L’estructura vertical de parets de càrrega és el sistema més emprat per a edificacions d’habitatge, especialment fins a Mitjans del segle XX. Moltes de les nostres construccions s’han format a partir de murs portants que han anat creant tot el nostre actual teixit urbà. En aquest article veurem l’evolució i la verificació d’estructures de paret de càrrega sense cadena perimetral.
Fent un breu repàs al nostre parc edificat, ens adonem que l’estructura vertical de parets de càrrega és el sistema més emprat per a edificacions d’habitatge, especialment fins a mitjan segle XX. Moltes de les nostres construccions s’han format a partir de murs portants que han anat creant tot el nostre actual teixit urbà. Aquest model s’organitza mitjançant un nexe entre tècnica i secció resistent.
Els nuclis històrics i posteriors eixamples es composen bàsicament de maçoneria i obra de fàbrica com element vertical i sostres de biguetes i entramats de fusta com horitzontal, tot i que a finals segle XIX l’acer també comença a jugar un paper molt important. Així doncs, les estructures funcionaven isostàticament, on les biguetes recolzaven directament sobre els murs, produint un recolzament gairebé perfecte entre sostre i mur, sense cap mena de lligat, és a dir sense cadena perimetral.
Cal recordar i fer èmfasi que aquest tipus de sistemes estructurals funcionaven en un conjunt, és a dir, aconseguien la rigidesa de l’edifici amb la composició de parets sustentadores i parets de trava, que assolien una estabilitat adequada en front a les accions verticals i horitzontals. Les càrregues verticals es dissolen a través del murs principals i arriostrants, a la vegada que aquests últims lliguen els principals davant les accions horitzontals.
Segons l’àmbit d’aplicació del CTE DB SE -F punt 1.1, queda exclòs d’aquest document, els murs de càrrega que manquen d’elements destinats a assegurar la continuïtat amb els forjats
A causa de la guerra, el procediment constructiu dels edificis va patir alguns canvis. Tot i que el sistema estructural seguia sent molt similar a l’anterior, la introducció del formigó armat en diferents elements constructius va marcar un gran canvi. En la majoria d’edificacions en comptes d’usar acer o fusta, es va incloure les biguetes prefabricades de formigó armat i la ceràmica armada.
Planta Tipus edifici situat al Carrer Perez Cabrero Núm. 5. Arquitecte: Francesc Mitjans
Planta Tipus edifici situat al Carrer Perez Cabrero Núm. 5. Arquitecte: Francesc Mitjans
Així doncs les construccions seguien sent isostàtiques, sense cadena perimetral o col·locant aquesta per sota del sostre: perseverant el sistema de trava. S’ha de tenir en compte que la principal intenció d’aquesta tipologia és la de transmetre tan sols càrrega vertical per a treballar bàsicament a compressió.
Així, es volia evitar els nusos rígids, que es poden trobar en bigues o sostres continus, per defugir la transmissió de flexió al sistema de murs de fàbrica. I és per aquesta raó que els recolzaments seguien sent isostàtics, utilitzant la trava com a principal element de rigidesa.
Industrialització
No és fins la dècada dels 60, que es va anar implantant la indústria en tots els àmbits del nostre país. El sector de la construcció no va ser un cas a part, tot el contrari, va ser un dels sectors més afectats per aquest desplegament. Es volia resoldre amb rapidesa la manca d’habitatges, a causa del creixement demogràfic de l’època.
En la fotografia que obre aquest article es pot observar l’encreuament de les estructures porticades de formigó amb les construccions de parets de càrrega. I és que va ser a partir aquesta època, que es van implantar paulatinament els sistemes constructius prefabricats, portics de formigó armat i forjats reticulars, que a poc a poc van deixar en segon terme la construcció d’estructures de fàbrica de maó, tant tradicionals en el nostre país.
Quan els mestres d’obra van anar desapareixent, la manca de normatives i bibliografia específica de fàbrica de maó va produir a més a més que no hi hagués una idea clara de com s’havien de realitzar aquestes construccions, oblidant-se així moltes vegades de les parets de trava i arribant a infortunis resultats.
La desaparició de la fàbrica
No va ser però fins a la implantació de la normativa MV-201 sobre estructures de fàbrica a l’any 1972 que va entrar en desús la fàbrica resistent en construccions de grans habitatges. Aquesta reglamentació mostrava la obligatorietat de col·locar cadenes perimetrals a la mateixa alçada que el sostre. A més a més per edificacions més altes de planta baixa més dos era indispensable el lligat de la totalitat de l’estructura. Això volia dir la necessitat de col·locació de cadenes de formigó armat o metàl·liques tant en sentit horitzontal com en vertical, complicant excessivament l’execució de l’obra i per tant encarint-la, resultant més adient l’execució de pòrtics hiperestàtics.
Evolució dels sostres de Catalunya els darrers 150 anys. Manual de diagnosi i intervenció en sostres unidireccionals de formigó i ceràmics. CAATB. 1933. X.Casanovas. R.Graus. Jr.Rosell.
Però no només aquest va ser el principal motiu de la reducció d’aquestes construccions, l’aparició de les normatives d’implantació de garatges per habitatges i el compliment de resistència al sisme de l’any 1968 van incrementar la restricció d’aquestes estructures gairebé a habitatge unifamiliar. A més a més, l’escassa formació dels professionals i la seva actitud davant la dificultat d’aplicació de càlcul i control de la normativa van contribuir a la seva gairebé desaparició.
La no possible aplicació del Codi Tècnic ens fa cercar altres mètodes per a la seva verificació. El més important, és l’Eurocodi núm 6.
L’aplicació de la normativa vigent
Ara però, la normativa vigent és el Codi Tècnic de l’Edificació, que conté un document específic per a fàbrica. Fent una breu ullada al document sorprèn però, que aquestes estructures quedin excloses de l’àmbit d’aplicació.
Segons l’àmbit d’aplicació del CTE DB SE-F punt 1.1, queda exclòs d’aquest document, els murs de càrrega que manquen d’elements destinats a assegurar la continuïtat amb els forjats (cadenes perimetrals), tant els que confien la estabilitat del fregament dels extrems de les biguetes, com els que confien l’estabilitat exclusivament al seu gruix o a la seva vinculació amb altres murs perpendiculars sense col·laboració amb els forjats.
El document exceptua un dels nostres sistemes estructurals més emblemàtics i històrics: les parets de càrrega i traves. Així doncs actualment localitzem tot un llegat d’obres sustentades per murs portants, que topen amb la normativa més actual del nostre país, el Codi Tècnic de l’Edificació.
Secrets de l’eixample, d’Antoni Paricio Casademunt
El document només contempla les tipologies de sostres continus en que el sostre transmet un petit moment a les estructures verticals, tal com molt bé explica l’apartat de càlcul.
Per aquesta raó, la no possible aplicació del codi tècnic, ens fa cercar altres mètodes per a la seva verificació. Un d’ells, el més important, és l’Eurocodi núm. 6: “UNE-EN 1996 Estructuras de fábrica armada y sin armar”. Aquesta normativa va sorgir a començaments dels anys 90 a partir de la reunió de la Comissió de les Comunitats Europees, en que es buscava la unificació del sistemes de càlcul en totes les regions europees i l’eliminació de les barreres tècniques al comerç. Actualment són una eina molt valuosa per a enginyers i arquitectes d’arreu del mon.
Normativa actual
Aquesta normativa es divideix en 4 documents:
EN 1996-1-1: Reglas generales para estructuras de fábrica armada y sin armar.
EN 1996-1-2: Reglas generales. Estructuras sometidas al fuego.
EN 1996-2: Proyecto seleccion de materiales y ejecución de la fábrica.
EN 1996-3: Métodos de cálculo simplificado para estructuras de fábrica sin armar.
La principal diferència entre aquest document i el del CTE regeix en la possibilitat de verificar les estructures de fàbrica a partir de la ubicació de traves en elles. Els càlculs emprats tenen en compte el sistema isostàtic de traves, col·locant en segon terme la rigidesa del nus.
Tot seguit es realitza un breu resum per a la seva verificació davant d’accions verticals.
La principal diferència entre aquest document i el deL CTE regeix en la possibilitat de verificar les estructures de fàbrica a partir de la ubicació de traves en elles
La reforma d'un habitatge al barri del Poble Sec de Barcelona. Un molt bon projecte que ha sabut trobar solucions enginyoses i creatives per adaptar-se a un pressupost ajustat. El resultat final és honest i sense complexos.
Nom de l’obra: Reforma d’un habitatge al carrer Radas de Barcelona Ubicació: Carrer Radas, 12, baixos Promotor: Privat Projecte i direcció d’obra: Miquel Mariné i José Ramos Director d’execució de l’obra: Albert Cusó Coordinador de seguretat: Albert Cusó Constructor: Mateo Ruiz Principals industrials: CISCA Ebenisteria i Totpaviments Ton
La reforma d’un habitatge entre mitgeres en els baixos d’una finca del Poble Sec partia d’unes limitacions econòmiques que van condicionar l’encàrrec en fase de projecte i obra. Recordo quan en Pepe i en Miquel ens van parlar per primer cop de l’encàrrec. Ens ensenyaven amb molta il·lusió els plànols molt treballats i després, amb la boca petita, ens exposaven el reduït pressupost del que disposaven.
Reconec que en un inici aquella premissa ens va espantar, però l’empenta mostrada pels arquitectes i la mentalitat oberta dels clients ens van animar a tirar-ho endavant. I així va començar: hi havia un bon projecte i el repte de construir-lo amb un pressupost molt ajustat. Aquest és un dels principals valors d’aquesta intervenció: l’economia de recursos. Haver sabut trobar solucions enginyoses i creatives amb materials molt bàsics per aconseguir un espai agradable on viure i treballar-hi.
Un altre dels valors destacats ha estat la capacitat de crear un nou espai dins uns límits ja existents, aconseguint una qualitat espacial i constructiva difícil d’intuir el primer cop que es visitava el local. En aquest sentit, la primera actuació va consistir en el buidat dels elements divisoris que al llarg dels temps s’havien anat construint de manera laberíntica. Més tard, de forma selectiva, es van enderrocar forjats.
Es va fer la llum
Aquestes dues operacions van permetre configurar un nou espai i recuperar elements arquitectònics oblidats com és el cas de dos pilars de forja que en algun moment s’havien col·locat com a trencallums i que es trobaven amagats entre les divisòries. A la fase final dels enrerrocs es va “fer la llum”, quan amb molta cura, per no provocar esquerdes en els veïns, es va executar l’estintolament de la façana per procedir a obrir una finestra que donava al pati interior, millorant notablement la relació interior-exterior i aportant llum natural.
L’espai interior on es troba el segon pilar de ferro forjat ((Foto: Brufau Cusó, estudi d’aquitectura)
Imatge de la zona posterior amb estructura de forjat de l’altell (Foto: Brufau Cusó, estudi d’aquitectura)
S’ha sabut trobar solucions enginyoses i creatives amb materials molt bàsics per aconseguir un espai agradable on viure-hi i treballar-hi
Per últim, com a proposta formal que podia donar resposta als dos valors anteriorment esmentats es va optar per un estil constructiu honest i transparent. Les solucions adoptades assumien alhora una funció estètica i constructiva. Les parets, en el seu estat original, estaven majoritàriament empaperades i amb els revestiments molt deteriorats. Es va optar per arrencar els revestiments existents deixant en moltes zones el parament amb la fàbrica de maó original, donant virtut a les destonificacions i barreja de peces. Per evitar els problemes d’humitat per capil·laritat que presentaven es va realitzar un tractament del nivell d’humitat capil·lar mitjançant la injecció d’un producte hidrofugant utilitzant el sistema Sikamur Injectocream.
Els daus de formigó on es recolzen la biga de l’estintolament de la façana del pati els vam deixar vistos. Es va controlar l’armat i les dimensions i l’encofrat es va tractar de la mateixa manera que s’hagués fet en el cas d’anar acabat revestit.
Zona posterior de la casa amb obertura al pati interior
Tractament de la fusta
Les bigues de fusta presentaven deformacions però estaven en bon estat. Tret de les que donaven a zones humides que, com és habitual en edificis d’aquesta tipologia i antiguitat, van necessitar reforç en els seus caps. La resta es van decapar i se’ls va aplicar un tractament curatiu, amb protector químic insecticida-fungicida per a fusta, aplicat mitjançant injecció i polvorització. La major part de les bigues es van deixar decapades i només es van pintar les bigues del sostre de l’altell que és la zona on teníem menys alçada per donar sensació d’amplitud.
El paviment havia de ser continu. Buscàvem un espai diàfan i calia trobar un paviment que ens ajudés a donar amplitud. Per fer-ho es va escollir morter decoratiu a base d’anhidrita de color natural pigmentat en blanc, un paviment probablement més car que d’altres de continus però amb unes característiques de conductivitat tèrmica que ens interessaven ja que s’havia optat per calefactar l’habitatge a través de terra radiant. Alhora l’acabat brillant d’aquest paviment reflectia la llum que provenia del pati interior aportant lluminositat. El sistema constructiu del paviment va ser diferent en la planta baixa i en la planta altell ja que en la planta altell vam aplicar una membrana semi flexible de poliuretà FPC per tal d’independitzar el forjat del paviment.
La zona posterior abans de fer la gran obertura al jardí (Foto: Brufau Cusó, estudi d’aquitectura)
Obra a la zona de l’altell posterior de la casa (Foto: Brufau Cusó, estudi d’aquitectura)
Les instal·lacions
Entrada principal al carrer Radas amb tancament de fusta i vidre
Les instal·lacions es van fer vistes però per no carregar les parets de conductes i per aconseguir una sensació de confort tèrmic es va optar per un sistema de calefacció per terra radiant. Aquesta solució presentava molts avantatges: a més d’aïllar-nos de les pèrdues energè- tiques que teníem pel fet de tenir una solera en planta baixa enlloc d’un forjat sanitari, suposava una reducció de l’impacte de les instal·lacions que havien d’anar vistes. De manera intencionada es van marcar en el paviment les juntes de dilatació necessàries perquè no apareguessin fissures, i per tal d’evitar posar sòcols es va haver de recórrer a segellats de poliuretà a les bases dels pilars de forja.
El mobiliari i les fusteries exteriors es van construir amb fusta de pi de flandes amb certificat PEFC. El moblecuina, les estanteries de la biblioteca que en alguns moments fan la funció de barana, les escales… eren el contrapunt a la proposta honesta i desacomplexada de l’espai aportant calidesa.
La portalada que als anys vuitanta havia donat entrada a una carnisseria ara es convertia en la porta d’un estudi-habitatge. I aquí un nou repte: el que abans era un valor, una planta baixa oberta al carrer que convidava als vianants a entrar i a veure el que s’oferia al seu interior, ara s’havia convertit en un problema per la manca d’intimitat que suposava.
El resultat final és un resultat honest i sense complexos per a una jove parella que hi viu i treballa, i sobretot, en gaudeix
I aquí, altre cop la solució la va donar el disseny. Unes portes de fusta d’estil neoplasticista alternen estratègicament unes parts cegues i unes altres amb vidres translúcids texturitzats. El resultat final: un espai honest i desacomplexat, en el barri del Poble Sec, per una jove parella que hi viu i hi treballa però que sobretot en gaudeix. Lluny queda aquella primera visita en la que quan pujaves ajupit a l’altell, amb el cos encongit per la por de donar-te un cop al cap, buscaves una finestra per on poder respirar.
Moltes ciutats estudien propostes de com integrar la bicicleta de forma real al sistema de transport, però molt poques s’han concentrat en la innovació. Ens centrarem en el cas pioner d'Holanda, les utopies londinenques i el carril bici a casa nostra, Catalunya.
Moltes ciutats estan estudiant propostes de com integrar la bicicleta de forma real al sistema de transport, però molt poques s’han concentrat en la innovació. El concepte de via ciclista té més de 100 anys d’antiguitat. Més enllà dels termes emprats a nivell local com són carril bici, “cicloruta”, “ciclopista”, “bicicarril”, etc, l’objectiu segueix essent el mateix.
La tradició holandesa
Holanda ha estat sempre un país pioner en la creació de noves infraestructures al servei de la bicicleta. A la dècada dels 70, els ciclistes holandesos van aconseguir, mitjançant la protesta pública, que la bicicleta tingués un estatus similar al del transport motoritzat, incorporant-se aquesta a la planificació urbana, la qual és avui un exemple per a la resta del món.
Carril bici en un pont a la ciutat de Nijmegen
Senyal de prohibició d’aparcar bicicletes
Cartell de mòdul d’aparcament cobert de bicis
En aquest país on la bicicleta s’utilitza en els desplaçaments quotidians, s’estan engegant darrerament, a més, projectes innovadors com ara itineraris solars (projecte solarRoad), o carrils per a bicicletes ràpides. Estem parlant d’un país amb 18 milions de bicicletes i 21.748 milles de carrils bici, aproximadament.
Els ciclistes holandesos van aconseguir el mateix estatus que els conductors.
És completament rutinari trobar que les estacions i parades de transport públic estan convenientment equipades amb els aparcaments de bicicletes, atès que el 88% de les llars holandeses tenen almenys una bicicleta i la majoria posseeix dues o més. Així doncs, esdevé un mitjà de transport complementari al transport públic que cobreix els darrers quilòmetres del trajecte entre les estacions de tren, metro, bus o tramvia i la destinació final.
Entrada aparcament soterrani de bicis a Eindhoven
El 2006, la ciutat de Zutphen va engegar el primer pàrquing vigilat gratuït dels Països Baixos. Sota la plaça de l’estació es construí un pàrquing per a 3.000 bicicletes.
Carril bici solar – SolaRoad
Carril bici solar
Holanda és el primer país del món que utilitza panells solars en un carril de bicicletes. El recorregut anirà des de la ciutat de Arnhem fins a Nijmegen, a l’est del país, i pretén afavorir la descongestió de tràfic diari, facilitant una via ràpida per als ciclistes més experts. De moment només s’ha construït un tram pilot de 100m a la ciutat de Krommenie al Nord del país.
El carril està format per un seguit de mòduls prefabricats de formigó de 1,5 x 2,5m, i en la seva cara superior, incorporen una banda de vidre d’un cm de gruix, resistent a la pluja, la neu, el gel i el tràfic rodat. (En cas de trencament per impacte, es desintegraria de forma similar a com ho fan els vidres dels cotxes).
Sota aquesta capa de vidre temprat, es troben les cèl·lules solars de silici cristal·lí que transformaran en energia elèctrica la llum solar, amb un rendiment anual de 50 KWh per m2. Aquestes cèl·lules estan connectades a una central d’emmagatzematge des de la que es subministrarà energia, en principi, a l’enllumenat públic de la ciutat. La superfície de vidre de les plaques estaran tractades amb superfície antilliscant. Es tracta, de moment, d’un tram experimental de pocs metres, amb la possibilitat d’extrapolar aquets sistema a la resta d’infraestructures del transport en bicicleta de la ciutat, i suposaria una generació constant d’energia suficient per abastir les infraestructures públiques urbanes.
Carril luminescent inspirat en Van Gogh: innovació, disseny i patrimoni cultural
El carril luminescent per a bicicletes de Daan Roosegaarde, situat a prop de la casa on el conegut pintor hi va viure i que connecta indrets emblemàtics en la història del pintor es va inaugurar el passat mes de novembre. Ha representat l’inici de l’any internacional “Van Gogh 2015, 125 anys d’inspiració”, en commemoració del 125è aniversari de la mort de l’artista. Es tracta d’una proposta que combina innovació, disseny i Patrimoni cultural, recreant una experiència entre l’art i la tecnologia.
El projecte és obra de l’artista i dissenyador holandès Daan Roosengaarde i està inspirat en l’obra de Van Gogh, en combinació amb les darreres tecnologies lumíniques. El carril es compon de petites pedres que es carreguen amb la llum solar.
Aquest carril s’inspira en el Van Gogh “La Nit Estrellada”. Els milers de pedres emissores de llum suposen una mervallosa experiència estètica així com una obra de baix impacte ambiental pel seu baix cost, la seva instal·lació i el seu manteniment.
