Cercar Error
L'Informatiu Aparejador arquitectura Caateeb Construcción Contenedores Marítimos Materiales Medio Ambiente patrimonio Profesión Reciclaje Urbanismo

Construcción con contenedores marítimos: ¿ética o estética?

El arquitecto recorre a los contenedores como respuesta a cuestiones ambientales, estéticas y técnicas. Cada año una gran cantidad de contenedores se retiran de la circulación, pero a pesar de no ser válidos para el transporte, son perfectos para otros usos.

Escrit per i -

La arquitectura recurre a los contenedores como respuesta a cuestiones ambientales, estéticas y técnicas. Estas cajas estandarizadas inventadas en 1956, hoy símbolo de la globalización, son elementos irreferenciables al lugar. No están concebidos para un lugar concreto y en su aplicación en el mundo de la arquitectura se trata de construcciones para una nueva cultura y una nueva era nómada: una arquitectura, a menudo de poner y quitar.

Una gran cantidad de contenedores se retiran de la circulación cada año, a menudo a causa de pequeños desperfectos, debidos a accidentes o por su uso, pero que les impiden seguir formando parte del sistema logístico. De hecho, la vida útil media de un contenedor es de 7 a 14 años. Pasado este tiempo, ya no son válidos para el transporte, pero son perfectos para otros usos. Su reciclaje permitirá reutilizar un gran volumen de material sobrante para reconvertir-lo en elementos útiles (productos del proceso y de la cadena de globalización).

Plano planta baja
Plano planta baja

Su versatilidad los hace adaptables y aptos a distintas escalas y funciones. Encontramos contenedores reconvertidos en viviendas unifamiliares, centros comerciales, oficinas, hoteles, restaurantes, refugios, laboratorios, tiendas o arquitectura efímeras.

Incluso ha surgido una nueva categoría constructiva: la cargoestructura o container architecture. Para definirla de manera simple, la cargoestructura consiste en la construcción basada en los contenedores marítimos reutilizables que están en desuso. Hoy en día no se encuentra una oferta educativa específica ni reglada para esta modalidad de arquitectura, de la cual hay abundantes experiencias en todo el mundo.

Las empresas que ofrecen este producto requieren un personal especializado que actualmente no existe. Además, arquitectos y aparejadores carecen de una formación adecuada para poder abordar con seguridad proyectos en un campo que tiene una importante casuística local y que es necesario conocer. Aun así, podemos encontrar algunos cursos de postgrado en esta disciplina. Vamos en buen camino.

En este artículo comentaremos la experiencia de dos despachos catalanes que están trabajando en la cargoestructura y reutilizan contenedores para hacer arquitectura: Duran Arquitectes y ROA Arquitectura.

Duran Arquitectes es un despacho que combina la voluntad de hacer una arquitectura de alta calidad con diseño de vanguardia. Entienden la arquitectura como un oficio al servicio de las personas, que tiene la voluntad de enderezar el espacio y construir volúmenes: una visión muy humanista de esta disciplina que es ciencia y arte a la vez. Se trata de un despacho de dos generaciones que acumula el prestigio y la experiencia de Cesc Duran, en una primera fase de expansión y consolidación y, después, de la mano de Pau Duran, su hijo, y los socios Jordi Comar y Marc Barjola. Un despacho joven que sigue combinando el espíritu de las obras colosales del periodo procedente, con proyectos de arquitectura entendidos como si fueran orfebrería: casas de autor para familias que las han querido a medida.

ROA Arquitectura es un estudio joven fundado por Roger Orriols en el año 2006 que desarrolla y gestiona proyectos de arquitectura flexible, sostenible y de estrategia urbanística, con una proyección creciente en el ámbito internacional y con intervenciones tanto en el sector público como en el privado. El valor principal de ROA es la flexibilidad. Todos los proyectos se basan en arquitecturas flexibles, fundamentándose en la búsqueda de una simbiosis equilibrada entre personas, naturaleza y tecnología. Una arquitectura que retrocede en la explotación infinita de los recursos y del territorio, y que avanza en el respeto medioambiental y las nuevas tecnologías: arquitectura con sentido común.

Los valores funcionales de los contenedores

El camino que ha llevado a hacer uso de los contenedores en construcción es bastante diferente de un despacho a otro y da muchos datos sobre las características del sistema. En Duran Arquitectes, fueron dos los factores que impulsaron a investigar sobre contenedores: factor económico, que fuera lo más barato posible y factor temporal: acortar el plazo como parte del ahorro económico y por requerimientos del cliente. El primer encargo en aplicarse esta investigación fue un quiosco de bebida en un parque, a realizar en muy poco tiempo y con un presupuesto muy reducido.

De esta primera experiencia, aprenden las cualidades y problemas del material y sus potencialidades: la rapidez en la construcción es un factor a tener en cuenta, característico de los contenedores, pero en cambio, el espacio ha de ajustarse mucho al módulo para que salga económico: si el espacio necesario es muy amplio y diáfano, o incluso complejo, no sale a cuenta usarlos si quedarán muy trinchados. Es por ello que en el segundo encargo del quiosco que recibieron, con unos requerimientos muy parecidos a los del primero, optaron por un sistema de montaje en seco a taller pero sin la base del contenedor dado que el espacio requerido era mucho más amplio que el del módulo.

Mostrar el material de manera explícita

Casa Volta (Terrassa PB+3) ejecutada con final de obra a finales de 2016 y principios de 2017. de Duran Arquitectes
Casa Volta (Terrassa PB+3) ejecutada con final de obra a finales de 2016 y principios de 2017. de Duran Arquitectes

Posteriormente lo han aplicado a proyectos de más relevancia, con más libertad para adaptar el diseño al módulo y se han creado varias viviendas unifamiliares muy interesantes, donde el conocimiento del material y la experiencia técnica han permitido poder sacar el máximo rendimiento, tanto funcional como constructivo, reduciendo costes de construcción (sobre los 930€/ m2 de PEC, año 2011), reduciéndose plazos y finalmente creando espacios interiores interesantes y agradables, incluso exponiendo el origen del material de manera explícita en el exterior. Este último punto se explota al máximo en uno de sus últimos encargos, la casa Volta en Terrassa, donde el componente estético es el que toma la máxima relevancia.

Pero sobre este componente estético hablaremos más adelante extendidamente y por lo tanto volveremos a los temas más técnicos: básicamente lo que se hace es sanear el contenedor recuperado del mercado de segunda mano una vez no son aptos para el transporte, por algún tipo de defecto (valen unos 600€ variando en función de su estado), sanearlos – aunque muchos – están hechos de acero corten, y mecanizar su adaptación al nuevo uso. El problema más grande recae en el escaso grosor de la chapa que forma la caja, que dificulta tanto el corte como la soldadura, precisando de la aplicación de refuerzos adicionales previos allí donde se ha de manipular. También puede dar problemas el estado del suelo de madera que muchos contenedores traen desde su origen.

Siempre, los contenedores, se han de aislar térmicamente, por fuera (con una nueva hoja exterior de acabado, y entonces no se puede ver el contenedor en fachada) o, como se hace más usualmente, por el interior. También hay la alternativa de realizar los dos recubrimientos. En alguno de los proyectos que presentamos se ha aplicado esta última solución.

En realidad, el contenedor, lo que ahorra mayoritariamente no es hacer el envolvente sino la estructura. Esta estructura preexistente, por el contrario, es la que permite realizar buena parte de la adaptación en taller con los beneficios de esta manera de trabajar: mayor rapidez y calidad de la construcción, y sobre todo, mucho menos tiempo de ocupación del solar durante las obras, que implica también muchos menos desplazamientos de operarios y de suministros hasta allí con el ahorro de horas de desplazamiento, gastos y contaminación debidas al transporte.

La repetición es la última característica donde los contenedores tienen puntos a favor. Un edifico con habitaciones repetidas es donde el contenedor compite más favorablemente frente a otros sistemas constructivos, sobre todo si la repetición se adapta a su módulo.

Por último están los problemas de tipo legal o normativo: principalmente son dos: los problemas que ponen las OCT (en caso de que intervengan) para un material no reglado, y el de la altura mínima de habitabilidad por la cual cosa, si se quiere realizar, hace falta utilizar un tipo de contenedores más altos que los estándar para conseguir la altura mínima libre, los llamados High Cube que hacen 275 cm de alto en comparación con los estándar que hacen 240 cm (siempre hablamos de altura libre aproximada dado que los contenedores se miden en pulgadas).

Minimizar los residuos

Al estudio ROA Arquitectura la decisión de trabajar con contenedores tiene el origen en una reflexión previa – previa y más amplia – del propio estudio de tener como objetivo construir generando el mínimo posible de residuos, y aprovechar cualquier excedente de otras actividades como a material de construcción y así colaborar en minimizar también los residuos de estas otras actividades. Una vez tomada esta decisión el uso del contenedor les viene, curiosamente, de un requerimiento que no es técnico ni económico, ni de reducción de residuos, sino formal y representativo del cliente: la demanda de unas oficinas con carácter diferencial respecto a las otras ofertas de los competidores. Estos dos objetivos – el previo y el del cliente – no son contradictorios como puede parecer, sino que se complementan perfectamente y son coherentes con los criterios del despacho: el cliente pide una diferenciación estética y el arquitecto la hace realidad con un material de reciclaje.

Como ya hemos dicho antes, hablaremos de los referentes estéticos y simbólicos de los contenedores en el punto siguiente y, por lo tanto, seguimos ahora exponiendo otros temas de tipo más técnico. Acabamos de cualificar los contenedores como un material reciclado pero también hemos dicho que es un material reutilizable. El límite entre uno y otro concepto en este caso es poco claro, posiblemente se podría determinar según el nivel de la intervención precisa para hacerlo habitable. Si se manipula poco se podría decir que es un reciclaje. El nivel de intervención con el contenedor base suele ser directamente proporcional al nivel de confort demandado. No es lo mismo convertir contenedores en un chalet de varias plantas que en una caseta de obra. De hecho, el mercado del contenedor de segunda mano es muy activo y, en la mayoría de casos, el uso que le da el comprador es precisamente el de un hábitat con pocos requisitos de confort: almacén provisional, casetas de obra o agrícolas, trasteros, etc…

Lo que ha calculado el estudio ROA es que con tres usos: transporte marítimo, vivienda y refugio, los balances de energía como material son positivos. En el segundo uso el ahorro ya es del 60% respecto al primero y si este contenedor termina como refugio prefabricado, el balance ya está entre un 2% y un 7% positivo. En cuanto al coste económico, los porcentajes son de un ahorro del 21% en el segundo uso y de un 80% en el tercero (siempre en comparación a un edifico modelo de referencia).

En cuanto al uso del contenedor como vivienda – o, mejor dicho, como hábitat- ROA Arquitectura plantea la hipótesis de que es el medio que pueda facilitar que este hábitat pueda ser móvil y adaptable, tanto en dimensiones como en localización, de manera que se pueda transportar a un nuevo emplazamiento si los usuarios necesitan este cambio de lugar, o bien un cambio de condiciones (como por ejemplo ampliar superficie). Este planteamiento irá unido a otro concepto aún más revolucionario: la desaparición de la propiedad privada del suelo – y, por lo tanto, el fin de la especulación del suelo como bien comercial para llegar al objetivo final de conseguir una economía circular y más justa socialmente.

