Les cobertes enjardinades són solucions constructives que formen part de l’embolcall de l’edifici a la zona del terrat o coberta. Malgrat el que es pugui pensar no són cap invent recent, ja fa uns 40 anys que s’instal·len i s’estudien a països del nord d’Europa i Nord Amèrica.
Les cobertes enjardinades són solucions constructives que formen part de l’embolcall de l’edifici a la zona del terrat o coberta. Normalment s’instal·len junt amb la impermeabilització i substitueixen els acabats tradicionals com són els paviments tècnics o ceràmics. No són cap invent recent, ja fa uns 40 anys que s’instal·len i s’estudien a països del nord d’Europa i Nord Amèrica. Des del punt de vista tèrmic són un excel·lent aïllant tèrmic i milloren l’eficiència energètica dels edificis. Allarga la vida útil de la coberta ja que la membrana impermeabilitzadora no pateix les dilatacions i contraccions tèrmiques. La capa verda absorbeix partícules contaminants i CO2. Milloren la biodiversitat urbana i gestionen les aigües pluvials de manera sostenible. A més creen un nou espai de convivència social on abans només s’acumulava la pols i la calor. Tenen un gran efecte mediambiental quan són emprades a gran escala reduint l’efecte de l’illa de calor i creant un microclima més suau.
Diferents tipologies de cobertes verdes
Hi ha moltes tipologies de cobertes verdes, la més comuna és una coberta ecològica extensiva de sedum (crespinell), unes plantes crasses que necessiten poca aigua, poc substrat i poc manteniment amb una sobrecàrrega de menys de 100kg/m² saturades d’aigua. Altres tipologies poden ser cobertes semiintensives de plantes amb una superfície foliar més gran que els sedum, jardins aromàtics, cobertes per atraure biodiversitat, cobertes agrícoles o productives. Totes aquestes necessiten més substrat i generalment més aigua i manteniment. Les sobrecàrregues poden ser a partir dels 200kg/m². També s’hi poden afegir parets naturalitzades.
Coberta experimental i demostrativa
Coberta de l’edifici universitari Mercè Rodoreda (UPF)
Quan vam començar a promoure aquestes solucions, ens vam trobar que molts del informes tècnics i científics que existien no s’havien fet en un entorn mediterrani sinó en un entorn més humit i fred com el del països més nòrdics. Alhora vàrem veure que hi havia molta falta de coneixement entre els ciutadans i molts fals mites. Després de cercar un espai adient i gràcies a un conveni de col·laboració de la Universitat Pompeu Fabra amb Eixverd vàrem instal·lar una coberta experimental i demostrativa a la coberta de l’edifici de Mercè Rodoreda de la UPF (la UPF també vol replantejar la coberta del Dipòsit de les Aigües com un espai verd urbà dins del Corredor Verd.)
Aquesta coberta, situada a un edifici del Campus de la Ciutadella, es fa servir per donar a conèixer algunes tipologies de cobertes verdes i per aportar dades científiques d’aquestes solucions en un entorn mediterrani. Hi ha tres experiments en paral·lel.
Primer experiment
El primer experiment és una comparativa de diferents sistemes de cobertes verdes. Cada fabricant ha instal·lat el seu sistema dintre d’unes jardineres aïllades tèrmicament. Hi ha cobertes verdes extensives (amb sedum) i cobertes semiintensives. Estem mesurant l’eficiència energètica a través de quatre sondes instal·lades a quatre profunditats diferents de cada mostra (sobre el terra, sobre capes tècniques, sobre el substrat i al nivell de la vegetació). L’experiment va començar el gener del 2016 i durarà un any. Es comparen les diferents solucions respecte el seu preu, el pes, els requeriments hídrics versus el desenvolupament del verd i l’eficiència energètica a més a més de la capacitat de recollida d’aigua i de filtració de materials contaminants de l’atmosfera. A més a més de la col·laboració de la UPF de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de l’aportació de material per part dels fabricants, aquest experiment està fet majoritàriament amb la upc (Escola Politècnica Superior d’Edificació) i de manera secundària amb ICTA-UAB ( Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals de la UAB).
La UPC va instal·lar les 28 sondes tèrmiques i ara està encarregada del processament d’aquestes dades. Es vol veure l’eficiència energètica de cada una de les solucions i en específic es voldria veure l’impacte de les diferents tipologies de capes verdes sobre l’aïllament tèrmic.
Els resultat del primer trimestre indica que la presència de cobertes verdes redueix la temperatura del terra de la coberta entre 90ºC i 120ºC on la diferència més gran es deu a cobertes amb un gruix major de substrat. A finals de l’experiment, UAB-ICTA farà una anàlisi teòrica de l’absorció dels materials contaminants i del CO2. Tot i que les quantitats són mínimes, el benefici es començarà a veure a gran escala.
S’ha documentat el progrés de la capa verda i l’aparició d’herbes no desitjades així com els requeriments hídrics. Hi ha mostres que han tingut una discontinuació del reg i no s’han pogut recuperar. D’altres al tenir un substrat més orgànic han sigut atacades pels ocells que cercaven insectes.
Al final és evident que després d’una bona impermeabilització amb membrana de PVC o EPDM, no hi ha goteres ni penetracions d’arrels. Les cobertes verdes aporten un benefici directe a l’eficiència energètica i contribueixen en major o menor mesura al medi ambient des del punt de vista de gestió sostenible d’aigües pluvials, d’absorció de CO2 i de materials contaminants i milloren la biodiversitat urbana.
Segon experiment
Plantes aromàtiques
Cultius agrícoles en la coberta
El segon experiment és una prova pilot per veure sota quines condicions la lavanda funciona millor. Estem provant dos sistemes de construcció diferents i dos tipus de lavanda diferents. Aquesta prova serveix per validar una de les nostres iniciatives: fer explotació de lavanda agregant la producció de diferents cobertes a Barcelona. Relacionat amb aquest experiment també tenim una secció de plantes aromàtiques.
Tercer experiment
El tercer experiment operatiu des del març del 2016 és una comparativa de diferents substrats per a cobertes agrícoles. Els substrats per una coberta agrícola tenen unes característiques diferents de substrat d’hort tradicional i de substrat per a taules de cultiu. El drenatge, el pes saturat d’aigua, l’estabilitat, la compacitat han de ser diferents que quan les plantes estan directament a terra o quan les plantes estan en taules de cultiu. Unes de les mostres utilitza un sistema constructiu amb una terra vegetal. L’altre utilitza un altre sistema constructiu i un substrat tècnic fet a base de fibres de coco.
A través de la nostra col·laboració amb Brooklyn Grange Farm i de parlar amb altres cobertes agrícoles a Europa estem provant diversos substrats comercials amb diferents compostos. Una altra variable a mesurar serà el gruix de terra necessari. Les variables de sortida seran la productivitat i els requeriments hídrics així com el manteniment necessari.
Els resultats de la temporada d’estiu ens han indicat que un substrat de terra vegetal no ens ha funcionat tan bé a causa de la poca capacitat drenant. El substrat més tècnic a base de fibra de coco ens indica que la producció de tomàquets ha estan 3.5 vegades més elevada en gruixos de 35 cm comparada amb gruixos de 25 cm.
Aplicacions futures
Una imatge de la façana de l’edifici universitari
Els paràmetres que obtinguem d’aquests experiments ens serveixen per poder prescriure millor els sistemes amb els que dissenyem les cobertes i els materials que utilitzem quan les instal·lem.
Respecte les lliçons que anem aprenent de l’experiment agrícola, voldríem utilitzar-les per millorar el disseny de la coberta agrícola de 2.000 m² del Dipòsit de les Aigües, l’edifici emblemàtic de la UPF que alberga la biblioteca. Actualment, Eixverd forma part d’un grup d’assessorament per tirar endavant aquest projecte que avui dia està en fase d’aprovació. Altrament, altres entitats de la ciutat estan també explorant la possibilitat de fer cultius en coberta a mitja escala. Altres entitats del món com Brooklyn Grange Farm, col·laboradors nostres, ja han demostrat que aquestes solucions són possibles des del punt de vista tècnic i econòmic sempre i quan la legislació acompanyi.
Eixverd està impulsada per la creença que la qualitat de vida a la ciutat pot ser significativament millorada creant jardins al sostre i espais comunitaris verds. Convertint aquestes àrees buides i sense ús en entorns sostenibles i verds estem millorant el valor d’un edifici, estalviant energia i canviant els efectes de l’augment de la contaminació, la densitat urbana i el canvi climàtic.
Sobre Eixverd
Eixverd va néixer amb l’objectiu d’augmentar les àrees verdes urbanes a traves del disseny, instal·lació i manteniment de cobertes verdes d’edificis residencials o corporatius sempre cercant models innovadors per augmentar l’adopció d’aquestes solucions d’adaptació al canvi climàtic.
Té les seves arrels en l’enginyeria, però treballa en estreta col·laboració amb arquitectes tècnics, arquitectes, jardiners i enginyers agrònoms per tal de poder presentar la solució més professional i òptima.
Si bé la tecnologia que ofereix no és nova, és la primera companyia que ofereix la gamma completa de solucions actives als terrats en el clima mediterrani. Amb freqüència s’organitzen visites a la coberta demostrativa a títol personal o col·lectiu per raons educatives o tècniques.
L'energia geotèrmica és l'energia emmagatzemada en forma de calor sota la superfície de la terra sòlida. Expliquem com funciona, les dificultats tecnològiques que comporta, els avantatges mediambientals, un parell d’experiències exitoses i una anàlisi prèvia en què s'exposa la situació energètica del nostre país.
Per abordar els principis bàsics de l’energia geotèrmica podríem limitar-nos a explicar com funcionen, les dificultats tecnològiques que comporten, els avantatges mediambientals i presentar un parell d’experiències exitoses. Però potser per la nostra vocació acadèmica, ens ha semblat que fora bo fer un previ en el que exposar la situació energètica del nostre país (sigui el que sigui mentre vulguem seguir a la Unió Europea) amb relació al sector de l’edificació i els reptes que se’ns presenten en el futur immediat.
L’any 2010, es va publicar la Directiva europea 2010/31/UE, que en el seu article 9 regulava els edificis de consum d’energia quasi nul (EECN), i en l’apartat 1 obligava als estats membres a què, com a molt tard el 31 de desembre de 2020, tots els edificis nous fossin de consum d’energia quasi nul, data que s’avançava al 31 de desembre de 2018 per a aquells edificis nous que estiguessin ocupats o fossin propietat de les autoritats públiques.
Què és un edifici de consum d’energia quasi nul o NZEB, (de l’anglès, Nearly Zero Energy Buildings)
“Un edifici amb un nivell d’eficiència energètica molt alt, que es determinarà de conformitat amb l’annex 1. La quantitat quasi nul·la o molt baixa d’energia requerida hauria d’estar coberta, en molt àmplia mesura, per energia procedent de fonts renovables, inclosa l’energia procedent de fonts renovables produïda in situ o en l’entorn.” Efectivament, la definició era àmplia i la seva aplicació pràctica (per exemple què s’entén per “un nivell d’eficiència energètica molt alt?” O quina seria la “contribució significativa” recomanada per a l’energia procedent de fonts renovables? O què podem considerar in situ i què “en l’entorn?”) era competència dels estats membres.
Per assolir l’objectiu de la Directiva, s’establia el deure dels estats membres d’elaborar plans nacionals destinats a augmentar el nombre d’edificis de consum d’energia quasi nul, i si bé la Directiva no establia de forma explícita un límit temporal per al compliment d’aquesta obligació, la Comissió va comunicar a final de 2013 que el termini per remetre l’esmentat Pla era el 4 de març de 2014.
La realitat és que, a data 5 de novembre de 2014 (dos mesos tard) el Ministerio de Fomento va trametre a la unió Europea el Proyecto Piloto 6424/14/MOVE. Comunicación Información artículo 9 de la Directiva 2010/31/UE. Eficiencia Energética en edificios que ni defineix ni fa una aplicació pràctica de la definició. Segons el darrer informe de la UE, amb data octubre de 2014, Espanya, junt amb Grècia tenien el dubtós honor de ser els dos únics països de la Unió que no havien definit què és un nzeb. Fins on nosaltres sabem, a hores d’ara seguim sense aquesta definició… i molt suposo que no es publicarà a curt termini, tot i que seria una bona notícia que a l’aparició d’aquest article estiguéssim equivocats.
Donat que no tenim un Pla Nacional que ens marqui les pautes, intentarem fer una transposició del que diu la Directiva per saber quins reptes tecnològics i professionals se’ns presenten a molt curt termini, i a partir d’aquest punt ja podrem parlar d’energia geotèrmica i de biomassa.
La UE recomana, que per aplicar en la pràctica la definició de eecn, hauríem d’estar pensant en zona mediterrània que, per exemple:
Les oficines haurien de consumir entre 20-30 kWh/(m2/any) d’energia primària neta, amb normalment un ús d’energia primària de 80-90 kWh/(m2/any) cobert per 60 kWh/(m2/any) procedents de fonts renovables in situ.
Els habitatges unifamiliars nous haurien de consumir entre 0-15 kWh/(m2/any) d’energia primària neta, amb normalment un ús d’energia primària de 50-65 kWh/(m2/any) cobert per 50 kWh/(m2/any) procedents de fonts renovables in situ.
Tal com diu el document de recomanacions que va publicar la UE el 29 de juliol de 2016 per promoure els EECN i garantir que abans de 2020 tots els edificis nous ho siguin, els sistemes d’energia renovables que s’apliquen amb més freqüència en els EECN són els d’energia solar tèrmica i fotovoltaica instal·lats en els propis edificis (i en aquest sentit sí tenim un CTE que obliga a instal·lar aquests sistemes en els edificis nous). Però el mateix document cita, textualment “altres fonts d’energia renovables que també es poden utilitzar en ells són la geotèrmica (produïda per les bombes de calor que aprofiten el calor del sòl) i la biomassa“. I per tant ja hem arribat al punt que volíem: explicar com podem incorporar aquestes energies renovables en els nous edificis si volem complir amb les directives europees.
Principis bàsics de l’energia geotèrmica
Segons la Directiva europea 2009/28/CE, l’energia geotèrmica és l’energia emmagatzemada en forma de calor sota la superfície de la terra sòlida. Com el seu mateix nom indica, geotèrmia és la calor de la terra i engloba la calor emmagatzemada en roques, sòls i aigües subterrànies, independentment de la seva temperatura, profunditat o procedència. L’origen d’aquesta calor es troba en la mateixa estructura geològica de la terra, que fa que el 99% de la massa de la terra es trobi a més de 1.000ºC. Aquesta calor flueix molt lentament cap a la superfície terrestre mitjançant conducció, convecció i radiació. Aquest flux de calor és quantificable, obtenint-se com el producte del gradient geotèrmic i de la conductivitat tèrmica del terreny.
Els avantatges de l’energia geotèrmica i les bombes de calor geotèrmiques van tant en la línia de l’estalvi econòmic com de funcionament
Podem distingir dos tipus d’aprofitament d’aquesta calor: elèctric, amb jaciments d’alta i mitjana temperatura; i tèrmic, amb recursos geotèrmics de baixa o molt baixa temperatura, en aquest últim cas mitjançant la utilització de bombes de calor geotèrmiques.
Depenent de la temperatura a què es troba el jaciment geotèrmic l’aprofitament tèrmic es pot realitzar de les següents formes:
1. Aprofitament tèrmic directe: Es realitza en aquells aqüífers en què la temperatura permet l’explotació directa de la calor geotèrmica. Per a l’aprofitament són necessaris un sondeig d’extracció, un altre de reinjecció (evita l’esgotament de l’aqüífer) i un intercanviador de calor que permeti la transferència de calor entre el circuit primari (jaciment geotèrmic) i el circuit secundari (consum). De la seva efectivitat depèn el rendiment de la instal·lació.
Les seves aplicacions són principalment les següents: balneologia (consum tradicional d’aquest tipus de jaciment); District Heating (calefacció centralitzada d’edificis, districtes urbans, etc.); indústria (aigua calenta de procés, escalfament de fluids industrials, assecat, etc.); agricultura (climatització d’hivernacles); aqüicultura i criança d’animals.
2. Aprofitament tèrmic amb bomba de calor geotèrmica: S’utilitza amb recursos geotèrmics de molt baixa temperatura i es pot realitzar en gairebé qualsevol punt del planeta ja que aprofita la inèrcia i estabilitat tèrmica del terreny. Per al seu aprofitament són necessaris sondejos oberts o sistemes d’intercanvi geotèrmic enterrats en el terreny, i bombes de calor geotèrmiques.
Les seves aplicacions són principalment les Instal·lacions domèstiques i comercials amb demanda de calor i fred que utilitzin sistemes refrigeració i de calefacció de baixa temperatura: terra radiant / refrescant, fancoils, entre d’altres i l’aigua calenta sanitària (ACS). Tenint en compte els recursos geotèrmics existents a Catalunya, aquests sistemes es postulen com aquells que tindran una important implantació en un futur.
Bones pràctiques
Actualment ja hi ha prou edificis en funcionament i altres projectes en construcció que utilitzen els recursos geotèrmics. En L’Informatiu s’han publicat, per exemple, el Centre de Recerca ICTA-ICP de la Universitat Autònoma de Barcelona (edifici públic), i la Casa 1014 (habitatge unifamiliar de nova planta), ambdós projectes de l’equip d’HArquitectes, i ambdós guardonats en les darreres edicions dels Premis Catalunya Construcció, en part per aquest innovador i intel·ligent ús de l’energia geotèrmica com a estratègia d’eficiència energètica.
D’esquerra a dreta: Casa 1014 a Granollers, amb tota una seqüència d’espais bioclimàtics; edifici Cristalleries Planell, ara rehabilitat, és seu de diferents entitats a Les Corts; L’ICTA-ICP al Campus de la Universitat Autònoma de Bellaterra incorpora un sistema de geotèrmia que minimitza el consum energètic dels sistemes de climatització; la reforma del Mercat de Sant Antoni ha fet ús de l’energia geotèrmica.
Aquest mateix equip ha acabat fa pocs mesos l’edifici del Centre Cívic Cristalleries Planell, un edifici també de nova planta en plena trama urbana del districte de les Corts, que aprofita les dues façanes protegides que es conservaven en peus de la desapareguda indústria del mateix nom.
Un altre edifici que ha fet ús de l’energia geotèrmica ha estat la reforma del Mercat de Sant Antoni, de Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, que en aquest cas ha incorporat pantalles termoactives també amb funció estructural de contenció de terres.
I finalment volem destacar el projecte de rehabilitació energètica amb geotèrmia de l’Hospital de Sant Pau (Barcelona). L’IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de Energía) s’ha fet càrrec del projecte de climatització dels edificis amb energia geotèrmica, per demostrar les bondats, tant tècniques com econòmiques, de l’ús d’aquest tipus d’energia renovable. Mitjançant un model de finançament per tercers (FPT), l’ idae actua com a empresa de serveis energètics, finançant i gestionant l’execució de les obres i, posteriorment, cedint l’ús de les instal·lacions a la fundació per a la seva explotació centralitzada.
Quan el projecte ja neix amb voluntat de ser el més eficient energèticament possible, les dificultats tècniques no són un impediment
Tots 5 exemples, en edificis de diversa mida i ús, ens mostren que quan el projecte ja neix amb voluntat de ser el més eficient energèticament possible, les dificultats tècniques no són un impediment, mentre que els avantatges de l’energia geotèrmica i les bombes de calor geotèrmiques van, tant en la línia de l’estalvi econòmic (amortització de la instal·lació entre 4 i 10 anys; estalvis energètics d’un 50% i reducció de potència contractada) com de funcionament (llarga vida útil, baix cost de manteniment i reducció de sorolls i de contaminació acústica).