Hovenring: la rotonda penjant per a bicicletes que uneix 3 localitats holandeses
El Hovenring és un anell penjant a la localitat de Eindhoven, i un exemple envejable d’infraestructura per a ciclistes. Aquesta passarel·la penjant, només per a bicicletes, amb 4 accessos i una columna central de 70 metres d’alçada que suporta el pont permet el desplaçament des dels diferents punts , connectant Eindhoven, Veldhoven i Meerhoven (les localitats de Hoven).
Hovenring
Utopies Londinenques
Londres es troba en un dels moments de la seva història on l’índex de població és més elevat i cal pensar de manera creativa com maximitzar el potencial de les seves infraestructures. Algunes de les solucions que s’estan barrejant a la ciutat són les següents:
Carrils bici en els túnels abandonats del metro de Londres: London underline
London Underline
La proposta planteja convertir els túnels del metro en desús en una xarxa de camins per a vianants i ciclistes. Sota la ciutat, un món sencer desaprofitat: túnels, estacions, zones d’intercanvi, etc. Es tracta d’una solució ràpida i fàcil atès que no cal construir noves connexions amb el subsòl i es poden aprofitar les mateixes entrades al metro existents.
De moment, s’han proposat dues rutes on el projecte podria funcionar:
La línia de Picadilly Line, sota Kingsway, des de l’estació de Holborn fins a la de Aldwych, tancades des de fa 20 anys.
Va des de Green Park fins a Charring Cross.
La sostenibilitat és una de les premisses base del projecte. S’introdueix la instal·lació de rajoles cinètiques que converteixen les petjades en electricitat, obtenint així l’energia cinètica de les petjades de cada persona i de la fricció de les rodes de les bicicletes.
Thames Deckway, un futur carril bici que navega pel Tàmesis
Es proposa un nou carril flotant per alleugerir l’intens tràfic de Londres, emprant el seu mític riu, fins ara no gaire utilitzat, promocionant el ciclisme urbà com a alternativa al transport motoritzat. El projecte és obra d’enginyers i artistes liderats per l’arquitecte britànic David Nixon i l’artista Anna Hill.
Podria ocupar-se per 12.000 ciclistes per hora i estalviaria 30 minuts en el trajecte des de Battersea fins a Canary Warf, el districte financer de l’est de Londres. Aquesta passarel·la flotant de 12 km que recorre longitudinalment el riu tindria diferents accessos al llarg del seu recorregut i aprofitaria el seu moviment (ja que puja i baixa segons les marees) per a generar energia elèctrica.
És una aproximació als problemes d’espai a la ciutat congestionada.
Skycicle sobrevola la ciutat per sobre del ferrocarril
Skycicle sobrevola la ciutat per sobre del ferrocarril.
És un dels darrers projectes de l’estudi Foster&Partners, col·laborant amb l’estudi paisatgista Exterior Architecture i la consultoria urbana Space Syntax. La proposta consisteix en un sistema de carrils bici suspesos per sobre de 219 km de vies de tren que recorren la ciutat.
A l’skycicle, pel que circularien 12.000 ciclistes cada hora, s’accediria des de 200 punts (ja siguin passarel·les, ascensors, telecadires, etc). Atès que el traçat ferri tingué en compte l’orografia del terreny, aprofitant les zones més planes, la circulació per a les bicicletes seria igualment fàcil. Es tracta de la versió millorada i ampliada del Cycle Snake de Copenhague. Hi ha alguns dubtes específics respecte l’exposició al vent que tindrien els ciclistes a aquesta alçada i sobre la inclinació de les rampes d’accés a l’Skycicle.
Imatge del Skyclicle
Catalunya també pedala
Mapa dels municipis que estaran connectats amb carrils bici
A casa nostra, la bicicleta ha anat guanyant protagonisme en els darrers anys, en la línia del que succeeix en altres capitals europees. El clima benigne i la nostra orografia són factors idonis per fer-la servir de manera quotidiana. Per exemple, a Barcelona, el 80% del municipi té un pendent inferior al 2% i es pot recórrer amb comoditat).
La bicicleta s’ha desenvolupat a Catalunya en el seu vessant més lúdic, facilitant la realització de rutes turístiques i de descoberta de l’entorn. Trobem una extensa xarxa de vies verdes per totes les comarques que permeten conèixer la diversitat i la riquesa dels paisatges humans i naturals del país.
També a nivell urbà, en ciutats com Barcelona, la percepció i l’ús de la bicicleta ha evolucionant sorprenentment i s’ha comprès el seu valor com a mode de transport urbà, ampliant la xarxa de bicis i de serveis adaptats. En aquest canvi ha tingut molt a veure també la implantació del Bicing l’any 2007, incrementant ràpidament el nombre d’usuaris.
Generalment, els carrils bici es situen (en el cas de Barcelona) a la calçada, i estan segregats de la resta de la circulació per a millorar la seguretat vial i per a evitar que siguin envaïts per altres vehicles. Actualment, la xarxa de carrils bici té una longitud de 180km. Hi ha dos tipus de carrils bici:
El carril unidireccional, que té una amplada mínima de 1,50m
El carril bidireccional, amb una amplada mínima de 2,20m.
Ambdós tipus estan separats de la resta de vehicles que circulen per la calçada per unes peces de cautxú i una franja blanca de 30cm que actuen com a elements de seguretat. També com a mesura de seguretat, els carrils bici es diferencien en color vermell.
Alguns bons exemples que s’estan introduint són els de Sant Cugat, per unir centres educatius amb estacions de tren o el cas del carril entre Riudarenes, Sils, Maçanet de la Selva i Vidreres, que intentaria connectar els centres educatius d’aquests quatre municipis.
Analitzem el cas gironí
Longitud del carril entre inici i fi: 20mImatges del carril bici a Barcelona
El projecte sorgí arran d’una necessitat que les comunitats educatives de Riudarenes, Sils, Vidreres i Maçanet de la Selva detectaren en referència al desplaçament de l’alumnat. La construcció d’un carril bici i de senderisme possibilitaria un desplaçament a l’abast de tothom, de forma segura, autònoma, sostenible i saludable. Actualment, la bicicleta és una bona opció, però perillosa.
El projecte inclou l’adequació i senyalització de vies urbanes amb un total de 65 kilòmetres de recorregut entre els quatre nuclis: 22 a Vidreres, 20 a Maçanet de la Selva, 17 a Sils i 6 a Riudarenes.
Els quatre consistoris avancen en el projecte, amb el suport del Consell Comarcal de la Selva, qui els assessora en alguns aspectes, i amb la intenció de demanar suport tècnic i finançament a la Diputació de Girona.
Però ens queda molt per recórrer, encara trobem exemples de com arruïnar el recorregut d’un ciclista amb detalls evidents que l’impossibiliten: carrils massa curts, recorreguts tallats sobtadament, etc.
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
Los contenedores marítimos se utilizan en todo el mundo para el transporte marítimo y han estado usados durante más de 60 años. El transporte aéreo y la reciento crisis económica, han provocado que haya un gran número de contenedores que han quedado abandonados en los puertos. Así, todos aquellos contenedores inactivos, están siendo reutilizados para nuevos usos como viviendas, escuelas u oficinas, entre otros.
Els contenidors marítims s’utilitzen a tot el món per al transport marítim i han estat usats durant més de 60 anys. N’hi ha milions, en força casos sense usar-se i inutilitzant importants superfícies dels ports. En aquest marc plantejat, des de fa anys que, seguint criteris de sostenibilitat, reciclatge i estalvi econòmic, s’estan utilitzant contenidors marítims per construir edificis permanents, més ràpid i més barat que els edificis tradicionals.
Els contenidors marítims són essencialment grans caixes d’acer utilitzades per transportar mercaderies en bucs de càrrega, per tot el món. Aquests contenidors s’han produït ràpidament en massa en els últims 50 anys, ja que el món s’ha tornat més depenent de béns i serveis d’altres països i continents. Els contenidors marítims estan fets d’acer corten. És un tipus d’acer que té un alt contingut en coure, crom i níquel, que fa que la seva oxidació tingui unes característiques particulars, que protegeixen la peça realitzada amb aquest material enfront de la corrosió atmosfèrica, sense perdre pràcticament les seves característiques mecàniques. L’element d’aliatge en l’acer corten reacciona quan es presenta l’òxid mitjançant la formació d’una capa superficial protectora d’òxid de textura fina. Aquest tipus d’acer també s’utilitza en ponts, xemeneies, torres i fins i tot escultures a l’aire lliure.
Els contenidors es fabriquen en diferents mesures que van des de 8 peus (2,4 m) fins a 53 peus (16 m) de longitud. Les longituds més utilitzades són de 20 peus (6 m) i 40 peus (12 m) (Figura 1). Aquests contenidors estan dissenyats per ser enviats per tot el món diverses vegades, per la qual cosa es construeixen perquè siguin resistents i d’important durabilitat.
Figura 1. Contenidores marítims en un vaixell de càrrega (esquerra); Mesures diverses de contenidors marítims (dreta)
En la mateixa línia, els contenidors marítims més utilitzats són les variants denominades hc (high cube), ja que tenen una altura exterior de 2.896 mm (2,9 m), que els fa més adequats per transportar diversos tipus de càrrega. També els fa més aptes per a la construcció d’edificis, en tenir el sostre més alt. Les següents imatges (Figura 2, Figura 3 i Figura 4) il·lustren les dimensions d’un contenidor hc de 20 peus (6 m).
Figura 2. Contenidor HC de 20 peus (6 m). Vista isomètrica (esquerra); vista frontal (dreta)
Figura 3. Contenedor HC de 20 pies (6 m). Vista lateral
Figura 4. Contenedor HC de 20 pies (6 m). Vista superior
Ús de contenidors marítims en construcció d’edificis permanents
El transport aeri cada vegada més comú i afermat, i la recent crisi econòmica, han provocat que hi hagi un gran nombre de contenidors que han quedat abandonats en els ports, ja que el ràpid creixement de l’oferta ha superat àmpliament a la demanda. El 2015 el nombre de bucs de càrrega inactius era de 238, amb una capacitat combinada del voltant de 900.000 teu (acrònim del terme en anglès Twenty-foot Equivalent Unit, que significa Unitat Equivalent a Vint Peus; representa una unitat de mesura de capacitat del transport marítim, expressada en contenidors: 1 teu representa un contenidor de 20 peus (6 m)). En 2016 va passar a 435 bucs, acumulant un total d’1,7 milions de teu, la qual cosa representa un increment del 90% de teu en tan sol un any.
Així, a causa de l’excessiu nombre de contenidors que estan inactius, estan sent reutilitzats per a nous usos. Alguns exemples són habitatges, escoles i oficines construïdes amb contenidors marítims. Els contenidors s’utilitzen sovint com a espai temporal en les obres de construcció, però la seva recent disponibilitat ha portat al fet que s’utilitzin per a la construcció d’edificis permanents. Un exemple és la ciutat de contenidors a Londres (vegeu Figura 5), habitada per 400 artistes i dissenyadors.
Figura 5. Ciutat de contenidors a Londres
Alguns dels avantatges de l’ús de contenidors marítims per a la construcció d’edificis són la següents:
• Reducció de temps en la construcció de l’edifici. La magnitud d’aquesta reducció depèn de diversos factors, però s’estima que de mitjana la reducció és d’un 30% respecte la construcció de l’edifici usant les tècniques habituals.
• Estalvi de diners. Aquest estalvi també depèn de diversos factors, però s’estima de mitjana que l’estalvi és d’un 30% respecte la construcció de l’edifici usant les tècniques habituals.
• Modularitat de la construcció. Això permet l’ampliació de la construcció amb relativa facilitat, agregant més contenidors. Aquest factor és atractiu per a empreses en fase de creixement.
• Benefici ambiental en reduir emissió de CO2. En la mateixa línia s’apliquen els conceptes de sostenibilitat i de reciclatge.
Altres característiques a tenir en compte són la següents:
• Els contenidors marítims es poden comprar per tot el món.
• Es poden transportar amb facilitat en camió, sent factible fer-los arribar als llocs de construcció.
• La construcció modular amb contenidors marítims permet una notable varietat de dissenys i composicions.
• El cost d’un contenidor nou és més elevat que un usat. Per contra, el contenidor usat presenta els següents desavantatges pel que fa al nou: desgast del material ; als contenidores que es destinen a ús marítim se’ls aplica una capa de pesticides en el seu interior, per la qual cosa si es volen reutilitzar per a edificis, els contenidors han de ser tractats per eliminar aquesta capa, amb el cost que això representa.
Una recerca sobre l’estat de la qüestió mostra que hi ha moltes possibilitats quan es tracta de construir amb contenidors marítims, sent molt variats els dissenys i usos. Alguns exemples són els que es mostren en la Figura 6.
Un altre ús dels contenidors marítims és col·locar-los a l’interior d’edificis existents, per crear espais, com a oficines, etc. Un exemple es dóna a Sabadell, on ROA Arquitectura concep la reindustrialització dels serveis TIC sota el concepte de Box in a box, mitjançant el reciclatge de contenidors marítims del port de Barcelona, que s’introdueixen en les naus industrials abandonades. D’aquesta manera s’aconsegueix reciclar la cadena de valor de la indústria del s. XXI, alhora que enllaçar la part econòmica i geogràfica de territori, passant “del paisatge portuari al tapís urbà”.
Aquest escola és un exemple de l’adaptabilitat, durabilitat i baix cost de l’ús de contenidors marítims. Aules com aquesta són útils als països en vies de desenvolupament, a causa del baix cost i a la funcionalitat dels contenidors marítims. Aquest aula va ser patrocinada per tres companyies sud-africanes, per al seu ús en una empobrida zona rural als afores de Ciutat del Cap.
Les limitacions d’espai són un problema comú en molts països. Els contenidors marítims s’han utilitzat per abordar aquest problema, usant-los per construir edificis d’oficines còmodes i espaiosos. Aquest edifici està al Japó, on les limitacions d’espai són comunes. El 2012 una empresa d’arquitectura va tenir dificultats per trobar un edifici d’oficines, per la qual cosa va construir el seu propi edifici fet de contenidors marítims.
La denominada Casa Incubo està a Costa Rica. Va ser construïda utilitzant vuit contenidors hc de 40 peus (12 m). Es va reduir el temps de construcció en un 30%.
La denominada Beach Box està construïda en els Hamptons, una de les zones més cares de Nova York. L’estructura dels contenidors marítims està recoberta en les parets, però està a la vista en el sostre.
Quan l’Escola Costa Mesa Waldorf, a Califòrnia, va decidir expandir-se, van triar usar contenidors marítims a causa de la seva sostenibilitat. L’escola va utilitzar contenidors marítims per construir una nova ala d’edificis ecològics. El projecte va utilitzar 32 contenidors per construir quatre edificis addicionals al seu campus. A més de l’espai addicional d’aules, les noves construccions inclouen una biblioteca, un auditori de dos pisos i un laboratori de ciències.
Figura 6. Exemples de construcció d’edificis mitjançant l’ús dels contenidors marítims
Nou projecte usant contenidors marítims
L’edifici de l’EPEL Neàpolis és un centre tecnològic que va ser construït en 2007 (vegeu Figura 7), que pertany a l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú i que té com algunes de les seves prioritats la recerca, la innovació tecnològica (en matèria de smart cities, etc.), emprenedoria i col·laboració amb la universitat. També té espais de cowork (viver d’empresa), orientats a la innovació i la tecnologia. És així mateix la seu permanent del capítol català de la City Protocol Society (relacionat amb les smart cities).
Figura 7. Imatge de l’edifici Neàpolis, a Vilanova i la Geltrú
L’objectiu principal del projecte és dissenyar un edifici multifuncional utilitzant (principalment) contenidors marítims Aquest edifici ha de reunir les següents característiques:
• Ha d’estar situat en el terreny que hi ha al costat nord de l’edifici de Neàpolis (vegeu Figures 8 i 9).
• El disseny de l’edifici ha de ser atractiu, i adaptar-se a l’entorn.
• Els usos de l’edifici han de ser: cowork, maker space, sala de reunions, lavabos, bar, espai per a exposicions.
• Capacitat per 30 persones.
• La construcció ha de ser modular, amb capacitat per ser ampliat l’edifici, cas que convingui.
Figura 8. Vista del terreny (en verd), on es projecta la construcció usant contenidors marítims
Figura 9. Fotos del terreny, realitzades des de l’edifici de Neàpolis
En el marc del projecte també es realitza la planificació de l’obra i el càlcul del cost econòmic.
El resultat del projecte és un edifici de PB+1PP, de 490 m² de superfície, construït principalment amb contenidors marítims, amb un disseny que té similituds conceptuals amb l’edifici de Neàpolis. En les Figures 10 i 11 es pot veure l’aspecte exterior del disseny proposat.
Figura 12. Vista exterior de la propuesta (lado oeste)
Figura 11. Vista exterior de la propuesta (lado este)
En les Figures 12 i 13 es pot veure la proposta de disseny interior de les dues plantes, amb els usos de cada espai.
Figura 13. Diseño del interior. Planta Baja
Figura 14. Diseño del interior. Planta Primera
També s’ha realitzat el càlcul de l’estructura de l’edifici, el dimensionament i disseny de la fonamentació i la proposta d’instal·lacions (electricitat, aigua, desguassos, aire condicionat, etc.). En les Figures 14 i 15 es pot veure un esquema de l’estructura metàl·lica que s’ha analitzat numèricament.
L’edifici, que té una superfície construïda de 490 m², té un preu d’execució material (PEM) de 382.000 €. En el PEM no s’ha inclòs el cost de la maquinària del maker space (com a impressores 3D, etc.). La durada de l’obra s’estima en dos mesos. En comparació de la construcció tradicional d’un edifici d’anàlogues característiques, s’estima que hi ha un estalvi d’un 30% del PEM, així com un 30% d’estalvi en la durada de l’obra.
Figura 14. Exemple d’anàlisi de l’estructura, usant el programa Solid Works
Figura 15. Esquema de l’estructura metàl·lica de l’edifici, basada principalment en contenidores marítimos
Conclusions
Queda constatada la idoneïtat de l’ús de contenidors marítims per a la construcció d’edificis permanents. Aquests edificis poden tenir una gran quantitat de dissenys, gran quantitat d’usos, i poden ser ampliables a l’ésser de construcció modular. Aquest tipus de construcció és millor en termes de sostenibilitat en comparació de la construcció tradicional, produint-se a més una reducció de cost i de durada de l’obra.
La construcció d’aquest tipus d’edificis entra plenament dins del camp de treball dels arquitectes tècnics (o enginyers d’edificació).
El paradís, per a qualsevol religió que l’inclogui en les seves creences, és el lloc de la felicitat absoluta. Actualment, els parcs temàtics van molt més enllà del que van ser els parcs d’atraccions i evolucionen revolucionàriament, esborrant la frontera entre lo real i l’il·lusori.
El paradís, per a qualsevol religió que l’inclogui en les seves creences, és el lloc de la felicitat absoluta. Però la majoria dels mortals no ens hem conformat en esperar la recompensa a les virtuts i totes les cultures hem ofert anticipacions a aquest eteri futur.
Quins són els paradisos de la civilització actual? Quin és el seu origen?
En una societat democràtica tothom té dret a un paradís i els paradisos terrenals del nostre temps són els parcs temàtics. El seu floriment es produí principalment als Estats Units i els seus antecessors són els primers jardins i exposicions universals, passant pels grans parcs d’atraccions de principi de segle. El seu significat original (paradís) fa referència a un jardí extens i ben arreglat, un lloc bell i agradable. El jardí-paradís es configurà com un ancestral dels parcs d’atraccions actuals, una escapada de l’ambient quotidià amb els seus problemes i un accés a un món de fantasia.