La visión mucho más amplia e innovadora del concepto de casa del estudio ROA, donde esta se puede desplazar y, por lo tanto, el contenedor diseñado exclusivamente para este fin, en principio, sería una buena base de trabajo muy acertada porque une los dos conceptos de hábitat y de transporte. Ara bien, ninguno de los contenedores-hábitat de los dos estudios se ha movido de lugar y el planteamiento de un cambio económico y de valor de la propiedad del suelo parece estar lejos. Nuestra opinión es que sin necesitar este cambio, también se puede plantear, – puede, eso sí que sea solo desde las administraciones públicas- en usos de emergencia, como pueden ser la acogida de refugiados a causa de fenómenos naturales o bélicos, desplazándose fácilmente los refugios, ya preparados para su uso, al lugar donde se necesite, e incluso condicionarlos para transportar otros elementos necesarios, como podrían ser desde comida hasta las tuberías para implementar el saneamiento en el nuevo emplazamiento.

Una segunda reflexión, relacionada con la anterior sería que estos contenedores ya estuvieran pensados y diseñados desde un principio para facilitar el segundo uso (o usos) de manera que la energía, los gastos y las dificultades normativas se reduzcan al máximo para adaptarlos al segundo uso, una vez el primero ha dejado de ser posible. Este criterio podría ser aplicable a muchas otras cosas que tienen un uso efímero y unos elevados costes medioambientales como residuos. Un ejemplo muy simple podría ser el de las bolsas de plástico. Hasta que no se produzcan como un material reciclable o no haya un cambio de gestión de usos que las haga innecesarias, se podría empezar por fijar que las medidas de las bolsas de plástico de los supermercados y las de los cubos de basura sean las mismas (con distintas medidas, por cada fracción) y que sea obligatorio usarlas para la basura.

Esto implicaría retocar, en Cataluña, algunas normas, y facilitar a los fabricantes de bolsas el cambio de medidas y características. De esta manera se conseguiría duplicar la vida útil de estas bolsas. Si se consiguiera, finalmente, en los puntos de recogida de residuos y vertederos ¡reciclarlos ya sería un éxito enorme!

Pero no parece fácil de conseguir ni tan sólo una cosa tan simple como el de las bolsas (reducido en un ámbito pequeño como el de Cataluña), aunque menos debería ser el de los contenedores, que tiene un ámbito mundial. Pero si se quiere realmente reducir residuos y no malbaratar energía, no hay otro camino que repensar y optimizar todos los procesos de producción de los bienes que consumimos. En los contenedores hay una gran potencialidad, incluso simbólica, ya que existen porque existen los productos de consumo y la deslocalización productiva.

La fuerza estética de los contenedores

El contenedor es uno de los productos eminentemente paradigmáticos de la era industrial. Con una estética fuerte, diferenciadora y “brutalista”, el material se muestra tal y como es, en toda su dureza. Al mismo tiempo, tienen un gran potencial y se adecuan a los principios de firmeza, durabilidad y utilidad, con una estructura que posee propiedades de resistencia excepcionales.

La refuncionalización de los contenedores, su paso de objeto cuotidiano a obra arquitectónica espectacular, cambiando completamente su función y sus valores estéticos podría recordar a aquello que Duchamp llamaba ready-mades (ya desde 1915) y que consistía en poner nombres artísticos a objetos producidos industrialmente. Objetos desarraigados de su contexto original, desfuncionalizados y convertidos en arte. En este caso, la reutilización da una nueva función, pero si consideramos que el motivo principal del reciclaje es estético, puede que sí podríamos hacer cierta comparación con ellos.

En el mercado inmobiliario y de diseño podemos encontrar carteles, webs, titulares donde podríamos leer eslóganes del tipo:

  • Casas practicas y estéticas hechas con contenedores.
  • Contenlandia: la diversión infantil en un contenedor reutilizado
  • Glamcontainers
  • Pop-up hotels con contenedores marítimos
  • Kargo, el estilo contenedor reinterpretado
  • Mueble de estilo industrial fabricado en acero e inspirado en los contenedores de carga marítimos

Así pues, encontramos que la arquitectura de los contenedores busca soluciones con un alto impacto estético, escogiendo proyectos que generen en los sentidos connotaciones de modernidad, estética industrial, desnudo del material, contrastes entre la brutalidad del acero y los acabados lujosos añadidos.

Contenedores de ética y esperanza

El contenedor debería de ser una respuesta racional a un problema, superando las cuestiones estilísticas o formales que a veces se priorizan. Su reutilización debería de ser una lección de ecología básica y, además, se deberían reutilizar con un simple condicionante, de esto debería tratar, de un mínimo esfuerzo para su nueva vida arquitectónica. Se debería de dar una segunda, tercera o cuarta oportunidad a estos objetos descartados para el transporte y que el impacto de reconvertirlos en elementos constructivos fuera inferior al de transformarlos en materia prima de nuevo.

Ya en los años 60 aparecieron las primeras muestras de arquitectura modular que, con una fuerte estética futurista, ofrecen solución a una sociedad industrializada y masificada. Desde ya hace algunas décadas y dadas las inquietudes medioambientales y la voluntad de reciclar, han proliferado los proyectos que incluyen los contenedores marítimos como centro. Se han aplicado estas propuestas tanto para situaciones de emergencia como para viviendas de lujo o centros comerciales y oficinas para así añadir cualidades estéticas fuertes.
Convendría entonces ver si el uso de contenedores marítimos en construcción se aplica más como una moda del boom del reciclaje y como estética de aquella industria (contenedores como espectáculo arquitectónico) o como cualquier cosa verdaderamente útil y con razones de reciclaje y sostenibilidad en todos los sentidos. Sea como sea, la arquitectura modular, móvil y apilable con contenedores marítimos reciclados ya no es ciencia ficción.

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura Caateeb construcció Gestió de projectes Horta de Sant Joan patrimoni Paviment restauració Tecnologia urbanisme

Intervenció urbana a Horta de Sant Joan

La intervenció en l’espai públic del conjunt històric i monumental d’Horta de Sant Joan ha consistit en la pavimentació i serveis al nucli urbà de la tercera fase d’obres.

Escrit per , i -

Horta de Sant Joan és una vila aturonada d’estructura i morfologia medieval, configurada al voltant d’un castell d’origen andalusí. El centre històric està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional com a conjunt monumental, justificat pel seu alt interès com a conjunt arquitectònic dels seus edificis històrics articulats per la força d’una trama urbana andalusí i medieval.

Fitxa tècnica

Nom de l’obra: Intervenció en l’espai públic del conjunt històric i monumental d’Horta de Sant Joan consistent en la pavimentació i serveis al nucli urbà de la tercera fase d’obres
Ubicació: Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Promotors: Secretaria d’Hàbitat Urbà i Territori. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. Ajuntament d’Horta de Sant Joan Institut Català del Sòl (INCASOL)
Projecte i direcció d’obra: Jordi Segura i Marc Manzano. Servei d’Arquitectura, Conservació i Millora del Patrimoni. Subdirecció General d’Arquitectura, Planificació de l’Habitatge i Millora Urbana.
Col·laboradors del projecte: Cristina Ancochea i Guillermo Gallego. Director d’execució d’obra i coordinador de seguretat: Josep Piñol
Constructor: Construccions Jaén Vallès
Caps d’obra: Neus Viñals i Marc Cid
Data de finalització: 16 de novembre de 2017

La intervenció segueix els criteris generals establerts en un pla de renovació i millora de l’espai públic històric, aplicables a tot el conjunt. Es desenvolupa en dos àmbits: la ciutat medieval pròpiament dita, definida per la muralla del segle XIV i el barri del Castell, d’ origen andalusí, l’albacar. Cadascun dels àmbits originalment presentaven els seus recintes emmurallats i les dues places centrals, la de l’Església, amb l’Ajuntament i la plaça de Sant Salvador, formaven l’espai representatiu principal de la vila medieval.

En conjunt formen una tipologia d’espai en “L”, però amb dos espais històrics diferenciats. La plaça de l’Ajuntament protagonitzada pels edificis que l’envolten, actualitzats en l’època renaixentista i un espai obert, com a gran vestíbul original de l’entrada a migdia de l’església. La intervenció en l’espai públic actua en carrers, carrerons, escales urbanes i places, i es resol amb la utilització de dos únics materials: el formigó rentat a l’àcid amb granulometria petita i color ocre com a l’element neutre de base i l’enllosat de pedra natural de travertí acabat a tall de serra, extret a Terol i per tant, de la mateixa zona geogràfica d’Horta, com a material més noble i específic.

Emplaçament de l'obra
Emplaçament de l’obra
Places i carrers de l'obra
Places i carrers de l’obra

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diàleg de materials

La proposta estableix en tot moment un diàleg entre els dos materials i, depenent de la zona històrica (medieval o andalusí), el llenguatge és més geomètric o més orgànic respectivament. El diàleg es transforma en conversa en els dos espais plaça més emblemàtics. Per un costat es

recupera l’aspecte de plaça renaixentista amb una geometria de línies diagonals que s’ancoren al lloc, als pilars existents dels porxos per formar un quadrat pur, recuperant aquella idea clàssica, sobretot italiana, d’entendre la plaça com la suma del pla horitzontal i dels plans verticals de les façanes.

En la plaça de Sant Salvador la intervenció busca recuperar un gran espai buit que aculli actes públics i actuï com a vestíbul de l’església i alhora reviure quotidianament les sensacions on, en la conversa entre els materials, s’hi afegeixen els sons de l’aigua, la llum a l’hivern, l’ombra a l’estiu, el seure, el repòs i el verd com a símbol.

 

La Plaça de l’Església amb la seva característica porxada i al fons, la plaça de Sant Salvador
La Plaça de l’Església amb la seva característica porxada i al fons, la plaça de Sant Salvador.
Detall amb el paviment que s’adapta al pendent existent
Detall amb el paviment que s’adapta al pendent existent

 

 

 

 

 

 

 

L’àmbit del Castell, d’un urbanisme concèntric i més irregular, es resol amb la base del formigó rentat a l’àcid aconseguint més adaptabilitat i sobre la que es col·loquen vores perimetrals de pedra de travertí que milloren l’entrega amb les façanes. La zona de la trama medieval, amb carrers més lineals i regulars, el paviment de travertí es disposa com una estora estesa al mig del carrer que arriba fins a les portes de les cases. D’aquesta manera es resolen els diferents espais formalment i funcionalment i alhora es fa referència a allò domèstic tot potenciant la relació de la casa amb el carrer a través de la porta.

El pintor Pablo Picasso va viure a Horta en dues ocasions, durant els anys 1898 i el 1909, estada en la qual se li atribueixen les primeres obres cubistes de la història de l’art. Ens agradaria que la nostra intervenció s’incorporés a aquesta força de la unitat en el fragment, del conjunt d’Horta, que va inspirar i està present en la visió cubista de l’obra de Picasso.

Detall de la pavimentació amb pedra de travertí d’un racó del nucli antic
Detall de la pavimentació amb pedra de travertí d’un racó del nucli antic.

Memòria constructiva

El projecte executat correspon a la pavimentació i serveis al nucli urbà de la tercera fase d’Horta de Sant Joan. El projecte inclou l’àmbit dels següents carrers:

‐ Carrer Moragrega

‐ Carrer Tomàs Gil i Menbrado

‐ Carrer del Doctor Messeguer

‐ Carrer del Perot

‐ Plaça Sant Salvador

‐ Plaça de l’Església

‐ Carrer de Santa Anna

‐ Carrer del pintor Picasso.

 

Les actuacions consisteixen en:

‐ Renovació de la xarxa d’aigua del poble.

‐ Renovació de la xarxa de clavegueram.

‐ Creació d’una xarxa separativa per a les aigües pluvials.

‐ Obra de soterrat del encreuament de Baixa Tensió.

‐ Pavimentació de carrers.

‐ Col∙locació de tres baranes de protecció de desnivell.

‐ Previsió d’instal∙lació de gas.

‐ Obra de soterrat de encreuaments de telefonia.

