invierno con el 50 % de humedad. Se incluye también una instalación de rociadores para mejorar las prestaciones de estabilidad al fuego de las estructuras de los espacios históricos.

En definitiva, el coste de las instalaciones supone casi 2/5 partes del presupuesto, y en cambio, las otras tres partidas relativas a trabajos de obra (estructura, envolvente y acabados) tienen una incidencia de 3/5 partes del presupuesto en fracciones similares. Estos datos ponen de manifiesto el esfuerzo aplicado en la contención de costes en las partidas de construcción, que suman una ajustada ratio de 404 €/m² construidos, que contrasta con los 277 €/m² de repercusión del lote de instalaciones, y aún más cuando se compara con el peso de la museografía.

Capítulo aparte del presupuesto de la obra, el proyecto incluye también las operaciones de museografía, con una incidencia de más de un tercio del presupuesto total. Respecto de la inversión en dotación y equipamiento museográfico, una fracción del 56 % (más de la mitad) corresponde a los elementos de apoyo expositivos, y otro 31 % (casi un tercio) se destina a las instalaciones de alumbrado (tipo led) y a equipos audiovisuales.

En resumen, el total de los trabajos de rehabilitación y acondicionamiento de los edificios patrimoniales representa una inversión de 715 €/m² construidos, cifra que ascendería a 908 €/m² si se repercute sobre la superficie útil. En cuanto a la museografía, el coste supone una repercusión de 423 €/m² sobre la superficie construida, que equivaldría a 537 €/m² de superficie útil.

[table id=27 /]

Proceso de restauración patrimonial de los edificios y trabajos de museografía

Ejecución de los trabajos de rehabilitación de los edificios de los palacios góticos

Restauración de los techos patrimoniales de madera policromada de época gótica

Trabajos de montaje de vitrinas en obra

Transporte de piezas de arte

Jordi Olivés

Arquitecte tècnic col·legiat número 7240.

Cristina Arribas

PUBLICITAT

El futur de la professió

Mentalitat de botiguer amb estructura de multinacional

Especialització segons el tipus de client

La relació amb l’Administració

Valor afegit diferencial

Honoraris professionals

Canvi de mentalitat

Especialitzats o generalis­tes?

Evolució a diferents velocitats

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Infraestructura de recàrrega de vehicle elèctric

L’electromobilitat

Implementació de l’automoció elèctrica a Catalunya

Instrucció tècnica

Tipus d’infraestructura

Tipus d’infraestructura

1. Subministrament elèctric existent individual aprofitant el comptador principal de l’habitatge.

2. Contractació d’un nou subministrament elèctric individual, mitjançant un nou comptador principal per a cada vehicle elèctric.

3. Subministrament elèctric existent col·lectiu aprofitant el comptador principal elèctric del pàrquing comunitari.

4. Contractació d’un nou subministrament elèctric col·lectiu per al pàrquing amb la finalitat de subministrar els punts de recàrrega.

Edificis amb aparcament col·lectiu en règim de propietat horitzontal

Tipus de connexions

Tipus Schuko

Connector Tipus 1

Connector tipus 2

Connector tipus 3

Connector CCS Combo 2

Connector CHAdeMO

Connector TESLA

Documentació tècnica

Ajuts i subvencions

Referències bibliogràfiques

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Paisajes urbanos sobre ruedas

FICHA TÉCNICA

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Rehabilitació de l’antic Convent de Santa Anna d’Alcover com a Convent de les Arts

FITXA TÈCNICA

Set vides té el convent

Rehabilitació arquitectònica i funcional

Estratègia d’intervenció, l’autenticitat: rehabilitar temps i espai

Un ambicionat equipament cultural amb vocació dinamitzadora

Sala, claustre i accessos. Els elements constructius

Equipament, tecnologia, i contribució geotèrmica

Distribució del cost

Estudi econòmic

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Professionals experts en el cicle de l’edificació

Els aparelladors en les diferents fases del cicle d’edificació

CREACIÓ DE SÒL

CONCEPCIÓ I DISSENY

FASE D’EXECUCIÓ

MANTENIMENT I EXPLOTACIÓ

REHABILITACIÓ I REFORMA

ENDERROC I DESCONSTRUCCIÓ

Disciplines transversals i noves línies d’activitat

Especialitzats o generalistes?