L'Informatiu arquitectura Caateeb celler Celler de les Aus construcció Cultura Ecoconstrucció enoturisme maridatge sostenibilitat The Big Duck vi vinyes

Maridatge d’arquitectura, vi i paisatge

La relació entre l’arquitectura i el vi (avui tan en auge) ja ve de lluny, de temps passats en els quals la traça arquitectònica i la màgia de la creació dels caldos anaven ben units. Amb el creixent interès per l’explotació turística de la producció vitivinícola, les bodegues han passat de ser un contenidor i receptor dels processos del vi, a ser un centre de gran activitat cultural. Transformant-se així en edificis exaltadors dels sentits i fins i tot, de l’espectacle.

Escrit per Cristina Arribas i Sebastià Jané - 27 de juny de 2018

La relació entre l’arquitectura i el vi (avui tan en auge) ja ve de lluny, de temps passats en els quals la traça arquitectònica i la màgia de la creació dels caldos anaven ben units. Així doncs, les obres del modernisme de l’Alt Penedès, els castells de França, els famosos chateaux de l’Edat Mitjana o les mesquites d’influència àrab, són clars exemples d’aquesta relació entre l’arquitectura i l’art de fer vi.

L’arquitectura del vi ha canviat molt en els darrers vint anys. Amb el creixent interès per l’explotació turística de la producció vitivinícola, les bodegues han passat de ser un contenidor i receptor dels processos del vi, a ser un centre de gran activitat cultural, abandonant la seva imatge industrial per a transformar-se en edificis exaltadors dels sentits i fins i tot, de l’espectacle.

Cartoixa d’Escaladei, edificació origen de la comarca del Priorat. Bodegues Adernats, a Nulles.

Les catedrals modernistes de maó manual donen pas a construccions ben actuals, en formigó i vidre, emplaçades en punts estratègics dels paisatges vinícoles. Aquestes noves màquines d’elaboració del vi són avui més complexes, tot i que les seves dimensions poden ser notablement menors (sembla ser que s’han reduït cinc vegades en la seva dimensió volumètrica): La seva implantació en el paisatge és ara més estudiada i cerca actuar, sovint, com a icona de marca.

Un exemple de nova implantació de bodegues serien, per exemple, les Bodegues Ferrer-Bobet al Priorat (Porrera), que es situen a la falda dels turons terrassats de Porrera, sense espais horitzontals i en pendent. Una edificació ingràvida, en pendent, sense agredir la topografia i situant-se artificialment, sense arrelar-se en l’escalonament de les terrasses naturals. L’artifici contrastant amb la natura. Un contrast tan marcat que no hi ha interacció, arquitectura sense arrels. Un objecte que reposa en el paisatge.

Bodegues Ferrer-Bobet a Porrera. La bodega funciona com un vaixell encaixat entre les vinyes, sempre amb respecte i admiració per la terra que els acull.

La bellesa d’un vi a través del cristall d’una copa manté relació amb el procés d’una obra arquitectònica. Els elements de la vinya mantenen certa similitud a les d’un edifici. Pilars, cobertes, forjats, fonaments, murs de càrrega com a tanins arquitectònics que van conformant un espai a descobrir, una enorme finestra que mira al cel. Com a la vinya, el tronc, els braços, el dit polze, les fulles i la fruita, que durant la nit entenen que la lluna és l’eix de la seva existència.

Manuel Castillo, Filòleg i sommelier, delegat de zona a Grupo Bodegas Palacio 1894

Maridathge essencial. Paisatges en silenci

La mar a glops, la terra a passes.
Tan comuns els llocs, tan gastades
les imatges de la vall abocada, veremada
a peu, i la riera que en surt,
i el rost de vinya amb la copa /
alta davant la mar que hi brinda,
que costa de saber què n’hem de dir /
per a no repetir-nos /
i què n’hem precisament de repetir.
Perejaume
Papers de Vi. Experiència sensorial a
l’entorn del món del vi i del seu paisatge.

La construcció d’una bodega i la formació del vi estan lligades a una experiència amb la terra. Cal que l’arquitectura emfatitzi l’explosió dels sentits i percepcions que provoca el vi, o almenys, que no les eclipsi.

Soterrar-se permet aconseguir de manera natural les condicions idònies per a l’elaboració i la criança del vi. Soterrar ajuda també a apropar-se a l’experiència arquitectònica de les bodegues tradicionals: espais foscos, serens, marcats per les textures de les parets.

Podríem dir que el paisatge i la producció del vi són els generadors de les formes, els materials, colors, textures de l’edifici. Edificis que, sigui soterrant-se, sigui emprant materials locals, encaixen i es fusionen en el territori que els acull: el lloc i les seves lleis són prioritaris.

Exemples d’aquesta tipologia de bodegues trobem, per exemple, les bodegues Dominus (Napa Valley, Califòrnia), dels arquitectes Herzog&DeMeuron el 1997. L’encàrrec dels promotors incloïa la premissa següent: L’important són les vinyes, no la bodega. La resposta fou un edifici invisible i mimètic amb el seu entorn. Sorprenentment, des de molts punts de vista, la seva pell de gabions es dissol entre les pedres del paisatge que l’envolten.

Un altre exemple en aquesta línia són les bodegues Bell-Lloc (Palamós, Girona), realitzat per l’estudi RCR Arquitectes l’any 2008. El projecte cerca clarament una complicitat molt íntima amb el paisatge. Van voler minimitzar el seu gest en el paisatge fins al punt d’enterrar-lo en el camí que uneix els dos edificis de la vall on s’ubica. L’ús predominant de la pedra local i l’acer corten contribueixen al subtil camuflatge d’aquest accés a les bodegues gironines. Els autors van teixir l’edifici prenent com a base un únic element repetitiu i adaptat al territori: Les planxes d’acer alineades, absorbint la llum del lloc i filtrant la seva claredat entre els intersticis que les separen. Una arquitectura que reivindica el paisatge i també la vivència, l’exaltació dels sentits: els murs i el tacte, la vista i la llum, el vi i el paladar, la natura i l’oïda, el gust i el buit.

El projecte del Celler de les Aus de les Bodegues d’Alta Alella és obra de Soldevilasss Arquitectes i, encaixant també en la tipologia de bodegues que treballen vins naturals i el projecten amb criteris igualment sostenibles, destaca, sobretot, per la cura i el respecte pel paisatge en que es situa.

L’objecte principal era la construcció d’un centre d’enoturisme, d’acollida i de tast i venda de vins. Un edifici integrat en un paisatge privilegiat, envoltat de vinyes i amb vistes sobre el mar Mediterrani. L’edifici es situa sobre un antic safareig agrari i, aprofitant un mur contigu existent, es recolza una coberta sobre un gran deck de fusta. Una coberta verda a la part central i pèrgola amb parra als extrems, obtenint diversos graus d’ombres, diferenciant diferents espais. La proposta s’integra i recull perfectament l’essència del paisatge on es situa.

El Niu de les Aus és un equipament destinat a laboratori i producció de vins ecològics, situat en un paisatge típic del Maresme, entre el mar i la serralada litoral. La implantació sense petjada ecològica i la utilització de materials agrícoles i elements del paisatge minimitzen l’impacte visual i l’integren al paisatge. Les malles que restauren el perfil de la muntanya, qualifiquen un espai d’ombra que aixopluga uns contenidors marítims i protegeix del sol un espai de treball. Tots els elements constructius utilitzats són reversibles i traslladables. En poques setmanes es pot tornar la parcel·la al seu estat original.

Alfons Soldevila Riera, Arquitecte

Artefactes narratius del vi

The Big Duck és una de les construccions més icòniques dins la teoria de l’arquitectura de com un edifici, a partir de la seva forma, és capaç d’informar del seu significat.

El món del vi està ple d’artefactes que estan molt presents en l’imaginari col·lectiu. Aquest fet esdevé sovint una temptadora font inspiradora d’arquitectures amb un caràcter narratiu més o menys literal. Algunes d’aquestes arquitectures del vi ens recorden inevitablement a “l’ànec” de Robert Venturi.

Un exemple d’aquesta tipologia venturiana seria el projecte de Philippe Mazieres per a la bodega Viña Real (Laguàrdia, Àlaba, 2004). L’element protagonista és una barrica de 56 metres de diàmetre i 16 metres d’alçada, que conté la sala de fermentació.

També de la mateixa família és el projecte de l’hotel vitivinícola de luxe The Yeatman Oporto, inaugural el setembre de 2010. Una mena de parc temàtic del món del vi: llits en forma de barriques, una piscina en forma de decantador, el suro més gran del món, i tota una sèrie de detalls inspirats en la iconografia del vi.

Un exemple potser més subtil seria el de les bodegues López de Heredia (Haro, La Rioja, 2006), on Zaha Hadid projectà el pavelló de recepció. Localment és conegut com a La Frasca, per la forma d’ampolla o decantador deformat en el seu alçat frontal. Una nova postal per a la localitat de Haro.

Un cas molt més proper i molt evident d’aquest tret venturià seria les bodegues del Mas Tinell al Penedès.

La idea és la d’interaccionar amb l’entorn de les vinyes, col·locant un edifici amb la forma que s’apilen les ampolles durant la fermentació en rima (segona fermentació). Tot i l’aparença evident i, en certa manera, espectacle també, del projecte de l’estudi GCA, Mas Tinell es compromet amb la sostenibilitat, essent una arquitectura amb ventilació creuada, filtració solar , sistema de recollida pluvial, caldera de biomassa com a dotació energètica, il·luminació amb leds, etc.

Vistes diverses de les bodegues de Mas Tinell

Bodegues-show. Arquitectura superstar

D’arquitectura-show anem plens en les darreres dècades. Les bodegues no se n’han lliurat d’aquest model.

Formes que provenen d’un procés creatiu autònom, directament de la mà del seu autor, del seu promotor. Entren en joc la petjada irreversible dels starchitects per a la creació d’edificis que seran notícia, reclam i, com no, atraccions turístiques de primer ordre.

Un poble que no beu vi té un greu problema d’indentitat. Manuel Vázquez Montalbán

Un cas que ve al cap immediatament és el de les bodegues Marqués de Riscal (Elciego, Àlaba) de Frank Gehry. La idea inicial fou que el projecte cobrís només la bodega existent, de 1858). Poc a poc, anar prenent més cos i, considerant altres equipaments complementaris (hotel de luxe, sala de tast, restaurant d’un xef distingit, spa de vinoteràpia, sala de reunions, botigues…) va esdevenir l’organisme que és a l’actualitat.

El resultat fou aquest edifici escultòric de quatre plantes que s’assumeix com a absolut protagonista del paisatge que l’envolta i es posiciona com a nova atracció turística. El projecte que marcà l’inici de tota una sèrie de bodegues d’autor instal·lades a la Rioja on es combinen la producció, tast i venda del vi que produeixen, tot ubicat en un complex proper a la vinya, és el cas de les bodegues Ysios, de l’arquitecte Santiago Calatrava, l’any 2001 (Laguardia, Àlaba).

El grup de Bodegas y bebidas Ysios volien un edifici icònic, que atragués l’atenció i inclogués el programa de manera precisa. Es tracta d’una mena d’escultura autònoma que crea continuïtat espacial entre l’interior i l’exterior i on la coberta d’alumini és l’element fonamental de la concepció del projecte, dibuixant el seu perfil contra la serra de Cantàbria. Podríem afegir molts exemples més a la llista de les arquitectures espectacle (Foster, Rogers, etc.), però ho deixarem aquí per indagar en altres tipologies.

Vistes generals i interior de les bodegues marqués de Riscal, a Elciego.

Artificis d’altres mons

També hi ha tota un tipologia de bodegues que recreen altres mons, res a veure amb el vi, el paisatge on es troben… altres realitats i estètiques artificioses. La Darioush Winery, a Napa Valley, Califòrnia n’és un exemple. Es tracta d’una mena de palau d’inspiració persa, construït el 1997. Tot un homenatge a Persèpolis, la capital cerimonial de l’imperi Aquemènida (s. III-V, aC), de l’Iran. Pèrsia a Napa. Un veritable colós presidit per setze columnes amb capitells que recreen la doble figura de braus (aquest detall és una còpia de les columnes del palau de Darioush el Gran).

Bodegues Darioush, a Napa Valley, Califòrnia. Obra dels arquitectes iranís Ardeshir i Roshan Nozari

Les bodegues Chateau-Rothschild (Pauillac), projectades pel Taller d’Arquitectura Bofill el 1988 són una mena de cripta octogonal sostinguda per columnes i il·luminada per un lluernari central que emergeix entre las vinyes. Tot i poder-se tractar des del punt de vista de la inserció en el paisatge, considerava més oportú mirar-la des del punt de vista de la seva estètica més artificiosa i decorativa, tret que es distancia de la seva raó de ser, que és l’elaboració del vi i els seus aspectes funcionals. Un octògon inscrit en una quadrat de 50 metres de costat permet definir dos espais: una sala hipòstila i una arquitectura de murs de formigó per a l’exterior. La tecnologia aplicada al formigó prefabricat es va portar a un nivell de perfecció tal que s’aconseguí un material corresponent a espais d’especial delicadesa i perfecció.

Ecoconstrucció i vins ecològics

Com a exemples d’aquest grup, bodegues que aposten pel retrobament amb la terra, ja sigui amb l’elaboració dels vins, ja sigui en els criteris de bioconstrucció de les seves bodegues, trobem: les bodegues del Mas Martinet (Priorat) eren un celler dels anys vuitanta que havia quedat desfasat (vegeu L’informatiu núm. 78 any 2014). Es van dur a terme tres intervencions: una, de millora de l’aïllament i la inèrcia tèrmica de l’edifici existent. Amb aquest objectiu, es va realitzar un mur de tàpia de terra a les façanes exteriors orientades a sud i a oest, i una coberta ventilada que mitjançant una estructura de cables, suporta un bruc natural. En segon lloc, es van executar les obres de la bodega soterrada o reposaran els vins. La darrera intervenció consistí en implementar els equips necessaris per abastir energèticament la bodega amb energies renovables. Les bodegues Martinet són tota una referència no només pels seus vins i la seva manera de treballar, sinó també per la seva aposta decidida i valenta vers la bioconstrucció.

Diversos aspectes de les bodegues del Mas Martinet

En els tres projectes que portem executats fins ara al Priorat, un de millora i rehabilitació i dos de nova execució hem intentat ser conseqüents amb els nostres principis, utilitzant materials naturals i de l’entorn i sistemes constructius tradicionals i de baix impacte medi ambiental.
Per nosaltres és molt important utilitzar materials que el mateix planeta terra ens facilita, evitant processos industrials d’elevada petjada ecològica i recuperar tècniques constructives utilitzades durant milers d’anys en qualsevol part del planeta amb l’aportació de la tecnologia i coneixements tècnics i d’estudi.

Miquel Escobar, Arquitecte tècnic (www. bioarkiteco.com)

Les bodegues Tandem (Navarra), són un altre exemple que aprofita les condicions naturals del terreny, la llum natural, i que, amb una arquitectura actual, però tranquil·la, resolen el programa funcional de la bodega. La nau de criança està en el cor de l’edifici, completament enterrada, manté les condicions naturals pels vins i permet també que es respiri una gran tranquil·litat i un silenci monacal. Com a curiositat, apuntar que gaudeix de llum natural gràcies a un finestral orientat al nord i a un pati.

La bodega Pago de Carroviejas (projecte d’ampliació) dóna protagonisme a allò que no es construeix: un espai en forma de patis, substraccions, buits que articulen tot l’edifici. Llums, ombres, il·luminacions indirectes. La proposta d’ampliació de les bodegues aposta per mantenir les antigues naus originals i les envolta amb noves edificacions. La situació en pendent permet que el cicle del vi es realitzi per gravetat: descàrrega del raïm a un nivell superior, fermentació en un nivell intermedi i criança i expedició a la cota inferior. Com a la majoria de casos, els edificis de visitants constitueixen la imatge exterior de la bodega.