Panell del Paradís pertanyent a El Jardí de les Delícies, El Bosco. Mitjan segle XVI
Dels 36 grans parcs oberts al segle XIX i que encara continuen operatius, 22 són americans, 2 de japonesos, un danès, un suec, un hongarès i un de català: el Parc del Tibidabo, que obrí les seves portes el 1899. A final del segle XIX el model estava fermament establert i el segle XX el completaria amb més tecnologia al servei de la diversió: uns nous paradisos havien nascut.
La història dels parcs temàtics s’uniria també a la de les exposicions universals: fou l’1 de maig de 1851, quan obria a Londres “la gran exposició dels treballs industrials de totes les nacions“. Per primera vegada les masses trobaven un espai en el que repassar les innovacions que estaven canviant el món. Les exposicions es convertiren en una qüestió de prestigi nacional. Amb l’Exposició de París el 1855, aparegué el concepte de Parc de l’Exposició. Els següents 25 anys formen l’era daurada dels parcs d’atraccions. Amèrica, immersa en una bombolla de prosperitat, es convertí en un paradís sencer per a la indústria dels parcs d’atraccions. El 1919 es comptabilitzaven al voltant de 1.500 parcs en el seu territori.
Però la bombolla esclatà i Amèrica entrà en la gran Depressió el 1929. El 1935 sobrevivien només uns 400 parcs d’atraccions. La indústria de l’entreteniment, conscient de la crisi, començà a buscar nous models. La paraula màgica fou “Fantasia”.
El 1952 Walt Disney formà la companyia Walt Disney Incorporated per a desenvolupar la idea d’un parc familiar que s’anomenaria Disneyland. Aquest era un nou concepte de parc d’atraccions i l’èxit fou immediat. El visitant es divertia i, a més, aprenia. El nou paradís dels americans s’acabava d’obrir i tots volien entrar-hi. L’era dels 70 va ser l’era d’expansió dels parcs temàtics als Estats Units, com els 80 ho fou per a la resta del món. Actualment trobem aproximadament 900 parcs temà- tics als Estats Units i 250 a Europa, 140 a Centre i Sud-Amèrica, 39 al Pròxim Orient, 30 a l’Extrem Orient i 6 a l’Àfrica. Les diferències entre Europa i els Estats Units es deriven, bàsicament, en els 20 anys de diferència de l’arrencada d’aquesta indústria entre ambdós contextos.
Més enllà dels parcs d’atraccions, els parcs temàtics: experiències a la carta
Els parcs temàtics van molt més enllà del que van ser els parcs d’atraccions i evolucionen revolucionàriament, esborrant la frontera entre lo real i l’il·lusori.
De parcs temàtics estranys en trobem un munt i aquí n’apuntaré uns quants exemples:
Podrem viure una experiència comunista a la presó d’Abashiri, al Japó. Un parc temàtic considerat com a museu i que fou una de les més infernals presons del país. Els visitants poden recrear la sensació de com era la vida en aquesta presó.
NapoleonLand, que es preveu obrir el 2017 i que fou una idea de l’exministre francès Yves Jegó, comptarà amb atraccions com la recreació diària de la batalla deWaterloo (on els visitants podran participar-hi) o la batalla de Trafalgar o decapitació de Lluís XVI.
A Colòmbia es troba Hacienda Nápoles, ubicat a la propietat rural d’un famós empresari, polí- tic i narcotraficant, confiscada al capo en els anys 90. Disposa de diverses atraccions, però el que més aporta emoció és trobarse a l’escenari on el capo feia els seus tripijocs.
El 2007 inaugurà a Londres, Amora, un parc dedicat íntegrament al sexe. Ofereix exhibicions interactives i mostra estàtues relacionades amb l’erotisme.
El Holy Land Experience, a Orlando, té com a objectiu educar sobre el cristianisme. Assots, recreacions de la Passió de Crist… i molta sang. Tot molt educatiu.
Un altre parc on podrem viure una experiència comunista és a Isgyvenimo Drama, a Lituània. Va ser un búnquer real per a protegir a les tropes. Els actors involucrats van ser interrogadors reals o van formar part de l’exèrcit soviètic. Hi ha activitats com aprendre l’himne soviètic sota coacció, ser interrogats amb tota classe de tècniques, càmeres de gas, revisions mèdiques de l’època, etc.
Diggerland, al Regne Unit, està dedicat a la maquinària de construcció, on hi podrem conduir una excavadora.
Action Park, un parc que fou el més perillós del món, situat a New Jersey, i que després d’enregistrar centenars d’accidents i la mort de 3 persones, tancà les seves portes el 1996, després de 18 anys d’activitat. I podríem seguir amb un llarg etcè- tera de Parcs d’allò més esperpèntics.
Allò que ens promet el paradís a la terra mai va produir res, sinó un infern. Karl Popper
Paradisos en llauna
Els parcs temàtics poden considerar-se com una de les més clares manifestacions espacials del capitalisme contemporani i simbolitzen el poder de la indústria de l’oci com a catalitzador del desenvolupament econòmic en el futur proper. El concepte d’”experiència” és actualment requisit de tots els sectors productius. Es parla de ciutats o paradisos intel·ligents: ciutats sostenibles on la tecnologia permet millorar la qualitat de vida. Però, en realitat, no estarem parlant de consum en comptes de qualitat?
Hacienda Nápoles
L’auge de les xarxes socials, el desenvolupament de les apps turístiques i la utilització de dispositius mòbils, han transformat l’experiència del viatge i la percepció de les ciutats. Ens trobem immersos en un nou model de turisme: smart tourism.
No crec que actualment els parcs temàtics siguin només els recintes tancats tal com tots tenim al cap. El concepte va molt més enllà… ha anat massa enllà, potser. Hi ha una multiplicació exponencial de les tipologies de l’experiència turística, ni tan sols cal canviar de destí: un mateix destí ofereix múltiples experiències. Estem en un moment on tematitzem tot el que trobem: rutes urbanes, activitats de grup temàtiques, excursions amb conceptes variats… No cal anar més enllà, l’evidència del bombardeig propagandístic que ens arriba parla per sí sol: Quito ofereix aquest estiu 6 noves rutes temàtiques; Descarrega gratis Menorcasmart per a Android; l’aposta per als mapes intel·ligents; Smart holidays Andalusia… i així podríem seguir fins a l’infinit i fins a l’absurd.
Podem trobar diversitat infinita d’experiències en llauna: La vida és bella; Adrenalina 100%, Màxima emoció; 3 días de ensueño; Mil-i-una nits de màgia; Cuines del món; Conducció extrema; Moments únics en parella; Benestar-viu l’aventura, i un miler més d’ofertes perquè ni haguem de pensar què volem, ja està tot pensat.
“Pastitxes arquitectònics”, ciutats sense ànima
Imatge de la pel·lícula: El show de Truman
La tematització de les ciutats és fruit del rellançament del turisme com a motor econòmic. L’intent de canvi per un turisme de qualitat, sobrepassant el turisme de sol i platja, potencia un turisme que, disfressat de cultural, esportiu, aventurer, etc… no és res més que més del mateix: massificació de turistes que segueixen cegament una oferta, sense potser ni plantejar-se si allò és del seu interès, sense criteri. L’oferta de paradisos artificials va en augment i les ciutats esdevenen una acumulació d’escenografies transitables. Potser l’èxit de la tematització no sigui només conseqüència de l’estratègia capitalista, podria tenir a veure amb les carències de la ciutat moderna, sense relat recognoscible. Som ciutadans de ciutats amb nom però sense ànima, on regna l’artifici, la llet sense lactosa, el cafè sense cafeïna, la cervesa sense alcohol, els parcs sense nens, el plaer sense gaudi i els somnis prefabricats.
1. Dismaland, l’altre parc temàtic
El parc va ser una instal·lació temporal durant els mesos d‘estiu del 2015
M’han dit que, aquest estiu passat, un company de professió que acompanyava pels voltants de la catedral de Barcelona un grup de col·legues nord-americans, en acabar la visita un d’ells se li atansa i li pregunta “i a quina hora el tanquen el Barri Gòtic?”. No m’ha arribat el que el company li va respondre a l’americà que es pensava que el nucli antic de Barcelona era un parc temàtic, però de ben segur que, si l’anècdota és certa, deuria quedar tan perplex com vaig quedar jo quan m’ho varen explicar. El fet, sigui cert o no, és creïble i per tant preocupant, un símptoma d’una amenaça immediata, la de que algunes parts de les nostres ciutats acabin sent pensades només per a turistes.
Com bé diu Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, “el millor lloc on pot estar el turisme és a les ciutats, perquè aquestes tenen les condicions per acceptar determinades càrregues. Quan el turisme es massifica, més enllà d’allò que és raonable, aleshores és quan convertim els nostres espais públics en parcs temàtics i la vida de la gent perd qualitat urbana. El turisme ben entès és un gran sector econòmic; mal entès, una plaga.”
El seu autor el descriu com un “parc temàtic inadequat per als nens”
L’interès d’alguns de voler tematitzar certs espais públics reals és un dels perills de la societat del turisme d’avui. L’altre, que em sembla tant o més perillós que aquest, és el de voler fer passar per reals coses que no ho són. En aquest grup, per suposat, s’inclouen els parcs temàtics però n’hi ha d’altres de menys evidents –i per tant més perillosos– com són els jocs virtuals, les festes al·lucinants (en l’estricte sentit de la paraula), certs espectacles en els que inclouria una part del món del futbol i alguns programes de TV –que precisament, s’anomenen realitys!, propostes de viatges a llocs “idíl·lics” que no ho són en absolut– i, sobretot, el món de la publicitat en tots els seus vessants, inclòs el polític.
Els parcs temàtics, en sí mateixos, poc enganyen ja que qualsevol persona de més de 6 anys sap que tot el que “representen” és fals encara que a la publicitat diguin que allí “tots els somnis es fan realitat” (2). En tot cas, els seus visitants juguen a tematitzar les seves vides durant una estona o, simplement, gaudeixen d’unes atraccions amb un caràcter, diguem-ne que diferent, del que seria un parc d’atraccions no tematitzat.
El que personalment em molesta de tots aquests muntatges és que, en el fons, hi ha un missatge subliminar del que està bé i el que no, que és fals -o com a mínim molt discutiblei manipulador. En el cas dels parcs temàtics, sobretot els de caràcter “rosa” com són els de la marca Disney, a més, la fantasia que volen fer passar per realitat és absolutament banal, reaccionaria i kitch.
Realitats paral·leles
Hi van participar 58 artistes convidats personalment per l’autor
Probablement la denúncia d’aquestes realitats paral·leles, complaents, fictícies i enganyoses en les que es vol fer creure o, com a mínim, acontentar la societat (3) foren el motiu principal del més insòlit parc temà- tic mai creat, obert només durant un mes (del 21 d’agost al 21 de setembre de l’any passat) a Westonsuper-Mare, una ciutat costanera al sud-oest d’Anglaterra, en l’estuari de Bristol, concebut i pagat per l’artista i grafiter Bansky, d’identitat desconeguda però de vàlua artística reconeguda a tot el món (4)
El parc temàtic, anomenat Dismaland (“lloc depriment”, traduït literalment) consistia en un recinte amb un castell amb el perfils dels de Disney però decrèpit i en ruïnes, i diverses altres performances, instal·lacions i obres d’art de fins a 58 artistes, escollits per la seva actitud crítica i transgressora de les actuals convencions en art. A l’entrada del parc, els visitants –que foren més de 150.000– eren registrats com en el més estricte dels aeroports dels EEUU; els edificis del parc eren tots llòbrecs i desastrats (en realitat el lloc i els edificis, menys el castell, era els d’un antic parc d’atraccions abandonat feia anys); els jardins estaven totalment descuidats i en el seu llac en comptes de peixos hi havia pasteres amb emigrants, alguns d’ofegats, i així, amb el mateix regust agre i crític, s’hi comptaven un bon nombre més d’instal·lacions, “atraccions”, escultures i material gràfic que s’expliquen per si soles en les imatges que acompanyen aquest article.
Una de les instal·lacions que componien aquest projecte artístic
Es pot criticar a Bansky que jugui al mateix que està denunciant, amb una representació falsa de tots els problemes, infelicitats, drames, injustícies i contradiccions del nostre món, d’acord, però no se’l pot criticar per no ser conscient del que passa al món en realitat, ni per no fer res més per arreglar-ho, que exposar-ho de forma irònica: un cop tancat Dismaland, els barracons i elements desmuntables de la instal· lació (entre ells el castell en ruïnes de la princesa de Disney) varen ser traslladats a Calais i van servir com a refugi per als immigrants que allí hi malvivien esperant l’oportunitat de travessar el Canal per aconseguir el seu somni –també força irreal — d’arribar a la Gran Bretanya i ser-hi feliços.
(1) “És possible fer sostenible una societat bolcada en el turisme?” Article de Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, a ARA Balears del 20 de desembre del 2015
(2) Campanya de publicitat de Port Aventura a TV, de final de 2015.
(3) El qui té aquests interessos és més difícil de discernir. Molt probablement no hi ha un qui sinó diversos actors amb finalitats comercials, econòmiques i polítiques, sovint cavalcades unes a les altres, que van des de les més simples, de guanyar diners a qualsevol preu, fins a les més complexes i fanàtiques de control ideològic de la societat.
(4) Banksy és tota una llegenda de street art (art de carrer o urbà) el qual sempre ha estat marcat pel sarcasme, la ironia, la irreverència i, per tant, la crítica. Tant en l’acció com a substància. Qui no ha vist pintats a nens amb armes, cors trencats, soldats, rates, frases, a la reina [britànica], etc., en diverses fotos per tot el globus? Al llarg de la seva carrera ha fet diverses col·laboracions per beneficència amb marques de gran prestigi, ha exposat en galeries als Estats Units i Europa, ha pintat en llocs tan polèmics, remots i importants com el mur de Cisjordània a l’Orient Mitjà i a San Cristóbal de las Casas en l’Estat de Chiapas [Mèxic]. El seu activisme en pro dels drets humans, dels drets dels infants, la seva crítica al consumisme i a la guerra, a la institució de la monarquia i l’establishment, sumat al fet que no es coneix la seva veritable identitat, l’han cobert d’un halo de misticisme, glòria i heroisme.
Escrit per Gerardo Borbolla González (Efe)
2. Tematització i construcció
Zona ambientada a l’Oest Americà en un parc temàtic
En la caracterització d’edificis i recintes temàtics la tecnologia constructiva es posa al servei de crear una escenografia i uns decorats encaminats a transmetre emocions a l’usuari. És una arquitectura de les sensacions en què les solucions adoptades pretenen aconseguir una imatge versemblant de cara al públic, i de vegades no exempta d’estereotips. Un públic que aquí assumeix el rol de personatge que s’integra en la ficció que es pretén crear. Es juga també amb la complicitat del visitant i amb la màgia de voler-se protagonista de l’entorn creat.
El major exponent de construcció tematitzada són indubtablement els parcs temàtics i atraccions de lleure, tanmateix es poden trobar també en molts altres tipus d’establiments i en diferents graus d’intensitat, ja sigui en exposicions, museus, espais temàtics, centres d’interpretació, fires, discoteques, o altres situacions en què es pretengui una singularització d’ambients de caràcter temporal o permanent. En aquestes circumstàncies, la construcció ha d’aportar l’escena física on es desenvolupa l’activitat (o aventura), i compta per assolir aquest propòsit amb l’auxili de tot el context creat i volgudament assumit pels participants. Sovint aquest suport consisteix en accions d’ambientació teatral, incorporació d’efectes sensorials de so, creació d’atmosferes amb il·luminació o efectes visuals, instal·lació d’elements que permetin interactuar, coneixement previ del guió, organització de les dinàmiques d’ús i de desenvolupament de les activitats al servei dels esdeveniments previstos, etc. Un altre component essencial son els elements d’atrezzo, que sovint es resolen amb imitacions o recuperació de peces autèntiques.
Programa i funcionalitat
Imatge de crítica a la tematització en ple centre de Barcelona.
Per abordar aquesta casuística constructiva és important definir amb claredat el programa funcional i les operatives d’ús. Cal preveure les circulacions dels visitants, l’accés dels treballadors, les operacions de manteniment, els punts de subministrament, les condicions i prestacions de les instal·lacions, i qualsevol tipus d’interferència amb l’usuari, ja que s’ha evitar l’alteració en la percepció de la trama escènica pretesa. I tot plegat amb el repte de garantir les vigents exigències de seguretat i funcionalitat en unes construccions que allotgen persones i activitats diverses, moltes vegades en ús de pública concurrència.
Les solucions adoptades poden ser resultat de diferents línies d’actuació. Una opció seria emprar un sistema constructiu anàleg al producte objectiu, com per exemple reproduir una cabana de fusta utilitzant la tècnica constructiva pròpia amb troncs de fusta, assumint les complexitats que això comporti a canvi d’obtenir «directament» una imatge resultant inherent al mateix procés constructiu. Una altra opció seria resoldre la construcció amb el sistema constructiu que es determini òptim (per temps, cost i prestacions) i després fer un revestit que ens aporti la imatge final, és a dir per exemple subministrar un mòdul prefabricat i revestir-lo al final de troncs de fusta perquè aparenti una cabana de fusta.
La segona estratègia permet resoldre una gran disparitat de situacions i representa genuïnament l’anomenada construcció tematitzada, ja que obre múltiples possibilitats per resoldre amb solucions constructives escaients els múltiples requeriments funcionals, de capacitat portant, compartimentació al foc, prestacions d’aïllament tèrmic i acústic, integració dels equips i instal·lacions, i tots els requeriments de salubritat i aptitud a l’ús que pertoqui.
El projecte construït
El projecte esdevindrà part de l’storyboard que defineix la història i ambientació del conjunt, i haurà de desenvolupar la definició constructiva dels escenaris. La solució a adoptar serà el resultat d’un treball d’investigació per a cada cas concret. El coneixement dels materials i les possibilitats d’aplicació permetran inventar incomptables dissenys i emprar multitud de tècniques, de manera que els elements podran ser fabricats a taller, executats in situ, embús de motlles, estructures de suport auxiliar, formació de volums buits, aplicació de revestits i acabats que simulen textures, etc.
Existeixen al mercat productes i industrials amb experiència i solucions adaptades per a aquests usos amb exemples de tots tipus. A manera il·lustrativa s’acompanyen alguns exemples que es mostren a continuació.
1. Formació de roques i formes rocoses, simulació
de pedra treballada, bigues carreus, columnes,
capitells, motllures, construcció de volums. Diferents
possibilitats de fabricació: poliuretà, fibres
de vidre amb reines, Grc, morter tixotròpic, projectats.
2. Formigó imprès per imitar materials i textures diverses. Formació paviments. Paraments de formigó tenyits i maquillats. S’estén i anivella el paviment de formigó, s’incorpora una capa superficial acolorida, acabat remolinat, aplicació producte antiadherent, i estampació de textures mitjançant motlles amb diferents dissenys. Existeixen diferents tècniques de coloració, estampació, polit, buixardat, exposició de l’àrid, revestiments de baix gruix, utilització de vidre reciclat i àrids fotoluminiscents, etc.
3. Rius i basses artificials amb làmines de cautxú i instal·lacions de recirculació itractaments de jardineria.
4. Revestiments i element decoratius. De fusta natural, revestiments laminats estratificats, utilització de xapes d’acer impreses i teixits metàl·lics, aplicació de pintures especials, fosforescències, reflexions, vidres, vidres de colors, esmicolats i aplicats amb aglomerants. Instal·lacions d’il·luminació escènica i efectes llluminosos.
5. Construcció prefabricada per a estructures, tancaments, acabats, unitats prefabricades en taller totalment acabats tipus lavabos.
6. Elements modulars ensamblats in situ, per a construccions permanents o per a esdeveniments temporals. Construccions de fusta totalment acabades, ensamblatge d’unitats modulars parcials, mòduls tipus casetes obra amb entramat metàl·lic.
3. Disneylandia ja és real
Al llarg de la història, els éssers humans han creat llocs on concentrar-se per participar en rituals, entreteniments, atraccions i espectacles; mentre consumeixen i intercanvien menjar, béns i serveis. Des del panem et circenses romà fins a les ulleres de realitat virtual, les persones han generat experiències de lleure: les fires i mercats medievals, els jardins europeus o pleasure gardens, les exposicions universals, els parcs zoològics… en són alguns exemples.