Evidentment, l’energia geotèrmica també és aplicable a l’arquitectura domèstica: en una casa per construir s’ha de tenir en compte que caldrà fer les perforacions en la fase inicial de construcció dels fonaments, mentre que en una casa ja construïda caldrà que disposi de terreny i un petit espai a l’habitatge per ubicar la bomba de calor. Sempre serà millor si la casa disposa de climatització de baixa temperatura, ja sigui terra radiant, sostre radiant, fan-coils, etc.
Concepte d’energia primària
És l’energia disponible a la natura, abans de ser convertida o transformada. L’electricitat, per exemple, és una font d’energia secundària. Això vol dir que per poder generar l’energia elèctrica que fem servir a les nostres cases, s’ha transformat prèviament una font d’energia primària (gas natural, carbó, energia eòlica…) En el procés de transformació d’energia primària a energia final (o energia primària neta), es produeixen pèrdues d’energia.
Inicialment té lloc la producció d’energia primària, considerant la seva extracció o captació del recurs del medi. Posteriorment, convertirem aquesta energia en secundària, la qual serà transportada, emmagatzemada i transformada fins a poder ser utilitzable en punts de consum com ara llars, indústries, etc. Per aquest motiu la directiva europea incorpora la necessitat de produir l’energia in situ.
L’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE) aporta factors de conversió per equiparar l’energia final (energia primària neta) a energia primària. Segons aquests valors, 1 kWh d’energia final d’electricitat convencional a Espanya equival a 2,461 kWh d’energia primària. I, per tant, això es tradueix en què un consum de 100 kWh d’electricitat en realitat suposa un consum de 246 kWh d’energia primària.
Montse Bosch és arquitecta tècnica col·legiada núm 6.777, doctora en Sostenibilitat i professora del departament de Tecnologia en l’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)
L’acústica dels espais sempre ha condicionat la nostra experiència com a usuaris d’aquests, haguem estat o no conscients. A més, la creixent sensibilitat vers el factor acústic per part dels usuaris i/o gestors ha posat aquesta disciplina en el focus d’alguns projectes, especialment en els casos de nous locals i noves activitats.
L’acústica dels espais sempre ha condicionat la nostra experiència com a usuaris d’aquests, haguem estat o no conscients. Ara, els nous marcs normatius, així com la creixent sensibilitat vers el factor acústic per part dels usuaris i/o gestors ha posat aquesta disciplina en el focus d’alguns projectes, especialment en els casos de nous locals i noves activitats, subjectes a l’obtenció de la corresponent llicència d’activitats (inclòs el compliment de la OMA, CTE DB-HR…).
Aquests canvis normatius han ajudat (i ajudaran) a la millora dels comportaments acústics dels locals, especialment a nivell d’aïllaments mínims amb el veïnatge i l’exterior d’aquest, però és tant o més important el correcte disseny acústic d’aquests per a millorar l’experiència d’ús en els seus potencials usuaris. Un bon disseny acústic millorarà la seva experiència i generarà usuaris fidels i satisfets, potenciarà el propi servei donat i assegurarà una bona relació dels locals amb el seu entorn.
En aquest article intentarem explicar d’una manera básica els paràmetres que intervenen en el bon funcionament acústic d’un local, distribució d’usos i activitats, aïllament d’aquest amb el veïnatge, normatives implicades i punts crítics a destacar.
Acústica dels espais interiors
Són diversos els factors que hem de tenir en compte a l’hora d’afrontar l’estudi acústic d’un espai. El primer d’ells, i potser el més obvi és el soroll produït per les activitats i les instal·lacions. Aqui és on entra en joc el primer concepte: els nivells de pressió sonora (SPL) amb els que haurem de treballar.
CONCEPTES:
Nivells de Pressió Sonora (SPL)
El soroll produït per les activitats i les instal·lacions (pròpies i alienes) generarà uns Nivells de Pressió Sonora (SPL, mesurat en decibels, dB) al local, i en conseqüència a fora d’aquest, que juntament amb el programa previst i les normatives implicades definiran els requisits d’aïllament necessaris per a cada activitat. És interessant apuntar que els nivells d’SPL, expressats en decibels (dB), són de tipus logarítmic (de relació exponencial), per la qual cosa un nivell SPL de 90dB no serà un soroll el doble de fort que un nivell SPL de 45dB, sinó que la seva sonoritat serà aproximadament 4,5 vegades més alta (per cada +10dB es duplica la sonoritat).
El segon factor a tenir en compte, donat que afectarà directament tant als propis nivells de soroll com a la manera en què es propagaran dintre de l’espai en questió, serà el propi disseny acústic del local, o el condicionament dels espais que el conformen.
El disseny acústic d’un espai afectarà tant als propis nivells de soroll com a la manera en què aquests es propagaran
Condicionament acústic (o acústica de sales)
El disseny acústic dels espais definirà entre altres el temps de reverberació (TR ), la corba tonal, la definició (o intel·ligibilitat de la paraula) i claredat musical d’aquests. També servirà per resoldre focalitzacions, reflexions especulars, zones d’ombra, etc. Si aquest disseny es fa amb base a un programa d’usos definit crearà el context adequat per una òptima comunicació i experiència d’usuari en ells. Per tal d’assolir els objectius acústics del projecte es podran utilitzar diferents eines per corregir les condicions inicials del propi espai: mampares, bafles, superfícies o panells absorbents,
difusors i ressonadors, sostres, terres i divisòries acústics etc, que podran formar part del propi mobiliari i disseny final del local.
No menys important (de fet el més important a nivell de compliments normatius) seran els aïllaments acústics que necessitarem, entre espais propis i entre espais propis i aliens, tant a soroll aeri con a nivell de transmissió de vibracions, la “insonorització dels espais”, tal com s’anomena comunament.
Croquis exemple d’una solució d’aïllament tipus box in box
Aïllament acústic (o insonorització d’espais)
El disseny de les solucions constructives utilitzades (masses i composicions) definirà els aïllaments aconseguits, a soroll aeri i a transmissió de vibracions (també estructurals) dels quals resultaran els nivells d’immissió sonora que es transmetran als espais adjacents, sent molt important posar atenció a l’eliminació de ponts acústics. Per tal d’assolir els objectius d’aïllament de projecte, el disseny podrà utilitzar diferents eines: trasdossats tècnics, sostres aïllats acústicament, sistemes multicapes, terres flotants, divisòries, portes i visors acústics, dispositius antivibracions, pantalles acústiques, silenciadors, solucions box in a box, etc… D’altra banda, una correcta planificació dels usos, tipus i quantitat d’usuaris, horaris i activitats a integrar en els espais també serà clau per a la eficiència acústica d’aquests.
Pla d’usos i activitats (o programa d’ús)
És molt important fer una correcta anàlisi de les activitats que es duran a terme en els diferents espais: una o múltiples activitats, compatibles o incompatibles acústicament i tipus de comunicacions i relacions entre elles. És igualment important tenir en compte la quantitat i tipus de persones que participaran, els elements auxiliars que es faran servir (reforç electroacústic, maquinària…), així com els seus horaris de funcionament, entrades, sortides i possible coincidència en el temps d’aquestes entre elles i amb altres activitats.
Tots aquests conceptes, de fet la combinació de tots ells, condicionaran per una banda l’experiència d’usuari, la comunicació entre els diferents agents i activitats i la sensació de confort als espais, així com per altre banda, els nivells d’immissió a l’exterior del local, tant al carrer com als habitatges i locals veïns, que definiran la relació amb el seu entorn.
Tipus d’espais
Hi ha un pas previ molt important en el que sovint no participem com a tècnics però que condiciona absolutament l’abast de l’estudi acústic (i el cost final de les intervencions derivades en el cas de l’adequació d’aquest), aquest és la tria de l’espai adient per a cada activitat.
Alguns dels paràmetres que condicionaran la intervenció son: superfície, obertures (necessitat o no d’il·luminació natural), distribució, alçades, volums, solucions constructives utilitzades, ubicació (soterrani, a peu de carrer o en alçada, adjacent a habitatges, altres activitats, instal·lacions sorolloses…). En aquest sentit sempre hem d’aconsellar una visita prèvia al local amb el tècnic i/o consultor acústic per tal de valorar adequadament la seva idoneïtat abans de la tria d’un local, de la mateixa manera que és necessari també fer una consulta als serveis tècnics municipals per aclarir si el pla d’usos del districte en qüestió permet aquest tipus d’activitat a l’emplaçament triat. I dit això, quines serien les especificitats a tenir en compte respecte a les diferents activitats a encabir dintre d’un local? Quines diferències (o no) tenen a nivell acústic les activitats? Probablement la més òbvia és definir si es tracta d’una activitat sorollosa i per tant tindrem un requissit d’aïllament superior, però hi ha moltes més, quasi tantes com tipus d’activitat:
Exemple pràctic
Restaurant vs sala exposicions
En el cas d’un restaurant és clau el propi soroll de l’activitat i de les seves instal·lacions, maquinària específica, ubicació d’aquestes, etc, així com dins dels seus requisits creiem que hauria d’estar que fos un espai adient per a la conversa, així com la necessitat d’un mínim (o alt) confort acústic. Per aconseguir aquests objectius l’estudi acústic haurà de preveure entre altres uns temps de reverberació continguts, amb tractaments diferenciats per zones, un nivell d’aïllament alt respecte a l’exterior d’aquest, però potser també entre les zones de servei del local.
L’acústica dels espais sempre ha condicionat la nostra experiència com a usuaris d’aquests, haguem estat o no conscients.
A l’altra banda tenim el cas d’una sala d’exposicions on podria ser clau la necessitat de silenci en l’activitat, així com el fet que acostuma a tractar-se d’espais multiconfigurables. Per aconseguir aquests objectius l’estudi acústic haurà de preveure també en aquest cas un nivell d’aïllament alt respecte a l’exterior d’aquest (tot i que en aquest cas no és una condició normativa com sí ho és en el cas dels restaurants), pero també segurament seran necessàries solucions ocultes o mòbils, així com tenir molta cura amb el soroll de les instal·lacions existents per mantenir el silenci al seu interior.
L’estudi acústic i la normativa implicada
La realització d’un estudi d’impacte acústic de qualitat és en molts casos (cada vegada més) un requisit imprescindible per a l’obtenció d’una llicència d’activitats en la majoria de municipis. Tot i que aquest requissit depèn de les corresponents ordenances municipals, la Llei Autonómica 16/2002 de 28 de
juny i el seu desenvolupament del reglament, Decret 176/2009 de 10 de novembre, estableix en qualsevol cas uns límits d’immissió sonora interior i exterior produïda per les activitats, així com els continguts mínims que tindran els estudis d’impacte acústic.
De fet, la majoria d’ordenances municipals estan basades o fan referència a aquesta Llei, d’obligat compliment a Catalunya. L’Ordenanca de Medi Ambient de Barcelona (última revisió al BOPB del 28 d’abril de 2014), en el seu capítol 4 sobre contaminació acústica, és la que regula a la ciutat de Barcelona En els casos de gran reforma, canvis d’ús i obra nova (casos amb necessitat de projecte d’arquitectura), aquests locals, a més de complir les ordenances i normatives assenyalades estaran regulats pel Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) així com pel Reial decret 1371/2007, pel qual s’aprova el document bàsic DB-HR Protección frente al ruido del CTE. El CTE DB HR és un document d’obligat compliment que regula i categoritza les solucions constructives utilitzades en la construcció amb relació al seu comportament acústic com a conjunt (tenint en compte tant les vies directes de transmissió com les vies indirectes), la qual cosa és una novetat respecte a les lleis anteriors. Estableix els mètodes de càlcul a emprar i els límits normatius a tenir en compte en cada cas.
Una sala d’exposicions ha de preveure que l’activitat desenvolupada pot requerir silenci.
L’objectiu de l’estudi acústic d’un projecte d’activitat és el d’analitzar totes les variables acústiques que afecten a la implantació i desenvolupament d’una activitat en un espai concret (nivells d’emissió, solucions constructives, normatives…), així com hauria de ser un pas previ imprescindible per assegurar el correcte funcionament d’aquesta, així com la seva correcta implantació en un entorn concret, per tal d’evitar posteriors conflictes o problemes amb administració i veïns, així com minimitzar els costos addicionals d’acondicionament o aïllament acústic. Aquest estudi acústic ha d’incloure l’estudi d’impacte acústic de l’activitat (que pot incloure càlculs teòrics, sonometries prèvies i posteriors, mesuraments específics o de l’activitat en funcionament, etc…) i ens permetrà encaixar-la dintre de la normativa de referència.
Però no només això, l’estudi acústic també ens hauria de permetre optimitzar el disseny dels espais, les solucions constructives utilitzades així com l’acústica dels espais i els aïllaments entre aquests i amb l’exterior del local, que definiran el seu valor afegit, la relació amb els usuaris i el seu entorn, activitats colindants, veïns, administracions, potencials clients…
Valor afegit acústic
Més enllà dels compliments normatius, el valor afegit aportat per una bona acústica en els locals es una eina essencial en la fidelització d’usuaris i clients i garantia de la bona relació amb l’entorn. El comportament acústic d’un local defineix en gran mesura la nostra experiència vital com a usuaris en aquest espai: La nostra sensació de confort, el correcte aïllament dels diferents espais i activitats, la correcta comunicació amb els nostres interlocutors, la màxima qualitat en l’audició musical, la comprensió del nostre entorn sonor per tal de gaudir d’ell… es tornen generadors d’usuaris i/o clients fidels i satisfets. Per altre banda, el correcte aïllament de la nostra activitat respecte a l’exterior ens permetrà una bona relació amb els nostres veïns, activitats adjacents i administracions, així com evitarà conflictes i reforçarà la integració del nou espai en el seu carrer, el seu barri i la seva ciutat com a garantia d’una bona relació amb l’entorn.
Ordenança de Medi Ambient de la ciutat de Barcelona
Des de l’Àrea Tècnica del CAATEEB us volem recordar que el passat dia 19 de maig va entrar en vigor l’obligació de presentar abans de l’atorgament de la llicència de primera ocupació els certificats de les mesures d’aïllament in situ dels edificis de nova construcció i rehabilitacions integrals segons l’article 45-1.4 de l’Ordenança de Medi Ambient de Barcelona.
Tanmateix volem recordar-vos que el mateix dia 24 de març també va finalitzar el termini perquè els aires condicionats existents s’adaptessin als requeriments establerts a l’article 45-2 de la mateixa Ordenança.
Gaspar Alloza és arquitecte tècnic, col·legiat 11.078. Emprenedor i apassionat de la música, va crear l'empresa Arcústic, consultoria especialitzada en acústica arquitectònica.
En l'onzena edició del Premi Mies van der Rohe, s'ha premiat per primer cop un habitatge. La rehabilitació de l’edifici d’habitatges Kleiburg, un edifici amb una història carregada de contingut sociocultural al darrere, ha estat l'escollit.
Revisant des dels inicis l’any 1996, el llistat d’edificis guardonats al llarg de la història dels premis bianuals Mies van der Rohe, trobarem un seguit d’equipaments, tots ells molt interessants: biblioteques, museus, ambaixades, sales de concerts i fins i tot intercanviadors… amb arquitectes de reconegut prestigi com Moneo, Hadid, Zumptor, Chipperfield, Barozzi/Veiga, etc. Tots merescuts i indiscutibles però necessaris per entendre aquest cop de volant en el veredicte d’aquesta darrera edició del premi.
Sembla que en aquesta, l’onzena edició, s’ha produït un canvi de paradigma: és el primer cop que es premia la categoria d’habitatge, amb la particularitat de què a més, es tracta d’una rehabilitació d’un edifici dels anys 1970. Un edifici amb una història carregada de contingut sociocultural al darrere. De Flat Kleiburg al barri de Bijlmer és fruit d’una gran operació urbanística de l’època: El Pla d’Amsterdam sud-est.
Les grans construccions de Bijlmer estan remarcades de vermell. Les remarcades en gris són les que han estat enderrocades durant els darrers anys. L’avió marca el lloc de l’impacte en el desastre Bijlmer.
El barri de Bijlmermeer (Bijlmer, col·loquialment) es va presentar el 1970 com l’ideal de modernitat pel nou tipus d’habitatge, amb un entorn sense contaminació i rodejat de verd, tot i que els preus d’accés mai van estar suficientment adaptats a les famílies de classe mitjana, ni va ser entorn preferent de la classe alta. La poca demanda va fer abaixar preus fins que Biljmer es va convertir en un barri per a solters, immigrants, legals i il·legals, i treballadors de baixa categoria professional. Manca d’accessibilitat (ascensors), mal comunicats fins a vint anys després de la seva construcció (primera estació de metro el 1980), van afavorir la depreciació del barri que empitjorà en problemes socials i delinqüència amb el pas dels anys. Aquelles premisses sobre models utòpics del ciam en les quals s’apostava per la gran escala i de les quals aquest barri n’era fruït, havien fracassat com a model de barri en convertir-se en una de les zones més estigmatitzades dels Països Baixos.
L’arquitecte holandès Rem Koolhaas, admirador d’aquest model d’urbanisme dels anys 1950, ja va ser consultat per a la conservació i revitalització dels espais públics. Però a l’octubre de l’any 1992 succeí el “desastre de Bijlmer” en què un jumbo israelià s’estavellà contra un dels grans blocs. Des de llavors s’han fet operacions de renovació, enderrocant algunes de les velles construccions i substituint-les per d’altres de teixit més petit. S’ha invertit en millorar les condicions de l’entorn i de les infraestructures. S’ha construït l’estadi Amsterdam Arena (1996) a menys de 2 Km del barri i s’ha renovat el 2007 l’estació Amsterdam Bijlmer, un dels nodes a la xarxa de transport més importants de la ciutat. Nous centres d’oci i grans superfícies comercials segueixen tractant de revitalitzar aquesta zona.
De Flat Kleiburg
De Flat Kleiburg és un dels grans edificis del barri amb 500 apartaments, que requeria d’una inversió de 70 milions d’euros per posar-se al dia, que va estar a punt de ser enderrocat al no disposar de fons suficients, i que a més, li va afectar l’època de crisi i retalls en les hipoteques, amb la conseqüent desaparició dels clients potencials.
En aquest complicat escenari l’equip format per NL Arquitects i XVW Architectur es distancien d’aquest model d’arquitectura icònic i baixen a nivell de carrer per escoltar les necessitats de les persones. Saben conjugar forma i funció sobre una gran estructura preexistent que manipulen, amb operacions relativament senzilles, que permeten dur a terme la transformació amb un pressupost molt raonable.
El mèrit rau en la mirada, en saber apostar per una intervenció que solucioni problemes, que fomenti la cohesió social, la diversitat i alhora esdevingui un atractiu immobiliari per a molts sectors diferents de població. El resultat és un nou model d’habitatge molt econòmic per tractar-se de la ciutat d’Amsterdam (1.200 €/m2).
S’han fet actuacions de neteja i d’ordenació de les parts comunitàries, millorant l’accessibilitat i redefinint-ne els usos d’acord amb el nou moment social. S’ha treballat a fons les plantes baixes fent-les permeables, i així guanyant en transversalitat de barri. S’han millorat les comunicacions verticals, afegint ascensors, renovant escales i agrupant locals tècnics en els espais adjacents als nuclis d’escala.
Els apartaments abans i després tenen uns matisos difícilment apreciables; amb poques modificacions, diríem que s’ha extret tot lo superflu i s’ha deixat allò imprescindible perquè els nous usuaris, demandants d’espai, poguessin adaptar-lo a les seves necessitats, però cadascú lliure de fer-ho a la seva manera. Aquesta llibertat d’adequar l’espai renovat de forma no preestablerta (do it yourself), és un altra de la clau de l’èxit d’aquesta intervenció. Les parts comunes del gran bloc s’han sanejat, s’han canviat les fusteries exteriors i s’han netejat les superfícies de formigó de les façanes fins a deixar-les de nou atractives.