Així doncs, el maridatge de l’arquitectura, el vi i el paisatge té moltes variants, molts aromes, arquitectures innovadores que s’integren, arquitectures tradicionals, vins ecològics, escenografies artificioses, paisatges intactes…, l’ideal seria poder innovar en arquitectura i enologia sense distorsionar el medi rural. Com? harmonitzant-se amb ell. Fent que l’arquitectura s’integri en el paisatge (que no vol dir que aquesta no tingui la seva presència), però sempre en harmonia amb el territori i sobretot, respecte.

Convit núm. 220.917: “Entra dins de l’arquitectura del vi amb la mateixa curiositat que obres una ampolla de vi. I per molt que hagis entrat dins de molts cellers i que hagis tastat molt vins, si pots empelta una acció i l’altra amb el mateix desig de novetat. Saps que abans d’entrar dins de la cova i que el vi entri dins del teu cos, moltes altres llums t’enlluernaran: tradicions i novetats marcades per tots els batecs dels temps i dels llocs (oh les modes, oh les tendències, oh les actituds, oh els relats, oh…). Tot, ben segur, voldrà intensificar la teva set d’acció. I si pots, mentre ho fas amb tanta concentració, no oblidis que aquesta altra experiència del vi, dins i fora de l’espai com tantes altres experiències individuals i intransferibles, és fruït i és gràcies a un treball col·lectiu. Un treball fet de molts coneixements i de moltes mans que segueixen construint cellers i omplint ampolles arreu i pertot, feinejant des de la vinya fins a la copa. I tot, tot, perquè tu, que tens la sort de conèixer les potències del vi, recordis de nou que estem de pas/som trànsit. Tan de bo per dos mil anys més, com a mínim, la humanitat segueixi fent créixer l’espai del/pel vi, dins i fora dels cossos que encara han de néixer. Salut!”

Jordi Ribas Boldú, Treballador cultural, Responsable d’activitats de VINSEUM – Museu de les Cultures del Vi de Catalunya

Les quatre F

L’elaboració del vi es un costum, diguem-ne “tècnic”, que data de molt antic i que potser, igual com va passar amb la cervesa, el seu descobriment fos per accident. Al deixar unes fruites o gra que ha servit d’aliment i ha quedat en algun tipus de recipient amb aigua o els seus propis sucs, ha fermentat espontàniament i ha donat pas a un líquid alcohòlic per transformació dels sucres en alcohol.

A mesura que anaven perfeccionant les tècniques d’elaboració del vi, es feren necessaris recipients més adequats, tant per contenir-lo durant el procés de fermentació, com per a la seva conservació, i evidentment es varen utilitzar els materials més comuns i més a l’abast.

La idea de fer un article comparant els materials que s’utilitzen per a la elaboració del vi i la seva conservació, i els materials utilitzats per al bastiment d’edificis es doncs ben simple i surt de manera espontània, ja que els materials són els que són, i els seu ús i destinació final pot ser pel vi o per a altres finalitats diferents.

És evident que els edificis en els quals s’elaborava el vi en l’antiguitat, eren els mateixos edificis agrícoles en els quals es feien altres feines o s’emmagatzemaven altres productes del camp; ara en podem dir “cellers”. Hi ha imatges de l’antic Egipte i altres cultures ancestrals en les quals ja es veu la elaboració de vi, no cal dir que en l’antic testament ja surt i que era molt estès i comú el seu ús i consum a la Grècia i Roma clàssiques.

No és fins a final de segle XIX principi del XX en què es comencen a trobar grans edificis exclusius per elaborar vi. I a Catalunya, alguns del primers són cooperatives en les quals petits agricultors s’ajunten per construir-los. Quant als materials, i per donar un títol a l’article, amb referiré a Les quatre F.

Com a exemple de edificis del vi, és a dir edificis dissenyats, pensats i construïts per fer i guardar vi, voldria mostrar i fer referència a un edifici en el qual el material predominant o més representatiu és la fusta, el fang, el formigó o el ferro. No ha estat gens fàcil de fer aquesta tria d’un edifici representatiu de cadascun dels materials, entre els molts existents a tot el món del vi. I amb el risc de deixar-ne algun que hom pot pensar que ho sigui més, els elegits són els que es mostren a continuació.

Fusta, fang, formigó i ferro

Adega Casa da Torre, una bodega ubicada a Louro, Vila Nova de Famalicão (Portugal).

La fusta, possiblement la matèria primera utilitzada per l’home per fer “de tot”. Si ens centrem en la construcció d’edificis la trobem en les estructures de fusta cavalls i bigues, en les cobertes, en les façanes, en les divisions interiors, en les portes i en d’altres moltes aplicacions. A la Suïssa central al poble de Schwyz hi ha la casa Bethlemen que amb més de 700 anys es considera la casa més antiga de fusta d’Europa.

Quant als recipients, bàsicament la trobem en botes i tines de fusta, com a grans construccions com els vaixells, sense deixar de banda portadores, barlons, cubelles i altres estris d’ús en els cellers. Dels quatre materials dels que parlem, la fusta és pràcticament l’únic que transmet característiques gustatives i olfactives al vi.

El fang o la ceràmica. Possiblement el primer material utilitzat per l’home per fer “de tot”. O havíem dit que era la fusta? El meu pare que era rajoler, tenia al seu despatx una rajola amb la inscripció:

“Oficio noble y bizarro,

entre todos el primero.

Pues en la industria del barro,

Dios fue el primer alfarero,

y el hombre el primer cacharro”

Aclariré per als poc versats en les lectures bíbliques, que les Sagrades Escriptures diuen que Deu va fer l’home de fang (a la seva imatge i semblança) i que li va donar un alè de vida. Després, perquè no estigués sol, d’una costella va crear la dona, però aquesta ja es una altre història… Millor tornem al fang…

El fang el trobem en edificis pastats sense coure com ara les tobes, en parets de tapia, ceràmica cuita, totxos, teules, etc. I potser és en els cellers catalans modernistes com el de Pinell de Brai (l’anomenada Catedral del vi) on mostra una de les seves millors expressions.

Pinell de Brai. Destaca la gran imaginació a l’hora de disposar els diferents aparells d’obra vista. Cellers construïts amb materials simples com els totxos i maons, en algunes ocasions col·locats pels mateixos pagesos cooperativistes.

En àmfores, dolies, gerres i altres recipients de fang cru o cuit s’ha guardat el vi des d’abans de Crist, i en la figura dels cups caironats, lliguem la doble utilització com a material de recobriment en un recipient que forma part del mateix edifici.

El formigó. El formigó en massa es l’antecessor del formigó armat que avui utilitzem profusament, amb diferents formules, però partint de la base que el formigó es barreja de ciment i àrids. El ciment es conforma a partir de pedra de calç i argiles torrades i molturades. Tenim antecedents de formigó des de la més llunyana antiguitat, tant en edificacions públiques com privades.

El formigó en massa (sense armadures) per fer cups, és utilitzat des de fa molt temps, amb diferents tipus de recobriments interiors i, en moltes ocasions, formant part de la mateixa estructura de l’edifici. La bodega Nueva de Lopez Heredia 1904-1907 a Haro (La Rioja) va ser la primera d’Espanya construïda en formigó armat.

Amb l’arribada del formigó armat es poden reduir els espessors i treballar en diferents tipus de recipients, amb formes tan característiques com els “ous” de formigó en els quals el vi fermenta de forma biodinàmica i en moviment.

Nueva Bodega Qumrán a Ribera del Duero, de Konkrit Blu Arquitectura: el formigó amb el vi (2007). Celler on el formigó es l’element dominant amb acabats vistos tant a l’exterior com a l’interior, combinat amb la fusta de les barriques i l’acer inoxidable dels dipòsits.

El ferro. El metall, com a material és el més modern, ja que necessita de tecnologia per a la seva elaboració. I el ferro sí que ha estat utilitzat com a element resistent que col·labora amb altres materials. Cal recordar que la majoria de gratacels de New York tenen estructura de ferro amb reblons (la soldadura apareix més tard).

En aquest cas, el ferro és com a genèric de “metalls utilitzats en els edificis”, ja sigui acer inoxidable, titani, coure, acer corten, llautó i altres aliatges en cobertes, elements resistents i altres complements i instal·lacions. Com a material en recipients per l’elaboració i conservació del vi, l’acer inoxidable pràcticament no té rival en tancs de fermentació.

Bodegas Irius a Barbastre (Osca). Arquitectes J. Marino Pascual y Asociados (2008). Celler en el qual l’estructura superior ha estat realitzada amb perfils laminats d’acer soldats, i la pell de les cobertes amb acer inoxidable 316 L.

Conjuntar enologia i arquitectura

És evident que hi ha molts altres cellers, bodegues i edificis del vi, amb interès arquitectònic i que estan construïts amb aquests i d’altres materials, però com a aparellador i aficionat al vi, quan viatjo intento visitar cellers en els quals el bon vi estigui en un bon edifici, i que conjuntin les dues coses: enologia i arquitectura. Normalment a les empreses que tenen cura de la qualitat dels seus vins, els agrada tenir-los en edificis ben cuidats i que responguin a la imatge que vol transmetre l’empresa.

Tot i que la qualitat del vi no va necessàriament lligada a l’arquitectura del celler, els cellers que més cuiden la seva imatge exterior són els que tenen més cura del seu producte. Un edifici ben dissenyat, ben construït i ben mantingut, ajuda a difondre una bona imatge de marca, i és per això que els aparelladors, arquitectes tècnics i enginyers d’edificació podem fer molt pel món del vi des de la construcció i el manteniment dels edificis del vi.

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.

Sebastià Jané

Sebastià Jané és arquitecte tècnic i enginyer d’edificació. És membre de l’Acadèmia Tastavins del Penedès

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu aparellador arquitectura Caateeb Certificat d'aptitud construcció Decret 67/2015 Inspecció tècnica llibre de l'edifici Professió

El Decret 67/2015

El passat 7 de maig del 2015 es va publicar en el DOGC el Decret 67/2015, de 5 de maig, per al foment del deure de conservació, manteniment i rehabilitació dels edificis d'habitatges, mitjançant les inspeccions tècniques i el llibre de l'edifici. En aquest article es realitza un anàlisi d'aquest Decret i es resolen els dubtes sobre la Inspecció Tècnica de l'Edifici.

Escrit per Jordi Marrot, director de l'Àrea Tècnica del Cateb - 25 de juny de 2018

El 7 de maig del 2015 es va publicar en el DOGC el Decret 67/2015, de 5 de maig, per al foment del deure de conservació, manteniment i rehabilitació dels edificis d’habitatges, mitjançant les inspeccions tècniques i el llibre de l’edifici.
Aquest nou decret regula en un sol document legislatiu les inspeccions tècniques de l’edifici i el llibre de l’edifici, derogant el Decret 187/2010 d’Inspecció tècnica d’edificis i el Decret 206/1992 del Llibre de l’edifici.

Amb l’aprovació d’aquest decret l’Administració catalana pretén donar un nou impuls a les inspeccions tècniques així com a la rehabilitació i el manteniment dels edificis, degut a què el grau de compliment dels decrets actuals és baix. Segons informacions de la pròpia Agència de l’Habitatge de Catalunya en el mes de desembre del 2014 s’havien sol·licitat 7.168 certificats d’aptitud dels aproximadament 103.000 edificis que estaven obligats a realitzar la Inspecció tècnica de l’edifici.

Principals novetats del Decret 67/2015 sobre la Inspecció tècnica de l’edifici

Dins de l’àmbit d’aplicació del nou decret s’inclouen els habitatges unifamiliars en els que la seva edificació principal no estigui separada ≥1,5metres de la via pública, de zones d’ús públic i de les finques adjacents.

Amb aquesta nova incorporació s’inclou totes aquelles cases de cós que generalment estan entre mitgeres en els centres urbans de ciutats i pobles del nostre país, les quals són la tipologia edificatòria que han presentat més accidentabilitat com a conseqüència de l’abandonament en el deure de conservació dels seus propietaris, i que en alguns casos han arribat fins i tot a l’esfondrament parcial o total del propi habitatge.

Pel que fa a l’obligatorietat de passar la inspecció tècnica dels edificis es modifica el calendari actualment vigent i en el cas dels habitatges unifamiliars s’estableix un nou termini en funció de la seva antiguitat degut a què es tracta d’una nova obligació.

[table id=43 /]

[table id=44 /]

Queden exempts de passar la ITE, els habitatges unifamiliars que tinguin la cèdula d’habitabilitat vigent en el moment que estan obligats a passar-la fins que aquesta hagi caducat. S’exclouen de l’àmbit d’aplicació del nou decret els habitatges unifamiliars aïllats, habituals en moltes urbanitzacions, ja que la major part d’aquests habitatges estan emplaçats amb una separació de la via pública i de les finques adjacents superior a 1,5 metres.
El nou informe d’inspecció tècnica de l’edifici s’ha d’elaborar mitjançant una eina telemàtica. Aquesta eina funciona en un entorn web i segons un model i format aprovat per la pròpia Agencia de l’Habitatge de Catalunya el qual ha de contenir les següents dades bàsiques:
La identificació de l’edifici

La identificació del personal tècnic
Les característiques generals de l’edifici
L’estat de conservació de l’edifici
L’apreciació de les deficiències detectades
La qualificació de les deficiències segons una nova
classificació.

Amb l’anterior decret es classificaven les deficiències observades en “greus” i “lleus”. Segons el tipus, la gravetat i la generalització de les deficiències es realitzava una qualificació de l’estat general de l’edifici en “molt greus”, “amb deficiències greus”, “amb deficiències lleus” i “sense deficiències”. Amb el nou decret no es qualifica l’edifici i nomes es qualifiquen les deficiències observades en “molt greus”, “greus, “importants” i “lleus”, essent la seva definició la següent:

La inspecció tècnica de l’edifici és visual i per tant en un informe ITE es descriuen les deficiències constructives observades, no obstant això, aquest nou model d’inspecció tècnica obliga al tècnic redactor de la ITE a qualificar la gravetat de les deficiències observades, essent aquesta qüestió complexa en els casos en els que el tècnic redactor li faci falta realitzar cales, proves, diagnosi o estudis més aprofundits.
En aquets casos el tècnic redactor haurà de valorar si realitza una qualificació de la deficiència explicitant, en les observacions de l’informe, que cal realitzar les proves que consideri necessàries per a confirmar aquesta qualificació, o sol·licitar al propietari que es realitzin aquestes proves amb anterioritat a l’emissió de l’informe d’inspecció tècnica de l’edifici.
En els casos en què el personal tècnic que fa la inspecció detecti l’existència de deficiències qualificades com a greus o molt greus, cal que comuniqui de manera immediata tant a la propietat com a l’ajuntament del municipi on es trobi l’edifici la situació de risc imminent, i en el seu cas, la proposta de mesures de seguretat cautelars i urgents a adoptar amb caràcter previ a l’execució de les obres, i el termini orientatiu per esmenar les deficiències. En el supòsit d’adopció de mesures urgents per risc imminent, la comunicació per part del personal tècnic a l’Administració no necessitarà el consentiment de la propietat.
Les deficiències greus i molt greus tenen la consideració de situacions de risc imminent per a la salut i la seguretat de les persones i les coses, i queden sotmeses també al que disposa la legislació urbanística.
En aquests casos, l’informe de la inspecció tècnica ha d’indicar si les mesures cautelars relatives a la seguretat de l’edifici han estat executades.

L’eina telemàtica habilitada per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, sol·licita el nom i la titulació del tècnic que ha adoptat les mesures cautelars. En cas de què les mesures cautelars hagin estat preses amb anterioritat a la inspecció que realitza el tècnic redactor de la ITE a l’edifici, cal ser molt cautelosos i inspeccionar amb molta atenció les mesures cautelars adoptades per un tercer, establint en els casos que sigui necessari les propostes cautelars que es considerin necessàries i que permetin garantir l’estabilitat, la seguretat, els problemes de salubritat i la seguretat de les persones. Si es sol·licita el certificat d’aptitud amb un informe d’inspecció tècnica amb deficiències greus o molt greus sense les mesures cautelars adoptades, l’administració resoldrà amb una resolució denegatòria del certificat d’aptitud.