‐ Obra de soterrat d’enllumenat públic i megafonia pública.

 

Descripció de l’obra realitzada

Xarxa de sanejament

S’ha realitzat la xarxa de sanejament col∙locant tub de canonades de pvc de diàmetre mínim 315 mm, sobre llit de sorra i connectat a les tomes de l’edifici existent mitjançant arquetes prefabricades. S’ha hagut de realitzar per fases connectant provisionalment a la xarxa existent,

sempre començant per la part més alta. Per col·locar les canonades s’ha emplenat de sorra tota la canonada, i a continuació s’ha emplenat amb terres tot‐u compactades amb un Proctor de 95%.

Xarxa d’aigua pluvial

  • La xarxa de pluvial de nova implantació recull totes les baixants vistes de les cobertes i la dels carrers.
  • La xarxa col∙locada és amb tub de pvc corrugat i llis interior de diàmetres 400 mm i 315 mm segons les zones.
  • La xarxa d’aigua pluvial s’ha realitzat en dos ramals que han desguassat independentment a la zona del barranc.
  • Les canonades s’han ubicat sobre bancs d’arena, després s’han emplenat de sorra en la seva totalitat per finalment abocar l’emplenat de tot‐u de subbase del carrer i compactades.

Xarxa d’aigua potable

En primer lloc s’ha hagut de realitzar una instal∙lació provisional aèria per connectar el subministrament a tots els habitatges. Després s’ha obert la rasa de la nova instal∙lació d’aigua amb tub de pead 100 pn6 de diferents diàmetres i connectant a l’habitatge, amb la col∙locació d’una portella metàl∙lica a façana, que tindrà el comptador d’aigua i una clau de pas. La canonada esta assentada sobre un llit d’arena i la connexió a l’habitatge s’ha fet rasa a la paret per passar la canonada d’aigua fins a l’arqueta. Es repassen les façanes amb morter de calç per minimitzar l’afectació a la façana.

Enllumenat públic

S’ha fet la nova instal∙lació soterrada de la xarxa de enllumenat públic deixant tub corrugat de 63 mm de diàmetre per davall del paviment fins al punt existent de les faroles.

Xarxa baixa tensió i telefonia

D’acord amb el projecte, la instal∙lació existent aèria de baixa tensió i telefonia, que anirà grapada a la façana, s’ha fet als encreuaments de diferents carrers pel seu soterrament. S’ha deixat provisionalment tub de pvc corrugat soterrat a més d’un metre de profunditat i emplenat de sorra i senyalitzat amb cinta groga.

Pavimentació

La zona executada es pot dividir en tres zones: els carrers Picasso i Santa Anna amb acabat amb pedra natural de travertí de Mármoles Llorens d’una cantera de Terol. Aquest material s’ha instal·lat en la part central del carrer i les connexions a l’entrada de les cases. El lateral s’ha fet amb formigó rentat a l’àcid. A la plaça de l’Església s’ha dut a terme un treball de restauració de la part de paviment vist de formigó encintat amb pedra Sant Vicent i les flors amb pedra de davant del temple. Pel que fa als porxos, s’han pavimentat tots amb pedra de travertí, amb la incorporació de llums encastades al terra.

Per a la part central de la plaça s’ha fet servir formigó rentat a l’àcid interceptat per unes línies de pedra que lliguen els porxos amb el paviment de damunt de l’església. A la plaça Sant Salvador s’han realitzat les vores de pedra, amb una part central de formigó rentat a l’àcid i recuperant les bases de pedra de l’antiga creu del poble trobada amb les inspeccions arqueològiques que s’han dut a terme durant l’obra. Igualment s’ha constatat que existia una glorieta al centre de la plaça i que s’ha desplaçat la bassa d’aigua al costat de l’església amb la canal de l’aigua de caiguda contínua, aportant com a resultat un so molt bonic a la plaça.

Pavimentació contínua, baranes i desguassos a la zona del Castell
Pavimentació contínua, baranes i desguassos a la zona del Castell

 

A la resta de carrers s’ha fet un encintat de pedra de travertí contra els habitatges i la part central amb paviment de formigó rentat a l’àcid, amb juntes de retracció metàl∙liques. L’acabat s’ha col·locat després de passar totes les instal∙lacions soterrades amb una subbase de tot-u, compactades amb Proctor del 95%.

Al carrer Picasso i Santa Anna, així com a les places s’ha fet una base de llosa de formigó de 15 mm amb malla d’acer, com a base de paviment de pedra. A continuació s’ha col∙locat la llosa de pedra de 5 mm amb base de morter amb Keracol Tack Eco. La pedra està encaixada amb les juntes metàl·liques de retracció. Els laterals es realitzen amb formigó HF3,5/20/B/IIa i rentat a l’àcid deixant juntes contra les façanes. En els carrers restants i en la zona de la plaça després de tenir la subbase compactada s’han col·locat les voreres de pedra, amb una base de 15 cm de formigó i col∙locant la pedra amb juntes 7 mm entre elles i la façana.

A la part central el paviment és de formigó de 20 cm HF3,5/20/B/IIa, amb malla d’acer i rentat al àcid, amb juntes metàl∙liques perpendiculars a la façana i també de les reixes de recollida de les aigües pluvials. Acabat el carrer de pedra s’ha col∙locat una base de protecció a la pedra com a prevenció per taques, roderes i altres elements, per tal que es pugui netejar fàcilment per mitjà d’aigua a pressió.

Croquis de l'obra
Croquis de l’obra. Autor: Guillermo Gallego, arquitecte.

 

Instal∙lació de gas natural

S’ha deixat la instal∙lació soterrada amb la supervisió de Gas Natural i deixant els talls de possible connexió a cada habitatge del carrer afectats per l’obra.

Baranes de protecció

Les baranes instal·lades en diferents punts de desnivell del carrer, són metàl∙liques amb besamà superiors i inferiors i brèndoles cada 10 cm i s’han fixat al terra de formigó amb platines i dos tacs metàl∙lics. i ancorades a les parets.

Font i bassa

A la plaça de Sant Salvador d’Horta s’ha instal·lat una font per beure, de ferro colat, sobre terra de formigó i al costat s’ha fet una bassa amb revestiment de pedra travertí i la base amb pedra recuperada del carrer, sobre una base impermeabilitzada amb una lamina de

butil. L’aigua de la basa té una bomba de recirculació amb un sobreeixidor i una desguàs de neteja connectat a la xarxa d’aigua pluvial.

Mobiliari urbà

S’han instal·lat tres bancs a la plaça Sant Salvador a la zona de la font i al costat de la barana existent.

 

Imatges del procés constructiu:

 

Conclusions

L’actuació en l’espai públic d’Horta de Sant Joan comporta unificar i cohesionar els dos valors més importants que té: el patrimonial i el social. El primer esdevé al considerar-lo un conjunt arquitectònic medieval d’alt interès històric. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, com a conjunt monumental i amb la singularitat d’haver acollit en el municipi les estades de Pablo Picasso, on el genial pintor malagueny descobreix el cubisme en la morfologia urbana. El segon valor que cal assenyalar és el social, el qual es percep en el fet de ser un poble que manté viva la seva estructura socioeconòmica de tipus agrícola, així com les seves tradicions vinculades al territori.

El projecte pretén recuperar i potenciar el valor del seu espai històric i millorar-ne la seva funcionalitat, els serveis públics i les instal·lacions urbanes, La gran riquesa d’Horta és en aquest diàleg i sintonia entre el lloc i els seus veïns, on la història es manté viva i es transmet en la vida de la població, que és la seva autèntica identitat.

La intervenció es resol amb la utilització de dos únics materials: el formigó rentat a l’àcid amb granulometria petita i color ocre com a element neutre de base i l’enllosat de pedra natural de travertí acabat a tall de serra i procedent del veí Terol i per tant de la mateixa zona geogràfica, com a material més noble i específic. La proposta estableix en tot moment un diàleg entre els dos materials i, segons la zona històrica (medieval o andalusí), el llenguatge es fa més geomètric o més orgànic respectivament.

Aquest diàleg es transforma en conversa en els dos espais més emblemàtics que conformen la plaça. Aquesta recupera l’aspecte de plaça renaixentista amb una geometria de línies diagonals  que s’ancoren al lloc, als pilars existents  dels porxos per formar un quadrat pur i dels plans verticals de les façanes, tot recuperant aquella idea clàssica (sobretot italiana) d’entendre la plaça com a la suma del pla horitzontal i dels plans verticals de les façanes.

En la plaça de Sant Salvador la intervenció busca recuperar un gran espai buit que acull actes públics i faci de vestíbul de l’església. I al mateix temps reviure cada dia les sensacions en les quals a la conversa entre els materials s’afegeixen els sons de l’aigua, la llum a l’hivern i l’ombra a l’estiu, el seure, el repòs i el verd com a símbol.

L’equip director en un moment de descans
L’equip director en un moment de descans

PUBLICITAT

L'Informatiu Aerotèrmia aparellador arquitectura Caateeb construcció Gestió de projectes rehabilitacio Sistemes Sistemes d'escalfament Tecnologia

Què és l’aerotèrmia?

Utilitzem aquesta expressió d’instal·lacions aerotèrmiques per agrupar tots aquells sistemes que basen la transferència de calor en l’aire que les envolten.

Escrit per i -

La majoria d’instal·lacions relacionades amb la climatització i amb processos industrials han utilitzat l’aire ambient exterior, en un grau o altre i en una fase o altra del procés, com a mitjà d’intercanvi d’energia donat que és el més senzill i econòmic. Algunes excepcions serien les centrals nuclears que utilitzen l’aigua dels rius o del mar per a refrigerar-se. Essent, per tant, instal·lacions aerotèrmiques, que no les havíem anomenat explícitament així fins l’aparició de tècniques i sistemes cada cop més comuns que utilitzen no l’aire sinó el terra o el sòl com a mitjà d’intercanvi: el que anomenem instal·lacions geotèrmiques.

Per tant, com a contraposició, utilitzem aquesta expressió d’instal·lacions aerotèrmiques per agrupar tots aquells sistemes que basen la transferència de calor en l’aire que les envolten. Res de nou però diferenciant, a partir d’ara, d’altres sistemes que es van fent més populars i basats en altres conceptes de transferència.

 

Un sol sistema compacte, simple i d’altres prestacions

I per què es parla tant d’aerotèrmia, si és un concepte relativament clàssic i comú? Perquè apareixen noves aplicacions basades en el simple intercanvi amb l’aire, prou eficients per competir amb sistemes basats en renovables.

Degut a les normatives cada cop més exigents amb l’ús de l’energia, que obligaven a utilitzar una part de l’energia necessària provinent de fonts renovables (per exemple per a la producció d’aigua calenta sanitària), els sistemes basats en l’aerotèrmia
han desenvolupat tecnologies que els permeten integrar en un sol sistema, compacte, simple i de petites dimensions els equips capaços de proporcionar resultats equivalents als obtinguts amb sistemes convencionals recolzats per fonts renovables amb consums d’energia primària (elèctrica) iguals o inferiors. Per tant, fent innecessària la instal·lació, per exemple, de camps solars
tèrmics.

Aquest tipus d’instal·lacions de captació d’energia tèrmica solar són, en general, poc eficients i cars si són petits i fan servir molt espai i cal molt control i regulació si són grans. A més, el manteniment és car i requereix un seguiment eficaç perquè el sistema aprofiti tot el seu potencial. Addicionalment cal tenir en compte que els sistemes acostumen a quedar curts a l’hivern (baixa la radiació) i reben un excés d’energia a l’estiu (pel motiu contrari), el que obliga a un compromís de disseny que resulta en sistemes cars i poc eficients. No volem dir que la solar tèrmica no sigui una energia útil, aprofitable i interessant però sí que té aplicacions
millors, posem pel cas, que produir aigua calenta sanitària en ús residencial individual.