Camps Elisis, Barcelona, 1853
Un dels precedents més antics dels parcs temàtics són els Jardins del Tívoli de Copenhage (Dinamarca). L’oficial de l’armada danesa Georg Carstensen, l’any 1843, va convèncer el rei absolutista Christian VIII per cedir el parc urbà del centre de la ciutat per instal·lar-hi atraccions, restauració i oci. A diferència d’altres jardins europeus, no només en gaudiria la burgesia sinó també les classes populars. En paraules del mateix fundador, “quan el poble es diverteix, no pensa en política”. La promoció reial d’aquests espais fa que el país de la Sireneta sigui un dels indrets amb més tradició. Deu anys més tard, als extramurs de Barcelona, s’inaugurava un complex similar: els Camps Elisis. Durant dues dècades ocuparen tres illes de l’actual Eixample, des de la Diagonal fins al carrer Aragó. On avui s’alça La Pedrera d’Antoni Gaudí, hi havia una espectacular muntanya russa. Aquestes instal·lacions desaparegueren quan s’enderrocaren les muralles i es realitzà el pla Cerdà.
Walt Disney amb el plànol promocional de Disenyland, Califòrnia
L’any 1955 Walt Disney adaptà el concepte de llenguatge cinematogràfic als parcs d’atraccions. El famós cineasta va idear un espai d’entreteniment global, un univers alternatiu, amb un argument propi, intensament comercial i així oferir una experiència total tematitzada a l’usuari. Aquesta proposta no va comptar amb la confiança i el suport dels inversors i fou el mateix director el que la va finançar. Disneyland Califòrnia de seguida fou un èxit rotund i la fórmula es repetí, copià i reinventà fins a dia d’avui, sense mostrar cap signe de desgast tot i que ja ha complert setanta anys.
El secret de seu èxit és controvertit. Els més entusiastes assenyalaran que els parcs temàtics converteixen en realitat els somnis i, en canvi, els detractors només hi veuran l’exaltació del consumisme en la seva màxima expressió. El primer parc temàtic s’obre el mateix any que l’afro-americana Rosa Parks es nega a aixecar-se per cedir el seu seient a un blanc, fita de la lluita per la igualtat de drets racials a Amèrica; també és l’any del naixement de Bill Gates, el de la mort de Fleming i Albert Einstein i de l’ingrés de l’Estat espanyol a l’Onu. Disneylandia es fruit d’un moment en el qual la industrialització del primer món està en el seu màxim apogeu, un context ple de desigualtats, conflictes i tensions. L’evasió és necessà- ria i és possible a dins dels límits del parc temàtic. Una realitat paral·lela, un paradís artificial per tornar a ser infants per unes hores o uns quants dies, sense importar l’edat, sexe, religió o condició social. Un espai d’oci familiar, còmode, on no cal decidir ni pensar res ja se’ns ofereix de tot, ràpid i sense esforç.
Diversió col·lectiva i massificada
Habitació que recrea el palau d’una princesa
L’usuari del parc temàtic, una vegada ha pagat la seva entrada és plenament conscient que tot allò que veurà i farà serà un simulacre, una ficció. Per tant no és cap enganyifa i és més sincer i fidel a la realitat del que s’espera de la realitat mateixa. És un univers fet a mida per a tots aquells que es volen divertir i gaudir d’una estona entre amics o família. Aquesta concentració d’individus en plena comunió pel que fa als seus interessos i objectius, conforma una societat efímera en plena harmonia en la qual són possibles cues de més d’una hora i mitja sense cap incident, un fet insòlit en la cua de la fleca o la carnisseria del barri. L’oblit desitjat i voluntari de les preocupacions de l’individu quan s’endinsa en el vèrtex de diversió col·lectiva i massificada, és total.
Es viu una concòrdia i un civisme que difícilment es repeteixen fora dels seus murs: es respecten les normes i no es llancen els papers al terra. El sentiment de pertinença i vinculació al parc és més poderós que el de formar part d’una escala de veïns, un barri o una ciutat. L’ésser humà es troba entre individus afins pel que fa a gustos i objectius i aquesta homogeneïtzació ens ofereix una Arcàdia feliç.
L’adrenalina, la serotonina, la dopamina s’alliberen en quantitats elevades brindant sensacions embriagadores a mig camí entre el perill i el plaer. Les atraccions ofereixen un risc controlat i l’usuari sap que està a recer i pot gaudir-ne sense recels. Per aquells que no són amants de les emocions fortes, també hi ha altres entreteniments: espectacles, espais enjardinats, gastronomia, jocs… La tematització impregna l’entorn d’una realitat postissa molt poderosa. És el mateix fenomen que succeeix en el teatre i en el cinema: els actors, les ambientacions i els arguments són ficció, però els sentiments i emocions que generen a l’usuari són reals i, en molts casos, s’assoleix la catarsi. Però, a diferència del cinema o del teatre, la vivència és en primera persona i pot perllongar-se dies, fins i tot setmanes gràcies als ressorts sencers tematitzats.
The Void, Utah
Els canvis en les noves tecnologies i dispositius electrònics han produït modificacions socials i en la manera com ens relacionem. L’estiu del 2016 s’obrirà a Utah el primer parc temàtic de realitat virtual, The Void.
El més probable és que la fórmula ideada per Disney s’ampliï amb aquestes nous dispositius i en un mateix espai convisquin atraccions mecàniques i de realitat virtual. L’atractiu dels parcs sempre serà el de passejar plegats en un espai obert agradable, amigable, en contacte amb la natura i amb la possibilitat d’interactuar amb altres persones. Potser la societat d’un futur no gaire llunyà estarà tan tecnificada i submergida en el món virtual que l’experiència més real que podrà tenir al seu abast serà, tal com anunciava Baudrillard, el parc temàtic
Arquitecta. Sòcia fundadora de l'estudi OSMS a Barcelona. Ha estat professora de construcció de l'Escola d'Arquitectura La Salle i professora de projectes a l'escola de disseny ESDI.
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
L’impacte de la revolució digital sobre un món en procés accelerat d’urbanització explica l’emergència del concepte smart city (ciutat intel·ligent). Ciutats que fan servir tecnologies d'informació i comunicació (TIC) per ser més intel·ligents i eficients en l'ús dels recursos.
Històricament, les ciutats s’han adaptat als successius canvis en l’entorn. La ciutat medieval enderroca les seves muralles per donar pas a la ciutat industrial; la ciutat industrial soluciona les seves crisis de creixement per mitjà de la disciplina urbanística… i així successivament. Les ciutats evolucionen en una progressió contínua en la qual les crisis se superen amb solucions que, alhora, tornen a generar noves problemàtiques i conflictes.
Aquesta vegada, les ciutats s’han de transformar altre cop per respondre a un context radicalment nou en el qual el procés d’urbanització engrandeix els reptes de les ciutats i, en paral·lel, la irrupció de la revolució digital els fa diferents dels que hi havia hagut fins ara (Center for Cities, 2014).
Els grans avenços tecnològics i socioculturals que hi ha hagut els últims anys generen una evolució natural de les nostres ciutats cap a uns models més habitables, funcionals, eficients energèticament, sostenibles, respectuosos amb el medi ambient, saludables i en què hi participin els ciutadans. I els tècnics ens hem d’adaptar a aquests nous models urbans i de ciutats.
Anàlogament, diversos estudis assenyalen que en els propers 15 anys, a causa en part, dels avenços tecnològics, moltes professions experimentaran canvis importants en la manera de treballar i amb l’aparició de nous nínxols de treball. Entre aquestes professions que evolucionaran hi ha les que estan relacionades amb l’enginyeria de l’edificació i de la construcció. És clar que els tècnics ens hem de preparar per a aquests canvis
En aquest marc, el concepte smart cities (ciutats intel·ligents) ha crescut en importància i presència els últims anys. Una definició transversal i àmplia d’aquest concepte és la següent: ciutats que fan servir tecnologies d’informació i comunicació (TIC) per ser més intel·ligents i eficients en l’ús dels recursos, i això provoca un estalvi de costos i d’energia, una millora de la prestació de serveis i de la qualitat de vida, i una reducció de l’impacte ambiental. Una altra definició anàloga seria la següent: ciutats sostenibles que amb l’ús racional dels recursos pretenen garantir el futur de les ciutats i aconseguir l’equilibri entre els factors que impliquen el terme sostenibilitat (societat, economia i medi ambient). És un concepte lligat a la innovació tecnològica, l’obtenció i la gestió d’un gran nombre de dades (Big Data) i l’economia baixa en carboni. Tal com indica el MIT (Massachusetts Institute of Technology) les TIC (Tecnologies d’Informació i Comunicació) s’estan convertint per a les ciutats, en l’equivalent al que el sistema nerviós és per al cos humà.
Figura 1. Megatendències que impacten en l’smart city. (PwC-IE, 2015)
Els arquitectes tècnics (o enginyers d’edificació), atesa la transversalitat i l’alt nivell cientificotècnic de la nostra formació, podem intervenir de manera protagonista en matèria de smart cities. És un camp de treball pluridisciplinari, en el qual s’ha de col·laborar amb altres professionals (enginyers civils, arquitectes, enginyers de telecomunicacions, enginyers informàtics, enginyers industrials, etc.).
Tendències i perspectives
El fenomen de les ciutats intel·ligents s’emmarca en un escenari caracteritzat per dues megatendències que determinen la transformació de la societat contemporània:
El procés d’urbanització. És una de les tendències que marcarà amb més força el segle XXI i que ha provocat que, ja des de 2007, més del 50 % de la humanitat visqui en ciutats.
La revolució digital. El desenvolupament de les tecnologies de la informació i les comunicacions ha donat lloc a una realitat en què proliferen els dispositius connectats (hiperconnectivitat), fixos i mòbils, tant entre persones com entre màquines (m2m o machine to machine) i que està transformant l’articulació del sistema productiu (societat col·laborativa).
L’impacte de la revolució digital sobre un món en procés accelerat d’urbanització és el que explica l’emergència del concepte smart city. En la confluència de les dues megatendències de canvi, sorgeix una nova ciutadania, més demandant i participativa, i una manera diferent de viure de la ciutat i d’integrar-la en els processos econòmics i socials (PwC-IE, 2015) (vegeu la Figura 1).
Els experts destaquen quatre fases comunes en el full de ruta cap a una smart city, que no té perquè seguir un ordre seqüencial:
Vertical, en la qual es dota els serveis urbans de tecnologia per millorar la seva gestió. Cada un dels àmbits de gestió de l’ajuntament impulsa aquests canvis, sovint de la mà de les empreses de serveis urbans corresponents. Aquesta fase presenta una àmplia implantació a les nostres ciutats, i malgrat que encara té recorregut, és la que en general han de superar les ciutats.
Horitzontal, en la qual es desenvolupa una plataforma de gestió transversal que connecta els diferents serveis. Algunes de les ciutats espanyoles més avançades estan desenvolupant aquest estadi.
Connectada, on les ciutats comencin a compartir informació i a interoperar els diversos serveis verticals o sectorials a través de la plataforma de gestió.
Intel·ligent, on s’aconsegueixi gestionar de manera avançada, predictiva i en temps real la ciutat, i oferir informació i serveis d’alt valor afegit als ciutadans i a les empreses, creant un ecosistema d’innovació.
No hi ha un consens ampli sobre els elements mínims que han de ser presents en una ciutat perquè sigui considerada intel·ligent. Tot i això, entre totes les definicions considerades en diferents estudis en surten quatre de comunes.
Una visió holística o global. La ciutat intel·ligent no es limita a una aplicació sectorial de la seva intel·ligència, sinó que aquesta intel·ligència és present en tots els àmbits de la ciutat i es reflecteix en la mateixa gestió, que unifica i coordina transversalment àmbits i actors urbans.
Un mitjà per millorar la qualitat de vida. Ser smart no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per arribar a aconseguir el que totes les ciutats ambicionen: millorar els serveis públics i la qualitat de vida dels ciutadans; fer que el sector productiu local sigui més competitiu i innovador i generar un espai de convivència sostenible mediambientalment. En definitiva, que sigui atractiva per captar inversors, talent i visitants (Florida, 2002).
La tecnologia com a factor disruptiu. La clau per aconseguir aquests objectius és l’ús d’una tecnologia que fa possible recollir grans quantitats de dades, processar-les i compartir-les en temps real en forma d’informació rellevant per generar valor afegit. La revolució digital permet ampliar i enriquir la informació de ciutadans i organitzacions; possibilita sinergies i interoperabilitat dins de la pròpia ciutat i amb altres serveis i sistemes supramunicipals (transport, energia, salut, etc.) i impulsa la innovació amb activitats com open data (dades obertes), living labs (laboratoris vius) i tech hubs (nodes tecnològics). No obstant això, tot i que la digitalització és un component essencial del procés, una ciutat intel·ligent no es pot crear només desplegant sensors, xarxes i anàlisis de dades per millorar l’eficàcia dels seus serveis. El model de ciutat intel·ligent implica una nova forma de viure, gestionar, connectar, consumir l’espai urbà i gaudir-ne.
Un nou model de relacions. La ciutat intel·ligent canvia el model de relacions existents. Des del punt de vista econòmic, dóna lloc a l’economia col·laborativa; en termes socials, permet noves formes de participació ciutadana, i en l’àmbit municipal facilita l’adopció de polítiques urbanes més àgils i transparents. Aquest nou model de relacions obre la porta a una comunicació més fluida entre tots els actors (ciutadans, empreses, institucions, visites territorials, inversors,…) i, alhora, aprofundeix en la seva integració amb altres ciutats i amb altres escales.
Les TIC s’están convertint per a les ciutats, en l’equivalent al que el sistema nerviós és per al cos huma.
Una de les exigències dels ciutadans, que reflecteix la Llei 19/2013, és que els municipis siguin més transparents. Des del punt de vista de la ciutat intel·ligent, de transparència, d’accés a la informació pública i de bon govern, cal també comptar amb mètriques que permetin considerar el progrés de les diverses iniciatives i gestionar-les de la manera més adequada. La combinació de les dues actuacions (el mesurament dels projectes i la publicació transparent dels resultats) és un incentiu i un element més de compromís per als gestors municipals. Avui dia no hi ha una mètrica o conjunt de mètriques de referència per mesurar l’avenç d’una smart city, si bé s’està desenvolupant un projecte en aquest sentit des de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions i Societat de la Informació (SETSI) i també hi ha un grup de treball a AENOR (SETSI, 2015). En aquest marc, seria molt útil disposar d’una mètrica de referència d’ús comú, basada en indicadors tan objectius com fos possible, que permeti valorar el progrés de les diverses iniciatives i gestionar-les de la manera més adequada en matèria de smart cities. En molts àmbits de la ciència i la tecnologia resulta útil disposar de mètriques o escales d’ús comú (Ruiz, 2014).
Més enllà de la infraestructura necessària, les ciutats seran realment intel·ligents si són capaces de transformar les dades que manipulen en informació que permeti prendre decisions. De fet, es considera que un dels grans reptes del segle XXI és ser capaços de fer una gestió adequada del big data. És poc o gens útil disposar del Big Data, és a dir, de multitud de dades, si no es gestionen adequadament.
El big data permet oferir intel·ligència a través del processament i l’anàlisi de grans volums de dades provinents de diverses fonts de forma àgil i amb temps de resposta reduïts (IBM, 2014). L’entorn d’open data (dades obertes) no es podria entendre sense la realitat del big data (i del cloud computing) i les possibilitats que ofereix d’accés a grans volums de dades en temps real.
Podem definir el cloud computing (computació al núvol seria una traducció aproximadament literal) com la capacitat de processament mitjançant la qual les solucions tecnològiques es fan escalables i flexibles ja que es facilita en mode servei als clients utilitzant Internet (Gartner, 2014).
La Xarxa Espanyola de Ciutats Intel·ligents (RECI)
La tecnologia és el mitjà que necessitem per avançar cap a la gestió intel·ligent de les ciutats. I millorar la qualitat de vida dels ciutadans és l’objectiu. Això és el que pretenen aconseguir les smart cities i el comú denominador que comparteixen els 65 municipis que avui dia formen la Xarxa Espanyola de Ciutats Intelligents (RECI): generar una dinàmica entre ciutats amb l’objectiu de disposar d’una “xarxa espanyola de ciutats intel·ligents”, posar la innovació al servei de la ciutat per optimitzar-ne els recursos i augmentarne la sostenibilitat, i així aconseguir reduir la despesa pública i, alhora, prestar serveis millors al ciutadà. I, evidentment, fomentar l’activitat econòmica per atreure el progrés.
A Catalunya pertanyen a la RECI: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat i Sabadell. La Xarxa Espanyola de Ciutats Intel·ligents (RECI) arrenca el 2011 amb la signatura del “Manifest per les ciutats intel·ligents. Innovació per al progrés”, que tenia el compromís de crear una xarxa oberta per propiciar el progrés de les ciutats a través de la innovació i el coneixement, amb el suport de les TIC. Es va constituir formalment el 2012 a Valladolid. Té l’objectiu d’intercanviar experiències i treballar conjuntament per desenvolupar un model de gestió sostenible i millorar la qualitat de vida dels ciutadans, incidint en aspectes com l’estalvi energètic, la mobilitat sostenible, l’administració electrònica, l’atenció a les persones o la seguretat.
En definitiva, cada ciutat ha de definir la seva pròpia visió i ritme de transformació cap a una gestió intel·ligent. Tot i això, per aconseguir un avenç efectiu, a part del lideratge dels mateixos ajuntaments, és imprescindible la implicació de la resta de nivells de l’Administració, de les empreses, de les universitats, dels tècnics, i, evidentment, dels ciutadans, i això permet generar un ecosistema de ciutat involucrat en la confecció de la smart city.
Figura 2. Imatges d’estructures intel·ligents
Xarxa internacional
La City Protocol Society (CPS) és una xarxa global present a una cinquantena de ciutats d’arreu del món, entre les quals estan Copenhaguen, Seül, Dublín, Buenos Aires, Helsinki, Quito, Bristol, Torí, Yokohama, Barcelona i Lió. Està integrada per governs, administracions, centres educatius, universitats, empreses o organitzacions no governamentals amb l’objectiu de cercar solucions innovadores basades en la tecnologia, i avançar cap a un model de ciutats intel·ligents. El Capítol Català de la CPS està presidit per la Generalitat de Catalunya, essent la vicepresidència l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. La seu permanent està a l’EPEL Neàpolis, a Vilanova i la Geltrú i està format per nombrosos ajuntaments (més de trenta) així com per diputacions, entitats i universitats diverses.
Exemples pràctics d’aplicacions en l’àmbit smart city
Per entendre millor el que hem explicat, es considera adequat incloure una sèrie d’exemples pràctics, d’objectes i sistemes innovadors, que ja existeixen o que estan en fase de desenvolupament, i que s’engloben dins del concepte smart city, i que col·laboren per aconseguir alguns dels objectius plantejats en aquest article i que defineixen l’essència de la smart city.
1. Estructures intel·ligents en edificis
El concepte bàsic és dotar l’estructura d’un edifici d’uns sensors (especialment continus i de fibra òptica), de manera que l’estructura queda dotada d’un sistema nerviós i és capaç de transmetre dades d’interès sobre el seu estat de salut (deformacions, fissures, tensions, humitats, etc.). (Ruiz i Llorens, 2012), (Villalba i Casas, 2009). Amb aquesta tecnologia, el tècnic de capçalera pot conèixer les dades de salut d’un determinat edifici a través del seu smart phone o tablet, des del seu propi despatx. S’ha fet un estudi per analitzar-ne la viabilitat econòmica, i es verifica que aquesta tecnologia és rendible (Ruiz et al., 2016). Aquest concepte el podem definir com un element urbà que pot donar llum (o no), i que, a més, fa altres funcions, de manera que es converteix en un element urbà multifunció. Entre algunes d’aquestes múltiples funcions hi ha la d’incorporar sensors (o recollir dades de sensors externs al node urbà) que recullen dades variades d’interès, com ara humitat, temperatura, intensitat lumínica, detecció de pas de persones (per regular la intensitat de llum en funció de si hi ha o no algun transeünt a prop del node urbà), concentració de no2, concentració de co, contaminació atmosfèrica, contaminació acústica, trànsit, places lliures d’aparcament, control dels contenidors d’escombraries i un llarg etcètera. Tota aquesta informació s’envia al «núvol» i pot estar a disposició dels ciutadans i/o de l’Administració pública, a través de l’ús d’un smart phone o una tablet (vegeu la Figura 3) . També es preveu la creació d’una xarxa Wi-Fi (Wireless Fidelity) de lliure accés per als ciutadans (Ruiz et al., 2016).