L’informe d’inspecció tècnica realitzat amb el nou decret també ha d’incloure unes recomanacions sobre:

El manteniment i conservació de l’edifici indicant les accions que cal dur a terme i la seva periodicitat. Aquestes recomanacions hauran de formar part de les instruccions que contindrà el llibre de l’edifici que la propietat de l’immoble haurà d’encarregar un cop finalitzada la inspecció tècnica de l’edifici.
La millora de la sostenibilitat i l’ecoeficiència de l’edifici. Aquestes recomanacions no són substitutòries de l’obligació de disposar de la certificació energètica quan aquesta sigui preceptiva.
La identificació i recomanació de les intervencions tècnicament viables que permetin assolir la millor adequació possible de les condicions bàsiques d’accessibilitat universal i no-discriminació de les persones amb discapacitat per l’accés i la utilització de l’edifici d’acord amb la normativa vigent.

Al finalitzar la redacció de l’informe de la inspecció tècnica de l’edifici amb l’eina telemàtica habilitada per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, s’ha de tancar el document, subscrivint un seguit de declaracions responsables i signar-lo digitalment.
El Caateeb ofereix el servei de visat de l’informe de la ITE i com a valor afegit al visat també ofereix la revisió i validació de la idoneïtat del contingut de l’informe ITE, tal com es feia fins a l’entrada en vigor del nou decret per requeriment de l’Agència de l’Habitatge. Si no es desitja que es realitzi aquesta validació d’idoneïat, cal indicar-ho en la sol·licitud del visat ja que sinó es rep cap notificació per part del col·legiat es procedirà a realitzar la validació d’idoneïtat i el visat de l’expedient. Un cop tancat l’informe ITE, l’eina telemàtica assigna un codi, format per quatre lletres i quatre números, que és el que s’ha d’incloure en la sol·licitud del certificat d’aptitud. La sol·licitud d’aptitud s’ha de presentar en un termini màxim de 4 mesos des del tancament de l’informe ITE. Un cop sol·licitat i en un termini màxim de 3 mesos, l’administració competent ha d’emetre en funció de la qualificació de les deficiències un certificat d’aptitud per a tots els edificis, essent aquest certificat:

“Apte”, si l’edifici no presenta deficiències o les deficiències són qualificades com a lleus.
“Apte provisional” si l’edifici presenta deficiències qualificades com a importants.
“Apte cautelarment” si l’edifici presenta deficiències qualificades com a greus o molt greus amb mesures cautelars executades.
“Resolució denegatòria d’aptitud” si l’edifici presenta deficiències qualificades com a greus o molt greus sense les mesures cautelars executades.

La vigència del certificat d’aptitud de la inspecció, depèn de la qualificació de les deficiències i no es modifica per la realització d’obres de rehabilitació, havent-se de renovar un cop ha transcorregut la seva vigència, essent aquesta la següent:

10 anys en edificis qualificats sense deficiències o amb deficiències lleus.
6 anys en edificis qualificats amb deficiències importants, condicionat a que en un període màxim de 2 i 4 anys s’efectuï una verificació tècnica que acrediti la mateixa qualificació de la deficiència si no s’han fet les obres.
3 anys en certificats d’aptitud cautelars amb deficiències molt greus o greus, condicionats a que en un període màxim de 12 mesos s’efectuï una verificació tècnica que acrediti la mateixa qualificació de la deficiència si no s’han fet les obres. En aquest casos cal que s’hagin adoptat mesures cautelars que resolguin el risc per a les persones o els bens prèviament, cas contrari es denega el certificat d’aptitud de l’edifici.

Tal i com es pot veure en els edificis on s’ha informat de deficiències qualificades de “importants”, “greus” o “molt greus”, la vigència del certificat d’aptitud queda condicionada al fet que s’efectuï un informe de verificació tècnica que inclogui la visita d’un professional tècnic a l’edifici per a examinar els elements amb deficiències, llevat del supòsit en què s’hagin iniciat les obres per a reparar-les. El període de verificació tècnica l’assenyala el tècnic redactor en l’informe d’inspecció tècnica, no poden ser superior a 12 mesos en els casos de deficiències qualificades com a “greus” o “molt greus”, ni a 24 mesos en els casos de deficiències qualificades com “importants”. L’informe de verificació tècnica s’ha d’elaborar segons el model normalitzat aprovat per l’Agència d’Habitatge de Catalunya i pot servir per acreditar l’estat de les deficiències a verificar com també per fer constar que s’han reparat. La propietat de l’edifici ha d’adjuntar aquest informe amb el certificat d’aptitud, per tal d’acreditar la seva vigència quan sigui exigible d’acord amb els apartats anteriors.

Tots els edificis que han obtingut el certificat d’aptitud de l’edifici amb deficiències qualificades de “lleus”, “importants”, “greus” o “molt greus” han d’aprovar un programa de rehabilitació acompanyat d’un fons de reserva que garanteixi la seva execució, el qual ha de comptar amb la supervisió d’un tècnic qualificat. L’objectiu principal del programa de rehabilitació es prioritzar les intervencions de rehabilitació que li son necessàries a l’edifici, mitjançant la supervisió d’un tècnic qualificat, així com determinar el cost econòmic estimat de les mateixes i la planificació financera per poder cobrir aquestes obres. És per tot això que el programa de rehabilitació esdevé un compromís cabdal per a la conservació de l’edifici ja que assenyala el camí que ha de recórrer la propietat de l’edifici per a rehabilitar i adequar l’edifici.

El nou decret s’ha publicat sense especificar la data d’entrada en vigor, i d’acord amb l’establert al Codi Civil Espanyol, aquest ha entrat en vigor al cap de 20 dies des de la seva publicació i per tant aquest és vigent a partir del dia 27 de maig de 2015. Tots els informes d’inspecció tècnica d’edificis amb data d’emissió anterior al 27 de maig del 2015, disposen d’un període de 6 mesos per a sol·licitar el certificat d’aptitud el qual s’acaba el dia 27 de novembre del 2015.

L’Agència de l’Habitatge de Catalunya, mitjançant la Direcció de Qualitat i Rehabilitació de l’Habitatge, ha promogut un llibre d’estil per a la redacció dels informes de les inspeccions tècniques dels edificis d’habitatges amb la col·laboració dels agents del sector, que conté els mínims exigibles per a la realització de les inspeccions així com a exemples als efectes d’homogeneïtzar i orientar els criteris per a realitzar la inspecció tècnica d’edificis i la redacció dels informes ITE.

[table id=45 /]

MG i G = Molt greu i greu
sense m.c.e. = sense mesures cautelars executades
** La periodicitat de l’informe de verificació tècnica s’estableix en l’informe ITE

[table id=46 /]

Principals novetats del Decret 67/2015 sobre el Llibre de l’Edifici

El llibre de l’edifici es l’instrument d’informació de la vida de l’edifici i han de disposar d’ell els edificis de nova construcció o resultat d’una gran rehabilitació, així com tots els edificis existents un cop hagin passat la inspecció tècnica d’edificis (ITE).
El nou decret actualitza les condicions exigides per als edificis de nova construcció o resultat d’una gran rehabilitació i estableix les condicions del llibre de l’edifici per als edificis existents, els quals han d’estar formats pel conjunt de documents que acrediten l’estat de conservació, i han de contenir les instruccions o recomanacions de manteniment que permetin allargar la vida útil i evitar-ne la degradació.
El contingut del llibre de l’edifici d’habitatges existents s’estableix en els article 23, 24 i 25 del decret, havent de contenir en l’arxiu els següent documents:

L’informe d’inspecció tècnica obligatòria.
El document acreditatiu del lliurament a l’Administració de les dades bàsiques de l’informe de la inspecció tècnica de l’edifici d’habitatges, degudament registrat.
El comunicat a l’ens local del municipi al qual pertany l’edifici en cas de situació de risc per a les persones, degudament registrat, i si s’escau.
El programa de rehabilitació que adopti les mesures correctores necessàries per esmenar les deficiències en el termini que estableixi l’informe d’inspecció tècnica, amb el corresponent acord de la Junta d’aprovació del programa i el seu finançament a través del fons de reserva específic.
Els certificats de final d’obra de totes les obres que s’executin en l’edifici.
El certificat d’aptitud, si en disposa.
El certificat d’eficiència energètica de l’edifici, si en disposa.
Les instruccions o recomanacions d’ús i manteniment de l’edifici i les seves instal·lacions.
Els documents que justifiquin la realització d’operacions de reparació, manteniment i rehabilitació de caràcter obligatori, així com la identificació de les empreses o professionals que les han realitzades i les garanties que s’han donat. No s’admetran els documents que no siguin factures amb tots els requisits legalment exigibles a aquestes.
Els pressupostos i contractes d’obres, manteniments i honoraris professionals.
Els certificats d’inscripció en el Registre d’instal·lacions tècniques de seguretat industrial de Catalunya de les instal·lacions comunes de l’edifici de baixa tensió, gasos combustibles, instal·lacions petrolíferes, instal·lacions tèrmiques i d’ascensors que s’hagin realitzat.
Els certificats d’inspeccions tècniques de les instal·lacions comunes sotmeses a reglamentació de seguretat industrial.
Tota la documentació que sigui rellevant per al coneixement de l’estat de l’edifici i tota la documentació de què ja es disposi sobre l’edifici.

Jordi Marrot, director de l'Àrea Tècnica del Cateb

Jordi Marrot és arquitecte tècnic, col·legiat núm. 8208 i director de l'Àrea Tècnica del Cateb.

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Alquímia Anàlisi d'obra arquitectura bellesa Caateeb construcció Cultura Espai Barberí Olot Premis Pritzker RCR Arquitectes

Els alquimistes d’Olot

A l'antinga foneria Espai Barberí d'Olot, on abans es fonien campanes, avui Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta practiquen la seva alquímia: una arquitectura produïda localment enmig d'un món globalitzat que enguany ha rebut el prestigiós Premi Pritzker.

Escrit per Elisabet M.Serra - 20 de juny de 2018

L’antiga foneria Espai Barberí d’Olot és el gresol on els RCR arquitectes han forjat bona part de la seva obra. On abans es fonien campanes, avui Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta practiquen la seva alquímia: una arquitectura produïda localment enmig d’un món globalitzat que enguany ha rebut el prestigiós Premi Pritzker.

L’escorça del faig, les pedres volcàniques, el riu Fluvià, els materials sense revestir de les masies, la llum filtrada per les fulles d’arbres centenaris són els elements que els nodreixen i els arrela al seu origen. Des de la ciutat d’Olot, han desenvolupat una arquitectura concebuda per ser viscuda, molt acurada, d’un gran rigor geomètric i volums essencials. La seva intensitat radica en el diàleg amb l’entorn i n’expressa la força tel·lúrica. Als Pavellons de Les Cols (Olot, 2005) podem copsar aquesta simbiosi entre arquitectura i paisatge, una vivència que ens convida a trobar-nos sols davant la nit i el buit, ens posa en harmonia amb la natura i també amb l’esperit.

Els RCR reivindiquen la “bellesa” com a valor fonamental per l’arquitectura i la vida. Com defensava Vitruvi, l’arquitectura descansa sobre tres principis bàsics: venustas (bellesa), firmitas (fermesa) i utilitas (utilitat) i ha de ser un equilibri entre aquestes. Una visió clàssica que, a dia d’avui, és revolucionària ja que la bellesa havia estat desterrada a favor d’una arquitectura utilitària enfocada a resoldre una necessitat urgent. Així, el Pritzker passa pàgina i reconeix l’arquitectura com una forma d’art. Les edificacions prêt à porter de certàmens anteriors es bandegen a favor d’unes construccions extremes, d’alta costura, elitistes i distanciades de la vida exclusivament terrenal. Com en l’arcaica Alquímia, l’experimentació, la transformació dels materials és el camí i la metàfora d’una metamorfosi profunda, espiritual. La seva obra és un recés del mundanal soroll que ens eleva a un pla superior i ens corprèn.

El vincles de Japó amb els olotins no es limiten a la recollida del guardó al Palau Akasaka de Tòquio, sinó que aquesta cultura de l’Extrem Orient és una font d’inspiració present en la seva trajectòria des del viatge iniciàtic de 1990. Hi foren convidats després de guanyar el concurs a Gran Canària amb la seva insòlita proposta de far horitzontal a Punta Aldea. Des d’aleshores, treballen tots a l’entorn de la mateixa taula. El concepte de transició entre espais entès com una experiència estètica, continuada i fluida, el prenen de la tradició japonesa. A les Bodegues Bell-lloc (Palamós, 2007) podem recórrer una promenade pel món subterrani del vi. S’inicia en un camí al bosc, enllaçant edificacions fins al subsòl. El seu interior ofereix repòs, hi sentim el pes de la terra, la seva olor, el seu tacte fred i humit.

El concepte del buit el prenen del budisme zen. Desmaterialitzen els projectes per trobar l’essència fins l’extrem de plantejar un pavelló buit a París. El teatre públic La Lira (Ripoll, 2013) és una plaça-pont que genera un gran buit urbà que evoca el record de l’antic teatre enderrocat. Aquesta màgia del buit la comparteixen amb les escultures de Oteiza, és el buit el que organitza les formes i transforma l’espai. Els interessa més allò immaterial, la transparència, l’evanescència… assolint el punt supremacista on el no res i el tot es fonen.

La llum és primordial per la seva obra, filtrada, reflectida, absorbida… creant atmosferes dramàtiques i emocionals, moltes vegades, melancòliques. No és una arquitectura dolça, és rigorosa, seriosa i transcendent. Els seus ingredients són el vidre, el formigó vist, la pedra nua i, sobretot, l’acer corten. Aquest metall es transforma amb el pas del temps i es mimetitza amb l’entorn. L’òxid i el verdet s’escampen per la superfície i els seus edificis esdevenen ruïnes contemporànies, romàntiques, evocadores, sublims. El passat i el present, la natura i l’arquitectura, la llum i la foscor, la presència i l’absència… els extrems s’atansen, es toquen, es barregen, es confonen, desapareixen… es dissol el particular i ens capbussem en l’”absolut”. Tal com deia Joan Miró, “Per ser universal, s’ha de ser local” i és així com els alquimistes d’Olot han trobat la seva pedra filosofal, el seu elixir de la llarga vida.

L’anàlisi de L’informatiu

L’informatiu ha dedicat interessants reportatges d’anàlisi d’obra a alguns dels edificis projectats per l’equip d’RCR Arquitectes. El primer va ser la biblioteca Joan Oliver al barri de Sant Antoni de Barcelona, que es pot consultar a L’informatiu de maig-juny de 2010 i on hi trobareu una completa anàlisi arquitectònica, del procés constructiu, així com un escandall de costos distribuïts per partides d’obra.

Aquest bonic edifici de ferro i vidre ocupa un pati interior d’illa de l’Eixample de Barcelona. El conjunt de la intervenció comprèn la biblioteca, un casal d’avis i la urbanització de l’espai adjacent. La direcció d’execució i project management d’aquesta obra va anar a càrrec de l’arquitecta tècnica Cristina Carrasco, de l’empresa GPO. La segona obra analitzada pels redactors de la revista va ser l’edifici d’oficines ubicat a la Plaça Europa de l’Hospitalet de Llobregat, publicada a L’informatiu 332 del maig de 2012. Aquest edifici es conforma a partir d’una estructura a base de costelles d’acer que giren de manera subtil al voltant d’un eix central. El seu comportament estructural, la qualitat excepcional en l’execució de l’obra i l’obtenció de la certificació mediambiental LEED són tres dels principals aspectes a destacar.

La direcció d’execució va anar a càrrec dels arquitectes tècnics Juan García, Xavier Molina, Víctor Forteza i Josep Maria Forteza, del despatx Tècnics G3, que amb aquesta obra van aconseguir el Premi Catalunya Construcció en l’edició de l’any 2011.

Elisabet M.Serra

Arquitecta. Sòcia fundadora de l'estudi OSMS a Barcelona. Ha estat professora de construcció de l'Escola d'Arquitectura La Salle i professora de projectes a l'escola de disseny ESDI.