Com li és propi, la indústria busca solucions per complir amb uns requeriments normatius de manera més econòmica, compacta i senzilla de mantenir i podem dir que avui dia ja existeixen solucions simples i eficaces. Apareixen per exemple, com una evolució de les unitats partides de climatització simple amb expansió directe i aire, una sèrie d’equips amb circuits interiors mixtos que tant poden tractar l’aire de climatització com poden escalfar aigua aprofitant el calor subproducte d’un procés de refrigeració, per exemple. Aquesta aigua escalfada, per tant, amb una calor que llençaríem a l’exterior, podem considerar-la que ha estat preparada amb energia renovable, que en aquest cas és una calor residual que no escalfa l’entorn ni el planeta.

Un cop acumulada convenientment aquesta aigua podrà ser utilitzada com a aigua calenta sanitària (ACS ). I farà innecessària la instal·lació d’un sistema solar tèrmic perquè la relació entre energia produïda i energia consumida és tant alta que es compleixen els requeriments legals d’eficiència energètica determinats per l’actual reglament d’instal· lacions tèrmiques RITE, CTE, normes
de la comunitat autònoma i normes locals.
Aquests nous equips compactes, requereixen poc espai, necessiten poc manteniment, i únicament utilitzen energia primària elèctrica, la més eficient i menys contaminant com a font global de referència.

Tot i que l’Administració va ser inicialment reticent a acceptar com a bons els càlculs i justificacions que proporcionaven els fabricants d’aquests d’equips, finalment s’ha demostrat sobradament que els equips actuals amb dobles circuits amb diferents refrigerants que modulen la resposta en funció de la demanda són tant o més eficients en l’ús de l’energia que l’ús teòric d’energies renovables com la solar tèrmica.
A més ho fan amb sistemes simples i compactes que ocupen poc espai, que no requereixen diverses fonts d’energia primària, amb uns components habituals i amb manteniments raonables.

Encara són una mica més cars decompra que els equips equivalents de climatització i calefacció o ACS (sense tenir en compte les instal·lacions tèrmiques solars) i presenten limitacions tècniques (pèrdues de rendiment importants que cal tenir en compte a l’hora de fer un bon disseny) al voltant de les temperatures màximes que poden assolir.
Però aquests problemes s’aniran reduint amb el temps i s’acabarà disposant d’uns sistemes eficients, nets i simples per proporcionar calefacció i ACS a les llars amb potències i consum sempre ajustats.

 

Com funcionen els sistemes?

El sistema es compon bàsicament d’una unitat exterior i una unitat interior entre les que circula, com sempre, un gas refrigerant. La diferència radica en el fet que, si bé la unitat exterior intercanvia calor amb l’aire exterior (d’aquí el nom), la unitat interior ho fa amb aigua. L’aigua (en general tot líquid) és un millor fluid d’intercanvi que un gas com l’aire, i d’aquí en resulten unitats petites i
compactes.

Sistema partit per a producció d’ACS. Acumulació en dipòsit extern i calefacció per terra radiant
Sistema partit per a producció d’ACS. Acumulació en dipòsit extern i calefacció per terra radiant.

 

 

Cicle refrigerant i circuit hidràulic. Unitat interior per a versió amb dipòsit integrat
Cicle refrigerant i circuit hidràulic. Unitat interior per a versió amb dipòsit integrat

 

Aquesta aigua que rebrà l’energia del circuit frigorífic la farem servir per a les dues funcions bàsiques: dirigir-la a un sistema de calefacció de baixa temperatura (35ºC) com ara un terra radiant o un sistema de radiadors de baixa temperatura; i acumular-la en un acumulador ACS per al seu ús puntual. Els sistemes més moderns, com ara les unitats Yutaki de Hitachi, utilitzen dos circuits independents en el que anomenen cascada de circuits, amb refrigerants diversos que aprofiten les seves diferents temperatures de condensació per produir aigua a una temperatura puntualment major, amb un rendiment global inferior.

En l’evolució actual cada cop es requereixen menys els sistemes puntuals d’escalfament de l’ACS en moments de temperatures fredes extremes, quan els rendiments en calefacció cauen ràpidament. En aquests casos cal fer un dimensionat acurat tenint en compte la potència útil necessària en aquestes condicions més desfavorables, descartant la utilització de resistències elèctriques dins els acumuladors, com s’ha fet de manera comuna en els equips domèstics i semiindustrials elèctrics d’escalfadors acumuladors.

El problema d’aquests tipus d’instal·lacions són les temperatures que poden aconseguir-se a les unitats interiors. Aquests valors són més que suficients en sistemes de condicionament que utilitzen l’aire com a element de transmissió però són baixos per a sistemes tradicionals de radiadors.

Per això la tendència per a aquests sistemes d’aerotèrmia és l’ús, juntament amb una millora de les condicions d’aïllament de les edificacions, de sistemes anomenats de baixa temperatura: terres radiants o sistemes de radiadors de baixa temperatura, que acostumen a operar a temperatures d’entre 30 i 40ºC.

Més dificultat trobarem per aplicar aquests sistemes en edificis existents; o perquè és literalment impossible disposar d’un terra radiant sobre un paviment ja existent o allà on les càrregues tèrmiques superin els 80-90 W/m2 degut a uns nivells d’aïllament deficients. Per aquests casos de rehabilitació, cada cop més habituals, els nous sistemes encara no són fàcils d’implementar i les potències reals disponibles encara no permeten aquestes solucions sense millores radicals en altres aspectes com ara els aïllaments de tancaments.

En definitiva, podem concloure que avui dia ja es disposa de sistemes compactes i eficients, sense grans requeriments d’inversió, espai o manteniment, capaços de proporcionar l’energia tèrmica requerida per a calefacció, refrigeració i ACS de la gran majoria d’habitatges i usos del sector terciari. I poden fer-ho d’una manera molt eficient i utilitzant únicament energia elèctrica neta.

PUBLICITAT

L'Informatiu Aparejador arquitectura Caateeb Casa Golfet Consolidación estructural Construcción Gestión de proyectos patrimonio restauración Tecnologia

Rehabilitación de la Casa Golfet

El patrimonio catalán construido adscrito a los postulados del Movimiento Modernos es grande y forma parte del horizonte diario de muchos de nosotros. Desde las tierras del sud de Catalunya con el pueblo Hifrensa de Bonet Castellana, miembro también del Grupo R, hasta aquí en las tierras del norte, con la Casa Golfet hay ejemplos de todas las medidas de edificios escondidos de los circuitos principales y que con cuidado y respeto pueden volver a ser usados.

Escrit per -

FITXA TÈCNICA

Nombre de la obra: Casa Golfet
Ubicación: Calella de Palafrugell
Promotores: Olga y Slava
Autores del proyecto:
– Original: 1964, Pepe Pratmarsó
– Rehabilitación: 2016, RS Arquitectos
Colaboradores del proyecto: Ardèvol Consultors Associats, Altres 80
Director de obra: Pablo Ros
Director de ejecución de la obra: Salvador Segura
Colaborador: Eduard Pedret
Coordinador de seguridad y salud: Salvador Segura
Constructor: ANEMCO CONSTRUCCIONS
Jefe de obra: Xavier Andújar
Principales industriales: Auser, Plantalech, Guixaire Escudero, Fusteria Rocas, Quali Geotermia
Fecha de finalización de la obra: julio 2016

 

La casa Golfet ya estaba terminada (julio de 2016) cuando leímos la noticia de que la Casa Guzmán de Alejandro de la Sota había sido derribada y en su lugar se habían edificado apartamentos. De manera inmediata nos dimos cuenta de que el trabajo que habíamos llevado a cabo, sin más pretensión que la de cumplir un encargo de la mejor manera posible, tenía una dimensión que iba más allá de lo que teníamos entre manos.

Debíamos explicarlo, no por relevancia personal, sino para mostrar las virtudes y posibilidades de nuestro patrimonio arquitectónico adscrito a la visión mediterránea del Movimiento Moderno. Todo esto fue posible gracias a la confluencia de una serie de factores importantes:

  • El estado de conservación de la casa construida.
  • Un nuevo propietario respetuoso con la casa construida.
  • Una DF que ha sido respetada y escuchada por todas las partes.
  • Una empresa constructora de carácter local y familiar que, de padres a hijos, desde el año 1975, ha estado atenta a la buena práctica de la construcción.

 

El estado de conservación de la casa construida

El primer nombre de esta casa es Casa Andress, el nombre del primer propietario y promotor de su construcción. Fue proyectada y dirigida por Pepe Pratmarsó en 1964, y la obra finalizó en 1966. Pratmarsó era un arquitecto adscrito al Grup R y que proyectó varias casas en las comarcas del Empordà. Esta casa está construida en un solar de unos 10.000 m2 junto al camino de ronda y los acantilados de la Cala del Golfet, alrededor del Cap Roig, en Calella de Palafrugell.

Su construcción se adapta y organiza según la fuerte pendiente del terreno, con una solución de diferentes niveles y diferentes accesos que segregan funcionalmente a la vivienda. La planta baja que consideramos a cota 0,00 m comunica con la planta sótano y con la planta primera por medio de una escalera interior. En este nivel está la sala de estar, conectada con el porche y con el área de comedor y cocina, y el dormitorio y el baño de servicio.

 

La planta de acceso principal está a cota + 1,40 m. El acceso se produce desde un porche exterior perforado por un pino. Desde este nivel se accede a un baño que no existía en el proyecto original y que está ubicado entre la escalera que sube a los dormitorios y la que baja al estar.

La planta primera está a cota + 2,90 m. En esta planta se distribuyen cuatro dormitorios dobles con armarios empotrados y 3 baños independientes, y dispone de una terraza corrida orientada al mar y otra a norte, a la que se accede desde el dormitorio principal.

La planta sótano está a cota – 2,90 m y se destinó en origen al acceso desde la playa; cuenta con vestidor, baño y dormitorio del chófer. En el momento en que accedemos a la casa, es un espacio diáfano con un baño y un recinto para la caldera de la calefacción.

Las plantas baja y primera se sitúan bajo una cubierta a dos aguas de teja árabe. Bajo esta cubierta se vacían espacios que originan porches y terrazas: espacios intermedios entre los interiores y la zona de jardín y bosque que rodea la casa.

Los materiales de acabado en el exterior son morteros de cal pintados, con las partes de estructura metálica también pintadas. Carpinterías metálicas practicables originales de perfiles Perfrisa pintados, con cristales sencillos y contraventanas de madera con lamas también pintadas.

Los pavimentos exteriores son los originales, de adobe rojo, y los materiales interiores son tabiques con acabado de mortero de cal y pintura, carpinterías sencillas de madera, un cielo raso de madera pintada en la planta baja y un cielo raso de yeso en la planta primera, que ocultan las pendientes de cubierta y dejan una gran cámara de aire.

Los pavimentos de la planta baja son de mármol en las zonas nobles y de terrazo en las zonas de servicio. En la planta primera hay zonas con terrazo y zonas con moqueta. La zona de cocina y los muebles presentan el aspecto original. A pesar de que en el año 1964 en España no es habitual el uso de aislamientos térmicos en cámaras de aire ni en cielo rasos, en el caso que nos ocupa sí los encontramos. El propietario lo hizo traer de Alemania y lo hizo colocar junto con un diario de la época que encontramos en una de las cámaras de aire perfectamente conservado.