Conèixer la superfície d’una propietat forma part de les necessitats que poden tenir els ciutadans en algun moment de la seva vida i també forma part de les tasques més habituals que realitza un professional del sector de l’edificació. El criteri a aplicar depèn de la finalitat que tingui el document que es vol elaborar, però en aquest article no es deixa cap qüestió a l’aire.
Conèixer la superfície d’una propietat forma part de les necessitats que poden tenir els ciutadans en algun moment de la seva vida: compravenda, lloguer, herències, donacions, cadastre, realització d’obres, etc… i també forma part de les tasques més habituals que realitza un professional del sector de l’edificació: redacció de projectes, valoracions immobiliàries, informes, dictàmens, certificats, peritatges, etc…
Per realitzar aquesta tasca s’utilitza un procediment que s’anomena aixecament planimètric, que és l’invers al de projectar un edifici. En la redacció d’un projecte, l’autor esbossa les seves idees en un plànol que després s’haurà de construir. En canvi l’aixecament planimètric és el procediment que té com a objectiu obtenir una representació gràfica de la superfície en projecció horitzontal de la realitat, el més exacta i objectiva possible de l’edifici existent.
Presa de mesures amb cinta mètrica
En l’aixecament planimètric s’utilitza un mètode basat en principis científics de mesurament i unes eines que fan que aquesta tasca sigui molt precisa. Aquesta feina comporta la visita a l’immoble del qual es vol aconseguir conèixer la seva superfície i en el qual s’han de prendre les dades necessàries per a representar gràficament l’immoble.
Per realitzar aquesta tasca s’ha utilitzat tradicionalment instruments manuals de mesurament, no obstant l’evolució tecnològica ha fet que s’hagin incorporat a aquesta activitat noves eines i mitjans digitals que faciliten i modifiquen la forma tradicional d’obtenir i representar les dades, millorant-se la precisió, la rapidesa i l’estàndard de qualitat en la representació gràfica.
La dada final serveix en molts casos per obtenir el preu d’un inmoble, la liquidació d’impostos, la identificació d’una propietat, el càlcul de dades tècniques, el pendre decisions sobre un inmoble.
Sigui quina sigui la tecnologia utilitzada, es necessita en tots els casos, d’uns instruments en bon estat, ben calibrats i d’unes òptimes condicions de treball per a realitzar el treball de camp. Un cop s’ha obtingut les dades de camp i s’ha realitzat gràficament l’aixecament planimètric d’un terreny, solar o edifici s’ha de computar la seva superfície. La computació de superfícies comporta definir quin tipus de superfície es vol informa i determinar, calcular i assignar les superfícies obtingudes segons estableix la normativa que s’ha d’utilitzar.
En el cas de terrenys o solars no s’acostuma a tenir molts dubtes sobre com s’ha de computar la seva superfície, no obstant aquest fet canvia força quan el que s’ha de computar és la superfície d’un edifici. Això es degut a què no existeix una sola forma de computar les superfícies. Aquest aspecte és molt important i cal tenir-ho molt present, especialment quan qui realitza aquesta tasca és un tècnic, ja que la dada final serveix en molts casos per obtenir el preu d’un immoble, la liquidació d’impostos, la identificació d’una propietat, el càlcul de dades tècniques, el prendre decisions sobre un immoble, etc…
Tipus de superfície
Messurament de superficie amb una aplicación electrònica
Tal i com veurem més endavant hi ha diversos tipus de superfícies: superfície habitable, superfície utilitzable, superfície computable, superfície comprovada, superfície amb parts comuns, superfície sense parts comuns, etc… no obstant en l’edificació parlem bàsicament de dos tipus de superfícies:
Superfície construïda.
Superfície útil.
Per tant i tot i que pot semblar una obvietat, no es pot informar d’una superfície en un document tècnic sense indicar el tipus de superfície que s’ha computat per a fer els càlculs. Per altra banda, s’ha de tenir present que no hi ha una legislació única d’àmbit general que classifiqui i defineixi cada tipus de superfí- cie, ni tampoc existeix una normativa d’àmbit general que estableixi un criteri únic per a computar cada tipus de superfície.
El criteri a aplicar depèn de la finalitat que tingui el document que es vol elaborar. Així per exemple, segons les característiques de l’edifici pot ser diferent la forma de computar la superfície d’un edifici en la redacció d’un projecte, que en la valoració econòmica d’un immoble a efectes hipotecaris, fiscals o cadastrals, ja que existeixen normatives diferents per a cada cas.
En aquest sentit, també cal tenir present que en alguns casos els edificis poden presentar alguna singularitat que no estigui recollida en la descripció normativa, i per tant s’hagi d’establir un criteri particular i concret, que ha de quedar sempre reflectit en el document que el tècnic ha d’elaborar, per tal que un tercer pugui conèixer la forma com s’ha realitzat la seva computació. Tot allò que no s’explica en el document, pot arribar a ser interpretat per un tercer de forma errònia i cal evitar-ho, especialment quan estem parlant d’una qüestió tant important com la superfície d’un immoble. La deixadesa per part del tècnics en aquest aspecte comporta amb certa freqüència que s’iniciïn processos judicials en els quals finalment un jutge ha de dictaminar entre dues postures enfrontades.
La casuística d’aquests procediments és molt variada, però generalment en cap es coneix quina ha estat la normativa que s’ha aplicat i/o quin és el criteri que ha utilitzat el tècnic per a computar una superfície o altra. En altres casos és el lletrat el que desconeixia que existeixen diverses formes de computar les superfícies. Són un exemple d’això la típica demanda en la qual es reclama per la diferència de superfície entre el que s’estableix en un projecte i el que consta en una valoració immobiliària a efectes hipotecaris o la que figura en la informació cadastral. La realitat ens indica que un immoble (habitatge, local, o plaça d’aparcament) pot ser físicament el mateix i obtenir-se superfícies diferents en cadascun dels casos degut a què en cada cas hi ha una normativa especifica que estableix com s’ha de computar la seva superfície. Vegem-ne el perquè:
Finalitat de la superfície a computar
Finalitat cadastral
A efectes cadastrals només es parla de superfície construïda, la qual es defineix en la norma 11.3 del Real Decreto 1020/1993, de 25 de juny de 1993, pel qual s’aproven les normes tècniques de valoració i el quadre marc de valors del sòl i les construccions per determinar el valor cadastral dels béns immobles de naturalesa urbana.
Aquesta norma diu el següent:
3. Se entiende como superficie construida la superficie incluida dentro de la línea exterior de los parámetros perimetrales de una edificación y, en su caso, de los ejes de las medianerías, deducida la superficie de los patios de luces.
Los balcones, terrazas, porches y demás elementos análogos, que estén cubiertos se computarán al 50 por 100 de su superficie, salvo que estén cerrados por tres de sus cuatro orientaciones, en cuyo caso se computarán al 100 por 100.
En uso residencial, no se computarán como superficie construida los espacios de altura inferior a 1,50 metros.
Com es pot veure aquesta normativa fa una descripció del que és la superfície construïda i estableix un criteri. Evidentment, la realitat dels edificis és molt més complexa i com es veurà més endavant, hi ha altres definicions de superfície construïda més precises. En tot cas un tècnic sempre ha de deixar constància del criteri que ha seguit per a fer el còmput de la superfície i especialment quan mesura algun element que no queda especificat en la definició de la norma. Un exemple d’això és que la normativa diu que es mesuraran les mitgeres pel seu eix. Quan a un tècnic li és impossible d’esbrinar quin és el gruix real de la mitgera, haurà de prendre una decisió segons la seva experiència i això ha de quedar anotat en el document, perquè si es comprova posteriorment, es pugui saber quin ha estat el criteri establert per al resultat obtingut.
Finalitat hipotecària
Existeixen diferents tipus de superficie segons la seva finalitat
La definició de les superfícies a efectes hipotecaris està establerta en l’article 4 de l’Ordre ECO/805/2003, de 27 de març del 2003, sobre normes de valoració de béns immobles i de determinats drets per a certes finalitats financeres.
Aquesta norma estableix les següents definicions:
Superficie comprobada. Es el área medida por el tasador teniendo en cuenta las definiciones de superficie útil o construida y el correspondiente plano acotado.
Superficie construida con partes comunes. Es la superficie construida sin partes comunes más la parte proporcional que le corresponda según su cuota en la superficie de los elementos comunes del edificio.
Superficie construida sin partes comunes. Es la superficie útil, sin excluir la superficie ocupada por los elementos interiores mencionados en dicha definición e incluyendo los cerramientos exteriores al 100 por 100 o al 50 por 100, según se trate, respectivamente, de cerramientos de fachada o medianeros, o de cerramientos compartidos con otros elementos del mismo edificio.
Superficie útil. Es la superficie del suelo delimitado por el perímetro definido por la cara interior de los cerramientos externos de un edificio o de un elemento de un edificio, incluyendo la mitad de la superficie del suelo de sus espacios exteriores de uso privativo cubiertos (tales como terrazas, balcones y tendederos, porches, muelles de carga, voladizos, etc.), medida sobre la proyección horizontal de su cubierta.
No se considerará superficie útil la superficie ocupada en planta por cerramientos interiores fijos, por los elementos estructurales verticales, y por las canalizaciones o conductos con sección horizontal superior a los 100 centímetros cuadrados y la superficie del suelo cuya altura libre sea inferior a 1,5 metros.
Tampoco se considerará superficie útil la ocupada por los espacios exteriores no cubiertos.
Superficie utilizable o computable. Es la superficie utilizada en las tasaciones para determinar los valores técnicos. Amb aquesta normativa es fa una descripció de diversos tipus de superfície i s’estableix alguns criteris per la seva obtenció.
Finalitat urbanística
La normativa urbanística és d’àmbit municipal i pot variar segons sigui el municipi on estigui emplaçat l’immoble que cal computar. Cal comprovar-la sempre perquè pot establir definicions i criteris sobre les superfícies. Alguns ajuntaments tenen unes definicions molt concretes i/o que contemplen particularitats locals que cal tenir presents. A mode d’exemple i en el cas de Barcelona la superfície útil esta definida en el articulo 55 de l’Ordenança Metropolitana d’Edificació, que diu el següent:
Article 55. Superfície útil
Als efectes del que preveu aquesta secció es defineix com a “superfície útil”, o habitable, la superfície de sòl compresa dins del perímetre definit per la cara interna dels tancaments de cada espai.
Finalitat habitabilitat
En tot projecte tècnic ha de constar la superficie útil
Quan els edificis són residencials (habitatges), estan obligats a complir amb normatives generalment d’àmbit autonòmic relatives a l’habitabilitat. En el cas de Catalunya la normativa actualment vigent és el Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges i la cèdula d’habitabilitat.
Aquest decret estableix en l’article 3, que en tot projecte tècnic a presentar per a l’obtenció de la llicència d’obres s’ha de fer constar la superfície útil, la qual es defineix en l’apartat 1 de l’annex 1, que diu el següent:
Superfície útil interior: és la superfície compresa dins el perímetre definit per la cara interna dels tancaments de cada espai habitable.
Del còmput de superfície útil, en quedarà exclosa la superficie ocupada pels tancaments interiors de l’habitatge, siguin fixes o mòbils, pels elements estructurals i per les canalitzacions o conductes amb secció horitzontal superior a 0,01 m², així com les superfícies de les zones amb una alçada lliure inferior a 1,90 m sota sostre horitzontal o a 1,50 m en els espais sota coberta amb pendent igual o superior als 45º. Quan l’habitatge es desenvolupi en més d’una planta, encara que hi hagi mitjans de circulació mecànica, aquests s’hauran de comunicar sempre per una escala interior i la superfície ocupada per l’escala interior es comptabilitzarà com a superfície útil.
Finalitat habitatges de protecció oficial
La reglamentació d’habitatges de protecció oficial d’àmbit estatal aprovada pel Real Decreto 3148/1978, de 10 de novembre, pel que es desenvolupa el Real DecretLlei 31/1978, de 31 d’Octubre, sobre Política d’habitatge, defineix la superfície útil en el seu article 4:
“Artículo 4. Superficie útil
Se entiende por superficie útil la del suelo de la vivienda, cerrada por el perímetro definido por la cara interior de sus cerramientos con el exterior o con otras viviendas o locales de cualquier uso. Asimismo incluirá la mitad de la superficie de suelo de los espacios exteriores de uso privativo de la vivienda, tales como terrazas, miradores, tendederos, u otros hasta un máximo del diez por ciento de la superficie útil cerrada.
Del cómputo de superficie útil queda excluida la superficie ocupada en la planta por los cerramientos interiores de la vivienda, fijos o móviles, por los elementos estructurales verticales y por las canalizaciones o conductos con sección horizontal superior a cien metros cuadrados, así como la superficie de suelo en la que la altura libre sea inferior a uno coma cincuenta metros cuadrados.
Cuando se trate de viviendas iguales y dispuestas en columna vertical, dentro de un mismo edificio para el cómputo de las superficies ocupadas en planta por los elementos estructurales verticales y por las canalizaciones o conductos con sección horizontal superior a cien centí- metros cuadrados, se tomará la media aritmética de los valores correspondientes a las viviendas situadas en las plantas inferior y superior de la columna, siempre que la divergencia entre aquellos valores no sea superior al ciento por ciento.
En el caso de las edificaciones a las que se extienda la protección oficial de acuerdo con el artículo 2º del presente Real Decreto, se entenderá por superficie útil la que resulte de multiplicar la superficie construida por el cero coma ochenta.”
Cal fixar-se com en aquesta descripció a diferència de les anteriors no matisa si la superfície exterior de l’habitatge de la superfície útil ha de ser coberta o no. Documentació d’intermediació immobiliària La legislació específica sobre la intermediació immobiliària no estableix cap mena de criteri sobre definicions o criteris de les superfícies que s’han d’incloure en els diferents contractes d’intermediació: compravenda, lloguer, etc. En tot cas és habitual observar contractes en els quals es parla sola
Documentació d’intermediació immobiliària
La legislació específica sobre la intermediació immobiliària no estableix cap mena de criteri sobre definicions o criteris de les superfícies que s’han d’incloure en els diferents contractes d’intermediació: compravenda, lloguer, etc.
En tot cas és habitual observar contractes en els quals es parla solament de superfície sense indicar de quina superfície estem parlant. Atesa la importància d’aquest tipus de paràmetre en els documents d’intermediació immobiliària: (compravenda, lloguer, permuta, préstec, etc.) és molt necessari i aconsellable establir de forma precisa si estem parlant de superfície útil o construï- da i indicar la font d’on s’ha obtingut el còmput d’aquesta superfície que es publicita i es documenta en els contractes que es subscriu.
Documentació de la titularitat d’un immoble
Pel que fa als títols de propietat també és habitual observar descripcions de la finca en el que no s’especifica de quin tipus de superfície es tracta.
En tot cas i de la mateixa forma que s’ha establert en l’apartat anterior és molt necessari i aconsellable establir la font d’on s’ha obtingut la superfície que s’inclou en el títol i documentar amb una fotocòpia en l’annex del document el certificat o document d’on s’ha extret la superfície aplicada exigint que en aquest document s’especifiqui la normativa utilitzada i/o els criteris establerts.
Conclusió
Com es pot veure, hi ha diverses normatives que estableixen criteris propis per a computar les superfícies. Això fa que sempre que es dóna informació sobre la superfície d’un immoble s’ha d’indicar clarament el tipus de superfície que s’està informant (construïda, útil, computable, amb elements comuns o sense, etc.) i la normativa que s’ha utilitzat per a computar-la.
Aquest fet pot semblar obvi però encara és freqüent observar algunes descripcions de finques en contractes de compravenda i escriptures notarials, en el que s’utilitza el terme ambigu de “superfície aproximada” essent molt poc habitual trobar informació sobre la normativa que s’ha utilitzat per a computar la superfície. Exemple:
Superfície útil interior de …… m² computada segons l’apartat 1 de l’annex 1 del Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges i la cèdula d’habitabilitat.
Superfície construïda de …… m² computada segons la norma 11.3 del Real Decreto 1020/1993, de 25 de juny de 1993, pel que s’aproven les normes tècniques de valoració i el quadre marc de valors del sol i les construccions per a determinar el valor cadastral dels bens immobles de naturalesa urbana.
Hem de definir clarament el nostre sistema de mesura
Això és encara més important quan s’actua com a pèrit en un jutjat ja que els jutges han de dictaminar basant-se en dictàmens pericials en els quals s’ha de definir de forma clara com s’ha mesurat, quina és la normativa utilitzada i si és el cas, quin és el criteri que s’ha utilitzat per a resoldre alguna controvèrsia sobre algun element particular.
Un cas particular i que és habitualment litigiosos en el jutjats és la superfície de les places d’aparcament que s’obtenen per la projecció d’unes marques pintades sobre el paviment. En aquest cas, pot haverhi alguna normativa d’àmbit urbanístic o ordenança que n’estableixi els criteris. Si no és així i no hi ha cap normativa que estableixi els criteris, és necessari definir-los.
El fet es basa en indicar si la superfície és útil o construïda i en el cas de ser una superfície útil, cal indicar s’hi es mesura des del centre de la marca o línia senyalada damunt del paviment o des de la part interior de la línia. En tots els casos és aconsellable incorporar sempre un plànol acotat, ja que les places d’aparcament són pintades damunt un paviment que caldrà repintar en algun moment del seu cicle de vida. Una altre cas és la superfície útil de les terrasses, balcons, estenedors i porxos exteriors que estan coberts, els quals i tal i com es pot veure en la descripció normativa es poden computar diferent:
Finalitat cadastral: 100% quan estan tancats per tres de les seves quatre orientacions i al 50% en la resta de casos
Finalitat hipotecària: 50%
Finalitat habitabilitat: No ho especifica.
Finalitat habitatges de protecció oficial: 50% sempre i quan no superin el 10% de la superfície útil tancada de l’habitatge, no especificant en aquest cas si la superfície exterior de les terrasses a computar pot ser coberta o no.
Com es pot veure en aquest article no es pot deixar cap qüestió en el aire quan estem parlant de computar superfícies.
Restauració de l’església del Sagrat Cor de Jesús de Vistabella
L'any 1917 els veïns de Vistabella (Tarragonès), una entitat local de 161 habitants, varen encarregar a l’arquitecte Josep Maria Jujol una església per la seva parròquia. Al ser un home molt religiós, acceptà l’encàrrec, malgrat que el pressupost llavors era molt reduït. Analitzem les primeres fases d'una compromesa intervenció de la mà de la responsable de la direcció d'execució.
L’any 1917 els veïns de Vistabella (Tarragonès) varen encarregar a l’arquitecte Josep Maria Jujol una església per la seva parròquia. Vistabella és una entitat local menor de 161 habitants que amb l’Argilaga, Les Gunyoles, Els Masos i La Secuita conforma el municipi de la Secuita, fruit d’una repoblació promoguda pel Monestir de Santes Creus al segle XIII a partir dels masos de la zona. Actualment hi passa molt a prop la via de l’ave que té l’estació del Camp de Tarragona a tocar, a 5 minuts en cotxe. Vistabella està envoltada per la via del tren allà on comença a girar per agafar el Coll de l’Illa entre la Serra de Prades i la Serra Carbonària i comença la pujada cap a Lleida.
Josep Maria Jujol (1879-1949), solia passar els estius a la zona en companyia de la seva família i per ser un home molt religiós acceptà l’encàrrec, malgrat que el pressupost llavors era molt reduït. Això el va obligar a fer servir materials de baix cost i de recuperació per a la construcció i la decoració de la nova església. Els veïns col·laboraren a traslladar blocs de pedra, tant des de la rodalia com del llunyà lloc de Sant Martí de Maldà (actualment a 1 h. de camí en cotxe).