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu Anala Argentona arquitectura Caateeb Cultura Edifici patrimonial modernisme patrimoni Puig i Cadafalch rehabilitacio restauració

Una visita de tardor a la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch a Argentona

Es pot dir que és un clar exemplar del Modernisme que conreà l’arquitecte mataroní, però realment aquest casal d’estiueig a Argentona ultrapassa tota catalogació.

Escrit per F. Xavier Baladia - 18 de juny de 2018

Vam cridar a la Titit des de la Plaça de Vendre. Ben fort perquè ens pogués sentir. La Titit va aparèixer pel jardí a saltirons i ens va obrir la tanca verda. Era una tasca feixuga per a una dona petita i prima, però que ella va fer amb la gràcia i agilitat que li eren característiques, com si fos una eterna jove. Potser per això tothom sempre la va anomenar “Titit”, el seu nom quan era una nena. La Titit, ara però amb seixanta anys a les esquenes, estava passant les vacances d’estiu a la casa d’estiueig que va heretar del seu avi a Argentona. Ens va dir que estava sola. No tenia cap convidat. Però molt poca estona després, tots vam ser conscients que allà ella no hi estava pas sola. Amb ella també hi era el seu avi, Josep Puig i Cadafalch. En sentit figurat, és clar, ja que el prolífic arquitecte, historiador i polític ja feia dècades que era mort. Però ell seguia allà. Estava per tot arreu. En cada habitació, en cada racó. No era una presència de tipus fantasmal, escaient en un castell anglès. Era una presència física, arquitectònica. I una presència descomunal.

No era una edificació pensada per impressionar i cohibir, per exhibir o imposar una pretesa superioritat als visitants

Vam anar a Argentona els meus germans i la mare, que era molt amiga de la Titit des de ben petita. D’aquestes amistats que duren en el temps, perquè la Titit feia molts anys que vivia a París. I a més l’amistat venia encara de més lluny. L’avi de la Titit, en Josep Puig i Cadafalch, havia estat company d’estudis i carrera i un dels més íntims amics del “Padrí”, l’avi de la meva mare. A més, el Padrí tenia també una casa d’estiueig a Argentona, no gaire lluny, Can Baladia, que Puig i Cadafalch el va ajudar a reformar atorgant-li uns trets ben agermanats amb la casa de la Plaça de Vendre. En totes dues torres, el maó hi té un protagonisme rellevant. El maó que tant agradava a l’arquitecte i del que en va dir que era “clar i català”. Curiosament, les reformes no les va signar en Puig i Cadafalch, sinó Antoni Maria Gallissà, l’estret amic i col·laborador de l’arquitecte. La casa que es va fer en Puig i Cada-falch a la Plaça de Vendre és una casa ben especial.

Es pot dir que és un clar exemplar del Modernisme que conreà l’arquitecte mataroní, però realment aquest casal d’estiueig a Argentona ultrapassa tota catalogació. Originàriament, la finca actual neix de l’agrupació de tres petites cases antigues adquirides per l’avi de Josep Puig i Cadafalch, i una quarta comprada pel seu pare, per a encabir l’espai del jardí. El projecte de reforma que l’arquitecte va idear per unir les tres cases, tal i com avui la coneixem, s’inicià l’any 1897 i les obres, a empentes i rodolons, s’allargaren fins al 1905. No va ser una tasca fàcil. Les plantes i els angles de les tres cases no coincidien per enlloc i a més, van ser construïdes amb materials senzills, propis de les cases humils de l’època. I potser per això va pensar que una bona forma d’ajustar el que és difícil d’ajustar pot ser a través de l’harmonia del caos. Cada casa va conservar la seva estructura original, i la unió va donar com a resultat un desordre genial.

Una passejada per la casa

En la casa res era previsible, cap estança tenia una continuïtat lògica amb cap altra, res seguia un ordre, ni sentit lògic. La desbordant orna-mentació arquitectònica modernista tampoc no ajudava a simplificar les coses. La Titit ens va explicar que efectivament la majoria eren peces que no havien estat pas pensades per a la casa. Només entrar pel jardí ja s’hi veien preciosos pedaços i conjunts escultòrics posats per arreu seguint les lleis del caprici i la fantasia. De fet, aquests elements ornamentals són guixos, motlles, rajoles ceràmiques i peces escultòriques descartades o sobrants de les seves obres; aquests petits tresors, molt valorats per qui coneix bé els oficis dels artesans i artistes amb qui habitualment treballava, els arreplega i se’ls endu cap a Argentona.

La casa era alhora un gran magatzem de peces curioses i un espai de reciclatge. Però a la seva casa de la Plaça de Vendre, a cadascun d’ells, Puig i Cadafalch a els havia trobat el seu lloc precís. Fins i tot hi havia una banyera de marbre al jardí, que semblava que hagués estat sempre allà. La Titit ens va fer la passejada de rigor per tota la casa. Es veia a cop d’ull que era una cosa que tenia per la mà i ben entrenada. Ho havia fet abans moltes vegades, amb gent arribada de tot el món: arquitectes, aparelladors, historiadors, polítics, escriptors… Escales amunt, escales avall, passadís a l’esquerra i després sobtat gir a la dreta. I puja un graó, i baixa’n dos… i així t’anava descobrint un món a part. La decoració era també un món únic. Hi convivien mobles de diverses èpoques i estils. Bàsicament eren mobles pràctics, sense cap ambició decorativa d’esteticisme purista. Els mobles buscaven el confort d’una casa d’estiueig que vol ser alegre, amable i fins i tot amb un punt de tendresa. Et parlaven – les parets i els mobles quan se’ls escolta sempre parlen– de gent sensible i especial, i amb una cultura prou sòlida i cosmopolita com per no tenir cap necessitat de demostrar res a ningú.

Cada detall de la casa és una sorpresa imprevisible

La casa volia ser un espai bàsicament de confort familiar, això sí, amb un punt de genial entremaliadura. Contra el que es pugui pensar, tot i tractar-se de la residència d’un dels més brillants arquitectes i historiadors del seu temps, que a més com a president de la Mancomunitat, va ser el primer representant polític del país, no era una edificació pensada per impressionar i cohibir, per exhibir o imposar una pretesa superioritat als visitants. Per entendre’ns, era tot el contrari del que es pot observar en el tríplex daurat de Donald Trump o el lluent palau de les mil i una nits d’Erdogan.

La casa ha encetat un procés de rehabilitació que potser serà tan llarg com el de la seva construcció

A les parets hi havia molts quadres, en general de mides discretes, i de tant en tant, entre els conjunts de quadres, s’hi veien pams de paret blanca. La mestressa de la casa assenyalava les marques que hi havien deixat els marcs dels quadres que hi mancaven. Amb tota naturalitat assenyalant el no res blanc, et deia: “Aquest és un Casas, aquest un Picasso… aquest petit és un Rusiñol, aquell un Sert, a sota… No us penseu que estic boja. Ja sé que no hi són. Me’ls van robar tots. I qui ho va fer sabia el que feia. Va anar per feina i coneixia la casa al detall. Es va endur tot el que era bo i em va deixar la porqueria. Però que vols que hi faci. La casa està tancada gairebé tot l’any…” La pinacoteca de la casa havia estat important, Josep Puig i Cadafalch havia dut una intensa vida política, social i cultural a Catalunya, però també a París, on artistes de molta volada havien compartit vetllades en la seva casa de la Porte d’Orleans, a tocar de la ciutat universitària. Allà hi va fer estades després que Franco l’inhabilités. El dictador, que el va inhabilitar a perpetuidad es pensava que l’arquitecte estaria del tot acabat i derrotat. Va ser tot el contrari. Mentre el Generalísimo estava aïllat del món a El Pardo al mig de l’erm castellà, en Puig i Cadafalch, ja jubilat, gaudia d’un París efervescent amb la seva néta acompanyant-la com si fos un estudiant universitari més de la colla. En una entrevista que el cantant i col·leccionista d’art David Bowie va fer al pintor Balthus, aquest li va explicar sobre el París d’aquells anys: “There was a restaurant where everybody met, in the ’50s in Paris, that was called The Catalan, and everybody went there – even Greta Garbo. It was an International meeting place in the ’50s” * No tinc cap dubte que allà hi van ser la Titit i el seu tan català avi.

Les últimes anotacions de Puig i Cadafalch

La inhabilitació a perpetuidad durà poc més de mig any, perquè des de Harvard d’on Puig i Cadafalch era Doctor Honoris Causa, van protestar i van posar el crit al cel. Però el desencís de la guerra el va desmotivar molt i va deixar de banda la feina. El que havia estat president de la Mancomunitat de Catalunya, passà la major part de la postguerra tancat a la casa d’Argentona. Li van aconsellar perquè, si havia de fugir, això era molt més fàcil que no pas des de Barcelona. I va haver de fugir per cames com a mínim en una ocasió. Suposo que a París, on era estimat i admirat i on hi havia donat classes magistrals. Uns mesos abans de la nostra visita familiar a Argentona vaig estar uns dies a la casa de París de la Titit. En aquell pis s’hi amuntegaven munts de revistes i llibres. Algunes de les piles de papers eren de l’arquitecte, i que la Titit no havia tocat. De fet, esperava llegir-los algun dia. “Quan em jubili ho llegiré tot. Tot!” En la casa d’Argentona passava el mateix. La Titit havia heretat el mateix costum de l’avi. Revistes i llibres hi eren apilats per arreu. Molts eren de la Titit, però molts altres eren encara de l’arquitecte, tal qual els va deixar quan va abandonar aquest món.

El guix que corona la llar de foc de l’estudi de l’arquitecte és el model que serví per a la casa Amatller.

El porxo que és alhora l’accés principal a la casa

Revistes apilades i poms de flors seques, el segell dels habitants de la casa, donen caliu a la curiosa llar de foc cantonera.

Vestíbul principal de la casa reformada.

La Titit sentia veneració pel seu avi. Quan ell morí, la néta va deixar totes les seves coses de la casa d’Argentona sense tocar res. Això era realment corprenedor en el despatx: seguien els llapis i plomes sobre la taula, com els tinters, o els últims fulls amb anotacions, sota un dit de pols. I una cosa ens va semblar inversemblant; en el despatx del gran arquitecte, a causa de les humitats, tot estava apuntalat. Per totes bandes puntals de fusta blanca contrastaven amb les policromies de les bigues i parets. Allà el temps estava aturat, cert, però tot estava a punt de caure a trossos, com en moltes altres parts de la casa. I algunes portes costaven d’obrir. “És una murga, moltes portes tanquen malament. I mireu quines esquerdes! Cada vegada més grans! És que aquí a Argentona els terratrèmols són terribles. És un no parar!” va deixar anar la Titit mentre es barallava amb una de les portes. Ningú no vam gosar qüestionar-la amb el tema dels terratrèmols.

La Titit era professora de Geologia a la Sorbonne de París. I especialista en vulcanologia. Per tant si ella ho deia, és que així deuria ser. La Titit ens va explicar que molts pinacles i elements escultòrics de la coberta i els terrats de la casa no hi eren allà per un caprici decoratiu, sinó per raons purament tècniques. Eren contrapesos que intentaven mantenir les tres cases i els motius decoratius modernistes ben lligats sobre un sòl poc estable. Per exemple, els merlets de les façanes, que donen un aire babilònic a la casa, estaven recolzats directament sobre la coberta de teules, i no pas afermats amb els murs de les façanes. Ens va explicar que per això els merlets també tenien contrapesos en la part interna, de manera que si hi havia alguna ventada o sotrac, caurien cap endins i no cap al carrer. La qual cosa, si hi havia un desastre, faria que aquest quedés en família, portes endins. Tot plegat molt adient amb la idiosincràsia política conservadora i burgesa del que fou president de la Mancomunitat.

La Taverna dels Pops

Josep Puig i Cadafalch i la mare de l’autor de l’article.

Així, quan amb la Titit vam pujar a la terrassa, més tranquils, pensant que si tots quèiem, cauríem cap endins i tot quedaria a casa, ens vam dutxar amb una mànega i galledes. Era final de setembre i encara feia calor. “Anem a fer l’aperitiu. Amb aquesta calor ve de gust un vermutet! Anem a la Taverna dels Pops! Seguiu-me!” A saltirons la Titit ens va dur escales avall cap a la Taverna dels Pops, que és un dels espais més sorprenents de la casa.

Es tracta d’una taverna marinera, amb la seva barra, l’aigüera de marbre i l’aixeta de bar… També tenia les seves taules i cadires de terrassa d’aire provençal i una decoració adient de nanses, xarxes, boies de vidre, i uns fanals d’aquells que penjaven als llaguts per anar a l’encesa. A les parets, a més hi havia pintures al fresc de pops, seitons, barques i personatges bastant inclassificables… genial la Taverna dels Pops. Per fer el cafè, vam anar al porxo de l’entrada, que era on la Titit hi passava mes hores en les seves vacances argentonines. Com en tota la casa, una exuberant vegetació s’esfilagarsava per arreu i s’arrapava a les columnes. A través de les fulles de les plantes enfiladisses, un agradable sol de tarda embolcallava la conversa de la Titit amb la meva mare. Parlaven dels seus records de joventut, de les respectives famílies i de la casa.

La Taverna dels Pops és un dels espais més sorprenents de la casa. Es tracta d’una taverna marinera, amb la seva barra, l’aigüera de marbre i l’aixeta de bar…

A la Titit li costava fer-se càrrec d’una casa com aquella, i li dolia veure com s’anava deteriorant. De fet contemplava la possibilitat que en un temps no llunyà la casa fos inhabitable. Però ella vivia lluny, a París, vivia sola i no tenia fills. Uns pocs anys després la Titit va morir lluny, a París. No va gaudir del temps per llegir les piles de revistes de l’avi. I la casa ja inhabitable es va seguir fent malbé amb accelerada decadència. La pèrgola en la qual m’havia assecat després de dutxar-me amb la mànega i la galleda, aquella temperada tarda de tardor, caigué d’una ventada hivernal. Aquest va ser el detonant que va fer sortir els veïns d’Argentona per demanar una solució, que finalment va arribar amb l’acord entre els hereus de la Titit i l’Ajuntament. La casa ha encetat un procés de rehabilitació que potser serà tan llarg com el de la seva construcció, però que de totes totes s’ho val. Farà que una de les cases més curioses del nostre país sigui un espai del que tothom pugui gaudir-ne i viure moments màgics que puc assegurar que no oblidaran.

(1) MODERN PAINTERS A quarterly journal of the fine arts. Autumn 1994

F. Xavier Baladia

F. Xavier Baladia és periodista, escriptor, guionista i creatiu. Ha publicat L’avi Ninus, Glòria i crepuscle d’un dandi (2015) i Abans que en el temps ho esborri (2004), que es convertí en el documental Barcelona, Abans que el temps ho esborri (Premi Gaudí 2012).

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu arquitectura Caateeb Casa Golfet Consolidació estructural Diagnosi de patologies modernisme Palafrugell rehabilitacio Tecnologia urbanisme

Rehabilitació de la Casa Golfet

El patrimoni català construït adscrit als postulats del Moviment Modern és gran i forma part de l’horitzó diari de molts de nosaltres. Des de les terres del sud de Catalunya amb el poblat Hifrensa d’en Bonet Castellana, membre també del Grup R, fins aquí a les terres del nord, amb la Casa Golfet hi ha exemples de totes les mides d’edificis amagats dels circuits principals i que amb cura i respecte poden tornar a ser utilitzats.

Escrit per Salvador Segura - 13 de juny de 2018

FITXA TÈCNICA

Nom de l’obra: Casa Golfet
Ubicació: Calella de Palafrugell
Promotors: Olga i Slava
Autors del projecte:
– Original: 1964 Pepe Pratmarso
– Rehabilitació: 2016 RS Arquitectes
Col·laboradors del projecte: Ardèvol Consultors Associats, Altres 80
Director d’obra: Pablo Ros
Director d’execució de l’obra: Salvador Segura
Col·laborador: Eduard Pedret
Coordinador de seguretat i salut: Salvador Segura
Constructor: ANEMCO CONSTRUCCIONS
Cap d’obra: Xavier Andújar
Principals industrials: Auser, Plantalech, Guixaire Escudero, Fusteria Rocas, Quali Geotermia
Data d’acabament de l’obra: juliol 2016

La casa Golfet ja estava acabada (juliol de 2016) quan vàrem llegir la noticia de què la Casa Guzmán de Alejandro de la Sota havia estat enderrocada i en el seu lloc s’hi havien edificat apartaments (1). De manera immediata ens vàrem adonar de què la feina que havíem dut a terme sense cap més pretensió que la de complir un encàrrec de la millor manera possible, tenia una dimensió mes enllà del que teníem davant.