2. Node urbà
Figura 3. Imatge de node urbà
Aquest concepte el podem definir com un element urbà que pot donar llum (o no), i que, a més, fa altres funcions, de manera que es converteix en un element urbà multifunció. Entre algunes d’aquestes múltiples funcions hi ha la d’incorporar sensors (o recollir dades de sensors externs al node urbà) que recullen dades variades d’interès, com ara humitat, temperatura, intensitat lumínica, detecció de pas de persones (per regular la intensitat de llum en funció de si hi ha o no algun transeünt a prop del node urbà), concentració de no2, concentració de co, contaminació atmosfèrica, contaminació acústica, trànsit, places lliures d’aparcament, control dels contenidors d’escombraries i un llarg etcètera. Tota aquesta informació s’envia al «núvol» i pot estar a disposició dels ciutadans i/o de l’Administració pública, a través de l’ús d’un smart phone o una tablet (vegeu la Figura 3) . També es preveu la creació d’una xarxa Wi-Fi (Wireless Fidelity) de lliure accés per als ciutadans (Ruiz et al., 2014).
La xarxa telemática assegura la gestió domòtica de serveis comuns i particulars dels residents i permet regular el consum d’aigua, energia i electricitat a tots els edificis, i també controla les despeses operatives del seu manteniment.
Telepresència connecta a través d’un circuit audiovisual oficines, col·legis i cases particulars.
La xarxa de sensors intel·ligents, instal·lats a la ciutat controla la temperatura, el consum d’energia, l’estat del trànsit, el reg, les lluminàries, els aparcaments, els contenidors de residus, de forma contínua per garantir una gestió òptima dels recursos necessaris.
Fomentar l’ús de l’energia de l’hidrogen i les piles de combustible per al transport urbà, edificis residencials i oficines.
Xarxa elèctrica intel·ligent (o Xei; smart grid en anglès) es pot definir com la integració dinàmica dels desenvolupaments en enginyeria elèctrica, emmagatzematge energètic i els avenços de les tecnologies de la informació i comunicació (o tic), dins del negoci de l’energia elèctrica (generació, transmissió, distribució, emmagatzematge i comercialització, incloses les energies alternatives); i això permet que les àrees de coordinació de proteccions, control, instrumentació, mesura, qualitat i administració d’energia, etc, es concatenin en un sol sistema de gestió amb l’objectiu primordial de fer un ús eficient i racional de l’energia.
Amb l’ús de tecnologia capdavantera es pretén implantar un tractament avançat de residus que permeti generar energia addicional per a múltiples usos urbans.
Aplicacions mòbils: ofereix informació rellevant sobre els serveis urbans, des de tràmits administratius fins a mobilitat, consum, educació, oci i entreteniment. Cal dir que, a part dels exemples pràctics explicats, hi ha molts altres exemples més que queden emmarcats dins del concepte smart city.
En el marc pràctic plantejat es considera que les ciutats s’estan transformant en sistemes cibernètics complexos que poden ser controlats i analitzats en temps real per mitjà de tot tipus de sensors fixos i mòbils. Des de sensors fixos en les zones d’aparcament, a microetiquetes digitals en diferents tipus de residus o els miniquadricòpters voladors, els sensors urbans poden recollir un volum d’informació sense precedents sobre les dinàmiques i els fluxos urbans. El monitoratge i l’anàlisi de les dades sobre el trànsit, el consum d’aigua i energia, la recollida de residus o canvis climàtics aporta informació clau als gestors urbans per solucionar i anticipar-se als problemes puntuals o permanents que afecten les principals dinàmiques de la ciutat. Juntament amb diversos tipus de microsensors fixos i mòbils que permeten transmetre informació sobre les circumstàncies particulars d’un determinat entorn o element urbà, tenen un protagonisme especial els residents d’una ciutat. L’extens ús dels telèfons mòbils i dispositius digitals els converteix en sensors sensibles que controlen constantment la ciutat, i configuren un particular mapa informatiu de l’entorn urbà (Ratti, 2016).
Conclusions
Els grans avenços tecnològics i socioculturals que estan tenint lloc els últims anys generen una evolució natural de les nostres ciutats cap al concepte de smart city. Aquest concepte transversal implica uns models de ciutat més habitables, funcionals, eficients energèticament, sostenibles, respectuosos amb el medi ambient, saludables i en què hi participi el ciutadà.
Els arquitectes tècnics (o enginyers d’edificació), atesa la transversalitat i l’alt nivell cientificotècnic de la nostra formació, podem intervenir de manera protagonista en matèria de smart cities. És un camp de treball plurisdisciplinari, en el qual s’ha de col·laborar amb altres professionals (enginyers civils, arquitectes, enginyers de telecomunicacions, enginyers informàtics, enginyers industrials, etc.). I en el qual apareixen nous nínxols de treball, i els tècnics hem de ser capaços d’adaptar-nos i formar-nos per donar una resposta adequada a aquesta realitat de les ciutats en constant evolució. Per a qui estigui interessat a aprofundir en aquesta temàtica, al caateeb es fa el curs “Introducció a les smart cities”, de 4 hores de durada.
Referències Biblográfiques
Center for Cities, (2014). Smart cities.
Florida, (2002). The rise of the creative class.
Gartner, (2014). The nexus of forces: social, mobile and cloud information.
IBM, (2014). Big data beyond the hype: a guide to conversations for today’s data center.
PwC-IE, (2015). Centro de Innovación del Sector Público de PwC e IE Business School. Smart cities. La transformación digital de las ciudades.
Ratti, C. (2016). L’avenir du bureau dans un monde numérique. La Tribune.
Ruiz, F.; Martí, P. i Llorens, A. (2016). Anàlisi cost-benefici de les estructures intel·ligents.
L’Informatiu. Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona. Número 348, p. 89-96.
Ruiz, F.; Farré, J.; Martí, P.; Martínez, N. i Llorens, A. (2014). El node urbà. Canvi de concepte de fanal cap a element urbà multifuncional en smart cities. L’Informatiu. Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona. Número 340, p. 85-89.
Ruiz, F. (2014). Escala de gravedad de daños en edificios. De la asignación directa a la contrastación estadística. Tesis doctoral. ets d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona-UPC.
Ruiz, F. i Llorens, A. (2012). Les estructures intel·ligents. Aplicació de les noves tecnologies per la gestió de la salut estructural dels edificis. L’Informatiu. Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona. Número 333, p. 98-103.
SETSI, (2015). Pla nacional de ciutats intel·ligents.
Villalba, S.; Casas, J. R.Feasibility of Structural Health Monitoring of concrete structures by Optical Backscatter Reflectometer. Proceedings of the 7th International Workshop on Structural Health Monitoring. Setembre de 2009. Stanford University (USA).
Els edificis recolzats en parets de càrrega i el sisme
L’estructura, esquelet de l’edifici, té un paper rellevant en l’espai arquitectònic, alhora que sustenta, i transmet totes les càrregues de l’edifici al terreny. Un clar exemple és el sistema estructural de parets de càrrega que tot i la dificultat de verificació de la seva resistència en front el sisme, hi ha uns certs criteris bàsics que ajuden a comprendre el seu funcionament estructural.
L’estructura, esquelet de l’edifici, té un paper rellevant en l’espai arquitectònic, alhora que sustenta, i transmet totes les càrregues de l’edifici al terreny. Un clar exemple és el sistema estructural de parets de càrrega, sistema extensament emprat fins a mitjans del segle passat, que configurava el disseny de l’edifici i distribuïa les càrregues extraordinàriament repartides en la fonamentació.
Actualment els murs portants encara configuren la majoria de la nostra trama urbana i rural. Aquest model funciona sobretot isostàticament, on les biguetes descansen directament sobre murs, i els nusos adquireixen un reduït grau hiperestàtic (menor de 0,30), només produït pel propi pes de la paret superior en cas d’existir.
Descens de càrrega isostàtic
Excavació de fonamentació continua per a parets de càrrega
A l’article “La verificació d’estructures de paret de càrrega sense cadena perimetral” de L’Informatiu al desembre del 2.015 s’explica el seu funcionament. Aquestes estructures al no localitzar lligat a la mateixa alçada del sostre, reparteixen principalment càrrega i redueixen la transmissió de moments a la fàbrica de maó, però a la vegada també minven la seva resistència davant les càrregues horitzontal, i en especials les de sisme, per manca de lligat del conjunt.
Sostre unidireccional recolzat en paret de maó
Per la diagnosi d’edificis de parets de càrrega, una lectura molt interessant és la del manual “Recomanacions per al reconeixement, la diagnosi i la teràpia d’estructures de fàbrica de maó”, realitzat a l’ITEC per Josep Mª Genescà Ramon i Joan Ramon Rosell i Amigó. Aquest treball però, no contempla les patologies provinents dels esforços horitzontals, tal i com el propi document indica, ja que aquestes sol·licitacions són complicades i difícils de valorar.
Tot i la dificultat de verificació de la resistència d’aquestes estructures en front el sisme, hi ha uns certs criteris bàsics a contemplar, que ajuden a comprendre el seu funcionament estructural. Aquests depenen bàsicament de la forma arquitectònica i estructural de l’edifici, i ajuden al tècnic a saber quins casos són més òptims i quins disposaran de més conflictes.
Per aquesta raó s’ha estructurat el sistema de parets de càrrega en tipologies que garanteixen una millor resistència davant les accions horitzontal, que moltes vegades s’havia realitzat per tradició, sense tenir en compte que són fonamentals pel seu adequat funcionament estructural.
Tipologies fonamentals funcionals de murs de càrrega
Tot seguit s’enumeren les tipologies de murs portants més essencials davant la resistència a accions horitzontals:
[table id=15 /]
Els inicis de càlcul al sisme a Espanya
La norma antisísmica va ser una de les més tardanes en implantar-se. La primera normativa sobre càrregues va ser gairebé nul·la en la consideració sísmica en edificis convencionals. Així que no va ser fins l’aparició de la Norma PGS-1 (1.968) i la posterior PGS-1 (1.974), que es va exigir la consideració sísmica en la construcció de tots els edificis, incloent els de fàbrica de maó. Tot i així, moltes vegades en les construccions tradicionals s’ignorava els requeriments d’aquestes normes. A l’actualitat, la norma d’obligat compliment és la NCSE-02.
Les consideracions de les ordenances antisísmiques
No va ser fins l’any 1.968 que en el disseny estructural d’un nou edifici s’havia de considerar la resposta d’aquest davant les accions del sisme. L’estructura havia de complir una sèrie de verificacions estructurals.
Esquema de possible lligat per arriostrament en sentit vertical i horitzontal
Esquema sisme normativa PGS-1 (1968). La zona de Catalunya està indicada gairabé tota com a B
Aquestes consideracions són generals per a tot tipus d’estructures, a més a més l’estructura de parets de càrrega havia de ser reforçada mitjançant encadenats horitzontals i verticals, constituint una retícula amb elements de formigó armat o metàl·lics. Aquesta obligació va causar que el sistema de murs entrés en desús a partir d’aquest any, doncs si era necessari implantar lligats verticals i horitzontals, el tècnic en la majoria dels casos escollia un altre sistema com els pòrtics de formigó o els metàl·lics.
Només en les edificacions d’alçades menors de 12 metres, la norma accedia a prescindir dels encadenats verticals, limitant-se l’arriostrament només als encadenats localitzats a l’alçada del sostre, sempre hi quan s’arriostrin també amb els murs portants interiors.
[table id=16 /]
L’actual norma del sisme
L’actual norma és d’obligat compliment també en reformes i rehabilitació, a fi de que els nivells de seguretat dels elements afectats siguin superiors als que posseeixen en la seva concepció original. És a dir, en cap cas, en una actuació de rehabilitació es podrà reduir la seva resistència davant al sisme. Per tant, és necessari saber quines parts de l’estructura són essencials, per a millorar l’estabilitat davant del sisme i minimitzar les actuacions en elles. Els requeriments generals de disseny estructural, són però, molt similars a les anotades en la primera norma:
[table id=17 /]
A més, per estructures de fàbrica de maó, la norma afegeix:
Per complir els requisits d’índole general anteriorment esmenats, s’han de disposar murs resistents en les dues direccions principals en planta de la manera més uniforme i simètrica possible. A més a més, s’evitaran canvis bruscos de rigidesa produïts per canvis en els materials.
En el cas de la perillositat que tenim aquí Catalunya, l’actual norma exigeix una alçada màxima d’estructura de murs de 4 plantes i cadascuna d’elles no serà superior a 20 vegades el gruix del mur. No es presentaran canvis de rigidesa per causa de variacions del gruix superiors a mig cantell del sostre en el pas d’una planta a una altra, ni per disposició de buits molt diversos entre plantes successives. I afegeix, una nova consideració, que en zones de més perillositat sísmica, com és en el nord de Catalunya (valors de ac ≥ 0,08 g), tots els elements portants d’un mateix edifici es realitzaran amb la mateixa solució constructiva. Així doncs, actualment en aquesta zona, ja no podríem realitzar les solucions antigues en que es combinava fàbrica de maó i estructura porticada de formigó armat o acer, principalment en plantes baixes.
Transmissió de càrregues horitzontals
Transmissió de càrregues horitzontals
Conclusions sobre les actuacions en edificacions existents
Ha quedat clar amb els requeriments anteriorment esmenats, que la forma de l’edifici és bàsica pel seu comportament estructural. En el moment d’actuar en una edificació existent caldrà sempre tenir en compte els següents criteris:
Una forma quadrada o rectangular no gaire distorsionada millora considerablement el funcionament estructural, i redueix considerablement el possible moment torçor. Així mateix, la homogeneïtat de càrregues en planta és fonamental per al conjunt de l’edifici.
No és adequat els àtics enretirats, i encara menys els que ubiquen àtic i sobreàtic. La col·locació del nucli d’escala en el centre de la planta millora notablement el funcionament. Així doncs, els edificis en cantonada, a causa de la dificultat d’implantació del nucli just al centre, sempre són més desfavorables davant les accions horitzontals.
Pel que fa al disseny en alçada, el pes elevat en plantes superior, provoca l’elevació del centre de gravetat respecte el centre geomètric, i augmenta la probabilitat de bolc.
En aquest mateix sentit, les estructures de planta baixa, totalment buides i porticades, no funcionen correctament a causa del canvi de rigideses entre plantes i l’augment de centre de masses en alçada, perillant l’estabilitat del conjunt. En aquest sentit, la localització d’estructura porticada que lliga la totalitat de l’edificació, millora considerablement el conjunt estructural.
La realització d’elevats estintolaments interiors provoca canvis bruscos de rigideses entre plantes, i redueix considerablement la resistència al sisme.
Conclusions sobre les actuacions en edificacions catalogades
L’arquitecte José Luis Gonzalez considera a l’Aplicació del CTE a les obres de restauració arquitectònica, document d’ajuda per actuacions en edificacions existents, que, garantir la seguretat estructural davant el sisme pot entrar en conflicte amb la preservació del valor arquitectònic del monument.
S’aconsella l’adopció de solucions alternatives que compleixin de manera suficient amb els requeriments normatius, ja que l’exigència de nivells de seguretat similars als que es consideren per a noves construccions pot donar lloc a intervencions de molt alt impacte i cost cultural.
A Itàlia i davant del sisme, la nova normativa introdueix el concepte de “millora” pel qual, l’exigència davant de sisme es limita a requerir que tota intervenció de lloc a una millora en el comportament resistent. I l’actual normativa NCSR-02 espanyola suggereix aquest mateix concepte.
Trama urbana amb edificis de parets de càrrega al centre de Barcelona. Foto Xavier Juan Ortega
En aquesta línia, i tal i com molt bé s’indica en “El comportamiento sísmico de las construcciones tradicionales de paredes de obra de fábrica”, de Pere Roca a la publicació Mètode Rehabimed, a més a més, d’explicar les lesions que sorgirien en un possible sisme, aconsella que la restauració estructural derivi del coneixement de les tècniques constructives locals i del reconeixement de les seves possibles deficiències. El coneixement dels procediments constructius locals és fonamental i ha de guiar l’elecció de les intervencions.
És preferible que les intervencions, abans d’alterar profundament la naturalesa constructiva i resistent de les construccions, tendeixin més aviat a controlar o mitigar les possibles debilitats de l’edifici. La intervenció pot dissenyar, en coherència amb les tècniques constructives tradicionals o històriques, perquè contribueixi a limitar les deformacions experimentades durant el terratrèmol o evita l’excessiva separació entre parts.
Zona Zero. La reconstrucció emocional d’un gran buit al downtown de Manhattan
Ja han passat setze anys d’aquell 11 de setembre que ocasionà una gran ferida en el teixit de Manhattan i un punt d’inflexió en la consciència mundial. Efectivament, un nou perfil de la ciutat ja és una realitat, definint-se la nova identitat de la Zona Zero i convertint-la en un centre de pelegrinatge i leitmotiv de records variats.
Fa set anys, en aquesta mateixa secció, abordàvem l’estat de la qüestió de la Zona Zero de Nova York: Zona Zero, es perfila un nou Manhattan. Ja han passat setze anys d’aquell 11 de setembre que ocasionà una gran ferida en el teixit de Manhattan i un punt d’inflexió en la consciència mundial. Efectivament, un nou perfil de la ciutat ja és una realitat, definint-se la nova identitat de la Zona Zero al lloc de la gran petjada del desaparegut World Trade Center. El repte de com abordar un projecte d’aquesta magnitud, operant amb la memòria i la sensibilitat d’una ciutat, no està resultant gens fàcil: l’escala emocional del projecte és elevada. Calia equilibrar la memòria de la tragèdia amb la necessitat de mirar endavant i fomentar un barri vibrant i dinàmic. Daniel Libeskind va redactar el pla director per organitzar el conjunt. De la proposta inicial, s’han perfilat alguns aspectes i s’han produït alguns canvis de rumb.
Es va decidir dedicar la meitat de la superfície (del total dels 64.000m2 ) a espai públic, definit pel Memorial Park i el Museu del Memorial; la construcció d’una torre d’oficines amb alta tecnologia i construcció sostenible; l’obertura d’un tram de carrer de 61 metres de carrer i vorera de Greenwich street (tancada des de 1960); dues noves instal·lacions públiques; una nova i icònica estació de transport; i un centre d’arts escèniques.
Una solució molt encertada: arquitectura i silenci
L’estudi de Libeskind s’ha coordinat amb l’autoritat portuària de Nova York i Nova Jersey, La Corporació de Desenvolupament del Baix de Manhattan, la Ciutat de Nova York i els arquitectes dels edificis individuals. Els elements, finalment, han quedat definits de la següent manera:
1. Memorial Park (Dues fonts Memorial: Reflecting absence)
Les dues fonts són obra dels arquitectes Michael Arad i Peter Walker. Són les petjades de les desaparegudes torres bessones, generant dos grans buits on una constant circulació d’aigua convida a la reflexió i la memòria de les víctimes de l’atemptat de l’11S. Estan situades exactament al lloc que ocupaven les torres i s’han envoltat de 500 arbres, com a símbol de vida i renaixement.