Es podria parlar en analitzar-la d’una obra pertanyent a l’anomenat “art povera” atesa la senzillesa de materials emprats: pedra, ceràmica, morters de calç, ferro i prefabricats de formigó o pedra artificial en algunes de les finestres. El mateix Jujol en les seves estades feia passejades pels camps dels voltants i seleccionava curosament les pedres que havia de fer servir per pujar l’església mentre que dibuixava i fixava la seva atenció en la vegetació i la fauna de l’entorn, del qual se n’inspirava pels acabats decoratius de l’interior del temple. (dibuixos de les fulles de vinya, els tudons que anaven a picar els raïms o les espigues de blat que apareixen en les pintures murals).
El 25 d’abril de 1923, el temple fou beneït per l’arquebisbe Vidal i Barraquer. Durant la Guerra Civil alguns elements decoratius foren malmesos, i l’any 1936 un incendi provocat, va fumar totes les parets interiors plenes de pintures al tremp del propi Jujol. Algunes d’elles han estat restaurades posteriorment per la filla, Tecla Jujol l’any 1975.
Reflexions a peu d’obra de Susana Pavon, responsable de la direcció d’execució
Susana Pavón, directora d’execució d’obra.
Tot això ens ho explica Susana Pavón, arquitecta tècnica, enginyera d’edificació i actual responsable de la direcció d’execució d’aquesta compromesa intervenció. La rebuda a peu d’obra es demora uns minuts, la qual cosa ens permet envoltar l’edifici i observar-lo en tota la seva dimensió, mentre ella despatxa amb l’empresa constructora el tancament d’una certificació d’obra.
Susana Pavón, és una dona enèrgica, activa i amb una formació exhaustiva en materials, estructures i tècniques de restauració i rehabilitació. Molt documentada vers el projecte que ens ocupa i tot el seu desenvolupament; es podria dir que ho té tot al cap.
A més d’enginyera d’edificació i arquitecta tècnica, és màster en tecnologies pel càlcul, execució i control en l’edificació i professora associada a la càtedra d’estructures de l’epseb de la upc des de l’any 1995, i amb uns amplis coneixements d’aquesta branca de l’edificació, que li permeten treballar en aquests casos, diguem-ne singulars. Casos en els que cal proposar models de càlcul fets a mida, per a poder valorar noves solucions que resolguin les patologies preexistents.
L’experiència professional, des dels inicis fins a l’actualitat
Interior de la nau central amb les voltes de creueria.
La seva experiència professional arrenca de la ma de l’estudi d’Óscar Tusquets i Carles Díaz, TDA Arquitectura, i Maria Roger, arquitecta tècnica. Del seu currículum pengen importants actuacions d’intervenció sobre el patrimoni, en exemples tan destacats com són l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el Palau de la Música Catalana i la Colònia Güell que avalen, sens dubte, una perllongada experiència en la intervenció sobre l’arquitectura modernista. Coneix bé les característiques dels edificis d’aquesta època, les tècniques emprades i els materials propis d’aquell temps i per tant, és capaç també de detectar els punts febles comuns a aquest tipus d’arquitectura agosarada en forma i experimentació.
Sobre el finançament de l’obra, ens explica que prové de la Generalitat de Catalunya, de l’Església de Vistabella, de l’Arquebisbat de Tarragona i de l’Ajuntament de la Secuita.
De moment la inversió de la primera fase de les 6 de què consta el projecte, només permet actuar en la part més deteriorada i la que més pot repercutir sobre la resta: el campanar i les voltes que configuren part de les cobertes de l’edifici. En aquest sentit Susana Pavón ens fa partícips de les dificultats que representa ajustar-se a les quantitats adjudicades, la planificació i al termini establert, per tirar endavant aquestes empreses i l’esforç afegit que representa per un director d’execució quadrar el nombre respecte d’una obra de tipologia més comuna. Especialment, en aquest cas en el qual amb pressupost limitat s’ha hagut de fer front a la resolució de imprevistos com l’existència al campanar de greus patologies ocultes que han estat identificades durant les obres.
Descripció de l’església i les seves característiques
Planta baixa amb referències al quadrat exterior i a la nau central de l’església. Del projecte del pla director redactat per Josep Llinàs i Roger Miralles.
De seguida ens introdueix en la descripció de l’edifici des de la planta com a inclusió de dues formes geomètriques: la primera, l’exterior, formada per un quadrat de 12,6 x 12,6 m, amb els seus vèrtexs orientats als quatre punts cardinals, l’envolupant del temple, i la segona, interior, rectangular, disposada a 45 graus envers la primera aprofitant la màxima dimensió del quadrat, la seva diagonal OE, orient (llindar) – occident (altar), eix principal de l’espai que configura, la nau central.
A banda del quadrat que envolta pròpiament al temple comprès per la nau central, el presbiteri i la capella de la Mare de Déu del Roser, l’església disposa d’un cos que s’insereix en l’aresta S, la capella del Sant Crist i de dues crugies laterals, la crugia SO crugia que acull el baptisteri, l’escala de cargol i el confessionari i la SE on es troba el magatzem, el pati de ventilació i la sagristia. Amb aquesta addició resulta una planta quasi quadrada de 15×16 m.
Al centre de la nau, quatre pilars i la projecció dels arcs principals, dos arcs creuats disposats entre ells a 60 i 120 graus sobre els que carreguen les voltes centrals de creueria. Jujol, equipara el sistema estructural de pilars, arcs i voltes amb palmeres, així, dels quatre pilars arrenquen com a palmes tots els arcs (arcs principals, secundaris i terciaris) i sobre aquests carreguen les voltes que esgraonades en alçada cobreixen el temple fins a la base del campanar.
L’envolupant es conforma amb murs de maçoneria de pedra calcària dels marges del Camp de Tarragona i morter de calç, els arcs amb seccions mixtes de maó, maçoneria de pedra i morter de calç i els pilars amb fàbrica de maó. Els arcs principals arrenquen a 3 m d’alçada sobre els pilars, cobreixen una llum de 7,40 m, disposen d’11,70 m d’alçada, es perllonguen per damunt de la clau del creuer i emergeixen a l’exterior configurant les quatre costelles de suport del campanar fins a la base del vèrtex de l’agulla a una alçada de 24 m.
Arcs principals Pel projecte del pla director redactat per Josep Llinàs i Roger Miralles.
Arcs secundaris
Arcs terciaris
Els arcs secundaris, arcs de descàrrega dels principals, són arcs parabòlics asimètrics quasi paral·lels a l’envolupant que es creuen sobre les diagonals EO i NS i també suporten les voltes secundàries o laterals i les cobertes planes d’envanets de sostre mort. Els primers, EO, disposen d’una llum de 6,5 m i d’una alçada de 10 m i els segons, NS, d’una llum de 4,3 m i d’una alçada de 7 m.
Els arcs terciaris, de direccions paral·leles a les diagonals NS i EO, de forma trilobulada-ogival amb llums d’entre 2,3 i 2,5 m i alçada màxima de 5 m, lliguen els quatre pilars del centre de la nau al mur envolvent.
El campanar de fàbrica de maó ceràmic, el componen vuit nivells continguts bàsicament en dues parts, el pis de campanes, nivells 1 a 3, i l’agulla, nivells 3 a nivell superior, coronada per la creu de pedra artificial que s’enlaira fins a assolir una alçada de 28 m.
La manera que millor explica l’essència del projecte es la descripció de la maqueta que Jujol, l’endemà de rebre l’encàrrec. Tota l’estructura de l’edifici és fonamenta en el treball de compressió dels materials, en base a l’estàtica de l’arc i la volta; però com sempre que es porten al límit les teories (penso en la manera de treball dels arcs parabòlics invertits, típics de l’arquitectura gaudiniana), l’excés d’alçada, d’esveltesa i la pressió de vent concreta d’aquest indret, ha produït al llarg de la història del temple diversos accidents d’aquesta part més elevada de l’edifici, que és la que ocupa la primera fase, la que s’està concloent en aquests moments i que representa el 34% de la inversió.
Es una construcció arriscada sobretot per la senzillesa dels materials que fa servir: pedra, ceràmica en diferents formats i algun element metàl·lic per resoldre baranes, llindes i armadures embeguts a la pedra i la ceràmica. Aquesta circumstància es constata en la necessitat d’actuacions anteriors a l’actual com la de l’any 1935 després de caure el vèrtex de l’agulla del campanar sobre el pis de les campanes (volta central de l’església), a causa d’una ventada. És llavors que Jujol decideix incorporar als costats de les quatre costelles principals del campanar uns tirants de ferro encastats puntualment a l’obra de fàbrica i aplacats amb rajoles.
Restauració de l’agulla del campanar de l’església
Procés d’intervenció en l’extradós de les voltes. Foto proporcionada per Susana Pavon
Santi Prats és l’arquitecte projectista i director de les obres de restauració que en aquesta primera fase executa l’empresa constructora RèCOP, empresa tarragonina especialitzada en restauració de patrimoni arquitectònic.
El projecte de restauració de Prats i col·laboradors, entre els quals es troba Susana Pavón, parteix del Pla director per a obres de reparació i restauració de l’església del Sagrat Cor de Vistabella, promogut per l’Arquebisbat de Tarragona i redactat pels arquitectes Josep Llinàs i Roger Miralles al desembre de 2008. Aquest és el document que guiarà les diferents fases en les quals es desenvolupa el projecte. Prats utilitza tota la informació posada a disposició pel document, el qual proporciona una informació extensa i rigorosa de l’estat de l’edifici al desembre de 2008.
Desenvolupa els aspectes constructius propis del projecte executiu i subscriu, de forma global, el contingut del Pla. Els antecedents del projecte de restauració que fan referència a l’estructura de l’edifici aclareixen que les patologies detectades són constitutives de la modèstia dels sistemes constructius emprats i que la seva correcta i definitiva reparació significaria alterar l’arquitectura (entenc sistemes i morfologia), fet que evidentment no es pot dur a terme i per tant es planteja la restauració com un tractament d’unes malalties cròniques i les solucions que es proposin s’hauran d’acompanyar ineludiblement d’un pla temporal de revisions i actuacions periòdiques. I conclouen: “És per això que la premissa bàsica de l’actuació a realitzar per a la restauració estructural del campanar és intervenir amb la màxima puresa, recuperant l’essència de la intervenció realitzada per en Jujol el 1935 (reforç amb tirants). Així mateix, es proposa intervenir sense la utilització d’elements superficials i/o superflus innecessaris que acaben tapant i “embrutant” l’obra d’en Jujol.”
L’entrevista a Susana Pavón
La impressió és que s’està fent una feina molt acurada, centrada en aquesta primera fase, en analitzar el comportament estructural que ha provocat disfuncions en les quatre costelles que conformen el campanar de l’església. De la planta hexagonal, base del pla de campanes, neixen aquestes costelles de fàbrica ceràmica, massa esveltes i que superen els 10 m. d’alçada. En el vèrtex hi ha una pesant creu llatina de formigó que amb el pes de l’actual campana determinen l’estat de càrregues gravitatòries de l’estructura. Ja en temps anterior aquests elements de maó massís, exposats als quatre vents, van patir col·lapses i es varen haver de reforçar en una actuació del mateix Jujol l’any 1935.
L’avaluació estructural del campanar la du a terme Roger Señís, arquitecte i col·laborador del projecte de restauració, especialista en estructures. Segons Susana Pavón, aquesta avaluació es desenvolupa amb base a la caracterització prèvia de la fàbrica de maó mitjançant dos assajos realitzats in situ, l’assaig hole-driling, assaig per a la determinació del mòdul d’elasticitat aproximat i assaig per a la identificació del comportament dinàmic de la fàbrica de maó massís. Les dades obtingudes permeten a Señís modelitzar el campanar, realitzar l’anàlisis estructural i concloure amb la necessitat de reforç i restauració estructural per tal de garantir un comportament resistent adequat.
Anna Moreno, Susana Pavón i Xavier Font davant les obres de Vistabella
Susana Pavón ens explica que les barres de ferro que van trobar, adossades a banda i banda de cadascuna de les costelles havien estat amagades per un aplacat de rajola ceràmica, i que amb el pas del temps i els petits moviments de l’estructura, aquests aplacats havien patit despreniments i caigudes.
La proposta del projecte substitueix aquell sistema de barres (sistema pasiu) per un sistema actiu de tirants que precomprimeixen les costelles per tal d’equilibrar les traccions que es produeixen en alguns punts de les costelles de fàbrica quan a aquestes les sol·liten esforços generats per l’acció del vent. Aquests tirants (barres massisses), tesats, de diàmetre 16 mm, són d’acer inoxidable AISI 316 i es col·loquen de dos en dos (1 a cada costat de la costella) des del nivell 1 (base del campanar) fins al nivell 6. Unes casoletes també inoxidables, encastades a la fabrica asseguren l’ancoratge de cada tirant i en cada un dels nivells. Tot plegat és quasi com una intervenció d’estomatologia sobre una mandíbula amb osteoporosi.
La resta d’elements metàl·lics en substitució dels existents deteriorats, (xapes, cargols, platines, perfilaria, baranes, etc.) són d’acer inoxidable de la mateixa qualitat que els anteriors tirants (AISI 316). Sobre si la visió d’aquestes barres de diàmetre 16 mm., que resten exemptes a banda i banda de cadascuna de les costelles, perjudica la comprensió de l’obra jujoliana es podrien obrir debats amb opinions a favor i en contra.
En qualsevol cas, el criteri dels directors no sembla errat ni fora de la línia de respecte, cap a una obra representativa d’un moviment i un temps molt característics. La premissa de la intervenció com diu Prats, és preservar la essència de la intervenció de Jujol el 1935: la geometria, els sistemes emprats i la modesta qualitat dels materials. L’estat de l’estructura d’aquest campanar a l’inici de l’actuació era molt precari, ple d’esquerdes i zones rebentades per l’oxidació del ferro encastat, i amb moltes possibilitats de tornar a patir nous col·lapses.
Vista general de l’obra acabada
Ara es tracta de consolidar, respectant la forma i dimensió original, un cop analitzat molt acuradament el seu comportament estàtic, i poder fer un pla de seguiment i manteniment en el temps per constatar que l’actuació –avaluada a priori modèlicament– obté resultats que milloren amb escreix l’estat inicial. Aquesta primera fase del projecte, fora de l’àmbit purament estructural, també intervé en el cosit o restauració de fàbriques trencades, el segellat de voltes obertes pels moviments del conjunt i la neteja amb solucions específiques de superfícies afectades per biocolonització. Cal aplaudir un treball tan minuciós i l’esforç que fan aquests professionals per implicar-se a fons en aquestes difícils empreses, la finalitat de les quals és salvaguardar i preservar un patrimoni únic en el món: el Modernisme català. L’església del Sagrat Cor de Vistabella n’és un exemple molt valuós que ens permet entendre un moment històric del nostre país i la personalitat del seu autor.
Patologies estructurals i restauració posterior
Restauració estructural de l’agulla del campanar. Sistema d’atirantament original, sistema passiu i sistema d’atirantament de reforç, sistema actiu:
Restauració esctructural de les costelles – atirantament original i reforç:
Restauració estructural d’atirantaments, substitució d’elements de ferro encastats per elements d’acer inoxidable:
Restauració de les voltes principals i restitució dels junts amb reintegració volumètrica de la secció de les voltes:
De com va esdevenir la planta del temple: una original anomalia
Quan al 1917 es va presentar davant de Jujol l’oportunitat de concebre una església per a la població de Vistabella, el terreny que se li va oferir per a la seva implantació tenia una forma rectangular de 22 x 27 metres, orientat segons la trama urbana del nucli antic. Aquest, que en aquella època tenia una forma rectangular compacte (figura 1), estava constituït per una graella aproximadament ortogonal de carrers que, a excepció del seu extrem sud, que hi arriba el camí de l’Estació, està girada uns 45 graus respecte als punts cardinals.
Figura 1: Mapa planimètric de la Secuita. 1922 (per error apareix el nom de Vilabella en comptes de Vistabella)
Figura 2. Elements principals de les esglésies de planta en creu llatina
Aquesta orientació dificultava en gran mesura la implantació d’un temple catòlic. Ja des dels segles III i IV, l’oració litúrgica de la tradició cristiana es va practicar mirant cap a l’est, cap al sol naixent —sembla que per la identificació en diversos textos bíblics de Jesús amb la llum del món, el sol de la justícia… —, el que va portar a la tradició de construir les esglésies de forma que l’eix de la nau principal quedés orientat en sentit est-oest, disposant el presbiteri en el costat oriental de manera tal que el fidels miressin cap a llevant. També ha estat molt arrelat en la tradició arquitectònica cristia na que la planta dels temples adopti una forma de creu (figura 2), en els que habitualment la nau principal ocupa el que seria el braç inferior de la creu, el presbiteri amb l’altar el braç superior, i els braços laterals esdevenen el que s’anomena el transsepte.
Figura 3. Plànol d’emplaçament del temple. Del projecte del pla director redactat per Josep Llinàs i Roger Miralles.
Amb aquests antecedents, a Jujol se li presentava el repte d’encaixar una planta en forma de creu, en la qual l’eix de la nau principal hauria d’estar orientada en sentit est-oest, en un terreny de dimensions força limitades i de forma rectangular, amb els costats girats 45 graus respecte a les referències cardinals. La solució tradicional d’inscriure un edifici cruciforme dins de l’espai disponible hauria obligat a reduir molt les seves dimensions. Per això, amb l’objecte d’aprofitar al màxim l’espai disponible amb un temple orientat segons la tradició cristiana, se li va ocórrer la singular idea (figura 3) de proposar una església amb un cos principal basat en la forma quadrada però en la que els eixos principals no són paral·lels als costats del polígon, sinó que segueixen la direcció de les seves diagonals. D’aquesta manera, els laterals del temple quedaven ben encaixats amb els límits de la finca i al mateix temps complia amb els requeriments de la pràctica cristiana.
En el projecte definitiu de 1919 es mostra com l’edifici, de forma sensiblement quadrada —si en canvi hagués estat rectangular la diagonal no s’hauria orientat sobre l’eix est-oest, al no formar aquella un angle de 45 graus amb els costats de polígon—, s’adapta a tres dels quatre costats del rectangle de la finca i cedeix a l’espai públic una franja paral·lela a la façana NO, que és la que dóna el carrer Major; fet que genera un espai al voltant de l’edifici que facilita el gaudi del seu singular caràcter.
De com l’estructura jerarquitza l’espai del temple
L’estructura de l’edifici és hereva de l’arquitectura bizantina per la manera en què combina l’ús de voltes i arcs per materialitzar el cobriment del temple. D’altra banda, l’abundant utilització de les voltes de creuaria, amb els arcs vistos en forma de nervis que sobresurten de la plementeria, també posen de manifest una clara influència gòtica. Té, però, la particularitat que els arcs prenen, a diferència d’aquells estils, la forma sensiblement parabòlica obtinguda a partir de les formes antifuniculars de les càrregues que han de sustentar.
Figura 4. Planta de l’edifici de l’església i els espais annexos
Figura 5. Imatge de l’interior de la volta principal
Figura 6. Secció sobre l’eix est-oest de l’edifici
Del projecte del pla director redactat per Josep Llinàs i Roger Miralles.