Calia explicar-ho, no per rellevància personal sinó per mostrar les virtuts i possibilitats del nostre patrimoni arquitectònic adscrit a la visió mediterrània del Moviment Modern. Tot això va ser possible gràcies a la confluència d’una sèrie de factors importants:

L’estat de conservació de la casa construïda.
Un nou propietari respectuós amb la casa construïda.
Una DF que ha estat respectada i escoltada per totes les parts.
Una empresa constructora de caire local i familiar, que de pares a fills des de l’any 1975 ha estat atenta a la bona pràctica de la construcció.

El patrimoni català construït adscrit als postulats del Moviment Modern és gran i forma part de l’horitzó diari de molt de nosaltres

L’estat de conservació de la casa construïda

El primer nom d’aquesta casa és Casa Andress, és el nom del primer propietari i promotor de la seva construcció. Aquesta casa va ser projectada al 1964 i acabada l’any 1966, projectada i dirigida per en Pepe Pratmarsó, arquitecte adscrit al Grup R i amb diverses cases a les comarques de l’Empordà. La casa està construïda en un solar d’uns 10.000 m2 vora el camí de ronda i els penya-segats de la Cala del Golfet al voltant del Cap Roig a Calella de Palafrugell.

La seva construcció s’adapta i organitza segons el fort pendent que té el terreny, amb una solució de diferents nivells i amb diferents accessos que segreguen funcionalment l’habitatge. La planta baixa que considerem a cota 0,00 m comunica amb la planta soterrani i amb la planta primera amb una escala interior. En aquest nivell tenim la sala d’estar connectada amb el porxo i amb l’àrea de menjador i cuina i dormitori i bany de servei.

Interior de la Casa Golfet en rehabilitación.

La planta d’accés principal és a cota +1.40m. amb accés des d’un porxo exterior perforat per un pi. Des d’aquest nivell s’accedeix a un bany no existent al projecte original, a l’escala que puja als dormitoris i a l’escala que baixa a l’estar.

La planta primera és a cota +2,90m. En aquesta planta es distribueixen quatre dormitoris dobles amb armaris encastats i 3 banys independents disposant d’una Terrassa correguda orientada al mar i una terrassa a nord d’accés des del dormitori principal.

La planta soterrani és a la cota -2,90 m i es va destinar en origen a l’accés des de la platja amb vestidor, bany i dormitori del xofer. En el moment d’accedir a la casa és un espai diàfan amb un bany i una habitació per la caldera de calefacció.

La planta baixa i primera se situen sota una coberta a dues aigües de teula àrab i sota aquesta coberta es buiden espais que originen porxos i terrasses que són espais intermedis entre els interiors i la zona de jardí i bosc que envolta la casa.

Els paviments exteriors són els originals i de tova vermella i els materials interiors són envans amb acabat de morter de calç i pintura

Els materials d’acabat a l’exterior són morters de calç pintats amb les parts d’estructura metàl·lica també pintades. Fusteries metàl·liques practicables originals de perfils Perfrisa pintats amb vidres senzills i porticons de fusta amb lamel·les també pintades.

Els paviments exteriors són els originals i de tova vermella i els materials interiors són envans amb acabat de morter de calç i pintura, fusteries senzilles amb fusta envernissada, un cel ras de fusta pintada en la planta baixa i un cel ras de guix a la planta primera ocultant els pendents de coberta deixant una gran cambra d’aire.

Els paviments de la planta baixa són de marbre en les zones nobles i terratzo en les zones de servei. A la planta primera hi ha zones amb terratzo i zones amb moqueta. La zona de cuina i els mobles presenta l’aspecte original. Malgrat que a l’any 1964 a Espanya no és habitual l’ús d’aïllaments tèrmics en cambres d’aire ni en cel rasos, en el cas que ens ocupa sí que n’hi trobem. El propietari el va fer portar d’Alemanya i el va fer col·locar juntament amb un diari de l’època que vàrem trobar a una de les cambres d’aire perfectament conservat.

Cal mencionar també, que la casa construïda té diferències amb els plànols originals, la planta soterrani no respon ni en forma ni en ubicació als documents originals, hi ha un cos afegit registrat al 1993 en un plànol de reparació d’un mur de contenció de l’edifici i que no pertany a l’estructura original d’en Pratmarsó. Aquest cos se situa a la planta baixa de forma adjacent a la zona de cuina de l’habitatge original i allotja un dormitori de servei que en la seva part exterior i amb els mateixos acabats es mimetitza amb el projecte original. Com a dada final és important recalcar que la casa ha estat tancada i sense ús, almenys uns 20 anys.

Un nou propietari respectuós amb la casa construïda

Els nous propietaris abans de la compra, coneixen la fitxa del catàleg de l’Ajuntament de Palafrugell i la catalogació com a bcil de nivell 2. La percepció del client doncs, coneixedors de les restriccions, és la de què ha trobat la casa que necessitava i amb els valors arquitectònics i programa que desitjava i amb una cultura de respecte als elements patrimonials i artístics molt desenvolupada.

Per tant, en la redacció del projecte hi ha d’entrada l’encàrrec d’aconseguir compatibilitzar un programa actual per a una família de quatre membres dins del programa existent alhora que s’actualitzen instal·lacions i confort. El resultat és que a la planta soterrani -2,90 m se situen habitacions de convidats amb banys, a la planta baixa 0,00 m s’unifica la planta en una sola cota amb la zona de dia, la +1,40m es manté com accés principal i la +2,90 m es continua com a zona de dormir mantenint les quatre habitacions i banys.

Una DF que ha estat respectada i escoltada

Es important dir que els procediments d’aquest encàrrec han estat ortodoxos. S’ha fet un aixecament de la casa, un informe i diagnosi de patologies, un projecte de consolidació estructural i un projecte bàsic i executiu arquitectònic i d’instal·lacions. Tots aquests documents acordats per aconseguir un màxim d’eficiència en la definició i valoració tant econòmica com tècnica de les reparacions, accions i propostes a executar han aconseguit minimitzar les sorpreses durant l’execució.

Així doncs durant l’execució del que s’havia projectat i programat s’ha pogut anar adequant algunes solucions previstes a la realitat que s’anava descobrint i que dia a dia derivava, no en la lluita contra la casa sinó en la tasca per la seva recuperació.

La casa Andress, ara casa Golfet és una casa que es va bastir amb parets estructurals de totxana, bigues i jàsseres metàl·liques, entrebigats amb revoltó fet manual amb maó foradat en els sostres principals i amb un sostre de coberta sense cap aïllament d’estructura de biguetes metàl·liques i un tauler superior d’una sola capa de maó enllardat. Tot això damunt fonaments consistents en la pròpia roca, en alguna rasa de no més de 30 cm d’amplada i 20 de fondària plena de formigó pastat amb pedres de la zona i en el cas dels pilars en pous rodons de formigó recolzats damunt la roca del indret.

Aquest conjunt està situat en una plataforma enjardinada que està continguda per un gran mur de contenció compost per un mur i un porxo de pilars deixant un passadís de 1 metre aproximadament entre ells i que li dóna inèrcia a la contenció de terres. Mur construït amb el formigó ciclopi i sense cap tipus d’armat com vàrem poder comprovar amb les cales d’investigació i que ens va dur a la decisió de situar un mur interior i paral·lel amb micropilots. Així doncs, des de la decisió dels micropilots al detall de la barana segons la interpretació de la barana original, el recalçat de les parets de totxana estructurals, passant per refer tot el voladís de la terrassa malmès per la sal de l’ambient i acabant en la decisió de col·locar les fusteries de secció més petita al mercat, però complint amb tot els requeriments tèrmics i acústics, que més s’assemblessin als de Perfrisa, explicaven la finalitat de retornar a la vida la casa projectada per en Pepe Pratmarso i que tornes a ser útil. El cas més rellevat és el cas de les instal·lacions i el confort tèrmic i acústic tant cap a l’exterior com entre les dependències. No tenia cap sentit trencar tots els envans per passar instal·lacions i no tenir cap mena d’aïllament entre dependències. Per tant, substituir envans de ceràmica per envans de guix laminat ens va permetre mantenir l’estructura original, passar tota mena de instal·lacions i millorar aïllaments de tota mena, reduint pes i possibilitant i en el futur millorar un altre cop el conjunt amb operacions en sec.

Bona pràctica

Una empresa constructora de caire local i familiar, que de pares a fills des de l’any 1975 ha estat atenta a la bona pràctica de la construcció. La importància de l’empresa constructora, en aquests casos tots els que estem vinculats al sector, sabem que és cabdal. La gestió dels procediments i l’execució d’aquests ha estat resolta de la manera adequada tant a les realitats de la casa com del que s’ordenava. La participació, tant de constructor com a consultor, en les decisions per recolzar-les, millorar-les o posar-les en crisi ha estat un element bàsic en la bona marxa de l’obra.

Hem de constatar la presa de consciència d’aquesta en l’exercici que estaven duent a terme. En tots el casos ha passat per davant la correcta i millor solució constructiva a executar que la discussió econòmica. Quasi totes les subcontractes han estat familiars i amb un historial llarg en la construcció de la zona. En definitiva, va entendre la necessitat de fer una rehabilitació on tots suméssim en una direcció i aquesta direcció cada vegada més la marcava la pròpia edificació existent.

Reflexió final

El patrimoni català construït adscrit als postulats del Moviment Modern és gran i forma part del horitzó diari de molts de nosaltres. Des de les terres del sud de Catalunya amb el poblat Hifrensa d’en Bonet Castellana, membre també del Grup R, fins aquí a les terres del nord, amb la Casa Golfet hi ha exemples de totes les mides d’edificis amagats dels circuits principals i que amb cura i respecte poden tornar a ser utilitzats.

No voldria comparar els exemples citats més enllà de què són obres coetànies en el temps i fets per companys de grup però les dos expliquen molt bé un país i una realitat en els seus extrems físics i socials.

Cal atrevir-se doncs a intervenir de manera rigorosa, però sabent també que es una arquitectura construïda en període quasi de postguerra, amb una paleta de materials curta i al límit de la precarietat en l’apartat de les instal·lacions, però amb una càrrega formal potentíssima que els permet amb facilitat absorbir les millores necessàries actualment en tots els sentits. Totes les parts que vàrem participar en aquest treball de la Casa Golfet quan vàrem celebrar una reunió informal una vegada acabada l’obra al principi d’agost de 2016 i davant un bon dinar al porxo en ombra mirant l’horitzó entre els blaus de la mar i el cel mediterrani, vàrem arribar a la conclusió de què la casa ens estava agraint que hagéssim tornat a revifar-la i que tornés a ser una casa per ser utilitzada i gaudida.

Salvador Segura

És arquitecte tècnic, col·legiat 8.483. Ardévol Consultors & Associats SLP.

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu arquitectura Cultura Daniel Liveskind Manhattan Manhattan skyline Memorial Park Michael Arad Nueva York One World Trade Center Peter Walker reconstrucción rehabilitación World Trade Center Zona Cero

Zona Cero. La reconstrucción emocional de un gran vacío en el downtown de Manhattan

Han transcurrido ya dieciséis años de aquel 11 de septiembre que ocasionó una gran herida en el tejido de Manhattan y un punto de inflexión en la conciencia mundial. Efectivamente, un nuevo perfil de ciudad ya es una realidad, definiéndose la nueva identidad de la Zona Cero y convirtiéndola en un centro de peregrinaje y leitmotiv de variados recuerdos.

Escrit per Cristina Arribas - 12 de juny de 2018

Hace siete años, en esta misma sección, abordábamos el estado de la cuestión de la Zona Cero de Nueva York: “Zona Cero, se perfila un nuevo Manhattan”. Ya han pasado dieciséis años desde aquel 11 de septiembre que ocasionó una gran herida en el tejido de Manhattan y que fue un punto de inflexión en la conciencia mundial. Efectivamente, el nuevo perfil de la ciudad es ya una realidad, y la nueva identidad de la Zona Cero se ha definido en el lugar de la gran huella del desaparecido World Trade Center. El reto de cómo abordar un proyecto de esta magnitud, operando con la memoria y la sensibilidad de una ciudad, no está resultando fácil: la escala emocional del proyecto es elevada. Requería equilibrar la memoria de la tragedia con la necesidad de mirar hacia delante y fomentar un barrio vibrante y dinámico.

Como ya decíamos en el reportaje anterior, Daniel Libeskind redactó el plan director para organizar el conjunto. Respecto de la propuesta inicial, se han perfilado algunos aspectos y se han producido algunos cambios de rumbo.

Se decidió dedicar la mitad de la superficie (del total de los 64.000 m²) a espacio público, definido por el Memorial Park y el museo del Memorial; la edificación de una torre de oficinas con alta tecnología y construcción sostenible; la apertura de un tramo de 61 metros de calle y acera de Greenwich Street (cerrada desde 1960); dos nuevas instalaciones públicas; una nueva e icónica estación de transporte, y un centro de artes escénicas.

El estudio de Libeskind se ha coordinado con la autoridad portuaria de Nueva York y Nueva Jersey, la Corporación de Desarrollo del Bajo Manhattan, la Ciudad de Nueva York y los arquitectos de los edificios individuales. Finalmente, los elementos han quedado definidos de la siguiente manera:

1. Memorial Park (dos fuentes Memorial: Reflecting absence)

Ambas fuentes son obra de los arquitectos Michael Arad y Peter Walker. Son las huellas de las desaparecidas torres gemelas, que han generado dos grandes huecos donde una circulación de agua constante invita a la reflexión y a la memoria de las víctimas del atentado del 11-S. Están situadas exactamente en el lugar que ocupaban las torres, y rodeadas de 500 árboles, símbolo de vida y renacimiento.

Imagen de una de las fuentes, un año después de su inauguración

Ubicación de la Zona Cero en el Sud de Manhattan

Las fuentes, de una profundidad de 9,1 metros, están recubiertas con paneles de bronce donde se han inscrito los nombres de las 3.000 víctimas que murieron en los atentados del 11 de septiembre de 2001 y en el atentado de 1993. Cada uno de ellos puede ser localizado mediante un sistema electrónico y una aplicación para móviles.

Se inauguraron el 11 de septiembre de 2011.

2. Museo Memorial

Obra del estudio Snohetta y Davis Brody Bond, este museo recoge la memoria gráfica y física de los atentados del 11-S. Estaba previsto inaugurarlo junto con las dos fuentes, pero no fue posible, y finalmente se inauguró en mayo de 2014.

3. Torre One World Trade Center (Freedom Tower)

El edificio más alto de Nueva York es el elemento principal del conjunto. Es obra del estudio Skidmore, Owings & Merill, y se inauguró el 3 de noviembre de 2014. Se trata del edificio más alto de Estados Unidos y el sexto más alto del mundo. Tiene 104 plantas y una altura de 541 metros (1.776 pies, que coinciden con la cifra del año de declaración de la independencia de los Estados Unidos). La primera piedra se puso el 4 de julio de 2004, coincidiendo con el día de la independencia del país (todo son referencias patrióticas), y las obras no comenzaron hasta 2006.