Cabe mencionar también que la casa construida tiene diferencias con los planos originales. La planta sótano no responde ni en forma ni en ubicación a los documentos originales, hay un cuerpo añadido registrado en 1993 en un plano de reparación de un muro de contención del edificio y que no pertenece a la estructura original de Pratmarsó. Este cuerpo se sitúa en la planta baja de forma adyacente a la zona de cocina de la vivienda original, y aloja un dormitorio de servicio que, en su parte exterior, con los mismos acabados, se mimetiza con el proyecto original. Como dato final, es importante recalcar que la casa ha estado cerrada y sin uso durante al menos unos 20 años.

Un nuevo propietario respetuoso con la casa construida

Antes de la compra, los nuevos propietarios conocían la ficha del catálogo del Ayuntamiento de Palafrugell y la catalogación como BCIL de nivel 2. La percepción del cliente pues, conocedor de las restricciones, es la de que ha encontrado la casa que necesitaba y con los valores arquitectónicos y el programa que deseaba, además de contar con una cultura de respeto a los elementos patrimoniales y artísticos muy desarrollada.

Por tanto, en la redacción del proyecto está presente, de entrada, el encargo de conseguir compatibilizar un programa actual para una familia de cuatro miembros dentro del programa existente, a la vez que se actualizan instalaciones y confort. El resultado es que en la planta sótano (– 2,90 m) se sitúan habitaciones de invitados con baños, en la planta baja (0,00 m) se unifica el programa en una sola cota con la zona de día, la + 1,40 m se mantiene como acceso principal y la + 2,90 m continúa siendo la zona de dormir y se mantienen las cuatro habitaciones y los baños.

 

Una DF que ha sido respetada y escuchada

Es importante decir que los procedimientos de este encargo han sido ortodoxos. Se ha hecho un levantamiento de la casa, un informe y un diagnóstico de patologías, un proyecto de consolidación estructural y un proyecto básico y ejecutivo arquitectónico y de instalaciones. Todos estos documentos, acordados para lograr un máximo de eficiencia en la definición y valoración tanto económica como técnica de las reparaciones, acciones y propuestas a ejecutar, han conseguido minimizar las sorpresas durante la ejecución.

Así pues, durante la ejecución de lo proyectado y programado se han podido ir adecuando algunas soluciones previstas a la realidad que se iba descubriendo y que día a día derivaba no en la lucha contra la casa, sino en la tarea para su recuperación.

La casa Andress, ahora casa Golfet, se construyó con paredes estructurales de ladrillo, vigas y jácenas metálicas, entrevigados con revoltones hechos manualmente con ladrillo hueco en los techos principales, y con un techo de cubierta sin ningún aislamiento, de estructura de viguetas metálicas y un tablero superior de una sola capa de ladrillo con mortero. Todo ello sobre cimientos consistentes en la propia roca, en alguna zanja de no más de 30 cm de ancho y 20 cm de profundidad, rellenada con hormigón amasado con piedras de la zona, y en el caso de los pilares, en pozos redondos de hormigón apoyados sobre la roca del lugar.

 

 

Este conjunto está situado en una plataforma ajardinada que está contenida por un gran muro de contención compuesto por un muro y un porche de pilares dejando un pasillo de 1 m aproximadamente entre ellos y que proporciona inercia a la contención de tierras. El muro está construido con hormigón ciclópeo y sin ningún tipo de armado, como pudimos comprobar con las calas de investigación, lo que nos llevó a la decisión de situar un muro interior y paralelo con micropilotes. Así pues, desde la decisión de los micropilotes al detalle de la barandilla según la interpretación de la barandilla original, el recalce de las paredes de ladrillo estructurales, pasando por rehacer todo el voladizo de la terraza, dañado por la sal del ambiente, y terminando con la decisión de colocar las carpinterías con la sección más pequeña del mercado, para que se parecieran a los de Perfrisa pero cumpliendo con todos los requisitos térmicos y acústicos actuales, explicaban la finalidad de devolver a la vida la casa proyectada por Pepe Pratmarsó y que vuelva a ser útil. El aspecto más relevante es el de las instalaciones y el confort térmico y acústico, tanto hacia el exterior como entre las dependencias. No tenía ningún sentido romper todos los tabiques para pasar instalaciones y no disponer de aislamiento entre dependencias. Por lo tanto, la sustitución de los tabiques de cerámica por tabiques de yeso laminado nos permitió mantener la estructura original, pasar todo tipo de instalaciones y mejorar todo tipo de aislamientos, reducir peso y posibilitar mejorar de nuevo el conjunto con operaciones en seco en el futuro.

 

Buena práctica

Una empresa constructora de carácter local y familiar, que desde el año 1975 y de padres a hijos ha estado atenta a la buena práctica de la construcción. En estos casos, todos los que estamos vinculados con el sector sabemos que la empresa constructora tiene una importancia capital. La gestión de los procedimientos y la ejecución de los mismos ha sido resuelta en la forma adecuada tanto a las realidades de la casa como de lo que se ordenaba. La participación tanto del constructor como del consultor en las decisiones, para apoyarlas, mejorarlas o ponerlas en crisis ha sido un elemento básico para la buena marcha de la obra.

Debemos constatar la toma de conciencia en el ejercicio de lo que estaban llevando a cabo. En todos los casos ha pasado por delante la correcta y mejor solución constructiva a ejecutar que la discusión económica. Casi todas las subcontratas han sido familiares y con un extenso historial en la construcción de la zona. En definitiva, se entendió la necesidad de llevar a cabo una rehabilitación donde todos sumáramos en una dirección, y esa dirección cada vez más la marcaba la propia edificación existente.

Exterior Casa Golfet terminada.

 

Reflexión final

El patrimonio catalán construido adscrito a los postulados del Movimiento Moderno es amplio y forma parte del horizonte diario de muchos de nosotros. Desde las tierras del sur de Cataluña con el poblado Hifrensa de Bonet Castellana, miembro también del Grup R, hasta aquí, en las tierras del norte, con la Casa Golfet, hay ejemplos de todos los tamaños de edificios ocultos de los circuitos principales y que, con cuidado y respeto, pueden volver a ser utilizados.

No quisiera comparar los ejemplos citados más allá de que son obras coetáneas en el tiempo y realizadas por compañeros de grupo, pero las dos explican muy bien un país y una realidad en sus extremos físicos y sociales.

Hay que atreverse, pues, a intervenir de manera rigurosa, pero sabiendo también que se trata de una arquitectura construida en un período casi de posguerra, con una paleta de materiales escasa y al límite de la precariedad en el apartado de las instalaciones, pero con una carga formal potentísima que les permite absorber con facilidad las mejoras necesarias actualmente en todos los sentidos. Todas las partes que participamos en este trabajo de la Casa Golfet, cuando celebramos una reunión informal una vez acabada la obra a principios de agosto de 2016 y ante una buena comida en el porche en sombra, mirando el horizonte entre los azules del mar y el cielo mediterráneo, llegamos a la conclusión de que la casa nos estaba agradeciendo que hubiéramos vuelto a reavivarla y que volviera a ser una casa para ser utilizada y disfrutada.

PUBLICITAT

L'Informatiu Anàlisi d'obra aparellador arquitectura Caateeb Can Martinet construcció Excavació Gestió de projectes innovació patrimoni Tecnologia

Cava d’envelliment de vins a Falset

Per a nosaltres, la innovació en la construcció també passa per la utilització de materials els quals han estat sotmesos a menor industrialització.

Escrit per , , i -

El projecte que portem en pràctica recupera materials i sistemes constructius tradicionals de baix impacte energètic associat en la seva fabricació. Creiem en la importància de ser conseqüent i responsable de treballar per un món més eficient, solidari i respectuós, tornant als orígens dels nostres coneixements humans, aplicant alhora la tecnologia del segle XXI, que forma part sens dubte de la nostra evolució com a espècie.

FITXA TÈCNICA

Propietat: Sara Pérez Ovejero Mas Martinet (www.masmartinet.com)
Arquitectes: Pas 14 arquitectures (www.pas14arquitectures.blogspot.com.es)
Arquitecte tècnic: Miquel Escobar Forcada (www.bioarkiteco.com)
Constructora: Coecocoop, sccl (www.coeco.coop)
Tècniques constructives: Edifici enterrat amb murs circulars de formigó ciclopi de calç hidràulica NHL 5N/mm² i pedra, cobertes de volta catalana de canó i de mocador i cèrcols armats amb canya de bambú.
Any: abril 2015

L’arquitectura i la construcció van molt més enllà dels aspectes de disseny o de la utilització de nous material o tecnologia, fent una simbiosi de materials més respectuosos pel medi, les persones i el planeta, amb la utilització de tecnologia moderna per facilitar i donar comoditat a totes les persones implicades en el procés constructiu i d’ús de l’obra.

La tradició constructiva i la utilització de materials de baix impacte mediambiental no està renyida amb la tecnologia moderna, només cal posar-ho en comú perquè es complementin i aconseguim així el millor per a l’execució de l’obra. Per això, cal tenir una mirada menys particular i més holística i solidària, perquè el bé, passa pel que és comú i no pas pel que és  particular.

Per a nosaltres, la innovació en la construcció també passa per la utilització de materials els quals han estat sotmesos a menor industrialització, i que no tenen tant consum energètic en la seva elaboració, tot i que som conscients, que de vegades la producció d’alguns elements tecnològics van associats al consum energètic en la seva elaboració industrial i tecnològica. Cal buscar l’equilibri de totes les actuacions i de vegades no és fàcil.

 

Vista general de l'excavació realitzada.
Vista general de l’excavació realitzada.

 

L’en(vb)elliment dels vins

Croquis planta.
Croquis planta.

La propietat de Mas Martinet, una vegada més, torna a ser la protagonista d’aquesta història. Sense la seva prioritat i actitud per fer les coses amb més consciencia i connexió amb la terra i els éssers que l’habitem no hagués estat possible. L’empresa vinícola del Priorat, té la necessitat de tenir un espai on “en(vb)ellir” els vins.

L’en(vb)elliment del vins és un dels períodes més importants per on passa la vida d’un vi abans no serà gaudit pel paladar. El seu en(vb)elliment ha de ser reposat i dinàmic al mateix temps. Reposat evitant cap alteració externa imprevista i dinàmic perquè l’evolució sigui constant fins a la seva fi.

L’altre premissa de la propietat, era la de crear un espai soterrat i integrat en el paisatge, sent el màxim de discrets amb les noves intervencions que es realitzen en un espai ja configurat. Deixar la terra com ens la trobem és per a totes les parts quelcom important. L’home, quan ocupem una petita part dela terra tendim a deixar petjada i acanviar la seva configuració original, normalment sense cap respecte ni cura per a ella, l’anomenada Mare Terra per a moltes cultures del nostre planeta.

L’excavació del forat, va ser la part més desagradable i dura de tot el procés, si volíem materialitzar l’edifici, vàrem haver d’afrontar una ferida de grans consideracions.

 

Es tracta d’un edifici d’una sola planta amb una superfície total construïda de 137 m², i totalment soterrat, el punt més alt de la cúpula es troba a 1,5 m de profunditat del terreny natural, el qual servirà per cultivar-hi plantes aromàtiques i medicinals.

La intenció de la direcció facultativa, ha estat situar l’edifici sobre d’una línia energètica terrestre de tercer nivell per aprofitar el flux energètic d’aquesta. Aquestes línies es troben en tota la massa de la terra, són línies energètiques que es van repetint formant una malla. De línies d’aquestes característiques n’hi ha de molts tipus diferents (les Hadmann, Curry, Peiré…). Les aigües subterrànies i falles geològiques també alteren el camp terrestre i formen corrents o fluxos energètics en superfície. Hi ha qui les anomenen  els “xacres” de la terra o qui les relaciona amb el nostre sistema nerviós.