El resultat és una església de planta quadrada (figura 4), en la qual la diagonal orientada en sentit est-oest defineix l’eix de la nau central, sobre el qual també hi trobem el presbiteri al costat llevant i l’entrada principal situada al vèrtex de ponent. L’altra diagonal dóna lloc al que serien els braços del transsepte, els quals acullen la capella de la Mare de Déu del Roser en el vèrtex nord i la capella del Sant Crist a l’extrem sud. Aquest quadrat base té, però, uns espais annexos que completen el conjunt: el porxo de l’entrada principal; un espai rectangular al costat SO, on s’hi ubiquen el baptisteri, el confessionari i el forat d’escales per accedir als cors dels nivell superior; un espai quadrat on s’hi troba la capella del Sant Crist; i un darrer espai adossat al costat SE, de forma també quasi rectangular, on hi ha la sagristia, el magatzem i un pati de ventilació.
Figura 7. Cor oest
Sobre el que vindria a ser el creuer del temple —és a dir, l’espai on la nau central es creua amb el transsepte (figura 2)—, els dos arcs principals i els quatre parells d’arcs secundaris donen recolzament a la plementeria que conforma la volta principal de l’edifici, la planta de la qual esdevé un quadrat lleugerament irregular, concèntric amb el quadrat exterior. Aquesta, que es pot considerar com una singular variant de la tradicional volta de creueria (figura 5), s’enlaira sobre la resta de l’edifici (figura 6) i adopta la forma d’un cimbori, però sense obertures que deixin entrar la llum. A sobre d’aquest s’alça el campanar —una original espadanya tridimensional—, coronat per una creu llatina. El pes d’aquest campanar es transfereix al terreny bàsicament a través dels arcs principals.
Els arcs secundaris, a més a més de donar suport a la plementeria de la volta principal, també generen quatre voltes, també de creueria, que aixopluguen diversos espais. Sobre l’eix EO donen cobriment al presbiteri i al cor oest (figura 7); i sobre l’eix NS a les capelles de la Mare de Déu del Roser i la del Sant Crist.
Les construccions basades en el treball de compressió dels materials, amb base a l’ús de l’arc i la vota, generen unes forces laterals que tradicionalment són contrarestades per una combinació d’arcbotants, contraforts i pinacles, que a vegades confereixen a l’exterior dels edificis un aspecte una xic massa bigarrat. L’ús d’arcs parabòlics, que redueixen la intensitat de les empentes laterals, conjuntament amb el fet que les llums que salven siguin contingudes, va permetre que les forces horitzontals fossin recollides a través del mecanisme combinat dels arcs terciaris i els murs perimetrals, sense l’ajuda de dispositius addicionals.
De com els requeriments poden ser esperonadors d’una fèrtil creació
Desconeixem el perquè de l’orientació del parcel·lari i la malla de carrers que configuren el nucli antic de Vistabella, però no hi ha dubte que la seva disposició girada 45 graus respecte als punts cardinals va ser un element clau del disseny de l’església del Sagrat Cor. Jujol va saber convertir aquest condicionant en un element esperonador d’una atrevida dinàmica creativa que ha donat lloc a un singular edifici, el qual, amb la restauració que s’està duent a terme, es podrà gaudir encara amb més intensitat.
És enginyer de camins, expert en planificació, desenvolupament urbà i disseny d'estructures, amb diversos premis internacionals d'enginyeria, arquitectura i restauració
L'Institut de Cultura de Barcelona va inaugurar el Museu de les Cultures del Món el passat mes de gener de 2015. El Museu està destinat a la difusió i al coneixement de la creació artística de cultures estrangeres. S'hi exhibeix una selecció de 2.300 objectes d’art cedits al llarg de vint anys per la Fundació Folch a l’Ajuntament de Barcelona. A més, també s’hi exposen objectes procedents de la Fundació Arqueològica Clos, de la col·lecció Duran Vall-Llosera i del Museu Etnològic de Barcelona.
Nom de l’obra: Rehabilitació dels palaus gòtics Nadal i Marquès de Llió per a la nova seu del Museu de les Cultures del Món. Ubicació: Carrer Montcada 12-14 de Barcelona. Promotors: Institut de Cultura de Barcelona-Barcelona Infraestructures Municipals. Project managers: Lluís Camí i Albert Lacasa (Qestudi 29 assessorament tècnic). Autors del projecte: Josep Benedito + Op.Team. Col·laboradors en fase de projecte d’obra:
-Arguijo i associats, (estructura).
-Proisotec, (instal·lacions). Col·laboradors en fase de projecte de museografia: Ámbito Cero. Directors d’obra: Josep Benedito i Xavier Farré. Directors d’execució de l’obra: Albert Lacasa, Roger Marin i Lidia Carmona (Qestudi 29 assessorament tècnic)
Projectes. Coordinador de seguretat i salut: Santiago Ayuso, (Conectica). Constructors: UTE CRC obras y servicios, Constructora de Calaf. Caps d’obra: Montse Tort i David Miret. Principals Industrials: La Veneciana, CatUnnic, Puigdellívol, Expomon, Climava, Sabico. Data d’acabament: 1 de desembre del 2014.
Finalista als Premis Catalunya Construcció 2015 en Intervenció en edificació existent i als Premis Catalunya Construcció 2016 en Direcció integrada de projecte (project manager).
L’Institut de Cultura de Barcelona va inaugurar el mes de gener de 2015 el Museu de les Cultures del Món. Està destinat a la difusió i al coneixement de la creació artística de cultures estrangeres i s’allotja en els Palaus Nadal i del Marquès de Llió, situats al carrer de Montcada de Barcelona. S’exhibeix una selecció de 2.300 objectes d’art que componen la cessió que la Fundació Folch ha fet a l’Ajuntament de Barcelona durant vint anys. Juntament a aquesta selecció, també s’hi exposen objectes procedents de la Fundació Arqueològica Clos, de la col·lecció Duran Vall-Llosera i del Museu Etnològic de Barcelona.
Una mica d’història dels amfitrions
Els Palaus Nadal i del Marquès de Llió es remunten al passat medieval de la ciutat i han arribat als nostres dies, no diríem intactes, però força dignes i conservats, tot i que el més comú seria que haguessin sofert nombroses i irreversibles transformacions al llarg dels anys, ampliacions, remuntes, enderrocs parcials, etc. Encara més si pensem que Barcelona, presonera de les seves muralles, no podia créixer sinó sobre ella mateixa. És per això que gran part dels edificis d’origen medieval que han arribat als nostres dies presenten una successiva juxtaposició de diferents etapes constructives i estils arquitectònics. Exemples d’això serien el Palau de la Generalitat, la Casa de la Ciutat o la mateixa Catedral.
El carrer de Montcada és fruit de la planificació urbana i l’edificació dels seus primers palaus es remunta al segle XII. S’instal·là la noblesa barcelonina i rics comerciants, esdevenint una de les zones residencials més notables de la ciutat i, conseqüentment, amb edificis de gran interès arquitectònic. Una notable successió de palaus a banda i banda del carrer, edificats entre mitgeres, formant un conjunt únic per l’harmonia del tot i la qualitat de les parts. Al llarg del segle XVIII s’inicià el període de decadència del carrer, amb la reconversió de les plantes altes de molts palaus en habitatges, i algunes plantes baixes en magatzems, quan obriren el mercat del Born.
Dels palaus del carrer Montcada destaquen el Palau Aguilar, que avui forma el Museu Picasso i ha estat ampliat successivament amb els Palau Baró de Castellet, Palau Meca, la casa Mauri i el Palau Finestres; el Palau Dalmases, joia del barroc; el Palau Cervelló, que des de 1974 l’ocupa la galeria Maeght; o els Palaus Nadal i de Llió com a exemple de palaus gòtics del carrer.
El Palau Marquès de Llió és un dels més grans del conjunt dels palaus dels carrer de Montcada. Els seus orígens medievals s’evidencien a la façana principal i en l’estructura de casa gòtica que, malgrat les successives intervencions, es manté. Del segle XIV són la galeria gòtica del segon pis i l’excel·lent sostre de bigues policromades de les sales nobles de la primera planta, amb façana al carrer de Montcada. El 2 de febrer de 1428 patí les conseqüències del famós terratrèmol que va assolar Catalunya. Del segle XV daten els finestrals renaixentistes del primer pis. Al segle XVI s’amplià l’edifici i es modificà la façana amb l’obertura dels balcons i es substituí el portal d’accés. A la segona meitat del segle XVII es reformà la planta baixa i els dos pisos, i es van fer diverses obertures a la façana principal. A principis del segle XVIII, l’edifici es remodelà profundament: s’amplià el pati, es substituí l’escala principal i el portal d’accés, es construí la terrassa del pati i van aparèixer els balcons a la façana. Es tornà a rehabilitar després dels bombardejos de 1714, que van malmetre l’estructura de l’edifici.
Imatge del pati senyorial ial i accès y acceso por la calle Montcada
El patio de entrada al palacio gótico y entrada al museo
El 1955, l’Ajuntament de Barcelona adquirí la finca i es van fer les obres de restauració dirigides per l’arquitecte municipal Adolf Florensa, en una actuació emmarcada en la política municipal de recuperació del passat gòtic en detriment dels elements posteriors.
L’any 1969 s’instal·là el museu de la indumentària on culminaren aquestes actuacions, eliminant la portalada barroca d’ingrés al pati, entre d’altres actuacions, a més d’una profunda reforma de la distribució interior per adequar l’edifici a les exigències del museu amb la construcció d’una nova escala, noves parets, obertures amb aparença històrica, forjats, paviments, etc.
El Palau Nadal té una història similar. És de dimensions més petites i el seu origen es remunta al segle XIV, en dos edificis gòtics que es van unificar el 1637 per Jeroni Nadal, el seu propietari (a la façana encara és visible la unió de les dues construccions). Al llarg del temps ha sofert modificacions semblants a les del seu veí, especialment al segle XIX quan va passar a ser una casa de veïns amb diferents habitatges, amb la necessitat d’adequar-lo i malmetent l’estructura inicial. Als anys setanta va passar a ser propietat municipal. L’edifici conserva encara, malgrat tot, molts elements d’elevat interès com la portada, un dels pocs exemples conservats d’arquitectura neoclàssica, o la finestra del segle XVI situada a la planta baixa decorada amb el bust dels antics propietaris.
L’actual Museu de les Cultures del Món que unifica els dos palaus s’organitza als edificis 12 i 14. Dos palaus, avui un de sol, que ni és gòtic, barroc ni neoclàssic… sinó una barreja de tot, on se sumen tota una sèrie d’intervencions que reflecteixen la mateixa evolució de la ciutat.
La gestió exemplar d’una rehabilitació de dues joies arquitectòniques cosides amb una proposta museogràfica
El repte per part de la direcció integrada de projecte i obra (Qestudi) va ser gestionar amb un pressupost ajustat i un ajustat termini d’uns 12 mesos per executar dues obres conjuntes: les obres de rehabilitació dels edificis i la museografia. També fer coincidir en temps i espai dues actuacions de caràcter tan diferent, així com les 23 diferents contractacions que es van haver de gestionar.
La sala d’exposicions després de la intervenció
La gestió es va dividir en tres etapes:
Gestió de projectes
El projecte bàsic d’obres, el projecte executiu i la seva execució, el projecte bàsic de museografia, així com l’execució dels seus treballs.
Gestió de contractacions
Es van gestionar, juntament amb l’equip bimsa&icub, més de 25 contractes necessaris pel desenvolupament de les obres de rehabilitació i dels treballs de museografia.
Gestió de tots els treballs
El mateix equip tenia assignada la tasca de project manager per tal de controlar temps i costos de totes les contractacions, coordinant-los també entre ells atesa la coincidència en temps i espai de les diferents tasques.
La gestió de tota la planificació va necessitar d’un elevat nivell d’intensitat en el seu control. Cada dia hi havia actualitzacions de planificació en funció de les variacions que hi havia durant els processos d’obra, detectant canvis, endarreriments i les conseqüents mesures correctores. Les jornades laborals es van ampliar fins a torns dobles de treballadors fins que es va acomplir l’objectiu d’inaugurar la primera setmana del febrer del 2015. El treball d’aquest equip va ser d’una gran intensitat i dedicació atès aquest escenari tan ajustat.
Museografia de primera
Segons els mateixos autors, la frontera entre museografia i arquitectura era molt clara i això no va comportar conflictes. El recorregut segueix el fil conductor dels diferents continents. L’únic continent que no té objectes exposats, l’europeu, es fa present i queda representat en la pròpia edificació i tota una senyalística en va fent explicacions del recorregut i les parts de l’edifici.
Un dels elements més ben pensats del projecte museogràfic són les vitrines i expositors.
També van ser dissenyades expressament per a l’ocasió. Es van utilitzar vidres ultratransparents i antireflectors, on l’efecte de desaparició és impressionant. Ho comprovareu si visiteu el museu. El detall de les frontisses era clau: es van analitzar diverses frontisses del mercat, però cap complia les especificacions necessàries per poder obrir i tancar la vitrina correctament i amb total garanties. Per aquest motiu es va dissenyar, certificar i patentar una nova frontissa adaptada per a les vitrines del nou museu. Cada decisió exigia una visita, una reunió, una presa de decisions… El procés va ser evidentment complex.
Proceso de ejecución de las vitrinas
Las vitrinas en pleno proceso
Las vitrinas acabadas
Més que cultura és frenesí
Vista de sala d’exposicions amb sostre policromat restaurat
És ben habitual ja des de fa alguns anys que les activitats culturals enllaunades, les experience amb etiqueta cultural i els museus, ocupin un lloc destacat en les activitats turístiques venent la ciutat com un destí cultural de qualitat. El fet de què el museu se situï principalment en un context de l’oci, sovint fa dubtar de la seva qualitat i, fins i tot, de la seva credibilitat. No ens referim al Museu de les Cultures –que conté un material exposat de primera i una museografia de deu-, però cal emmarcar-lo en un paisatge museístic i en un moment on aquest fet comença a ser massa evident.
Però el frenesí va molt més enllà, fins i tot arriba a intervencions arquitectòniques en edificis de característiques molt similars als que ens ocupen. Estaria parlant de la intervenció en el veí Museu Picasso. Un projecte que treballa en una altra línia, on preval el protagonisme de la intervenció. Cinc palaus, un al costat de l’altre, amb tres crugies perpendiculars a la façana de cadascun d’ells que conformen una estructura en pinta amb una única via de connexió natural i lògica, el carrer Montcada. Amb la intervenció, es va crear un carrer interior i paral·lel a aquest per connectar directament els diversos palaus. No calen més comentaris… La concepció que redueix els monuments a conservar només les façanes i els patis principals està ja molt superada de fa molts anys. Fets com aquest em fan dubtar de la utilitat de catàlegs, comissions de patrimoni, proteccions. Més que cultura és frenesí.
Gestió integrada de projecte i obra
Imatge del pati noble d’entrada des de l’escala senyorial
Una intervenció sobre uns palaus gòtics dels segles XVII i XVIII en què coincideixen 3 factors: que els espais queden buits en traslladar l’antic museu tèxtil, que finalitza la relació amb la fundació usuària d’una part de l’edifici, i que apareix la necessitat d’ubicar l’extensa col·lecció privada d’objectes del món cedides al consistori i altres peces del museu etnològic.
La rehabilitació i reforma actua sobre tipologies constructives i estructurals diverses, fet que comporta projectar unes solucions adequades en cada cas a les preexistències i als nous requeriments funcionals i expositius, incorporant unes instal·lacions modernes que garanteixin el control de les condicions ambientals per a la bona conservació del fons, i adequant els espais com accessibles i de pública concurrència.
L’emplaçament en un lloc representatiu de la ciutat, cèntric i densament freqüentat, afegeix complexitat en l’organització i programació dels treballs, havent d’adoptar procediments, mesures i mitjans que minimitzin l’impacte sobre l’entorn, com ara ajustar les activitats als horaris que produeixin menors interferències, ja sigui en la pròpia execució (enderrocs, formigonats, perforacions, equips especials…), o efectuant els subministraments de materials a la nit i adequant els aplecs conforme l’evolució d’obra.
Una confluència d’agents i casuístiques En aquestes circumstàncies es contracta els serveis de l’equip de pm&cm, que haurà de coordinar tota la casuística, organitzar la gestió dels treballs, portar el control econòmic, i dirigir i planificar estratègicament el procés de desenvolupament del projecte i de l’execució de l’obra en un ajustat termini de 15 mesos. El project management esdevé el nexe entre el promotor (l’Ajuntament de Barcelona, BIMSA i ICUB), l’equip de projecte d’arquitectura, els especialistes de patrimoni, els responsables de conservació i manteniment de l’immoble, l’equip del projecte museogràfic i de la seva implantació, el contractista principal, i les altres accions col·laterals i contractes secundaris.
Per conduir l’operació es determina elaborar un projecte bàsic molt definit que serveix de base per licitar un contracte que comprèn tant l’elaboració del projecte executiu com la pròpia execució material de l’obra, és a dir, que inclou dos preus: els honoraris d’arquitectura i l’import del cost material de l’obra. D’igual manera s’elabora un projecte bàsic de museografia per després desenvolupar un projecte de detall i la seva execució
Obra en dues fases: consolidació i condicionament
Els palaus són adjacents, consten de PB, P1 i P2, i compten amb façanes a carrer i a un pati central que articula l’accés des del carrer i la circulació de les plantes al seu voltant. La primera fase d’obra comprèn la reforma i reforç estructural, i la rehabilitació de l’envoltant de cobertes i façanes. El conjunt representa un 35% de la inversió. La segona fase inclou el condicionament interior, les divisòries, fusteries interiors, paviments, acabats i instal·lacions. Aquests treballs representen l’altre 65% del pressupost.
Refuerzo de forjados
Recrecido de tierra
Les operacions més significatives de reforma corresponen a enderrocs parcials per ubicar nuclis de comunicacions o per substitucions d’estructures, al reforç de forjats per consolidar l’edifici i adequar-lo a les noves necessitats de càrregues, i als estintolaments de murs per conformar les obertures de circulació a través de totes les estances, o bé per desmuntar els arcs existents per aixecar-los i deixar major altura de pas. Les operacions relatives als enderrocs i reforços estructurals representen un 15% del pressupost i una repercussió de 108 €/m2. Tots els imports estan referits a preus d’execució material, sobre els quals cal afegir les DG+BI per obtenir els preus de contracte.
Contenció de costos en els lots de construcció
La rehabilitació del sistema envolupant consumeix un 20% de la inversió i equival a 144€/m2. Comprèn:
la reparació de les cobertes planes i inclinades (amb bastida penjant sense ocupar el carrer Montcada), i de les barbacanes de fusta (amb substitució d’elements per atac de tèrmits).
l’execució d’una lluerna de cobriment d’un pati interior.
la renovació de les fusteries, en part reparant la que estava en bon estat, una altra part de restauració fusteria barroca, i una part de substitució a façana amb fusteria d’acer.
Dades sobre els costos
Respecte de l’adequació interior, les divisòries, portes, paviments, revestiments, sostres i d’altres accessoris i acabats suma una repercussió de 153 €/m2, i significa un 21,36% del pressupost. S’inclou en aquest lot la restauració dels sostres embigats de fusta policromada del segle XIV. Els paviments s’han conservat en la major part de la planta baixa i en les plantes pis s’han fet de nou ja que s’han hagut de reforçar els forjats, de roure tenyit a les zones expositives i de pedra Sant Vicenç a les zones de distribució. Al pati s’ha refet el mateix paviment originari, conservant les llambordes de pedra de Montjuïc, amb buidat de juntures i nou rejuntat amb morter de calç, acompanyant els lleus desnivells inherents als accessos. Els sostres combinen la restauració dels enteixinats de fusta existents amb plafonats neutres de guix laminat acústic.