Imagen de la Freedom Tower des de la terraza del nuevo Whitney Museum

La torre se inicia con una base cuadrada y a medida que aumenta en altura se convierte en un octógono (mediante un giro de 45°), para rematarse de nuevo con una forma cuadrada. El resultado es que las fachadas conforman 8 triángulos isósceles. En cuanto a medidas de seguridad, el edificio se formaliza con una base fortificada de muros de 91 cm de grosor de hormigón reforzado, tres líneas de escaleras de gran anchura, una línea de escaleras exclusivamente para los bomberos, ascensores, sistemas de rociado y filtros químicos y biológicos en los conductos de ventilación. Estos refuerzos han sido criticados por algunos, que han sugerido que la torre refleja más un sentimiento de miedo que de libertad, e incluso la han bautizado como The Fear Tower. Contiene 80 plantas dedicadas a oficinas y una azotea situada a 417 metros de altura que acoge el nuevo mirador de la ciudad. Los ascensores solo tardan 60 segundos en llegar hasta la planta 102.

El nombre se cambió en 2009 por One World Trade Center. Sin embargo, Freedom Tower tiene más éxito entre los new yorkers.

4. Torre Two World Trade Center

Inicialmente, el proyecto fue adjudicado al arquitecto británico Norman Foster, pero posteriormente, en 2015, se readjudicó al joven arquitecto danés Bjarke Ingels, en una operación muy polémica.

5. Torre Three World Trade Center

Se trata de un proyecto del arquitecto Richard Rogers, y tiene una altura de 329 metros, la tercera torre más alta del conjunto.

6. Torre Four World Trade Center

Diseñada por el arquitecto japonés Fumihiko Maki, la cuarta torre del conjunto es un edificio con una presencia “discreta pero digna”, según las palabras de Maki. La torre se inauguró, con un permiso temporal, en noviembre de 2013.

7. Oculus Station

La nueva estación de transporte, proyecto del arquitecto español Santiago Calatrava, es quizás el elemento más polémico del conjunto, debido a los cambios de calendario y de presupuesto. Son muchos los nombres y las definiciones populares con que han bautizado el proyecto del valenciano: algunos medios, como The New York Times, lo definía como “una nueva atracción para selfies“; otros, como “las alas de un ave fénix que renace”; una espina de pescado; una obra inspirada en las estaciones clásicas de Grand Central o Pensilvania; desde el exterior, como el esqueleto de un dinosaurio (incluso, se ha oído el nombre de “calatrasaurio”). La superficie interior es como la de un campo de fútbol, y no cuenta con un solo elemento estructural en medio, un espacio totalmente diáfano que da la sensación de ser un espacio catedralicio. Calatrava construye esta catedral cívica donde concurren el path (tren de Nueva Jersey), once líneas de metro y el ferri de Staten Island.

Desde su interior, a través de una fisura de vidrio en el centro, se divisa la Freedom Tower. Esta fisura estaba pensada para que se abriera cada 11 de septiembre y dejara entrar los rayos del sol justamente a la hora en que cayó la segunda torre. Pero, por temas de presupuesto (ya se había sobrepasado con creces el inicial), no se ha resuelto así. El edificio contrasta mucho con la firmeza y la directriz vertical de los edificios del entorno y, como poco, configura una pieza singular. En el gran vestíbulo monumental (al que se accede por una puerta poco representativa) se han instalado los comercios más exclusivos y configura una gran tienda.

Liberty Park

Recientemente se ha inaugurado un nuevo parque elevado, al estilo del conocidísimo High Line, desde el que se podrá contemplar una nueva perspectiva de la plaza del Memorial del 11-S.

Este pequeño oasis verde se eleva 7 metros sobre el nivel de la calle y se sitúa donde antes se encontraba el antiguo edificio del Deutsche Bank. Cuenta con varias pasarelas, bancos y arbolado. También contiene un gran jardín vertical, llamado Living Wall, compuesto por 826 tipos de vegetación, así como un castaño joven, retoño del que creció en el patio de la casa de Ana Frank en Ámsterdam.

Detalles de l’Oculus Station y vista del proceso de obra del Liberty Park

Controversia conceptual de los inicios: la opción de la reconstrucción

Vista interior de l’Oculus Station de Calatrava después de inaugurarse y antes de abrir a los comercios.

En el tablero de una ciudad, cuando falla una pieza, la inercia inmediata tiende a rellenar el vacío sin pararse a pensar si el residuo es más valioso que el objeto. La sensación, sin embargo, es que nada físico puede suplir lo preexistente: se pensó en un arco de triunfo, en un templo, en un tótem…, y se inició una profunda reflexión desde la arquitectura. Se organizó un movimiento no oficial llamado The Twin Towers Alliance, con la voluntad de reconstruir las torres desaparecidas. Se recogieron más de 7.000 firmas que apoyaban la reconstrucción.

Donald Trump propuso dos edificios gemelos que se llamarían World Trade Center Phoenix: el diseño sería similar al de las torres gemelas, pero más altas, con más medidas de seguridad y aberturas más grandes. Sin embargo, el elemento que más se identificaba con el mayor poder de evocación, y el más sublime y respetuoso memorial a las víctimas, era el vacío. Y este será el elemento más poético del conjunto coordinado por Libeskind: las dos fuentes que ocupan el emplazamiento exacto de las dos torres gemelas. Una solución muy acertada, creo: arquitectura y silencio.

Polémica de la Mezquita de la Zona Cero

Propuesta supuesta mesquita — Imagen de la nueva propuesta que suple la mesquita. Arxiu SOMA

La idea del poderoso empresario inmobiliario Sharif El-Gamal de construir una lujosa mezquita en el 51 de Park Place, se transforma finalmente (por presiones políticas y sociales) en un rascacielos de vidrio que albergará viviendas de ultralujo. En 2010, el promotor anunciaba su intención de construir una mezquita en el centro de Manhattan, a pocos metros del World Trade Center. “La mezquita de la Zona Cero”, así fue bautizada por la prensa. Enseguida causó una gran polémica, puesto que los americanos lo percibieron como una gran ofensa (por el hecho de construir un templo musulmán a pocos metros del foco donde el grupo terrorista Al Qaeda, en nombre de Alá, mató a más de 3.000 personas y dejó más de 6.000 heridos).

Finalmente, Sharif El-Gamal decidió cambiar la hoja de ruta. Ahora, en 2017, Manhattan tendrá un nuevo rascacielos en el número 51 de Park Place. Un rascacielos de vidrio de 203 metros de altura. Tiene previsto que el precio medio por apartamento alcance el millón de euros. El futuro rascacielos tendrá 70 pisos, y ha sido diseñado por el arquitecto Michael Abboud, del estudio de arquitectos neoyorquinos SOMA. El rascacielos reservará varios de sus pisos para oficinas, y en la planta baja y las primeras plantas habrá un centro comercial de lujo.

Lo cierto es que, más allá de controversias, Estados Unidos es un país libre, donde la libertad religiosa es (al menos lo era hasta hace poco) un hecho. Es más, el alcalde de Nueva York se posicionó respecto a la polémica surgida a raíz de la Mezquita de la Zona Cero y dijo que negar a los musulmanes el derecho de construir una mezquita cerca del World Trade Center socavaría los valores de Estados Unidos y dañaría su imagen.

Turismo con encanto y respeto cero

Como ya decíamos hace siete años, la Zona Cero se convirtió, también desde el minuto cero, en una parada obligada para cualquier turista. Es tan turísticamente imprescindible como lo son Times Square, el Empire State Building o la Estatua de la Libertad. Tanto o más célebres como fueron en su momento las torres gemelas, lo han sido sus cenizas y su recuerdo.

La Zona Cero se ha convertido en un centro de peregrinación y leitmotiv de recuerdos variados, como camisetas, tazas, paraguas, imanes… (vergonzosamente morboso, aunque no añadiré ningún comentario, no deberíamos estar orgullosos de este hecho, un negocio con respeto cero).

Así pues, desde el vacío y el silencio de las fuentes, el respeto, el homenaje sereno…, a la feria más poco agraciada y morbosa de los souvenirs y el negocio a costa de la desgracia. Por otra parte, el contraste entre la extravagancia de la arquitectura y el propósito al que sirve, monumentos a egos creativos que celebran el poder de la construcción. En la ciudad donde el aliento nunca descansa, todo sigue su curso.

Conjunto de souvenirs entorno la Zona Cero

Cristina Arribas

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu aïllament tèrmic Bigues post comprimides Casa 1014 espais bioclimàtics geotèrmia Granollers medi ambient Premi Catalunya Construcció rehabilitacio sistema radiant Tecnologia

Casa 1014

La parcel·la on s’ubica aquest habitatge unifamiliar es troba al centre històric de Granollers (Vallès Oriental). De la construcció existent, tan sols s’ha pogut conservar la façana al carrer principal, que es mantenia en bon estat i tenia un cert interès patrimonial.

Escrit per HArquitectes - 11 de juny de 2018

FITXA TÈCNICA

Nom de l’obra: Casa 1014
Ubicació: Granollers (Vallès Oriental)
Promotor: Privat
Projecte i direcció d’obra: David Lorente, Josep Ricart, Xavier Ros i Roger Tudó (HArquitectes)
Col·laboradors del projecte: Blai Cabrero, Carla Pinyol i Montse Fornés (HArquitectes); DSM Arquitectes (càlcul d’estructures); Igetech/Àbac Enginyers (instal·lacions); Anna Esteve (jardineria); Fàtima Vilaseca (disseny d’interiors)
Direcció d’execució: Ramon Anton i Vanessa Vallmitjana
Coordincació de seguretat: Ramon Anton
Constructor: Font Buildings
Cap d’obra: Pepe Morán
Principals industrials: Estructures de fusta: Fusteria Aymerich; Estructures d’obra de fàbrica: Ceràmica La Coma, S.A.; Estructures prefabricades (xapes col·laborants): Ferrociment; Aïllaments: Biohaus-goierri; Cobertes retràctils: Auxiliar de Construcciones Metálicas (ACM); Fusteries exteriors: Iscletec; Persianes: Griesser Persianes i estores; Domòtica: iGetech Innova.

La Casa 1014 ha obtingut el Premi Catalunya Construcció 2016 en la categoria d’Innovació en la Construcció.

La parcel·la on s’ubica aquest habitatge unifamiliar es troba al centre històric de Granollers (Vallès Oriental). Es tracta d’una parcel·la entre mitgeres de 6,5 metres d’ample i molt llarga que té accés des de dos carrers. De la construcció existent, que es trobava en estat ruïnós, tan sols s’ha pogut conservar la façana al carrer principal que es mantenia en bon estat i tenia un cert interès patrimonial.

Els clients volien diferenciar molt clarament dues zones dins de la casa: una àrea més domèstica on s’havia de desenvolupar la vida més familiar i una segona àrea de funcionament independent que havia de servir tant per tenir un espai d’estar més aïllat i tranquil en el dia a dia i també per rebre visites o organitzar àpats col·lectius en situacions més esporàdiques. Les condicions urbanístiques permetien edificar només en alineació a vials i per tant la divisió de les dues zones dins la parcel·la va sortir de manera automàtica. Al carrer més cèntric es situa la part més domèstica i a la zona oest, separada pel jardí central, la part més segregada i més vinculada a l’accés rodat.

L’orientació est-oest de la parcel·la i l’estretor dels carrers d’accés feien molt difícil que la casa 1014 tingués una bona captació solar per les façanes al carrer. Aquesta condició, sumada a les dificultats per aconseguir privacitat en planta baixa, ens van dur a enretirar les edificacions respecte al carrer tot creant uns patis d’accés que alhora farien de captadors solars per coberta i creant uns espais de transició entre el carrer i la casa, entre el clima exterior i interior. Es tracta d’uns espais semi coberts i practicables mitjançant cobertes retràctils que permeten captar l’escalfor a l’hivern i ventilar a l’estiu. D’aquesta manera es soluciona l’accés de vianants des del carrer més cèntric, així com l’accés rodat des del carrer oposat, evitant els típics espais marginals i poc qualificats que habitualment generen els aparcaments i accessos de vianants des del carrer.

Espais bioclimàtics

Les qualitats de privacitat, llum, espai i confort tèrmic d’aquests espais d’entrada permeten que la casa sigui utilitzada i percebuda de punta a punta, sense espais ocults o residuals. Aquests espais bioclimàtics esdevenen el primer pas d’una successió d’espais que transcorren d’un carrer a l’altre oferint una gran varietat de condicions, característiques i propietats explícitament diferenciades. La suma d’aquesta successió d’espais i de climes crea una planta baixa de 345 m2 i 53 m de llarg on s’ubiquen els usos més col·lectius i intensos de l’habitatge i que funciona com un gran distribuïdor continu a partir del qual s’accedeix a les escales que porten a les estances més privatives o de servei que es situen a les plantes pis i soterrani.

El tractament de cada estança de manera individualitzada però alhora curosament connectada a les seves estances veïnes permet identificar molt clarament les especificitats de cada espai però alhora integrar-los tots ells en un conjunt. Aquesta estratègia facilita que els espais exteriors adquireixin característiques d’estança i passin a ser una habitació més de la casa. Així, aquesta gran planta baixa disposa d’habitacions interiors baixes, altes, llargues, habitacions semiexteriors cobertes i bioclimatitzades, habitacions exteriors cobertes i de descobertes. La seqüència d’espais intenta crear una certa ambigüitat sobre què és interior i què és exterior, però alhora els espais exteriors es diferencien intencionalment intensificant la vegetació i la ceràmica sense revestir que amb la seva presencia més matèrica i natural aconsegueix crear unes atmosferes menys domesticades, construeix paisatges en una parcel·la sense vistes.

L’organització a partir d’estances encadenades està totalment relacionada amb el sistema estructural de la casa, per això es va optar per utilitzar un sistema murari que reforça materialment la tipologia. Els murs de càrrega abracen tots els espais i en limiten la mida i la proporció de les obertures entre espais, de manera que l’estructura condiciona radicalment l’experiència de la casa. La materialitat de la ceràmica, les diferents textures de la fàbrica, el gruix dels murs, la capacitat per autoregular la humitat i la seva inèrcia tèrmica són experiències que acompanyen cada tipologia d’espai. L’espai és l’estructura i l’estructura configura l’espai.

L’estructura

Les relacions entre les diferents unitats estructurals produeixen discontinuïtats estructurals que s’han de resoldre i que esdevenen oportunitats per organitzar la fàbrica ceràmica creant bigues post comprimides, on les filades de maó massís s’armen i estratifiquen els murs estructurals en franges entre ampits i llindes, creant un degradat de densitats des de les peces més primes i massisses de la planta baixa fins a les més gruixu· des i perforades a les plantes superiors. S’aconsegueix així una nova expressivitat a partir dels diferents ritmes i textures que surten de les sol·licitacions estructurals de la fàbrica ceràmica.

L’organització de la matèria i dels espais intenta prioritzar un òptim comportament passiu de la casa, començant pels patis bioclimàtics que garanteixen una estabilitat tèrmica entre 15 i 25ºC, un clima entremig millorat, que a més redueix molt la demanda dels espais que s’hi relacionen directament. El sistema estructural i la doble fulla ceràmica de les façanes amb 10 cm de fibres de fusta garanteixen una molt bona relació entre aïllament tèrmic i la inèrcia tèrmica interior.

Les proteccions solars es situen penjades a l’exterior de la fulla de façana, evitant ponts tèrmics i desvinculant la protecció solar del forat de la finestra, com si fos un element secundari, més dinàmic, un afegit circumstancial que podria canviar o substituir-se al llarg dels anys.

La casa s’acaba de climatitzar mitjançant sistemes radiants vinculats a un sistema de geotèrmia que permet el intercanvi passiu amb el terreny. A banda dels terres radiants, els forjats col·laborants de xapa metàl·lica són estructures activa· des pel terreny que es comporten com a grans radiadors o superfícies radiants i que ajuden a dissipar el calor a l’estiu. Aquesta elevada inèrcia interior vinculada a la temperatura del terreny permet una comportament tèrmic molt estable al llarg de l’any amb el mínim consum.

HArquitectes

David Lorente, Josep Ricart, Xavier Ros i Roger Tudó

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu aparellador arquitectura Bomba de calor geotèrmica Caateeb construcció edificació Evaluación del potencial de energía geotérmica Guía de la Energía Geotérmica Instal·lacions geotèrmiques Predimensionat Tecnologia

L’ús pràctic de la bomba de calor geotèrmica en l’edificació

Dins els diversos sistemes d’aprofitament de l’energia geotèrmica, el més habitual a les nostres latituds, i per als usos pràctics en l’edificació, serà la bomba de calor geotèrmica, ja que és un sistema molt eficient energèticament.