Vista aérea de la Zona Cero
Imagen de una de las fuentes, un año después de su inauguración
Ubicación de la Zona Cero en el Sud de Manhattan
Les fonts, d’una fondària de 9,1 metres, estan recobertes amb panells de bronze on s’inscriuen els noms de les 3.000 víctimes que van morir en els atemptats de l’11 de setembre de 2001 i en l’atemptat de 1993. Cadascun d’ells pot ser localitzat mitjançant un sistema electrònic i una aplicació per a smartphones. Les fonts, d’una fondària de 9,1 metres, estan recobertes amb panells de bronze on s’inscriuen els noms de les 3.000 víctimes que van morir en els atemptats de l’11 de setembre de 2001 i en l’atemptat de 1993. Cadascun d’ells pot ser localitzat mitjançant un sistema electrònic i una aplicació per a smartphones.
Es van inaugurar l’11 de setembre de 2011.
2. Museu Memorial
Obra de l’estudi Snohetta i Davis Brody Bond, aquest museu recull la memòria gràfica i física dels atemptats de l’11S. Es preveia inaugurar juntament amb les dues fonts, però no va ser possible, i finalment es va fer el maig de 2014.
3. Torre One World Trade Center (Freedom Tower)
L’edifici més alt de Nova York és l’element principal del conjunt. És obra de l’estudi Skidmore, Owings&Merill i es va inaugurar el 3 de novembre del 2014. Es tracta de l’edifici més alt dels Estats Units i el sisè més alt del món. Té 104 plantes, amb una alçada de 541 metres (1.776 peus, que coincideixen amb la xifra de l’any de declaració de la independència dels Estats Units). La primera pedra es va posar el 4 de juliol de 2004, coincidint amb el dia de la independència del país (tot són referències patriòtiques) i les obres no començaren fins al 2006.
Imatge de la Freedom Tower des de la terrassa del nou Whitney Museum
La torre s’inicia amb una base quadrada i a mesura que augmenta en alçada es converteix en octògon (girant 45º), rematant-se de nou en forma quadrada. El resultat en les façanes, són 8 triangles isòsceles. Quant a mesures de seguretat, l’edifici es formalitza amb una base fortificada amb murs de 91 cm de gruix de formigó reforçat, tres línies d’escales de gran amplada, una línia d’escales exclusivament per a bombers, ascensors, sistemes de ruixat i filtres químics i biològics en els conductes de ventilació. El fet d’aquest reforç ha estat criticat per alguns que han suggerit que la torre reflecteix més aviat un sentiment de por en comptes de llibertat, fins i tot batejant-la com The Fear Tower. Conté 80 plantes dedicades a oficines i un terrat situat a 417 metres d’alçada que acull el nou mirador de la ciutat. Els ascensors només triguen 60 segons en arribar a la planta 102.
El nom es va canviar el 2009 per One World Trade Center. Tot i així, Freedom Tower té més èxit entre els newyorkers.
Imatge de la Torre Three W.Trade Center en construcció. Desembre 2016
4. Torre Two World Trade Center
Inicialment, el projecte fou adjudicat a l’arquitecte britànic Norman Foster, però posteriorment, el 2015, es va readjudicar al jove arquitecte danès Bjarke Ingels en una operació de gran polèmica.
5. Torre Three World Trade Center
Es tracta d’un projecte de l’arquitecte Richard Rogers i té una alçada de 329 metres, la tercera torre més alta del conjunt.
6. Torre Four World Trade Center
Dissenyada per l’arquitecte japonès Fumihiko Maki, la quarta torre del conjunt és un edifici amb una presència discreta, però digne, segons les paraules de Maki. La torre es va inaugurar, amb un permís temporal, el novembre de 2013.
7. Oculus Station
La nova estació de transport, projecte de l’arquitecte espanyol Santiago Calatrava, és potser l’element més polèmic del conjunt donats els canvis de calendari i de pressupost. Són molts els noms i les definicions populars que han batejat el projecte del valencià: alguns mitjans com The New York Times el definia com “una nova atracció per a selfies”; altres, com “les ales d’una au fènix que reneix; una espina de peix; una obra inspirada en les clàssiques estacions de Grand Central o Pensilvània; l’esquelet d’un dinosaure, des de l’exterior (fins i tot, s’ha sentit el nom de “calatrasauri”). Té la superfície interior d’un camp de futbol, sense ni un sol element estructural entremig, un espai totalment diàfan que dóna sensació d’espai catedralici. Calatrava construeix aquesta catedral cívica on conclouen el path (tren de Nova Jersey), onze línies de metro i el ferry de Staten Island.
Des del seu interior, i entre una escletxa de vidre central, es divisa la Freedom Tower. Aquesta escletxa estava pensada per obrir-se cada 11 de setembre, deixant entrar els rajos solars justament a l’hora en què va caure la segona torre. Però, per temes de pressupost (ja s’havia sobrepassat per molt l’inicial) no ha estat així. L’edifici contrasta molt amb la fermesa i la directriu vertical dels edificis de l’entorn. Una peça singular, si més no. En el gran vestí- bul monumental (al qual s’accedeix per un porta poc representativa) s’han instal·lat els comerços més exclusius: una gran botiga.
Liberty Park
S’acaba d’inaugurar recentment un nou parc elevat a l’estil del conegudíssim High Line, des del que es podrà contemplar la plaça del memorial del 11S des d’una nova perspectiva.
Aquest petit oasi verd s’eleva 7 metres sobre el nivell del carrer i es situa on abans es trobava l’antic edifici del Deutsche Bank, incloent diverses passarel·les, bancs i arbrat. També conté un gran jardí vertical anomenat Living Wall, compost per 826 tipus de vegetació, així com un arbre jove recollit del castanyer que va créixer en el pati de la casa d’Anna Frank a Amsterdam.
Detalls de l’Oculus Station i vista del procés d’obra del Liberty Park
Controvèrsia conceptual dels inicis: L’opció de la reconstrucció
Vista interior de l’Oculus Station de Calatrava després d’inaugurar-se i abans d’obrir els comercos
En el taulell d’una ciutat, quan falla una peça, la inèrcia immediata tendeix a reomplir el buit sense pararse a pensar que el residu és més valuós que l’objecte. La sensació però, és de que res físic pot suplir el preexistent: es va pensar en un arc de triomf, un temple, un tòtem… i es va iniciar tota una profunda reflexió des de l’arquitectura. Es va organitzar un moviment no oficial anomenat The Twin Towers Alliance, amb la voluntat de reconstruir les torres desaparegudes. Es van recollir més de 7.000 signatures recolzant la reconstrucció.
Donald Trump va proposar dos edificis bessons que s’anomenarien World Trade Center Phoenix: el disseny seria similar al de les torres bessones, però més altes, amb més mesures de seguretat i obertures més grans. L’element però, que més s’identificava amb el major poder d’evocació i el més sublim i respectuós memorial a les víctimes era el buit. I aquest serà l’element més poètic del conjunt coordinat per Libeskind: les dues fonts que ocupen l’emplaçament exacte de les dues torres bessones. Una solució molt encertada, crec: arquitectura i silenci.
Polèmica de la Mesquita de la Zona Zero
Imatge de la nova proposta que supleix la mesquita. Arxiu SOMA
La idea del poderós empresari immobiliari Sharif El-Gamal de construir una luxosa mesquita en el 51 de Park Place, es transforma (per pressions polítiques i socials) finalment en un gratacels de vidre que allotjarà habitatges d’ultraluxe. El 2010, el promotor anunciava la seva intenció de construir una mesquita en el centre de Manhattan, a pocs metres del Wold Tarde Center. ‘La mesquita de la Zona Zero’, així es va batejar per la premsa. Ben aviat va causar una gran polèmica donat que els americans ho van percebre com una gran ofensa (pel fet de construir un temple musulmà a pocs metres del focus on el grup terrorista Al Qaeda, en nom d’Alà, matés més de 3.000 persones i deixés més de 6.000 ferits).
Finalment, Sharif El-Gamal s’ha decidit per canviar el full de ruta. Ara, Manhattan tindrà un nou gratacels en el número 51 de Park Place aquest 2017. Un gratacels de vidre de 203 metros d’alçada. Té previst que el preu mitjà per apartament arribi al milió d’euros. El futur gratacels tindrà 70 pisos i ha estat dissenyat per l’arquitecte Michael Abboud de l’estudi d’arquitectes neoyorquins SOMA. El gratacels reservarà diversos dels seus pisos per a oficines i en la planta baixa i les primeres plantes hi haurà un centre comercial de luxe.
El cert és que més enllà de controvèrsies, Estats Units és un país lliure on la llibertat religiosa és (almenys ho era fins fa poc) un fet. És més, l’alcalde de Nova York es va posicionar respecte a la polèmica sorgida arran de la Mesquita de la Zona Zero i va dir que negar als musulmans el dret a construir una mesquita a prop del lloc del World Trade Center soscavaria els valors d’Estats Units i danyaria la seva imatge.
Turisme amb encant i respecte zero
Com ja dèiem fa set anys, la Zona Zero va esdevenir, també dels del minut zero una parada obligada per a qualsevol turista. És tan turísticament imprescindible com ho són Times Square, l’Empire State Building o l’Estàtua de la Llibertat. Tant o més cèlebres com foren en el seu moment les torres bessones, ho han estat les seves cendres i el seu record.
La Zona Zero s’ha convertit en un centre de pelegrinatge i leitmotiv de records variats com ara samarretes, tasses, paraigües, imants… (vergonyosament morbós. Tot i que no afegiré cap comentari, no hauríem d’estar orgullosos d’aquest fet, un negoci amb respecte zero).
Així doncs, des del buit i el silenci de les fonts, el respecte, l’homenatge serè… a la fireta més poc agraciada i morbosa dels souvenirs i el negoci a costa de la desgràcia. Per altra banda, el contrast entre l’extravagància de l’arquitectura i el propòsit al que serveix, monuments a egos creatius que celebren el poder de la construcció. A la ciutat on l’esma mai descansa, tot segueix el seu curs.
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
Casa Vicens. De casa d’estiueig a monument històric i turístic
La Casa Vicens fou construïda entre 1883 i 1885 com a casa d’estiueig a Gràcia. Fou el primer encàrrec important de Gaudí i l'any 2005 la es va declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Actualment es duen a terme les obres de rehabilitació, una intervenció que comportarà diversitat d'opinions, per la seva radicalitat i valentia.
No he trobat cap postal turística de la Casa Vicens fins a ben entrats els anys 80 (n’he trobat una que pertany a una sèrie d’arquitectura de Gaudí). Efectivament, no era considerada un monument, només mentre era obra del mestre. Aleshores era una casa d’estiueig i va ser anys més tard que es va incloure ja a la trama urbana barcelonina.
Pràcticament tots els edificis gaudinians de Barcelona seran, a partir de la propera tardor, accessibles al públic. D’habitatges de l’autor de Reus només resten tancats al públic la Casa Calvet i el Convent de les Teresianes (feliços ells!).
Patrimoni mundial
La casa Vicens es va declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005, juntament amb la Casa Batlló, la Cripta de la Colònia Güell, la façana de la Nativitat i l’Hipogeu de la Sagrada Família. Uns anys abans, ja s’havien reconegut com a tals la Pedrera, el Palau Güell i el Park Güell. Així, des d’ara, es podran visitar totes les obres de Gaudí catalogades per la unesco.
Director d’execució i project manager
David Morros, durant la visita tècnica a la Casa Vicens
David Morros és l’arquitecte tècnic amb les funcions de project manger, director d’execució i coordinador de seguretat de les obres de rehabilitació de la Casa Vicens. Ens rep sota les bastides recobertes amb una lona que reprodueix fotogràficament la veritable façana de la casa (tenim dues turistes de costat que es fan fotos sota aquest simulacre fotogràfic). Morros ens acompanyà a visitar les obres en procés (final) de reconversió de la Casa Vicens de Gaudí en un Museu visitable obert al públic.
Té una extensa experiència en rehabilitació, restauració d’obra patrimonial, expert en obra modernista. S’ho coneix molt bé i sap detalls històrics, documentals, i d’altres aspectes que van molt més enllà de la seva tasca literal. Ens fa una extensa introducció de l’evolució i el procés transformador de la casa original i després ens convida a endinsar-nos en la tan particular arquitectura gaudiniana.
Destaca que aquesta és una obra ideal per estudiar al mestre: el seu primer encàrrec quan només tenia 31anys. Morros coneix absolutament tots els detalls (constructius o no), al mil· límetre: les portes corredisses de fusta, les diferents estructures de cada planta, els detalls ornamentals, etc. També ens explica l’element protagonista de la nova intervenció: l’escala central.
Tot i saber i veure (evidentment) que es tracta d’una presència protagonista, també defensa que defugir d’”intervenir” en una nova proposta és pràcticament impossible. Hi ha petjades inevitables i si, a més, estan ben pensades, poden harmonitzar perfectament amb el conjunt gaudinià. Cap por de treballar en l’arquitectura del mestre, ben al contrari, motivació, aprenentatge, creativitat i, això sí, sempre, respecte.
L’evolució “natural” de la Casa Vicens
Foto antiga original
La Casa Vicens fou construïda entre 1883 i 1885 com a casa d’estiueig a Gràcia, per encàrrec del ceramista Manuel Vicens i Montaner. Es troba (o millor dit, es trobava) en el Municipi de Gràcia, quan era independent de Barcelona, on les famílies burgeses construïen les seves cases d’estiueig. Gaudí tenia 31 anys i fou el primer encàrrec important.
Fou el primer intent de Gaudí per trobar un nou estil i fugir de l’historicisme i l’eclecticisme que imperaven a l’arquitectura del moment. Es tractava d’un habitatge unifamiliar adossat a mitgera i envoltat de jardí en tres de les seves façanes. Però va ser reformat abans de ser protegit per reconvertir-lo en edifici d’habitatge plurifamiliar. La casa ha estat ampliada i reformada diverses vegades.
Entre el 1925 i 1926, l’arquitecte Serra Martínez va ampliar la casa (amb la supervisió de Gaudí). Aleshores, la casa va passar a acollir tres habitatges, un per planta. Es va haver de construir una nova escala d’accés als tres pisos i es va enderrocar l’escala original de Gaudí.
També va modificar-se l’accés a la casa quan es va eixamplar el carrer de les Carolines. Més tard, el jardí fou mutilat per una construcció veïna. L’ampliació de Serra Martínez augmentà la superfície al doble i amplià també el seu jardí, arribant fins a l’actual Avinguda del Príncep d’Astúries. Diverses modificacions entre 1935 fins a 1964 van convertir l’edifici en el que trobem ara. Amb el pas del temps, Gràcia abandonaria el seu caràcter semi rural i l’explosió urbanística rodejà la Casa Vicens d’anònims edificis sense interès i ofegant el seu protagonisme.
Les edificacions del voltant, construïdes en èpoques posteriors, són de vuit o nou plantes d’alçada i majoritàriament són edificacions d’ús residencial i un conjunt eclesiàstic, la rotunditat dels quals provoca una important afectació visual i d’assolellament a la parcel·la. Gaudí combinà pedra, maó vist i rajola de València de colors vius, tot conformant una complexa volumetria amb clara influència orientalista. Aquest és el tret que caracteritza d’entrada la casa gracienca del Mestre.
Intervenir en l’arquitectura de Gaudí avui
Les obres de Gaudí han estat objecte d’intervencions ben diverses des de la seva estrena fins a l’actualitat. Al principi, eren intervencions lligades a canvis d’ús, a temes molt pràctics i, potser, sense tants miraments com tenim des de fa algunes dècades (l’evolució “natural”). Fa alguns anys, s’han cercat filosofies d’intervenció diverses, depenent del moment i de les tendències existents en aquesta matèria.
2 i 2 bis. Plànols de l’evolució històrica de la casa
Trobem intervencions més histò- riques (per antigues), de tipus neogaudinià, com aquelles que s’aplicaren en edificis afectats per la Guerra Civil, com és el cas del Park Güell. D’altres, cercant una unitat d’estil, ‘a la manera violletiana’, intentant actuar com si es fos l’arquitecte original, (això és, Gaudí), i no sols això, sinó, millorant-lo (!) tal i com es va intervenir a la Cripta de la Colònia Güell (no faré cap comentari al respecte). Cal veure si estem, o si algú està preparat per a això. Un altre tipus d’intervencions van ser des de la modernitat, lluny del projecte original, com en el cas del Palau Episcopal d’Astorga. Casos més recents han treballat des de l’analogia formal, la contemporaneïtat (Palau Güell) o la mímesi (Sagrada Famí- lia). Veiem doncs, que hi ha un ampli ventall quant a criteris d’intervenció i apropament a l’obra gaudiniana.
Sempre hi ha quelcom que tots els “restauradors” de Gaudí expressen com a fonament d’intervenció: coneixement i respecte per la seva obra. Cal veure si això és una manera de treballar, una intenció ferma, o una frase feta, efectista i imprescindible. El projecte de rehabilitació i restauració de la casa Vicens ha anat a càrrec dels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres i David García, que han reivindicat l’originalitat inicial de l’obra gaudiniana.
L’arquitectura d’Elías Torres i José Antonio Lapeña és infinitament diversa. La llista de projectes que aquest equip ha dut a terme, inclosa alguna intervenció en arquitectura gaudiniana, és enorme: el Jardí de Vila Cecília a Barcelona; l’Hospital de Mora d’Ebre a Tarragona; el complex d’habitatges de la Vila Olímpica de Barcelona; l’Escala Mecànica La Granja a Toledo; la restauració del Passeig de Ronda a les Muralles de Palma de Mallorca; la restauració del Park Güell a Barcelona; l’annex del Museu Kumamoto al Japó; l’Explanada del Fòrum de Barcelona. Treballen amb la mateixa sensibilitat a la petita escala: com a testimoni d’això, les marquesines d’autobús Pal·li a Barcelona; la farola Lampelunas, que sembla un arbre il·luminat i la jardinera Plaza.
La Casa Vicens de 2017
Prèviament a l’execució del projecte, s’ha redactat un pla especial urbanístic, Pla Especial Urbanístic i Integral per a la Concreció de la Titularitat, Tipus i Ordenació de l’Equipament de la Casa Vicens, situada al carrer de les Carolines número 18-24. La finalitat d’aquest planejament previ és la de concretar la titularitat privada, adaptar l’ús previst al planejament vigent, reconsiderar la protecció d’alguns elements i ordenar volumètricament segons els nous requeriments programàtics.
La reforma interior suposa primer de tot la “recuperació” de l’escala original a la part central del edifici. Una escala que donava sentit a l’habitatge unifamiliar i que en la reforma de 1925 es va perdre per a dividir l’edifici. En no tenir cap referència original d’aquesta escala de Gaudí, han decidit restituir-la , sense tractar d’imitar-la, complint amb la normativa i el llenguatge de l’arquitectura actual. La nova escala dibuixarà el mateix recorregut que la que va desaparèixer quan la casa es va dividir en diversos habitatges, recuperant el funcionament de la casa original de Gaudí com a casa unifamiliar, resseguint el recorregut original que connecta les diferents estances inicials a través de l’actual pati de ventilacions. Aquest serà, sens dubte, un element i una intervenció que comportarà diversitat d’opinions, per la seva radicalitat, per la seva omnipresència, per la seva valentia.
També es rememorarà un costum molt particular relacionat amb l’edifici: la missa en honor de Santa Rita i la benedicció de les flors que se solia celebrar el 22 de maig: s’exposarà la imatge de la santa conservada en una nova fornícula. Pantomimes? Rituals per als turistes? recuperació de tradicions?
Per motius de seguretat, a la petita terrassa no es permetrà el pas del públic. La planta baixa serà el punt d’acollida dels visitants, i el soterrani es reserva com a botiga i llibreria. A diferència d’altres residències dissenyades per Gaudí, en aquesta no s’exposarà el mobiliari original, donat que s’han perdut els seus rastres.
Les actuacions en detall, i seguint des de la planta soterrani fins a la planta coberta, són les següents:
Planta soterrani La planta soterrani era la planta que originalment estava destinada al servei. D’interès arquitectònic i patrimonial de Gaudí, únicament existeix l’estructura de voltes, elements que es potenciaran a la visita de la Casa-museu. El soterrani s’amplia amb una part dedicada a auditori i una sala polivalent, banys, vestidors i magatzems. També s’ubica una cuina destinada a degustacions complementàries per a esdeveniments.