Un major import significa l’execució del conjunt de les instal·lacions, que constitueixen un gran lot amb una incidència del 38.7% del cost total i una repercussió de 277€/m2. Aquest import, obviant la part de transport vertical, es distribueix aproximadament en tres fraccions: 1/3 per a les instal·lacions de clima, 1/3 per a les elèctriques i il·luminació, i 1/3 per a altres instal·lacions associades a corrents febles (telecomunicacions, megafonia, cctv, control, gestió…) La climatització es produeix amb màquines exteriors de fred i calor de vrv, i equips interiors de fancoils, splits o cassets, per donar resposta als requeriments museístics de 24º a l’estiu i 22º a l’hivern amb el 50% d’humitat. S’inclou també una instal·lació de ruixadors per millorar les prestacions d’estabilitat al foc de les estructures dels espais històrics.
En definitiva, el cost de les instal·lacions significa gairebé 2/5 parts del pressupost, i en canvi el altres 3 lots relatius a treballs d’obra (estructura, envolupant, i acabats) tenen una incidència de 3/5 parts del pressupost en fraccions similars. Aquestes dades posen de manifest l’esforç aplicat en la contenció de costos en els lots de construcció, que sumen una ajustada ràtio de 404€/m2 construïts, que contrasta amb els 277€/m2 de repercussió del lot d’instal·lacions, i encara més quan es compara amb el pes de la museografia.
Capítol a part del pressupost de l’obra, el projecte inclou també les operacions de museografia, amb una incidència de més d’un terç del pressupost total. Respecte de la inversió en dotació i equipament museogràfic una fracció del 56% (més de la meitat) correspon als elements de suport expositius, i un altre 31% (gairebé un terç) es destina a les instal·lacions d’enllumenat (de tipus led) i equips audiovisuals.
En resum, el total de treballs de rehabilitació i condicionament dels edificis patrimonials representa una inversió de 715 €/m2 construït, xifra que pujaria a 908 €/m2 si es repercuteix sobre la superfície útil. Pel que fa a la museografia, el cost significa una repercussió de 423 €/m2 sobre la superfície construïda, que equivaldria a 537 €/m2 de superfície útil.
[table id=22 /]
Procés de restauració patrimonial dels edificis i treballs de museografia
Execució dels treballs de rehabilitació dels edificis dels palaus gòtics
Restauració dels sostres patrimonials de fusta policromada d’època gòtica
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
La connexió de les dues línies actuals del tramvia de Barcelona, el TramBaix i el de la Diagonal, és un projecte que ha generat rius de tinta i és motiu d’enfrontaments dins (i fora) l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana. A més de contribuir a millorar la mobilitat de la ciutat, amb el tramvia es pot reduir la contaminació i aprofitar les tecnologies més modernes.
La connexió de les dues línies actuals del tramvia de Barcelona, el TramBaix (que arriba a diverses poblacions del Baix Llobregat) i el Trambesòs (al Barcelonès Nord), a la Diagonal és un projecte que ha generat rius de tinta i és motiu d’enfrontaments dins (i fora) l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana. Objecte de reflexió des de fa més de dues dècades, L’Informatiu ha volgut posar-lo sobre la taula i parlar amb els dos enginyers de camins que hi són al capdavant; el president del Cercle d’Infraestructures, comissionat de la Generalitat i exconseller de la Generalitat de Política Territorial i de Medi Ambient, Pere Macias, i el degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya i coordinador dels equips municipals de Mobilitat i Urbanisme, Oriol Altisench.
Una ciutat sostenible
Altisench i Macias conceben el projecte que ha d’unir els trams en funcionament com una part més de la idea de ciutat de futur sostenible a què aspira Barcelona, que té en “la mobilitat sostenible un dels seus arguments principals”, explica Pere Macias, director estratègic del projecte, del qual “estem molt segurs del que cal fer, de l’anàlisi cost-benefici i la seva actualització”, completa Altisench.
La millora de la mobilitat a la ciutat és la principal finalitat de la connexió, amb la premissa que “l’espai ha de ser per als vianants i per a les bicicletes”, apunta Macias, i on es vol pal·liar l’històric dèficit de transport públic que pateix l’avinguda a la zona de Glòries-Marina. D’aquesta manera, a més, es farà “una Diagonal per a tothom”, equitativa i democràtica. Alhora, permetrà unir els dos campus de la Universitat Politècnica de Catalunya (upc), de forma que el trasllat d’un a l’altre es podrà fer en una mitja hora, quan actualment es triga ben bé una hora.
Què ha canviat respecte a l’anterior projecte de connexió, rebutjat pels barcelonins el 2010, en temps de Jordi Hereu, dins el pla de reforma de la Diagonal, i què fa que ara es recuperi la idea del calaix? En primer lloc, respon Macias, “el fet que un tram de la Diagonal s’ha reformat, i que ha vingut acompanyat d’uns elements d’èxit com guanyar espai per al vianant”, èxits que es poden traslladar a altres parts de l’avinguda. Passat Marina, “la Diagonal desapareix” i el passeig “és pitjor que una autopista”, amb un tram amb 16 carrils de circulació i on el vianant “està castigat” perquè ha de fer “un recorregut escandalós”, lamenta Macias.
Amb la reforma, caldrà veure l’encaix del transport públic i privat, així com de la bicicleta, “un mitjà que està agafant molta volada”. A més, “en aquests sis, set, vuit anys tota la ciutat ha evolucionat i hem après molt en criteris de mobilitat sostenible” i el projecte “ha madurat”, segueix explicant el responsable estratègic.
Macias i Altisench emmarquen el futur tramvia barceloní en l’aposta que estan fent les grans ciutats del món perquè aquestes siguin de les persones. Posen l’exemple de París, que acaba de presentar un projecte de recuperació de set grans places de la ciutat. “Amb el projecte del tramvia per la Diagonal Barcelona té l’oportunitat de seguir sent puntera en crear aquest gran espai”.
A més de contribuir a millorar el transport públic, amb el tramvia es pot reduir la contaminació i aprofitar les tecnologies més modernes, tant les de tipus energètic com les ferroviàries, on prenen força els sistemes de bateries, la supressió de les catenàries visibles (a Saragossa ja s’aplica). A tall d’exemple, a les instal·lacions d’Alstom de Santa Perpètua de Mogoda, des del 2004 s’han construït més de 600 unitats de tramvies, “amb una tecnologia que té molt recorregut”.
Impacte i característiques de l’obra
Pel que fa a l’impacte de l’obra, cal tenir en compte no únicament l’immediat del projecte i l’execució, és a dir, el derivat de la realització física de la mateixa, i el segon, molt més important, que és a llarg termini “en la indústria i en les persones”: els moviments de persones que agilitzarà i “que facilitarà els trasllats a la feina o als estudis”. Al respecte, Oriol Altisench concreta que “al voltant de la traça d’influència del tramvia viuen unes 500.000 persones que necessiten transport i accessibilitat”.
Destaca així mateix que les característiques del tramvia el fan accessible al 100 per cent per a les persones amb mobilitat reduïda (persones grans, amb discapacitat, amb cotxets de nen…), res a veure amb el metro, on l’accessibilitat és complexa per mitjà d’uns ascensors que fan donar moltes voltes, o amb els autobusos, les rampes dels quals precisen un temps d’instal·lació, fent més lentes les operacions.
En canvi, el tramvia té l’accessibilitat incorporada des del primer moment. Oriol Altisench explica, precisament, com la manca d’accessibilitat va acabar, a Sidney, amb un sistema elevat de transport públic, per mitjà d’un monorail, al qual s’hi accedia per ascensor. Tot i esdevenir una icona de la ciutat i aparèixer a totes les postals, “al cap de 20 anys s’està desmuntant”, per la baixa demanda, ja que accedir-hi era complicat. Ara, al seu lloc, s’està construint un tramvia pel centre de la ciutat”.
Des del punt de vista tècnic, el projecte seguirà les actuals directrius de l’Ajuntament “on s’està fent una gran aposta per la tecnologia bim des de l’empresa pública bimsa”. De la mateixa manera, les empreses que hi participin, tant les del món de l’urbanisme com les ferroviàries i que hauran de treballar conjuntament, hauran de complir amb les noves exigències municipals sobre responsabilitat social, contractació, consum energètic i cicle de l’aigua (per al manteniment de la catifa verda del traçat), gestió de residus…
Quant als professionals que hi puguin participar, el projecte entra de ple en el nou paradigma on prevalen els perfils professionals per sobre de les titulacions, “que són la base”, no ho oblidem, i on guanya terreny “la multidisciplinarietat no jeràrquica, així com la tecnologia, que ho impregna tot, els nous models de gestió i la governança”.
Per tot això, afirma Altisench “gent formada en l’àmbit de la construcció, amb habilitats desenvolupades adequadament, tenen cabuda en el projecte”. I és cert, admet, que sabem com és avui el món però demà ens pot portar moltes sorpreses: “de tota manera, el que sí sabem és que caldrà estar preparats sobretot en el camp tecnològic”.
Pel que fa al calendari, de l’estudi informatiu es passarà al projecte executiu i es preveu que al llarg del 2017 es tinguin a punt els diferents tràmits administratius i ambientals. Començar les obres el 2018 “és una hipòtesi raonable”, explica Pere Macias, qui no gosa, per prudència, donar una data de finalització, ja que som davant un projecte encara molt embrionari, “que neix com un tema de transport, es transforma en un tema de mobilitat i s’ha de lligar a un tema ambiental. I per sobre de tot és un gran tema urbà”.
És per això, que el calendari no l’obsessiona i que el preocupa més resoldre adequadament aquest gran projecte urbà “i aprofitar aquesta oportunitat”. Tots els inputs que els arriben “ens diuen que ho estem fent bé”.
Reticències i prejudicis
Tornar a fer obres a la Diagonal per instal·lar el tram central del tramvia és un els motius que esgrimeixen els detractors del projecte per oposar-s’hi. En aquest sentit, Pere Macias recorda que el tram de Diagonal recentment renovat, entre Francesc Macià i el passeig de Gràcia, i que qualifica “d’elegant i brillant”, és només una vuitena part de la via “i ara cal arreglar les altres set vuitenes parts” que no compleixen amb els requisits d’una gran avinguda.
A més, considera mínima l’alteració que haurà de patir el traçat ja remodelat: “ningú desmuntarà allò que està bé”, diu Macias. En canvi “es donarà continuïtat als aspectes que han estat un èxit, com les voreres amples”, matisa Altisench, ja que hi ha trams, com a la zona de la Casa de les Punxes, on amb prou feines fan un metre d’ample.
Però l’oposició al tramvia ve també, opina l’exconseller, de vells prejudicis pel que antigament era un mitjà de transport “vell i que feia soroll i nosa” a la circulació en uns moments en què els cotxes s’estaven fent seva la ciutat. Mica en mica, a tota Europa es van anar suprimint. La ciutat, però, no va guanyar, explica el president del Cercle d’Infraestructures, ja que el cotxe la va envair.
Ara, les noves generacions s’han adonat que els nous tramvies, que no tenen res a veure amb els de fa 50 anys, són el mitjà “amigable” de la ciutat, tal com demostren les enquestes de mobilitat, que a l’àrea metropolitana situen des de fa alguns anys el tramvia com el mitjà més ben valorat (Rodalies és a la cua), per darrere d’anar a peu, en bicicleta i en moto, i per davant del vehicle privat: “això és extraordinari, significa que el tramvia va molt bé, amb una gestió molt regular, amb bona freqüència i servei”, explica satisfet, i insisteix finalment que totes les veus que van criticar una dècada enrere la construcció del Trambaix i el Trambesòs, inclòs el lobby del cotxe i algun mitjà de comunicació, “l’endemà d’entrar en funcionament van callar perquè els ciutadans estaven satisfets”.MB
El ressorgiment del tramvia com a mitjà de transport quotidià
La implantació dels sistemes tramviaris a les ciutats ha resultat ser una història d’avançaments i retrocessos al llarg del temps. A principi del segle XX, el tramvia era un mitjà molt representatiu de les metròpolis emergents d’aleshores. Ciutat que es preava, designava les vies principals per on circularien aquests vehicles impulsats per electricitat. Tot això succeïa fins que els sistemes tramviaris van anar-se substituint per altres de subterranis, autobusos, o per milers de vehicles sorollosos i contaminants que, en canvi, no necessitaven carrils ni cables elèctrics i connectaven més amb el segle del combustible, el segle XX.
Els inicis del tramvia al món
La primera experiència considerada com a tramvia (i no com a tren) fou la línia que unia les localitats de Swansea amb les canteres de Oystermouth, separades uns 10 km. Inicialment, fou de tracció animal, tirada per cavalls (1807).
Poc després, la primera línia de tramvia urbà i dedicat al transport exclusivament de persones es posà en servei el 1832 al barri de Harlem a Nova York. Li seguiren el tramvia de Nova Orleans (USA), Ciutat de Mèxic, la Habana, Buenos Aires, o Río de Janeiro. A Europa, s’inaugurava la primera línia a París, el 1853, impulsada pels promotors americans. Seguidament arribà a Birkeslead (Anglaterra), 1860, Londres, 1861 i Copenhague el 1863. A Espanya, arribà a Madrid, el 1871.
Primer tramvia de la línia Swansea-Oystermouth,1807
Fotograma del film Un tramvia anomenat desig.
El naixement del tramvia, per tant, venia acompanyat de tracció animal. En la dècada de 1870, començà a tenir problemes i a final segle XIX i principi del XX es començaren a substituir per altres mètodes. El darrer tramvia de tracció animal fou a Nova York el 1917.
El tramvia clàssic va experimentar un boom semblant al que viuen ara els nous tramvies. Això va ser a mitjan segle XIX, ateses les necessitats de mobilitat de la segona Revolució Industrial. Després de què a partir de 1920 s’intensifiqués l’ús del cotxes, el tramvia entrà en fase de retrocés i desaparició parcial. Alguns països europeus com són França, Espanya o Regne Unit van optar per la supressió total. Europa central i oriental, en canvi, va ampliar i modernitzar les línies, essent Alemanya qui liderà aquest corrent.
Curiosament, els màxims impulsors europeus dels nous tramvies són, paradoxalment, aquells qui apostaren per la seva desaparició. El renaixement dels nous tramvies es va produir a Nantes el 1985.
Així, a partir de mitjan anys 80, (i particularment des de França), comença a afirmar-se cada cop amb més força la idea de què, sobretot en l’àmbit urbà, el transport públic ha (o hauria) d’assumir un paper primordial en el sistema de mobilitat urbana, atès que permet aconseguir bons índex d’ocupació d’espai, de cost, consum i contaminació, amb menys problemes i malbarataments que els que comporta el transport individual.
El ressorgiment del tramvia a Europa
Després d’un període d’abandonament i tancament de les línies, ara, des de 1985, el tramvia ha experimentat un creixement vertiginós arreu d’Europa. Més de 70 ciutats han inaugurat noves xarxes de tramvia, sobretot a França, però també en molts altres centres de ciutats com Dublín, Munic, Frankfurt, Bordeus, Estrasburg, Berlín, Viena, Praga, Amsterdam, Atenes, Budapest, Milà, Roma, Zuric, Lisboa, Saragossa, Istanbul, Oslo, etc.
La reintroducció del tramvia a Europa ha comptat amb una enorme acceptació ciutadana. En totes les ciutats on el tramvia té una forta implantació urbana, sigui por tradició o per haver-se reintroduït, l’ús del transport públic, s’ha incrementat notablement respecte a d’altres ciutats. Alguna ciutat, com per exemple Milà, manté els antics tramvies i n’ha introduït de nous.
A aquest renaixement tan espectacular també s’inclou Espanya, on podem sumar unes 30 ciutats on ja està funcionant el tramvia, on s’estan construint línies o es projecten o es debat la seva viabilitat. Els tramvies funcionen ja, per ordre cronològic d’implantació, a València, Bilbao, Alacant, Barcelona, Vélez-Málaga, Parla, Madrid, Tenerife, Sevilla, Múrcia o Vitòria.
Ara, però, el tramvia consisteix en un mitjà que sorgeix de manera ben diferent a l’antic i amb força innovacions tècniques. La principal novetat fou la dotació de via segregada i exclusiva. També la infraestructura és molt més lleugera aquest cop.
Així, aquest mitjà que semblava condemnat a desaparèixer, torna a conquerir els carrers de les ciutats amb una imatge totalment renovada, convertit en signe de modernitat i sostenibilitat, tot i que amb un problema encara no superat: la catenària. La catenària és necessària per a l’alimentació de vehicles de tracció elèctrica, però es considera antiestètica i molesta per al paisatge urbà. És per això que en ple segle XXI s’han desenvolupat ja alguns exemples de tramvies sense catenària.
Aquest sistema va entrar en servei a finals del 2003 en un tram de la línia tramviària de Bordeus. En comptes dels fils aeris, s’utilitza un tercer carril, que és per on circula el corrent elèctric. Aquest fet és perillós per als usuaris, però com està situat al centre del carril i només s’activa amb el contacte del tramvia, es resol sense conflictes.
Només cal, com a requisit imprescindible, que aquest tercer carril estigui absolutament net per a facilitar el contacte elèctric. També Reims, Angers, Orleans, Tours i Dubai han adoptat aquest sistema sense catenària.
El tramvia com a agent urbanitzador
La introducció de l’escala humana a la ciutat és un dels aspectes de major rellevància de la reincorporació del tramvia en l’àmbit urbà. La seva especificitat està determinada pel necessari desenvolupament d’un treball de concepció de l’entorn que l’envolta: el traçat, els carrils, espais contigus, xarxa d’estacions, el mobiliari urbà, la senyalística, els paviments, etc.
La presència del tramvia a les ciutats també contribueix a la rehabilitació de zones degradades, millorant entorns urbans i reequilibrant l’espai públic.
La introducció del tramvia, per tant, no es justifica només por raons quantitatives (passatgers transportats, quilòmetres de recorregut, cobertura del territori, etc.), sinó també pel seu paper decisiu en qüestions de qualitat de vida (recuperació de barris, limitació de la contaminació, estructuració urbanística, etc.). D’aquesta manera, el projecte infraestructural pot arribar a incorporar-se en el context en el que es realitza, amb avantatges no només pels problemes relacionats amb els desplaçaments, sinó també per als més generals de la qualitat de vida urbana.
Un dels requisits fonamentals per a la validesa del sistema tramviari és el lloc: el tramvia circula a un mateix nivell que els cotxes i els vianants però, ho han de fer amb la menor quantitat possible d’entrebancs procedents de l’exterior, i, per tant, requereix especial atenció el tractament de les interseccions a nivell. És necessària, per tant, una diferenciació física de la zona del tramvia respecte al paviment dels carrers, perquè no quedi atrapat en el tràfic urbà i pugui dirigir ell mateix la seva pròpia marxa amb els seus propis semàfors, la reducció dels passos a nivell, la racionalització dels accessos al llarg de la línia, etc.
En el moment mateix de la seva construcció, el tramvia es presta a una intervenció contextual que millori l’espai viari, amb una previsió de materials, mobiliari concret i tot allò que fa referència a la seva presència física.
El tramvia com a alternativa sostenible
El tramvia és una opció de transport que ens permet enfrontar els problemes quotidians de contaminació, canvi climàtic, i congestió permanent. També és un mitjà de transport òptim per a articular el transport públic en ciutats mitjanes i grans, en la mesura que la demanda existent ho justifiqui davant d’altres opcions, com és l’autobús, més adequat per a quantitats menors de viatgers. Les seves principals característiques (avantatges) són:
Una capacitat de transport intermèdia (menor que la del tren de Rodalies i major que la de l’autobús). Un tramvia amb doble composició pot transportar el mateix que 4 autobusos o que 175 cotxes.
Per consumir electricitat, no emet contaminants atmosfèrics directament a la ciutat i genera poc soroll.
Té un consum energètic relativament reduït. Un tramvia consumeix 360 Kwh, mentre que 4 autobusos consumeixen 716 Kwh i 175 cotxes, 5500 Kwh.
El cost d’infraestructura és molt inferior (una sisena part aproximadament) al del metro o el tren, atès que circula en superfície i utilitza les vies públiques preexistents.