Escrit per Montse Bosch i Gustau Ballester - 6 de juny de 2018

En L’Informatiu 354 (pàg. 78), l’article Avantatges de l’energia geotèrmica va exposar que, dins els diversos sistemes d’aprofitament de l’energia geotèrmica, el més habitual a les nostres latituds, i per als usos pràctics en l’edificació, serà la bomba de calor geotérmica.

Abans de parlar del perquè la geotèrmia amb bomba de calor és un sistema molt eficient energèticament, cal una puntualització prèvia: del sòl, com a recurs i en les condicions de treball i usos d’una bomba geotèrmica, no n’aprofitem l’energia en forma de calor a una temperatura superior a la de la nostra instal·lació sinó que aprofitem el fet que es tracta d’una font d’intercanvi infinita, amb una gran massa (la total de la Terra) a una temperatura quasi constant dins el rang de fondàries tècnica i econòmicament assolibles en l’àmbit de l’edificació.

Una gran massa és equivalent, en termodinàmica, a una font infinita que no canvia el seu estat i per tant es manté en condicions constants. El fet que mantingui una temperatura fixa vol dir que, tant si fa fred (i vull escalfar el meu entorn) com si fa calor (i llavors el que vull és refredar-lo) el meu intercanvi amb aquest sòl es farà des de temperatures molt baixes (hivern) o molt altres (estiu) a una temperatura intermèdia constant, amb un gradient molt alt i, per tant, amb un gran rendiment.

Per tenir una dada de referència: les instal·lacions amb bomba geotèrmica treballen intercanviant calor amb el sòl des d’una cota 0 m fins a una cota que pot estar al voltant dels -120 m. Entre la cota 0 m i la cota -10 m el terreny presenta una variació de temperatura que, depenent de l’estació de l’any, va de +2ºC a +12ºC a l’hivern i des de +20ºC a 12ºC a l’estiu. És a dir, a -10m de fondària el terreny està sempre a 12ºC (aproximadament, depèn de la zona de la terra) i per cada -100m que baixem aquesta temperatura ascendeix al voltant dels 3ºC.

No cal preguntar-se quina temperatura tenim a -4.000m perquè, en les nostres aplicacions practiques, és una fondària inassolible. Ens quedarem sobre els -120m que és el límit pràctic de resistència mecánica de les sondes de materials plàstics que utilitzem avui dia com a bescanviadors d’energia amb el sòl.

Alguns exemples de predimensionat

Les bombes de calor geotèrmiques
utilitzen la temperatura estable del
terreny com a font de calor per a escalfar edificis a l’hivern i com a col·lector per a refrigerar a l’estiu

Cas 1: Considerem la següent situació: és estiu i volem refredar una estança amb un sistema partit d’expansió directa, posem per cas, però condensat per aire. Això vol dir que la nostra unitat exterior (treballant com a condensadora) intercanvia energia del gas refrigerant (que condensa, cedint energia) amb l’aire exterior, al qual pot estar, per exemple, a 35ºC. Si el gas condensa a 45ºC (es busquen gasos refrigerants que condensin a baixa temperatura) el salt efectiu al bescanviador és de 10ºC. Sense entrar en detalls, el rendiment del bescanviador, entre d’altres, és funció d’aquest AT.

Ara suposem que aquest intercanvi, en lloc de fer-lo amb l’aire a 35ºC el féssim amb el terreny a 12ºC. El salt efectiu AT seria ara de 45-12=33ºC, valor que és més de tres vegades l’anterior. És a dir, movent tres cops menys massa aconseguim el mateix rendiment en el bescanviador. Menys massa en moviment vol dir menys potència en bombes i ventiladors i, per tant, menys energia consumida.

Afegim més coses: en un sistema d’expansió directa condensem, normalment, amb aire i l’aire és un pèssim conductor (de fet, és un gran aïllant, per això fem finestres amb càmera d’aire). El rendiment, o coeficient global de transmissió U, d’un bescanviador que utilitzi aire com un dels fluids d’intercanvi és, generalment, molt baix.

En canvi, en un sistema geotèrmic amb bomba de calor utilitzem aigua com a fluid intermedi entre el refrigerant de la bomba de calor i el terreny, bescanviant energia entre líquids o amb el terreny, per conducció, i amb valors U molt millors. Considerem, però, que l’estiu és realment punyent i arribem a temperatures de 40ºC a 45ºC. Arribarà un momento que, amb un salt efectiu de 0ºC la unitat exterior será incapaç d’intercanviar cap energia amb l’exterior, passant a tenir un rendiment 0. La nostra bomba de calor geotèrmica, en canvi, a 50ºC a l’ombra, seguirà treballant tranquil·lament amb rendiments intalterables.

Cal tenir clar, a més, que aquest valor límit de disseny en les temperatures exteriors marca la potència necessària a instal·lar en compressors ja que, a valor més extrem, menys rendiment i, per tant, més potència a instal·lar per obtenir la mateixa potència efectiva. Més potència a instal·lar implica major cost d’inversió en maquinària i en infraestructura elèctrica, major consum i major contractació. És com fer servir un cotxe de 400CV per anar per ciutat. Encara que no el facis córrer, gasta més que un utilitari.

L’energia geotèrmica es considera actualment una font infinita

Cas 2: Suposem ara que el nostre aparell partit de climatització és una bomba de calor. Arriba l’hivern i volem escalfar la nostra casa. La unitat exterior actuarà ara com a evaporador i el nostre gas refrigerant prendrà calor de l’aire exterior per evaporar-se i portar aquesta energia a l’interior. L’aire exterior està +2ºC i el nostre gas evapora a -8ºC (com abans, es busquen refrigerants que evaporin a la menor temperatura possible). En condicions habituals, evaporant per aire, el salt efectiu és, de nou, de 10ºC. En canvi, si ho féssim amb una bomba de calor geotèrmica, el salt efectiu seria de 12-(-8)=20ºC. Resulta, doncs, que també tenim un salt major i, per tant, un major rendiment en l’intercanvi.

Tinguem en compte, a més, que en condicions de fred més extremes l’aire pot estar a 0ºC, -2ºC o per exemple, a -8ºC. En aquestes condicions el rendiment de la unitat partida serà, literalment, zero, incapaç de captar calor de l’aire exterior. La nostra bomba de calor geotèrmica, en canvi, amb un aire exterior a -20ºC seguirà treballant tranquil·lament amb un rendiment inalterable.

El fet de perdre capacitat amb les temperatures extremes pot ser una mala jugada en refrigeració (passarem calor) però pot ser un problema realment greu si parlem de calefacció.

Cas 3: En aquest cas la meva necessitat és refredar un centre de dades. Un centre de dades actual pot ser un espai amb una potència elèctrica instal·lada de 80kW en un rack d’1m2 de planta i disposar de centenars de racks. Durant tot l’any, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, amb independència de l’estació, he de produir fred per compensar la càrrega interna que provoquen els equips informàtics dins el centre de dades.

No és una demanda cíclica fred-calor al llarg de l’any com en el cas de la climatització de confort. És una demanda continua de fred, tot l’any. Si féssim servir una bomba de calor com a sistema de climatització només la utilitzaríem per fer fred, mai per fer calor, però això, a la bomba de calor, li és igual. Podem fer servir, doncs, una bomba de calor o un sistema més senzill, una refredadora. El funcionament és el mateix però mentre la bomba de calor pot invertir el cicle i fer fred o calor la refredadora només pot fer fred.

El que importa però és, que en aquest cas, el terreny sempre rebrà energia, tot l’any. Essent el sòl una font infinita podem considerar que no elevarà la seva temperatura per molt que li cedim energia. Aquesta energia, comparada amb la infinita energia del seu nucli, que es dirigeix i difon cap a les seves capes més superficials, es podrà considerar, sempre, negligible.

De totes maneres, cal fer esment que també consideràvem la terra i la seva atmosfera com un recipient infinit i inalterable que, com estem constatant, i degut a l’alta emissió de gasos dits d’efecte hivernacle, aquest recipient infinit està canviant les seves propietats i, a resultes d’això, els efectes sobre el planeta. Amb tot l’energia geotèrmica es considera actualment una font infinita amb una energia emmagatzemada milers de vegades més gran que totes les energies utilitzades i disponibles fins al dia d’avui en tota la resta de les seves diverses varietats.

Diagrames de funcionament de bomba de calor geotèrmica amb sondejos de captació d’aigua en sistema obert.

Els costos d’una instal·lació geotèrmica

Davant la possibilitat d’utilització d’un sistema mitjançant bomba de calor geotèrmica per climatitzar o produir ACS en un habitatge unifamiliar o en un grup d’habitatges, cal tenir presents una sèrie de consideracions: idoneïtat tècnica, disponibilitat de terreny, cost d’inversió i cost d’explotació.

Pel que fa a la idoneïtat tècnica de la solució s’ha demostrat que, en les seves diferents formes d’aplicació, sempre és possible aplicar aquest tipus de solucions. No hi ha limitacions tècniques que en desaconsellin el seu ús en cap circumstància.

Pel que fa a la disponibilitat del terreny, és clar que ha d’existir. Si existeix, hi ha diverses solucions en funció de la potència necessària i la disponibilitat: camps de captadors horitzontals si disposem d’extensió suficient (pot fer falta una superfície d’1,5 vegades la planta de l’habitatge en casos d’habitatges unifamiliars), verticals o mixtes (tipus cistelles).

Pel que fa al cost d’inversió, aquest el podem desglossar en tres aspectes bàsics: els equips, el camp de captadors, i la potència elèctrica instal·lada.

El cost d’inversió dels equips d’un sistema de bomba de calor geotèrmica és equivalent, de fet lleugerament inferior, al d’un equip convencional equivalent. Com s’ha comentat, el rendiment d’aquests equips és superior i, a igualtat de potència lliurada, el consum i potència installada és inferior. Pel mateix motiu l’espai interior requerit per aquests sistemes és lleugerament inferior ja que són equips molt compactes.

Pel que fa al camp de captadors, aquest és l’element que marca la diferència ja que els equips convencionals no el necessiten. Com s’ha comentat n’hi ha de molts tipus depenent de la disponibilitat, i la seva mida depèn de la potència a instal·lar però també de les característiques del terreny.

Sistemes tancats amb intercanviadors de calor horitzontals

La determinació de les característiques del terreny és un factor clau en el disseny d’aquestes instal·lacions perquè, un cop fetes, és difícil o impossible retocar-les o modificar-les, per exemple, si construïm al damunt del camp. Paràmetres com la seva conductivitat tèrmica, la seva permeabilitat o l’existència de corrents d’aigua o irregularitats en el subsòl poden marcar la diferència entre un sistema que funcioni i un que no.

El fet que el seu cost sigui important (una sonda típica de 120 m de fondària pot costar de l’ordre de 3.000 €) fa que sigui molt interessant aprofitar pilotatges o pantalles estructurals (quan són necessàries pel tipus de terreny o pel tipus d’edificació) per deixar instal·lades les sondes. Això fa que el cost real del camp de sondes pugui arribar a ser mínim.

Finalment pel que fa a la potència elèctrica instal·lada, amb els costos derivats d’instal·lació i de contractació de potència, pel mateix motiu de requerir menys potència i disposar de més rendiment, serà també inferior. En general podem dir, amb relació a aquest factor i com a paràmetre general, que una instal·lació de bomba de calor geotèrmica presenta els rendiments següents:

Estalvi d’entre el 30 i el 70% en mode Calefacció
Estalvi d’entre el 20 i el 50% en mode Refrigeració

Finalment, pel que fa a costos d’explotació i retorns de la inversió, també podem dir que:

Amb una posada en obra acurada, un camp de captadors té una vida útil de 50 anys.
Igualment, els equips de bomba de calor, treballant amb unes temperatures menys extremes, com s’ha explicat, tenen vides útils més llargues, que poden assolir els 20 anys. El mateix s’aplica a bombes de recirculació i a d’altres elements de la instal·lació, amb potències molt ajustades i règims de treball constants.

Aquests costos d’explotació, doncs, són clarament inferiors als valors de les instal·lacions i això compensa els costos superiors d’inversió en els camps de captadors.

A part, cal incloure els costos destinats al consum directe d’energia, els quals es poden veure a la taula comparativa següent:

[table id=39 /]

Per tant, per posar un darrer exemple pràctic: per a un habitatge unifamiliar de 150 m2 , amb unes necessitats de calefacció i ACS de 25 kW l’opció amb bomba de calor geotèrmica ens donaria els següents valors:

Terreny amb una capacitat d’intercanvi mitjà de 30 W/ml de sonda.
Sondes simples, fondària de perforació de 100 metres, diàmetre exterior de la perforació 120 mm.
Potència a instal·lar per a un equip amb coeficient d’operació de 4 (obtenim 4 kW d’energia tèrmica per cada kW emprat d’energia elèctrica). Aplicarem un coeficient de seguretat de 2. Per tant, potència de càlcul de 8 kW.
Longitud total de sondes requerida: 270 m
Nombre de perforacions: 2 ut
Cost de l’equip: 4.000 €
Cost de les sondes: 6.000 €
Temps de retorn de la inversió (respecte de la installació de caldera de gasoil): 4 anys

Si fem una comparativa amb el que fem habitualment, per obtenir aquests 25 kW en una població amb temperatures properes a zero graus a l’hivern, amb rendiments reals, la potència de la bomba de calor convencional hauria de ser, com a mínim, de 15 kW, amb un sistema convencional elèctric o amb caldera de 25 kW per disposar d’acs simultàniament. Per tant, dos equips amb una potència molt superior, amb rendiments molt més baixos i amb vides útils inferiors i costos de consum superiors. Per no parlar de les emissions a l’atmosfera de gasos contaminants o calents i de l’impacte visual dels equips en façanes i xemeneies.

Mapa de potència tèrmica superficial de Catalunya i Mapa de situació dels aqüífers per al seu ús tèrmic amb bomba de calor a Catalunya.
Font: Evaluación del potencial de energía geotérmica. Estudio Técnica 2011-2020. IDAE

Documents de consulta:

Evaluación del potencial de energía geotérmica. Estudio Técnico 2011-2020. Tecnología y Recursos de la tierra, S.A.: http://www.idae.es/uploads/documentos/documentos_11227_e9_geotermia_A_db72b0ac.pdf

Guía de la Energía Geotérmica Guillermo Llopis Trillo, Vicente Rodrigo Ángulo Edita: Consejería de Economía y Consumo. Comunidad de Madrid: https://www.fenercom.com/pdf/publicaciones/guia-de-la-energia-geotermica.pdf

Montse Bosch

Montse Bosch és arquitecta tècnica col·legiada núm 6.777, doctora en Sostenibilitat i professora del departament de Tecnologia en l’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

Gustau Ballester

És enginyer industrial

PUBLICITAT

Actualitat

L'Informatiu arquitectura Arts & Crafts bellesa Caateeb Cultura Disseny Exposició d'art Gran Bretanya John Ruskin modernisme Producció Industrial William Morris

La vigència o absència de William Morris dos segles després

Morris desplega una llarga llista de professions, aficions i oficis: artesà, escriptor, poeta, il·lustrador, tipògraf, traductor, conferenciant, defensor de la conservació d’edificis, ecologista i socialista entre d’altres: un renaixentista en època victoriana. De tot això, sorgia el Morris artista i la màxima influència del moviment Arts & Crafts.

Escrit per Cristina Arribas - 4 de juny de 2018

Per comprendre les aspiracions de William Morris (1834-1896) cal no circumscriure’s només en la seva faceta d’home de disseny, que és potser la que més coneixem.

William Morris va néixer el 1834 en el si d’una família anglesa molt ben situada. La seva vida va transcórrer en paral·lel a l’època victoriana, en un context marcat per la consolidació del gran capitalisme industrial i l’hegemonia de l’Imperi britànic, al mateix temps que l’emergència del moviment obrer anglès.