 

L’edifici

La forma de l’edifici sorgeix d’una manera molt intuïtiva per part dels projectistes.

El primer element exterior que ens trobem (fotografia vista entrada general) de 8 m², de formigó de calç hidràulica i ciment blanc i armat amb canya de bambú ens protegirà del sol. La flor de la vida, símbol utilitzat històricament per a moltes cultures i situat a la part inferior del sostre ens dóna la benvinguda abans d’entrar a la cava.

El segon espai que ens trobem tot i endinsar-nos a la cava és amb l’espai central (número 6 al croquis) de 10 m², que potser es l’espai més important de la cava per la seva forma de ronyó que agafa. I al final del passadís ens trobarem amb la sala circular (7) de 14 m²,  amb cúpula com a element superior. És l’espai reservat pels vins que han entrat primer i més envellits de la cava. La intensió de la forma circular és  la d’acostar els vins a un estat superior per a un envelliment i qualitat suprema.

 

Els materials emprats

Els materials utilitzats per a l’execució de la cava han estat quatre. Murs de contenció amb formigó ciclopi de calç hidràulica natural nhl de Cervera i bitlles de pedra calcària. El seu disseny i secció ens ajuden a suportar les empentes horitzontals de les terres situades en el extradós del mur.

Les voltes i cúpules s’han executat amb maó massís i ciment natural, i els únics armats que s’han col·locat han estat els dels cèrcols superiors dels murs amb armat de canya de bambú, igual que la llosa armada de l’entrada exterior. Cal considerar la volta catalana, una tècnica constructiva de baix impacte energètic i tècnica tradicional del nostre patrimoni arquitectònic, de vegades oblidat.

Hi ha drenatge en la part inferior del extradós dels murs perimetrals de contenció i una làmina transpirable en tota la part superior de la cava. La terra excavada s’ha reutilitzat per recobrir de nou la cava un cop executada.

Vista de l'interior de Mas Martinet.
Vista de l’interior de Mas Martinet. (7)

El paviment s’ha aconseguit amb una barreja de sauló estabilitzat també amb calç hidràulica i compactada. Aquest acabat ens ajuda a regular la humitat, absorbint la de l’interior de la cava o aprofitant la humitat del subsòl.

La instal·lació elèctrica col·locada ha estat la mínima, deixant el quadre central just a l’entrada de la cava per poder obrir i tancar el corrent elèctric de tota la instal·lació deixant la cava totalment apagada , i amb una instal·lació mínima per evitar els camps electromagnètics en el seu interior.

La ventilació s’ha realitzat de forma natural mitjançant uns tubs col·locats a les parts exteriors de la cava i enterrats 3 m de profunditat aproximadament. Unes xemeneies de ventilació regulables i col·locades a l’exterior faran circular l’aire interior.

A la part superior de la cava s’ha col·locat una làmina de polipropilè i transpirable per evitar filtracions d’aigua de pluja en el seu interior i tenir accessos d’humitat.

Les ampolles de vi reposen en unes prestatgeries de fusta que s’han anat executant segons la necessitat de la propietat i que s’aniran ampliant segons convingui.

 

PUBLICITAT

L'Informatiu arquitectura bellesa Caateeb Ceràmica construcció Cultura Disseny Materials modernisme Mosaics Mosaics Nolla Paviments

Ceràmiques Nolla

Durant anys els paviments es desgastaven amb el pas del temps a causa d'una baixa qualitat. A mitjans del segle XIX a Anglaterra es va produir un paviment de gran duresa i resistència format per peces monocromes de petites dimensions que es combinaven entre elles.

Escrit per i -

Durant molts anys els paviments van mantenir els seus dissenys i característiques físiques d’una qualitat baixa que feien que els paviments es desgastessin amb el pas del temps. A mitjans del segle XIX l’empresa de M. Herbert Minton d’Anglaterra va produir un paviment de gran duresa i resistència formats per peces monocromes de petites dimensions que combinades entre elles permetien fer uns dibuixos adaptables al gust del client.

L’argila es molia ben fina i un cop humitejada es posava en uns motlles, es passava per la premsa i amb dos cops consecutius s’aconseguia una peça compacta que un cop assecada es posava al forn obtenint un producte industrial d’excel· lent qualitat. Els colors de les peces eren els que s’obtenien per la pròpia coloració de la terra, és a dir colors vermells, ocres, grisos, blancs trencats, etc.

Aquest sistema de fabricació va ser copiat per dues fàbriques valencianes, primer per Mosaicos Nolla de Meliana i després per La Alcudiana a l’Alcúdia de Crespins.

La indústria Mosaicos Nolla va ser creada el 1860 per l’empresari català Miquel Nolla i Bruixet (Reus, 1815 – Meliana (País Valencià), 1879) el qual va contractar els serveis d’un anglès establert a València perquè obtingués tota la informació necessària per poder fabricar el mosaic a la manera anglesa mentre construïen la futura fàbrica de Meliana (on avui hi ha El Palauet com a show room de l’època).

La ceràmica Nolla, doncs, fou el primer material d’altes prestacions i d’aquestes característiques introduït a Espanya. La seva composició, així com la cocció a altes temperatures (entre 1250°C i 1300°C) la converteixen en precursora del gres porcellànic actual àmpliament emprat des dels anys 80. Estava tenyida en massa, i el procés de fabricació incloïa una vitrificació que li permetia ser resistent a qualsevol tipus d’agent àcid. A més, la seva resistència física a trencament o desgast era molt elevada, com ho destaquen els resultats d’assaigs realitzats per la pròpia fàbrica. Aquest material -com el gres, el gres porcellànic i la porcellana- es composa d’argila, feldespat i quars.

El mètode de producció era el mateix que el seu precursor anglès i això va donar una influència primordial en les dimensions de les peces. Inicialment, les tessel·les tenien mesures calculades en polzades, basant-se en el quadrat de referència d’1,5 polzades (3,81 cm), però amb el temps es van fer més grans de forma progressiva, al mateix temps que es va reduir el seu gruix. A partir del quadrat base s’anaven creant noves formes (triangles, hexàgons, rombes, trapezis, octògons i altres i diverses formes), i de dimensions diverses, de manera que les dimensions d’alguns costats d’unes formes coincidien amb les d’altres formes per així aconseguir infinites possibilitats de composicions tal com es reflecteix als catàlegs de l’empresa de Mosaics Nolla, i posteriorment la seva hereva Hijos de Miguel Nolla. En ells s’hi proposaven centenars de models basats en nou colors: negre, marró, gris mig, gris clar, beix, taronja, roig, blau i blanc. També s’ha pogut comprovar que també s’incloïa el verd en diverses realitzacions d’aquesta època, possiblement degut a encàrrecs personalitzats. Cal destacar, però, el color blau ja que és un dels majors triomfs -i secrets- de fabricació de l’empresa Nolla.

Una altra de les característiques dels mosaics Nolla eren els colors intensos procedents de pigments naturals, amb una tonalitat particular que es definia tant per la composició com per la cuita. El seu tenyit en massa li permetia conservar sempre el seu color original, sense que el desgast li pogués afectar, al contrari del que passava amb els paviments hidràulics.

Si bé la major part de la producció de mosaic corresponent a les darreries del segle XIX presentava un aspecte generalment monocromàtic, també es van fabricar unes peces especials anomenades encàustiques que tenien un motiu en forma de creu, per exemple, d’un altre color. La fabricació d’aquestes peces era d’una gran complexitat ja que la part de color s’inseria sobre la peça fent un doble premsat, i així li conferia unes característiques físiques i resistents uniformes.

Nolla va seguir fabricant mosaic fins a la primera dècada del segle XX però al passar a mans d’una empresa de material elèctric es va convertir en fàbrica de porcellana per equipament elèctric acabant així amb la fabricació del mosaic Nolla. A Barcelona trobem nombrosos paviments d’aquesta empresa on destaquen la Casa Ametller, la casa Burés, la casa Segarra, la casa Henriette Cros, l’església de Les Teresianes i molts habitatges particulars a diferents barris de la ciutat amb predominança de l’Eixample i Ciutat Vella.

Seguint les passes de Mosaics Nolla a València es van crear altres fàbriques com la d’Alcayne i Polit, la de Luis Pastor i Cort, o Montesinos y Cia., però l’única que va reeixir va ser La Alcudiana. Aquesta fàbrica va deixar de funcionar cap a 1885 en no poder fer front als problemes financers.

La qualitat tècnica del mosaic de gres sumat a la seva uniformitat cromàtica va afavorir el seu ús massiu en l’arquitectura de Barcelona a partir de la dècada de 1880 i va poder competir davant la implantació creixent del mosaic hidràulic. Per aquest motiu, a finals del segle XIX, van aparèixer nous centres de fabricació que es van especialitzar en la producció de petites rajoles de gres molt semblants a les de Nolla i que van oferir noves opcions de disseny en paviments i parets. Un exemple d’això el tenim a la important casa de ceràmica industrial del Modernisme Hijo de Jaime Pujol y Bausis, situada a Esplugues de Llobregat, que va fabricar el que anomenaven “Mosaico de Gres Pujol”. D’aquesta fàbrica destaquen, a Barcelona, els paviments de la Casa Planells a l’Avinguda Diagonal -obra de Josep Maria Jujol-, d’una farmàcia a Les Rambles, 44 o de l’Església Nostra Senyora dels Àngels al carrer Balmes.

I també a Reus

Paviment de gres Pujol i Bausis al vestíbul d’un edifici d’habitatges del carrer Aribau de Barcelona.

També a Reus les famílies Llevat i Sugrañes van crear Mosaics Llevat el 1885 per fabricar el que anomenaven rajoles incrustades al foc per passar a fer posteriorment un tipus de rajola de gres similar a la de Mosaics Nolla. Aquestes rajoles incrustades al foc, de forma quadrada, es fabricaven posant una capa fina d’argila de qualitat i de diferents colors a les diferents caselles de la trepa de manera similar a la fabricació del mosaic hidràulic però amb la diferència que la base de l’hidràulic és el ciment pòrtland mentre que les rajoles incrustades al foc són d’argila i cuites. De vegades aquests paviments són difícils de distingir si estan col·locats i no es pot veure l’empremta característica del seu revers. Tenim documentats per les nostres investigacions paviments d’aquesta casa per la zona del Maresme i del Priorat així com a cases de la mateixa ciutat de Reus.

 

 

Cap als voltants de 1915-1920 compren la primera premsa per poder fer peces unicolors similars a les de mosaics Nolla. Amb la nova premsa poden premsar més fort i la peça queda més compactada, i amb la cuita amb el mateix foc s’aconseguia el gres porcellànic.

En els catàlegs de Mosaics Llevat hi predominaven els verds, blaus i blancs, tots ells colors clars i lluminosos. Tenien un catàleg estandarditzat però quan el client ho sol·licitava també podien arribar a fer dissenys amb motius florals i animals.

Després d’una etapa una mica convulsa en arribar la Guerra Civil espanyola es van acabar les comandes i la fàbrica va tancar. Malgrat les destrosses ocasionades pels bombardejos de la guerra la fàbrica va tornar a obrir i va continuar fabricant gres porcellànic amb nous dissenys ajustats als gustos del moment.

Amb l’aparició del ciment pòrtland els mosaics de gres van quedar molt limitats i la rajola hidràulica de 20×20, que imitava els colors i motius dels mosaics, va aconseguir desbancar els mosaics de gres ja que aconseguien una aparença similar i un abaratiment del producte, a més de la col·locació que era menys costosa.

Després de molts anys de menyspreu per aquest tipus de rajola porcellànica i gràcies als estudis fets per diferents professionals, en especial per part del CIDcEN (Centro de Investigación y Difusión de la Cerámica Nolla), s’ha tornat a valorar aquest tipus de paviment i són molts aquells que prefereixen restaurar els mosaics antics abans de substituir-los per nous materials.