Normalment ocupa espai viari, però conviu amb altres mitjans de transport (cotxes, bicicletes, autobusos…), especialment en els encreuaments.
Per circular en superfície, té fàcil accessibilitat i possibilita la intermodalitat amb altres mitjans.
Es caracteritza per una acceptable velocitat. La velocitat és d’entre 20 i 30 Km/h, atès que les parades estan normalment més separades que les dels autobusos.
Manté la regularitat, seguretat i fiabilitat característica dels mitjans ferroviaris.
És un bon agent urbanitzador i humanitza els espais viaris.
L’opció de tramvia a les ciutats és una bona aposta per aconseguir una bona oferta de transport públic i una xarxa d’itineraris per a poder caminar i circular en bicicleta i altres modes no motoritzats, a més que resulta imprescindible plantejar-se com a part d’un pla de mobilitat ambiciós que tingui com a objectiu un canvi modal que permeti descongestionar i descontaminar la ciutat, reduir el tràfic motoritzat privat i incrementar la mobilitat dependent de la xarxa del transport públic de superfície.
La nova modernitat és molt més que una aposta tecnològica o simplement avançada estèticament. Avui, la modernitat d’una ciutat consisteix en el seu grau d’humanitat i sostenibilitat. Els tramvies fan les ciutats més humanes i sostenibles, això és, més modernes.
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
Quantity surveyor, un perfil professional a mida de l’aparellador
En una taula rodona organitzada per l’Àrea de Formació del Col·legi, el president de l’entitat, Jordi Gosalves, expressava la seva plena confiança en la funció emergent de l’aparellador com a Quantity Surveyor.
A casa nostra, l’aparellador és una figura pràcticament desconeguda, encara que en algunes empreses ja existeixen professionals que compleixen amb les seves funcions, com els convidats en aquesta taula rodona, però sense que aparegui com a tal a la targeta de visita.
Si introduïm al traductor de Google el terme Quantity Surveyor (QS), apareixerà aparellador. És així com es percep internacionalment aquest perfil professional, arrelat des de fa algunes dècades en països del nostre entorn, especialment als anglosaxons i del nord d’Europa, i que es podria definir, més o menys, com el professional dels costos de la construcció. A casa nostra, no obstant això, és una figura pràcticament desconeguda, encara que en algunes empreses ja existeixen professionals que compleixen amb les seves funcions però sense que aparegui com a tal a la targeta de visita. Ara, en uns moments que demanen ser més escrupolosos que mai en el control i gestió dels costos i on comença a mirar-se amb lupa la part econòmica del projecte, el CAATEEB considera que l’aparellador i arquitecte tècnic és el tècnic més adequat per exercir el paper de QS i per això prepara un curs de postgrau per formar els primers especialistes a Catalunya en la matèria.
En una taula rodona organitzada a mitjans de gener per l’Àrea de Formació del Col·legi, el president de l’entitat, Jordi Gosalves, expressava la seva plena confiança en aquesta funció emergent de l’aparellador. I ho feia davant d’un grup de professionals que s’hi dediquen des de fa anys, com són Colin Finlayson, Jon Blasby, Étienne Borgos, Susana Collado i Josep Maria Forteza, a més de la directora de Formació del Caateeb, Teresa Pallàs.
La primera qüestió plantejada està relacionada amb el coneixement. Estan preparats els nostres professionals per ser QS? Colin Finlayson opina que els actuals estudis dels aparelladors estan encara principalment enfocats a la fase de direcció i execució d’obres. En canvi, per ser QS “els estudis s’han d’enfocar a la fase de precontracte, abans fins i tot que el disseny estigui definit”. D’igual manera opina Jon Blasby, ja que “si es parla de costos i de gestió del projecte les decisions s’han de prendre els primers mesos”. De tota manera, Gosalves va matisar que “la formació de l’aparellador és, dels professionals de l’edificació, el que, tot i limitats, dedica més crèdits a mesuraments i costos”. Així, continuà, “som els que destinem més temps a aquests temes, però és un àmbit que sempre s’ha vist en un segon pla i s’ha donat més rellevància a l’obra”.
El Col·legi disposat a formar en un camp orfe
D’adalt a baix, Jordi Gosalves, Colin Finlayson i Josep M. Forteza.
Aquestes mancances justifiquen que el Col·legi vulgui completar aquesta formació en un camp “fins ara orfe” i que altres professions no han volgut assumir.
És igualment important, per ser un QS, “treballar ben aviat en equip per conèixer les necessitats i limitacions del projecte”, la inversió necessària i els paràmetres per metre quadrat, segons Borgos, el qual recordà que ja en les primeres reunions de projectes a l’estudi Foster & Partners es convocava el QS a participar. Aquesta manera de treballar, afegí, està plenament instaurada entre les multinacionals, habituades a un mercat global on “la competència del control de costos és obligada i dóna coherència a la inversió”. “S’ha de controlar cada fase i des del principi”, afinant cada rang de preus, si cal, va afegir Borgos.Aquest coneixement detallat, d’altra banda, dóna tranquil·litat a l’equip redactor però és una situació encara infreqüent a casa nostra. Per això s’hi ha d’insistir mica en mica.
Tanmateix, l’actual contenció del sector juga a favor de la seva implantació, com explicava Forteza: “la catarsi que es viu i que ha fet tremolar els esquemes de funcionament obren l’oportunitat de ressituar-se estratègicament i ocupar aquest espai amb una denominació de prestigi internacional”. Forteza, que s’ha especialitzat en control de costos, es queda meravellat quan en reunions de corporacions internacionals la seva figura està molt valorada i escoltada. En canvi, en reunions d’empreses espanyoles-catalanes, “ni ens convidaven a les reunions, ens donaven els plànols a posteriori perquè féssim els càlculs”. En alguns casos, afegí Gosalves, la presència d’un professional dels costos en una reunió amb arquitectes és considerat “com un condicionant que coarta la seva creació arquitectònica”. En canvi, s’hauria de veure des del punt de vista contrari, com un “aval a la fiabilitat del projecte”, afirmà l’arquitecte Borgos tot apel·lant al pragmatisme anglès: “és el millor que pots fer per al client, emparar amb dades allò que estàs fent, que tingui un sentit”. Al seu parer, la creixent inversió estrangera donarà peu a integrar, ja en les fases prèvies del projecte, aquestes tasques.
Precisament el “predimensionament, allò que cal valorar abans que es materialitzi el projecte en plànols”, és una de les mancances dels estudiants d’arquitectura tècnica, en opinió de Gosalves. A aquest dèficit, Collado afegeix “la relació del predimensionament amb la gestió de riscos, la relació amb la licitació… va tot lligat, perquè en el moment 0 en què comences a assessorar ja penses en els efectes que la contractació i execució tindran en el projecte i en les decisions que s’hauran de prendre durant tot el seu desenvolupament”. I si aquesta és una manera de treballar assimilada per les multinacionals, que són les que ofereixen més possibilitats de feina als QS, la seva tasca és també necessària en projectes petits i mitjans, que són la gran majoria a casa nostra. Ho corroborà Susana Collado, qui explicà com a Anglaterra també es recorre a aquesta figura per a projectes de promotors privats que, per exemple, es fan casa seva. “Tant en projectes de 500.000 euros com de 100 milions l’aportació del QS és valuosa, i amb més raó en projectes petits, on una desviació s’acusa més”, argumentà.
És evident, continuà Colin Finlayson, que un QS “brilla més en projectes grans perquè és on pot oferir més alternatives i es pot contractar de diferents maneres”. Ara bé, cal recordar que el QS, a banda d’ocupar-se dels costos, d’acord amb la seva definició més clàssica, pot tenir un rol molt important com a estratega i analista-gestor de riscos i el seu perfil s’acosta molt al del project manager. També, segons Finlayson, ha de saber negociar i revisar contractes i clàusules, entendre els riscos del client… Altres valors que ha de tenir un bon QS, segons Susana Collado, són la proactivitat i saber optimitzar els recursos de què es disposa. En aquest sentit, les seves funcions s’han anat ampliant: “els seus serveis eren fa 50 anys molt quadrats i no era cridat a la primera reunió, i encara hi ha arquitectes que al Regne Unit no els inclouen a la primera trobada; els clients i equips de disseny de projectes exitosos, com Foster & Partners, fins i tot hi insisteixen en convocarlos”, explicà Blasby. En el debat es va abordar també el fenomen de les promotores d’habitatges que, per exemple, solen repetir models de construcció. En aquests casos, compten amb professionals, generalment aparelladors, que s’ocupen d’aquestes funcions: són els caps d’estudi, analistes de riscos…. Amb altres noms, fan un paper equiparable al del QS, va apuntar el president del col·legi. Aquest tipus d’empreses també podrien nodrir-se de les metodologies i formes de treballar del QS.
Diferents tipologies de Quantity Surveyor
D’esquerra a dreta: els participants en la taula rodona. Teresa Pallàs; Jon Blasby; Colin Finlayson; Jordi Gosalves, Susana Collado; Josep Ma. Forteza i Étienne Borgos. Fotos: WeStudio
D’altra banda es va distingir entre el Professional QS, que és aquell que treballa com a consultor extern d’un projecte, del Contractor QS, aquell que treballa al si d’una empresa constructora i fa el control de costos dels seus actius, viabilitats o control de les amortitzacions. A banda, n’hi ha alguns especialitzats en reclamacions i en activitats de mediació, o en preparació de concursos. “El QS ocupa uns càrrecs molt similars als que aquí ocupen, en càrrecs intermedis, els aparelladors”, va dir Forteza. Tota l’amalgama de títols i càrrecs a l’empresa es podria aclarir i simplificar en el futur gràcies a un postgrau com el que prepara el Col·legi, puntualitzà la responsable de formació i col·legiació, Teresa Pallàs. “A més, pot donar tranquil·litat al client internacional”, afegí Étienne Borgos.
Els participants consideren que els aparelladors són els professionals més adequats per ser QS: “jo no deixaria que ho fos un arquitecte perquè tenim coneixements però el dia a dia dels preus el coneix millor l’aparellador”, va dir amb un somriure Borgos, ell mateix arquitecte, que considera fonamental “el coneixement local i que anem de la mà en la discussió del contracte”.
De tota manera, encara estem lluny d’altres països del nostre entorn i caldrà fer molta pedagogia per convèncer els clients, sobretot el local, que confiï en un altre agent del sector, el QS, en el seu projecte. Tot i així, Jon Blasby opina que el mercat per als QS és immens i destaca tres nínxols: “d’una banda els països estrangers, d’una altra els inversors estrangers que venen a casa nostra i en tercer lloc, però amb un mercat molt menor de moment, els clients espanyols”. Malauradament, en aquest últim cas segueix estant assumida una desviació econòmica en els projectes de fins al 20 per cent del pressupost.
Cal, doncs, fer comprendre al client, especialment al mitjà i petit, que el QS serà capaç de reduir aquesta desviació i, per tant, la seva contractació és rendible, va argumentar Jordi Gosalves. Un canvi de cultura i el pas del temps són fonamentals perquè el QS arreli, així com saber guanyar-se la confiança del client, tal com apuntava Forteza, que ha aconseguit “que el client sigui fidel perquè li has resolt els problemes”.
En aquest punt, és de preveure que l’exemple dels fons d’inversió, que ja exigeixen la participació d’aquesta figura en els seus projectes, s’estendrà com una taca d’oli. De la mateixa manera, insistí Blasby, caldrà seguir treballant per conscienciar sobre “la importància de tenir en compte la connexió entre els costos d’execució i els costos d’operació”, és a dir, els del manteniment posterior de l’edifici. Posà com a exemple els projectes que inclouen murs de vidre arreu, amb claraboies i sostres espectaculars però incapaços de preveure els futurs costos de neteja, que fan que aquesta requereixi equips i sistemes extremament cars o que s’opti per no netejar, amb l’evident deteriorament dels elements i la mala imatge que això representa. I qui parla de vidre parla de la fusta o de qualsevol altre material que necessiti manteniment i de la ubicació i característiques de les diferents instal·lacions que donen servei als usuaris.
En tots aquests aspectes la participació d’un bon QS pot ser crucial per optimitzar i estalviar recursos en el moment del projecte i, després, en la gestió i manteniment de l’edifici. Gosalves li donà la raó: “els grans gestors de patrimoni en explotació tenen necessitat de professionals que tinguin en compte les despeses posteriors de la construcció”. Les multinacionals hoteleres o els centres comercials són dues tipologies d’edificis que ja tenen molt presents aquests aspectes en la fase de projecte.
En arribar a les conclusions de la taula rodona, els participants van aconsellar, a tots aquells professionals que es plantegin treballar com a QS, que, en primer lloc, dominin l’anglès (com a mínim si es treballa per a clients internacionals), com va apuntar sens dubtar un moment Colin Finlayson. A banda, es valorarà que siguin metòdics i proactius, capaços de reportar i de treballar en equip. Un sector en el qual el QS pot trobar uns bons aliats és, en opinió del president del Col·legi, el bancari. ja que demanarà cada cop més la seva participació en valorar i controlar els riscos i costos d’una operació immobiliària que sol·liciti una hipoteca.
De dalt a baix, Étienne Borgos, Susana Collado i Jon Blasby.
Els participants en la taula rodona
Hi han participat dos directius de l’empresa consultora Castiel; Colin Finlayson i Jon Blasby. Colin, enginyer de Camins amb molta experiència en edificació havent treballat per a grans constructores internacionals en projectes a Espanya, va adonar-se que els clients internacionals amb projectes al nostre país necessitaven d’un assessorament de costos més professionalitzat. Per això decidí formar-se en QS. Actualment és director de Castiel i afirma que els projectes a l’empresa es divideixen equitativament en serveis de Project Management i de QS.
Jon Blasby, format com a QS al Regne Unit, ha vist com la carrera professional ha evolucionat cap al rol de project manager quan encara aquesta professió no estaba establerta com a tal. Anteriorment, director d’Aecom, és expert en gestió de projectes i gestió d’equips internacionals, treballant en projectes a tot el món i tenint cura de clients a nivel global.
També té bagatge internacional l’Étienne Borgos, que durant 15 anys ha treballat amb Foster & Partners on ha participat en projectes a tot el món, com són la Torre Collserola, el metro de Bilbao o la cúpula del Reichstag de Berlín, entre d’altres. Des del 2001 lidera l’estudi d’arquitectura Borgos-Pieper, amb oficines a Barcelona i Londres. Els seus clients són majoritàriament estrangers i considera la figura del QS com a un membre essencial dels seus projectes.
Per la seva banda, Susana Collado, aparelladora i arquitecta tècnica, membre suplent de la Junta de Govern del Col·legi, va anar a Londres a fer el treball de final de carrera a través d’un Erasmus i s’hi va quedar deu anys, per convertir-se “en allò que més s’assemblava a aparelladora, quantity surveyor”. Després d’ampliar els seus estudis amb un màster per poder assolir totes les competències del QS i de qualificar-se professionalment com a QS certificat Rics(Royal Instituye of Chartered Surveyors), va treballar durant tota la seva estada al Regne Unit a Davis Langdon LLP (ara Aecom), on va col·laborar amb grans equips de disseny com són Foster & Partners, Grimshaw, ARUP and Buro Happold.
Finalment, Josep Maria Forteza, membre de Junta de Govern, responsable de l’Àrea de Formació i director general de Tècnics G3, parlà de la seva fe en “el control de costos i seguiment del projecte, una part a casa nostra poc valorada”. Però ell i el seu germà, també aparellador, “vam creure que aquest era el camí” i des del principi van tenir molt present el control econòmic, van aprendre gairebé de manera autodidacta, envoltant-se de professionals que sí en sabien “i arribant a la transició del QS al project manager”, de manera que s’han dedicat a gestionar projectes i obres.
Per això, parlant amb Jordi Gosalves es van plantejar seriosament, aprofitant la creixent internacionalització i globalització del sector, fer arribar als aparelladors catalans una formació i una especialització que s’han estès arreu d’Europa. Per a ell “la professió de QS està reconeguda i prestigiada tècnicament i socialment al món anglosaxó”. Perquè ens fem una idea de l’antiguitat d’aquesta especialització, Josep Maria Forteza comenta que actualment està intervenint, en un projecte important a Barcelona, una empresa anglesa de QS que té 231 anys d’antiguitat!
El curs de Postgrau del CAATEEB
L’organització de la taula rodona s’emmarca dins el projecte del CAATEEB d’oferir formació específica que permeti als aparelladors interessats a esdevenir quantity surveyor. Aquest postgrau, en preparació, vol donar als alumnes les eines i recursos perquè siguin capaços de fer una estimació de costos en totes les fases del projecte; fer estudis d’anàlisi de riscos (Risk Management) i d’optimització de costos (Value Management), assessorar el client i l’equip de disseny pel que fa a gestió de costos, fent contribucions positives i efectives, tant en les etapes inicials de disseny com durant l’execució material del projecte; assessorar el client i l’equip de disseny en mètodes de licitació; coordinar el procés de licitació; preparar documentació, analitzar propostes i negociar contractes…
Es preveu que en la seva primera edició el postgrau tingui una durada de 140 hores i que bona part del professorat l’integrin professionals en actiu i amb experiència en aquesta matèria, “un camp que és orfe a casa nostra, no l’ocupa ningú i algú ho haurà de fer”, en paraules del president del Caateeb Jordi Gosalves.
Centre de Formació Professional d’Automoció a Martorell
El nou centre de Formació Professional d'Automoció de Martorell (CFPA), és una aposta per oferir un nou model de formació professional. L'objectiu és aconseguir un equipament d'excel·lència amb voluntat d'atendre les demandes formatives del sector.
Finalista als Premis Catalunya Construcció 2016 en Innovació a la Construcció i en Direcció d’Execució de l’Obra
El nou Centre de Formació Professional d’Automoció de Martorell (CFPA), s’aixeca dins el polígon de Can Amat a tocar de la N-II i molt a prop de la factoria de SEAT i d’altres empreses de la indústria del motor. Avui, Martorell és la capital de l’automoció a Catalunya i un referent a Europa. Aquest equipament fou concebut com una aposta per oferir un nou model de formació professional, la formació dual que ja existeix a Alemanya i que aspira integrar els coneixements teòrics del sector i l’assoliment per part dels alumnes de competències tècniques i específiques segons la demanda de les empreses de l’automoció. El resultat serà un personal altament qualificat i eficient perquè coneixerà de primera mà el procés productiu. Per aquest motiu, l’any 2009 el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) convocà un concurs públic pel disseny d’aquest equipament on docència i indústria coexistirien en un mateix edifici. Aquesta dualitat també és present tant en la seva gestió com en la seva construcció.
La Generalitat considerà que el Centre fos gestionat i explotat (concessió per 25 anys) entre l’Administració pública i l’associació CIAC1 ja que les característiques del Centre requerien d’un coneixement específic del sector. Les obres s’iniciaren el gener del 2012 i finalitzaren el mes de març del 2015. Un període convuls a nivell polític i econòmic que alentí l’execució de l’obra. Avui en els terrenys cedits per l’Ajuntament de Martorell de més de 14.000 m² s’aixeca un edifici sorprenent, singular i innovador. Està equipat amb les últimes tecnologies del sector i aspira a acollir, quan estigui en ple rendiment el 2020, 1.600 alumnes al dia.
Un edifici híbrid
L’edifici va ser finalista als Premis Catalunya Construcció 2016, tant per la seva innovació com per la direcció d’execució de l’obra i també ha rebut la menció honorífica en els International Design Awards 2016, va ser finalista del World Architecture Festival i nominat als Germany Design Awards 2018.