L’exposició organitzada al Museu Nacional de Catalunya en col·laboració amb la Fundació Juan March, ens mostra un recorregut per aquest personatge polifacètic i el moviment Arts&Crafts a Gran Bretanya.

“No tinguis res a casa que no sàpigues que és útil o que no consideris bell”

Conferència de William Morris el 1880: The beauty of life

La gran bellesa

L’exposició William Morris i el moviment Arts & Crafts a Gran Bretanya s’organitza en quatre seccions cronològiques i temàtiques, i presenta 300 peces de mobiliari, tèxtils, papers pintats, joies, vidre, ceràmica, metal·liseria, enquadernacions, pintura, gravat i fotografia. Tot això, amb unes cartel·les on també la tipografia és obra i creació de Morris.

Podrem gaudir de la gran suggestió d’un personatge múltiple, d’obra plural i amb una vida paradoxal en una exposició que ens ofereix una visió 360º de totes les seves facetes.

La mirada al passat i els Temps moderns: Arts&Crafts

“El passat no està mort
viu en nosaltres i estarà viu
en el futur que estem ajudant a fer”

William Morris

Degut a la revolució industrial s’estava produint un empobriment de l’estètica del moment. William Morris pretenia portar el disseny a tot arreu. Proposà una veritable renovació cultural recuperant l’esperit de les arts i els oficis medievals. La figura de John Ruskin (1819- 1900), un dels representants més significatius que des de l’art milità contra el capitalisme i que va constituir una contracultura en l’Anglaterra victoriana, fou qui més influí sobre Morris.

Imatge de la botiga del Museu Nacional de Catalunya

La segona secció de l’exposició comença amb la seva casa a Bexleyheath (la Red House), d’on sorgeix l’activitat de Morris i que culminaria amb l’Arts & Crafts. La casa fou dissenyada per Philip Webb i Morris es va ocupar del seu interiorisme: pintures murals, teles brodades, rajoles pintades a mà o vidrieres. Es tractava de crear un espai bell i habitable, negant explícitament la divisió entre les arts majors i les arts menors.

A la Red House, situada al sudest de Londres i en un ambient rural, Morris va assajar i posar en pràctica la seva idea de decoració integral que incloïa mobiliari, papers pintats o d’altres elements d’arquitectura interior. Intentava, amb aquesta experiència, millorar la qualitat de vida, aïllant-se del centre industrial de Londres, cercant un ambient més higiènic i verd, en definitiva, una vida més campestre. El terme Arts and Crafts (arts i oficis) es va utilitzar per primera vegada el 1887 per descriure l’Arts and Crafts Exhibition Society, que organitzava exposicions influents entre 1888 i 1916.

En aquest moviment es reunien arquitectes, dissenyadors i artesans per tal de potenciar els oficis tradicionals per redimir els efectes negatius de la industrialització.

El moviment va rescatar l’ús de materials locals i habilitats tradicionals i sobretot, de gran qualitat, i mostrats en la seva nuesa i naturalesa original, rebutjant tot ornament innecessari i exigint la seva veritat material. Aquestes idees, paradoxalment, influiran en tota la modernitat, incloent la Bauhaus de Weimar i Dessau. Aquest moviment comportava també certa nostàlgia pel camp i les tradicions rurals. Estilísticament, aquest corrent sorgit a l’Anglaterra del segle XIX es caracteritzava per l’ús de línies serpentejants i assimetries, així com per l’evocació d’elements de la natura, reivindicant els oficis medievals en plena era victoriana i demostrant el predomini de la creativitat i el treball humà per sobre de la màquina. Per a Morris, no es tractava tan sols de crear productes de bona qualitat i bellesa, sinó que el taller, a diferència del que passava a les naus industrials, havia de ser un lloc de camaraderia i cooperació on el treballador no era un simple obrer que es fonia amb la maquinària, sinó un artesà a l’antiga, implicat en el procés creatiu: la idea era restaurar la unió entre art i treball que la industrialització havia aniquil·lat, impedint que l’obrer hagués de fer créixer les seva capacitat creativa.

Així doncs, en un context d’industrialització, com elevar novament l’art? Morris considera com a important i prioritari recuperar el plaer en el treball, no només pel qui compra, sinó també per a qui crea, atorgant una “ànima” als objectes bells i funcionals. La decisió d’adoptar el gòtic com a guia significava enfrontar el futur mirant enrere, considerar els artistes no com a obrers industrials del segle XIX, sinó com a treballadors medievals, en certa manera, idealitzats i no connectats amb la realitat del nou moment.

En l’Arts & Crafts només va sobreviure la faceta artesanal i gremial, però no, en canvi el vessant social. La mostra revisa l’expansió del moviment a través d’obres de diversos actors com C.R. Ashbee, M.H. Baillie Scott, Didney Barnsley, Charles Rennie Mackintosh, entre d’altres, així com dels establiments Liberty i Heal’s.

“A més del desig de produir coses belles,
La passió rectora de la meva vida
ha estat i segueix essent,
l’odi vers la civilització moderna”

William Morris, 1894. Com em vaig fer socialista

Marxista i ecologista

Si hi ha un esperit utòpic del segle XIX anglès que s’entregués en cos i ànima a la lluita contra les conseqüències negatives de la civilització industrial, aquest fou William Morris. Ningú millor que ell representa la conciliació de dos punts de vista no sempre coincidents:

Per una banda, la crítica romàntica a la societat moderna (tant per la condemna estètica a la lletjor, com per la condemna moral al materialisme)
D’altra banda, la crítica marxista al sistema capitalista, centrada en l’anàlisi dels mecanismos econòmics de la societat industrial.

Morris, William, Walthamstow, 1834 – Londres, 1896. Targeta d’afiliat de William Morris a la secció central de la Democratic Federation Impressió sobre paper. A la dreta fotografia de William Morris realitzada per Emery Walker, c. 1887 © Museo Nacional de Artes Decorativas, Madrid

A la seva obra d’utopia romàntico-comunista “News from Nowhere”(1890) va aconseguir agermanar les dues concepcions esmentades: la visió d’una societat medieval idealitzada i la visió d’una societat sense classes en un futur preconitzat per Marx. El 1883, amb els seus ja 50 anys, i després de ser conscient que els partits tradicionals no arreglaven la situació, aceptà que els seus ideals són socialistes i es va unir a la Democratic Federation. Després, deixà aquesta per unir-se a la Socialist League. Fou un període en què intentà difondre el descontent i es dedicà a participar en innombrables conferències per tot el país.Morris imaginà el comunisme com una societat pastoral, on les ciutats i la civilització es dissolen amb la natura, convertint-se en la mateixa cosa. Fou un reaccionari a les condicions urbanes de les ciutats industrials, on el sanejament era terrible, els nivells de contaminació intolerables i les condicions d’habitabilitat ínfimes. Defensà la vida rural com a mítica, sense artificis i de qualitat, proposant una societat més justa, lliure, més sana i més habitable.

La vigència i l’absència de William Morris: Una societat de sucedanis

“Si no pots aprendre a estimar l’art vertader,
almenys, aprèn a odiar l’art fals”

William Morris

L’exposició del MNAC mostra no tan sols la figura històrica de William Morris, sinó també la vigència de la seva obra i les seves idees. En la quarta i darrera secció de la mostra, La difusió internacional del moviment Arts & Crafts, 1890-1914, s’il·lustren les diferents connexions entre el moviment britànic i el seu desenvolupament a països d’Europa i Estats Units, amb peces de Hendrik Petrus Barlage, Josef Franz Maria Hoffmann, Koloman Moser, Lars Kinsarvik, Josep Puig i Cadafalch, Joan Busquets o Frank Lloyd Wright, entre d’altres. A diferència d’alguns d’aquests o d’altres considerats moderns, l’obra de Morris dista de la sobrietat, racionalitat i simplicitat que caracteritza la Modernitat. Tot i així, aquests nous plantejaments són la base perquè els arquitectes de la modernitat plantegin les seves teories.

Cada país va continuar de manera diversa les pràctiques del moviment, explorant diverses formes de relació amb la indústria i creant arts que promovien canvis socials i polítics, o que aprofundien en les tradicions locals per establir un estil nacional distintiu.

Wright, Frank Lloyd, Richland Center, 1867 – Phoenix, 1959. Kindersymphony (Simfonia d’infantesa) (finestra). Vidre transparent, opac i acolorit

Frank Lloyd Wright, als Estats Units, va obrir els espais interiors i va incloure-hi mobiliari rectilini i elements com les vidrieres. A Alemanya, els tallers es van centrar en la producció d’articles quotidians de qualitat a preus assequibles, tot combinant la producció mecanitzada amb el treball manual. A casa nostra, Barcelona va ser la ciutat en la qual el moviment Arts and Crafts va tenir més impacte: la Casa Amatller es va decorar amb teles del dissenyador britànic Harry Napper i, amb motiu de la V Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques (Barcelona, 1907), el col·leccionista Alexandre de Riquer va contribuir que l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya adquirís obres d’artistes i artesans britànics.

L’Arts and Crafts impulsà la revifalla de les arts i els oficis, defensant un estil de vida senzill i proper a la natura. Les qüestions que plantejà sobre la sostenibilitat de la producció industrial, la relació entre el treball i la vida, la honestedat dels materials, la bellesa dels objectes quotidians i la protecció dels edificis antics i del medi ambient segueixen plenament vigents en l’actualitat, almenys en la teoria. “Sense bellesa no hi ha justícia social”, dèia Morris. Fins i tot Tony Blair el cità com un dels seus herois polítics quan fou anomenat primer ministre.

La seva teoria del disseny fou veritablement revolucionària, fou un antisistema en l’Anglaterra victoriana, que s’alçà contra el consumisme, criticà la perversió del mercat, rebutjà els poders esclavitzadors de l’anomenat progrés i promulgà una alternativa socialista que, en la incipient Revolució Industrial, molts acusaren de radical. Però el temps li donaria la raó. Un sector cada cop més important de la indústria ha fet seu l’ideari ecològic d’aquest visionari anglès. I el retorn a la natura -que a finals del segle XIX sonava a discurs utòpic, romàntic i idealista- avui s’imposa com a forma de racionalitat.

Però tots aquests arguments que semblen configurar la nova modernitat són sovint pura teoria. Només cal travessar i pujar l’escala de sortida de l’exposició i visitar la botiga del museu. Un gran nombre d’objectes reproduïts industrialment i sense cap qualitat artesanal ambienten Morris en una part representativa d’aquest espai : corbates, llibretes, gerres, paraigües, miralls, bolígrafs, camises, mocadors de coll, imants, clauers,.. Ai, si Morris se n’assebentés… Tot l’esforç dels comissaris d’aquesta meravellosa i entenedora mostra es desintegrenen en una sèrie de productes reproduïts infinitament. És més, no caldria ni entrar a visitar l’exposició ni el museu i podríem comprar els productes sucedanis de Morris & Co a la botiga situada a l’esplanada exterior al museu, consumisme exent, frivolitat comercial.

“No vull art per a uns pocs
De la mateixa manera que no vull
educació per a uns pocs o
llibertat per a uns pocs”

William Morris

Si anem més enllà del Museu, les contradiccions amb la seva obra continuen, i a preus no precisament assequibles: a col·lecció Càpsula 2017 d’una prestigiosa marca Mural We sit starving amidst our gold, Turner Jeremy Deller, 2013. CULTURA Arts aplicades de moda reinterpreta dissenys del segle XIX de l’arxiu històric del pare del moviment Arts & Crafts, inspirats en motius de la natura, i els barreja amb elements punk. Alguns dels aparadors del Nadal del 2017 varen adoptar el concepte “Morris meets Punk”. Una altra marca de bosses també presentà una col·lecció en edició limitada que fusionava la funcionalitat de la marca amb l’essència del luxe britànic, vestint-se d’estampats proporcionats per la William Morris Gallery i amb teixits fabricats a Anglaterra.

Ulleres de la col·lecció William Morris: Font: www.gafasopticsoro.com

Una marca anglesa d’ulleres fundada l’any 1996 en el Regne Unit pren el nom de William Morris (caldria esbrinar quins són els trets inspiradors per altra banda). Es veu que la idea és combinar la qualitat, amb la modernitat i amb l’estil vintage (que no sigui això). Les col·leccions prenen sempre el seu nom: William Morris London, William Morris Black label, etc. Morris va apostar per l’autenticitat en tot allò que feia. Qualsevol “do it yourself” actual té un clar deute amb la Morris & Co, on ell i els seus col·laboradors treballaren lentament i a consciència la bellesa de l’objecte fet manualment que, com passa actualment, els preus es disparen i només uns quants hi poden accedir. Aquesta és potser una tasca no aconseguida de Morris, que tant lluitava per acostar l’art i la bellesa a tothom.

El segle XXI neix immers en una constant nostàlgia pel passat, una nostàlgia per un passat millor: emergeixen locals que aparenten ser de fa dècades, cerveseries artesanals, bars falsament “de sempre”, es fan melmelades artesanals, pa “de veritat”, formatges naturals… tots aquests patrons tan actuals es desenvolupen 120 anys després de la revolució artesanal de Morris. Caldria però analitzar com aquesta nostàlgia d’avui és, al mateix temps, partícip del capitalisme més salvatge.

Si tornem a l’inici de l’exposició (i a la fi, és clar) ens acompanya una obra de 2013 (una obra dels darrers anys del segle XXI en una exposició del segle XIX, sí). Ens topem amb una imatge d’un William Morris superheroi, un King Kong a punt de llençar el iot de Roman Abramovich a la llacuna de Venècia. We Sit Starving Amidst Our Gold, el mural del Turner Jeremy Deller ens parla del Morris des de la seva rebel ètica socialista, però sobretot, ens ajuda a detectar que no hem vingut aquí només a veure papers pintats, mobiliari o tapissos o, almenys, no a veure’ls sense connectar-los amb la nostra actualitat.

Imatge promocional a la página web d’una prestigiosacompanyia de moda inspirada en Morris el 2017

Cristina Arribas

PUBLICITAT

Maridatge d’arquitectura, vi i paisatge

Maridathge essencial. Paisatges en silenci

Artefactes narratius del vi

Bodegues-show. Arquitectura superstar

Artificis d’altres mons

Ecoconstrucció i vins ecològics

Les quatre F

Fusta, fang, formigó i ferro

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

El Decret 67/2015

Principals novetats del Decret 67/2015 sobre la Inspecció tècnica de l’edifici

Principals novetats del Decret 67/2015 sobre el Llibre de l’Edifici

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Els alquimistes d’Olot

L’anàlisi de L’informatiu

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Una visita de tardor a la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch a Argentona

Una passejada per la casa

Les últimes anotacions de Puig i Cadafalch

La Taverna dels Pops

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Rehabilitació de la Casa Golfet

FITXA TÈCNICA

L’estat de conservació de la casa construïda

Un nou propietari respectuós amb la casa construïda

Una DF que ha estat respectada i escoltada

Bona pràctica

Reflexió final

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Zona Cero. La reconstrucción emocional de un gran vacío en el downtown de Manhattan

1. Memorial Park (dos fuentes Memorial: Reflecting absence)

2. Museo Memorial

3. Torre One World Trade Center (Freedom Tower)

4. Torre Two World Trade Center

5. Torre Three World Trade Center

6. Torre Four World Trade Center

7. Oculus Station

Liberty Park

Controversia conceptual de los inicios: la opción de la reconstrucción

Polémica de la Mezquita de la Zona Cero

Turismo con encanto y respeto cero

Notícies relacionades

El Cateb reuneix experts per analitzar l’impacte del nou Reglament de Productes de la Construcció en el futur de la professió

El Govern espanyol anuncia una inversió de 1.300 milions d’euros per a la industrialització de la construcció d’habitatges

La Taula TID-PAU es reactiva per reforçar la qualitat i el rigor dels plans d’autoprotecció

Consell del Visat 37. La plataforma de Visat, el teu gestor documental

Rècord de participació i solidaritat a l’AtrapaKM 2025!

Els plans d’acció del Govern de la Generalitat

Casa 1014

FITXA TÈCNICA