Recuperació dels Mosaics

Però perquè el gres porcellànic recuperi les seves característiques originals cal tenir en compte algunes particularitats ja que sovint, igual que amb el mosaic hidràulic, es tendeix a fer uns tractaments que no són els propis d’aquests materials. Aquests paviments eren per naturalesa mats i per això no cal que se vulgui donar una brillantor que no li és pròpia. Sovint amb una bona neteja amb fregall o raspall estovant prèviament amb aigua tèbia o vapor pot ser suficient, i periòdicament amb aigua tèbia amb unes gotes de detergent neutre.

Són diversos els tractaments que s’acostumen a fer per tal de donar més color al paviment com el polit, l’envernissat i cristal·litzat, però cal tenir molta cura amb aquests tractaments. El primer representa una agressió bastant considerable del propi gres ja que en major o menor profunditat acaba tallant una part de la pròpia peça. L’envernissat afegeix una pel·lícula que amb el temps i l’ús s’enfosqueix i pot pelar-se deixant sovint clapes, i per treure’l cal decapar tot l’espai. I amb el cristal·litzat, després de polir la superfície, s’aplica un producte segellant que omple els junts tanca la porositat natural del gres, a continuació s’aplica el component cristal·litzador que provoca una reacció química que vitrifica la superfície. Abans d’usar aquests tractaments caldria tenir en compte que és millor mantenir la superfície original que no pas desvirtuar-ne el seu aspecte i les seves característiques.

BIBLIOGRAFIA:

COLL CONESA, J., PORCAR RAMOS, J.L. (2016). “El mosaico Nolla: tecnología, productoy utilización”. A: El mosaico Nolla y la renovación de la cerámica industrial arquitectónica en Valencia. Actas del I Congreso Nacional sobre la Cerámica Nolla, 9 y 10 de abril de 2015, Meliana (Valencia). Laumain, X., López Sabater, A. (coords.), pp. 13-64. Valencia: CIDCeN.
CRESTIÀ LLEVAT, J. (2016). “Descendents de Llevat-Cardenyàs i història de Mosaics Llevat”. “El mosaic del meu barri. Projecte participatiu per descobrir, valorar i conservar els mosaics de Barcelona” Servei d’Arqueologia de Barcelona
LAUMAIN, X., LÓPEZ SABATER, A. (coords.). (2016). El mosaico Nolla y la renovación de la cerámica industrial arquitectónica en Valencia. Actas del I Congreso Nacional sobre la Cerámica Nolla, 9 y 10 de abril de 2015, Meliana (Valencia). Valencia: CIDCeN.
LAUMAIN, X., LÓPEZ SABATER, A. (2012). “Palauet Nolla, símbolo de la Fábrica de Mosaicos Nolla”. Llámpara – Patrimonio industrial 5: 106-109.
REIG FERRER, A. M., ESPI REIG, A. (2010). “La aplicación del diseño a la industria del mosaico valenciano del siglo XIX: Nolla y Piñón“. Archivo de Arte Valenciano 91:201-2016.

PUBLICITAT

L'Informatiu aparellador arquitectura Caateeb construcció estructures Geologia sismes Tecnologia urbanisme

Construcció i sismes

Quan es produeix un sisme, la base de qualsevol edifici o construcció tendeix a seguir el moviment del terreny afectat per les ones sísmiques, mentre que per inèrcia, la massa de l’edifici s’oposa a ser desplaçada.

Escrit per -

Tots sabem que la terra és un planeta dinàmic, però això ho acostumem a recordar només quan ens assabentem que la terra, en un lloc o altre, ha tremolat o quan un volcà adormit es desperta o quan un tsunami arrossega i destrueix tot el que troba terra endins.

Al 2011, a tots ens va sobtar el terratrèmol de Lorca. Hi va haver víctimes mortals, moltes persones ferides i molts danys materials. Es considerà que més del 60% dels edificis malmesos s’haurien d’enderrocar. Tot plegat ens fa sentir molt petits enfront les forces de la naturalesa. Des del primer moment, la solidaritat humana va ser eficaç i també l’actuació pericial dels tècnics. Aquests esdeveniments imprevistos i de conseqüències immediates tan greus, propicien la formulació d’interrogants de tot tipus, como ara: i a nosaltres, ens podria passar el mateix? es pot arribar a preveure un terratrèmol? i si mai haguéssim de patir un terratrèmol, què els passaria als nostres edificis? i la norma sísmica: es compleix? Aquests interrogants no tenen una resposta senzilla i clara. La sismologia com a ciència física de la terra ha avançat molt des dels anys seixanta, però encara li resta molt camí per fer. Deixem de moment les preguntes i remuntem el riu aigües amunt. On estem situats?

La Península Ibèrica està situada a la zona d’influència directa del contacte entre les plaques euroasiàtica i africana. Es tracta d’un contacte complex, i les seves característiques varien d’un lloc a l’altre de la Mediterrània. Així, existeixen zones de compressió, on es produeix subducció entre les plaques (com és el cas de l’arc hel·lènic), però també hi ha zones on s’hi produeix distensió. La interacció entre les dues grans plaques esmentades constitueix el motor tectònic de la zona mediterrània . A partir dels estudis sísmics, s’ha dibuixat els mapes d’intensitat sísmica màxima associada a un determinat període de retorn previsible per a cada zona del planeta. Concretament, disposem del mapa sísmic o de perillositat sísmica d’Espanya, en què les isosistes delimiten les fronteres entre les diverses àrees de nivell o grau de perillositat.

Com es mesura un terratrèmol

Bàsicament hi ha dos conceptes: la “intensitat” i la “magnitud”. Dos conceptes concurrents però que no són del tot o fàcilment relacionables.

Callejor de Olcina en ruïnes.
La intensitat mesura els efectes de la tremolor ocasionada per les ones que es propaguen des del focus (el punt de la falla que ha fet moviment) en arribar a la superfície de l’escorça de la terra en un indret concret. Tot i que els danys es quantifiquen d’acord amb una escala de dotze graus (Mercalli, EMS98, etc.) en realitat es tracta d’una avaluació qualitativa. A partir dels coneixements històrics i dels estudis sismològics moderns d’ençà que hi ha observatoris sísmics, tenint en compte la distància focal més plausible, l’esmorteïment de les ones que es propaguen per la roca i moltes altres dades fins i tot de l’experiència, s’arriba a zonificar la superfície de la litosfera, és a dir, la superfície de la terra, segons la intensitat dels danys que hom pot esperar si en un indret concret es fes sentir un terratrèmol.

La magnitud del sisme mesura l’energia que s’allibera a les falles a causa del moviment i frec entre plaques. Per tant és tracta d’una avaluació quantitativa, que depèn de la mida de la falla i del seu desplaçament. Aquesta magnitud es determina a partir de registres sísmics. La mesura clau és la magnitud del moment sísmic (Mw) a l’origen o focus del moviment. Es considera el concepte “moment” perquè el moviment entre dues masses que estan en contacte comporta que dues forces resultants de sentit i direcció oposades, situades entre si a una determinada distància, es desplacin generant per tant un parell de forces. L’energia alliberada es converteix en calor i en ones que es propaguen pel sòlid fins arribar a la superfície. Pel fet que diferents tipus d’ones es desplacin a través del mitjà petri de l’escorça de la terra, es poden mesurar altres paràmetres com ara la magnitud de les ones internes (mb), la magnitud de les ones superficials (Ms ) i la magnitud local (Ml).

La intensitat màxima que pot tenir un terratrèmol en un punt determinat, a partir del que deia més amunt, es pot preveure (amb diversos graus d’incertesa) evidentment, i així es fa constar als “mapes sísmics” corresponents. Un cop hi ha hagut un sisme, pels efectes es pot estimar el “grau d’intensitat” que ha assolit. Ara bé, la magnitud del sisme i la localització del focus on s’ha produït el moviment, només se sap a posteriori a partir de les dades recollides als sismògrafs. Pot passar però, que les previsions situaven la localització més probable del focus o hipocentre en un punt determinat de la falla, i per tant a una distància presumible, i que el punt concret del focus hagi estat molt més proper. Aleshores, ni que la magnitud del moment sísmic (Mw) hagi estat inferior del que hom hauria previst, el fet que la distància hagi estat inferior, fa que l’amplitud de les ones superficials sigui més elevada. El cas de Lorca sembla que ha estat precisament aquest: una magnitud no massa elevada (podríem dir “previsible”), però una distància del focus a la població afectada relativament curta.

Les ones que s’han transmès pel sòlid petri (i que han anat perdent energia pel camí) arriben amb una determinada amplitud a la superfície de l’escorça. Però l’amplitud de les ones pot alterar-se (incrementar-se) quan hi ha sediments i/o capes freàtiques entre la roca bàsica i la superfície en la que hi ha la vida i la població humana. Per això sempre cal verificar el terreny sobre el qual s’ha edificat o es preveu edificar sobretot si és sedimentari o hi ha capes freàtiques, com acostuma a passar a la majoria de valls i planes de la nostra geografia.

Quan arriba una ona, cada punt del terreny superficial oscil·la seguint les lleis del desplaçament harmònic amb una determinada amplitud (desplaçament màxim d’una partícula afectada per la ona), amb una determinada freqüència (número d’ones que passen per un punt en un segon), d’acord amb un període (temps que tarda una ona en passar per un punt). Aquesta oscil·lació d’un punt concret del terreny, arriba a adquirir una velocitat punta i una acceleració punta. Aquestes dades (situació pèssima) “previsibles” a partir de la zonificació que estableixen els mapes sísmics i a partir del paràmetre “intensitat”, són les que caldrà tenir en compte a l’hora de projectar un edifici en un lloc concret.

El que més afecta els edificis i construccions en general és la component horitzontal de l’acceleració en la superfície del terreny. El que interessa doncs és preveure amb l’aproximació més exacta possible com es bellugarà el terreny en sentit horitzontal: la velocitat punta i l’acceleració punta al pas de l’ona. L’altre factor determinant, serà la durada del moviment. Per raons obvies, una acceleració alta en una fracció de segon no és tan perniciosa com una acceleració menor aplicada sobre un període llarg.

Cal tenir en compte que “el moviment del terreny durant un terratrèmol produeix oscil·lacions que no són d’un sol període de vibració, raó per la qual, els paràmetres amb què representem el moviment del terreny i que quantifiquen la perillositat sísmica han de reflectir a més dels valors màxims, els períodes en què es produeixen aquests valors màxims i que es denominen valors espectrals”.

Els terratrèmols tenen un caràcter cíclic. Un cop alliberada l’energia ocasionada pel frec entra plaques i les deformacions corresponents, transcorre un temps fins que es torna a acumular l’energia que permetrà produir un nou desplaçament entre plaques. En aquest sentit, els sismòlegs estudien l’historial dels moviments de les plaques, per tal d’anar acotant cada cop amb més precisió la probabilitat que hi hagi un terratrèmol. Aquest és un paràmetre que es fa servir per fer mapes regionals de contorns de risc sísmic, i representa el 10% de probabilitat que un terratrèmol excedeixi una determinada acceleració en un interval de temps de poques dècades. L’interval de referència acostuma a ser de 50 anys i els contorns es fixen per a acceleracions bàsiques ab≥0.4g. Es parla doncs, del període de retorn (TR) per a una acceleració determinada.

Això té relació amb el concepte de vida útil que el CTE contempla als DB referents als projectes. La vida útil és l’interval de temps, en anys, durant el qual es calcula que ha d’estar operativa i en servei una construcció o una estructura. El nivell de risc sísmic d’emplaçament, és la probabilitat de què una acceleració sigui igualada o superada al menys una vegada durant la vida útil de la construcció o estructura expressada en anys. Se’n diu, la probabilitat d’excedència durant la vida útil.