La relació del nou edifici amb l’entorn
La seva ubicació és estratègica pel que fa a la seva proximitat física amb la indústria, fet que permet una relació estreta i directa amb el món professional. Aquest marcat caràcter industrial allunyat del nucli urbà, sorollós i pròxim a l’autovia era un problema per emplaçar un aulari. La proposta plantejada per l’equip de Marc Casany de CAAS Arquitectes resol de manera eficaç, eficient i innovadora aquesta dificultat, oferint com a resultat final una obra que fusiona amb enginy l’escala industrial i l’escala humana.
Vista general de la zona d’accés principal i les aules de formació
Façana posterior orientada a l’autopista i zona d’aparcament
Escala humana i escala industrial
La seva urbanització respon a la necessitat de conjugar dues escales molt diferenciades i, en certs aspectes, contraposades. El volum destinat als tallers segueix una tipologia de dent de serra pròpia de les naus industrials i és visible des de l’autovia.
Passadís de distribució a la planta baixa i pati de llums
La massa vegetal al voltant dels seus límits serveix per esmorteir el soroll del trànsit.L’entrada es realitza per l’aulari, un espai més tranquil i acollidor amb mobiliari urbà dissenyat pel mateix arquitecte. Hi trobem una escala més humana tot perdent de vista l’escala industrial situada al darrere. Mentre que la part posterior s’articula en un únic pla i alterna els colors gris i blanc, la façana principal conjuga volums heterogenis amb un cromatisme més viu (antracita, vermell i blanc) inspirat en el món del cotxe.
Els dos blocs programàtics, indústria i docència, també queden reflectits en la tipologia estructural. Pels tallers s’utilitza estructura metàl·lica de perfils conformats per obtenir grans llums i alçades i per les aules, s’ha optat per una estructura convencional de formigó armat.
La zona que fa d’eix vertebrador i comunica aquests dos mons és el passadís. Una frontera permeable des de la qual podem copsar l’escala humana i l’escala industrial a la vegada. Es tracta d’un element lineal que travessa longitudinalment i verticalment tot l’edifici. Una franja inundada de llum natural gràcies a les dues claraboies situades a les seves zones intermèdies. Les escales semblen flotar en aquest espai amb una il·luminació led que recorre la seva llosa. El resultat és un espai pulcre, blanc, radiant i diàfan, una terra de ningú i camí entre la teoria i la pràctica.
Aquest edifici híbrid, flexible i polivalent respon a una tipologia inèdita sense precedents. Fet que va comportar que durant la seva construcció s’anessin succeint modificacions a causa dels diferents requeriments de les dues administracions i les seves divergències. Un escull que fou encarat i superat amb talent per la direcció facultativa i la bona disposició del contractista.
Aquest equipament compta amb una nau industrial de 2.300 m² on hi ha agrupats tots els tallers del projecte. La zona de l’aulari es distribueix en 3 plantes sobre rasant i una soterrada.
Es tracta d’un edifici equipat amb les últimes tecnologies del sector, altament tecnificat on trobem preses de força en qualsevol punt que permetran diverses distribucions al llarg del temps així com els envans de construcció seca de fàcil desmuntatge. La flexibilitat de l’edifici queda molt ben reflectida en les grades retràctils de la sala polivalent/auditori ubicat entre la planta -1 i la planta baixa.
Grada retràctil amagada
Grada retràctil en posició
Sistema constructiu inspirat en el món de l’automoció
Descripció dels components de façana
Un dels principals reptes de la façana del CFPA va ser el de crear un tancament que integrés criteris climàtics, energètics i acústics de manera eficient. S’optà per una solució constructiva inspirada en l’automòbil. Una estructura portant com el xassís d’un cotxe i una pell com la carrosseria, la qual funciona d’acabat, protegeix i resguarda l’edifici del soroll i la temperatura exterior.
Era primordial esmorteir els sorolls de baixa freqüència procedents de l’autovia, vies de servei i zones estacionament perquè es pogués desenvolupar amb confort acústic l’activitat docent. No existeixen gaires materials constructius capaços d’absorbir les baixes freqüències d’una manera eficient, un espectre de so que opera entre els 0 i 200 Hz. L’aïllament per massa és el més tradicional i simple per absorbir aquest tipus de soroll: a major massa, major resistència oposada al xoc de l’ona sonora i major atenuació del so. El material que aïllaria millor acústicament amb menor gruix, doncs, seria el plom però no és viable a nivell constructiu. Aquest obstacle fou el punt de partida per dissenyar la façana de l’aulari.
Ressonador Helmholtz
Assaig de comprovació del principi físic i acústic de Helmholtz
La proposta de CAAS arquitectes es basa en el principi físic del ressonador acústic de Helmholtz que consisteix en una cavitat amb un orifici a l’extrem d’un coll (com si es tractés d’una ampolla) a l’interior del qual, l’aire es comporta com una massa ressonant. Un exemple del seu funcionament es produeix en observar el so que genera una ampolla quan es bufa a la seva vora. El so introduït conté un ampli marge de freqüències, però l’ampolla produeix ressonància a una certa freqüència, menor (més greu) com més buida es trobi (ja que el volum en el seu interior és més gran).
S’ha comprovat en laboratori, que l’aire situat a l’interior d’una cambra, absorbeix el so que incideix en la perforació d’aquesta com si es tractés d’una ampolla. Aquesta freqüència depèn del volum d’aire situat a l’interior de la mateixa, el diàmetre del forat de la botella i el gruix del seu coll.Així, la freqüència generada varia al canviar la quantitat d’aire existent al seu darrere, observant-se que les baixes freqüències requereixen grans càmeres i al contrari produeix una absorció de les freqüències agudes.
En el cas d’invertir el fenomen, fent incidir una energia sonora a una freqüència coincident amb la de ressonància de l’ampolla, aquesta es converteix en una absorbent acústica a aquesta freqüència.
Domant les baixes freqüències
Per aquesta raó ens trobem amb una pell de panells d’alumini de 3 mm amb perforacions de 7 cm de diàmetre disposades de manera lineal cada 13 cm entre eixos de tal manera que es comportin com un ressonador Helmholtz que es disposen en plans inclinats formant superfícies còncaves que generen cambres d’aire variables facilitant i ampliant, així, l’espectre de freqüències absorbides (de 63 a 200 Hz). És un sistema passiu ja que sense emprar cap material ni cap aïllament específics s’aconsegueix absorbir fins a 4 db a baixa freqüència.
Un cop modificades les baixes freqüències en un espectre més ampli, gràcies a l’esmentat sistema de panells perforats, el soroll restant és absorbit per un sis- tema posterior de multicapes format per la cambra d’aire irregular còncava va- riable des de 30 cm a 150 cm, una xapa ACL-23 de 0.75 mm galvanitzada i pre- lacada, aïllament tèrmic i acústic THERMOSON EB (làmina utilitzada en auto- moció), maó tipus gero sense arrebossar de 14 cm, una cambra d’aire de 3 cm, aïllament de llana de roca de 4 cm i una placa de fibrociment (hydropanell) de 12 mm.
A continuació es pot veure la fase d’execució de l’estructura i el muntatge de tancament i acabats:
Els esmentats panells presenten unes incisions longitudinals que coincideixen amb les obertures del tancament interior. Aquestes fusteries són molt estanques, amb trencament de pont tèrmic i vidre acústic. Mentre en obres convencionals s’utilitza doble vidre que aïlla entre 30 i 35 db, aquí ens trobem amb un aïllament de 42 db. El taló d’Aqui·les de tota façana, pel que fa a l’aïllament, són les finestres.
L’equip de Marc Casany ha optat per aquesta solució ja que la doble finestra, que possiblement hagués estat la solució més eficient per millorar l’aïllament a baixa freqüència, era poc viable pel seu sobrecost econòmic, seria poc pràctica l’hora d’obrir i possiblement causaria problemes de condensacions entre els dos envidraments degut a la cambra d’aire que es generaria entre la fulla interior i la fulla exterior.
Gràfic d’absorció de freqüències i esquema sinòptic
En paraules de l’arquitecte, “es tracta d’un sistema tot en 1”, un sistema complet, molt optimitzat i de cost molt reduït”. La solució aportada disminueix els límits establerts pel decret d’ecoeficiència en un 41% el coeficient mitjà de la transmitància tèrmica (U=0,70 W/m² K). Mitjançant l’ús de materials constructius propers i sostenibles (alumini, llana de roca, fibrociment, etc.), l’edifici aconsegueix atenuar la seva petja ecològica.
Detall constructiu de façana
L’estalvi econòmic (873,16€/m²) es deu als sistemes passius aplicats (façana principal, finestres, valors de transmitància, il·luminació natural, etc.) i als materials reciclats (cautxú reciclat de pneumàtics de vehicles pels bancs exteriors, el paviment de tot l’edifici de matèries primeres renovables i un bioplastificant fet de residus de cereals, etc.).
El resultat final és un edifici avantguardista, d’una qualitat tècnica i arquitectònica exemplar, amb una execució d’obra precisa i molt curosa gràcies, en gran part, a la intervenció de professionals altament especialitzats.
A hores d’ara, les seves aules, tallers, escales i passadissos romanen gairebé deserts a l’espera que l’Adminstració pública i el CIAC decideixin impulsar la seva activitat. La gran màquina del coneixement pràctic i tècnic del món de l’automòbil ja està llesta, només fa falta engegar-la.
Amb voluntat de nodrir un clúster de l’automoció
Nau de pràctiques i tallers que ocupa la zona posterior de l’edifici
Ubicat a Martorell, en un emplaçament pròxim a la intersecció de grans eixos de comunicació i de fàbriques i proveïdors de la indústria de l’automoció. Constitueix un centre de formació de caràcter transversal, que abasta l’ensenyament professional de nous graus, la formació continuada de professionals en actiu, o cursos sectorials i d’especialització en diferents disciplines tècniques.
L’objectiu és d’esdevenir un equipament d’excel·lència amb voluntat d’atendre les demandes formatives del sector, que compta amb la participació i complicitat dels agents de l’automoció, fabricants i indústria derivada, auxiliar, i de components. En aquest sentit el projecte compta amb suport de finançament i de gestió mixta públicoprivada per oferir una àmplia diversitat de programes formatius. Per a la gestació del projecte ha calgut coordinar la diversitat d’agents i usuaris implicats en la futura gestió del centre.
Les solucions adoptades han de conjugar els usos per donar resposta alhora a les prestacions d’accessibilitat, aïllament tèrmic, soroll i confort acústic.
El projecte parteix d’un programa funcional que ha de satisfer les activitats d’estudi i de pràctica professional, amb un horitzó de 1.600 alumnes/dia a màxim rendiment, integrant en una mateixa edificació els respectius requeriments d’un centre d’ensenyament, les reglamentacions exigides a una indústria, i la necessària adequació a la normativa de seguretat laboral. Les solucions adoptades han de conjugar aquests usos per donar resposta alhora a les prestacions d’accessibilitat, aïllament tèrmic, soroll i confort acústic.
Múltiples usos i requeriments de l’edifici
Passadís distribuïdor a les aules i amb visió panoràmica del taller de pràctiques
L’edifici està estructurat amb un passadís lineal de circulació, respecte del qual a banda i banda s’organitzen dos tipologies constructives: per un costat un volum edificat a diferents plantes on s’ubiquen les aules d’ensenyament i serveis complementaris i per l’altre una construcció de tipologia industrial que allotja els diferents tallers.
El passadís longitudinal configura un espai d’àmplies dimensions amb funcionalitat pròpia, que manté l’esquema de circulacions per a totes les plantes i actua de centre neuràlgic de l’activitat, com a vestíbul previ a les estances i de punt de trobada i d’intercanvi de funcions entre els usuaris que acull l’edifici.
Junt al passadís central se situen els nuclis de comunicació entre plantes, això és:
Nivell inferior o soterrani: sota la part d’edificació docent, on se situen una zona de vestidors, la sala d’actes (a doble altura) i les diverses sales tècniques d’instal·lacions.
Nivell 0 de PB: on es produeix, en un costat, l’accés que s’obre al porxo exterior, les sales d’administració, professorat, i els serveis generals, i a l’altre costat, tota l’àrea de tallers del volum industrial amb sortida directa a nivell de rasant exterior
Nivell 1 i nivell 2 de l’edifici docent: que constitueixen entreplantes en relació a la gran altura de PB del volum industrial, amb el passadís com a element de juntura longitudinal, proveït de finestres amb visió als tallers de la nau, i que dona accés a l’aulari que té obertures de llum per la façana oposada.
Planta 1: o darrer nivell que s’aixeca ja per damunt el volum industrial i allotja més aulari.
Construcció i sistemes industrialitzats
La zona de tallers constitueix una nau compacte definida per un volum de grans llums i altures, resolta amb pòrtics transversals d’estructura metàl·lica de 2 tramades. Les façanes són tipus sandvitx in situ amb perfil safata interior, i la coberta tipus deck sobre xapa, amb intercalació de lluernes que conformen una faixa dentada.
L’altra meitat de l’edificació té estructura de pilars i forjats reticulars de formigó armat, i està constituïda per una successió de cossos desalineats amb escletxes intermèdies que en façana provoquen obertures d’entrada de llum natural. Les cobertes dels diferents cossos allotgen unes els equips d’instal·lacions i d’altres es converteixen en terrasses transitables, amb paviment continu de formigó flotant sobre la impermeabilització.
Façana amb aïllament tèrmic
La façana té dos envoltants, un primer tancament d’obra ceràmica amb aïllament tèrmic i emplafonat interior amb plaques de guix, envoltat amb una làmina absorbent acústica, i revestit amb una pell exterior conformant plans inclinats de safates perforades d’alumini que se suporten amb una estructura auxiliar de fusteria metàl·lica. Aquest revestiment exterior de façana esdevé l’element que caracteritza el projecte, l’identifica, i li aporta una volguda imatge tecnològica. El disseny dels diferents plans i les cambres intermèdies proporciona un aïllament acústic del soroll de baixa freqüència (de 0 a 200 Hertz) produït pel trànsit de les autopistes contigües a l’emplaçament. La geometria dels plans al biaix, les cambres d’amplitud variables, la perforació de la xapa, i la intercalació d’una làmina absorbent, produeixen una rebaixa del nivell sonor.
Distribució del cost
El pressupost es presenta paquetitzat en macrolots que permeten observar l’ordre de magnitud sobre el total de la inversió. Operant la distribució resultant s’obté:
1/4 part correspon a l’estructura.
1/3 part recau per al conjunt de capítols de construcció (1/6 a l’envolupant i prop d’1/5 part a divisòries i acabats).
1/3 part correspon a instal·lacions.
Una fracció a l’entorn d’1/10 part es destina a equipament, urbanització i altres conceptes.
Gráfic de mostra com ha quedat repartit el pressupost.
L’import total de projecte desprèn una ràtio de cost mitjà PEM de 1.097 €/m². En la descomposició per capítols cal tenir en compte l’existència de les dues tipologies constructives diferents que conté l’obra. Així, per als treballs d’obra la repercussió sobre la superfície construïda resulta uns valors mitjans de 260 €/m² per a l’estructura i de 361 €/m² per als capítols de construcció, en concret de 123 €/m² per a la suma de tancaments i fusteries de façana, de 88 €/m² per a les distribucions interiors, o de 114 €/m² d’incidència dels acabats, d’entre els quals el paviment representa 62 €/m²
Per a les instal·lacions la incidència de cost unitari es pot considerar més homogènia per als diferents espais i representa 359 €/m², constituint un lot de gran repercussió econòmica. D’aquesta ràtio les instal·lacions elèctriques representen 141 €/m², el clima 109 €/m², i aigua i sanejament sumen 42 €/m².
A la taula d’anàlisi les instal·lacions s’han agrupat per conceptes a fi d’obtenir una visió de conjunt. En un desglossament més detallat s’apreciaria que: dins el capítol d’aigua l’ACS i la captació solar representa la major part de l’import, un 85%, i l’aigua freda i l’escomesa l’altre 15%; a la climatització resulta una incidència relativa del 33% per a la producció d’energia, un 30% per a les unitats terminals, un 27% per a la distribució d’aire, un 2% la ventilació i un 8% per al control; en el capítol de pciun 30% correspon a la instal·lació de BIE’s i proveïment d’aigua i un 42% a disposicions de protecció passiva contra el foc.
Per a la resta de treballs, dins l’epígraf d’equipament aproximadament 1/3 correspon a equipament sanitari, 2/5 a equipament escènic i 1/4 part a mobiliari i interiorisme. A la urbanització, una part d’1/6 recau en el moviment de terres, la meitat correspon als acabats i pavimentació, i una altra 1/6 es refereix a tancaments i protecció.
Totes les dades es refereixen a preus PEM. La correspondència amb preu final PEC, preu d’execució per contracte, representa una ràtio de cost total mitjà de 1.305 €/m2. El control de qualitat apareix com un cost a part, amb un import de 82.040,28 €, que representa un 0,7% del PEM.
CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL DE L’AUTOMOCIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
Capítol
Import
%
€/m²
Enderrocs
4.285,26
0,04
0,40
Moviment de terres
184.156,21
1,59
17,39
Sistema estructural
2.759.388,18
23,76
260,61
Fonaments
300.838,97
2,59
Forjats formigó
1.175.730,84
10,13
Pilars i mus de formigó
405.098,30
3,49
Estructures metàl·liques
599.950,43
5,17
Soleres nau i soterrani
192.583,88
1,66
Estructures auxiliars
85.185,76
0,73
Sistema envolupant
1.694.556,23
14,59
160,04
Cobertes
387.999,58
3,34
Façanes
876.611,61
7,55
Fusteria i serralleria exterior
429.945,04
3,70
Elements divisoris verticals
928.505,30
8,00
87,69
Envans i elements divisoris
460.699,10
3,97
Fusteria i serralleria interior
467.806,20
4,03
Sistema d’acabats
1.206.823,41
10,39
113,98
Paviments elevats
4.091,92
0,04
Cels rasos
249.345,55
2,15
Revestiments de paraments verticals
255.133,03
2,20
Paviments
653.622,79
5,63
Sostres
44.630,12
0,38
Sanejament
279.158,19
2,40
26,37
Instal·lació aigua
167.791,54
1,45
15,85
Instal·lació electricitat
1.495.567,99
12,88
141,25
Mitja tensió
367.379,94
3,16
Quadres elèctrics i equips
360.298,94
3,10
Línies elèctriques, canals, mecanismes, terres
567.535,19
4,89
Enllumenat
200.353,92
1,73
Instal·lació gas
40.081,17
0,35
3,79
Climatització i ventilació
1.150.685,10
9,91
108,68
Producció energia i canonades
375.782,75
3,24
Unitats terminals
346.733,63
2,99
Distribució aire
316.881,72
2,73
Ventilació, extracció d’aire
23.639,94
0,20
Control i gestió
87.647,06
0,75
Audiovisuals, dades i control
240.430,16
2,07
22,71
Transport
161.135,75
1,39
15,22
Transport de persones
28.879,44
0,25
Transport mercaderies i matèries inerts
132.256,31
1,14
Aire comprimit
59.696,28
0,51
5,64
Protecció contra incendi
189.681,13
1,63
17,91
Protecció i seguretat
18.862,41
0,16
1,78
Equipament
208.510,29
1,80
19,69
Urbanització i jardineria
644.460,86
5,55
60,87
Seguretat i salut
137.625,70
1,19
13,00
Gestió de residus
40.192,63
0,35
3,80
TOTAL PRESSUPOST EXECUCIÓ MATERIAL (PEM)
11.611.593,79
100,00
1.096,67
PRESSUPOST EXECUCIÓ PER CONTRACTE (PEM x1.19, sense iva)
Arquitecta. Sòcia fundadora de l'estudi OSMS a Barcelona. Ha estat professora de construcció de l'Escola d'Arquitectura La Salle i professora de projectes a l'escola de disseny ESDI.