Planta baixa Seria la planta que més elements patrimonials conté: es tracta majoritàriament de les sales nobles de la casa original, que es tractaran d’alliberar de tots els elements disconformes amb l’obra de Gaudí. Es recuperaran tots els estats originals dels acabats de terres, sostres, paraments verticals i fusteries.
Detall dels elements patrimonials
Detall dels elements patrimonials
Un dels elements destacables a recuperar és la terrassa original, una terrassa que hi havia a la façana sud-oest i on es construí posteriorment una galeria: es recuperaran les bancs, els porticons i la font original, i tots els elements que la fan possible. En aquesta planta es col·locarà una nova construcció triangular al final de la parcel·la, adaptant-se a la forma del solar, solucionant l’activitat de degustació complementària (el bar). Per tal d’alliberar la Casa Vicens de la presència de les instal·lacions tècniques requerides, s’ubicarà la maquinària a la coberta d’aquest establiment. Per sobre d’aquestes, i amb l’objectiu d’evitar l’impacte visual que podria ocasionar, es construirà una pèrgola lleugera i enjardinada.
Planta primera: És una de les plantes que més paraments i fusteries originals conserva, juntament amb la planta baixa. Des del punt de vista de la visita, totes les sales que són de Gaudí, seran exposades tal i com estan, sense afegir mobiliari no original. La part ampliada per Serra i Martínez, es tractarà amb una imatge clara i neutra, amb bona il·luminació per propiciar la bona exposició de peces artístiques. La part en cul de sac serà destinada a l’administració.
Planta segona: És la planta que originalment es destinava a galeria porxada, d’ús quasi exclusiu del servei. Les modificacions posteriors van anar tancant la idea original, i ara es vol retornar a la qualitat d’obertura, retirant fusteries que abans no existien, envans, etc.
Planta coberta: Es recupera la seva forma original, eliminant el pati de ventilacions realitzat després per convertir l’edifici en plurifamiliar. Els únics elements sobresortints ala coberta seran l’escala i l’ascensor, situats cap el centre, per tal de no ser visibles des del carrer. El recorregut de la visita no trepitja la coberta de Gaudí, sinó que aquesta s’observa des de la nova coberta plana i així s’evita la col· locació d’elements extres de protecció i d’accessibilitat que podrien distorsionar la imatge original.
El culte modern als monuments
“…Per monument, en el sentit més antic i primigeni, s’entén una obra realitzada per la mà humana i creada amb la finalitat específica de mantenir proeses o destins individuals (o un conjunt d’aquests) sempre vius i presents a la consciència de les generacions esdevenidores…”
El culte modern als monuments. Alois Rieg, 1903
Turisme sostenible
La Casa Vicens. Catalunya en miniatura
Podríem dir que l’obra de Gaudí és l’única arquitectura del segle XX (i l’únic arquitecte) que ha esdevingut punt de pelegrinatge de turisme massiu i d’explotació comercial. S’està treballant en l’actualitat (2017, Any Internacional del Turisme Sostenible, per les Nacions Unides) amb el Districte de Gràcia i el Departament de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, per desenvolupar un Pla d’impacte turístic de la Casa Vicens en el barri. El projecte de la restauració i reconversió en Casa-museu és una aposta d’una entitat bancària andorrana per a la preservació del patrimoni cultural i, és clar, per a la seva explotació.
L’espai comptarà amb dues sales d’exposicions permanents a les plantes primera i segona que giraran entorn als tres eixos següents: la història de la Casa Vicens; la Casa Vicens com a imprescindible manifest de l’obra de Gaudí; i la casa en el seu context social, cultural i artístic. Una visita cultural imprescindible pels interessats en conèixer els inicis de l’obra de Gaudí, que més d’un segle després manté viu el modernisme català.
Bona part del turisme que aterra a Barcelona arriba atret per la seva magnífica arquitectura modernista. En breu, a la ciutat comtal hi haurà un nou destí de peregrinació: la casa Vicens. El nom de Gaudí traspassa fronteres i és sinònim d’èxit turístic. Tot i que es tracta d’una de les obres menys conegudes de Gaudí, una obra primerenca i ,sens dubte, amb una ubicació poc cèntrica que també ha contribuït a que no sigui tan famosa com altres dels seus edificis.
Sovint apareix en webs, guies, blogs, i altres mitjans de difusió d’una Barcelona secreta, una Barcelona per descobrir, un Gaudí desconegut… tot un conjunt de propostes que, amb l’etiqueta d’exclusivitat i secretisme, no aporten altra cosa que una massiva invitació com qualsevol altres de les peces sobradament conegudes que, qui sap si fa molts anys, també van ser secretes i desconegudes.
Compte amb la seva difusió massiva dins d’una Barcelona secreta, és només una observació.
Cases, coses i casos
Una visita d’obra excepcional
La casa en els seus inicis era adossada a un bloc de pisos del popular barri de Gràcia.
Hi ha algunes visites d’obra en què quan has acabat i et treus el casc, saps que no l’oblidaràs mai. És el cas de la casa Vicens. Veure una casa de Gaudí pràcticament desmuntada, envoltada de formigoneres, contenidors de runa i núvols de pols, és una cosa que impacta. Veure al costat d’exquisits mobles modernistes, munts d’ampolles d’aigua mineral per un l’exèrcit d’operaris i restauradors que van amunt i avall com en una obra babilònica és una imatge excepcional.
Però el cas que ens ocupa, la casa Vicens, és un cas excepcional en molts sentits. Dins l’estudi del conjunt de les cases històriques del nostre país, la casa del carrer de les Carolines és com un vers lliure. En general totes les cases importants han tingut un inici com a grans edificacions a quatre vents, envoltades d’un jardí o parc més o menys extens. Sempre ha estat així, llevat en el cas dels palaus netament urbans.
Però la casa de les Carolines, tot i ser una casa a quatre vents, sorprenentment va tenir un inici com a casa adossada a una altra edificació. La seva companya era una modesta casa de pisos del popular barri de Gràcia. Va ser en una segona etapa, molt més esplendorosa que la inicial, en mans d’uns nous propietaris, que la casa s’engrandí, devorant la casa de pisos adjacent, per així poder doblar el volum edificat inicialment. A més va guanyar un frondós i monumental jardí per totes quatre bandes, amb l’adquisició les finques adjacents.
I una altra sorpresa, la intervenció de l’arquitecte de renom, ni més ni menys que Antoni Gaudí, no es correspon en l’etapa de gloriosa expansió i ampliació de la casa, sinó en l’etapa de l’humil inici, en que a l’arquitecte modernista se li va encarregar una coqueta casa d’estiueig, i no pas una gran mansió. L’ambiciosa ampliació va ser a càrrec d’un segon arquitecte, Serra Martínez.
En el moment en què li van demanar al segon arquitecte les obres d’engrandiment, Gaudí ja s’havia convertit en l’arquitecte més destacat del país i tot un venerat personatge social, de manera que la intervenció de Serra va ser del tot conservadora – gairebé poruga. I de fet va voler que Gaudí supervisés tota l’obra. No va fer cap pas sense l’aprovació del mestre. Una cosa així, en el món de l’arquitectura, és també és excepcional, perquè en tots els edificis històrics rehabilitats que he vist, els arquitectes que els han restaurat, han fet tot el possible per deixar ben palesa la seva aportació a l’eternitat.
Una altra peculiaritat són els materials i sistemes constructius fets servir en la casa. Sorprèn que un casal de les dimensions de la casa Vicens, tingui acabats molt senzills, com en els encaixos i aplicacions de les rajoles de la façana, gens acurats. I una altra gran sorpresa és que alguns dels enteixinats més fantasiosos de la casa, son fets de paper maixé, ras i curt, cartó pedra, com si d’un decorat de teatret es tractés. I estem parlant una mansió de Gaudí.
Per si això fos poc, l’entorn de la casa ha variat també, modificant-la arquitectònicament Inicialment el carrer feia baixada i l’accés a la casa es feia per una passarel· la que connectava a un porxo. Quan s’aplanà el carrer, l’accés a la casa es va fer per una escala que surt ja des de dins del jardí privat, de manera que ja no hi ha accés directe al carrer. I a més, el porxo de l’antic accés es va tancar i es transformà en una galeria.
Més endavant, els canvis continuaren, i s’hi van afegir apartaments moderns i luxosos a la tercera planta, a mida que la família propietària es va anar engrandint.
Les cases són fonaments i parets, cobertes i tancaments, però també són una llar. Són tot un món, un petit univers. També són ànima. El cas de la casa Vicens ens fa reflexionar molt sobre això. Si en el projecte inicial, el concepte era una caseta ben guarnida –ben bé com una caixa de bombons– , el projecte d’ampliació respectant aquest criteri ja no sé si és tan coherent. Mai sabrem si Gaudí hagués fet una casa tan recarregada si les dimensions originals haguessin estat altres.
Gaudí va projectar una llar, i ara serà una altra cosa ben diferent
Tampoc sabrem què hagués fet Gaudí si l’encàrrec hagués esta una casa-museu i un espai multifuncions per a esdeveniments culturals, socials, corporatius, etc. que és el futur de la Casa Vicens després de la seva acurada restauració. Gaudí va projectar una llar, i el que veuran els visitants, serà una altra cosa ben diferent. Però si la casa s’hagués deixat tal qual els darrers estadants, amb els apartaments de luxe, tampoc haurien vist el què va pensar el geni. Ni tampoc els tres pisos independents en què Serra transformà la casa original de Gaudí.
Quatre restauradores treballant alhora en un dels enteixinats de paper maixé.
Durant la visita d’obra, el director d’execució del projecte, David Morros, mentre miràvem el dossier amb les fotos antigues de la casa, ens va explicar que a peu d’obra hi havia dies en què coincidien plegats els tres arquitectes responsables juntament amb els tècnics de Patrimoni de la Generalitat, que feien el seguiment de les intervencions, també s’hi afegien visites d’historiadors experts i a més algun savi com Daniel Giralt Miracle que no es volien perdre com evolucionava la restauració de la casa. Era realment impactant i excepcional veure com tanta gent s’implicava en aquest complex projecte.
Però mentre això passava, mentre la casa Vicens rebia totes les atencions i afalagaments ben merescuts, també va sortir a la conversa un cas ben diferent, el palau Moxó, una de les joies arquitectòniques i histò- riques de Barcelona, que tres mesos abans havia estat desmantellat.
El Palau Moxó, situat a la Plaça de Sant Just, al cor de Ciutat Vella, també ha estat un dels grans desconeguts de la ciutat, precisament com li ha passat a la casa Vicens, fins ara. La família Moixó va avisar a l’Ajuntament de Barcelona que tenia un comprador que els oferia 7 milions d’euros. En ser un bé catalogat, però, la ciutat tenia prioritat si se’l volia quedar i per això ho van comunicar. El Consistori, que l’any anterior va tenir un important superàvit va contestar que el barri tenia altres prioritats.
David Morros ens va explicar que tot just dues setmanes abans li havien encarregat anar al Palau Moxó per fer una primera ullada al seu estat de conservació. Ens va dir que només hi va veure parets nues, algun fil elèctric i alguna bombeta. Això era tot el que quedava de l’únic palau del Barroc conservat intacte a Barcelona. Un cas també excepcional a Europa, ja que de manera miraculosa s’havia conservat tant l’edifici com els mobles originals. Fins a uns mesos abans, el palau s’oferia per a esdeveniments privats i estava obert a les visites. Visites realment interessants. Per entendre la història del nostre país, potser era molt més enriquidor passejar-se per les llòbregues estances del servei domèstic i els fastuosos salons nobles del palau Moxó que no pas llegint un munt de llibres d’història de Catalunya. Cadascú podia extreure moltes conclusions i adonar-se de moltes coses.
Patrimoni és identitat. Qui oblida el seu patrimoni, acabarà perdent la seva identitat. La casa Vicens ha tingut molta sort. No serà la llar que va crear Gaudí, s’haurà adaptat als temps, com ha anat fent tota la seva vida, com ho hem explicat. Però la casa Vicens ha estat una excepció. Hauria d’haver estat la norma.
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge.
F. Xavier Baladia és periodista, escriptor, guionista i creatiu. Ha publicat L’avi Ninus, Glòria i crepuscle d’un dandi (2015) i Abans que en el temps ho esborri (2004), que es convertí en el documental Barcelona, Abans que el temps ho esborri (Premi Gaudí 2012).
Tècnic de capçalera: Com puc preparar una proposta d’honoraris?
La liberalització de les professions es va iniciar amb l’aparició de Tècnic de la Llei 7/1997, de 14 d’abril, sobre mesures liberalitzadores en matèria de sòl i de col·legis professionals. Des d’aleshores, els arquitectes tècnics tenen l’obligació d’informar el client des de l’inici de la seva missió, la remuneració econòmica que es pretén percebre a canvi, indicant amb el màxim detall els serveis que es prestarà. En aquest article sabràs com fer-ho.
El passat 5 de maig del 2015, es va aprovar el Decret 67/2015, amb el qual es deroguen i actualitzen en un sol document legislatiu la regulació de la inspecció técnica d’edificis d’habitatges (ITE), l’aprovació del programa d’inspeccions obligatòries i l’establiment del contingut del llibre de l’edifici.
Amb l’aprovació d’aquest nou Decret, l’Administració catalana pretén millorar la implementació en la societat d’aquests instruments que són bàsics per fomentar la rehabilitació, conservació, manteniment i adequació funcional dels edificis d’habitatges. Aquestes tasques són deures obligatoris dels propietaris d’edificis d’habitatges i formen part de les activitats professionals habituals del tècnic de capçalera.
El nou Decret desenvolupa aquests instruments, incorporant importants novetats i funcions que han de ser tingudes en compte pels tècnics de capçalera, ja que poden afectar i condicionar la seva proposta econòmica d’honoraris professionals.
Per què s’ha de fer una proposta d’honoraris?
Tradicionalment l’exercici de les professions liberals estava regulat i es disposava d’unes tarifes d’honoraris en les quals s’establia l’import mínim a cobrar en cadascuna de les activitats de les quals el professional liberal tenia atribucions.
Aquesta circumstància comportava que molts professionals no realitzessin un càlcul dels costos econòmics del seus treballs i que la seva proposta d’honoraris fos calculada segons aquesta tarifa d’honoraris. Això va canviar amb la liberalització de les professions i des d’aleshores aquestes s’exerceixen en règim de lliure competència. Aquesta liberalització es va iniciar amb l’aparició de Tècnic de la Llei 7/1997, de 14 d’abril, sobre mesures liberalitzadores en matèria de sòl i de col·legis professionals. L’aplicació d’aquesta Llei va comportar la derogació del Reial Decret 314/1979, de 19 de gener, que establia les tarifes d’honoraris dels aparelladors i arquitectes tècnics en treballs de la seva professió.
Com a substitució de la tarifa d’honoraris es va aprovar un barem orientatiu d’honoraris que també va haver de ser derogat posteriorment de conformitat amb els criteris de la Comissió Europa. El darrer barem orientatiu d’honoraris va ser elaborat pel Consell de Col· legis d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya l’any 2002, el qual va ser derogat el 21 de gener de 2005, en compliment de l’acord pres per l’Assemblea General del Consejo General de la Arquitectura Tècnica de España amb data 27 de novembre de 2004.
Des d’aleshores els arquitectes tècnics o les societats professionals en què participen tenen l’obligació d’informar el client des de l’inici de la seva missió, indicant amb el màxim detall els serveis que es prestarà i acordant-ne la remuneració econòmica que es pretén percebre a canvi. L’oferta de serveis i la fixació de la remuneració econòmica estan subjectes a la Llei 3/1991 de competència deslleial i a la Llei 15/2007 de defensa de la competència, que prescriuen que el vincle contractual entre els professionals i els seus clients s’estableixi d’acord amb la lliure voluntat d’ambdues parts.
És obvi i preferible que aquest acord sigui per escrit i amb el vistiplau de les dues parts. Un document pot ser llegit a posteriori i en cas de discrepàncies pot ser interpretat per un tercer. Un dels mitjans més habituals per informar el client és la presentació d’una proposta d’honoraris. Això obliga a què l’autor de la proposta econòmica faci un càlcul dels costos i determini el benefici per a cada encàrrec.
Per calcular els costos s’ha de conèixer les diferents tasques que s’han de realitzar en el desenvolupament del treball objecte de l’encàrrec, estimar-ne el temps de dedicació per cadascuna, així com els costos directes, els indirectes i les despeses generals que comporta l’exercici de l’activitat, com poden ser: les despeses de despatx, personal, amortitzacions d’equips informàtics, col·legiació, assegurances, temps dedicat a activitats que no són directament productives però necessàries com la formació, realització de pressupostos, tasques comercials, etc… Per ajudar a realitzar aquesta tasca de càlcul dels costos s’han elaborat diversos articles en la revista L’Informatiu, i que es poden consultar a l’hemeroteca: Honoraris professionals: Quant val el meu treball? (Informatiu, 340, juny 2014); Quant costa el meu temps? (Informatiu, 341, setembre del 2014); Què val la meva feina? (Informatiu, 342, desembre del 2014)
Inspecció tècnica d’edificis
Tot i això, en el cas de la inspecció tècnica d’edificis d’habitatges encara és habitual que algun professional faci la seva proposta econòmica d’honoraris segons una taula o tarifa en funció del número d’unitats d’ocupació de l’edifici. Amb aquesta proposta d’honoraris professionals no es té en compte les diferències entre edificis per la seva antiguitat, l’estat de conservació, la informació disponible de l’edifici, la distància entre el despatx i l’immoble, la complexitat per la seva realització, el nombre de visites d’inspecció incloses a l’immoble, etc…
Per modificar aquesta forma de proposar els honoraris tampoc hi ajuda que l’Administració faci públic unes taxes o imports subvencionables del cost de les ITE, ja que en alguns casos és mal interpretat en el mercat com un tarifa d’honoraris.
En aquest sentit tenim actualment vigent dos imports públics. Per una banda, hi ha la convocatòria per la sol·licitud d’inscripcions per la rehabilitació d’edificis d’ús residencial i d’habitatges a la ciutat de Barcelona, del Consorci de l’Habitatge de Barcelona per l’any 2015, publicat al Dogc el dia 5 de maig de 2015, en el que es regula l’import màxim dels honoraris que aquesta Administració subvenciona per a realitzar la inspecció tècnica d’edificis d’habitatges. És evident que aquesta Administració no fixa una tarifa d’honoraris com tampoc fixa l’import que el constructor ha de cobrar per executar les obres de rehabilitació de l’edifici, i és per això que cal insistir que aquest import no és ni pot ser utilitzat com una tarifa i/o barem d’honoraris.
Relació entre l’import subvencionable i la taxa d’honoraris
Per altra banda, el Departament de Territori i Sostenibilitat ha aprovat unes taxes per aplicar com a honoraris professionals en el supòsit que els tècnics de la Generalitat de Catalunya realitzin els informes d’inspecció tècnica d’edificis d’habitatges. Aquesta taxa es correspon a l’import que l’Administració fixa com a quantitat a percebre pels seus treballadors quan realitzin l’informe ITE segons el Decret 187/2010. És per això, que aquesta taxa no pot ser comparada amb els honoraris que ha de percebre un professional liberal extern de l’Administració, ja que aquesta tarifa no inclou els costos indirectes d’aquests treballadors i tampoc incorpora els nous apartats que s’inclouen de forma obligatòria en el nou Decret 67/2015. És per això que també cal insistir en aquest cas que la taxa tampoc és, ni pot ser utilitzada com una tarifa i/o barem d’honoraris per realitzar informes ITE. Es pot veure en la taula 1 la diferència entre ambdós casos per a l’any 2015.
Cal afegir que en la taula de la taxa publicada l’any 2015 pel Departament de Territori i Sostenibilitat hi ha un error en la fórmula per a comptabilitzar aquestes taxes. Aquesta és una taula amb un import econòmic creixent, segons una ponderació en funció del número d’entitats que cal inspeccionar en l’edifici.