Construcció i sisme

Quan es produeix un sisme, la base de qualsevol edifici o construcció tendeix a seguir el moviment del terreny afectat per les ones sísmiques, mentre que per inèrcia, la massa de l’edifici s’oposa a ser desplaçada. La flexibilitat de l’estructura fa que aquesta vibri de forma molt diferent a la del terreny en que es recolza. Per això, les forces que s’indueixen a l’estructura no són només funció del moviment del terreny, sinó que depenen, de forma molt important, de les propietats dinàmiques de la pròpia estructura. Quan els moviments del terreny son bruscs, amb predomini d’ones de període curt, resulten més afectades les construccions rígides i pesades. En canvi, quan el moviment del terreny és lent, amb períodes dominants llargs, es produeixen més ampliacions de les vibracions en les estructures més esveltes.

Cal tenir molt en compte, la qualitat de les capes del subsòl atès que la seva deformabilitat (com és el cas de les argiles amb llims, o l’existència de capes freàtiques) poden incrementar molt l’acceleració bàsica prevista. Per això a l’hora de dissenyar les estructures es parla d’acceleració de càlcul (AC) que contempla els factors que incrementen l’amplitud de les ones quan passen des del medi petri a través de les diverses capes sedimentàries fins arribar a la superfície.

La normativa sísmica

A Espanya, de fet, disposem de normativa sísmica des de l’any 1994 (NCSE-1994). Aquesta norma s’ha actualitzat a l’any 2002 (NCSE-2002). Estem parlant doncs de menys de vint anys. És veritat que hi havia hagut unes normes anteriors menys estrictes (1962, 1968, 1974). La investigació tècnico-científica sobre sismologia és molt activa, cada cop es disposa de més dades i sistemes de prospecció que permeten avançar en coneixements i en anar acotant els graus d’incertesa en els càlculs i prediccions de perillositat sísmica. Això permet l’actualització constant dels mapes sísmics i l’estudi de detall de les diverses regions sísmiques del planeta.

La norma es planteja un objectiu. Segons afirma la norma vigent (2002) la finalidad última de estos criterios es la de evitar pérdidas de vidas humanas y reducir el daño y el coste económico que puedan originar los terremotos futuros. Per tant la norma no preveu ni pot preveure que “no passi res” a les construccions quan es produeixi un sisme, sinó que facilita eines de càlcul i de disseny estructural que caldrà aplicar i tenir en compte per tal d’evitar col·lapses que originin pèrdues humanes i per tal de minimitzar els danys que haurien de ser proporcionals a les causes que els provoquen.

Mapa de les plaques tectòniques

Evidentment les construccions de fa més de vint anys, es van construir sense aplicar cap norma sísmica, d’acord amb els costums locals, amb la tradició constructiva rebuda, que en general considerava només els esforços gravitatoris. Sobretot, pel que fa a edificis “normals” d’habitatges o comercials i d’oficines. Les construccions més compromeses, especialment les de l’àmbit de l’enginyeria civil, sí que consideraven les sol·licitacions sísmiques, a partir de les dades de què disposaven els tècnics. En gran part, doncs, el parc d’edificis i construccions d’Espanya i de Catalunya, es van projectar i construir sense considerar les possibles sol·licitacions originades pels moviments sísmics.

Voldríem suposar que les construccions fetes aquests darrers quinze/disset anys, sí que s’han fet (o s’han pogut fer…) aplicant la norma sísmica. De totes maneres hem de pensar que per a procedir al càlcul d’una estructura considerant totes les sol·licitacions que l’afecten (no només les gravitatòries) cal disposar de mitjans informàtics que fa no massa anys encara no estaven prou desenvolupats. Per altra banda, no sempre les diverses administracions urgien o estaven en condicions d’urgir el compliment de la normativa, i si a això se li afegeix, que una estructura calculada a sisme (en zones d’acceleració bàsica elevada) és força més cara que calculada només a sol·licitacions gravitatòries, tenim una sèrie d’ingredients que poden haver facilitat de fet, el no compliment eficaç de les normes, sobretot, als primers anys d’entrada en vigor.

La norma contempla els criteris que cal considerar a l’hora de projectar un edifici concret, tant el que fa referència al disseny com al procés de càlcul. En aquest sentit, fa referència als elements directament estructurals, i també considera “altres” elements no directament estructurals que participen amb l’estructura a efectes de suportar les sol· licitacions sísmiques (algunes divisions interiors, o pantalles o tancaments de façana, etc.) i que cal tenir en compte a l’hora de valorar per exemple la rigidesa del conjunt.

La norma enumera uns criteris clars de disseny a tenir en compte des del principi de la concepció d’un edifici o d’una construcció en zones d’acceleració bàsica elevada, com ara les simetries, la localització de les pantalles i elements més rígids, les formes en planta que evitin torsions respecte el centre de gravetat, la contraindicació dels cossos volats, etc.

A la pràctica però, hi ha molts elements en les construccions que s’escapen a les previsions de la normativa sísmica, com ara les excentricitats dels paraments de façana, o les façanes de fàbrica que es recolzen parcialment als forjats, o les estructures secundàries per suportar equips d’instal·lacions a les cobertes, elements decoratius o publicitaris, etc. Són elements que hi ha als edificis i que no han estat “calculats a sisme”, o elements que s’han afegit posteriorment i que ningú ha previst què els hi pot passar si un dia l’edifici en qüestió es posava a vibrar a causa d’un sisme. Aquests elements poden desprendre’s i ocasionar pèrdues de vides humanes ni que l’edifici com a tal no arribi a col·lapsar.

L’àmbit d’aplicació de la norma sísmica contempla la reforma o rehabilitación de edificios… a fin de que los niveles de seguridad de los elementos afectados sean superiores a los que poseían en su concepción original.Carrer en ruïnes.

Entrem en una capítol molt complex, el de la reforma d’edificis, perquè la norma demana que es millori la capacitat de resposta a les sol·licitacions sísmiques dels edificis existents quan s’hi fa reformes, cosa que no sempre és possible ni “calculable” amb una dificultat assumible. Hi ha coses que sí que es poden millorar amb “certa” facilitat. La majoria de vegades només cal retornar l’estat de l’edifici a l’origen, refent o reposant les divisions que s’han eliminat i que estintolaven les parets de càrrega, o tancant les obertures a les parets que s’han anat fent al llarg dels anys. Els edificis antics, de parets de càrrega, edificats segons els bons costums constructius de cada època, solien estar ben travats en tots sentits i per tant tenien una certa capacitat de suportar les “càrregues horitzontals”. Les intervencions posteriors que es guiaven per un fals principi que deia que “els envans no treballen i es poden enderrocar” o que a les parets de càrrega, si s’hi volia ampliar les obertures, només calia posar-hi una llinda més llarga; aquestes intervencions dic, ben segur que han fet minvar la capacitat de resposta dels edificis enfront de possibles sol·licitacions sísmiques.

De totes maneres, no ens hem d’enganyar, en la majoria dels casos d’edificis de més de 30 anys, resulta gairebé impossible de millorar la seva capacitat de resposta adequada a possibles vibracions sísmiques, si no es canvia de soca-rel el sistema estructural, cosa que no sempre és possible ni aconsellable. Pensem que la majoria d’edificis “antics” de parets de càrrega, tenen una isostaticitat estructural clara. Sovint, les parets de càrrega de les plantes altes descansen sobre jàsseres recolzades isostàticament damunt de pilars de fosa o de pedra, o bé damunt de parets amb arcs i voltes.

Pensem també en els edificis de finals dels seixanta quan es va imposar el sistema de forjats amb bigues planes i pòrtics només en una direcció, o els primers forjats reticulars sense cap armadura inferior als capitells, etc.

No obstant i això, crec que tenim al davant un repte tècnic per afrontar aquets aspecte en les obres de reforma integral dels edificis existents.

Un cop d’ull al nostre mapa sísmic

Si estic escrivint aquest article és perquè no fa massa a Lorca va passar el que tots sabem. Lorca tenia una previsió d’acceleració bàsica de 0.12g i està en la zona de risc sísmic més elevada d’Espanya (sector de Granada-Múrcia). Els sismògrafs però, varen registrar una acceleració bàsica superior a l’esperada. A Lorca la majoria d’edificis havien estat construïts abans de la publicació de la norma sísmica i pel que sembla, alguns edificis d’estructura de formigó que haurien d’haver estat dissenyats i construïts d’acord amb la normativa vigent, no es van construir com calia i varen col·lapsar. Per les dades que van arribant, sembla que els edificis més castigats han estat els construïts als anys seixanta. És evident que si Lorca s’hagués edificat tota ella amb la normativa sísmica del 94 o del 02, hauria acusat danys, però no de l’envergadura dels que hi ha hagut.

A Catalunya tenim un escenaris de perillositat relativament moderat. L’Institut Geològic de Catalunya, ha fet un estudi força complert de l’ampliació del moviment sísmic degut als sòls tous de què parlava més amunt i proposa una determinada classificació geotècnica de quatre tipus, amb base a la qual ha establert la distribució dels edificis de cada municipi en classes de vulnerabilitat, i cada municipi ha estat catalogat de vulnerabilitat alta (25% de municipis), mitjana (569 municipis) o baixa (374 municipis). No m’hi estenc perquè es pot consultar l’estudi a l’IGC.

Els nivells més alts de sismicitat estan localitzats bàsicament al sector del Ripollès i Garrotxa en què molts municipis tenen una previsió d’acceleració bàsica de 0.11g (inferior a la que el mapa sísmic imputava fins ara a Lorca). Les zones de previsió més baixa es situen en direcció Sud i cap a ponent passant pel Barcelonès (0.4g).

És evident que el mapa sísmic s’ha d’anar actualitzant a partir de les noves dades i dels nous sismes registrats, introduint les esmenes pertinents, i és evident que cal anar millorant encara més l’estudi i aplicació de nous materials que permetin d’anar aconseguint una major ductilitat estructural en les noves construccions.

Per acabar

Persones caminant per un carrer en ruïnes.Els científics i els tècnics lamentem com humans que som, les desgràcies ocasionades pels moviments sísmics, i concretament pel que va pasar a Lorca. Però sabem que cada nova vibració enregistrada als sismògrafs i l’estudi de camp sobre els edificis afectats, són una font valuosa de dades de cara a la investigació, que haurà de permetre millorar la seguretat enfront de la perillositat sísmica.

La tècnica en la concepció estructural dels edificis i de les construccions en general ha millorat molt aquests darrers vint anys, però per molt que millori la investigació i la tècnica, ens seguirem movent en un camp estadístic en què considerarem la sismicitat de forma “probabilista” tot ajustant coeficients. Poc a poc podrem acotar millor els problemes que se’ns plantegin i anirem millorant els sistemes de disseny i de construcció. Per això, mai no podrem oblidar el risc real de què es produeixi un terratrèmol a les regions de perillositat sísmica més elevada, i que una vibració sísmica, segons la magnitud, pot comportar danys materials i humans.

Per altra banda, entenc que la solució enfront dels desastres com és el cas dels efectes causats per un sisme sever com el de Lorca, no passa per la recerca de “culpables”, sinó per activar el sentit de responsabilitat de tots els agents implicats en el camp de l’edificació i de les obres publiques que s’haurà de materialitzar en inversió en els camps de la investigació i de la millora tecnològica, i en una presa de consciència cada cop més significativa pel que fa a la perillositat sísmica, per part de tècnics, promotors, constructors, i per part de particulars i de l’Administració.

PUBLICITAT