No obstant això, en aplicar la fórmula s’obté un import econòmic major pels edificis amb 20 entitats, que per als edificis de 21 a 33
entitats, essent aquest fet un clar error pel qual es planteja cobrar
menys en un edifici amb més entitats inspeccionades.
Amb l’aparició del nou Decret 67/2015, aprovat el passat 5 de maig del 2015, s’incorpora un nombre important de novetats, que en alguns casos suposa una modificació del procés d’inspecció i en altres suposa l’aparició de noves tasques o activitats professionals per gestionar la conservació i manteniment dels edificis que no existien fins al moment. Les principals novetats del nou Decret i les qüestions més rellevants que cal tenir en compte a l’hora de presentar una proposta econòmica d’honoraris professionals són les següents:
Novetats en la inspecció tècnica de l’edifici d’habitatges
S’incorpora l’obligatorietat d’aplicació als edificis unifamiliars on la seva edificació principal, excloses construccions auxiliars d’escassa entitat constructiva, estigui separada menys de 1,5 metres de la via pública, de zones d’ús públic i de les finques adjacents.
Es determina un programa d’inspeccions tècniques obligatori pels edificis unifamiliars i es modifica el programa d’inspeccions tècniques pels edificis d’habitatges plurifamiliars.
S’especifica que cal dur a terme una inspecció tècnica per cada edifici d’habitatges i en el cas d’immobles subjectes a un règim de propietat horitzontal complexa, es poden dur a terme tantes inspeccions tècniques com subcomunitats hi hagi, sempre que el conjunt d’inspeccions tècniques abasti tot l’edifici i els elements i les instal·lacions comunes entre edificis que conformen el conjunt complex. Els elements compartits amb les diferents subcomunitats han de constar en els informes de la inspecció de totes aquestes.
L’Agència de l’Habitatge de Catalunya ha habilitat una eina telemàtica per generar els informes d’inspecció tècnica dels edificis d’habitatges segons un format i model normalitzat.
El nou informe ITE inclou amb caràcter obligatori tres apartats nous:
Apartat de les recomanacions necessàries per facilitar a la propietat el coneixement de les accions que, segons el parer dels tècnics, cal dur a terme per a un manteniment i conservació correctes de l’edifici, així com la periodicitat d’aquestes accions. Aquestes recomanacions han de formar part de les instruccions que conté el llibre de l’edifici.
Apartat de les recomanacions tècniques per a la millora de la sostenibilitat i l’ecoeficiència de l’edifici, especialment quan aquestes puguin anar associades a la reparació de deficiències detectades durant la inspecció. Aquestes recomanacions no són substitutòries de l’obligació de disposar de la certificació energètica de l’edifici quan aquesta sigui preceptiva.
Apartat d’avaluació de les condicions bàsiques d’accessibilitat universal i no discriminació de les persones amb discapacitat per a l’accés i la utilització de l’edifici d’acord amb la normativa vigent, que identifiquin i recomanin les intervencions tècnicament viables que permetin assolir la millor adequació possible d’aquestes condicions, especialment quan les propostes puguin anar associades a la reparació de deficiències detectades durant la inspecció.
Es modifica l’escala de gravetat per qualificar les deficiències detectades en la inspecció visual de l’edifici per a realitzar la ITE, passant d’una escala amb 4 graus de gravetat a una escala de 5 graus de gravetat, essent aquests graus els següents: molt greus, greus, importants, lleus i sense deficiències.
En el model normalitzat d’informe ITE s’estableix l’obligació que quan les dades obtingudes en la inspecció visual de reconeixement a l’edifici no siguin suficients per valorar les deficiències detectades, el tècnic encarregat de la inspecció ha de proposar a la propietat de l’immoble, efectuar una diagnosi de l’element o elements constructius afectats, així com les cales o proves que consideri necessàries per poder qualificar la deficiència observada.
S’estableix l’obligació d’adoptar o haver adoptat mesures cautelars, en els casos que hi hagi deficiències que hagin de ser qualificades com a greus o molt greus.
L’informe ITE ha d’incloure dues declaracions responsables:
Declaració responsable del personal tècnic conforme té la qualificació professional exigible i sobre la veracitat de les dades que conté l’informe.
Declaració responsable conforme la persona tècnica que elabora l’informe disposa de l’assegurança de responsabilitat civil i que la manté vigent, i que no incorre en cap incompatibilitat, prohibició o inhabilitació per a l’exercici professional.
Per a la sol·licitud del certificat d’aptitud no és requisit obligatori que l’informe ITE estigui visat pel col·legi professional al qual estigui col·legiat el tècnic redactor. No obstant això, pot ser necessari el seu visat quan ho sol·licita el client, com a requisit de la companyia d’assegurances de responsabilitat civil, etc… En aquests casos el CAATEEB ofereix el servei de visat de la ITE, i com a valor afegit al visat també ofereix la revisió i validació de la idoneïtat del contingut de l’informe ITE, tal com es feia fins a l’entrada en vigor del nou Decret per requeriment de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Si no es desitja que es realitzi aquesta validació d’idoneïtat, cal indicar-ho en la sol·licitud del visat, ja que si no es rep cap notificació per part del col·legiat es procedirà a realitzar la validació d’idoneïtat i el visat de l’expedient.
Cal disposar de signatura digital per tancar i signar l’informe ITE amb l’eina telemàtica.
Un cop tancat l’informe ITE generat amb l’eina telemàtica, es disposa de 4 mesos perquè el propietari de l’edifici sol·liciti directament o a través d’un representant el certificat d’aptitud de l’edifici. Transcorregut aquest període l’informe serà eliminat de forma automàtica de la base de dades. És per això que és necessari que l’autor de l’informe ITE disposi d’una còpia del document en format PDF amb la signatura en la darrera pàgina de la persona que rep l’informe ITE , i amb la data en què és fa entrega. També cal que l’autor de l’informe ITE exporti en l’entorn local del seu ordinador el fitxer de l’informe de la inspecció tècnica de l’edifici generat amb l’eina telemàtica habilitada per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, per poder tenir una còpia informàtica dels fitxers utilitzats per redactar l’informe ITE i d’aquesta forma poder obrir, editar, modificar o fer-ne còpies posteriors.
Es modifica el model de certificat d’aptitud, el procés d’obtenció i la seva vigència. Amb el nou Decret tots els edificis inspeccionats han de sol·licitar el certificat d’aptitud. En funció de la qualificació de les deficiències que constin en l’informe ITE , l’administració competent emet el certificat d’aptitud de totes les sol·licituds presentades com a
“Apte”, si l’edifici no presenta deficiències.
“Apte”, si l’edifici presenta deficiències qualificades com a lleus.
“Apte provisional”, si l’edifici presenta deficiències qualificades com a importants.
“Apte cautelarment”, si l’edifici presenta deficiències qualificades com a greus o molt greus, si bé amb les mesures cautelars executades que hagin resolt provisionalment les situacions de risc per a les persones i els béns.
“Resolució denegatòria d’aptitud”, si l’edifici presenta deficiències qualificades com a greus o molt greus sense les mesures cautelars executades. En aquest supòsit caldrà presentar una nova sol·licitud que acompanyi un nou ITE que acrediti que s’han executat les mesures cautelars, o l’execució de les obres per obtenir el certificat d’aptitud.
La vigència del certificat d’aptitud es fixa en funció de la qualificació de les deficiències, essent aquesta la següent:
En edificis d’habitatges sense deficiències o amb deficiències lleus és de deu anys.
En edificis d’habitatges amb deficiències importants és de sis anys.
En els edificis d’habitatges amb deficiències greus o molt greus amb mesures cautelars executades, és de tres anys
La vigència del certificat no es modifica per la realització de les obres de rehabilitació. Finalitzat el temps de vigència cal tornar a realitzar la inspecció tècnica de l’edifici.
En el supòsit de deficiències importants, greus o molt greus, la vigència del certificat d’aptitud queda condicionada a què s’efectuï una verificació tècnica que inclogui la visita d’un professional tècnic a l’edifici per examinar els elements amb deficiències i s’elabori un informe per fer constar que les mesures executades en l’edifici es mantenen en bon estat, que l’estat de l’edifici es manté sense risc per a les persones i els béns i que les deficiències no han modificat la qualificació de la seva gravetat. En el cas de deficiències importants cal realitzar la verificació tècnica cada dos anys i en el supòsit de deficiències greus o molt greus s’ha d’efectuar en els terminis fixats en l’informe de la inspecció tècnica de l’edifici o com a mínim, cada dotze mesos, llevat del supòsit en què s’hagin iniciat les obres per reparar-les. L’informe de verificació s’ha d’elaborar segons el model normalitzat aprovat per l’Agència d’Habitatge de Catalunya i pot servir per acreditar l’estat de les deficiències a verificar com també per fer constar que s’han reparat. La propietat de l’edifici ha d’adjuntar aquest informe amb el certificat d’aptitud, per tal d’acreditar la seva vigència quan sigui exigible.
Un cop es rep el certificat d’aptitud s’inclou l’obligació que un tècnic supervisi el programa de rehabilitació que ha d’aprovar la propietat en un termini màxim de sis mesos quan les deficiències hagin estat qualificades de greus o molt greus i en un termini màxim d’un any quan les deficiències hagin estat qualificades d’importants o lleus.
Esterri d’Aneu al Pallars Sobirà
Edifici Walden al Baix Llobregat
Novetats en el llibre de l’edifici:
És obligatori la formalització del llibre de l’edifici dels edificis d’habitatges existents, a partir de la data de recepció de l’informe de la inspecció tècnica.
L’obligatorietat de la formalització del llibre de l’edifici dels edificis d’habitatges existents correspon a la persona propietària o a la comunitat de propietaris, en el cas d’edificis amb règim de propietat horitzontal.
El llibre de l’edifici ha de contenir:
Les instruccions o recomanacions d’ús i manteniment de l’edifici i les seves instal·lacions.
L’arxiu de documents.
El registre d’incidències, del qual formen part els documents que preveu l’annex 2, apartat quart del Decret 67/2015.
Com puc calcular una proposta econòmica d’honoraris?
Edificis de mida petita en una població del litoral
La proposta econòmica d’honoraris professionals és el document en el qual s’ha de plasmar de forma clara el treball encarregat, els conceptes i les tasques que es desenvoluparan, els imports que es volen percebre per cadascun dels conceptes, les condicions de pagament, les condicions en les que es realitzaran cadascuna de les activitats especificant el que està inclòs i el que no està inclòs, etc…
Tal com s’ha dit anteriorment, per realitzar una proposta econòmica cal conèixer les tasques que s’han de desenvolupar en l’encàrrec, estimar el temps de dedicació per cadascuna i aplicar l’import dels costos directes de l’encàrrec i els indirectes que comporta l’exercici de l’activitat professional.
Les tasques que s’han de desenvolupar per realitzar un informe d’inspecció tècnica d’un edifici o per formalitzar un llibre de l’edifici han de ser conegudes pel tècnic que les ha d’elaborar, ja que són l’objecte de la seva tasca professional.
El temps de dedicació pot variar en funció de diferents aspectes, essent els més importants els següents:
La mida de l’edifici. Com més gran sigui l’edifici caldrà supervisar més entitats i fer el reconeixement de més elements constructius i per tant s’haurà de dedicar més temps a la inspecció de l’edifici i a la redacció del document.
Distància del despatx. Com major sigui la distància entre el despatx i l’immoble a inspeccionar major seran les despeses per desplaçament del personal inspector.
La disposició d’informació prèvia. Quanta més informació es disposi de l’edifici, menor serà el temps dedicat al reconeixement de l’edifici i la redacció de l’informe. En aquest sentit és evident que el tècnic de capçalera que gestiona el manteniment d’un edifici disposa de major informació i coneixement de l’edifici que un tècnic extern.
L’estat de conservació de l’edifici. El nombre de deficiències que s’hagin de qualificar en l’edifici objecte d’inspecció estan relacionades amb l’estat de conservació i manteniment de l’edifici, i per tant, un edifici més ben conservat comportarà menys dedicació en la inspecció i en la redacció de l’informe que un edifici menys ben conservat. Aquesta dada és molt difícil de poder-la tenir abans de realitzar la inspecció. Tot i que no sempre dóna una informació adequada a l’hora d’establir una proposta econòmica es pot tenir en consideració l’antiguitat de l’edifici com una dada que pot aportar informació sobre l’estat de conservació de l’edifici a inspeccionar.
Valor patrimonial. Alguns edificis objecte de la inspecció tècnica poden disposar d’un grau de protecció històricoarquitectònica. La cura i detall amb què s’ha d’inspeccionar i analitzar aquests tipus d’edificis no són el mateix que el d’un edifici sense cap mena de catalogació, essent necessari en aquests casos la realització d’una o diverses visites de reconeixement per realitzar la proposta d’honoraris.
La facilitat d’accés a les diferents entitats. Per realitzar la inspecció de l’edifici cal disposar d’accés a les entitats privatives que
El valor patrimonial dels edificis obliga a realitzar inspeccions amb una cura especial
aportin informació per analitzar deficiències constructives o funcionals que afectin als elements comunitaris. Prèviament a la inspecció cal informar a la propietat de quantes visites d’inspecció engloba la proposta d’honoraris per garantir el cobrament de les visites complementàries que s’hagin de realitzar per causes alienes al personal inspector.
Les condicions amb què es realitzarà el treball d’inspecció. Per realitzar la inspecció de l’edifici cal disposar d’accés als diferents elements comunitaris que s’han d’inspeccionar; coberta, façanes, patis, garatges, cambres i armaris d’instal·lacions. Cal que l’accés sigui adequat i segur per realitzar els treballs d’inspecció. És obligació de la propietat que l’edifici disposi dels mitjans per poder realitzar les tasques d’inspecció i que aquestes siguin segures. Per altra banda, és obligació del personal inspector no arriscar la seva vida per realitzar les tasques d’inspecció. En el cas que no es disposi d’accés o aquest no sigui suficientment segur per realitzar les tasques d’inspecció no es podrà qualificar les deficiències en l’informe. És per això que s’aconsella realitzar una proposta d’honoraris de la visita de reconeixement i una altra per a la redacció de l’informe. D’aquesta forma es podrà garantir el cobrament de la visita d’inspecció realitzada en els casos en què no es pugui redactar l’informe.
Descripció del que s’inclou i no s’inclou en l’informe. Com a exemple, s’ha de tenir en compte que, per qualificar les deficiències d’un informe ITE pot ser necessari realitzar cales, proves, diagnosi o un estudi aprofundit. La necessitat de realitzar aquestes proves pot comportar que no es pugui tancar l’informe ITE. Això ha de quedar reflectit en la proposta d’honoraris per poder garantir el cobrament de la visita d’inspecció i reconeixement.
Exemples de proposta econòmica d’honoraris
Existeixen moltes possibilitats per realitzar propostes econòmiques i aquestes depenen de les estratègies comercials de cadascú. No existeix un sol tipus o model de proposta econòmica i aquestes poden ser molt variades.
A manera d’exemple, plantegem una proposta per realitzar un informe d’inspecció tècnica d’un edifici d’habitatges i un altra per la formalització del llibre de l’edifici. En ambdós propostes es planteja una estructura de set apartats:
Número de proposta econòmica
Dades del client
Descripció de l’encàrrec
Ubicació de l’immoble a inspeccionar
Proposta econòmica per conceptes que es pressuposta
Condicions del pressupost
Data i signatura
Signatura d’acceptació del client
Reflexions finals
L’oferta de serveis professionals en el mercat actual està definit per la demanda. En aquest tipus de mercat l’oferta de serveis és superior a la demanda i per tant els clients tenen on elegir un tècnic. En aquestes situacions es realitzen propostes econòmiques a preus inferiors dels que seria raonable, i per tant cal fer algunes reflexions al respecte:
Reduir el preu és un sistema eficaç per obtenir clients, però comporta haver de tenir un control important dels costos, ja que en cas contrari es redueix el benefici i si no es controla bé pot comportar treballar amb pèrdues. Aquesta situació és insostenible en el temps, i si un tècnic treballa per sota dels costos de forma continuada, entrarà en una situació en la que els ingressos no li permetran fer front a les despeses. En aquest sentit, es recomana que si algun tècnic de capçalera fa ofertes seguint una tarifa o barem de preus, faci la comprovació dels costos i benefici mitjançant el sistema de l’enginyeria inversa (comparació ‘a posteriori’ dels ingressos respecte als costos incorreguts).
En un mercat on l’oferta de professionals és superior a la demanda hi ha el risc que els tècnics entrin en una competència a la baixa de preus. Aquest procés s’anomena banalització d’un sector i ha estat experimentat abans per altres sectors com va ser el dels electrodomèstics de línia blanca a finals dels anys setanta, els ordinadors personals a finals dels anys vuitanta, els serveis d’accés a internet a finals dels anys nouranta, les companyies aérees durant la primera decada del segle XXI. Tots aquests processos són dolorosos per a molts i ho passen malament tots, essent molt difícil la seva recuperació. En aquest sentit hem de tenir sempre present que una proposta econòmica d’honoraris també té una funció relacionada amb el posicionament del mateix sector.
Quan s’aplica un preu en una proposta d’honoraris s’ha de pensar en cobrir els costos i obtenir un benefici econòmic, però també s’ha de pensar amb la satisfacció que obté el client per la prestació del servei. Aquesta satisfacció és el valor, que no és el mateix que el preu. Per aquest motiu cal acompanyar sempre tota oferta econòmica d’una explicació comercial del servei que s’ofereix, incidint en el benefici que obtindrà el client amb el servei que se li prestarà i allò que obtindrà a canvi.
Al cap i a la fi, el valor dels serveis professionals que presta un tècnic de capçalera afecten conceptes molt importants en l’àmbit dels edificis: seguretat per a les persones, manteniment i conservació del patrimoni immobiliari, accessibilitat universal, eficiència energètica, salut ambiental, etc…
Totes aquestes qüestions són tan importants que un client informat no pot posar en mans de qualsevol professional ni es poden fer a qualsevol preu. És per això, que el tècnic de capçalera ha de fer molta pedagogia comercial sobre la qualitat dels seus serveis que l’ajudaran a posicionar-se i diferenciar-se. Per realitzar aquesta tasca, el pot ajudar el fet de disposar de coneixements en comunicació i màrqueting.
S’aconsella proposar l’import de la visita d’inspecció i l’import de la redacció de l’informe ITE de forma separada. D’aquesta forma es pot sol·lictar percebre l’import de la visita d’inspecció en el cas de què l’informe no pugui ser redactat per motius aliens al tècnic redactor.
En el cas de què no s’inclogui l’import del visat cal modificar aquesta condició.
En la proposta d’honoraris cal establir les condicions de pagament. En aquest exemple es proposa el cobrament dels honoraris de la visita de reconeixement per avançat. Aquest avançament actua com a pagament a compte o provisió de fons i evita problemes de cobrament en els casos que no es pugui redactar l’informe ITE per motius aliens al tècnic redactor.
En cas que s’inclogui la tramitació de la sol·licitud del certificat d’aptitud cal modificar aquesta condició. En aquest sentit cal tenir present que actualment la tramitació és presencial.
La proposta economica pot incloure una visita de reconeixement a l’immoble o no, en funció de la informació i coneixement que es tingui de l’edifici.
En la proposta d’honoraris cal establir les condicions del pressupost. En aquest cas s’han establert unes condicions amb visita d’inspecció a l’edifici que hauran d’eliminar-se en el cas de què no sigui necessària la realització d’una visita de reconeixement a l’edifici.
En el cas de que no s’inclogui l’import del visat cal modificar aquesta condició.
El llibre de l’edifici ha d’incloure un arxiu de documents de l’edifici. Cal tenir-ho en compte per saber les gestions que s’hagin de realitzar o no en arxius administratius, ajuntaments, registre de la propietat, Agència de l’Habitatge de Catalunya, etc….
Aquesta normativa es divideix en 4 documents:
